7.9.21

Aquest any si, però sense menjar ni beure! Festa Major del Farró 2021

Som tossuts els farronencs, així que no volem renunciar, ni renunciarem, a la nostre FESTA MAJOR.

Com cada any la Comissió de Festes ha treballat de valent per oferir-nos un magnífic programa i com cada any les botigues ens l'han repartit. La Clara Truco ens ha fet un cartell preciós. Moltes gracies festers!

Tanmateix, la ferra ferotge encara volta pels carrers  amb la seva cara més lletja, la del COVID-19, i no ens deixarà fer tot allò que voldríem. El mateix programa ja avisava de la probabilitat que alguna de les activitats programades no es pogués fer amb el format pensat. I així ha estat. Arribat els dies, les dades d’incidència encara no permeten activitats públiques amb menjar i beure. 

Com diu l'Associació, no ho farem tot, però férem molt!

Aquí us passo el programa anotant els actes anul·lats. Recordeu que totes les activitats s'han de fer amb inscripció prèvia.


BONA FESTA MAJOR!


DIMECRES 8

Anul·lat el sopar de carmanyola

 Les Havaneres si que es fan, però sense cremat.




DIJOUS 9

Anul·lat el sopar de carmanyola



DIVENDRES 10

Anul·lat el sopar de Festa Major






DISSABTE 11

Anul·lada la botifarrada 





 






DIUMENGE 12
Anul·lat el Vermut fi de festa




Com veieu encara ens queda molta festa! Que ho gaudim molt!


3.9.21

ITINERARI nou sobre la M Rodoreda

Aquest post no és només per llegir a casa, és per anar a passeig


Araceli Vilarrasa


Distància aproximada xxxxx Km. Durada: xxxx h.


Per Sant Jordi del 2015 va sortir al número 3 de la revista COSES DEL FARRÓ el meu treball "El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró". Poc desprès el en forma de itinerari. Ara us el ofereixo reeditat i formant part de la serie de itineraris del blog.Què cal saber

El que volem és explora els espais reals i literaris on transcorre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda, al Farró. Des del carrer Manuel Angelón on va nèixer, fins al pis del carrer Balmes que va comprar en retornar a Barcelona desprès del seu llarg exili. Un espai circular, un retorn obsesiu, com la memòria, com els records que van bastir el seu món de ficció i que tenien com a escenari el nostre barri. 

Aquí teniu el mapa del recorregut:

En aquesta primera part trobareu les informacions de les primeres parades, que fan referència als llocs de la infància de l'escriptora:


Itinerari

Si ens acompanyeu en aquesta volta pel barri anirem perseguint fantasmes. Efectivament, amb l'excepció del pis del carrer Balmes, a cap dels punts de l'itinerari podreu veure allò que hi haguè a principis del S. XX. La força de la transformació urbana s'ha endut els jardins i les roses, la quietut dels carrers, les rialles dels infants que hi jugaven. Tanmateix la força dels textos de la Mercè Rodoreda ens els poden retornar. 
Parada nº1: Mirador del Timbaler del Bruc
Per fer-nos càrrec de la gran transformació que ha sofert el barri només ens cal enfilar-nos al primer tram de la passarel.la que puja pel carrer Corint i mirar cap al carrer Pàdua.


El paisatge que sens ofereix a la vista no té res a veure amb el que devia veure l'autora als anys de la seva infància, quan les Aigües de la riera de Sant Gervasi baixaven pel que avui és el carrer Balmes.

Gracies al pintor Josep Amat podem tenir una visió d’aquest lloc l’any 1944 – trenta anys més tard del naixement de l'autora – quan encara conservava molts elements de ruralitat.


Josep Amat 1944

Parada nº 2. El Casal Gurguí
2. El Casal GurguíLa segona parada us portarà a la façana del darrera del garatge que hi ha a la cantonada Balmes/ Pàdua. Allí trobareu una discreta placa que assenyala el lloc on hi hagué el famós Casal Gurguí, la casa de l'avi de la Mercè, on ella va viure la seva infància i part de la seva joventut. A l'article "El Jardí perdut" i al post "Mercè Rodoreda, la princesa del Farró" trobareu amplia informació sobre la casa i també sobre la família que hi visqué. 




Parada nº3. La Torre Farriols. Carrer Manuel Angelón 26 i Rios Rosas 25
Gairebé al davant de la casa de la Mercè, al número 26 del carrer, hi havia el gran reixat que tancava el jardí de la torre Farriols. La façana del la casa donava al carrer Rios Rosas 25. La part alta de la reixa duia el nom de Nuestra Senyora del Patrocinio i una data, 1879.


Gracies a l'obra "De foc i de seda" de la Marta Nadal (1) coneixem aquestes fotografies on es mostren dos dels espais més emblemàtics de les torretes del barri: el jardí i la porta vidriera que hi dona accès, i que trobarem evocats una i altre vegada a les obres de Rodoreda.


L'autora manllevà el nom d'aquesta torre per construir un dels principals personatges de la seva obra "Mirall Trencat": L'Eladi Farriols.



Parada nº
4. La Placeta dels ArbresLa cruïlla entre els carrers Elisa, Putxet i Julio Verne - l'antic carrer Ample -, atropellada avui pel pas de la ronda General Mitre, és un dels indrets del barri més transformats per l'urbanisme modern. Avui hi ha un petit jardí i un espai de joc infantil que porta el nom del pintor Josep Amat que, fins a l'obertura de la ronda, als inicis dels anys 70, hi va tenir la seva casa i el seu taller. 

Aquest lloc, es evocat en diferents novel.les de la Rodoreda, especialment a "Jardí vora el mar". 


Parada nº
5. Una escola al carrer Pádua cantonada Vallirana
De nena, la Mercè Rodoreda no va anar gaire a escola. El seu avi creia que aprenía més a casa. Tanmateix, despès d'anar un temps a les monges de nuestra Senyora de Loudes que encara hi ha a la Via Augusta, durant un parell de cursos (1916-19179) va anar al col.legi que hi havia al barri, a una torre situada a la cantonada de Pàdua amb Vallirana.


Aquí teniu la cita complerta que a l'article surt molt reduïda:



“Durant una temporada havia anat a les monges de Lourdes (2). Més endavant, perquè la meva mare trobava que el col·legi era massa lluny i perdia massa temps acompanyant-me i anant a buscar-me, em va fer anar a un col·legi que hi havia al carrer de Pàdua cantonada Vallirana. El dirigien dues germanes, ja grans, filles de militar. L’una es deia doña Teresita i l’altra doña Dolores. Doña Dolores ens ensenyava francès, geografia, i ens feia fer una mica de gimnàstica quan sortíem al jardí a jugar una estona. Doña Teresita portava la classe; aritmètica, labors, gramàtica, doctrina, etc. La classe era en el primer pis de la torre on les dues professores vivien amb la seva mare i un germà. La classe era molt gran i tenia moltes finestres. Al costat, tan gran com la classe, hi havia la sala dels penjadors i damunt dels penjadors un rengle de ganxos on penjàvem els coixins de fer puntes. Per penjar-los ens havíem d’enfilar en un tamboret. Al fons d’aquesta sala hi havia una porta que donava a una galeria coberta i a un costat els lavabos. A mi m’agradava anar-hi per poder-me quedar una estona a la galeria amb el nas encastat als vidres mirant torres i jardins. Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi. ” (3) 

L'Elvira Farreras (4) també parla d'aquesta escola i ens diu que hi anava el bo i millor de les senyoretes del barri i que les propietaries eren Dolores i Teresa Sala eran dues "grans pedagogues". El més curiós és que l'Elvira Farreras ens diu que l'escola de Pàdua-Vallirana es deia Colegio de Nuestra Señora de Lourdes i que a l'inici de la guerra s'hi van fer diversos registres potser per portar aquest nom religios. De moment no sabem si aquesta coincidencia amb el nom de l'escola de monges de Via Augusta és una casualitat real o hi ha alguna confusió (5). 


Parada nº
6. La Botiga de la Sra. MatildeAquesta botiga, que tenia la seva entrada al carrer Saragossa, baixant a ma dreta, entre Pàdua i Septimània, és recordada per Mercè Rodoreda en una escena que marca la fi de la seva infantesa: la malaltia de l'avi. Us deixo també la cita complerta: 



“Un any o any i mig després d’haver fet la primera comunió l’avi es va ferir. A mig matí la meva mare, plorosa, em va donar una ampolla i em va dir que anés corrent a casa de la senyora Matilde a comprar el remei per als ferits. Ho hem de provar tot. S’ha de procurar que l’atac no es repeteixi. La senyora Matilde tenia una verduleria al carrer de Saragossa, aleshores Sant Felip, entre Pàdua i Septimània. Era una dona vella, baixeta i grossa, que sempre anava de negre i duia un davantal blau fosc molt arrugat a la cintura, molt ample. La botigueta era un desori. Plena de coves que amb prou feines si t’hi podies bellugar; si volies patates havies d’enretirar el cove de les cebes i si volies tomàquets havies d’enretirar les caixetes del raïm o els coves de les bledes i les cols. A més a més de verdures la senyora Matilde venia ous de les seves gallines, acabats de pondre; i embotits. Aquell desordre m’agradava; el terra de la botiga estava cobert de fulles arrancades de tota mena de verdures, tot trepitjat i moll. Era un terra perillós. Quan vaig entrar, la botiga estava plena. Hi havia arribat corrent i panteixava. Tot esperant que arribés el meu torn, em moria d’angúnia.
“L’avi s’ha ferit”, vaig dir així que la senyora Matilde em va preguntar què volia. Es va acostar a la porta de la rebotiga, tot cridant a la seva filla, “Francisqueta, Francisqueta, el senyor Gurguí s’ha ferit! Corre, corre...!”. Van agafar una garrafa entre totes dues i van omplir l’ampolla d’un líquid emboirat. L’ampolla, entre el tap i el brec, feia olor d’herbes.” (6)

L'Elvira Farreres ens diu que el marit d'aquesta senyora Matilde era tot un personatge. 


"Es deia Pere Font, però tothom el coneixia per en Peret, i era l'ordinari del Putxet, feina que ja havia heretat del seu pare. Rebia els encàrrecs a la botiga de verdura i després d'haver proveït la tenda amb els productes hortícoles i fruites que havia comprat al Born, feia de recader de Sant Gervasi. Amb el carro, que junt amb un cavall guardava en una quadra que tenia al darrera de la botiga-habitatge amb entrada pel carrer de Ríos Rosas, transportava tota mena d'embalums…" (7) 


En aquell temps el carrer de la Gleva quedava tallat una mica més amunt de Sant Hermenegild i per això els horts de la Sra. Matilde, amb les seves gallines i els seus ous, anaven des del carrer Saragossa fins a Ríos Rosas.

Es veu que en Peret era molt bona persona i deixava pujar a la part del darrera del seu carro a tota la canalla del barri ajudant, fins i tot, als més petits i vigilant que no fessin cap entremaliadura. 

Ens explica l'Elvira Farreras que una filla d'aquest matrimoni, qui sap si seria la Francisqueta de la que parla la Mercè, estava delicada de salut i va morir poc desprès de començar la guerra per manca de medicaments.



Parada nº
7. El roser de les AmandesA la cantonada del carrer la Gleva i Francolí hi vivien unes germanes que feien de modistes. La gran es deia Amanda i devia tenir molta personalitat perquè la mare de la Mercè, que n'era clienta, els deia les Amandes. Aquí teniu la cita complerta:



“La meva mare es feia fer els vestits per unes modistes valencianes; tenien bon gust i cosien com els àngels. Com que la més gran de les germanes -eren tres- es deia Amanda, a casa els dèiem les Amandes. Vivien en una torreta al carrer de Francolí cantonada al carrer de la Gleva. L’escala de pujar al terrat de la torreta, tocant al carrer de la Gleva, tenia un emparrat cobert per un roser centenari que feia roses de color de carn. Deuen ser les roses, suposo, dels rosers plantats al peu de la caseta dels safaretjos dels Valldaura a Mirall trencat" (8)Tot i el vincle evident entre l'Armanda de Mirall trencat, a qui tan agraden les roses, i aquesta Amanda que tenia un roser a l'escala, l'autora ha explicat que la figura de la fidel serventa prové d'una dona, carregada amb els cabassos de la plaça, que es va creuar un dia passejant per Viena.





Parada nº
8. Marbres J. BarbaAl carrer Saragossa cantonada Guillem Tell, on ara hi ha una farmàcia, hi havia hagut el taller d'una anomenada família de marbristes (9). 

La visió de les seves escultures és present en moltes referencies a l'art funerari i en els nombrosos àngels que habiten les obres de la Mercè.






"Em pasejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m'estimava." (10)
En el proper post, seguirem aquest recorregut al llarg de la vida de l'escriptora, la veurem marxar i tornar al barri per escriure la seva gran obra de maduresa: "Mirall trencat".




(1) NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.


(2) Aqui es refereix al Col.legi de monges que encara hi ha a la Via Augusta


(3) RODOREDA, Mercè, Imatges d’Infantesa. Serra d’Or, núm. 270, març 1982; núm. 
273, juny 1982.


(4) FARRERAS, Elvira, 1982, Adèu Putxet, rèquiem per un barri, Ed set i 1/2, 2ª ed., Barcelona, pag 119


(5) He refet aquest apartat, fent més explícit aquest dubte, despés del comentari de Quíxol del 2-1-2020, a la resposta del qual podeu llegir la cita complerta de l'Elvira Farreras.


(6) RODOREDA, Mercè, Imatges d’Infantesa. ob.cit.


(7)FARRERAS, Elvira, 1982, ob., cit., p. 144


(8) RODOREDA, Mercè, Imatges d’Infantesa. ob.cit.


(9) Dec aquesta fotografia al blog Pisolabis Librorum que escriu en Galderich, un besnet de'n Jaume Barba.


(10) RODOREDA, M., 1974, Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 33