dijous, 30 de juliol de 2020

Soy peluquero, soy rockero y en la perrokia te espero

Aquest blog farà vacances durant el mes d'agost, així que us volia deixar amb un darrer post ben refrescant i engrescador. I què millor que una conversa amb en Jordi Benet, en Perroker, un dels personatges més populars del barri.

 

Però abans de començar he de dir que aquest post l’heu de llegir amb banda sonora. Feu clig aquí. Ara...,si ja sona la música, ja podeu seguir llegint.

 

Fa un munt anys que el Perroker sosté al carrer Francoli 60 un espai excepcional on l'art, la música i la perruqueria es fonen en un aliatge d'alt voltatge creatiu(1) .

 

 


 

Fa temps que no parlem perquè el confinament ens ha tingut a tots dins de la closca, però la conversa sorgeix de manera fàcil. HI ha bon rotllo.

 

FF- I què, com has passat el confinament?

 

P- Si he de ser sincer el meu confinament ha estat un mes i mig de relax i creació.  A banda de portant tots el temes de la casa, fer el dinar i el sopar, fins hi tot hem pintat tot el pis. La meva dona, “la Brunet”, tele-treballava des de casa i jo confinat amb ella i les dues gosses: la Bonny i la Lala. Hem pogut gaudir de passejades, encara que petites, suficients per sortir tres cops diaris de casa, a més de gaudir de terrat privatiu. Tot un privilegi.

 

Per mi  el confinament han sigut unes vacances rares on he pogut fer vida d’artista al no haver de treballar a la Perrockia. He composat cinc cançons noves pel meu proper  disc, que en principi havia de ser un E.P i finalment crec que podrà ser un L.P. Encara que soni estrany he gaudit força d’aquests maleïts dies.

 

FF.- Crec que això ens ha passat a molts. Uns dies estranys, esquizofrènics: els privilegiats estàvem molt bé a casa, mentre  a fora s'estenia la desgracia. La veritat és que la cultura ens ha acompanyat. Aquesta cultura que tu tan has defensat

 

Des que va començar el 1989 al carrer Sant Hermenegild, i amb més força des que el 2000 es va traslladar al carrer Francolí, el perrocker ha aconseguit consolidar un projecte d’art i música en directe molt particular. La Perrokia no és una sala de concerts, no és un bar musical, ni una sala d’exposicions. Tampoc és una perruqueria com les altres. A la Perrokia s'hi fan  exposicions d'amics i concerts que són festes privades, obertes, a les que la gent acudeix per invitació. Si hi ha un vermut, cadascú porta alguna cosa per compartir. Es vol recuperar l'esperit de germanor i col.laboració del hapenning.

 

  FF.- Com veus el curs que ve Jordi? Perquè això del happening, amb mascareta...

 

  P.- Encara  estic reflexionant de quina manera gestionar les activitats lúdiques perrockianes. En principi a l’Octubre tinc aparaulada l’exposició concurs de fotografia del Farró amb actuació de Perrocker 40 anys als escenaris. HI haurà  col·laboracions especials; el  meu primer teclista Jordi Fontich i el primer guitarrista compositor Albert Gil… Fins aquí puc dir, però no sé si podrem assolir-ho, amb cita prèvia aforament restringit.  Ho estic meditant i a veure si al Setembre també faig la prova pilot del primer VermuArt que serà el tercer dissabte de mes. I a veure si afegeixo els divendrArts. El temps ho dirà.

 


 

    

FF.- Com va la represa? Vull dir a la perrukeria. Ja saps  que aquest blog fa campanya pel consum local i la defensa de les botigues i establiments del barri...   

 

P.- Dons treballant força. Un cop van donar llum verda a les perruqueries i barberies a partir del 4 de maig, no vaig dubtar un moment a reprendre l’activitat. Vaig assolir totes les mesures de seguretat que marcava el protocol i amb cita prèvia no hem parat de treballar. Hi havia moltes ganes de tornar a la Perrockia i jo personalment amb tots els perrockians que gracies a aquestes característiques actuals s’han acostumat a demanar cita i així la feina ha fluid d’una manera cronometrada i perfecta. Molt content.

 

FF.- Es que tothom tenia “su imagen divina” molt necessitada de revitalització.

 

Si heu anat escoltant ja us haureu deixat seduir per aquest rock creatiu i un xic canalla, amb una poètica pròpia, popular, irreverent, esquinçada i plena d’humor, que expressa unes immenses ganes de viure la vida tal com raja. Com diu la canço, el perrokianisme és pur positivisme.


 

 


perroker.com 

 

En Jordi ha estrenat fa poc una fantàstica pàgina web on podreu pouar en tota la seva música; des del rock més hevy a un blues que, de sobte, agafa l’harmònica i s’escapa cap al folk. Biografia, històries, videos d'actuacions, videoclips i tot el que vulgueu. Una font d'energia per anar escoltant aquest estiu.

 

  P- Vull donar molt positivisme i bones energies a tots i a totes en aquest moments difícils però si més no interessantíssims cap a dins i cap a fora. Bon estiu.

 

Menos mal que nos queda el blues

que nos da la luz

que nos da la lus.

 

Bon estiu!

 

I

 

    

 

 

 

 

(1) Sobre els escenaris del Farró vegeu també 

 

diumenge, 19 de juliol de 2020

La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

 

Matí del 3 de març del 1925. Una colla de Sant Medir baixa pel carrer Saragossa, entre el carrer Santjoanistes i Guillem Tell. Es tracta d'una fotografia procedent del Arxiu de Sarria-Sant Gervasi que ha estat publicada en diferents mitjans. Tanmateix l'he triat per començar aquesta col.lecció de fotografies antigues perquè, com veureu al final, amagava un secret que ja ha estat revelat.




El tema principal de la imatge és la desfilada dels medins. A primer terme just apunten els plomalls dels quatre batidors de la Guardia Urbana de gala, que obren la marxa.


Al darrera hi va l'abanderat acompanyat de dos cordonistes a dreta i esquerra, muntants a cavall.

 

Els segueix el carro de les escombraries que, sobre la marxa, va recollint la brutícia que deixen els cavalls. 

 

Més enrere una banda de músics fa sonar els seus instruments de vent i de percussió, omplint l'aire d’alegria. Una mica més amunt veiem encara alguns carruatges que formen el seguici carregats de i caramels i ganes de gresca.

 

Es tradició que les colles passin per davant de les cases dels seus socis[1]  i al carrer Saragossa hi viuen molts socis de la Humorística, amb seu al Farró i  també socis de l’Antiga de Sant Medir que té la seva seu a l’Ateneu de Sant Gervasi. Però aquesta colla no pot ser la Humorística. Si ho fos anirien en burret i no en cavall, així que molt probablement ha de ser l’Antiga de Sant Medir[2].

 

Sobre les estretíssimes voreres alguns veïns observen el pas de la colla esperant els seus dolços projectils. A la dreta, a primer terme, uns nens en bata d'escola, perquè Sant Medir sempre es celebra en dia feiner. Els homes que, a banda i banda del carrer, acompanyen el seguici porten la típica gorra de plat que els identifica com a treballadors o menestrals. Observeu la manca absoluta de presencia femenina i de nens petits. 

 

Al terra del carrer podem veure les vies del tramvia 17 que just en aquest punt es bifurquen per facilitar l'encreuament dels tramvies que van en sentit contrari: de Plaça Catalunya a  la Plaça de la Constitució, avui Frederic Soler, o de la Plaça de la Constitució a Catalunya. Traça d'aquest tramvia és també la columna de ferro forjat que s’aixeca a primer terme a la dreta i que sustenta l’abundant cablejat elèctric que travessa el carrer de bada a banda[3].

 

A aquesta alçada el carrer està format per cases amb jardí frontal, de planta i pis o planta i dos pisos.

 

 

A primer terme, a l'esquerra, veiem una renglera de peces de marbre que pertanyen al taller Marbres Barba, especialitzat en làpides funeràries, que ocupava la cantonada Saragossa/Guillem Tell,  banda muntanya.

 

 

Més amunt, pujant a la dreta, probablement oculta darrere l’arbre esponerós que centra la fotografia, sabem que hi ha la casa del número 52, que encara es conserva i que, segons ens informa la seva tarja d’escala, va ser construïda al 1852.

 

Just davant de l’arbre veiem un segon pal de ferro del cablejat del tramvia. Es tracta d’un model posterior, més petit i de disseny més modern que es va utilitzar a partir dels anys 20[4].

 

Si seguim la línia de façanes del carrer en direcció al Tibidabo, veurem que a sobre del terrat d’una de les cases següents hi ha dos dipòsits d’aigua de grans dimensions que ens parlen de les dificultats de disposar d’aigua corrent a les cases. 

 

Seguint més amunt, a darrer terme, abans del perfil de la muntanya podem intuir la teulada del convent de les Sanjoanistes[5]

 

Una desertitzada serra Collserola tanca l’horitzò. Al seu cim hi podem reconèixer l’Observatòri Fabra. El seu director, Josep Comes i Solà molt bé podria haver estat un dels personatges que es miren la desfilada del medins pel carrer de casa seva[6].  

 

Tornem ara a primer terme de la fotografia per resseguir a ma esquerra les façanes bellament ornamentades d’una sèrie de cases senyorials amb jardins davanters.

 

La primera, que només veiem a mitges, ha de correspondre a la casa de la cantonada amb Guillem Tell. En veiem alguns elements de la tanca; a primer terme una gran porta de ferro forjat  franquejada per uns pilars acabats amb embellidors de ceràmica vidriada; més enllà una porteta de servei molt petita que ens parla de l’estructura classista i de la voluntat de diferenciació social en aquests temps; més amunt, veiem una segona porta de ferro forjat, amb pilars i decoració igual que la primera. Es tractava dons d’una de les cases més grans i luxososes del carrer. Aquest fet es confirma si observen que l’edifici de La Caixa que hi ha avui ocupa tres números (65-67-69) [7].

 

Al davant de la façana d’aquesta casa, entre la tapia i el jardí s’aixeca una columna alta i estreta. Es tracta d’un pilar d’aigua dels que es van utilitzar per donar pressió a l’aigua que s’obtenia d’algun pou o mina. S’hi veu una escala d’esglaons de ferro que servia per pujat a fer el manteniment del petit dipòsit situat al cap d’amunt del pilar. Malgrat ser una estructura senzilla però molt aparatosa i poc elegant, aquesta columna ens parla també de la importància d’aquesta casa que devia ser de les primeres en tenir aigua corrent[8].

 

Seguint carrer amunt – números 71 i 73 actuals - veiem una casa senyorial, gairebé un palauet, de planta i dos pisos amb una façana ornamentada amb elements eclecticistes. A la vorera, davant la porta, un pal de fusta de gran alçada sustenta els fils elèctrics que abasteixen les cases. 

 

A la parcel·la següent, una casa de planta i pis ha de ser l’antecedent de la que avui encara es conserva al nº 75.

 

I més amunt encara, una palmera ocupa el pati davanter de la casa del número 77, que no veiem, però que té una llarga història ja que va ser seu de La Falange desprès de la guerra i, posteriorment va acollir l’emissora Radio Joventut de Barcelona des del 1951 fins al 1970[9]. 

 

Més amunt de la palmera veiem les façanes d’unes cases més senzilles que corresponen a la banda de mar del carrer Santjoanistes. A la casa del cantó podem distigir una gran obertura en arc que, com veureu, amaga informació molt important.

 

 

Efectivament, si aquesta fotografia té avui un gran valor historiogràfic és perquè és la que ha permès a en Pep Arisa identificar i ubicar amb precisió les famoses Cases d’en Farró que donen nom al barri[10]. Quan tot això encara eren camps i xaragalls, Silvestre Farró va fer edificar, a les primeries del S.XIX unes cases arrenglerades en forma de carrer. Sabíem que la façana estava orientada a migdia i que el carrer que va prendre el nom de Farró és  l'actual Santjoanistes. 

 

Al 1850 els propietaris encarreguen al mestre d'obres Jeroni Granell una reforma d'aquestes cases. Comparant el projecte de la reforma amb la fotografia que estem analitzant en Pep Arisa ha pogut identificar aquesta finestra arquejada com a part de les cases d’en Farró reformades.

 

Així dons ja sabem que les primeres cases urbanes del barri estaven a la cantonada Saragossa amb Santjoanistes, baixant a la dreta, banda muntanya, al solar que ara ocupa l’edifici d’estil racionalista que correspon al número 83 del carrer Saragossa.

 

Es per aquesta troballa que aquesta fotografia és la pedra Rosetta del Farró.

 

 

 



[1] Per una petita historia de les colles de Sant Medir a Barcelona podeu veure Les colles de Sant Medir. 186 anys endolcint Barcelona al blog de la ciutat


[2] ESTER DE LA HUMORISTICA, 2016, La colla de Sant Medir “La humorística”; Coses del Farró, nº6, Tardor. D’altra banda el recorregut de l’Antiga de Sant Medir segueix baixant actualment per Saragossa.  

[3)La columna de ferro forjat, d’aire modernista deu ser l’original del 1903 quan es va electrificar la línia. Del mateix model se’n ha conservat una a la plaça Figuerola. Un dels motius de resistència a l’electrificació dels tramvies va ser precisament la crítica al sistema de presa aèria de corrent tant per motius estètics com de seguretat. Tanmateix aquest sistema s’acabà imposant per la seva eficiència i econòmica. La substitució dels pals de fusta que sostenien el fil elèctric per «elegantes y esbeltas columnas de hierro, que al mismo tiempo pueden ser empleadas para sustentar las farolas del alumbrado eléctrico de las plazas y calles” eliminaven les dificultats estètiques. MERRY DEL VAL,D:, 1896, Barcelona y los tranvías eléctricos, Barcelona, Luis Tasso.

[4] Com aquest en podem veure a l’actualitat a l’Avinguda Tibidabo en el cablejat del Tramvia Blau

[6] Josep Comes i Solà, director de l’Observatori Fabra des de la seva inauguració al 1904 fins a la seva mort el 1937, vivia una mica més avall del carrer Saragossa a la Vil.la Urania que ara hostatja el centre cívic. VILARRASA, A, 2018, Urània, Coses del Farró, 10, Tardor

[7] Avui correspon als números 65 -67- 70, ocupats per l’edifici de La Caixa. Segons recorda en Pep Arisa, a la cantonada Saragossa amb Guillem Tell, en frot a Marbres Barba, i havia una torre molt gran envoltada de jardí que arribava un bon tros endins del carrer Guillem Tell. ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, Sant Jordi, p.29

[8] A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià Sant Gervasi he pogut trobar diversos expedients de 1853,1854 i 1856 que parlen de la instal·lació d’aquests pilars d’aigua a les façanes de les cases.

[9] Vegueu una interessant resenya sobre l’activitat de Radio Joventut i una extensa descripció dels origens i reformes de l’edifici a BALAÑA I BADIA, P., 2017, Quan Radio Joventut parlava des de el Farró, Coses del Farró, nº 8, Tardor, pp. 8-19


divendres, 10 de juliol de 2020

Sant Gervasi desaparegut

El Jardí de Sant Gervasi d’aquest mes de Juliol publica la meva ressenya del llibre San Gervasi desaparegut: un llibre de fotografies antigues on Jesús Mestre ens acompanya a Un sorprenent viatge al passat de Sant Gervasi.



 

Aquí m’agradaria parlar de les fotografies que ens aporta localitzades al Farró. 


Hi trobem imatges de paissatges que el temps ha respectat i altres desapareguts o profundament transformats. El passatge Sant Felip al 1935 és el que millor podem reconèixer, ja que sortosament s'ha conservat, més o menys, tal com era. Hi veureu una Plaça Lesseps als inicis dels anys vint, que malgrat la seva gran transformació encara conserva alguns elements que podem reconèixer. En canvi l’església del convent de les monges Sanjoanistes, que hi havia hagut a la cantonada entre el carrer Saragossa i el carrer que porta el nom del convent, ha desaparegut totalment substituit pel bloc de vivendes Oasis. Com també ha desaparegut el carrer Wagner, que passava per on ara va General MItre, entre el carrer Putxet  i el carrer Sant Gervasi de Cassoles. 


Altres imatges ens fan arribar el reflex esvanit de la vida que es feia ens aquests espais: la festa de Sant Medir amb els medins de Sant Gervasi desfilant pel carrer Saragossa, el1925; la Colla Humorística desfilant pel Farro als anys 50; una xocolatada a la plaça Mañer i Flaquer, que sempre ha estat el lloc de les festes, als voltants dels 1945; i dues imatges de les nenes de l’escola Cardoner, que estava al carrer Septimania cantonada Homer, participant a la processó de Corpus amb els vestits de primera comunió, cap al 1956. D'aquesta escola nomès en resta avui la palmera del pati del davant, testimoni mut de la implacable transformació del paissatge. 

 

Deixo pel final la fotografia del Farró que a mi més m’ha sorprès i emocionat: les cases del número 25 i 27 del carrer Juli Verne on va viure el pintor Josep Amat amb la seva família. Al número 27  va tenir el seu estudi, durant uns anys, el ceramista Llorenç Artigas.

 

Quan amb la Julia Deambrosi ens vam proposar identificar les imatges actuals dels quadres que Josep Amat va pintar sobre el Farró – Josep Amat, testimoni d’un paisatge fugisser - no coneixíem aquesta fotografia. 



 Les façanes del nº 25 i 27 del carrer Juli Verne. 


Aquest fragment de carrer que el pintor va plasmar dues vegades correspon al punt on avui pasen els carrils de Mitre en direcció Llobregat, a l’alçada del carrer Puig-reig.  

 

            Josep Amat, Carrer Juli Verne 1940 Oli sobre tela 63 x 70 cm. Col·lecció particular.

 

A l'obra Carrer Juli Verne del 1940, les podeu reconèixer perfectament a primer terme a la dreta, a la cantonada entre el carrer Puig-reig i Juli Verne. Al davant de la porta del número 25  hi veiem el primer dels oms envellits que reseguien l'acera i dels que també deixa testimoni la fotografia.


Cada fotografia és un forat en la boira del coneixement, per això el llibre Sant Gervasi desaparegut és un gran regal.


Us el recomano.




 

 

 

 

 

 

 

  

 

 

diumenge, 21 de juny de 2020

Matilde Díez (i 3) : A la recerca d’una casa a Sant Gervasi

Anteriorment en aquesta serie:

Matilde Díez (1): L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs

Matilde Díez (2): La perla del teatro español


Son molts els testimonis que afirmen que Matilde va arribar a tenir una casa a Barcelona i que, al llarg de la seva vida hi va passar llargues temporades[1]. 

La primera pista de que la casa de Matilde Díez podria trobar-se al Putxet me la va donar el llibre de Fabra i Huertas, Els barris de Barcelona. Parlant dels elements patrimonials que s'estan perdent recorda que "dues figures que formaven part d'una porta d'entrada modernista, juntament amb una reixa del mateix estil, foren eliminats per una tanca moderna, sense suc ni bruc. Sembla que dites figures, que eren a una torre del final del carrer Saragossa, representaven Matilde Díez i el seu marit."[2] 

Amb la imaginació excitada per la imatge del carrer Saragossa encapçalat pels busts de Julian Romea i Matilde de Díez me’n hi vaig anar, a veure que veia i el resultat no va poder ser més decebedor. Allà res feia recordar una imatge tant potent.




 

Malgrat aquest desencís a l’hemeroteca de La Vanguardia vaig trobar la confirmació de que Matilde Díez havia tingut una casa al Putxet en aquesta deliciosa cita del 1882. 

 

La eminente actriz, la artista más querida de nuestro público, señora doña Matilde Díez se halla en su magnífica torre del Putchet, donde acostumbra pasar todos los veranos, acompañada de su apreciable família[3].

 

A l’arxiu de Sant Gervasi em van donar més alegries: allà es guarda una instància escrita de la pròpia ma de l’actriu, que comença així:

 

"Matilde Díez Hermida, propietaria de la torre nº 3 de la calle del Putxet a VS con el debido respeto expone: ect...ect.." [4]

 

Es confirmava així que “La Matilde”, tot i el seu anar i venir pel món, havia estat la nostra veïna. Però on devia ser la seva casa?. L’actual numero 3 del carrer Putxet, a tocar del carrer Balmes, en aquella època era encara la llera del Torrent de l’Infern i això queda molt lluny del carrer Saragossa.

 

Una torratxa amb vidres de colors blaus i vermells.

 

La que em va donar la pista definitiva per trobar la casa va ser, com sempre, l’Elvira Farreras que no només afirma que l’actriu havia viscut a una casa del Putxet, sinó que la descriu de manera inconfusible.

 

Tenia un jardí força gran que llindava paret per paret amb el Bosc Bertran i que, cosa estranya, encara es conserva. Tenia dues entrades una pel carrer Putxet i l'altre pel carrer Cadis. La corresponent al carrer Putxet i que era la principal, després de pujar una bona sèrie d'escales, duia a la casa còmoda i no massa ostentosa, això si, tenia la seva torratxa coberta i amb unes finestres als quatre costats que tenien vidres de colors, blaus i vermells. L'entrada principal tenia un portal amb una reixa modernista molt bonica. Per un costat i l'altre estava emmarcada per dos pilars que tenien al cim i com a coronament els busts de l'actriu i del seu marit, que crec que era també l'actor Julian Romea i que es miraven l'un a l'altre.” [5]

 

En aquest mapa del 1933 es pot identificar el parc de Can Bertran i el triangle que dibuixa la seva tanca amb el carrer Putxet i el Carrer Cadis. La primera parcel·la que s’allarga verticalment, seguint la tanca del parc, des del carrer Putxet al carrer Cadis i que té una casa de planta quadrada a dalt de tot, havia de ser la casa de la que ens parla l’Elvira.



Mapa 1933 ICGC

 


Foto aèria actual

 

A la fotografia aèria podem identificar la casa de planta quadrada al cap damunt del carrer Cadis, a tocar de la casa de Can Bertran, i veiem com el jardí allargassat, que originalment devia portar fins a la seva entrada principal pel carrer Putxet, es troba ara ocupat  per una edificació moderna.

 

Així que havia de buscar la casa de Doña Matilde al carrer Cadis. Me’n hi vaig anar i en arribar al cap d’amunt del carrer la vaig trobar, esplèndida, amb la seva torratxa amb les finestres de colors; una mica avergonyida d’haver transformat la seva façana posterior, segurament dedicada al servei, en la seva entrada única i principal.

 


Carrer Cadis 17-21

 

Segurament, al ritme de l’especulació urbanística creixent que va transformar radicalment el barri del Putxet, la parcel.la es va dividir i la part anterior que corresponia a un gran jardí es va vendre per construir- hi dos blocs de pisos als que s’accedeix per l’actual número 31-33 del carrer Putxet.

 


Entrada actual del carrer Putxet 31-33

 

L’entrada a la casa devia quedar al costat de la tanca de ferro de la Casa Bertran que encara hi ha a Putxet 29, i allí hi devia haver els busts dels dos actors, que malgrat la seva separació, la Matilde va conservar tota la vida. 

 

Com era la casa en temps de Matilde Díez

 

Així doncs, tot fa pensar que desprès del seu casament el 1836, en ple èxit i donat que vé molt sovint a actuar a Barcelona, la Matilde compra aquesta casa i hi passa moltes temporades. Quan poden coincidir, li acompanya el seu marit Julian Romea[6], que potser aprofita les llargues tardes d’estiu per escriure, des del jardí, les seves poesies i obres de teatre, mentre ella passeja amunt i avall, memoritzant el paper de la seva propera estrena. També és molt possible, però això ja son imaginacions meves, que en aquest immens jardí adossat a la tanca del parc de Can Beltran, l’Alfredo Romea, el fill de la parella, tinguès estades tranquil·les, a cura d’una avia o d’una institutriu, quan els seus pares eren de tourné.

 


Antonio Maria Esquivel. Retrato de Alfredito Romea Diéz. 1845

Font: Museo del Romanticismo de Madrid

 

Al cap de pocs anys, la unió amb en Julian Romea es desfà i Matilde segueix conservant la seva casa del Putxet, on amb el temps acostuma a passar llargues temporades de repòs i des d’on manté una estreta relació amb els escenaris barcelonins, fins al punt d’estrenar una obra en català i de seguir-hi actuant quan, per l’edat, ja s’ha retirat oficialment del teatre. 

 

Com era la casa on tot això va passar? Ens podem imaginar a la Matilde enfilada a la torratxa dels vidres de colors?. A l’Arxiu Municipal Contemporani vaig trobar un expedient del 1890 que aporta llum sobre aquesta qüestió. En ell en Xavier Tort i Martorell demana permís a l’Ajuntament de Sant Gervasi per aixecar un pis i unes golfes a la seva casa del carrer Putchet nº 3 que consta només d’una planta baixa

 

En el projecte que presenta per la seva aprovació, signat pel mestre d’obres Juan Linares Goméz, aporta el dibuix de la façana principal, que ens permet reconèixer l’estil, la distribució i els ornaments de les finestres de la casa que hem identificat al carrer Cadis 17

 


 

El projecte inclou un plànol de la planta baixa, amb una distribució que no sabem fins a quin punt altera la original.

 

 


 

Així que en temps de la Matilde la casa tenia una sola planta amb porta i finestres ornamentades a l’estil neoclàssic del S.XIX. La planta de la casa estava distribuïda en amplis salons i un menjador que s’obria a una gran galeria vidriada orientada a llevant i que omplia la casa de llum matinal. L’absència de cuines i  altres espais de servei ens fa pensar que aquests estaven situats en un semi-sotarrani al que s’accedia des de la porta de servei que donava al carrer Cadis i que era molt més petita i menys ornamentada que l’actual.

 

La façana principal, que ara no podem veure des del carrer Càdis, s’obria cap a migdia i connectava amb l’avinguda que, travessant el jardí, portava fins a la porta del carrer Putxet, al cap de munt del carrer Sant Felip: una tanca de ferro forjat, franquejada per dos pilars, a sobre d­­­­el quals descansaven els busts de Matilde Díez i Julian Romea mitrant-se l’un a l’altre.

 

Jardí desolat de ma joventut

 

Com els dracs, que viuen per sempre mentre que els nens es fan grans, les cases tenen una vida molt llarga i acullen altres histories i altres estadants. El temps fa la seva feina i envelleix, esborra, preserva, modifica.

 

Matilde Díez va morí a Madrid el 16 de gener de 1883. Tenia 65 anys. Als darrers temps de la seva vida tot fa pensar que s’estava a Barcelona més que mai. 

 

Julián Romea havia mort 15 anys abans, quan només tenia 55 anys, víctima d’una malaltia del cor que havia contret durant una gira per Amèrica[7]El 1873, s’ havia posat el nom de Romea a l'antic Teatre de l'Hospital que havia estat inaugurar el 1863 i que encara avui porta aquest nom[8].El seu fill Alfredo s’havia casat i amb dos fills petits havia enviudat al cap de pocs anys.  Així que és molt possible que al darrers temps de la seva vida la Matilde sovinteges les seves estades a la casa del carrer Putxet, on fruïa de la companya del fill y dels nets.


Retrat de Matilde Díez ja gran que es conserva a l' l'Arxiu Nacional de Catalunya

 

El que sabem del cert és que, poc abans de la seva mort, quan ja feia anys que s’havia retirat dels escenaris madrilenys, seguia actuant a Barcelona. La Vanguardia recull notícies de l'actuació continuada de Matilde l'any 1881 al teatre Novedades i als primers mesos del 1882 al Teatre Principal. En una d'aquestes actuacions la Novedades veiem com el públic barceloní la seguia reverenciant.

 

"Doña Matilde Díez es siempre la maestra en el buen decir y el modelo que deben estudiar las actrices españolas. Al verla anoche en escena, en el ocaso ya de su gloriosa y dilatada carrera, echamos de ver la distancia que media entre muchas de las actrices que hoy dia pasan, por notabilidades, y esta verdadera notabililad, cuyo nombre vivirá inperecedero en los anales de la escena española.»[9]

 


Conducció del cadàver de Matilde Díez al cementiri.

Dibuix de Juan Comba, La Ilustración española y americana, 27 (3):52

 

En el seu testament deixa la casa al seu fill Alfredo Romea que, dissortadament, moriria nomes sis mesos desprès de la seva mare, deixant orfes els seus dos fills menors[10]. 

 

No sabem quant temps van quedar buits i desolats els jardins de la casa del carrer Putxet. Només sabem que set anys desprès en Xavier Tort i Martorell (1854-1912), encara jove però ja en ple desenvolupament professional i polític, es disposa a ampliar la casa afegint-hi un pis més. Tort i Martorell era un empresari i polític català, membre del Partit Conservador, que va ser diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica i també regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Especialista en dret administratiu, és autor del “Tratado General de expropiación por utilidad pública”.

 

L’Elvira Farreres, que ho sabia tot sobre el Putxet, és qui ens explica la continuació d’aquesta historia:

 

En morir Tort i Martorell la casa fou venuda a un industrial que es deia Capdevila i que va ampliar la vivenda respectant el jardí i el seu aire romàntic. Aquest senyor va deixar aquest món poc abans de la guerra i la seva vídua, en mig de les dificultats que aquesta comportava va aguantar la casa com va poder[11]. Anys més tard es va vendre el jardí i al cap de poc temps la reixa i els busts que ornaven la mateixa varen desaparèixer ja que un nou propietari que no devia ser partidari del "modernisme" tingué l'acudit de "modernitzar" el portal, instal·lant al seu lloc una tanca amb reixa de ferro, de sèrie, i sense cap mena d’interès artístic. Busts i reixa qui sap on hauran anat a parar, la reixa segurament fosa i els busts trinxats als derribos tal i qual"[12]

 

Era modernista la reixa? No ho crec. Qui sap si entre el 1900 i el 1910 algú va canviar l’entrada neoclàssica per una reixa modernista. De ser així, hauria conservat els busts? Pot ser l’Elvira ja ho sabia però va voler fer l’acudit i en Jaume Fabre s’ho va creure.

 

El que si es modernista és el poema que em ve al cap per concloure aquesta romàtica historia[13]

 

Somni semblaria

el temps que ha volat

de la vida mia.

Sense les ferides que al cor ha deixat,

sense les ferides que es tornen a obrir

quan veig que no vessa

ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaven de pressa,

i encara no manca

penjat a la branca

un tros de la corda de l'engronxadora

com trista penyora

despulla podrida d'un món esbocat...

Faune mutilat

brollador eixut

jardí desolat

de ma joventut.

 

 

 

 

 

 



[1] Gran Enciclopedia Catalana; Bravo Motata, F., 1971, Historia de los nombres de las calles de Barcelona, Vol. III (M/Q), pag. 50; Ajuntament de Barcelona, Districte Sarrià Sant –Gervasi, 2006, Els nostres carrers porten nom de dona; Díez (Matilde) Biog., a: Enciclopedia Universal Ilustrada Espasa-Calpe, ob.cit. En aquesta obra en concret es diu “Residió largas temporadas en una finca de recreo de San Gervasio (Barcelona), en cuya barriada se dio su nombre a una calle”

[2] FABRA, J. i J.M., HUERTAS, 1976, Tots els barris de Barcelona, Ed. 62, vol.3, pp. 120


[5] FARRERAS, E. 1982, Adeu Putxet, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pg. 24 i 25

 

[6] Testimoni de la presencia i l’estima per Julian Romea a Barcelona tenim el carrer que porta el seu nom i que va, paral·lel a Via Augusta, entre La Travessera de Gracia i el carrer de La Granada i també el Teatre Romea que porta el seu nom des de 1873. Romea havia mort cinc any abans (1868) a Loeches (Madrid), víctima d’una antiga malaltia del cor, quan només tenia 55 anys. 

 

[7] A la seva biografia es diu: “Estando en Barcelona agravose su enfermedad. Regreso precipitadamente a Madrid donde, por prescripcion facultativa, al pueblo de Loeches, y regreso poco después a la corte al ver que no encontraba alivio a su dolencia" Moriria al poble de Loeches el 10 de Agosto de 1868. Romea Yaguas (Julián). Biog., a: Enciclopedia Universal IlustradaEspasa-Calpe, Tomo LII, Espasa Calpe S.A., Bilbao, pag. 195

 

[10] BARATECH ZALAMA, M. T., 1991, Julian Romea: reseña de su homenaje postumo, A: Villa de Madrid, Ayuntamiento de Madrid, 103, pp. 55-65. En aquest mateix article es diu que Alfredo va ser enterrat a "San Gregorio de Dassolas, cerca de la quinta de recreo que habia comprado su madre para pasar grandes temporadas de descanso." Tot fa pensar que, malgrat la pifia l'Alfredo descansa al cementiri de Sant Gervasi

[11] Hem pogut comprobar aquest fet gracies a un expedient del 1959 en el que la propietària Mercedes Santgenís Vda. Capdevila presenta per la seva aprovació un projecte d’ampliació de la porta del carrer Cadis n 17, projecte que no es correspon amb la porta actual i que no sabem si es va arribar a fer (AMCBCN,Carpeta n º 50432 referente a la finca Cadiz 17).

 

[12] FARRERAS, E. 1982, Adeu Putxet, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pg. 24 i 25

 

[13] ALCOVER, J., 1909, La reliquia