31.3.21

El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

Aquest  post no és només per llegir a casa, és per anar a passeig

Pep Arisa

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Prosseguim el nostre itinerari pel carrer Vallirana des del carrer Francolí, que antigament era conegut com a carrer del Camp, fins a la Ronda....i una mica més amunt.

Fa uns anys, els passats 40 i 50, al número 45 que fa xamfrà amb el carrer del Francolí, hi hagué la PELUQUERIA PARA SEÑORAS “SERRA” que, segons un anunci del Programa de la Festa Major de l’any 1944, “...es sinónimo de distinción por el servicio esmerado y económico...”. Avui encara hi ha una perruqueria per a senyores, la perruqueria LAURENS. 

A l’altre xamfrà del costat muntanya, hi hagué la polleria de la Gregoria que a més de carn d’aviram venia també ous. 

L’edifici del número 47, s’ha rehabilitat recentment (2017-2019). Aquest treball, liderat pels arquitectes Pere Buil i Toni Riba, va ser seleccionat per al Premis FAD 2019. Es tracta d’una casa, construïda l’any 1923, de planta baixa, dos pisos i terrat. És un edifici discret però que mostra l’estil noucentista de l’època, amb portes i finestres de llindes semiesfèriques i decoració simple. Coronant la façana hi podem veure un frontó semicircular amb una singular obertura. Les baranes dels balcons i la porta d’entrada son de ferro fos o treballat. 


Vallirana 47


Parada nº 1: Les “targes d’escala” el DNI de moltes cases.

Al número 49 trobem una casa senzilla, de baixos i un pis. Per les dues portes de la façana, deduïm que son dos habitatges independents. Al terrat en destaca una balustrada de ceràmica.

Per la “tarja d’escala” [1] de la porta que, suposem, dona accés al primer pis (i al terrat) sabem que la casa és de l’any 1870. La barana del balcó, la reixa de la finestra dels baixos i la “tarja d’escala” són de forja.


Vallirana 59

Al número 50, on encara avui hi ha una peixateria, hi tingué durant molts anys la seva la Balbina, que presumia de servir els millor peix fresc i marisc del barri.

Ben a prop, al número 54, hi tenim una casa que inicialment devia ser de planta baixa i un pis i, després se n’hi va afegir un altre. La decoració és senzilla: el baixos tenen les parets arrebossades imitant carreus, mentre que les del primer pis són únicament arrebossades; les llindes de les obertures tenen un discret relleu decoratiu; les baranes del balcó i de les dues finestres dels baixos són de forja. La porta és també metàl·lica i força treballada. Una franja decorada, a la zona dels antics respiradors del terrat, va d’un extrem a l’altre de la façana. 

El segon pis, es veu clarament que és un afegit posterior (possiblement de l’any 1946).


Vallirana 54


Parada nº 2: Dues cases de pisos i una bonica torre. 

Al número 55, hi trobem un edifici d’habitatges plurifamiliars construït, segurament, l’any 1909 pel mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa. 

Aquesta casa, de tres pisos i un local comercial a la planta baixa, va ser promoguda per Enrique Hugas i Klán un rendista que, com veurem, vivia en una torre d’aquest mateix carrer.

Els detalls constructius i ornamentals de la façana, amb motllures florals a les llindes, es van repetint i són idèntics o molt similars als que anirem veient en diferents cases del carrer [2].

En destaca el balcó corregut de la primera planta, amb barana bombada de serralleria i peces decoratives de xapa estampada i retallada i els dos d’iguals característiques, però semicirculars, que hi ha en cadascun dels pisos superiors. Fa la impressió que el punt culminant del coronament ha estat mutilat. 

L’any 1956, a la botiga dels baixos, s’hi establi una indústria torrefactora de cafè que perfumava sovint, amb els seus aromes, tot el barri: el “Tostadero Rio Grande”, que va tancar fa uns anys.




Vallirana 55

Pràcticament davant, al número 56, hi tenim un altre edifici gairebé bessó del que acabem de veure, fet pel mateix mestre d’obres en Josep Masdéu i Puigdemasa. És de l’any 1909 i promogut pel mateix propietari, Enrique Hugas. 

En aquest cas l’obra consistí en la remunta de quatre pisos (el darrer endarrerit de la línia de façana) sobre una casa ja existent i la reforma de la façana.

Com a l’edifici d’enfront, el primer pis té un gran balcó corregut, amb baranes de forja bombades, i el segon i tercer pisos, tres balcons semicirculars en cadascun d’ells. Els detalls ornamentals, relleus motllurats de temàtica vegetal a les llindes i acabats de serralleria son calcats als de la casa de davant. En aquest edifici,de forma més evident, la culminació del coronament de la façana també sembla que ha estat escapçada.

Només hem localitzat la data de la llicència d’obra per a la construcció d’aquesta casa, d’abril de 1909, però és molt possible que les dues cases (aquesta i la del davant) es fessin alhora.

A aquesta casa hi hagué durant un temps l’Acadèmia Balmes, on el mestre Joaquim Aulina al matí preparava nens de 6 a 10 anys per l’ingrés al batxillerat i a les tardes feia el que en deien repàs .


Vallirana 56.

A l’altra banda del carrer, la casa del numero 57 és, tot i la seva senzillesa, una bonica casa. És un edifici d’una sola planta tot i que, posteriorment s’hi ha afegit endarrerit de la façana un primer pis amb un tancament modern que, tot i contrastar amb el vell edifici, ajuda a destacar-ne l’estil. 

De la planta baixa en destaquen les obertures de la porta i les finestres, amb les llindes semicirculars i les treballades reixes de forja d’aquestes últimes. L’arrebossat de les parets imita, a la zona de la porta, carreus de pedra i a cada extrem de la façana i podem observar unes lesenes o bandes verticals també simulant carreus.

Els antics respiradors i la balustrada del terrat, segurament fets de terracota, donen un toc de singularitat a la casa. Els dos pilars centrals de la barana estan coronats amb uns florits testos d’obra.

No hem pogut esbrinar l’any de construcció, ni l’autor del projecte d’aquesta casa.


Vallirana 57.

Al número 60 hi ha des de l’any 1934, la IMPREMTA SALVADÓ. L’impressor que posa damunt del paper, en negre sobre blanc o en colors, les publicacions que editem des de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri. Actualment és la tercera generació d’aquesta família qui continua, encara, davant de l’empresa. 


Parada nº 3: Casa Enrique Hugas.

Una mica més amunt, ens aturem davant del número 61. És la casa-torre de l’Enrique Hugas, el ric propietari de moltes de les cases, amb pisos de lloguer, del carrer.

L’any 1909 és va fer construir, per a ell i la seva família, una senyorial casa-torre. El mestre d’obres va ser, ho endevineu?... el seu constructor de capçalera, en Josep Masdeu i Puigdemasa.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar de planta baixa amb jardí posterior, pis principal, pis del servei i golfes. Una composició simètrica seguint els corrents i els cànons socials de l’època tot respectant la jerarquització dels espais que necessitava la classe promotora: la planta baixa -on es feien els actes socials- comunicada amb el jardí, el pis principal -amb els espais i dependències més íntimes-, el pis destinat al servei, amb les golfes i el terrat. 

Tot i que l’ornamentació de la façana és similar a la que hem anat veien en moltes de les altres cases, en aquest cas els carreus rugosos d’estuc i els relleus al voltant de les obertures, llindes de portes, finestres i respiradors de la cambra d’aire del terrat, semblen destacar més.

La casa està coronada amb una barana, sinuosa i decorada, que culmina amb un tirabuixó proper a les creus gaudinianes.

A l’interior es conserven, en molt bon estat, sostres motllurats originals, algun d’ells policromats i antics arrambadors de ceràmica.

La façana del pati interior, més sòbria, s’obre sobre un gran jardí a través d’una galeria amb dos nivells [3].

Fa anys, en aquesta casa hi residí una comunitat de monges de la Congregació de Jesús Pacient que actualment son a Can Trilla del carrer Gran de Gràcia. Al llarg de molts anys aquest edifici ha estar ocupat pel Centre de serveis a la gent gran Vallirana 61.


Vallirana 61. 

Davant, al número 64, hi havia el Taller metal·lúrgic d’en Julio de No. El taller era al baixos i en un altell hi tenien la vivenda. Hi produïen peces per a cafeteres i calderes de calefacció.


Anunci del taller Julio de No a La Vanguardia del 22-11-1955, pàg. 19

Al número 65, fent cantonada amb la placeta, hi havia una lleteria que utilitzava el jardí de la casa per tenir-hi un petit estable amb 4 o 5 vaques. Era la vaqueria de l’Antonio i la Victoria. Venien una llet i una nata boníssimes que, mentre la dona venia a la botiga, el lleter anava repartint pel barri. 

Travessem la plaça de Sant Joaquim, on també hi ha algun edifici modernista, com la Casa Saperas del 1910, atribuïda al mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez i promoguda, també, per en Enrique Hugas. Una mica més amunt, al número 75, hi veurem un altre edifici d’aquests mateixos autor i promotor. 


Parada nº 9: Abans de sortir del barri.

Des de la plaça de Sant Joaquim en amunt, principalment pel costat de la dreta, hi trobem un seguit de cases interessants.

Al número 70, fent xamfrà amb la plaça, hi ha una casa de planta baixa i pis, de molt bon aspecte. És la casa d’en Ramón Cuyàs [4]. Tenim la impressió que es tracta de dos habitatges independents. Els baixos amb la seva pròpia porta, amb una llinda semicircular, la reixa de forja i una finestra, també enreixada, que dona a la plaça. I el pis, amb una segona porta que en facilita l’accés i, segurament, també al terrat. A la planta de dalt hi ha dos balcons, un que s’obre a la façana principal i l’altre que ho fa a la plaça de Sant Joaquim. 

La barana del terrat està construïda per una balustrada de ceràmica o terracota.

No hem localitzat l’any de construcció, ni l’autor del projecte tot i que hem pogut documentar que, a primers del 1893, es va fer un condicionament de la façana [5]


Vallirana 70

Al costat, al número 72, hi trobem una bonica casa de planta baixa i un pis. En destaquen les llindes semicirculars de les obertures i els treballs de forja de portes, finestra i barana del balcó. A la façana, arrebossada, no hi ha cap altre detall que els respiradors, segurament de ceràmica, de la cambra d’aire del terrat. 

A la part del darrera de la casa, hi ha una alta torratxa coronada amb una balustrada de ceràmica. Aquestes cases, fins al número 76, tenen un jardí o pati posterior.

Tampoc hem sabut localitzar l’any de construcció, qui en va ser el propietari o promotor, ni l’autor del projecte.


Vallirana 72

Al número 74, continuant amb aquest seguit d’interessants torres, som davant d’una casa de planta baixa -destinat a local comercial (actualment hi ha un restaurant)- i un pis.

L’octubre del 1933, el llavors propietari Vicenç Baldrich, va fer una important obra de reforma i ampliació d’aquesta casa. S’hi va remuntar un pis, reformar els interiors i condicionar la façana. El projecte i la direcció de l’obra va anar a càrrec del Mestre D’Obres Jaume Sanllehy i Molist [6].

La façana està arrebossada imitant, als baixos i en unes sanefes verticals als extrems de l’edifici, carreus de pedra. 

La barana del terrat està decorada omplint, amb petites peces de ceràmica vidriada blanques i blaves, els panys entre pilars. 

El balcó del primer pis, corregut en tot l’ample de la façana, te dues obertures amb persianes de llibret i la barana bombada de forja.


Vallirana 74

Arribem davant del número 76. 

Al meu parer, una de les cases -d’aquest estil- més boniques del carrer. Segurament es tracta de la remunta d’un pis sobre una casa ja existent. No hem sabut esbrinar qui en va ser l’autor del projecte, el propietari promotor, ni l’any de construcció.

És d’un edifici de planta baixa i un pis, amb unes grans i treballades balconades d’obra a la primera planta i al terrat. Els respiradors de la cambra del terrat estan acompanyats d’una artística sanefa esgrafiada.

Hi podem veure, també, acolorits esgrafiats seriats amb figures geomètriques en els paraments llisos del primer pis, mentre que a la planta baixa la paret presenta un estucat -imitant un acabat d’obra vista fet de maó- amb una sanefa o faixa d’esgrafiats sota del balcó.

Les llindes i laterals de les portes i la finestra -amb reixa de forja- de la planta baixa, estan decorades amb unes motllures que ens recorden acabats gòtics. 


Vallirana 76. 

Al costat, al número 78, hi ha El Refugi de Sant Gervasi un bar-restaurant d’aquells “de tota la vida”. Inicialment el regentà en Lluís i la seva esposa (que els veïns més vells encara recorden) i, des del 2012, és la Carme qui en porta les rendes. És un indret tranquil i ideal per a fer-hi esmorzars, l’aperitiu o dinar-hi. 

Davant, al número 75, hi ha una nova casa promoguda per n’Enrique Hugas. Es tracta d’una reforma, afegint-hi dos pisos i condicionant tota la façana, d’una casa existent. 

El projecte, de l’any 1911, el va fer el mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez (que, aquell mateix any, edificà la Casa Santeugini del carrer de Septimània 33). Segurament, el propietari-promotor, encarregà una casa d’habitatges molt semblant -pel que respecta a l’estil i decoració de la façana- a les que ja tenia construïdes al mateix carrer; tot i que, en aquest cas, les ornamentacions florals semblen més abundants i ufanoses.

La planta baixa presenta tres obertures: una porta estreta i dos finestrals contigus. Al primer i segon pis hi ha balcons correguts, amb baranes bombades de forja molt treballades, mentre que els de les finestres de la planta baixa -alineats amb la façana- són de ferro fos. 

D’aquesta casa destacaríem, així mateix, l’element de coronament de la façana amb un pseudo-frontó de línies corbes i elements decoratius de caràcter floral.


Vallirana 75. 

Als números 79-81, on ara hi ha un bloc de pisos, hi havia, al número 81, la casa de Mª de les Neus Mansana, obra de l’any 1894 [7] del reconegut arquitecte Josep Domènech i Estapà. Aquesta casa, malauradament, entre els anys 1953 i 1954 es va enderrocar per a fer-hi el gran edifici, segons el projecte de l’arquitecte Joaquim Viladevall Marfà, que avui hi podem veure. 


Vallirana 81. Façana de la casa de Mª Neus Mansana segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (1894) (AMDSG)


Un altre dels element singulars que hi havia al llarg d’aquest carrer, com en molts altres del barri, eren els antics fanals [8]. Malhauradament, tot i l’interès de l’Associació de Veïns del Farró en que aquests es mantinguessin, l’Ajuntament inicialment els va respectar, però després -l’any 2013- els va fer desaparèixer [9].


Detall dels antics fanals que hi havia en aquest carrer.


Colla de Sant Medir passant pel carrer l’any 1989. Observeu, dalt a l’esquerra, els vells fanals (Foto Arxiu Colla Humorística)


A la cantonada de Vallirana amb Pàdua hi havia una “escola per a senyoretes” portada per les germanes Dolores i Teresita Sala, doña Dolores i doña Teresita com se les tenia que anomenar llavors. A aquella escola, de senyoretes distingides, hi va anar durant dos cursos (1916-1919) l’escriptora Mercè Rodoreda que vivia relativament a prop, al carrer de Manuel Angelon [10].

Arribem a la Ronda del General Mitre, on també hi conflueix el carrer de Pàdua, abans anomenat Sant Antoni de Pàdua.

La travessem.



Parada nº 10: Casa Tosquella. 

A l’altre costat, formalment fora del nostre barri i ja dins del de Putxet, als números 91-93, hi ha una veritable joia del modernisme barceloní: la Casa Tosquella. Es tracta d’una torre unifamiliar aïllada feta construir l’any 1889, pel comerciant enriquit a Amèrica, Antoni Tosquella, sota la direcció del mestre d’obres Joan Caballé. 

Va ser reformada [11], els anys 1906-1907, per l’arquitecte Eduard Mª Balcells i Buïgas que, amb una gran riquesa ornamental, li donà l’aspecte actual. La casa consta de planta baixa i un soterrani. En l’edifici es combinen els elements curvilinis i les línies trencades, propis de l’estètica modernista, amb altres de caràcter arabitzant. Les façanes són d’estuc de calç lliscat sobre suport de maó i esgrafiats al voltant de les obertures amb un repertori de motius geomètrics, florals i zoomòrfics. Les teulades de les dues torres són de ceràmica esmaltada i vidriada. Compta amb portes, reixes, baranes i detalls de forja molt treballada i de gran fantasia. 

La casa, envoltada d’un gran jardí -mutilat, els anys 70, per l’obertura de la Ronda-, tot i  l'aspecte de deixadesa que avui presenta, va ser declarada “Bé d’Interès Cultural del Patrimoni Històric Espanyol” l’any 1974 i actualment està catalogada com a “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya. Segons Elvira Farreras, durant uns anys, hi havia viscut el baríton cordovès Marcos Redondo. Explica també, aquesta emblemàtica cronista del Putxet, que el jardí estava voltat d’una reixa de ferro forjat, d’estil gaudinià, per on s’hi passejaven dos paons que se sentien cridat d’un tros lluny [12].

Al llarg d’uns anys hi va viure Mª Dolors Castells i Tosquella, la filla de l’home que va manar construir la casa. Mª Dolors Castells, que sempre s’oposà a que s’enderroqués la casa, es va enemistar per això amb una part de la família. La mateixa tenacitat que li va permetre quedar-se a casa seva li va costar l’herència. La dona sabia que aquella resistència a l’especulació i a la destrucció del patrimoni tenia un escut legal molt concret. L’únic que la va salvar de la voluntat familiar de vendre’s l’immoble va ser el contracte formal que Mª Dolors Castells tenia amb els seus pares. “La meva mare em va signar un contracte de lloguer. I encara sort, perquè gràcies a ell puc continuar aquí com a inquilina”, explicava ella mateixa a La Vanguardia l’any 2012 [13]. Mª Dolors Castells va morir l’any 2018.

Ha estat una veritable llàstima que aquest important edifici -una joia del modernisme català-, pel pas del temps i la manca de manteniment, s’hagi anat degradant sense que, després de tants anys, les institucions, que tenen la responsabilitat de vetllar per la salvaguarda i la conservació d’aquest “patrimoni protegit”, hagin sigut capaces d’arribat a un acord amb els propietaris.

A finals de l’any passat, sense que Mª Dolors Castells ho pugui ja impedir, la part de la seva família que encara és propietària de la finca la va posat a la venda per 1,4 milions d’euros [14].


Vallirana 91-93. Projecte de reforma de la Casa Tosquella (AMCB)


Vallirana 91-93, Casa Tosquella. Detall d’una de les façanes. 


Abans d’acomiadar-nos, un “caso curioso” 

Les fonts d’on, normalment, traiem la informació amb la qual documentem els articles i itineraris, son els arxius, municipals i privats, les hemeroteques i, evidentment, els nostres propis records o la memòria oral de molts dels nostres veïns o comunicants.

No sempre trobem allò que busquem, l’any de construcció d’una casa, qui en va ser l’autor del projecte, el promotor o el propietari, per exemple...; moltes vegades, contemplant alguna vella fotografia, ens costa situar-la o esbrinar qui son alguns dels personatges que hi surten... lligar caps no sempre és fàcil. 

Per un altre costat sovint, cercant una cosa, en descobrim una altra de molt més interessant..., la punta d’un fil que, seguint-lo, ens porta fins al cabdell... Apassionant.

Dic tot això perquè, com quan remenem una capsa amb velles fotografies, en aquesta ocasió al cercar, entre algunes hemeroteques digitals, una informació concreta sobre el carrer de la Cruz he trobat una “croniqueta”, si més no, curiosa. 

És una nota, publicada al diari La Vanguardia del 8 de març de 1902, sobre un incident ocorregut al carrer de la Cruz sota l’epígraf de “Un caso curioso”:


“Un caso curioso...” La Vanguardia 8 de març 1902, pàg. 2


Amb aquesta nota tragicòmica donem per acabat aquest itinerari, que confiem hagi estat del vostre interès. 

Fins al proper.


Agraïment i prec.- Per a la confecció d’aquest itinerari ens han estat molt útils els records i aportacions de na Francesca Piera, na Gleva Aulina, na Araceli Vilarrasa, en Xesco Ginjaume i na Ester Rodríguez, veïns del barri i, els dos darrers membres actius i destacats de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró. A tots ells el nostre mes sincer agraïment.

Cal admetre però que, tot i aquestes valuoses aportacions, aquest itinerari és parcial, recull només les nostres mirades, records i vivències. Les que la nostra edat i memòria ens han permès viure i reviure. Segur que ens hem deixat alguna botiga, entitat, personatge, fet o anècdota important o interesant en l’itinerari... Ens cal, doncs, la vostra col·laboració, la participació dels lectors i veïns, per -en una posterior edició- anar-lo actualitzant. Animeu-vos !!!. I, per endavant, moltes gràcies.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  





[1] VILARRASA ARACELI, Finestres del Farró, 30 d’agost 2020: “Targes d’escala”:

[2] Sovint era el mateix promotor o propietari qui, prenent una altra casa com a model, li demanava al constructor o director de la nova obra que en repetís o hi adeqües els acabats, les formes i els detalls decoratius “de moda” que allà hi havia. Cal tenir present també que, excepte en edificis singulars i exclusius, molts dels acabats, elements decoratius de pedra artificial o de serralleria, eren seriats i prefabricats -“de catàleg” podríem dir-; resultaven més econòmics i per això els veiem utilitzats, una i altra vegada, en molts edificis de l’època.

[3] Segons la “Gaceta Municipal del Ayuntamiento de Barcelona” nº 24 del 14 de juny de 1914, el propietari Enrique Hugas, demanà permís per a construir una galeria en la part posterior d’aquesta casa.

[4] Pel que hem pogut esbrinar sembla que en Ramón Cuyàs, era un destacat comerciant de productes de farmàcia que tenia un conegut i concorregut “dipòsit” al carrer Llauder 4 de Barcelona. 

[5] A l’Arxiu Municipal del Districte Sarria-Sant Gervasi hem trobat una petició, del març de 1893, a l’Ajuntament de Sant Gervasi (Exp. 4386/1893) dels hereus “de confianza” d’en Ramón de Cuyás, demanant permís per a pintar la façana d’aquesta casa.

[6] Expedient Fo-2411/1933 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Jaume Sanllehy i Molist projectà, construí i reformà nombrosos edificis modernistes especialment a l’eixample de Barcelona.

[7] Expedient 3690 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi. 


[8] Els vells fanals que recordem i podeu veure en algunes de les fotografies que il·lustren aquest itinerari, eren murals i situats a l’alçada dels primers pisos. El cos era de ferro fos i tenien un gran globus de vidre glaçat al damunt. Funcionaven amb electricitat, primer, amb bombetes o làmpades d’incandescència que, desprès, van ser substituïdes per d’altres de vapor de mercuri o sodi d’alta pressió. Sobre els fanals del barri del Farró recomanem que visiteu el post Alumbrando hasta el amanecer 



[11] Expedient Fo-2034/1906 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. 

[12] FARRERAS ELVIRA, “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Barcelona 1994, pàgs.96 i 97.

[13] VIVIR La Vanguardia 10 març 2012, Asediada por okupas i Un oasis abandonado en Mitre


28.3.21

FER POSSIBLE LA SUPERILLA DEL FARRÓ ESTÀ A LES TEVES MANS. VOTA!

Des d’aquest bog demanem el teu vot per donar suport al projecte Superilla al Farró en el marc dels pressupostos participatius Decidim Barcelona.

Desprès de definir participativament  una colla de projectes de millora, els serveis tècnics han estudiat la seva viabilitat i ara s’han de prioritzar amb el suport de la ciutadania.

 Fins al 5 d'abril a les 23 h. pots donar el teu suport..

13.3.21

El carrer Vallirana. Primera part: Vallirana de Baix

                                                                                                                                        ITINERARIS


Pep Arisa

"L'arquitectura és la petrificació d'un moment cultural" - Jean Nouvel

 

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Us proposem, en aquesta ocasió, un itinerari per la història, l’arquitectura i els nostres records del carrer de Vallirana, l’antic carrer de la Cruz [1], obert i urbanitzat l’any 1850 per en Joaquim Ferret i Mandri.

En aquesta primera part recorrerem la part baixa del carrer, que és on comença: des del Passatge Mulet al carrer Francolí.

27.2.21

El Concurs de Fotografia del Farró David Moragas: Conversa amb Xesco Ginjaume

Em trobo amb en Xesco al banc de la placeta Mañé i Flaquer. Just al davant del Centre Mèdic Vallirana que ell va crear i on, durant molts anys, ha exercit sàviament el seu rol de “el practicant de la placeta”. 

Ara, jubilat de nou, m’acompanya en aquest passar els dilluns al sol, en el que jo ja soc experta. En Xesco fa temps que és un membre molt actiu de la Junta de Veïns Farró, un imprescindible en tota mena de mogudes que s’organitzen al barri. Avui ens hem trobat per parlar del Concurs de Fotografia del Farró que aquest any ha celebrat la seva desena edició i ha pres el nom de Concurs de Fotografia del Farró David Moragas. 

15.2.21

Traient els cavalls de la cotxera. Lloguer de carruatges d’en ANTONI ARAU (“Sendra”)

  Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró
Pep Arisa 

 

Traient els cavalls de la cotxera [1].


La fotografia ens mostra un tros de carrer i la façana d’un edifici on hi ha una cotxera: "Cocheria sucursal de Antonio Arau (Sendra)" diu el rètol situat damunt les portes. 

30.1.21

Festes d'abans, festes d'avui: Conversa amb l'Elvira Farreras

Tinc moltes ganes de festa! 

 

Vull cuinar amb la cassola grossa, servir més de vint plats, escoltar les rialles dels menuts, xerrar i discutir en llargues sobretaules. 

 

M’agradaria petonejar als meus nets i fer-los fer l’avió sota el cel de la plaça, tota guarnida amb garlandes de colors. 

 

Em moro de ganes de ballar pel carrer i de sentir la ferum dels diables. Estic farta de fer bondat. Però, no patiu, seguiré protegint la salut, respectant la distancia social i les maleïdes mesures. Ves quin remei!

 

No vam tenir Festa Major. Per Nadal la Fira Solidaria va ser tota una heroïcitat i el futur va per barris: hi ha qui és optimista malgrat tot i qui pensa que la cosa va per llarg i que tampoc tindrem Sant Jordi, ni verbena.

16.1.21

L'Elvira Soriano i la fada del Farró

La Casa Saperas és una casa amb bona sort. Des del 1879 presideix, esvelta i harmoniosa, la plaça Sant Joaquim. Si la mireu amb atenció, sobre els llindars de les portes que donen a Septimània hi podreu descobrir les fades del Farró.

 

El taller Soriano Camacho a la Casa Saperas

 

Quan al 2016  l’Elvira Soriano va triar aquest motiu per a la seva obra, encara no sabia que al cap de pocs anys les fades acollirien el seu estudi als baixos de la casa Saperas.

30.12.20

EL PASSATGE DE SANT FELIP

 ITINERARIS

Amb aquest passeig pel passatge Sant Felip estrenem el projecte Itineraris de Finestres del Farró, pel patrimoni arquitectònic, històric i cultural del barri.

Pep Arisa

A la memòria d’en David de Moragas, 

 veí del passatge i autor d’algunes 

de les fotografies d’aquest article.


Distancia  0,1 Km.. Durada: 45 minuts

Us recomano que hi passeu a partir del mes de febrer. Gaudireu d’un veritable espectacle de color i olor. Repartides en varies cases hi ha diverses mimoses florides, de diferents mides i potser classe. No totes floreixen al mateix temps, ni amb la mateixa abundor de flors... potser la seva situació, amb més o menys hores de sol, hi té quelcom a veure. A més del groc intens, que guarneix tot el brancatge, el perfum, una fragància intensa i característica, impregna i omple tot el passatge. Són molts els vianants que s’aturen, ni que només sigui uns instants, per a cercar-ne l’origen... No us ho perdeu.

A més de les primaverals mimoses, si fem una passejada pel passatge de Sant Felip hi podrem descobrir i admirar algunes mostres del singular patrimoni arquitectònic i veïnal del nostre barri. 

Fem-ho ?

15.12.20

1890 c. i 1930 c. A banda i banda del torrent. El Torrent de l'Infern a Balmes amb Pàdua

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

 

La cantonada del carrer Pàdua amb Balmes és un dels llocs del barri que amaga més misteris. Per sort tenim dues fotografies antigues que ens en poden desvetllar uns quants.

 

El Torrent de l’infern 1890-1899[1]

 

La primera és una de les meravelloses fotografies de la darrera dècada del S. XIX, que Lola Angada va cedir a la ciutat; una panoràmica del cim del Putxet vista des del turó de Monterols. La fitxa del Arxiu Fotogràfic de Barcelona la ubica a l’actual carrer Balmes, sense especificar l’alçada, però jo, comparant les dues fotografies, m’atreviré a dir que es tracta de la cantonada Balmes amb Pàdua.  

 

A primer terme veiem el llit del Torrent de l’infern, aspre i pedregós, recorregut per una tanca que envoltaria la finca de Can Buscarons. Una porta de ferro vorejada per dues esveltes pilastres obre pas cap a una zona d’ horts i jardins on veiem un curiós pavelló.[2]

 

Més amunt les edificacions segueixen l’alineació del carrer Ríos Rosas, avui totalment substituïdes. Segueix el costat oest del turó de Putxet ocupat per l’extensa finca de Can Bertran. Hi podem veure el palauet i la zona de bosc. Més amunt encara, podem identificar la pedrera de roca calcària que va ser explotada fins a principis del S. XX[3], i al cim, el pavelló que hi construïren els Bertran substituint la capella que hi havia hagut anteriorment[4]. La part superior del turó, on ara hi ha el parc, està completament desertitzat, sense gens de vegetació.

 

Però tornem a primer terme. El Torrent de l’infern és el nom que pren la part alta de la Riera de Sant Gervasi. Sembla que el nom li ve de la fúria que podien agafar les aigües al encaixar-se entre el Turó del Putxet i el Turó de Monterols. La Mercé Rodoreda ho descriu així:

 

"Havia d'haver vingut quan no hi havia el carrer Balmes. La Riera de Sant Gervasi… el camí estret….Quan plovia fort la riera baixava plena i amb l'Eugeni ens l'anàvem a mirar. I de vegades amb la Rosamaria. En duia un a cada banda, agafats de la mà, i miràvem l'aigua que baixava desesperada."[5]

 

Encara que avui ens puguem imaginar el contrari, la llera de la riera era un lloc desavinent i perillós. Corresponia als darreres de les cases. El Casal Gurguí, la casa de l’avi de Mercè Rodoreda, n’és un bon exemple. Tenia la façana principal al carrer París, avui Manuel Angelón, i al darrera, la porta del jardí donava a la riera, avui Balmes. 

 

 

Als diaris de les primeres dècades del S. XX són nombroses les queixes dels veïns per la brutícia i les escombraries que s’hi amuntegaven. Les noticies parlen d’accidents, baralles, robatoris i fins i tot d’algun crim, que tenen lloc en aquests indrets. Veiem per exemple la noticia d’aquests lladres de gallines del 1919.

 

“Ayer por la mañana, el guardia municipal José Ventura vio en la riera de San Gervasio entre las calles de Padua y París, á tres individuos, dos de los cuales llevaban sendos sacos. Al interrogarles, abandonaron, los sacos y sé dieron á la fuga, pero el guardia pudo coger á uno que, tras breve lucha, logró escapar, dejando en manos de aquél la mitad de su americana. Los sacos, que contenían 17 gallinas y un pollo, y la mitad de la americana, fueron puestos á disposición del juzgado.”[6]

 

El carrer Balmes a l’alçada de Padua. 1930 c[7]

La segona fotografia ens mostra l’altra banda del torrent. Han passat més de trenta anys però el paisatge no ha canviat gaire. El canvi més important que s’ha produït és la urbanització de la llera del torrent, que ara ja és el carrer Balmes.[8] A primer terme veiem la mateixa tanca que envolta la finca de Can Buscarons, que segueix sense edificar.[9]

 

A l’altra banda del carrer veiem el vessant est del Turó de Monterols. A la dreta apareix la Casa de la família Gil envoltada de jardí, amb un pavelló tocant a la tanca que recorre Balmes. Al centre una zona de bosc i a l’esquerra uns camps de conreu abancalats.

 

Al 1833 la família Gil va comprar aquesta finca que tenia una masia construïda al S.XVIII, probablement sobre alguna edificació anterior que es situava a l’antic camí de Barcelona a Sant Gervasi. Com molts dels camins del Pla de Barcelona, aquest camí no passava per la llera del torrent sinó una mica més amunt, evitant així les inundacions.[10] 

 

Els nous propietaris de la casa hi van fer moltes millores i la van adaptar a l’estil mig rural, mig palauet, de la burgesia de l’època. A més a més hi va fer un pou i una basa per poder regar els camps i van mantenir una part molt important de la vegetació.

 

La finca no es va urbanitzar i al 1940 l’ ajuntament va portar endavant un projecte d’ urbanització que comportava la cessió per part de la família Escolà Gil de la meitat de la finca per fer-hi el parc, l’ampliació del carrer Atenes, que en aquest indret era molt estret, i la urbanització de la resta de la finca. Malauradament aquest projecte comportava l’enderroc de la casa, molt malmesa per la guerra, que es va enderrocar al 1945.

Al lloc que ocupa el centre de la fotografia es va obrir, al 1953, el carrer Corint[11] que puja pel turó des de Balmes a Valls i Taberner, travessant el carrer Atenes. Des d'aquí el pintor Josep Amat recolliria uns anys desprès els seus records de la vista sobre el Putxet. 

 

Si pujant per aquest carrer, on hi ha els Jardins del Timbaler del Bruc, arribem fins al carrer Atenes i girem a la dreta encara podrem veure un mur elevat que correspon a l’antiga masia. Al numero 13 del carrer, on hi havia hagut el taller de mobles Mis queridos muebles, hi veureu una porteta que dona a una escala per la que s’accedeix a la bodega, que es l’única part de la casa que s’ha conservat. Una mica més amunt, sobre el número 15 hi havia la porta principal que donava al camí.[12]

 

Després de la guerra Balmés s’edifica a tota velocitat amb el resultat que coneixem. El torrent ha desaparegut engolit per les clavegueres, sota el carrer una ciutat paral·lela estén els seus tentacles de ferro, els dos turons han preservat uns petits pulmons vegetals, les edificacions han densificat la població fins a extrems insospitats i el carrer s’ha convertit en un dels de major tràfic de la ciutat; un dels carrers pantalla que envolta el Farró, pendent sempre d’una reforma que es va acostant, però que no acaba d’arribar.


La cantonada Balmes amb Pàdua vista des del carrer Corint


La pujada del carrer Corint vista des del carrer Pàdua

 

 


La serie Les mil paraules, analitza fotografies antigues del Farró. Feu clic aquí per veure altres fotografies.

[1] El Putxet des del torrent de l’infern, Fotografía del Arxiu fotogràfic de Barcelona, atribuïda a Jaume Anglada Colomines, avi de Lola Anglada.  

[2] De fet, aquest no era el curs original de la riera que, a aquesta alçada, feia moltes giragonses i havia passat més a prop de Ríos Rosas, però això ja ho explicarem en un altre post.

[3] Tot i que de manera intermitent, la pedrera va estar en explotació durant tota la primera meitat del S. XX.  Gaseta municipal de Barcelona: Any 39, Núm. 12 (24 març. 1952)

[4] L’actual configuració urbanística del Putxet correspon al projecte que en va fer en Felip Bertran d’Amat a finals del S.XIX. Per això els noms dels carrers principals corresponen al mateix Felip Bertran, a la seva dona Elisa Musitu.

[5] RODOREDA, M., 2007, Jardí vora el mar. Club Editor Jove, Barcelona

[7] Fotografia cedida per Mercè Ferrer i publicada per El Jardí de Sant Gervasi

[8] A aquesta alçada el traçat del carrer Balmés passava per la finca dels Brusi i entrava a la llera del torrent que anava seguint fins a l’avinguda Tibidabo. El projecte d’urbanització d’aquest tram va ser aprovat el 1920 i es va acabar de realitzar cap al 1930, donant joc a moltes negociacions i tripijocs immobiliaris que ja explicarem en un altre moment.

 [9] La forma en xamfrà de la tanca i la seva porta de ferro emmarcada en pilars, és el que em permet suposar que en les dues fotografies estem a la cantonada de Balmes amb Pàdua.

[10] L’antic camí de Barcelona a La Bonanova pujava pels actuals carrers Alfons XII, Brusi i Atenes per arribar a l’actual carrer de Sant Gervasi de Cassoles.

[11] Segons Jesús Portavella el nom es deu a que la ciutat de Corint va ser aliada d’Atenes en la guerra contra Esparta, l’any 395 abans de crist. 

[12] Dec aquestes informacions al post Monterols (Feb del 2015), del mestre de blogaires Cancowley de El Pla de Barcelona. En aquesta entrada son també molt interessants els comentaris que aporta la Sra. Mercè Ferrer.