Per Araceli Vilarrasa
Com ja és tradició, cada 17 de desembre en aquest blog celebrem l’aniversari de l’astrònom Josep Comes i Solà explicant-vos alguna de les mil coses que se’m van quedar al tinter quan vaig escriure La Petita Història de la Vil·la Urània. Aquest any al pastis de l’oncle Pepe, com li diuen els de la seva família, li hem de posar 157 espelmes.
Tot i que no li donessin el Nobel; tot i que la polèmica entre la física quàntica i el sentit comú newtonià sembla que va 6 a 0 a favor de l’Einstein (1), aquí seguim formant part de la confraria dels devots d’en Comas. Per la seva innegable vàlua com a astrònom, peró també per la seva manera d’entendre el coneixement com a forma de desenvolupament social i per la seva forma compromesa d’estar al món com a ciutadà i com a científic.
Josep Comas observant el cel amb el telescopi refractor Mailhat
a l'Observatòri Fabra. 1904
L’any passat per celebrar el seu aniversari, coincidint amb els inicis de la guerra d’Ucraïna, recordàvem el seu compromís amb el pacifisme. Aquest any podríem fer el mateix perquè la guerra, aquesta “claudicació de la intel·ligència, i degradació de les virtuts”, és més present que mai entre nosaltres. (Aniversari de Josep Comas i Solà 2022: Guerra a la guerra)
Però seria massa trist. Prefereixo explicar-vos una història que em va fascinar i que va de les petites finestres que sempre queden obertes a l’esperança.
Diuen els diaris de l’època que Comas era extraordinàriament popular entre els presos de la Model. I això és així perquè un exemplar, gastat i malmès, del seu llibre El cielo, passava de ma en ma d’aquells pobres engarjolats. Tan és així que eren molts els presos que, amb l’ajut del famós llibre d’en Comas, aprenien a identificar els estels que veien passar pel petit tros de cel que els deixava albirar la finestreta enreixada de la seva cel.la.
Portada de El Cielo, Novíssima astronomia Ilustrada. Ed Segui.
Observeu la figura d’Urània, portant l’esfera i el compàs. Escultura del Museu Vaticà.
Conten que fins i tot un lladregot, empresonat per pispar rellotges als tramvies, va aconseguir saber l’hora consultant l’únic estel que podia veure passar des de la seva petita finestra.
No sabem si en Comas va arribar a conèixer al lladre de rellotges, però de ben segur que li hauria agradat i que, d’alguna manera, l’hauria ajudat a rehabilitar-se. Potser li hauria explicat la història de l’antic minotaure de Creta, confinat des de petit, a qui van anomenar Asterio perquè es passava llargues hores contemplant als astres des dels patis del seu laberint.
Potser per això ens fascina tan l’astronomia. Perquè malgrat la petitesa del nostre espai, malgrat l’estupidesa amb la que ens deixem encerclar per la barbàrie i la guerra, n’hi ha prou amb un petit tros de cel, amb el pas constant i repetit d’un sol estel, per retornar-nos l'infinit i fer renèixer l'esperança.
Felicitats, oncle Pepe!
Imatge del Memorial Passatges obra de Dani Karavan,
erigit a Portbou en record de Walter Benjamin
Notes
[1] No us perdeu l'article de'n Joan Bosch, sempre lúcid i divertit, al número de la revista que va sortir just ahir: BOSCH, J. (2023), Un premi Nobel de física al Farró?, Coses del Farró, nº 20, pag. 8
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
