diumenge, 31 de maig de 2020

La vida de les botigues del barri. Tu tens la clau

Avui em toca publicar i tinc preparat de fa temps un post interessantíssim, o això crec jo, sobre el carrer Matilde Díez. 

Però avui "Donya Matilde" també s'haurà d'esperar al calaix perquè aquests dies em sembla molt important compartir les iniciatives socials de recolzament a les botigues de barri.

 

M’ha arribat aquest curt que ha obtingut deu milions de reproduccions en poc temps. En els seus cinc minuts de durada l’Ernest Riera, el seu director, condensa una història que ens implica a totes.  Molt bon cine, fet a les illes Balears. Us el recomano i us demano la seva difusió. 


El més curiós és que el vídeo va ser gravat al mes de desembre, abans de la pandèmia. I és que el problema ja existia i com en tantes altres coses, la COVID no ha fet més que llençar pólvora al foc.

Les botigues són la vida dels barris. Així ho dèiem a l’editorial de Coses del Farró del desembre.

Malgrat les seves aparents avantatges, altres models com la compra on line o la compra en grans superfícies desertitzen les ciutats, son nocius pel mediambient, tendeixen a escanyar al sector productiu i a destrossar el mercat laboral i, en moltes ocasions, retallen l’estat del benestar a l’esquivar pagar impostos al país.

Les botigues del barri, es caracteritzen en canvi per la seva capacitat de reforçar els lligams i les relacions entre les persones que hi vivim. Fan que el barri estigui viu, amb més dinamisme i que sigui més segur. Il·luminen els carrers al vespre i ofereixen refugi davant de qualsevol problema.

Us imagineu un barri amb totes les persianes dels locals baixades i cap botiga oberta?[1]

Dons ara, després del confinament que es va acabant i davant la nova crisi econòmica que ens ve, és el moment de defensar les nostres botigues. 

Potser durant el confinament no hem tingut més remei que fer algunes compres per internet. Potser aquest model té la seva utilitat en algunes situacions i per poblacions que viuen més aïllades. Però per sort, al Farró hi ha de tot: botigues emblemàtiques de les de tota la vida i altres que acaben d’obrir. Ajudem-les a seguir obertes. Recuperem la vida al carrer.

Tu tens la clau. Ara és el moment de fer de la compra al barri  una opció preferent. Així expressem la defensa d’un model de vida i un model de ciutat.












dimarts, 19 de maig de 2020

David de Moragas i Maragall: In Memoriam

Amb la Roser vam decidir obrir aquest post a la participació de tots aquells que van conèixer i estimar a en David i resulta que, inpensadament, s'ha convertit en el lloc de l'homenatge que li fa el barri en aquests temps de confinament; especialment amb l'anunci per part de Veïns-Farró de posar el seu nom al Concurs de Fotografia. En vindran d'altes, perquè aquest homenatge li volem fer junts, a viva veu i a la plaça. Mentrestant moltes gràcies a totes pels vostres textos.
 Podeu afegir el vostre text a comentaris o enviar-lo a 
finestresdelfarro@gmail.com 

Aquesta estranya primavera s’ha endut en David de Moragas. Tenia 82 anys i feia temps que lluitava amb la seva malaltia. Vivia al Passatge Sant Felip i potser l’havíeu trobat moltes vegades passejant pel Farró amb el seu barret de panamà i la seva americana blanca.




El vaig conèixer un lluminós matí de Tallers Oberts. Amb la seva habitual bonhomia ens va rebre a casa seva i ens va ensenyar el seu taller. Recordo una llum especial que arribava del sostre i es filtrava per les fulles de les plantes que omplien la casa.  A sobre la taula hi havia les seves obres més estimades: els quimigrames.

Pintor, fotògraf, escultor, ceramista; la seva vida va girar sempre al voltant de l’art. Ell hi feia broma. Son ens gens, deia, em ve de família (1).

Va néixer el 1937 a Sant Gervasi. Net del poeta Joan Maragall i fill del psiquiatre Jeroni de Moragas. De molt jove va saber que volia ser pintor i, a la vegada, va formar-se i va treballar com a fotògraf professional(2).



Em vaig guanyar la vida fent de fotògraf, ens explicava, i a més a més pintava tan com podia, fins que vaig descobrir que podia pintar amb la fotografia. Els quimigrames juguen amb els colors blanc, negre i ocre i s’obtenen tractant l’emulsió fotogràfica amb el gest dels pinzells. Es treballa amb un full de paper fotogràfic que s’exposa a la llum i amb un pinzell es dibuixen les imatges mentre el paper va pujant de tó fins a arribar al negre. Els ocres s’aconsegueixen amb el revelador i el fixador.

Fill de Sant Gervasi, va venir a viure al passatge Sant Felip. Era un enamorat del seu carrer i del seu barri i això el va portar a comprometre’s a l’organització dels Tallers Oberts.

Al setembre passat, al pregó de la Festa Major del 2019, la Roser Busquets va llegir un text preparat amb la col·laboració d’en David, la Montserrat Pla i en Francesc Daumal. En ell, recordaven així el naixement d’aquesta moguda farronenca que va durar 8 anys.

“...una tarda tranquil·la i assegudes a les cadires enfront del meu estudi del carrer Francolí, la Montserrat Pla, la Lourdes Romagosa que és l’esposa del David de Moragas, i jo mateixa, vam decidir que per poder participar en les Jornades de Tallers Oberts de Barcelona, i ja que Sarrià quedava lluny, ens podíem ajuntar, el David, la Montse i jo, i fer-ho també al nostre barri. Així va néixer al 2007, l’Art Farró-Putxet que integrava el barri sencer”.


De seguida el projecte els va créixer entre els dits i les Jornades es van anar enriquint amb propostes diferents. A l’activitat central, que era la visita del veïnat als tallers dels artistes, s’hi van anar afegint altres activitats com els tallers d’art per infants, que es feien a la plaça Mañer i Flaquer, la pintura al carrer, el guarniment de balcons amb obres d’art o l’exposició col·lectiva al centre cívic, que a aleshores era a la casa Sagnier (3).


Des de l’any 2010, per iniciativa d’en David de Moragas i amb l’ajut d’en Xesco Ginjaume, es va fer també el Concurs de Fotografia que encara ara continua com una activitat important de la Festa Major.

En David sempre hi era, sempre aportant idees, sempre col.laborador. 

Sortirem d’aquesta pandèmia que ens ha segrestat la vida. Vindrà altre cop la primavera, que al nostre barri comença amb la florida de les mimoses del Passatge Sant Felip, i recordarem en David obrint generosament la porta de casa seva a tots els qui s’interessaven per l’art. 




Les seves companyes Montse Pla i Roser Busquets ens han fet arribar aquests frases de comiat. Aquells que el vau conèixer podeu afegir les vostres als comentaris i les anirem incloent.

“El David de Moragas i Maragall era tot un personatge: simpàtic, elegant, educat , atent,  que es feia mirar quan passejava pel Farró.
Segons ell mateix deia es considerava un pintor i també podríem dir que una persona eclèctica, amb moltes i variades facetes. Abraçava diferents maneres de practicar l‘art: pintura, dibuix, escultura, fotografia, ceràmica, etc., sempre imprimint la seva manera particular d’interpretar  la vida i la naturalesa.
Quan el David, la Montse i la Roser van unir-se per organitzar les jornades de tallers oberts al barri del Farró, el David s’hi va abocar amb tot el seu cor. Quantes reunions, esforços i il·lusions hi va posar, sempre atent, donant idees i col·laborant amb tot el que calia.
Van ser uns anys molt prolífics tant pels artistes com pels veïns del barri.
DAVID ET TROBEM A FALTAR”

Montse Pla i Roser Busquets

El vaig conèixer als taller oberts de Farró Putxet, era una persona generosa ,afable i sobre tot enamorat de l'art. En tinc un gran record.
Anònim

Certament, en David de Moragas era un artista polifacètic: fotògraf, pintor, escultor, ceramista, ... Autodidacta, molt influenciat per l’impressionisme, gaudia en experimentar contínuament amb noves tècniques. Home de fàcil conversa, “petar la xerrada” amb ell -a la porta de casa seva, al seu estudi o en qualsevol trobada casual pels carrers del barri, era sempre un plaer.
Pel Sant Jordi del 2017, precisament tres anys justos abans de la seva mort, a la revista COSES DEL FARRÓ nº 7, dins l’espai “El racó de l’artista” li dedicarem un petit article. Per a complementar-ne algunes dades, ens va rebre al seu estudi on ens mostrà diferents mostres de la seva obra i, poc amic de l’”autobombo”, li anàrem arrencant alguns detalls de la seva trajectòria artística.
En una paret de l’estudi hi tenia un poema -escrit per ell-, que era tot un plantejament de vida. Ens agradà i ens autoritzà publicar-lo en la ressenya. Pensàvem que, retrata perfectament la seva manera de ser i sentir. Us el mostrem de nou, en homenatge:
“La vida és plena de colors
Com les quatre estacions de l’any.
Cal viure cada estació amb plenitud.
Quan es neix i s’és infant, és la primavera.
L’estiu, és la joventut.
La maduresa, la tardor.
L’hivern, la vellesa.
Si mirem el passat amb alegria, 
Viurem un present ple de vida i colors.
No esperem donar la ma en l’últim moment,
Donem-la a cada instant.
La vida sols és un instant en el temps i l’espai,
Al donar-nos les mans fem que sigui eterna.
Fem que dins nostre hi brolli l’amor.
Amb amor podem viure intensament 
Les nostres quatre estacions." 
Molta raó, David: “...La vida sols és un instant en el temps i l’espai...” però, en el nostre record, tu hi seràs sempre present. Descansa en pau, veí i amic.

Pep Arisa

Sempre em ba semblar un senyor elegant, simpàtic i era agradable conversar amb ell sobre tot d'art. Va tenir la gentilesa un dia fer-li una classe del que per ell era la seva passio, la pintura fotogràfica, a un net meu que llavors estudiava Belles Arts crec que li va transmetre. Actualment la fotografia forma part del seu treball i del seu perfil artístic. Gracies per la teva amistat.
Rosa Blanh


Fa anys que ens vàrem coneixer, junts vam tirar endevant el concurs de fotografia del Farró, i a partir d'aquí va néixer una bona amistat, trobaré molt a faltar les tertulies al teu estudi o a la porta del consultori, parlar amb tú sempre em donava pau i serenor, un petó molt gran a on estiguis, i espero segueixis compartint les teves vivències i saviesa amb el nous companys, el que ja nó sé és si et deixaran fumar, fins sempre amic David!!
Xesco Ginjaume

Gràcies David per la teva generositat.
Avui pensava en tú mentres llegia un article científic de La Vanguardia que deia: Científicos de la NASA hallan evidencias de un universo paralelo donde el tiempo va hacia atrás.
Tal vegada tú ara ja ho coneixes, i fins i tot ho experimentes i ho comprens.
Gràcies David per encomanar la teva constant curiositat. Fins l'infinit. T'estimo. 
Maria José VELA

Asseguts en un banc de la placeta, l'home de la camisa texana blau cel em va mirar seriosament. Li havien arrancat quelcom més profund que les arrels de l'arbre de Fortià. L’enfermetat li havia tret el que era sagrat per a ell; les ganes de pintar.
—Que vols aprendre aquarel·la? Però si tú ja en saps d'això. —Em va dir.
Vaig fer que no amb el cap. Jo sabía que no sería fácil portar-lo a que m’ensenyés. Era tossut en moltes coses,  però volia intentar-ho. Ell portava molts mesos sense pintar res. No en tenia ganes.
Es va posar bé el seu barret de palla.
—T’ofereixo el meu taller. —Va dir-me el David tot seriosament.
Vaig pensar que potser el destorbaría. Ara em sap molt de greu no haver-ho aprofitat. De segur m’hagués ensenyat molt més sobre tot el que ha viscut. El seu gran coneixement de la vida.

 Francesc Daumal i Domènech, maig 2020


Et vaig conèixer quan jo tenia 15 anys aproximadament al poble d'Alp quan vam anar a jugar un torneig de hoquei sala en una pista al costat de l'estació amb el nostre equip del Junior.

No recordo com vam quedar en el torneig però si que vam fer una festa al final inoblidable, ballant tots junts a tot el llarg de la pista a l'unison! Genial! Amb altres amics Serrahimes i Romagoses entre d'altres!

Després vam coincidir altre cop quan intentant fer fotos vaig necessitar el teu ajut a la botiga de fotografia que tenies al carrer Hercegovina i vam seguir recordant Alp i tota la colla.

Més endavant coincidim a viure al mateix barri, al Farró, i molt aprop uns dels altres, fins que un dia, la Roser Busquets, la teva dona, la Lourdes Romagosa, i jo vam iniciar el que després seria l'Associació Art Farró-Putxet, a la que vas assumir el rol de Vicepresident que vas anar exercint amb alegria fins al punt que vas voler ampliar les activitats creant el Concurs de Fotografia que a partir d'aquest any i en honor teu es dirà o tindrà el premi David de Moragas segons m'ha arribat i que considero tan merescut. 

Ets el meu amic!

Hem passat molts moments molt alegres i divertits també amb la Lourdes, la Roser, el Paco i el Josep Ma. que ha fet que la nostra amistat fos més consolidada.

Gràcies per ser tant planer, natural, generós, simpàtic, també punyent quan ha calgut, creatiu, juganer, incitador i innovador.

Rep un petó etern David!

Montse Pla Soler 


Pintaba en mi taller una tarde soleada cuando aparecieron los tres, David, Montserrat y Roser, me cogieron por sorpresa no sabia que querían, pero pronto me abrieron las puertas de su asociación, y compartimos momentos entrañables, entre sobrasada picante y olores de primavera, el color bañaba cada lienzo, la luz invadía la plaza, y las obras tintineaban desde las terrazas, David estaba feliz entre su gente , su adoración a los pinceles, unía a todos en una algarabía de color. Reia el día que fuimos a la cabalgata llenos de paraguas,sonaban las cuatro estaciones de Vivaldi y elegimos el otoño, fue anecdótico porque llovió y el tomo uno de los paraguas y se lo dio al alcalde de Barcelona, así era el, alegre comprometido, generoso, vivaracho y al mismo tiempo le bañaba una picardía serena...BUEN VIAJE AMIGO...quedas en la memoria de todos... 
Elena Rubert

Coneixem en David des del nostre aterratge a Veïns Farró. Vam coincidir en el “grup de treball sobre el futur equipament del carrer Saragossa 29-31” i a partir d’aquelles reunions en les que vam compartir debat i propostes vam iniciar una relació molt de barri.
Gràcies a les converses que vam anar tenint, vam crear vincles entre dues entitats que teníem moltes ganes de fer activitats: Art Farró-Putxet i Veïns Farró. I una de les primeres que vam començar a compartir va ser el Concurs de Fotografia. Primer col·laborant, i ja darrerament en David ens va traspassar tota l’organització. Per a nosaltres ha estat un honor compartir la passió d’en David per la fotografia i de retruc amb tot el veïnat del Farró.
I és per això que des de la junta de Veïns Farró, i amb el permís de la família, hem decidit que a partir d’aquest any el “Concurs de Fotografia al Barri del Farró” passi a dir-se:

CONCURS DE FOTOGRAFIA DEL FARRÓ - DAVID MORAGAS

Serà el nostre petit homenatge al responsable de que el Farró tingui un bon planter de fotògrafs.


Veïns Farró


Parlant de fotografies i del David, una petita anècdota.
El David ens va explicar al Josep María i a mi que quan era molt jove li havien regalat una bona màquina fotogràfica i que un bon dia va anar als Encants i d’amagat, ja que estava prohibit, va anar retratant els estranys personatges que per allà hi havien. 
En resum, tenia una bona col·lecció de fotografies d’una època històrica dels Encants.
El Josep Maria es va posar en contacte amb la responsable de l’arxiu històric del barri Fort Pienc,  Gisela Boronat, la qual es va mostrar molt interessada en les fotografies  i va proposar la possibilitat de mostrar-les a la Sala d’exposicions  de Fort Pienc.
Així es va fer  i per la Festa Major del barri es va dur a terme. En acabar i com a fi de festa , ens van convidar al David, la Lourdes i a mi  mateixa a una fideuà  solidària amb tota la gent del barri.
Roser Busquets

David, un gran amigo. Era amable, generoso, cariñoso y muy buena persona. Si necesitabas algo allí estaba para lo que fuese. Le gustaba lo bonito y amaba el arte como artista que era y como persona. Siempre me lo encontraba paseando y nos poníamos a hablar de lo que estaba pintando y lo que estaba disfrutando. 
Lo encontraré mucho a faltar.
Teresa Sarrias

El Jardí de Sant Gervasi també s'ha volgut fer ressó de la mort d'en David de Moragas. 




[2] Per una informació més detallada sobre la seva vida profesional vegueu aquí la presentación de la seva exposició Quimigrames, realitzada el 2006 al Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

[3] Podeu veure els programes i imatges de les Jornades de Tallers Oberts al blog Art-Farró-Putxet.

diumenge, 10 de maig de 2020

La pesta al Farro del S. XVII: Un troballa arqueològica al carrer Septimània

Vivíem segurs d’haver conjurat els estralls que les epidèmies han suposat per la humanitat en tots els temps. I aquí ens teniu: confinats!.

És un bon moment per recordar altres episodis d’èpoques passades en que les malalties incontrolades s’unien a la fam i a la guerra per ocasionar molt dolor i molta mort. També al territori que avui coneixem com a barri del Farró. Una troballa arqueològica ens en dona constància.

Va ser el 2008, a les acaballes de la reforma urbanística de  la Ronda General Mitre que, casualment, al fer una rasa al davant de la casa del carrer Septimània nº 22 es van trobar unes restes humanes, apilades sense cap ordre. No hi havia dubte, eren ossos humans. I n’hi havia molts. Davant l’estupor de treballadors i veïns van acudir els serveis arqueològics de la ciutat, que van parar l’obra i es van passar molts dies excavant, ordenat i classificant aquelles restes amb la seva meticulositat habitual. 



Pel barri van córrer de seguida rumors que es tractava d’una fossa de la guerra civil. Res més lluny de la veritat. Un cop estudiades les restes la hipòtesi més plausible és que es tracti d’un abocament de cadàvers dels morts durant la pesta que assolà la Barcelona de mitjans del S.XVII.

En aquell temps el carrer Septimània encara no era el carrer Alegria que seria després; era un camí rural que vorejant la tanca del convent de Santa Maria de Gràcia -el que avui en diem els Josepets- anava a trobar el camí que pujava de Barcelona per on ara passa el carrer Saragossa[1].

La interpretació de les restes trobades es recull a la fitxa corresponent de la carta arqueològica de Barcelona i podeu veure-la també en aquest vídeo. 



Així que els arqueòlegs conclouen que es tracta d’un enterrament col·lectiu al que els cadàvers, alguns molt joves, van ser abocats amb preses i de manera desordenada, separats per capes de calç que recobria alguns cossos. Això i la troballa entre la terra d’un fragment de ceràmica del S. XVII fa pensar que es tractes dels 16 novicis i 5 frares que, com se sap documentalment, van morir durant la pesta del 1651 als Josepets.

Aquesta pesta, apareguda a les darreries de la Guerra dels Segadors, va fer estralls a la ciutat. Mireu què en diu l’obra de Pau Vila i Lluís Casassas:

“El 1650 fou un any eixut i de collites magres. Viles i pobles que durant la guerra havien abastat Barcelona ja no tingueren amb què fer-ho......La fam començà a fer-se sentir. Per més desgràcia es presentà una pesta que es propagà ràpidament; foren preses severes mesures per isolar els casos.....Les cases on hi havia hagut infeccions eren tapiades. L’epidèmia fou assoladora. Tothom que pogué abandonà la ciutat. [2]

El convent de Nostra Senyora de Gràcia, conegut popularment amb el nom de Josepets per la devoció que els carmelites descalços tenien per Sant Josep, havia estat inaugurat només feia 20 anys quan hagué d’afrontar aquesta tràgica pèrdua[3]. Feia molts pocs anys, el 1647, s'hi havia traslladat el noviciat de l'ordre.

Escrivint aixó des del confinament del coronavirus m'han interessat especialment les consideracións que fa l'antropologa Mònica Alcalà sobre les polítiques sanitànies de l'época:

  • "...per tal de contenir l’epidèmia es van crear les “guardes del morbo” les quals, en el millor dels casos, tenien la capacitat de tancar als malalts i els seus familiars a les cases, amb la prohibició de sortir i de rebre visites fins que no haguessin passat quaranta dies. Els que tenien menys sort eren segregats de tal manera que els malalts s’ingressaven a les morberies i els familiars en els edificis de quarantena disposats al costat d’aquestes. L’efecte immediat d’aquestes actuacions era l’aïllament del malalt que, tot i coneixent el seu futur més probable, l’era negada la companyia dels seus éssers estimats en els seus darrers dies i se’l relegava a un escenari de brutícia, fam i soledat. Més enllà de l’àmbit familiar, el marcatge de les cases i la prohibició de visitar els veïns infectats va fer créixer la por al contagi i, com a conseqüència, va disminuir la solidaritat entre els habitants de la localitat."(4).

Que el coneixement, la pau i el respecte per la natura ens defensin!





[1] ARISA, J., 2018, Cases i coses del carrer Septimània, Coses del Farró, nº10
[2] VILA, P., CASSASSAS, LL.,1973, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps, ED Aedos, Barcelona, pp. 169

(4) ALCALÀ, M. Estudi d’una fossa comuna al barri de Gràcia de Barcelona: allò que els ossos diuen (i el que no) A: JUAREZ VILLENA, A., 2009, Memòria d’excavació del carrer Septimània 22 (Barcelona) Codi d’intervenció 053/08

dilluns, 4 de maig de 2020

@mitrebernapadua: històries del meu carrer

Vaig venir a viure a Mitre fa 64 anys. Davant de casa hi havia una placeta triangular amb dues acàcies immenses i sempre que havia de venir algú a casa o havíem de donar l’adreça al taxista havíem d'insistir molt:

- Mitre, cantonada Berna.
- Però senyora, si Mitre es allà al carrer Mandri
- No, no. Vosté vagi per Septimània, giri per Berna i allà hi ha unes cases de l’Avinguda General Mitre.
- Vol dir? Però si allà no n’hi ha cap d’avinguda

 I era veritat. Des de casa, a Pàdua no s’hi podia anar. Un mur escrostonat tancava la placeta, resseguint els jardins d’unes casetes abandonades, afectades probablement per la futura expropiació.   Baixant des del Putxet, la vorera dreta del carrer Berna es convertia en una barana de totxo esglaonada. que tancava la placeta. Al davant, la casa de Berna 14 era la mateixa que ara i a la planta baixa hi havia una “bodega” on els nens i les nenes que jugàvem pel carrer anàvem a compra “polos”. De cotxes no en passaven gaires i el carrer Saragossa era ple de botigues.


Després ja sabeu que va passar. L’avinguda no va ser avinguda, sinó que durant els primers anys 70 l’obertura de Mitre com a “autopista urbana” va tallar  de soca-rel tota relació entre  una banda i l’altre del carrer. Fins que la reforma “D’autopista a carrer” del 2007 no va enderrocar els passos elevats i va posar semàfors, la casa on abans hi havia hagut la bodega va ser un territori inaccessible des de casa meva.

Els que  llegiu aquest bloc ja sabeu que tinc la teoria que aquesta llarga separació ha quedat marcada en la consciència del veïnat, creant una distància entre el Putxet i el Farró que explica la forta identitat farronenca.

Doncs la història que avui us vull explicar és una història que esborra aquesta frontera. Durant els dies del confinament, amb una Ronda – que ara es diu així – inusitadament deserta i silenciosa, cada dia a les 20 h els veïns i veïnes d’aquest racó de món, hem sortit al balcó per aplaudir a tots els sanitaris i cuidadors: un moment màgic que ens tornava l’energia i ens feia sentir junts en la lluita contra el monstre invisible que ens ataca.

Aquesta màgia que s’ha donat a molts carrers, en el nostre cas es veia accentuada pel fet de passar en un carrer on degut al soroll i a la contaminació, els balcons i les finestres estan sempre deserts.

Però la màgia va créixer encara més. Un dels primers dies el veï de davant de casa va treure uns altaveus al balcó i després de l'aplaudiment ens va començar a oferir la seva música. Dues peces cada dia, molt ben triades. No hi ha faltat el Resistiré, però també l’ Hallelujah de Cohenel Satisfaction del Rollings, el Happy de Williams o la Barcelona de la Caballé i en Mercury. Himnes de la contemporaneïtat. Músiques per  cantar i ballar, per fer-nos companyia, per espantar a la por.


L’endemà va penjar un rètol al balcó. @mitrepaduaberna. I això que és? Avia, això és una adreça de Instagram. En vaig haver d’aprendre a corre-cuita perquè allà he anat trobant a tots els meus companys de finestra, allà hem compartit fotografies i vídeos  i allà en @manujulian ens ha anat enviant les seves consignes d’actuació. 

-       Demà plourà, prepareu els paraigües
-       Porteu cassoles i tapadores que farem Rossini

Hem cantat junts sota la pluja, hem celebrat Sant Jordi, ha arribat la primavera. Per sorpresa, li hem cantat l’aniversari feliç al nostre DJ i ens hem acomiadat de la música el dia abans de poder sortir a passejar i recuperar el carrer.



Comencem la desescalada. Que ens vagi bé! I que aquesta experiència ens hagi fet descobrir moltes coses: que darrera les finestres que abans sempre eren buides, hi ha veïns i veïnes fantàstics i plens de solidaritat; que el cel pot tornar a ser blau; que els nostres nens tenen dret a un futur.

Per mi, l’experiència @mitrepaduaberna ha suposat tot això. Gràcies Manuel, gràcies Delia, gràcies als nens que viuen just a sobre d’on abans hi havia la “bodega”, gràcies a les noies del terrat que es retallaven contra el blau del cel, gràcies al jovent que ha ballat i saltat com ningú, gràcies als avis i avies que xerraven de banco a balcó.

Aquesta vegada sí que s’ha esborrat la frontera i, malgrat Mitre, hem recuperat alguna cosa d’aquella petita placeta de Sant Gervasi, que les excavadores s’havien endut i que ara ha tornat.