10.5.21

Petita història de la Vil.la Urània 2. Urània arriba al Farró (1875- 1899)



Anteriorment en aquesta serie: 

 

1.Bienvenido Comas fa una casa nova al Camp de les Figueres (1868-1875)

 

 

 



Dibuix de la Vil·la Urània. Eduardo Vicente. Abril 2021

 

Quan al 1868 l'acabalat comerciant Bienvenido Comas va fer construir les parets que avui acullen el magnífic bar on anem a fer petar la xerrada, la casa no tenia cap nom. Com no el tenien la rastellera de torretes que a la mateixa època van anar transformant el Camp de les Figueres, entre el carrer Sant Felip i les vies del ferrocarril de Sarrià. En aquest post esbrinarem com és que aquesta casa va arribar a tenir el nom de la musa dels set cels (1). 

La joventut de Comas, lluny de Sant Gervasi

Desprès de la desgraciada mort de Bienvenido el 1875, els germans Comas Solà tenen per tutor en Josè Totau que havia estat soci del seu pare. Al cap de poc temps, el 1879, la seva mare, Francesca Solà és torna a casar i ho fa amb Cirilo Montserrat, empleat de la firma Totau Comas que probablement era la persona que l’ajudava a administrar les diverses finques de l’Eixample en les que havia invertit la fortuna de Bienvenido. D’aquest matrimoni en naixeran dos fills; una nena, la Júlia, i un nen, en Joan. 

Francisca Solà. Fons Familiar

La família vivia en un pis del carrer Casp 36 (2) i passava els estius a Picamoixons on havien fet construir una gran torre al costat del mas de la família Montserrat.

El petit Josep ben aviat va mostrar la seva afició per l'astronomia. Ja vam veure com a l’edat de 7 o 8 anys feia una conferència per la criada que el cuidava explicant-li que les estrelles són sols que estan molt lluny de nosaltres:

“Poco tiempo después – explica ell mateix - me regalaron un libro de astronomía. Pronto tuve el valor de escribir un pequeño libro sobre esta ciencia y a los 12 escribí otro mucho más extenso con grabados recortados de varios periódicos y dibujos hechos por mi. A los 13 tuve en mi poder un catalejo de 50 mm. de diámetro, con el cual pude observar la Luna y el Sol y hacer algunos dibujos de las manchas solares.”(3)

Al terrat de la seva casa del carrer Casp instal·la el seu primer observatori privat i allà és on, de manera apassionada i autodidacta, comença a fer-se astrònom. Ens el podem imaginar observant els estels des del terrat de casa i recollint rigorosament les seves observacions en llibres i llibretes, plens de dades i dibuixos.

Dinar d’estiu a la casa de Picamoixons on veiem al jove Josep Comas, amb el seu germà Joan, la seva germana Júlia, la seva mare Francisca Solà i dues persones més, probablement els masovers de la finca. 1886. Fons familiar.

Durant un d’aquells llargs estius passat amb la família a Picamoixons, a la ciutat de Valls s’esdevingué un fet que serà clau per afiançar aquesta afició i fer-ne una veritable vocació. El 7 de juliol del 1884 va caure un meteorit. En Josep el va estudiar i en va fer un informe que deia així:

"El 7 de juliol darrer, al voltant de les deu del matí, en un indret dins la ciutat de Valls, a la presó, dins el pati d'aquest establiment, es va produir el xoc d'un uranòlit que va caure del cel com una estrella filant, fent un soroll semblant a un paper que s'esquinça, però més fort. El mateix dia es van sentir trons llunyans, però a l'hora de la caiguda el cel era gairebé net.

Aquest uranòlit, que jo he tingut a les mans, i del qual en tinc l'honor d'enviar-vos un dibuix, molt exacte i de mida natural, va enfonsar-se fins a 20 centímetres de profunditat"

En Josep era un apassionar lector de L’Astronomie, una de les principals revistes de França, publicada per Camille Flammarion. Atrevit i segur d’ell mateix, envia el seu escrit al gran mestre, que li accepta la publicació i l'encoratja a seguir treballant. Ens podem imaginar l'impacte que als 15 anys li devia fer veure els seus propis dibuixos publicats a la famosa revista. 

I és en aquest fet, gairebé a la ratlla de la infància, on veiem créixer dues de les grans passions de Josep Comas i Solà: augmentar el coneixement sobre l'univers i endonar-lo a conèixer, dues passions que, unides, faran que la casa d'en Bienvenido acabi sent Vil·la Urània, la casa de la ciència. 

La Urània de Camille Flammarion 

Camille Flammarion (1842-1925) havia fundat la revista L'astronomie el 1883 per popularitzar el coneixement científic en física, astronomia i meteorologia. La revista va arribar a tenir un gran prestigi i una extensa tirada. A partir del 1887 s'hi van publicar els butlletins de la Société Astronomique de France, que el mateix Flammarion havia impulsat i presidit com a plataforma de difusió del coneixement astronòmic. 

Per Camille Flamarion la divulgació científica no només era una manera d'explicar a la societat els coneixements científics consolidats, si no que també li servia per comunicar tot allò que ell creia i que la ciència encara no havia pogut demostrar. 

Portada de Uranie de C. Flamarion, Edició 1912

El 1889 publica Uranie (4) que va tenir un èxit extraordinari. En aquesta fantàstica història un jove ajudant del Director de l'Observatori de Paris s'adorm, esgotat de tants càlculs, tot recolzant el cap sobre l'escriptori del seu mestre. 

La taula és presidida per un rellotge en l'ornamentació del qual una jove Urània, noble i elegant, guia el pas de les esferes (5). 

"La Musa celest era de peu. Amb la ma dreta amidava els graus de l'esfera estelada; la ma esquerra, caiguda, portava una petita ullera astronòmica..... Musa i deessa, era bella, era encisadora, era admirable"[6]

Damià Campeny. Representació de Urània als porxos de'n Xifrè a Barcelona 1836

En el seu somni la bella Urània pren al jove de la mà i l'enlaira per sobre dels terrats de París: 

"Vaig pujar, pujar llarg temps, arrossegat per una embranzida màgica vers el zenit inaccessible. Urània era a prop meu, una mica més elevada, mirant-me amb dolcesa i mostrant-me els reialmes d’abaix." 

A mesura que s'enlairen els continents es confonen i comença el veritable viatge, de planeta en planeta, fins depassar el Sol i veure'l com un astre més en la immensitat estelada. Urània, que arrossega al jove astrònom en aquest vol per l'univers, va explicant-li les característiques dels mons pels que passen, tot allò que els astrònoms ja saben i també tot allò que encara no han descobert.

Així Flammarion, emparant-se en el somni, descriu per boca d'Urània les particulars característiques dels habitants de cada món. Mart és el planeta més important perquè allí és on es reencarnen les ànimes dels terrícoles. A Mart les ànimes prenen un nou cos dotat amb sis membres i dues ales. Aquests esser es nodreixen a partir de la respiració i viuen eternament. 

Urània també felicita al jove perquè ell serà testimoni del naixement d'una nova astronomia. "Ets destinat a assistir a una transformació complerta de la ciència. La matèria farà lloc a l'esperit.” L'astronomia matemàtica i geomètrica desapareixerà per donar pas a l'astronomia de la natura que estudiarà la Vida Universal. Perquè "la vida és la fi de la creació tota entera. Si no hi hagués vida ni pensa, tot això - la immensitat de l'univers - seria com nul i no esdevingut". Així l'astronomia esdevindrà una filosofia capaç d'orientar el pensament de la humanitat cap a una civilització més justa (7).

Seguint el somni d'Urània, Comas serà al llarg de la seva vida un gran defensor del paper civilitzador de la ciència i mantindrà l'interès per una colla de temes que havia iniciat Flammarion; el laïcisme com a forma de rescatar la ciència de l'obscurantisme de l’església, l'interès per Mart i els seus canals (8) o l'exploració de les veritats i les mentides l’espiritisme (9). 

Però, a poc a poc, Comas es va distanciant de la concepció romàntica de la divulgació científica, encetant un nou estil, el de la modernitat, en el que divulgar no vol dir vulgaritzar o falsejar sinó fer entenedor als no experts allò que la ciència defensa en cada moment de la seva història, amb els seus límits i amb tot el seu rigor (10). 


Una nova Urània a Sant Feliu de Guíxols

Però no avancem esdeveniments i tornem a la vida del jove Josep Comas que encara transcorre lluny de Sant Gervasi. La gran afició que sent per l'astronomia no el converteix en un bon estudiant des del punt de vista convencional. Als 18 anys ingressa a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona on no completarà la seva llicenciatura de Ciències fins 8 anys desprès, ja amb 26 anys. 

El jove Josep Comas i Solà. Sense data. Fons familiar

Uns estudis dilatats en el temps i el fet que no acabés de fer mai el doctorat, ens parlen d’un jove benestant, amb uns interessos científics molt polaritzats a l’observació astronòmica i poc disposat a esmerçar temps i esforços en els estudis acadèmics necessaris per obtenir la titulació. D’aquesta època d’estudiant n’hi queda una visió molt crítica i negativa de la ciència oficial.

Potser per això el 1897 no dubta en abandonar el seu lloc de professor substitut a la Universitat de Barcelona, per anar a treballar com a astrònom professional a l'observatori, pomposament batejat com Observatori Català, que Rafel Patxot s'havia fet construir a la seva casa de Sant Feliu de Guíxols i que estava dotat amb els instruments més avançats. 

Sent encara un adolescent en Rafael Patxot i Jubert, fill d'una il·lustre nissaga d'industrials del suro, va acompanyar al seu pare a vendre taps a la ciutat de Reims i allí li van regalar el llibre Astronomie populaire de Camille Flammarion que va marcar per sempre el seu interès per l'astronomia i per la ciència en general. Així que quan Josep Comas es trasllada a Sant Feliu per col·laborar en els treballs d'aquest jove industrial, afeccionat d'excepció a l'astronomia i la meteorologia, es troba amb algú que li és molt proper i amb qui durant uns anys podrà compartir la seva passió per l'observació del cel. 

L’ Observatori Català a Sant Feliu de Guixols

Hi era Urània? Ben segur que sí. Lectura compartida pels dos joves, el conte de Flammarion publicat a França deu anys abans devia ser present a les seves discussions sobre la ciència i la societat i l'alè romàntic que desprèn devia influir en les seves vesprades, de manera que no ens sorprèn gens que Comas s'enamorés de Maria Teresa Patxot, germana de Rafael que, com una jove Urània, els acompanyava en l'observació de les nits estelades de Sant Feliu, al ritme del batec de les onades rompent a la platja. 

Maria Teresa Patxot. Fons familiar


Comas es va estar a Sant Feliu del 1897 al 1899. Aquest any es casa amb Maria Teresa Patxot i decideix marxar de Sant Feliu per tornar a Barcelona. Diuen que els hiverns de Sant Feliu no li provaven o potser volia volar sol, o potser l'amistat amb el que ja era el seu cunyat havia començat a refredar-se. El cas és que el recent matrimoni deixa Sant Feliu per tornar a Barcelona. 

Fotografia de noces de Josep Comas i Solà i Mª Teresa Patxot i Jubert.1899. Fons Familiar

Els Patxot no van trigar gaire a seguir-los. El desembre d'aquell mateix any s'inicia una vaga de treballadors del suro que durarà fins al març del 1900 i durant la qual la casa dels Patxot és apedregada per una gernació que trenca els vidres i insulta a la família. En Rafael Patxot queda molt afectat per aquests fets i accepta la proposta del seu sogre, Rafael Rabell, de desfer-se de la fàbrica i traslladar-se a Barcelona per ajudar-lo en el seu negoci de comerç amb Amèrica del Sud (11). 

Deixar Sant Feliu, deixar l'Empordà, deixar el seu Observatori no devia ser fàcil per en Rafael, però a la maleta es va endur un dels seus majors tresors: el petit llibret Uranie de Flammarion que acabaria traduint al català i publicant a la Biblioteca Popular de L'Avenç el 1903. 

La imatge d’Urània l'acompanyaria també en la seva agitada vida des del seu ex-libris, on se la veu llegint el llibre del cel sota una clara divisa: Per molt que sàpigues és molt més allò que ignores. (12)

Alexandre de Riquer. Ex Libris de Rafael Patxot


Carrer Sant Felip 29, una casa sense nom

Mentrestant, en un petit racó de Sant Gervasi, la casa construïda per Bienvenido Comas havia quedat fora del centre de la vida de la família Montserrat Solà. Potser en Bienvenido havia pensat en anar-hi a passar els estius i potser, si hagués viscut, hauria acabat traslladant-hi la seva residencia, però la seva mort prematura esborrà tots aquests futurs.

Què passava al número 29 del Carrer Sant Felip entre la mort de Bienvenido Comas (1857) i l’arribada del seu fill Josep (1899). Qui vivia a la casa durant aquests 42 anys? 

Júlia Montserrat, germana de Josep Comas, al jardí de la Vil·la Urània. Sense data. Fons familiar. Es tracta d’una fotografia en color, feta per Comas utilitzant el mètode de la tricotomia.

La resposta a aquestes preguntes no l’he trobat a cap llibre, ni tampoc entre els records de la família si no remenant els papers de l’Arxiu de Sarrià-Sant Gervasi. 

Efectivament, els expedients administratius del districte ens donen tres pistes del que passava a la casa durant aquests anys. El primer ens diu que el 1878 allí hi vivia en Pedro Piquer que va demanar permís per canviar les reixes per unes altres; el segon document parla de que en Ricardo Comas, en nom de la seva mare Francisca Solà, el 1894 demana permís per elevar la tanca que separa la finca del número 29 de la del número 31; finalment un document del 1895 ens informa de que l’inquilí de la casa, el senyor Teodor Merly, demana permís per construir un cobert al jardí. Així mateix el padró d’habitants de Sant Gervasi del 1895 confirma que al carrer Sant Felip hi vivien Teodor Merly de Iturralde, la seva esposa Maria Dolores Bago i la seva filla Rafaela(13)

Això ens fa pensar que la família Montserrat Solà llogava la casa del carrer Sant Felip 29. Penseu que en aquell temps el lloguer estava molt estès, fins hi tot entre famílies benestants que tenien així una gran mobilitat. D’altra banda el negoci del lloguer no devia ser estrany per la Francisca Solà que, com hem vist, havia adquirir diversos edificis a l’Eixample.

Tanmateix la casa de Sant Gervasi ja devia tenir alguna cosa especial que atreia el coneixement i la ciència. Teodoro Merly de Iturralde (1835-1925), probablement el darrer inquilí de la casa abans de l’arribada de Josep Comas i Solà, va ser un enginyer industrial conegut per ser l’autor del primer informe de les pedreres de Barcelona. Aquest treball, realitzat el 1868 suposa un clar antecedent del primer mapa geològic de la zona que encara trigaria uns quants anys a arribar (Jaume Almera 1891). Així mateix Merly de Iturralde va ser l’autor i impulsor del projecte del Ferrocarril del Baix Empordà que havia d'haver anat de Caldes de Malavella a Sant Miquel de Fluvià passant per Sant Feliu de Guíxols i per Palamós i que finalment no es va construir per manca de finançament. 


Urània arriba al Farró 

Poc abans de casar-se, el 1898 Josep Comas es reparteix amb el seu germà Ricardo, els béns heretats del seu pare.

Amb aquest repartiment la casa del carrer San Felip passa a mans d’en Josep. És en aquest moment que li dona el nom de Vil·la Urània i s'hi fa construir un observatori que, tot i una mica inferior al de Sant Feliu, li permetria realitzar les observacions que més èxits li van donar. (14)




Per la Vil.la Urània començava un període de gran esplendor. Responent a la seva passió per la divulgació científica, el que seria flamant director de l'Observatori Fabra no va dubtar en convertir casa seva en un espai obert a amics, coneguts i veïns, per observar el cel i celebrar tota mena de conferències i reunions científiques. La musa del cel havia arribat al Farró.



(Continuarà.....)

Agraïments

 

Per escriure aquesta sèrie he comptat amb el suport i l’assessorament d’en Pau Senra, nebot-besnét de Josep Comas i Solà i, a través d’ell, de la seva mare Mariona Petit. També vull agrair la tasca de l’Eulàlia Petit que ens ha deixat al seu bloc Barcelonetes informacions i documents molt valuosos per la història de la Vil·la Urània. Han estat de gran ajuda les converses amb en Ricard Martínez, astrònom i expert en la vida i obra de Josep Comas i Solà, i amb la Nuria Guille, germana de l’Ernest Guille, fundador d’Aster. Agraeixo també el suport de l’Irene Oliva que m’ha facilitat aquests contactes i d’en Ramón Bernal i l’Ester Rodríguez testimonis d’alguns moments crucials en la història de la Vil·la Urània. Al Pep Arisa que, com sempre, m'ha donat suport al llarg de tota la investigació. l'Eduardo Vicente que ha fet per nosaltres un nou dibuix de la Vil·la. A tots ells, moltes gràcies.

 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.


Notes

(1) Urània és la novena de les muses, filles de Zeus i de la titànide Mnemòsine, que personifica  la memòria. Les muses viuen a l'Olimp i, de tant en tant, baixen a la Terra i escullen a un humà per explicar-li alguna cosa a cau d'orella. Part del text que constitueix aquest post va ser publicat a la revista Coses del Farró, nº10, p.8 , Tardor 1918 

(2) Aquesta casa era propietat de Cirilo Montserrat que, segons consta a l’expedient del 1884 sol·licita permís per construir un albañal a la casa del carrer Casp.

(3) Escrit autobiogràfic pubicat a OLIVER, J.M., 1987, Josep Comas Sola visto por Josep Comas Sola, Astrum, 77, noviembre, p.5

(4) FLAMMARION, C., 1889, Uranie, Col.lection Guillaume, C. Marpon et E. Flammarion Editeurs, Paris. 

(5) Aquesta imatge correspon a la representació d'Urània que presideix el conjunt escultòric que remata la façana dels porxos d'en Xifré, al Pla de Palau. L'edifici va ser construït entre el 1836 i el 1840 i els relleus escultòrics encarregats al escultor neoclàssic Damià Campeny. Al igual que en el relat de Flammarion, Urània és representada dreta al costat d'un rellotge. A l'altra banda del rellotge hi ha Cronos que sosté una dalla, establint així la relació entre l'astronomia i el temps. Es probable que aquesta representació d'Urània correspongui a una tradició. A sota del conjunt s'hi llegeix Urania coeli motus scrutatur et astra (El moviment del cel i les estrelles és observat per Urània). 


(7) Flammarion, C. 1903, ob.cit., p. 39 

(8) El 1914 publica un llibret que porta per títol La vida en el planeta Marte i va publicar més de trenta articles sobre Mart a La Vanguardia. En tots ells fa gala d'una gran rigorositat i recomana no deixar-se emportar per la fantasia. 

(9) Flammarion havia publicat el 1907 Les forces naturelles inconnues. Com veurem més ampliament en el següent post, Comas escriu El espiritismo ante la ciencia on té per objectiu reconèixer la realitat d'alguns fenòmens i denunciar el frau d'alguns d'altres. 

(10) Cebrian I., Divulgador i periodista científic, a: AAVV, (2004) Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, Ajuntament de Barcelona, p.131 

(11) Patxot i Jubert, R. (1952). Guaitant enrera. Fulls de la vida d’un octogenari. Ginebra., p. 467-474. 

(12) Patxot va demanar a Alexandre de Riquer (1856 -1920) que li fes un dibuix pel seu ex-libris. Aquest dibuix havia de representar a Urània llegint el Llibre del Cel damunt d'un fons estelat i a primer terme unes argelagues simbolitzant les dificultats de l'estudi. L'autor del dibuix es va descuidar les argelagues però tanmateix en Patxot va acceptar el resultat. Patxot i Jubert, R. (1952), ob. cit, pp.54

(13) Expedient AMDSG 1878 Pedro Piqué solicita permiso para cambiar las rejas por otras; 1894 Ricardo Comas demana permís per elevar la tanca que separa el nº 29 del 31; i 1895 Teodor Merly inquilí de la casa de Sant Gervasi; Padrón de Habitantes de Sant Gervasio del 1895, pag. 117, AMDSG. Sobre els treballs de Teodoro Merly de Iturralde podeu consultar SERRA, R., 2018, Primeres notícies sobre el carbó i l’asfalt de la conca minera de Berga 1786-1870, L'Erol, revista cultural del Berguedà, [en línia], Núm. 136, p. 18-23  i també ARAGONES, E., 2016; Geologia i roques industrials de la província de Barcelona en un manuscrit de 1868, Treballs del Museu de Geologia Barcelona, 22: 25-56

(14) Al full d’actualització del padró de Sant Gervasi del 1901 AMDSG consta que 28 de gener del 1901 la casa era propietat de Josep Comas i Solà, que hi vivia tot sol. Es diu que la casa és d’un sol pis i no hi consta encara cap habitació al terrat. Tanmateix sabem que Comas va construir l’Observatori per aquell temps. OLIVER, J.M., Comas i l'observació astronòmica a: AAVV, (2004) Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, Ajuntament de Barcelona, p.45 











23.4.21

Petita història de la Vil.la Urània 1.Bienvenido Comas fa una casa nova al Camp de les Figueres (1868-1875)

 

 

 

Fa molt temps que vaig començar aquesta història. Era obligat pel que significa el llegat de Comas i Solà, perquè el centre cívic és l’equipament més important del barri i pels molts conflictes que es creuen en la tenaç defensa de la casa.

A poc a poc, em va anar interessant més i més. La història anava creixent i jo era incapaç de rematar-la en les poques pàgines que es solen dedicar a un post. Però finalment aquí la teniu: la petita historia de la Vil.la Urània, des de la seva construcció el 1869 fins als nostres dies.

Seran vuit posts que aniré publicat. La primera part, els quatre primers, van des de la construcció de la casa fins a la mort de Josep Comas i Solà. A la segona part passarem per anys d’abandó i decadència, l’etapa escolar, la lluita ciutadana i dels descendents de Comas contra l’enderrocament, fins a arribar finalment a la remodelació i al ple funcionament de l’equipament Vil·la Urània. Els identificareu per aquest magnífic dibuix que ens ha fet especialment l'Eduardo Vicente.

Si em voleu acompanyar serà un recorregut ple de sorpreses i espero que us interessi tan com m’ha interessat a mi.

 





Façana de la Vil·la Urània al carrer Saragossa. 2012

Aquesta història comença només uns anys després que les terres de Can Regàs es desvetllesin del seu somni rural.  El 1849 s’obre un carrer vertical que havia d’unir Gràcia amb el Putxet millorant les comunicacions i afavorint així la progressiva urbanització de la zona. Se’l anomena carrer Sant Felip – avui Saragossa - en referència a la capella consagrada a Sant Felip Neri que hi havia a tocar de l’antic camí que recorria aquelles finques formades per vinyes i camps de cereals, i puntejades d'ametllers i garrofers.

1868, un any gloriós

Gairebé vint anys després, el 1868, la part baixa del carrer – entre els actuals carrers Sant Eusebi i Madrazo - segueix conservant el seu caire rural i forma part de l’extensa Finca de Can Regàs, que en aquesta zona rep el nom de Camp de les Figueres.

Bienvenido Comas és un comerciant de 44 anys, nascut a Figueres, progressista i adinerat, que es troba en la plenitud del seu èxit. Ell i el seu soci José Totau tenien una botiga de quincalleria i merceria al carrer Ferran, a l’alçada de Pla de l’Ensenyança. A més a més, la firma Totau Comas actuava amb èxit en petites operacions financeres. Casat amb Francisca Solà, és pare d’un fill, en Ricard, i n’espera un altre. 


Francisca Solà. Fons familiar

Al setembre d'aquest any hi hagué la revolució anomenada "La Gloriosa" que va acabar amb l’exili de la reina Isabel II i l'inici del sexenni democràtic (1868-1874). Però ni les crisis que van donar lloc a la revolució, ni la recessió econòmica que va provocar sembla que afectaven gaire al pròsper Bienvenido Comas. La vida li ve de cara i decideix fer-se una casa a Sant Gervasi de Cassoles.

Després de voltar per la zona s’enamora d’un terreny situat entre el carrer Sant Felip i la via del ferrocarril, que forma part de la finca anomenada Can Regàs. 

Aquesta heretat era propietat de la família España i limitava a l’est amb la Riera de Cassoles, al sud amb la riera de Sant Gervasi i el carrer Laforja, a l’oest amb el futur carrer Balmes i el carrer Alfons XII i al nordest amb el carrer Guillem Tell. La finca, de més de 80.000 metres quadrats, estava travessada pel traçat del ferrocarril, avui Via Augusta(1). 

Quan Bienvenido Comas es passeja pel carrer Sant Felip pensant en adquirir un terreny per la seva casa ja fa 6 anys que Baltasar de España, noble i regidor perpetu de l'Ajuntament de Barcelona, ha mort -1862 – i ha deixat hereu de la finca de Can Regàs al seu primogènit, José Maria de España i Orteu, encara menor. Ja fa un any que per iniciativa de la seva vídua, Fancisca d’Orteu, usufructuaria dels béns del seu difunt marit fins a la majoria d’edat del seu fill, s’ha aprovat l’inici de la urbanització de l’heretat de Can Regàs (2).

Així que Bienvenido Comas compra a Francesca d’Orteu una parcel·la de 914 m2, formada per tres peces de terra i situada entre el carrer Sant Felip i la via del ferrocarril (3). En resulta una propietat irregular que correspon al número 29 del carrer, amb una peça que s’allarga per la vorera del ferrocarril i per darrera del número 31 del carrer Sant Felip.

La presencia del ferrocarril, inaugurat el 1863, no sembla suposar-li cap molèstia. Al contrari, fa la parcel·la més atractiva per la seva proximitat a l’estació de Sant Gervasi.


Fragment del plànol inclòs a l'expedient: Urbanització i Plànols de Terrenys a Sant Gervasi, Relatius a 
Donya Francisca Orteu d'Espanya.1874. AMDSG


Per completar el seu projecte Bienvenido es posa en contacte amb un jove arquitecte de 30 anys, Magí Rius i Mulet, que tot i que no ha arribat encara a la seva cima creativa, ja té un gran prestigi i ha construït diverses torres a Sant Gervasi (4). 

Rius i Mulet no triga gaire a lliurar a Bienvenido un projecte que serà el que aquest utilitzarà el 3 de juliol per sol·licitar a l’Ajuntament de Sant Gervasi, l’autorització per construir una casa d’una sola planta, amb la façana oberta al carrer Sant Felip i que distaria vuitanta pams de la línia de carrer.

El 19 de desembre, probablement a la residencia que la família tenia al Passeig de Gràcia número 52, naixia el seu segon fill, Josep Comas i Solà.


Una casa i un jardí


Projecte signat per Magí Rius i Mulet i Bienvenido Comas. 1868. AMDS

La casa construïda és una mica més senzilla que la que es veu al projecte, però conserva detalls ornamentals de caràcter neoclàssic als marcs de portes i finestres i als acabats de cornises i baranes. 


Façana Principal de la Vil·la Urània. 

És de planta rectangular amb predomini de la línia recta. Es troba alçada sobre una mena de pòdium que li dona un aire de temple clàssic i fa que per accedir a la porta de la façana principal s’hagi de pujar una graderia de vuit esglaons, emmarcada amb baranes i rematada amb les escultures de dos lleons que reposen sobre els pilars.

Per les escales s’arriba a una terrassa balustrada amb baranes de pedra que esculpeixen un reixat adornat amb una flor.


Detall de l'ornamentació neoclàsica de les finestres

Les obertures de la façana son simètriques i estan protegides per pestanyes superiors recolzades sobre dues mènsules cadascuna, decorades amb motius vegetals d’inspiració neoclàssica.

La façana posterior

Alguns d’aquests elements com la graderia d’accés i les baranes de pedra es repeteixen a la façana posterior on s’obren tres arcs de mig punt suportats per dues pilastres en els extrems i dues columnes centrals amb capitells.

Tal com és característic en les torres construïdes en aquesta època la casa s’envolta d’un jardí romàntic amb molts elements propis de l’eclecticisme. En aquest cas el jardí té una extensió de 720 m2 i conté elements ornamentals com un petit estany i una font adossada al mur que envolta la casa, construïda amb còdols de colors i profusament decorada.

Font adosada al mur lateral
Restes de l'estany davant de la façana posterior

Una estrella que s'apaga

Tanmateix la bona sort de Bienvenido no el va acompanyar durant gaire temps. El 1875, en ple estiu – 26 de juliol - va morir a l’edat de 49 anys. En el seu testament nomena hereus als seus fills Ricard i Josep a parts iguals i estableix que la seva vídua, Francisca Solà i Agramunt, que només tenia 35 anys, en sigui l’administradora fins majoria d’edat dels fills. 

En Josep, el fill petit, només tenia 7 anys i amb una precocitat extraordinària ja s’interessava per la ciència i l’astronomia. Així ho va explicar ell mateix, molts anys desprès.

“Mi primer recuerdo astronómico data de cuando yo tenía 7 u 8 años. Yo me encontraba convaleciente de una enfermedad, y no sé por qué daba una conferencia a la criada que me cuidaba; me acuerdo haberle contado, sin haberlo leído en ninguna parte que las estrellas eran soles alejados de nosotros por distancias inmensas.”(5)

Aquest petit conferenciant, anirà creixent i esdevindrà el savi, carregat d’optimisme i generositat, que posarà el coneixement del cel al servei del progrés humà. Aquest nen, orfe de fa poc arribarà a escriure ja al final de la seva vida:

“La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual ….. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de qué Universo forman parte integrante.”

 José Comas Solá, Barcelona, 1935


I tot això passarà en aquesta caseta del carrer Sant Felip que ara romanceja encara, anònima i silent, perduda en un petit racó de Sant Gervasi.


(Continuarà .....)


Agraïments

 

Per escriure aquesta sèrie he comptat amb el suport i l’assessorament d’en Pau Senra, nebot-besnét de Josep Comas i Solà i, a través d’ell, de la seva mare Mariona Petit. També vull agrair la tasca de l’Eulàlia Petit que ens ha deixat al seu bloc Barcelonetes informacions i documents molt valuosos per la història de la Vil·la Urània. Han estat de gran ajuda les converses amb en Ricard Martínez, astrònom i expert en la vida i obra de Josep Comas i Solà, i amb la Nuria Guille, germana de l’Ernest Guille, fundador d’Aster. Agraeixo també el suport de l’Irene Oliva que m’ha facilitat aquests contactes i d’en Ramón Bernal i l’Ester Rodríguez testimonis d’alguns moments crucials en la història de la Vil·la Urània. Al Pep Arisa que, com sempre, m'ha donat suport al llarg de tota la investigació. A l'Eduardo Vicente que ha fet per mi un nou dibuix de la Vil·la. A tots ells, moltes gràcies.

 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

(1) PORTAVELLA, J., 2010, Els carres de Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, p.24.

(2) No serà fins al 1874 que Francesca d’Orteu presentarà un nou plànol que fixa de manera definitiva l’alineació dels carrers d’aquesta zona. Podeu veure el plànol de urbanització de Can Regas del 1874 al post Matilde Díez (1): L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs

(3) Dec aquesta i altres informacions d’aquest post a l’informe realitzat per Daniela Calpena i Marcos, el 2011, amb el títol: “Estudi històric de la finca ubicada al carrer Saragossa 29, Villa Urània”. En aquest document s’aporten informacions produïdes per l’estudi dels documents recollits al Registre de la Propietat n 7, l’Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i l’Arxiu Històric de Sarrià.

(4) Magí Rius i Mulet (1838-1897) va ser arquitecte de la Real Acadèmia de San Fernando i va construir un gran nombre d’edificis basats en l’arquitectura arquitravada, amb un marcat estil eclèctic i que destaca per l’ús innovador de la tècnica del ferro. Entre el 1876 i el 1885 va ser l’arquitecte de la Casa de la Misericòrdia, convent que ocupava l’espai on avui hi ha la Facultat de Geografia i Història de la UB. És també l’autor del desaparegut Hotel Tibidabo, inaugurat el 1882. Però la seva obra més reconeguda és el Passatge del Crèdit (1876-1879) entre el carrer Ferran i la Baixada de Sant Miquel, molt a prop d’on Bienvenido Comas tenia la seva botiga.

(5) COMAS I SOLÀ, J. Text autobiogràfic publicat a OLIVER, JM, 1987, Josep Comas Sola visto por Josep Comas Sola, Astrum, 77, noviembre, p.5









31.3.21

El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

Aquest  post no és només per llegir a casa, és per anar a passeig

Pep Arisa

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Prosseguim el nostre itinerari pel carrer Vallirana des del carrer Francolí, que antigament era conegut com a carrer del Camp, fins a la Ronda....i una mica més amunt.

Fa uns anys, els passats 40 i 50, al número 45 que fa xamfrà amb el carrer del Francolí, hi hagué la PELUQUERIA PARA SEÑORAS “SERRA” que, segons un anunci del Programa de la Festa Major de l’any 1944, “...es sinónimo de distinción por el servicio esmerado y económico...”. Avui encara hi ha una perruqueria per a senyores, la perruqueria LAURENS. 

A l’altre xamfrà del costat muntanya, hi hagué la polleria de la Gregoria que a més de carn d’aviram venia també ous. 

L’edifici del número 47, s’ha rehabilitat recentment (2017-2019). Aquest treball, liderat pels arquitectes Pere Buil i Toni Riba, va ser seleccionat per al Premis FAD 2019. Es tracta d’una casa, construïda l’any 1923, de planta baixa, dos pisos i terrat. És un edifici discret però que mostra l’estil noucentista de l’època, amb portes i finestres de llindes semiesfèriques i decoració simple. Coronant la façana hi podem veure un frontó semicircular amb una singular obertura. Les baranes dels balcons i la porta d’entrada son de ferro fos o treballat. 


Vallirana 47


Parada nº 1: Les “targes d’escala” el DNI de moltes cases.

Al número 49 trobem una casa senzilla, de baixos i un pis. Per les dues portes de la façana, deduïm que son dos habitatges independents. Al terrat en destaca una balustrada de ceràmica.

Per la “tarja d’escala” [1] de la porta que, suposem, dona accés al primer pis (i al terrat) sabem que la casa és de l’any 1870. La barana del balcó, la reixa de la finestra dels baixos i la “tarja d’escala” són de forja.


Vallirana 59

Al número 50, on encara avui hi ha una peixateria, hi tingué durant molts anys la seva la Balbina, que presumia de servir els millor peix fresc i marisc del barri.

Ben a prop, al número 54, hi tenim una casa que inicialment devia ser de planta baixa i un pis i, després se n’hi va afegir un altre. La decoració és senzilla: el baixos tenen les parets arrebossades imitant carreus, mentre que les del primer pis són únicament arrebossades; les llindes de les obertures tenen un discret relleu decoratiu; les baranes del balcó i de les dues finestres dels baixos són de forja. La porta és també metàl·lica i força treballada. Una franja decorada, a la zona dels antics respiradors del terrat, va d’un extrem a l’altre de la façana. 

El segon pis, es veu clarament que és un afegit posterior (possiblement de l’any 1946).


Vallirana 54


Parada nº 2: Dues cases de pisos i una bonica torre. 

Al número 55, hi trobem un edifici d’habitatges plurifamiliars construït, segurament, l’any 1909 pel mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa. 

Aquesta casa, de tres pisos i un local comercial a la planta baixa, va ser promoguda per Enrique Hugas i Klán un rendista que, com veurem, vivia en una torre d’aquest mateix carrer.

Els detalls constructius i ornamentals de la façana, amb motllures florals a les llindes, es van repetint i són idèntics o molt similars als que anirem veient en diferents cases del carrer [2].

En destaca el balcó corregut de la primera planta, amb barana bombada de serralleria i peces decoratives de xapa estampada i retallada i els dos d’iguals característiques, però semicirculars, que hi ha en cadascun dels pisos superiors. Fa la impressió que el punt culminant del coronament ha estat mutilat. 

L’any 1956, a la botiga dels baixos, s’hi establi una indústria torrefactora de cafè que perfumava sovint, amb els seus aromes, tot el barri: el “Tostadero Rio Grande”, que va tancar fa uns anys.




Vallirana 55

Pràcticament davant, al número 56, hi tenim un altre edifici gairebé bessó del que acabem de veure, fet pel mateix mestre d’obres en Josep Masdéu i Puigdemasa. És de l’any 1909 i promogut pel mateix propietari, Enrique Hugas. 

En aquest cas l’obra consistí en la remunta de quatre pisos (el darrer endarrerit de la línia de façana) sobre una casa ja existent i la reforma de la façana.

Com a l’edifici d’enfront, el primer pis té un gran balcó corregut, amb baranes de forja bombades, i el segon i tercer pisos, tres balcons semicirculars en cadascun d’ells. Els detalls ornamentals, relleus motllurats de temàtica vegetal a les llindes i acabats de serralleria son calcats als de la casa de davant. En aquest edifici,de forma més evident, la culminació del coronament de la façana també sembla que ha estat escapçada.

Només hem localitzat la data de la llicència d’obra per a la construcció d’aquesta casa, d’abril de 1909, però és molt possible que les dues cases (aquesta i la del davant) es fessin alhora.

A aquesta casa hi hagué durant un temps l’Acadèmia Balmes, on el mestre Joaquim Aulina al matí preparava nens de 6 a 10 anys per l’ingrés al batxillerat i a les tardes feia el que en deien repàs .


Vallirana 56.

A l’altra banda del carrer, la casa del numero 57 és, tot i la seva senzillesa, una bonica casa. És un edifici d’una sola planta tot i que, posteriorment s’hi ha afegit endarrerit de la façana un primer pis amb un tancament modern que, tot i contrastar amb el vell edifici, ajuda a destacar-ne l’estil. 

De la planta baixa en destaquen les obertures de la porta i les finestres, amb les llindes semicirculars i les treballades reixes de forja d’aquestes últimes. L’arrebossat de les parets imita, a la zona de la porta, carreus de pedra i a cada extrem de la façana i podem observar unes lesenes o bandes verticals també simulant carreus.

Els antics respiradors i la balustrada del terrat, segurament fets de terracota, donen un toc de singularitat a la casa. Els dos pilars centrals de la barana estan coronats amb uns florits testos d’obra.

No hem pogut esbrinar l’any de construcció, ni l’autor del projecte d’aquesta casa.


Vallirana 57.

Al número 60 hi ha des de l’any 1934, la IMPREMTA SALVADÓ. L’impressor que posa damunt del paper, en negre sobre blanc o en colors, les publicacions que editem des de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri. Actualment és la tercera generació d’aquesta família qui continua, encara, davant de l’empresa. 


Parada nº 3: Casa Enrique Hugas.

Una mica més amunt, ens aturem davant del número 61. És la casa-torre de l’Enrique Hugas, el ric propietari de moltes de les cases, amb pisos de lloguer, del carrer.

L’any 1909 és va fer construir, per a ell i la seva família, una senyorial casa-torre. El mestre d’obres va ser, ho endevineu?... el seu constructor de capçalera, en Josep Masdeu i Puigdemasa.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar de planta baixa amb jardí posterior, pis principal, pis del servei i golfes. Una composició simètrica seguint els corrents i els cànons socials de l’època tot respectant la jerarquització dels espais que necessitava la classe promotora: la planta baixa -on es feien els actes socials- comunicada amb el jardí, el pis principal -amb els espais i dependències més íntimes-, el pis destinat al servei, amb les golfes i el terrat. 

Tot i que l’ornamentació de la façana és similar a la que hem anat veien en moltes de les altres cases, en aquest cas els carreus rugosos d’estuc i els relleus al voltant de les obertures, llindes de portes, finestres i respiradors de la cambra d’aire del terrat, semblen destacar més.

La casa està coronada amb una barana, sinuosa i decorada, que culmina amb un tirabuixó proper a les creus gaudinianes.

A l’interior es conserven, en molt bon estat, sostres motllurats originals, algun d’ells policromats i antics arrambadors de ceràmica.

La façana del pati interior, més sòbria, s’obre sobre un gran jardí a través d’una galeria amb dos nivells [3].

Fa anys, en aquesta casa hi residí una comunitat de monges de la Congregació de Jesús Pacient que actualment son a Can Trilla del carrer Gran de Gràcia. Al llarg de molts anys aquest edifici ha estar ocupat pel Centre de serveis a la gent gran Vallirana 61.


Vallirana 61. 

Davant, al número 64, hi havia el Taller metal·lúrgic d’en Julio de No. El taller era al baixos i en un altell hi tenien la vivenda. Hi produïen peces per a cafeteres i calderes de calefacció.


Anunci del taller Julio de No a La Vanguardia del 22-11-1955, pàg. 19

Al número 65, fent cantonada amb la placeta, hi havia una lleteria que utilitzava el jardí de la casa per tenir-hi un petit estable amb 4 o 5 vaques. Era la vaqueria de l’Antonio i la Victoria. Venien una llet i una nata boníssimes que, mentre la dona venia a la botiga, el lleter anava repartint pel barri. 

Travessem la plaça de Sant Joaquim, on també hi ha algun edifici modernista, com la Casa Saperas del 1910, atribuïda al mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez i promoguda, també, per en Enrique Hugas. Una mica més amunt, al número 75, hi veurem un altre edifici d’aquests mateixos autor i promotor. 


Parada nº 9: Abans de sortir del barri.

Des de la plaça de Sant Joaquim en amunt, principalment pel costat de la dreta, hi trobem un seguit de cases interessants.

Al número 70, fent xamfrà amb la plaça, hi ha una casa de planta baixa i pis, de molt bon aspecte. És la casa d’en Ramón Cuyàs [4]. Tenim la impressió que es tracta de dos habitatges independents. Els baixos amb la seva pròpia porta, amb una llinda semicircular, la reixa de forja i una finestra, també enreixada, que dona a la plaça. I el pis, amb una segona porta que en facilita l’accés i, segurament, també al terrat. A la planta de dalt hi ha dos balcons, un que s’obre a la façana principal i l’altre que ho fa a la plaça de Sant Joaquim. 

La barana del terrat està construïda per una balustrada de ceràmica o terracota.

No hem localitzat l’any de construcció, ni l’autor del projecte tot i que hem pogut documentar que, a primers del 1893, es va fer un condicionament de la façana [5]


Vallirana 70

Al costat, al número 72, hi trobem una bonica casa de planta baixa i un pis. En destaquen les llindes semicirculars de les obertures i els treballs de forja de portes, finestra i barana del balcó. A la façana, arrebossada, no hi ha cap altre detall que els respiradors, segurament de ceràmica, de la cambra d’aire del terrat. 

A la part del darrera de la casa, hi ha una alta torratxa coronada amb una balustrada de ceràmica. Aquestes cases, fins al número 76, tenen un jardí o pati posterior.

Tampoc hem sabut localitzar l’any de construcció, qui en va ser el propietari o promotor, ni l’autor del projecte.


Vallirana 72

Al número 74, continuant amb aquest seguit d’interessants torres, som davant d’una casa de planta baixa -destinat a local comercial (actualment hi ha un restaurant)- i un pis.

L’octubre del 1933, el llavors propietari Vicenç Baldrich, va fer una important obra de reforma i ampliació d’aquesta casa. S’hi va remuntar un pis, reformar els interiors i condicionar la façana. El projecte i la direcció de l’obra va anar a càrrec del Mestre D’Obres Jaume Sanllehy i Molist [6].

La façana està arrebossada imitant, als baixos i en unes sanefes verticals als extrems de l’edifici, carreus de pedra. 

La barana del terrat està decorada omplint, amb petites peces de ceràmica vidriada blanques i blaves, els panys entre pilars. 

El balcó del primer pis, corregut en tot l’ample de la façana, te dues obertures amb persianes de llibret i la barana bombada de forja.


Vallirana 74

Arribem davant del número 76. 

Al meu parer, una de les cases -d’aquest estil- més boniques del carrer. Segurament es tracta de la remunta d’un pis sobre una casa ja existent. No hem sabut esbrinar qui en va ser l’autor del projecte, el propietari promotor, ni l’any de construcció.

És d’un edifici de planta baixa i un pis, amb unes grans i treballades balconades d’obra a la primera planta i al terrat. Els respiradors de la cambra del terrat estan acompanyats d’una artística sanefa esgrafiada.

Hi podem veure, també, acolorits esgrafiats seriats amb figures geomètriques en els paraments llisos del primer pis, mentre que a la planta baixa la paret presenta un estucat -imitant un acabat d’obra vista fet de maó- amb una sanefa o faixa d’esgrafiats sota del balcó.

Les llindes i laterals de les portes i la finestra -amb reixa de forja- de la planta baixa, estan decorades amb unes motllures que ens recorden acabats gòtics. 


Vallirana 76. 

Al costat, al número 78, hi ha El Refugi de Sant Gervasi un bar-restaurant d’aquells “de tota la vida”. Inicialment el regentà en Lluís i la seva esposa (que els veïns més vells encara recorden) i, des del 2012, és la Carme qui en porta les rendes. És un indret tranquil i ideal per a fer-hi esmorzars, l’aperitiu o dinar-hi. 

Davant, al número 75, hi ha una nova casa promoguda per n’Enrique Hugas. Es tracta d’una reforma, afegint-hi dos pisos i condicionant tota la façana, d’una casa existent. 

El projecte, de l’any 1911, el va fer el mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez (que, aquell mateix any, edificà la Casa Santeugini del carrer de Septimània 33). Segurament, el propietari-promotor, encarregà una casa d’habitatges molt semblant -pel que respecta a l’estil i decoració de la façana- a les que ja tenia construïdes al mateix carrer; tot i que, en aquest cas, les ornamentacions florals semblen més abundants i ufanoses.

La planta baixa presenta tres obertures: una porta estreta i dos finestrals contigus. Al primer i segon pis hi ha balcons correguts, amb baranes bombades de forja molt treballades, mentre que els de les finestres de la planta baixa -alineats amb la façana- són de ferro fos. 

D’aquesta casa destacaríem, així mateix, l’element de coronament de la façana amb un pseudo-frontó de línies corbes i elements decoratius de caràcter floral.


Vallirana 75. 

Als números 79-81, on ara hi ha un bloc de pisos, hi havia, al número 81, la casa de Mª de les Neus Mansana, obra de l’any 1894 [7] del reconegut arquitecte Josep Domènech i Estapà. Aquesta casa, malauradament, entre els anys 1953 i 1954 es va enderrocar per a fer-hi el gran edifici, segons el projecte de l’arquitecte Joaquim Viladevall Marfà, que avui hi podem veure. 


Vallirana 81. Façana de la casa de Mª Neus Mansana segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (1894) (AMDSG)


Un altre dels element singulars que hi havia al llarg d’aquest carrer, com en molts altres del barri, eren els antics fanals [8]. Malhauradament, tot i l’interès de l’Associació de Veïns del Farró en que aquests es mantinguessin, l’Ajuntament inicialment els va respectar, però després -l’any 2013- els va fer desaparèixer [9].


Detall dels antics fanals que hi havia en aquest carrer.


Colla de Sant Medir passant pel carrer l’any 1989. Observeu, dalt a l’esquerra, els vells fanals (Foto Arxiu Colla Humorística)


A la cantonada de Vallirana amb Pàdua hi havia una “escola per a senyoretes” portada per les germanes Dolores i Teresita Sala, doña Dolores i doña Teresita com se les tenia que anomenar llavors. A aquella escola, de senyoretes distingides, hi va anar durant dos cursos (1916-1919) l’escriptora Mercè Rodoreda que vivia relativament a prop, al carrer de Manuel Angelon [10].

Arribem a la Ronda del General Mitre, on també hi conflueix el carrer de Pàdua, abans anomenat Sant Antoni de Pàdua.

La travessem.



Parada nº 10: Casa Tosquella. 

A l’altre costat, formalment fora del nostre barri i ja dins del de Putxet, als números 91-93, hi ha una veritable joia del modernisme barceloní: la Casa Tosquella. Es tracta d’una torre unifamiliar aïllada feta construir l’any 1889, pel comerciant enriquit a Amèrica, Antoni Tosquella, sota la direcció del mestre d’obres Joan Caballé. 

Va ser reformada [11], els anys 1906-1907, per l’arquitecte Eduard Mª Balcells i Buïgas que, amb una gran riquesa ornamental, li donà l’aspecte actual. La casa consta de planta baixa i un soterrani. En l’edifici es combinen els elements curvilinis i les línies trencades, propis de l’estètica modernista, amb altres de caràcter arabitzant. Les façanes són d’estuc de calç lliscat sobre suport de maó i esgrafiats al voltant de les obertures amb un repertori de motius geomètrics, florals i zoomòrfics. Les teulades de les dues torres són de ceràmica esmaltada i vidriada. Compta amb portes, reixes, baranes i detalls de forja molt treballada i de gran fantasia. 

La casa, envoltada d’un gran jardí -mutilat, els anys 70, per l’obertura de la Ronda-, tot i  l'aspecte de deixadesa que avui presenta, va ser declarada “Bé d’Interès Cultural del Patrimoni Històric Espanyol” l’any 1974 i actualment està catalogada com a “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya. Segons Elvira Farreras, durant uns anys, hi havia viscut el baríton cordovès Marcos Redondo. Explica també, aquesta emblemàtica cronista del Putxet, que el jardí estava voltat d’una reixa de ferro forjat, d’estil gaudinià, per on s’hi passejaven dos paons que se sentien cridat d’un tros lluny [12].

Al llarg d’uns anys hi va viure Mª Dolors Castells i Tosquella, la filla de l’home que va manar construir la casa. Mª Dolors Castells, que sempre s’oposà a que s’enderroqués la casa, es va enemistar per això amb una part de la família. La mateixa tenacitat que li va permetre quedar-se a casa seva li va costar l’herència. La dona sabia que aquella resistència a l’especulació i a la destrucció del patrimoni tenia un escut legal molt concret. L’únic que la va salvar de la voluntat familiar de vendre’s l’immoble va ser el contracte formal que Mª Dolors Castells tenia amb els seus pares. “La meva mare em va signar un contracte de lloguer. I encara sort, perquè gràcies a ell puc continuar aquí com a inquilina”, explicava ella mateixa a La Vanguardia l’any 2012 [13]. Mª Dolors Castells va morir l’any 2018.

Ha estat una veritable llàstima que aquest important edifici -una joia del modernisme català-, pel pas del temps i la manca de manteniment, s’hagi anat degradant sense que, després de tants anys, les institucions, que tenen la responsabilitat de vetllar per la salvaguarda i la conservació d’aquest “patrimoni protegit”, hagin sigut capaces d’arribat a un acord amb els propietaris.

A finals de l’any passat, sense que Mª Dolors Castells ho pugui ja impedir, la part de la seva família que encara és propietària de la finca la va posat a la venda per 1,4 milions d’euros [14].


Vallirana 91-93. Projecte de reforma de la Casa Tosquella (AMCB)


Vallirana 91-93, Casa Tosquella. Detall d’una de les façanes. 


Abans d’acomiadar-nos, un “caso curioso” 

Les fonts d’on, normalment, traiem la informació amb la qual documentem els articles i itineraris, son els arxius, municipals i privats, les hemeroteques i, evidentment, els nostres propis records o la memòria oral de molts dels nostres veïns o comunicants.

No sempre trobem allò que busquem, l’any de construcció d’una casa, qui en va ser l’autor del projecte, el promotor o el propietari, per exemple...; moltes vegades, contemplant alguna vella fotografia, ens costa situar-la o esbrinar qui son alguns dels personatges que hi surten... lligar caps no sempre és fàcil. 

Per un altre costat sovint, cercant una cosa, en descobrim una altra de molt més interessant..., la punta d’un fil que, seguint-lo, ens porta fins al cabdell... Apassionant.

Dic tot això perquè, com quan remenem una capsa amb velles fotografies, en aquesta ocasió al cercar, entre algunes hemeroteques digitals, una informació concreta sobre el carrer de la Cruz he trobat una “croniqueta”, si més no, curiosa. 

És una nota, publicada al diari La Vanguardia del 8 de març de 1902, sobre un incident ocorregut al carrer de la Cruz sota l’epígraf de “Un caso curioso”:


“Un caso curioso...” La Vanguardia 8 de març 1902, pàg. 2


Amb aquesta nota tragicòmica donem per acabat aquest itinerari, que confiem hagi estat del vostre interès. 

Fins al proper.


Agraïment i prec.- Per a la confecció d’aquest itinerari ens han estat molt útils els records i aportacions de na Francesca Piera, na Gleva Aulina, na Araceli Vilarrasa, en Xesco Ginjaume i na Ester Rodríguez, veïns del barri i, els dos darrers membres actius i destacats de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró. A tots ells el nostre mes sincer agraïment.

Cal admetre però que, tot i aquestes valuoses aportacions, aquest itinerari és parcial, recull només les nostres mirades, records i vivències. Les que la nostra edat i memòria ens han permès viure i reviure. Segur que ens hem deixat alguna botiga, entitat, personatge, fet o anècdota important o interesant en l’itinerari... Ens cal, doncs, la vostra col·laboració, la participació dels lectors i veïns, per -en una posterior edició- anar-lo actualitzant. Animeu-vos !!!. I, per endavant, moltes gràcies.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  





[1] VILARRASA ARACELI, Finestres del Farró, 30 d’agost 2020: “Targes d’escala”:

[2] Sovint era el mateix promotor o propietari qui, prenent una altra casa com a model, li demanava al constructor o director de la nova obra que en repetís o hi adeqües els acabats, les formes i els detalls decoratius “de moda” que allà hi havia. Cal tenir present també que, excepte en edificis singulars i exclusius, molts dels acabats, elements decoratius de pedra artificial o de serralleria, eren seriats i prefabricats -“de catàleg” podríem dir-; resultaven més econòmics i per això els veiem utilitzats, una i altra vegada, en molts edificis de l’època.

[3] Segons la “Gaceta Municipal del Ayuntamiento de Barcelona” nº 24 del 14 de juny de 1914, el propietari Enrique Hugas, demanà permís per a construir una galeria en la part posterior d’aquesta casa.

[4] Pel que hem pogut esbrinar sembla que en Ramón Cuyàs, era un destacat comerciant de productes de farmàcia que tenia un conegut i concorregut “dipòsit” al carrer Llauder 4 de Barcelona. 

[5] A l’Arxiu Municipal del Districte Sarria-Sant Gervasi hem trobat una petició, del març de 1893, a l’Ajuntament de Sant Gervasi (Exp. 4386/1893) dels hereus “de confianza” d’en Ramón de Cuyás, demanant permís per a pintar la façana d’aquesta casa.

[6] Expedient Fo-2411/1933 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Jaume Sanllehy i Molist projectà, construí i reformà nombrosos edificis modernistes especialment a l’eixample de Barcelona.

[7] Expedient 3690 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi. 


[8] Els vells fanals que recordem i podeu veure en algunes de les fotografies que il·lustren aquest itinerari, eren murals i situats a l’alçada dels primers pisos. El cos era de ferro fos i tenien un gran globus de vidre glaçat al damunt. Funcionaven amb electricitat, primer, amb bombetes o làmpades d’incandescència que, desprès, van ser substituïdes per d’altres de vapor de mercuri o sodi d’alta pressió. Sobre els fanals del barri del Farró recomanem que visiteu el post Alumbrando hasta el amanecer 



[11] Expedient Fo-2034/1906 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. 

[12] FARRERAS ELVIRA, “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Barcelona 1994, pàgs.96 i 97.

[13] VIVIR La Vanguardia 10 març 2012, Asediada por okupas i Un oasis abandonado en Mitre