Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1897-1936. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1897-1936. Mostrar tots els missatges

15.5.24

La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim: el veritable nom de l'anomenada Casa de la capelleta de Sant Pancràs

Pep Arisa

A finals del passat més de febrer vàrem rebre, a la redacció del «Finestres del Farró», un amable comunicat del senyor Joan-Antoni Passaret i Díaz, un nonagenari i agradable veí del barri, on ens feia saber que aquesta casa la va fer construir, entre els anys 1928 i el 1930, el seu avi Joan Passaret i Lostaló.

El senyor Joan-Antoni, potser, ho degué fer cansat -i amb raó- de que, en nombroses referències i passejades pel barri, tothom -també nosaltres- anomenés la casa que hi ha als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim, únicament amb el nom de «la casa de la capelleta de Sant Pancràs»...(El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim).

La casa Passaret actualment (Foto A. Vilarrasa)

Aquesta casa -a més de ser la de la capelleta de Sant Pancràs- és, ens va dir i documentà, la de la seva família, els Passaret, que ja consten en documents de mitjans del segle XVIII.

La capelleta de Sant Pancràs (Foto A. Vilarrasa)

El 1835, un d’ells, en Francesc Passaret i Pujol i la seva esposa, vingueren a viure des d’Organyà a l’Alt Urgell, fins a Sant Gervasi, concretament al barri del Farró.



Francesc Passaret i Rocamora, fuster i regidor de l’ajuntament de Sant Gervasi

El 14 de febrer de 1835, hi va néixer el primer santgervasienc de la nissaga, en Francesc Passaret i Rocamora, que amb els anys, casat amb Josepa Lostaló, establi l’any 1870 un taller de fusteria al llavors transitat carrer de Sant Josep (l’actual Guillem Tell) xamfrà amb el de Sant Felip (avui Saragossa).


Francesc Passaret i Rocamora i Josepa Lostaló i Bruguera

En Francesc Passaret i Rocamora va ser, durant molts anys, Regidor -del febrer de 1872 al novembre de 1873 i del juliol de 1881 al juny de 1885 (1) - i Interventor de l’Ajuntament de Sant Gervasi. «Del seu casament amb Josepa Lostaló van néixer quatre fills, dues noies i dos nois. Un d’ells, en Joan, va ser el meu avi...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.


Joan Passaret i Lostaló, fuster i primer constructor de la casa 

En Joan Passaret i Lostaló, no es dedicà -com el seu pare- a la política municipal, però si que continuà, amb força èxit, l’ofici familiar: la fusteria. 

Traslladà el taller al mateix carrer de Guillem Tell nº 23, al costat mar, entre Saragossa i Vallirana, a tocar d’on antigament hi havia la farmàcia Samarach. S’especialitzà en la fusteria d’obres i tingué com a bon client al Dr. Salvador Andreu que el 1897 havia iniciat la urbanització de l'heretat del Frare Blanc (2), la construcció de l’Hotel Florida i el Parc d’Atraccions de la muntanya del Tibidabo.

L’avi Passaret i Lostaló, a més de fuster, era una persona d’«ordre» i socialment compromesa, «... va pertànyer al Sometent del que va ser sots cap abanderat, fins i tot -no sent militar- el Capità General de Catalunya, Don Emilio Barrera li va concedir la Creu al Mèrit militar amb distintiu blanc i la Medalla de la Constància del Sometent, pels mèrits de les seves actuacions a favor del poble...» segueix explicant en Joan-Antoni.

Joan Passaret i Lostaló

Amb l’important creixement de clients que li va proporcionar les feines i els contactes amb el Dr. Andreu, hagué d’ampliar el negoci, «... canviant les màquines de gas que tenia per altres d’elèctriques; va comprar un solar de 350 m2 situat en la confluència del carrer de Vallirana, Plaça de Sant Joaquim i Septimània per edificar-hi un edifici on tenir el taller i una residència per la seva família. Quan ho va comentar al seu arquitecte, Antoni Mª de Ferrater, aquest li va aconsellar que hi construís també pisos, perquè els lloguers que en trauria l’ajudarien a pagar les despeses del taller. Li va agradar la idea, però com que no tenia suficients diners per pagar tota l’obra, va decidir construir, a més del taller dels baixos, tan sols dues plantes, però volgué que els fonaments, bigues de ferro i murs fossin per aguantar sis plantes, amb la confiança que més endavant podria remuntar l’edificació sense haver de tocar l’estructura...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.

«Va aconseguir els permís d’obres el 7 de juliol de 1928, sent el certificat d’acabament d’obra el 5 de febrer de 1930. A la façana que dona a la plaça Sant Joaquim, hi va col·locar una capella dedicada al patró de la feina, Sant Pancràs, que ell col·loquialment l’anomenava “Sant Pancaràs”. Va ser el Sant de la seva devoció perquè no li faltes mai la feina. D’aquí ve doncs el perquè de la «capelleta»» continua. Als baixos, alts de sostre i espaiosos, hi va instal·là el taller, «...l’avi va ocupar el principal 1ª amb la meva tia encara soltera, i els meus pares el principal 2ª on el mes d’Octubre d’aquell mateix any (1930) hi vaig néixer jo...» afegeix.

La Casa Passaret abans de l’ampliació i reforma de l’any 1967

Targeta comercial del taller de fusteria dels Passaret (fundat el 1870)


«Tot va anar funcionant normalment fins que, el 18 de juliol del 1936, va esclatar la guerra civil. Quan va acabar el conflicte, el meu avi va considerar-se massa gran per reiniciar novament el taller i va llogar el local, primer a un tal Ricardo Cama que s’hi va estar uns quants anys, i quan aquest va marxar el va llogar a un tal Pere Conill que hi va fer un taller d’orfebreria.» 


La casa Passaret assoleix el seu aspecte actual

L’any 1967 -amb el pare ja jubilat- el nostre interlocutor, informant i entranyable veí, Joan-Antoni Passaret, decidí concloure l’obra iniciada pel seu avi, ampliant i reformant l’edifici de la plaça Sant Joaquim i els carrers de Septimània i Vallirana, amb dues plantes més, un àtic i un sobreàtic i transformant els baixos en un altell (per a despatxos) i diversos locals comercials. Per això comptà amb la col·laboració de l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals i l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas (3).

La CASA PASSARET és, doncs, la culminació d’un vell somni familiar i un «monument» ben viu a l’esforç de tota una família. Ben segur que Sant Pancràs hi te quelcom a veure...


Imatge de la trobada, el 14 de març passat, amb el Sr. Joan-Antoni Passaret i la seva filla Rosa.


Notes


(1) En Francesc Passaret, un cop escollit regidor municipal, argumentà la impossibilitat de mantenir el càrrec per raons professionals i excés de feina, presentant la renúncia a aquests càrrecs -el juny de 1882 i el gener de 1884- però, reunit el consistori, les seves peticions no van ser acceptades argumentant l’alcalde que la llei, per aquests supòsits, no ho permetia. 

(2) Es tractava d'una mena de ciutat-jardí per a famílies adinerades de Barcelona contruida al voltant d'una gran avinguda, l'actual avinguda Tibidabo, que unia el passeig de Sant Gervasi amb el peu del Funicular.

(3) Carpeta 83158, Exp. Q 132 de l’AMCB

(4) L'entrevista la vam fer al Pa de Sucre, el cafe que actualment ocupa la planta baixa del edifici i que abans portava per nom L'Espiga del Farró


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.





14.4.24

Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada nº 7 : De Guillem Tell al passatge Laforja

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 









Sortim del Farró travesant el carrer Guillem Tell pel lloc on hi havia hagut un pont per sota del qual passava la riera. Aquest pont suportava les vies del tamvia 17 que venint del carrer Aribau i de la plaça Molina, entrava al Farró per Guillem Tell per girar Saragosa amunt. 

En aquest tram de l'itinerari travessarem Can Regàs i arribarem fins a un curiòs passatge. Farem el camí seguint la llera de la riera per no perdren's cap pista del seu pas.

                          Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Des de la xurreria la riera es perllonga fins el carrer Lincoln, al davant de la cruïlla amb el carrer Matilde Diaz. Aquí també la forma irregular en l’aprofitament de l’espai ens dona compte del pas de la riera.

Discontinuïtat en les façanes del carrer Lincoln, a l’alçada de Matilde Diaz.


Can Regàs i la finca dels España

A partir d’aquest punt la riera es separa definitivament del carrer Balmes per travessar la finca de can Regàs, antiga propietat del la família España. 

La cantonada de Lincoln amb el carrer Matilde Díez ens pot ajudar a situar-nos millor. Aquest carrer tan curtet va ser obert des de Saragossa a la riera quan el carrer Lincoln encara no existia. (Matilde Díez: L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs) (1).


Can Regàs era una gran propietat de més de 80.000 metres quadrats, propietat de Baltasar d’España, noble i regidor perpetuo a l’ajuntament de Barcelona, que anava des de la riera de Cassoles fins a la riera de Sant Gervasi i el carrer Alfons XII; i des del carrer Guillem Tell, abans carrer Sant Josep, fins al carrer Laforja.[2]

Plànol inclòs a l'expedient: Urbanització i Plànols de Terrenys a Sant Gervasi, Relatius a Donya Francisca Orteu d'Espanya.1874. AMDSSG

Com es pot veure al plànol que acompanya l’expedient d’urbanització del 1874, la propietat estava travessada per la riera i afectada pel pas del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Més endavant ho serà per l’obertura del carrer Balmes. 

Els España eren uns grans terratinents que posseïen extenses propietats per tot el pla de Barcelona i més enllà. Però no per això deixaven d’estar atents al que passava als voltants de les seves terres al municipi de Sant Gervasi. Segurament que el “regidor perpetuo” estava al cas dels plans de construcció del ferrocarril que havia de passar per la seva finca.

Per mala sort no ho va poder veure. Va morir un any abans que, el 1863, s’inaugurés el ferrocarril amb dues estacions que havien de revaloritzar molt els seus terrenys: la de la plaça Molina en terrenys de can Regàs i, a tocar de la propietat, l’estació de Gràcia, situada al límit entre Gràcia i Sant Gervasi.

Tanmateix la seva vídua, Francesca d’Orteu, va seguir vetllant per la fortuna de la família i ràpidament posà en marxa la urbanització de la finca[3]. El 1874 presenta el pla definitiu que convertiria el camí termener que la limitava, en el carrer Sant Josep – avui Guillem Tell- i obriria dos carrers de mar a muntanya, a banda i banda de la riera, que portaran el nom dels propietaris: España pel difunt patriarca, que correspon a l’actual carrer Lincoln; i Orteu, per la seva dona, carrer que posteriorment desapareixerà amb l’obertura de Balmes.

Al plànol podem veure que l’antiga casa de can Regàs estava situada entre el carrer del Preso[4] – actual Madrazo- i La Forja, probablement a l’alçada de l’actual número 12 de Lincoln, en una gran parcel·la que arribava fins a la riera. El projecte d’obertura del carrer parteix aquesta parcel·la pel mig i deixa la façana de la casa alineada amb el carrer España.

Es interesant observar la presencia de la riera en els perfils que acompanyen al plànol. 



En el perfil del carrer Espanya podem veure el pronunciat pendent que correspon a la llera. 


El carrer Riera de Sant Gervasi 

Arribem fins on Lincoln aboca al carrer Laforja i una mica a la dreta trobarem un dels vestigis més clars del pas de la riera. Al costat del número 9 del carrer hi ha un passatge, avui privat, on veiem el rètol del taller Auto-reparació J. Ferré.


En aquest passatge hi hagué durant molts anys una placa de les que s’utilitzen per indicar el nom del carrer que deia: Riera de San Gervasio. 

Placa situada a l’inici del passatge que surt del carrer Laforja, 9. Foto Pep Arisa, 1996


A sobre la porta podeu veure les marques de l’antiga placa arrencada. Foto A. Vilarrasa 2021.

L’existència d’aquesta placa ens faria sospitar que, almenys en algun període de temps, la riera havia tingut categoria de carrer. Segons ens han comentat el veïns el passatge va funcionar com a carrer durant molts anys. Hi havia diferents establiments que tenien porta a l’actual passatge. Això es pot veure en l’estructura de l’edifici de Lajorja 9, ja que la paret que dona al passatge no és una mitgera, sinó que presenta portes i finestres. 

Aspecte actual del passatge

On ara hi ha el taller hi havia hagut una vaqueria amb porta al carrer de la Riera. Un d’aquests establiments era un barber que diuen que quan es va jubilar es va endur la placa del carrer com a record [5]

En Josep Ferré encara conserva al seu taller aquesta argolla que s’utilitzava per fermar els animals a la vaqueria que hi hagué on ara hi ha el taller

El pendent d'aquest passatge arriba quasi al 7%, més del doble del 3% que es considera normal al Pla de Barcelona. Aixó ens fa pensar que el pendent fos modificat per ajudar a canalitzar les aigues cap a l'embornal que veurem més endavant.

Estem quasi arribant al punt on les aigues de la riera de Sant Gervasi abocaran al naixement de la riera de'n Malla. A la propera entrada veurem on passa això.

Continuarà

Notes


[2] PORTAVELLA, J., 2010, Els carres de Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, p.24.

[3] Els dos plans d’urbanització daten del 1867 i del 1874

[4] Aquest carrer, avui anomenat dels Madrazo, es va dir originàriament carrer “Progreso”, però al plànol se’l anomena “calle del Preso”. També es curiós observar com al carrer Alfons XII se’l anomena Calle del Colegio en referencia al “Colegio Carreras” que estava al costat d'on es va situar l’estació de la plaça Molina.

[5] Tot i que aquest “carrer de la riera” no consta en els nomenclàtors de carrers de la ciutat, l’hem trobat en diferents expedients. En alguns s’utilitza el nom genèric de carrer de la riera com a terme per delimitar un territori, barrejat amb noms d’altres carrers de la zona. En altres es parla específicament del “carrer Riera San Gervasi”. Presentem aquí alguns exemples d’aquest segon cas: al 1902 la Societat El Tibidabo demana permís per enllumenar diferents carrers de Sant Gervasi, entre ells el carrer Riera de Sant Gervasi. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 12, Núm. 1316 (10 set. 1902) Ed. Vespre, pag. 2); el 1922 l’Ajuntament dona permís per enrunar dues cases emplaçades als carrers Alfons XII i Riera de Sant Gervasi ( Gaceta municipal de Barcelona: Any 09, Núm. 14 (5 oct. 1922); també el 1922 es parla del carrer Riera de Sant Gervasi com a un dels afectats per l’acabament de la xarxa de clavegueram. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 32, Núm. 8275 (30 set. 1922) Ed. Vespre pag. 9) Finalment com a dada curiosa hem trobat el carrer Riera de Sant Gervasi al padró d’habitants de Sant Gervasi del 1895, on consten els habitants de només dos edificis: el número 1, amb un sol habitatge i el número dos amb baixos 1º, 2º i 3º; primer pis amb 1º i 2º porta.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

16.1.24

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa



Pep Arisa

La casa Clarà i Masriera (número 55)

Al número 55 hi veiem una casa que, originàriament, era de planta baixa i un pis amb un llarg balcó. Te detalls modernistes a les obertures de la façana i al coronament de l’edifici, tot i que un segon pis afegit posteriorment on hi havia el terrat enlletgeix, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt. 

Aquesta casa la va fer construir, l’octubre de 1898, el llavors propietari Joan Clarà i Masriera germà del joier vuitcentista Magí Clarà que vivia, gairebé al costat, al número 65 d’aquest mateix carrer. L’autor del projecte va ser el Mestre d’Obres Jaume Sanllehy i Molist. 

Originàriament als baixos de l’edifici s’hi projectà una botiga, al primer pis un habitatge i, on avui hi ha el número 57, separat del carrer per una tanca, el pati-jardí. Als baixos d’aquesta casa hi hagué, durant molts anys, la merceria i botiga de labors Manolita.

Detall del projecte de la Casa Joan Clarà (1898). (AMCB)


Septimània 57: el taller de fotografia de l’Enrique Hugas.

A la casa del costat, el número 57, li passa quelcom semblant, un pis afegit malmet -tot i el toc de modernitat que, com a contrast, li han donat- , estèticament, l’edifici. 

Segons hem pogut esbrinar, Enrique Hugas -del que ja hem parlat anteriorment, comprà aquest solar i encarregà, l’abril de 1912, a l’arquitecte Alfons Barba i Miracle el projecte [1] d’una nova casa, de planta baixa i un pis, amb uns grans finestrals, destinat a “taller” de fotografia. 

Als baixos d’aquest immoble hi hagué, durant forces anys, una botiga molt entranyable al barri, Rombes, on venien jocs didàctics, llibres infantils i joguines per a la mainada.

Detall del projecte de “Taller de fotografia” d’en Enrique Hugas (1912) al número 57 de Septimània.(AMCB)



                                                      El Taller de Fotografia, avui. 


La casa Ferragut (número 48)

Davant al número 48 (abans 60), hi veiem un alt edifici plurifamiliar de baixos i cinc pisos que va fer construir, el gener de 1930, el llavors propietari del terreny Emili Ferragut. 

El projecte [2] és obra de l’arquitecte modernista Isidre Gili i Moncunill. Onze balcons omplen la façana, els del primer i l’últim pis, correguts al llarg de tot l’ample de l’edifici i els altres nou, més curts, repartits en les tres plantes restants. Les baranes i el portal de l’escala son de forja. En un dels locals dels baixos hi hagué, al llarg de molts anys, el Taller de reparació d’automòbils d’en Lluís Alimany.


Septimània 50, la llavor de la parroquia

L’edifici del costat, el número 50 (abans 62), inicialment era una casa de planta baixa i un pis a la qual -com podem apreciar per la diferència en l’arrebossat que imita carreus de pedra- més endavant s’hi va afegir una nova planta. 

A la façana hi podem veure, a les llindes de les obertures i les baranes de les finestres dels baixos, elements decoratius modernistes. La balconada del primer pis, molt treballada, és de ferro fos. 

Aquesta casa va ser llogada, el 1939, pels pares carmelites calçats abans d’adquirir el terreny a l’illa formada pels carrers de Sant Hermenegild - Sant Guillem - Francolí - La Gleva i edificar-hi el convent i l’església de la parròquia Santa Joaquima de Vedruna. 

S’hi establiren de forma precària habilitant els baixos com a capella. Hi celebraven, cada any, amb especial esplendor les festes del Carme amb la tradicional processó pels carrers del barri. [3]

Cases números 50 i 48 del carrer de Septimània.

La casa Joan Gelat (números 52-54)

Als número 52-54 (abans 64-66) i Saragossa 92, hi ha la Casa Joan Gelat que el 1891 ja posseïa una casa en aquest mateix solar. 

És obra de l’arquitecte Aureo Bis Mas de Xaxars dels anys 1904 -1905. Edifici d’habitatges, de planta baixa, dos pisos i terrat amb detalls -treballs de ferro, relleus, decoracions i acabats- de línies modernistes. 

L’any 1922, el llavors propietari Pere Batalla, encarregà a l’arquitecte Climent Maynés i Gaspar unes obres d’ampliació de l’ala de l’edifici que correspon a Septimània 52 [4]. Durant la II República, a partir dels primers mesos de l’any 1934 s’hi establi, al pis principal, la delegació a Sant Gervasi del partit, democratacristià i catalanista, Unió Democràtica de Catalunya [5]

Fa pocs anys aquesta bonica casa va ser rehabilitada amb força encert. Està protegida com a element patrimonial amb el Nivell “C” (Bé d’Interès Urbanístic).

Casa Joan Gelat (1904-1905)

La casa Sunyer (número 65)

Som al final del carrer, al número 65 de Septimània i 90 del de Saragossa, la “Casa dels Sunyer”. 

Un cop més hem de recórrer a l’Elvira Farreras per a saber que: 

“El joier Ramon Sunyer [6], gran amic d’en Miró, que li va fer un magnífic retrat, també es va arreglar la casa pairal del seu avi matern Magí Clarà al carrer de Saragossa (xamfrà amb Septimània), i se n’hi va anar a viure. La seva llar fou un veritable cenacle on diversos artistes trobaven un lloc per parlar d’art i fer música. Mossèn Baldelló (musicòleg i organista) en fou un dels més assidus concurrents. La seva muller (d’en Ramón Sunyer), Mercè Gaspar, parenta de lluny del meu home, molt amiga de l’Eugeni d’Ors, tocava el piano i ajudava amb la seva música a fer més agradables aquestes reunions“ [7]. 

Cercant pels arxius hem vist que, efectivament, el setembre de 1925 en Ramón Sunyer -en representació de la seva mare Francisca Clarà, vídua del també orfebre Josep Sunyer- sol·licità una llicència municipal d’obres per fer una gran reforma i ampliació de l’antiga casa pairal familiar de Sant Gervasi. El projecte [8] el va encarregar a l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas (no ens podem estar de reproduir- ne el disseny de les façanes). 

Al baixos, amb la porta d’entrada pel carrer de Saragossa, hi hagué durant molts anys una peculiar botiga de “plats i olles” on hom i podia trobat, també, rajoles de ceràmica “catalana” amb dites humorístiques o patriòtiques, testos, gerros, cassoles, cendrers, càntirs, setrilleres, porrons i d’altres objectes de vidre. 

La façana de la casa encara ara està coberta per una enfiladissa heura que, amb les fulles, ara verdes, ara grogues, ara roges o completament despullada..., va assenyalant al llarg de tot l’any el pas de les estacions. Al patí que, per un dels seus costats, dona al carrer Septimània hi podem veure, així mateix, la copa d’un vell nesprer, a començament de l’estiu, ben carregat de fruits. 

Si aixequem la mirada, veurem pintat al capdamunt de l’envà d’humitats de la casa que tanca un dels costats del jardí, un gran i avui dia sorprenent, rètol publicitari amb el nom de FEDERICO VALLET SA Construcciones. Recordant el mal que al barri va fer la Ronda és com un advertiment, damunt d’aquestes velles cases, de que la “piqueta” sempre està a l’aguait. 

Detall del plànol de l’edifici d’en Magí Clarà reformat (el 1925) segons el projecte de Jaume Mestres (AMCB).

La “Casa Sunyer” (1925) ens marca el final del nostre itinerari

A amb això arribem al carrer de Saragossa i al final de la nostra passejada pel carrer de Septimania, el nostre entranyable i vell Carrer de l’Alegria.

Si us ve degust podem anar a prendre un refresc -o el vermut- en qualsevol dels bars o terrasses propers. 

Confiem que, l’itinerari, us hagi agradat. 

Fins al proper. 


Notes

[1] Carpeta Fo 629/1912 de l’AMCB.

[2] Carpeta Fo 485/1930 Exp.1533 de l’AMCB.

[3] L’octubre de 1949, compraren el solar que hem esmentat en el que s’hi construí el nou convent i la capella provisional, que tenia l’entrada per Sant Hermenegild 13, inaugurant-se el 19 de març de 1954. La moderna església de Santa Joaquima de Vedruna, amb l’entrada principal per carrer del Francolí 54-60, és un edifici erigit entre els anys 1968 i 1974 obra de l’arquitecte Jordi Dou Mas de Xaxàs.

[4] Carpeta Fo 1984/1922 de l’AMCB.

[5] Setmanari El TEMPS, nº 5, 10 de febrer 1934, pàg. 2.

[6] Ramon Sunyer i Clarà (Barcelona, 1889 - Barcelona, 1963) era un reconegut joier i argenter que aprengué l’ofici a l’escola de Francesc d’A. Galí i al taller del seu pare, el també joier Josep Sunyer i Parera. Va ser un dels representants més destacats de l’orfebreria Noucentista. El seu estil era fortament influït pel barroc popular català, però el va evolucionar fins a crear un estil propi, conegut com l’estil Sunyer. També va destacar en l’art litúrgic. Fundà l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat i d’altres entitats com els Amics de l’Art Litúrgic i els Amics de Gaudí. Va estar relacionat, també, amb els Amics de la Poesia i amb la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Presidí, així mateix, el Cercle Artístic de Sant Lluc.

[7] Elvira Farreras i Valentí. Obra citada, pàg. 98.

[8] Carpeta Fo 3758/1925 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

1.1.24

El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

Pep Arisa


En aquest itinerari ens fixarem només en les cases de la plaça que tenen numeració del carrer Septimània.

La casa Mariano Llobet (número 40)

Quan gairebé arribem a la plaça de Sant Joaquim, a la dreta, hi tenim al número 40 de Septimània i al 3 en la numeració de la plaça, la Casa Mariano Llobet.

És una casa de planta baixa i un pis, amb la façana més llarga i la porta d’accés encarada al carrer i la més curta a la plaça. L’edifici és una obra de l’any 1905 de l’arquitecte Jeroni Mayol i Grifoll, amb detalls modernistes. El febrer de 1967, l’aleshores propietari, encarregà a l’arquitecte J.A. Martino i Carreras la transformació dels baixos en els tres locals comercials que avui hi podem veure. 

En un d’ells, des de fa molts anys, hi ha la Tintoreria i bugaderia Septimània i, al del xamfrà amb la plaça, hi recordo la Papereria i quiosc de premsa Septimània.

Al numero 40 bis, els passats anys trenta, hi tingué el seu estudi-taller (anteriorment n’havia tingut un altre al carrer de Laforja, 16) el dibuixant i escultor Joan Rebull i Torroja (1899-1981) (1). Aquest local el compartí amb el també escultor, bon amic i company de l’anomenat grup “Els Evolucionistes” (nucli que sorgí com a “rèplica” al noucentisme) Josep Granyer i Giralt (1899-1983) (2).


Casa Mariano Llobet (1905)


Septimània 51, una ampliació de la casa Solé i Pla

Davant, a la mateixa alçada però a l’esquerra, hi ha al número 51 de Septimània i 2 de la plaça, una casa de baixos i tres plantes amb la porta de l’escala a la plaça. 

El darrer pis, amb una gran balconada i les llindes de les obertures arrodonides, el va fer afegir, l’any 1935, el llavors propietari de l’edifici Joan Solé i Plà. Aquesta casa passà, després, als hereus d’aquest metge i polític nacionalista català. (L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània) Potser per això a la façana que dona a Septimània, gairebé a tocar de la plaça i a l’alçada del primer pis, hi ha un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

A la botiga dels baixos hi hagué, els anys 80 i 90 del passat segle, l’ Autoservei d’Alimentació Albert, hereu de l’antic colmado del Sr. Joaquím.

Sant Jordi al número 51 de Septimània.


La casa Saperas (número 53)

Travessem la plaça i, al costat mar, hi veiem al número 53 de Septimània i 8 de la plaça, l’anomenada Casa Saperas. 

És una important obra feta sobre una casa de planta baixa i un pis, de l’any 1897, propietat d’en Joan Bertran i projectada pel Mestre d’Obres Lluís de Miquel i Roca (3). La fitxa del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ens diu que aquesta casa és de l’any 1910, se’n desconeix, però, l’autor i sobre les seves característiques arquitectòniques afegeix: 

“Edifici d’habitatges, de planta baixa i tres plantes, pis amb un cos retirat (àtic) i coberta plana. D’estil modernista, a les façanes destaquen tant els encerclats de les obertures (especialment el coronament, sota els balcons), les baranes d’aquests i del terrat i el tractament dels paraments de façanes, d’estuc, imitant pedra. La planta baixa està desfigurada, tant pel que fa a la modificació de les mides de les obertures com al desafortunat aplacat dels paraments”.

Té el nivell de protecció C (Bé d’interès Urbanístic amb elements d’interès). Afortunadament, en la rehabilitació de l’edifici que, sinó anem errats es va fer l’any 2016, es retiraren els aplacats dels baixos que, segons la fitxa del Cercador del Patrimoni “desfiguraven” la façana. 

En la llinda de les portes que donen a Septimània hi ha les testes enrinxolades d’una jove que Elvira Soriano, una de les artistes del barri, batejà com “La Fada del Farrò” ( L’Elvira Soriano i la fada del Farró) (4). 

Tafanejant per l’Arxiu Municipal Contemporani hem trobat un expedient (5) on l’aleshores propietari, Enrique Hugas encarregà, l’agost de 1910, al Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez rematar aquesta casa amb un gran cobert dalt del terrat. Hugas era un dels més grans posseïdors immobiliaris del barri que, els qui heu fet l’itinerari pel carrer de Vallirana, ja sabeu que vivia en la torre del número 61 d’aquell carrer on també hi tenia un bon nombre de cases. (El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt).

La data de l’encarrec i la semblança amb les altres cases d’habitatges que Enrique Hugas tenia al barri, ens permet apuntar la hipòtesi de que el “facultatiu” autor d’aquesta casa podria molt be ser Ramón Ribera i Rodríguez i que el cobert del terrat va ser la darrera intervenció a la finca, un cop acabat l’edifici. 

A la botiga del xamfrà va haver-hi, des del 1976 i al llarg de molts anys, la Carnisseria d’Enric Hernández, des del 2011 la floristeria Flor del vent i, des de fa pocs anys, l’Estudi de Dibuix i Pintura d’Elvira Soriano. En l’altre local dels baixos, durant molts anys hi hagué el taller de reparació d’automòbils de Faust Bozzo.

“Casa Saperas” o “Casa Enrique Hugas” ? (1897-1910)



La Fada del Farró” al carrer de Septimània 53.

Septimània 42, la casa del Sant Pancraç

Al costat muntanya de la plaça hi veiem un gran immoble, resultat de l’ampliació i reforma l’any 1967 d’un edifici existent de baixos, entresol i 2 pisos que ocupa els números 42 de Septimània, els 6 i 7 de la plaça Sant Joaquim i el 67 de Vallirana, on hi ha la porta de l’escala. 

El promotor d’aquesta important reforma va ser l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals que encomanà el projecte (6) a l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas. Un dels locals dels baixos l’ocupa avui el forn-cafeteria Pa de Sucre, abans L’espiga del Farró. (Santiago, Berlin, Barcelona: L’espiga del Farró).

A la façana que dona a la plaça hi veiem una nova capelleta, en aquest cas, la imatge que hi ha és de Sant Pancraç, el sant al qual hom invoca per a demanar “salut i feina i menjar per l’eina...”, segons una expressió -de mitjans del segle XX- que recull el folklorista Aureli Capmany.

“Sant Pancraç” als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim.



(1) La Veu de Catalunya, 21 de maig de 1933, pàg. 14.
(3) Expedient Fo 884-Z de l’AMCB.
(4) COSES DEL FARRÓ no 6, Tardor del 2016, pàg. 47
(5) Expedient Fo 914/1910 de l’AMCB.
(6) Carpeta 83158 Exp. Q 132 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.






30.11.23

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 



En aquesta part central el carrer ens ofereix un seguit de cases unifamiliars molt ben conservades, un dels conjunts que millor il.lustra la importància que va tenir el modernisme popular. L’anirem seguint aturant-nos a cada casa.

La casa de Narcisa Busquets (número 25)

                                    Casa Narcisa Busquets (1890-1903)

Al número 25, hi trobem la Casa de Narcisa Busquets que projectà el Mestre d’Obres Josep Pérez Terraza l’any 1903. 

L’edifici es correspon amb la tipologia de l’època, planta baixa i dos pisos, encara que els dos respiradors que hi ha ran de vorera i l’escala descendent -que es pot veure des de l’interior del portal- ens fa suposar l’existència d’un soterrani o unes dependències a un nivell inferior. 

A la planta baixa, en aquests tipus de vivendes benestants, hi solia haver la sala d’estar, el menjador, la cuina, la comuna i el pati o jardí posterior; al primer pis, les habitacions i el bany i al segon, les dependències i els dormitoris del servei, els estenedors i -en algun cas- el safareig. 

La casa està ben conservada i decorada amb un coronament floral al capdamunt de l’edifici, capitells repujats, llindes florejades, balcons -amb baranes de forja- d’un cap a l’altre de la façana, esgrafiats de color verd sobre un estucat groc i una airosa columna que suporta l’arc de la finestra de la planta baixa. L’escala es manté en bon estat i, aparentment, conserva la majoria dels elements originals.

La casa Josep Jordà (número 27)

Al número 27 (abans 65) hi ha la Casa Josep Jordà. Al damunt d’una casa del 1890 en Josep Jordà, el juny de 1913, va afegir-hi un pis i en renovà la façana segons projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill [1]

L’edifici, amb forces elements modernistes en la decoració de les obertures, el coronament, la columneta que parteix la finestra de la planta baixa o la forja de la barana del balcó, crida l’atenció.

Casa Josep Jordà (1890-1913)

La casa Manuel Cassabó (número 29)

La casa que hi ha al costat, al número 29, un edifici destinat a habitatges de lloguer, amb soterrani, planta baixa, tres pisos i un àtic va ser construïda, desprès d’enderrocar una casa ja existent -l’any 1945- per encàrrec del llavors propietari Manuel Casabó. El projecte [2] és obra de l’arquitecte Joan Anguera i Vicente. 

La façana, amb un aplacat de maó vist i les obertures de les finestres de pedra artificial, destaca pel seu color roig intens. Les finestres, amb les llindes semicirculars del darrer pis, donen a l’edifici un toc d’originalitat. Els paraments dels baixos -amb un aplacat de pedra artificial, un emmarcat de ceràmica negra i dos medallons metàl·lics- contrasten i, segons es miri, desdiuen del conjunt de la façana. 

Al local dels baixos hi hagué, els anys 50 de segle passat, les Galerias Septimània on venien tota classe de mobles de ferro i fusta per a la llar i el jardí, així com elements decoratius (fanals, estàtues, sortidors, fonts, testos, jardineres,...), vidre artístic (de Mallorca o de Murano,...) i objectes de regal.

En un pis de la casa que hi hagué al número 29, abans de la que hi ha actualment, els germans Josep Mª i Xavier Cirera van refer la colla Rens posant les bases del primer escoltisme català de la postguerra. Per conèixer en detall aquesta història consulteu el post La colla dels Rens: l’escoltisme català reneix al carrer Septimània.

Casa Manuel Casabó (1945)

La casa Santeugini (número 33)

Al número 33, hi podem veure la Casa Santeugini o d’Eduardo del Castillo. L’any 1911 el llavors propietari, Eduardo del Castillo, enderrocà una casa de planta baixa que hi havia, per a fer-ne una de nova segons projecte del Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez [3].

El modernisme s’hi expressa per mitjà de molts dels seus elements ornamentals: finestres motllurades, coronament sinuós, fris amb motius vegetals, acabats d’estuc imitant carreus, ús de forja en la barana del balcó i en els reixats de la porta i finestra. Pocs anys després, el 1914, comprà la casa en Josep Santeugini i Puig, que hi efectuà diverses reformes -com la substitució de la tribuna de la façana per un balcó [4]- enriquint-ne i ennoblint, amb arrambadors ceràmics, vitralls i sostres motllurats, moltes de les dependències interiors. A la part posterior de l’edifici, com en moltes altres cases del carrer i del barri, hi ha un bonic, tranquil i cuidat jardí. 

A la façana, a l’alçada de la balconada del primer pis, en motiu del centenari de l’adquisició de la casa per la família Santeugini -que encara ara en continuen sent els propietaris-, s’hi posà una placa amb el nom de la casa i els anys 1914-2014.

El juliol de 1916, en el “Concurs de Balcons Florits”, organitzat per la Societat d’Atracció de Forasters i l’Ajuntament de Barcelona es va concedir una Menció Honorífica al senyor Josep Santeugini per l’excel·lent guarniment floral del balcó d’aquesta casa.

Casa Santeugini (1911-1914)

La casa Jeroni Mayol (número 29)

Som a l’alçada del número 28 al xamfrà amb Berna 2-4 i 6, on ja el 1885, hi tenia la seva casa, obra de l’arquitecte Caietà Buigas i Monravà, i un dels seus vivers el Jardiner i florista Agustí Batlle[5]. Més endavant aquest destacat jardiner obrí una nova botiga al número 42. Segurament la que, tan poèticament, ens descriu Mercè Rodoreda en el seu llibre “Isabel i Maria”[6]

“...Pel carrer de Septimània sortíem a la plaça dels Josepets. Tothom ens coneixia i ell saludava tothom. A vegades, si era d’hora, ens aturàvem a casa d’en Batlle, el jardiner, i parlava una estona de flors. Els primers temps de casada era d’una coqueteria impressionant: els millors llençols, la millor roba interior, ho trobava en la seva cambra. Les millors flors: cada tres dies hauríeu vist en Batlle, el florista, trucant al reixat carregat de flors. Una tarda van descarregar una carretada de fems; dos homes els entraven a cabassades i el meu oncle els escampava pels sardinells i les paneres. En Batlle va dur planters, mitja dotzena de rosers i dues gardènies. A la primavera següent el jardí semblava un cel.” 

Façana lateral (que donava al carrer Berna) de la casa i “Establecimiento 
de Horticultura” dels Batlle al carrer de l’Alegria. (AMDSG)

Actualment, en aquest punt del carrer, hi trobem una gran i elegant casa, la Casa Jeroni Mayol. És un edifici de planta baixa, cinc pisos i l’habitatge dels porters al terrat, obra -de l’any 1930- de l’arquitecte i membre del GATCPAC, Antoni Mª de Ferrater i Bofill [7].

Aquest espectacular immoble -en un carrer relativament estret- ens recorda els edificis monumentalistes de la Via Laietana -no en va, Antoni Ma de Ferrater i Bofill, és el mateix arquitecte que, el 1922, projectà en aquella via la impressionant seu del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya- i, aquí al barri, ven a prop, al carrer de Vallirana 69, hi podem veure també una altra obra seva, un bonic edifici d’habitatges de l’any 1929.

Casa Jeroni Mayol (1930)

La casa Josep Fàbregas (número 39)

Al número 39 hi tenim la Casa d’en Josep Fàbregas. L’edifici original, de l’any 1890, és obra de l’arquitecte Lluís Callén i Corzán. L’any 1919, aquest mateix autor la va reformar amb la remunta d’un pis [8]. Hi podem veure, encara, forces elements que ens recorden el modernisme, com la decoració del coronament de la casa, les línies sinuoses de les llindes de les obertures, la columna i el reixat de la finestra dels baixos i els treballs de forja de la barana del balcó i de la reixa de la porta.

Casa Josep Fàbregas (1890-1919)

Casa Júlia Valdés (número 43)

Som davant del número 43, un edifici de planta baixa i tres pisos, amb una gran tribuna al pis primer i balcons als altres. Les baranes dels balcons i les reixes de la porta i finestres dels baixos son de forja. 

A una casa de planta baixa i un pis, existent des de l’any 1891 [9], la propietària Júlia Valdés de Pastors, hi va afegir, el setembre del 1935 -segons projecte de l’arquitecte Josep Mª Miró i Guibernau- , dos pisos més. L’obra es va fer, com podem llegir en una placa que encara hi ha a la façana, acollint-se als beneficis de la llei contra l’atur de l’any 1935. La casa va ser confiscada durant la guerra civil, segon llegim en un document municipal del novembre de 1939, “por las hordas de los rojos separatistas”.

El febrer de 1940 l’edifici, que havia quedat malmès i pendent d’acabar a causa de la guerra, es culminà -sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Ayxelà i Tarrats- afegint-li, llavors, la tribuna del primer pis.

Casa Júlia Valdés (1891-1935)

La casa Solé i Pla (número 49)

Al número 49 (abans 51) hi ha la noucentista Casa Solé i Plà, de planta baixa i tres pisos que el metge homeòpata i polític independentista català Joan Solé i Plà es va fer construir, els anys 1925-1926, per l’arquitecte modernista Juli Mª Fossas i Martínez [10]. Les dues primeres plantes, amb llargs balcons amb baranes de ferro forjat i el tercer pis, on hi ha una gran sala-biblioteca, amb finestres de llindes semicirculars.

L’any 2008, la neta del Dr. Joan Solé i Pla, va trobar amagada a les golfes d’aquesta casa, una històrica bandera que, alguns, consideren la primera “estelada” i que es conserva al Museu d’Història de Catalunya [xi]. Teniu tots els detalls d’aquesta història al post L’estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània.

Casa Solé i Plà (1925-1926)

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939. 
(Foto Carles Aymerich -Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona-)



[1] Expedient 1110/1913 de l’AMCB.

[2] Carpeta nº 12584/1945 de l’AMCB.

[3] Expedient 33/1911 de l’AMCB.

[4] Gaseta Municipal de Barcelona: Any 03, nº 29, 20 de juliol 1916, pàg.10.

[5] Expedient 2262/1885 de l’AMDSG.

[6] Rodoreda Mercè: "Isabel i Maria". Edicions 3 i 4. València 1992,

[7] Carpeta nº 2563/1930 de l’AMCB.

[8] Expedient 981/1919 de l’AMCB.

[9] Expedient 3105/1891 de l’AMDSG.

[10] Expedient 2656/1925 i carpeta Fo 291/1926 de l’AMCB.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.