Sixte Illescas, l’arquitecte de vidre

Araceli Vilarrasa

Com he fet altres vegades reprodueixo aquí un article publicat a Coses del Farró[1] ampliant la part gràfica.

En aquesta ocasió es tracta d’un tema molt estimat i rellevant pel barri i hem sembla molt adient per ser el darrer post d’aquesta etapa de publicacions en continuïtat que ha tingut el blog Finestres del Farró. Han estat 11 anys plens de curiositat i descobertes compartides. Ara el que hem anat fent quedarà a disposició dels que ho vulguin llegir.

Moltes gràcies a tots els lectors, comentaristes i col·laboradors que durant aquests anys, m’heu acompanyat. 

A Montjuïc, a finals dels anys vint, es va produir un petit miracle: mentre es construïa el Palau Nacional en un recarregat estil neo-renaixenista, Mies Van der Rohe hi instal·lava el seu Pavelló d’Alemany, un esclat de bellesa nua, que expressa com cap altre la divisa “menys és més”. La història de l’arquitectura havia fet un salt.

Pocs anys desprès, el 1935, al nostre barri es reproduiria el mateix prodigi: al carrer Balmes cantonada Putxet en Francesc de Paula Nebot construïa un monumental edifici neoclàssic (Balmes 360) i, a pocs metres, en Sixte Illescas acabava la Casa de Vidre (Pàdua 96) un dels primers edificis netament racionalistes de la ciutat.

Actualment La casa de vidre ja no té el revestiment de vidre de claraboia que li donava nom, però encara conserva molts dels altres elements arquitectònics que la van fer famosa. A les darreres edicions del festival d'arquitectura 48 H Open House ha estat molt visitada per tota mena de públic.

Vidre i transparència: uns inicis plens de llum

En Sixte Illescas Mirosa (1903-1986) era fill d’un matrimoni de classe mitja barcelonina. El seu pare Sixte Illescas Carreres era un alt funcionari de Banc d’Espanya que amb els seus estalvis va adquirir alguns terrenys[2]. 

Va estudiar arquitectura en uns anys en que els professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, dirigida per Francesc de Paula Nebot, eren modernistes o noucentistes i quan va acabar es va posar a treballar com ajudant d’en Josep Goday, un dels més clars exponents del noucentisme català.

Però l’Illescas era un noi inquiet i emprenedor. De seguida es fa amic d’en Josep Lluis Sert, fill d’una família amb més recursos i volada, que ja havia estat a Paris en contacte amb Le Corbusier. El 1927, aquests dos amics conviden al gran innovador de l’arquitectura europea a venir a fer un conferència a Barcelona i es passen dos dies seguits xerrant amb ell. Així que, fortament seduïts per aquest devessall de idees i creativitat, s’inicien com arquitectes instal·lant-se en un despatx conjunt al tercer pis de Via Laietana 56. 

Illescas reb l’encàrrec que el portarà a construir la Casa Vilaró (Av. Coll d’en Portell 43) quan encara no tenia 30 anys. Coneguda també com la Casa Vaixell, representa un veritable vaixell insígnia de la l’etapa racionalista de l’arquitectura catalana.

La casa Vilaró

Poc després la seva família li encarrega la construcció d’un edifici d’habitatges per llogar a uns terrenys de SantGervasi i així sorgeix la que serà la Casa de Vidre, acabada el 1935.

El naixement del G.A.T.C.P.A.C.

Comença així un període ple d’activitat, èxit i iniciatives. Per superar les dificultats que portava a la pràctica una arquitectura nova, van pensar en crear un lloc de trobada que servis per treballar conjuntament i a la vegada per contactar amb els industrials de la construcció i difondre el que s’estava fent a tot el món.

Al segon pis de la mateixa escala, a Via Laietana 56, hi tenien el seu despatx Ricard Churruca, German Rodrigues Aries i Francesc Fabregues. Illescas i Sert s’hi posen en contacte i d’aquella reunió neix el GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Illescas era un home d’una gran capacitat organitzativa i molt generós; capaç de dedicar molt temps a tasques col·lectives, així que sembla que aviat esdevé l’ànima del grup. 

Treballen en tots els fronts. Cal inventar nous materials i noves tècniques, incidir en el disseny d’elements constructius, crear mobles i objectes de decoració segons la seva nova estètica. Cal definir el marc teòric del seu treball i redactar uns estatuts pel grup[3]; cal innovar en l’arquitectura dels habitatges i també en la concepció de l’espai públic i l’urbanisme. 

Per cada objectiu l’Illescas, amb més entusiasme que visió de negoci, impulsava una empresa. Així va néixer la botiga de mobles MIDVA - Mobles i Decoració per la Vivienda Actual- que els permetia donar a conèixer els nous materials que alhora promovien a la revista que també havien creat: A.C. Arquitectura Contemporània.

Cada setmana el grup es reuneix, als seus locals del Passeig de Gràcia 99, on també tenen la botiga, per anar destil·lant els criteris que els portaran a la creació de les obres que van signar col·lectivament: el Pla Macià, la Casa Bolc, la Ciutat de Repòs i Vacances.

La casa de vidre

El 1932, quan només feia dos anys que en Sixte Illescas havia acabat la carrera, el seu pare li va encarregar la construcció d’un edifici d’habitatges als terrenys que havia comprat a Sant Gervasi, a la cantonada del carrer Pàdua amb el carrer Rios Rosas. 

L’Albert Illescas, que hi va viure fins als 11 anys, descriu així l’entorn del edifici: 

“Quan van començar les obres, i molts anys després, era un barri de casetes baixes, alineades als carrers més freqüentats i torretes envoltades per jardins ben endreçats: paviments de grava d’obra......”

La casa de vidre poc despés de la seva construcció

Com veiem a la fotografia, els nens que juguen al carrer i la tapia de la torre del davant fan part d’aquest paisatge de cases baixes, jardins i horts, característic del Farró encara avançat el S.XX. De fet, avui sabem que la torre de la que veiem la tapia era la casa on hi hagué del 1921 al 1930 la Residencia d’Estudiants de Catalunya[4]. 

El contrast del nou edifici amb el paisatge de l’època era tan important que nou anys després, quan el 1944 en Josep Amat pinta el paisatge del carrer Pàdua esborra l’edifici que, a la seva manera de veure, l’alterava[5].

El nom de “La casa de vidre” es deu a unes plaques de vidre de claraboia, de color verd ampolla, fixades amb perfils de ferro, que formaven la part baixa de la façana i que li donaven una gran vistositat.

Amb molts elements de l'anomenada arquitectura de barco, introduïa altres trets de modernitat com l'organització de la planta, el duplex amb terrassa al darrer pis, els sòcols roms de les parets, l’escala de volta catalana amb una vistosa barana de tub cromat o el cremador de deixalles que es llençaven directament des d'una portella de la cuina. 

A la façana, les parets estucades de color blau clar i les caixes de malla de ferro en color blanc eren tota una provocació. Un altre element que crida l’atenció és l’ascensor, format per una capsa de vidre i una cabina folrada amb fusta d’arrel, que té a la porta una finestra d’ull de bou. Podeu veure un petit reportatge sobre la casa, explicada per la neta del arquitecte i una veïna que hi viu actualment a La Casa de Vidre. 48 H. Open House Barcelona i també en aquest blog La casa de vidre: l'arquitectura del GATCPAC al barri

La Casa de vidre (1935) juntament amb la casa d’en Josep Lluis Sert al carrer Muntaner 342-348 (1931) i la casa de German Rodríguez-Arias a la Via Augusta 61 (1931) són les tres obres de referència, capdavanteres del racionalisme a Sant Gervasi.

Esquerdes a la claraboia

Les obres col·lectives són difícils de mantenir i les desavinences en el si del GATCPAC no van trigar a manifestar-se. El 1934, per no aguantar les continues discussions entre en Torres Clavé i en Subirana per la direcció de l’obra de la casa que en Sert estava fent al carrer Muntaner – Sert havia marxat i els havia deixat la direcció de l’obra a tots tres- Illescas deixa el despatx amb en Sert i s’estableix pel seu compte amb Manuel Subiño a l’estudi C de la Casa de Vidre. El 1935 dimiteix com a Director del GATPAC. Sembla ser que van tenir raons entre ells sobre l’autoria dels projectes.

Tanmateix l’activitat continua a ritme frenètic. Del 1929 a l’inici de la guerra civil projecta 39 obras significatives[6]. Esdevé director artístic de l’empresa CINAES que controlava nombroses sales de cinema a Barcelona i com a tal projecta noves sales, s’encarrega del manteniment i contracta als pintors que feien els cartells que anunciaven les pel·lícules. Així mateix és l’autor de les famoses butaques del cine Femina, les més confortables que hi ha hagut mai per veure una pel·lícula. Fa nombroses conferencies a l’Ateneu de Barcelona i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i intervé en la creació del Col·legi d’Arquitectes del que és el primer tresorer. 

Ja iniciada la guerra, el GATPAC continua funcionant i s’ocupa de la remodelació del Districte V. L’Illescas es compromet personalment en la creació del Comissariat de l’Habitatge de la Generalitat, projecte que fracassa i que ell mateix fa evolucionar cap a una Comissió Mixta per la Vivenda, on estaven representats els sindicats i la Generalitat, i que dirigia ell mateix. Però, home progressista amant del ordre, no triga a sentir-se molt incòmode amb la situació, especialment desprès del maig del 37, quan persones sense preparació però properes als comunistes substitueixen als representants dels treballadors. Per això decideix passar a segon terme i es anomenat arquitecte de la Defensa de Costas, cosa que li permet passar la resta de la guerra a Cadaqués. 

Sixte Illescas a l' época de la seva plenitud

Obsidiana negra i resistent: la sordida tristesa de l’exili interior

Acabada la guerra amb la victòria del Glorioso Alzamiento Nacional el món de l’Illescas s’ensorra definitivament. Companys amb més recursos o amb menys responsabilitats familiars fugen a l’exili, altres es fan benveure pels vencedors. L’Illescas s’ha de quedar i fer front a una repressió violenta e incansable. Més acusada pel fet de ser un dels pocs arquitectes del GATCPAC que es queda al país.

Aquesta etapa comença amb la terrible escena d’un José Antonio Coderch de Sentmenat, uniformat de falangista i seguit d’un grup d’energúmens, entrant amb violència als locals de MIDVA per “arrasar tot record de l’arquitectura roja i comunistoide”. Després va venir el que va venir: tres penes de mort, una darrera l'altre, que no es van fer efectives per la ineficàcia de la mateixa policia franquista; la inhabilitació per exercir qualsevol càrrec públic; la reprovació del Colegio Oficial de Arquitectos, que ell havia ajudat a crear; i especialment el vuit immens que es va crear al voltant de tothom que “pudia a roig”.

Va haver de tancar el seu estudi professional per falta d’encàrrecs. Ningú volia encarregar un edifici a un arquitecte sense bona sintonia amb el poder. Per sobreviure va haver d’acceptar feines de segon ordre, direccions d’obres en projectes d’altres arquitectes i fins hi tot treballar amb la signatura d’un altre. També es va haver d’anar venent les propietats que tenia, algunes al Farró com la casa del carrer Lincoln, construïda per ell l’any 1935, on havia anat a viure quan es va casar, i dues torretes al carrer Rios Rosas, llindants amb la Casa de Vidre. 

Al quadern autobiogràfic mecanografiat que el seu fill inclou al llibre, ho diu de manera molt senzilla. La postguerra 

“va ser fatal per a tots nosaltres i per al país, ja que els vencedors consideraven la nostra arquitectura “comunista” i volgueren ressuscitar una altra arquitectura que en deien “de los Reyes Católicos” o del “Imperio”. La península es va tancar amb pany i clau, l’arquitectura del “Imperio” no va reïxi, però l’arquitectura moderna va desaparèixer.”[7]

Tanmateix l’ Illescas és un home emprenedor i així que s’ho pot permetre lloga un despatx a Rambla Catalunya 66, amb els mobles del GATPAC, les llibreries de color verd fosc de MIDVA i intenta tirar endavant una vida professional que, com es reflecteix a la seva obra, ja no té l’empenta i l’entusiasme dels primers anys. Per seguir treballant ha de fer moltes concessions a aquesta arquitectura del “Imperio” amb la que estan fets els edificis de la postguerra i quan, a finals dels anys cinquanta, l’arquitectura moderna reprèn dificultosament el seu camí encara sota el franquisme, l’Illescas és un home aïllat i poc disposat a tornar a creure en projectes col·lectius.

A poc a poc l’arquitectura passa a ser un treball per viure més que una passió creativa i de transformació social. Es refugia en els amics i en la cultura. En Sert i en Rodriguez Aries seran els seus únics amics arquitectes, però en té molts d’altres en el camp de les arts i la cultura. El 1949 és un dels creadors del Club 49[8], del que també serà president. Encara semblava un home molt fort, però dins seu, alguna cosa s’havia trencat.

Amb Rodriguez Àrias a Eivissa

El Cristal City, un refugi de jubilació

Quan es va jubilar va deixar del tot la professió i es va dedicar a viure la vida i als amics que trobava al bar Cristal, on tenia la seva tertúlia. Allí, en aquell ambient tan especial, barreja d’alcohol i llibres prohibits, capitanejat pel cambrer i propietari Pelegrí Rovira, es trobava gairebé cada dia amb personatges que van esdevenir el seu petit món: el Sr. Roure, home d’una gran cultura que mai havia treballat i vivia de les herències que anava rebent, el pintor Jordi Mercadé i, sobre tot, el també pintor August Puig i la seva dona, Ingrid Hellström, amb qui solia anar a passar els caps de setmana a Monells, on eren veïns. També li agradava molt anar a Cadaqués i a Eivissa.

“A poc a poc l’arquitectura es va anar diluint en la vida del meu pare, ara per tothom ja era simplement en Sixte o l’Illescas, un vellet interesant i divertit.”[9]

En un article a La Vanguardia l’Emili Donato el recordà així:

“Durant molts anys, els qui tenien algun interès en l’etapa més intensa i florida de l’arquitectura racionalista a Barcelona podien acudir al Cristal City amb la seguretat que, gairebé sempre, hi trobarien al seu interior a l’arquitecte Sixte Illescas -veí del barri- que hi passava forces estones sempre disposat a rememorar les característiques d’aquet estil arquitectònic i les anècdotes d’aquells anys”[10]

Uns anys i una vida que va viure intensament, però que el van portar, inexorablement, injustament, de l’avantguarda a l’oblit.

Obres de Sixte Illescas al Farró[11]

1933-1935 La casa de vidre. Edifici d’habitatges. Pàdua, 96

1935 Illescas: Lincoln. Edifici d’habitatges. Lincoln , 42

1947-1950. Edifici d’habitatges. Jeroni Mayol. Vallirana 78-80 

1948 Edifici d’habitatges. Piera i Roure. Ronda General Mitre, 214-220 

1949 Edifici d’habitatges. Jeroni Mayol Grifoll, carrer Vallirana 82 

1954. Taller y magatzem. Pedro Cunill Vidal. Carrer Septimània

Altres obres a Sant Gervasi

1935-1940 Blog d’habitatges. M. Josefa Vda. De Massana, Passeig de Sant Gervasi- Plaça de la Bonanova

1940, 1943, 1959 Martí Llaurador. Xalet i estudi del escultor, Carrer dels Vergós 1-Carrer de les Escoles Pies.

1942-1945 . Vda. De Joan Noguera. Edifici d’habitatges. Turó de Monterols 4

1942- 1944. 1953. Edifici d’habitatges. Illescas. Carrer Atenes, 5

1945 Habitatge unifamiliar. Juan Sallares. Avda. Reina Victoria-Carrer Calvet

1945-1948 Edifici d’habitatges Juan Manurl de Larratea. Carrer Calvet 70

1946 Edifici d’habitatges. Juan Vallés Prat. Via Augusta 158

1946 Edifici d’habitatges. M.Cortés. Carrer Balmes, 335

1959 Casa entremitgeres. Rafael Figueres. Carrer Brusi

Notes

[1] VILARRASA, A., 2004, Sixte Illescas, l’arquitecte de vidre, Coses del Farró, 22, Tardor, pag. 5 (LINK)

[2] Dec la major part de les informacions sobre la vida de Sixte Illescas al llibre, valent, viscut i documentat que va escriure el seu fill Albert, que durant molts anys també va viure a la casa de Pàdua 96. El llibre incorpora el text d’un quadern autobiogràfic escrit pel mateix Sixte Illescas. Illescas de la Morena, A. i Brullet,M., 2008, Sixte Illescas arquitecte (1903-1986): de l'avantguarda a l'oblit, COAC, Barcelona

[3] La inauguració oficial va ser el 13 d’abril del 1931.

[4] Arisa, P., 2024, La Residencia d’Estudiants de Catalunya del carrer Rios Rosas 37, Coses del Farró, nº 21, pàg. 11

[5] Hem tractat aquest tema a Vilarrasa, A., 2019, Josep Amat, testimoni d’un paissatge fugisser, Coses del Farró, nº12, pàg.8 que podeu consultar també en la seva versió post.

[6] L’ Albert Illescas descarta del seu catàleg altres obres que anomena alimentaries o circumstancials, que considera que no tenen un interès arquitectònic especial. Ob cit. pag 122 

[7] Ob. cit. pag 124

[8] Anomenat també Club Cobalto 49 va ser una associació artística que durant vint anys va impulsar l’avantguardisme en el camp de les arts. De les seves activitats destaquen les exposicions de pintura, les sessions de jazz i conferències d’art contemporani. 

[9] Illescas, A, ob.cit pag.268 

[10] DONATO, E., 1986, El lado entrañable del GATCPAC, La Vanguardia, 24 de desembre, pag. 31, citat a ARISA, P., El bar-llibreria Cristal City, Coses del Farró, nº11, Sant Jordi, pag. 19

[11] En aquest llistat incloem únicament les obres que figuren al catàleg que en fa l’Albert Illescas al seu llibre i que, com ja hem dit, omet algunes obres per considerar-les poc significatives. Ob. cit. pag. 284

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

La capça de mistos

Pep Arisa

Hi ha una casa, al barri, que la gent -que sovint tenim força malicia- anomenàvem (i alguns encara anomenen), pel seu perfil i forma: «La Capça de Mistos».

Al xamfrà dels carrers de Lincoln amb Santjoanistes, al número 58 de Lincoln, hi ha un edifici alt, de quatre plantes, amb una llarga façana i molt poca fondària que, vist de perfil -des del xamfrà de Santjoanistes amb La Gleva-, sembla una capça de mistos.

Al poc d’obrir-se, per part de l’Ajuntament l’any 1948, el darrer tram -des de Guillem Tell fins a Santjoanistes- del carrer de Lincoln, la propietat d’una estreta i llarga parcel·la -d’uns 50 m2- que feia xamfrà amb Santjoanistes, en decidí treure’n profit construint-hi un edifici de pisos i locals per llogar. 

El nostre barri, com molts altres de Barcelona, malgrat la difícil situació dels temps de postguerra anava, poc a poc, recuperant-se. El franquisme, que intentava redimir la destrucció que ell mateix havia provocat, intentà incentivar una política d’urbanisme -recuperant projectes dels anys 30 que havien quedat aturats- com el soterrament del tren de Sarrià i la posta en servei del ramal del Tibidabo, la consegüent urbanització de la Via Augusta, les places de Gal·la Placídia i de Molina, el mateix carrer de Balmes, la Ronda del General Mitre, la avinguda Príncep d'Astúries (l’actual Riera de Cassoles)... Aquestes grans obres van anar acompanyades d’altres de menors, però també -especialment per al barri- importants, com millores en el clavegueram i l’eliminació de «culs de sac» en alguns dels carrers adjacents, paral·lels i travessers a aquestes grans vies. Al Farró, per exemple, l’obertura dels carrers de Santjoanistes, de Francolí i de Sant Hermenegild (fins a Balmes), la prolongació del de La Gleva (des de Sant Hermenegild fins a Pàdua) o el de Lincoln (en el tram que va de Guillem Tell fins a Santjoanistes, en sentit muntanya i fins a la Via Augusta, en sentit mar), en son una mostra. 

Per un altre costat, igual que havia fet la República l’any 1935, el nou règim promogué, per a combatre l’atur i millorar la manca d’habitatge, una política de construcció d’edificis, normalment blocs de pisos -de renda limitada- amb exempcions tributaries durant uns anys, declaració d’utilitat pública per a efectuar expropiacions, subvencions i ajuts econòmics, préstecs hipotecaris,... Això va ser aprofitat -evidentment pels sectors deprimits de la població que hi trobaren feina- però, també, per determinats membres de les classes mitjana i alta, els «nous rics» i «espavilats» -sense oblidar les entitats bancàries i Caixes d’Estalvis- que amb l’especulació immobiliària arribarien a obtenir grans beneficis . 

Un edifici estret, estret

En aquest context doncs, el juny de 1949, la senyora Asunción Valcárcel Bazo -la llavors propietària del terreny situat al número 58 del carrer de Lincoln- encarregà, a l’arquitecte Joaquim Mascaró i Vinyets, titulat l’any 1942, el projecte [1] i direcció de la construcció d’aquesta casa.

Era -i és- un edifici de planta baixa, amb dos locals o botigues i tres plantes més, amb dos pisos per planta. El mateix ajuntament, en la memòria i planells segellats que presentaren per a obtenir la preceptiva sol·licitud del permís d’obra, ratllà la paraula «pisos» i la substituí -manuscrita, però amb lletra majúscula- per la de «estudios». Tant evident era que elspisos eren molt petits -com un parell de «mistos» dins la capça-... Cadascun d’aquests «estudis» -d’uns 25 m2- consta de recibidor, aseo, cocina-comedor y un dormitorio.

D’una manera enginyosa, com a bon professional, l’arquitecte va saber treure'n profit. Destinà la part més estreta de la finca, al mig de la casa, per a encabir-hi l’escala d’accés als pisos superiors que s’il·lumina aprofitant el tancament de panots de vidre de la façana. A banda i banda de cada replà -del primer, segon i tercer pis- hi ha els «estudis», un a cada costat, amb les obertures de les finestres donant a la façana. Quelcom semblant va fer amb les botigues de la planta baixa, una a cada costat de la porta d’entrada, amb les obertures (originàriament una porta i una finestra-aparador a cada local) donant directament al carrer.

Dos locals petits, però que havíen estat plens de vida

Als passats anys cinquanta, quan jo era un infant, en una d’aquestes botigues -la que donava al xamfrà- hi havia una papereria -al barri, llavors, n’hi havia moltes...-. Hi venien material escolar i, també, per a la gent gran: papers, llibretes, llapis -de colors «Alpino» i normals-, mànecs i plumilles, sobres de diferents mides, paper d’embolicar i de forrar, tinters, secants, carpetes, gomes d’esborrar «Milan», paper per fer copies a la màquina d’escriure, maquinetes de fer punta, algun «plumier» de fusta,... 

També tenien, però no gaires, algun conte d’aquells d’en Ferràndiz amb les tapes de cartró troquelades i algun llibre clàssic juvenil. No tenien, ja ho heu vist, gaire espai per això procurava tenir de tot una mica... En tenia cura i n’era la mestressa, la «senyoreta Sònia»; una dona, austríaca, de mitjana edat -que, amb accent, parlava castellà i català-. Havia vingut a Barcelona, l’any 1942, amb «Els Vienesos» una companyia de revista i opereta austríaca, creada per en Arthur Kaps i en la qual hi havia altres artistes com Franz Johan i Herta Frankel... Efectuaren representacions, en diferents teatres de Barcelona, fins l’any 1955. La nostra «senyoreta Sònia» havia format part de la companyia, potser com a corista o ballarina. Segurament va ser a mitjans dels anys 50 quan, havent plegat de «Els Vienesos», vivint com vivia al mateix carrer de Lincoln davant de la botiga, s’hi establi. Recordo, que la «senyoreta Sònia» continuà vivint al barri -ja sense cap vincle amb la papereria- fins ben entrats els anys 70. Sempre quan la trobàvem pel carrer, com si encara fos a la botiga, en destacava el seu somriure i amabilitat. 

També ocupà aquest local, clar, quan ja no era papereria, una ben assortida verduleria i, alhora, petita botiga de queviures -un colmado- on, també en poques quantitats, hi tenien el més imprescindible (llaunes de conserves, algun paquet d'arròs o de sucre, vi bo i algun licor -embotellat-...). La Mercè Niubó -sempre enfeinada i poc parladora- i el seu marit, n’eren els propietaris. Hi van estat, fins que els arribà la jubilació, forces anys. 

A l’altre local, que dona només al carrer de Lincoln, sempre hi recordo una perruqueria de senyores. La perruquera era la Mª Àngels Niubó, germana de la Mercè la verdulera, que també estigué en aquesta botiga fins que, per raons de salut, ho tingué de deixar. Allà hi acudien, a posar-se «guapes» i pentinar-se, forces dones d’aquest costat del barri. Ara, des del 1998, hi ha la Perruqueria de la Pilar López, que va treballar uns anys amb la Mª Àngels i ha continuat oferint, especialment a les veïnes -amb els estils i modes actuals- els seus serveis. A primers de febrer del 2024, aquesta mateixa perruqueria es traslladà -continuant dins del barri- al carrer de Sant Guillem.

Actualment els baixos són buits tot i estar situats en un lloc ben animat del barri. Al que fa xamfrà, quan va plegar la verdulera -la Mercé- s'hi van estar, en periodes relativamet curts, diferents negocis que han anat tancant. El mateix passa amb el que era la perruqueria de la Pilar López que, des que en va marxar, dona l'impressió que és vuit. Una mostra més de la necessitat d'actuar amb diferents mesures per afavorir el manteniment del comerç local.

El rascador de la capça

Tornant al tema de la «Capça de Mistos». Potser va ser un detall murri del mateix arquitecte o constructor però, si mirem la curta i estreta façana que dona al carrer de les Santjoanistes, hi podrem observar, com si es tractes del «rascador» d’una caixa de mistos, una mena d’esgrafiat o requadre que va de dalt a abaix de la paret. 

Notes

[1] Projecte a la Carpeta nº 41181 de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

La Planchadora, el darrer establiment de Barcelona dedicat a l’ofici de la planxa artesanal

Araceli Vilarrasa

Un dels tresors que tenim al Farró és aquesta petita botiga-taller, situada al carrer Balmés 368, a la més petita de les botigues aixoplugades sota la gran cúpula que corona l’edifici Schmith, a la cantonada del carrer Balmes amb Mitre. Un establiment ple de tuls, randes i brodats blancs, que la Rita Serra planxa amb delicadesa de fada i coneixements adquirits al llarg de tota una vida.

Les peces que planxa la Rita són peces de festa i d’alegria. Vestits de batejar que donen la benvinguda als nadons; llençols de noces, suaus com la pell; estovalles de fil brodades per les àvies i que només es treuen els dies de festa grossa. 

La Rita Serra encanonant una peça

FF.- Dius que treballes aquí de tota la vida?

Rita.- Si. Jo vaig començar a planxar quan tenia 11 anys. La botiga l’havia començat la meva àvia, la Rita Enrich, que va venir de Sabadell i es va establir aquí, al carrer Balmes 377, on hi ha casa Pepe. Ella era d’una bona família de Sabadell i sempre li havia agradat anar molt ben vestida. Quan es va haver de posar a treballar la planxa li va agradar. Contem que aixó devia ser cap allà el 1954. 

En aquell temps el carrer Wagner creuava Balmes a aquesta alçada. Mitre encara no existia, però ja feia 7 anys que l’arquitecte Nebot havia acabat aquest majestuós edifici que defineix el vèrtex oriental del triangle del Farró; un edifici majestuós, coronat amb una cúpula espectacular.[1]

Rita.- Al cap de poc temps la meva mare, que es deia Consuelo Pérez, tenia 19 anys i acabava d’arribar de Burgos, a servir, com tantes noies, va passar per davant de la botiga i va veure un rètol que havia posat la meva àvia i que deia “Se necessita oficiala. Se enseña a planchar”. A la mare li va semblar que allò de planxar era més net i bonic que fregar els terres i va decidir provar-ho.

FF.- I li devia anar molt bé. 

Rita.- La meva àvia va veure ràpidament que aquella noia tenia mans d’or per la planxa i van treballar juntes sempre més. A més, la mare era molt guapa, era una nina. Encara passen homes i entren per dir-me que la meva mare era la dona més guapa de Barcelona. Així que al cap d’un temps es va casar amb el fill de la mestressa.

La Rita Enrich i la seva jove, Consuelo Perez a la porta de la seva casa del 

carrer Balmès 377, als voltants de l'any 1955

FF.- Entre tots van tirar el negoci endavant.

Rita.- En aquella època aquí hi havien arribat a treballar 4 o 5 dones: n’hi havia una que estava tot el dia fent camises, era la camisera; la meva mare feia les estovalles, els vestits de batejar i les peces més delicades; la meva àvia planxava peces més petites, que pogués fer asseguda, “tapetes”, ganxets, mocadors, tovallons; i encara hi havia una altra noia als matins i una altra a les tardes. Fèiem la roba blanca de tot el barri. Venien les minyones carregades amb uns sacs de roba molt grans i ens portaven la feina. Els canvis de temporada les cortines, els cobrellits. Jo, de molt petita, anava amb la minyona de la meva àvia a portar les paneres plenes de roba planxada a les cases de les clientes.

FF.- Amb els anys tot devia anar canviant

Rita.- Va canviar molt la gent del barri. Els que tenien més diners se’n van anar a Sant Cugat o a la zona més alta. També va canviar molt la manera de viure. La manera de vestir. La feina va anar baixant. Durant un temps érem la meva àvia, que ja feia poquet, la meva mare, la senyora Carmen, que hi va estar molts anys, i jo, que feia els jocs de taula i les peces més grans i pesades.

FF.- Tu com en vas aprendre?

Rita.- De molt petita la meva àvia m’animava a ajudar-la. Em deia: si em planxes les mànigues de les camises et donaré uns dinerons. I jo ho feia. En vaig aprendre de veure-ho fer. Jo em posava a la taula i sempre tenia al davant la meva mare i veia com es feia. Al final ella ha pogut treballar fins molt gran perquè em tenia a mi que li feia tot el que pesava més. Els any vuitanta encara fèiem 6 o 7 vestits de batejar a la setmana però, a poc a poc, tot va anar baixant. La meva àvia va morir fa uns 25 anys, la senyora Carmen es va jubilar, la meva mare també es va jubilar i ara m’he quedat jo sola. Ara la meva mare té 88 anys i fa un any encara venia, de tan en tant, a ajudar-me.

Mare, àvia i neta a l'obrador del carrer Balmes als voltants del 1992

FF.- Veig que et porten a planxar peces molt especials

Rita.- Els vestits de batejar tenen molta història. N’hi ha que la meva mare els va planxar pels fills i ara els planxo pels nets. Ara m’han començat a venir gent que em diuen: mira aquesta roba de bressol me la vau planxar pel meu fill fa 60 anys i ara em fa molta il·lusió que me la planxeu pel meu besnet. O sigui que ja estem fent quartes generacions. Quan m’ho porten i ho veig tan ben encanyonat, planxat per la meva mare i que encara fa tan goig... m’emociono.

FF.- Que es això del encanyonat?

Rita.- No ho saps, oi? Són les tècniques que fem servir els de l’ofici. Ara hi ha molt poca gent que les sàpiga fer. L’emmidonat tradicional per exemple. Jo encara bullo l’aigua amb el midó que es desfà. Aquí l’ofici està en saber quina quantitat d’aigua i quina quantitat de midó es necessita segons la roba i segons l’efecte que es vol aconseguir. S’ha d’anar molt en compte perquè el midó és blanc, però també taca. Jo planxo amb la planxa tradicional, vull dir que el vapor és anecdòtic. Es planxa amb la planxa seca, que no pesa, perquè en molts moments es planxa a l’aire: els volantets, les maniguetes dels vestits de batejar es planxen només amb la punteta de la planxa. La roba si que ha d’estar mullada i també s’ha de saber el punt d’humitat. Sempre es mulla amb un punt de midó, encara que sigui molt poc, per donar-li el toc de nou. El midó ben fet no vol dir encarcarat.

FF.- Però hi ha peces que si que queden molt rígides

Rita.- Les de ganxet. El ganxet és diferent. Les cortines de ganxet han d’aguantar la forma i la mida i necessiten més midó. El midó també fa que la pols no entri tan a la peça i et dura neta molt més temps. El que s’ha de saber és adaptar-se a les necessitar de cada peça. Si tinc un vestit molt antic, l’hauré de tractar de manera especial. El rento a mà amb sabó d’escames, l’eixugo a mà...I encara no t’he explicat l’encanyonat. Això és fer les puntes ondulades. Es el final de les puntes perquè quedin maques. Es fan als vestits de batejar o a alguns jocs de taula, a les “mañanites”. Planxo un joc de taula per Nadal que m’hi estic tot el dia perquè és gran i va tot encanyonat: estovalles i tovallons.

La Consuelo Perez als anys 60, encanonant amb les mateixes eines 

que encara utilitza avui la seva filla.

FF.-I com es fa?

Rita.- Amb els molls. Són com unes tisores amb punta rodona. Ho els escalfo amb aquest fornet antic i s’ha de vigilar que estigui prou calent, però no massa perquè es pot cremar la punta. Per fer un acabat, la punta es torna a emmidonar i vas fent les ondes, una per una. Això és bastant difícil i l’ofici està en fer-ho bé sense cremar-se ni cremar la punta. Si es fa ben fet, dura molt. Aquí he vist vestits encanyonats que fa trenta anys es van fer servir sis o set vegades i encara fan goig. És que la meva mare ho feia molt be, tenia un dó per la planxa.

FF.-Aquesta manera de planxar s’adapta a totes les robes?

Rita.- No. Jo per planxar necessito robes naturals, robes bones. Si és sintètic no m’interessa. A mi em porten uns vels de les besàvies, amb brodat de Granada, tot brodat antic, que és una preciositat. I queden molt bé. Però si és un vel de nylon no el faig. 

FF.- Deus trobar-te amb robes molt boniques.

Rita.- Hi ha vestits preciosos que passen de mares a filles o d’àvies a netes. També hi ha senyores que se’ls casa la filla i els donen un parell de llençols antics com a aixovar. Darrerament planxo moltes puntes a coixí per regalar o per emmarcar. Encara hi ha gent que desconeix que per pocs diners pot tenir una cosa que li quedarà perfecte per tota la vida. Si tu emmarques un mocador de núvia de puntes de coixí, ben planxat, no té res a veure. Queda molt més bonic que si es veuen els plecs.

Mentre parlem ha arribat una senyora que ve de l’altra punta de Barcelona a portar un joc de taula, brodat de lagarterana, amb motius de Nadal.

FF.- Les teves relacions amb el barri també deuen haver canviat molt.

Rita.- Abans, aquí mateix hi havia altres planxadores. I totes treballaven. N’hi havia una més amunt; n’hi havia una a Sant Gervasi, una altra a Galvany. En un sector petit n’hi havia potser cinc. Ara, a tot Barcelona, planxadora, planxadora només quedo jo. Ara el que hi ha són tintoreries que planxen, però no és el mateix que la planxa tradicional. Per contra ara em ve gent de tot Barcelona i de encara de molt més lluny. D’Andorra, de Tarragona. Em venen senyores que viuen lluny i estan acostumades a tenir planxadora de tota la vida. La que tenien s’ha jubilat i no els agrada el planxat de les tintoreries. És una clientela molt agraïda perquè sap el que vol i ho sap valorar.

Interior de la botiga 

FF.- Com veus l’evolució del barri?

Rita.- Dels que érem del barri de tota la vida, no queda gairebé ningú. Queda la floristeria que ho porta la filla. Abans hi havia el forn de pa, la pastisseria. Anaves a aquest llocs i et coneixien. Anaves al mercat i et coneixien. Ara és molt diferent. Aquí al davant hi havia el cine Atenes que donava molta vida. També hi havia Vidosa. Mira, l’encarregada de Vidosa era clienta nostra. Aquí al costat hi havia una botiga de parket. Els propietaris vivien a la cantonada i la senyora ens portava els jocs de taula a planxar. Ens coneixíem tots i els clients eren veïns. Tinc veïns que eren clients i vam fer amistat. I ara ha quedat l’amistat.

I la deixo, que encara té molta feina per fer. Plena de somriures i bon humor, serà la darrera en abandonar el vaixell i estic segura que l’amistat i l’agraïment del barri l’acompanyarà sempre.

 

 

 Notes

(1) L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i es va acabar de construir el 1949. Es un bon exponent del monumentalisme classicista de la postguera. La seva cúpula va ser declarada element singular protegit.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim: el veritable nom de l'anomenada Casa de la capelleta de Sant Pancràs

Pep Arisa

A finals del passat més de febrer vàrem rebre, a la redacció del «Finestres del Farró», un amable comunicat del senyor Joan-Antoni Passaret i Díaz, un nonagenari i agradable veí del barri, on ens feia saber que aquesta casa la va fer construir, entre els anys 1928 i el 1930, el seu avi Joan Passaret i Lostaló.

El senyor Joan-Antoni, potser, ho degué fer cansat -i amb raó- de que, en nombroses referències i passejades pel barri, tothom -també nosaltres- anomenés la casa que hi ha als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim, únicament amb el nom de «la casa de la capelleta de Sant Pancràs»...(El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim).

La casa Passaret actualment (Foto A. Vilarrasa)

Aquesta casa -a més de ser la de la capelleta de Sant Pancràs- és, ens va dir i documentà, la de la seva família, els Passaret, que ja consten en documents de mitjans del segle XVIII.

La capelleta de Sant Pancràs (Foto A. Vilarrasa)

El 1835, un d’ells, en Francesc Passaret i Pujol i la seva esposa, vingueren a viure des d’Organyà a l’Alt Urgell, fins a Sant Gervasi, concretament al barri del Farró.

Francesc Passaret i Rocamora, fuster i regidor de l’ajuntament de Sant Gervasi

El 14 de febrer de 1835, hi va néixer el primer santgervasienc de la nissaga, en Francesc Passaret i Rocamora, que amb els anys, casat amb Josepa Lostaló, establi l’any 1870 un taller de fusteria al llavors transitat carrer de Sant Josep (l’actual Guillem Tell) xamfrà amb el de Sant Felip (avui Saragossa).

Francesc Passaret i Rocamora i Josepa Lostaló i Bruguera

En Francesc Passaret i Rocamora va ser, durant molts anys, Regidor -del febrer de 1872 al novembre de 1873 i del juliol de 1881 al juny de 1885 (1) - i Interventor de l’Ajuntament de Sant Gervasi. «Del seu casament amb Josepa Lostaló van néixer quatre fills, dues noies i dos nois. Un d’ells, en Joan, va ser el meu avi...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.

Joan Passaret i Lostaló, fuster i primer constructor de la casa 

En Joan Passaret i Lostaló, no es dedicà -com el seu pare- a la política municipal, però si que continuà, amb força èxit, l’ofici familiar: la fusteria. 

Traslladà el taller al mateix carrer de Guillem Tell nº 23, al costat mar, entre Saragossa i Vallirana, a tocar d’on antigament hi havia la farmàcia Samarach. S’especialitzà en la fusteria d’obres i tingué com a bon client al Dr. Salvador Andreu que el 1897 havia iniciat la urbanització de l'heretat del Frare Blanc (2), la construcció de l’Hotel Florida i el Parc d’Atraccions de la muntanya del Tibidabo.

L’avi Passaret i Lostaló, a més de fuster, era una persona d’«ordre» i socialment compromesa, «... va pertànyer al Sometent del que va ser sots cap abanderat, fins i tot -no sent militar- el Capità General de Catalunya, Don Emilio Barrera li va concedir la Creu al Mèrit militar amb distintiu blanc i la Medalla de la Constància del Sometent, pels mèrits de les seves actuacions a favor del poble...» segueix explicant en Joan-Antoni.

Joan Passaret i Lostaló

Amb l’important creixement de clients que li va proporcionar les feines i els contactes amb el Dr. Andreu, hagué d’ampliar el negoci, «... canviant les màquines de gas que tenia per altres d’elèctriques; va comprar un solar de 350 m2 situat en la confluència del carrer de Vallirana, Plaça de Sant Joaquim i Septimània per edificar-hi un edifici on tenir el taller i una residència per la seva família. Quan ho va comentar al seu arquitecte, Antoni Mª de Ferrater, aquest li va aconsellar que hi construís també pisos, perquè els lloguers que en trauria l’ajudarien a pagar les despeses del taller. Li va agradar la idea, però com que no tenia suficients diners per pagar tota l’obra, va decidir construir, a més del taller dels baixos, tan sols dues plantes, però volgué que els fonaments, bigues de ferro i murs fossin per aguantar sis plantes, amb la confiança que més endavant podria remuntar l’edificació sense haver de tocar l’estructura...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.

«Va aconseguir els permís d’obres el 7 de juliol de 1928, sent el certificat d’acabament d’obra el 5 de febrer de 1930. A la façana que dona a la plaça Sant Joaquim, hi va col·locar una capella dedicada al patró de la feina, Sant Pancràs, que ell col·loquialment l’anomenava “Sant Pancaràs”. Va ser el Sant de la seva devoció perquè no li faltes mai la feina. D’aquí ve doncs el perquè de la «capelleta»» continua. Als baixos, alts de sostre i espaiosos, hi va instal·là el taller, «...l’avi va ocupar el principal 1ª amb la meva tia encara soltera, i els meus pares el principal 2ª on el mes d’Octubre d’aquell mateix any (1930) hi vaig néixer jo...» afegeix.

La Casa Passaret abans de l’ampliació i reforma de l’any 1967

Targeta comercial del taller de fusteria dels Passaret (fundat el 1870)

«Tot va anar funcionant normalment fins que, el 18 de juliol del 1936, va esclatar la guerra civil. Quan va acabar el conflicte, el meu avi va considerar-se massa gran per reiniciar novament el taller i va llogar el local, primer a un tal Ricardo Cama que s’hi va estar uns quants anys, i quan aquest va marxar el va llogar a un tal Pere Conill que hi va fer un taller d’orfebreria.» 

La casa Passaret assoleix el seu aspecte actual

L’any 1967 -amb el pare ja jubilat- el nostre interlocutor, informant i entranyable veí, Joan-Antoni Passaret, decidí concloure l’obra iniciada pel seu avi, ampliant i reformant l’edifici de la plaça Sant Joaquim i els carrers de Septimània i Vallirana, amb dues plantes més, un àtic i un sobreàtic i transformant els baixos en un altell (per a despatxos) i diversos locals comercials. Per això comptà amb la col·laboració de l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals i l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas (3).

La CASA PASSARET és, doncs, la culminació d’un vell somni familiar i un «monument» ben viu a l’esforç de tota una família. Ben segur que Sant Pancràs hi te quelcom a veure...

Imatge de la trobada, el 14 de març passat, amb el Sr. Joan-Antoni Passaret i la seva filla Rosa.

Notes

(1) En Francesc Passaret, un cop escollit regidor municipal, argumentà la impossibilitat de mantenir el càrrec per raons professionals i excés de feina, presentant la renúncia a aquests càrrecs -el juny de 1882 i el gener de 1884- però, reunit el consistori, les seves peticions no van ser acceptades argumentant l’alcalde que la llei, per aquests supòsits, no ho permetia. 

(2) Es tractava d'una mena de ciutat-jardí per a famílies adinerades de Barcelona contruida al voltant d'una gran avinguda, l'actual avinguda Tibidabo, que unia el passeig de Sant Gervasi amb el peu del Funicular.

(3) Carpeta 83158, Exp. Q 132 de l’AMCB

(4) L'entrevista la vam fer al Pa de Sucre, el cafe que actualment ocupa la planta baixa del edifici i que abans portava per nom L'Espiga del Farró

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.