15.1.23

L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània

Pep Arisa

Una tarda d’aquest passat mes de desembre hem quedat, a la seva casa del carrer de Septimània, amb la Sra. Núria Clapés i Solé i el Sr. Joan Gols i Clapés, neta i besnet del Dr. Joan Solé i Pla, antic veí -com encara ho son ells- d’aquest carrer.

Ens acullen a la gran sala-biblioteca de la que, durant molts anys, va ser la casa-consultori d’aquest eminent metge homeòpata. 

D'equerra a dreta Joan Gols, Núria Clapès i Pep Arisa. Fotografia A. Vilarrasa

Aprofitant la seva cordialitat i bona memòria, encetem la conversa parlant d’alguns records comuns del barri, d’allò que havia estat el Farró i pel que, alguns, encara ens esforcem a treballar-hi perquè no es perdi del tot... 

Parlem, evidentment del principal objectiu de la nostra visita, el Dr. Solé i Pla, conegut polític i reconegut metge barceloní. Dels seus encerts en la seva especialitat, els diagnòstics i el tractament d’alguns dels seus pacients, molts dels quals li oferiren després -en els moments difícils- com a mostra d’agraïment i amistat, el seu reconeixement i ajuda. 

Ens interessem, així mateix a més de la medicina i la ciència, per les seves altres aficions i dèries: l’excursionisme, la història, la passió i estima per la conservació dels vells monuments i del patrimoni en general, la lectura -com be ens mostra el que encara resta de la seva gran biblioteca- i el anar escrivint articles, reflexions i notes, especialment a la nit donat el seu costum de dormir molt poc. Tot això ens indica el seu esperit i saber enciclopèdic, les seves permanents inquietuds i una gran capacitat intel·lectual.

Retrat del Dr. Solé fet pel pintor català Ramón Subirats a Barranquilla

No podem obviar, a la conversa, la seva important vessant política i social: la ingent tasca en el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans que participaren a la Primera Guerra Mundial; la feina com a diputat durant la Segona República; l’estreta -i, a vegades, delicada- relació amb els presidents Macià i Companys; la seva valenta intervenció, els primers mesos de la Guerra Civil, en la salvaguarda, protecció i defensa del patrimoni monumental i de persones -i personalitats- amenaçades.

Dues cases del carrer Septimània

Ens interessem pel perquè el Dr. Solé i Pla, que tenia la seva principal residència a la Ronda de Sant Pere de Barcelona -on ara hi ha «El Corte Ingles» ens puntualitza en Joan Gols-, trià per al seu principal consultori i segona residència, el barri del Farró ?... El Dr. Solé i Pla, ens continua explicant el mateix Joan Gols, anava sovint amb el tren a Les Planes, on també hi tenien propietats, a veure uns familiars i a fer curtes passejades pels boscos, fonts i racons de l’altre costat del Collserola... Passava, per tant, per Sant Gervasi i, possiblement, li agradà la disposició serena de les petites torres, amb les torratxes mirant al pla, els nombrosos espais enjardinats i l’entramat semi-rural de carrers i places enmig dels suaus turons... 

El fet és que, poc després de l’inici del segle XX, comprà una casa, de planta baixa i dos pisos, al número 2 de la plaça de Sant Joaquim xamfrà amb el número 51 del carrer de Septimània. Era una casa -com ara la dels Sunyer, del xamfrà de Saragossa amb Septimània, amb un jardí en un dels seus costats-. Aquesta tenia la porta d’accés dels baixos i els pisos, per la plaça i a continuació de la façana de Septimània hi havia un gran espai amb jardí.

Els anys 1925-1926, a l’espai ocupat pel jardí d’aquesta casa -al número 49 de Septimània- el Dr. Solè i Pla hi va fer construir, per l’arquitecte Juli Mª Fossas i Martínez, un nou edifici de planta baixa i tres pisos, els dos primers amb balcons i llargues baranes de ferro forjat i els baixos i el tercer pis -on hi ha la gran sala-biblioteca- amb les llindes de les finestres i la porta semicirculars. Això dona a la casa un elegant aire noucentista.

Casa Solé i Pla a Septimània 49 (1925-1926)

L’any 1935, el Dr. Solé i Pla, manà aixecar un tercer pis a la casa del xamfrà de la plaça de Sant Joaquim amb Septimània. Aquest darrer pis, té una gran balconada de forja, que dona a la plaça i les llindes de les obertures arrodonides. A la façana d’aquesta casa que dona a Septimània, a l’alçada del primer pis, hi ha una capelleta amb un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. Probablement va ser ell qui li va fer posar, donat el seu catalanisme, i que en tenia una especial predilecció, fet que s’evidencia per l’extensa col·lecció d’imatges d’aquest, en qualsevol format, a més de ser -primer ell i després els seus hereus- els propietaris de la casa.
 


Una vida compromesa amb la medicina i el país 

Nascut a Barcelona el 1874, Joan Solé i Pla, es llicencià en Medicina, especialitzat en homeopatia l’any 1899. 

Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, n’ocupà breument la vicepresidència (finals de 1903 a principis de 1904), en una junta directiva que propicià que aquesta, ja com a Institució Catalana de Ciències Naturals, esdevingués filial de l’Institut d’Estudis Catalans. En la seva vessant política i social, va ser el president i màxim impulsor del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, la missió del qual era recollir diners i enviar material per ajudar els catalans que lluitaven amb França a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. 

Entre el 1917 i el 1919 el nomenaren president de la Unió Catalanista (UC), formació nacionalista radical. Des de la presidència de la UC recolzà l’activitat del Comitè de Germanor i l’estiu de 1917 secundà la vaga general, convocada arran de la crisi política i la situació econòmica inflacionista que perjudicava les classes populars, motiu pel qual va ser detingut i empresonat. 

El 1932 va ser escollit diputat per Esquerra Republicana sense abandonar, però, la seva militància a la UC. En els

 primers dies de la Guerra Civil, col·laborà intensament amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, en la protecció del patrimoni monumental i de persones amenaçades. En aquest sentit, intervingué en la salvaguarda del monestir de Montserrat, al front d’un grup de mossos d’esquadra i de milicians d’Estat Català, i protegí el cardenal Vidal i Barraquer, entre altres actuacions. Fou membre del Comitè Nacional del Socors Roig Internacional de Catalunya, l’organització sanitària i assistencial que actuava en l’ajut als damnificats per la guerra a la zona republicana. 

Exili a Colòmbia

Al final de la guerra, «...quan gairebé el nacionals ja entraven per la Diagonal...» segons ens explica la Núria Clapés, marxaren cap a l’exili. A França, primer, i d’allà cap a Sud Amèrica, a Colòmbia, on residí a Barranquilla amb la seva família. Allí exercí la medicina i treballà en l’àmbit científic de la botànica mèdica. Fou catedràtic de Botànica a la Universidad del Atlántico i director del Museo de Historia Natural del Departamento del Atlántico, ambdós a Barranquilla. 

Tingué diverses actuacions de suport sanitari a les poblacions indígenes. Col·laborà a la premsa catalana de l’exili. La seva casa es convertí en un centre de reunió per als catalans establerts a Colòmbia. Va morir a Barranquilla el 31 d’octubre de 1950, als 76 anys. El seu fons personal i també la documentació del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans van ser cedits per les seves filles a l’Arxiu Nacional de Catalunya.[1]

El Dr. Solé a Sierra Nevada de Santa Marta. Colombia. 1947  


La troballa i recuperació de l'estelada.

L’any 2008 la neta del Dr. Solé i Pla, Núria Clapés i el seu marit Marçal Gols -els pares d’en Joan Gols-, van trobar amagada a les golfes d’aquesta casa que avui ens acull una històrica bandera que, alguns, consideren l' estelada més antiga que es conserva. Ho explica, molt bé, el periodista Joan Esculies –autor de la biografia del Dr. Solé i Pla- en un article al diari EL PUNT-AVUI del 11 de setembre de 2008[2].

L’any 1950, un cop mort a Colòmbia en Joan Solé i Pla, la Núria, la seva filla petita, va tornar a Barcelona a temps per salvar les propietats de ser subhastades. I va recuperar els mobles que havien deixat en un guardamobles. 

Aquests eren importants perquè, abans de morir, el doctor va deixar explicada en unes quartilles la localització d’amagatalls que contenien documentació i objectes. El doctor era afeccionat a aplegar llibres, documents i qualsevol cosa que pogués semblar-li d’interès. I una altra de les seves dèries era fer construir dobles fons als armaris. 

En una de les quartilles, Solé i Pla anotà: «en les llibreries bessones en el fons del cos inferior i traient una tapa o doble fons hi ha la bandera autèntica, la que portaren els voluntaris catalans a la guerra de França i que a Belloy-en-Santerre ondejà en [Camil] Campanyà, on va morir, deixant-la tacada de sang.

Una vegada retornades de l’exili i establertes a Barcelona, les germanes Núria i Euda van buidar els dobles fons, van classificar els documents i la resta van desar-ho a les golfes del pis del carrer de Septimània, propietat i consulta del doctor, on van viure fins a la mort. 

Allí van romandre fins que, en el moment d’elaborar la biografia del doctor i després de llegir les quartilles, la neta, Núria Clapés Solé, que encara viu en aquest pis, i el seu marit, Marçal Gols, van recuperar la bandera de les golfes. (...)».

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939 avui al Museu d'Història de Catalunya 
Foto Carles Aymerich. Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona. 

Aquesta relíquia històrica, que l’11 de setembre de 1915 va ser lliurada per la Unió Catalanista als voluntaris catalans que combatien als fronts de la I Guerra Mundial, la família l’ha cedit, juntament amb altres documents del fons personal del Dr. Solé, al Museu d’Història de Catalunya on l’han estudiat i es conserva[3].

Petit homenatge al Dr. Joan Solé i Pla

Des del 10 d’octubre del 2016, la seu que ERC té al Districte de Sarrià – Sant Gervasi, concretament al carrer de les Santjoanistes 26, xamfrà amb el de Sant Guillem -al barri de Farró-, porta el nom de CASAL JOAN SOLÉ I PLA, en honor al qui va ser -durant la II República- diputat d’aquest partit al Parlament de Catalunya i notable veí. 

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Podeu ampliar aspectes de la seva biografia a ESCULIES, J., 2011, Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys, Edicions de 1984, Barcelona.

[2] Esculies, J., 2008, “La primera estelada, El Punt Avui 11 setembre 

[3] La Bandera estelada, Museu de Història de Catalunya 

27.12.22

BONES FESTES!

 Que el 2023 sigui un any ple d'il.lusió i felicitat per a tothom

Us deixo amb la portada del número 18 de la revista Coses del Farró, que va sortir per la Fira Solidaria del barri.



Fent clig aquí la podeu consultar i descarregar

15.12.22

Aniversari de Josep Comas i Solà 2022: Guerra a la guerra

El 17 de desembre és l’aniversari del naixement de Josep Comas i Solà. Aquest any en faria 156. 

Quan vaig acabar la sèrie La petita historia de la Vil·la Urània em vaig proposar celebrar cada any aquesta efemèride tal com fan moltes associacions i afeccionats a l’astronomia. Jo d'astronomia no en sé gens, així que ho faré utilitzant molts materials, anècdotes i històries que em van quedar al tinter i que tenen a veure amb en Comas ciutadà. 

Aquest any, en que altre cop ens veiem abocats per la guerra a la violència i la barbàrie, és molt oportú recordar el compromís que en Comas va mantenir amb el pacifisme d’entre guerres, participant activament en la fundació i les activitats del Comitè Català Contra la Guerra. Aquest comitè era la delegació catalana del Comitè Mundial de Lluita contra la Guerra Imperialista[1].

A inicis dels anys 30 un petit grup de pacifistes agrupats en el Comité es va fer un tip d'organitzar actes i conferències per la pau. En aquest actes es solia completar la conferència amb la representació de l’obra de teatre “Maleïdes les guerres” d’Amat i Millà o amb la projecció de la pel·lícula “Por la paz del mundo". 

Al primer número de la revista “Guerra a la Guerra” editada per aquest col·lectiu, publicat al juny del 1933, hi trobem un article de Comas que, llegit des del present, ens ajuda a veure l’únic camí possible.

Capçalera del document citat, que es troba a la Biblioteca del Pavelló de la República

Us el transcric sencer com a regal d’aniversari.


Contra la guerra

Ben lamentable és que després de dos mil anys de civilització i malgrat les invencions meravelloses que tant honoren la humanitat s’hagin d’acoblar encara els homes de bona voluntat per a difondre arreu un clam contra la guerra. La Guerra! Expressió iniqua que equival a la claudicació de la intel·ligència, a la degradació de les virtuts que conflueixen en el bon ordenament de l’esperit humà. I en dir guerra no em refereixo solament a la guerra imperialista o a la guerra entre nacions inspirada per la cobdícia dels dirigents, sinó a tota mena de violència.

La violència, que és una de les formes de la crueltat, neix d’un impuls del subconscient, d’un impuls adormit en les nostres cèl·lules cerebrals i que persisteix com a herència deplorable d’aquells temps en que l’home, a penes diferenciat de la bèstia, no manifestava gairebé altres activitats que la lluita ininterrompuda per l’existència material, contra l’hostilitat de les feres i contra l’hostilitat del clima. Per una llei malaurada, aquesta lluita, fins a cert punt justificada en aquells temps remots donada la rudimentària intel·ligència de l’home de les cavernes, cristal·litzà en l’esperit humà en forma d’un psiquisme pervers, en la desaparició dels sentiments generosos i de compassió, d’aquests sentiments que anomenem humanitaris, així com en el desenrotllament de l’egoisme, dels odis i de les venjances.

Aquesta crueltat ingènita la veiem portada a la pràctica per la infància i pels grans, encara que sortosament en minoria, turmentant les besties, incendiant els edificis, fruint davant d’espectacles sanguinaris i repugnants. És una malaltia mil·lenària i col·lectiva que no té altra remei eficaç que la cultura general. Respirant un ambient absolutament materialitzat, molts no veuen en l’existència altre destí que uns quants anys de vida miserable entre dues tenebres infinites, i l’home es llança, llavors, a fruir en el possible en aquesta curta vida, siguin els que siguin els mitjans emprats per obtenir aital goig.

Però jo tinc la convicció que si dintre d’aquests esperits embotats per la incultura i per l’ambient deprimit que respiren hi penetressin aquestes altres emanacions pures, aquestes ensenyances sublims que brollen de la contemplació conscient de l’univers, d’aquest univers ple de llum, de vida i de grandesa, entrarien en ressonància unes ideologies fondes, endormiscades, que també existeixen en el fons de tot cor humà i, com si es despertessin d’un mal somni, veurien el món a traves d’un altre prisma, sentirien com llurs ànimes s’omplien d’optimisme i de bondat, veurien les coses en el seu veritable valor i desapareixerien les manifestacions vulgars de la ira, de l’enveja, de la violència, de la indelicadesa.

Abominem de totes les guerres, oprobi de la humanitat; de les guerres entre nacions, de les guerres civils, de les lluites socials enverinades pels agitadors i pels egoistes.

Hi ha una justícia immanent que mai no es podrà destruir perquè és una llei fatal i per tant inexorable, que ens diu que així com la Naturalesa resol tots els problemes per la lògica, també tots els litigis entre els homes tenen sempre una solució justa i cordial. Fem els homes bons i raonables i les guerres s’acabaran. Voler resoldre les qüestions per la força és equivalent, no solament a no resoldre-les, sinó a complicar-les.

Per a obtenir aquest millorament universal de les col·lectivitats i dels seus dirigents, millorament que forçosament serà lent però indefectible, cal educar espiritualment als infants i aquesta missió correspon als pares i molt especialment als mestres. Aquest treball, que ha de començar en els primers anys de la vida i continuar-se en les generacions adultes, portarà sense cap classe de dubte, una altra visió de la vida a la col·lectivitat humana, amb la consegüent maledicció de la guerra en tots els seus aspectes; i els dirigents dels pobles, alliçonats pels seus conciutadans i per impuls propi, procuraran desenrotllar llurs energies en pro de la fraternitat universal, arribant així a la supressió complerta dels instruments de destrucció.


JOSEP COMAS I SOLÀ 

1932. Josep Comas i Solà a l'Observatòri Fabra






Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes


1.12.22

Pep Arisa rep la Medalla d'Honor de Barcelona

Ahir va ser un gran dia pel Farró, per la revista Coses del Farró i també per aquest blog. L’ajuntament de Barcelona va lliurar la Medalla d’Honor de Barcelona a en Pep Arisa, coordinador i redactor de la revista i col·laborador del Finestres. Ho va fer per la seva contribució al coneixement i difusió del patrimoni i la història del barri del Farró i del districte.

Era un fet anunciat. (vegeu el post Pep Arisa proposat pel Districte per rebre la Medalla d'Honor de la Ciutat) però quan arriba el moment és molt emocionant. I ahir ho va ser. 

En Pep rebent la medalla de mans de l'alcaldesa Colau

A mi l’acte em va agradar. Em va agradar que la casa gran estigues tan plena de gent que, a més a més del Saló de Cent i del Saló de Cròniques, s’omplissin també tots els salons i salonets de la planta noble.

Em va agradar el caràcter popular i territorial dels projectes i personatges reconeguts.

Em va agradar que l’alcaldesa fes menció de com en els darrer anys s’ha millorat l’equilibri entre dones i homes que han rebut aquest guardó i també que reconegués que el llistat de guardonats encara no reflecteix la composició cultural i d’origen dels barcelonins.

I acompanyar a en Pep va ser tot un honor i una alegria.

A veure si trobeu a en Pep en aquesta foto de grup


Penya ferronenca a la Casa Gran


Deixeu-me dir que una de les millors coses que m’han passat, fruit d’haver començat a escriure aquest blog, ha estat conèixer a en Pep Arisa i compartir amb ell aquesta aventura d’investigar i tafanejar el nostre barri.

L’1 de gener del 2014, amb una barreja d’emoció i inquietud, vaig publicar el meu primer post. A les 10,23, ho podeu comprovar, ja tenia el primer comentari de’ n Pep donant-me ànims:

"Enhorabona Araceli per la iniciativa.- em deia- Tenim un barri que val la pena anar mirant amb detall, conèixer, estimar i conservar. I, entre tots i totes, anar difonent tot allò que hi ha i s'hi fa. Anar fent barri !!!. Felicitats i que sigui per molts anys !!! "

Encara no ens coneixíem però diem que allò va ser el principi d’una gran amistat. Honest, generós, pacient, prolífic, simpàtic, constant, modest, erudit, sensible, farronenc. I m’aturo, però podria continuar.

Felicitats company! I que sigui per molts anys que puguem continuar i que puguem seguir sumant més amics a aquests projectes.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  







26.11.22

Yo estuve allí ( Mi vida con George Harrison) al Teatre La Gleva

Ell diu que hi va ser. A mi no m’hi van deixar anar. El 1965, quan els Beatles van venir a Barcelona jo tenia 15 anys i aleshores, a aquesta edat, encara érem nenes.

Però ell diu que hi va ser i nosaltres, arrecerats a la càmera fosca que ens ofereix el Teatre La Gleva, ens ho creiem. Al llarg d’un grapat de minuts que no vols que s’acabin, Paco Ortega va desgranant la història d’una amistat, del somni d’una amistat, entre dos nois: un jove estudiant d’art de l’Escola Massana i el Beatle més jove de tots, en George Harrison.

A mi els de casa no m’hi van deixar anar, però al cap de tres anys ja corria per tots aquests indrets pels que en Carlos Izquierdo ens acompanya: el bar Estudiantil de davant de la Universitat, el cafè de l'Òpera, el Pastís. I la Rambla, aquella Rambla tan nostra i que tan poc s’assembla a la d’avui. Punts forts d’una Barcelona pintada de gris, però plena de somnis, lluites i esperances. 

Els Beatles a Barcelona. Foto Perez de Rozas (1)

El jove estudiant s’ha fet gran. Estima la pintura però va fugir fa temps de la bohèmia i va triar una vida .... Però no, no us la vull explicar. Aneu-la a veure. Un text veraç que ens fa pensar en l’amistat; en les amistats diferents que il·luminen el fil de la vida, en les amistats denses i compromeses dels que compartim un projecte, en les relacions dolces i allargassades que mantenim amb els amics amb qui ens agrada conversar, en l’amistat que podem mantenir, més enllà de grans diferències, quan hi ha alguna cosa que ens uneix.

Paco Ortega, autor i actor de "Yo estuvé allí"

Una posta en escena i una actuació plenes de sinceritat, tendresa i emoció. La crítica així ho ha reconegut (2). Hi sou a temps fins a l'11 de desembre. El Teatre La Gleva és el Teatre del Farró. Ho teniu fàcil, a prop de casa.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

(2) Podeu consultar la de Iolanda G. Madariaga, Emocionante canto a la amistad

15.11.22

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada nº 2: Confluència del carrer Balmes amb el carrer Pintor Gimeno.


Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

                                                                                                                                        Anteriorment en aquesta serie: 
                                                       Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Primera Parada. Plaça Joaquím Folguera

Us heu fixa’t mai en aquestes escales? Per anar del carrer Balmes al Carrer Pintor Gimeno ens cal baixar unes escales que salven un desnivell de 6,5 m. 

Escales per accedir a Balmes des del carrer Pintor Gimeno

Aquest nyap urbanístic només s’explica per la modificació dels rasants corresponents a l’obertura de Balmes i la construcció del ferrocarril. 

El carrer Pintor Gimeno, que anteriorment rebia el nom de carrer de la Noguera, correspon molt probablement a un antic torrent que, procedent del carrer Sant Marius, es dirigia cap a la llera de la riera de Sant Gervasi.

Torrents de la capçalera de la riera de Sant Gervasi. De llevant cap a ponent, la riera Castanyer (1); el torrent del Pla del Maduixer (2); el torrent del Frare Blanc (3); el torrent de Can Castanyer (4); i el torrent de la Noguera (5) 

El desnivell actual es va produir com a conseqüència de les noves rasants imposades per la construcció dels túnels de l’actual Línia 7 i la urbanització del carrer Balmes.

La lenta obertura del carrer Balmes i de la línia de tren al Tibidabo

L’obertura de la part del carrer Balmes que havia d’unir l’Eixample amb l’Avinguda Tibidabo, tant urbanitzada i plena de vida des dels primers anys del S. XX, ja havia estat prevista en el projecte d’Ildefons Cerdà, però no es va començar a construir fins a principis dels anys vint.

El projecte del carrer Balmes era complex per diferents motius: la dificultat geogràfica del traçat, que coincidia en part amb la Riera de Sant Gervasi; la necessitat de posar d’acord als propietaris de las grans finques que quedaven afectades; la coincidència amb el projecte de construcció d’una nova línia soterrada de ferrocarril que unís l’estació de Sant Gervasi amb el tramvia Blau; i finalment les dificultats de finançament i de cooperació entre les empreses privades i les institucions públiques que comportava. 

Tanmateix, a principis dels anys 20, un cop s'aprova el projecte definitiu, s’inicien les canalitzacions dels torrents i es construeixen noves clavegueres; obres que avançaran molt lentament i s’aniran fent durant tota la dècada.

Obres de canalització de la riera de Sant Gervasi per sota del mercat. 1927. 
Al fons el turó de Monterols[1]


Obres de canalització de la riera de Sant Gervasi per sota del mercat. 1927. Mirant al Tibidabo, a l’alçada de l’actual carrer Pintor Gimeno. Al fons a l’esquerra es pot veure el terrat del mercat.

L’obertura del carrer Balmes i la construcció del túnel queden enllestits a principis dels anys trenta.

Mapa del Pla d’enllaços ferroviaris de Barcelona del 1933. 
Elaboració de Alcaide Gonzalez, R.

En els objectius del Pla d’Enllaços Ferroviaris de Barcelona de l’any 1933 la línia a Tibidabo es considera de nova creació ja que els túnels estaven oberts però la línea encara s’havia de posar en servei. [2]

Aquest ambiciós, projecte realitzat a l’època de la República, va quedar paralitzat per la guerra civil que va transformar el que havia de ser un modern ferrocarril en uns terrorífics refugis antiaeris. La guerra deixà molts edificis de Balmes a mig construir. Moltes de les obres, a mig fer, van ser ocupades per refugiats i van quedar malmeses. No s’acabaran fins a finals dels anys quaranta.

A la postguerra es reprèn el projecte de ferrocarril tan lentament que la línia no s’inaugurarà fins al 1953.


La sobreelevació dels rasants

Per salvar el desnivell topogràfic que hi ha entre la plaça Molina i la Plaça Kennedy el carrer Balmes fa un pendent considerable. El túnel del ferrocarril no podia fer el mateix pendent ja que el màxim de les vies del tren és de l’ordre de 2,4 metres per 1.000. Per això els túnels van anar a una fondària respectable i es van apujar els rasants del carrer. D’aquesta manera el pendent de les vies és molt menor que el pendent del carrer, cosa que es pot comprovar si considerem la gran fondària de l’estació de Avinguda del Tibidabo, molt més fonda que la de Pàdua o la del Putxet.

El carrer Balmes es va construir sobreelevat i per això apareixen, com a contrapendents, unes baixades laterals, més o menys importants segons l’indret. Ja les hem vist a la parada anterior i hem comprovar que van ser aprofitades per construir garatges. 

Obres del túnel del carrer de Balmes cruïlla Wagner, a l’alçada de l’actual Ronda del Mig. 1929[3].

Les anirem trobant a diferents carrers del recorregut, però aquesta és la més espectacular. El carrer Pintor Gimeno té actualment un pendent de l’ordre del 8 al 8,3 %. Per explicar-ho només podem pensar que es correspon a la llera d’un antic torrent, el torrent de la Noguera, que devia baixar des de l’actual carrer Sant Marius fins a la llera de la riera de Sant Gervasi i que afegeix fondaria al desnivell provocat per la sobreelevació del carrer.


El torrent de l’Infern

Mirant la documentació no ens fem una idea clara del tram de la riera que correspon a aquest nom. Un autor tan important com Carreras Candi (1909-1918) el sitúa al mal pas que hi havia entre el Frare Negre i la torre de’n Sivilia o del Bisbe, on ara hi ha a Biblioteca Joan Maragall, que correspondria a una part del torrent de Can Castanyer. En canvi al mapa de Jaume Almera (1892) apareix el torrent del Infern com la part més alta del torrent del Maduixer. Tanmateix, tenint en compte la geomorfologia i altres referències documentals, podem pensar que el torrent de l’IInfern és el nom popular que reb la riera de Sant Gervasi quan s'encaixa entre el turó del Putxet i el turó de Monterons, es a dir, des d’aquí fins que la vall torna a obrir-se a l’alçada del carrer Pàdua[4].

El torrent de l’Infern vist des de les escales del carrer Pare Fidel Fita. Anys 20 del S XX. HI podem veure un paisatge hivernal i la baixada que va de les escales, al carrer Castanyer, fins a la riera de Sant Gervasi. A l’extrem superior esquerre hi ha la parròquia de la Bonanova[5].

Aquest nom ens suggereix un congost, estret, sinuós i costerut on, quan baixava la riera, les aigües agafaven més velocitat

Recordem una vegada més com ho descriu Mercè Rodoreda a Jardí vora el mar:

"Havia d'haver vingut quan no hi havia el carrer Balmes. La Riera de Sant Gervasi… el camí estret….Quan plovia fort la riera baixava plena i amb l'Eugeni ens l'anàvem a mirar. I de vegades amb la Rosamaria. En duia un a cada banda, agafats de la mà, i miràvem l'aigua que baixava desesperada."[6]


Francesc Gimeno, un pintor per descobrir

Abans de marxar dediquem un record al pintor Francesc Gimeno que va viure a les darreries del S. XIX i inicis del XX, en una petita caseta d’aquest carrer. Aquest paisatgista, apreciat només després de la seva mort, ens ha deixat nombroses pintures on podem veure els horts i els jardins que contemplava des de casa seva, abans de l’existència del carrer Balmes. 

Al 1927, any de la seva mort, va dedicar la seva darrera obra a pintar les escales del carrer que avui du el seu nom, qui sap si com a testimoni, al final de la seva vida, d’una transformació radical del paisatge en el que havia viscut[7].

Fotografia Fundación Banco de Santander 

Continuarà....


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes


[1] Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Fons Família Cuyàs 

[2] Alcaide Gonzalez, R., (2006), El Plan de Enlaces Ferroviarios de Barcelona de 1933: una hito en la construcción de la Ciudad Contemporànea, IV Congreso de Història Ferroviaria, Màlaga

[3] Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Fons Família Cuyàs

[4] De fet hi ha un ús molt poc normalitzat dels noms dels torrents en tota la documentació consultada, tan a la cartografia com a la documentació administrativa. Hem trobar expedients on s’utilitza el nom de riera del Frare Blanc a l’alçada del carrer del Camp -actual carrer Francolí- (1891_Exp.0440) o a l’alçada del carrer Progrés – actual carrer dels Madrazo- (1877_Exp.0133). També s’utilitza el nom de riera del Frare Negre, o torrent de la Tamarita (1861, Exp 79) per referis-se al torrent de Can Castanyer.

[5] Fotografia d’Emili Godes, cedida per la seva filla Maria Rosa Godes i conservada a l’IEFC. Va ser publicada per Mestres, J., (2018), El carrer Castanyer, El Jardí de Sant Gervasi

[6] RODOREDA, M., 2007, Jardí vora el mar. Club Editor Jove, Barcelona

[7] Trobem referencies a aquest pintor a FARRERES, E., 1982, Adéu Putxet, réquiem per un barri, Editorial 7 i ½, Barcelona, pag. 52 i a la seva biografia a la Real Academia de la Història ; així mateix Gimeno és un dels homenots de Josep Pla : PLA, J., 1981, Francesc Gimeno. Homenots, tercera sèrie, Barcelona, Destino

26.10.22

Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Primera Parada. Plaça Joaquím Folguera

                                                                                                                                                              ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

                                                                                                                                         Anteriorment en aquesta serie: 
                                                                                    Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Abans de sortir de casa

                                                                      


Ens situem al carrer Balmes, davant del números 402-404, i mirant a la plaça Joaquim Folguera

Abans de l’existència del carrer Balmes aquest indret era un areny on confluïen les aigües dels diferents torrents que formen la conca de recepció de la Riera de Sant Gervasi. 

Una capçalera complexa i poc jerarquitzada

En aquest areny s’ajuntaven les aigües de quatre torrents que formaven la riera. De llevant cap a ponent, la riera Castanyer (1), que baixava per on ara hi ha la fondalada del Tennis Barcino; el torrent del Frare Blanc (3) que creuava els Jardins de la Tamarita, una mica més avall del Frare Negre recollia les aigües del torrent del Pla del Maduixer (2) i seguia avall entre el que ara és Balmes i el Passatge Maluquer; finalment, més cap a ponent, l’anomenat torrent de Can Castanyer (4) que travessava la propietat de la Torre Castanyer i salvant el Passeig de la Bonanova amb un magnífic pont, seguia avall fins arribar a Teodora Lamadrid, per confluir amb la llera principal de la riera a la mateixa plaça Joaquim Folguera.

Capçalera de la Riera de Sant Gervasi per sota de les Rondes


La Riera Castanyer és clarament detectable a nivel topogràfic però no apareix en cap dels mapes consultats. Només n’hem trobat una referencia documental, que li dona el nom de Riera Castanyer, potser per diferenciar-la del Torrent de can Castanyer que era el que travessava la finca a prop de la casa d’aquest nom. Aquesta referencia està al llibre que recull la història del Club de Tennis Barcino, antic CADCI, on es diu: 

“ Els nous terrenys es van trobar a la part alta del carrer Balmes, situats entre aquest i el carrer Bertran, però era una riera; la riera de Castanyer”.[1] 


1950 Terrenys de la riera de Castanyer abans de la construcció de l’actual seu del Club de Tennis Barcino. Encara es pot veure  el curs de la riera i la sobre elevació del carrer Balmes.

Quin d’aquests torrents mereix ser considerat l’eix principal de la riera de Sant Gervasi es fa difícil de dir des del punt de vista de la morfologia, ja que es tracta d’una xarxa molt poc jerarquitzada. Tradicionalment molts autors citen la Font del Maduixer[2] com a lloc de naixement de la riera de Sant Gervasi, situant així la branca principal del ventall al torrent del Pla del Maduixer[3]. Segurament això és així perquè aquest és el que neix a una cota més alta, una mica més amunt de la carretera de les aigües. 

Però tornem a la plaça Joaquim Folguera. Aquest era un lloc d’aiguabarreix on es formava un areny. A partir d’aquest punt les aigües s’encaixaven per passar entre el turó del Putxet i el turó de Monterols , formant el canal de desguàs de la riera. Aquest tram, segurament més abrupte, estret i pendent, és el que reb el nom de Torrent de l’infern. 

D'aquí al que és avui la plaça Kennedy, el carrer Balmes no transcorre per la llera de cap riera. El torrent del Frare Blanc baixava entre el que avui és el carrer Balmes i l’actual passatge Maluquer i seguia cap a la plaça Federic Soler en un recorregut que segurament dibuixa els darreres de les finques construïdes de cara a Balmes.

Desnivell entre el Passatge Maluquer i els darreres dels edificis del carrer Balmes

Centre polític, mercat i escorxador de Sant Gervasi

Com passa sovint amb aquests terrenys poc agraïts des del punt de vista urbanístic la zona va ser ocupada per equipaments públics. Antigament s’hi feia un mercat a l’aire lliure i també es matava i es venia bestiar i aviram, destinat al consum. 

A partir del 1884 hi trobem l’edifici del nou ajuntament de Sant Gervasi, amb la façana principal oberta cap a la plaça de Federic Soler, que dona al carrer de Sant Gervasi. 

Estem dons en el centre neuràlgic del municipi, però els darreres segueixen sent un areny on s’hi fa el mercat i s’hi mata bestiar. Arribats al S. XX s’hi construeix un mercat cobert. El carrer Balmes a aquesta alçada encara no existeix i la llera del torrent es situa a una cota força més baixa que la del carrer actual.


Mercat cobert que es va construir a inicicis del S XX. HI podem observar l’edifici de l’ajuntament de Sant Gervasi, vist per la part del darrera. 1930[4]

L’aixecament general del paviment del carrer Balmes respecte a les zones laterals va produir un desnivell important. Aquest desnivell va ser aprofitat per la construcció de cotxeres soterrades a les cases

Baixades cap als garatges dels edificis de Balmes 396 - 402

Així mateix, a la cruïlla Balmes-Castanyer hi ha uns cinemes que tenen un aparcament soterrani molt important aprofitant el mateix desnivell, on abans hi havia projectat l’auditori Manén.

Un torrent difícil d’amansir

Aquest desnivell encara el veurem millor a la parada següent. Però no podem abandonar aquest indret sense recordar un greu accident que va tenir lloc aquí molt a prop, la matinada del 9 de març de 1962.

Havia plogut molt i les terres arrossegades per l’aigua de la pluja van produir el trencament d’una mina que passava a gran profunditat, per sota de les clavegueres. Aquesta mina s’havia construït per canalitzar les aigües del torrent de Can Castanyer i que baixava pel carrer Teodora Lamadrid.

El moviment de terres va enfonsar la mina una llargada de 20 metres i això va produir un esvoranc d’uns 150 m2 a la cantonada entre el carrer Castanyer i el carrer Teodora Lamadrid. Els edificis van resultar afectats, especialment la casa del carrer Castanyer nº 10 que amenaçava amb caure.

La gent va haver de ser evacuada en mig de la nit, però el més greu va ser que mentre la brigada que havia anat a apuntalar les cases estava treballant, es va produir un nou desprendiment i va arrossegar a un dels obrers. Leoncio Aranda Otero, un noi de 25 anys que, com molts altres, havia vingut de Cordoba per treballar a la construcció, va desaparèixer entre el fang sense que els bombers que hi van acudir poguessin trobar el seu cos[5].

L’esboranc produït a la creuïlla Teodora Lamadrid/Castañer. La Vanguardia. 1962

Proposem que una placa el recordi.



Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Club Tennis Barcino, 2003, Llibre del 75e aniversari, pag.30. Les fotografies son de la pàgina 31 del mateix llibre.

[2] Antigament Font del Pla del Maduixer

[3] Arisa, J. i Mestre J., (2022), Riera de Sant Gervasi, a Mestre, J., (Cord), 101 curiositats sobre Sant Gervasi, Ed Efados, Barcelona

[4] Fotografia d’autor desconegut procedent del fons Restaurant Hidalgo, publicada a Mestre, J., 2020, Sant Gervasi desaparegut, Ed. Efadós, El Papiol

[5]La pista d’aquesta història me la va donar en Lluis Portavella (Portavella, LL.,2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, pag. 243) però s’hi en voleu més informació la trobareu a La Vanguardia del 10 de març , pag 1  i pag. 27 , aixi com al mateix diari del 22 de març