31.3.21

El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

Aquest  post no és només per llegir a casa, és per anar a passeig

Pep Arisa

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Prosseguim el nostre itinerari pel carrer Vallirana des del carrer Francolí, que antigament era conegut com a carrer del Camp, fins a la Ronda....i una mica més amunt.

Fa uns anys, els passats 40 i 50, al número 45 que fa xamfrà amb el carrer del Francolí, hi hagué la PELUQUERIA PARA SEÑORAS “SERRA” que, segons un anunci del Programa de la Festa Major de l’any 1944, “...es sinónimo de distinción por el servicio esmerado y económico...”. Avui encara hi ha una perruqueria per a senyores, la perruqueria LAURENS. 

A l’altre xamfrà del costat muntanya, hi hagué la polleria de la Gregoria que a més de carn d’aviram venia també ous. 

L’edifici del número 47, s’ha rehabilitat recentment (2017-2019). Aquest treball, liderat pels arquitectes Pere Buil i Toni Riba, va ser seleccionat per al Premis FAD 2019. Es tracta d’una casa, construïda l’any 1923, de planta baixa, dos pisos i terrat. És un edifici discret però que mostra l’estil noucentista de l’època, amb portes i finestres de llindes semiesfèriques i decoració simple. Coronant la façana hi podem veure un frontó semicircular amb una singular obertura. Les baranes dels balcons i la porta d’entrada son de ferro fos o treballat. 


Vallirana 47


Parada nº 1: Les “targes d’escala” el DNI de moltes cases.

Al número 49 trobem una casa senzilla, de baixos i un pis. Per les dues portes de la façana, deduïm que son dos habitatges independents. Al terrat en destaca una balustrada de ceràmica.

Per la “tarja d’escala” [1] de la porta que, suposem, dona accés al primer pis (i al terrat) sabem que la casa és de l’any 1870. La barana del balcó, la reixa de la finestra dels baixos i la “tarja d’escala” són de forja.


Vallirana 59

Al número 50, on encara avui hi ha una peixateria, hi tingué durant molts anys la seva la Balbina, que presumia de servir els millor peix fresc i marisc del barri.

Ben a prop, al número 54, hi tenim una casa que inicialment devia ser de planta baixa i un pis i, després se n’hi va afegir un altre. La decoració és senzilla: el baixos tenen les parets arrebossades imitant carreus, mentre que les del primer pis són únicament arrebossades; les llindes de les obertures tenen un discret relleu decoratiu; les baranes del balcó i de les dues finestres dels baixos són de forja. La porta és també metàl·lica i força treballada. Una franja decorada, a la zona dels antics respiradors del terrat, va d’un extrem a l’altre de la façana. 

El segon pis, es veu clarament que és un afegit posterior (possiblement de l’any 1946).


Vallirana 54


Parada nº 2: Dues cases de pisos i una bonica torre. 

Al número 55, hi trobem un edifici d’habitatges plurifamiliars construït, segurament, l’any 1909 pel mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa. 

Aquesta casa, de tres pisos i un local comercial a la planta baixa, va ser promoguda per Enrique Hugas i Klán un rendista que, com veurem, vivia en una torre d’aquest mateix carrer.

Els detalls constructius i ornamentals de la façana, amb motllures florals a les llindes, es van repetint i són idèntics o molt similars als que anirem veient en diferents cases del carrer [2].

En destaca el balcó corregut de la primera planta, amb barana bombada de serralleria i peces decoratives de xapa estampada i retallada i els dos d’iguals característiques, però semicirculars, que hi ha en cadascun dels pisos superiors. Fa la impressió que el punt culminant del coronament ha estat mutilat. 

L’any 1956, a la botiga dels baixos, s’hi establi una indústria torrefactora de cafè que perfumava sovint, amb els seus aromes, tot el barri: el “Tostadero Rio Grande”, que va tancar fa uns anys.




Vallirana 55

Pràcticament davant, al número 56, hi tenim un altre edifici gairebé bessó del que acabem de veure, fet pel mateix mestre d’obres en Josep Masdéu i Puigdemasa. És de l’any 1909 i promogut pel mateix propietari, Enrique Hugas. 

En aquest cas l’obra consistí en la remunta de quatre pisos (el darrer endarrerit de la línia de façana) sobre una casa ja existent i la reforma de la façana.

Com a l’edifici d’enfront, el primer pis té un gran balcó corregut, amb baranes de forja bombades, i el segon i tercer pisos, tres balcons semicirculars en cadascun d’ells. Els detalls ornamentals, relleus motllurats de temàtica vegetal a les llindes i acabats de serralleria son calcats als de la casa de davant. En aquest edifici,de forma més evident, la culminació del coronament de la façana també sembla que ha estat escapçada.

Només hem localitzat la data de la llicència d’obra per a la construcció d’aquesta casa, d’abril de 1909, però és molt possible que les dues cases (aquesta i la del davant) es fessin alhora.

A aquesta casa hi hagué durant un temps l’Acadèmia Balmes, on el mestre Joaquim Aulina al matí preparava nens de 6 a 10 anys per l’ingrés al batxillerat i a les tardes feia el que en deien repàs .


Vallirana 56.

A l’altra banda del carrer, la casa del numero 57 és, tot i la seva senzillesa, una bonica casa. És un edifici d’una sola planta tot i que, posteriorment s’hi ha afegit endarrerit de la façana un primer pis amb un tancament modern que, tot i contrastar amb el vell edifici, ajuda a destacar-ne l’estil. 

De la planta baixa en destaquen les obertures de la porta i les finestres, amb les llindes semicirculars i les treballades reixes de forja d’aquestes últimes. L’arrebossat de les parets imita, a la zona de la porta, carreus de pedra i a cada extrem de la façana i podem observar unes lesenes o bandes verticals també simulant carreus.

Els antics respiradors i la balustrada del terrat, segurament fets de terracota, donen un toc de singularitat a la casa. Els dos pilars centrals de la barana estan coronats amb uns florits testos d’obra.

No hem pogut esbrinar l’any de construcció, ni l’autor del projecte d’aquesta casa.


Vallirana 57.

Al número 60 hi ha des de l’any 1934, la IMPREMTA SALVADÓ. L’impressor que posa damunt del paper, en negre sobre blanc o en colors, les publicacions que editem des de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri. Actualment és la tercera generació d’aquesta família qui continua, encara, davant de l’empresa. 


Parada nº 3: Casa Enrique Hugas.

Una mica més amunt, ens aturem davant del número 61. És la casa-torre de l’Enrique Hugas, el ric propietari de moltes de les cases, amb pisos de lloguer, del carrer.

L’any 1909 és va fer construir, per a ell i la seva família, una senyorial casa-torre. El mestre d’obres va ser, ho endevineu?... el seu constructor de capçalera, en Josep Masdeu i Puigdemasa.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar de planta baixa amb jardí posterior, pis principal, pis del servei i golfes. Una composició simètrica seguint els corrents i els cànons socials de l’època tot respectant la jerarquització dels espais que necessitava la classe promotora: la planta baixa -on es feien els actes socials- comunicada amb el jardí, el pis principal -amb els espais i dependències més íntimes-, el pis destinat al servei, amb les golfes i el terrat. 

Tot i que l’ornamentació de la façana és similar a la que hem anat veien en moltes de les altres cases, en aquest cas els carreus rugosos d’estuc i els relleus al voltant de les obertures, llindes de portes, finestres i respiradors de la cambra d’aire del terrat, semblen destacar més.

La casa està coronada amb una barana, sinuosa i decorada, que culmina amb un tirabuixó proper a les creus gaudinianes.

A l’interior es conserven, en molt bon estat, sostres motllurats originals, algun d’ells policromats i antics arrambadors de ceràmica.

La façana del pati interior, més sòbria, s’obre sobre un gran jardí a través d’una galeria amb dos nivells [3].

Fa anys, en aquesta casa hi residí una comunitat de monges de la Congregació de Jesús Pacient que actualment son a Can Trilla del carrer Gran de Gràcia. Al llarg de molts anys aquest edifici ha estar ocupat pel Centre de serveis a la gent gran Vallirana 61.


Vallirana 61. 

Davant, al número 64, hi havia el Taller metal·lúrgic d’en Julio de No. El taller era al baixos i en un altell hi tenien la vivenda. Hi produïen peces per a cafeteres i calderes de calefacció.


Anunci del taller Julio de No a La Vanguardia del 22-11-1955, pàg. 19

Al número 65, fent cantonada amb la placeta, hi havia una lleteria que utilitzava el jardí de la casa per tenir-hi un petit estable amb 4 o 5 vaques. Era la vaqueria de l’Antonio i la Victoria. Venien una llet i una nata boníssimes que, mentre la dona venia a la botiga, el lleter anava repartint pel barri. 

Travessem la plaça de Sant Joaquim, on també hi ha algun edifici modernista, com la Casa Saperas del 1910, atribuïda al mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez i promoguda, també, per en Enrique Hugas. Una mica més amunt, al número 75, hi veurem un altre edifici d’aquests mateixos autor i promotor. 


Parada nº 9: Abans de sortir del barri.

Des de la plaça de Sant Joaquim en amunt, principalment pel costat de la dreta, hi trobem un seguit de cases interessants.

Al número 70, fent xamfrà amb la plaça, hi ha una casa de planta baixa i pis, de molt bon aspecte. És la casa d’en Ramón Cuyàs [4]. Tenim la impressió que es tracta de dos habitatges independents. Els baixos amb la seva pròpia porta, amb una llinda semicircular, la reixa de forja i una finestra, també enreixada, que dona a la plaça. I el pis, amb una segona porta que en facilita l’accés i, segurament, també al terrat. A la planta de dalt hi ha dos balcons, un que s’obre a la façana principal i l’altre que ho fa a la plaça de Sant Joaquim. 

La barana del terrat està construïda per una balustrada de ceràmica o terracota.

No hem localitzat l’any de construcció, ni l’autor del projecte tot i que hem pogut documentar que, a primers del 1893, es va fer un condicionament de la façana [5]


Vallirana 70

Al costat, al número 72, hi trobem una bonica casa de planta baixa i un pis. En destaquen les llindes semicirculars de les obertures i els treballs de forja de portes, finestra i barana del balcó. A la façana, arrebossada, no hi ha cap altre detall que els respiradors, segurament de ceràmica, de la cambra d’aire del terrat. 

A la part del darrera de la casa, hi ha una alta torratxa coronada amb una balustrada de ceràmica. Aquestes cases, fins al número 76, tenen un jardí o pati posterior.

Tampoc hem sabut localitzar l’any de construcció, qui en va ser el propietari o promotor, ni l’autor del projecte.


Vallirana 72

Al número 74, continuant amb aquest seguit d’interessants torres, som davant d’una casa de planta baixa -destinat a local comercial (actualment hi ha un restaurant)- i un pis.

L’octubre del 1933, el llavors propietari Vicenç Baldrich, va fer una important obra de reforma i ampliació d’aquesta casa. S’hi va remuntar un pis, reformar els interiors i condicionar la façana. El projecte i la direcció de l’obra va anar a càrrec del Mestre D’Obres Jaume Sanllehy i Molist [6].

La façana està arrebossada imitant, als baixos i en unes sanefes verticals als extrems de l’edifici, carreus de pedra. 

La barana del terrat està decorada omplint, amb petites peces de ceràmica vidriada blanques i blaves, els panys entre pilars. 

El balcó del primer pis, corregut en tot l’ample de la façana, te dues obertures amb persianes de llibret i la barana bombada de forja.


Vallirana 74

Arribem davant del número 76. 

Al meu parer, una de les cases -d’aquest estil- més boniques del carrer. Segurament es tracta de la remunta d’un pis sobre una casa ja existent. No hem sabut esbrinar qui en va ser l’autor del projecte, el propietari promotor, ni l’any de construcció.

És d’un edifici de planta baixa i un pis, amb unes grans i treballades balconades d’obra a la primera planta i al terrat. Els respiradors de la cambra del terrat estan acompanyats d’una artística sanefa esgrafiada.

Hi podem veure, també, acolorits esgrafiats seriats amb figures geomètriques en els paraments llisos del primer pis, mentre que a la planta baixa la paret presenta un estucat -imitant un acabat d’obra vista fet de maó- amb una sanefa o faixa d’esgrafiats sota del balcó.

Les llindes i laterals de les portes i la finestra -amb reixa de forja- de la planta baixa, estan decorades amb unes motllures que ens recorden acabats gòtics. 


Vallirana 76. 

Al costat, al número 78, hi ha El Refugi de Sant Gervasi un bar-restaurant d’aquells “de tota la vida”. Inicialment el regentà en Lluís i la seva esposa (que els veïns més vells encara recorden) i, des del 2012, és la Carme qui en porta les rendes. És un indret tranquil i ideal per a fer-hi esmorzars, l’aperitiu o dinar-hi. 

Davant, al número 75, hi ha una nova casa promoguda per n’Enrique Hugas. Es tracta d’una reforma, afegint-hi dos pisos i condicionant tota la façana, d’una casa existent. 

El projecte, de l’any 1911, el va fer el mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez (que, aquell mateix any, edificà la Casa Santeugini del carrer de Septimània 33). Segurament, el propietari-promotor, encarregà una casa d’habitatges molt semblant -pel que respecta a l’estil i decoració de la façana- a les que ja tenia construïdes al mateix carrer; tot i que, en aquest cas, les ornamentacions florals semblen més abundants i ufanoses.

La planta baixa presenta tres obertures: una porta estreta i dos finestrals contigus. Al primer i segon pis hi ha balcons correguts, amb baranes bombades de forja molt treballades, mentre que els de les finestres de la planta baixa -alineats amb la façana- són de ferro fos. 

D’aquesta casa destacaríem, així mateix, l’element de coronament de la façana amb un pseudo-frontó de línies corbes i elements decoratius de caràcter floral.


Vallirana 75. 

Als números 79-81, on ara hi ha un bloc de pisos, hi havia, al número 81, la casa de Mª de les Neus Mansana, obra de l’any 1894 [7] del reconegut arquitecte Josep Domènech i Estapà. Aquesta casa, malauradament, entre els anys 1953 i 1954 es va enderrocar per a fer-hi el gran edifici, segons el projecte de l’arquitecte Joaquim Viladevall Marfà, que avui hi podem veure. 


Vallirana 81. Façana de la casa de Mª Neus Mansana segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (1894) (AMDSG)


Un altre dels element singulars que hi havia al llarg d’aquest carrer, com en molts altres del barri, eren els antics fanals [8]. Malhauradament, tot i l’interès de l’Associació de Veïns del Farró en que aquests es mantinguessin, l’Ajuntament inicialment els va respectar, però després -l’any 2013- els va fer desaparèixer [9].


Detall dels antics fanals que hi havia en aquest carrer.


Colla de Sant Medir passant pel carrer l’any 1989. Observeu, dalt a l’esquerra, els vells fanals (Foto Arxiu Colla Humorística)


A la cantonada de Vallirana amb Pàdua hi havia una “escola per a senyoretes” portada per les germanes Dolores i Teresita Sala, doña Dolores i doña Teresita com se les tenia que anomenar llavors. A aquella escola, de senyoretes distingides, hi va anar durant dos cursos (1916-1919) l’escriptora Mercè Rodoreda que vivia relativament a prop, al carrer de Manuel Angelon [10].

Arribem a la Ronda del General Mitre, on també hi conflueix el carrer de Pàdua, abans anomenat Sant Antoni de Pàdua.

La travessem.



Parada nº 10: Casa Tosquella. 

A l’altre costat, formalment fora del nostre barri i ja dins del de Putxet, als números 91-93, hi ha una veritable joia del modernisme barceloní: la Casa Tosquella. Es tracta d’una torre unifamiliar aïllada feta construir l’any 1889, pel comerciant enriquit a Amèrica, Antoni Tosquella, sota la direcció del mestre d’obres Joan Caballé. 

Va ser reformada [11], els anys 1906-1907, per l’arquitecte Eduard Mª Balcells i Buïgas que, amb una gran riquesa ornamental, li donà l’aspecte actual. La casa consta de planta baixa i un soterrani. En l’edifici es combinen els elements curvilinis i les línies trencades, propis de l’estètica modernista, amb altres de caràcter arabitzant. Les façanes són d’estuc de calç lliscat sobre suport de maó i esgrafiats al voltant de les obertures amb un repertori de motius geomètrics, florals i zoomòrfics. Les teulades de les dues torres són de ceràmica esmaltada i vidriada. Compta amb portes, reixes, baranes i detalls de forja molt treballada i de gran fantasia. 

La casa, envoltada d’un gran jardí -mutilat, els anys 70, per l’obertura de la Ronda-, tot i  l'aspecte de deixadesa que avui presenta, va ser declarada “Bé d’Interès Cultural del Patrimoni Històric Espanyol” l’any 1974 i actualment està catalogada com a “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya. Segons Elvira Farreras, durant uns anys, hi havia viscut el baríton cordovès Marcos Redondo. Explica també, aquesta emblemàtica cronista del Putxet, que el jardí estava voltat d’una reixa de ferro forjat, d’estil gaudinià, per on s’hi passejaven dos paons que se sentien cridat d’un tros lluny [12].

Al llarg d’uns anys hi va viure Mª Dolors Castells i Tosquella, la filla de l’home que va manar construir la casa. Mª Dolors Castells, que sempre s’oposà a que s’enderroqués la casa, es va enemistar per això amb una part de la família. La mateixa tenacitat que li va permetre quedar-se a casa seva li va costar l’herència. La dona sabia que aquella resistència a l’especulació i a la destrucció del patrimoni tenia un escut legal molt concret. L’únic que la va salvar de la voluntat familiar de vendre’s l’immoble va ser el contracte formal que Mª Dolors Castells tenia amb els seus pares. “La meva mare em va signar un contracte de lloguer. I encara sort, perquè gràcies a ell puc continuar aquí com a inquilina”, explicava ella mateixa a La Vanguardia l’any 2012 [13]. Mª Dolors Castells va morir l’any 2018.

Ha estat una veritable llàstima que aquest important edifici -una joia del modernisme català-, pel pas del temps i la manca de manteniment, s’hagi anat degradant sense que, després de tants anys, les institucions, que tenen la responsabilitat de vetllar per la salvaguarda i la conservació d’aquest “patrimoni protegit”, hagin sigut capaces d’arribat a un acord amb els propietaris.

A finals de l’any passat, sense que Mª Dolors Castells ho pugui ja impedir, la part de la seva família que encara és propietària de la finca la va posat a la venda per 1,4 milions d’euros [14].


Vallirana 91-93. Projecte de reforma de la Casa Tosquella (AMCB)


Vallirana 91-93, Casa Tosquella. Detall d’una de les façanes. 


Abans d’acomiadar-nos, un “caso curioso” 

Les fonts d’on, normalment, traiem la informació amb la qual documentem els articles i itineraris, son els arxius, municipals i privats, les hemeroteques i, evidentment, els nostres propis records o la memòria oral de molts dels nostres veïns o comunicants.

No sempre trobem allò que busquem, l’any de construcció d’una casa, qui en va ser l’autor del projecte, el promotor o el propietari, per exemple...; moltes vegades, contemplant alguna vella fotografia, ens costa situar-la o esbrinar qui son alguns dels personatges que hi surten... lligar caps no sempre és fàcil. 

Per un altre costat sovint, cercant una cosa, en descobrim una altra de molt més interessant..., la punta d’un fil que, seguint-lo, ens porta fins al cabdell... Apassionant.

Dic tot això perquè, com quan remenem una capsa amb velles fotografies, en aquesta ocasió al cercar, entre algunes hemeroteques digitals, una informació concreta sobre el carrer de la Cruz he trobat una “croniqueta”, si més no, curiosa. 

És una nota, publicada al diari La Vanguardia del 8 de març de 1902, sobre un incident ocorregut al carrer de la Cruz sota l’epígraf de “Un caso curioso”:


“Un caso curioso...” La Vanguardia 8 de març 1902, pàg. 2


Amb aquesta nota tragicòmica donem per acabat aquest itinerari, que confiem hagi estat del vostre interès. 

Fins al proper.


Agraïment i prec.- Per a la confecció d’aquest itinerari ens han estat molt útils els records i aportacions de na Francesca Piera, na Gleva Aulina, na Araceli Vilarrasa, en Xesco Ginjaume i na Ester Rodríguez, veïns del barri i, els dos darrers membres actius i destacats de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró. A tots ells el nostre mes sincer agraïment.

Cal admetre però que, tot i aquestes valuoses aportacions, aquest itinerari és parcial, recull només les nostres mirades, records i vivències. Les que la nostra edat i memòria ens han permès viure i reviure. Segur que ens hem deixat alguna botiga, entitat, personatge, fet o anècdota important o interesant en l’itinerari... Ens cal, doncs, la vostra col·laboració, la participació dels lectors i veïns, per -en una posterior edició- anar-lo actualitzant. Animeu-vos !!!. I, per endavant, moltes gràcies.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  





[1] VILARRASA ARACELI, Finestres del Farró, 30 d’agost 2020: “Targes d’escala”:

[2] Sovint era el mateix promotor o propietari qui, prenent una altra casa com a model, li demanava al constructor o director de la nova obra que en repetís o hi adeqües els acabats, les formes i els detalls decoratius “de moda” que allà hi havia. Cal tenir present també que, excepte en edificis singulars i exclusius, molts dels acabats, elements decoratius de pedra artificial o de serralleria, eren seriats i prefabricats -“de catàleg” podríem dir-; resultaven més econòmics i per això els veiem utilitzats, una i altra vegada, en molts edificis de l’època.

[3] Segons la “Gaceta Municipal del Ayuntamiento de Barcelona” nº 24 del 14 de juny de 1914, el propietari Enrique Hugas, demanà permís per a construir una galeria en la part posterior d’aquesta casa.

[4] Pel que hem pogut esbrinar sembla que en Ramón Cuyàs, era un destacat comerciant de productes de farmàcia que tenia un conegut i concorregut “dipòsit” al carrer Llauder 4 de Barcelona. 

[5] A l’Arxiu Municipal del Districte Sarria-Sant Gervasi hem trobat una petició, del març de 1893, a l’Ajuntament de Sant Gervasi (Exp. 4386/1893) dels hereus “de confianza” d’en Ramón de Cuyás, demanant permís per a pintar la façana d’aquesta casa.

[6] Expedient Fo-2411/1933 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Jaume Sanllehy i Molist projectà, construí i reformà nombrosos edificis modernistes especialment a l’eixample de Barcelona.

[7] Expedient 3690 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi. 


[8] Els vells fanals que recordem i podeu veure en algunes de les fotografies que il·lustren aquest itinerari, eren murals i situats a l’alçada dels primers pisos. El cos era de ferro fos i tenien un gran globus de vidre glaçat al damunt. Funcionaven amb electricitat, primer, amb bombetes o làmpades d’incandescència que, desprès, van ser substituïdes per d’altres de vapor de mercuri o sodi d’alta pressió. Sobre els fanals del barri del Farró recomanem que visiteu el post Alumbrando hasta el amanecer 



[11] Expedient Fo-2034/1906 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. 

[12] FARRERAS ELVIRA, “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Barcelona 1994, pàgs.96 i 97.

[13] VIVIR La Vanguardia 10 març 2012, Asediada por okupas i Un oasis abandonado en Mitre


Cap comentari:

Publica un comentari