dijous, 15 d’octubre de 2020

1920 - Adobant les felipes. El carrer del Carril entre Madrazo i Molina

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró


Un matí qualsevol de l’estiu del 1920 uns treballadors han baixat a les vies del ferrocarril de Sarríà, molt a prop del pont que les creua a l’alçada de carrer Madrazo, per reparar alguna cosa de les felipes i els raïls. A poc a poc una tartana acaba de travessar el pont i segueix el seu camí cap al carrer Balmes[1]

 

No sabem on devia enfilar-se el fotògraf per aconseguir una panoràmica tan amplia que abasta des del pont del carrer Madrazo fins al cim del turó de Monteroles, mostrant- nos  el que aleshores en deien carrer del Carril, que deixa a banda dreta el barri del Farró i a l’esquerra el barri de Galvany.

 

A totes les ciutats del món el disseny de les xarxes de ferrocarril estructura la forma de la ciutat i el cas del Ferrocarril de Sarrià n’és un exemple molt clar. De fet, quan va ser projectat el seu recorregut va engolir edificis i carrers sense pensar en el futur, però la necessitat de donar accés a les cases que havien quedat donant a la via va fer que es deixessin uns corredors laterals, elevats al nivell de les cases, dels que la gent en va dir carrer del Carril. Anys després, un cop soterrades les vies, el seu traçat s’hauria de convertir en una de les principals vies urbanes, la Via Augusta[2]

 

Però al 1920 falten encara 5 anys perquè s’aprovi el projecte d’urbanització del carrer y encara uns quants més perquè s’iniciï el projecte de soterrament de les vies que donarà pas definitivament a la Via Augusta tal com avui la coneixem

 

 

 

Però tornem a la imatge que ens mostra la fotografia. La història del pont que creua les vies sobre el carrer Madrazo és ben curiosa i ens l’explica Francesc Carreras Candi[3].  Un cop establert el traçat del ferrocarril, ja al 1877 l’ajuntament havia estudiat la possibilitat de construir un pont sobre el carrer Sant Eusebi o sobre el carrer Progrés -que així es deia llavors l’actual Madrazo- que facilités la comunicació entre  les recents urbanitzacions de Can Regàs i les de Lladó[4]. Al 1884 s’instrueix un expedient per la construcció del pont sobre el carrer Progrés. Però aixó de la manca de recursos públics es veu que ve de lluny i  l’ajuntament no té diners per finançar aquesta obra, així que l’any següent compra per 1.500 pts. un pont de ferro que la Companya del Ferrocarril de Sarrià havia retirat del carrer Consell de Cent i obre una subscripció popular per obtenir recursos suficients per col·locar-lo al carrer Progrés. Així finalment, el 13 d’abril del 1887 i gràcies un cop més a les aportacions del veïns, es col·locaven les baranes del pont i els veïns del Farró podien comunicar-se fàcilment amb els del barris de Lladó i Galvany, salvant la rasa de les vies.

 

Si observem a la fotografia la banda dreta del carrer del Carril, la banda del Farró, veurem que és la més frondosa en vegetació, suggerint una urbanització de més baixa intensitat que la del barri de Galvany a la banda esquerra. 

 

Les parcel·les que veiem a la banda del Farró corresponen a l’antic Camp de les Figueres. Era una peça de terra pertanyent a la finca de Can Regàs, que va ser urbanitzada a partir del 1867  seguint un pla promogut per Francesca d’Orteu, vídua de l’antic propietari, en Baltassar d’ Espanya (Podeu veure Matilde Díez 1: L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs). Aquestes parcel.les tenen l’entrada principal pel carrer Saragossa, per damunt de Madrazo i els darreres donen a les vies. 

 

Les tres primeres, perfectament delimitades i vallades, estan encara per edificar i plenes de rastres de la vegetació original del Camp de les Figueres.  A la quarta hi trobem la Vil.la Urània, on viu l’astrònom Josep Comas i Solà, director del Observatori Fabra.  L’esponerós arbre del jardí del darrera de la casa no ens deixa veure be el terrat on Comes té instal·lat el seu observatori particular.  Tampoc veiem la cinquena parcel·la que correspondria al numero 31 del carrer Saragossa on hi ha la casa del Lleó[5], la que va ser sacrificada per construir el flamant edifici que acull el Centre Cívic[6].

 

Més amunt, darrera els arbres, l’alineació d’unes façanes orientades a SE, avui completament desaparegudes, ens fa intuir el pas del carrer Sant Eusebi en la seva arribada al carrer del Carril. El carrer Sant Eusebi, que és dels pocs que han conservat el seu nom original[7],  havia estat obert a partir del 1857 i anava des de l’antic camí de Barcelona a la Bonanova  -actual carrer Alfons XII- fins a la riera de Cassoles.

 

Si observeu aquest mapa que també és del 1920 veureu que la confluència entre el carrer del Carril, Sant Eusebi i el carrer Líncoln, que a les hores es deia carrer d’España, deixa un espai que entre el 1914 i el 1948 va ser reconegut com a plaça, primer amb el nom de plaça d’Espanya i desprès com a plaça Lincoln[8].



Seguint la fotografia vies amunt, després del carrer Sant Eusebi veiem una zona sense edificar i amb molta vegetació. Com podeu veure al mapa, aquest espai era especialment conflictiu pel fet de coincidir-hi el pas de les vies i el de la riera de Sant Gervasi i per aixó devia quedar sense construir fins que, més tard, passà a formar part de la Plaça Molina.  

                              

Passada aquesta àrea arbrada arribem a la plaça Molina on podem veure l’exterior de l’estació de Sant Gervasi, que estava en funcionament des del 1863[9].

 

L'estacio de Sant Gervasi a nivell de les vies 1920
Arxiu del Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.


Tancant l’horitzó el Turó de Monteroles o Turó de Sant Gil és un espai verd amb alguna torre de grans dimensions, que es perfila per davant de la Serra Collserola.

 

Tornem ara al pont sobre les vies i observem la part esquerra de la fotografia, la banda de Galvany.

 

Al costat del carrer del Carril veiem un conjunt de cases baixes, les típiques casetes de planta i pis de Sant Gervasi, que avui han estat totalment substituïdes. Més endarrere apareixen uns edificis de més alçada que ens fan intuir el pas del carrer Balmes, amb edificacions ja fins al l’alçada de Guillem Tell. En aquesta zona hem pogut identificar dos dels edificis que avui encara hi son.

 

A primer terme, tocant gairebé al marge de la fotografia, un gran edifici de tres cossos rematat amb una torratxa de dos pisos, a la façana de la qual veiem un gran rellotge. Correspon a l’edifici del carrer Balmes on avui hi ha la Clínica del Pilar i on el 1894 les Germanes de la Caritat de Santa Anna havien obert una casa de salut mental pels malalts de les famílies de la burgesia[10]

 

 La Clinica del Pilar a Balmes 273


Seguint la línia del carrer cap a la dreta veiem una casa de pisos modernista, de façana estreta, amb dos balcons per pis, que podem identificar amb la que encara hi ha a Balmes 283. 

 

            Edifici modernista a Balmes 283


I res més. Una mirada al paisatge actual de la zona no permet identificar cap més edifici. Tot s'ha transformat profundament.

 

De fet, quan aquest treballadors de la Companya del Ferrocarril van baixar a adobar les vies un matí del 1920, el carrer del Carril tenia els dies comptats. El 1925 ja es va aprovar un projecte de conversió de la via del ferrocarril de Sarrià en carrer i a partir del 1928 s’inicià el soterrament de les vies que donarà pas el 1931 al naixement de la Via Augusta.[11] La ciutat es dibuixa, s’esborra i es redibuixa a gran velocitat.



  Cantonada Madrazo amb Via Augusta, amb l'edifici del Centre Cívic Vil.la Urania al fons.

 

 


 



[1] La fotografia és d’autor desconegut. Procedeix de l’arxiu de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC)  i ha estat publicada a El Jardí de Sant Gervasi

 

[2] El traçat definitiu del ferrocarril de Sarrià pujant pel futur carrer Balmes va ser projectat amb la col·laboració del mateix I. Cerdà  i aprovat el 1861. ALCAIDE, R., 2005,  El ferrocarril como elemento estructurador de la morfología urbana: el caso de Barcelona 1848-1900, Scripta Nova, Revista electrónica de Geografía i Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol.IX, núm. 194 (65). 

 

[3] CARRERAS CANDI, F., 1916, Geografia General de Catalunya, La ciutat de Barcelona, Establiment Editorial d’Abal Martín, Barcelona, pàg. 1007, nota 2658. Carreras Candi va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona del 1891 al 1922, així que quan es va fer la fotografia que comentem només feia quatre anys que havia publicar el volum sobre Barcelona gracies a un intens i llarg treball de recerca sobre documents guardats a l’ajuntament del qual encara era regidor.

 

[4] Recordem que l’estació de Sant Gervasi a la Plaça Molina s’havia inaugurat el 1863

 

[5] Aquest edifici fou adquirit per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2008 i al 2012 es va enderrocar per construir l’edifici modern que acull el Centre Cívic Vil.la Urania. ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, pàg.30 LINK

 

[6] Per la documentació que es conserva de la Vil.la Urània sabem que el 1929 l’ajuntament va expropiar una part dels patis posteriors d’aquestes cases per tal d’ampliar la via i soterrar el ferrocarril. 

 

[7] Els canvis introduïts al nomenclàtor al 1907 després de l’agregació dels municipis del Pla a l’Ajuntament de Barcelona, van canviar molts noms de carrers, especialment de sants que es repetien en diferents municipis. – Per més informació vegeu el post Pàdua o Buriana i altres delícies del nomenclàtor del 1907. De Sant Eusebi no n’hi devia haver cap altra i així es va quedar.

 

[9] L’estació de Sant Gervasi va ser construïda a l’extrem de la finca de Can Regàs, molt a prop de la cruïlla entre Guillem Tell i l’antic camí de Barcelona a la Bovanova, avui carrer Alfons XII, que aleshores es deia calle del Colegio perquè donava accés al Col·legi d’En Carreres, un centre educatiu de gran prestigi del que havia estat director el pedagog Carles Carreras i d’Urrutia  (1807-1873). Hi anaven a fer la primària i el batxillerat, en règim d’internat, els fills de moltes famílies burgeses de tot Espanya, alguns procedents de les Antilles. La importància d’aquest col·legi era tal que es diu que l’emplaçament de l’estació va tenir en compte la necessitat de donar-hi accés.

 

[10] Llavors l’adreça de la Institució era carrer Orteu, 41

 

[11] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Barcelona. pag. 42

 

dissabte, 19 de setembre de 2020

Pàdua o Burriana i altres delícies del nomenclator del 1907

Us agradaria que el carrer Pàdua es digues carrer Burriana? Segurament que no, oi?. Doncs al 1907 va venir d’un pèl. Ara us ho explico.

 

El que avui coneixem com a carrer Pàdua es va urbanitzar al llarg de la segona meitat del S. XIX en els terrenys de quatre finques diferents: la de Can Tut, de la família Buscarons, que arribava fins a la riera de Sant Gervasi a prop d’on avui hi ha el carrer Balmes; la d’en Joaquim Farret i Mandri, del carrer Saragossa enllà; i les de Ferran Puig i Can Bori, ja més enllà del que avui és la Ronda General Mitre[1]

 

Al carrer així nascut l’ajuntament de Sant Gervasi li va posar per nom Sant Antoni de Pàdua. 


Una imatge de la festa dels 600 al carrer Pàdua durant la Festa Major del Farró 


Poc després de  l’annexió dels municipis del Pla que es produí a finals del S. XIX[2], l’ajuntament d’aquesta nova “gran Barcelona” es troba amb un problema: molts del noms dels carrers, especialment aquells que porten l’advocació d’un sant popular – Josep, Joan, Maria – estaven repetits. L’expedient que recull la documentació d’aquest tema[3] incorpora un document titulat “Relación de los nombres de las calles que existen repartidas entre las poblaciones del llano agregadadas a la capital” que és d’una senzillesa entendridora. 

 

Hi trobem un “quadernillo” de fulls quadriculats on el funcionari ha anat anotant a llapis el nom del carrer i el municipi al que pertany, cosa que li permet identificar, agrupar i  quantificar les repeticions. El nom més repetit és el de carrer Sant Josep  que surt nou vegades. De carrers del Sol, n’hi havia quatre; un a Gracia, un a Sant Martí, un a Sant Andreu i el de Sant Gervasi[4].

 

No feia gaire que l’Ajuntament de Barcelona havia afrontat el repte de batejar els nous carrers creats per l’Eixample encarregant una ponència a l’historiador i polític Victor Balaguer[5] que, seguint la inspiració de la historiografia romàntica, va centrar la seva proposta en rescatar de l’oblit noms referents a les grans gestes i institucions de la història del país.

 

A l’expedient abans citat es diu que per donar nom als carrers que el perdin per evitar repeticions es seguiran els mateixos criteris que s’han utilitzat a l’Eixample i que es relacionen detalladament.

 

El primer d’aquests criteris fa referencia a noms de  pobles de Catalunya. Com a exemple en tenim al barri el carrer Vallirana, nom que es va posar al antic carrer La Creu; Puig-reig que va substituir a l’antic carrer de Santa Teresa; La Gleva a l’antic carrer de La Mercé; Francolí a l’antic carrer del Camp; i Molins de Rei que va substituir al tram del actual carrer dels Madrazo, que anava de la Riera de Cassoles al carrer Aribau i que abans del 1907 es deia carrer Colón.

 

El segon criteri seria el d’usar noms de pobles, ciutats i regions espanyoles i europees. Així al Farró es va posar el nom de la ciutat de Saragossa a l’antic carrer Sant Felip i de  Septimània a l’antic Carrer de l’Alegria. 

 

Segueix la voluntat d’honorar personalitats il·lustres nascudes o que haguessin viscut als pobles agregats, especialment si feia poc que havien mort i eren de ideologia progressista i republicana. 

 

Aquesta categoria al nostre barri està molt ben representada per personatges com Joan Mañé i Flaquer (1823-1901), periodista de gran prestigi que havia estat director del Diari de Barcelona fins a la seva mort i estava molt vinculat a l’Antoni Brusi. Un altre exemple és el cas de l’antic carrer Sant Josep  que va ser canviat pel de Guillem Tell, no per l’heroi suís com pensa molta gent, sinó per Guillem August Tell i Lafont (1861-1929), advocat, notari i poeta que havia viscut a Sant Gervasi i va ser anomenat  mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1900[6]. Probablement aquest éxit va influir en que sigui un dels pocs que va donar nom a un carrer abans de morir. 

 

Seguint aquest criteri també se li va posar el nom de Matilde Díez (1818-1883) a l’antic carrer del Sol: aquesta famosíssima actriu del romanticisme, com vam veure a la sèrie de post que li vam dedicar, havia tingut casa al Putxet. Un altre exemple és Manuel Angelon (1831-1889) periodista, escriptor i dramaturg republicà que es considera un dels fundadors del teatre català modern, que havia viscut a Sant Gervasi, a prop del passeig de La Bonanova, i que va passar a donar nom a l’antic carrer Sant Francesc.

 

S’afegeix també la categoria més genèrica d’ ”altres personalitats del món cultural”, com és ara al nostre barri Jules Verne, que dona nom a l’antic carrer Ample;  la de personalitats amb regust republicà o liberal com Antonio Ríos Rosas (1812-1873), jurista i polític liberal que va donar nom al antic carrer  de La Salut i i la de Lincoln que va substituir al nom d’España, pel propietari de Can Regàs.

 

Finalment la relació acaba amb el criteri d’utilitzar noms vinculats al moviment obrer i d’aquests no n’he trobat cap rastre als nostre barri. Sant Gervasi no deixa de ser un barri molt senyor.

 

El Decret del canvi de noms va ser publicat el 5 de setembre del 1907 i va afectar a un conjunt de més de 400 carrers de la nova Barcelona[7]. En conjunt en resultà una certa laïcització del nomenclàtor i l’aparició de molts escriptors, artistes, polítics i intel·lectuals d’esperit progressista, i això no només perquè els noms dels sants eren els més repetits, sinó també perquè aquesta llista va ser feta en un període -entre 1903 i 1915-, durant el que l’ajuntament de Barcelona tenia una amplia majoria de consellers republicans.

 

Posteriorment els canvis de noms introduïts per les dictadures en sentit invers es van fixar sobre tot en els carrers del centre i els carrers amb noms més emblemàtics, respectant per ignorància o/i oblit molts dels noms dels petits carrers del municipis agregats. El cas més famós és el d’Abdó Terrades (1812-1856) pioner del republicanisme federal, autor de la lletra de l’himne republicà “Lo poble vol ser rei”, que segueix donant nom a un petit carrer de Gràcia sense que cap dictador es recordés mai de destronar-lo.

 

Però tornem a la qüestió de Burriana i el carrer Pàdua. Al mateix expedient del Arxiu Municipal Contemporani[8] es guarda una instancia adreçada al “M.Y. Presidente de la Comisión de Fomento del Exmo. Ayuntamiento de Barcelona” i datada del 23 de juliol del 1907.

 

I diu així:

 

“Los abajo firmantes, vecinos y propietarios de las fincas enclavadas en la calle San Antonio de Padua del expueblo de Sn Gervasio de Cassoles, con todo el respeto a S.S. exponen[9]:

 

                                    Que enterados por medio de la prensa del cambio de nombres de calles que tiene ocupada a esa Honorable Comisión de la que es S.S. tan digno presidente resulta sustituirse la de Sn Antonio de Padua por BURRIANA y como quiera que este cambio no es del gusto de la casi totalidad de los vecinos y propietarios de la referida calle (estos sin querer menospreciar en lo más mínimo la población que aquel nombre representa) a S.S. suplican:

 

                                    Que ha ser posible sea sustituido por uno de los siguientes: VICTOR HUGO – VICTOR BALAGUER – LAMARTINE – CAMPOAMOR – ATLANTIDA – VICHY – PADUA – D’ELS SEGADORS – ARTUR OSONA.

 

                                    En la confianza de vernos complacidos por todo lo cual le damos las gracias anticipadas.

 

                                    Dios guarde a S.S. muchos años.”

 

Segueixen les signatures del 25 veïns i veïnes que van aconseguir que l’actual carrer Pàdua no es digués carrer Burriana. A mi, la veritat és que qualsevol dels noms que van proposar m’agrada més que Burriana. La Comissió va optar per Pàdua que resulta de treure el nom del sant i deixar el de la ciutat italiana.



 

Entre els firmants trobem els noms de coneguts propietaris de la zona com Eusebi Regàs, José Ballester i José Castañe. Publico les pàgines de signatures per si hi podeu trobar algun conegut o avantpassat i qui agrair la iniciativa.

 

 

 



[1] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, pag. 200

 

[2] Després de llargues deliberacions i tensions entre grups annexionistes i grups resistents, el primer Decret d’annexió, signat per la Reina Regent Maria Cristina el 20 d’abril del 1897, suposava l’agregació al terme de Barcelona de 6 municipis del Pla: Gracia, San Martí de Provençals, Sans, San Andreu del Palomar, San Gervasi de Cassoles y Les Corts. El 1904 es produiria l’annexió d’Horta i finalment, l’ 1 de gener del 1922 la de Sarrià.

 

[3] AMCBCN ,1907, Expediente relativo a la rectificación de nombre y numeración de varias calles de esta ciudad y pueblos agregados. nº 4299, registre 157

 

[4] Aquest carrer del Sol de Sant Gervasi, situat al Farró, anava del carrer Sant  Felip (Saragossa) a Sant Josep (Guillem Tell) i es el que, com vam veure en el Post Matilde Díez 1, va rebre el nom d’aquesta actriu.

 

[5] Victor Balaguer va rebre l’encàrrec de fer una proposta pels noms dels carrers nous el 25 d’octubre del 1863

[6] Dec aquesta pista al llibre FABRE, J. i HUERTAS, JMª, 1982, Carrers de Barcelona. Com han evolucionat els seus noms, Eshasa, Barcelona, pag.58

 

[7] FABRE, J. i HUERTAS, JMª,  1982, Ob. Cap. 3

 

[8] AMCBCN ,1907, Expediente relativo a la rectificación de nombre y numeración de varias calles de esta ciudad y pueblos agregados. nº 4299, registre 157

 

[9] Respecto la ortografia original del text.










dimecres, 9 de setembre de 2020

La casa del cònsul de Dinamarca, la seva filla Adi Enberg i Josep Pla. 1932 c.

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 
 

La casa del cònsul. Foto Arxiu Família Arisa

 

Dins d’una capsa, amb vells records i imatges familiars, hi vaig trobar aquesta fotografia que avui, gràcies a l’oportunitat que m’ofereix el nostre “Finestres del Farró”, porto a aquest nou espai d’imatges comentades. 

Correspon a l’edifici que al barri es coneixia com la “Casa del Cònsol”. Efectivament era la residència que -des de finals del XIX i fins desprès de la guerra civil, el Cònsol General de Dinamarca a Barcelona, Halfdan Enberg -tot i que ell era súbdit noruec- tenia al nostre barri, concretament al número 31 del carrer Farró, just passat el carrer de La Gleva (el de Lincoln, com s’aprecia a la imatge, encara no estava obert fins aquest punt).

 


Situació de la “Casa del Cònsol” al carrer dels Santjoanistes 31, xamfrà amb el de La Gleva. Plànol Parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona, 1931. En color blau, podem veure la llera de la Riera de Sant Gervasi.

 

Sembla que aquesta casa s’enderrocà l’any 1940 coincidint amb l’obertura i prolongació del carrer, llavors anomenat dels Santjoanistes, fins al de Balmes. 

La fotografia està feta, segurament, des del terrat de la casa número 8 del carrer de La Gleva (abans del 1907, de la Mercè). S’hi pot veure la casa-torre, de planta baixa, un primer pis i terrat, el portal d’entrada i un extrem del gran hort-jardí que l’envoltava. La foto podria ser feta els passats anys trenta. Si ens hi fixem, a baix a la dreta, s’hi aprecia la figura d’una persona feinejant per l’hort o jardí.

A finals del segle XIX, el cònsol Enberg havia comprar aquesta casa-torre, amb una gran finca, hort i jardí, a un matrimoni de Barcelona que “només” la tenien per passar-hi l’estiu... [1].

Permeteu-me un incís personal. Vers el 1855,vingué a viure al barri del Farró el primer membre de la meva família. Era Maria Closa i Codina procedent de Calaf a la comarca de l’Anoia. Inicialment, llogà una vivenda en un lloc, que no he sabut localitzar, del carrer Farró, proper a les anomenades “Cases d’en Farró”. L’any 1857, es casà amb Jaume Oliveras, un paleta de Gràcia. La parella degueren tenir alguns recursos doncs, l’any 1861, es van fer construir -i s’hi traslladaren a viure- una nova casa de planta baixa amb terrat, un pou, hort i pati al darrera, al número 26 (llavors el 16) del mateix carrer Farró, amb una porta d’accés, també, pel número 5 del carrer de La Gleva. Adquiriren, també, una parcel·la annexa -de forma triangular- entre el carrers de Farrò (que llavors girava, formant un angle de 45º, en direcció a Francolí-Sant Guillem en direcció a la Riera de Sant Gervasi) i l’actual carrer de La Gleva, amb accés pel números 1 i 3 d’aquest carrer. En aquest terreny, també amb un pou i un hort hi edificarem -per a llogar- un parell de casetes. 

Aquestes, amb els seus horts, ocupaven la parcel·la de davant de la finca dels Enberg, davant per davant de la tanca que es veu a la fotografia. 

El primer familiar que porta el meu cognom, Arisa, no apareix a l’arbre genealògic familiar fins el 1877, quan el gracienc Francesc Arisa va contreure matrimoni amb Maria Oliveras Closa, única filla de la matriarca. La sort o l’esforç els degué continuar sent favorable doncs, el 1890, al carrer de la Mercè (La Gleva) número 7 hi edificaren una nova casa de planta baixa i soterrani, amb un patí al darrera. Per tot això i pels comentaris que havia sentit a casa per part dels avis, oncles i pares, és evident que érem veïns dels Enberg amb els quals, tot i la distància social però especialment amb el seu personal de servei hi tinguérem sempre una bona relació. Recordo que explicaven que, amb aquest personal -com fan, encara ara, en molts llocs- intercanviaven excedents dels respectius horts o consells sobre el cultiu i cura del que hi plantaven.

Halfdan Enberg, va morir a Barcelona el setembre de 1946 [2].

L’any 1901 hi havia nascut, fruit del segon matrimoni d’Enberg amb la  sueca Olga Wretman, una nena a la qual posaren el nom d’Adi. A mesura que es va anar fent gran els seus encants s’anaren destacant. Era una noia de molta presència, alta, rosa, d’ulls blaus, natural, cordial, desimbolta i amant dels viatges. Una escandinava culta i poliglota (parlava i escrivia, entre molts altres idiomes, el català i fins i tot, diuen, simpatitzava amb el catalanisme, tret ben curiós en una noia filla de diplomàtic i d’arrels nòrdiques).

Josep Pla, el tercer personatge d’aquesta història, era fill d’una família de petits propietaris rurals de l’Empordà. Escriptor precoç, debutà en revistes comarcals i com a periodista i corresponsal de diversos diaris d’aquí i de Madrid. Entre els anys 1919 i 1939, pràcticament, visqué sempre fora de Catalunya fent de corresponsal de premsa -escrivint, principalment, cròniques polítiques i alguna de cultural- des de França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid,... 

El març de 1924, Pla deixa la corresponsalia de Berlin i es trasllada a Paris. Allà l’Adi -el pare de la qual l’ havia enviat a la Ciutat de la Llum per a estudiar música i cant- tenia un freqüent contacte i relació amb un nombrós grup de polítics, artistes i intel·lectuals catalans, molts dels quals s’havien tingut d’exiliar com a conseqüència del cop d’Estat d’en Primo de Rivera (de setembre de 1923). Aquesta colònia de catalans a Paris estava freqüentada també per en Josep Pla, quatre anys més gran que l’Adi que llavors en tenia 25. Sembla que Pla no era ni antirepublicà, ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que buscava, des d’una òptica conservadora (tenia bona relació amb en Cambó i la gent de la Lliga), la modernització de l’estat. Ben aviat se’ls va veure, a l’Adi i en Josep, junts en animades i llargues converses. Era el començament del que, sens dubte, seria una intensa i sentimental relació.

La feina periodística de Pla -amb viatges a Suïssa i Anglaterra-, però, els tornà a separar. Des d’Anglaterra, Pla va escriure a l’Adi demanant-li d’estabilitzar les seves relacions. Pels voltants del Nadal de 1926,en Josep i l’Adi, es casen -sembla que pel civil- a Londres [3], tot i que mai ha aparegut cap document que ho acrediti. Malgrat els llargs anys de convivència, nomes es coneix una foto (que reproduïm) de tots dos junts. 

 

Adi Enberg i Josep Pla, en una de les poques fotos on apareixen junts. Alguns diuen que correspon al dia del seu casament (Imatge reproduïda del “El Jardí de Sant Gervasi” nº 23)

 

Sembla que van tenir una filla no reconeguda per l'escriptor, Rose Enberg, a la qual Pla hauria enviat diners a Zuric durant anys [4].

Després d'un trencament, durant la República, van tornar a viure plegats a Madrid.

Tot i això la vida de la parella va transcórrer viatjant per tot Europa. Adi era una excel·lent companya d’en Josep que vivia uns anys d’una gran producció literària. Passaven part dels estius a la Costa Brava, en una casa que havien llogat a Calella de Palafrugell. Allà els agafà el Cop d’Estant d’en Franco amb alguns avisos directes, per part d’algun grup d’incontrolats, contra en Josep. La cosa es posà difícil i van baixar a la casa dels Enberg de Barcelona, on el cònsol els va preparar documentació per poder sortir d’Espanya en direcció a Gènova. Un cop desembarcats, al moll mateix, es van separar per sempre més...

Amb tot, exiliats tots dos, van treballar al servei de Cambó en favor de la causa franquista. 

El 1939, en acabar la contesa, Pla es va retirar en una caseta al minúscul port de Fornells, al litoral de Begur. Adi va instal·lar-se al mateix poble de Begur, però la relació ja no es recompondria.

L’any 1951, Adi es tornà a casar amb el pintor mallorquí Joan Antoni Fuster Valiente, que morí tretze any després. Llavors, Adi retorna al seu enyorat Sant Gervasi i es trasllada a viure al carrer Santaló, prop de la Via Augusta. Al llarg de la dècada dels anys 70 continuà mantenint molt viva la flama de la curiositat intel·lectual, cartejant-se i reunint-se amb escriptors de l'anomenada “gauche divine” de Barcelona; no en va, durant anys havia estat una referència, poc convencional, entre la intel·lectualitat catalana.

Sembla que Adi va morir als vuitanta-set anys, el 1988, a la Clínica Plató de Sant Gervasi.

Josep Pla, després de la guerra, s’instal·là definitivament a Catalunya sense moure’s pràcticament de l’Empordà. En la seva llarga i intensa producció literària, dedicà algunes pàgines a parlar de Sant Gervasi.

Possiblement, durant els anys de relació amb Adi, freqüentava sovint la “Casa del Cònsol”, tot i que ell sempre parla de “la casa d’uns amics de Sant Gervasi”... És molt probable que, anant o tornant de la mateixa o buscant una certa intimitat fugint del massa formal i, segurament -per a unes ànimes lliures com les d’ells- claustrofòbic ambient familiar, la parella passegés pels carrers i places del nostre barri. Fins a la plaça dels Josepets i pel concorregut i comercial carrer Major de Gràcia, fins a la Rambla del Prat, amb el teatre del Bosc i els Jardins de La Fontana, ja de retorn cap a casa...

En Josep Pla en algun dels seus llibre, concretament a Barcelona (Papers d’un estudiant) [5]dedica tot un capítol a parlar de Sant Gervasi. Hi fa una bona descripció -molt en el seu estil un pel sorneguer- del paisatge i la gent de Sant Gervasi. En reproduïm un parell de fragments: 

“Sant Gervasi és molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i teuladetes amb uns terradets i brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbeta. En aquests jardinets, hi sol haver gallinetes amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i algun arbret que treu un brotet. L’ús del diminutiu és obligat no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant Gervasi siguin d’una altra mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, ens fa veure Sant Gervasi  com un poble en miniatura...” 

Veritablement sembla que en Pla, en aquest fragment, fa un veritable retrat del que podria ser el Farró d’aleshores.

Més endavant, al mateix capítol, torna  a parlar -sense embuts- sobre com veu a la gent de Sant Gervasi: 

“... Sant Gervasi, en canvi (ho compara amb la vil·la de Gràcia de la que recorda te una llarga tradició liberal i de lluites per la llibertat), fou un poble de carcamals, de prudents, de beats i de reservats. Poble primer d’estiuejants i desprès de petits rendistes retirats, amb aquelles rendes que insensiblement es van evaporant, no estigué mai per sorolls ni per atzagaiades, ni per “canas al aire”. Pau, pau i sempre pau....”

Josep Pla, morí al seu Mas Pla de Llofriu el 23 d’abril de 1981, precisament per Sant Jordi, el Dia del Llibre.

       



[1] Jesús Mestre, “Adi Enberg. Una noia noruega nascuda a Sant Gervasi”, El Jardí de Sant Gervasi, nº 23, novembre 2016, pàg. 18. Podeu també consultar el llibre de Cristina Badosa, “Josep Pla: biografia del solitari”, Edicions 62, Barcelona 1966.

 

[5] Josep Pla, 1956, “Barcelona (Papers d’un estudiant)", Obres completes V, Editorial Selecta, Barcelona, pàgs. 218 a 233.

dilluns, 31 d’agost de 2020

Targes d'escala

Si us passegeu pels carrers del Farró amb els ulls tafaners, podreu descobrir les cases més antigues que es conserven, fixant-vos en un element arquitectònic ben particular: les targes d’escala.




A la segona meitat del segle XIX es solien posar en cases senzilles, no gaire altes, en les que la planta baixa es dedicava a botiga i habitatge i les plantes superiors eren habitatges independents, sovint ocupats per llogaters. Per accedir-hi s’hi construïa una escala lateral a la que s’entrava per una porta molt estreta. 

A la part superior d’aquestes portes és on hi trobem les targes d’escala, petits tancaments de ferro forjat que es situaven a la part superior de la porta per donar llum i aire a l’escala, sense perdre seguretat.

La imaginació i la voluntat d’ornamentació dels constructors, malgrat la senzillesa de les cases, els va portar a anar creant dissenys molt bonics, que contribueixen a la decoració de les façanes i transmeten el bon saber del mestres de la forja.

Solen representar motius florals o formes geomètriques amb línies corbes i diferents eixos de simetria. En algunes ocasions inclouen també inicials que poden correspondre al propietari de la casa o al seu constructor.

Moltes d’elles inclouen la data de construcció de l’edifici i ens donen així una informació molt valuosa. A Barcelona, les més antigues són del 1842 i arriben fins al 1900. Als edificis modernistes ja gairebé no se’n troben.

I és just en aquesta època, entre el 1849 al 1897, data de l’annexió de Sant Gervasi a Barcelona, que es produeix al Farró una gran onada urbanitzadora. La desaparició de les partides carlistes que augmentà la seguretat i a la bonança econòmica s’afegeixen a les ganes de fugir de la densa ciutat entre muralles, fins i tot més enllà del recentment aprovat Eixample. Els grans propietaris rurals s’espavilen a obrir carrers i vendre parcel·les i les classes mitges i benestants de Barcelona hi acudeixen buscant aires sans i terrenys més barats que els de l’Eixample. En només 47 anys, del 1846 al 1893, la població de Sant Gervasi es multiplica per 24[1].

Les cases que es construeixen al Farró en aquest període són de tipologia molt diversa. Les grans torres envoltades d’extensos jardins són menys freqüents que al Putxet; les petites cases unifamiliars amb jardí al davant i al darrera, o només al darrera, són en canvi molt comuns; però hi trobem també un bon nombre de cases de 2 i 3 pisos, habitatges molt més senzills, destinats al lloguer i ocupats per menestrals y treballadors.

És en aquest darrer grup que trobem la majoria de les targes d’escala. Moltes han desaparegut o han estat dràsticament reformades, però algunes encara es conserven.

Les que aquí us presentem tenen caràcter de col·lecció oberta així que si en descobriu alguna altra ja ens ho fareu saber. Les ordeno per carrers per si hi voleu fer una visita.

Carrer Saragossa


Si el Farró és un triangle que apunta cap al mar, el carrer Saragossa és la seva alçada: la distància més curta entre el vèrtex i la meitat de la base. Per això ha estat durant molt temps l’eix principal del barri.

Es va urbanitzar en dues etapes. La primera entre els anys 1849 i 1850, seguint la traça d’un antic camí rural que passava vorejant una capella dedicada a Sant Felip Neri i per això se li va donar el nom de carrer Sant Felip. Aquest tram va de l’actual carrer Guillem Tell al carrer Putxet i era ja força edificat al 1855.

La segona fase, que va de Guillem Tell cap a la confluència entre Riera de Cassoles i Via Augusta, es va urbanitzar una mica més tard, desprès que al 1867 s’aprovés el projecte d’urbanització de la finca de Can Regàs.

1851. Casa Nº 52


Es tracta d'una casa amb planta i dos pisos, amb balustrada al terrat i una petita torratxa. La façana queda oculta per construccions que s’han afegit al davant, sense gens de gracia, probablement on abans hi hagué el jardí. La tarja ens informa que es va construir el 1851, així que devia ser de les primeres cases del carrer,  i inclou les inicials J.M.



Feta amb forja de ferro laminat té un disseny molt bonic que allarga el semicercle de l'arc de la porta per dibuixar un cercle complert que, a la seva vegada, s'organitza en dos cercles concèntrics. En el central, més petit, inscriu la informació, mentre que omple el més gran amb una flor construïda amb les formes curvilínies pròpies de l'època isabelina.





Durant molts anys hi hagué el popular bar i bodega Porta, al que acudien locutors i empleats de Radio Joventut que estava al davant[4]. Actualment hi ha l'Escola Bressol Rialles.


Casa Nº 86




Aquesta tarja no inclou cap informació i el seu disseny en semicercle és d'una magnífica sobrietat, combinant la barra amb la làmina de ferro. 




Es troba en una casa de planta i pis, amb terrat amb balustrada i una petita sanefa esgrafiada que ressegueix la cornisa De moment no he pogut esbrinar la data de construcció, però pel seu aspecte diria que també correspon a la primera etapa d'urbanització del carrer. Els baixos acullen la popular Bodega “Ca la Pepeta”. 




1851. Casa Nº 109



Aquesta tarja ens informa de que la casa es va edificar el 1851 i perpètua el nom de Vidal, el probable constructor. 

El disseny de la tarja organitza l'espai en tres semicercles concèntrics, construïts en ferro laminat en els que distribueix la informació, reservant la part superior pels motius curvilinis característics de l'època isabelina.

La seva forma semicircular s'inscriu en un semicercle més gran que obre un arc a la part  superior de la porta, creant un efecte de gran harmonia. 




Es tracta d’un interessant edifici d’aspecte senyorial, amb planta i dos pisos. En aquest cas la porta de l’escala es central, franquejada per dues amplies portalades en arc, que li donen un cert aire rural.



Observem que la data de construcció coincideix amb la de la casa del nº 52 i per tant correspon també a la primera etapa de la urbanització del carrer, en època isabelina. Aquell any Sant Gervasi tenia només 2.512 habitants. El tramvia, arrossegat per animals encara trigaria 27 anys a arribar.  

Del 1960 al 1990 sabem que en aquesta casa hi havia hagut el laboratori dels perfumistes Ciurtó que hi feien essències, fragàncies i olis aromàtics.  Va ser rehabilitada amb molt gust no fa gaires anys pels mateixos arquitectes que ocupen els baixos.


Carrer Mare de Deu de Gràcia


És el carrer que puja des de la Riera de Cassoles a la Plaça de la Torre. Antigament rebia el nom de Carrer de la Verge de Gracia i la seva banda de ponent vorejava el gran jardí de l’anomenada Torre dels Capellans [2]

El seu costat de llevant, on hem trobat la tarja d’escala, ja era edificat al 1847, quan Joaquim Castanyer i Molet va adquirir els terrenys d’aquesta finca amb la intenció de urbanitzar-la del tot[3].


1881_ Casa Nº 12-14




Es una casa construïda, segons ens informa la tarja al 1881, durant la restauració borbònica. El disseny, encara amb els mateixos motius isabelins de ferro laminat, presenta una simetria bilateral. 


La seva situació a la façana ha evolucionat cap a una forma més urbana, impregnada de neoclassicisme, en la que la porta, tancada amb un petit cancell també de ferro forjat, s'obra a una petita entrada coberta, copiant en petit l'estructura d'alguns palauets.


Es tracta d'una casa unifamiliar de planta i pis, amb terrat i coberta a la catalana.  Devia tenir un jardí o entrada de carruatges lateral que avui veiem convertit el garatge. Tant aquest espai, com els elements neoclàsics de la façana ens parlen d'una casa benestant, d'una família de la petita burgesia barcelonina que devia arribar al barri atreta pel prestigi que sens dubte li donava l'antiga Torre dels Capellans, convertida ara en vivenda sumptuària de la família Xuriguer i Andaio.



Carrer Vallirana


Es l’antic carrer de la Creu, obert a partir del 1849 en els terrenys propietat de Joaquim Ferret i Mandri[5].

1870. Casa Nº 49



Es tracta d'una casa de planta i pis amb coberta catalana i terrat amb balustrada.

La façana fa l'efecte d'haver estat reformada però sortosament ha conservat la seva tarja d'escala que ens informa de la seva data de construcció:1870. El fet que la peça de ferro forjat estigui emmarcada per l aporta li dona un aspecte particular.


Casa Nº 74



La tarja, sense informació, està situada sobre una aporta de fusta. És de forma rectangular i  organitza la simetria al voltant de les dues diagonals. Tot i que no tenim informació sobre la data de construcció, tot sembla indicar que sigui de finals del XIX.


Es tracta d’una petita casa de planta i pis, amb terrat i coberta catalana, organitzada en dues vivendes independents i que té un gran jardí posterior.

La conclusió més clara que he tret de fer aquestes fotos és la següent: odio els fils amb que les empreses telefòniques han destrossat les façanes, sense cap mirament. Algú hi hauria de fer alguna cosa.




[1] ARISA, J., 2020, El Vell Farró, Coses del Farró, nº13, Sant Jordi

[2] ARISA, J., 2020, El vell Farró, Coses del Farró, nº 13, Sant Jordi

[3] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi pp.171; També sabem per diversos expedients del AM Sarrià-Sant Gervasi, que entre en 1859 i el 1891 es van fer diverses millores el la conducció de l’aigua a les cases d’aquest carrer.

[4] ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, Sant Jordi

[5] PORTAVELLA, J., 2010, ob.cit, pp. 250