dimecres, 30 de desembre de 2020

EL PASSATGE DE SANT FELIP

 ITINERARIS

Amb aquest passeig pel passatge Sant Felip estrenem el projecte Itineraris de Finestres del Farró, pel patrimoni arquitectònic, històric i cultural del barri.

Pep Arisa

A la memòria d’en David de Moragas, 

 veí del passatge i autor d’algunes 

de les fotografies d’aquest article.


Distancia  0,1 Km.. Durada: 45 minuts

Us recomano que hi passeu a partir del mes de febrer. Gaudireu d’un veritable espectacle de color i olor. Repartides en varies cases hi ha diverses mimoses florides, de diferents mides i potser classe. No totes floreixen al mateix temps, ni amb la mateixa abundor de flors... potser la seva situació, amb més o menys hores de sol, hi té quelcom a veure. A més del groc intens, que guarneix tot el brancatge, el perfum, una fragància intensa i característica, impregna i omple tot el passatge. Són molts els vianants que s’aturen, ni que només sigui uns instants, per a cercar-ne l’origen... No us ho perdeu.

A més de les primaverals mimoses, si fem una passejada pel passatge de Sant Felip hi podrem descobrir i admirar algunes mostres del singular patrimoni arquitectònic i veïnal del nostre barri. 

Fem-ho ?

Què cal saber


L’origen.El 4 de març de 1875, Francesca Pou -vídua de Volart- posseïdora d’un terreny que havia estat d’en Silvestre Farró, sol·licità a l’Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles el permís per a urbanitzar un passatge en “… un terreno hoy destinado al cultivo de cereals y a huertos…”.

El projecte, obra de l’arquitecte Manuel Gispert, va ser aprovat per l’Ajuntament en la seva sessió del 9 d’abril de 1875.   El nou passatge -de 4 metres d’ample- comunicava els carrers de Sant Felip (Saragossa) amb el de Nostra Sra. de la Mercè (La Gleva) i la urbanització, on si preveia construir les cases, constava de 24 parcel·les, 12 a cada costat -d’uns 6,3 m. (30 pams) de façana, excepte les quatre situades a les entrades del passatge que eren una mica més grans-. En totes les noves cases calia deixar-hi, un espai no edificat o jardí, de quatre metres de fons, al davant i un de més gran al darrera.

La idea dels promotors només s’acomplí parcialment. Alguns dels nous propietaris adquiriren les parcel·les, en funció de les seves possibilitats i necessitats, pensant fonamentalment en la nova casa o torre que s’hi volien construir. Per això molts compraren dues parcel·les o bé solars més amples. Així, tal i com en l’actualitat podem veure, al passatge -en lloc de les 24 cases projectades originàriament- n’hi ha 9 als números parells i 8 als números senars.


Planta del projecte d’urbanització del passatge (1875). Arquitecte Manuel Gispert. [1]

 

Va ser a partir de l’any 1877, quan s’hi començaren a construir les primeres cases sota la direcció de mestres d’obres com Lluis de Miguel i Roca, Joan Camps i Prats o Ramón Jané. Eren, en general, cases de planta baixa i terrat “a la catalana” (amb diverses capes de rajola, sense encastar-se amb els murs de l’edifici per afavorir-ne la dilatació i cambra d’aire, amb forats de ventilació, a les façanes) dalt del qual, en algunes, hi havia la torratxa -amb el compartiment per als dipòsits d’aigua i el colomar.

El passatge avui.-  Al passatge es respira encara avui, tot i el pas del temps, la imatge i l’ambient vuitcentista dels seus orígens. Podem veure-hi, encara, algunes de les construccions pioneres que pràcticament es mantenen en la seva forma inicial. Altres cases han estat engrandides amb la “remunta” d’un primer pis, reforma que -en alguns casos- n’ha enriquit el conjunt resultant. D’altres són edificis de nova construcció o rehabilitats, millorant-ne l’habitabilitat i el confort, però respectant molts dels detalls arquitectònics i artístics ja existents, principalment a les façanes. 

El conjunt de cases del passatge de Sant Felip està protegit com a patrimoni arquitectònic, amb el nivell C (bé d’interès urbanístic), per l’Ajuntament de Barcelona que en regula les possibles intervencions, obliga al seu manteniment i n’impossibilita l’enderroc.

Aquesta sensibilitat i respecte que, gairebé en tots els casos, s’ha tingut amb el conjunt i l’entorn, donen al Passatge de Sant Felip un agradable, serè i acollidor aspecte que el converteixen en un dels tresors que, afortunadament, conservem al barri i en un viu testimoni de com devien ser molts racons de l’antic Sant Gervasi.


 

Vista del passatge des del carrer de Saragossa. Foto David de Moragues


Itinerari


Començarem la passejada per l’entrada del carrer de Saragossa, seguint -a dreta i esquerra- la numeració de les cases. 

Els dos pilars i les reixes són encara, com podeu comprovar al planell que reproduïm, originals de 1875. Dalt dels pilars hi perviuen, ara sense aguantar res, els suports dels vells fanals de gas. 

Detall dels pilars i reixes de les entrades al Passatge. Possiblement del projecte de Manuel Gispert, juny 1875. AMDSG

 

D’aquest accés recordo, sempre obertes, les portes originals, que inservibles i molt malmeses van ser substituïdes l’any 1998, a les dues entrades, per les actuals. El disseny, de les noves portes, va ser obra de l’equip d’arquitectes format per Gabriel Mora i Carmina Sanvicens.

 

Detall dels vells pilars (1875) i les noves portes (1998) a l’entrada del carrer de Saragossa. 

Ens anirem aturant davant d’algunes de les cases que considerem amb més interès o sobre les que en sabem o hi volem fer algun comentari [2].


Parada nº 1: A la porta del carrer Saragossa


Als números 1 i 2, ocupant el solar de les antigues cases, ara hi ha uns moderns blocs de pisos. Als jardins davanters d’aquells vells edificis hi ha les terrasses -cobertes- d’un bar i d’un restaurant. 

En un racó del jardí de la casa nº 1, entre el reixat i la terrassa del bar anomenat, precisament, “La Terrassa”hi ha un majestuós ailant (ailanthus altíssima) de prop de 25 m. d’alçada. És un arbre originari de la Xina, invasor i ja naturalitzat al nostre territori, de creixement ràpid sovint a costa de les espècies veïnes, de grans fulles llargues, compostes, caduques i de desagradable olor -per això, en algun indret es conegut com a arbre pudent o mal arbre.  Nu a l’hivern, a l’estiu dona una relativa ombra al lloc. No és doncs, malgrat el seu altiu i gros aspecte, un arbre gaire “estimat” pels entesos. Des del 2012, el seu cultiu i comercialització estan prohibits a l’Estat espanyol. 

Al petit espai de jardí, que deixa lliure la terrassa coberta de la casa nº 2, hi podem veure un vell taronger agre, amarg o bord (Citrus aurantium subsp. Amara).[3]El fruit, la taronja agra, és massa amarga per a menjar-la però és ideal per a fer melmelades. M’atreviria a afirmar que aquest arbre és molt vell doncs recordo que, amb d’altres nens -fa més de 60 anys- ja recollíem les seves taronges de terra (llavors d’arbres n’hi havia dos) per a fer-les servir com a projectils en les nostres “batalles” infantils.

 

Taronger amarg al jardí de la casa nº 2. 

 

Parada nº 2: A la palmera de ventall


A la casa número 3, un antic edifici de planta baixa (potser del 1877 i projectat pel mestre d’obres Joan Camps i Prats), el març de 1930 la propietària hi va fer aixecar un pis amb accés independent. El projecte i la direcció de l’obra va estar a càrrec de l’arquitecte Ramon Mª Riudor i Capella[4]. De la casa resultant d’aquella reforma, en destaquen dues falses columnes amb capitells jònics a la façana de la planta baixa i el gran balcó balustrat del primer pis a joc amb la barana, també amb balustres o columnetes prefabricades, del terrat. Al jardí hi veiem un ficus, un taronger amarg i un avet - escapçat i malaltís– que mig ens amaga la façana.

Casa nº 3. 

Les cases números 4 i 6 originàriament eren dos habitatges unifamiliars de planta baixa (possiblement construïdes, el 1877, pel mestre d’obres Lluís de Miguel i Roca). A la segona dècada del segle XX es remuntà, damunt d’elles, un primer pis destinat a un únic habitatge -amb accés des del número 4- i deixant els baixos com a independents. En aquesta reforma, l’edifici es coronà amb balustrades i uns frontons semicirculars, envellir-lo amb detalls d’inspiració modernista, decorades cornises i motllures i uns elegants i treballats balcons amb baranes de serralleria. El maig de 1979, els nous propietaris encarregaren a l’arquitecte Marcos Roca-Cusachs i Coll la transformació del conjunt de l’edifici en dos habitatges unifamiliars de planta baixa i un primer pis cadascuna. 

En un racó del jardí hi fa vida, ja fa uns anys, una palmera de ventall o washingtònia i a l’esquerra, en l’altre angle, una jove mimosa. Emparrat a la tanca de forja, un gessamí (Jasminum) escampa l’aroma de les seves blanques flors quan fa bon temps, des de finals de la primavera fins a començament de la tardor.

Cases números 4 i 6. Foto David de Moragas

Davant d’aquests edificis bessons hi tenim la casa número 5. El juny de 1930, les aleshores propietàries hi efectuaren una important reforma afegint, damunt la planta baixa original, un primer pis i unes golfes. L’accés a aquestes noves dependències és per una escala, amb entrada independent dels baixos, situada en un dels costats de l’edifici. Una de les característiques que destaquen d’aquesta casa és la coberta, una teulada a dues aigües, que la converteix en un dels edificis singulars del passatge. El balcó -amb barana, estructura i suports de ferro-, que va de cap a cap de la façana, forma amb les obertures de portes i finestres i els elements que sostenen el voladís del teulat un conjunt senzill però amb un cert encant i aire “de muntanya”. Projectà i dirigí l’obra l’arquitecte Ramon Mª Riudor i Capella que, en aquella mateixa època, estava treballant en la remunta de la casa del costat, la número 3. 

Casa nº 5. 


Parada nº 3: Cases d’estil angles


La casa número 8 és, sense gaires detalls i ornaments decoratius, el resultat de la reforma d’una de les primeres cases que s’edificaren al passatge, probablement del 1877 i projectada pel mestre d’obres Joan Camps i Prats. Poc abans del 1886, s’hi degué remuntar un primer pis (hi ha sol·licituds de llicència d’obres -del 1886- “per arrebossar les façanes” i -del 1888- “per construir una escala al pati del darrera, per accedir al primer pis”...). Posteriorment es transformà el pis de dalt en un habitatge independent -amb un balcó i dues finestres a la façana- amb l’accés, també privat per als baixos, des del jardí davanter. Un gran nesprer amb les seves nervioses fulles de color verd fosc, que a la tardor s’omple de fruits, ocupa i ombreja bona part del jardí.

Al número 7, mig amagada per una planta enfiladissa que cobreix la façana, hi trobem una casa més moderna. El febrer de 1976, enderrocant un antic edifici que hi havia (construït, el 1879, pel mestre d’obres Ramon Jané) l’aleshores propietàriala senyora Manon Roviralta, encarregà a l’arquitecte Jorge Muntañola Tey el projecte d’un nou habitatge unifamiliar de planta baixa i un primer pis. No serà, però, fins el maig de 1978 que s’iniciaran les obres que dirigí el seu fill, el també arquitecte, Jorge Muntañola Sanz. El nou edifici, una elegant casa d’estil anglès, s’acabà els primers mesos de 1980. Durant molts anys, principalment a finals del passat segle XX, aquesta casa va ser força concorreguda -en les seves estades a Barcelona- pels barons de Gotor[5].

El jardí de davant, a l’estiu, està ombrejat per un majestuós i relaxant tell o til·ler (tilia cordata) que a l’hivern, encatifant el terra del jardí i del passatge, queda sense fulles; les florides, a començaments d’estiu, son de color blanc groguenc i força aromàtiques. En la mitologia grega, els til·lers representen la feminitat i amb les flors es feien corones a Afrodita, la deessa de l’amor i la bellesa. Un arbre doncs, dels molts que tenim al passatge, dedicat a les dones.

 

Casa nº 7. Foto David de Moragas

Va ser el febrer de 1970 quan, el nou propietari, va enderrocar una casa de planta baixa que hi havia al número 10 i en construí una de nova amb soterrani, entresol i un primer pis. El projecte i la direcció de l’obra va anar a càrrec de l’arquitecte Ignasi Mas i Brosa (1926-1999). Cal reconèixer que el canvi, per al passatge, va ser positiu. Recordo que la vella casa tot i que, segurament, es construí el 1877 segons  projecte del mestre d’obres Lluís de Miguel, era molt senzilla i sense cap element destacable (excepte els anys que portava dreta, que ja és prou mèrit...). En canvi, l’edifici que ara hi podem veure és una bonica casa, del més pur estil anglès, amb una part de la façana d’obra vista que contrasta amb el blanc de les escales, les portes, els elements decoratius, les finestres i vidrieres, donant al conjunt un elegant aspecte.

 

Casa nº 10. 

 

Parada nº 4: La casa taller d’en David Moragues


Som a l’alçada del número 9, segons el meu parer, una de les cases -des del punt de vista arquitectònic- més originals del passatge. 

El novembre de 1884, el llavors propietari d’aquest solar, en Josep Grau obtingué el permís municipal per a construir-hi una casa. El projecte l’efectuà l’arquitecte Telm Fernández i Janot [6]. És un edifici de dos pisos, la planta baixa -a un nivell lleugerament inferior al paviment del jardí- i el primer pis, al qual s’hi accedeix per una doble, elegant i singular escala construïda amb la tècnica de “volta catalana”. Aquesta insòlita disposició de l’escala, una mena d’arc que permet el pas per sota i, alhora, l’accés a les dues plantes, és un dels elements que més destaca de l’edifici. 

La façana, d’un color rosat que contrasta amb el to marfil clar dels emmarcaments de les obertures, està embellida amb motllures, estucs i una franja d’esgrafiats a l’alçada dels forats de ventilació del terrat. A cada costat de les portes d’accés -tant del primer pis com del semisoterrani- hi ha finestres. Les del pis superior, amb les obertures més altes, son acabades amb balcó. Les baranes de serralleria, de les escales i els balcons, complementen a la perfecció tot el conjunt. Remata l’edifici una barana de balustres de terrissa, amb els pilars coronats amb elements esfèrics. 

L’any 1994 els nous propietaris encarregaren a l’arquitecta Carmina Sanvisens la reforma i rehabilitació de la casa. Aquesta intervenció va estar seleccionada per als Premis Dècada 1994-2004 de la Fundació Oscar Tusquets Blanca. 

Des de fa més de 25 anys i fins a la seva mort, l’abril del 2020, hi va viure amb la seva esposa Lourdes i hi va tenir l’estudi-taller de pintura, escultura i quimigrama un dels fundadors del col·lectiu d’artistes Art Farró, en David de Moragas

En un dels racons del jardí hi ha una datura (datura inoxia) un arbust que s’omple, des de començaments d’estiu fins a finals de tardor, de nombroses flors blanques -d’uns 12 a 19 cm de llarg- en forma de trompeta.

Casa nº 9. Foto David de Moragas


Parada nº 5: La casa dels italians


La casa més alta del passatge és la número 12. L’any 1885 el propietari, Francisco Oses, va fer una important reforma de l’edifici afegint, a la casa de planta baixa que ja hi havia, un primer pis i unes golfes, tot embellint-ne notablement -en un estil eclèctic- la façana. Nombrosos detalls decoratius en motllures i cornises i els treballs de forja de la porta, baranes, finestres i reixes fan d’aquest edifici -un gran casal- un dels més destacables del passatge. El projecte el dirigí el mestre d’obres Josep Pérez Terraza [7]

Al barri, aquesta casa la coneixíem com “la casa dels italians” perquè, durant molts anys i fins als anys trenta del segle passat, hi visqué una família d’origen italià: els Butazzi-Morelli. Eren plomistes: feien treballs, tenyits, ornaments, barrets i complements de vestuari (com les famoses “boes” de les vedettes) amb tota classe de plomes. Tenien una emblemàtica botiga, la “Casa Morelli”, al carrer dels Banys Nous 13 de Barcelona i, durant uns anys, el taller al Passatge de Mulet 20. L’ànima d’aquell, llavors, fructífer negoci era la senyora Rosina Morelli i Lorenzani, natural de Carrara, que morí el 8 de maig de 1924 en aquesta casa del passatge. El seu marit Vicente Urbano Butazzi i Turini, nascut a la toscana ciutat de Liorna, ja havia mort l’octubre de 1919. 

Quan jo era petit i durant molts anys, la casa estigué deshabitada i abandonada i el jardí era una impenetrable selva; la nostra imaginació infantil ens feia veure aquest edifici com “la casa encantada” del passatge. 

L’any 1989, els llavors propietaris, hi efectuaren una important rehabilitació -respectant-ne la façana- i augmentant, millorant i modernitzant notablement, els espais i dependències interiors. Projectà la reforma l’estudi d’arquitectura i disseny -també italià- d’Afra & Tobia Scarpa. L’original reixat que tanca el jardí és disseny d’aquests mateixos arquitectes.  Recentment, la nova propietària, n’ha fet amb el dissenyador d’interiors i antiquari Cristiano Espagne, una rehabilitació. 

Fent guàrdia al jardí, hi ha una de les grans mimoses (acacia dealbata) de les quals parlàvem al començament d’aquest post, que -amb algunes altres que hi ha al passatge-, a mig hivern un cop florides, l’omplen de fragància i color.

Casa nº 12. 


Parada nº 6: Una fàbrica de teixits i el jardí de la xicranda 


Uns vells i altius xiprers (cupressus sempervirens), els fruits dels quals són part del rebost de les nombroses i escandaloses cotorres del barri, ens amaguen la casa número 11. Aquest rengle d’alts arbres, unes cases més avall  es repeteix. Com es pot apreciar per la seva disposició, convenientment retallats, formaven part de la tanca perimetral del jardí; amb el pas del temps les periòdiques “esquilades” es deixaren de fer i aquells joves i tendres xiprerets s’han convertit en els gegantins exemplars que ara mig amaguen les cases. He pogut esbrinar que, el novembre de 1942, l’aleshores propietari Francesc Beneseit Gummà afegí un primer pis i reformà la planta baixa de la casa existent. El primer pis el destinà, segons diu a la sol·licitud del permís d’obres, “a una industria manual de tejidos de arte”.

El projecte el realitzà l’arquitecte Francesc Mitjans i Miró [8]amb una gran senzillesa de línies i -possiblement per les mancances d’ aquell període de postguerra- amb materials molt simples i cap element -tret dels finestrons de llibret- decoratiu. En publicacions de l’època, concretament del 1949, hi hem pogut veure algun anunci que deixava clara l’activitat que, en aquells anys, s’hi feia: “FRANCISCO BENESEIT. Fabricación de alfombras anudadas a mano y tapices de alta liza” (de teler manual vertical). 

Al jardí hi sobreviuen, amb signes evidents de la seva edat, dos vells baladres (nerium oleander).

Casa nº 11. 

Casa número 12 bis. Aquesta casa, antiga propietat dels Oses de Caralt, va ser rehabilitada, amb una completa i àmplia reforma interior, entre els anys 1988 i el 1990. Els promotors i artífexs d’aquesta obra van ser els arquitectes Gabriel Mora i Carmina Sanvisens. 

La casa noucentista de planta baixa, un pis i terrat, fa goig. L’equilibri en la decoració de la façana, de la qual en destaca la simetria en el disseny de les obertures -amb uns suaus arcs en les llindes de les finestres del primer pis-, la marquesina de forja i vidre de damunt la porta, les decoracions i bandes florals -encara d’inspiració modernista-, les treballades baranes de les finestres, els ornamentats forats dels respiradors i el ràfec del terrat, en fan un harmoniós conjunt. 

Al jardí hi podem veure una ufanosa xicranda (jacaranda mimosifolia), de llargues i verdes fulles compostes, que al juny-juliol floreix amb una gran quantitat d’oloroses flors de color blau-violeta; un bonic llimoner, un ben retallat xiprer i una mimosa.

Casa nº 12 bis.


Parada nº 7: La casa vermella


Uns xiprers mig amaguen, també, la casa número 13 o “la casa vermella”, com la coneixíem al barri, pel color rogenc de la façana. 

El juliol de 1945, el llavors propietari, encomanà a l’arquitecte Rafael Garcia i Gavaldà que, sobre una casa ja existent, hi construís un primer pis -amb accés independent- i reformés la façana de l’edifici. En resultà un conjunt prou equilibrat. Les finestres amb les llindes semicirculars del primer pis; la marquesina de damunt la porta i el voladís d’una falsa teulada -la coberta de la casa és un terrat- on hi destaquen uns treballats caps de biga. El color vermellós i les teules -que en són un element ben visible-; juntament amb l’escala i el passadís d’accés -fets amb grans rajoles de terra cuita- formen un conjunt que donen a la casa un aire de mediterrània “torre” d’estiueig.

Casa nº 13. 

Som davant la casa número 15, probablement aquest edifici el projectà el mestre d’obres Esteve Calvó i Gaus i es construí el 1891. 

Era una casa de línies rectes i decoració austera on hi son encara presents, a la façana original de la planta baixa, les decoracions de la cornisa i finestres d’empremta academicista. L’any 2015, els nous propietaris hi van fer una important rehabilitació i reforma, fent-ne un soterrani, la remunta d’un primer pis i condicionant tota la casa. 

El color terracota de la façana contrasta amb el més clar dels contorns de la porta i les finestres; el fosc marbre de l’escala, amb els daurats dels passamans i els poms, li donen un senyorial aspecte. 

Uns alts xiprers, restes del que degué ser inicialment el tancament perimetral del jardí, fan de teló de fons a l’exclusiva tanca de la casa.

 

Casa nº 15 

Parada nº 8: Tocant al carrer La Gleva


Casa número 14. Per la documentació que he pogut consultar, el setembre de 1925, el propietari d’aleshores Pere Llovet afegí a la seva casa, del xamfrà amb el carrer de La Gleva 10, un annex que en suposà una important ampliació. Les noves dependències tenien finestres a la façana del passatge i una galeria vidriera semicircular -a la, llavors anomenada, sala del billar- que donava al pati interior de la finca. El terrat mostra una llarga barana d’obra amb columnetes de balustres amb forma de gerres. El projecte d’aquesta reforma el va fer l’arquitecte Enric Sagnier (1858-1931). L’edifici ocupa una gran parcel·la, amb un extens i enllosat pati davant la façana que dona al passatge. 

Hi podem distingir -en una de les jardineres- un, encara molt jove, llimoner.

Casa nº 14. 

Va ser el novembre de 1879 quan el llavors propietari del solar on hi ha la casa número 17, al xamfrà del passatge amb el carrer de Ntra. Señora de la Merced (actualment La Gleva), Francesc Paulí i Sirarols, sol·licità la llicència municipal per a construir-hi un edifici de planta baixa i un pis. El projecte el va fer i dirigir el mestre d’obres Lluís de Miguel i Roca. 

Actualment, la planta baixa té l’entrada pel número 8 del carrer de La Gleva, mentre que l’accés al primer pis es fa per mitjà d’una escala que parteix el jardí en dues parts. Els darrers anys cinquanta i començament dels seixanta el llavors propietari, el “senyor Manuel”, revestí l’arrebossat de les parets, el terra del jardí i les jardineres de la casa amb un pseudo-trencadís, aprofitant restes de rajoles de diferents tipus i colors. Com un divertiment, en les seves llargues estones lliures, anava gaudint amb la seva obra -que encara perdura- i de la qual n’estava ben satisfet i orgullós. 

Recordo que al jardí, antigament, hi havia un espectacular roser, enfilat a la façana, ben ple -quan tocava- de roses roges, avui, entre d’altres plantes hi una de les mimoses (que primer floreixen) del passatge i una, encara jove, troana.

Casa nº 17. Foto David de Moragas


Abans d’acomiadar-nos del lloc


A finals dels passats anys cinquanta tot i que, al país, el règim franquista es mantenia immòbil, la societat i el barri anava canviant. 

Nous veïns vinguts d’arreu, un incipient consumisme i el progressiu increment del nombre i moviment de vehicles provocaren que el barri s’anés transformant. El que havia sigut un poble semi-rural d’escampats nuclis de cases i torres enjardinades, petit burgès i residencial, s’estava convertint en un barri més de la gran Barcelona. La pau i la tranquil·litat, que hi havia pels carrers, s’anaren perdent. I el que, fins aleshores, havia sigut el “terreny de joc” de molts nens del barri, lògicament, desaparegué. 

Ja no era prudent, ni segur, jugar i córrer pels carrers i places. Ens quedaven, però, alguns -cada vegada menys- solars sense edificar, els vials sense sortida -amb molt poc trànsit- i els passatges. I el de Sant Felip n’era un d’ells. No tots els nens i nenes, que vivien al passatge o en d’altres carrers del barri, baixaven o sortien a jugar al carrer. Hi havia famílies que això no els agradava i no deixaven, als seus infants, fer-ho: “els nens que juguen pel carrer, són uns trinxeraires...”, deien. 

Però nosaltres, trinxeraires o no, ens ho passàvem molt bé. Ens relacionàvem, fèiem cohesió social, intercanvi cultural i generacional, formàvem equips, respectàvem (o no) les regles, fèiem trampes, ens barallàvem... i tornàvem a fer les paus, aplegàvem colla, descobríem nous companys, que després esdevindrien amics... i, sense adonar-nos, anàvem fent -també- comunitat, barri. 

Els quatre cantons, la xarranca, fet (o cuit) i amagar, un dos tres pica-paret, arrencar cebes, les cinc pedretes, jugar a pilota (futbol), picar (o canviar) cromos, lladres i serenos, xapes, saltar (o estirar) la corda, la gallina cega, els disbarats, moros i cristians, el pare carbasser, tocar i parar, terra i mar, les tres en ratlla, boles (o bales), cavall fort (el burro o el “churro, media-manga i manga-entera”), gepes... amb tots aquests jocs -i algun més que, segur, em deixo- ens divertíem, pel carrer, al sortir de l’escola, els festius i els dies de vacances. 

Gairebé tots aquells jocs eren molt fàcils d’improvisar (només amb un tros de guix, una pilota feta de papers i draps, una corda, unes pedretes, taps de llauna, uns vells talons de sabata o els mateixos elements del carrer: les parets, el terra, el pedrís de les portes,...) objectes que teníem a mà i amb els quals estimulaven la nostra imaginació i creativitat. 

Els crits i, sobretot, les repetides trucades als timbres per demanar que ens deixessin agafar la pilota que havíem “penjat” als seus jardins, molestava a alguns veïns.  D’altres, més comprensius i tolerants, deixaven la porta del jardí ajustada -sense tancar amb clau- fins que nosaltres marxàvem...

Hem arribat, amb aquests vells records, al final de l’itinerari i del passatge, a la porta que dona al carrer de La Gleva. Si us hi fixeu amb atenció, en els pilars de l’accés, encara s’hi poden llegir -mig esborrades- unes lletres, pintades amb quitrà, que diuen: VISCA LES ESQUERRES. Ben segur una reminiscència que algun militant “d’esquerres” apassionat degué pintar, abans d’entrar o a la sortida, d’algun abrandat míting celebrat al Club Republicà que als anys trenta hi havia, pràcticament davant, al carrer de La Gleva número 9.

Detall d’un dels grafits o pintades als pilars de l’entrada del passatge del carrer de La Gleva: 

VISCA LES ESQUERRES.

En alguna ocasió haurem de parlar d’aquells anys... però això, penso, ja és tema per a un altre itinerari o post.

 



[1] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, pag. 226

[2] El contingut d’aquest itinerari es basa, en part, en l’article ARISA, J., 2016, El passatge Sant Felip,  COSES DEL FARRÓ nº 5, Sant Jordi, pàg. 8 a 21

[3]  El taronger amarg és originari de l’Àsia oriental (Nord-est de l’Índia) i es cultiva a la costa mediterrània des de l’antiguitat: al segle X els àrabs n’introduïren el conreu i no va ser fins al S. XV que els genovesos van portar el taronger dolç. Per ser un dels arbres citrus més resistent, és força utilitzat en jardineria per les fulles aromàtiques de color verd brillant i la fragància i bellesa de les seves flors de color blanc.

[4] Ramon Mª Riudor i Capella (Barcelona 1867 - Tiana 1938). Obtingué el títol d’ arquitecte el 1890. Desenvolupà els càrrecs d’arquitecte municipal de Tiana i de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Entre les seves obres hi ha la Casa Formosa Ragué a Sant Sadurní d’Anoia d’estil eclèctic però que ja apunta vers el modernisme i les ja modernistes Cases d’en Joaquim Masachs (1903) del carrer Ramón i Cajal 22-28 i la Casa Gabriel Aixelà (1904) del carrer Diputació 183-185 a Barcelona; Ca l’ Artusa (1906), Cal Jaume (1910), Can Fatjó (1914), el Casino-Sala Albéniz (1910-1915), l’antiga Estació del Tramvia (1915-1916), la Casa de la Punxa (Can Robert) (1916-1918), Can Cruspinera (1917) i Can Vergés (1927), totes elles a Tiana; la Sala Matas (1909) i Can Farnés (1906-1911) a Sant Andreu de Llavaneres i, ja dins del corrent racionalista, el xalet de Frederic Costa (1935) a Sant Cugat del Vallès.

[5] Clotilde Bassó y Roviralta, filla de la propietària d'aquesta casa, Manon Roviralta, es casà amb José Maria Martínez-Bordiú (17è Baró de Gotor). Els fills d'aquest matrimoni, José Maria -Pocholo- (18è Baró de Gotor), Esperanza, Clotilde, Alejo i Alfonso, especialment el primer, s'hostatjaren sovint en aquesta torre. També hi va fer sovint estades, en Cristóbal Martínez-Bordiú, germà del 17è Baró de Gotor i gendre d'en Franco.

[6] Telm Fernández i Janot (Sant Gervasi 1855 - Barcelona 1926). Obtingué el títol d’arquitecte el 1879. Un dels seus primer projectes importants va ser la realització (1877) dels planells del Reial Monestir de Santa Isabel de Sarrià, al final del carrer de Rocabertí, tot i que la construcció la inicià el mestre d’obres Joaquim Codina Matalí el 1878; la façana de la Casa Consistorial de Sant Gervasi del 1884 a la plaça de Frederic Soler (edifici enderrocat l’any 1967) -el mateix any que va construir la casa del Passatge de Sant Felip 9- i, ja dins de l’estil netament modernista, son obres seves: la Torre Santiago Esteball (1900) a la plaça de Lesseps 15 i carrer d’Albacete 5, la Casa Manuel Felip (I) del 1901 al carrer Ausiàs March 20, la Casa Modest Andreu del 1902 al carrer Ali Bei 3, la Casa Manuel Felip (II) del 1905 al carrer Ausiàs March 16-18 i l’ampliació de l’edifici de la Central Catalana d’Electricitat del 1910 al 1912, projecte original (1896 - 1899) de l’arquitecte Pere Falqués a l’ Av. Vilanova 12, tots ells a Barcelona.


[7] José Pérez Terraza (Mérida 1852 - Barcelona 1906), de jove es va traslladar a Barcelona on va obtenir el títol de Mestre d’Obres el 1872. Deixeble d’en Lluís Domènech i Montaner va fer nombroses obres a l’Eixample barceloní, a Gràcia i a Sant Gervasi. En destaquen, per la seva singularitat, el Convent de Maria Immaculada (1890) del carrer Consell de Cent 393, la farmàcia Madroñal (1901) al carrer Comte Borrell 133 i, especialment, la Casa Bernat i Creus (1905) de l’Av. del Tibidabo 27. Podeu obtenir més informació sobre aquesta casa del Passatge de Sant Felip i el seu autor al blog que edita el seu besnet, Josep Mª Galindo Pérez

 

[8] Francesc Mitjans i Miró (Barcelona 1909 - Barcelona 2006), arquitecte i urbanista. Havia entrat el 1927 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona -va formar part del GATCPAC com a membre estudiant- tot i que, degut al parèntesi de la guerra, no va acabar la carrera fins al 1940. Després de la Guerra Civil, el nou règim va prohibir l’arquitectura moderna a tot l’Estat Espanyol i va promoure l’arquitectura neoclàssica i monumental. Per les dates, podem afirmar que Mitjans va ser el primer que va trencar aquesta norma quan va fer la casa Oller entre el 1941 i el 1944. La seva primera obra, important, va ser la que seria la seva pròpia casa -un edifici de vivendes al carrer d’Amigó (1941-1944)- en un pis de la qual hi va viure fins a la seva mort. Entre moltes altres obres va construir, a Barcelona, el conjunt d’edificis Mitre xamfrà amb Balmes i Atenes (1944-1948) -per a les germanes Dubler Meyer-, l’edifici CEISA del carrer Vallmajor xamfrà amb Freixa (1952-1955), la Clínica Soler Roig (1952) del carrer Copèrnic -actual Residencial Augusta Park , el Camp Nou -formant equip amb dos arquitectes més, Garcia Barbón i Soteras Mauri- (1954-1960), el Reial Club Nàutic (1958-1962), l’edifici “La Colmena” (1959-1964) a l’Av. General Mitre i -amb Salvador Balcells- la Torre del Banc Sabadell -antic Banc Atlàntic- (1965-1968) de la Diagonal.

dimarts, 15 de desembre de 2020

1890 c. i 1930 c. A banda i banda del torrent. El Torrent de l'Infern a Balmes amb Pàdua

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

 

La cantonada del carrer Pàdua amb Balmes és un dels llocs del barri que amaga més misteris. Per sort tenim dues fotografies antigues que ens en poden desvetllar uns quants.

 

El Torrent de l’infern 1890-1899[1]

 

La primera és una de les meravelloses fotografies de la darrera dècada del S. XIX, que Lola Angada va cedir a la ciutat; una panoràmica del cim del Putxet vista des del turó de Monterols. La fitxa del Arxiu Fotogràfic de Barcelona la ubica a l’actual carrer Balmes, sense especificar l’alçada, però jo, comparant les dues fotografies, m’atreviré a dir que es tracta de la cantonada Balmes amb Pàdua.  

 

A primer terme veiem el llit del Torrent de l’infern, aspre i pedregós, recorregut per una tanca que envoltaria la finca de Can Buscarons. Una porta de ferro vorejada per dues esveltes pilastres obre pas cap a una zona d’ horts i jardins on veiem un curiós pavelló.[2]

 

Més amunt les edificacions segueixen l’alineació del carrer Ríos Rosas, avui totalment substituïdes. Segueix el costat oest del turó de Putxet ocupat per l’extensa finca de Can Bertran. Hi podem veure el palauet i la zona de bosc. Més amunt encara, podem identificar la pedrera de roca calcària que va ser explotada fins a principis del S. XX[3], i al cim, el pavelló que hi construïren els Bertran substituint la capella que hi havia hagut anteriorment[4]. La part superior del turó, on ara hi ha el parc, està completament desertitzat, sense gens de vegetació.

 

Però tornem a primer terme. El Torrent de l’infern és el nom que pren la part alta de la Riera de Sant Gervasi. Sembla que el nom li ve de la fúria que podien agafar les aigües al encaixar-se entre el Turó del Putxet i el Turó de Monterols. La Mercé Rodoreda ho descriu així:

 

"Havia d'haver vingut quan no hi havia el carrer Balmes. La Riera de Sant Gervasi… el camí estret….Quan plovia fort la riera baixava plena i amb l'Eugeni ens l'anàvem a mirar. I de vegades amb la Rosamaria. En duia un a cada banda, agafats de la mà, i miràvem l'aigua que baixava desesperada."[5]

 

Encara que avui ens puguem imaginar el contrari, la llera de la riera era un lloc desavinent i perillós. Corresponia als darreres de les cases. El Casal Gurguí, la casa de l’avi de Mercè Rodoreda, n’és un bon exemple. Tenia la façana principal al carrer París, avui Manuel Angelón, i al darrera, la porta del jardí donava a la riera, avui Balmes. 

 

 

Als diaris de les primeres dècades del S. XX són nombroses les queixes dels veïns per la brutícia i les escombraries que s’hi amuntegaven. Les noticies parlen d’accidents, baralles, robatoris i fins i tot d’algun crim, que tenen lloc en aquests indrets. Veiem per exemple la noticia d’aquests lladres de gallines del 1919.

 

“Ayer por la mañana, el guardia municipal José Ventura vio en la riera de San Gervasio entre las calles de Padua y París, á tres individuos, dos de los cuales llevaban sendos sacos. Al interrogarles, abandonaron, los sacos y sé dieron á la fuga, pero el guardia pudo coger á uno que, tras breve lucha, logró escapar, dejando en manos de aquél la mitad de su americana. Los sacos, que contenían 17 gallinas y un pollo, y la mitad de la americana, fueron puestos á disposición del juzgado.”[6]

 

El carrer Balmes a l’alçada de Padua. 1930 c[7]

La segona fotografia ens mostra l’altra banda del torrent. Han passat més de trenta anys però el paisatge no ha canviat gaire. El canvi més important que s’ha produït és la urbanització de la llera del torrent, que ara ja és el carrer Balmes.[8] A primer terme veiem la mateixa tanca que envolta la finca de Can Buscarons, que segueix sense edificar.[9]

 

A l’altra banda del carrer veiem el vessant est del Turó de Monterols. A la dreta apareix la Casa de la família Gil envoltada de jardí, amb un pavelló tocant a la tanca que recorre Balmes. Al centre una zona de bosc i a l’esquerra uns camps de conreu abancalats.

 

Al 1833 la família Gil va comprar aquesta finca que tenia una masia construïda al S.XVIII, probablement sobre alguna edificació anterior que es situava a l’antic camí de Barcelona a Sant Gervasi. Com molts dels camins del Pla de Barcelona, aquest camí no passava per la llera del torrent sinó una mica més amunt, evitant així les inundacions.[10] 

 

Els nous propietaris de la casa hi van fer moltes millores i la van adaptar a l’estil mig rural, mig palauet, de la burgesia de l’època. A més a més hi va fer un pou i una basa per poder regar els camps i van mantenir una part molt important de la vegetació.

 

La finca no es va urbanitzar i al 1940 l’ ajuntament va portar endavant un projecte d’ urbanització que comportava la cessió per part de la família Escolà Gil de la meitat de la finca per fer-hi el parc, l’ampliació del carrer Atenes, que en aquest indret era molt estret, i la urbanització de la resta de la finca. Malauradament aquest projecte comportava l’enderroc de la casa, molt malmesa per la guerra, que es va enderrocar al 1945.

Al lloc que ocupa el centre de la fotografia es va obrir, al 1953, el carrer Corint[11] que puja pel turó des de Balmes a Valls i Taberner, travessant el carrer Atenes. Des d'aquí el pintor Josep Amat recolliria uns anys desprès els seus records de la vista sobre el Putxet. 

 

Si pujant per aquest carrer, on hi ha els Jardins del Timbaler del Bruc, arribem fins al carrer Atenes i girem a la dreta encara podrem veure un mur elevat que correspon a l’antiga masia. Al numero 13 del carrer, on hi havia hagut el taller de mobles Mis queridos muebles, hi veureu una porteta que dona a una escala per la que s’accedeix a la bodega, que es l’única part de la casa que s’ha conservat. Una mica més amunt, sobre el número 15 hi havia la porta principal que donava al camí.[12]

 

Després de la guerra Balmés s’edifica a tota velocitat amb el resultat que coneixem. El torrent ha desaparegut engolit per les clavegueres, sota el carrer una ciutat paral·lela estén els seus tentacles de ferro, els dos turons han preservat uns petits pulmons vegetals, les edificacions han densificat la població fins a extrems insospitats i el carrer s’ha convertit en un dels de major tràfic de la ciutat; un dels carrers pantalla que envolta el Farró, pendent sempre d’una reforma que es va acostant, però que no acaba d’arribar.


La cantonada Balmes amb Pàdua vista des del carrer Corint


La pujada del carrer Corint vista des del carrer Pàdua

 

 


La serie Les mil paraules, analitza fotografies antigues del Farró. Feu clic aquí per veure altres fotografies.

[1] El Putxet des del torrent de l’infern, Fotografía del Arxiu fotogràfic de Barcelona, atribuïda a Jaume Anglada Colomines, avi de Lola Anglada.  

[2] De fet, aquest no era el curs original de la riera que, a aquesta alçada, feia moltes giragonses i havia passat més a prop de Ríos Rosas, però això ja ho explicarem en un altre post.

[3] Tot i que de manera intermitent, la pedrera va estar en explotació durant tota la primera meitat del S. XX.  Gaseta municipal de Barcelona: Any 39, Núm. 12 (24 març. 1952)

[4] L’actual configuració urbanística del Putxet correspon al projecte que en va fer en Felip Bertran d’Amat a finals del S.XIX. Per això els noms dels carrers principals corresponen al mateix Felip Bertran, a la seva dona Elisa Musitu.

[5] RODOREDA, M., 2007, Jardí vora el mar. Club Editor Jove, Barcelona

[7] Fotografia cedida per Mercè Ferrer i publicada per El Jardí de Sant Gervasi

[8] A aquesta alçada el traçat del carrer Balmés passava per la finca dels Brusi i entrava a la llera del torrent que anava seguint fins a l’avinguda Tibidabo. El projecte d’urbanització d’aquest tram va ser aprovat el 1920 i es va acabar de realitzar cap al 1930, donant joc a moltes negociacions i tripijocs immobiliaris que ja explicarem en un altre moment.

 [9] La forma en xamfrà de la tanca i la seva porta de ferro emmarcada en pilars, és el que em permet suposar que en les dues fotografies estem a la cantonada de Balmes amb Pàdua.

[10] L’antic camí de Barcelona a La Bonanova pujava pels actuals carrers Alfons XII, Brusi i Atenes per arribar a l’actual carrer de Sant Gervasi de Cassoles.

[11] Segons Jesús Portavella el nom es deu a que la ciutat de Corint va ser aliada d’Atenes en la guerra contra Esparta, l’any 395 abans de crist. 

[12] Dec aquestes informacions al post Monterols (Feb del 2015), del mestre de blogaires Cancowley de El Pla de Barcelona. En aquesta entrada son també molt interessants els comentaris que aporta la Sra. Mercè Ferrer.