29.11.20

Comerç negre o comerç de tots colors. Conversa amb en Ramón Hernando, xarcuter del Farró

Escric això la tarda del Black Friday i plou a bots i barrals. Abans els botiguers deien carrers mullats calaixos buits. Avui aquesta dita és una veritat a mitges. Ben calentons, des de casa, tocant unes quantes tecles, ara mateix els consumidors poden estar omplint els calaixos de les grans companyies de e-comerç que ni paguen impostos al país, ni promouen el treball digne, ni respecten el medi ambient.  

Mentrestant les botigues de barri segueixen apujant la persiana cada dia, amb la il·lusió d’aportar benestar i servei als seus clients. I això que aquest any ho tenim pitjor que mai. He parlat d’aquest tema amb en Ramón Hernando, xarcuter del Farró i que és el president de la incipient Associació de Comerciants del Barri del Farró.

 

En Ramón Hernando a la seva botiga del carrer Balmes


FF.- Una de les coses que m’agrada de les botigues del Farró és que n’hi ha de noves però també n’hi ha un bon grapat que venen de lluny. La teva botiga, per exemple fa molts anys que és al barri.

 

RH.- I tant!. La història de la botiga és una mica la història de la meva família. El meu avi ja tenia una botiga de queviures al poble, cap allà al 1924. Quan va venir la guerra li van prendre la botiga i el camió que tenia per repartir i el van ficar a la presó. El meu pare, sense res, se’n va anar a Madrid i d’allà va venir a Barcelona. Es va posar a treballar com a aprenent a Can Barbany i allí va poder aprendre l’ofici d’uns dels millors mestres del moment, en Josep Barbany i la Margarita March. Allí va conèixer a la meva mare, es van casar i van posar una parada al Ninot i l’any 1964, l’any que jo vaig néixer, van muntar una cansaladeria amb obrador. Aquí, a Balmés 296.

 

La xarcuteria Hernando a mitjans dels anys seixanta


FF._ Llavors ja feien producció pròpia?

 

RH._ Des de sempre que fem l’embotit com la botifarra blanca, la negra, botifarra d’ou, catalana i també tots els elaborats en cru del porc. La meva mare, la Glòria atenia al públic i el meu pare, que també es deia Ramón, treballava a l’obrador. Jo em vaig incorporar el 1986, quan tenia 22 anys, i fins avui.

 

FF._ Així que has pogut veure com ha canviat el comerç local en aquesta anys. 
 

RH._ Només cal veure la quantitat de botigues tancades que hi ha. Ja abans de la pandèmia la situació no era gaire bona. Portem anys reestructurant-nos i reinventant-nos. La irrupció del e-comerç ens ha fet córrer, però hi ha sectors que ni corrent poden fer res contra Amazon.

 

FF._ I això afecta a tots els establiments per igual?

 

RH._ Es mantenen millor les tendes de productes de primera necessitat, les que donen un tracte i un servei més personalitzat, les que reparteixen a casa. La gent aprecia les botigues que ofereixen una qualitat diferenciada d’allò que ofereixen les grans cadenes, tant si són de e-comerç o tipus centre comercial.

 

FF._ I a tot això ara hi hem d’afegir la crisi de la pandèmia

 

RH._ Insisteixo en que abans ja no hi havia un bon caldo de cultiu per ser emprenedor. Ara els que han patit més, és clar, han estat els que han estat obligats a tancar i no han pogut oferir els seus serveis. L’hoteleria, la restauració, els centres d’extra-escolars han estat molt temps sense ingressos. Hi ha molts comerços en situació límit. A més a més els bancs i la pròpia administració van tard per tot.

 

FF._ Ara ve Nadal. Això potser pot millorar la situació.

 

RH._ Tenim moltes esperances de que sigui així encara que molt probablement no serà un Nadal tant bo com el d’altres anys. Algunes botigues si juguen la continuïtat. Esperen que el Nadal els aporti els recursos que no han pogut generar i també tornar a sentir-se necessaris, útils. Saber que el que ofereixen amb tanta il·lusió té un “feedback” per part de la clientela. Això moltes vegades val més que els diners.

 

FF._ I heu preparat  alguna campanya especial? 

 

RH._ S’estan repartint uns arbres de Nadal perquè tots tinguem la mateixa decoració. És un disseny molt bonic que han fet unes col·laboradores. D’altra banda l’ajuntament està fent publicitat per potenciar la compra al barri, encara que no tota la que voldríem.

 

FF._ Al final la decisió està en mans de cadascú de nosaltres, en mans del veïnat. 

 

RH:_ Els demanaríem que consumeixin al barri per aixecar l’economia de proximitat. Segur que molts descobririen que no els cal anar lluny per trobar qualitat, bons preus i varietat per a tots els gustos. Moltes de les meves clientes s’han sorprès dels millors preus que ofereixo. De vegades posem l’etiqueta de “car” o “barato” o “això no ho tenen” i obrim l’ordenador pensant que les botigues del barri són cares i no és així.

 

FF._ Ai, l’ordenador! Un rival totpoderós.  

 

RH._ Però en realitat hi ha moltes coses que el comerç tradicional sempre farà millor. El tracte personal, la relació directa amb el client. A més a més ofereix llocs de treball de major qualitat que un distribuïdor de Internet. Normalment els llocs de treball són estables. Els professionals aporten un gran valor afegit al producte. Les botigues són una baula més en la cadena de socialització que necessita un barri per ser realment un lloc agradable pel veïnat.

 

FF._ Es veritat. Crec que cada vegada hi ha més gent conscienciada de que quan compres alguna cosa has de tenir en compte en quines condicions treballa la gent que ha fet aquell producte, els que el venen, els que te’l porten.

 

RH:_ També estem cada vegada més compromesos amb el producte de proximitat i amb el respecte al medi ambient. El petit comerç pot contribuir a no seguir augmentant la petjada ecològica: reduir i reciclar, estalviar en el consum, generar menys residus, menys desplaçaments de productes i de persones.

 

FF._ Però Internet ha arribat per quedar-se. Creus que també us pot ajudar d’alguna manera?

 

RH._ Si, indubtablement. No podem anar contra corrent. Internet és una finestra magnífica per donar a conèixer els nostres productes i arribar a tothom. També als més joves, que tenen menys temps. Hem d’utilitzar totes les eines al nostre abast per adaptar-nos a l’actualitat. A la meva botiga és el que fem: compaginar la tradició amb la modernitat.

 

FF._ Tots ens hem d’anar adaptant, però conservant allò que ens fa més humans. 

 

RH._ Jo voldria animar a tot el veïnat del Farró a “fer barri”;  a que ens coneguin. També voldria animar als comerciants a crear un teixit sòlid. Tot i que aquest moment és molt complicat espero que al menys hagi servit per veure les avantatges que té el comerç de proximitat. Junts som més forts i ens podem donar suport els uns als altres. Durant les restriccions hem viscut moments molt entranyables entre clients i botiguers.


Un carrer sense botigues és un carrer sense vida.

 

Bona feina! Desitjo que els vagi molt bé. Ho desitjo egoistament, perquè no m’agradaria viure en un barri desert, recorregut només per repartidors mal pagats  i amb les voreres inundades de plàstics i cartrons.

 

Consumir responsablement vol dir comprar menys, comprar millor i comprar a prop. Hi ha diamants de sang, però també hi ha samarretes de sang. Podem optar per un comerç negre, però també podem escollir un comerç de colors: del color de l’ecologia, dels drets laborals, dels drets del consumidor, de la ciutat més humana.

 

Segueix plovent, però em sembla que m’animo a posar-me les botes i la boina, agafo el paraigües i me’n vaig a donar una volta pel barri. A veure que trobo per Nadal!

 

 

 

 

15.11.20

La casa Tàpies

La façana de la casa del carrer Saragossa 57, entre Guillem Tell i Matilde Díez, sorprèn als qui hi passen per davant sense saber que es tracta de la casa-taller del farronenc més universal, l’Antoni Tàpies.

  

 La façana de la Casa Tàpies poc després de la seva construcció. Foto. Català i Roca[1]

 

Al 1960 Tàpies començava a ser un pintor reconegut. Uns quants anys abans havia tornat de París, s’havia casat amb Teresa Barba i la parella se’n havia anat a viure al carrer Sant Elies. Feia poc que el pintor havia conegut a la marxant Martha Jackson, que li va organitzar una exposició a Nova York i el va donar a conèixer als Estats Units, i també al crític francès Michel Tapié, gràcies al qual va exposar a la Galeria Stadler de París. El 1955 va ser premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona.

 

La Teresa Barba havia heretat part d’una torreta d’una sola planta amb un petit jardí, que havia estat dels seus avis. El mateix Tàpies ho explica així a les seves memòries:

 

“La Teresa tenia de la seva família part d’un petit terreny al carrer de Saragossa i vam pensar que era un barri ideal per a nosaltres. [2]

 

Efectivament, Tàpies feia temps que estava vinculat al barri. Des del seu pis del carrer Sant Elies participava en les trobades del grup Dau al Set[3] als voltants de la Plaça Molina i era un client habitual del Cristal-Ciy.[4]. Així que el pintor continua: 

 

“Decidírem encarregar la nova casa a l’arquitecte J. A Coderch, que ens semblà que podria copsar les nostres necessitats, tant les materials com les que exigia el nostre temperament, que s’inclinava per la sobrietat i la calma necessària.[5]

 

S’ha especulat molt sobre el perquè Tàpies es decideix per Coderch per encarregar-li la seva casa. El que avui és un reconegudíssim arquitecte es trobava llavors en un moment inicial de la seva carrera i no formava part del entorn cultural de Tàpies[6]

 

Fos com fos, Tàpies i Coderch es van entendre de seguida. Un cert gust per l’austeritat, els materials senzills i les formes humils els van posar ràpidament d’acord, de manera que al 1963 la casa ja estava enllestida.  En la seva pàgina personal J.A. Coderch en parla així:

 

“Es una vivienda concentrada en espacios interiores de acuerdo con las necesidades del pintor Antonio Tapies, que con su encargo y su generosa ayuda nos permitió salir de la situación en que estábamos en aquellos momentos. Nos encontrábamos entonces sin trabajo y fue él quien inició nuestra recuperación profesional”[7]

 

El fet de ser una casa urbana, entre mitgeres, construïda en un solar llarg i estret, li dona un caràcter particular no gaire comú en l’obra de Coderch, un arquitecte paradoxal que partint de la reivindicació de la tradició i de la cultura popular acabà sent dels primers que desprès de la guerra torna a acostar-se a la modernitat i l’abstracció que havien estat representades pel GATPAC.


 

Un dels primers esbosos de Coderch per la Casa Tàpies. Arxiu Coderch.

 


Secció longitudinal de la casa segons el projecte signat per J.A. Coderch. Arxiu Coderch. 

 

L’estructura de la Casa Tàpies és metàl·lica i es va deixar vista i pintada de color blanc, Els murs interiors són de maó vist.

 

A la plata baixa  hi ha l’entrada, el garatge, l’habitatge del porter i al fons el taller del pintor que és de doble alçada i reb la llum de dos lucernaris de plàstic, situats al sostre i protegits des de dins per un sostre de lames orientables de fusta blanca.


El taller del pintor i les escales d'accés a l'habitatge

 

Els dos primers pisos estan destinats a l’habitatge del pintor i de la seva família. Contenen elements i peces emblemàtiques del disseny de l'época que creen un ambient modern, seré i acollidor. 


Sala d'estar del segon pis

 

Un dels aspectes més particulars de la casa és que a la tercera planta hi ha una terrassa coberta, com un hivernacle, que aïlla i crea com un coixí d’aire entre l’habitatge a la biblioteca.

 

La quarta planta és un cos separat, endarrerit respecte a la alineació del carrer i respecte a la façana posterior, on es troba una amplia biblioteca – despatx centrada per la llar de foc.

 

La biblioteca -  despatx

 

L’aspecte més polèmic va ser, i potser encara continua sent, la façana: una façana inexpugnable que tanca l’edifici cap al seu interior. Resolta de manera uniforme amb un tancament fix de persianes Llambí de fusta blanca i plaques de fibrociment, acaba amb una gran porta de fusta pintada de color marro fosc, que dona accés al garatge.


La façana posterior de a casa

 

En aquesta façana, igual que a la posterior i al tancament superior del pati, Coderch aplica la troballa que ja havia utilitzat a la casa de la Barceloneta (1951) i que repetirà sovint: controlar la llum a partir d’un sistema de persianes articulades per crear una atmosfera de llum i ombra. Aquesta solució recull la tradició mediterrània dels umbracles que deixen passar el corrent d’aire, tamisant i controlant la llum.


Tancament del pati de la planta baixa

Perez Mañosas apunta que aquestes persianes poden ser llegides com a gelosies, paraula que en català té dos sentits: l’enreixat de llistons que es posa a una finestra, darrere el qual hom pot veure sense ésser vist i també el sentiment de recel cap als altres per por de no ser preferits. Aquest autor es pregunta fins a quin punt el fet de viure en una casa tancada per gelosies pot influir en l’actitud de les persones que hi viuen.


Sigui com sigui, aquesta casa reclosa respira serenitat, harmonia i un recolliment interior que no és gens estrany al capteniment distanciat i discret amb que l’Antoni Tàpies i la seva família han viscut al barri del Farró.


Antoni Tàpies treballant al taller de casa seva. Font de la foto Hoyesarte

 

 

 

 

 

 

 



[1] Excepte en les que es diu el contrari les fotografies que utilitzo son les del reportatge realitzat pel fotograf F. Català i Roca per encarrec de J.A. Coderch l'any 1962. Fons Fotogràfic F. Català i Roca. Arxiu Històric del COAC

 

[2] TÀPIES, A., 1971, Memoria personal. Fragment per a una autobiorafia, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

 

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

 

[4] Per més información sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

 

[5]  TÀPIES, A. 1971, ob.cit.

 

[6] Sembla ser que Rafael Santos Torroella, crític d’art i impulsor de publiacions culturals, va organitzar un dinar a la seva casa del carrer Muntaner, al davant de la plaça Adriano, per presentar  Coderch a Tàpies. Dec aquesta informació i altres a la tesi de PÉREZ MAÑOSAS, A., 2016, Mitad fábrica mitad convento: la casa Tàpies, Tesi, UPC, Departament de Projectes Arquitectònics (consulta 11-11-2020)

 

[7] CODERCH, J.A. Pagina Personal,  (consulta 20-10-2020)