26.11.22

Yo estuve allí ( Mi vida con George Harrison) al Teatre La Gleva

Ell diu que hi va ser. A mi no m’hi van deixar anar. El 1965, quan els Beatles van venir a Barcelona jo tenia 15 anys i aleshores, a aquesta edat, encara érem nenes.

Però ell diu que hi va ser i nosaltres, arrecerats a la càmera fosca que ens ofereix el Teatre La Gleva, ens ho creiem. Al llarg d’un grapat de minuts que no vols que s’acabin, Paco Ortega va desgranant la història d’una amistat, del somni d’una amistat, entre dos nois: un jove estudiant d’art de l’Escola Massana i el Beatle més jove de tots, en George Harrison.

A mi els de casa no m’hi van deixar anar, però al cap de tres anys ja corria per tots aquests indrets pels que en Carlos Izquierdo ens acompanya: el bar Estudiantil de davant de la Universitat, el cafè de l'Òpera, el Pastís. I la Rambla, aquella Rambla tan nostra i que tan poc s’assembla a la d’avui. Punts forts d’una Barcelona pintada de gris, però plena de somnis, lluites i esperances. 

Els Beatles a Barcelona. Foto Perez de Rozas (1)

El jove estudiant s’ha fet gran. Estima la pintura però va fugir fa temps de la bohèmia i va triar una vida .... Però no, no us la vull explicar. Aneu-la a veure. Un text veraç que ens fa pensar en l’amistat; en les amistats diferents que il·luminen el fil de la vida, en les amistats denses i compromeses dels que compartim un projecte, en les relacions dolces i allargassades que mantenim amb els amics amb qui ens agrada conversar, en l’amistat que podem mantenir, més enllà de grans diferències, quan hi ha alguna cosa que ens uneix.

Paco Ortega, autor i actor de "Yo estuvé allí"

Una posta en escena i una actuació plenes de sinceritat, tendresa i emoció. La crítica així ho ha reconegut (2). Hi sou a temps fins a l'11 de desembre. El Teatre La Gleva és el Teatre del Farró. Ho teniu fàcil, a prop de casa.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

(2) Podeu consultar la de Iolanda G. Madariaga, Emocionante canto a la amistad

15.11.22

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada nº 2: Confluència del carrer Balmes amb el carrer Pintor Gimeno.


Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

                                                                                                                                        Anteriorment en aquesta serie: 
                                                       Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Primera Parada. Plaça Joaquím Folguera

Us heu fixa’t mai en aquestes escales? Per anar del carrer Balmes al Carrer Pintor Gimeno ens cal baixar unes escales que salven un desnivell de 6,5 m. 

Escales per accedir a Balmes des del carrer Pintor Gimeno

Aquest nyap urbanístic només s’explica per la modificació dels rasants corresponents a l’obertura de Balmes i la construcció del ferrocarril. 

El carrer Pintor Gimeno, que anteriorment rebia el nom de carrer de la Noguera, correspon molt probablement a un antic torrent que, procedent del carrer Sant Marius, es dirigia cap a la llera de la riera de Sant Gervasi.

Torrents de la capçalera de la riera de Sant Gervasi. De llevant cap a ponent, la riera Castanyer (1); el torrent del Pla del Maduixer (2); el torrent del Frare Blanc (3); el torrent de Can Castanyer (4); i el torrent de la Noguera (5) 

El desnivell actual es va produir com a conseqüència de les noves rasants imposades per la construcció dels túnels de l’actual Línia 7 i la urbanització del carrer Balmes.

La lenta obertura del carrer Balmes i de la línia de tren al Tibidabo

L’obertura de la part del carrer Balmes que havia d’unir l’Eixample amb l’Avinguda Tibidabo, tant urbanitzada i plena de vida des dels primers anys del S. XX, ja havia estat prevista en el projecte d’Ildefons Cerdà, però no es va començar a construir fins a principis dels anys vint.

El projecte del carrer Balmes era complex per diferents motius: la dificultat geogràfica del traçat, que coincidia en part amb la Riera de Sant Gervasi; la necessitat de posar d’acord als propietaris de las grans finques que quedaven afectades; la coincidència amb el projecte de construcció d’una nova línia soterrada de ferrocarril que unís l’estació de Sant Gervasi amb el tramvia Blau; i finalment les dificultats de finançament i de cooperació entre les empreses privades i les institucions públiques que comportava. 

Tanmateix, a principis dels anys 20, un cop s'aprova el projecte definitiu, s’inicien les canalitzacions dels torrents i es construeixen noves clavegueres; obres que avançaran molt lentament i s’aniran fent durant tota la dècada.

Obres de canalització de la riera de Sant Gervasi per sota del mercat. 1927. 
Al fons el turó de Monterols[1]


Obres de canalització de la riera de Sant Gervasi per sota del mercat. 1927. Mirant al Tibidabo, a l’alçada de l’actual carrer Pintor Gimeno. Al fons a l’esquerra es pot veure el terrat del mercat.

L’obertura del carrer Balmes i la construcció del túnel queden enllestits a principis dels anys trenta.

Mapa del Pla d’enllaços ferroviaris de Barcelona del 1933. 
Elaboració de Alcaide Gonzalez, R.

En els objectius del Pla d’Enllaços Ferroviaris de Barcelona de l’any 1933 la línia a Tibidabo es considera de nova creació ja que els túnels estaven oberts però la línea encara s’havia de posar en servei. [2]

Aquest ambiciós, projecte realitzat a l’època de la República, va quedar paralitzat per la guerra civil que va transformar el que havia de ser un modern ferrocarril en uns terrorífics refugis antiaeris. La guerra deixà molts edificis de Balmes a mig construir. Moltes de les obres, a mig fer, van ser ocupades per refugiats i van quedar malmeses. No s’acabaran fins a finals dels anys quaranta.

A la postguerra es reprèn el projecte de ferrocarril tan lentament que la línia no s’inaugurarà fins al 1953.


La sobreelevació dels rasants

Per salvar el desnivell topogràfic que hi ha entre la plaça Molina i la Plaça Kennedy el carrer Balmes fa un pendent considerable. El túnel del ferrocarril no podia fer el mateix pendent ja que el màxim de les vies del tren és de l’ordre de 2,4 metres per 1.000. Per això els túnels van anar a una fondària respectable i es van apujar els rasants del carrer. D’aquesta manera el pendent de les vies és molt menor que el pendent del carrer, cosa que es pot comprovar si considerem la gran fondària de l’estació de Avinguda del Tibidabo, molt més fonda que la de Pàdua o la del Putxet.

El carrer Balmes es va construir sobreelevat i per això apareixen, com a contrapendents, unes baixades laterals, més o menys importants segons l’indret. Ja les hem vist a la parada anterior i hem comprovar que van ser aprofitades per construir garatges. 

Obres del túnel del carrer de Balmes cruïlla Wagner, a l’alçada de l’actual Ronda del Mig. 1929[3].

Les anirem trobant a diferents carrers del recorregut, però aquesta és la més espectacular. El carrer Pintor Gimeno té actualment un pendent de l’ordre del 8 al 8,3 %. Per explicar-ho només podem pensar que es correspon a la llera d’un antic torrent, el torrent de la Noguera, que devia baixar des de l’actual carrer Sant Marius fins a la llera de la riera de Sant Gervasi i que afegeix fondaria al desnivell provocat per la sobreelevació del carrer.


El torrent de l’Infern

Mirant la documentació no ens fem una idea clara del tram de la riera que correspon a aquest nom. Un autor tan important com Carreras Candi (1909-1918) el sitúa al mal pas que hi havia entre el Frare Negre i la torre de’n Sivilia o del Bisbe, on ara hi ha a Biblioteca Joan Maragall, que correspondria a una part del torrent de Can Castanyer. En canvi al mapa de Jaume Almera (1892) apareix el torrent del Infern com la part més alta del torrent del Maduixer. Tanmateix, tenint en compte la geomorfologia i altres referències documentals, podem pensar que el torrent de l’IInfern és el nom popular que reb la riera de Sant Gervasi quan s'encaixa entre el turó del Putxet i el turó de Monterons, es a dir, des d’aquí fins que la vall torna a obrir-se a l’alçada del carrer Pàdua[4].

El torrent de l’Infern vist des de les escales del carrer Pare Fidel Fita. Anys 20 del S XX. HI podem veure un paisatge hivernal i la baixada que va de les escales, al carrer Castanyer, fins a la riera de Sant Gervasi. A l’extrem superior esquerre hi ha la parròquia de la Bonanova[5].

Aquest nom ens suggereix un congost, estret, sinuós i costerut on, quan baixava la riera, les aigües agafaven més velocitat

Recordem una vegada més com ho descriu Mercè Rodoreda a Jardí vora el mar:

"Havia d'haver vingut quan no hi havia el carrer Balmes. La Riera de Sant Gervasi… el camí estret….Quan plovia fort la riera baixava plena i amb l'Eugeni ens l'anàvem a mirar. I de vegades amb la Rosamaria. En duia un a cada banda, agafats de la mà, i miràvem l'aigua que baixava desesperada."[6]


Francesc Gimeno, un pintor per descobrir

Abans de marxar dediquem un record al pintor Francesc Gimeno que va viure a les darreries del S. XIX i inicis del XX, en una petita caseta d’aquest carrer. Aquest paisatgista, apreciat només després de la seva mort, ens ha deixat nombroses pintures on podem veure els horts i els jardins que contemplava des de casa seva, abans de l’existència del carrer Balmes. 

Al 1927, any de la seva mort, va dedicar la seva darrera obra a pintar les escales del carrer que avui du el seu nom, qui sap si com a testimoni, al final de la seva vida, d’una transformació radical del paisatge en el que havia viscut[7].

Fotografia Fundación Banco de Santander 

Continuarà....


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes


[1] Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Fons Família Cuyàs 

[2] Alcaide Gonzalez, R., (2006), El Plan de Enlaces Ferroviarios de Barcelona de 1933: una hito en la construcción de la Ciudad Contemporànea, IV Congreso de Història Ferroviaria, Màlaga

[3] Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Fons Família Cuyàs

[4] De fet hi ha un ús molt poc normalitzat dels noms dels torrents en tota la documentació consultada, tan a la cartografia com a la documentació administrativa. Hem trobar expedients on s’utilitza el nom de riera del Frare Blanc a l’alçada del carrer del Camp -actual carrer Francolí- (1891_Exp.0440) o a l’alçada del carrer Progrés – actual carrer dels Madrazo- (1877_Exp.0133). També s’utilitza el nom de riera del Frare Negre, o torrent de la Tamarita (1861, Exp 79) per referis-se al torrent de Can Castanyer.

[5] Fotografia d’Emili Godes, cedida per la seva filla Maria Rosa Godes i conservada a l’IEFC. Va ser publicada per Mestres, J., (2018), El carrer Castanyer, El Jardí de Sant Gervasi

[6] RODOREDA, M., 2007, Jardí vora el mar. Club Editor Jove, Barcelona

[7] Trobem referencies a aquest pintor a FARRERES, E., 1982, Adéu Putxet, réquiem per un barri, Editorial 7 i ½, Barcelona, pag. 52 i a la seva biografia a la Real Academia de la Història ; així mateix Gimeno és un dels homenots de Josep Pla : PLA, J., 1981, Francesc Gimeno. Homenots, tercera sèrie, Barcelona, Destino

26.10.22

Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Primera Parada. Plaça Joaquím Folguera

                                                                                                                                                              ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

                                                                                                                                         Anteriorment en aquesta serie: 
                                                                                    Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Abans de sortir de casa

                                                                      


Ens situem al carrer Balmes, davant del números 402-404, i mirant a la plaça Joaquim Folguera

Abans de l’existència del carrer Balmes aquest indret era un areny on confluïen les aigües dels diferents torrents que formen la conca de recepció de la Riera de Sant Gervasi. 

Una capçalera complexa i poc jerarquitzada

En aquest areny s’ajuntaven les aigües de quatre torrents que formaven la riera. De llevant cap a ponent, la riera Castanyer (1), que baixava per on ara hi ha la fondalada del Tennis Barcino; el torrent del Frare Blanc (3) que creuava els Jardins de la Tamarita, una mica més avall del Frare Negre recollia les aigües del torrent del Pla del Maduixer (2) i seguia avall entre el que ara és Balmes i el Passatge Maluquer; finalment, més cap a ponent, l’anomenat torrent de Can Castanyer (4) que travessava la propietat de la Torre Castanyer i salvant el Passeig de la Bonanova amb un magnífic pont, seguia avall fins arribar a Teodora Lamadrid, per confluir amb la llera principal de la riera a la mateixa plaça Joaquim Folguera.

Capçalera de la Riera de Sant Gervasi per sota de les Rondes


La Riera Castanyer és clarament detectable a nivel topogràfic però no apareix en cap dels mapes consultats. Només n’hem trobat una referencia documental, que li dona el nom de Riera Castanyer, potser per diferenciar-la del Torrent de can Castanyer que era el que travessava la finca a prop de la casa d’aquest nom. Aquesta referencia està al llibre que recull la història del Club de Tennis Barcino, antic CADCI, on es diu: 

“ Els nous terrenys es van trobar a la part alta del carrer Balmes, situats entre aquest i el carrer Bertran, però era una riera; la riera de Castanyer”.[1] 


1950 Terrenys de la riera de Castanyer abans de la construcció de l’actual seu del Club de Tennis Barcino. Encara es pot veure  el curs de la riera i la sobre elevació del carrer Balmes.

Quin d’aquests torrents mereix ser considerat l’eix principal de la riera de Sant Gervasi es fa difícil de dir des del punt de vista de la morfologia, ja que es tracta d’una xarxa molt poc jerarquitzada. Tradicionalment molts autors citen la Font del Maduixer[2] com a lloc de naixement de la riera de Sant Gervasi, situant així la branca principal del ventall al torrent del Pla del Maduixer[3]. Segurament això és així perquè aquest és el que neix a una cota més alta, una mica més amunt de la carretera de les aigües. 

Però tornem a la plaça Joaquim Folguera. Aquest era un lloc d’aiguabarreix on es formava un areny. A partir d’aquest punt les aigües s’encaixaven per passar entre el turó del Putxet i el turó de Monterols , formant el canal de desguàs de la riera. Aquest tram, segurament més abrupte, estret i pendent, és el que reb el nom de Torrent de l’infern. 

D'aquí al que és avui la plaça Kennedy, el carrer Balmes no transcorre per la llera de cap riera. El torrent del Frare Blanc baixava entre el que avui és el carrer Balmes i l’actual passatge Maluquer i seguia cap a la plaça Federic Soler en un recorregut que segurament dibuixa els darreres de les finques construïdes de cara a Balmes.

Desnivell entre el Passatge Maluquer i els darreres dels edificis del carrer Balmes

Centre polític, mercat i escorxador de Sant Gervasi

Com passa sovint amb aquests terrenys poc agraïts des del punt de vista urbanístic la zona va ser ocupada per equipaments públics. Antigament s’hi feia un mercat a l’aire lliure i també es matava i es venia bestiar i aviram, destinat al consum. 

A partir del 1884 hi trobem l’edifici del nou ajuntament de Sant Gervasi, amb la façana principal oberta cap a la plaça de Federic Soler, que dona al carrer de Sant Gervasi. 

Estem dons en el centre neuràlgic del municipi, però els darreres segueixen sent un areny on s’hi fa el mercat i s’hi mata bestiar. Arribats al S. XX s’hi construeix un mercat cobert. El carrer Balmes a aquesta alçada encara no existeix i la llera del torrent es situa a una cota força més baixa que la del carrer actual.


Mercat cobert que es va construir a inicicis del S XX. HI podem observar l’edifici de l’ajuntament de Sant Gervasi, vist per la part del darrera. 1930[4]

L’aixecament general del paviment del carrer Balmes respecte a les zones laterals va produir un desnivell important. Aquest desnivell va ser aprofitat per la construcció de cotxeres soterrades a les cases

Baixades cap als garatges dels edificis de Balmes 396 - 402

Així mateix, a la cruïlla Balmes-Castanyer hi ha uns cinemes que tenen un aparcament soterrani molt important aprofitant el mateix desnivell, on abans hi havia projectat l’auditori Manén.

Un torrent difícil d’amansir

Aquest desnivell encara el veurem millor a la parada següent. Però no podem abandonar aquest indret sense recordar un greu accident que va tenir lloc aquí molt a prop, la matinada del 9 de març de 1962.

Havia plogut molt i les terres arrossegades per l’aigua de la pluja van produir el trencament d’una mina que passava a gran profunditat, per sota de les clavegueres. Aquesta mina s’havia construït per canalitzar les aigües del torrent de Can Castanyer i que baixava pel carrer Teodora Lamadrid.

El moviment de terres va enfonsar la mina una llargada de 20 metres i això va produir un esvoranc d’uns 150 m2 a la cantonada entre el carrer Castanyer i el carrer Teodora Lamadrid. Els edificis van resultar afectats, especialment la casa del carrer Castanyer nº 10 que amenaçava amb caure.

La gent va haver de ser evacuada en mig de la nit, però el més greu va ser que mentre la brigada que havia anat a apuntalar les cases estava treballant, es va produir un nou desprendiment i va arrossegar a un dels obrers. Leoncio Aranda Otero, un noi de 25 anys que, com molts altres, havia vingut de Cordoba per treballar a la construcció, va desaparèixer entre el fang sense que els bombers que hi van acudir poguessin trobar el seu cos[5].

L’esboranc produït a la creuïlla Teodora Lamadrid/Castañer. La Vanguardia. 1962

Proposem que una placa el recordi.



Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Club Tennis Barcino, 2003, Llibre del 75e aniversari, pag.30. Les fotografies son de la pàgina 31 del mateix llibre.

[2] Antigament Font del Pla del Maduixer

[3] Arisa, J. i Mestre J., (2022), Riera de Sant Gervasi, a Mestre, J., (Cord), 101 curiositats sobre Sant Gervasi, Ed Efados, Barcelona

[4] Fotografia d’autor desconegut procedent del fons Restaurant Hidalgo, publicada a Mestre, J., 2020, Sant Gervasi desaparegut, Ed. Efadós, El Papiol

[5]La pista d’aquesta història me la va donar en Lluis Portavella (Portavella, LL.,2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, pag. 243) però s’hi en voleu més informació la trobareu a La Vanguardia del 10 de març , pag 1  i pag. 27 , aixi com al mateix diari del 22 de març



13.10.22

Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Abans de sortir de casa

                                                                                                                    ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Distancia   1,5 Km.. Durada: 3 hores


El límit entre el barri del Farró i el barri de Galvany s’identifica amb el carrer Balmes. Hi ha la creença que el carrer Balmes segueix la llera de la riera de Sant Gervasi però això no s’ajusta del tot a la veritat. Per veure-ho més acuradament en aquest itinerari us convidem a recórrer el curs sinuós de la riera, a l’alçada del Farró, amb tots els seus meandres i revolts. 


La part alta de la vall de la Riera de Sant Gervasi abans de l’obertura del carrer Balmes. A dalt a la dreta el turó del Putxet i a l’esquerra la torratxa de la Rotonda.

Qué cal saber?

El terme de Sant Gervasi de Cassoles, marcat per la presencia del turó del Putxet i el de Monterols, estava especialment afectat pel pas de rieres i torrents. L’historiador Carreras Candi, a començaments del segle XX, ho descriu així: 

"Pregoneres torrenteres davallant de la Serra de Serola, voltaven l’esglesieta dels Sant Gervasi i Protasi i esgratinyant quasi tot lo terme de llarch a llarch".[1]

Abans de ser coberta per la urbanització aquesta xarxa de rieres i torrents transcorria pel samontà barceloní, una plana agrícola suaument inclinada cap al mar, amb masos dispersos pels camps de conreu. El paisatge devia ser similar al de la part sud del Camp de Tarragona, amb hortes, camps de cereals, plantacions d’oliveres, d’ametllers, garrofers i vinyes. Algunes basses, com la que hi havia a la finca agrària que la família Gil tenia al turó de Monteroles, recollien les aigües de pous i mines.

Paisatge actual del Camp de Tarragona a l’açada de Moltroig

En el cas de la plana litoral que avui ocupa Barcelona, torrents i rieres formen una xarxa que drenen la serra Collserola i salven el graó barceloní per arribar fins al mar. La riera de Sant Gervasi correspon al nº 34 de les que es referencien en aquest esquema.
COLOMBO, F., 2023, Torrents i rieres al Pla de Barcelona: vestigis a la ciutat moderna, 
ICGC (en premsa)


El carrer Balmes contra la riera

Com que les lleres de torrents i rieres estaven seques gran part de l’any, sovint van ser aprofitades com a camins. Tanmateix, així com la riera de Cassoles (número 35 de l’esquema) transcorre per l’antic camí romà que anava de Barcelona a Sant Cugat i s’ha mantingut sempre com a camí, fins a configurar en l’actualitat el carrer que porta el seu nom, el traçat de la riera de Sant Gervasi no va coincidir mai amb el camí que anava de Barcelona a la Bonanova, que passava una mica més elevat, a l’alçada del que avui és el carrer Brusi i el carrer Atenes.

Potser per això, a mesura que es va anar urbanitzant, el traçat de la llera va anar desapareixent. De fet, ja en els primers projectes que proposen la prolongació del carrer Balmes des de la Diagonal fins al peu de l’avinguda del Tibidabo es proposa explícitament eliminar la riera. El 1905, Vicens de Moragues, president de l’Associació de Propietaris de Sant Gervasi,  es dirigia a l’alcalde de la ciutat dient que els nombrosos torrents i rieres constituïen un obstacle per la comunicació interna i externa de Sant Gervasi, així que calia aprofitar la planificació del nou carrer Balmes per fer-les desaparèixer.[2]

I així es va fer. Tot hi que, per simplificar, es diu que la riera anava per l’actual carrer Balmes, si ho mirem amb detall veurem el seu curs zig-zagejant que ha deixat alguns vestigis, encara perceptibles malgrat l’impacte de la urbanització.

D’altra banda, cal fer esment que torrents i rieres marquen sovint els límits dels diferents termes municipals i també de les propietats particulars. El mapa parcel·lari de la ciutat de Barcelona encara reflecteix clarament aquestes delimitacions. En el nostre cas el reajustament entre el curs de la riera i el traçat del carrer Balmes, va donar lloc a un gran nombre de petites maniobres financeres, permutes de terrenys, venda de solars sobrants per part de l’ajuntament i canvis en l’edificabilitat, que de ven segur van fer la fortuna d’alguns i la ruïna d’uns altres. En veurem algun exemple.

Barrancs i indrets desavinents

Abans de la nostra passejada per aquest paisatge desaparegut ens hem de fer a la idea que amb l’obertura dels carrers, molt sovint el torrent quedava als darreres de les cases i es mantenia com a lloc de pas secundari on s’acumulaven residus i deixalles. Lluny de la imatge romàntica que ara en podem tenir, eren llocs desavinents, bruts i perillosos, on es produïen accidents i robatoris. No eren llocs gaire segurs per passejar, especialment quan es feia fosc. Mireu com ho expressa Ventura Gassol al seu poema Temptació.

Si mai, tu, qui camines a l’atzar,
et sobtés pel barranc de Sarrià
aquella hora que el cel traspuà sang,
allunyat de les ombres del barranc:

els garrofers olents al seu devora
d'una fortor odoren a aquella hora
que el vianant incaute qui n'ha esment
troba el pecat a dintre del torrent[3].

Metodologia, fons i terminologia utilitzada

El basament geològic de la ciutat no és gens fàcil d’estudiar. Tanmateix, malgrat la urbanització intensiva del territori, encara que hi ha alguns afloraments (llocs rocosos, antigues pedreres, rases,...etc.) que permeten observar les seves característiques. 

Malgrat algunes excepcions, l’urbanisme procura mantenir les rasants originals del terreny, de manera que es poden observar les restes de la topografia original, reflectides en les variacions de les inclinacions i els pendents dels paviments.

Així que per estudiar la riera hem revisat la documentació més antiga i l’hem contrastat amb un intensiu treball de camp que ens ha permès detectar les irregularitats topogràfiques més o menys subtils i presents a la ciutat actual.[4]

Pel que fa a l’ús dels termes com torrent, riera i altres que donen nom a la xarxa, tot i respectant les denominacions originals que ja tenen caràcter de topònim, seguirem el vocabulari establert pel Dr. Riba en el seu Diccionari de Geologia.[5]

Quan les aigües de pluja s’escolen per un pendent topogràfic més o menys irregular s’agrupen a les zones amb una petita depressió topogràfica (llera, jaç, llit) originant un escorrentiu incipient: un rial. La unió dels petits rials fa que les aigües es concentrin en un torrent. La unió de diversos torrents dona lloc a una riera o rierot. Quan les rieres es fan més grans i sobre tot quan transporten grans quantitats d’arenes, s’anomenen amb la paraula d'origen àrab rambla. Així es poden generar grans acumulacions de sorres/arenes donant lloc a un Areny.

Un altre tema interessant és el de la toponímia. Revisant els diferents autors hem pogut veure que els noms que atribueixen a torrents i rieres, o a algun dels seus trams, no és sempre coincident i es fa difícil saber qui té la raó. Ho anirem comentant al llarg de la passejada.

Itinerari

Com que els torrents no hi entenen de barris ni de fronteres, començarem la nostra passejada més amunt del Farró, a la zona de confluència dels torrents que formen la capçalera de la riera de Sant Gervasi i anirem seguint avall pel tram anomenat torrent de l’Infern fins arribar a la Creu Trencada, l’actual plaça Gal·la Placídia, on s’ajuntava amb la riera de Cassoles. 

Aquest itinerari tindrà 7 parades que anirem publicant en diferents posts.



Parada nº 3: Carrer Putxet nº 1-3 

Parada nº 4: Carrer Balmes/ carrer Pàdua

Parada nº 5: Carrer Lincoln 53

Parada nº 6: Carrer La Forja nº9

Parada nº7: Plaça Gal·la Placídia /Via Augusta 




Continua  a

                         

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  



Notes

[1] CARRERAS CANDI, F., 1908-18, Geografia general de Catalunya, Vol.5, La ciutat de Barcelona, Establiment Editorial de Albert Martin, pag. 998 

[2] AMCBCN, Comisión del Ensache, Año 1901. Exp. Nº 8115

[3] GASSOL, V., 1934, Poemes 1917-1931, Pròleg de Josep Carner, Ed. L'Ocell de Paper. Barcelona

[4] Hem revisat les cartografies antigues de Barcelona (Cerdà, 1855; García Faria, 1891; Martorell, 1930-1940; Galera et al., 1982), els treballs sobre la seva estructura geològica (Roca i Guimerà, 1992; Santanach et al., 2011, etc.). així com els principals treballs que tracten especificament de les rieres (Llopis Lladó, 1942; Casassas, 1974; Vila i Casassas, 1974; Julià, 1978; Ventayol et al., 1978; Vila, 1981; Sanz, 1988; ICC-Bosch i Ventayol, 2000; Riba i Colombo, 2009; Colombo, 2014; Vázquez-Suñé et al., 2016)

[5] RIBA, O., et al., 1997. Diccionari de Geologia. Institut d’Estudis Catalans, Enciclopèdia Catalana, 1407pp. 



30.9.22

La Capritxeria, Compromís i coherència fins hi tot a les llaminadures.

Pot ser ètic un caprici? Per saber-ho me’n vaig a parlar amb en Gianni i la Maria Nimfa, farronencs d’origen italià, que han obert fa poc una botiga al carrer Vallirana cantonada Francolí. El rètol és divertit i provocador: La Capritxeria. Botiga de capritxos ètics, vegans i sense gluten. A la seva targeta es pot llegir:

Tus compras con nosotros NO son solo caprichos.

Con ellas contribuirás a un comercio justo, ético y sostenible


FF.-Gianni, d’on sorgeix aquesta idea de negoci?

G.- La idea principal surge porque mi hermana es celíaca, mi madre es vegetariana y yo soy vegano. Ella sale de un entorno laboral repleto de abusos laborales, sin ningún tipo de ética, donde no importaba la salud mental de los trabajadores. Cuando nos encontrábamos los domingos y queríamos picar algo dulce nos era muy difícil. Así que nos hemos dicho: ¿y si juntamos los tres pilares? La celíaca, el vegano y la mujer que quiere las cosas bien hechas y trabajar en un contexto ético. Así surgió la idea de una tienda que solo tenga productos éticos, veganos y sin gluten.

MN.- Yo trabajaba en una tienda de comida para llevar y después de seis años sentía que lo tenía que dejar. Ahora estamos muy contentos, la gente va entrando y los que entran siempre vuelven.


No és una moda, és una presa de consciència que es va estenent per tot el món

FF.- Ara hi ha molta preocupació per la qualitat de l’alimentació. Jo soc avia y m’he de posar al dia perquè les meves filles són mares molt curoses en evitar els sucres que prenen els nens i en cuidar la seva alimentació. També hi ha molta més sensibilitat cap al respecte als animals.

G.- Y no es una moda. Es una toma de conciencia. Las modas pasan y la consciencia queda y se va extendiendo. De hecho, cada vez somos más. Y no es solo una dieta sino una concepción respecto a cómo cuidamos el planeta. Tenemos que empezar por nosotros mismos. Cuidar nuestra alimentación para evitar comer basura. Porque nos han dado mucha basura. Es una toma de conciencia muy lenta, pero va creciendo.

FF.- Però en els caramels també? Sempre ens imaginem que la nova alimentació serà molt austera, que haurem de renunciar a moltes coses que ens agraden. Això no lliga amb els capricis. Un caramel també pot ser ètic i saludable?

G.- Si, claro. La concepción del dulce ha cambiado. Hace dos años no podríamos haber abierto esta tienda. No había productos para poder llenar todos estos estantes. Ahora se están haciendo muchos productos nuevos, podemos escoger los mejores. Al limitarnos también a productos sin gluten, todavía somos más selectivos. Ahora ya no es tan difícil encontrarlos.

FF.- I on els trobeu?

G.- Los vamos recolectando a través del mundo. Buscamos caprichos que se enmarcan en el concepto, ético, vegano y sin gluten. Tenemos regalices buenísimos de Holanda, chocolates de California y otros que vienen de Berlin. Tenemos cosas clásicas de aquí, por ejemplo, los chocolates Solé. Las barritas son de Dinamarca, las cremas de Polonia, las galletas de Bulgaria. Tenemos caramelos de Alemania y de California. Sabemos que es un mercado que se va a implantar de manera muy fuerte y la oferta ira creciendo.

FF.- Que em recomanaríeu per portar als meus nets a l’hora de berenar?

G.- Todo depende de la edad y del estilo de vida. Cada persona y cada situación es diferente. Si hacen deporte llévate una barrita de frutas de Dinamarca que son riquísimas y las tenemos de nueve sabores. Todo depende. Si le gusta mucho el dulce, pues aquí tenemos 32 sabores de chuches artesanales. Las tenemos con azúcar refinado, pero también las alternativas con azúcar de caña, con más fruta y menos azúcar. También las hay de fruta, fruta y nada más. Hay que tener información y saber escoger. Hay gente que piensa que todo lo vegano es sano y no es verdad. 


No podem seguir parlant perquè una furgoneta, que fa molt soroll, passa pel carrer Vallirana a tota velocitat.

FF.- Mira, segur que porta un paquet de cartró, que a dins porta un paquetet de plàstic, que ve..... de ves a saber on. No l’estem cuidant gaire el planeta. Peró tornem als capricis ètics. Totes les chuches que veneu son veganes?

G.- Las nuestras sí. En el mercado hay muchas que dicen que solo tienen azúcar y fruta, pero llevan gelatina que se hace con una pasta de restos de cerdo. Es lo que les da elasticidad. Las nuestras no llevan nada de eso.

FF.- També veig gelats.

G.- Son sin azúcar refinado. Están endulzados con dátiles, con coco o con orgánico de caña.

Viure i treballar al Farró

En Gianni i la Nimfa son veïns del barri. La Maria Nimfa n’està molt satisfeta. 

MN .- Estoy muy contenta. Duermo mejor, más tranquila. Hay mucha calma, mucha gente muy educada.

En Gianni ja fa 2 anys que viu aquí. Per això quan van començar a pensar en posar un negoci propi no van tenir cap dubte de que havia de ser al Farró. 

Estan observant al carrer, a veure si s’obren més comerços. Estan fent obres al local del davant, on hi havia hagut el Taichí, però encara no es sap que hi posaran.

G.- Ojalá, fuese una tienda grande que también atraiga gente. En el barrio falta una librería, estaría bien que fuese aquí.

Estem d’acord en que Vallirana és un carrer que acabarà sent molt comercial. Es la rambla del barri, a prop de la placeta on es fan les festes. Només caldria millorar el control sobre els excessos que fan els vehicles en la plataforma única.

G.- La pandemia lo cerro todo, pero poco a poco se está reanimando. Han ido abriendo más locales. 

Esperem que segueixi així i que les botigues del barri segueixi omplint de vida els carrers i recordant-nos que consumir és una manera de votar.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


7.9.22

El pregó de la Festa Major 2022

Ja ha començat la Festa Major! 

Avui al matí la plaça ha quedat guarnida i a la tarda, amb tota puntualitat, hi han fet la seva entrada els timbalers i timbaleres, dels més petits als més grans.


Tot seguit l'Ester ha presentat al nostre pregoner dient que aquest any, que és el 10è que aquests festers organitzen la Festa Major, han volgut tenir un pregoner que fos ferronenc, ferronenc: en Pep Arisa, cronista del barri i promotor de la revista "Coses del Farró".


A continuació hem tingut un pregó entranyable. Com era d'esperar, en Pep ens ha ofert un pregó ple de contingut sobre la història de la festa major del barri i ho ha fet amb un text ple de records, anècdotes i amb un tó senzill i de gran simpatia.

 

I pels que no hi ereu i us vingui de gust...aqui teniu el text complert del pregó amb il:lustracions i documents que ens ha proporcionat el mateix Pep.


Autoritats, membres de la Associació de Veïns i Comissió de Festes, veïns, veïnes, coneguts i nouvinguts, grans i petits, joves i vells, els i les... Bona nit a tothom !!! 

I molt bona Festa Major... !!!

Un any més, la animada cercavila per alguns carrers del barri i la traca que encendrem d’aquí a una estona, ens anuncien l’arribada al Farró de la Festa Major.

«Encetem la bota del racó, matem el pollastre i omplim de cava el porró...» que cantava La Trinca... Potser, alguns, feina tindríem ara per a trobar la bota del racó, matar un pollastre o saber on para el porró. Però, el que si tenim a l’abast són les nostres places i carrers i les ganes de participar i gaudir, amb els veïns, amics i coneguts de la nostra Festa Major.


Un veï de tota la vida

Per als qui no em coneixeu, soc en Pep Arisa... veí i “rot-llista” (volia dir, un dels “cronistes”) del Barri. 

Dic això perquè, de tant en tant, publico algun article en els Programes de la Festa Major, en la «magnifica» revista veïnal «Coses del Farró», que repartim un parell de cops l’any o en el, així mateix, «magnific» Blog -a Internet- «Finestres del Farró» de la, també, cronista, veïna i bona amiga farronenca, Araceli Vilarrasa. Són escrits, apunts o «batalletes» sobre el patrimoni, carrers, racons, detalls, personatges, records o vivències del Farró. Aquest barri que molts sentim tant proper i tant nostre.

No ens cansarem de dir -com, normalment, ho fem al parlar dels enamorats- que «conèixer (conèixer-se) és el primer pas per arribar a estimar...» i això, val per les persones però, també, per les comunitats veïnals, els barris, les ciutats i, fins i tot, els països. I aquest és un dels objectius de la nostra feina i dèria: explicar i difondre, en tots aquells mitjans i llocs on puguem, què és i com és el Farró, les seves «històries i coses», inquietuds i necessitats...

Els meus avantpassats (comento sovint en broma...) degueren ser alguns dels ibers que ja poblaven el cim del turó del Putxet... Potser no tant... però si que puc presumir, amb un cert orgull, de que la meva rebesàvia, ja l’any 1855 procedent de Calaf -del cor de Catalunya-, vingué a viure al Farró, concretament a una de les cases que hi havia en un dels primers vials urbanitzats del barri, el primitiu carrer anomenat -precisament- d’en Farró. 

Maria Oliveras a qui li deien Maria Negra, era la besavia d'en Pep.
 Autor desconegut. Arxiu de la familia. Segurament és de l'any 1932. Va morir el 1935.

Des de llavors, han estat set les generacions de la meva família, que hem nascut i viscut al barri: la rebesàvia, els besavis, els avis, els pares i oncles, el meu germà, les nostres parelles, els fills i els nets... Tots hem estat -i som encara ara- veïns dels carrers de Farró, de La Gleva i del Francolí....i n’estem ben satisfets i orgullosos.

Ara que ja m’he presentat i em coneixeu una mica més, tornem al principal tema que ens ocupa: La Festa Major !!.

La Festa Major, un ritual i celebració ancestral

En Joan Amades, el gran estudiós de les festes i tradicions catalanes, explica a “El costumari català”, que les festes majors són comunes al conjunt de pobles europeus i que tenen, encara que difereixin en els detalls, una mateixa naturalesa i origen. 

Aquest origen -continua dient el folklorista Amades- s'ha de buscar en les creences primitives a l'entorn de l'existència de divinitats o genis, que protegien les collites i per això, aquests, eren mereixedors -ni que només fos un cop a l’any- de l’agraïment popular. Això ens porta a l’inicial origen rural i pagès de Sant Gervasi i, en certa manera, amb la data -a començaments o a finals de l’estiu- quan un cop collits els cereals, les ametlles o el raïm -penseu que on, al nostres barris, ara hi ha carrers i illes de cases, antigament, era ple de camps i vinyes-, els pagesos es podien permetre uns dies de festa i descans. 

En Joan Amades ens explica, també -lligat amb la Festa Major-, un fet que els nostres afamats xarcuters del barri, podrien molt bé aprofitar. El poble de Sant Gervasi, com el de Sarrià, gaudia del privilegi de poder matar el porc per la seva Festa Major; és a dir, quasi dos mesos abans de la data en que era permès fer-ho a tothom (per Sant Martí, l’ 11 de novembre). Això atreia a un bon nombre de barcelonins i veïns dels altres pobles del Pla, que omplien hostals, fondes i cases de pagès, ansiosos de tastar els primers «bisbes», botifarres i llonganisses de la temporada... 

Ja ho sabeu reconeguts xarcuters del barri, podríeu fer doncs «La botifarra de la Festa Major» !!! Segur que us les trauran de les mans !!!

Però quan és la nostra Festa Major ?

La data, concreta, en que es celebra la Festa Major de Sant Gervasi és, també, polèmica: Pel juny o pel setembre ?. Pels sants Gervasi i Protasi, els bessons màrtirs, al voltant del 19 de juny ? o a tocar del 8 de setembre, coincidint amb l’antic aplec i festa de la Mare de Déu de la Bonanova ? 

Cada barri de Sant Gervasi i les seves associacions ho celebra -actualment- quan vol. El Putxet, la Bonanova, Les Tres Torres, Galvany, El Turó Parc,... la celebren el juny; mentre que aquí, al Farró, ho fem ara, a primers de setembre. 

Ens han deixat sols !!. 

Els dels altres barris, argumenten que, el juny, al final del curs escolar i abans de començar les vacances d’estiu, és un bon moment, millor que setembre, amb el mes d’agost pel mig. Per un altre costat, la Comissió de Festes del nostre barri diu (i crec que amb raó) que la Festa Major no s’ha de fer quan ens convé, sinó quan toca... i que, si bé a primers de setembre tenim el començament del nou curs escolar, la Diada i -certament- el mes d’agost pel mig, ells -previsors- procuren deixar enllestit gairebé tot el que te relació amb la Festa Major, el mes de juliol; perquè -evidentment- a l’agost també volem fer vacances... i, fins avui -i aquí en teniu la mostra- ens ha anat prou bé.

Tafanejant per arxius i hemeroteques, hem intentat esbrinar quina és -segons les cròniques- la data tradicional de la Festa Major de Sant Gervasi, i hem constatat que, històricament, la Festa Major es celebrava, des de les darreres dècades del segle XIX, el mes de setembre, a l’entorn de la Festa i Aplec de la Mare de Déu de la Bonanova, una de les Mare de Déu Trobades, -el dia 8-.

Un aplec rural que va anar creixent

Aquell inicial aplec rural, d’uns pocs vilatans i pagesos, amb l’arribada al barri de nous veïns, estiuejants, menestrals i petits burgesos, que fugien molts d’ells de l'atapeïda i llavors empestada Barcelona o, com la meva rebesàvia, cercant un futur millor, prengué un altre aire. Calien més espais. De la parròquia només en sortia la processó i s’hi feien els actes religiosos. La Festa Major s’escampà, doncs, per gairebé tots els barris del llavors creixent Sant Gervasi, pels carrers i places però, també, als jardins de moltes de les senyorials cases i als locals de les diferents entitats socials. 

La majoria de trobades i actes eren populars però, també -especialment en algunes societats- n’hi havia de refinats, exclusius i, fins i tot m’atreviria a dir, d’elitistes, adreçats només als socis i convidats.

Així va ser fins a la Guerra Civil que, com tantes altres coses, matà també la Festa Major. 

A la postguerra, es tornà a reprendre la Festa. Al Farró l’any 1943. Eren temps difícils: faltava un any per acabar la Segona Guerra Mundial; patiem els primers anys (el anys més, totalitaris, «blaus», repressius i negres...) de la dictadura franquista; cartilles de racionament; gent o familiars a la presó, represaliats o a l’exili; privacions, gana i estraperlo. Els veïns necessitaven una excusa o motiu per a sortir al carrer i, tot i que es sabien «vigilats», fer-se'l seu, confraternitzar, compartir el que tenien, ballar, riure, beure, fer xerinola, i, sobretot, oblidar i -sense, per raó de la festa, dormir gaire- «adormir», al llarg de nou dies seguits, les penúries de l’època. 

Cal fer, aquí, un record i homenatge a aquells veïns, valentes i valents, que recuperaren, llavors i en anys posteriors (com la nostra Comissió de Festes), la Festa Major !!! Aplaudim-los !!!

Les Festes Majors dels anys 50 i primers 60, les de quan jo era infant, potser perquè son anys que sé, no tornaran, són les que més emotivament recordo.

A partir dels anys seixanta, el gran creixement demogràfic i urbanístic de Sant Gervasi i, potser també, un canvi en els referents i preferències dels veïns de tota la vida i dels nouvinguts -recordeu que era un període amb un important creixement urbanístic al barri, el «desarrollismo», els 600, la televisió, les escapades de cap de setmana a la torreta a mig fer, al camp o a la platja- tot això, creiem, provocà que la Festa Major entrés en decadència. De fet, el 1962 desaparegué.

No va ser fins l’aparició dels primers ajuntaments democràtics, a finals dels anys setanta que, amb la implicació d’alguns moviments veïnals –al Farró el 1978-, es recuperà la Festa Major.

Com era -i és- la Festa Major ?

Des dels primers anys fins als anys trenta del segle passat, a més de l’Ajuntament, nombroses entitats de Sant Gervasi com l’«Ateneu de Sant Gervasi», el Saló «La Flora», el «Centre Familiar», el «Foment Cassolenc», el Centre Recreatiu «La Unió», la Societat coral «La Poncella», les colles de romeus «L’Antiga de Sant Gervasi» i «La Humorística», el «Centre Autonomista Català de Sant Gervasi», el «Club Republicà»... organitzaven, en motiu de la Festa Major, concerts, representacions teatrals, balls, conferencies, recitals de «zarzuela»,... També, un bon nombre de veïns i carrers organitzats en Comissions de Festes (Plaça de la Bonanova, carrer Major, Guillem Tell, Santjoanistes, «Colònia Beltran», Sant Eusebi, plaça de Mañé i Flaquer, Sant Felip, Lincoln, Vallirana, Septimània, plaça de Sant Joaquim, Francolí, ...) guarnien amb enramades, banderoles i «paperets i serpentines» les entrades i els vials d’alguns dels seus trams, les places i, en els llocs on l’espai i les autoritats ho permetien, hi muntaven envelats i castells de focs artificials...

Recordeu els envelats?. Els més joves segur que no. L’envelat era una carpa muntada sobre unes estructures de suport, semblant a les que es fan servir als circs, però amb la diferencia que l’interior es guarnia amb un cert luxe: garlandes, teles, llums, flors... Al mig hi havia una gran plataforma per al ball amb un escenari per a l'orquestra, al voltant de la pista, cadires i, fins i tot, llotges conegudes popularment com a «palcos». Tot un luxe i una molt bona oportunitat per al lluïment i, també per a les relacions i per a trobar parella...

Anunci d'un targetó publicitari del Ball de l'Envalat del Carrer de Francolí. Festa Major 1922.

En alguns barris de Barcelona (com Gràcia o Sants) i també en alguns pobles, els envelats han perviscut fins fa pocs anys.

Prop del nostre barri, algun dels grans espais on -abans de la guerra- s’hi muntaven envelats i castells de focs, pel que hem pogut esbrinar, eren: 

  • on després seria el carrer de Balmes a tocar de la plaça Molina, prop de l’estació de Sant Gervasi
  • a la plaça Cardona, ja al barri de Galvany
  • al carrer Marià Cubí tocant amb Gal·la Placídia, llavors un descampat proper a l’estació de Gràcia
  • a l’encreuament dels carrers de Sant Eusebi, Lincoln i el carrer del Carril (l’actual Via Augusta) a l’anomenada plaça de Lincoln, un petit i tranquil espai on s’hi va arribar a fer algun algun ball i castell de focs
  • i, fins i tot -i aquest si, al cor del Farró-, hem localitzat un anunci i nota de premsa de la Festa Major del 1922 (ara fa 100 anys !!), que parlen d’un envelat al carrer de Francolí.
Anunci publicitari del Ball de l'Envalat de la Plaça Molina. 
Fragment del Programa de la Festa Major de 1933.

A l'envelat s’hi feien ballades a diferents hores (principalment a les tardes i vespres) i de diferents característiques. Per a totes elles, era important contractar una orquestra de renom perquè actués com a reclam. Sovint, com un mitjà més per a recaptar diners per als organitzadors (normalment les Comissions de Festes, formades per veïns i botiguers i, ocasionalment, algun puntual espònsor), s’hi feien uns balls molt especials:
  • El ball de rams, que es ballava amb un petit ram de flors, naturals o artificials, que prèviament el ballador havia regalat a la seva parella.
  • El ball del fanalet, que el ballador regalava a la seva acompanyant. El  ball durava fins que només en quedava un d’encès i la parella que el portava n’era la guanyadora.
  • El ball robat o de l’escombras’anaven intercanviant les parelles a mesura que, un primer ballador solitari, anava robant -a canvi de l’escombra- la parella a un altre ballador.
  • El ball de la patata, era un ball jocós que es ballava amb una patata sostinguda entre els fronts o entrecelles de la parella balladora. Hi havia veritables experts que feien lliscar el tubèrcul cara avall, provocant que fossis els nassos, primer i les galtes, desprès, els que abans de que la patata caigués, estiguessin en contacte.

Recordo aquests balls i d’altres ritmes que animaven a tothom -especialment als més balladors-: pasdobles, valsos, txa-txa-txas, sambes, boleros, roc & rolls, tangos, salsa; ... 

I a aquella parella agosarada -potser, cada any, la mateixa- que, plena d’entusiasme, era la primera en obrir el ball... i el poder, la canalla, anar a dormir tard, sense que a casa rondinessin.

Ho recordo, però no als envelats (quan jo era petit, al barri, ja no se’n feien), sinó als carrers i les places. I amb unes orquestres i conjunts que feien molt bé la seva feina. I la «barra» que la Comissió tenia muntada per a despatxar-hi cervesa, refrescos i -algun any- gelats... i on, els infants, ens hi gastàvem, en «polos» i Pepsi Coles, les quatre monedes que a casa ens havien donat. 

Després, per als més joves, es muntà a cada Festa Major una tarda o nit de música discotequera, fins i tot amb llums de coloraines i raigs làser que ajudaven a fer més real, festiu i caldejat l’ambient.

I els nens ?. La Festa Major era per a tothom, però penso que els nens i les nenes eren els qui més l'esperàvem. Un dels més dolços records que tinc de la Festa Major, son les activitats que vaig viure, dedicades als nens, als infants. 

Els berenars, amb algunes mares, noies i «membras» de la Comissió de Festes, amb aquells blancs i emmidonats davantals, servint-nos la xocolata, els melindros, l’entrepà amb pernil dolç o «salsitxó» i la Pepsi-Cola (que segurament, de franc o a bon preu, ho esponsoritzava)...

Normalment, el berenar culminava o es feia coincidir amb un petit espectacle: fent pujar, un parell de nens o nenes -els mes trapelles del berenar- dalt la tarima que feia d’escenari. Amb els ulls ben tapats, una tassa de xocolata al davant i uns xurros o melindros, tenien de donar-se el berenar l’un a l’altre... Imagineu la malicia que, a vegades, poden tenir els infants !!!. La cara, el cabell, el coll, les orelles i el «pitet» que els posàvem, acabaven, empastifats de xocolata i amb molt poca dins les respectives boques... 

De les festes infantils, en recordo:
  • El pallassos. Els tradicionals «Carablanca» o «el llest», maquillat de blanc i dins d’un elegant i brillant vestit i l’«August» o «el tonto», extravagant, murri, trapella, liant i maldestre, vestit de qualsevol manera, una mica pengim-penjam, amb una americana que li anava grossa, uns pantalons d’exagerats quadres, el característic i postís nas vermell i les grans sabates.
  • Les titelles. Segurament la primera representació teatral que molts infants hem gaudit... (Desprès vindran els, inevitables, festivals o representacions de l’escola...) Seguir el conte de les titelles, interactuar -innocentment- amb els personatges, tot esperant les garrotades al dimoni o al «dolent» son, encara ara, uns records que m’emocionen.
Recordo, així mateix, els jocs per a infants, sovint en aquesta mateixa plaça o en la de La Torre. 

  • Les carreres amb sacs d’arpillera, avui impossibles de fer amb sacs de plàstic !!! 
  • Trencar l’olla. Donar cops, amb un llarg bastó i amb els ulls tapats, a una olla de terrissa, plena d’aigua i amb una bossa dins amb llaminadures i petites joguines, penjada d’una corda.... Quin perill !!! (diríem ara) 
  • Estirar la corda, primer formar els equips, desprès a veure qui pot més i, finalment, qui guanya.
  • «La sortija» o l’anella, un joc que deien tenia origen medieval. Jo l’he vist fer amb bicicletes petites, d’infants. El jugador, muntat dalt de la bicicleta -com fi fos un cavall- i proveït d’un llarg pal que, després d’una curta carrera, tenia de fer passar, per aconseguir el premi, per dins d’una petita anella. Normalment hi participaven, en successius torns, quatre o cinc infants.
Aprofitant les fonts de les places, es feien i encara es fan, jocs d’aigua (o amb l’aigua...); a l’estiu ben divertits, però que obligaven a les criatures o als seus acompanyants, que hi acudissin amb roba de recanvi.

Durant uns anys es muntà, en alguna de les places, un gran castell inflable que, per la seva espectacularitat i novetat, era la delícia especialment dels més petits.

I gimcanes, tallers, «jocs del cau» (amb la participació d’algun agrupament escolta),... Temps, era temps...

Quan, gairebé a cada cantonada, hi havia una oficina d’alguna de les «Caixes», aquelles que es fundaren -no ho oblidem- pensant en la vellesa i per afavorir l’estalvi, aquestes esponsoritzaven l’anomenat «homenatge ala tercera edat» que la Comissió de Festes organitzava, un matí o una tarda, en atenció als avis i avies del barri. Se'ls lliurava un petit detall i, normalment, es feia coincidir l’acte amb un Concert de la Banda Municipal, una ballada de sardanes, l’actuació d’algun Esbart dansaire o d’alguna coral... recordeu els anomenats «Cors d’en Clavé»? Tinc la impressió que, des de fa uns anys, aquest «homenatge» ja no es fa. L’Associació de Veïns, certament, col·labora no un sol dia sinó tot l’any, amb el PROJECTE RADARS que te cura, d’una forma més continuada i permanent, dels nostres avis (especialment d’aquells que, d’una manera no volguda, viuen sols...). També tinc la sensació (i perdoneu l’atreviment) que, els avis i avies d’avui, la majoria molt eixerits, actius i ocupats, ja no som o ens sentim tant «vells» com els d'abans. I a alguns l’ «homenatge», potser, els incomodaria...

Completava aquesta programació de la Festa Major i segur que em deixo forces coses...

Les Havaneres i el rom cremat, una de les nits i activitats més esperades i concorregudes, amb grups de renom com Oreig de mar, Cavall Bernat -amb el mestre Ortega Monasterio - Port Vell, Llops de mar, Els pescadors de l’Escala, Xarxa, Rems, A cau d’orella,... i , avui d’aquí a una estona, els de Barca de Mitjana. Amb les emotives «El meu Avi» i, omplint la plaça amb el voleiar de mocadors, «La bella Lola».

Les curses populars i els campionats esportius d’escacs, de ping-pong, de dòmino o de futbito,... amb nombroses edicions i trofeus gentilesa d’alguns comerços o entitats del barri. 

La nit de revista, vodevil, o de Cabaret -el Paral·lel al Farró, anunciaven- que portaven al barri a algun artista ovedette de renom. 

El Cinema a la fresca... l’oportunitat i el gaudi de veure i/o rememorar velles pel·lícules a l’aire lliure, amb unes cadires potser un pel incòmodes, però a tocar de casa.

Les trobades i cercaviles de cultura popular; amb els trabucaires, bastoners, diables, gegantons i capgrossos vinguts, això si, d’altres barris de Barcelona. I, ja més endavant, els nostres, joves i, aquests si, farronencs: Capgrossos i gegantons de l’Escola Lys, el grup de timbalers Timbalys i els diables de Farró-Foc. Ara que parlem de gegants i gegantons, ens agradaria recordar que, per la Festa Major de Sant Gervasi el 13 de setembre de 1987, a la nostra plaça de Sant Joaquim batejarem els nous gegants del Districte: La Laieta i en Gervasi. I també, el 19 de juny de 1998 –coincidint amb la Festa Major de Sant Gervasi-, en aquesta plaça de Mañé i Flaquer, hi batejarem a En Manel, el gegantó del Putxet.

El Bateig del gegants de Sant Gervasi: La Laieta i en Gervasi a la Plaça de Sant Joaquim el 13 de setembre 1987. Fotos Pep Arisa


Els memorables sopars de Festa Major i de carmanyola, les costellades i botifarrades populars i els concursosde truites i de paelles on la participació, el veïnatge, la companyonia i la bona cuina ocupen, durant una bona estona les places i carrers del barri.

Els Concursos d’art: Pintura, Dibuix i Fotografia, promoguts inicialment per Art Farró i de llarga tradició al barri i a la nostra ciutat (el de fotografia -que porta el nom del nostre enyorat David Moragas- enguany, celebrarà la XII edició).

La Concentració i rua de 600, que sortint del lloc on tenen la seu del seu Club -a la Bodega Pàdua-, fan un simpàtic i original recorregut pels carrers del barri.

Una altra concorreguda activitat relacionada amb la nostra Festa Major, és l’anomenat Pescatapes. Una ruta popular -amb força jovent-, animada pels timbalers (i per tant, sorollosa), que recorre els diferents establiments -bars, tavernes i restaurants- del barri, per a tastar-hi les seves millors tapes, acompanyades d’alguna cosa per beure... Imagineu-vos com, alguns, acaben el recorregut !!!

I, abans de la Traca final, que tanca cada edició de la Festa Major, la -si fa calor- agradable Sifonada entre els membres de la Comissió i tots aquells que s’atreveixen a estar o passar per a la plaça. 

I fins l’any que ve !! 

Deia, fa uns anys -al primer número de la revista Coses del Farró, l’abril de 2014- que «... el nostre barri és un petit nucli de vells carrers i reduïdes places, encerclat pels alts edificis pantalla de General Mitre, Riera de Cassoles, Via Augusta i Balmes que, com una tanca, el limiten...». Una mena de primitiu i clos poblat –que alguns pregoners que m’han precedit, han comparat, penso que amb força encert, amb l’irreductible poblat gal d’en Astèrix-... Potser si que els farronencs i farronenques – i no només per la data en que ens hem entossudit a celebrar la Festa Major–, quan creiem tenir raó, som una mica cabuts i rebels...

Això, potser, ens dona, als que vivim i ens sentim del Farró, una singularitat especial i contribueix a enfortir i destacar el fet que -antics i nous veïns, joves i vells- ens sentim partícips i implicats en el nostre barri i membres -per a tot allò que calgui - d’una mateixa comunitat. 

Que la Festa Major i les altres activitats que, al llarg de tot l’any, es van organitzant al barri contribueixin a consolidar, renovar i enfortir aquest sentiment. Segur que serà així.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

VISCA EL FARRÓ !!, 

VISCA SANT GERVASI !!, 

VISCA BARCELONA !! 

i VISCA CATALUNYA !! 
I QUE COMENCI LA FESTA !!

Diables del Farró 2019. Foto A. Vilarrasa



Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.