4.3.22

La veu de l'Elvira Farreras

“Què dimoni és aquest terrabastall a les set del matí?” És un dia qualsevol de mitjans dels anys 70, a una torre del carrer Putxet. L’Elvira salta del llit I puja al terrat just a temps per veure passar una terrible màquina menjacases que es dirigeix a ensorrar la torreta on fins fa poc vivien els seus amics. Aquell dia L’Elvira Farreras va decidir, amb l’únic títol d’haver-hi viscut mols anys, convertir-se en cronista del Putxet. Pàgina a pàgina anirà desgranant els seus records per salvar de l’enderroc la memòria de les cases i els jardins, de la gent que hi visqué, de les festes que hi feien, dels costums que tenien, d’alguns fets terribles que hi van passar.


El llibre més citat en aquest blog 

D´aquest treball en surt un llibre irrepetible, escrit amb una tendresa infinita, que ens parla d’un món que va desaparèixer engolit per la febre especulativa que va desencadenar l’obertura de la Ronda del Mig.

Quan tot això passava l’Elvira ja era gran. Amb els seus fills crescuts i el marit jubilat, veia créixer els nets al seu voltant. Segurament havia escrit moltes coses però no havia publicat mai cap llibre i el primer va ser un gran èxit. Ella mateixa explica a l’entrevista que li va fer Josep Mª Espinàs a TV3 (1) que va ser en Jose Mª Huertas Claveria qui la va animar a escriure. 

A la primera i segona edició el llibre porta per títol “Adéu Putxet, rèquiem per un barri”. Es va publicar el 1981, amb un deliciós pròleg de Joan Perucho que era amic de l’autora. Només al cap d’un any la mateixa editorial, 7 i ½ S.A., ja en feia una segona edició. Finalment, el 1989, empesa pels comentaris d’amics i coneguts que es queixen de que el llibre ja no es troba, l’Elvira el revisa, l’amplia i en fa una tercera edició, aquest cop amb l’Editorial La Campana. Aquesta edició porta per títol “El Putxet, Memòries d’un paradís perdut” i inclou un índex de referències que en facilita l’ús.

A totes les edicions la portada és il·lustrada per una pintura de Achille Battistuzzi de l’any 1875 que representa la finca del marquès de Santa Anna, situada al peu del Putxet, entre l’actual carrer Homer i el carrer que encara porta el nom del marquès. En aquesta pintura es pot veure el cim del turó amb el petit pavelló i alguns del elements que, en petit, caracteritzaran les torres del Putxet: la porta enreixada, l’estany, les torratxes.


Una noia riallera i treballadora

L’any de la tercera edició del seu primer llibre l’Elvira Farreras tenia 76 anys i havia viscut una vida plena i rica en cultura i amics interessants. En Narcís Comadira (2) diu que la seva enorme vitalitat, el seu caràcter delicat i la seva curiositat insaciable, que va mantenir fins als darrers dies de la seva vida, la feien una persona molt estimada per tots els que la tractaven.

L’Elvira va néixer al carrer Petritxol, però va anar a viure al Putxet al cap de poc temps. Buscant aires més saludables, el seu avi, el Dr. Ignasi Valentí, es va instal·lar a una torre del carrer Felipe Gil. La casa tenia un extens jardí que arribava fins al carrer Putxet, cantonada amb Monegat. Allí el pare de l’Elvira, el Dr. Pere Farreras, es va fer arreglar la casa dels porters i s’hi va instal·lar amb la seva família. Amb el temps, aquesta casa, que encara podem veure fent xamfrà entre Putxet i Cadis, va anar creixent i en ella van viure tota la extensa família.

Fotografia aèria on es pot observar la situació de la casa de l'Elvira, la del seu avi, ja desapareguda al carrer Felipe Gil, i el jardí que les unia.

Façana de la casa de l'Elvira Farreras, al carrer Putxet

Gràcies a l’esperit intel·lectual i científic de la seva família, l’Elvira havia tingut una formació escolar no gaire comú en les noies de la seva època. A la mateixa entrevista amb l’Espinas explica que la primera escola a la que va anar va ser l’escola que “unes amigues de la seva mare” tenien al carrer Vallirana. Suposem que es tracta de l’escola que hi hagué a la cantonada de Vallirana amb Pàdua, regentat per les germanes Dolores i Teresa Sala de les que parla ampliament al seu llibre i al que també havia anat, encara que molt poc temps, Mercé Rodoreda. Més endavant va anar a l’Institut Francès, a l’escola Alemanya i a l’escola Suiza i per això parlava i escrivia el francès, l’alemany, l’anglès i l’italià. Tenia 18 anys quan es va proclamar la República.

Ja en temps de guerra va entrar a treballar a la Conselleria de Indústries de la Guerra de la Generalitat de Catalunya on li van encarregar ser l’assistent d’Andrè Malraux durant els 8 mesos que aquest escriptor i polític francès va passar a Barcelona per filmar L’Espoir. Com ella mateixa diu, es possible que allí hagués coincidit amb la Mercè Rodoreda que treballava al Comissariat de Propaganda.


L'Elvira amb la seva maquina d'escriure al temps que feia de secretaria de l'Andrè  Malraux
 (La fotografia pertany a l'entrevista de TV3) 


Amiga i amfitriona dels millors pintors i artistes del S. XX

Finalitzada la guerra es va casar amb el galerista Joan Gaspar. Mare de família nombrosa, al costat del seu marit, amb qui col·laborava activament, va tenir l’ocasió de viatjar per Europa i d’entrar en contacte amb els moviments artístics dels anys cinquanta. Va conèixer personalment Picasso, Dalí, Mirò i tants d’altres pintors, músics i intel·lectuals amb qui sovint va establir relacions d’amistat que van ser determinants per la vida cultural de la ciutat. Per exemple, va ser tot dinant al jardí de casa seva amb el seu amic Jaume Sabartés que va néixer la idea del Museu Picasso de Barcelona. 

Una de les grans aficions de l'Elvira va ser cuidar el jardí de casa seva 
(La foto pertany a l'entrevista de TV3) 

Al cap d’uns anys l’Antoni Ribas va recollir tot això en una extensa entrevista al matrimoni Gaspar-Farreras que va publicar al llibre “Memòries. Art i vida a Barcelona. 1911-1996”. És una història de la Sala Gaspar que deixa veure tota la vida cultural de la ciutat. Ja vídua, l’Elvira segueix escrivint, aquesta vegada endinsant-se en una part fosca de la història. D’aquest treball en resulta l’obra “Gal·la, la reina trista de Barcelona”. 



Va morir el 2005 a l’edat de 92 anys i al cap d’un temps el Districte de Sarrià-Sant Gervasi va decidir posar el seu nom als jardins adjacents al Parc del Putxet, al costat del carrer Manacor, molt a prop d’on ella va viure. Allí, quan floreixen les mimoses, l’aire encara ens torna l’aroma d’aquell món perdut. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  



Notes

(1) L'escriptor Josep Maria Espinàs entrevistava el 25 de març de 1993 Elvira Farreras Valentí al programa de TV3 “Personal intransferible”. 

(2) Comadira, N., 2005. Elvira Farreras Valentí, escritora, la cronista de El Putxet, El Pais, 30 de març


6 comentaris:

  1. Un cop més, Araceli, felicitats per aquest post. No se’t escapa res... !!!.

    Certament l’Elvira Farreras i el seu llibre -com, per alguns, d’altres llibres, filosofies o “pares” ideològics- ens ha convertit en fidels “apòstols”, seguidors i amants del nostre barri.

    La lectura del llibre de l’Elvira Farreres, al menys a mi, em va fer “caure del cavall” i descobrir i abraçar l’estimació per tots i cadascun dels racons del barri i els seus veïns. I les seves divertides i curioses anècdotes i histories... !!

    Salvant les distancies, clar, l’Elvira Farreras ha estat per a molts de nosaltres la nostra mestra i els seus llibres una "doctrina" a seguir, un amè i pràctic “catecisme”...

    Moltes gràcies, Araceli, per ajudar a conèixer-la una mica més.

    Una fraternal abraçada, “condeixebla” i continua il·lustrant-nos!!.

    ResponElimina
  2. I tan! Es la nostra mestra.

    ResponElimina
  3. Araceli, gràcies per l'article!

    Tinc fresc el llibre de l'Elvira Farreras però no tenia clar a quina casa vivia. Per cert... a la tarja d'escala de la casa hi ha les inicials J.C. i l'any 1858. Sabeu si pertanyia a Joaquim Castañer, que morí precisament el 1858?


    Una abraçada,
    Joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no. J.C. és en Jaume Camp, besavi de l'Elvira a qui està dedicat el llibre. La dedicatòria diu: "Al meu besavi Jaume, que comprà unes vinyes al Putxet".

      Més endavant (pàg.64) explia: "Aquest besavi es va comprar unes vinyes al turò del Putxet i s'hi feu una casa que tenia el jardí partit pel carrer Felip Gil. A la part de dalt i darrera de la casa hi va plantar moltes plantes aromàtiques aprofitant que hi havia pins i alzines de la muntanyeta. Al tros d'abaix que donava al carrer del Putxet hi tenia les cotxeres, les quadres dels cavalls i la vivenda del porter. Encara conservem la reixa que porta les lletres J.C. 1858

      Elimina
    2. moltes gràcies per la resposta,
      Joan

      Elimina
  4. Gracies Araceli per aquesta nova entrega.
    Com sempre es una gran ajuda per contemplar el barri amb un altre perspectiva i respirar les histories i el perfum d'altre temps que sovint el soroll i les preses actuals no et deixen veure.

    ResponElimina