Sixte Illescas, l’arquitecte de vidre

Araceli Vilarrasa

Com he fet altres vegades reprodueixo aquí un article publicat a Coses del Farró[1] ampliant la part gràfica.

En aquesta ocasió es tracta d’un tema molt estimat i rellevant pel barri i hem sembla molt adient per ser el darrer post d’aquesta etapa de publicacions en continuïtat que ha tingut el blog Finestres del Farró. Han estat 11 anys plens de curiositat i descobertes compartides. Ara el que hem anat fent quedarà a disposició dels que ho vulguin llegir.

Moltes gràcies a tots els lectors, comentaristes i col·laboradors que durant aquests anys, m’heu acompanyat. 

A Montjuïc, a finals dels anys vint, es va produir un petit miracle: mentre es construïa el Palau Nacional en un recarregat estil neo-renaixenista, Mies Van der Rohe hi instal·lava el seu Pavelló d’Alemany, un esclat de bellesa nua, que expressa com cap altre la divisa “menys és més”. La història de l’arquitectura havia fet un salt.

Pocs anys desprès, el 1935, al nostre barri es reproduiria el mateix prodigi: al carrer Balmes cantonada Putxet en Francesc de Paula Nebot construïa un monumental edifici neoclàssic (Balmes 360) i, a pocs metres, en Sixte Illescas acabava la Casa de Vidre (Pàdua 96) un dels primers edificis netament racionalistes de la ciutat.

Actualment La casa de vidre ja no té el revestiment de vidre de claraboia que li donava nom, però encara conserva molts dels altres elements arquitectònics que la van fer famosa. A les darreres edicions del festival d'arquitectura 48 H Open House ha estat molt visitada per tota mena de públic.

Vidre i transparència: uns inicis plens de llum

En Sixte Illescas Mirosa (1903-1986) era fill d’un matrimoni de classe mitja barcelonina. El seu pare Sixte Illescas Carreres era un alt funcionari de Banc d’Espanya que amb els seus estalvis va adquirir alguns terrenys[2]. 

Va estudiar arquitectura en uns anys en que els professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, dirigida per Francesc de Paula Nebot, eren modernistes o noucentistes i quan va acabar es va posar a treballar com ajudant d’en Josep Goday, un dels més clars exponents del noucentisme català.

Però l’Illescas era un noi inquiet i emprenedor. De seguida es fa amic d’en Josep Lluis Sert, fill d’una família amb més recursos i volada, que ja havia estat a Paris en contacte amb Le Corbusier. El 1927, aquests dos amics conviden al gran innovador de l’arquitectura europea a venir a fer un conferència a Barcelona i es passen dos dies seguits xerrant amb ell. Així que, fortament seduïts per aquest devessall de idees i creativitat, s’inicien com arquitectes instal·lant-se en un despatx conjunt al tercer pis de Via Laietana 56. 

Illescas reb l’encàrrec que el portarà a construir la Casa Vilaró (Av. Coll d’en Portell 43) quan encara no tenia 30 anys. Coneguda també com la Casa Vaixell, representa un veritable vaixell insígnia de la l’etapa racionalista de l’arquitectura catalana.

La casa Vilaró

Poc després la seva família li encarrega la construcció d’un edifici d’habitatges per llogar a uns terrenys de SantGervasi i així sorgeix la que serà la Casa de Vidre, acabada el 1935.

El naixement del G.A.T.C.P.A.C.

Comença així un període ple d’activitat, èxit i iniciatives. Per superar les dificultats que portava a la pràctica una arquitectura nova, van pensar en crear un lloc de trobada que servis per treballar conjuntament i a la vegada per contactar amb els industrials de la construcció i difondre el que s’estava fent a tot el món.

Al segon pis de la mateixa escala, a Via Laietana 56, hi tenien el seu despatx Ricard Churruca, German Rodrigues Aries i Francesc Fabregues. Illescas i Sert s’hi posen en contacte i d’aquella reunió neix el GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Illescas era un home d’una gran capacitat organitzativa i molt generós; capaç de dedicar molt temps a tasques col·lectives, així que sembla que aviat esdevé l’ànima del grup. 

Treballen en tots els fronts. Cal inventar nous materials i noves tècniques, incidir en el disseny d’elements constructius, crear mobles i objectes de decoració segons la seva nova estètica. Cal definir el marc teòric del seu treball i redactar uns estatuts pel grup[3]; cal innovar en l’arquitectura dels habitatges i també en la concepció de l’espai públic i l’urbanisme. 

Per cada objectiu l’Illescas, amb més entusiasme que visió de negoci, impulsava una empresa. Així va néixer la botiga de mobles MIDVA - Mobles i Decoració per la Vivienda Actual- que els permetia donar a conèixer els nous materials que alhora promovien a la revista que també havien creat: A.C. Arquitectura Contemporània.

Cada setmana el grup es reuneix, als seus locals del Passeig de Gràcia 99, on també tenen la botiga, per anar destil·lant els criteris que els portaran a la creació de les obres que van signar col·lectivament: el Pla Macià, la Casa Bolc, la Ciutat de Repòs i Vacances.

La casa de vidre

El 1932, quan només feia dos anys que en Sixte Illescas havia acabat la carrera, el seu pare li va encarregar la construcció d’un edifici d’habitatges als terrenys que havia comprat a Sant Gervasi, a la cantonada del carrer Pàdua amb el carrer Rios Rosas. 

L’Albert Illescas, que hi va viure fins als 11 anys, descriu així l’entorn del edifici: 

“Quan van començar les obres, i molts anys després, era un barri de casetes baixes, alineades als carrers més freqüentats i torretes envoltades per jardins ben endreçats: paviments de grava d’obra......”

La casa de vidre poc despés de la seva construcció

Com veiem a la fotografia, els nens que juguen al carrer i la tapia de la torre del davant fan part d’aquest paisatge de cases baixes, jardins i horts, característic del Farró encara avançat el S.XX. De fet, avui sabem que la torre de la que veiem la tapia era la casa on hi hagué del 1921 al 1930 la Residencia d’Estudiants de Catalunya[4]. 

El contrast del nou edifici amb el paisatge de l’època era tan important que nou anys després, quan el 1944 en Josep Amat pinta el paisatge del carrer Pàdua esborra l’edifici que, a la seva manera de veure, l’alterava[5].

El nom de “La casa de vidre” es deu a unes plaques de vidre de claraboia, de color verd ampolla, fixades amb perfils de ferro, que formaven la part baixa de la façana i que li donaven una gran vistositat.

Amb molts elements de l'anomenada arquitectura de barco, introduïa altres trets de modernitat com l'organització de la planta, el duplex amb terrassa al darrer pis, els sòcols roms de les parets, l’escala de volta catalana amb una vistosa barana de tub cromat o el cremador de deixalles que es llençaven directament des d'una portella de la cuina. 

A la façana, les parets estucades de color blau clar i les caixes de malla de ferro en color blanc eren tota una provocació. Un altre element que crida l’atenció és l’ascensor, format per una capsa de vidre i una cabina folrada amb fusta d’arrel, que té a la porta una finestra d’ull de bou. Podeu veure un petit reportatge sobre la casa, explicada per la neta del arquitecte i una veïna que hi viu actualment a La Casa de Vidre. 48 H. Open House Barcelona i també en aquest blog La casa de vidre: l'arquitectura del GATCPAC al barri

La Casa de vidre (1935) juntament amb la casa d’en Josep Lluis Sert al carrer Muntaner 342-348 (1931) i la casa de German Rodríguez-Arias a la Via Augusta 61 (1931) són les tres obres de referència, capdavanteres del racionalisme a Sant Gervasi.

Esquerdes a la claraboia

Les obres col·lectives són difícils de mantenir i les desavinences en el si del GATCPAC no van trigar a manifestar-se. El 1934, per no aguantar les continues discussions entre en Torres Clavé i en Subirana per la direcció de l’obra de la casa que en Sert estava fent al carrer Muntaner – Sert havia marxat i els havia deixat la direcció de l’obra a tots tres- Illescas deixa el despatx amb en Sert i s’estableix pel seu compte amb Manuel Subiño a l’estudi C de la Casa de Vidre. El 1935 dimiteix com a Director del GATPAC. Sembla ser que van tenir raons entre ells sobre l’autoria dels projectes.

Tanmateix l’activitat continua a ritme frenètic. Del 1929 a l’inici de la guerra civil projecta 39 obras significatives[6]. Esdevé director artístic de l’empresa CINAES que controlava nombroses sales de cinema a Barcelona i com a tal projecta noves sales, s’encarrega del manteniment i contracta als pintors que feien els cartells que anunciaven les pel·lícules. Així mateix és l’autor de les famoses butaques del cine Femina, les més confortables que hi ha hagut mai per veure una pel·lícula. Fa nombroses conferencies a l’Ateneu de Barcelona i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i intervé en la creació del Col·legi d’Arquitectes del que és el primer tresorer. 

Ja iniciada la guerra, el GATPAC continua funcionant i s’ocupa de la remodelació del Districte V. L’Illescas es compromet personalment en la creació del Comissariat de l’Habitatge de la Generalitat, projecte que fracassa i que ell mateix fa evolucionar cap a una Comissió Mixta per la Vivenda, on estaven representats els sindicats i la Generalitat, i que dirigia ell mateix. Però, home progressista amant del ordre, no triga a sentir-se molt incòmode amb la situació, especialment desprès del maig del 37, quan persones sense preparació però properes als comunistes substitueixen als representants dels treballadors. Per això decideix passar a segon terme i es anomenat arquitecte de la Defensa de Costas, cosa que li permet passar la resta de la guerra a Cadaqués. 

Sixte Illescas a l' época de la seva plenitud

Obsidiana negra i resistent: la sordida tristesa de l’exili interior

Acabada la guerra amb la victòria del Glorioso Alzamiento Nacional el món de l’Illescas s’ensorra definitivament. Companys amb més recursos o amb menys responsabilitats familiars fugen a l’exili, altres es fan benveure pels vencedors. L’Illescas s’ha de quedar i fer front a una repressió violenta e incansable. Més acusada pel fet de ser un dels pocs arquitectes del GATCPAC que es queda al país.

Aquesta etapa comença amb la terrible escena d’un José Antonio Coderch de Sentmenat, uniformat de falangista i seguit d’un grup d’energúmens, entrant amb violència als locals de MIDVA per “arrasar tot record de l’arquitectura roja i comunistoide”. Després va venir el que va venir: tres penes de mort, una darrera l'altre, que no es van fer efectives per la ineficàcia de la mateixa policia franquista; la inhabilitació per exercir qualsevol càrrec públic; la reprovació del Colegio Oficial de Arquitectos, que ell havia ajudat a crear; i especialment el vuit immens que es va crear al voltant de tothom que “pudia a roig”.

Va haver de tancar el seu estudi professional per falta d’encàrrecs. Ningú volia encarregar un edifici a un arquitecte sense bona sintonia amb el poder. Per sobreviure va haver d’acceptar feines de segon ordre, direccions d’obres en projectes d’altres arquitectes i fins hi tot treballar amb la signatura d’un altre. També es va haver d’anar venent les propietats que tenia, algunes al Farró com la casa del carrer Lincoln, construïda per ell l’any 1935, on havia anat a viure quan es va casar, i dues torretes al carrer Rios Rosas, llindants amb la Casa de Vidre. 

Al quadern autobiogràfic mecanografiat que el seu fill inclou al llibre, ho diu de manera molt senzilla. La postguerra 

“va ser fatal per a tots nosaltres i per al país, ja que els vencedors consideraven la nostra arquitectura “comunista” i volgueren ressuscitar una altra arquitectura que en deien “de los Reyes Católicos” o del “Imperio”. La península es va tancar amb pany i clau, l’arquitectura del “Imperio” no va reïxi, però l’arquitectura moderna va desaparèixer.”[7]

Tanmateix l’ Illescas és un home emprenedor i així que s’ho pot permetre lloga un despatx a Rambla Catalunya 66, amb els mobles del GATPAC, les llibreries de color verd fosc de MIDVA i intenta tirar endavant una vida professional que, com es reflecteix a la seva obra, ja no té l’empenta i l’entusiasme dels primers anys. Per seguir treballant ha de fer moltes concessions a aquesta arquitectura del “Imperio” amb la que estan fets els edificis de la postguerra i quan, a finals dels anys cinquanta, l’arquitectura moderna reprèn dificultosament el seu camí encara sota el franquisme, l’Illescas és un home aïllat i poc disposat a tornar a creure en projectes col·lectius.

A poc a poc l’arquitectura passa a ser un treball per viure més que una passió creativa i de transformació social. Es refugia en els amics i en la cultura. En Sert i en Rodriguez Aries seran els seus únics amics arquitectes, però en té molts d’altres en el camp de les arts i la cultura. El 1949 és un dels creadors del Club 49[8], del que també serà president. Encara semblava un home molt fort, però dins seu, alguna cosa s’havia trencat.

Amb Rodriguez Àrias a Eivissa

El Cristal City, un refugi de jubilació

Quan es va jubilar va deixar del tot la professió i es va dedicar a viure la vida i als amics que trobava al bar Cristal, on tenia la seva tertúlia. Allí, en aquell ambient tan especial, barreja d’alcohol i llibres prohibits, capitanejat pel cambrer i propietari Pelegrí Rovira, es trobava gairebé cada dia amb personatges que van esdevenir el seu petit món: el Sr. Roure, home d’una gran cultura que mai havia treballat i vivia de les herències que anava rebent, el pintor Jordi Mercadé i, sobre tot, el també pintor August Puig i la seva dona, Ingrid Hellström, amb qui solia anar a passar els caps de setmana a Monells, on eren veïns. També li agradava molt anar a Cadaqués i a Eivissa.

“A poc a poc l’arquitectura es va anar diluint en la vida del meu pare, ara per tothom ja era simplement en Sixte o l’Illescas, un vellet interesant i divertit.”[9]

En un article a La Vanguardia l’Emili Donato el recordà així:

“Durant molts anys, els qui tenien algun interès en l’etapa més intensa i florida de l’arquitectura racionalista a Barcelona podien acudir al Cristal City amb la seguretat que, gairebé sempre, hi trobarien al seu interior a l’arquitecte Sixte Illescas -veí del barri- que hi passava forces estones sempre disposat a rememorar les característiques d’aquet estil arquitectònic i les anècdotes d’aquells anys”[10]

Uns anys i una vida que va viure intensament, però que el van portar, inexorablement, injustament, de l’avantguarda a l’oblit.

Obres de Sixte Illescas al Farró[11]

1933-1935 La casa de vidre. Edifici d’habitatges. Pàdua, 96

1935 Illescas: Lincoln. Edifici d’habitatges. Lincoln , 42

1947-1950. Edifici d’habitatges. Jeroni Mayol. Vallirana 78-80 

1948 Edifici d’habitatges. Piera i Roure. Ronda General Mitre, 214-220 

1949 Edifici d’habitatges. Jeroni Mayol Grifoll, carrer Vallirana 82 

1954. Taller y magatzem. Pedro Cunill Vidal. Carrer Septimània

Altres obres a Sant Gervasi

1935-1940 Blog d’habitatges. M. Josefa Vda. De Massana, Passeig de Sant Gervasi- Plaça de la Bonanova

1940, 1943, 1959 Martí Llaurador. Xalet i estudi del escultor, Carrer dels Vergós 1-Carrer de les Escoles Pies.

1942-1945 . Vda. De Joan Noguera. Edifici d’habitatges. Turó de Monterols 4

1942- 1944. 1953. Edifici d’habitatges. Illescas. Carrer Atenes, 5

1945 Habitatge unifamiliar. Juan Sallares. Avda. Reina Victoria-Carrer Calvet

1945-1948 Edifici d’habitatges Juan Manurl de Larratea. Carrer Calvet 70

1946 Edifici d’habitatges. Juan Vallés Prat. Via Augusta 158

1946 Edifici d’habitatges. M.Cortés. Carrer Balmes, 335

1959 Casa entremitgeres. Rafael Figueres. Carrer Brusi

Notes

[1] VILARRASA, A., 2004, Sixte Illescas, l’arquitecte de vidre, Coses del Farró, 22, Tardor, pag. 5 (LINK)

[2] Dec la major part de les informacions sobre la vida de Sixte Illescas al llibre, valent, viscut i documentat que va escriure el seu fill Albert, que durant molts anys també va viure a la casa de Pàdua 96. El llibre incorpora el text d’un quadern autobiogràfic escrit pel mateix Sixte Illescas. Illescas de la Morena, A. i Brullet,M., 2008, Sixte Illescas arquitecte (1903-1986): de l'avantguarda a l'oblit, COAC, Barcelona

[3] La inauguració oficial va ser el 13 d’abril del 1931.

[4] Arisa, P., 2024, La Residencia d’Estudiants de Catalunya del carrer Rios Rosas 37, Coses del Farró, nº 21, pàg. 11

[5] Hem tractat aquest tema a Vilarrasa, A., 2019, Josep Amat, testimoni d’un paissatge fugisser, Coses del Farró, nº12, pàg.8 que podeu consultar també en la seva versió post.

[6] L’ Albert Illescas descarta del seu catàleg altres obres que anomena alimentaries o circumstancials, que considera que no tenen un interès arquitectònic especial. Ob cit. pag 122 

[7] Ob. cit. pag 124

[8] Anomenat també Club Cobalto 49 va ser una associació artística que durant vint anys va impulsar l’avantguardisme en el camp de les arts. De les seves activitats destaquen les exposicions de pintura, les sessions de jazz i conferències d’art contemporani. 

[9] Illescas, A, ob.cit pag.268 

[10] DONATO, E., 1986, El lado entrañable del GATCPAC, La Vanguardia, 24 de desembre, pag. 31, citat a ARISA, P., El bar-llibreria Cristal City, Coses del Farró, nº11, Sant Jordi, pag. 19

[11] En aquest llistat incloem únicament les obres que figuren al catàleg que en fa l’Albert Illescas al seu llibre i que, com ja hem dit, omet algunes obres per considerar-les poc significatives. Ob. cit. pag. 284

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

Un dels primers projectes d’en Antoni Gaudí va ser per a un portal del teatre de «La Familiar del Putxet», al barri de Farró.

Pep Arisa

Un cop més, gràcies a la bona memòria i a l’apreciable col·laboració d’algun dels nostres lectors i veïns, podem assabentar-nos d’un fet singular al barri.

A mitjans del passat mes de juny, el Sr. Joan Antoni Passaret 1 -un bon amic que, als seus 94 anys, amb una memòria prodigiosa, col·labora al Finestres del Farró- ens feia arribar el següent comentari: 

«... Fa bastants anys i encara no sé com va ser, va aparèixer entre la paperassa que guardaven els meus pares, la copia d’un full, projecte de construcció d’un teatre al carrer de Vallirana, entre Francolí i la Plaça de Sant Joaquim, que per descomptat no es va arribar a construir mai, el dibuix era l'entrada, no de l’edifici pròpiament dita, sinó la del carrer amb una porta de ferro forjat que era un disseny d’en Antoni Gaudí. Reconec que aquest document, un dia fent neteja, el devia llençar, perquè vaig creure que no tenia cap mena de importància...»

La informació ens semblà prou interessant i, agraint-la al Sr. Passaret, ens comprometérem a esbrinar -i a fer-vos-ho saber- el que trobéssim sobre aquest primerenc projecte -de portal i, potser, teatre- d’en Antoni Gaudí. 

Antoni Gaudí als 26 anys (1876). Imatge de El Periodico.

On podíem trobar i veure aquest vell projecte d’en A. Gaudí ?

Cercarem, en primer lloc, a l’Arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on no hi trobarem cap referència a aquest projecte. 

Contactarem, així mateix, amb la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya, que al cap d’uns dies ens contestaren dient «que al seu fons d’Arxiu no havien trobat cap plànol d’aquest portal», i amb la Fundació Antoni Gaudí on si que, a la seva pàgina web en un resum de les obres d’en Gaudí, hi havíem llegit aquesta menció: 

"Porta per a un teatre propietat de P. Miró. Sant Gervasi de Cassoles. Barcelona 1878. Desapareguda."

Responent al correu on els demanàvem si tenien més informació sobre aquest projecte, ben aviat ens contestà el seu President, l’arquitecte Mario Andruet, donant-nos tota la informació que, a la Fundació Antoni Gaudí, disposen sobre aquesta desapareguda obra, les referències bibliogràfiques i unes copies -tretes del llibre d’en Joan Bassegoda 2- de dos planells: El de la porta de la tanca d’entrada, signat per en Antoni Gaudí, el 30 de juliol de 1878 i el de l’emplaçament del teatre -a l’actual carrer de Vallirana prop de la plaça de Sant Joaquim- fet, el 4 d’agost de 1878, pel mestre d’obres Ramon Jané Piferrer. 

Gràcies a la informació facilitada per la Fundació Antoni Gaudí, a la amabilitat del seu president i al llibre d’en Joan Bassegoda, podem conèixer avui com era aquell projecte. Us ho expliquem una mica més avall. 

El permís d’obra municipal i l’expedient «desaparegut

Paral·lelament, havíem contactat amb l’Arxiu Municipal de Sarrià i Sant Gervasi per a rellegir les actes municipals de l’any 1878 i consultar si a l’Arxiu hi tenien alguna sol·licitud de llicència d’obra, d’aquell any, per a la construcció d’un teatre al llavors carrer de Sant Joaquim (l’actual Vallirana, entre Francolí i la plaça de Sant Joaquim) o, millor encara, un projecte del portal -signat per en Antoni Gaudí- d'accés al solar on hi havia aquell teatre. 

Segons el Llibre d’Actes Municipals de l’Ajuntament de Sant Gervasi de l’any 1878, en la Sessió nº 32, del 7 d’agost de 1878, es fa referència «... a una instància 3, presentada pel Sr. Pau Miró, d’un projecte de construcció d’una tanca al carrer de Sant Joaquim...». En aquesta sessió, l’Ajuntament acordà esperar a emetre el permís a condició que l’interessat presenti «...el plano de emplazamiento de la obra y algun otro que echa de menos el Sr. Asesor facultativo (l’arquitecte municipal) de este Ayuntamiento».

Segons menciona en Joan Bassegoda al llibre citat 4, l’arquitecte municipal Adrià Casademunt, pocs dies després, al peu d’aquesta mateixa instancia-sol·licitud, hi va escriure «San Gervasio 14 de agosto de 1878. Concedida autorización por haver presentado plano de emplazamiento»5

Pràcticament tota la informació que, avui, podem saber sobre aquest projecte de portal i teatre, la devem al llibre d’en Joan Bassegoda i d’altres que, especialment, reprodueixen el dibuix del portal d’en A. Gaudí 6. Ens diu, en Joan Bassegoda, que l’any 1969 es va localitzar a l’Arxiu Municipal de Sarrià i Sant Gervasi un lligall -amb el nº 6- que contenia l’expedient 1.557 on hi havia la instància d’en Pau Miró, amb els manuscrits de l’arquitecte municipal i dos planells (un d’en A. Gaudí i l’altre d’en Ramon Jané). 

Malauradament, segons ens han informat -a rel de la nostra consulta-, a l’Arxiu Municipalde Sarrià-Sant Gervasi, aquest expedient -localitzat, segurament per en Joan Bassegoda, poc abans de l’any 1969- «ha desaparegut». Hi ha l’anterior -el 1.556- i el posterior -el 1.558- però el que ens interessa, amb l'instancia i els 2 planells, -el 1.557- no hi és. 

Trist i lamentable. En un món ple de gent desaprensiva, on l’egoisme, la cobdicia i la manca de civisme és molt present, sempre hi trobarem individus que aprofitant la informació que la bibliografia o els estudis dels investigadors els proporcionen i la relativa permissivitat en la consulta, accés i control de la documentació que custodien alguns arxius... robin -així de clar- i facin només seu el patrimoni que és de tots... Indignant i vergonyós. El fet que a l’expedient «desaparegut» hi hagués un planell amb un dibuix i la signatura originals d’en Antoni Gaudí, el convertia en una «peça» desitjada per a col·leccionistes, excèntrics presumits, especuladors i desaprensius... És possible que aquest dibuix d’en Gaudí llueixi, ara bellament emmarcat, en algun discret racó de la casa d’algun pocavergonya... El mal però, ja està fet 7. Sort en tenim de les reproduccions, que s’han conservat a la bibliografia que hem esmentat. 

El portal d’en Antoni Gaudí 

En el seu comunicat, el Sr. Joan Antoni Passaret, ens diu que -segons els seus records- per descomptat aquell portal d’en Gaudí no s’arribà a fer mai... tot quedà, doncs, en un propòsit, intenció i projecte 8.

En tenim, però, gracies a en Joan Bassegoda, una acurada descripció i imatge: 

« El plano al que hace referència la instancia y autorización municipal esta dibujado a tinta china sobre papel tela, mide 20,5 x 45 cm y representa un portal en un muro entre dos pilares, sobre los que hay sendas figuras escultóricas que representan a un hombre agachado con la mano levantada y una puerta o reja de dos hojas con barrotes de sencilla decoración. En los pilares se ven formas incisas segun el modelo utilizado por Gaudí en la placeta Aribau y la cascada del Parque de la Ciudadela.» 

El planell és a escala 1/50, està datat a Barcelona el 30 de juliol de 1878 i signat i rubricat per Antº Gaudí, Arqtº. 

Reproducció del projecte d’un portal per al Teatre de «La Familiar del Putxet». Imatge del llibre d’en Joan Bassegoda «El gran Gaudí»

Recordem que en Antoni Gaudí, el curs 1868-1869, es traslladà de Reus a Barcelona per a completar estudis. L’any 1873, inicià els estudis d’arquitecte a la Llotja i a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona. Complementà la carrera fent treballs de delineant per a diferents Mestres d’Obres, com en Josep Fontserè i alguns dels seus professors de l’Escola d’Arquitectura. El títol d’arquitecte l’obtingué el 15 de març de 1878. Així, doncs, el projecte de portal per al teatre del Farró -signat el 30 de juliol de 1878- podem afirmar que degué ser -ja com arquitecte- una de les seves primeres obres.

El projecte del teatre d’en Ramon Jané

Era, segons el planell d'emplaçament, un projecte format per dos cossos o edificis; un destinat al teatre pròpiament dit (que, pel que diu a la instància, sembla era una construcció molt senzilla: «un cubierto sostenido por columnas») i l’altre a «dependències» (vestuaris i/o annexes per a guardar-hi petit mobiliari, decorats i l'attrezzo imprescindible). 

Fonamentalment, el teatre, era un espai cobert complementari dins del jardí, pensat per a fer trobades i activitats (representacions teatrals, balls, concerts, recitals, conferencies, concursos literaris,...) efectuades pels membres d’aquella associació familiar i convidats, principalment, en els períodes d'estiueig.

Retornem a la acurada descripció que, d’aquest teatre, ens fa en Joan Bassegoda al seu llibre: 

«Del aspecto del teatro solo conocemos -i gràcies al planell d’emplaçament d’en Ramon Jané- la planta, con unas medidas aproximadas de 19 m de longitud, 5,7 m de ancho y 3,8 m de alto, apoyado sobre columnas.» De fet, una mena de cobert -de quasi 110 m2- molt ventilat, pensat fonamentalment per a l’estiu. 

«El plano de Ramon Jané es un croquis de situación, tambien sobre papel tela, a escala 1/300 y muestra el terreno junto a la calle de San Joaquin con dos edificaciones: Una es el Teatro y, detras, otra destinada a «Dependencias». Esta firmado y rubricado, en Gracia el 4 de agosto de 1878, por Ramon Jané Piferrer, maestro de obras con título del 22 de diciembre de 1868 y muy activo en Gràcia, San Gervasio, Sarrià y tambien en Barcelona.» 

Plànol de situació del Teatre de «La Familiar del Putxet» d’en Ramon Jané. Imatge del llibre d’en Joan Bassegoda «El gran Gaudí».

Gràcies a aquest planell de situació del teatre, dins del barri, fet -a escala- per en Ramón Jané, ens atrevim a ubicar en l’actual carrer de Vallirana, pujant a la dreta i una mica abans d’arribar a la plaça de Sant Joaquim, la parcel·la on hi hagué la seu i el teatre del «Centro Familiar del Putxet»: Possiblement al número 64 on, desprès i durant uns anys, hi hagué el Taller Metal·lúrgic d’en Julio de No 10. 

El «Centre Familiar del Putxet»

Ja amb el Teatre inaugurat, el 10 d’octubre de 1879, es lliurà a l’Ajuntament de Sant Gervasi una instància i el reglament de la societat «Centro Familiar del Putxet» 11.L’objectiu, segons l’article 1er del Reglament, es: «Proporcionar a las familias que habitan o veranean en esta población un lugar donde puedan reunirse i desarrollar actividades.». 

Aquesta societat seria també autoritzada, pel Governador de la Província, el 27 d’octubre de 1879. Aquests tràmits eren obligatoris i necessaris per tal de poder organitzar i rebre l’autorització per a organitzar balls, representacions i actes col·lectius 12. El president, en aquesta etapa, era en Pau Miró el promotor, com ja hem vist també, del teatre. El nombre de socis, el desembre de 1879, era de 40.

Segell de «La Familiar del Putxet», any 1879. 

Efectivament, només fent una cerca entre alguns diaris i publicacions de l’època, hem pogut documentar que:

Al Diari Català 9 del 26 de juny de 1879, hi podem llegir: 

«TEATRO DEL PUTXET.- Amb una concurrència fluida i nombrosa, s’inaugurà lo dia de Sant Joan (24 de juny) lo teatro del «Centro Familiar del Putxet». Se representà per aficionats la peça castellana «Me conviene esta mujer» i la catalana del Sr. Aulès «Lo diari ho porta». Se llegiren poesies al·lusives a la inauguració, se tocaren en lo piano algunes peces i cantà l'ària de «Don Carlos» un dels joves invitats. Tots los que prengueren part en la funció obtingueren los aplaudiments de l’auditori. Les famílies que passen l’estiu en lo Putxet, estan molt satisfetes de tenir un «Centro» on poder passar agradablement les vetllades.»

A la pàg.159 de La Renaixensa, del 15 d’agost de 1879, es fa ressò de la convocatòria d’un Certamen Literari, amb valuosos premis i amb un Jurat format per prestigiosos escriptors i literats del moment: Conrat Roure, Àngel Guimerà, Carles Pirozzini, Narcís Oller i Artur Gallard.

El 15 de setembre de 1879 -coincidint amb la Festa Major-, La Renaixensa, a les pàgs. 254 i 255, informa sobre el resultat i lliurament de premis del Certamen Literari,efectuat el dia anterior. L’acte molt concorregut va ser presidit per l’actriu i veïna Matilde Diez 13. 

Al Diari Català del 20 de setembre de 1879 informa que, l’endemà, la eminent actriu espanyola, Matilde Diez, prendrà part en la funció que al vespre es donarà al Centre Familiar del Putxet, llegint una notable poesia castellana.... En aquesta trobada literària, també hi prendrien part d’altres rapsodes amb poesies catalanes i peces musicals.

La Veu de Catalunya del 21 d’agost de 1880, informa que un parell de dies abans, diferents joves cantants interpretaren al teatre del Centre Familiar del Putxet , amb notable èxit, diferents actes de «Faust».

Al Diari Català del 10 de setembre de 1880, pàg. 96, s’informa que, amb motiu de la Festa Major, el proper dissabte es donarà una funció extraordinària literario-musical i, el diumenge, una altra de dramàtica. 

El Diari Català del 16 de setembre de 1880, pàg. 145, i el Diario de Barcelona, del 15 de setembre, pàg 1, informen que el proper dissabte, coincidint també amb la Festa Major, s’oferirà un lluïdíssim ball en lo saló-teatre que s’ha instal·lat al jardí. Aquest ball està dedicat a les senyores i senyoretes que passen l’estiu al Putxet, obsequiant-les, al entrar al saló, amb un regal de gust...

Des de finals de juny fins a finals de setembre de l’any 1881, especialment a La Renaixensa, es van anunciant i fent petites ressenyes de les diferents vetlladesliteràries i musicals que, com cada any, es fan al seu bonic i elegant local.

Deduïm, doncs, que la principal activitat del «Centre Familiar del Putxet» s’esdevingué principalment al llarg dels estius compresos entre els anys 1878 i el 1881.  

El llibre-guia «Barcelona en la mano: Guia de Barcelona y sus alrededores» 14 situa aquesta entitat a «la calle Cruz (antic nom que també tingué el carrer de Vallirana) esquina Plaza de San Joaquin, con pequeños jardines y un lindo teatro de verano», així que malgrat el seu nom, podem dir que estava situat al Farró.

Déu n’hi do, el que ha donat de si el comentari del nostre benvolgut veí i amic, Joan Antoni Passaret. 

Epíleg

Quan estàvem ja a punt de publicar al Finestres del Farró aquest article, hem rebut un correu electrònic del Sr. Joan Antoni Pasaret on ens diu que, remenat de nou les velles carpetes familiars, aquest cop sí, ha trobat el planell del projecte que, en Antoni Gaudí, va fer per al portal d’un teatre al carrer de Vallirana.

Ens l'ha enviat i veiem que és una fotocopia de la pàgina del llibre que en Joan Bassegoda publicà el 1989. En aquest cas però, la signatura d’en A. Gaudí hi apareix complerta. Pel seu interès documental la reproduïm de nou tal i com el Sr. Pasaret ens l’ha fet arribar.

Reproducció -amb el detall complert de la signatura d’en A. Gaudí- del projecte de portal per al Teatre de «La Familiar del Putxet». Imatge del llibre d’en J. Bassegoda «El gran Gaudí»

Un cop més, moltes gracies !!.

Notes

1. Vegeu el post La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim

2 Bassegoda Nonell J., 1989, El gran Gaudí. Ed. Ausa. Sabadell

3 Registrada a l’Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi amb el nº 6.680.

4 Bassegoda Nonell J., Ob, cit, pàg. 136 i 137.

5 El planell d’emplaçament fet per en Ramom Jané, es del 7 d’agost del 1878 i l’autorització municipal de set dies després, el 14 d’agost de 1878.

6 A més de l’obra citada d’en Joan Bassegoda, el dibuix del portal d’en Gaudí va ser publicat per primera vegada a la revista madrilenya Hogar y Arquitectura, nº 88 del Maig-Juny de 1970, en un article d’en Joan Bassegoda titulat «Más sobre los dibujos estudiantiles de Gaudí». I al llibre d’aquest mateix autor Las obras completas de Gaudí, Tokio 1978. També va ser publicat, aquest dibuix, al llibre de George R. Collins i Joan Bassegoda The Dessigns and Drawings of Antonio Gaudí. Princeton University Press 1983. 

7 D’aquesta «desaparició», nosaltres ens en hem assabentat ara, gràcies a la professionalitat i franquesa de l’actual arxiver. Quan i com es produí, evidentment -per raons obvies- és un misteri. Tant de bo, algun dia, l’expedient torni al lloc on, per a gaudi i consulta de tothom, li pertoca. 

8 Voldríem pensar que si aquell treballat portal s’hagués arribat a construir, en algun lloc -diari, publicació o estudi- s’hagués comentat. És molt possible doncs, com recorda el Sr. Passaret, que aquell artístic portal mai s’arribes a fer i tot el projecte quedes limitat a un únic i «lindo teatro de verano» i un senzill, més econòmic i tradicional portal d'accés a la finca obra d’en Ramon Jané. En qualsevol cas de tot això, avui, no en queda res. 

9 Diari Català nº 54, del 26 de juny de 1879, pàg. 4.

10 Vegeu el post El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

11 Exp. 2398 de l’AMDSSG.

12 A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià i Sant Gervasi conserven, també, dins la «carpeta» dedicada a aquesta entitat, nombroses sol·licituds, dirigides a l’Ajuntament, d'autorització per a organitzar, especialment, balls. 

13 Podeu veure la serie de post de dicats a Matilde Diaz,  especialment Matilde Díez (i 3) : A la recerca d’una casa a Sant Gervasi

 

14 D’en Josep Roca i Roca, edició de 1884, pàg. 337.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

El pintor Oleguer Junyent i el passatge Mulet

Guiu Asbert Rubio

El passatge Mulet

Sant Gervasi. Oleguer Junyent Sans, 1936. 

Parlar del passatge Mulet és parlar d’un paisatge relicte, d’un carrer que ens transporta al Farró del segle passat, de cases per les quals han passat moltes vides. La portada d’aquest article és una pintura feta des d’un dels seus terrats, fa gairebé cent anys. Descobrir quina era la relació del pintor amb el passatge ha sigut l’objectiu d’aquesta petita investigació, amb la que he pogut ubicar una instantània ja molt desconeguda. 

Entre els residents que han engrandit la història d’aquest passatge hi ha el cèlebre Achille Battistuzzi, pintor italià que immortalitzà nombrosos paisatges barcelonins, incloent-hi la finca del marquès de Santa Anna, que l’escriptora Elvira Farreras utilitzà com a portada del seu llibre “El Putxet: Memòries d’un paradís perdut.” Residí fins a la seva mort a la casa del número 13.

Però avui la cosa no va de Battistuzzi sinó d’un altre pintor, propietari de la casa del davant, el número 14, que encara avui tenim la sort de poder contemplar (1).

La família Junyent

Oleguer Junyent (1876-1956) va ser escenògraf, pintor, col·leccionista i fotògraf, entre d’altres (2). Nascut en una família d’espardenyers, el seu avi Sebastià Junyent va ser un dels organitzadors del carnestoltes del Born. El seu germà Sebastià també es va dedicar a la pintura.

La casa del número 14 va ser propietat des de (almenys) l’any 1882 de Sebastià Junyent Busqué, tiet d’Oleguer i Sebastià. En morir Sebastià la propietat passà al seu germà Francesc, pare dels pintors.

A la casa Oleguer Junyent hi va tenir en algun moment un taller, encara que el principal el tenia al carrer Bonavista de Gràcia. 

Oleguer Junyent vist per Ramon Casas. MNAC. 

La casa

La casa es va construir en el context de la urbanització del passatge, promoguda per Antoni Mulet Orfila entre 1867 i 1870. Antigament, la numeració de les cases del passatge estava invertida, parells al nord i senars al sud, i per això la casa en qüestió consta a l’antiga documentació amb el número 15.

L’any 1882 Sebastià Junyent demanà permís per aixecar un pis a la casa, que aleshores només constava d’un sol pis. Posteriorment, s’hi afegí un tercer cos que la portà a l’aspecte actual.

Projecte recollit a l'expedient d'ampliació (3)

Oleguer, pares i germans sembla que s’hi va traslladar l’any 1896 (tot i no constar al Padró de Sant Gervasi). La mare va morir al cap de dos anys i el seu pare no va trigar molt més, aleshores Oleguer ja estava emancipat i ja començava a anar d’aquí cap allà per tot el món, per la qual cosa el més segur és que no passés molt de temps al barri (4). La propietat, però seguí en mans de la família, que la va llogar a particulars (com consta en els censos de 1895 i de 1924) i a entitats com el Centre Autonomista Català de Sant Gervasi. 

Centre Autonomista Català de Sant Gervasi

Oleguer Junyent va ser un gran amic de Francesc Cambó, un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Aquesta amistat probablement va fer que durant un temps, part de la casa fos llogada al Centre Autonomista Català de Sant Gervasi, centre adherit amb la Lliga Regionalista. 

El Centre s’hi traslladà l’any 1911, i s’hi estigueren fins a l’abril de 1932 (5). La seva anterior i primera seu havia estat des del 26 de febrer de 1905 al carrer de Sant Eusebi 8 (6), en una torre molt propera a la segona ubicació.

Moisès Broggi explicà que hi anava alguns diumenges amb la seva mare i germà. Hi feien teatre en català i balls. El Centre també organitzava les festes majors i promovia esdeveniments com els jocs florals. També s’encarregà de col·locar una placa commemorativa a la casa familiar de Joan Maragall, el juny de 1917. 

La casa de la família Junyent a l’actualitat. Foto pròpia (Maig, 2024).

La pintura

Tornant a la pintura, en algun moment de l’any 1936 Junyent va pintar aquesta instantània des del terrat de la seva casa, que era de les més altes del passatge, on la majoria eren de planta o planta i pis. S’hi veu la façana posterior de la casa (desapareguda) del carrer Sant Eusebi número 14, que tenia quatre patis que feien frontera amb els patis de les finques del passatge Mulet. En un d’aquests patis hi podem veure una taula, roba estesa i abundant vegetació. El terrat també és ple de roba estesa.

Al fons es poden veure dues cases amb accés pel carrer Saragossa, concretament les que fan cantonada amb Sant Eusebi: la primera al costat sud d’una tonalitat ocre, existent actualment amb alguna modificació, i l’altra de color blanc al costat nord, de la qual es veuen les escales d’accés al terrat. 

També s’hi pot observar un arbre, que formava part del primer arbrat que va tenir el carrer, només en el tram de Riera de Cassoles a Saragossa, consistent en una vintena d’acàcies.

D’aquesta manera, el gran pintor va regalar al barri un instant de la seva vida, un retrat d’una vida en un Farró desconegut.

Notes

(1) Per més informació sobre el Passatge Mulet en general podeu consultar Arisa, P. 2017, El passatge Mulet, Coses del Farró, nº17, pag.7

(2) Beltrán Catalán, Clara (2020). Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899-1936). 

(3) Mulet, Ptge., 15. Solicita permiso para subir un piso en casa de planta baja. Junyent, Sebastian Miquel Roca, Luis de 

(4) Ajuntament de Barcelona (2017) Oleguer Junyent, col·leccionista. Roda el món i torna al Born. Museu Frederic Marès, Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 

(5) La Veu de Catalunya, 7 d’abril de 1932, pàg. 4

(6) La Vanguardia 22 febrer 1905, pàg . 3

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.