Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1849-1897. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1849-1897. Mostrar tots els missatges

14.4.24

Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada nº 7 : De Guillem Tell al passatge Laforja

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 









Sortim del Farró travesant el carrer Guillem Tell pel lloc on hi havia hagut un pont per sota del qual passava la riera. Aquest pont suportava les vies del tamvia 17 que venint del carrer Aribau i de la plaça Molina, entrava al Farró per Guillem Tell per girar Saragosa amunt. 

En aquest tram de l'itinerari travessarem Can Regàs i arribarem fins a un curiòs passatge. Farem el camí seguint la llera de la riera per no perdren's cap pista del seu pas.

                          Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Des de la xurreria la riera es perllonga fins el carrer Lincoln, al davant de la cruïlla amb el carrer Matilde Diaz. Aquí també la forma irregular en l’aprofitament de l’espai ens dona compte del pas de la riera.

Discontinuïtat en les façanes del carrer Lincoln, a l’alçada de Matilde Diaz.


Can Regàs i la finca dels España

A partir d’aquest punt la riera es separa definitivament del carrer Balmes per travessar la finca de can Regàs, antiga propietat del la família España. 

La cantonada de Lincoln amb el carrer Matilde Díez ens pot ajudar a situar-nos millor. Aquest carrer tan curtet va ser obert des de Saragossa a la riera quan el carrer Lincoln encara no existia. (Matilde Díez: L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs) (1).


Can Regàs era una gran propietat de més de 80.000 metres quadrats, propietat de Baltasar d’España, noble i regidor perpetuo a l’ajuntament de Barcelona, que anava des de la riera de Cassoles fins a la riera de Sant Gervasi i el carrer Alfons XII; i des del carrer Guillem Tell, abans carrer Sant Josep, fins al carrer Laforja.[2]

Plànol inclòs a l'expedient: Urbanització i Plànols de Terrenys a Sant Gervasi, Relatius a Donya Francisca Orteu d'Espanya.1874. AMDSSG

Com es pot veure al plànol que acompanya l’expedient d’urbanització del 1874, la propietat estava travessada per la riera i afectada pel pas del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Més endavant ho serà per l’obertura del carrer Balmes. 

Els España eren uns grans terratinents que posseïen extenses propietats per tot el pla de Barcelona i més enllà. Però no per això deixaven d’estar atents al que passava als voltants de les seves terres al municipi de Sant Gervasi. Segurament que el “regidor perpetuo” estava al cas dels plans de construcció del ferrocarril que havia de passar per la seva finca.

Per mala sort no ho va poder veure. Va morir un any abans que, el 1863, s’inaugurés el ferrocarril amb dues estacions que havien de revaloritzar molt els seus terrenys: la de la plaça Molina en terrenys de can Regàs i, a tocar de la propietat, l’estació de Gràcia, situada al límit entre Gràcia i Sant Gervasi.

Tanmateix la seva vídua, Francesca d’Orteu, va seguir vetllant per la fortuna de la família i ràpidament posà en marxa la urbanització de la finca[3]. El 1874 presenta el pla definitiu que convertiria el camí termener que la limitava, en el carrer Sant Josep – avui Guillem Tell- i obriria dos carrers de mar a muntanya, a banda i banda de la riera, que portaran el nom dels propietaris: España pel difunt patriarca, que correspon a l’actual carrer Lincoln; i Orteu, per la seva dona, carrer que posteriorment desapareixerà amb l’obertura de Balmes.

Al plànol podem veure que l’antiga casa de can Regàs estava situada entre el carrer del Preso[4] – actual Madrazo- i La Forja, probablement a l’alçada de l’actual número 12 de Lincoln, en una gran parcel·la que arribava fins a la riera. El projecte d’obertura del carrer parteix aquesta parcel·la pel mig i deixa la façana de la casa alineada amb el carrer España.

Es interesant observar la presencia de la riera en els perfils que acompanyen al plànol. 



En el perfil del carrer Espanya podem veure el pronunciat pendent que correspon a la llera. 


El carrer Riera de Sant Gervasi 

Arribem fins on Lincoln aboca al carrer Laforja i una mica a la dreta trobarem un dels vestigis més clars del pas de la riera. Al costat del número 9 del carrer hi ha un passatge, avui privat, on veiem el rètol del taller Auto-reparació J. Ferré.


En aquest passatge hi hagué durant molts anys una placa de les que s’utilitzen per indicar el nom del carrer que deia: Riera de San Gervasio. 

Placa situada a l’inici del passatge que surt del carrer Laforja, 9. Foto Pep Arisa, 1996


A sobre la porta podeu veure les marques de l’antiga placa arrencada. Foto A. Vilarrasa 2021.

L’existència d’aquesta placa ens faria sospitar que, almenys en algun període de temps, la riera havia tingut categoria de carrer. Segons ens han comentat el veïns el passatge va funcionar com a carrer durant molts anys. Hi havia diferents establiments que tenien porta a l’actual passatge. Això es pot veure en l’estructura de l’edifici de Lajorja 9, ja que la paret que dona al passatge no és una mitgera, sinó que presenta portes i finestres. 

Aspecte actual del passatge

On ara hi ha el taller hi havia hagut una vaqueria amb porta al carrer de la Riera. Un d’aquests establiments era un barber que diuen que quan es va jubilar es va endur la placa del carrer com a record [5]

En Josep Ferré encara conserva al seu taller aquesta argolla que s’utilitzava per fermar els animals a la vaqueria que hi hagué on ara hi ha el taller

El pendent d'aquest passatge arriba quasi al 7%, més del doble del 3% que es considera normal al Pla de Barcelona. Aixó ens fa pensar que el pendent fos modificat per ajudar a canalitzar les aigues cap a l'embornal que veurem més endavant.

Estem quasi arribant al punt on les aigues de la riera de Sant Gervasi abocaran al naixement de la riera de'n Malla. A la propera entrada veurem on passa això.

Continuarà

Notes


[2] PORTAVELLA, J., 2010, Els carres de Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, p.24.

[3] Els dos plans d’urbanització daten del 1867 i del 1874

[4] Aquest carrer, avui anomenat dels Madrazo, es va dir originàriament carrer “Progreso”, però al plànol se’l anomena “calle del Preso”. També es curiós observar com al carrer Alfons XII se’l anomena Calle del Colegio en referencia al “Colegio Carreras” que estava al costat d'on es va situar l’estació de la plaça Molina.

[5] Tot i que aquest “carrer de la riera” no consta en els nomenclàtors de carrers de la ciutat, l’hem trobat en diferents expedients. En alguns s’utilitza el nom genèric de carrer de la riera com a terme per delimitar un territori, barrejat amb noms d’altres carrers de la zona. En altres es parla específicament del “carrer Riera San Gervasi”. Presentem aquí alguns exemples d’aquest segon cas: al 1902 la Societat El Tibidabo demana permís per enllumenar diferents carrers de Sant Gervasi, entre ells el carrer Riera de Sant Gervasi. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 12, Núm. 1316 (10 set. 1902) Ed. Vespre, pag. 2); el 1922 l’Ajuntament dona permís per enrunar dues cases emplaçades als carrers Alfons XII i Riera de Sant Gervasi ( Gaceta municipal de Barcelona: Any 09, Núm. 14 (5 oct. 1922); també el 1922 es parla del carrer Riera de Sant Gervasi com a un dels afectats per l’acabament de la xarxa de clavegueram. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 32, Núm. 8275 (30 set. 1922) Ed. Vespre pag. 9) Finalment com a dada curiosa hem trobat el carrer Riera de Sant Gervasi al padró d’habitants de Sant Gervasi del 1895, on consten els habitants de només dos edificis: el número 1, amb un sol habitatge i el número dos amb baixos 1º, 2º i 3º; primer pis amb 1º i 2º porta.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

27.2.24

La Bienfaisance française, entitat centenària radicada al Farró

Araceli Vilarrasa

El passat 22 de febrer es va celebrar al Salo de Cent l’acte de reconeixement de l’ Ajuntament de Barcelona a 32 entitats centenàries de la ciutat en reconeixement de la seva trajectòria. Entre elles n’hi ha una del Farró: la l’Associació La Beneficència Francesa de Barcelona, creada el 1845.

En saber-ho em vaig acostar als seus locals del carrer Lincoln 55. Uns baixos endreçats i acollidors. Em va rebre en Serge Bourgeois, que és el president, amb la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard que formen l’equip de treball social. La conversa va sorgir de manera àgil i afable. Charmante, com diríem en francès. M’expliquen que l’origen de l’entitat consta a l’acta de constitució: un paper escrit a mà amb data de l’any 1845. 

SB.- Aquesta entitat va néixer sota l’impuls del cònsol de França a Barcelona Ferdinand de Lesseps. En aquells anys, Lesseps era una persona de gran prestigi a la ciutat degut al seu paper durant el conflicte civil del 1842. Sembla que la seva intervenció va ser clau per convèncer al General Espartero de que aturés el bombardeig de la ciutat des de Montjuïc i va ajudar a molta gent durant la repressió posterior als fets. La ciutat va quedar molt afectada i ell creia que havia d’ajudar. 

En Serge em regala un interessant llibre publicat per ells[1] on es recull la història del francesos a Barcelona. Allà he pogut llegir que el 31 d’agost de 1845 es creà la Société Française de la Bienfaisance amb el suport de 54 socis, sota el protectorat del consolat de França a Barcelona. 

SB.- Amb el temps, per qüestions legals, van haver d'independitzar-se del consolat i constituir-se com a Associació. L'associació es va constituir oficialment davant les autoritats espanyoles el 13 de febrer de 1898 amb la denominació de Societat General Francesa de Beneficència amb el suport de 145 socis. Entre aquests socis hi havia cognoms coneguts per ser empresaris i financers francesos com Cros, Moritz o Lebon que, atrets per l’activitat econòmica de la ciutat en els anys previs a l’Exposició Universal del 1888, havien establert els seus negocis a Barcelona. La reunió es va fer als locals de la Càmera de Comerç Francesa.

FF.- Llavors Ferdinand de Lesseps ja era lluny d’Espanya.

Retrat de Ferdinand de Lesseps jove, al temps en que era diplomàtic

SB.- Si, però havia estat clau. Lesseps no només la va impulsar la Bienfaisance sinó que la va ajudar econòmicament de forma molt important regalant-li accions de l’empresa del Canal de Suez. Ell va estar a Barcelona fins al 1848. Desprès va anar a Madrid, com a ambaixador i allí va fer el mateix; va crear una associació benèfica i unes escoles franceses.

Efectivament, Lesseps va tornar moltes vegades a Barcelona, on va mantenir l'amistat de moltes persones rellevants com Antoni de Brusi i Ferrer, propietari del Diari de Barcelona.

FF.- Quina era la actuació de l'Associació en aquell temps?

SB.- Des de l’inici es va orientar a ajudar de manera molt pragmàtica a les persones de la comunitat francesa que tenien problemes socials, de salut i d’educació. Així que hi havia tres seccions: la beneficència, la mútua i les escoles. Durant els primers anys, encara al S. XIX, les tres seccions estaven als locals de l'Església de Sant Felip Neri que els va cedir Isabel II després de la Desamortització de Mendizabal. Des dels locals annexes a l'església es feien quilos i quilos de pa que es repartien a la gent. Més endavant l’Associació es va traslladar on encara ara hi ha les Escoles Franceses, que ara porten el nom de Ferdinand de Lesseps, a la cantonada de Gran Via amb el carrer Sicília.

FF.- I també donaven atenció medica?

SB.- Fins als anys 60 encara hi havia una mútua mèdica molt important. L’associació ha estat especialment activa quan la ciutat ha passat per problemes, epidèmies, la grip del 1918. Durant la guerra civil molts dels francesos residents a Barcelona van marxar, però altres es van quedar i l'Associació va seguir ajudant-los des dels locals de les escoles de la Gran Via i també des d’uns altres locals que tenien a prop de la plaça d’España, on també feien classes. Aquest locals van ser totalment destruïts per les bombes franquistes, sortosament quan no hi havia ningú i no hi va haver víctimes. En aquestes èpoques la part mèdica era molt important, Van arribar a tenir un hospital propi: l’Hospital Francès, que estava a la Avinguda Verge de Montserrat cantonada Castillejos. Aquest hospital va ser molt actiu durant la guerra civil i després, durant la guerra mundial va ser molt utilitzat per acollir temporalment als francesos que fugien de la França ocupada i que passaven per Barcelona de camí cap a altres països.

A poc a poc aquestes tres branques es van anar independitzant i adaptant-se a les necessitats dels nous temps.

SB.- Fins fa 10 anys les escoles encara formaven part de l'Associació i nosaltres, com a part social, estàvem on ara hi ha els menjadors de l’escola.

F. F.- I amb quins recursos s’ha finançat tot aixó?

SB.- Hem tinguts donants de tot tipus: francesos residents a Barcelona i sense descendents directes que decidien deixar un edifici. També donacions d’empreses d’origen francès com la Damm o la Moritz. Hem rebut deixes importants que han permès que avui l’associació visqui del capital immobiliari que té. Som propietaris d’uns 40 pisos a Barcelona. Als anys 50 l’hospital estava molt deteriorat i havia perdut la seva utilitat. Es va vendre i amb els diners es van comprar aquest edificis al Farró.

Al Saló de Cent, al centre M. Serge Bourgeois, president de l'entitat mostrant la distinció, a la seva esquerra M. Jean-Michel Casa, embaixador de França i a la seva dreta M. Olivier Ramadour, cònsul general.

FF.- Per això vau arribar al barri..

SB.- Quan fa uns 12 anys les escoles van tenir la necessitat d’ampliar els menjadors ens vam traslladar a aquests edificis que ja eren nostres. Va ser casual la proximitat a la plaça dedicada a Lesseps. 

Comentem que Ferdinand de Lesseps va viure, durant un temps, a una torre a la vora de la riera de Cassoles, on ara hi ha la plaça que porta el seu nom. Es diu que cada dia baixava a peu des de la seva casa de Gràcia fins al consolat de França. Després va viure a la Barceloneta on hi ha una casa amb la placa commemorativa. Però el que ens fa més present el seu nom és, sens dubte, la plaça i la parada de metro.

FF.- Anem a parlar de l’actualitat. Avui la Bienfaisance correspon a l’antiga branca social, dedicada a ajudar als francesos que viuen a Barcelona.

SB.- Ajudem a persones de nacionalitat francesa i residents a Catalunya. Som una entitat original que només existeix a Barcelona i dona servei a tot Catalunya, però el 90 % dels atesos viuen a Barcelona. Cada vegada n’hi ha menys del perfil que abans era més comú. Per exemple una senyora que va venir a ensenyar francès a una casa de la burgesia de Barcelona i que quan es fa gran es troba que no ha cotitzat mai i no té dret a una jubilació; o francesos que aconsegueixen cobrar un ajut de l’estat però que és tan petit que no els permet allotjar-se i menjar. Persones grans o amb discapacitats que no poden treballar, famílies que es separen i la dona queda sola amb els fills o perd el treball. Aquí procurem donar-los un ajut que els permeti reencaminar la seva vida

Entre les persones que ajuden n'hi ha moltes que tenen la doble nacionalitat. 

SB.- Tenim casos de francesos de tercera, quarta o cinquena generació i que potser ja no parlen ni una paraula de francès. Avui estem ajudant a unes 30 famílies. En pocs casos és una ajuda permanent. Són gent sense recursos, no tenen família, no tenen amics. Però la majoria són ajudes temporals per persones que necessiten una petita ajuda econòmica, de coatching personal, o per ajudar a fer unes gestions administratives. Una petita empenta perquè puguin tornar a anar sols pel camí de la vida. Això és el que ens dona més satisfacció, saber que han pogut revertir una mala situació.

Actualment a l'Associació hi ha dues treballadores, la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard, que actuen com a assistents socials. 

D'esquerra a dreta, els nostres informants, la Peggy-Laure Bernard, en Serge Bourgeois i la Patricia Klein  a l'ajuntament de Barcelona.

PK.- Treballem en permanent contacte amb els serveis socials del consolat de França que són els primers en assabentar-se dels casos de necessitat. Per contra tenim poca relació amb les associacions del barri. Ens agradaria millorar aquest aspecte. 

Tenen un pis que dediquen a poder allotjar temporalment a persones amb risc d’exclusió.

SB.- Actualment temin uns 90 socis que paguen una quota anual (30 e. per persona i 50 e. si són un matrimoni). Voldríem tenir-ne més, però créixer costa molt. Antigament havíem arribat a tenir més de 500 socis. Ara cada any estem guanyant 2 o 3 socis i els que tenim són molt estables. No perdem. Això és important.

FF.- I com funciona organitzativament l’Associació?

PK.- A més de les dues treballadores fixes hi ha una persona externa que porta l’administració i la resta són treballador voluntaris. Hi ha un Consell d'Administració amb set membres i un president que és en Serge. Cada any es fa una reunió amb tots els socis als locals de les Escoles Franceses.

SB.- També fem algunes activitats socials per crear relacions i dinamitzar la comunitat francòfona. Cada any fem un recital o un concert aprofitant les instal·lacions de l’Institut Francès del carrer Moyà i una obra de teatre feta per artistes que venen a actuar gratuïtament. Per festejar els 175 anys vam fer un sopar de gala

FF.- Abans dèieu que el perfil dels usuaris ha canviat amb el temps

PB.- Així és, els usuaris d’avui són més joves que abans. Amb els canvis del context econòmic hem d’atendre cada cop més infants i adolescents. Els problemes socials emergents donen nous perfils amb necessitats d’atenció. Apareix la figura de la família monoparental. Mares soles amb fills al càrrec.

SB.- Alguns joves francesos poden venir atrets per una falsa imatge de país amable, amb sol, on tot seran facilitats. Després es troben que no hi ha feina, que els sous són més baixos que a França i els ajuts públics més difícils de gestionar. Impera la regla comunitària segons la qual tu reps l'ajuda del país on resideixes, així que els joves que viuen aquí perden la possibilitat de rebre ajuda dels Serveis Socials de França. 

PB.- Nosaltres enfoquem la nostra feina per ajudar a la gent a recrear les seves vides i deixar de ser depenents. Per això ens valem tant d’ajudes materials com psicològiques que els permetin descobrir el potencial que tenen.

FF.- Quin és el perfil de persones que us arriben actualment... 

PB.- De tot tipus. El nou context social ho ha canviat tot profundament. Avui no podem pensar que les persones en risc són persones amb carències. N’hi ha amb una formació superior que pasen per una crisi, altres amb estudis de grau mitjà i també persones sense estudis. El perfil clàssic, que era una persona d’edat sense formació ni recursos familiars, està sent substituït per perfils d'edat i formació molt diversa. Algú que passa per un mal moment. Actualment tothom està en risc de perdre allò que tenia: treball, família, salut. Qualsevol de nosaltres pot necessitar ajuda per no caure en l’exclusió social.

Déu-n’hi-do! Per això les causes solidaries tenen cada cop més sentit. Me'n vaig recordant allò de que “la solidaritat és la forma d’egoisme més intel·ligent”. Felicitats a la Bienfaisance i esperem que resteu molt de temps al Farró i que es vagin fent més estrets els vincles entre l’entitat i el barri.

Notes

[1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siègle, Bienfaisance Barcelona.

I ara: Fenêtres du Farró

La Bienfaisance Ens ha fet arribar aquesta versió de l'entrevista en frances que han fet arribar als seus associats i no ens resistim a possar-la aquí. 

Fenêtres du Farro. Un blog créé par Araceli Vilarrasa qui nous invite à parcourir le quartier ouvrant de nouveaux espaces au regard ; observer les rues et les maisons avec des yeux pleins de questions ; découvrir les secrets de chaque lieu. Les histoires, les personnages, les voisins qui nous racontent le passé, le présent et l'avenir du quartier du Farró (quartier de Barcelone situé entre Gracia à l’est, Vallcarca au nord-est, le Putxet au nord et Sant Gervasi de Cassoles au sud et à l’ouest).

La Bienfaisance Française de Barcelone, organisation centenaire basée à El Farró. Araceli Vilarrasa

Le 22 février dernier, la mairie de Barcelone a célébré au Saló de Cent la cérémonie d’hommage des 32 organisations centenaires de la ville en reconnaissance de leur parcours. Parmi elles, il y en a une de El Farró : l'Association La Bienfaisance Française de Barcelone, créée en 1845.

Quand je l'ai découvert, je me suis rendue dans leurs locaux au 55 de la rue Lincoln, un rez-de-chaussée soigné et confortable. J'ai été reçue par Serge Bourgeois, qui en est le président, avec Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard qui font partie de l'équipe sociale. La conversation s’est déroulée avec vivacité et affabilité. Charmante, comme on dirait en français. Ils m'expliquent que l'origine de l'organisation se trouve dans l'acte de constitution : un papier manuscrit daté de 1845.

SB.- Cette organisation est née sous l'impulsion du consul de France à Barcelone Ferdinand de Lesseps. Dans ces années-là, Lesseps était une personne de grand prestige dans la ville en raison de son rôle lors du conflit civil de 1842. Il semble que son intervention ait été déterminante pour convaincre le général Espartero d'arrêter le bombardement de la ville depuis Montjuïc et il a beaucoup aidé de personnes pendant la répression après coup. La ville a été durement touchée et il a cru qu’il devait l’aider.

Serge m'a donné un livre intéressant publié par l’association [1] qui traite de l'histoire des Français à Barcelone. J'y ai pu lire que le 31 août 1845, la Société Française de la Bienfaisance était créée avec le soutien de 54 membres, sous le protectorat du consulat de France à Barcelone.

SB.- Au fil du temps, en raison de problèmes juridiques, ils ont dû devenir indépendants du consulat et se constituer en association. L'association est officiellement créée devant les autorités espagnoles le 13 février 1898 sous le nom de Société Générale Française de Bienfaisance avec le soutien de 145 membres. Parmi ces associés figuraient des noms connus pour être des entrepreneurs et des financiers français comme Cros, Moritz ou Lebon qui, attirés par l'activité économique de la ville dans les années précédant l’exposition universelle de 1888, avaient établi leurs entreprises à Barcelone. La réunion s'est tenue dans les locaux de la Chambre de Commerce Française.

FF.- Alors Ferdinand de Lesseps était déjà loin de l'Espagne.

SB.- Oui, mais ça avait été la clé. Lesseps a non seulement promu la Bienfaisance, mais l'a également aidée financièrement de manière très importante en lui donnant des actions dans la société du canal de Suez. Il resta à Barcelone jusqu'en 1848. Puis il se rendit à Madrid comme ambassadeur et là il fit de même ; il crée une association caritative et des écoles françaises.

En effet, Lesseps est retourné à plusieurs reprises à Barcelone, où il a entretenu l'amitié de nombreuses personnes importantes telles qu'Antoni de Brusi et Ferrer, propriétaire de Diari de Barcelona.

FF.- Quelle était l’activité de l'Association à cette époque ?

SB.- Dès le début, il s'agissait d'aider de manière très pragmatique les personnes de la communauté française qui rencontraient des problèmes sociaux, sanitaires et éducatifs. Il y avait donc trois sections : la charité, la mutuelle et les écoles. Durant les premières années, encore au XIXème siècle, les trois sections se trouvaient dans les locaux de l'église de Sant Felip Neri qu'Isabelle II leur céda après la confiscation de Mendizábal. Depuis les locaux du cloître attenants à l'église, des kilos et des kilos de pain étaient fabriqués et distribués à la population. Plus tard, l'Association s'installe en 1901 là où se trouvent encore les écoles françaises, qui portent aujourd'hui le nom de Ferdinand de Lesseps, à l'angle de la Gran Via et de la rue Sicilia.

FF.- Et ont-ils également fourni des soins médicaux ?

SB.- Jusque dans les années 60, il existait encore une mutuelle médicale très importante. L'association a été particulièrement active lorsque la ville a traversé des problèmes, des épidémies, la grippe de 1918. Pendant la guerre civile, de nombreux Français résidant à Barcelone sont partis, mais d'autres sont restés et l'Association a continué à les aider

depuis les locaux des écoles à la Gran Via et également d'autres locaux qu'ils possédaient près de la Plaça d'España, où ils donnaient également des cours. Ces locaux ont été complètement détruits par les bombes de Franco, heureusement alors qu'il n'y avait personne et qu'il n'y a eu aucune victime. À cette époque, la partie médicale était très importante. Ils avaient même leur propre hôpital : l'Hôpital Français, qui se trouvait sur l'Avinguda Verge de Montserrat, au coin de Castillejos. Cet hôpital fut très actif jusqu’à la guerre civile. Durant la guerre mondiale, il fut largement utilisé pour accueillir temporairement des Français fuyant la France occupée et passant par Barcelone en route vers d'autres pays.

SB.- En 2009, notre association fonda la fondation École Française Ferdinand de Lesseps, ou fut intégré les écoles et nous, en tant que Bienfaisance, étions installés là où se trouve aujourd'hui la cantine.

F. F.- Et avec quelles ressources tout cela a-t-il été financé ?

SB.- Nous avons eu des donateurs de toutes sortes : des Français résidant à Barcelone et sans descendance directe qui ont décidé de donner un immeuble. Également des dons d'entreprises d'origine française comme Damm ou Moritz. Nous avons reçu d'importants dons qui permettent à l'association de vivre aujourd'hui du capital immobilier dont elle dispose. Nous possédons environ 40 appartements à Barcelone. Dans les années 1950, l’hôpital était très vétuste et avait perdu son utilité. Il a été vendu et le produit de la vente a permis d’acheter ces bâtiments à El Farró.

FF.- C'est pour ça que vous êtes venus dans le quartier.

SB.- Lorsqu'il y a environ 12 ans, les écoles ont eu besoin d'agrandir la cantine, nous avons déménagé dans ces bâtiments qui étaient déjà à nous. La proximité de la place dédiée à Lesseps était une coïncidence.

Nous mentionnons que Ferdinand de Lesseps vécut, un temps, dans une villa au bord du ruisseau de Cassoles, là où se trouve aujourd'hui la place qui porte son nom. On raconte que tous les jours il se rendait à pied jusqu’au consulat de France. Il a ensuite vécu à la Barceloneta où se trouve une maison avec une plaque commémorative. Mais ce qui rend son nom plus présent pour nous, c'est sans aucun doute la place et la station de métro.

FF.- Parlons de l'actualité. Aujourd'hui la Bienfaisance correspond à l'ancienne branche sociale, dédiée à l'aide aux Français vivant à Barcelone.

SB.- Nous aidons les personnes de nationalité française et résidant en Catalogne. Nous sommes une entité unique qui n'existe qu'à Barcelone et fournit des services dans toute la Catalogne, mais 90% des personnes aidées habitent à Barcelone et sa ceinture. On retrouve de moins en moins le profil qui était autrefois plus courant. Par exemple, une dame venue enseigner le français dans une maison de la bourgeoisie de Barcelone et qui, en vieillissant, découvre qu'elle n'a jamais cotisé et n'a pas droit à une pension ; ou encore des Français qui parviennent à percevoir une aide de l'État mais qui est si minime qu'elle ne leur permet pas de se loger et de manger. Des personnes âgées ou handicapées qui ne peuvent pas travailler, des familles qui se séparent et la femme se retrouve seule avec ses enfants ou perd son emploi. Ici, nous essayons de leur apporter une aide qui leur permet de réorienter leurs vies.

Parmi les personnes qui reçoivent une aide, beaucoup ont la double nationalité.

SB.- Nous avons des cas de Français de troisième, quatrième ou cinquième génération qui ne parlent peut-être plus un mot de français. Aujourd’hui, nous aidons une trentaine de familles. Dans quelques cas, il s'agit d'une aide permanente. Ce sont des gens sans ressources, sans famille, sans amis. Mais la plupart d’entre eux, reçoivent soit une aide financière temporaire, soit une action de coaching personnel ou une aide dans ses démarches administratives. Un petit coup de pouce pour qu'ils puissent reprendre seuls le chemin de la vie. C’est ce qui nous donne le plus de satisfaction, savoir qu’ils ont su renverser une mauvaise situation.

L'Association compte actuellement deux employées, Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard, qui agissent comme travailleuses sociales.

PK.- Nous travaillons en contact permanent avec les services sociaux du consulat de France qui sont les premiers informés des cas de besoin. En revanche, nous avons peu de relations avec les associations de quartier. Nous aimerions améliorer cet aspect.

Ils disposent d'un appartement dédié à l'hébergement temporaire de personnes en risque d’exclusion.

SB.- Actuellement, il y a environ 90 membres qui paient une cotisation annuelle (30€ par personne et 50€ la cotisation de couple). Nous aimerions en avoir davantage, mais il est difficile de faire croître les adhésions. Dans le passé, nous avions atteint plus de 500 membres. Désormais, chaque année, nous gagnons 2 ou 3 cotisants et ceux que nous avons sont très stables. Nous n’en perdons pas. C'est important.

FF.- Et comment fonctionne l’Association sur le plan organisationnel ?

PK.- En plus des deux travailleurs permanents, il y a une personne externe qui s'occupe de l'administration et le reste sont des bénévoles. Il y a un Conseil d'administration composé de neuf membres et d'un président qui est Serge. Chaque année a lieu une Assemblée Générale de tous les membres dans les locaux des Écoles françaises.

SB.- Nous organisons également quelques activités sociales pour créer des relations et dynamiser la communauté francophone. Chaque année, nous offrons un récital ou un concert à l'Institut français de la rue Moià et une pièce de théâtre réalisée par des artistes qui viennent gratuitement. Pour fêter nos 175 ans, nous avons organisé un Dîner de Gala.

FF.- Vous avez dit auparavant que le profil des utilisateurs avait changé avec le temps.

PB.- C'est vrai, aujourd'hui nos assistés sont plus jeunes qu'avant. Avec l’évolution du contexte économique, nous devons nous occuper de plus en plus d’enfants et d’adolescents. Les problèmes sociaux émergents donnent de nouveaux profils avec des besoins d’accompagnement. La figure de la famille monoparentale apparaît. Mères célibataires avec des enfants à sa charge.

SB.- Certains jeunes Français peuvent être attirés par une fausse image d'un pays convivial, ensoleillé, où tout leur sera facilité. Ils constatent alors qu'il n'y a pas d'emploi, que les salaires sont plus bas qu'en France et que les aides publiques sont plus difficiles à gérer. La règle communautaire prévaut que vous recevrez une aide du pays où vous résidez, les jeunes qui y résident perdent donc la possibilité de recevoir une aide des Services sociaux de France.

PB.- Nous concentrons notre travail sur l’aide aux personnes pour recréer leur vie et cesser d’être dépendantes. C'est pourquoi nous apportons une aide tant matérielle que psychologique pour leur permettre de découvrir leur potentiel.

FF.- Quel est le profil des personnes qui vous contactent actuellement...

PB.- De toutes sortes. Le nouveau contexte social a tout changé profondément. Aujourd’hui, on ne peut plus penser que les personnes à risque sont des personnes déficientes. Il y a ceux qui ont fait des études supérieures et qui traversent une crise, d'autres qui ont fait des études secondaires et aussi des gens sans formation. Le profil classique, celui d'une personne âgée sans éducation ni ressources familiales, est remplacé par des profils d'âge et d'éducation très divers. Quelqu'un qui traverse une mauvaise période. Aujourd’hui, tout le monde risque de perdre ce qu’il avait : son travail, sa famille, sa santé. Chacun d’entre nous peut avoir besoin d’aide pour ne pas tomber dans l’exclusion sociale.

Mon Dieu ! C’est pourquoi les causes solidaires prennent de plus en plus de sens. Je pars en me rappelant que "la solidarité est la forme d'égoïsme la plus intelligente". Félicitations à la Bienfaisance et nous espérons que vous resterez longtemps à El Farró et que les liens entre l'organisation et le quartier se resserreront.

Remarques

[1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siècle, La Bienfaisance de Barcelone.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.







17.10.23

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Homer

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 


Comencem la passejada a la plaça Lesseps; al xamfrà mar amb la Ronda del General Mitre, tenint en compte que del que era el carrer de Septimània, en aquest tros, només n’han quedat dempeus algunes de les cases del costat mar; les del costat muntanya se les va “menjar” l’obertura de la Ronda.

Les Cases Ramos (número 31,32 i 33 de la plaça Lesseps)

Ens situarem a la vorera de la plaça, una mica més avall del quiosc de diaris, davant dels números 31, 32 i 33 de la plaça Lesseps. 

El gran edifici que tenim davant son les Cases Ramos, nom que fa referència al seu constructor, el navilier i polític Ricardo Ramos (1859-1938). Aquesta casa va ser la primera gran edificació burgesa i amb nombrosos pisos de lloguer del barri. Trobareu una amplia explicació al post Les cases Ramos, un pis senyorial amb jardí.



Cases Ramos. Detall del Templet, les façanes posteriors i la lateral.
(Foto Joan Palau)

El bloc de pisos Benages (número 242 de la Ronda General Mitre)

Ens aturem a la font de la plaça, situada a l’alçada del carrer de Mont-roig. Al xamfrà del carrer Mont-roig amb la Ronda del General Mitre número 242, hi trobem una casa de tres pisos, amb un forn al baixos. És l’anomenat “Bloc de pisos Benages”. 

L’edifici fou encarregat el 1935 per en Josep Benages a l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buigas (1877-1965) que els anys 1928-1933, ja havia construït per Banages una casa-masia d’estiueig a la urbanització Can Cerdà de Cerdanyola. 

Gràcies a l’exhaustiu treball de recerca efectuat pel professor José Mª Romero Martínez [1], sabem que és aquest un dels pocs edificis propers a l’estètica racionalista que va fer aquest arquitecte. Té una arquitectura neta i sòbria, sense els excessos decoratius als que ens té acostumats Eduard Mª Balcells, un arquitecte netament modernista i noucentista autor de la remodelació modernista de la Casa Tosquella” (Vegeu més informació sobre la Casa Tosquella a la parada nº 10 de l’itinerari El Carrer Vallirana, segona part). 

Sobre l’edifici que tenim davant, transcrivim el que ens diu en José Mª Romero: 

“La façana és molt plana, amb un estucat que marca una quadrícula de fals carreuat molt discret i amb aplicacions de marbre fosc a la porta. Té planta baixa, dos pisos i una estructura de totxana a la cantonada. Les obertures són totes allindades, amb unes galeries que sobresurten al segon pis i un arquitrau molt marcat que dona horitzontalitat a la composició. Alguns elements ornamentals provenen de l’estilització d’elements clàssics, com ara a la porta d’accés amb marc de mabre i reixa entrecreuada d’inspiració romana i les gelosies de la terrassa superior, també amb aquest mateix motiu decoratiu. La resta d’elements arquitectònic-decoratius s’emmarquen en una estètica decó-racionalista, com ara les columnes tubulars sense capitell o les reixes tubulars amb senzilles i funcionals formes corbes”. 

En destaquem també les reixes, lleugerament bombades, de les finestres del baixos que donen al carrer de Mont-roig.

La casa Benages. Ronda General Mitre 242.


La casa Benages. Ronda General Mitre 242. Detall de la porta d’entrada.



La casa Roqué (antic número 7 de Septimània)

Fotografia dels n 5 i 7 del carrer Septimània a l’època de l’obertura de la ronda. En primer terme les restes i enderrocs de les cases del costat muntanya. 
(Foto de Carmen Giménez a “Fotos Antiguas de Barcelona”)

Al costat de la casa Benages, al antic número 7 del carrer Septimània, hi hagué un bonic edifici: la casa Roqué, del 1905. Ara hi ha un bloc de pisos de 9 plantes. 

Paissatge urbà actual a la cantonada Mitre amb Mont-roig. (Foto A. Vilarrasa)

Una mica més endavant, a la casa que ocupava el número 15 (avui enderrocada i substituïda per un nou bloc de pisos) del carrer de Septimània, en un pis -amb un balcó des del qual es veia l’església dels Josepets- hi va néixer el 9 de juny de 1930 en Jordi Pujol. Ell i la seva família s’hi van estar fins l’esclat de la guerra civil, el 1936, quan decidiren traslladar-se a casa dels avis materns a Premià de Dalt. 

Durant la guerra civil, en un pis del carrer de Septimània -prop de la plaça Lesseps- hi va viure també, quan ell només tenia deu anys, l’escriptor i editor Josep Mª Espinàs. [2]

Ronda General Mitre 230, la casa de la farmàcia

Al xamfrà amb el carrer de Sant Magí, una casa de tres pisos, amb una farmàcia al baixos, ens crida l’atenció. És el número 230 de la Ronda del General Mitre que abans havia tingut els números 17-19 del carrer de Septimània. 

Les obertures de portes i finestres tenen les llindes semicirculars decorades amb unes imatges florals que ens recorden els esgrafiats modernistes. Hem intentat esbrinar qui en va ser el propietari, l’any i l’autoria del projecte, però no ho hem pogut -o sabut- trobar. Si que, a l’Arxiu Municipal Contemporani, hem vist que l’any 1930, la llavors propietària Concepció Maseras i Balrich, va fer obres de reparació al terrat i reformes en la distribució del 3er pis. Encarregà aquesta feina a l’arquitecte Ignasi Brugueras i Llobet (Barcelona 1883-1964) que havia obtingut el títol d’arquitecte a Barcelona l’any 1918. Sense que n’hàgim trobat cap evidència documental, pensem que l’autor del projecte d’aquest edifici, podria molt be ser també aquest mateix arquitecte, admirador d’Antoni Gaudí i estudiós de l’art americà precolombí. L’obra, amb detalls d’estil noucentista, podria ser de mitjans dels anys vint del segle XX. 

L’octubre del 1942, una nova propietària Dolors Rovira Thos va afegir a l’edifici, dalt del terrat i endarrerit de la línia de façana, un nou pis “àtic” i efectuà reformes en la distribució del 2on pis [3].

El juliol de 1945, una de les finestres de la planta baixa, la més propera al xamfrà, que seguia la mateixa simetria de les obertures del primer i segon pis, va ser transformada en el gran portal d’accés del que seria una farmàcia. 

Ronda General Mitre 230, (antic Septimània 17-19)


Les cases Joan Ribot (números 21 i 23)

Fem una nova parada quan som a l’alçada d’on arrencava el carrer d’Homer, que veiem, segueix en direcció al Putxet, a l’altra costat de la Ronda.

Passat el carrer de Sant Magí, sempre a l’esquerra, al costat mar, trobem les primeres cases amb la numeració del carrer de Septimània. Porten els números 21-23, son les Cases Joan Ribot tot i que alguns, no sabem per quina raó i fonament, les anomenen “Edificis Cardús” [4] i les daten de l’any 1895. La primera d’elles, fa xamfrà amb el carrer de Sant Magí 27-29.

Cases Joan Ribot (1915)

El que hem trobat documentalment [5] és que, aquests dos immobles plurifamiliars els va fer construir “en un solar de su propiedad”, fet que sembla descartar d’altres edificis anteriors, l’industrial tèxtil Joan Ribot i Clot [6] l’any 1915, segons projecte de l’arquitecte modernista Salvador Puiggròs i Figueras. Son dues cases bessones amb unes característiques tribunes vidriades, protegides per uns ràfecs suportats amb mènsules, que ocupen d’un a l’altre costat cadascuna de les façanes.

S’hi poden distingir, així mateix, nombrosos elements i detalls d’estil modernista. La seva visió ens recorda les cases que hi ha a l’avinguda de la Marina de La Coruña o els tancaments de les façanes interiors d’alguns patis de l’Eixample. Al semi-soterrani del número 23 hi ha, des de l’any 1982, el restaurant-braseria “La Taberna de Lesseps” de llarga tradició al barri.

Aquests edificis tenen el Nivell de Protecció “C” i estan inclosos al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

La palmera de l’escola

Davant, en un petit espai amb herba hi ha una alta palmera de ventalls. En aquest lloc, llavors xamfrà amb el carrer d’Homer, hi havia el Col·legi Cardoner.

La família Cardoner Vidal (les germanes Anna Mª, Mª Àngels i Assumpta) va fundar al carrer Ballester l’any 1934, en el decurs de les reformes educatives de la Segona República, una escola de barri que seguia la metodologia de l’ anomenada Escola Nova. 

A finals de 1939, traslladaren l’escola des del carrer Ballester, a una gran torre del carrer Septimània número 22 (abans 32 i 40), xamfrà amb Homer. La casa -excepte el lateral de l’edifici que donava al carrer Homer- estava voltada de jardí. Era la torre que la Sra. Odila Gumà de Gou -que vivia a l’exclusiu Passeig de Gràcia- s’havia fet construir, en aquest tranquil racó de Sant Gervasi, l’any 1886, pel Mestre d’Obres Alexandre Ponsich [7].

Des del trasllat del col·legi, la Mª Àngels Cardoner en va ser la directora. Mª Àngels, en els seus inicis professionals, treballà com a mestra a l’escola Blanquerna i havia ampliat els seus coneixements amb estudis de psicologia i educació infantil a l’Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. Al llarg de la seva existència, el Col·legi Cardoner, va ser un centre formatiu valorat i estimat per moltes famílies del Putxet, del Farró i de la zona propera de Gràcia. 

El Col·legi o l’Escola Cardoner -que de les dues maneres hom el coneixia- tancà l’any 1972 afectat, gairebé de ple, per l’obertura de la Ronda del Mig. Desaparegut el gran pati del darrera, l’edifici trigà encara una mica a ser enderrocat, fet que es produí l’abril del 2000. Ara només hi podem veure, com a fidel testimoni de la seva existència, la vella i ja centenària palmera que presidia el pati d’entrada. Sobre ella podeu veure el post La palmera de l’escola [8].

Col·legi Cardoner i el carrer d’Homer des del carrer de Septimània. 
Darrera del que, creiem, és una magnòlia hi endevinem el tronc de la nostra alta palmera. 
(Fotografia publicada a “El Jardí de Sant Gervasi”)

Les fosses dels empestats

Però aquí no s’acaba la història. El pati del davant del Col·legi Cardoner, amagava -des de feia segles- una nova i macabra evidència arqueològica. L’octubre de 2007 unes obres de remodelació del clavegueram de la Ronda, a l’alçada, precisament, del número 22, posarem al descobert una fosa amb nombrosos ossos humans. Les restes van aparèixer a una fondària de 2 metres. 

L’espai ocupat per l’enterrament tenia -tot i que la fosa devia ser, quan es va fer, molt més gran- una fondària de 60 cm, una llargada d’uns 2 m i una amplada de 80 cm. Al seu interior hi van aparèixer les restes, barrejades i sense cap ordre, de 15 individus joves, d’edats compreses entre els 13 i els 20 anys, tots del sexe masculí -només n’hi havia un, corresponent a un infant, de femení-Documentalment, sabem que en el decurs de la pesta del 1650-1651, al proper convent de Ntra. Sra. de Gràcia hi moriren 5 pares i 16 novicis. Així que tot fa pensar que, aquesta, podria molt be ser la tomba d’aquells carmelites descalços morts per la pesta i un macabre, però fidel, testimoni d’aquella malaurada epidèmia. Per més informació consulteu el post La pesta al Farró del S.XVII: una troballa arqueològica al carrer Septimània [9].

Aquest itinerari continua a:
 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] José Mª Romero Martínez, “Eduard Mª Balcells i Buigas. Un arquitecte de la darrera generació modernista al Vallès Occidental”Volum II. Catàleg (1905-1959). Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona. 2015. Pàgs. 582 i 583.


[3] Aquestes obres s’efectuaren sense permís municipal i el pis no el va poder llogar, va ser multada però finalment van ser legalitzades sota “condiciones restrictivas”. Gaceta Municipal de Barcelona: Any 30, nº 26, 28 de juny 1943, pàg. 379, i any 34, nº 07, 17 de febrer 1947, pàg. 96.

[4] La confusió, potser, ve de que en Salvador Puiggròs, el mateix arquitecte -amb moltes altres obres a Barcelona- que va fer aquestes cases per en Joan Ribot, havia fet -els anys 1905-1906- les d’en Joaquim Cardús dos edificis, també bessons, al xamfrà dels carrers Urgell 50 i Sepúlveda 129.

[5] Expedient 1398/1915 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB).

[6] Joan Ribot va ser el propietari de Can Ribot, important fàbrica tèxtil de Vilassar de Dalt. L’any 1942, segons la Gaceta Municipal de Barcelona (any 29, nº 12, del 23 de març de 1942, pàg. 8) la propietària d’aquests edificis era Ana Ribot Pal, pel que deduïm que les finques continuaven en mans d’aquesta família.

[7] Expedient 2445/1886 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG).

[8] A l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), dins el fons ANC1‐796/ ESCOLA CARDONER, hi ha també documents diversos, del període 1890 al 2008, sobre aquesta escola: Documentació personal, identificativa i de formació de M. Àngels Cardoner i Vidal; creació del centre, primers reglaments, fullets, avisos i circulars; lloguer i manteniment de l’immoble del carrer Septimània (Barcelona); llibretes de caixa, estats de comptes i pressupostos, rebuts de matrícules, relacions anuals de preus i factures de proveïdors i serveis, registres i fitxes d’alumnes, proves d’avaluació, premis atorgats, quaderns de treball de mestres i d’alumnes i llibres de text; festes organitzades, assegurances i nòmines del personal al servei de l’Escola. (Documents del període 1890 al 2008).

[9] Memòria d'excavació del carrer Septimània 22. Carta Arqueològica de Barcelona 



30.9.23

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

Pep Arisa


Us proposem un itinerari pel carrer Septimània, casa per casa. Degut a la llargada i densitat d’aquest itinerari l’hem organitzat en cinc posts corresponents el primer a tot allò que cal saber abans de sortir de casa i els 4 següents a les diferents etapes [1].

En moltes ocasions el post us enviarà a altres posts que ja hem publicat on podeu ampliar informació sobre coses que van passar en aquest carrer.

Per seguir l’itinerari complert:

El carrer Septimània: abans de sortir de casa


 Distància total: 0,6 km. Durada: 1h 30’ 


Què cal saber 

L’origen del carrer de Septimània cal situar-lo en un vell camí que comunicava el vial de Sant Felip (l’actual carrer de Saragossa) amb el convent i l’església de Santa Maria de Gràcia (a la plaça de Lesseps). Aquest convent estava situat a tocar de la vella via romana que anava, travessant el Collserola pel coll de l’Erola, des de Barcino (Barcelona) al Castrum Octavianus (Sant Cugat del Vallès).

Als inicis del segle XIX l’indret devia ser un paratge rural, amb camps de conreu, erms i bosc, solitari i -encara- molt poc edificat. Com la majoria de cases aïllades fora muralles, les poques torres i masies que hi havia, com el mateix convent, estaven protegits per un clos o muralla. 

Aquell vell camí, vorejat pel costat muntanya per la tanca del convent, comunicava la plaça de davant de l’església dels Josepets amb les vinyes, camps i algunes cases del que més endavant seria el barri del Farrói feia també, de límit entre diverses propietats. En destaquem les d’en Joaquim Castanyer, les d’en Joaquim Ferret i les d’en Ferran Puig.

Fragment del plànol “Gràcia i els seus entorns” del 1845. Observis el traçat del que serà el carrer de Septimània. (Arxiu del Bisbat de Barcelona). 

El principal propietari del costat mar del carrer, era en Joaquim Castanyer i Molet (1804-1858) que, abans del 1846, havia comprat als pares Felipons (de la Congregació de Sant Felip Neri) l’extensa finca, que des del 1685 era coneguda com la Torre dels Capellans, amb un gran casal o torre situada a tocar d’on avui hi ha el carrer i la plaça que, per aquesta raó, porten el nom de La Torre [2].

L’any 1849 en Joaquim Castañer començà a urbanitzar el primer tram del carrer Septimània (que es batejà amb el bonic nom de carrer de L’Alegria) i alguns dels vials que hi confluïen, com el de Mont-roig -anomenat inicialment Concòrdia- i el de Sant Magí. Tot i que -com es pot veure en algun plànol o mapa de mitjans del segle XIX- per aquesta zona hi havia ja algunes cases, les primeres llicències municipals d’obres en aquests carrers son dels anys 1851 al 1854.

Un altre dels grans terratinents que, en aquesta zona, contribuïren a formar aquest primer eixample de Sant Gervasi, que era el barri del Farró, va ser en Joaquim Ferret i Mandri. L’any 1849, decidí parcel·lar -dins d’una propietat molt més gran- el tram del carrer de Septimània que, juntament amb la plaça de Sant Joaquim, arribava fins l’actual carrer de Saragossa i uns trossos dels propers carrers de Sant Hermenegild (1850) i de Pàdua -anomenat, aleshores, de Sant Antoni de Pàdua (1850)-. Les primeres llicències d’obres en aquests nous carrers son de l’any 1851.

Al llarg dels anys 1857, 1860 i 1861, Ferran Puig i Gibert (1815-1901) adquirí, al costat muntanya del carrer Septimània, la gran propietat coneguda com el Clos dels Frares o dels Josepets que -des del 1626- havia sigut dels Carmelites Descalços del Convent de Gràcia.

La porta d’entrada a aquesta gran heretat estava situada al carrer de l’Alegria a l’alçada d’on després s’hi obrí el carrer d’Homer. El límit occidental de la finca del convent arribava fins on avui hi ha el carrer Vallirana(llavors de la Creu) i aquesta línia divisòria s’enfilava fins dalt de tot del turó del Putxet. 

Dins la finca, la família Puig, s’hi va fer construir una gran torre, amb jardí, tancada amb un mur que a migdia donava al carrer de l’Alegria, a llevant feia terme amb l’església dels Josepets, a ponent amb l’actual carrer d’Homer i al nord amb la resta de les seves terres. Amb el seu fill Ferran Puig i Mauri (1871-1921), marquès de Santa Anna, esdevingueren els propietaris de la vessant migdia i del cim del Putxet, on hi construïren un mirador. 

A partir del 1884, urbanitzaren bona part de la seva hisenda allargant-ne algun carrer, com el de Pàdua i obrint-ne de nous com el de Berna, l’actual carrer d’Homer (antigament d’en Puig) el 1885; el del Bisbe Morgades, avui desaparegut per la construcció de la ronda del General Mitre, el 1899; el del Marques de Santa Anna, el 1901 o el de Ferran Puig (antigament Galvany), el 1915.

Aquests van ser els principals promotors urbanístics del carrer de Septimània i dels seus voltants i, en conseqüència, de l’origen i creixement del barri del Farró en aquest sector: una barriada, al peu del Putxet, que esdevindria un tranquil lloc residencial, amb torres “d’estiueig” d’algunes famílies burgeses i menestrals, complementada amb petits establiments comercials i de serveis (botigues de queviures, vaqueries, jardiners, planxadores, carreters, llauners, fusters, taverners, carboners, etc.), nombrosos jardins i algun hort..

Com a dada curiosa no va ser fins a finals de l’any 1905 que es començà a empedrar amb llambordes. Inicialment es va fer el tram que anava de Saragossa (llavors Sant Felip) a la plaça de Sant Joaquim [3]. L’empedrat “con adoquines de piedra granítica y arenisca” de la plaça i el de la resta del carrer, no es completà fins a finals del 1925, pagant la meitat del cost l’Ajuntament i l’altra meitat els propietaris de les cases i finques per on el vial passava [4].

L’obertura de la Roda General Mitre entre 1972 i 1976 va suposar l’enderrocament de tots els edificis de l’illa de cases formada per la plaça de Lesseps i els carrers de Septimània, Homer i Bisbe Morgades. Totes les cases de la vorera muntanya d’aquest tros del carrer de Septimània van desapareixer.


Aqui podeu veure l'espai que ocupava la mançana Septimània, Homer i Bisbe Morgades avui ocupat per la calçada de la ronda. A la dreta es veuen les cases del costat muntanya de l'antic carrer Bisbe Morgades, la majoria substituides per edificis de gran alçada. A l'esquerra la pared lateral de les cases Ramos ens marca la banda de mar del carrer Septimània, amagada darera els arbres. (Foto A. Vilarrasa)

L’amplària de la nova via resultant, la Ronda del General Mitre, va propiciar però substancioses operacions immobiliàries, doncs els nous edificis podien tenir una alçada d’entre 8 i 12 plantes. Això agreujà el problema, doncs alguns dels vells edificis duraren ben poc, donant pas a nous blocs de pisos. Les finques supervivents del que quedà dels carrers Septimània i Bisbe Morgades varen ser integrades en la numeració de la Ronda del General Mitre.

Es per això que nosaltres, intentant recuperar el recorregut del vell carrer de Septimània, començarem el nostre itinerari on històricament aquest ho feia, al xamfrà que forma amb la plaça Lesseps i on hi trobem les Cases Ramos. 

Allà us espero el dia que vulgueu començar la passejada.


Aquest Itinerari segueix a:


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Aquest itinerari, és una actualització de l’article “Cases i coses del carrer Septimània” publicat a la revista Coses del Farró nº 10, Tardor del 2018, pàgs. 13 a 31. 

[2] Per mes informació sobre La Torre dels Capellans consulteu Arisa, J., (2020), La Torre dels Capellans de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri. Coses del Farró nº13

[3] La Vanguardia del 12 d’octubre 1905, pàg. 2. En la nota del diari anomenen, crec que erròniament, la plaça de Sant Joaquim amb el nom de Sant Agustí. La plaça, una de les poques que tenim al barri, deu el seu nom a l’hagiònim del promotor i propietari Joaquim Ferret.

[4] La Vanguardia del 16 d’octubre de 1925, pàg. 7.