Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1800-1849. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1800-1849. Mostrar tots els missatges

20.6.20

Matilde Díez (2): La perla del teatro español

Anteriorment  a aquesta serie:

Matilde Díez (1): L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs


La premsa de l’època li solia donar aquest sobrenom que li va posar el mateix José de Espronceda. Mai cap actriu ha tingut tanta anomenada i ha comptat tant incondicionalment amb el fervor del seu públic.


Va néixer a Madrid el 1818, filla d'una parella d'actors. El pare era un lliberal que va haver de fugir a Lisboa el 1823, des d’on va anar a instal·lar-se a Cadis amb la seva família. Allí és on la Matilde, amb només 9 anys, comença a treballar al teatre interpretant papers de nen i de nena[1].  El seu talent fa que la contractin a Sevilla i d'allà arriba al Teatro del Principe de Madrid avalada pel seu director Juan Grimaldi[2]. En aquest teatre, amb només 16 anys, obté un gran èxit amb la comèdia de Martínez de la Rosa "La niña en casa y la madre en las mascaras" que la dispara a l' èxit. Un éxit que ja no l’abandonarà mai més[3].

L’éxit d’una jove actriu




Retrat a llàpis de Matílde Díez entre 1850 i 1860.
Autor: Federico de Madrazo. Font MAE

Quan va arribar al Teatro del Príncipe, Julian Romea (1818-1863) n'era el primer actor. Romea era l'introductor a Espanya del mètode natural, o naturalisme escènic, que va anar excloent dels escenaris la gesticulació exagerada, les cantarelles i esgarips amb que es solia actuar anteriorment. Famós a més a més per l'acurada elegància amb que vestia la levita i el mocador al coll, poeta, director i escriptor de teatre, aquest galant per antonomàsia encarnava l'ideal d'home romàntic. 

Es diu que va ser un amor a primera vista. Es van casar el 1836, quant tots dos tenien només 18 anys i el 1837 van tenir el seu primer i únic fill, Alfredo Romea Díez. 



Retrat a llàpis de Julian Romea entre 1850 i 1860.
Autor: Federico de Madrazo. Font MAE

La seva atracció es basava en una compenetració perfecta a dalt de l’escenari que feia d’ells la parella ideal. Tot i amb això les desavinences en la vida quotidiana i les tensions professionals van fer que la seva unió dures ben poc temps[4]


Antonio Maria Esquivel, Ventura de la Vaga leyendo una obra de teatro en el Teatro del Principe (1846). Museo Nacional del Prado. Matile Díez -tercera figura asseguda de la dreta, amb ventall i faldilla verda-  amb 28 anys ja era una actriu consagrada i apareix al costat del seu marit Julian Romea que en aquell moment era el director del teatre 


Matilde vola sola


Als voltants de 1849 va ser nomenada actriu de càmera d' Isabel II. El mateix any, en motiu de l'estrena de Traidor, inconfeso y martir[5]Jose Zorrilla va dir d'ella: 

"Matilde era la gracia, el sentimiento y la poesía personificados sobre el escenario,... su voz de contralto, un poco parda, que no vibraba aguda y estridente, era como el violín de Paganini, y que al comenzar a hablar hería las fibras del corazón de los espectadores, que la seguían esclavos de su voz a donde ella quería llevarlos,..... los versos salían de su boca como esculpidos en láminas invisibles de sonoro cristal, como perlas arrojadas en un plato de oro. El arte de Matilde reverberaba con tal intensidad que subyugaba al público."[6]

Igual que Romea, Matilde utilitzava un mètode natural, més modern que el del teatre de l’època i tenia, a més a més, una gran intel·ligència per captar i expressar el caràcter dels personatges a qui donava vida. Veiem com ho diu un autor del moment:

 “Pero las cualidades más notables entre las muchas buenas que adornan a esta interesante actriz,....... son la rara inteligencia con que sorprende ... la intención del autor en la parte más filosófica de las palabras que recita, la maestría con que se desenvuelve y hace penetrar al público en aquellos ocultos pensamientos que son el alma de un drama, y sobre todo, el timbre y la entonación de la hermosa, de la sin igual voz con que la dotó la naturaleza [7].

Aquestes condicions i una inesgotable capacitat de treball, que la va portar a representar un gran nombre d'obres i a actuar en molts països i innombrables ciutats, li van valer un gran reconeixement dels intel·lectuals de l’època i una gran estimació del públic. Es diu que quan sortia a saludar el públic li llançava flors, corones de llorer i fins hi tot joies. 

El 1853, quan tenia 35 anys, se’n va a “fer les Amèriques” com deien els actors de l’època i es contracta amb la companya de Manuel Catalina per fer una gira pels millors teatres d' Amèrica Llatina. Aquesta gira, que va durar cinc anys, la consagrarà com la millor actriu a banda i banda de l’oceà i  suposarà la separació definitiva de Julian.

Quan Matilde va tornar d’Amèrica el 1857 encara va actuar amb Romea al Teatro del Circo de Madrid, però a partir del any següent s'incorpora altra vegada al Teatro del Principe on fa brillantisimes temporades amb Manuel Catalina, actuant a Madrid, a Barcelona, a Cadis i a moltes altres ciutats d’España.

I així va seguir fins a deixar el teatre al 1875, amb només 57 anys, per anar a ocupar la Càtedra de Declamació de la Escuela Nacional de Música y Declamación on va exercir com a docent, amb gran èxit i dedicació, fins al final de la seva vida[8].

Poques actrius són mereixedores de paraules com aquestes a la historia del teatre:

"Tan Grande, legítimo y universal fue el triunfo de Matilde Díez que, desaparecida del teatro, ya este carece de interés.....Matilde Díez era tan grande que no solo eclipsó a cuantos la precedieron en la escena, sino que extendió su hegemonía hasta después de muerta, impidiendo que ningún otro nombre de mujer se escriba más alto que el suyo y haciendo pesar el recuerdo de su arte sobre todas las artistas que se propusieron continuar su genio".[9]

 

Matilde Díez a Barcelona


Matilde Díez va tenir sempre una gran relació amb la ciutat de Barcelona. Hi va actuar molt sovint, hi va tenir grans èxits teatrals, s'hi va casar i hi va viure llargues temporades.

Sembla ser que la primera vegada que va venir va ser al 1836 quan, molt jove, ja era una reconeguda actriu del Teatro del Principe. Així ho recull Francisco De Paula Mellado:

"Con gran sentimiento de los madrileños se contrató la Matilde para el teatro de Barcelona por todo el año cómico 1836 al 1837....Con entusiasmo se esperaba a Matilde en la capital de Principado y con más entusiasmo fue acogida en su primera salida. La sorpresa paso en breve a ser admiración y a poco tiempo delirio. Imposible parece que actriz alguna haya encontrado más simpatías, imposible parece pueda obtenerse un triunfo más completo." [10]

Fou durant aquesta primera estada a Barcelona que Matilde es casà per poders amb Julian Romea. Pensem que en aquell moment el viatge Barcelona-Madrid es feia en diligencia i comportava molt temps i no poques aventures e incomoditats.
Desprès d’aquesta primera temporada, les actuacions de “La Matilde” a Barcelona es van sovintejar, de manera que es diu que va arribar a viure-hi llargues estades i fins hi tot va estrenar una obra en català. Es tracta de l’obra de l’autor vilanoví Francesc Vidal i Torrent titulada “Una noia com un sol” que va ser estrenada el 1861 al Teatre del Círcol on la Matilde actuava sovint.[11] Es de suposar que, per poc be que ho fes, el públic barceloní es devia entusiasmar d’allò més en sentir-la parlant en català[12].

A la seva maduresa, quan ja s'havia acomiadat oficialment del teatre, seguia actuant amb gran èxit a Barcelona. Aquestes referències fan palesa la gran estima en la que el públic de Barcelona tenia per Matilde Díaz i que ella corresponia des de la seva casa de Sant Gervasi. Però on era exactament aquesta casa? 


Aquesta història continua a :

Matilde Díez (i 3) : A la recerca d’una casa a Sant Gervasi




[1] La Vanguardia 20 de gener del 1883. Apunt biogràfic del dia de la seva mort.

[2] Situat a la plaça Santa Ana, aquest és un dels teatres més antics i prestigiosos de Madrid. A partir del 1849 prenguè el nom de Teatro Español.

[3] La biografia més complerta que he trobat, però que arriba només fins al 1846 en que va ser escrita, es troba a l'article Doña Matilde Díez a: MELLADO, F.P:; (1846) Diccionario Universal de Historia y de Geografia, Madrid, Tomo II. 
Aquest text és la font d'on veu l'autor desconegut de  "La perla del teatro español: Biografía de la actriz doña Matilde Díez", México, Imprenta de F. Escalante y Compacadena. Publicat el 1855 amb motiu de la gira de l'actriu pels països iberoamericans.
Podeu consultar també Real Académia de la Historia, Biografia de Matilde Díez  i l'entrada Díez (Matilde). Biog., a: Enciclopedia Universal IlustradaESpasa-Calpe, Tomo XVIII, Espasa Calpe S.A., Bilbao

[4] Segons la seva biografia al  Museo Romantico de Madrid On line el seu matrimoni només va durar 7 anys
[5] Aquesta obra havia estat escrita especialment per a Julian Romea, que era molt amic de Zorrilla
[6] Citat a Díez (Matilde). Biog., a: Enciclopedia Universal Ilustrada Espasa-Calpe, ob.cit.
[7] 1855: La perla del teatro español: Biografía de la actriz doña Matilde Díez, ob.cit.

[8] REAL ACADEMIA DE LA HISTORIABiografia de Matilde Díez , ob cit. 

[9] DIAZ DE ESCOBAR, N., 1924, Historia del Teatro Español, Montaner i Simón Editores, Barcelona, Tomo II, l, pag. 149

[10] MELLADO, F.P., (1846) Diccionari Universal de Historia y de Geografia,  ob. cit.
[11] La Gran Enciclopedia Catalana diu que Matilde " Residí molts anys a Catalunya, i actuà alguns cops en teatre català (el 1861) estrenà Una noia com un sol, de Francesc Vidal i Torrent”.

[12] Al “Almanaque del Diario de Barcelona para el año 1861 (Cuarto año)” hem pogut constatar l’actuació de Matilde amb Manuel Catalina al Teatro del Circo Barcelones. En la programació de la temporada es fa constar que “Las funciones en las que tome parte Doña Matilde Díez, se llamaran exraordinarias, aún cuando irán incluidas en el abono” 

27.9.16

La riera de Cassoles, un nom reivindicat


Al darrer número de Coses del Farró, la Plataforma Riera de Cassoles  va publicar un article sobre la mobilització del veïnat per canviar el nom de l'avinguda Princep d’Astúries pel de Riera de Cassoles (1). 

Arrel d'aquesta moguda i de l'acte que va tenir lloc el 27 de maig a la Casa Sagnier sobre el tema, es va evidenciar la necessitat de reunir i sintetitzar  el coneixement que tenim sobre aquest indret i, sempre diligent, en Pep Arisa va posar fil a l'agulla. 

Aquí teniu el producte del seu treball, publicat a El Jardí de Sant Gervasi del mes de Juliol  (2). Una magnifica síntesi que ens permet precisar molts noms i conceptes i, alhora, evocar els paisatges relictes que s'amaguen sota l'asfalt. Si el llegiu amb els ulls de la imaginació ven oberts us portarà des dels peus de Collserola fins al cor del Pla de Barcelona seguint el viatge que faria un petit gra de sorra arrossegat per les aigües de la pluja.  










Notes:

(1) Podeu consultar aquest article a la pàgina 31 de Coses del Farró nº 5
(2) Arisa, J. 2016, La riera de Cassoles, El Jardí de Sant Gervasi, nº 20, pag. 24

31.1.14

D'on ve el nom de Farró?



Som al final del més de gener, així que toca tancar per primera vegada l'espai de participació del blog: la pregunta del mes.

Onze persones han contestat la pregunta, d'on ve el nom de Farró?. Per ser la primera vegada trobo que està molt bé. Així que moltes gràcies a tots els que heu tingut l'amabilitat i les ganes d'entrar en aquest joc. Anem a veure els resultats.



Del nom d'una masia que hi havia a prop de la Plaça Sant Joaquim 2
Del  nom del propietari dels primers terrenys que es van urbanitzar 5
Del nom d'un torrent que baixava pel carrer Vallirana 1
Del nom d'un cereal que s'hi va conreuar fins al S XIX 3

I…., si senyor, la que guanya és la bona! 


L'origen del nom del barri ve del cognom de Silvestre Farró. A primers del S.XIX aquest personatge era propietari d'una finca rural i hi va fer construir unes cases amb les façanes arrenglerades de manera que formaven un carrer que se'n va dir Farró i que és el que a partir del 1929 coneixem amb el nom de Sanjoanistes (Per cert que sobre el convent de les Joanes que va donar lloc a aquest canvi de nom tenim un magnífic article publicat per en Pep Arisa al Programa de la Festa Major de 2013).


Ens hem d'imaginar que el territori que avui és el Farró a les primeres dècades del S.XIX es trobava en un entorn plenament rural i que aquestes edificacions van suposar un dels primers nuclis urbanitzats del municipi, aleshores encara independent, de Sant Gervasi de Cassoles.

A l'impuls de la demanda, que va anar creixent a mesura que els mitjans de comunicació acostaven la zona a Barcelona, els propietaris de les finques rurals parcel.laven la seva propietat per vendre i construir en els solars resultants. Per fer-los accessibles havien de cedir terrenys per fer-hi carrers i per això es va estendre el costum de donar al carrer el nom del propietari.  Al mateix Putxet en tenim bons exemples com el carrer Beltran i el carrer Musitu o, en altres barris de Sant Gervasi, el carrer Brusi, Laforja, Santaló, Calvet. Tots tenen aquest mateix  origen.


En el cas del Farró, la capacitat de passar de nom d'un carrer a nom del barri ja ens parla de la voluntat del Farró de mantenir-se com a unitat. Una voluntat que també s'expressa en el manteniment d'una Festa Major pròpia.



Repeteixo, gràcies a tots els que heu participat, tant si l'heu encertat com si no, i a veure si els que responeu la pregunta del mes de febrer sou encara molts més.