Petita història de la Vil.la Urània 1.Bienvenido Comas fa una casa nova al Camp de les Figueres (1868-1875)

 

 

Fa molt temps que vaig començar aquesta història. Era obligat pel que significa el llegat de Comas i Solà, perquè el centre cívic és l’equipament més important del barri i pels molts conflictes que es creuen en la tenaç defensa de la casa.

A poc a poc, em va anar interessant més i més. La història anava creixent i jo era incapaç de rematar-la en les poques pàgines que es solen dedicar a un post. Però finalment aquí la teniu: la petita historia de la Vil.la Urània, des de la seva construcció el 1869 fins als nostres dies.

Seran vuit posts que aniré publicat. La primera part, els quatre primers, van des de la construcció de la casa fins a la mort de Josep Comas i Solà. A la segona part passarem per anys d’abandó i decadència, l’etapa escolar, la lluita ciutadana i dels descendents de Comas contra l’enderrocament, fins a arribar finalment a la remodelació i al ple funcionament de l’equipament Vil·la Urània.  Al final de cada capítol trobareu el link al capítol següent.

Si em voleu acompanyar serà un recorregut ple de sorpreses i espero que us interessi tan com m’ha interessat a mi.

Índex

Primera Part

1. Bienvenido Comas fa una casa nova al Camp de les Figueres (1868-1875)

2. Urània arriba al Farró (1875- 1899)

3: Una casa per la ciència (1899-1937). Josep Comas i Solà, el científic

4: Una casa per la ciència (1899-1937). Josep Comas i Solà, el ciutadà

Segona Part

5. Una casa de dol (1937-1963)

6. La casa dels nens i les nenes (1963- 2011)

7.  #salvemvillaurania: Crònica del mes de maig del 2012

8: La casa de tots. Vil·la Urània Centre d’Equipaments (2012-2018)

Façana de la Vil·la Urània al carrer Saragossa. 2012

Aquesta història comença només uns anys després que les terres de Can Regàs es desvetllesin del seu somni rural.  El 1849 s’obre un carrer vertical que havia d’unir Gràcia amb el Putxet millorant les comunicacions i afavorint així la progressiva urbanització de la zona. Se’l anomena carrer Sant Felip – avui Saragossa - en referència a la capella consagrada a Sant Felip Neri que hi havia a tocar de l’antic camí que recorria aquelles finques formades per vinyes i camps de cereals, i puntejades d'ametllers i garrofers.

1868, un any gloriós

Gairebé vint anys després, el 1868, la part baixa del carrer – entre els actuals carrers Sant Eusebi i Madrazo - segueix conservant el seu caire rural i forma part de l’extensa Finca de Can Regàs, que en aquesta zona rep el nom de Camp de les Figueres.

Bienvenido Comas és un comerciant de 44 anys, nascut a Figueres, progressista i adinerat, que es troba en la plenitud del seu èxit. Ell i el seu soci José Totau tenien una botiga de quincalleria i merceria al carrer Ferran, a l’alçada de Pla de l’Ensenyança. A més a més, la firma Totau Comas actuava amb èxit en petites operacions financeres. Casat amb Francisca Solà, és pare d’un fill, en Ricard, i n’espera un altre. 

Francisca Solà. Fons familiar

Al setembre d'aquest any hi hagué la revolució anomenada "La Gloriosa" que va acabar amb l’exili de la reina Isabel II i l'inici del sexenni democràtic (1868-1874). Però ni les crisis que van donar lloc a la revolució, ni la recessió econòmica que va provocar sembla que afectaven gaire al pròsper Bienvenido Comas. La vida li ve de cara i decideix fer-se una casa a Sant Gervasi de Cassoles.

Després de voltar per la zona s’enamora d’un terreny situat entre el carrer Sant Felip i la via del ferrocarril, que forma part de la finca anomenada Can Regàs. 

Aquesta heretat era propietat de la família España i limitava a l’est amb la Riera de Cassoles, al sud amb la riera de Sant Gervasi i el carrer Laforja, a l’oest amb el futur carrer Balmes i el carrer Alfons XII i al nordest amb el carrer Guillem Tell. La finca, de més de 80.000 metres quadrats, estava travessada pel traçat del ferrocarril, avui Via Augusta(1). 

Quan Bienvenido Comas es passeja pel carrer Sant Felip pensant en adquirir un terreny per la seva casa ja fa 6 anys que Baltasar de España, noble i regidor perpetu de l'Ajuntament de Barcelona, ha mort -1862 – i ha deixat hereu de la finca de Can Regàs al seu primogènit, José Maria de España i Orteu, encara menor. Ja fa un any que per iniciativa de la seva vídua, Fancisca d’Orteu, usufructuaria dels béns del seu difunt marit fins a la majoria d’edat del seu fill, s’ha aprovat l’inici de la urbanització de l’heretat de Can Regàs (2).

Així que Bienvenido Comas compra a Francesca d’Orteu una parcel·la de 914 m2, formada per tres peces de terra i situada entre el carrer Sant Felip i la via del ferrocarril (3). En resulta una propietat irregular que correspon al número 29 del carrer, amb una peça que s’allarga per la vorera del ferrocarril i per darrera del número 31 del carrer Sant Felip.

La presencia del ferrocarril, inaugurat el 1863, no sembla suposar-li cap molèstia. Al contrari, fa la parcel·la més atractiva per la seva proximitat a l’estació de Sant Gervasi.

Fragment del plànol inclòs a l'expedient: Urbanització i Plànols de Terrenys a Sant Gervasi, Relatius a 

Donya Francisca Orteu d'Espanya.1874. AMDSG

Per completar el seu projecte Bienvenido es posa en contacte amb un jove arquitecte de 30 anys, Magí Rius i Mulet, que tot i que no ha arribat encara a la seva cima creativa, ja té un gran prestigi i ha construït diverses torres a Sant Gervasi (4). 

Rius i Mulet no triga gaire a lliurar a Bienvenido un projecte que serà el que aquest utilitzarà el 3 de juliol per sol·licitar a l’Ajuntament de Sant Gervasi, l’autorització per construir una casa d’una sola planta, amb la façana oberta al carrer Sant Felip i que distaria vuitanta pams de la línia de carrer.

El 19 de desembre, probablement a la residencia que la família tenia al Passeig de Gràcia número 52, naixia el seu segon fill, Josep Comas i Solà.

Una casa i un jardí

Projecte signat per Magí Rius i Mulet i Bienvenido Comas. 1868. AMDS

La casa construïda és una mica més senzilla que la que es veu al projecte, però conserva detalls ornamentals de caràcter neoclàssic als marcs de portes i finestres i als acabats de cornises i baranes. 

Façana Principal de la Vil·la Urània. 

És de planta rectangular amb predomini de la línia recta. Es troba alçada sobre una mena de pòdium que li dona un aire de temple clàssic i fa que per accedir a la porta de la façana principal s’hagi de pujar una graderia de vuit esglaons, emmarcada amb baranes i rematada amb les escultures de dos lleons que reposen sobre els pilars.

Per les escales s’arriba a una terrassa balustrada amb baranes de pedra que esculpeixen un reixat adornat amb una flor.

Detall de l'ornamentació neoclàsica de les finestres

Les obertures de la façana son simètriques i estan protegides per pestanyes superiors recolzades sobre dues mènsules cadascuna, decorades amb motius vegetals d’inspiració neoclàssica.

La façana posterior

Alguns d’aquests elements com la graderia d’accés i les baranes de pedra es repeteixen a la façana posterior on s’obren tres arcs de mig punt suportats per dues pilastres en els extrems i dues columnes centrals amb capitells.

Tal com és característic en les torres construïdes en aquesta època la casa s’envolta d’un jardí romàntic amb molts elements propis de l’eclecticisme. En aquest cas el jardí té una extensió de 720 m2 i conté elements ornamentals com un petit estany i una font adossada al mur que envolta la casa, construïda amb còdols de colors i profusament decorada.

 

Font adosada al mur lateral

 

Restes de l'estany davant de la façana posterior

Una estrella que s'apaga

Tanmateix la bona sort de Bienvenido no el va acompanyar durant gaire temps. El 1875, en ple estiu – 26 de juliol - va morir a l’edat de 49 anys. En el seu testament nomena hereus als seus fills Ricard i Josep a parts iguals i estableix que la seva vídua, Francisca Solà i Agramunt, que només tenia 35 anys, en sigui l’administradora fins majoria d’edat dels fills. 

En Josep, el fill petit, només tenia 7 anys i amb una precocitat extraordinària ja s’interessava per la ciència i l’astronomia. Així ho va explicar ell mateix, molts anys desprès.

“Mi primer recuerdo astronómico data de cuando yo tenía 7 u 8 años. Yo me encontraba convaleciente de una enfermedad, y no sé por qué daba una conferencia a la criada que me cuidaba; me acuerdo haberle contado, sin haberlo leído en ninguna parte que las estrellas eran soles alejados de nosotros por distancias inmensas.”(5)

Aquest petit conferenciant, anirà creixent i esdevindrà el savi, carregat d’optimisme i generositat, que posarà el coneixement del cel al servei del progrés humà. Aquest nen, orfe de fa poc arribarà a escriure ja al final de la seva vida:

“La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual ….. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de qué Universo forman parte integrante.”

 José Comas Solá, Barcelona, 1935

I tot això passarà en aquesta caseta del carrer Sant Felip que ara romanceja encara, anònima i silent, perduda en un petit racó de Sant Gervasi.

Continua a 2. Urània arriba al Farró (1875- 1899)

Agraïments

 

Per escriure aquesta sèrie he comptat amb el suport i l’assessorament d’en Pau Senra, nebot-besnét de Josep Comas i Solà i, a través d’ell, de la seva mare Mariona Petit. També vull agrair la tasca de l’Eulàlia Petit que ens ha deixat al seu bloc Barcelonetes informacions i documents molt valuosos per la història de la Vil·la Urània. Han estat de gran ajuda les converses amb en Ricard Martínez, astrònom i expert en la vida i obra de Josep Comas i Solà, i amb la Nuria Guille, germana de l’Ernest Guille, fundador d’Aster. Agraeixo també el suport de l’Irene Oliva que m’ha facilitat aquests contactes i d’en Ramón Bernal i l’Ester Rodríguez testimonis d’alguns moments crucials en la història de la Vil·la Urània. Al Pep Arisa que, com sempre, m'ha donat suport al llarg de tota la investigació. A l'Eduardo Vicente que ha fet per mi un nou dibuix de la Vil·la. A tots ells, moltes gràcies.

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) PORTAVELLA, J., 2010, Els carres de Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, p.24.

(2) No serà fins al 1874 que Francesca d’Orteu presentarà un nou plànol que fixa de manera definitiva l’alineació dels carrers d’aquesta zona. Podeu veure el plànol de urbanització de Can Regas del 1874 al post Matilde Díez (1): L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs

(3) Dec aquesta i altres informacions d’aquest post a l’informe realitzat per Daniela Calpena i Marcos, el 2011, amb el títol: “Estudi històric de la finca ubicada al carrer Saragossa 29, Villa Urània”. En aquest document s’aporten informacions produïdes per l’estudi dels documents recollits al Registre de la Propietat n 7, l’Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’Arxiu Històric de Sarrià.

(4) Magí Rius i Mulet (1838-1897) va ser arquitecte de la Real Acadèmia de San Fernando i va construir un gran nombre d’edificis basats en l’arquitectura arquitravada, amb un marcat estil eclèctic i que destaca per l’ús innovador de la tècnica del ferro. Entre el 1876 i el 1885 va ser l’arquitecte de la Casa de la Misericòrdia, convent que ocupava l’espai on avui hi ha la Facultat de Geografia i Història de la UB. És també l’autor del desaparegut Hotel Tibidabo, inaugurat el 1882. Però la seva obra més reconeguda és el Passatge del Crèdit (1876-1879) entre el carrer Ferran i la Baixada de Sant Miquel, molt a prop d’on Bienvenido Comas tenia la seva botiga.

(5) COMAS I SOLÀ, J. Text autobiogràfic publicat a OLIVER, JM, 1987, Josep Comas Sola visto por Josep Comas Sola, Astrum, 77, noviembre, p.5

El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

ITINERARIS

Aquest  post no és només per llegir a casa, és per anar a passeig

Pep Arisa

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.

Prosseguim el nostre itinerari pel carrer Vallirana des del carrer Francolí, que antigament era conegut com a carrer del Camp, fins a la Ronda....i una mica més amunt.

Fa uns anys, els passats 40 i 50, al número 45 que fa xamfrà amb el carrer del Francolí, hi hagué la PELUQUERIA PARA SEÑORAS “SERRA” que, segons un anunci del Programa de la Festa Major de l’any 1944, “...es sinónimo de distinción por el servicio esmerado y económico...”. Avui encara hi ha una perruqueria per a senyores, la perruqueria LAURENS. 

A l’altre xamfrà del costat muntanya, hi hagué la polleria de la Gregoria que a més de carn d’aviram venia també ous. 

L’edifici del número 47, s’ha rehabilitat recentment (2017-2019). Aquest treball, liderat pels arquitectes Pere Buil i Toni Riba, va ser seleccionat per al Premis FAD 2019. Es tracta d’una casa, construïda l’any 1923, de planta baixa, dos pisos i terrat. És un edifici discret però que mostra l’estil noucentista de l’època, amb portes i finestres de llindes semiesfèriques i decoració simple. Coronant la façana hi podem veure un frontó semicircular amb una singular obertura. Les baranes dels balcons i la porta d’entrada son de ferro fos o treballat. 

Vallirana 47

Parada nº 1: Les “targes d’escala” el DNI de moltes cases.

Al número 49 trobem una casa senzilla, de baixos i un pis. Per les dues portes de la façana, deduïm que son dos habitatges independents. Al terrat en destaca una balustrada de ceràmica.

Per la “tarja d’escala” [1] de la porta que, suposem, dona accés al primer pis (i al terrat) sabem que la casa és de l’any 1870. La barana del balcó, la reixa de la finestra dels baixos i la “tarja d’escala” són de forja.

Vallirana 59

Al número 50, on encara avui hi ha una peixateria, hi tingué durant molts anys la seva la Balbina, que presumia de servir els millor peix fresc i marisc del barri.

Ben a prop, al número 54, hi tenim una casa que inicialment devia ser de planta baixa i un pis i, després se n’hi va afegir un altre. La decoració és senzilla: el baixos tenen les parets arrebossades imitant carreus, mentre que les del primer pis són únicament arrebossades; les llindes de les obertures tenen un discret relleu decoratiu; les baranes del balcó i de les dues finestres dels baixos són de forja. La porta és també metàl·lica i força treballada. Una franja decorada, a la zona dels antics respiradors del terrat, va d’un extrem a l’altre de la façana. 

El segon pis, es veu clarament que és un afegit posterior (possiblement de l’any 1946).

Vallirana 54

Parada nº 2: Dues cases de pisos i una bonica torre. 

Al número 55, hi trobem un edifici d’habitatges plurifamiliars construït, segurament, l’any 1909 pel mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa. 

Aquesta casa, de tres pisos i un local comercial a la planta baixa, va ser promoguda per Enrique Hugas i Klán un rendista que, com veurem, vivia en una torre d’aquest mateix carrer.

Els detalls constructius i ornamentals de la façana, amb motllures florals a les llindes, es van repetint i són idèntics o molt similars als que anirem veient en diferents cases del carrer [2].

En destaca el balcó corregut de la primera planta, amb barana bombada de serralleria i peces decoratives de xapa estampada i retallada i els dos d’iguals característiques, però semicirculars, que hi ha en cadascun dels pisos superiors. Fa la impressió que el punt culminant del coronament ha estat mutilat. 

L’any 1956, a la botiga dels baixos, s’hi establi una indústria torrefactora de cafè que perfumava sovint, amb els seus aromes, tot el barri: el “Tostadero Rio Grande”, que va tancar fa uns anys.

Vallirana 55

Pràcticament davant, al número 56, hi tenim un altre edifici gairebé bessó del que acabem de veure, fet pel mateix mestre d’obres en Josep Masdéu i Puigdemasa. És de l’any 1909 i promogut pel mateix propietari, Enrique Hugas. 

En aquest cas l’obra consistí en la remunta de quatre pisos (el darrer endarrerit de la línia de façana) sobre una casa ja existent i la reforma de la façana.

Com a l’edifici d’enfront, el primer pis té un gran balcó corregut, amb baranes de forja bombades, i el segon i tercer pisos, tres balcons semicirculars en cadascun d’ells. Els detalls ornamentals, relleus motllurats de temàtica vegetal a les llindes i acabats de serralleria son calcats als de la casa de davant. En aquest edifici,de forma més evident, la culminació del coronament de la façana també sembla que ha estat escapçada.

Només hem localitzat la data de la llicència d’obra per a la construcció d’aquesta casa, d’abril de 1909, però és molt possible que les dues cases (aquesta i la del davant) es fessin alhora.

A aquesta casa hi hagué durant un temps l’Acadèmia Balmes, on el mestre Joaquim Aulina al matí preparava nens de 6 a 10 anys per l’ingrés al batxillerat i a les tardes feia el que en deien repàs .

Vallirana 56.

A l’altra banda del carrer, la casa del numero 57 és, tot i la seva senzillesa, una bonica casa. És un edifici d’una sola planta tot i que, posteriorment s’hi ha afegit endarrerit de la façana un primer pis amb un tancament modern que, tot i contrastar amb el vell edifici, ajuda a destacar-ne l’estil. 

De la planta baixa en destaquen les obertures de la porta i les finestres, amb les llindes semicirculars i les treballades reixes de forja d’aquestes últimes. L’arrebossat de les parets imita, a la zona de la porta, carreus de pedra i a cada extrem de la façana i podem observar unes lesenes o bandes verticals també simulant carreus.

Els antics respiradors i la balustrada del terrat, segurament fets de terracota, donen un toc de singularitat a la casa. Els dos pilars centrals de la barana estan coronats amb uns florits testos d’obra.

No hem pogut esbrinar l’any de construcció, ni l’autor del projecte d’aquesta casa.

Vallirana 57.

Al número 60 hi ha des de l’any 1934, la IMPREMTA SALVADÓ. L’impressor que posa damunt del paper, en negre sobre blanc o en colors, les publicacions que editem des de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri. Actualment és la tercera generació d’aquesta família qui continua, encara, davant de l’empresa. 

Parada nº 3: Casa Enrique Hugas.

Una mica més amunt, ens aturem davant del número 61. És la casa-torre de l’Enrique Hugas, el ric propietari de moltes de les cases, amb pisos de lloguer, del carrer.

L’any 1909 és va fer construir, per a ell i la seva família, una senyorial casa-torre. El mestre d’obres va ser, ho endevineu?... el seu constructor de capçalera, en Josep Masdeu i Puigdemasa.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar de planta baixa amb jardí posterior, pis principal, pis del servei i golfes. Una composició simètrica seguint els corrents i els cànons socials de l’època tot respectant la jerarquització dels espais que necessitava la classe promotora: la planta baixa -on es feien els actes socials- comunicada amb el jardí, el pis principal -amb els espais i dependències més íntimes-, el pis destinat al servei, amb les golfes i el terrat. 

Tot i que l’ornamentació de la façana és similar a la que hem anat veien en moltes de les altres cases, en aquest cas els carreus rugosos d’estuc i els relleus al voltant de les obertures, llindes de portes, finestres i respiradors de la cambra d’aire del terrat, semblen destacar més.

La casa està coronada amb una barana, sinuosa i decorada, que culmina amb un tirabuixó proper a les creus gaudinianes.

A l’interior es conserven, en molt bon estat, sostres motllurats originals, algun d’ells policromats i antics arrambadors de ceràmica.

La façana del pati interior, més sòbria, s’obre sobre un gran jardí a través d’una galeria amb dos nivells [3].

Fa anys, en aquesta casa hi residí una comunitat de monges de la Congregació de Jesús Pacient que actualment son a Can Trilla del carrer Gran de Gràcia. Al llarg de molts anys aquest edifici ha estar ocupat pel Centre de serveis a la gent gran Vallirana 61.

Vallirana 61. 

Davant, al número 64, hi havia el Taller metal·lúrgic d’en Julio de No. El taller era al baixos i en un altell hi tenien la vivenda. Hi produïen peces per a cafeteres i calderes de calefacció.

Anunci del taller Julio de No a La Vanguardia del 22-11-1955, pàg. 19

Al número 65, fent cantonada amb la placeta, hi havia una lleteria que utilitzava el jardí de la casa per tenir-hi un petit estable amb 4 o 5 vaques. Era la vaqueria de l’Antonio i la Victoria. Venien una llet i una nata boníssimes que, mentre la dona venia a la botiga, el lleter anava repartint pel barri. 

Travessem la plaça de Sant Joaquim, on també hi ha algun edifici modernista, com la Casa Saperas del 1910, atribuïda al mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez i promoguda, també, per en Enrique Hugas. Una mica més amunt, al número 75, hi veurem un altre edifici d’aquests mateixos autor i promotor. 

Parada nº 9: Abans de sortir del barri.

Des de la plaça de Sant Joaquim en amunt, principalment pel costat de la dreta, hi trobem un seguit de cases interessants.

Al número 70, fent xamfrà amb la plaça, hi ha una casa de planta baixa i pis, de molt bon aspecte. És la casa d’en Ramón Cuyàs [4]. Tenim la impressió que es tracta de dos habitatges independents. Els baixos amb la seva pròpia porta, amb una llinda semicircular, la reixa de forja i una finestra, també enreixada, que dona a la plaça. I el pis, amb una segona porta que en facilita l’accés i, segurament, també al terrat. A la planta de dalt hi ha dos balcons, un que s’obre a la façana principal i l’altre que ho fa a la plaça de Sant Joaquim. 

La barana del terrat està construïda per una balustrada de ceràmica o terracota.

No hem localitzat l’any de construcció, ni l’autor del projecte tot i que hem pogut documentar que, a primers del 1893, es va fer un condicionament de la façana [5]. 

Vallirana 70

Al costat, al número 72, hi trobem una bonica casa de planta baixa i un pis. En destaquen les llindes semicirculars de les obertures i els treballs de forja de portes, finestra i barana del balcó. A la façana, arrebossada, no hi ha cap altre detall que els respiradors, segurament de ceràmica, de la cambra d’aire del terrat. 

A la part del darrera de la casa, hi ha una alta torratxa coronada amb una balustrada de ceràmica. Aquestes cases, fins al número 76, tenen un jardí o pati posterior.

Tampoc hem sabut localitzar l’any de construcció, qui en va ser el propietari o promotor, ni l’autor del projecte.

Vallirana 72

Al número 74, continuant amb aquest seguit d’interessants torres, som davant d’una casa de planta baixa -destinat a local comercial (actualment hi ha un restaurant)- i un pis.

L’octubre del 1933, el llavors propietari Vicenç Baldrich, va fer una important obra de reforma i ampliació d’aquesta casa. S’hi va remuntar un pis, reformar els interiors i condicionar la façana. El projecte i la direcció de l’obra va anar a càrrec del Mestre D’Obres Jaume Sanllehy i Molist [6].

La façana està arrebossada imitant, als baixos i en unes sanefes verticals als extrems de l’edifici, carreus de pedra. 

La barana del terrat està decorada omplint, amb petites peces de ceràmica vidriada blanques i blaves, els panys entre pilars. 

El balcó del primer pis, corregut en tot l’ample de la façana, te dues obertures amb persianes de llibret i la barana bombada de forja.

Vallirana 74

Arribem davant del número 76. 

Al meu parer, una de les cases -d’aquest estil- més boniques del carrer. Segurament es tracta de la remunta d’un pis sobre una casa ja existent. No hem sabut esbrinar qui en va ser l’autor del projecte, el propietari promotor, ni l’any de construcció.

És d’un edifici de planta baixa i un pis, amb unes grans i treballades balconades d’obra a la primera planta i al terrat. Els respiradors de la cambra del terrat estan acompanyats d’una artística sanefa esgrafiada.

Hi podem veure, també, acolorits esgrafiats seriats amb figures geomètriques en els paraments llisos del primer pis, mentre que a la planta baixa la paret presenta un estucat -imitant un acabat d’obra vista fet de maó- amb una sanefa o faixa d’esgrafiats sota del balcó.

Les llindes i laterals de les portes i la finestra -amb reixa de forja- de la planta baixa, estan decorades amb unes motllures que ens recorden acabats gòtics. 

Vallirana 76. 

Al costat, al número 78, hi ha El Refugi de Sant Gervasi un bar-restaurant d’aquells “de tota la vida”. Inicialment el regentà en Lluís i la seva esposa (que els veïns més vells encara recorden) i, des del 2012, és la Carme qui en porta les rendes. És un indret tranquil i ideal per a fer-hi esmorzars, l’aperitiu o dinar-hi. 

Davant, al número 75, hi ha una nova casa promoguda per n’Enrique Hugas. Es tracta d’una reforma, afegint-hi dos pisos i condicionant tota la façana, d’una casa existent. 

El projecte, de l’any 1911, el va fer el mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez (que, aquell mateix any, edificà la Casa Santeugini del carrer de Septimània 33). Segurament, el propietari-promotor, encarregà una casa d’habitatges molt semblant -pel que respecta a l’estil i decoració de la façana- a les que ja tenia construïdes al mateix carrer; tot i que, en aquest cas, les ornamentacions florals semblen més abundants i ufanoses.

La planta baixa presenta tres obertures: una porta estreta i dos finestrals contigus. Al primer i segon pis hi ha balcons correguts, amb baranes bombades de forja molt treballades, mentre que els de les finestres de la planta baixa -alineats amb la façana- són de ferro fos. 

D’aquesta casa destacaríem, així mateix, l’element de coronament de la façana amb un pseudo-frontó de línies corbes i elements decoratius de caràcter floral.

Vallirana 75. 

Als números 79-81, on ara hi ha un bloc de pisos, hi havia, al número 81, la casa de Mª de les Neus Mansana, obra de l’any 1894 [7] del reconegut arquitecte Josep Domènech i Estapà. Aquesta casa, malauradament, entre els anys 1953 i 1954 es va enderrocar per a fer-hi el gran edifici, segons el projecte de l’arquitecte Joaquim Viladevall Marfà, que avui hi podem veure. 

Vallirana 81. Façana de la casa de Mª Neus Mansana segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (1894) (AMDSG)

Un altre dels element singulars que hi havia al llarg d’aquest carrer, com en molts altres del barri, eren els antics fanals [8]. Malhauradament, tot i l’interès de l’Associació de Veïns del Farró en que aquests es mantinguessin, l’Ajuntament inicialment els va respectar, però després -l’any 2013- els va fer desaparèixer [9].

Detall dels antics fanals que hi havia en aquest carrer.

Colla de Sant Medir passant pel carrer l’any 1989. Observeu, dalt a l’esquerra, els vells fanals (Foto Arxiu Colla Humorística)

A la cantonada de Vallirana amb Pàdua hi havia una “escola per a senyoretes” portada per les germanes Dolores i Teresita Sala, doña Dolores i doña Teresita com se les tenia que anomenar llavors. A aquella escola, de senyoretes distingides, hi va anar durant dos cursos (1916-1919) l’escriptora Mercè Rodoreda que vivia relativament a prop, al carrer de Manuel Angelon [10].

Arribem a la Ronda del General Mitre, on també hi conflueix el carrer de Pàdua, abans anomenat Sant Antoni de Pàdua.

La travessem.

Parada nº 10: Casa Tosquella. 

A l’altre costat, formalment fora del nostre barri i ja dins del de Putxet, als números 91-93, hi ha una veritable joia del modernisme barceloní: la Casa Tosquella. Es tracta d’una torre unifamiliar aïllada feta construir l’any 1889, pel comerciant enriquit a Amèrica, Antoni Tosquella, sota la direcció del mestre d’obres Joan Caballé. 

Va ser reformada [11], els anys 1906-1907, per l’arquitecte Eduard Mª Balcells i Buïgas que, amb una gran riquesa ornamental, li donà l’aspecte actual. La casa consta de planta baixa i un soterrani. En l’edifici es combinen els elements curvilinis i les línies trencades, propis de l’estètica modernista, amb altres de caràcter arabitzant. Les façanes són d’estuc de calç lliscat sobre suport de maó i esgrafiats al voltant de les obertures amb un repertori de motius geomètrics, florals i zoomòrfics. Les teulades de les dues torres són de ceràmica esmaltada i vidriada. Compta amb portes, reixes, baranes i detalls de forja molt treballada i de gran fantasia. 

La casa, envoltada d’un gran jardí -mutilat, els anys 70, per l’obertura de la Ronda-, tot i  l'aspecte de deixadesa que avui presenta, va ser declarada “Bé d’Interès Cultural del Patrimoni Històric Espanyol” l’any 1974 i actualment està catalogada com a “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya. Segons Elvira Farreras, durant uns anys, hi havia viscut el baríton cordovès Marcos Redondo. Explica també, aquesta emblemàtica cronista del Putxet, que el jardí estava voltat d’una reixa de ferro forjat, d’estil gaudinià, per on s’hi passejaven dos paons que se sentien cridat d’un tros lluny [12].

Al llarg d’uns anys hi va viure Mª Dolors Castells i Tosquella, la neta de l’home que va manar construir la casa. Mª Dolors Castells, que sempre s’oposà a que s’enderroqués la casa, es va enemistar per això amb una part de la família. La mateixa tenacitat que li va permetre quedar-se a casa seva li va costar l’herència. La dona sabia que aquella resistència a l’especulació i a la destrucció del patrimoni tenia un escut legal molt concret. L’únic que la va salvar de la voluntat familiar de vendre’s l’immoble va ser el contracte formal que Mª Dolors Castells tenia amb els seus pares. “La meva mare em va signar un contracte de lloguer. I encara sort, perquè gràcies a ell puc continuar aquí com a inquilina”, explicava ella mateixa a La Vanguardia l’any 2012 [13]. Mª Dolors Castells va morir l’any 2018.

Ha estat una veritable llàstima que aquest important edifici -una joia del modernisme català-, pel pas del temps i la manca de manteniment, s’hagi anat degradant sense que, després de tants anys, les institucions, que tenen la responsabilitat de vetllar per la salvaguarda i la conservació d’aquest “patrimoni protegit”, hagin sigut capaces d’arribat a un acord amb els propietaris.

A finals de l’any passat, sense que Mª Dolors Castells ho pugui ja impedir, la part de la seva família que encara és propietària de la finca la va posat a la venda per 1,4 milions d’euros [14].

Vallirana 91-93. Projecte de reforma de la Casa Tosquella (AMCB)

Vallirana 91-93, Casa Tosquella. Detall d’una de les façanes. 

Abans d’acomiadar-nos, un “caso curioso” 

Les fonts d’on, normalment, traiem la informació amb la qual documentem els articles i itineraris, son els arxius, municipals i privats, les hemeroteques i, evidentment, els nostres propis records o la memòria oral de molts dels nostres veïns o comunicants.

No sempre trobem allò que busquem, l’any de construcció d’una casa, qui en va ser l’autor del projecte, el promotor o el propietari, per exemple...; moltes vegades, contemplant alguna vella fotografia, ens costa situar-la o esbrinar qui son alguns dels personatges que hi surten... lligar caps no sempre és fàcil. 

Per un altre costat sovint, cercant una cosa, en descobrim una altra de molt més interessant..., la punta d’un fil que, seguint-lo, ens porta fins al cabdell... Apassionant.

Dic tot això perquè, com quan remenem una capsa amb velles fotografies, en aquesta ocasió al cercar, entre algunes hemeroteques digitals, una informació concreta sobre el carrer de la Cruz he trobat una “croniqueta”, si més no, curiosa. 

És una nota, publicada al diari La Vanguardia del 8 de març de 1902, sobre un incident ocorregut al carrer de la Cruz sota l’epígraf de “Un caso curioso”:

“Un caso curioso...” La Vanguardia 8 de març 1902, pàg. 2

Amb aquesta nota tragicòmica donem per acabat aquest itinerari, que confiem hagi estat del vostre interès. 

Fins al proper.

Agraïment i prec.- Per a la confecció d’aquest itinerari ens han estat molt útils els records i aportacions de na Francesca Piera, na Gleva Aulina, na Araceli Vilarrasa, en Xesco Ginjaume i na Ester Rodríguez, veïns del barri i, els dos darrers membres actius i destacats de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró. A tots ells el nostre mes sincer agraïment.

Cal admetre però que, tot i aquestes valuoses aportacions, aquest itinerari és parcial, recull només les nostres mirades, records i vivències. Les que la nostra edat i memòria ens han permès viure i reviure. Segur que ens hem deixat alguna botiga, entitat, personatge, fet o anècdota important o interesant en l’itinerari... Ens cal, doncs, la vostra col·laboració, la participació dels lectors i veïns, per -en una posterior edició- anar-lo actualitzant. Animeu-vos !!!. I, per endavant, moltes gràcies.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

[1] VILARRASA ARACELI, Finestres del Farró, 30 d’agost 2020: “Targes d’escala”:

[2] Sovint era el mateix promotor o propietari qui, prenent una altra casa com a model, li demanava al constructor o director de la nova obra que en repetís o hi adeqües els acabats, les formes i els detalls decoratius “de moda” que allà hi havia. Cal tenir present també que, excepte en edificis singulars i exclusius, molts dels acabats, elements decoratius de pedra artificial o de serralleria, eren seriats i prefabricats -“de catàleg” podríem dir-; resultaven més econòmics i per això els veiem utilitzats, una i altra vegada, en molts edificis de l’època.

[3] Segons la “Gaceta Municipal del Ayuntamiento de Barcelona” nº 24 del 14 de juny de 1914, el propietari Enrique Hugas, demanà permís per a construir una galeria en la part posterior d’aquesta casa.

[4] Pel que hem pogut esbrinar sembla que en Ramón Cuyàs, era un destacat comerciant de productes de farmàcia que tenia un conegut i concorregut “dipòsit” al carrer Llauder 4 de Barcelona. 

[5] A l’Arxiu Municipal del Districte Sarria-Sant Gervasi hem trobat una petició, del març de 1893, a l’Ajuntament de Sant Gervasi (Exp. 4386/1893) dels hereus “de confianza” d’en Ramón de Cuyás, demanant permís per a pintar la façana d’aquesta casa.

[6] Expedient Fo-2411/1933 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Jaume Sanllehy i Molist projectà, construí i reformà nombrosos edificis modernistes especialment a l’eixample de Barcelona.

[7] Expedient 3690 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi. 

[8] Els vells fanals que recordem i podeu veure en algunes de les fotografies que il·lustren aquest itinerari, eren murals i situats a l’alçada dels primers pisos. El cos era de ferro fos i tenien un gran globus de vidre glaçat al damunt. Funcionaven amb electricitat, primer, amb bombetes o làmpades d’incandescència que, desprès, van ser substituïdes per d’altres de vapor de mercuri o sodi d’alta pressió. Sobre els fanals del barri del Farró recomanem que visiteu el post Alumbrando hasta el amanecer 

[9] https://beteve.cat/societat/fanals-modernistes-farro-saragossa-sant-eusebi/

[10] VILARRASA ARACELI, Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1): 

[11] Expedient Fo-2034/1906 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. 

[12] FARRERAS ELVIRA, “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Barcelona 1994, pàgs.96 i 97.

[13] VIVIR La Vanguardia 10 març 2012, Asediada por okupas i Un oasis abandonado en Mitre

[14] DAVID COBO, “Desenllaç agredolç per a una finca modernista en decadència”, 

FER POSSIBLE LA SUPERILLA DEL FARRÓ ESTÀ A LES TEVES MANS. VOTA!

Des d’aquest bog demanem el teu vot per donar suport al projecte Superilla al Farró en el marc dels pressupostos participatius Decidim Barcelona.

Desprès de definir participativament  una colla de projectes de millora, els serveis tècnics han estudiat la seva viabilitat i ara s’han de prioritzar amb el suport de la ciutadania.

 Fins al 5 d'abril a les 23 h. pots donar el teu suport..

El carrer Vallirana. Primera part: Vallirana de Baix

                                                                                                                                        ITINERARIS

Pep Arisa

"L'arquitectura és la petrificació d'un moment cultural" - Jean Nouvel

 

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.

Us proposem, en aquesta ocasió, un itinerari per la història, l’arquitectura i els nostres records del carrer de Vallirana, l’antic carrer de la Cruz [1], obert i urbanitzat l’any 1850 per en Joaquim Ferret i Mandri.

En aquesta primera part recorrerem la part baixa del carrer, que és on comença: des del Passatge Mulet al carrer Francolí.

El Concurs de Fotografia del Farró David Moragas: Conversa amb Xesco Ginjaume

Em trobo amb en Xesco al banc de la placeta Mañé i Flaquer. Just al davant del Centre Mèdic Vallirana que ell va crear i on, durant molts anys, ha exercit sàviament el seu rol de “el practicant de la placeta”. 

Ara, jubilat de nou, m’acompanya en aquest passar els dilluns al sol, en el que jo ja soc experta. En Xesco fa temps que és un membre molt actiu de la Junta de Veïns Farró, un imprescindible en tota mena de mogudes que s’organitzen al barri. Avui ens hem trobat per parlar del Concurs de Fotografia del Farró que aquest any ha celebrat la seva desena edició i ha pres el nom de Concurs de Fotografia del Farró David Moragas. 

Traient els cavalls de la cotxera. Lloguer de carruatges d’en ANTONI ARAU (“Sendra”)

  Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Pep Arisa 

 

_{Traient els cavalls de la cotxera} [1]_.

La fotografia ens mostra un tros de carrer i la façana d’un edifici on hi ha una cotxera: "Cocheria sucursal de Antonio Arau (Sendra)" diu el rètol situat damunt les portes. 

Festes d'abans, festes d'avui: Conversa amb l'Elvira Farreras

Tinc moltes ganes de festa! 

 

Vull cuinar amb la cassola grossa, servir més de vint plats, escoltar les rialles dels menuts, xerrar i discutir en llargues sobretaules. 

 

M’agradaria petonejar als meus nets i fer-los fer l’avió sota el cel de la plaça, tota guarnida amb garlandes de colors. 

 

Em moro de ganes de ballar pel carrer i de sentir la ferum dels diables. Estic farta de fer bondat. Però, no patiu, seguiré protegint la salut, respectant la distancia social i les maleïdes mesures. Ves quin remei!

 

No vam tenir Festa Major. Per Nadal la Fira Solidaria va ser tota una heroïcitat i el futur va per barris: hi ha qui és optimista malgrat tot i qui pensa que la cosa va per llarg i que tampoc tindrem Sant Jordi, ni verbena.

L'Elvira Soriano i la fada del Farró

La Casa Saperas és una casa amb bona sort. Des del 1879 presideix, esvelta i harmoniosa, la plaça Sant Joaquim. Si la mireu amb atenció, sobre els llindars de les portes que donen a Septimània hi podreu descobrir les fades del Farró.

 

El taller Soriano Camacho a la Casa Saperas

 

Quan al 2016  l’Elvira Soriano va triar aquest motiu per a la seva obra, encara no sabia que al cap de pocs anys les fades acollirien el seu estudi als baixos de la casa Saperas.

EL PASSATGE DE SANT FELIP

 ITINERARIS

Amb aquest passeig pel passatge Sant Felip estrenem el projecte Itineraris de Finestres del Farró, pel patrimoni arquitectònic, històric i cultural del barri.

Pep Arisa

A la memòria d’en David de Moragas, 

 veí del passatge i autor d’algunes 

de les fotografies d’aquest article.

Distancia  0,1 Km.. Durada: 45 minuts

Us recomano que hi passeu a partir del mes de febrer. Gaudireu d’un veritable espectacle de color i olor. Repartides en varies cases hi ha diverses mimoses florides, de diferents mides i potser classe. No totes floreixen al mateix temps, ni amb la mateixa abundor de flors... potser la seva situació, amb més o menys hores de sol, hi té quelcom a veure. A més del groc intens, que guarneix tot el brancatge, el perfum, una fragància intensa i característica, impregna i omple tot el passatge. Són molts els vianants que s’aturen, ni que només sigui uns instants, per a cercar-ne l’origen... No us ho perdeu.

A més de les primaverals mimoses, si fem una passejada pel passatge de Sant Felip hi podrem descobrir i admirar algunes mostres del singular patrimoni arquitectònic i veïnal del nostre barri. 

Fem-ho ?