Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

16.1.24

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa



Pep Arisa

La casa Clarà i Masriera (número 55)

Al número 55 hi veiem una casa que, originàriament, era de planta baixa i un pis amb un llarg balcó. Te detalls modernistes a les obertures de la façana i al coronament de l’edifici, tot i que un segon pis afegit posteriorment on hi havia el terrat enlletgeix, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt. 

Aquesta casa la va fer construir, l’octubre de 1898, el llavors propietari Joan Clarà i Masriera germà del joier vuitcentista Magí Clarà que vivia, gairebé al costat, al número 65 d’aquest mateix carrer. L’autor del projecte va ser el Mestre d’Obres Jaume Sanllehy i Molist. 

Originàriament als baixos de l’edifici s’hi projectà una botiga, al primer pis un habitatge i, on avui hi ha el número 57, separat del carrer per una tanca, el pati-jardí. Als baixos d’aquesta casa hi hagué, durant molts anys, la merceria i botiga de labors Manolita.

Detall del projecte de la Casa Joan Clarà (1898). (AMCB)


Septimània 57: el taller de fotografia de l’Enrique Hugas.

A la casa del costat, el número 57, li passa quelcom semblant, un pis afegit malmet -tot i el toc de modernitat que, com a contrast, li han donat- , estèticament, l’edifici. 

Segons hem pogut esbrinar, Enrique Hugas -del que ja hem parlat anteriorment, comprà aquest solar i encarregà, l’abril de 1912, a l’arquitecte Alfons Barba i Miracle el projecte [1] d’una nova casa, de planta baixa i un pis, amb uns grans finestrals, destinat a “taller” de fotografia. 

Als baixos d’aquest immoble hi hagué, durant forces anys, una botiga molt entranyable al barri, Rombes, on venien jocs didàctics, llibres infantils i joguines per a la mainada.

Detall del projecte de “Taller de fotografia” d’en Enrique Hugas (1912) al número 57 de Septimània.(AMCB)



                                                      El Taller de Fotografia, avui. 


La casa Ferragut (número 48)

Davant al número 48 (abans 60), hi veiem un alt edifici plurifamiliar de baixos i cinc pisos que va fer construir, el gener de 1930, el llavors propietari del terreny Emili Ferragut. 

El projecte [2] és obra de l’arquitecte modernista Isidre Gili i Moncunill. Onze balcons omplen la façana, els del primer i l’últim pis, correguts al llarg de tot l’ample de l’edifici i els altres nou, més curts, repartits en les tres plantes restants. Les baranes i el portal de l’escala son de forja. En un dels locals dels baixos hi hagué, al llarg de molts anys, el Taller de reparació d’automòbils d’en Lluís Alimany.


Septimània 50, la llavor de la parroquia

L’edifici del costat, el número 50 (abans 62), inicialment era una casa de planta baixa i un pis a la qual -com podem apreciar per la diferència en l’arrebossat que imita carreus de pedra- més endavant s’hi va afegir una nova planta. 

A la façana hi podem veure, a les llindes de les obertures i les baranes de les finestres dels baixos, elements decoratius modernistes. La balconada del primer pis, molt treballada, és de ferro fos. 

Aquesta casa va ser llogada, el 1939, pels pares carmelites calçats abans d’adquirir el terreny a l’illa formada pels carrers de Sant Hermenegild - Sant Guillem - Francolí - La Gleva i edificar-hi el convent i l’església de la parròquia Santa Joaquima de Vedruna. 

S’hi establiren de forma precària habilitant els baixos com a capella. Hi celebraven, cada any, amb especial esplendor les festes del Carme amb la tradicional processó pels carrers del barri. [3]

Cases números 50 i 48 del carrer de Septimània.

La casa Joan Gelat (números 52-54)

Als número 52-54 (abans 64-66) i Saragossa 92, hi ha la Casa Joan Gelat que el 1891 ja posseïa una casa en aquest mateix solar. 

És obra de l’arquitecte Aureo Bis Mas de Xaxars dels anys 1904 -1905. Edifici d’habitatges, de planta baixa, dos pisos i terrat amb detalls -treballs de ferro, relleus, decoracions i acabats- de línies modernistes. 

L’any 1922, el llavors propietari Pere Batalla, encarregà a l’arquitecte Climent Maynés i Gaspar unes obres d’ampliació de l’ala de l’edifici que correspon a Septimània 52 [4]. Durant la II República, a partir dels primers mesos de l’any 1934 s’hi establi, al pis principal, la delegació a Sant Gervasi del partit, democratacristià i catalanista, Unió Democràtica de Catalunya [5]

Fa pocs anys aquesta bonica casa va ser rehabilitada amb força encert. Està protegida com a element patrimonial amb el Nivell “C” (Bé d’Interès Urbanístic).

Casa Joan Gelat (1904-1905)

La casa Sunyer (número 65)

Som al final del carrer, al número 65 de Septimània i 90 del de Saragossa, la “Casa dels Sunyer”. 

Un cop més hem de recórrer a l’Elvira Farreras per a saber que: 

“El joier Ramon Sunyer [6], gran amic d’en Miró, que li va fer un magnífic retrat, també es va arreglar la casa pairal del seu avi matern Magí Clarà al carrer de Saragossa (xamfrà amb Septimània), i se n’hi va anar a viure. La seva llar fou un veritable cenacle on diversos artistes trobaven un lloc per parlar d’art i fer música. Mossèn Baldelló (musicòleg i organista) en fou un dels més assidus concurrents. La seva muller (d’en Ramón Sunyer), Mercè Gaspar, parenta de lluny del meu home, molt amiga de l’Eugeni d’Ors, tocava el piano i ajudava amb la seva música a fer més agradables aquestes reunions“ [7]. 

Cercant pels arxius hem vist que, efectivament, el setembre de 1925 en Ramón Sunyer -en representació de la seva mare Francisca Clarà, vídua del també orfebre Josep Sunyer- sol·licità una llicència municipal d’obres per fer una gran reforma i ampliació de l’antiga casa pairal familiar de Sant Gervasi. El projecte [8] el va encarregar a l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas (no ens podem estar de reproduir- ne el disseny de les façanes). 

Al baixos, amb la porta d’entrada pel carrer de Saragossa, hi hagué durant molts anys una peculiar botiga de “plats i olles” on hom i podia trobat, també, rajoles de ceràmica “catalana” amb dites humorístiques o patriòtiques, testos, gerros, cassoles, cendrers, càntirs, setrilleres, porrons i d’altres objectes de vidre. 

La façana de la casa encara ara està coberta per una enfiladissa heura que, amb les fulles, ara verdes, ara grogues, ara roges o completament despullada..., va assenyalant al llarg de tot l’any el pas de les estacions. Al patí que, per un dels seus costats, dona al carrer Septimània hi podem veure, així mateix, la copa d’un vell nesprer, a començament de l’estiu, ben carregat de fruits. 

Si aixequem la mirada, veurem pintat al capdamunt de l’envà d’humitats de la casa que tanca un dels costats del jardí, un gran i avui dia sorprenent, rètol publicitari amb el nom de FEDERICO VALLET SA Construcciones. Recordant el mal que al barri va fer la Ronda és com un advertiment, damunt d’aquestes velles cases, de que la “piqueta” sempre està a l’aguait. 

Detall del plànol de l’edifici d’en Magí Clarà reformat (el 1925) segons el projecte de Jaume Mestres (AMCB).

La “Casa Sunyer” (1925) ens marca el final del nostre itinerari

A amb això arribem al carrer de Saragossa i al final de la nostra passejada pel carrer de Septimania, el nostre entranyable i vell Carrer de l’Alegria.

Si us ve degust podem anar a prendre un refresc -o el vermut- en qualsevol dels bars o terrasses propers. 

Confiem que, l’itinerari, us hagi agradat. 

Fins al proper. 


Notes

[1] Carpeta Fo 629/1912 de l’AMCB.

[2] Carpeta Fo 485/1930 Exp.1533 de l’AMCB.

[3] L’octubre de 1949, compraren el solar que hem esmentat en el que s’hi construí el nou convent i la capella provisional, que tenia l’entrada per Sant Hermenegild 13, inaugurant-se el 19 de març de 1954. La moderna església de Santa Joaquima de Vedruna, amb l’entrada principal per carrer del Francolí 54-60, és un edifici erigit entre els anys 1968 i 1974 obra de l’arquitecte Jordi Dou Mas de Xaxàs.

[4] Carpeta Fo 1984/1922 de l’AMCB.

[5] Setmanari El TEMPS, nº 5, 10 de febrer 1934, pàg. 2.

[6] Ramon Sunyer i Clarà (Barcelona, 1889 - Barcelona, 1963) era un reconegut joier i argenter que aprengué l’ofici a l’escola de Francesc d’A. Galí i al taller del seu pare, el també joier Josep Sunyer i Parera. Va ser un dels representants més destacats de l’orfebreria Noucentista. El seu estil era fortament influït pel barroc popular català, però el va evolucionar fins a crear un estil propi, conegut com l’estil Sunyer. També va destacar en l’art litúrgic. Fundà l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat i d’altres entitats com els Amics de l’Art Litúrgic i els Amics de Gaudí. Va estar relacionat, també, amb els Amics de la Poesia i amb la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Presidí, així mateix, el Cercle Artístic de Sant Lluc.

[7] Elvira Farreras i Valentí. Obra citada, pàg. 98.

[8] Carpeta Fo 3758/1925 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

1.1.24

El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

Pep Arisa


En aquest itinerari ens fixarem només en les cases de la plaça que tenen numeració del carrer Septimània.

La casa Mariano Llobet (número 40)

Quan gairebé arribem a la plaça de Sant Joaquim, a la dreta, hi tenim al número 40 de Septimània i al 3 en la numeració de la plaça, la Casa Mariano Llobet.

És una casa de planta baixa i un pis, amb la façana més llarga i la porta d’accés encarada al carrer i la més curta a la plaça. L’edifici és una obra de l’any 1905 de l’arquitecte Jeroni Mayol i Grifoll, amb detalls modernistes. El febrer de 1967, l’aleshores propietari, encarregà a l’arquitecte J.A. Martino i Carreras la transformació dels baixos en els tres locals comercials que avui hi podem veure. 

En un d’ells, des de fa molts anys, hi ha la Tintoreria i bugaderia Septimània i, al del xamfrà amb la plaça, hi recordo la Papereria i quiosc de premsa Septimània.

Al numero 40 bis, els passats anys trenta, hi tingué el seu estudi-taller (anteriorment n’havia tingut un altre al carrer de Laforja, 16) el dibuixant i escultor Joan Rebull i Torroja (1899-1981) (1). Aquest local el compartí amb el també escultor, bon amic i company de l’anomenat grup “Els Evolucionistes” (nucli que sorgí com a “rèplica” al noucentisme) Josep Granyer i Giralt (1899-1983) (2).


Casa Mariano Llobet (1905)


Septimània 51, una ampliació de la casa Solé i Pla

Davant, a la mateixa alçada però a l’esquerra, hi ha al número 51 de Septimània i 2 de la plaça, una casa de baixos i tres plantes amb la porta de l’escala a la plaça. 

El darrer pis, amb una gran balconada i les llindes de les obertures arrodonides, el va fer afegir, l’any 1935, el llavors propietari de l’edifici Joan Solé i Plà. Aquesta casa passà, després, als hereus d’aquest metge i polític nacionalista català. (L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània) Potser per això a la façana que dona a Septimània, gairebé a tocar de la plaça i a l’alçada del primer pis, hi ha un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

A la botiga dels baixos hi hagué, els anys 80 i 90 del passat segle, l’ Autoservei d’Alimentació Albert, hereu de l’antic colmado del Sr. Joaquím.

Sant Jordi al número 51 de Septimània.


La casa Saperas (número 53)

Travessem la plaça i, al costat mar, hi veiem al número 53 de Septimània i 8 de la plaça, l’anomenada Casa Saperas. 

És una important obra feta sobre una casa de planta baixa i un pis, de l’any 1897, propietat d’en Joan Bertran i projectada pel Mestre d’Obres Lluís de Miquel i Roca (3). La fitxa del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ens diu que aquesta casa és de l’any 1910, se’n desconeix, però, l’autor i sobre les seves característiques arquitectòniques afegeix: 

“Edifici d’habitatges, de planta baixa i tres plantes, pis amb un cos retirat (àtic) i coberta plana. D’estil modernista, a les façanes destaquen tant els encerclats de les obertures (especialment el coronament, sota els balcons), les baranes d’aquests i del terrat i el tractament dels paraments de façanes, d’estuc, imitant pedra. La planta baixa està desfigurada, tant pel que fa a la modificació de les mides de les obertures com al desafortunat aplacat dels paraments”.

Té el nivell de protecció C (Bé d’interès Urbanístic amb elements d’interès). Afortunadament, en la rehabilitació de l’edifici que, sinó anem errats es va fer l’any 2016, es retiraren els aplacats dels baixos que, segons la fitxa del Cercador del Patrimoni “desfiguraven” la façana. 

En la llinda de les portes que donen a Septimània hi ha les testes enrinxolades d’una jove que Elvira Soriano, una de les artistes del barri, batejà com “La Fada del Farrò” ( L’Elvira Soriano i la fada del Farró) (4). 

Tafanejant per l’Arxiu Municipal Contemporani hem trobat un expedient (5) on l’aleshores propietari, Enrique Hugas encarregà, l’agost de 1910, al Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez rematar aquesta casa amb un gran cobert dalt del terrat. Hugas era un dels més grans posseïdors immobiliaris del barri que, els qui heu fet l’itinerari pel carrer de Vallirana, ja sabeu que vivia en la torre del número 61 d’aquell carrer on també hi tenia un bon nombre de cases. (El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt).

La data de l’encarrec i la semblança amb les altres cases d’habitatges que Enrique Hugas tenia al barri, ens permet apuntar la hipòtesi de que el “facultatiu” autor d’aquesta casa podria molt be ser Ramón Ribera i Rodríguez i que el cobert del terrat va ser la darrera intervenció a la finca, un cop acabat l’edifici. 

A la botiga del xamfrà va haver-hi, des del 1976 i al llarg de molts anys, la Carnisseria d’Enric Hernández, des del 2011 la floristeria Flor del vent i, des de fa pocs anys, l’Estudi de Dibuix i Pintura d’Elvira Soriano. En l’altre local dels baixos, durant molts anys hi hagué el taller de reparació d’automòbils de Faust Bozzo.

“Casa Saperas” o “Casa Enrique Hugas” ? (1897-1910)



La Fada del Farró” al carrer de Septimània 53.

Septimània 42, la casa del Sant Pancraç

Al costat muntanya de la plaça hi veiem un gran immoble, resultat de l’ampliació i reforma l’any 1967 d’un edifici existent de baixos, entresol i 2 pisos que ocupa els números 42 de Septimània, els 6 i 7 de la plaça Sant Joaquim i el 67 de Vallirana, on hi ha la porta de l’escala. 

El promotor d’aquesta important reforma va ser l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals que encomanà el projecte (6) a l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas. Un dels locals dels baixos l’ocupa avui el forn-cafeteria Pa de Sucre, abans L’espiga del Farró. (Santiago, Berlin, Barcelona: L’espiga del Farró).

A la façana que dona a la plaça hi veiem una nova capelleta, en aquest cas, la imatge que hi ha és de Sant Pancraç, el sant al qual hom invoca per a demanar “salut i feina i menjar per l’eina...”, segons una expressió -de mitjans del segle XX- que recull el folklorista Aureli Capmany.

“Sant Pancraç” als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim.



(1) La Veu de Catalunya, 21 de maig de 1933, pàg. 14.
(3) Expedient Fo 884-Z de l’AMCB.
(4) COSES DEL FARRÓ no 6, Tardor del 2016, pàg. 47
(5) Expedient Fo 914/1910 de l’AMCB.
(6) Carpeta 83158 Exp. Q 132 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.






17.12.23

Aniversari de Josep Comas i Solà 2023: Comas i els presos de la Model

Per Araceli Vilarrasa

Com ja és tradició, cada 17 de desembre en aquest blog celebrem l’aniversari de l’astrònom Josep Comes i Solà explicant-vos alguna de les mil coses que se’m van quedar al tinter quan vaig escriure La Petita Història de la Vil·la Urània. Aquest any al pastis de l’oncle Pepe, com li diuen els de la seva família, li hem de posar 157 espelmes.

Tot i que no li donessin el Nobel; tot i que la polèmica entre la física quàntica i el sentit comú newtonià sembla que va 6 a 0 a favor de l’Einstein (1), aquí seguim formant part de la confraria dels devots d’en Comas. Per la seva innegable vàlua com a astrònom, peró també per la seva manera d’entendre el coneixement com a forma de desenvolupament social i per la seva forma compromesa d’estar al món com a ciutadà i com a científic.

Josep Comas observant el cel amb el telescopi refractor Mailhat 
a l'Observatòri Fabra. 1904

L’any passat per celebrar el seu aniversari, coincidint amb els inicis de la guerra d’Ucraïna, recordàvem el seu compromís amb el pacifisme. Aquest any podríem fer el mateix perquè la guerra, aquesta “claudicació de la intel·ligència, i degradació de les virtuts”, és més present que mai entre nosaltres. (Aniversari de Josep Comas i Solà 2022: Guerra a la guerra)

Però seria massa trist. Prefereixo explicar-vos una història que em va fascinar i que va de les petites finestres que sempre queden obertes a l’esperança.

Diuen els diaris de l’època que Comas era extraordinàriament popular entre els presos de la Model. I això és així perquè un exemplar, gastat i malmès, del seu llibre El cielo, passava de ma en ma d’aquells pobres engarjolats. Tan és així que eren molts els presos que, amb l’ajut del famós llibre d’en Comas, aprenien a identificar els estels que veien passar pel petit tros de cel que els deixava albirar la finestreta enreixada de la seva cel.la.

Portada de El Cielo, Novíssima astronomia Ilustrada. Ed Segui. 
Observeu la figura d’Urània, portant l’esfera i el compàs. Escultura del Museu Vaticà.

Conten que fins i tot un lladregot, empresonat per pispar rellotges als tramvies, va aconseguir saber l’hora consultant l’únic estel que podia veure passar des de la seva petita finestra. 

No sabem si en Comas va arribar a conèixer al lladre de rellotges, però de ben segur que li hauria agradat i que, d’alguna manera, l’hauria ajudat a rehabilitar-se. Potser li hauria explicat la història de l’antic minotaure de Creta, confinat des de petit, a qui van anomenar Asterio perquè es passava llargues hores contemplant als astres des dels patis del seu laberint. 

Potser per això ens fascina tan l’astronomia. Perquè malgrat la petitesa del nostre espai, malgrat l’estupidesa amb la que ens deixem encerclar per la barbàrie i la guerra, n’hi ha prou amb un petit tros de cel, amb el pas constant i repetit d’un sol estel, per retornar-nos l'infinit i fer renèixer l'esperança.

Felicitats, oncle Pepe!

Imatge del Memorial Passatges obra de Dani Karavan, 
erigit a Portbou en record de Walter Benjamin


Notes

[1] No us perdeu l'article de'n Joan Bosch, sempre lúcid i divertit, al número de la revista que va sortir just ahir: BOSCH, J. (2023), Un premi Nobel de física al Farró?, Coses del Farró, nº 20, pag. 8


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.



30.11.23

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 



En aquesta part central el carrer ens ofereix un seguit de cases unifamiliars molt ben conservades, un dels conjunts que millor il.lustra la importància que va tenir el modernisme popular. L’anirem seguint aturant-nos a cada casa.

La casa de Narcisa Busquets (número 25)

                                    Casa Narcisa Busquets (1890-1903)

Al número 25, hi trobem la Casa de Narcisa Busquets que projectà el Mestre d’Obres Josep Pérez Terraza l’any 1903. 

L’edifici es correspon amb la tipologia de l’època, planta baixa i dos pisos, encara que els dos respiradors que hi ha ran de vorera i l’escala descendent -que es pot veure des de l’interior del portal- ens fa suposar l’existència d’un soterrani o unes dependències a un nivell inferior. 

A la planta baixa, en aquests tipus de vivendes benestants, hi solia haver la sala d’estar, el menjador, la cuina, la comuna i el pati o jardí posterior; al primer pis, les habitacions i el bany i al segon, les dependències i els dormitoris del servei, els estenedors i -en algun cas- el safareig. 

La casa està ben conservada i decorada amb un coronament floral al capdamunt de l’edifici, capitells repujats, llindes florejades, balcons -amb baranes de forja- d’un cap a l’altre de la façana, esgrafiats de color verd sobre un estucat groc i una airosa columna que suporta l’arc de la finestra de la planta baixa. L’escala es manté en bon estat i, aparentment, conserva la majoria dels elements originals.

La casa Josep Jordà (número 27)

Al número 27 (abans 65) hi ha la Casa Josep Jordà. Al damunt d’una casa del 1890 en Josep Jordà, el juny de 1913, va afegir-hi un pis i en renovà la façana segons projecte de l’arquitecte Arnau Calvet i Peyronill [1]

L’edifici, amb forces elements modernistes en la decoració de les obertures, el coronament, la columneta que parteix la finestra de la planta baixa o la forja de la barana del balcó, crida l’atenció.

Casa Josep Jordà (1890-1913)

La casa Manuel Cassabó (número 29)

La casa que hi ha al costat, al número 29, un edifici destinat a habitatges de lloguer, amb soterrani, planta baixa, tres pisos i un àtic va ser construïda, desprès d’enderrocar una casa ja existent -l’any 1945- per encàrrec del llavors propietari Manuel Casabó. El projecte [2] és obra de l’arquitecte Joan Anguera i Vicente. 

La façana, amb un aplacat de maó vist i les obertures de les finestres de pedra artificial, destaca pel seu color roig intens. Les finestres, amb les llindes semicirculars del darrer pis, donen a l’edifici un toc d’originalitat. Els paraments dels baixos -amb un aplacat de pedra artificial, un emmarcat de ceràmica negra i dos medallons metàl·lics- contrasten i, segons es miri, desdiuen del conjunt de la façana. 

Al local dels baixos hi hagué, els anys 50 de segle passat, les Galerias Septimània on venien tota classe de mobles de ferro i fusta per a la llar i el jardí, així com elements decoratius (fanals, estàtues, sortidors, fonts, testos, jardineres,...), vidre artístic (de Mallorca o de Murano,...) i objectes de regal.

En un pis de la casa que hi hagué al número 29, abans de la que hi ha actualment, els germans Josep Mª i Xavier Cirera van refer la colla Rens posant les bases del primer escoltisme català de la postguerra. Per conèixer en detall aquesta història consulteu el post La colla dels Rens: l’escoltisme català reneix al carrer Septimània.

Casa Manuel Casabó (1945)

La casa Santeugini (número 33)

Al número 33, hi podem veure la Casa Santeugini o d’Eduardo del Castillo. L’any 1911 el llavors propietari, Eduardo del Castillo, enderrocà una casa de planta baixa que hi havia, per a fer-ne una de nova segons projecte del Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez [3].

El modernisme s’hi expressa per mitjà de molts dels seus elements ornamentals: finestres motllurades, coronament sinuós, fris amb motius vegetals, acabats d’estuc imitant carreus, ús de forja en la barana del balcó i en els reixats de la porta i finestra. Pocs anys després, el 1914, comprà la casa en Josep Santeugini i Puig, que hi efectuà diverses reformes -com la substitució de la tribuna de la façana per un balcó [4]- enriquint-ne i ennoblint, amb arrambadors ceràmics, vitralls i sostres motllurats, moltes de les dependències interiors. A la part posterior de l’edifici, com en moltes altres cases del carrer i del barri, hi ha un bonic, tranquil i cuidat jardí. 

A la façana, a l’alçada de la balconada del primer pis, en motiu del centenari de l’adquisició de la casa per la família Santeugini -que encara ara en continuen sent els propietaris-, s’hi posà una placa amb el nom de la casa i els anys 1914-2014.

El juliol de 1916, en el “Concurs de Balcons Florits”, organitzat per la Societat d’Atracció de Forasters i l’Ajuntament de Barcelona es va concedir una Menció Honorífica al senyor Josep Santeugini per l’excel·lent guarniment floral del balcó d’aquesta casa.

Casa Santeugini (1911-1914)

La casa Jeroni Mayol (número 29)

Som a l’alçada del número 28 al xamfrà amb Berna 2-4 i 6, on ja el 1885, hi tenia la seva casa, obra de l’arquitecte Caietà Buigas i Monravà, i un dels seus vivers el Jardiner i florista Agustí Batlle[5]. Més endavant aquest destacat jardiner obrí una nova botiga al número 42. Segurament la que, tan poèticament, ens descriu Mercè Rodoreda en el seu llibre “Isabel i Maria”[6]

“...Pel carrer de Septimània sortíem a la plaça dels Josepets. Tothom ens coneixia i ell saludava tothom. A vegades, si era d’hora, ens aturàvem a casa d’en Batlle, el jardiner, i parlava una estona de flors. Els primers temps de casada era d’una coqueteria impressionant: els millors llençols, la millor roba interior, ho trobava en la seva cambra. Les millors flors: cada tres dies hauríeu vist en Batlle, el florista, trucant al reixat carregat de flors. Una tarda van descarregar una carretada de fems; dos homes els entraven a cabassades i el meu oncle els escampava pels sardinells i les paneres. En Batlle va dur planters, mitja dotzena de rosers i dues gardènies. A la primavera següent el jardí semblava un cel.” 

Façana lateral (que donava al carrer Berna) de la casa i “Establecimiento 
de Horticultura” dels Batlle al carrer de l’Alegria. (AMDSG)

Actualment, en aquest punt del carrer, hi trobem una gran i elegant casa, la Casa Jeroni Mayol. És un edifici de planta baixa, cinc pisos i l’habitatge dels porters al terrat, obra -de l’any 1930- de l’arquitecte i membre del GATCPAC, Antoni Mª de Ferrater i Bofill [7].

Aquest espectacular immoble -en un carrer relativament estret- ens recorda els edificis monumentalistes de la Via Laietana -no en va, Antoni Ma de Ferrater i Bofill, és el mateix arquitecte que, el 1922, projectà en aquella via la impressionant seu del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya- i, aquí al barri, ven a prop, al carrer de Vallirana 69, hi podem veure també una altra obra seva, un bonic edifici d’habitatges de l’any 1929.

Casa Jeroni Mayol (1930)

La casa Josep Fàbregas (número 39)

Al número 39 hi tenim la Casa d’en Josep Fàbregas. L’edifici original, de l’any 1890, és obra de l’arquitecte Lluís Callén i Corzán. L’any 1919, aquest mateix autor la va reformar amb la remunta d’un pis [8]. Hi podem veure, encara, forces elements que ens recorden el modernisme, com la decoració del coronament de la casa, les línies sinuoses de les llindes de les obertures, la columna i el reixat de la finestra dels baixos i els treballs de forja de la barana del balcó i de la reixa de la porta.

Casa Josep Fàbregas (1890-1919)

Casa Júlia Valdés (número 43)

Som davant del número 43, un edifici de planta baixa i tres pisos, amb una gran tribuna al pis primer i balcons als altres. Les baranes dels balcons i les reixes de la porta i finestres dels baixos son de forja. 

A una casa de planta baixa i un pis, existent des de l’any 1891 [9], la propietària Júlia Valdés de Pastors, hi va afegir, el setembre del 1935 -segons projecte de l’arquitecte Josep Mª Miró i Guibernau- , dos pisos més. L’obra es va fer, com podem llegir en una placa que encara hi ha a la façana, acollint-se als beneficis de la llei contra l’atur de l’any 1935. La casa va ser confiscada durant la guerra civil, segon llegim en un document municipal del novembre de 1939, “por las hordas de los rojos separatistas”.

El febrer de 1940 l’edifici, que havia quedat malmès i pendent d’acabar a causa de la guerra, es culminà -sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Ayxelà i Tarrats- afegint-li, llavors, la tribuna del primer pis.

Casa Júlia Valdés (1891-1935)

La casa Solé i Pla (número 49)

Al número 49 (abans 51) hi ha la noucentista Casa Solé i Plà, de planta baixa i tres pisos que el metge homeòpata i polític independentista català Joan Solé i Plà es va fer construir, els anys 1925-1926, per l’arquitecte modernista Juli Mª Fossas i Martínez [10]. Les dues primeres plantes, amb llargs balcons amb baranes de ferro forjat i el tercer pis, on hi ha una gran sala-biblioteca, amb finestres de llindes semicirculars.

L’any 2008, la neta del Dr. Joan Solé i Pla, va trobar amagada a les golfes d’aquesta casa, una històrica bandera que, alguns, consideren la primera “estelada” i que es conserva al Museu d’Història de Catalunya [xi]. Teniu tots els detalls d’aquesta història al post L’estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània.

Casa Solé i Plà (1925-1926)

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939. 
(Foto Carles Aymerich -Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona-)



[1] Expedient 1110/1913 de l’AMCB.

[2] Carpeta nº 12584/1945 de l’AMCB.

[3] Expedient 33/1911 de l’AMCB.

[4] Gaseta Municipal de Barcelona: Any 03, nº 29, 20 de juliol 1916, pàg.10.

[5] Expedient 2262/1885 de l’AMDSG.

[6] Rodoreda Mercè: "Isabel i Maria". Edicions 3 i 4. València 1992,

[7] Carpeta nº 2563/1930 de l’AMCB.

[8] Expedient 981/1919 de l’AMCB.

[9] Expedient 3105/1891 de l’AMDSG.

[10] Expedient 2656/1925 i carpeta Fo 291/1926 de l’AMCB.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  



14.11.23

Tallers Oberts. Els creadors ens obren les seves portes

Per Araceli Vilarrasa

El cap de setmana del 10 al 12 de novembre s’ha celebrat la 30ª Edició dels Tallers Oberts.

Vaig començar el divendres anant a visitar el taller de la Roser Busquets al carrer Francolí. (Vegeu Cuando creas, no te enteras de nada más). No podia ser d’altra manera. 

Amb la Roser vam recordar els temps en que l’associació Art Farró-Putxet era qui organitzava aquesta moguda, en la que havien arribat a participar gairebé trenta artistes del barri. En aquell temps (aproximadament del 2007 al 2015) la visita als tallers s’acompanyava amb altres activitats de carrer com tallers d’art per infants a la plaça, activitats per gent gran, penjada d’obres d’art als balcons. (Art Farró-Putxet, escalfant motors per dissabte)

Torno a embadalir-me amb el doll de colors que sembla que s' escapen de les obres de la Roser per inundar tot l’aire del seu petit estudi. El foc, l’aigua, la terra i l’aire es miren de fit a fit amb l’esclat de les flors primaverals, la vegetació otoñal o la vida dels fons marins. Les motllures de l’arquitectura propera també hi son presents.


Recordem amb afecte a en David Moragas (David de Moragas i Maragall: In Memoriam) que també va dedicar moltes energies a l’organització d’aquesta activitat. 

Però la Roser és una dona sempre positiva i animosa i m’explica que ara els Tallers Oberts s’han extès per tot Barcelona i Hospitalet i que s’organitzen des del FAD. Em regala el programa i veig que presenta un directori de 253 participants, tot hi que del Farró-Putxet només en son 5. La Roser em recomana que vagi a veure als nous, gent jove i entusiasta que venen amb moltes ganes de tornar a fer pinya (1).

Abans de marxar, no puc resistir la temptació i em compro unes arrecades fantàstiques. Des de que les porto tothom se’n enamora i em pregunta d’on les he tret. 


Coopelia: un espai per crear i compartir

M’arribo al número 105 del carrer Saragossa i allí conec a la Ditas Puigmartí, una dona alegre i comunicativa que irradia entusiasme i il·lusió per aquest projecte que acaba d’empendre: la creació d’un espai de coworking dedicat a artesant, artistes i dissenyadors. 


No fa gaire que han obert però ja es respira molta marxa i activitat. El Taller ofereix als seus artistes i artesans un espai de treball ampli i lluminós, zones per guardar les eines i per emmagatzemar la producció. 

Allí conec a l'Olivia Esteve (@lasmarimorenas) que m’explica el projecte en el que està treballant. Es tracta de guarnir arbres de Nadal, aportant el disseny y els elements decoratius que confecciona ella mateixa amb materials naturals. Un cop acabat el Nadal s’enarrega de recollir-ho tot i de guardar-ho per la propera campanya. Economia circular de la més acurada.

La Ditas m'explica que ha treballat tota la vida entre llibres. Durant més de vint anys ha estat correctora tipogràfica i d’estil d’un gran grup editorial.

DP:- El canvi d’orientació professional ha estat per intentar conectar amb la meva part més creativa i deixar de treballar mil hores davant l’ordinador. El problema era que necessitava molt d’espai per treballar i guardar materials i aleshores vaig sentir la necessitat de crear un espai al barri on jo i altres dones emprenedores poguéssim desenvolupar professionalment els nostres projectes artístics i artesanals.

FF:- I perquè vas triar El Farró? 

DP:- Sóc veïna de Sant Gervasi de tota la vida i volia trobar un espai gran com els que hi ha al Poble Nou, al Born, a Gràcia, però proper i tranquil, per anar-hi caminant i per contribuir a fer barri.

FF:- Quins projectes tens pel futur?

DP:- M’agradaria que Coopelia fos un espai de referència de la comunitat creativa, tant per les marques desenvolupades per les usuàries del coworking, com per les activitats i tallers que oferim a l’espai. 

A Coopelia estan oberts a col·laborar amb altres espais i a acollir diferents iniciatives. Per exemple el 25 i 26 de novembre organitzen un Mercadillo d’art KM.0 amb la participació de un nombrós grup d’artistes propers. 


Tossuda: ceràmica que vols acaronar

El diumenge Tallers Oberts em va permetre treure el nas per un taller de  ceramica que no fa gaire que ha obert al carrer Vallirana i que feia dies que tenia ganes de conèixer millor. Allí em vaig trobar amb la Gemma Mercader, una noia que desprèn  una llum serena i contundent. 

M'explica que va començar la carrera professional com a fotògrafa i il·lustradora, amb una formació en Belles Arts, que va incloure un Erasmus a Alemanya i una breu formació a la St. Martins de Londres, especialitzant-se en imatge. També va estudiar il·lustració a l'escola Bonnemaison, amb l'Ignasi Blanch. 

GM:- Vaig iniciar el meu camí en la ceràmica amb la Montse Sunyer, que té l'estudi aquí al costat, al carrer Septimània (2). Posteriorment, vaig continuar la meva formació a La Bisbal i en diversos tallers de Barcelona i el Montseny. Va ser al 2020 quan vaig decidir crear la marca personal de Tossuda, Tossuda Studio.

FF:- I et vas decidir a muntar el teu propi taller..

GM:- Des de la meva infància, he tingut la sort de disposar d'espais per muntar, desmuntar, experimentar i crear. Aquesta oportunitat de tenir un lloc dedicat a la creativitat ha estat una part essencial de la meva vida. La necessitat i la naturalitat d'aquest procés han estat els motors que m'han portat a mantenir una dinàmica creativa constant.

FF:- I perquè vas triar el Farró?

GM:- He viscut tota la meva vida a la Plaça Molina com la quarta generació, i amb 20 anys residint al Farró, vaig mantenir tallers en diverses zones. Des del carrer Alfons XII, carrer Sant Hermenegild, fins al carrer de la Costa, on amb un amic vam muntar Fortfinger com a il·lustradors amb autoedicions. Des de fa un any, estic instal·lada en aquest taller del carrer Vallirana,més gran, que em proporciona l'espai necessari per tenir un forn i àrea d'exposició per la meva feina.

FF:- Es un taller exclusivament dedicat a la ceràmica?

GM:- No. Mantinc una part del taller amb un petit plató i una taula gran, permetent la possibilitat que altres persones vinguin a impartir tallers d'altres disciplines. Així mateix, aquest espai m'ofereix la flexibilitat de dedicar-me a altres formes d'expressió artística, com la serigrafia, o el que sorgeixi en un moment donat. En conjunt, aquest taller no només és un lloc per a la meva pròpia creativitat sinó també un espai obert per a altres formes d'expressió i aprenentatge.

FF:- Com veus el futur del taller?

GM:- El meu somni és continuar treballant al taller, dedicant-hi temps sense presses i creant peces. Busco la possibilitat d'aconseguir ajuda per altres àmbits com la comunicació, actualització de la web,etc.. per centrar-me més en la creació. L'objectiu és mantenir un ritme constant de treball i explorar noves creacions. Veig el projecte creixent sense presses però amb constància, mantenint la dedicació a la creació de peces i experimentant amb noves idees. La col·laboració amb altres per gestionar altres àrees pràctiques pot ser clau per al creixement continuat del projecte.


L’elegància i calidesa de les peces que exposa em fan venir ganes d’emportar-me-les totes a casa. 


Taller Balam: on es troben la creativitat i l’aprenentatge

Per consell de la Ditas m’arribo a Pàdua 25 per conèixer el Taller Balam. Això queda al davant de la placeta dedicada a Ventura Gassol, en aquest triangle que ara ja no sabem si també és Farró o si segueix sent Putxet. 

En Quim Iborra és un dels promotor d’aquesta galeria d’art i centre de creació artística que aplega un grup de creadors emergents residents a Barcelona. 


FF:- Fa molt que funciona aquest taller?

QI:- Des de fa tres anys, amb el meu company Luis Anaya portem la galeria d'art Taller Balam. Sempre he estat treballant a l'entorn de la cultura. Durant els últims anys al Gran Teatre del Liceu com a responsable del departament d'edicions i documentació, i més tard en el projecte d'implementació de l'arxiu digital al Teatro Real de Madrid.

FF:- Que et va moure a muntar aquest taller?

Taller Balam sorgeix pel nostre interès per l'art i la cultura. Voliem crear un espai amable on els artistes emergents puguessin exposar la seva obra i compartir els seus coneixements artístics. Una galeria on la mirada es centrés en els artistes. Hem aconseguit crear aquest espai que a dia d'avui concentra obra de més de 60 creadors.

FF:- Tenies alguna vinculació amb el barri?

QI:- No teniem cap vinculació amb el barri, però l'espai ens va agradar en un primer moment. L'estructura del local s'ajustava plenament als nostres desitjos. A banda ens agrada la ubicació a la plaça de Ventura Gassol, un espai molt tranquil, però molt ben comunicat. Cada cop més la gent del barri ens coneix i s'apropa al Taller per a conèixer les propostes expositives que realitzem de forma mensual.


FF:- Qui es el teu somni pel projecte?

Q I:- La nostra idea és seguir avançant en el projecte, plantejar nous reptes i noves visions sobre l'art, sempre acompanyats dels artistes. Estem oberts a una major implicació amb el barri, a partir de propotes que ens enriqueixin a tots. Us esperem.

Taller Balam forma part del projecte Upper Gràcia una plataforma que aplega dotze locals amb l’objectiu de visibilitzar el talent que existeix en aquesta zona.

Llarga vida als tallers oberts

Mentres nosaltres xerrem, a la placeta en Takayuki Maejima està fent un retrat a mare i filla assegudes a l’ombra dels arbres. I ho fa dibuixant directament a la seva tablet.



Acabo les visites amb la idea de que moltes coses es mouen. Projectes personals i projectes col·lectius. Tan de bó totes aquestes iniciatives emergents es consolidin i vagin aglutinant a tants i tants artistes i artesans que treballen a prop nostre. Als nous amb els que ja fa temps que hi son. Els consolidats amb els emergents. Farró Putxet sempre ha estat terra d’artistes.

Notes

(1) No tindré temps de visitar el taller de la Kima Guitart, que també participa en aquests tallers oberts i a qui vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 16 de Coses del Farró. VILARRASA, A., 2021, Kima Guitart, somnis de seda, Coses del Farró, nº16, pg. 47

(2) Vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 18 de la revista Coses del Farró a la Montse Sunyer. GALLART, J., 2022, Montse Sunyer, la teràpia del fang, Coses del Farró, nº 18, pg.47. 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.