Pep Arisa
Hi ha una casa, al barri, que la gent -que sovint tenim força malicia- anomenàvem (i alguns encara anomenen), pel seu perfil i forma: «La Capça de Mistos».
Al xamfrà dels carrers de Lincoln amb Santjoanistes, al número 58 de Lincoln, hi ha un edifici alt, de quatre plantes, amb una llarga façana i molt poca fondària que, vist de perfil -des del xamfrà de Santjoanistes amb La Gleva-, sembla una capça de mistos.
Al poc d’obrir-se, per part de l’Ajuntament l’any 1948, el darrer tram -des de Guillem Tell fins a Santjoanistes- del carrer de Lincoln, la propietat d’una estreta i llarga parcel·la -d’uns 50 m2- que feia xamfrà amb Santjoanistes, en decidí treure’n profit construint-hi un edifici de pisos i locals per llogar.
El nostre barri, com molts altres de Barcelona, malgrat la difícil situació dels temps de postguerra anava, poc a poc, recuperant-se. El franquisme, que intentava redimir la destrucció que ell mateix havia provocat, intentà incentivar una política d’urbanisme -recuperant projectes dels anys 30 que havien quedat aturats- com el soterrament del tren de Sarrià i la posta en servei del ramal del Tibidabo, la consegüent urbanització de la Via Augusta, les places de Gal·la Placídia i de Molina, el mateix carrer de Balmes, la Ronda del General Mitre, la avinguda Príncep d'Astúries (l’actual Riera de Cassoles)... Aquestes grans obres van anar acompanyades d’altres de menors, però també -especialment per al barri- importants, com millores en el clavegueram i l’eliminació de «culs de sac» en alguns dels carrers adjacents, paral·lels i travessers a aquestes grans vies. Al Farró, per exemple, l’obertura dels carrers de Santjoanistes, de Francolí i de Sant Hermenegild (fins a Balmes), la prolongació del de La Gleva (des de Sant Hermenegild fins a Pàdua) o el de Lincoln (en el tram que va de Guillem Tell fins a Santjoanistes, en sentit muntanya i fins a la Via Augusta, en sentit mar), en son una mostra.
Per un altre costat, igual que havia fet la República l’any 1935, el nou règim promogué, per a combatre l’atur i millorar la manca d’habitatge, una política de construcció d’edificis, normalment blocs de pisos -de renda limitada- amb exempcions tributaries durant uns anys, declaració d’utilitat pública per a efectuar expropiacions, subvencions i ajuts econòmics, préstecs hipotecaris,... Això va ser aprofitat -evidentment pels sectors deprimits de la població que hi trobaren feina- però, també, per determinats membres de les classes mitjana i alta, els «nous rics» i «espavilats» -sense oblidar les entitats bancàries i Caixes d’Estalvis- que amb l’especulació immobiliària arribarien a obtenir grans beneficis .
Un edifici estret, estret
En aquest context doncs, el juny de 1949, la senyora Asunción Valcárcel Bazo -la llavors propietària del terreny situat al número 58 del carrer de Lincoln- encarregà, a l’arquitecte Joaquim Mascaró i Vinyets, titulat l’any 1942, el projecte [1] i direcció de la construcció d’aquesta casa.
Era -i és- un edifici de planta baixa, amb dos locals o botigues i tres plantes més, amb dos pisos per planta. El mateix ajuntament, en la memòria i planells segellats que presentaren per a obtenir la preceptiva sol·licitud del permís d’obra, ratllà la paraula «pisos» i la substituí -manuscrita, però amb lletra majúscula- per la de «estudios». Tant evident era que elspisos eren molt petits -com un parell de «mistos» dins la capça-... Cadascun d’aquests «estudis» -d’uns 25 m2- consta de recibidor, aseo, cocina-comedor y un dormitorio.
D’una manera enginyosa, com a bon professional, l’arquitecte va saber treure'n profit. Destinà la part més estreta de la finca, al mig de la casa, per a encabir-hi l’escala d’accés als pisos superiors que s’il·lumina aprofitant el tancament de panots de vidre de la façana. A banda i banda de cada replà -del primer, segon i tercer pis- hi ha els «estudis», un a cada costat, amb les obertures de les finestres donant a la façana. Quelcom semblant va fer amb les botigues de la planta baixa, una a cada costat de la porta d’entrada, amb les obertures (originàriament una porta i una finestra-aparador a cada local) donant directament al carrer.
Dos locals petits, però que havíen estat plens de vida
Als passats anys cinquanta, quan jo era un infant, en una d’aquestes botigues -la que donava al xamfrà- hi havia una papereria -al barri, llavors, n’hi havia moltes...-. Hi venien material escolar i, també, per a la gent gran: papers, llibretes, llapis -de colors «Alpino» i normals-, mànecs i plumilles, sobres de diferents mides, paper d’embolicar i de forrar, tinters, secants, carpetes, gomes d’esborrar «Milan», paper per fer copies a la màquina d’escriure, maquinetes de fer punta, algun «plumier» de fusta,...
També tenien, però no gaires, algun conte d’aquells d’en Ferràndiz amb les tapes de cartró troquelades i algun llibre clàssic juvenil. No tenien, ja ho heu vist, gaire espai per això procurava tenir de tot una mica... En tenia cura i n’era la mestressa, la «senyoreta Sònia»; una dona, austríaca, de mitjana edat -que, amb accent, parlava castellà i català-. Havia vingut a Barcelona, l’any 1942, amb «Els Vienesos» una companyia de revista i opereta austríaca, creada per en Arthur Kaps i en la qual hi havia altres artistes com Franz Johan i Herta Frankel... Efectuaren representacions, en diferents teatres de Barcelona, fins l’any 1955. La nostra «senyoreta Sònia» havia format part de la companyia, potser com a corista o ballarina. Segurament va ser a mitjans dels anys 50 quan, havent plegat de «Els Vienesos», vivint com vivia al mateix carrer de Lincoln davant de la botiga, s’hi establi. Recordo, que la «senyoreta Sònia» continuà vivint al barri -ja sense cap vincle amb la papereria- fins ben entrats els anys 70. Sempre quan la trobàvem pel carrer, com si encara fos a la botiga, en destacava el seu somriure i amabilitat.
També ocupà aquest local, clar, quan ja no era papereria, una ben assortida verduleria i, alhora, petita botiga de queviures -un colmado- on, també en poques quantitats, hi tenien el més imprescindible (llaunes de conserves, algun paquet d'arròs o de sucre, vi bo i algun licor -embotellat-...). La Mercè Niubó -sempre enfeinada i poc parladora- i el seu marit, n’eren els propietaris. Hi van estat, fins que els arribà la jubilació, forces anys.
A l’altre local, que dona només al carrer de Lincoln, sempre hi recordo una perruqueria de senyores. La perruquera era la Mª Àngels Niubó, germana de la Mercè la verdulera, que també estigué en aquesta botiga fins que, per raons de salut, ho tingué de deixar. Allà hi acudien, a posar-se «guapes» i pentinar-se, forces dones d’aquest costat del barri. Ara, des del 1998, hi ha la Perruqueria de la Pilar López, que va treballar uns anys amb la Mª Àngels i ha continuat oferint, especialment a les veïnes -amb els estils i modes actuals- els seus serveis. A primers de febrer del 2024, aquesta mateixa perruqueria es traslladà -continuant dins del barri- al carrer de Sant Guillem.
Actualment els baixos són buits tot i estar situats en un lloc ben animat del barri. Al que fa xamfrà, quan va plegar la verdulera -la Mercé- s'hi van estar, en periodes relativamet curts, diferents negocis que han anat tancant. El mateix passa amb el que era la perruqueria de la Pilar López que, des que en va marxar, dona l'impressió que és vuit. Una mostra més de la necessitat d'actuar amb diferents mesures per afavorir el manteniment del comerç local.
El rascador de la capça
Tornant al tema de la «Capça de Mistos». Potser va ser un detall murri del mateix arquitecte o constructor però, si mirem la curta i estreta façana que dona al carrer de les Santjoanistes, hi podrem observar, com si es tractes del «rascador» d’una caixa de mistos, una mena d’esgrafiat o requadre que va de dalt a abaix de la paret.
Notes
[1] Projecte a la Carpeta nº 41181 de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom
.jpg)