dijous, 30 de juliol de 2020

Soy peluquero, soy rockero y en la perrokia te espero

Aquest blog farà vacances durant el mes d'agost, així que us volia deixar amb un darrer post ben refrescant i engrescador. I què millor que una conversa amb en Jordi Benet, en Perroker, un dels personatges més populars del barri.

 

Però abans de començar he de dir que aquest post l’heu de llegir amb banda sonora. Feu clig aquí. Ara...,si ja sona la música, ja podeu seguir llegint.

 

Fa un munt anys que el Perroker sosté al carrer Francoli 60 un espai excepcional on l'art, la música i la perruqueria es fonen en un aliatge d'alt voltatge creatiu(1) .

 

 


 

Fa temps que no parlem perquè el confinament ens ha tingut a tots dins de la closca, però la conversa sorgeix de manera fàcil. HI ha bon rotllo.

 

FF- I què, com has passat el confinament?

 

P- Si he de ser sincer el meu confinament ha estat un mes i mig de relax i creació.  A banda de portant tots el temes de la casa, fer el dinar i el sopar, fins hi tot hem pintat tot el pis. La meva dona, “la Brunet”, tele-treballava des de casa i jo confinat amb ella i les dues gosses: la Bonny i la Lala. Hem pogut gaudir de passejades, encara que petites, suficients per sortir tres cops diaris de casa, a més de gaudir de terrat privatiu. Tot un privilegi.

 

Per mi  el confinament han sigut unes vacances rares on he pogut fer vida d’artista al no haver de treballar a la Perrockia. He composat cinc cançons noves pel meu proper  disc, que en principi havia de ser un E.P i finalment crec que podrà ser un L.P. Encara que soni estrany he gaudit força d’aquests maleïts dies.

 

FF.- Crec que això ens ha passat a molts. Uns dies estranys, esquizofrènics: els privilegiats estàvem molt bé a casa, mentre  a fora s'estenia la desgracia. La veritat és que la cultura ens ha acompanyat. Aquesta cultura que tu tan has defensat

 

Des que va començar el 1989 al carrer Sant Hermenegild, i amb més força des que el 2000 es va traslladar al carrer Francolí, el perrocker ha aconseguit consolidar un projecte d’art i música en directe molt particular. La Perrokia no és una sala de concerts, no és un bar musical, ni una sala d’exposicions. Tampoc és una perruqueria com les altres. A la Perrokia s'hi fan  exposicions d'amics i concerts que són festes privades, obertes, a les que la gent acudeix per invitació. Si hi ha un vermut, cadascú porta alguna cosa per compartir. Es vol recuperar l'esperit de germanor i col.laboració del hapenning.

 

  FF.- Com veus el curs que ve Jordi? Perquè això del happening, amb mascareta...

 

  P.- Encara  estic reflexionant de quina manera gestionar les activitats lúdiques perrockianes. En principi a l’Octubre tinc aparaulada l’exposició concurs de fotografia del Farró amb actuació de Perrocker 40 anys als escenaris. HI haurà  col·laboracions especials; el  meu primer teclista Jordi Fontich i el primer guitarrista compositor Albert Gil… Fins aquí puc dir, però no sé si podrem assolir-ho, amb cita prèvia aforament restringit.  Ho estic meditant i a veure si al Setembre també faig la prova pilot del primer VermuArt que serà el tercer dissabte de mes. I a veure si afegeixo els divendrArts. El temps ho dirà.

 


 

    

FF.- Com va la represa? Vull dir a la perrukeria. Ja saps  que aquest blog fa campanya pel consum local i la defensa de les botigues i establiments del barri...   

 

P.- Dons treballant força. Un cop van donar llum verda a les perruqueries i barberies a partir del 4 de maig, no vaig dubtar un moment a reprendre l’activitat. Vaig assolir totes les mesures de seguretat que marcava el protocol i amb cita prèvia no hem parat de treballar. Hi havia moltes ganes de tornar a la Perrockia i jo personalment amb tots els perrockians que gracies a aquestes característiques actuals s’han acostumat a demanar cita i així la feina ha fluid d’una manera cronometrada i perfecta. Molt content.

 

FF.- Es que tothom tenia “su imagen divina” molt necessitada de revitalització.

 

Si heu anat escoltant ja us haureu deixat seduir per aquest rock creatiu i un xic canalla, amb una poètica pròpia, popular, irreverent, esquinçada i plena d’humor, que expressa unes immenses ganes de viure la vida tal com raja. Com diu la canço, el perrokianisme és pur positivisme.


 

 


perroker.com 

 

En Jordi ha estrenat fa poc una fantàstica pàgina web on podreu pouar en tota la seva música; des del rock més hevy a un blues que, de sobte, agafa l’harmònica i s’escapa cap al folk. Biografia, històries, videos d'actuacions, videoclips i tot el que vulgueu. Una font d'energia per anar escoltant aquest estiu.

 

  P- Vull donar molt positivisme i bones energies a tots i a totes en aquest moments difícils però si més no interessantíssims cap a dins i cap a fora. Bon estiu.

 

Menos mal que nos queda el blues

que nos da la luz

que nos da la lus.

 

Bon estiu!

 

I

 

    

 

 

 

 

(1) Sobre els escenaris del Farró vegeu també 

 

diumenge, 19 de juliol de 2020

La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

 

Matí del 3 de març del 1925. Una colla de Sant Medir baixa pel carrer Saragossa, entre el carrer Santjoanistes i Guillem Tell. Es tracta d'una fotografia procedent del Arxiu de Sarria-Sant Gervasi que ha estat publicada en diferents mitjans. Tanmateix l'he triat per començar aquesta col.lecció de fotografies antigues perquè, com veureu al final, amagava un secret que ja ha estat revelat.




El tema principal de la imatge és la desfilada dels medins. A primer terme just apunten els plomalls dels quatre batidors de la Guardia Urbana de gala, que obren la marxa.


Al darrera hi va l'abanderat acompanyat de dos cordonistes a dreta i esquerra, muntants a cavall.

 

Els segueix el carro de les escombraries que, sobre la marxa, va recollint la brutícia que deixen els cavalls. 

 

Més enrere una banda de músics fa sonar els seus instruments de vent i de percussió, omplint l'aire d’alegria. Una mica més amunt veiem encara alguns carruatges que formen el seguici carregats de i caramels i ganes de gresca.

 

Es tradició que les colles passin per davant de les cases dels seus socis[1]  i al carrer Saragossa hi viuen molts socis de la Humorística, amb seu al Farró i  també socis de l’Antiga de Sant Medir que té la seva seu a l’Ateneu de Sant Gervasi. Però aquesta colla no pot ser la Humorística. Si ho fos anirien en burret i no en cavall, així que molt probablement ha de ser l’Antiga de Sant Medir[2].

 

Sobre les estretíssimes voreres alguns veïns observen el pas de la colla esperant els seus dolços projectils. A la dreta, a primer terme, uns nens en bata d'escola, perquè Sant Medir sempre es celebra en dia feiner. Els homes que, a banda i banda del carrer, acompanyen el seguici porten la típica gorra de plat que els identifica com a treballadors o menestrals. Observeu la manca absoluta de presencia femenina i de nens petits. 

 

Al terra del carrer podem veure les vies del tramvia 17 que just en aquest punt es bifurquen per facilitar l'encreuament dels tramvies que van en sentit contrari: de Plaça Catalunya a  la Plaça de la Constitució, avui Frederic Soler, o de la Plaça de la Constitució a Catalunya. Traça d'aquest tramvia és també la columna de ferro forjat que s’aixeca a primer terme a la dreta i que sustenta l’abundant cablejat elèctric que travessa el carrer de bada a banda[3].

 

A aquesta alçada el carrer està format per cases amb jardí frontal, de planta i pis o planta i dos pisos.

 

 

A primer terme, a l'esquerra, veiem una renglera de peces de marbre que pertanyen al taller Marbres Barba, especialitzat en làpides funeràries, que ocupava la cantonada Saragossa/Guillem Tell,  banda muntanya.

 

 

Més amunt, pujant a la dreta, probablement oculta darrere l’arbre esponerós que centra la fotografia, sabem que hi ha la casa del número 52, que encara es conserva i que, segons ens informa la seva tarja d’escala, va ser construïda al 1852.

 

Just davant de l’arbre veiem un segon pal de ferro del cablejat del tramvia. Es tracta d’un model posterior, més petit i de disseny més modern que es va utilitzar a partir dels anys 20[4].

 

Si seguim la línia de façanes del carrer en direcció al Tibidabo, veurem que a sobre del terrat d’una de les cases següents hi ha dos dipòsits d’aigua de grans dimensions que ens parlen de les dificultats de disposar d’aigua corrent a les cases. 

 

Seguint més amunt, a darrer terme, abans del perfil de la muntanya podem intuir la teulada del convent de les Sanjoanistes[5]

 

Una desertitzada serra Collserola tanca l’horitzò. Al seu cim hi podem reconèixer l’Observatòri Fabra. El seu director, Josep Comes i Solà molt bé podria haver estat un dels personatges que es miren la desfilada del medins pel carrer de casa seva[6].  

 

Tornem ara a primer terme de la fotografia per resseguir a ma esquerra les façanes bellament ornamentades d’una sèrie de cases senyorials amb jardins davanters.

 

La primera, que només veiem a mitges, ha de correspondre a la casa de la cantonada amb Guillem Tell. En veiem alguns elements de la tanca; a primer terme una gran porta de ferro forjat  franquejada per uns pilars acabats amb embellidors de ceràmica vidriada; més enllà una porteta de servei molt petita que ens parla de l’estructura classista i de la voluntat de diferenciació social en aquests temps; més amunt, veiem una segona porta de ferro forjat, amb pilars i decoració igual que la primera. Es tractava dons d’una de les cases més grans i luxososes del carrer. Aquest fet es confirma si observen que l’edifici de La Caixa que hi ha avui ocupa tres números (65-67-69) [7].

 

Al davant de la façana d’aquesta casa, entre la tapia i el jardí s’aixeca una columna alta i estreta. Es tracta d’un pilar d’aigua dels que es van utilitzar per donar pressió a l’aigua que s’obtenia d’algun pou o mina. S’hi veu una escala d’esglaons de ferro que servia per pujat a fer el manteniment del petit dipòsit situat al cap d’amunt del pilar. Malgrat ser una estructura senzilla però molt aparatosa i poc elegant, aquesta columna ens parla també de la importància d’aquesta casa que devia ser de les primeres en tenir aigua corrent[8].

 

Seguint carrer amunt – números 71 i 73 actuals - veiem una casa senyorial, gairebé un palauet, de planta i dos pisos amb una façana ornamentada amb elements eclecticistes. A la vorera, davant la porta, un pal de fusta de gran alçada sustenta els fils elèctrics que abasteixen les cases. 

 

A la parcel·la següent, una casa de planta i pis ha de ser l’antecedent de la que avui encara es conserva al nº 75.

 

I més amunt encara, una palmera ocupa el pati davanter de la casa del número 77, que no veiem, però que té una llarga història ja que va ser seu de La Falange desprès de la guerra i, posteriorment va acollir l’emissora Radio Joventut de Barcelona des del 1951 fins al 1970[9]. 

 

Més amunt de la palmera veiem les façanes d’unes cases més senzilles que corresponen a la banda de mar del carrer Santjoanistes. A la casa del cantó podem distigir una gran obertura en arc que, com veureu, amaga informació molt important.

 

 

Efectivament, si aquesta fotografia té avui un gran valor historiogràfic és perquè és la que ha permès a en Pep Arisa identificar i ubicar amb precisió les famoses Cases d’en Farró que donen nom al barri[10]. Quan tot això encara eren camps i xaragalls, Silvestre Farró va fer edificar, a les primeries del S.XIX unes cases arrenglerades en forma de carrer. Sabíem que la façana estava orientada a migdia i que el carrer que va prendre el nom de Farró és  l'actual Santjoanistes. 

 

Al 1850 els propietaris encarreguen al mestre d'obres Jeroni Granell una reforma d'aquestes cases. Comparant el projecte de la reforma amb la fotografia que estem analitzant en Pep Arisa ha pogut identificar aquesta finestra arquejada com a part de les cases d’en Farró reformades.

 

Així dons ja sabem que les primeres cases urbanes del barri estaven a la cantonada Saragossa amb Santjoanistes, baixant a la dreta, banda muntanya, al solar que ara ocupa l’edifici d’estil racionalista que correspon al número 83 del carrer Saragossa.

 

Es per aquesta troballa que aquesta fotografia és la pedra Rosetta del Farró.

 

 

 



[1] Per una petita historia de les colles de Sant Medir a Barcelona podeu veure Les colles de Sant Medir. 186 anys endolcint Barcelona al blog de la ciutat


[2] ESTER DE LA HUMORISTICA, 2016, La colla de Sant Medir “La humorística”; Coses del Farró, nº6, Tardor. D’altra banda el recorregut de l’Antiga de Sant Medir segueix baixant actualment per Saragossa.  

[3)La columna de ferro forjat, d’aire modernista deu ser l’original del 1903 quan es va electrificar la línia. Del mateix model se’n ha conservat una a la plaça Figuerola. Un dels motius de resistència a l’electrificació dels tramvies va ser precisament la crítica al sistema de presa aèria de corrent tant per motius estètics com de seguretat. Tanmateix aquest sistema s’acabà imposant per la seva eficiència i econòmica. La substitució dels pals de fusta que sostenien el fil elèctric per «elegantes y esbeltas columnas de hierro, que al mismo tiempo pueden ser empleadas para sustentar las farolas del alumbrado eléctrico de las plazas y calles” eliminaven les dificultats estètiques. MERRY DEL VAL,D:, 1896, Barcelona y los tranvías eléctricos, Barcelona, Luis Tasso.

[4] Com aquest en podem veure a l’actualitat a l’Avinguda Tibidabo en el cablejat del Tramvia Blau

[6] Josep Comes i Solà, director de l’Observatori Fabra des de la seva inauguració al 1904 fins a la seva mort el 1937, vivia una mica més avall del carrer Saragossa a la Vil.la Urania que ara hostatja el centre cívic. VILARRASA, A, 2018, Urània, Coses del Farró, 10, Tardor

[7] Avui correspon als números 65 -67- 70, ocupats per l’edifici de La Caixa. Segons recorda en Pep Arisa, a la cantonada Saragossa amb Guillem Tell, en frot a Marbres Barba, i havia una torre molt gran envoltada de jardí que arribava un bon tros endins del carrer Guillem Tell. ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, Sant Jordi, p.29

[8] A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià Sant Gervasi he pogut trobar diversos expedients de 1853,1854 i 1856 que parlen de la instal·lació d’aquests pilars d’aigua a les façanes de les cases.

[9] Vegueu una interessant resenya sobre l’activitat de Radio Joventut i una extensa descripció dels origens i reformes de l’edifici a BALAÑA I BADIA, P., 2017, Quan Radio Joventut parlava des de el Farró, Coses del Farró, nº 8, Tardor, pp. 8-19


divendres, 10 de juliol de 2020

Sant Gervasi desaparegut

El Jardí de Sant Gervasi d’aquest mes de Juliol publica la meva ressenya del llibre San Gervasi desaparegut: un llibre de fotografies antigues on Jesús Mestre ens acompanya a Un sorprenent viatge al passat de Sant Gervasi.



 

Aquí m’agradaria parlar de les fotografies que ens aporta localitzades al Farró. 


Hi trobem imatges de paissatges que el temps ha respectat i altres desapareguts o profundament transformats. El passatge Sant Felip al 1935 és el que millor podem reconèixer, ja que sortosament s'ha conservat, més o menys, tal com era. Hi veureu una Plaça Lesseps als inicis dels anys vint, que malgrat la seva gran transformació encara conserva alguns elements que podem reconèixer. En canvi l’església del convent de les monges Sanjoanistes, que hi havia hagut a la cantonada entre el carrer Saragossa i el carrer que porta el nom del convent, ha desaparegut totalment substituit pel bloc de vivendes Oasis. Com també ha desaparegut el carrer Wagner, que passava per on ara va General MItre, entre el carrer Putxet  i el carrer Sant Gervasi de Cassoles. 


Altres imatges ens fan arribar el reflex esvanit de la vida que es feia ens aquests espais: la festa de Sant Medir amb els medins de Sant Gervasi desfilant pel carrer Saragossa, el1925; la Colla Humorística desfilant pel Farro als anys 50; una xocolatada a la plaça Mañer i Flaquer, que sempre ha estat el lloc de les festes, als voltants dels 1945; i dues imatges de les nenes de l’escola Cardoner, que estava al carrer Septimania cantonada Homer, participant a la processó de Corpus amb els vestits de primera comunió, cap al 1956. D'aquesta escola nomès en resta avui la palmera del pati del davant, testimoni mut de la implacable transformació del paissatge. 

 

Deixo pel final la fotografia del Farró que a mi més m’ha sorprès i emocionat: les cases del número 25 i 27 del carrer Juli Verne on va viure el pintor Josep Amat amb la seva família. Al número 27  va tenir el seu estudi, durant uns anys, el ceramista Llorenç Artigas.

 

Quan amb la Julia Deambrosi ens vam proposar identificar les imatges actuals dels quadres que Josep Amat va pintar sobre el Farró – Josep Amat, testimoni d’un paisatge fugisser - no coneixíem aquesta fotografia. 



 Les façanes del nº 25 i 27 del carrer Juli Verne. 


Aquest fragment de carrer que el pintor va plasmar dues vegades correspon al punt on avui pasen els carrils de Mitre en direcció Llobregat, a l’alçada del carrer Puig-reig.  

 

            Josep Amat, Carrer Juli Verne 1940 Oli sobre tela 63 x 70 cm. Col·lecció particular.

 

A l'obra Carrer Juli Verne del 1940, les podeu reconèixer perfectament a primer terme a la dreta, a la cantonada entre el carrer Puig-reig i Juli Verne. Al davant de la porta del número 25  hi veiem el primer dels oms envellits que reseguien l'acera i dels que també deixa testimoni la fotografia.


Cada fotografia és un forat en la boira del coneixement, per això el llibre Sant Gervasi desaparegut és un gran regal.


Us el recomano.