Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

15.2.24

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada número 5. Sant Guillem cantonada Francolí

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 



Ens dirigirem cap a la cantonada del carrer Sant Guillem amb el carrer Francolí seguint el curs de la riera que en aquesta etapa es fa més tortuós. Pel camí anirem veient coses molt interessants. Desprès de Pàdua el traçat del carrer Balmes segueix exactament pel curs de la riera fins que es desvia cap al nord-est. D’aquest punt fins a Guillem Tell la riera avança dibuixant tres grans meandres.

Veurem com, malgrat que el traçat dels carrers ha anat amagant progressivament el curs de la riera, encara en podem trobar alguns vestigis.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000


De Pàdua a Sant Hermenegild

Aquest és el tram en que la riera coincideix més netament amb el carrer Balmes. En tenim dos testimonis clars: les narracions de Mercè Rodoreda, que ens relata que el darrera de la casa del seu avi, al carrer Manel Angelòn, donava directament a la riera; i la narració que ens va fer Eladi Crehuet de la casa on va viure el dramaturg Pompeu Crehuet.

A: el casal Gurguí, casa de Mercé Rodoreda. B: casa de Pompeu Crehuet

Al mapa encara podeu veure clarament la parcel·la del casal Gurguí, paradís de la infància de Mercé Rodoreda. Es tracta de la petita peça rectangular adossada al gran espai que ocupen dues parcel·les quadrades que donen al carrer Pàdua. La parcel·la del casal Gurguí, està dividida en tres sectors: el jardí del davant, que dona a Manuel Angelón[1]; la part central, ocupada per la casa; i la part posterior, amb l’hort i el jardí que donaven directament a la riera. Amb el temps les dues torres del carrer Pàdua van desaparèixer i al seu lloc es va construir el garatge que encara hi ha. L’any 1964 la família Rodoreda va vendre la casa, que havia quedat molt malmesa desprès de la gran nevada del 1962. El 1965 s’enderrocà i sobre el seu terreny es va construir l’ampliació del garatge[2]

Una mica més avall, a l’inici del meandre, en Salví Pardas va descobrí “un terreny ampli i espaiós i pràcticament sense veïns”, ideal per escapar de la densitat de la ciutat vella. Això va ser durant una passejada per la riera de Sant Gervasi, una tarda de diumenge del 1868. La casa que hi va adquirir i on va viure el seu net, el dramaturg Pompeu Crehuet, tenia també la seva façana al carrer Manuel Angelón, mentre que els jardins de la part del darrera donaven a la riera. Segons consta en l’escriptura de compra:

“por lindar dicha propiedad con el cauce de la riera d’en Malla, fue precisa la construcción de un muro de sostenimiento en toda la longitud que la diferencia de rasante lo exigiera, ya para la seguridad de las personas que ocuparan el jardín y la casa, ya ara evitar que continuas avenidas desmoronaran el terreno.”[3]

L'obertura de Balmes va reduir la superfície de la finca, que va passar de 1132 m2 a 975. 

Seguim pel carrer Balmes fins al carrer Sant Hermenegild i a la cantonada observem l’amplitud del meandre que feia que la riera passes a mitat de mançana, entre Manuel Angelón i Rios Rosas. 

Arribem-nos fins a la cantonada amb el carrer Balmes. Aquest és un bon punt per parlar de la finca dels Brusi[4]. Era una gran propietat de forma allargada, que anava des de la plaça Molina fins al carrer Wagner -on ara hi ha la ronda del General Mitre- i des del Turó de Monterols fins passat l’actual carrer de Balmes, de manera que el curs de la riera la travessava de mig a mig. 

La casa Brusi 1909[5]

Al 1920, any de l’aprovació del projecte definitiu del carrer, al front de la casa Brusi hi havia Maria Josefa Brusi i Ferrer, tercera marquesa de Brusi, que el mateix any 1920 inicia un expedient de cessió gratuïta a l’Ajuntament dels terrenys necessaris per la urbanització del carrer que, com podem veure al plànol que acompanya l'expedient, corresponen en bona part a la llera de la riera i als seus vorals.

En aquest document es recullen les escasses condicions que la marquesa posa a aquesta cessió[6]: que l’ajuntament financi el nou tancament de la finca resultat; que vengui a la marquesa, per 1.000 pessetes, la parcel·la sobrant de la via pública del carrer Francolí, que a partir de la reforma arribarà només fins a Balmes; i finalment, la conservació dels drets de pas de les conduccions d’aigua.

Plànol de la finca propietat de Josefa Brusi i Garcia 1920 inclòs a l’expedient 227/18 AMCBCN. Escala 1:500

En el plànol es pot observar com la finca dels Brusi quedava també molt afectada per la prolongació del carrer Copèrnic des de Marc Antoni a Balmes, que va ser aprovada el 1919. Hi podem veure també l’existència del carrer de la Riera, avui desaparegut i que devia donar lloc als corresponents “sobrantes de parcela”. 

A la mateixa època Maria Josefa, que havia estat al front del negoci familiar des de la seva majoria d’edat, passava per un mal moment ja que el Diari de Barcelona donava cada cop més pèrdues, fins al punt que el 1923 se’n desfà, posant fi a 109 anys de pertinença d’aquesta capçalera a la família Brusi. En aquest context no es d’estranyar que optés per passar-se al negoci immobiliari.

Els vertaders guanys d’aquesta operació es realitzaran a partir del 1959, un cop consolidat el carrer Balmes, quan la família vendrà la finca en parcel·les d’alta edificabilitat.

L’edifici corresponent al carrer Balmes del 311-317 i Copèrnic 94-96 va ser construït el 1962 per l’arquitecte Claudi Carmona sobre una gran parcel.la corresponent a la part central de la finca dels Brusi i que integrava aquell “sobrante de via pública” que l’ajuntament va vendre per 1.000 pesetes.


De Sant Hermenegild a Francolí

Seguirem avall pel carrer Sant Guillem fins al carrer Francolí, abans carrer del Camp.

Aquí podem observar la sobtada pujada que fa el carrer per arribar a Balmes. Com en el cas que vam veure del carrer Pintor Gimeno, aquest desnivell és producte de l’acció combinada del curs de la riera i la sobre elevació de Balmes.

Desnivell del carrer Francolí cantonada Balmes

Des de molt abans del projecte del carrer Balmes els propietaris dels terrenys tocant al curs de la riera estaven inquiets per augmentar la seva utilitat i el seu valor. Vegem la curiosa història de Salvador Sallares i Claret que, el 1890, es declara propietari:

De un terreno en la calle del Campo, inmediata a la Riera del Frare Blanch, en el trozo comprendido entre la expresada calle del Campo y la de San Hermenegildo lindante con el cauce de la citada Riera la cual es una figura irregular y representa ser un burladero de gente de mal vivir...”[7)

Aquest terreny correspondria a la banda de muntanya del carrer Francolí entre Sant Guillem i Balmes. Es a dir, on hi ha el Perroker.

Donat que l’home acaba de rebre l’autorització per construir vuit cases en aquest terreny, proposa a l’Ajuntament:

“la rectificación del cauce de la expresada Riera.....haciendo desaparecer de este modo cuantos recodos existen quedando de esta suerte hermoseado aquel trozo de Riera cuya parcela sobrante no tiene inconveniente en anexionarse a la propiedad antes descrita abonando al Magnífico Ayuntamiento el importe y colocar por su cuenta las farolas de alumbrado público que sean necesarias... facilitando de este modo la circulación de las personas que residen en la zona”. 

Finalment aquesta generosa iniciativa no tira endavant perquè el tècnic municipal informa que: 

"...estudiada la localidad, está en el caso de manifestar que en efecto la Riera del Frare Blanch presenta varias sinuosidades que hacen que en el sitio en cuestión tenga mayor amplitud que en otros puntos, más al tratarse de modificar un cauce, lo natural y lógico es que en los recodos se adelante la margen cóncava, no la convexa porque si se lo contrario se acentuaría más la irregularidad y se agravaría el peligro consignado en la instancia de prestarse el cauce a formar un burladero." 

En el proper tram veurem alguns dels llocs més curiosos d'aquest itinerari, esperem que ens seguiu acompanyant. 


Continuarà




Notes


[1] Aquest carrer que es va dir de Sant Francesc fins al 1863 i París fins al 1907

[2] CASALS, M., 1991, Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura, Edicions 62, Barcelona

[3] CREHUET, E., 2021, La torre de Pompeu Crehuet al Farró, Coses del Farró, nº15, pag. 9. Observeu que a l’escriptura es parla de la Riera d’en Malla i no de la de Sant Gervasi. Un exemple més del ball de noms amb que es coneixen les rieres del Pla de Barcelona.

[4] La nissaga del Brusi, coneguts com a propietaris i editors del diari de Barcelona, van residir en aquesta finca des de que, a la segona dècada del S. XIX, Eulàlia Ferrer, vídua d’Antoni Brusi i Mirabent, va decidir traslladar la residencia familiar de Barcelona a Sant Gervasi desprès que el seu marit morís l’any 1921 per l’epidèmia de febre groga.

[5] L’any 1907 Maria Josefa Brusi va fer enderrocar l’antiga casa dels Brusi, situada a tocar del carrer Alfons XII, antic camí de Barcelona a la Bonanova, i encarregà a August Font una nova torre a l’estil de l’època. La fotografia és de Adolf Mas Ginestà i ha estat publicada a La marquesa de casa Brusi i l’ànima viatgera de la casa Gralla al blog Barcelodona, Barcelona i la dona. (consulta 13-12-2013)

[6] Expedient 227/18, AMCBCN. Inclou l’acord del 24 de març del 1920, en que l’Ajuntament acorda acceptar la cessió de terrenys oferts pels propietaris, per la obertura del carrer Balmes entre Travessera i Victor Hugo; així com l’escriptura atorgada davant del notari Antonio Sasot Mejia, en dia 21 de juny del 1935, entre l’alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon i Doña Mª Josefa Brusi i Garcia, Marquesa de Brusi, en la es descriuen i quantifiquen els terrenys objecte de cessió. 4.223 metres i 8 decímetres quadrats al carrer Alfons XII.

[7] 1890 Exp. 0440 AMCBCN. Observeu com segueix el ball de noms: aquesta vegada la riera de Sant Gervasi és nomenada del Frare Blanch.




Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

30.1.24

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada nº 4: Carrer Balmes cantonada Padua



Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 


Per arribar fins aquí des de la parada anterior:
  • Seguiu pel carrer Ríos Rosas fins a la cantonada amb Pàdua. Observeu el pendent del carrer.
  • Teniu la riera a la dreta a mig camí entre Ríos Rosas i el Balmes actual.
  • En arribar a Pàdua gireu a la dreta i arribeu fins a la cantonada de Balmes. Al passar per davant del número 104-106 de Pàdua estareu creuant la riera. Recordeu el passatge sense nom que hem vist a la parada anterior i que arriba fins al darrera d'aquest edifici. 

 
 Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Un gran meandre entre Rios Rosas i Balmes

Quan s'acaba el pas estret entre el turó del Putget i el de Monterols el pendent es fa més suau, les aigues van mes lentes i el curs del torrent produeix un gran meandre entre el que avui és el carrer Ríos Rosas, el carrer Pàdua i Balmes.

Si tornem a observar el plànol que en Fernando Rojo va fer del curs de la riera en aquest indret, veurem aquest gran giravolt que fa la riera, que després segueix el seu curs ara si exactament pels els terrenys per on havia de passar el carrer Balmes.

Fragment del plànol del projecte d’obertura del carrer Balmes realitzat el 1920 
per l’inginier Fernando Rojo[1]


Qui pagava la festa?

Aquest és un bon lloc per parlar de la urbanització del carrer Balmes, promoguda inicialment per l’Associació de Propietaris de Sant Gervasi que presidida Vicenç de Moragues. Va suposar una operació inmobiliaria de gran abast, en la que els propietaris van permutar, vendre i també cedir a l’ajuntament marges de riera i terrenys rurals a canvi de terrenys que tindrien façana al nou carrer, amb una edificabilitat molt elevada.

Aquestes operacions s’inicien durant la Dictadura de Primo de Rivera, continuen durant la República i algunes no es resolen fins ven entrada la postguerra. 

Son tractes que es fan a la menuda, estudiant amb tot detall, parcel.la per parcel·la, les dimensions i el valor. S’ha de dir que al llarg d’aquest període és milloren molt les tècniques cartogràfiques sobre les que es treballa per definir i valorar les parcel·les. A partir del 1925 els serveis tècnics de l’ajuntament comencen a utilitzar tècniques cartogràfiques modernes per millorar les taxacions[2]. La iniciativa d’aquests expedients sol ser dels particulars, que per evitar l’expropiació forçosa proposen a l’ajuntament tractes de permuta o compra-venda.


La Sra. Marquesa fa tractes amb l’ajuntament

En aquesta cantonada podem veure al detall un d’aquests tractes. Mª Josefa Brusi, marquesa de Casa Brusi, sembla que era una dona emprenedora i amb gran capacitat de iniciativa. El 1930 va proposar a l’ajuntament la permuta del terreny necessari, per la prolongació del carrer Putxet fins a Balmes, que era de la seva propietat, per unes parcel·les situades al xamfrà entre Balmes i Pàdua[3].

L’escriptura de cessió té data del 21 de Juny de 1935, durant el mandat de l’alcalde Juan Pich i Pon. La família Brusi era propietària d’una extensa finca travessada per la riera de Sant Gervasi, que quedava completament afectada per l’obertura del carrer Balmes i van negociar parcel·la per parcel·la les compensacions corresponents. Ho veurem una mica més avall.


El turó de Monterols, de finca agrària a parc urbà. 

A l’altre banda del torrent comença la pujada fins al cim del turó de Monterols. Sobre aquest indret podeu consultar el post 1890 c. i 1930 c. A banda i banda del torrent. El Torrent de l'Infern a Balmes amb Pàdua, que analitza amb detall aquestes dues fotografies del lloc on som.

El Torrent de l’infern 1890-1899[24]

El carrer Balmes a l’alçada de Padua. 1930 c[5]

No fa gaire que s’ha celebrat el 75è aniversari de la constitució del Parc de Monterols en els terrenys cedits per Manuela Gil i Llopart.

Aquest turó, que havia estat una finca agrícola documentada des del 1682, quedà indirectament afectada per l’ obertura del carrer Balmes ja que els límits de la propietat arribaven fins a la riera. Tanmateix el turó de Monterols ja havia estat identificat com a futur parc urbà al Pla Jaussely (1907). Les negociacions amb els propietàris s’allarguen fins al final de la guerra civil i l’acord definitiu de la família Escolà Gil amb l’ajuntament arriba el 1946. Aquest acord suposa la cessió de la meitat de la finca per la construcció del parc urbà i permet la urbanització i parcel·lació de la resta. Per desgracia inclou l’enderroc de la casa-torre de la família Escolà Gil que es diu que havia quedat molt malmesa desprès de la guerra[6].

La riera lloc desavinent i perillós

Cal remarcar que on ara tenim el carrer Balmes amb les magnífiques façanes del edificis més importants del barri, abans el curs de la riera definia un lloc desavinent, ple de brutícia i de perills.

La Casa Gil i el palauet original dels Brusi, per exemple, tenien la seva façana a l’antic camí que anava de Barcelona a Sant Gervasi de Cassoles, veritable carrer major de Sant Gervasi, que anava pel carrer Alfons XII, el carrer Atenes, on hi havia l'Ateneu de Sant Gervasi, i el carrer Sant Gervasi on hi havia la plaça de l'ajuntament. Al darrera de les cases hi solia haver un parc o un jardí encerclat per una tanca de pedra. Més avall, el curs de la riera era terra de ningú.

Ja a primers del segle XX diaris i revistes recullen les queixes dels veïns sobre el mal estat i la brutícia d’aquests darreres i es queixen de que les rieres sense cobrir “constituyen una amenaza perpetua para la salud Pública”[7]

La Vanguardia del 22 de setembre del 1919 recull la notícia de la detenció d’un lladre de gallines a la riera de Sant Gervasi, entre el carrer Pàdua i el carrer París (actual Manuel Angelon), on ara som[8]

A la riera hi passava de tot. Aquí us en deixo un parell d’ històries que il·lustren aquest ambient hostil i degradat.

“Dos escombriaires, Miquel Adrià de 19 anys i Jaume Peirò de 20, van tenir raons ahir vespre, per qüestions del ofici, a la riera de Sant Gervasi, acabant la disputa el segon, qui amb un gros gavinet va ferir el seu contrari, fugint desprès a la carrera.”[9]

“Ahir al matí es dirigien a un col·legi del carrer Saragossa de Sant Gervasi tres nenes de 4 ,5 i 6 anys respectivament quan de sobte se’ls hi va presentar una dona que fent-los hi postures i jocs de mans va lograr que la seguissin fins a la riera de Sant Gervasi.

A l’arribar en aquell lloc solitari la desconeguda va pendre’ls hi les petites joies que les tres nenes portaven el valor de les quals es considera d’unes seixanta pessetes.

La desconeguda va fugir i les nenes totes ploroses varen anar al col·legi fent-se el propòsit de no deixar-se enganyar mai més.”[10]


I encara podríem seguir amb la historia d’un nen que va prendre mal jugant amb uns cartutxos que havia trobat entre les escombraries de la riera de Sant Gervasi[11], o del carro d’un pagès que va volcà en un dels seus revolts[12].

En fi, que tot ens convida a allunyar-nos de les “ombres del barranc”, tal com ens recomanava Ventura Gassol en el seu poema. (Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Abans de sortir de casa)

Continuarà 


Notes

[1] Fernando Rojo, 15 de septiembre, 1920, Proyecto de obertura y urbanizacion de la calle Balmes y de construcción para ferrocarril subterráneo en dicha calle, desde su cruce con la línia de Sarria a Barcelona hasta su terminacion. Q101 urbanitzacio y reforma 59831, AMCBCN

[2] El 1925 l’ajuntament de Barcelona inicia la confecció d’un plànol topogràfic de tot el municipi que serveixi de base per la transformación urbana. Amb aquest objectiu es crea la Oficina del Pla de la ciutat que será dirigida per l’enginyer militar Vicens Martorell Portes des de la seva creació fins al 1949. 

[3] 1930, Exp 1073, Expediente promovido por la Sra. Marquesa de Casa Brusi, proponiendo una permuta entre el terreno de su propiedad para vial y prolongación de la calle del Putxet y una parcela propiedad del Ayuntamiento procedente de la Riera de Sant Gervasi. AMCBCN.

[4] El Putxet des del torrent de l’infern, Fotografía del Arxiu fotogràfic de Barcelona, atribuïda a Jaume Anglada Colomines, avi de Lola Anglada.

[5] Fotografia cedida per Mercè Ferrer i publicada per El Jardí de Sant Gervasi

[6] Amb motiu d’aquest aniversari el Districte de Sarrià Sant Gervasi ha editat un documentat treball sobre la finca. VISA i ORO, D. (2022), El Parc de Monterols, una finca amb petjada de dona, Districte Sarrià-Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona.

[7]La Vanguardia, 3, setembre, 1911, pag. 2

[8] La Vanguardia 22 de setembre 1919

[9] La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 12, Núm. 1084 (15 gen. 1902) Ed. Matí, pag. 4

[10] La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 23, Núm. 5045 (31 maig 1913) Ed. Matí pag 2

[11]La Vanguardia, 20 de juliol, 1919, pag.4

[12] La Vanguardia 10-11-1925


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.



16.1.24

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa



Pep Arisa

La casa Clarà i Masriera (número 55)

Al número 55 hi veiem una casa que, originàriament, era de planta baixa i un pis amb un llarg balcó. Te detalls modernistes a les obertures de la façana i al coronament de l’edifici, tot i que un segon pis afegit posteriorment on hi havia el terrat enlletgeix, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt. 

Aquesta casa la va fer construir, l’octubre de 1898, el llavors propietari Joan Clarà i Masriera germà del joier vuitcentista Magí Clarà que vivia, gairebé al costat, al número 65 d’aquest mateix carrer. L’autor del projecte va ser el Mestre d’Obres Jaume Sanllehy i Molist. 

Originàriament als baixos de l’edifici s’hi projectà una botiga, al primer pis un habitatge i, on avui hi ha el número 57, separat del carrer per una tanca, el pati-jardí. Als baixos d’aquesta casa hi hagué, durant molts anys, la merceria i botiga de labors Manolita.

Detall del projecte de la Casa Joan Clarà (1898). (AMCB)


Septimània 57: el taller de fotografia de l’Enrique Hugas.

A la casa del costat, el número 57, li passa quelcom semblant, un pis afegit malmet -tot i el toc de modernitat que, com a contrast, li han donat- , estèticament, l’edifici. 

Segons hem pogut esbrinar, Enrique Hugas -del que ja hem parlat anteriorment, comprà aquest solar i encarregà, l’abril de 1912, a l’arquitecte Alfons Barba i Miracle el projecte [1] d’una nova casa, de planta baixa i un pis, amb uns grans finestrals, destinat a “taller” de fotografia. 

Als baixos d’aquest immoble hi hagué, durant forces anys, una botiga molt entranyable al barri, Rombes, on venien jocs didàctics, llibres infantils i joguines per a la mainada.

Detall del projecte de “Taller de fotografia” d’en Enrique Hugas (1912) al número 57 de Septimània.(AMCB)



                                                      El Taller de Fotografia, avui. 


La casa Ferragut (número 48)

Davant al número 48 (abans 60), hi veiem un alt edifici plurifamiliar de baixos i cinc pisos que va fer construir, el gener de 1930, el llavors propietari del terreny Emili Ferragut. 

El projecte [2] és obra de l’arquitecte modernista Isidre Gili i Moncunill. Onze balcons omplen la façana, els del primer i l’últim pis, correguts al llarg de tot l’ample de l’edifici i els altres nou, més curts, repartits en les tres plantes restants. Les baranes i el portal de l’escala son de forja. En un dels locals dels baixos hi hagué, al llarg de molts anys, el Taller de reparació d’automòbils d’en Lluís Alimany.


Septimània 50, la llavor de la parroquia

L’edifici del costat, el número 50 (abans 62), inicialment era una casa de planta baixa i un pis a la qual -com podem apreciar per la diferència en l’arrebossat que imita carreus de pedra- més endavant s’hi va afegir una nova planta. 

A la façana hi podem veure, a les llindes de les obertures i les baranes de les finestres dels baixos, elements decoratius modernistes. La balconada del primer pis, molt treballada, és de ferro fos. 

Aquesta casa va ser llogada, el 1939, pels pares carmelites calçats abans d’adquirir el terreny a l’illa formada pels carrers de Sant Hermenegild - Sant Guillem - Francolí - La Gleva i edificar-hi el convent i l’església de la parròquia Santa Joaquima de Vedruna. 

S’hi establiren de forma precària habilitant els baixos com a capella. Hi celebraven, cada any, amb especial esplendor les festes del Carme amb la tradicional processó pels carrers del barri. [3]

Cases números 50 i 48 del carrer de Septimània.

La casa Joan Gelat (números 52-54)

Als número 52-54 (abans 64-66) i Saragossa 92, hi ha la Casa Joan Gelat que el 1891 ja posseïa una casa en aquest mateix solar. 

És obra de l’arquitecte Aureo Bis Mas de Xaxars dels anys 1904 -1905. Edifici d’habitatges, de planta baixa, dos pisos i terrat amb detalls -treballs de ferro, relleus, decoracions i acabats- de línies modernistes. 

L’any 1922, el llavors propietari Pere Batalla, encarregà a l’arquitecte Climent Maynés i Gaspar unes obres d’ampliació de l’ala de l’edifici que correspon a Septimània 52 [4]. Durant la II República, a partir dels primers mesos de l’any 1934 s’hi establi, al pis principal, la delegació a Sant Gervasi del partit, democratacristià i catalanista, Unió Democràtica de Catalunya [5]

Fa pocs anys aquesta bonica casa va ser rehabilitada amb força encert. Està protegida com a element patrimonial amb el Nivell “C” (Bé d’Interès Urbanístic).

Casa Joan Gelat (1904-1905)

La casa Sunyer (número 65)

Som al final del carrer, al número 65 de Septimània i 90 del de Saragossa, la “Casa dels Sunyer”. 

Un cop més hem de recórrer a l’Elvira Farreras per a saber que: 

“El joier Ramon Sunyer [6], gran amic d’en Miró, que li va fer un magnífic retrat, també es va arreglar la casa pairal del seu avi matern Magí Clarà al carrer de Saragossa (xamfrà amb Septimània), i se n’hi va anar a viure. La seva llar fou un veritable cenacle on diversos artistes trobaven un lloc per parlar d’art i fer música. Mossèn Baldelló (musicòleg i organista) en fou un dels més assidus concurrents. La seva muller (d’en Ramón Sunyer), Mercè Gaspar, parenta de lluny del meu home, molt amiga de l’Eugeni d’Ors, tocava el piano i ajudava amb la seva música a fer més agradables aquestes reunions“ [7]. 

Cercant pels arxius hem vist que, efectivament, el setembre de 1925 en Ramón Sunyer -en representació de la seva mare Francisca Clarà, vídua del també orfebre Josep Sunyer- sol·licità una llicència municipal d’obres per fer una gran reforma i ampliació de l’antiga casa pairal familiar de Sant Gervasi. El projecte [8] el va encarregar a l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas (no ens podem estar de reproduir- ne el disseny de les façanes). 

Al baixos, amb la porta d’entrada pel carrer de Saragossa, hi hagué durant molts anys una peculiar botiga de “plats i olles” on hom i podia trobat, també, rajoles de ceràmica “catalana” amb dites humorístiques o patriòtiques, testos, gerros, cassoles, cendrers, càntirs, setrilleres, porrons i d’altres objectes de vidre. 

La façana de la casa encara ara està coberta per una enfiladissa heura que, amb les fulles, ara verdes, ara grogues, ara roges o completament despullada..., va assenyalant al llarg de tot l’any el pas de les estacions. Al patí que, per un dels seus costats, dona al carrer Septimània hi podem veure, així mateix, la copa d’un vell nesprer, a començament de l’estiu, ben carregat de fruits. 

Si aixequem la mirada, veurem pintat al capdamunt de l’envà d’humitats de la casa que tanca un dels costats del jardí, un gran i avui dia sorprenent, rètol publicitari amb el nom de FEDERICO VALLET SA Construcciones. Recordant el mal que al barri va fer la Ronda és com un advertiment, damunt d’aquestes velles cases, de que la “piqueta” sempre està a l’aguait. 

Detall del plànol de l’edifici d’en Magí Clarà reformat (el 1925) segons el projecte de Jaume Mestres (AMCB).

La “Casa Sunyer” (1925) ens marca el final del nostre itinerari

A amb això arribem al carrer de Saragossa i al final de la nostra passejada pel carrer de Septimania, el nostre entranyable i vell Carrer de l’Alegria.

Si us ve degust podem anar a prendre un refresc -o el vermut- en qualsevol dels bars o terrasses propers. 

Confiem que, l’itinerari, us hagi agradat. 

Fins al proper. 


Notes

[1] Carpeta Fo 629/1912 de l’AMCB.

[2] Carpeta Fo 485/1930 Exp.1533 de l’AMCB.

[3] L’octubre de 1949, compraren el solar que hem esmentat en el que s’hi construí el nou convent i la capella provisional, que tenia l’entrada per Sant Hermenegild 13, inaugurant-se el 19 de març de 1954. La moderna església de Santa Joaquima de Vedruna, amb l’entrada principal per carrer del Francolí 54-60, és un edifici erigit entre els anys 1968 i 1974 obra de l’arquitecte Jordi Dou Mas de Xaxàs.

[4] Carpeta Fo 1984/1922 de l’AMCB.

[5] Setmanari El TEMPS, nº 5, 10 de febrer 1934, pàg. 2.

[6] Ramon Sunyer i Clarà (Barcelona, 1889 - Barcelona, 1963) era un reconegut joier i argenter que aprengué l’ofici a l’escola de Francesc d’A. Galí i al taller del seu pare, el també joier Josep Sunyer i Parera. Va ser un dels representants més destacats de l’orfebreria Noucentista. El seu estil era fortament influït pel barroc popular català, però el va evolucionar fins a crear un estil propi, conegut com l’estil Sunyer. També va destacar en l’art litúrgic. Fundà l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat i d’altres entitats com els Amics de l’Art Litúrgic i els Amics de Gaudí. Va estar relacionat, també, amb els Amics de la Poesia i amb la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Presidí, així mateix, el Cercle Artístic de Sant Lluc.

[7] Elvira Farreras i Valentí. Obra citada, pàg. 98.

[8] Carpeta Fo 3758/1925 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

1.1.24

El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

Pep Arisa


En aquest itinerari ens fixarem només en les cases de la plaça que tenen numeració del carrer Septimània.

La casa Mariano Llobet (número 40)

Quan gairebé arribem a la plaça de Sant Joaquim, a la dreta, hi tenim al número 40 de Septimània i al 3 en la numeració de la plaça, la Casa Mariano Llobet.

És una casa de planta baixa i un pis, amb la façana més llarga i la porta d’accés encarada al carrer i la més curta a la plaça. L’edifici és una obra de l’any 1905 de l’arquitecte Jeroni Mayol i Grifoll, amb detalls modernistes. El febrer de 1967, l’aleshores propietari, encarregà a l’arquitecte J.A. Martino i Carreras la transformació dels baixos en els tres locals comercials que avui hi podem veure. 

En un d’ells, des de fa molts anys, hi ha la Tintoreria i bugaderia Septimània i, al del xamfrà amb la plaça, hi recordo la Papereria i quiosc de premsa Septimània.

Al numero 40 bis, els passats anys trenta, hi tingué el seu estudi-taller (anteriorment n’havia tingut un altre al carrer de Laforja, 16) el dibuixant i escultor Joan Rebull i Torroja (1899-1981) (1). Aquest local el compartí amb el també escultor, bon amic i company de l’anomenat grup “Els Evolucionistes” (nucli que sorgí com a “rèplica” al noucentisme) Josep Granyer i Giralt (1899-1983) (2).


Casa Mariano Llobet (1905)


Septimània 51, una ampliació de la casa Solé i Pla

Davant, a la mateixa alçada però a l’esquerra, hi ha al número 51 de Septimània i 2 de la plaça, una casa de baixos i tres plantes amb la porta de l’escala a la plaça. 

El darrer pis, amb una gran balconada i les llindes de les obertures arrodonides, el va fer afegir, l’any 1935, el llavors propietari de l’edifici Joan Solé i Plà. Aquesta casa passà, després, als hereus d’aquest metge i polític nacionalista català. (L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània) Potser per això a la façana que dona a Septimània, gairebé a tocar de la plaça i a l’alçada del primer pis, hi ha un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

A la botiga dels baixos hi hagué, els anys 80 i 90 del passat segle, l’ Autoservei d’Alimentació Albert, hereu de l’antic colmado del Sr. Joaquím.

Sant Jordi al número 51 de Septimània.


La casa Saperas (número 53)

Travessem la plaça i, al costat mar, hi veiem al número 53 de Septimània i 8 de la plaça, l’anomenada Casa Saperas. 

És una important obra feta sobre una casa de planta baixa i un pis, de l’any 1897, propietat d’en Joan Bertran i projectada pel Mestre d’Obres Lluís de Miquel i Roca (3). La fitxa del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ens diu que aquesta casa és de l’any 1910, se’n desconeix, però, l’autor i sobre les seves característiques arquitectòniques afegeix: 

“Edifici d’habitatges, de planta baixa i tres plantes, pis amb un cos retirat (àtic) i coberta plana. D’estil modernista, a les façanes destaquen tant els encerclats de les obertures (especialment el coronament, sota els balcons), les baranes d’aquests i del terrat i el tractament dels paraments de façanes, d’estuc, imitant pedra. La planta baixa està desfigurada, tant pel que fa a la modificació de les mides de les obertures com al desafortunat aplacat dels paraments”.

Té el nivell de protecció C (Bé d’interès Urbanístic amb elements d’interès). Afortunadament, en la rehabilitació de l’edifici que, sinó anem errats es va fer l’any 2016, es retiraren els aplacats dels baixos que, segons la fitxa del Cercador del Patrimoni “desfiguraven” la façana. 

En la llinda de les portes que donen a Septimània hi ha les testes enrinxolades d’una jove que Elvira Soriano, una de les artistes del barri, batejà com “La Fada del Farrò” ( L’Elvira Soriano i la fada del Farró) (4). 

Tafanejant per l’Arxiu Municipal Contemporani hem trobat un expedient (5) on l’aleshores propietari, Enrique Hugas encarregà, l’agost de 1910, al Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez rematar aquesta casa amb un gran cobert dalt del terrat. Hugas era un dels més grans posseïdors immobiliaris del barri que, els qui heu fet l’itinerari pel carrer de Vallirana, ja sabeu que vivia en la torre del número 61 d’aquell carrer on també hi tenia un bon nombre de cases. (El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt).

La data de l’encarrec i la semblança amb les altres cases d’habitatges que Enrique Hugas tenia al barri, ens permet apuntar la hipòtesi de que el “facultatiu” autor d’aquesta casa podria molt be ser Ramón Ribera i Rodríguez i que el cobert del terrat va ser la darrera intervenció a la finca, un cop acabat l’edifici. 

A la botiga del xamfrà va haver-hi, des del 1976 i al llarg de molts anys, la Carnisseria d’Enric Hernández, des del 2011 la floristeria Flor del vent i, des de fa pocs anys, l’Estudi de Dibuix i Pintura d’Elvira Soriano. En l’altre local dels baixos, durant molts anys hi hagué el taller de reparació d’automòbils de Faust Bozzo.

“Casa Saperas” o “Casa Enrique Hugas” ? (1897-1910)



La Fada del Farró” al carrer de Septimània 53.

Septimània 42, la casa del Sant Pancraç

Al costat muntanya de la plaça hi veiem un gran immoble, resultat de l’ampliació i reforma l’any 1967 d’un edifici existent de baixos, entresol i 2 pisos que ocupa els números 42 de Septimània, els 6 i 7 de la plaça Sant Joaquim i el 67 de Vallirana, on hi ha la porta de l’escala. 

El promotor d’aquesta important reforma va ser l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals que encomanà el projecte (6) a l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas. Un dels locals dels baixos l’ocupa avui el forn-cafeteria Pa de Sucre, abans L’espiga del Farró. (Santiago, Berlin, Barcelona: L’espiga del Farró).

A la façana que dona a la plaça hi veiem una nova capelleta, en aquest cas, la imatge que hi ha és de Sant Pancraç, el sant al qual hom invoca per a demanar “salut i feina i menjar per l’eina...”, segons una expressió -de mitjans del segle XX- que recull el folklorista Aureli Capmany.

“Sant Pancraç” als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim.



(1) La Veu de Catalunya, 21 de maig de 1933, pàg. 14.
(3) Expedient Fo 884-Z de l’AMCB.
(4) COSES DEL FARRÓ no 6, Tardor del 2016, pàg. 47
(5) Expedient Fo 914/1910 de l’AMCB.
(6) Carpeta 83158 Exp. Q 132 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.