L'Eladi Crehuet estrena "La filla de l'alcalde" al Teatre La Gleva

Els lectors de Coses dels Farró haureu gaudit dels articles de l’Eladi Crehuet que ens ha explicat com era la casa del seu avi, el dramaturg Pompeu Crehuet, al carrer Manuel Angelón i les activitats teatrals que s´hi feien[1].

L’Eladi té encara moltes més coses per explicar-nos sobre el barri però mentrestant ens mostra ara una nova faceta de la seva jubilosa i fructífera jubilació com a notari: la d’autor teatral. I per fer-ho, estrena una de les seves obres al teatre de La Gleva.

Ens trobem per parlar-ne al local del barri on ha instal·lat la seva petita editorial. És a l’edifici on hi havia la casa dels seus pares i on ara viuen els seus fills.

FF.- D’on sorgeix la idea de La filla de l’alcalde?

EC:- Quan el meu pare era notari de Tàrrega jo havia conegut al fill d’un notari que sempre deia això: un fill de notari no pot fer certes coses. Ell s’ho prenia molt seriosament i anava sempre molt ben vestit. A mi m'estranyava molt. Això ho he transformat en aquesta filla de l’alcalde, la Irene, que té una vida que es barreja una mica amb coses que jo he viscut; els col·legis majors universitaris, el teatre que hi fèiem. Hi ha anècdotes viscudes, altres explicades, l’impacte de l’arribada a Barcelona dels nois i noies que hi veníem a estudiar a finals dels anys seixanta i hi descobríem tot un món. 

FF.- Quan vaig llegir l’obra vaig veure que la Irene té exactament la meva edat i em va recordar moltes coses de l’ambient d’aquella època.

EC.- L’obra passa a la presentació d’un llibre però al final hi ha una sorpresa.

FF.- Això també ho coneixes bé perquè has fet aquesta editorial, El senyor ruc. La filla de l'alcalde és la primera obra que dones a conèixer però també n’has escrit d’altres. 

EC.- Sempre he anat molt al teatre i sempre he admirat molt als "teatreros" d’aquest país. Quan em vaig jubilar, vaig començar a escriure. Em vaig instal·lar en aquest local i vaig veure que hi havia el teatre de La Gleva aprop. Hi anava sovint i així vaig conèixer a l’Albert. Vam sintonitzar. A mi em sembla admirable la seva voluntat de recuperar un teatre al barri. Li vaig comentar que tenia aquesta obra i quan la va llegir em va dir: l’hem de fer segur. Aleshores el tema era trobar a una actriu que pogués assumir el repte d’aquest personatge que de fet són dos personatges.

Anem sortint i l’acompanyo al teatre on avui ha d’anar a assajar. Allí ens trobem a la Lali Barenys, l’actriu que acompanyarà a l’Eladi en aquesta aventura.

Lali Barenys i Eladi Crehuet a punt d'entrar al teatre

Per l’atzar de la vida la Lali és una persona molt estimada per mi i a qui admiro profundament com a actriu, com a poeta i com a creadora. En els seus espectacles la Lali utilitza la música, la paraula i el cant com a armes de cultura per commoure i per remoure consciències, per dir-nos que ja n’hi ha a prou de barbàrie, que si volem podem ser lliures[2].

FF.- Lali, que suposa per tu la participació en aquest projecte?

LB.- Tenia moltes ganes de col·laborar amb La Gleva. Hi havíem de fer l’espectacle de música i poesia Maleïdes les guerres i no el vam poder fer per problemes amb la COVID. Quan l’Albert em va proposar participar en la presentació de la Filla de l’alcalde, de seguida li vaig dir que sí. Aquest projecte és una sorpresa darrera l’altra, res és el que sembla. M’agrada molt passejar pel Farró, els carrers rodoredians m’inspiren per nous projectes ....

Hem entrat al teatre per una porta lateral i arribem a una sala d’assaig una mica destartalada, amb l’encant secret dels espais teatrals buits. En un tres i no res apareix una taula, dues cadires i un faristol. L’espai es transforma i ja som a l’escenari on transcorre La filla de l’alcalde.

L’Albert m’explica que aquesta presentació és un muntatge teatral a mig camí entre la lectura teatral i una representació complerta. Han tingut en Jango Edwards com a coach i el mateix Albert de la Torre ha fet la producció.

Me’n vaig abans no comenci l’assaig. Prefereixo no esbrinar les sorpreses abans d’hora. Ja vindré el dia de l’estrena.

Fent clic a la fotografia anireu a la pàgina del teatre on es presenta aquest espectacle 

I us tinc una sorpresa: si hi voleu anar, feu la reserva de les entrades escrivint a l’adreça lagleva@laglevateatre.com i a l'assumpte poseu ENTRADES FINESTRES DEL FARRÓ. Us faran un descompte important: 12 e enlloc de 20 e. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Podeu consultar aquests articles a: CREHUET, E., 2021, La torre d’en Pompeu Crehuet al Farró, Coses del Farró, nº 15, Sant Jordi, pag. 9; CREHUET, E., 2021, Escenes de la vida del Farró a principis del S. XX, Coses del Farró, nª16, Tardor, pag. 11; CREHUET, E., 2022, Una moguda teatral al Farró dels anys trenta, Coses del farró, nº17, Sant Jordi, pag. 9. 

[2] Podeu veure un tast d’aquests espectacles a: Maleïdes les guerres (i aquell que les va fer) i Canço de les molineres, poema de Mercé Rodoreda musicat per Carles Beltran per l'espectacle de Lali Barenys Volem (si volem), canta Namina.Si teniu ocasió us recomano que no us perdeu l’experiència de veure’ls al teatre.

Pep Arisa proposat pel Districte per rebre la Medalla d'Honor de la Ciutat

Avui si que és un dia de festa i celebració pel barri! I per aquest blog, encara més!. En Pep Arisa, amic i company en aquestes trifulgues de barri, ha estat proposat pel Districte per rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat.

En la presentació feta al Plenari en nom del Consell de Districte, el conseller Blas Navalón va dir, el passat dijous, que es proposa a en Pep “com a exemple d’un farronenc de tota la vida, interessat i apassionat pel patrimoni i la història del barri del Farró, aportant una contribució important a la comunitat”. No cal dir que la proposta va ser aprovada per unanimitat[1].

I és que ningú pot negar que en Pep és un exemple. D'història i d'històries del barri en sap un niu. Hi ha coses que les sap perquè les ha viscut o perquè els hi ha explicat la seva família, que viu al barri des que l'any 1855 s’hi va instal·lar la seva rebesàvia que venia de Calaf; altres les ha descobert investigant pacientment pels arxius, amb tenacitat i perseverança. I tot ens ho explica de manera planera i entenedora, amb aquesta senzillesa que diuen que és l’elegància dels savis. Els seus textos sempre fan ballar el cap als editors perquè els seus coneixements sobrepassen l’espai del paper i a ell li sap greu reservar-se els detalls o amagar-nos alguna dada.

En Pep el dia que en Joan Bosch ens va convidar a collir taronges del pati de casa seva, la darrera torre d'estiueig de la plaça Mañé i Flaquer.

La revista Coses del Farró va néixer, en part per culpa seva. Ara us explicaré com va anar perquè la cosa té la seva gràcia i el defineix força. Per la Festa Major del 2013 la comissió de festers li va demanar al Pep un petit article sobre la història del barri per acompanyar el programa i ell, sempre diligent, els va lliurar un magnífic treball de més de 30 pàgines sobre el Convent de les Joanes. Per la següent Festa Major, la del 2014, pensaren en repetir-ho però amb un altre racó o indret del barri. A mitjans de gener 2014, “...ens digué -segons ens expliquen els “festers” a l’editorial del primer número de la revista- que havia començat a preparar l’article per al programa d’aquell any. Havia pensat una passejada pel tot el carrer de Saragossa i que li estava sortint una mica llarg...” . Era evident que allò depassava el marc d’un programa de festa major, així que van decidir fer una revista on hi publicarien aquell treball i altres col·laboracions sobre el barri. [2].

                                    En Pep a una taula de barri sobre civisme l'any 2014

Tanmateix la continuïtat d’aquesta tasca, que ja fa vuit anys que dura, no s’entendria sense la seva manera de ser tan generosa i oberta com per anar sumant gent al projecte amb modèstia i sense personalismes.

Prova d’aquesta generositat és també la seva extensa col·laboració en aquest blog i els molts ànims i el suport que sempre m’ha donat per tirar-lo endavant.

Des d'aquí el volem felicitar i convidem a tot el veïnat a estar atents a la continuïtat d’aquesta iniciativa. Segurament quan a la tardor es faci el lliurament de la medalla, tots els fans d’en Pep no hi cabrem al Saló de Cent, però ja podem anar pensant en fer alguna cosa al barri, perquè això s’ha de celebrar.

Mentrestant, per si se us han passat o els voleu rellegir, aquí us deixo els liks als articles d’en Pep al Finestres.

18-9-2015 A vui l'esmolet ha tornat a passar pel Farró

Serie les mil paraules: col·lecció de fotografies antigues del Farró

10-9-2020 La casa del cònsul de Dinamarca, la seva filla Adi Enberg i Josep Pla. 1932 c.

15-2- 2021 Traient els cavalls de la cotxera. Lloguer de carruatges d’en ANTONI ARAU (“Sendra”)

30-6-21 Jugant a la riera. Març 1936

15-1-2022 Enderroc de la torre d'en Jeroni Granell al carrer Puig-reig (Febrer de 1978)

Itineraris

30-12-2020 El Passatge Sant Felip

13-3-2021  El carrer Vallirana. Primera part: Vallirana de Baix

 31-3- 2021 El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Si voleu sentir tot el parlament ho podeu fer a les 2h 14 min. Del video del Plenari. Feu clic aquí. El blog de El Jardí de Sant Gervasi s'ha fet ressó de la noticia.

[2] L’article sobre Les Joanes va ser publicat posterioment a la revista. ARISA, P., El Monestir de Sant Joan de Jerusamel. Les Joanes del Farró, Coses del Farró, nº 4, tardor, 2015.

El 15 de maig, oportunitat per poder visitar la casa Tosquella

El proper diumenge 15 de maig, tenim l’oportunitat de visitar la casa Tosquella. L’ocasió és perfecte per conèixer aquesta magnífica torre modernista que, com recordareu, va ser recentment adquirida per l’ajuntament per fer-ne un equipament pel barri. (Podeu veure el post La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró).

En el marc de les activitats 48h.Open House BCN d’aquest any Espais Ocults ha organitzat tres visites guiades ( a les 11, a les 12 i a les 13 h) als jardins i als interiors de la casa. La visita será guiada per la historiadora Roser Diaz que us podrá donar tots els detalls de la envitricollada historia d’aquesta espendida casa. La visita és gratuita (cal pagar 1 e. per la gestió) i cal inscripció previa que podeu fer aquí a partir del 10 de maig a les 11.

Una casa d’indià

Sembla ser que els seus orígens, a finals del S. XIX, ja van ser complicats. El seu primer propietari havia encarregat la construcció al mestre d’obres Joan Cabané el 1889, però no va poder pagar el deute contret pel seu finançament i la va haver de subhastar. Així va ser com la va adquirir, força be de preu, l’Antoni Tosquella, un comerciant enriquit a les amèriques. 

La casa no reunia les característiques de luxe i modernitat que el nou propietari desitjava, així que li va encarregar una reforma a l’arquitecte Eduard Balcells. Això passava el entre el 1906 i el 1907, en plena febre modernista, i en Balcells era un jove prometedor que acabava de guanyar la plaça d’arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallés. Coneixedor i estudiós de l’obra dels grans arquitectes modernistes de la primera generació, l’obra de Balcells és caracteritza per un excés imaginatiu que el porta a utilitzar una gran riquesa de recursos ornamentals, jugant amb l’historicisme i l’arabisme. Ell mateix s’havia dedicat a la forja i a la vidrieria, que utilitza amb profusió al costat d’altres arts com la pintura, la fusteria, l’estucat, els esgrafiats i els esmalts. 

Tot això és veu clarament a la casa Tosquella on sostres, balcons, portes i reixats semblen sortits del somni d’un faune. Ens podem imaginar com va ser la vida en aquesta casa voltada d’un espaiós jardí. No hi devien faltar festes, saraus, ni històries galanes. Gràcies a l’Elvira Farreras sabem que durant uns anys hi va viure el baríton Marcos Redondo. En aquests temps un grup de paons que es passejaven pel jardí amb la cua estesa i els seus crits no deixaven dormir als veïns.

El contracte de lloguer entre una mare i una filla salva la casa

No sabem exactament a partir de quan hi va començar a viure la Mª Dolors Castells i Tosquella, netà de l’Antoni Tosquella que havia nascut a la casa i hi havia passat la seva infància. La seva mare li va fer un contracte com a llogatera. Com que l’obertura de Mitre ja estava anunciada, es possible que mare i filla sospitessin el que podria passar.

I finalment va passar. La piqueta va respectar la casa però va enderrocar la del costat que compartia la paret mitgera. Això va provocar un seguit de destrosses que van malmetre greument tan l’estructura com els elements ornamentals de la casa. També va obrir la caixa dels trons de l’especulació: una casa de pisos construïda en aquests terreny podria arribar a tenir 12 plantes.

Sembla ser que aquí va començar un enfrontament en el sí de la família dels propietaris entre els partidaris de l’enderrocament de la casa per construir pisos i la Mª Dolors que, emparada en el seu contacte de lloguer, no ho va permetre.

El 1974 diverses entitats es mobilitzen al costat de la Mª Dolors i aconsegueixen que la casa sigui declarada Monument Històric Artístic de caràcter provincial. Els intents d’enderrocament s’aturen però comença un llarguíssim període d’abandonament durant el qual la casa s’ha anat deteriorant inexorablement. La Mª Dolors és desheretada i la casa passa a pertànyer a la seva neboda. Durant la dècada dels vuitanta de tan en tan surt a la premsa la imatge inaudita d’una avia de 80 anys vivint sola en una esplèndida casa mig enrunada, en la que també s’han instal·lat una trepa d’okupes que omplen el jardí de trastos i escombraries. També es publiquen queixes dels veïns perquè tot això arriba a afectar la salubritat i la seguretat del lloc. Sovint han de passar als bombers per evitar la caiguda de runes al carrer. Finalment la casa es declarada “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya, però després d’alguns intents de negociació amb l’administració no s’arriba a concretar res.

Edifici modernista a la venda a Whallapop

I el temps va passant fins que el 2018 mort la Mª Dolors Castells i la propietat la posa la casa en venda. En demanen 1,4 milions d’euros. Una parcel·la de 740 m2, al peu de la Ronda del Mig, amb 650 m2 ocupats per un edifici modernista que no es pot enderrocar, que està en molt mal estat i que és molt costos de restaurar. Els venedors ho intenten per tots els mitjans i la premsa s’omple de titulars com “Edifici modernista a la venda a Whallapop”. Tractar una de les millors obres d’Eduard Balcells com a una andròmina de segona mà no sembla de bon gust.

Malgrat tot a l’estiu del 2021 l’edifici és a punt de ser adquirit per un grup inversor internacional que planeja fer-hi un centre de negocis. Tanmateix els compradors es fan enrere i això dona noves oportunitats a l’administració. La pressió veïnal empeny fort i comença a visualitzar-se, com un somni, la possibilitat d’una casa Tosquella convertida en equipament públic.

Final esperançat

Finalment i una mica per sorpresa, ja que les negociacions finals es duen amb molta discreció, el 18 de novembre del 2021 el districte convoca a les entitats del barri del Putxet i del Farró a la porta de la casa. Els va convida a entrar al jardí i allí el regidor Albert Batlle anuncia l’acord municipal de comprar la casa Tosquella per rehabilitar-la i fer-ne un equipament especialment dedicat a la gent gran del districte.

Ara l’ajuntament afronta un gran repte: rehabilitar la casa i adaptar-la als seus nous usos conservant i restaurant tots els elements estructurats i ornamentals que li donen valor. Això val molts diners. Caldrà molt coneixement, seny i rauxa a mans plenes i grans dosis de pacte i negociació. Com passa sovint, és probable que els interessos locals i referits a l’ús inmediat estiguin en contradicció amb els interessos més generals de conservació del patrimoni. Esperem que el districte organitzi un procés participatiu per poder-ne parlar tots plegats.

Mentrestant visitar la casa, conèixer millor la seva història, enamorar-nos de cadascun dels seus detalls, és una bona manera de començar a participar. I tot això ho podem fer el dia 15 de maig.

Bona festa de l’arquitectura!

Sant Jordi: llibres, roses, revista i pedregada.

Per Sant Jordi, ja se sap, els llibreters han de tenir els plàstics a punt per si plou tapar la parada. 

Però mai com ahir. Tot just arribar a la plaça, amb temps just per agafar la revista i comprar un parell de llibres, i ja vam tenir al damunt la calamarsada.

Malgrat tot, cal felicitar a l'organització del Sant Jordi al Farró i alegrar-nos que, com cada any per Sant Jordi, ha sortit la revista Coses del Farró. Amb aquest arribem al número 17. 

Com que els canvis que han fet els de Google al Blogger no em deixen posar la portada al marge us la deixo aquí amb el link al pdf. de la revista complerta.

                                            CONSULTA I DESCARREGA AQUI   

Tanmateix us recomano que, d'aquí a uns dies, procureu pillar-ne alguna de paper a les botigues del barri. Si no la veieu, demaneu-la, que alguns la guarden sota el taulell.

I, creieu-me, res com el paper i l'olor de la tinta.

Prosperitat al Farró i llarga vida a la revista!

Sant Jordi 2022 a la Plaça Mañé i Faquér

PLATAFORMA DE VEÏNS PER LA REFORMA DE BALMES. Primera assemblea constituent

Pep Arisa

Quan, poc abans de les set del vespre arribo a la sala del Centre Cívic Vil·la Urània on es feia l’Assemblea, ja gairebé no hi queda cap seient. Algunes persones s’arrengleren, dretes, a tocar de les parets i d’altres fora, a tocar de la porta. Francament, no hi esperava trobar-hi tanta gent i això, suposo, és un clar indicador de l’interès, entre el veïnat, d’aquest assumpte.

Puntuals -com ha de ser- alguns dels organitzadors prenen la paraula. Es presenten -la Rosa Mª i en Felix- i agraeixen la nostra assistència. Es tracta d’una assemblea informativa i, alhora, oberta i participativa, diuen amb l’objectiu de donar forma i constituir una Plataforma veïnal per assolir aquesta esperada reforma del carrer -des de les places de Molina i de Joaquim Folguera- el més aviat possible.

D’una manera molt amena la Rosa Mª ens fa una breu síntesi, centrant-se en el tros que ens afecta, de la llarga història d’aquesta reivindicació. Millor dit d’aquest, esperat i mai assolit totalment, intent de millora urbana. La reforma del carrer de Balmes s’emmarca en la reurbanització de tot el carrer, des del seu origen en aquest punt, fins dalt de tot, a la plaça Kennedy. A començament de l’any 2013  es va inaugurar la reforma del tram que va de la Diagonal a la plaça Molina. Anteriorment ja s’havia fet el tros que anava de la Diagonal fins a la cantonada. de Pelai-Bergara. 

És, expliquen i detallen, un llarg periple -des de l'octubre de 2015, de prop de 7 anys- de projectes, promeses, trobades, reunions i “bones paraules”... sense cap resultat pràctic. Per això, entenem l’interès, expectatives i, en alguns veïns i conciutadans, una certa indignació en el tracte i la resolució d’aquest tema. 

El tram del carrer Balmes que va de la plaça Molina fins a la de Joaquim Folguera, té gairebé 1 km de llarg i afecta i és col·lindant amb els barris de la Bonanova, Putxet, Gavany i Farró, tots ells del Districte Municipal de Sarrià-Sant Gervasi. 

En els projectes de reforma -aprovats- de l’any 2015 i l’actualització del 2018, es preveia:

• L’eixamplament de les voreres fins arribar a uns 4,4 m d’amplada (ara fan 2 m). Actualment, afirmen els veïns, algun tram de vorera està malmès amb forats i desperfectes. 
• Reduir i racionalitzar el transit amb un nombre i sentit de carrils adequats i esmorteir el soroll, asfaltant el vial amb paviment sonoreductor. 
• Incorporar arbrat (til·lers) i mobiliari urbà embellint i humanitzant les voreres. Es canviarà i modernitzarà l’enllumenat amb llampares de tecnologia LED de baix consum. 
• Crear nous passos de vianants (en aquest quasi 1km tant sols n’hi ha 6, molts d’ells separats uns 200 m), facilitant l’accés i comunicació entre els veïns i comerços d’un costat i altre del carrer. En aquest tram hi ha una escola, nombrosos comerços i supermercats i parades dels FGC i d’autobús. Comenten els veïns que intentant travessar -certament, de forma temerària i imprudent- aquest transitat carrer, ja s’ha produït algun greu atropellament...

El cost estimat d’aquests projectes oscil·lava entre els 10 i els 13 milions d’euros. En aquest sentit, es comenta a l’assemblea, que un dels fets que han impedit aquest incompliment reiterat de la reforma d’aquest tram de carrer, és el no incloure, en el pressupost municipal, la partida especifica amb el cost d’aquestes obres.

S’ha contactat amb diferents grups municipals (d’alguns d’ells s’ha rebut un suport concret i clar) i algunes entitats veïnals i de comerciants però, es conclou, cal -a la vista de l’experiència- una més gran denuncia i pressió social. Aquesta és una de les raons que animen a crear aquesta nova Plataforma veïnal.

Un dels objectius de la Plataforma és que, en el que queda de la present legislatura, l’Ajuntament faci una actuació urgent -amb l’objectiu d’evitar possibles accidents- en la reparació dels greus desperfectes en les voreres i augmentant el nombre de passos de vianants. 

Fet això, s’acorda dirigir les accions amb la intenció que, en la propera legislatura (mitjans de 2023), es porti a bon terme -amb les noves aportacions que calgui- la reforma, pacificació i humanització del carrer, des de les places de Molina i la de Joaquim Folguera.

Ja dins dels temes organitzatius, desprès de sentir i debatre algunes intervencions, es proposa posar “fil a l’agulla”, ampliant el nombre de persones interessades en la Plataforma, recollir signatures i emprendre algunes de les accions -sense descartar les mobilitzacions- en favor dels objectius de les millores en aquest tram de carrer. 

Per això es crearan, a partir d’aquesta assemblea constitutiva, diverses comissions o grups de treball -coordinats entre ells-:

• ·  Comissió organitzativa. Per a culminar i coordinar totes aquelles accions i tràmits relacionats amb la creació i gestió de la Plataforma.
• ·   Comissió Tècnica. Per a detectar, analitzar i proposar els aspectes tècnics o dels projectes dins l’àmbit de la reforma.
• ·  Comissió de comunicació. Que tindrà cura dels aspectes relacionats amb les xarxes socials, premsa i la comunicació.
•   Comissió de mobilitzacions, relacions i agitació. Eminentment participativa, que coordinarà la presencia del major nombre de veïns i simpatitzants, en aquelles reunions o accions (Consells de Barri, concentracions, difusió de cartells, recollida de signatures,...) relacionades amb els objectius de la Plataforma. 

 Alguns dels assistents a l’assemblea s’han apuntat ja en alguna d’aquestes comissions, mentre que la resta -quan eren ja 2/4 de 9 del vespre- han anat retirant-se, amb una certa esperança amb el que, si ens ho proposem, tots i totes plegades podem aconseguir -si unim il·lusions i esforços- en favor dels nostres barris, els seus veïns i visitants, nosaltres mateixos, els nostres fills i, fins i tot, nets.
Confiem poder seguir parlant-ne.
  

      

La veu de l'Elvira Farreras

“Què dimoni és aquest terrabastall a les set del matí?” És un dia qualsevol de mitjans dels anys 70, a una torre del carrer Putxet. L’Elvira salta del llit I puja al terrat just a temps per veure passar una terrible màquina menjacases que es dirigeix a ensorrar la torreta on fins fa poc vivien els seus amics. Aquell dia L’Elvira Farreras va decidir, amb l’únic títol d’haver-hi viscut mols anys, convertir-se en cronista del Putxet. Pàgina a pàgina anirà desgranant els seus records per salvar de l’enderroc la memòria de les cases i els jardins, de la gent que hi visqué, de les festes que hi feien, dels costums que tenien, d’alguns fets terribles que hi van passar.

El llibre més citat en aquest blog 

D´aquest treball en surt un llibre irrepetible, escrit amb una tendresa infinita, que ens parla d’un món que va desaparèixer engolit per la febre especulativa que va desencadenar l’obertura de la Ronda del Mig.

Quan tot això passava l’Elvira ja era gran. Amb els seus fills crescuts i el marit jubilat, veia créixer els nets al seu voltant. Segurament havia escrit moltes coses però no havia publicat mai cap llibre i el primer va ser un gran èxit. Ella mateixa explica a l’entrevista que li va fer Josep Mª Espinàs a TV3 (1) que va ser en Jose Mª Huertas Claveria qui la va animar a escriure. 

A la primera i segona edició el llibre porta per títol “Adéu Putxet, rèquiem per un barri”. Es va publicar el 1981, amb un deliciós pròleg de Joan Perucho que era amic de l’autora. Només al cap d’un any la mateixa editorial, 7 i ½ S.A., ja en feia una segona edició. Finalment, el 1989, empesa pels comentaris d’amics i coneguts que es queixen de que el llibre ja no es troba, l’Elvira el revisa, l’amplia i en fa una tercera edició, aquest cop amb l’Editorial La Campana. Aquesta edició porta per títol “El Putxet, Memòries d’un paradís perdut” i inclou un índex de referències que en facilita l’ús.

A totes les edicions la portada és il·lustrada per una pintura de Achille Battistuzzi de l’any 1875 que representa la finca del marquès de Santa Anna, situada al peu del Putxet, entre l’actual carrer Homer i el carrer que encara porta el nom del marquès. En aquesta pintura es pot veure el cim del turó amb el petit pavelló i alguns del elements que, en petit, caracteritzaran les torres del Putxet: la porta enreixada, l’estany, les torratxes.

Una noia riallera i treballadora

L’any de la tercera edició del seu primer llibre l’Elvira Farreras tenia 76 anys i havia viscut una vida plena i rica en cultura i amics interessants. En Narcís Comadira (2) diu que la seva enorme vitalitat, el seu caràcter delicat i la seva curiositat insaciable, que va mantenir fins als darrers dies de la seva vida, la feien una persona molt estimada per tots els que la tractaven.

L’Elvira va néixer al carrer Petritxol, però va anar a viure al Putxet al cap de poc temps. Buscant aires més saludables, el seu avi, el Dr. Ignasi Valentí, es va instal·lar a una torre del carrer Felipe Gil. La casa tenia un extens jardí que arribava fins al carrer Putxet, cantonada amb Monegat. Allí el pare de l’Elvira, el Dr. Pere Farreras, es va fer arreglar la casa dels porters i s’hi va instal·lar amb la seva família. Amb el temps, aquesta casa, que encara podem veure fent xamfrà entre Putxet i Cadis, va anar creixent i en ella van viure tota la extensa família.

Fotografia aèria on es pot observar la situació de la casa de l'Elvira, la del seu avi, ja desapareguda al carrer Felipe Gil, i el jardí que les unia.

Façana de la casa de l'Elvira Farreras, al carrer Putxet

Gràcies a l’esperit intel·lectual i científic de la seva família, l’Elvira havia tingut una formació escolar no gaire comú en les noies de la seva època. A la mateixa entrevista amb l’Espinas explica que la primera escola a la que va anar va ser l’escola que “unes amigues de la seva mare” tenien al carrer Vallirana. Suposem que es tracta de l’escola que hi hagué a la cantonada de Vallirana amb Pàdua, regentat per les germanes Dolores i Teresa Sala de les que parla ampliament al seu llibre i al que també havia anat, encara que molt poc temps, Mercé Rodoreda. Més endavant va anar a l’Institut Francès, a l’escola Alemanya i a l’escola Suiza i per això parlava i escrivia el francès, l’alemany, l’anglès i l’italià. Tenia 18 anys quan es va proclamar la República.

Ja en temps de guerra va entrar a treballar a la Conselleria de Indústries de la Guerra de la Generalitat de Catalunya on li van encarregar ser l’assistent d’Andrè Malraux durant els 8 mesos que aquest escriptor i polític francès va passar a Barcelona per filmar L’Espoir. Com ella mateixa diu, es possible que allí hagués coincidit amb la Mercè Rodoreda que treballava al Comissariat de Propaganda.

L'Elvira amb la seva maquina d'escriure al temps que feia de secretaria de l'Andrè  Malraux

 (La fotografia pertany a l'entrevista de TV3) 

Amiga i amfitriona dels millors pintors i artistes del S. XX

Finalitzada la guerra es va casar amb el galerista Joan Gaspar. Mare de família nombrosa, al costat del seu marit, amb qui col·laborava activament, va tenir l’ocasió de viatjar per Europa i d’entrar en contacte amb els moviments artístics dels anys cinquanta. Va conèixer personalment Picasso, Dalí, Mirò i tants d’altres pintors, músics i intel·lectuals amb qui sovint va establir relacions d’amistat que van ser determinants per la vida cultural de la ciutat. Per exemple, va ser tot dinant al jardí de casa seva amb el seu amic Jaume Sabartés que va néixer la idea del Museu Picasso de Barcelona. 

Una de les grans aficions de l'Elvira va ser cuidar el jardí de casa seva 

(La foto pertany a l'entrevista de TV3) 

Al cap d’uns anys l’Antoni Ribas va recollir tot això en una extensa entrevista al matrimoni Gaspar-Farreras que va publicar al llibre “Memòries. Art i vida a Barcelona. 1911-1996”. És una història de la Sala Gaspar que deixa veure tota la vida cultural de la ciutat. Ja vídua, l’Elvira segueix escrivint, aquesta vegada endinsant-se en una part fosca de la història. D’aquest treball en resulta l’obra “Gal·la, la reina trista de Barcelona”. 

Va morir el 2005 a l’edat de 92 anys i al cap d’un temps el Districte de Sarrià-Sant Gervasi va decidir posar el seu nom als jardins adjacents al Parc del Putxet, al costat del carrer Manacor, molt a prop d’on ella va viure. Allí, quan floreixen les mimoses, l’aire encara ens torna l’aroma d’aquell món perdut. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) L'escriptor Josep Maria Espinàs entrevistava el 25 de març de 1993 Elvira Farreras Valentí al programa de TV3 “Personal intransferible”. 

(2) Comadira, N., 2005. Elvira Farreras Valentí, escritora, la cronista de El Putxet, El Pais, 30 de març

Descoberta la imatge dels busts de Matilde Diaz i Julián Romea

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Com sabeu els lectors d'aquest blog, la meva recerca sobre la relació entre Matilde Díaz, "la perla del teatro español", i el nostre barri es va iniciar en text de l'Elvira Farreras que, com tantes vegades, va esperonar la meva imaginació.

Parlant de la casa que Matilde Diaz tenia al Putxet, l'Elvia diu:

"L'entrada principal tenia un portal amb una reixa modernista molt bonica. Per un costat i l'altre estava emmarcada per dos pilars que tenien al cim i com a coronament els busts de l'actriu i del seu marit, que crec que era també l'actor Julian Romea i que es miraven l'un a l'altre”(1).

Les pistes que em van donar en Jaume Fabre i diversos documents que vaig trobar a l'arxiu de Sant Gervasi em van permetre identificar la casa, que és la que avui té la seva entrada pel carrer Cadis 17-21 (A la recerca d'una casa a Sant Gervasi). La porta i el jardi completament desapareguts.

La potent imatge del carrer Saragossa encapçalat per aquesta magnífica portalada amb els busts dels dos grans actors quedava sospesa en la boira de la imaginació. 

Doncs aqui la teneiu: aquesta és la imatge de la porta en dues fotografies descobertes per en Guiu Asbert, lector d'aquest blog, que ha tingut l'amabilitat de fer-me-les arribar.

La primera és una fotografia feta l'any 1920 per Josep Salvany i Blanch (1866-1929) i pertany al fons fotografic Salvany de la Biblioteca de Catalunya (3). Segons ens informa la fitxa del document correspon a l'entrada "d'una finca del barri del Putxet de Barcelona", va ser feta amb una càmera Hasselblad i es conserva en una placa de vidre estereoscòpica de 6 x 13 cm.

La segona va ser feta per Joaquim Gomis Serdañons el 14 de novembre del 1946. Té per títol: Porta d'entrada a una finca del carrer Putxet de Barcelona  i es troba a l'Arxiu Nacional de Catalunya (4).

La descripció coincideix exactament, a excepció de la qualificació de "modernista" que, com ja sospitavem, resulta erronia. Matilde Díez i Julian Romea es va casar el 1836 i ella va ser propietaria de la casa fins a la seva mort el 1883, així que l'estil hauria de ser d'abans del modernisme. 

I així és. A les fotografies podem veure que es tracta d'una reixa amb una profusa ornamentació, molt típica del romanticisme en periode isabel·li, franquejada per dos pilars rematats amb unes fornícules que contenen els busts dels dos actors. Més amunt encara, s'aixequen dos pinacles helicoidals coronats amb dues esferes florides.

Dos elements invariables al llarg dels temps ens acaban de confirmar que la imatge correspon a la casa de Matilde Díaz: la font a l'esquerra de la porta i, a la dreta, el rètol del carrer, que no és pot llegir, però que deu dir Carrer Putxet o Calle Puchet.

Aspecte actual de la porta del carrer Putxet 29

No sabem qui habitava la casa el 1920, quan va ser feta la primera fotografia. Xavier Tort i Martorell, que l'havia reformat, havia mort el 1912.

A la segona fotografia, feta 26 anys després, la vegetació que amaga el cim del pilar de la dreta, fent quasi desapareixer el bust de Julian Romea, ens fa sospitar una época d'abandonament de la casa en época de postguerra.

Un altre fet a remarcar és que la posició de la porta no correspon a la parcel·la que actualment arribaria a la casa del carrer Cadis 17-21, que és l'entrada al jardi de la finca del carrer Putxet 29.

També aixó té la seva explicació. Efectivament, a l'Arxiu Contemporani hem pogut trobar un document que constata que al 1960 es van replantejar les alineacions de la finca del carrer Putxet 27 (4). En aquest moment és va integrar l'entrada i part del jardi de la casa de Matilde Díaz a la parcel·la del carrer Putxet 27 i  29, que formen part del parc de Can Bertran.

Segurament va ser en aquest moment quan es va modificar la tanca i es va fer desapareixer la porta reixada. L'Elvira ho explica així: 

"Anys més tard es va vendre el jardí i al cap de poc temps la reixa i els busts que ornaven la mateixa varen desaparèixer...... Busts i reixa qui sap on hauran anat a parar, la reixa segurament fosa i els busts trinxats als derribos tal i qual"(2).

Segurament va ser així, pero ara, gràcies a la feina i a l'interès de'n Guiu Asbert, ja sabem com eren. Escriurem als arxius que guarden aquestes fotografies perque el peu de la foto passi de fer referencia a  una anònima torre del Putxet, a dir que era la porta de la casa que l'actriu Matilde Diez va tenir al barri del Putxet i que els busts representen a la mateixa actriu i al seu marit, Julian Romea. 

Així haurem contribuit a fer un petit forat a aquesta boira d'oblit que envolcalla el passat (6). Moltes gràcies Guiu.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) FARRERAS, E. 1982, Adeu Putxet, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pg. 24 i 25

(2) Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya,

(3) Fons Joaquím Gomis, Arxiu Nacional de Catalunya

(4) AMCBCN, 1960, Planol de replenteig d'alineacions que afecten la finca de Nuria, Marta Perez Berned, situat al c. de Putxet, 27. Expedient 19887

(5) FARRERAS E., ob. cit.

(6) Possats en contacte amb les institucions que custodien les fotografies hem rebut resposta inmediata (31/1/22) de la Biblioteca de Catalunya que ja ha inclòs la nostra informació a la fitxa del document.