31.5.22

L'Eladi Crehuet estrena "La filla de l'alcalde" al Teatre La Gleva

Els lectors de Coses dels Farró haureu gaudit dels articles de l’Eladi Crehuet que ens ha explicat com era la casa del seu avi, el dramaturg Pompeu Crehuet, al carrer Manuel Angelón i les activitats teatrals que s´hi feien[1].

L’Eladi té encara moltes més coses per explicar-nos sobre el barri però mentrestant ens mostra ara una nova faceta de la seva jubilosa i fructífera jubilació com a notari: la d’autor teatral. I per fer-ho, estrena una de les seves obres al teatre de La Gleva.

Ens trobem per parlar-ne al local del barri on ha instal·lat la seva petita editorial. És a l’edifici on hi havia la casa dels seus pares i on ara viuen els seus fills.

FF.- D’on sorgeix la idea de La filla de l’alcalde?

EC:- Quan el meu pare era notari de Tàrrega jo havia conegut al fill d’un notari que sempre deia això: un fill de notari no pot fer certes coses. Ell s’ho prenia molt seriosament i anava sempre molt ben vestit. A mi m'estranyava molt. Això ho he transformat en aquesta filla de l’alcalde, la Irene, que té una vida que es barreja una mica amb coses que jo he viscut; els col·legis majors universitaris, el teatre que hi fèiem. Hi ha anècdotes viscudes, altres explicades, l’impacte de l’arribada a Barcelona dels nois i noies que hi veníem a estudiar a finals dels anys seixanta i hi descobríem tot un món. 

FF.- Quan vaig llegir l’obra vaig veure que la Irene té exactament la meva edat i em va recordar moltes coses de l’ambient d’aquella època.

EC.- L’obra passa a la presentació d’un llibre però al final hi ha una sorpresa.

FF.- Això també ho coneixes bé perquè has fet aquesta editorial, El senyor ruc. La filla de l'alcalde és la primera obra que dones a conèixer però també n’has escrit d’altres. 

EC.- Sempre he anat molt al teatre i sempre he admirat molt als "teatreros" d’aquest país. Quan em vaig jubilar, vaig començar a escriure. Em vaig instal·lar en aquest local i vaig veure que hi havia el teatre de La Gleva aprop. Hi anava sovint i així vaig conèixer a l’Albert. Vam sintonitzar. A mi em sembla admirable la seva voluntat de recuperar un teatre al barri. Li vaig comentar que tenia aquesta obra i quan la va llegir em va dir: l’hem de fer segur. Aleshores el tema era trobar a una actriu que pogués assumir el repte d’aquest personatge que de fet són dos personatges.

Anem sortint i l’acompanyo al teatre on avui ha d’anar a assajar. Allí ens trobem a la Lali Barenys, l’actriu que acompanyarà a l’Eladi en aquesta aventura.

Lali Barenys i Eladi Crehuet a punt d'entrar al teatre

Per l’atzar de la vida la Lali és una persona molt estimada per mi i a qui admiro profundament com a actriu, com a poeta i com a creadora. En els seus espectacles la Lali utilitza la música, la paraula i el cant com a armes de cultura per commoure i per remoure consciències, per dir-nos que ja n’hi ha a prou de barbàrie, que si volem podem ser lliures[2].

FF.- Lali, que suposa per tu la participació en aquest projecte?



LB.- Tenia moltes ganes de col·laborar amb La Gleva. Hi havíem de fer l’espectacle de música i poesia Maleïdes les guerres i no el vam poder fer per problemes amb la COVID. Quan l’Albert em va proposar participar en la presentació de la Filla de l’alcalde, de seguida li vaig dir que sí. Aquest projecte és una sorpresa darrera l’altra, res és el que sembla. M’agrada molt passejar pel Farró, els carrers rodoredians m’inspiren per nous projectes ....

Hem entrat al teatre per una porta lateral i arribem a una sala d’assaig una mica destartalada, amb l’encant secret dels espais teatrals buits. En un tres i no res apareix una taula, dues cadires i un faristol. L’espai es transforma i ja som a l’escenari on transcorre La filla de l’alcalde.


L’Albert m’explica que aquesta presentació és un muntatge teatral a mig camí entre la lectura teatral i una representació complerta. Han tingut en Jango Edwards com a coach i el mateix Albert de la Torre ha fet la producció.

Me’n vaig abans no comenci l’assaig. Prefereixo no esbrinar les sorpreses abans d’hora. Ja vindré el dia de l’estrena.

Fent clic a la fotografia anireu a la pàgina del teatre on es presenta aquest espectacle 

I us tinc una sorpresa: si hi voleu anar, feu la reserva de les entrades escrivint a l’adreça lagleva@laglevateatre.com i a l'assumpte poseu ENTRADES FINESTRES DEL FARRÓ. Us faran un descompte important: 12 e enlloc de 20 e. 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  



Notes

[1] Podeu consultar aquests articles a: CREHUET, E., 2021, La torre d’en Pompeu Crehuet al Farró, Coses del Farró, nº 15, Sant Jordi, pag. 9; CREHUET, E., 2021, Escenes de la vida del Farró a principis del S. XX, Coses del Farró, nª16, Tardor, pag. 11; CREHUET, E., 2022, Una moguda teatral al Farró dels anys trenta, Coses del farró, nº17, Sant Jordi, pag. 9. 

[2] Podeu veure un tast d’aquests espectacles a: Maleïdes les guerres (i aquell que les va fer) i Canço de les molineres, poema de Mercé Rodoreda musicat per Carles Beltran per l'espectacle de Lali Barenys Volem (si volem), canta Namina.Si teniu ocasió us recomano que no us perdeu l’experiència de veure’ls al teatre.


20.5.22

Pep Arisa proposat pel Districte per rebre la Medalla d'Honor de la Ciutat

Avui si que és un dia de festa i celebració pel barri! I per aquest blog, encara més!. En Pep Arisa, amic i company en aquestes trifulgues de barri, ha estat proposat pel Districte per rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat.

En la presentació feta al Plenari en nom del Consell de Districte, el conseller Blas Navalón va dir, el passat dijous, que es proposa a en Pep “com a exemple d’un farronenc de tota la vida, interessat i apassionat pel patrimoni i la història del barri del Farró, aportant una contribució important a la comunitat”. No cal dir que la proposta va ser aprovada per unanimitat[1].

I és que ningú pot negar que en Pep és un exemple. D'història i d'històries del barri en sap un niu. Hi ha coses que les sap perquè les ha viscut o perquè els hi ha explicat la seva família, que viu al barri des que l'any 1855 s’hi va instal·lar la seva rebesàvia que venia de Calaf; altres les ha descobert investigant pacientment pels arxius, amb tenacitat i perseverança. I tot ens ho explica de manera planera i entenedora, amb aquesta senzillesa que diuen que és l’elegància dels savis. Els seus textos sempre fan ballar el cap als editors perquè els seus coneixements sobrepassen l’espai del paper i a ell li sap greu reservar-se els detalls o amagar-nos alguna dada.

En Pep el dia que en Joan Bosch ens va convidar a collir taronges del pati de casa seva, la darrera torre d'estiueig de la plaça Mañé i Flaquer.

La revista Coses del Farró va néixer, en part per culpa seva. Ara us explicaré com va anar perquè la cosa té la seva gràcia i el defineix força. Per la Festa Major del 2013 la comissió de festers li va demanar al Pep un petit article sobre la història del barri per acompanyar el programa i ell, sempre diligent, els va lliurar un magnífic treball de més de 30 pàgines sobre el Convent de les Joanes. Per la següent Festa Major, la del 2014, pensaren en repetir-ho però amb un altre racó o indret del barri. A mitjans de gener 2014, “...ens digué -segons ens expliquen els “festers” a l’editorial del primer número de la revista- que havia començat a preparar l’article per al programa d’aquell any. Havia pensat una passejada pel tot el carrer de Saragossa i que li estava sortint una mica llarg...” . Era evident que allò depassava el marc d’un programa de festa major, així que van decidir fer una revista on hi publicarien aquell treball i altres col·laboracions sobre el barri. [2].


                                    En Pep a una taula de barri sobre civisme l'any 2014

Tanmateix la continuïtat d’aquesta tasca, que ja fa vuit anys que dura, no s’entendria sense la seva manera de ser tan generosa i oberta com per anar sumant gent al projecte amb modèstia i sense personalismes.

Prova d’aquesta generositat és també la seva extensa col·laboració en aquest blog i els molts ànims i el suport que sempre m’ha donat per tirar-lo endavant.

Des d'aquí el volem felicitar i convidem a tot el veïnat a estar atents a la continuïtat d’aquesta iniciativa. Segurament quan a la tardor es faci el lliurament de la medalla, tots els fans d’en Pep no hi cabrem al Saló de Cent, però ja podem anar pensant en fer alguna cosa al barri, perquè això s’ha de celebrar.

Mentrestant, per si se us han passat o els voleu rellegir, aquí us deixo els liks als articles d’en Pep al Finestres.




Serie les mil paraules: col·lecció de fotografies antigues del Farró



Itineraris


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  



Notes

[1] Si voleu sentir tot el parlament ho podeu fer a les 2h 14 min. Del video del Plenari. Feu clic aquí. El blog de El Jardí de Sant Gervasi s'ha fet ressó de la noticia.


[2] L’article sobre Les Joanes va ser publicat posterioment a la revista. ARISA, P., El Monestir de Sant Joan de Jerusamel. Les Joanes del Farró, Coses del Farró, nº 4, tardor, 2015.

8.5.22

El 15 de maig, oportunitat per poder visitar la casa Tosquella

El proper diumenge 15 de maig, tenim l’oportunitat de visitar la casa Tosquella. L’ocasió és perfecte per conèixer aquesta magnífica torre modernista que, com recordareu, va ser recentment adquirida per l’ajuntament per fer-ne un equipament pel barri. (Podeu veure el post La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró).

En el marc de les activitats 48h.Open House BCN d’aquest any Espais Ocults ha organitzat tres visites guiades ( a les 11, a les 12 i a les 13 h) als jardins i als interiors de la casa. La visita será guiada per la historiadora Roser Diaz que us podrá donar tots els detalls de la envitricollada historia d’aquesta espendida casa. La visita és gratuita (cal pagar 1 e. per la gestió) i cal inscripció previa que podeu fer aquí a partir del 10 de maig a les 11.




Una casa d’indià

Sembla ser que els seus orígens, a finals del S. XIX, ja van ser complicats. El seu primer propietari havia encarregat la construcció al mestre d’obres Joan Cabané el 1889, però no va poder pagar el deute contret pel seu finançament i la va haver de subhastar. Així va ser com la va adquirir, força be de preu, l’Antoni Tosquella, un comerciant enriquit a les amèriques. 

La casa no reunia les característiques de luxe i modernitat que el nou propietari desitjava, així que li va encarregar una reforma a l’arquitecte Eduard Balcells. Això passava el entre el 1906 i el 1907, en plena febre modernista, i en Balcells era un jove prometedor que acabava de guanyar la plaça d’arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallés. Coneixedor i estudiós de l’obra dels grans arquitectes modernistes de la primera generació, l’obra de Balcells és caracteritza per un excés imaginatiu que el porta a utilitzar una gran riquesa de recursos ornamentals, jugant amb l’historicisme i l’arabisme. Ell mateix s’havia dedicat a la forja i a la vidrieria, que utilitza amb profusió al costat d’altres arts com la pintura, la fusteria, l’estucat, els esgrafiats i els esmalts. 

Tot això és veu clarament a la casa Tosquella on sostres, balcons, portes i reixats semblen sortits del somni d’un faune. Ens podem imaginar com va ser la vida en aquesta casa voltada d’un espaiós jardí. No hi devien faltar festes, saraus, ni històries galanes. Gràcies a l’Elvira Farreras sabem que durant uns anys hi va viure el baríton Marcos Redondo. En aquests temps un grup de paons que es passejaven pel jardí amb la cua estesa i els seus crits no deixaven dormir als veïns.

El contracte de lloguer entre una mare i una filla salva la casa

No sabem exactament a partir de quan hi va començar a viure la Mª Dolors Castells i Tosquella, netà de l’Antoni Tosquella que havia nascut a la casa i hi havia passat la seva infància. La seva mare li va fer un contracte com a llogatera. Com que l’obertura de Mitre ja estava anunciada, es possible que mare i filla sospitessin el que podria passar.

I finalment va passar. La piqueta va respectar la casa però va enderrocar la del costat que compartia la paret mitgera. Això va provocar un seguit de destrosses que van malmetre greument tan l’estructura com els elements ornamentals de la casa. També va obrir la caixa dels trons de l’especulació: una casa de pisos construïda en aquests terreny podria arribar a tenir 12 plantes.

Sembla ser que aquí va començar un enfrontament en el sí de la família dels propietaris entre els partidaris de l’enderrocament de la casa per construir pisos i la Mª Dolors que, emparada en el seu contacte de lloguer, no ho va permetre.

El 1974 diverses entitats es mobilitzen al costat de la Mª Dolors i aconsegueixen que la casa sigui declarada Monument Històric Artístic de caràcter provincial. Els intents d’enderrocament s’aturen però comença un llarguíssim període d’abandonament durant el qual la casa s’ha anat deteriorant inexorablement. La Mª Dolors és desheretada i la casa passa a pertànyer a la seva neboda. Durant la dècada dels vuitanta de tan en tan surt a la premsa la imatge inaudita d’una avia de 80 anys vivint sola en una esplèndida casa mig enrunada, en la que també s’han instal·lat una trepa d’okupes que omplen el jardí de trastos i escombraries. També es publiquen queixes dels veïns perquè tot això arriba a afectar la salubritat i la seguretat del lloc. Sovint han de passar als bombers per evitar la caiguda de runes al carrer. Finalment la casa es declarada “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya, però després d’alguns intents de negociació amb l’administració no s’arriba a concretar res.


Edifici modernista a la venda a Whallapop

I el temps va passant fins que el 2018 mort la Mª Dolors Castells i la propietat la posa la casa en venda. En demanen 1,4 milions d’euros. Una parcel·la de 740 m2, al peu de la Ronda del Mig, amb 650 m2 ocupats per un edifici modernista que no es pot enderrocar, que està en molt mal estat i que és molt costos de restaurar. Els venedors ho intenten per tots els mitjans i la premsa s’omple de titulars com “Edifici modernista a la venda a Whallapop”. Tractar una de les millors obres d’Eduard Balcells com a una andròmina de segona mà no sembla de bon gust.

Malgrat tot a l’estiu del 2021 l’edifici és a punt de ser adquirit per un grup inversor internacional que planeja fer-hi un centre de negocis. Tanmateix els compradors es fan enrere i això dona noves oportunitats a l’administració. La pressió veïnal empeny fort i comença a visualitzar-se, com un somni, la possibilitat d’una casa Tosquella convertida en equipament públic.


Final esperançat

Finalment i una mica per sorpresa, ja que les negociacions finals es duen amb molta discreció, el 18 de novembre del 2021 el districte convoca a les entitats del barri del Putxet i del Farró a la porta de la casa. Els va convida a entrar al jardí i allí el regidor Albert Batlle anuncia l’acord municipal de comprar la casa Tosquella per rehabilitar-la i fer-ne un equipament especialment dedicat a la gent gran del districte.

Ara l’ajuntament afronta un gran repte: rehabilitar la casa i adaptar-la als seus nous usos conservant i restaurant tots els elements estructurats i ornamentals que li donen valor. Això val molts diners. Caldrà molt coneixement, seny i rauxa a mans plenes i grans dosis de pacte i negociació. Com passa sovint, és probable que els interessos locals i referits a l’ús inmediat estiguin en contradicció amb els interessos més generals de conservació del patrimoni. Esperem que el districte organitzi un procés participatiu per poder-ne parlar tots plegats.

Mentrestant visitar la casa, conèixer millor la seva història, enamorar-nos de cadascun dels seus detalls, és una bona manera de començar a participar. I tot això ho podem fer el dia 15 de maig.

Bona festa de l’arquitectura!