Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arquitectura. Mostrar tots els missatges

17.3.24

Polèmica sobre el futur aspecte de la Casa Tosquella. Vols signar una petició per la modificació del projecte actual?

Araceli Vilarrasa

El novembre del 2021 el Districte de Sarrià-Sant Gervasi anunciava la compra de la casa Tosquella per rehabilitar-la i posar-hi un casal d’avis (Vegeu l’entrada La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró). Aquell va ser un dia de gran alegria per a tot el veïnat.

Dos anys després ha saltat a l’actualitat la polèmica sobre el projecte guanyador del concurs que va convocar l’Ajuntament per la seva rehabilitació i adequació al servei que s’hi vol instal·lar. 


Com serà la casa Tosquella en el futur si ningú no hi fa res?

Es tracta d’un projecte signat per l’estudi arquitectònic UTE Clara Solà-Morales i Metròmon que construeix un edifici nou de 135 m2 adossats a la paret mitgera on ara hi ha el Centre de Jardineria Putxet. L’edifici recupera les línees ondulants del modernisme i el color verd del les ceràmiques de la façana, però alça una muralla que, prenent un extraordinari protagonisme, no serveix a la recuperació de la imatge de la torre, sinó que la transforma, substitueix i invisibilitza.

Aquesta situació ha fet que un grup d’experts en patrimoni, arquitectes i historiadors, hagin presentat un escrit a l’Ajuntament sol·licitant la reconsideració i modificació del projecte. En aquest text es diu: “L’entrada amaga la Casa Tosquella per les formes cilíndriques i el volum creat impedeix el diàleg que s’hauria d’establir entre tots dos elements. Tampoc hi ha diàleg amb l’entorn de la Ronda General Mitre, la qual adquireix la seva forma actual al voltant dels anys 60-70 i l’estètica dels edificis que en ella es troben correspon a les tendències d’aquell moment. Per tant les reminiscències medievals d’aquesta entrada són una disrupció del conjunt tant modernista com urbà."

Els veins de la Plataforma Ballester, que actualment estan en fase de constituir una plataforma més àmplia que vetlli pel benestar del veins del Putxet Sud, estan d'acord amb aquesta demanda i ja n'han parlat amb la regidora Maria Eugènia Gay. Des de la seva perspectiva, la casa Tosquella hauria de ser una peça clau en el marc d'un projecte integral que, jugant amb altres elements com la pacificació de Ballester i l'escola Montessori a la Villa Angelita, avui en construcció, podrien fer d'aquest sector un punt fort per trencar l'aillament al que Mitre ha sotmès la zona durant tant temps. 

En paraules d'un dels veins impusors de la plataforma "la façana de la Casa Tosquella que dona a Mitre hauria de ser un element amigable, bonic i atractiu que convidi a traspaspassar d'una banda a l'altre de Mitre. Aixó, junt amb una continuació de la pacificació del tràfic hauria d'obrir un accès fàcil fins al parc que tornaria la vida veinal als carrers de Putxet". La imatge de muralla del projecte es contradiu amb aquesta idea.

La historiadora, Roser Diaz, experta en la història i arquitectura de la casa, ha expressat al Diari El Jardí la seva opinió. Segons ella el problema és la incoherència entre les característiques de l'espai i la funció a la que es vol dedicar. Efectivament, l’aplicació rígida de les necessitats d’un programa de casal d’avis a una torre d’estiueig de mides reduïdes i amb un extraordinari valor en l’ornamentació dels espais interiors crea dificultats de tota mena de difícil resolució. Donat que estem parlant d’una casa modernista catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) des de 1974, l’estudiosa proposa adaptar una mica les necessitats de l’equipament a la Casa i no la Casa a les necessitats del casal. 

Creació i rehabilitació en el món de l'arquitectura

Sabem que en aquest tema ens situem en una vella polèmica entre la creació arquitectònica i la sensibilitat estètica de la població del moment. A la majoria dels nostres besavis no els agradava gens el modernisme. No fa tans anys, en 2005, també es van fer molts escarafalls davant l'obra de remodelació de la plaça Lesseps signada per Albert Vilaplana, amb le seves metàfores del canal de Suez que ningú no entenia. 

En aquest cas però no estem parlant d'una obra de nova creació sino de la rehabilitació d'un be patrimonial i aixó situa el debat en una altra dimensió. Té dret el projecte de rehabilitació a ocultar i contradir l'obra que es vol conservar?

Voleu signar per la reconsideració del projecte?

La vicepresidenta de la Unión de Asociaciones de Defensa del Patrimonio Cultural y Natural, María Cruz Santos, impulsora i signant del document presentat a l’Ajuntament, ha llançat una petició a la plataforma change.org on es demana “que es reconsideri la decisió presa i es reforci el protagonisme de la Casa Tosquella des de tots els angles, especialment des de la banda de la Ronda General Mitre que és, precisament, des d’on més ciutadans la poden fruir”. Els que hi esteu d’acord la podeu signar aquí. Jo ja ho he fet.

És interessant conèixer i comparar les imatges de la resta de projectes que van concursar. En aquest link els podeu trobar. Comprovareu alló de que la discreció i l'elegancia són un component esencial de la bellesa.

Finalment hi ha la qüestió dolorosa del Centre de Jardineria El Putxet que, a part de donar un bon servei al veïnat, durant molts anys ha estat un dels pocs punts verds de Mitre. Pel que sé el terreny està afectat de fa temps, però crec que qualsevol canvi s’hauria de fer amb el màxim de bon tracte i pensant en conservar pel barri el servei i els llocs de treball de les persones que s’hi guanyen la vida. Els propietaris del Centre hem diuen que, a hores d’ara, ningú s’ha posat en contacte amb ells oficialment. No anem be. Amb una mica d’imaginació no veig cap contradicció en la coexistència de la venda de plantes amb un jardí obert al públic. De ben segur que en moltes ciutats europees en podem trobar exemples.

16.1.24

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa



Pep Arisa

La casa Clarà i Masriera (número 55)

Al número 55 hi veiem una casa que, originàriament, era de planta baixa i un pis amb un llarg balcó. Te detalls modernistes a les obertures de la façana i al coronament de l’edifici, tot i que un segon pis afegit posteriorment on hi havia el terrat enlletgeix, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt. 

Aquesta casa la va fer construir, l’octubre de 1898, el llavors propietari Joan Clarà i Masriera germà del joier vuitcentista Magí Clarà que vivia, gairebé al costat, al número 65 d’aquest mateix carrer. L’autor del projecte va ser el Mestre d’Obres Jaume Sanllehy i Molist. 

Originàriament als baixos de l’edifici s’hi projectà una botiga, al primer pis un habitatge i, on avui hi ha el número 57, separat del carrer per una tanca, el pati-jardí. Als baixos d’aquesta casa hi hagué, durant molts anys, la merceria i botiga de labors Manolita.

Detall del projecte de la Casa Joan Clarà (1898). (AMCB)


Septimània 57: el taller de fotografia de l’Enrique Hugas.

A la casa del costat, el número 57, li passa quelcom semblant, un pis afegit malmet -tot i el toc de modernitat que, com a contrast, li han donat- , estèticament, l’edifici. 

Segons hem pogut esbrinar, Enrique Hugas -del que ja hem parlat anteriorment, comprà aquest solar i encarregà, l’abril de 1912, a l’arquitecte Alfons Barba i Miracle el projecte [1] d’una nova casa, de planta baixa i un pis, amb uns grans finestrals, destinat a “taller” de fotografia. 

Als baixos d’aquest immoble hi hagué, durant forces anys, una botiga molt entranyable al barri, Rombes, on venien jocs didàctics, llibres infantils i joguines per a la mainada.

Detall del projecte de “Taller de fotografia” d’en Enrique Hugas (1912) al número 57 de Septimània.(AMCB)



                                                      El Taller de Fotografia, avui. 


La casa Ferragut (número 48)

Davant al número 48 (abans 60), hi veiem un alt edifici plurifamiliar de baixos i cinc pisos que va fer construir, el gener de 1930, el llavors propietari del terreny Emili Ferragut. 

El projecte [2] és obra de l’arquitecte modernista Isidre Gili i Moncunill. Onze balcons omplen la façana, els del primer i l’últim pis, correguts al llarg de tot l’ample de l’edifici i els altres nou, més curts, repartits en les tres plantes restants. Les baranes i el portal de l’escala son de forja. En un dels locals dels baixos hi hagué, al llarg de molts anys, el Taller de reparació d’automòbils d’en Lluís Alimany.


Septimània 50, la llavor de la parroquia

L’edifici del costat, el número 50 (abans 62), inicialment era una casa de planta baixa i un pis a la qual -com podem apreciar per la diferència en l’arrebossat que imita carreus de pedra- més endavant s’hi va afegir una nova planta. 

A la façana hi podem veure, a les llindes de les obertures i les baranes de les finestres dels baixos, elements decoratius modernistes. La balconada del primer pis, molt treballada, és de ferro fos. 

Aquesta casa va ser llogada, el 1939, pels pares carmelites calçats abans d’adquirir el terreny a l’illa formada pels carrers de Sant Hermenegild - Sant Guillem - Francolí - La Gleva i edificar-hi el convent i l’església de la parròquia Santa Joaquima de Vedruna. 

S’hi establiren de forma precària habilitant els baixos com a capella. Hi celebraven, cada any, amb especial esplendor les festes del Carme amb la tradicional processó pels carrers del barri. [3]

Cases números 50 i 48 del carrer de Septimània.

La casa Joan Gelat (números 52-54)

Als número 52-54 (abans 64-66) i Saragossa 92, hi ha la Casa Joan Gelat que el 1891 ja posseïa una casa en aquest mateix solar. 

És obra de l’arquitecte Aureo Bis Mas de Xaxars dels anys 1904 -1905. Edifici d’habitatges, de planta baixa, dos pisos i terrat amb detalls -treballs de ferro, relleus, decoracions i acabats- de línies modernistes. 

L’any 1922, el llavors propietari Pere Batalla, encarregà a l’arquitecte Climent Maynés i Gaspar unes obres d’ampliació de l’ala de l’edifici que correspon a Septimània 52 [4]. Durant la II República, a partir dels primers mesos de l’any 1934 s’hi establi, al pis principal, la delegació a Sant Gervasi del partit, democratacristià i catalanista, Unió Democràtica de Catalunya [5]

Fa pocs anys aquesta bonica casa va ser rehabilitada amb força encert. Està protegida com a element patrimonial amb el Nivell “C” (Bé d’Interès Urbanístic).

Casa Joan Gelat (1904-1905)

La casa Sunyer (número 65)

Som al final del carrer, al número 65 de Septimània i 90 del de Saragossa, la “Casa dels Sunyer”. 

Un cop més hem de recórrer a l’Elvira Farreras per a saber que: 

“El joier Ramon Sunyer [6], gran amic d’en Miró, que li va fer un magnífic retrat, també es va arreglar la casa pairal del seu avi matern Magí Clarà al carrer de Saragossa (xamfrà amb Septimània), i se n’hi va anar a viure. La seva llar fou un veritable cenacle on diversos artistes trobaven un lloc per parlar d’art i fer música. Mossèn Baldelló (musicòleg i organista) en fou un dels més assidus concurrents. La seva muller (d’en Ramón Sunyer), Mercè Gaspar, parenta de lluny del meu home, molt amiga de l’Eugeni d’Ors, tocava el piano i ajudava amb la seva música a fer més agradables aquestes reunions“ [7]. 

Cercant pels arxius hem vist que, efectivament, el setembre de 1925 en Ramón Sunyer -en representació de la seva mare Francisca Clarà, vídua del també orfebre Josep Sunyer- sol·licità una llicència municipal d’obres per fer una gran reforma i ampliació de l’antiga casa pairal familiar de Sant Gervasi. El projecte [8] el va encarregar a l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas (no ens podem estar de reproduir- ne el disseny de les façanes). 

Al baixos, amb la porta d’entrada pel carrer de Saragossa, hi hagué durant molts anys una peculiar botiga de “plats i olles” on hom i podia trobat, també, rajoles de ceràmica “catalana” amb dites humorístiques o patriòtiques, testos, gerros, cassoles, cendrers, càntirs, setrilleres, porrons i d’altres objectes de vidre. 

La façana de la casa encara ara està coberta per una enfiladissa heura que, amb les fulles, ara verdes, ara grogues, ara roges o completament despullada..., va assenyalant al llarg de tot l’any el pas de les estacions. Al patí que, per un dels seus costats, dona al carrer Septimània hi podem veure, així mateix, la copa d’un vell nesprer, a començament de l’estiu, ben carregat de fruits. 

Si aixequem la mirada, veurem pintat al capdamunt de l’envà d’humitats de la casa que tanca un dels costats del jardí, un gran i avui dia sorprenent, rètol publicitari amb el nom de FEDERICO VALLET SA Construcciones. Recordant el mal que al barri va fer la Ronda és com un advertiment, damunt d’aquestes velles cases, de que la “piqueta” sempre està a l’aguait. 

Detall del plànol de l’edifici d’en Magí Clarà reformat (el 1925) segons el projecte de Jaume Mestres (AMCB).

La “Casa Sunyer” (1925) ens marca el final del nostre itinerari

A amb això arribem al carrer de Saragossa i al final de la nostra passejada pel carrer de Septimania, el nostre entranyable i vell Carrer de l’Alegria.

Si us ve degust podem anar a prendre un refresc -o el vermut- en qualsevol dels bars o terrasses propers. 

Confiem que, l’itinerari, us hagi agradat. 

Fins al proper. 


Notes

[1] Carpeta Fo 629/1912 de l’AMCB.

[2] Carpeta Fo 485/1930 Exp.1533 de l’AMCB.

[3] L’octubre de 1949, compraren el solar que hem esmentat en el que s’hi construí el nou convent i la capella provisional, que tenia l’entrada per Sant Hermenegild 13, inaugurant-se el 19 de març de 1954. La moderna església de Santa Joaquima de Vedruna, amb l’entrada principal per carrer del Francolí 54-60, és un edifici erigit entre els anys 1968 i 1974 obra de l’arquitecte Jordi Dou Mas de Xaxàs.

[4] Carpeta Fo 1984/1922 de l’AMCB.

[5] Setmanari El TEMPS, nº 5, 10 de febrer 1934, pàg. 2.

[6] Ramon Sunyer i Clarà (Barcelona, 1889 - Barcelona, 1963) era un reconegut joier i argenter que aprengué l’ofici a l’escola de Francesc d’A. Galí i al taller del seu pare, el també joier Josep Sunyer i Parera. Va ser un dels representants més destacats de l’orfebreria Noucentista. El seu estil era fortament influït pel barroc popular català, però el va evolucionar fins a crear un estil propi, conegut com l’estil Sunyer. També va destacar en l’art litúrgic. Fundà l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat i d’altres entitats com els Amics de l’Art Litúrgic i els Amics de Gaudí. Va estar relacionat, també, amb els Amics de la Poesia i amb la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Presidí, així mateix, el Cercle Artístic de Sant Lluc.

[7] Elvira Farreras i Valentí. Obra citada, pàg. 98.

[8] Carpeta Fo 3758/1925 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

1.1.24

El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

Pep Arisa


En aquest itinerari ens fixarem només en les cases de la plaça que tenen numeració del carrer Septimània.

La casa Mariano Llobet (número 40)

Quan gairebé arribem a la plaça de Sant Joaquim, a la dreta, hi tenim al número 40 de Septimània i al 3 en la numeració de la plaça, la Casa Mariano Llobet.

És una casa de planta baixa i un pis, amb la façana més llarga i la porta d’accés encarada al carrer i la més curta a la plaça. L’edifici és una obra de l’any 1905 de l’arquitecte Jeroni Mayol i Grifoll, amb detalls modernistes. El febrer de 1967, l’aleshores propietari, encarregà a l’arquitecte J.A. Martino i Carreras la transformació dels baixos en els tres locals comercials que avui hi podem veure. 

En un d’ells, des de fa molts anys, hi ha la Tintoreria i bugaderia Septimània i, al del xamfrà amb la plaça, hi recordo la Papereria i quiosc de premsa Septimània.

Al numero 40 bis, els passats anys trenta, hi tingué el seu estudi-taller (anteriorment n’havia tingut un altre al carrer de Laforja, 16) el dibuixant i escultor Joan Rebull i Torroja (1899-1981) (1). Aquest local el compartí amb el també escultor, bon amic i company de l’anomenat grup “Els Evolucionistes” (nucli que sorgí com a “rèplica” al noucentisme) Josep Granyer i Giralt (1899-1983) (2).


Casa Mariano Llobet (1905)


Septimània 51, una ampliació de la casa Solé i Pla

Davant, a la mateixa alçada però a l’esquerra, hi ha al número 51 de Septimània i 2 de la plaça, una casa de baixos i tres plantes amb la porta de l’escala a la plaça. 

El darrer pis, amb una gran balconada i les llindes de les obertures arrodonides, el va fer afegir, l’any 1935, el llavors propietari de l’edifici Joan Solé i Plà. Aquesta casa passà, després, als hereus d’aquest metge i polític nacionalista català. (L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània) Potser per això a la façana que dona a Septimània, gairebé a tocar de la plaça i a l’alçada del primer pis, hi ha un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

A la botiga dels baixos hi hagué, els anys 80 i 90 del passat segle, l’ Autoservei d’Alimentació Albert, hereu de l’antic colmado del Sr. Joaquím.

Sant Jordi al número 51 de Septimània.


La casa Saperas (número 53)

Travessem la plaça i, al costat mar, hi veiem al número 53 de Septimània i 8 de la plaça, l’anomenada Casa Saperas. 

És una important obra feta sobre una casa de planta baixa i un pis, de l’any 1897, propietat d’en Joan Bertran i projectada pel Mestre d’Obres Lluís de Miquel i Roca (3). La fitxa del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ens diu que aquesta casa és de l’any 1910, se’n desconeix, però, l’autor i sobre les seves característiques arquitectòniques afegeix: 

“Edifici d’habitatges, de planta baixa i tres plantes, pis amb un cos retirat (àtic) i coberta plana. D’estil modernista, a les façanes destaquen tant els encerclats de les obertures (especialment el coronament, sota els balcons), les baranes d’aquests i del terrat i el tractament dels paraments de façanes, d’estuc, imitant pedra. La planta baixa està desfigurada, tant pel que fa a la modificació de les mides de les obertures com al desafortunat aplacat dels paraments”.

Té el nivell de protecció C (Bé d’interès Urbanístic amb elements d’interès). Afortunadament, en la rehabilitació de l’edifici que, sinó anem errats es va fer l’any 2016, es retiraren els aplacats dels baixos que, segons la fitxa del Cercador del Patrimoni “desfiguraven” la façana. 

En la llinda de les portes que donen a Septimània hi ha les testes enrinxolades d’una jove que Elvira Soriano, una de les artistes del barri, batejà com “La Fada del Farrò” ( L’Elvira Soriano i la fada del Farró) (4). 

Tafanejant per l’Arxiu Municipal Contemporani hem trobat un expedient (5) on l’aleshores propietari, Enrique Hugas encarregà, l’agost de 1910, al Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez rematar aquesta casa amb un gran cobert dalt del terrat. Hugas era un dels més grans posseïdors immobiliaris del barri que, els qui heu fet l’itinerari pel carrer de Vallirana, ja sabeu que vivia en la torre del número 61 d’aquell carrer on també hi tenia un bon nombre de cases. (El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt).

La data de l’encarrec i la semblança amb les altres cases d’habitatges que Enrique Hugas tenia al barri, ens permet apuntar la hipòtesi de que el “facultatiu” autor d’aquesta casa podria molt be ser Ramón Ribera i Rodríguez i que el cobert del terrat va ser la darrera intervenció a la finca, un cop acabat l’edifici. 

A la botiga del xamfrà va haver-hi, des del 1976 i al llarg de molts anys, la Carnisseria d’Enric Hernández, des del 2011 la floristeria Flor del vent i, des de fa pocs anys, l’Estudi de Dibuix i Pintura d’Elvira Soriano. En l’altre local dels baixos, durant molts anys hi hagué el taller de reparació d’automòbils de Faust Bozzo.

“Casa Saperas” o “Casa Enrique Hugas” ? (1897-1910)



La Fada del Farró” al carrer de Septimània 53.

Septimània 42, la casa del Sant Pancraç

Al costat muntanya de la plaça hi veiem un gran immoble, resultat de l’ampliació i reforma l’any 1967 d’un edifici existent de baixos, entresol i 2 pisos que ocupa els números 42 de Septimània, els 6 i 7 de la plaça Sant Joaquim i el 67 de Vallirana, on hi ha la porta de l’escala. 

El promotor d’aquesta important reforma va ser l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals que encomanà el projecte (6) a l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas. Un dels locals dels baixos l’ocupa avui el forn-cafeteria Pa de Sucre, abans L’espiga del Farró. (Santiago, Berlin, Barcelona: L’espiga del Farró).

A la façana que dona a la plaça hi veiem una nova capelleta, en aquest cas, la imatge que hi ha és de Sant Pancraç, el sant al qual hom invoca per a demanar “salut i feina i menjar per l’eina...”, segons una expressió -de mitjans del segle XX- que recull el folklorista Aureli Capmany.

“Sant Pancraç” als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim.



(1) La Veu de Catalunya, 21 de maig de 1933, pàg. 14.
(3) Expedient Fo 884-Z de l’AMCB.
(4) COSES DEL FARRÓ no 6, Tardor del 2016, pàg. 47
(5) Expedient Fo 914/1910 de l’AMCB.
(6) Carpeta 83158 Exp. Q 132 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.






30.11.23

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 



En aquesta part central el carrer ens ofereix un seguit de cases unifamiliars molt ben conservades, un dels conjunts que millor il.lustra la importància que va tenir el modernisme popular. L’anirem seguint aturant-nos a cada casa.

La casa de Narcisa Busquets (número 25)

                                    Casa Narcisa Busquets (1890-1903)

Al número 25, hi trobem la Casa de Narcisa Busquets que projectà el Mestre d’Obres Josep Pérez Terraza l’any 1903. 

L’edifici es correspon amb la tipologia de l’època, planta baixa i dos pisos, encara que els dos respiradors que hi ha ran de vorera i l’escala descendent -que es pot veure des de l’interior del portal- ens fa suposar l’existència d’un soterrani o unes dependències a un nivell inferior. 

A la planta baixa, en aquests tipus de vivendes benestants, hi solia haver la sala d’estar, el menjador, la cuina, la comuna i el pati o jardí posterior; al primer pis, les habitacions i el bany i al segon, les dependències i els dormitoris del servei, els estenedors i -en algun cas- el safareig. 

La casa està ben conservada i decorada amb un coronament floral al capdamunt de l’edifici, capitells repujats, llindes florejades, balcons -amb baranes de forja- d’un cap a l’altre de la façana, esgrafiats de color verd sobre un estucat groc i una airosa columna que suporta l’arc de la finestra de la planta baixa. L’escala es manté en bon estat i, aparentment, conserva la majoria dels elements originals.

La casa Josep Jordà (número 27)

Al número 27 (abans 65) hi ha la Casa Josep Jordà. Al damunt d’una casa del 1890 en Josep Jordà, el juny de 1913, va afegir-hi un pis i en renovà la façana segons projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill [1]

L’edifici, amb forces elements modernistes en la decoració de les obertures, el coronament, la columneta que parteix la finestra de la planta baixa o la forja de la barana del balcó, crida l’atenció.

Casa Josep Jordà (1890-1913)

La casa Manuel Cassabó (número 29)

La casa que hi ha al costat, al número 29, un edifici destinat a habitatges de lloguer, amb soterrani, planta baixa, tres pisos i un àtic va ser construïda, desprès d’enderrocar una casa ja existent -l’any 1945- per encàrrec del llavors propietari Manuel Casabó. El projecte [2] és obra de l’arquitecte Joan Anguera i Vicente. 

La façana, amb un aplacat de maó vist i les obertures de les finestres de pedra artificial, destaca pel seu color roig intens. Les finestres, amb les llindes semicirculars del darrer pis, donen a l’edifici un toc d’originalitat. Els paraments dels baixos -amb un aplacat de pedra artificial, un emmarcat de ceràmica negra i dos medallons metàl·lics- contrasten i, segons es miri, desdiuen del conjunt de la façana. 

Al local dels baixos hi hagué, els anys 50 de segle passat, les Galerias Septimània on venien tota classe de mobles de ferro i fusta per a la llar i el jardí, així com elements decoratius (fanals, estàtues, sortidors, fonts, testos, jardineres,...), vidre artístic (de Mallorca o de Murano,...) i objectes de regal.

En un pis de la casa que hi hagué al número 29, abans de la que hi ha actualment, els germans Josep Mª i Xavier Cirera van refer la colla Rens posant les bases del primer escoltisme català de la postguerra. Per conèixer en detall aquesta història consulteu el post La colla dels Rens: l’escoltisme català reneix al carrer Septimània.

Casa Manuel Casabó (1945)

La casa Santeugini (número 33)

Al número 33, hi podem veure la Casa Santeugini o d’Eduardo del Castillo. L’any 1911 el llavors propietari, Eduardo del Castillo, enderrocà una casa de planta baixa que hi havia, per a fer-ne una de nova segons projecte del Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez [3].

El modernisme s’hi expressa per mitjà de molts dels seus elements ornamentals: finestres motllurades, coronament sinuós, fris amb motius vegetals, acabats d’estuc imitant carreus, ús de forja en la barana del balcó i en els reixats de la porta i finestra. Pocs anys després, el 1914, comprà la casa en Josep Santeugini i Puig, que hi efectuà diverses reformes -com la substitució de la tribuna de la façana per un balcó [4]- enriquint-ne i ennoblint, amb arrambadors ceràmics, vitralls i sostres motllurats, moltes de les dependències interiors. A la part posterior de l’edifici, com en moltes altres cases del carrer i del barri, hi ha un bonic, tranquil i cuidat jardí. 

A la façana, a l’alçada de la balconada del primer pis, en motiu del centenari de l’adquisició de la casa per la família Santeugini -que encara ara en continuen sent els propietaris-, s’hi posà una placa amb el nom de la casa i els anys 1914-2014.

El juliol de 1916, en el “Concurs de Balcons Florits”, organitzat per la Societat d’Atracció de Forasters i l’Ajuntament de Barcelona es va concedir una Menció Honorífica al senyor Josep Santeugini per l’excel·lent guarniment floral del balcó d’aquesta casa.

Casa Santeugini (1911-1914)

La casa Jeroni Mayol (número 29)

Som a l’alçada del número 28 al xamfrà amb Berna 2-4 i 6, on ja el 1885, hi tenia la seva casa, obra de l’arquitecte Caietà Buigas i Monravà, i un dels seus vivers el Jardiner i florista Agustí Batlle[5]. Més endavant aquest destacat jardiner obrí una nova botiga al número 42. Segurament la que, tan poèticament, ens descriu Mercè Rodoreda en el seu llibre “Isabel i Maria”[6]

“...Pel carrer de Septimània sortíem a la plaça dels Josepets. Tothom ens coneixia i ell saludava tothom. A vegades, si era d’hora, ens aturàvem a casa d’en Batlle, el jardiner, i parlava una estona de flors. Els primers temps de casada era d’una coqueteria impressionant: els millors llençols, la millor roba interior, ho trobava en la seva cambra. Les millors flors: cada tres dies hauríeu vist en Batlle, el florista, trucant al reixat carregat de flors. Una tarda van descarregar una carretada de fems; dos homes els entraven a cabassades i el meu oncle els escampava pels sardinells i les paneres. En Batlle va dur planters, mitja dotzena de rosers i dues gardènies. A la primavera següent el jardí semblava un cel.” 

Façana lateral (que donava al carrer Berna) de la casa i “Establecimiento 
de Horticultura” dels Batlle al carrer de l’Alegria. (AMDSG)

Actualment, en aquest punt del carrer, hi trobem una gran i elegant casa, la Casa Jeroni Mayol. És un edifici de planta baixa, cinc pisos i l’habitatge dels porters al terrat, obra -de l’any 1930- de l’arquitecte i membre del GATCPAC, Antoni Mª de Ferrater i Bofill [7].

Aquest espectacular immoble -en un carrer relativament estret- ens recorda els edificis monumentalistes de la Via Laietana -no en va, Antoni Ma de Ferrater i Bofill, és el mateix arquitecte que, el 1922, projectà en aquella via la impressionant seu del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya- i, aquí al barri, ven a prop, al carrer de Vallirana 69, hi podem veure també una altra obra seva, un bonic edifici d’habitatges de l’any 1929.

Casa Jeroni Mayol (1930)

La casa Josep Fàbregas (número 39)

Al número 39 hi tenim la Casa d’en Josep Fàbregas. L’edifici original, de l’any 1890, és obra de l’arquitecte Lluís Callén i Corzán. L’any 1919, aquest mateix autor la va reformar amb la remunta d’un pis [8]. Hi podem veure, encara, forces elements que ens recorden el modernisme, com la decoració del coronament de la casa, les línies sinuoses de les llindes de les obertures, la columna i el reixat de la finestra dels baixos i els treballs de forja de la barana del balcó i de la reixa de la porta.

Casa Josep Fàbregas (1890-1919)

Casa Júlia Valdés (número 43)

Som davant del número 43, un edifici de planta baixa i tres pisos, amb una gran tribuna al pis primer i balcons als altres. Les baranes dels balcons i les reixes de la porta i finestres dels baixos son de forja. 

A una casa de planta baixa i un pis, existent des de l’any 1891 [9], la propietària Júlia Valdés de Pastors, hi va afegir, el setembre del 1935 -segons projecte de l’arquitecte Josep Mª Miró i Guibernau- , dos pisos més. L’obra es va fer, com podem llegir en una placa que encara hi ha a la façana, acollint-se als beneficis de la llei contra l’atur de l’any 1935. La casa va ser confiscada durant la guerra civil, segon llegim en un document municipal del novembre de 1939, “por las hordas de los rojos separatistas”.

El febrer de 1940 l’edifici, que havia quedat malmès i pendent d’acabar a causa de la guerra, es culminà -sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Ayxelà i Tarrats- afegint-li, llavors, la tribuna del primer pis.

Casa Júlia Valdés (1891-1935)

La casa Solé i Pla (número 49)

Al número 49 (abans 51) hi ha la noucentista Casa Solé i Plà, de planta baixa i tres pisos que el metge homeòpata i polític independentista català Joan Solé i Plà es va fer construir, els anys 1925-1926, per l’arquitecte modernista Juli Mª Fossas i Martínez [10]. Les dues primeres plantes, amb llargs balcons amb baranes de ferro forjat i el tercer pis, on hi ha una gran sala-biblioteca, amb finestres de llindes semicirculars.

L’any 2008, la neta del Dr. Joan Solé i Pla, va trobar amagada a les golfes d’aquesta casa, una històrica bandera que, alguns, consideren la primera “estelada” i que es conserva al Museu d’Història de Catalunya [xi]. Teniu tots els detalls d’aquesta història al post L’estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània.

Casa Solé i Plà (1925-1926)

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939. 
(Foto Carles Aymerich -Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona-)



[1] Expedient 1110/1913 de l’AMCB.

[2] Carpeta nº 12584/1945 de l’AMCB.

[3] Expedient 33/1911 de l’AMCB.

[4] Gaseta Municipal de Barcelona: Any 03, nº 29, 20 de juliol 1916, pàg.10.

[5] Expedient 2262/1885 de l’AMDSG.

[6] Rodoreda Mercè: "Isabel i Maria". Edicions 3 i 4. València 1992,

[7] Carpeta nº 2563/1930 de l’AMCB.

[8] Expedient 981/1919 de l’AMCB.

[9] Expedient 3105/1891 de l’AMDSG.

[10] Expedient 2656/1925 i carpeta Fo 291/1926 de l’AMCB.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  



24.10.23

El Jardí celebra el número 100 i publica el llibre Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera

Araceli Vilarrasa

La cooperativa de premsa local El jardí està d’enhorabona. El mes de novembre es publicarà el número 100 i coincidint amb aquest esdeveniment sortirà a la llum el segon llibre que edita la cooperativa i que porta per títol “Arquitectura a Sant Gervasi, Sarrià i Vallvidrera”.

Després del gran èxit assolit pel llibre “Explora els jardins i viu els arbres”, que va encetar la col·lecció convidant-nos a descobrir els jardins i arbres singulars de Sarrià-Sant Gervasi, aquest segon llibre, del que és autor en Jaume de Oleza, ens ofereix una acurada guia per gaudir del patrimoni arquitectònic.

Sota el lema: Molt a prop de casa teva hi ha una joia patrimonial, i no ho saps, el llibre ens proposa fer unes passejades pels carrers dels nostres barris per descobrir-hi tresors arquitectònics que sovint ens passen desapercebuts. 

En Jaume de Oleza ens ha anat oferint a les pàgines del diari El Jardí uns deliciosos articles de presentació d’edificis, on l’ull expert de l’arquitecte acompanya a la sensibilitat del pintor. Ara ha triat alguns d’aquest articles, els ha ampliat i n’ha afegit d’altres per construir una visió harmònica i representativa del conjunt del patrimoni arquitectònic del Districte. Ja veieu que aquest objectiu és molt afí a l'esperit d'aquest blog i de la revista Coses del Farró. En Pep sempre diu que som "el germà petit" de El Jardí.

Com a membre del Consell Rector de la Cooperativa El jardí he tingut ocasió de conèixer el contingut del llibre i estic convençuda que a tots els que esteu interessats per aquests temes us agradarà molt. Es un llibre amè i fàcil d’utilitzar. Un d’aquest llibres que et porten a passejar i a gaudir dels carrers amb uns ulls més rics en preguntes i en coneixements. Conèixer i estimar el patrimoni és el millor camí per la seva defensa.

El llibre s’organitza en sis parts corresponents als barris del districte: la Bonanova, Galvany, el Putxet i el Farró, Sarrià, les Tres Torres i Vallvidrera, el Tibidabo i les Planes. Son 138 capítols amb textos breus, precisos i descriptius que ens parlen de 161 cases, edificis o conjunts arquitectònics, i 48 breus biografies d’arquitectes, aparelladors o mestres d’obres molt vinculats a aquests barris. 

Hi ha més de 300 fotografies i 75 il·lustracions originals que ens ensenyen com són aquests edificis. I uns plànols de cada barri que situen la localització d’aquestes obres i ens conviden a preparar la passejada.


I ara be lo bo: fem extensiva als lectors de Finestres del Farró una oferta molt especial. Abans del 10 de novembre, pots reservar el llibre al preu del 20€, amb un 20% de descompte sobre el PVP 24 €, enviant un correu a info@diarieljardi.cat o administracio@diarieljardi.cat. Quan feu la reserva, us informaran de les opcions per fer el pagament.

Us animem a compartir-ho amb amics i coneguts: és un regal fantàstic per a la gent que estima els barris i l’arquitectura del districte. 

El llibre es presentarà el divendres 10 de novembre a les 18,30, a la Casa Orlandai, on farem un acte de celebració del número 100 d’El Jardí, i també a la Vil.la Urània el dia 23 de novembre a les 18,30. Els que hagueu fet la reserva podreu recollir el llibre aquests dies.

Esperem que, com en el cas dels jardins, el llibre sigui l’ocasió d’organitzar passejades col·lectives en les que poder compartir el goig de la descoberta.



17.10.23

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Homer

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 


Comencem la passejada a la plaça Lesseps; al xamfrà mar amb la Ronda del General Mitre, tenint en compte que del que era el carrer de Septimània, en aquest tros, només n’han quedat dempeus algunes de les cases del costat mar; les del costat muntanya se les va “menjar” l’obertura de la Ronda.

Les Cases Ramos (número 31,32 i 33 de la plaça Lesseps)

Ens situarem a la vorera de la plaça, una mica més avall del quiosc de diaris, davant dels números 31, 32 i 33 de la plaça Lesseps. 

El gran edifici que tenim davant son les Cases Ramos, nom que fa referència al seu constructor, el navilier i polític Ricardo Ramos (1859-1938). Aquesta casa va ser la primera gran edificació burgesa i amb nombrosos pisos de lloguer del barri. Trobareu una amplia explicació al post Les cases Ramos, un pis senyorial amb jardí.



Cases Ramos. Detall del Templet, les façanes posteriors i la lateral.
(Foto Joan Palau)

El bloc de pisos Benages (número 242 de la Ronda General Mitre)

Ens aturem a la font de la plaça, situada a l’alçada del carrer de Mont-roig. Al xamfrà del carrer Mont-roig amb la Ronda del General Mitre número 242, hi trobem una casa de tres pisos, amb un forn al baixos. És l’anomenat “Bloc de pisos Benages”. 

L’edifici fou encarregat el 1935 per en Josep Benages a l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buigas (1877-1965) que els anys 1928-1933, ja havia construït per Banages una casa-masia d’estiueig a la urbanització Can Cerdà de Cerdanyola. 

Gràcies a l’exhaustiu treball de recerca efectuat pel professor José Mª Romero Martínez [1], sabem que és aquest un dels pocs edificis propers a l’estètica racionalista que va fer aquest arquitecte. Té una arquitectura neta i sòbria, sense els excessos decoratius als que ens té acostumats Eduard Mª Balcells, un arquitecte netament modernista i noucentista autor de la remodelació modernista de la Casa Tosquella” (Vegeu més informació sobre la Casa Tosquella a la parada nº 10 de l’itinerari El Carrer Vallirana, segona part). 

Sobre l’edifici que tenim davant, transcrivim el que ens diu en José Mª Romero: 

“La façana és molt plana, amb un estucat que marca una quadrícula de fals carreuat molt discret i amb aplicacions de marbre fosc a la porta. Té planta baixa, dos pisos i una estructura de totxana a la cantonada. Les obertures són totes allindades, amb unes galeries que sobresurten al segon pis i un arquitrau molt marcat que dona horitzontalitat a la composició. Alguns elements ornamentals provenen de l’estilització d’elements clàssics, com ara a la porta d’accés amb marc de mabre i reixa entrecreuada d’inspiració romana i les gelosies de la terrassa superior, també amb aquest mateix motiu decoratiu. La resta d’elements arquitectònic-decoratius s’emmarquen en una estètica decó-racionalista, com ara les columnes tubulars sense capitell o les reixes tubulars amb senzilles i funcionals formes corbes”. 

En destaquem també les reixes, lleugerament bombades, de les finestres del baixos que donen al carrer de Mont-roig.

La casa Benages. Ronda General Mitre 242.


La casa Benages. Ronda General Mitre 242. Detall de la porta d’entrada.



La casa Roqué (antic número 7 de Septimània)

Fotografia dels n 5 i 7 del carrer Septimània a l’època de l’obertura de la ronda. En primer terme les restes i enderrocs de les cases del costat muntanya. 
(Foto de Carmen Giménez a “Fotos Antiguas de Barcelona”)

Al costat de la casa Benages, al antic número 7 del carrer Septimània, hi hagué un bonic edifici: la casa Roqué, del 1905. Ara hi ha un bloc de pisos de 9 plantes. 

Paissatge urbà actual a la cantonada Mitre amb Mont-roig. (Foto A. Vilarrasa)

Una mica més endavant, a la casa que ocupava el número 15 (avui enderrocada i substituïda per un nou bloc de pisos) del carrer de Septimània, en un pis -amb un balcó des del qual es veia l’església dels Josepets- hi va néixer el 9 de juny de 1930 en Jordi Pujol. Ell i la seva família s’hi van estar fins l’esclat de la guerra civil, el 1936, quan decidiren traslladar-se a casa dels avis materns a Premià de Dalt. 

Durant la guerra civil, en un pis del carrer de Septimània -prop de la plaça Lesseps- hi va viure també, quan ell només tenia deu anys, l’escriptor i editor Josep Mª Espinàs. [2]

Ronda General Mitre 230, la casa de la farmàcia

Al xamfrà amb el carrer de Sant Magí, una casa de tres pisos, amb una farmàcia al baixos, ens crida l’atenció. És el número 230 de la Ronda del General Mitre que abans havia tingut els números 17-19 del carrer de Septimània. 

Les obertures de portes i finestres tenen les llindes semicirculars decorades amb unes imatges florals que ens recorden els esgrafiats modernistes. Hem intentat esbrinar qui en va ser el propietari, l’any i l’autoria del projecte, però no ho hem pogut -o sabut- trobar. Si que, a l’Arxiu Municipal Contemporani, hem vist que l’any 1930, la llavors propietària Concepció Maseras i Balrich, va fer obres de reparació al terrat i reformes en la distribució del 3er pis. Encarregà aquesta feina a l’arquitecte Ignasi Brugueras i Llobet (Barcelona 1883-1964) que havia obtingut el títol d’arquitecte a Barcelona l’any 1918. Sense que n’hàgim trobat cap evidència documental, pensem que l’autor del projecte d’aquest edifici, podria molt be ser també aquest mateix arquitecte, admirador d’Antoni Gaudí i estudiós de l’art americà precolombí. L’obra, amb detalls d’estil noucentista, podria ser de mitjans dels anys vint del segle XX. 

L’octubre del 1942, una nova propietària Dolors Rovira Thos va afegir a l’edifici, dalt del terrat i endarrerit de la línia de façana, un nou pis “àtic” i efectuà reformes en la distribució del 2on pis [3].

El juliol de 1945, una de les finestres de la planta baixa, la més propera al xamfrà, que seguia la mateixa simetria de les obertures del primer i segon pis, va ser transformada en el gran portal d’accés del que seria una farmàcia. 

Ronda General Mitre 230, (antic Septimània 17-19)


Les cases Joan Ribot (números 21 i 23)

Fem una nova parada quan som a l’alçada d’on arrencava el carrer d’Homer, que veiem, segueix en direcció al Putxet, a l’altra costat de la Ronda.

Passat el carrer de Sant Magí, sempre a l’esquerra, al costat mar, trobem les primeres cases amb la numeració del carrer de Septimània. Porten els números 21-23, son les Cases Joan Ribot tot i que alguns, no sabem per quina raó i fonament, les anomenen “Edificis Cardús” [4] i les daten de l’any 1895. La primera d’elles, fa xamfrà amb el carrer de Sant Magí 27-29.

Cases Joan Ribot (1915)

El que hem trobat documentalment [5] és que, aquests dos immobles plurifamiliars els va fer construir “en un solar de su propiedad”, fet que sembla descartar d’altres edificis anteriors, l’industrial tèxtil Joan Ribot i Clot [6] l’any 1915, segons projecte de l’arquitecte modernista Salvador Puiggròs i Figueras. Son dues cases bessones amb unes característiques tribunes vidriades, protegides per uns ràfecs suportats amb mènsules, que ocupen d’un a l’altre costat cadascuna de les façanes.

S’hi poden distingir, així mateix, nombrosos elements i detalls d’estil modernista. La seva visió ens recorda les cases que hi ha a l’avinguda de la Marina de La Coruña o els tancaments de les façanes interiors d’alguns patis de l’Eixample. Al semi-soterrani del número 23 hi ha, des de l’any 1982, el restaurant-braseria “La Taberna de Lesseps” de llarga tradició al barri.

Aquests edificis tenen el Nivell de Protecció “C” i estan inclosos al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

La palmera de l’escola

Davant, en un petit espai amb herba hi ha una alta palmera de ventalls. En aquest lloc, llavors xamfrà amb el carrer d’Homer, hi havia el Col·legi Cardoner.

La família Cardoner Vidal (les germanes Anna Mª, Mª Àngels i Assumpta) va fundar al carrer Ballester l’any 1934, en el decurs de les reformes educatives de la Segona República, una escola de barri que seguia la metodologia de l’ anomenada Escola Nova. 

A finals de 1939, traslladaren l’escola des del carrer Ballester, a una gran torre del carrer Septimània número 22 (abans 32 i 40), xamfrà amb Homer. La casa -excepte el lateral de l’edifici que donava al carrer Homer- estava voltada de jardí. Era la torre que la Sra. Odila Gumà de Gou -que vivia a l’exclusiu Passeig de Gràcia- s’havia fet construir, en aquest tranquil racó de Sant Gervasi, l’any 1886, pel Mestre d’Obres Alexandre Ponsich [7].

Des del trasllat del col·legi, la Mª Àngels Cardoner en va ser la directora. Mª Àngels, en els seus inicis professionals, treballà com a mestra a l’escola Blanquerna i havia ampliat els seus coneixements amb estudis de psicologia i educació infantil a l’Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. Al llarg de la seva existència, el Col·legi Cardoner, va ser un centre formatiu valorat i estimat per moltes famílies del Putxet, del Farró i de la zona propera de Gràcia. 

El Col·legi o l’Escola Cardoner -que de les dues maneres hom el coneixia- tancà l’any 1972 afectat, gairebé de ple, per l’obertura de la Ronda del Mig. Desaparegut el gran pati del darrera, l’edifici trigà encara una mica a ser enderrocat, fet que es produí l’abril del 2000. Ara només hi podem veure, com a fidel testimoni de la seva existència, la vella i ja centenària palmera que presidia el pati d’entrada. Sobre ella podeu veure el post La palmera de l’escola [8].

Col·legi Cardoner i el carrer d’Homer des del carrer de Septimània. 
Darrera del que, creiem, és una magnòlia hi endevinem el tronc de la nostra alta palmera. 
(Fotografia publicada a “El Jardí de Sant Gervasi”)

Les fosses dels empestats

Però aquí no s’acaba la història. El pati del davant del Col·legi Cardoner, amagava -des de feia segles- una nova i macabra evidència arqueològica. L’octubre de 2007 unes obres de remodelació del clavegueram de la Ronda, a l’alçada, precisament, del número 22, posarem al descobert una fosa amb nombrosos ossos humans. Les restes van aparèixer a una fondària de 2 metres. 

L’espai ocupat per l’enterrament tenia -tot i que la fosa devia ser, quan es va fer, molt més gran- una fondària de 60 cm, una llargada d’uns 2 m i una amplada de 80 cm. Al seu interior hi van aparèixer les restes, barrejades i sense cap ordre, de 15 individus joves, d’edats compreses entre els 13 i els 20 anys, tots del sexe masculí -només n’hi havia un, corresponent a un infant, de femení-Documentalment, sabem que en el decurs de la pesta del 1650-1651, al proper convent de Ntra. Sra. de Gràcia hi moriren 5 pares i 16 novicis. Així que tot fa pensar que, aquesta, podria molt be ser la tomba d’aquells carmelites descalços morts per la pesta i un macabre, però fidel, testimoni d’aquella malaurada epidèmia. Per més informació consulteu el post La pesta al Farró del S.XVII: una troballa arqueològica al carrer Septimània [9].

Aquest itinerari continua a:
 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] José Mª Romero Martínez, “Eduard Mª Balcells i Buigas. Un arquitecte de la darrera generació modernista al Vallès Occidental”Volum II. Catàleg (1905-1959). Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona. 2015. Pàgs. 582 i 583.


[3] Aquestes obres s’efectuaren sense permís municipal i el pis no el va poder llogar, va ser multada però finalment van ser legalitzades sota “condiciones restrictivas”. Gaceta Municipal de Barcelona: Any 30, nº 26, 28 de juny 1943, pàg. 379, i any 34, nº 07, 17 de febrer 1947, pàg. 96.

[4] La confusió, potser, ve de que en Salvador Puiggròs, el mateix arquitecte -amb moltes altres obres a Barcelona- que va fer aquestes cases per en Joan Ribot, havia fet -els anys 1905-1906- les d’en Joaquim Cardús dos edificis, també bessons, al xamfrà dels carrers Urgell 50 i Sepúlveda 129.

[5] Expedient 1398/1915 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB).

[6] Joan Ribot va ser el propietari de Can Ribot, important fàbrica tèxtil de Vilassar de Dalt. L’any 1942, segons la Gaceta Municipal de Barcelona (any 29, nº 12, del 23 de març de 1942, pàg. 8) la propietària d’aquests edificis era Ana Ribot Pal, pel que deduïm que les finques continuaven en mans d’aquesta família.

[7] Expedient 2445/1886 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG).

[8] A l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), dins el fons ANC1‐796/ ESCOLA CARDONER, hi ha també documents diversos, del període 1890 al 2008, sobre aquesta escola: Documentació personal, identificativa i de formació de M. Àngels Cardoner i Vidal; creació del centre, primers reglaments, fullets, avisos i circulars; lloguer i manteniment de l’immoble del carrer Septimània (Barcelona); llibretes de caixa, estats de comptes i pressupostos, rebuts de matrícules, relacions anuals de preus i factures de proveïdors i serveis, registres i fitxes d’alumnes, proves d’avaluació, premis atorgats, quaderns de treball de mestres i d’alumnes i llibres de text; festes organitzades, assegurances i nòmines del personal al servei de l’Escola. (Documents del període 1890 al 2008).

[9] Memòria d'excavació del carrer Septimània 22. Carta Arqueològica de Barcelona