Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris modernisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris modernisme. Mostrar tots els missatges

3.12.24

Un dels primers projectes d’en Antoni Gaudí va ser per a un portal del teatre de «La Familiar del Putxet», al barri de Farró.

Pep Arisa

Un cop més, gràcies a la bona memòria i a l’apreciable col·laboració d’algun dels nostres lectors i veïns, podem assabentar-nos d’un fet singular al barri.

A mitjans del passat mes de juny, el Sr. Joan Antoni Passaret 1 -un bon amic que, als seus 94 anys, amb una memòria prodigiosa, col·labora al Finestres del Farró- ens feia arribar el següent comentari: 

«... Fa bastants anys i encara no sé com va ser, va aparèixer entre la paperassa que guardaven els meus pares, la copia d’un full, projecte de construcció d’un teatre al carrer de Vallirana, entre Francolí i la Plaça de Sant Joaquim, que per descomptat no es va arribar a construir mai, el dibuix era l'entrada, no de l’edifici pròpiament dita, sinó la del carrer amb una porta de ferro forjat que era un disseny d’en Antoni Gaudí. Reconec que aquest document, un dia fent neteja, el devia llençar, perquè vaig creure que no tenia cap mena de importància...»

La informació ens semblà prou interessant i, agraint-la al Sr. Passaret, ens comprometérem a esbrinar -i a fer-vos-ho saber- el que trobéssim sobre aquest primerenc projecte -de portal i, potser, teatre- d’en Antoni Gaudí. 

Antoni Gaudí als 26 anys (1876). Imatge de El Periodico.

On podíem trobar i veure aquest vell projecte d’en A. Gaudí ?

Cercarem, en primer lloc, a l’Arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on no hi trobarem cap referència a aquest projecte. 

Contactarem, així mateix, amb la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya, que al cap d’uns dies ens contestaren dient «que al seu fons d’Arxiu no havien trobat cap plànol d’aquest portal», i amb la Fundació Antoni Gaudí on si que, a la seva pàgina web en un resum de les obres d’en Gaudí, hi havíem llegit aquesta menció: 

"Porta per a un teatre propietat de P. Miró. Sant Gervasi de Cassoles. Barcelona 1878. Desapareguda."

Responent al correu on els demanàvem si tenien més informació sobre aquest projecte, ben aviat ens contestà el seu President, l’arquitecte Mario Andruet, donant-nos tota la informació que, a la Fundació Antoni Gaudí, disposen sobre aquesta desapareguda obra, les referències bibliogràfiques i unes copies -tretes del llibre d’en Joan Bassegoda 2- de dos planells: El de la porta de la tanca d’entrada, signat per en Antoni Gaudí, el 30 de juliol de 1878 i el de l’emplaçament del teatre -a l’actual carrer de Vallirana prop de la plaça de Sant Joaquim- fet, el 4 d’agost de 1878, pel mestre d’obres Ramon Jané Piferrer. 

Gràcies a la informació facilitada per la Fundació Antoni Gaudí, a la amabilitat del seu president i al llibre d’en Joan Bassegoda, podem conèixer avui com era aquell projecte. Us ho expliquem una mica més avall. 

El permís d’obra municipal i l’expedient «desaparegut

Paral·lelament, havíem contactat amb l’Arxiu Municipal de Sarrià i Sant Gervasi per a rellegir les actes municipals de l’any 1878 i consultar si a l’Arxiu hi tenien alguna sol·licitud de llicència d’obra, d’aquell any, per a la construcció d’un teatre al llavors carrer de Sant Joaquim (l’actual Vallirana, entre Francolí i la plaça de Sant Joaquim) o, millor encara, un projecte del portal -signat per en Antoni Gaudí- d'accés al solar on hi havia aquell teatre. 

Segons el Llibre d’Actes Municipals de l’Ajuntament de Sant Gervasi de l’any 1878, en la Sessió nº 32, del 7 d’agost de 1878, es fa referència «... a una instància 3, presentada pel Sr. Pau Miró, d’un projecte de construcció d’una tanca al carrer de Sant Joaquim...». En aquesta sessió, l’Ajuntament acordà esperar a emetre el permís a condició que l’interessat presenti «...el plano de emplazamiento de la obra y algun otro que echa de menos el Sr. Asesor facultativo (l’arquitecte municipal) de este Ayuntamiento».

Segons menciona en Joan Bassegoda al llibre citat 4, l’arquitecte municipal Adrià Casademunt, pocs dies després, al peu d’aquesta mateixa instancia-sol·licitud, hi va escriure «San Gervasio 14 de agosto de 1878. Concedida autorización por haver presentado plano de emplazamiento»5

Pràcticament tota la informació que, avui, podem saber sobre aquest projecte de portal i teatre, la devem al llibre d’en Joan Bassegoda i d’altres que, especialment, reprodueixen el dibuix del portal d’en A. Gaudí 6. Ens diu, en Joan Bassegoda, que l’any 1969 es va localitzar a l’Arxiu Municipal de Sarrià i Sant Gervasi un lligall -amb el nº 6- que contenia l’expedient 1.557 on hi havia la instància d’en Pau Miró, amb els manuscrits de l’arquitecte municipal i dos planells (un d’en A. Gaudí i l’altre d’en Ramon Jané). 

Malauradament, segons ens han informat -a rel de la nostra consulta-, a l’Arxiu Municipalde Sarrià-Sant Gervasi, aquest expedient -localitzat, segurament per en Joan Bassegoda, poc abans de l’any 1969- «ha desaparegut». Hi ha l’anterior -el 1.556- i el posterior -el 1.558- però el que ens interessa, amb l'instancia i els 2 planells, -el 1.557- no hi és. 

Trist i lamentable. En un món ple de gent desaprensiva, on l’egoisme, la cobdicia i la manca de civisme és molt present, sempre hi trobarem individus que aprofitant la informació que la bibliografia o els estudis dels investigadors els proporcionen i la relativa permissivitat en la consulta, accés i control de la documentació que custodien alguns arxius... robin -així de clar- i facin només seu el patrimoni que és de tots... Indignant i vergonyós. El fet que a l’expedient «desaparegut» hi hagués un planell amb un dibuix i la signatura originals d’en Antoni Gaudí, el convertia en una «peça» desitjada per a col·leccionistes, excèntrics presumits, especuladors i desaprensius... És possible que aquest dibuix d’en Gaudí llueixi, ara bellament emmarcat, en algun discret racó de la casa d’algun pocavergonya... El mal però, ja està fet 7. Sort en tenim de les reproduccions, que s’han conservat a la bibliografia que hem esmentat. 

El portal d’en Antoni Gaudí 

En el seu comunicat, el Sr. Joan Antoni Passaret, ens diu que -segons els seus records- per descomptat aquell portal d’en Gaudí no s’arribà a fer mai... tot quedà, doncs, en un propòsit, intenció i projecte 8.

En tenim, però, gracies a en Joan Bassegoda, una acurada descripció i imatge: 

« El plano al que hace referència la instancia y autorización municipal esta dibujado a tinta china sobre papel tela, mide 20,5 x 45 cm y representa un portal en un muro entre dos pilares, sobre los que hay sendas figuras escultóricas que representan a un hombre agachado con la mano levantada y una puerta o reja de dos hojas con barrotes de sencilla decoración. En los pilares se ven formas incisas segun el modelo utilizado por Gaudí en la placeta Aribau y la cascada del Parque de la Ciudadela.» 

El planell és a escala 1/50, està datat a Barcelona el 30 de juliol de 1878 i signat i rubricat per Antº Gaudí, Arqtº. 

Reproducció del projecte d’un portal per al Teatre de «La Familiar del Putxet». Imatge del llibre d’en Joan Bassegoda «El gran Gaudí»


Recordem que en Antoni Gaudí, el curs 1868-1869, es traslladà de Reus a Barcelona per a completar estudis. L’any 1873, inicià els estudis d’arquitecte a la Llotja i a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona. Complementà la carrera fent treballs de delineant per a diferents Mestres d’Obres, com en Josep Fontserè i alguns dels seus professors de l’Escola d’Arquitectura. El títol d’arquitecte l’obtingué el 15 de març de 1878. Així, doncs, el projecte de portal per al teatre del Farró -signat el 30 de juliol de 1878- podem afirmar que degué ser -ja com arquitecte- una de les seves primeres obres.

El projecte del teatre d’en Ramon Jané

Era, segons el planell d'emplaçament, un projecte format per dos cossos o edificis; un destinat al teatre pròpiament dit (que, pel que diu a la instància, sembla era una construcció molt senzilla: «un cubierto sostenido por columnas») i l’altre a «dependències» (vestuaris i/o annexes per a guardar-hi petit mobiliari, decorats i l'attrezzo imprescindible). 

Fonamentalment, el teatre, era un espai cobert complementari dins del jardí, pensat per a fer trobades i activitats (representacions teatrals, balls, concerts, recitals, conferencies, concursos literaris,...) efectuades pels membres d’aquella associació familiar i convidats, principalment, en els períodes d'estiueig.

Retornem a la acurada descripció que, d’aquest teatre, ens fa en Joan Bassegoda al seu llibre: 

«Del aspecto del teatro solo conocemos -i gràcies al planell d’emplaçament d’en Ramon Jané- la planta, con unas medidas aproximadas de 19 m de longitud, 5,7 m de ancho y 3,8 m de alto, apoyado sobre columnas.» De fet, una mena de cobert -de quasi 110 m2- molt ventilat, pensat fonamentalment per a l’estiu. 

«El plano de Ramon Jané es un croquis de situación, tambien sobre papel tela, a escala 1/300 y muestra el terreno junto a la calle de San Joaquin con dos edificaciones: Una es el Teatro y, detras, otra destinada a «Dependencias». Esta firmado y rubricado, en Gracia el 4 de agosto de 1878, por Ramon Jané Piferrer, maestro de obras con título del 22 de diciembre de 1868 y muy activo en Gràcia, San Gervasio, Sarrià y tambien en Barcelona.» 



Plànol de situació del Teatre de «La Familiar del Putxet» d’en Ramon Jané. Imatge del llibre d’en Joan Bassegoda «El gran Gaudí».

Gràcies a aquest planell de situació del teatre, dins del barri, fet -a escala- per en Ramón Jané, ens atrevim a ubicar en l’actual carrer de Vallirana, pujant a la dreta i una mica abans d’arribar a la plaça de Sant Joaquim, la parcel·la on hi hagué la seu i el teatre del «Centro Familiar del Putxet»: Possiblement al número 64 on, desprès i durant uns anys, hi hagué el Taller Metal·lúrgic d’en Julio de No 10


El «Centre Familiar del Putxet»

Ja amb el Teatre inaugurat, el 10 d’octubre de 1879, es lliurà a l’Ajuntament de Sant Gervasi una instància i el reglament de la societat «Centro Familiar del Putxet» 11.L’objectiu, segons l’article 1er del Reglament, es: «Proporcionar a las familias que habitan o veranean en esta población un lugar donde puedan reunirse i desarrollar actividades.». 

Aquesta societat seria també autoritzada, pel Governador de la Província, el 27 d’octubre de 1879. Aquests tràmits eren obligatoris i necessaris per tal de poder organitzar i rebre l’autorització per a organitzar balls, representacions i actes col·lectius 12. El president, en aquesta etapa, era en Pau Miró el promotor, com ja hem vist també, del teatre. El nombre de socis, el desembre de 1879, era de 40.



Segell de «La Familiar del Putxet», any 1879. 

Efectivament, només fent una cerca entre alguns diaris i publicacions de l’època, hem pogut documentar que:

Al Diari Català 9 del 26 de juny de 1879, hi podem llegir: 

«TEATRO DEL PUTXET.- Amb una concurrència fluida i nombrosa, s’inaugurà lo dia de Sant Joan (24 de juny) lo teatro del «Centro Familiar del Putxet». Se representà per aficionats la peça castellana «Me conviene esta mujer» i la catalana del Sr. Aulès «Lo diari ho porta». Se llegiren poesies al·lusives a la inauguració, se tocaren en lo piano algunes peces i cantà l'ària de «Don Carlos» un dels joves invitats. Tots los que prengueren part en la funció obtingueren los aplaudiments de l’auditori. Les famílies que passen l’estiu en lo Putxet, estan molt satisfetes de tenir un «Centro» on poder passar agradablement les vetllades.»

A la pàg.159 de La Renaixensa, del 15 d’agost de 1879, es fa ressò de la convocatòria d’un Certamen Literari, amb valuosos premis i amb un Jurat format per prestigiosos escriptors i literats del moment: Conrat Roure, Àngel Guimerà, Carles Pirozzini, Narcís Oller i Artur Gallard.

El 15 de setembre de 1879 -coincidint amb la Festa Major-, La Renaixensa, a les pàgs. 254 i 255, informa sobre el resultat i lliurament de premis del Certamen Literari,efectuat el dia anterior. L’acte molt concorregut va ser presidit per l’actriu i veïna Matilde Diez 13

Al Diari Català del 20 de setembre de 1879 informa que, l’endemà, la eminent actriu espanyola, Matilde Diez, prendrà part en la funció que al vespre es donarà al Centre Familiar del Putxet, llegint una notable poesia castellana.... En aquesta trobada literària, també hi prendrien part d’altres rapsodes amb poesies catalanes i peces musicals.

La Veu de Catalunya del 21 d’agost de 1880, informa que un parell de dies abans, diferents joves cantants interpretaren al teatre del Centre Familiar del Putxet , amb notable èxit, diferents actes de «Faust».

Al Diari Català del 10 de setembre de 1880, pàg. 96, s’informa que, amb motiu de la Festa Major, el proper dissabte es donarà una funció extraordinària literario-musical i, el diumenge, una altra de dramàtica. 

El Diari Català del 16 de setembre de 1880, pàg. 145, i el Diario de Barcelona, del 15 de setembre, pàg 1, informen que el proper dissabte, coincidint també amb la Festa Major, s’oferirà un lluïdíssim ball en lo saló-teatre que s’ha instal·lat al jardí. Aquest ball està dedicat a les senyores i senyoretes que passen l’estiu al Putxet, obsequiant-les, al entrar al saló, amb un regal de gust...

Des de finals de juny fins a finals de setembre de l’any 1881, especialment a La Renaixensa, es van anunciant i fent petites ressenyes de les diferents vetlladesliteràries i musicals que, com cada any, es fan al seu bonic i elegant local.

Deduïm, doncs, que la principal activitat del «Centre Familiar del Putxet» s’esdevingué principalment al llarg dels estius compresos entre els anys 1878 i el 1881.  

El llibre-guia «Barcelona en la mano: Guia de Barcelona y sus alrededores» 14 situa aquesta entitat a «la calle Cruz (antic nom que també tingué el carrer de Vallirana) esquina Plaza de San Joaquin, con pequeños jardines y un lindo teatro de verano», així que malgrat el seu nom, podem dir que estava situat al Farró.

Déu n’hi do, el que ha donat de si el comentari del nostre benvolgut veí i amic, Joan Antoni Passaret. 


Epíleg

Quan estàvem ja a punt de publicar al Finestres del Farró aquest article, hem rebut un correu electrònic del Sr. Joan Antoni Pasaret on ens diu que, remenat de nou les velles carpetes familiars, aquest cop sí, ha trobat el planell del projecte que, en Antoni Gaudí, va fer per al portal d’un teatre al carrer de Vallirana.

Ens l'ha enviat i veiem que és una fotocopia de la pàgina del llibre que en Joan Bassegoda publicà el 1989. En aquest cas però, la signatura d’en A. Gaudí hi apareix complerta. Pel seu interès documental la reproduïm de nou tal i com el Sr. Pasaret ens l’ha fet arribar.



Reproducció -amb el detall complert de la signatura d’en A. Gaudí- del projecte de portal per al Teatre de «La Familiar del Putxet». Imatge del llibre d’en J. Bassegoda «El gran Gaudí»

Un cop més, moltes gracies !!.

Notes


2 Bassegoda Nonell J., 1989, El gran Gaudí. Ed. Ausa. Sabadell

3 Registrada a l’Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi amb el nº 6.680.

4 Bassegoda Nonell J., Ob, cit, pàg. 136 i 137.

5 El planell d’emplaçament fet per en Ramom Jané, es del 7 d’agost del 1878 i l’autorització municipal de set dies després, el 14 d’agost de 1878.

6 A més de l’obra citada d’en Joan Bassegoda, el dibuix del portal d’en Gaudí va ser publicat per primera vegada a la revista madrilenya Hogar y Arquitectura, nº 88 del Maig-Juny de 1970, en un article d’en Joan Bassegoda titulat «Más sobre los dibujos estudiantiles de Gaudí». I al llibre d’aquest mateix autor Las obras completas de Gaudí, Tokio 1978. També va ser publicat, aquest dibuix, al llibre de George R. Collins i Joan Bassegoda The Dessigns and Drawings of Antonio Gaudí. Princeton University Press 1983. 

7 D’aquesta «desaparició», nosaltres ens en hem assabentat ara, gràcies a la professionalitat i franquesa de l’actual arxiver. Quan i com es produí, evidentment -per raons obvies- és un misteri. Tant de bo, algun dia, l’expedient torni al lloc on, per a gaudi i consulta de tothom, li pertoca. 

8 Voldríem pensar que si aquell treballat portal s’hagués arribat a construir, en algun lloc -diari, publicació o estudi- s’hagués comentat. És molt possible doncs, com recorda el Sr. Passaret, que aquell artístic portal mai s’arribes a fer i tot el projecte quedes limitat a un únic i «lindo teatro de verano» i un senzill, més econòmic i tradicional portal d'accés a la finca obra d’en Ramon Jané. En qualsevol cas de tot això, avui, no en queda res. 

9 Diari Català nº 54, del 26 de juny de 1879, pàg. 4.


11 Exp. 2398 de l’AMDSSG.

12 A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià i Sant Gervasi conserven, també, dins la «carpeta» dedicada a aquesta entitat, nombroses sol·licituds, dirigides a l’Ajuntament, d'autorització per a organitzar, especialment, balls. 

13 Podeu veure la serie de post de dicats a Matilde Diaz,  especialment Matilde Díez (i 3) : A la recerca d’una casa a Sant Gervasi
 
14 D’en Josep Roca i Roca, edició de 1884, pàg. 337.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

16.1.24

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa



Pep Arisa

La casa Clarà i Masriera (número 55)

Al número 55 hi veiem una casa que, originàriament, era de planta baixa i un pis amb un llarg balcó. Te detalls modernistes a les obertures de la façana i al coronament de l’edifici, tot i que un segon pis afegit posteriorment on hi havia el terrat enlletgeix, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt. 

Aquesta casa la va fer construir, l’octubre de 1898, el llavors propietari Joan Clarà i Masriera germà del joier vuitcentista Magí Clarà que vivia, gairebé al costat, al número 65 d’aquest mateix carrer. L’autor del projecte va ser el Mestre d’Obres Jaume Sanllehy i Molist. 

Originàriament als baixos de l’edifici s’hi projectà una botiga, al primer pis un habitatge i, on avui hi ha el número 57, separat del carrer per una tanca, el pati-jardí. Als baixos d’aquesta casa hi hagué, durant molts anys, la merceria i botiga de labors Manolita.

Detall del projecte de la Casa Joan Clarà (1898). (AMCB)


Septimània 57: el taller de fotografia de l’Enrique Hugas.

A la casa del costat, el número 57, li passa quelcom semblant, un pis afegit malmet -tot i el toc de modernitat que, com a contrast, li han donat- , estèticament, l’edifici. 

Segons hem pogut esbrinar, Enrique Hugas -del que ja hem parlat anteriorment, comprà aquest solar i encarregà, l’abril de 1912, a l’arquitecte Alfons Barba i Miracle el projecte [1] d’una nova casa, de planta baixa i un pis, amb uns grans finestrals, destinat a “taller” de fotografia. 

Als baixos d’aquest immoble hi hagué, durant forces anys, una botiga molt entranyable al barri, Rombes, on venien jocs didàctics, llibres infantils i joguines per a la mainada.

Detall del projecte de “Taller de fotografia” d’en Enrique Hugas (1912) al número 57 de Septimània.(AMCB)



                                                      El Taller de Fotografia, avui. 


La casa Ferragut (número 48)

Davant al número 48 (abans 60), hi veiem un alt edifici plurifamiliar de baixos i cinc pisos que va fer construir, el gener de 1930, el llavors propietari del terreny Emili Ferragut. 

El projecte [2] és obra de l’arquitecte modernista Isidre Gili i Moncunill. Onze balcons omplen la façana, els del primer i l’últim pis, correguts al llarg de tot l’ample de l’edifici i els altres nou, més curts, repartits en les tres plantes restants. Les baranes i el portal de l’escala son de forja. En un dels locals dels baixos hi hagué, al llarg de molts anys, el Taller de reparació d’automòbils d’en Lluís Alimany.


Septimània 50, la llavor de la parroquia

L’edifici del costat, el número 50 (abans 62), inicialment era una casa de planta baixa i un pis a la qual -com podem apreciar per la diferència en l’arrebossat que imita carreus de pedra- més endavant s’hi va afegir una nova planta. 

A la façana hi podem veure, a les llindes de les obertures i les baranes de les finestres dels baixos, elements decoratius modernistes. La balconada del primer pis, molt treballada, és de ferro fos. 

Aquesta casa va ser llogada, el 1939, pels pares carmelites calçats abans d’adquirir el terreny a l’illa formada pels carrers de Sant Hermenegild - Sant Guillem - Francolí - La Gleva i edificar-hi el convent i l’església de la parròquia Santa Joaquima de Vedruna. 

S’hi establiren de forma precària habilitant els baixos com a capella. Hi celebraven, cada any, amb especial esplendor les festes del Carme amb la tradicional processó pels carrers del barri. [3]

Cases números 50 i 48 del carrer de Septimània.

La casa Joan Gelat (números 52-54)

Als número 52-54 (abans 64-66) i Saragossa 92, hi ha la Casa Joan Gelat que el 1891 ja posseïa una casa en aquest mateix solar. 

És obra de l’arquitecte Aureo Bis Mas de Xaxars dels anys 1904 -1905. Edifici d’habitatges, de planta baixa, dos pisos i terrat amb detalls -treballs de ferro, relleus, decoracions i acabats- de línies modernistes. 

L’any 1922, el llavors propietari Pere Batalla, encarregà a l’arquitecte Climent Maynés i Gaspar unes obres d’ampliació de l’ala de l’edifici que correspon a Septimània 52 [4]. Durant la II República, a partir dels primers mesos de l’any 1934 s’hi establi, al pis principal, la delegació a Sant Gervasi del partit, democratacristià i catalanista, Unió Democràtica de Catalunya [5]

Fa pocs anys aquesta bonica casa va ser rehabilitada amb força encert. Està protegida com a element patrimonial amb el Nivell “C” (Bé d’Interès Urbanístic).

Casa Joan Gelat (1904-1905)

La casa Sunyer (número 65)

Som al final del carrer, al número 65 de Septimània i 90 del de Saragossa, la “Casa dels Sunyer”. 

Un cop més hem de recórrer a l’Elvira Farreras per a saber que: 

“El joier Ramon Sunyer [6], gran amic d’en Miró, que li va fer un magnífic retrat, també es va arreglar la casa pairal del seu avi matern Magí Clarà al carrer de Saragossa (xamfrà amb Septimània), i se n’hi va anar a viure. La seva llar fou un veritable cenacle on diversos artistes trobaven un lloc per parlar d’art i fer música. Mossèn Baldelló (musicòleg i organista) en fou un dels més assidus concurrents. La seva muller (d’en Ramón Sunyer), Mercè Gaspar, parenta de lluny del meu home, molt amiga de l’Eugeni d’Ors, tocava el piano i ajudava amb la seva música a fer més agradables aquestes reunions“ [7]. 

Cercant pels arxius hem vist que, efectivament, el setembre de 1925 en Ramón Sunyer -en representació de la seva mare Francisca Clarà, vídua del també orfebre Josep Sunyer- sol·licità una llicència municipal d’obres per fer una gran reforma i ampliació de l’antiga casa pairal familiar de Sant Gervasi. El projecte [8] el va encarregar a l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas (no ens podem estar de reproduir- ne el disseny de les façanes). 

Al baixos, amb la porta d’entrada pel carrer de Saragossa, hi hagué durant molts anys una peculiar botiga de “plats i olles” on hom i podia trobat, també, rajoles de ceràmica “catalana” amb dites humorístiques o patriòtiques, testos, gerros, cassoles, cendrers, càntirs, setrilleres, porrons i d’altres objectes de vidre. 

La façana de la casa encara ara està coberta per una enfiladissa heura que, amb les fulles, ara verdes, ara grogues, ara roges o completament despullada..., va assenyalant al llarg de tot l’any el pas de les estacions. Al patí que, per un dels seus costats, dona al carrer Septimània hi podem veure, així mateix, la copa d’un vell nesprer, a començament de l’estiu, ben carregat de fruits. 

Si aixequem la mirada, veurem pintat al capdamunt de l’envà d’humitats de la casa que tanca un dels costats del jardí, un gran i avui dia sorprenent, rètol publicitari amb el nom de FEDERICO VALLET SA Construcciones. Recordant el mal que al barri va fer la Ronda és com un advertiment, damunt d’aquestes velles cases, de que la “piqueta” sempre està a l’aguait. 

Detall del plànol de l’edifici d’en Magí Clarà reformat (el 1925) segons el projecte de Jaume Mestres (AMCB).

La “Casa Sunyer” (1925) ens marca el final del nostre itinerari

A amb això arribem al carrer de Saragossa i al final de la nostra passejada pel carrer de Septimania, el nostre entranyable i vell Carrer de l’Alegria.

Si us ve degust podem anar a prendre un refresc -o el vermut- en qualsevol dels bars o terrasses propers. 

Confiem que, l’itinerari, us hagi agradat. 

Fins al proper. 


Notes

[1] Carpeta Fo 629/1912 de l’AMCB.

[2] Carpeta Fo 485/1930 Exp.1533 de l’AMCB.

[3] L’octubre de 1949, compraren el solar que hem esmentat en el que s’hi construí el nou convent i la capella provisional, que tenia l’entrada per Sant Hermenegild 13, inaugurant-se el 19 de març de 1954. La moderna església de Santa Joaquima de Vedruna, amb l’entrada principal per carrer del Francolí 54-60, és un edifici erigit entre els anys 1968 i 1974 obra de l’arquitecte Jordi Dou Mas de Xaxàs.

[4] Carpeta Fo 1984/1922 de l’AMCB.

[5] Setmanari El TEMPS, nº 5, 10 de febrer 1934, pàg. 2.

[6] Ramon Sunyer i Clarà (Barcelona, 1889 - Barcelona, 1963) era un reconegut joier i argenter que aprengué l’ofici a l’escola de Francesc d’A. Galí i al taller del seu pare, el també joier Josep Sunyer i Parera. Va ser un dels representants més destacats de l’orfebreria Noucentista. El seu estil era fortament influït pel barroc popular català, però el va evolucionar fins a crear un estil propi, conegut com l’estil Sunyer. També va destacar en l’art litúrgic. Fundà l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat i d’altres entitats com els Amics de l’Art Litúrgic i els Amics de Gaudí. Va estar relacionat, també, amb els Amics de la Poesia i amb la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Presidí, així mateix, el Cercle Artístic de Sant Lluc.

[7] Elvira Farreras i Valentí. Obra citada, pàg. 98.

[8] Carpeta Fo 3758/1925 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

1.1.24

El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

Pep Arisa


En aquest itinerari ens fixarem només en les cases de la plaça que tenen numeració del carrer Septimània.

La casa Mariano Llobet (número 40)

Quan gairebé arribem a la plaça de Sant Joaquim, a la dreta, hi tenim al número 40 de Septimània i al 3 en la numeració de la plaça, la Casa Mariano Llobet.

És una casa de planta baixa i un pis, amb la façana més llarga i la porta d’accés encarada al carrer i la més curta a la plaça. L’edifici és una obra de l’any 1905 de l’arquitecte Jeroni Mayol i Grifoll, amb detalls modernistes. El febrer de 1967, l’aleshores propietari, encarregà a l’arquitecte J.A. Martino i Carreras la transformació dels baixos en els tres locals comercials que avui hi podem veure. 

En un d’ells, des de fa molts anys, hi ha la Tintoreria i bugaderia Septimània i, al del xamfrà amb la plaça, hi recordo la Papereria i quiosc de premsa Septimània.

Al numero 40 bis, els passats anys trenta, hi tingué el seu estudi-taller (anteriorment n’havia tingut un altre al carrer de Laforja, 16) el dibuixant i escultor Joan Rebull i Torroja (1899-1981) (1). Aquest local el compartí amb el també escultor, bon amic i company de l’anomenat grup “Els Evolucionistes” (nucli que sorgí com a “rèplica” al noucentisme) Josep Granyer i Giralt (1899-1983) (2).


Casa Mariano Llobet (1905)


Septimània 51, una ampliació de la casa Solé i Pla

Davant, a la mateixa alçada però a l’esquerra, hi ha al número 51 de Septimània i 2 de la plaça, una casa de baixos i tres plantes amb la porta de l’escala a la plaça. 

El darrer pis, amb una gran balconada i les llindes de les obertures arrodonides, el va fer afegir, l’any 1935, el llavors propietari de l’edifici Joan Solé i Plà. Aquesta casa passà, després, als hereus d’aquest metge i polític nacionalista català. (L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània) Potser per això a la façana que dona a Septimània, gairebé a tocar de la plaça i a l’alçada del primer pis, hi ha un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

A la botiga dels baixos hi hagué, els anys 80 i 90 del passat segle, l’ Autoservei d’Alimentació Albert, hereu de l’antic colmado del Sr. Joaquím.

Sant Jordi al número 51 de Septimània.


La casa Saperas (número 53)

Travessem la plaça i, al costat mar, hi veiem al número 53 de Septimània i 8 de la plaça, l’anomenada Casa Saperas. 

És una important obra feta sobre una casa de planta baixa i un pis, de l’any 1897, propietat d’en Joan Bertran i projectada pel Mestre d’Obres Lluís de Miquel i Roca (3). La fitxa del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ens diu que aquesta casa és de l’any 1910, se’n desconeix, però, l’autor i sobre les seves característiques arquitectòniques afegeix: 

“Edifici d’habitatges, de planta baixa i tres plantes, pis amb un cos retirat (àtic) i coberta plana. D’estil modernista, a les façanes destaquen tant els encerclats de les obertures (especialment el coronament, sota els balcons), les baranes d’aquests i del terrat i el tractament dels paraments de façanes, d’estuc, imitant pedra. La planta baixa està desfigurada, tant pel que fa a la modificació de les mides de les obertures com al desafortunat aplacat dels paraments”.

Té el nivell de protecció C (Bé d’interès Urbanístic amb elements d’interès). Afortunadament, en la rehabilitació de l’edifici que, sinó anem errats es va fer l’any 2016, es retiraren els aplacats dels baixos que, segons la fitxa del Cercador del Patrimoni “desfiguraven” la façana. 

En la llinda de les portes que donen a Septimània hi ha les testes enrinxolades d’una jove que Elvira Soriano, una de les artistes del barri, batejà com “La Fada del Farrò” ( L’Elvira Soriano i la fada del Farró) (4). 

Tafanejant per l’Arxiu Municipal Contemporani hem trobat un expedient (5) on l’aleshores propietari, Enrique Hugas encarregà, l’agost de 1910, al Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez rematar aquesta casa amb un gran cobert dalt del terrat. Hugas era un dels més grans posseïdors immobiliaris del barri que, els qui heu fet l’itinerari pel carrer de Vallirana, ja sabeu que vivia en la torre del número 61 d’aquell carrer on també hi tenia un bon nombre de cases. (El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt).

La data de l’encarrec i la semblança amb les altres cases d’habitatges que Enrique Hugas tenia al barri, ens permet apuntar la hipòtesi de que el “facultatiu” autor d’aquesta casa podria molt be ser Ramón Ribera i Rodríguez i que el cobert del terrat va ser la darrera intervenció a la finca, un cop acabat l’edifici. 

A la botiga del xamfrà va haver-hi, des del 1976 i al llarg de molts anys, la Carnisseria d’Enric Hernández, des del 2011 la floristeria Flor del vent i, des de fa pocs anys, l’Estudi de Dibuix i Pintura d’Elvira Soriano. En l’altre local dels baixos, durant molts anys hi hagué el taller de reparació d’automòbils de Faust Bozzo.

“Casa Saperas” o “Casa Enrique Hugas” ? (1897-1910)



La Fada del Farró” al carrer de Septimània 53.

Septimània 42, la casa del Sant Pancraç

Al costat muntanya de la plaça hi veiem un gran immoble, resultat de l’ampliació i reforma l’any 1967 d’un edifici existent de baixos, entresol i 2 pisos que ocupa els números 42 de Septimània, els 6 i 7 de la plaça Sant Joaquim i el 67 de Vallirana, on hi ha la porta de l’escala. 

El promotor d’aquesta important reforma va ser l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals que encomanà el projecte (6) a l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas. Un dels locals dels baixos l’ocupa avui el forn-cafeteria Pa de Sucre, abans L’espiga del Farró. (Santiago, Berlin, Barcelona: L’espiga del Farró).

A la façana que dona a la plaça hi veiem una nova capelleta, en aquest cas, la imatge que hi ha és de Sant Pancraç, el sant al qual hom invoca per a demanar “salut i feina i menjar per l’eina...”, segons una expressió -de mitjans del segle XX- que recull el folklorista Aureli Capmany.

“Sant Pancraç” als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim.



(1) La Veu de Catalunya, 21 de maig de 1933, pàg. 14.
(3) Expedient Fo 884-Z de l’AMCB.
(4) COSES DEL FARRÓ no 6, Tardor del 2016, pàg. 47
(5) Expedient Fo 914/1910 de l’AMCB.
(6) Carpeta 83158 Exp. Q 132 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.






30.11.23

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 



En aquesta part central el carrer ens ofereix un seguit de cases unifamiliars molt ben conservades, un dels conjunts que millor il.lustra la importància que va tenir el modernisme popular. L’anirem seguint aturant-nos a cada casa.

La casa de Narcisa Busquets (número 25)

                                    Casa Narcisa Busquets (1890-1903)

Al número 25, hi trobem la Casa de Narcisa Busquets que projectà el Mestre d’Obres Josep Pérez Terraza l’any 1903. 

L’edifici es correspon amb la tipologia de l’època, planta baixa i dos pisos, encara que els dos respiradors que hi ha ran de vorera i l’escala descendent -que es pot veure des de l’interior del portal- ens fa suposar l’existència d’un soterrani o unes dependències a un nivell inferior. 

A la planta baixa, en aquests tipus de vivendes benestants, hi solia haver la sala d’estar, el menjador, la cuina, la comuna i el pati o jardí posterior; al primer pis, les habitacions i el bany i al segon, les dependències i els dormitoris del servei, els estenedors i -en algun cas- el safareig. 

La casa està ben conservada i decorada amb un coronament floral al capdamunt de l’edifici, capitells repujats, llindes florejades, balcons -amb baranes de forja- d’un cap a l’altre de la façana, esgrafiats de color verd sobre un estucat groc i una airosa columna que suporta l’arc de la finestra de la planta baixa. L’escala es manté en bon estat i, aparentment, conserva la majoria dels elements originals.

La casa Josep Jordà (número 27)

Al número 27 (abans 65) hi ha la Casa Josep Jordà. Al damunt d’una casa del 1890 en Josep Jordà, el juny de 1913, va afegir-hi un pis i en renovà la façana segons projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill [1]

L’edifici, amb forces elements modernistes en la decoració de les obertures, el coronament, la columneta que parteix la finestra de la planta baixa o la forja de la barana del balcó, crida l’atenció.

Casa Josep Jordà (1890-1913)

La casa Manuel Cassabó (número 29)

La casa que hi ha al costat, al número 29, un edifici destinat a habitatges de lloguer, amb soterrani, planta baixa, tres pisos i un àtic va ser construïda, desprès d’enderrocar una casa ja existent -l’any 1945- per encàrrec del llavors propietari Manuel Casabó. El projecte [2] és obra de l’arquitecte Joan Anguera i Vicente. 

La façana, amb un aplacat de maó vist i les obertures de les finestres de pedra artificial, destaca pel seu color roig intens. Les finestres, amb les llindes semicirculars del darrer pis, donen a l’edifici un toc d’originalitat. Els paraments dels baixos -amb un aplacat de pedra artificial, un emmarcat de ceràmica negra i dos medallons metàl·lics- contrasten i, segons es miri, desdiuen del conjunt de la façana. 

Al local dels baixos hi hagué, els anys 50 de segle passat, les Galerias Septimània on venien tota classe de mobles de ferro i fusta per a la llar i el jardí, així com elements decoratius (fanals, estàtues, sortidors, fonts, testos, jardineres,...), vidre artístic (de Mallorca o de Murano,...) i objectes de regal.

En un pis de la casa que hi hagué al número 29, abans de la que hi ha actualment, els germans Josep Mª i Xavier Cirera van refer la colla Rens posant les bases del primer escoltisme català de la postguerra. Per conèixer en detall aquesta història consulteu el post La colla dels Rens: l’escoltisme català reneix al carrer Septimània.

Casa Manuel Casabó (1945)

La casa Santeugini (número 33)

Al número 33, hi podem veure la Casa Santeugini o d’Eduardo del Castillo. L’any 1911 el llavors propietari, Eduardo del Castillo, enderrocà una casa de planta baixa que hi havia, per a fer-ne una de nova segons projecte del Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez [3].

El modernisme s’hi expressa per mitjà de molts dels seus elements ornamentals: finestres motllurades, coronament sinuós, fris amb motius vegetals, acabats d’estuc imitant carreus, ús de forja en la barana del balcó i en els reixats de la porta i finestra. Pocs anys després, el 1914, comprà la casa en Josep Santeugini i Puig, que hi efectuà diverses reformes -com la substitució de la tribuna de la façana per un balcó [4]- enriquint-ne i ennoblint, amb arrambadors ceràmics, vitralls i sostres motllurats, moltes de les dependències interiors. A la part posterior de l’edifici, com en moltes altres cases del carrer i del barri, hi ha un bonic, tranquil i cuidat jardí. 

A la façana, a l’alçada de la balconada del primer pis, en motiu del centenari de l’adquisició de la casa per la família Santeugini -que encara ara en continuen sent els propietaris-, s’hi posà una placa amb el nom de la casa i els anys 1914-2014.

El juliol de 1916, en el “Concurs de Balcons Florits”, organitzat per la Societat d’Atracció de Forasters i l’Ajuntament de Barcelona es va concedir una Menció Honorífica al senyor Josep Santeugini per l’excel·lent guarniment floral del balcó d’aquesta casa.

Casa Santeugini (1911-1914)

La casa Jeroni Mayol (número 29)

Som a l’alçada del número 28 al xamfrà amb Berna 2-4 i 6, on ja el 1885, hi tenia la seva casa, obra de l’arquitecte Caietà Buigas i Monravà, i un dels seus vivers el Jardiner i florista Agustí Batlle[5]. Més endavant aquest destacat jardiner obrí una nova botiga al número 42. Segurament la que, tan poèticament, ens descriu Mercè Rodoreda en el seu llibre “Isabel i Maria”[6]

“...Pel carrer de Septimània sortíem a la plaça dels Josepets. Tothom ens coneixia i ell saludava tothom. A vegades, si era d’hora, ens aturàvem a casa d’en Batlle, el jardiner, i parlava una estona de flors. Els primers temps de casada era d’una coqueteria impressionant: els millors llençols, la millor roba interior, ho trobava en la seva cambra. Les millors flors: cada tres dies hauríeu vist en Batlle, el florista, trucant al reixat carregat de flors. Una tarda van descarregar una carretada de fems; dos homes els entraven a cabassades i el meu oncle els escampava pels sardinells i les paneres. En Batlle va dur planters, mitja dotzena de rosers i dues gardènies. A la primavera següent el jardí semblava un cel.” 

Façana lateral (que donava al carrer Berna) de la casa i “Establecimiento 
de Horticultura” dels Batlle al carrer de l’Alegria. (AMDSG)

Actualment, en aquest punt del carrer, hi trobem una gran i elegant casa, la Casa Jeroni Mayol. És un edifici de planta baixa, cinc pisos i l’habitatge dels porters al terrat, obra -de l’any 1930- de l’arquitecte i membre del GATCPAC, Antoni Mª de Ferrater i Bofill [7].

Aquest espectacular immoble -en un carrer relativament estret- ens recorda els edificis monumentalistes de la Via Laietana -no en va, Antoni Ma de Ferrater i Bofill, és el mateix arquitecte que, el 1922, projectà en aquella via la impressionant seu del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya- i, aquí al barri, ven a prop, al carrer de Vallirana 69, hi podem veure també una altra obra seva, un bonic edifici d’habitatges de l’any 1929.

Casa Jeroni Mayol (1930)

La casa Josep Fàbregas (número 39)

Al número 39 hi tenim la Casa d’en Josep Fàbregas. L’edifici original, de l’any 1890, és obra de l’arquitecte Lluís Callén i Corzán. L’any 1919, aquest mateix autor la va reformar amb la remunta d’un pis [8]. Hi podem veure, encara, forces elements que ens recorden el modernisme, com la decoració del coronament de la casa, les línies sinuoses de les llindes de les obertures, la columna i el reixat de la finestra dels baixos i els treballs de forja de la barana del balcó i de la reixa de la porta.

Casa Josep Fàbregas (1890-1919)

Casa Júlia Valdés (número 43)

Som davant del número 43, un edifici de planta baixa i tres pisos, amb una gran tribuna al pis primer i balcons als altres. Les baranes dels balcons i les reixes de la porta i finestres dels baixos son de forja. 

A una casa de planta baixa i un pis, existent des de l’any 1891 [9], la propietària Júlia Valdés de Pastors, hi va afegir, el setembre del 1935 -segons projecte de l’arquitecte Josep Mª Miró i Guibernau- , dos pisos més. L’obra es va fer, com podem llegir en una placa que encara hi ha a la façana, acollint-se als beneficis de la llei contra l’atur de l’any 1935. La casa va ser confiscada durant la guerra civil, segon llegim en un document municipal del novembre de 1939, “por las hordas de los rojos separatistas”.

El febrer de 1940 l’edifici, que havia quedat malmès i pendent d’acabar a causa de la guerra, es culminà -sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Ayxelà i Tarrats- afegint-li, llavors, la tribuna del primer pis.

Casa Júlia Valdés (1891-1935)

La casa Solé i Pla (número 49)

Al número 49 (abans 51) hi ha la noucentista Casa Solé i Plà, de planta baixa i tres pisos que el metge homeòpata i polític independentista català Joan Solé i Plà es va fer construir, els anys 1925-1926, per l’arquitecte modernista Juli Mª Fossas i Martínez [10]. Les dues primeres plantes, amb llargs balcons amb baranes de ferro forjat i el tercer pis, on hi ha una gran sala-biblioteca, amb finestres de llindes semicirculars.

L’any 2008, la neta del Dr. Joan Solé i Pla, va trobar amagada a les golfes d’aquesta casa, una històrica bandera que, alguns, consideren la primera “estelada” i que es conserva al Museu d’Història de Catalunya [xi]. Teniu tots els detalls d’aquesta història al post L’estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània.

Casa Solé i Plà (1925-1926)

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939. 
(Foto Carles Aymerich -Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona-)



[1] Expedient 1110/1913 de l’AMCB.

[2] Carpeta nº 12584/1945 de l’AMCB.

[3] Expedient 33/1911 de l’AMCB.

[4] Gaseta Municipal de Barcelona: Any 03, nº 29, 20 de juliol 1916, pàg.10.

[5] Expedient 2262/1885 de l’AMDSG.

[6] Rodoreda Mercè: "Isabel i Maria". Edicions 3 i 4. València 1992,

[7] Carpeta nº 2563/1930 de l’AMCB.

[8] Expedient 981/1919 de l’AMCB.

[9] Expedient 3105/1891 de l’AMDSG.

[10] Expedient 2656/1925 i carpeta Fo 291/1926 de l’AMCB.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.