dissabte, 30 de gener de 2021

Festes d'abans, festes d'avui: Conversa amb l'Elvira Farreras

Tinc moltes ganes de festa! 

 

Vull cuinar amb la cassola grossa, servir més de vint plats, escoltar les rialles dels menuts, xerrar i discutir en llargues sobretaules. 

 

M’agradaria petonejar als meus nets i fer-los fer l’avió sota el cel de la plaça, tota guarnida amb garlandes de colors. 

 

Em moro de ganes de ballar pel carrer i de sentir la ferum dels diables. Estic farta de fer bondat. Però, no patiu, seguiré protegint la salut, respectant la distancia social i les maleïdes mesures. Ves quin remei!

 

No vam tenir Festa Major. Per Nadal la Fira Solidaria va ser tota una heroïcitat i el futur va per barris: hi ha qui és optimista malgrat tot i qui pensa que la cosa va per llarg i que tampoc tindrem Sant Jordi, ni verbena.

 

Però recordeu sempre que som un barri molt fester. En lloc de tenir una Associació de veïns avorrida tenim una Comissió de Festes. Això segur que vol dir molt de nosaltres, així que d’una manera o altra ja ens en sortirem. 

 

Mentrestant, que us semblaria fer una “volteta literària” de la mà de l’Elvira Farreras per les festes del barri, tal com eren abans?



La guerra d'aigua d'Angel-Miquel Mur Criado.
Premi Especial Barri del Farró del Concurs de Fotografia David Maragall. 2020 

 

L’Elvira ens parla de la facilitat amb que s’organitzaven les festes al Putxet-Farró a les primeries del S XX.

 

“ Aprofitant qualsevol excusa, el sant o l’aniversari d’algú o bé l’arribada o la marxa d’algun estiuejant, es guarnia el jardí o el carrer mateix, on el trànsit era gaire bé nul, amb serrells de paper, cadenetes fetes amb trossos de serpentina enganxats amb farinetes i uns quant fanals de paper dels que en deien “venecians”. A voltes una noia del veïnat tocava el piano i si no n’hi havia cap, es llogava un “organillo” i s’armava una ballaruga que durava fins a altes hores de la matinada...que en aquells temps acostumava a ser entre les dotze i la una de la nit.”[1]

 

Quin gust! Quanta espontaneïtat! Ara som més organitzats. Per força. La pèrdua del jardí com espai intermedi entre lo públic i lo privat ens hi obliga. Podem tallar el carrer per fer festa, però ho hem de preveure amb temps, demanar els permisos municipals de rigor i un llarg etc.. Hi ha una gran diferenciació entre festes privades, que han reduït molt el seu espai i no solen implicar al veïnat, i festes públiques, festes al carrer amb la participació de veïns i veïnes.

 

Sempre que hi ha festa, hi ha menjar i beure. Que en diu l’Elvira?

 

“Tots els veïns rivalitzaven en preparar begudes més o menys alcohòliques (més aviat menys): orxata, aigua d’ordi, xarops de puncem, sidra o grosella, vi ranci i moscatell. El xampany era un luxe excessiu i del whisky no se’n parlava. Les begudes eren per acompanyar coques, pans de pessic, borregos i carquinyolis, per a fer suca-mulla.  A vegades, el motiu de la reunió no era altre que menjar una síndria, que de tan grossa no es podia posar en fresc si no era dins d’un cubell de rentar roba i encara havia d’ésser dels grossos.“

 

Doncs ara muntem un bar i, més modern encara, instal·lem uns food trucks. I no portem res de casa, no fos cas que els de Sanitat ens diguessin alguna cosa. Com a molt, fem un sopar de carmanyola i algú s’atreveix a compartir. 

 

I a més a més de menjar i beure què s’hi feia a les festes d’abans?

 

“Els homes feien bàndol a part, començaven parlant de política i comentant els fets d’actualitat....; seguien explicant acudits que avui en diuen marrons i que es refereixen a temes escatològics, contes baturros o d’estudiants de Vic i algun que altre de color verd. Quan abaixaven la veu i paraven les rialles era senyal que havia arribat el moment de parlar de les aventures de la Fornarina o de les procacitats de La Cachavera i de la Bella Chelito que ensenyaven les seves gràcies tot buscant-se la puça o el que fos.

 

Les senyores feien els impossibles per veure si pescaven alguna paraula del que deien els marits, però en comprovar que no en treien res es resignaven a parlar de modes, de minyones o d’històries de la família. També sortien les xafarderies del barri que sabien de bona tinta per la pentinadora que cada matí els anava a arreglar els “añadidos” de crepé, ......També es passaven mostres de puntes de ganxet, brodats de frivolité, petit point i macramé.”

 

Mira, amb això si que hem canviat per bé. A poc a poc, massa a poc a poc, però la forma de relacionar-nos homes i dones va canviant. Ara no m’imagino una conversa amb una separació de gènere tan marcada. D’acudits se’n expliquen pocs perquè per això ja tenim els memes. I les tafaneries em sembla que ara interessen a tothom.

 

I el jovent que feia?

 

“Les noies joves recitaven les Rimas de Bécquer, comentaven les novel·les del Pare Coloma o de Delly, ja que Stendhal, Dumas i Georges Sand estaven prohibides per elles, ....Acabaven ballant al so del piano vertical o bé del piano de manubri llogat, polques, masurkes, valsos i algun que altre cake-walk, tot rient de les floretes i piropos que els adreçaven els joves balladors, que anomenaven, no sé perquè pollos, donant lloc a algun festeig entre un pollo i una pollita."

 

Doncs si senyor, aquí també hi sortim guanyant, i molt. De pollos i pollitas ja no en tenim. Els nois i les noies han après a l’escola a ser companys i amics. El festeig arriba, o no arriba, sense tan condicionament social. Quin descans! Llàstima que ells i elles ni s’imaginen la sort que han tingut.

 

I els més petits, com participaven?

 

“La canalla feia el ronso per anar a dormir, amb l’excusa de la calor es quedaven prop dels grans. Jugaven a saltar i parar, als quatre cantons, a arrencar cebes i quan ja estaven cansats s’asseien a terra i jugaven al Pere Carbasser. Quan començava a rondar-los la son començaven les batusses i discussions, ocasió que aprofitaven els pares per fer valer la seva autoritat, repartint algun que altre bolet i enviant-los al llit de dret.”

Vaja, que voleu que us digui, potser tendim a sobrevalorar la feliç infància dels nens en el passat. Això del bolet no m’ha agradat gens. De les festes d’ara m’agrada molt veure petits i grans fent ballarugues i jugant plegats.  M’enamoren les carones dels petits timbalers i la gosadia del petits diables. Potser no són tan autònoms, però estan més integrats i tenen més protagonisme. 

Així que ja ho veieu, veïns i veïnes del Farró, erem festers i seguirem sent festers així que es pugui. Al nostre aire. De maneres diferents i canviants perquè, ja ho sabeu, venim de lluny i anem més lluny encara. El coneixement del passat no ens porta a la nostàlgia sinó a saber com anem canviant i cap a on volem anar. 

 

Ànims festers del Farró! Que la festa continuï! 


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



[1] Totes les cites d'aquest post són de: Farreras, E., 1982, Adéu Putxet, réquiem per un barri, Ed. 7 ½ S.A. Barcelona, pag. 18.

 

divendres, 15 de gener de 2021

L'Elvira Soriano i la fada del Farró

La Casa Saperas és una casa amb bona sort. Des del 1879 presideix, esvelta i harmoniosa, la plaça Sant Joaquim. Si la mireu amb atenció, sobre els llindars de les portes que donen a Septimània hi podreu descobrir les fades del Farró.

 

El taller Soriano Camacho a la Casa Saperas

 

Quan al 2016  l’Elvira Soriano va triar aquest motiu per a la seva obra, encara no sabia que al cap de pocs anys les fades acollirien el seu estudi als baixos de la casa Saperas.


 La Fada del Farró. Elvira Soriano, 2016. Grafit aquarel·lat sobre paper, 25 x 15 cm)[i]


FF.- Elviraparla’ns de tu com a artista. Com vas començar? 


ES.- Recordo que sempre se m`ha donat bé el dibuix, des de petita. També m’agradava molt la dansa i escriure, però vaig triar la pintura.

 

FF.- I et vas formar a fons.

 

ES.- Estudiar i formar-me com a artista, més seriosament, no vaig començar fins als 20 anys a acadèmies i a la Llotja, i després fent cursos professionals de Dibuix, Il·lustració, Aerografia i sobretot  d'una manera autodidacta. Sempre he estat inquieta i m'agrada aprendre i investigar amb diferents tècniques.  

 

FF.- Vas ser prou valenta per decidir que volies fer de l’art el teu ofici

 

ES.- Professionalment  vaig començar treballant com il·lustradora freelance en editorials i publicitat, alternant amb encàrrecs de retrats i la creació de la meva obra. El meu primer Estudi el vaig muntar a casa,  capitalitzant l'atur (1988).

 


Al 2006 vaig obrir l'Estudi del carrer Vallirana amb la idea d'aprofundir en la meva feina i donar algunes classes per pagar les despeses. Fins la crisis del 2008, una de les meves principals fonts d'ingressos van ser els retrats -en porto més de 100 fets- i vaig alternar el treball amb exposicions i  Fires d'Art, però és difícil viure només de l’obra pròpia així què vaig començar a combinar la creació de la meva obra amb l'ensenyament i va ser un gran descobriment. 

 

Sempre que puc intento participar en les iniciatives que em semblen interessants com la última que va organitzar el Museu Meam i la Galeria Artelibre "Tu mejor pintura" que és va fer durant el confinament amb una exposició virtual i, més tard, amb la edició d'un llibre recopilatori. Jo vaig participar amb el quadre "Refugi" juntament amb altres artistes.

 

Refugio.  Elvira Soriano. 2020. Acrílic amb pols de marbre 80X80cm.

 

Reflexionant diria que el que més m'atrau del que faig és poder combinar la tasca solitària de crear i pintar amb la social d’intercanvi amb les persones que vénen a aprendre a l'Estudi, poder despertar la seva part creativa i compartir els meus coneixements perquè puguin créixer artísticament i gaudir-ne.


Classe al Taller Soriano Camacho de la Plaça Sant Joaquim

L’Art sempre m'ha acompanyat, segurament és responsable, en part, de la meva felicitat. És una necessitat i una manera de veure la vida i crec que ens fa millors persones i per això crec que és important que existeixi.

 

FF.- Com definiries el teu estil?

 

ES.- No sé si sé definir bé el que faig. Partint de la necessitat d'aprendre, la meva obra és figurativa i el dibuix sempre hi és present, amb més o menys protagonisme. No dubto a barrejar tècniques i materials, si s’escau i, sobretot, ha de dir alguna cosa, ha de transmetre. Tinc sèries diferents en las que vaig treballant segons el meu estat d'ànim, en totes intento expressar els sentiments i emocions que hi ha en mi i que m'acompanyen.

 

FF.- Diuen els grans experts en educació que la pràctica de l’art fa créixer l’anima, hi estàs d’acord? Què és el que aprenen els teus alumnes, grans i petits?

 

ES.- L'ensenyament ha estat un descobriment molt important per a mi! Estic totalment d'acord en què l'Art fa créixer l'ànima per això intentem, sobretot, ensenyar Dibuix I Pintura però també connectar amb un mateix i explorar la pròpia creativitat. A l Estudi els alumnes descobreixen que tot es pot aprendre i del que són capaços de fer o crear. Quan venen a les classes es senten molt a gust ja que sempre adaptem l'ensenyament al nivell de la persona i els fem créixer artísticament. 

 

No tots busquem el mateix en l'Art, no és el mateix ensenyar a algú que vol dedicar-se professionalment que a algú que el té com a assignatura pendent. Veure com aprenen i creixen és molt gratificant.

 

A part dels cursos, organitzem tallers i monogràfics. Per a aquesta tasca, compto amb la col·laboració de l'artista plàstica Anna López, una excel·lent professora. He tingut molta sort de poder comptar amb ella en aquest camí d’anar fent escola, un camí  que ja té 15 anys, així com altres talleristes que han passat per l’estudi col·laborant en els tallers infantils.”

 

FF.- Deveu haver passat per etapes diferents.

 

ES.- Vaig obrir l'Estudi del carrer Vallirana, al 2006, amb la idea d'aprofundir en la meva obra i donar algunes classes per pagar les despeses. 

 

L'any 2008, Tot i tenir-ho tot en contra i que m’aconsellaven que no obris cap negoci nou a causa de la situació econòmica que ens venia, vaig llogar el local del carrer Francolí per poder agafar als alumnes que venien a demanar classes. Recordo que, en algun moment, vaig pensar que potser no era el moment, però el temps ha demostrat que sí era el meu moment. Vaig sentir que havia de fer-ho.

 

Hi ha molts records de l'inici. Tenim alumnes que venen des de fa 15 anys i això  ens satisfà enormement. Formen part del camí que ha anat fent l'Estudi com escola. Hem tingut sempre el seu suport, per la qual cosa em sento molt agraïda i satisfeta. Hem fet amics, hi ha molt d'afecte i els hem vist créixer artísticament. 

 

Tenim alumnes que van venir de petites i després han triat estudis de Belles Arts, Il·lustració, Disseny, etc. De vegades, quan són grans, tornen a l'Estudi per continuar el seu treball personal i també col·laboren en tallers i classes. D'alguna manera és la pedrera de l'Estudi.

 

He de dir que a l'Estudi sempre s’ha generat molt bon rotllo, la gent està molt còmoda i el que m'ha funcionat a nivell de matrícula ha estat el "boca a boca" . 

 

Tinc molt bons records  del carrer Francolí. Quan vam fer 10 anys i el Consell de Districte  ens va permetre tancar el carrer, posar les taules i cavallets al carrer per fer la celebració. Vam organitzar més de 12 tallers diferents de gravat i pintura i de manualitats per a petits i grans. I gràcies als alumnes que van col·laborar vam poder celebrar-ho amb el barri. Va ser tota una Festa! 

 

Festa del 10e aniversari al carrer Francolí


FF.- Però va arribar el moment de canviar de local.

 

ES.- L'Estudi com a empresa sempre ha tingut un creixement lent però continuat i en els moments més difícils ens hem mantingut com en l'actualitat.

 

El canvi de local es va anar gestant des de fa temps per la necessitat de més espai i d'unificar els dos estudis (el meu personal i el de les classes). Venir a la plaça Sant Joaquim va ser tot un encert. No podíem haver trobat millor espai. Crec que al final  la Fada del Farró ens va atreure sota la seva custòdia. 

 

El canvi ha anat molt bé per a tothom, ha estat una renovació i un créixer important. No massa perquè aquesta no és la nostra filosofia ja que volem seguir mantenint els grups reduïts i l'atenció personalitzada pel que fa a les classes, però si que necessitàvem una mica més de matrícula i aquesta ampliació de l’espai ens ha vingut molt bé. La gent del barri està molt còmoda i ens manifesten que es senten afortunades de què estiguem a la plaça de Sant Joaquim. 

 

Després, el confinament ens ha obligat a tenir menys alumnes de nou, però estem contents pel canvi perquè a l'altre taller que era més petit no sé què hauria passat, la Fada ens va canviar de local a temps.

 

També he pogut fer la meva obra més visible i això també és important.

 

FF.- Un dels objectius del Finestres del Farró es contribuir a fer barri i crec que tu ets una farronenca que fa molt barri.  Vas participar molt en els Tallers Oberts. 

 

ES.- La meva experiència als Tallers Oberts va ser molt gratificant pel que fa al contacte amb les persones que van visitar el meu taller i vam poder compartir la meva obra, dialogar, etc. Encara que el meu Estudi sempre ha estat a peu de carrer i que aquesta comunicació ja existia, però va ser una manera de donar-se a conèixer a més gent.

 

Vaig ser-hi des del principi i vaig participar, cada any, en totes les activitats, projectes i exposicions organitzades per l'Art Farró, com els Tallers Oberts, exposicions a la Casa Sagnier, inauguració dels jardins de la Tamarita amb creació de tallers, el projecte a quatre mans al Centre de dia del carrer Vallirana, la Fira del Dibuix al Port Vell, Primavera Artística de Barcelona, etc. 


Tallers Oberts del 2014, al carrer Vallirana

FF.- I perquè creus que no ha tingut continuïtat?

 

ES.- Al meu entendre no hi ha hagut una continuïtat per falta d'empatia entre els  participants que, per alguna raó, van anant marxant de l'Associació de l'Art Farró. Jo vaig continuar fins al final perquè ho considerava important i també per al barri, però no sempre em sentia còmoda i, en general, va haver-hi un desànim. Personalment, em va faltar la sensació de grup artístic.


FF.- Ja fa uns anys al Farró gaudim de l’oferta tallerista de la Vil·la Urània que treballa amb preus públics. Com veus la relació entre els tallers privats i l’oferta pública que fa el Centre Cívic. 

 

ES.- La veritat és que no sé molt com és el funcionament dels tallers que es donen a la Centre Cívic Vil.la Urània. 

 

Nosaltres fem cursos organitzats en 9 mesos on s'ensenyen les tècniques de Dibuix i Pintura, d'una manera clàssica perquè els alumnes puguin conèixer els llenguatges artístics i puguin trobar el seu propi. Cada alumne rep una ensenyança personalitzada i segueix la seva pròpia evolució i sempre en grups reduïts.

 

També oferim tallers i monogràfics per a aquells que vulguin provar o conèixer una tècnica específica com ara el gravat, figura natural amb model, aquarel·la, tallers de tinta, etc. 

 

En relació a les instal·lacions de Vil·la Urània, he de comentar que abans podíem gaudir de la sala d'exposicions de la Casa Sagnier per fer la Mostra anual de treballs, però des que es va inaugurar la Vil.la Urània ens hem quedat sense sala per fer-ho. Es a dir, sense una sala per poder fer exposicions dels meus alumnes o dels artistes del barri, degut a que  Vil.la Urània no en té . Això m'entristeix molt i poso de manifest que ningú hagi reparat en això quan s'estava projectant el Centre Cívic.

 

Actualment el barri del Farró té Centre Cívic però no té sala d'exposicions i ens veiem obligats a anar al Centre Cívic del Putxet que no és la millor opció per als alumnes ja que ho troben bastant lluny. Estan decebuts de tenir un Centre Cívic i haver de sol·licitar l’espai fora del Farró.

 

FF.- Parlem del nostre barri. A més a més d’artista i professora de Dibuix y Pintura, tu ets veïna del barri des de fa molts anys. 

 

ES.- Vaig venir a aquest barri perquè uns amics em van deixar un pis, d’això fa 35 anys. Quan vaig arribar els caps de setmana estava desert, era com un barri fantasma. Després ha anat canviat, també perquè hi ha més joves que han triat aquest barri per viure. La gent en general crec que es sent a gust en aquest barri. 

 

És un barri molt ben comunicat i, alhora, és com un poble, molt tranquil i familiar. És el que més m'agrada, té llocs encantadors, passatges, ... I aquí han nascut els meus fills i el fet de què podien anar a l'escola caminant per a mi era molt important.

 

El que menys m'agrada són alguns comportaments incívics com la manca de cura i neteja, en general, per part de algunes persones.

 

FF.- I al llarg d’aquests anys l’has vist canviar molt.

 

ES.- El barri ha evolucionat pel que fa a estar més poblat els caps de setmana que abans. Hi ha més activitat però s'han perdut molts petits comerços que hi havia i ara també se'n tanquen d'altres. Per contra, a causa de la pandèmia, hi ha la necessitat de reinventar-se i poden sorgir noves iniciatives perquè la gent col·labori amb el comerç del barri.

 

FF.- Com veus el futur?

 

ES.- El vull veure amb bons ulls. Més humà, menys egoista i més amable, més generós. Per la nostra part, a través de les classes intentem generar un ambient molt relaxat, construint un espai de creació per a qualsevol persona que vulgui venir. Hi ha molt flux humà.

 

FF.- Creus que et protegeix i t’inspira la fada del Farró?

 

ES.- Em sento estimada al barri i, sense pretendre-ho, em vaig trobar instal·lada sota d'ella.

 

FF.- Qui t’ho havia de dir! Això passa perquè a tu la inspiració sempre t’agafa treballant. Elvira, molt bona sort.

 


 

 



[i] L’Elvira Soriano, amb l’obra “La fada del Farró”, va protagonitzar El Racó de l’artista de Coses del Farro, nº 6, tardor , 2016, pàg. 47