Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Territori. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Territori. Mostrar tots els missatges

30.4.24

Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada 8. La Plaça Gal·la Placídia i el naixement de la Riera d'en Malla

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 








Ens dirigim cap a la parada final d’aquest itinerari, a la plaça Gal·la Placídia, molt a prop d’on la riera de Sant Gervasi desapareix i porta les seves aigües a la riera d’en Malla. 

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

La Proa del Farró

Molta gent pensa que aquest vèrtex tan particular que tanca el barri i que l’Eduardo Vicente va anomenat “la proa del Farró”, està format per la confluència entre la riera de Sant Gervasi i la riera de Cassoles, però això no és així.

La proa del Farró

El vertex del triangle farronenc està format en realitat per la riera de Cassoles i l’antic carrer Carril, avui Via Augusta, definit pel pas del ferrocarril, que no arribaria a ser un veritable carrer fins al 1931[1].

Mapa parcel·lari de 1931 on podeu veure el curs de la riera de Sant Gervasi que arriba a l’explanada anomenada La Creu Trencada una mica mes amunt del carrer Marià Cubí

La Creu Trencada

La riera de Sant Gervasi, com podem, veure al mapa, sortia a la Creu Trencada una mica més avall, a prop del carrer Maria Cubí, on s’hi va fer un embornal que intentava canalitzar l’aigua en temps de grans avingudes.

Col·lector d’aigües de la Riera de Sant Gervasi just abans d’arribar a la plaça Gal·la Placídia, prop del carrer Marià Cubí, l’any 1932. Font: Club Excursionista de Gràcia i AMDG.

Gairebé al mateix lloc on hi hagué l’embornal avui hi ha l’entrada a l’estació el ferrocarrils.


El gran espai anomenat la Creu Trencada o de la Creu de l’Olla des de temps immemorials[2], era una zona d’aiguabarreig on confluïen les aigües i els sediments que arrossegaven la riera de Sant Gervasi i la riera de Cassoles i allà s’organitzaven en dues surgències cap al mar; una que anava cap a ponent i que suposava l’inici de la riera d’en Malla i una segona, la riera de Sant Miquel, que aniria més a l'est, a trobar la zona de l’actual passeig de Gràcia.

Antigament aquest indret era també un encreuament de camins d’origen romà: el que passava per l’actual Travessera creuant tot el pla de Barcelona, i el que anava de Barcelona a Sant Cugat i que utilitzava durant un bon tram el curs de la riera de Cassoles..

El seu nom prové d’una antiga creu de terme les restes de la qual es van trobar al fer unes obres a la placeta que hi havia al davant de l’estació del ferrocarril.[3].

Basament de la creu de terme trobada el 1930 i 
publicada a l’article de Josep Barrillon

Durant molt temps, aquest descampat fronterer entre Gràcia i Sant Gervasi, creuat per rieres i camins, va ser utilitzat pels tractants de bestiar per tenir-hi els seus corrals. Des de que es va inaugurar el ferrocarril i l’estació de Gràcia (1863) estava destinat a adquirir una centralitat que, segurament degut a les dificultats que suposaven les rieres, es va fer esperar encara molts anys. Durant molt temps va ser el lloc on es muntaven les fires i els envelats de les Festes Majors de Gràcia.

Aloma, aquella noieta, mig meuca, mig criatura, amb la que Mercé Rodoreda va escandalitzar a tothom, s'hi va passajar a principis dels anys trenta.

Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.


A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets
 que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.” (4)

 


Fira de les festes de Gràcia a la Plaça Gal·la Placídia. 1940

El difícil trajecte de l’estació de Gràcia al senyorial carrer Regàs

Hi ha una història molt divertida, de finals del S.XIX, que il·lustra molt bé com en devia ser de difícil transitar per aquest lloc ple de fang, d’aigua i de tota mena de desferres. 

La riera quedava als darreres de les cases que tenien la seva façana al carrer Regàs i el seu jardí posterior a la riera. Dons be, el 1891 en Ròmul Bosch i Alsina ja era un pròsper navilier que senyorejava el comerç amb Cuba. Havia fundat les Companyies Crèdit i Docks i la Naviera Pinillos (1884) i estava començant a pensar en la casa que l’aquitecte Banaventura Bassegoda li faria a la plaça Catalunya (1892). Mentrestant el prohom vivia a una torre que tenia al carrer Regàs nº8 i cada dia, de bon matí, havia de travessar la pols o el fangar de la Creu Trencada per agafar el tren i anar a treballar.

Amb tants negocis l’home treballava de valent i havia de tornar a casa, també amb el ferrocarril, “a altas hores de la noche” i tornar a travessar el maleit fangar, cosa encara més greu, perquè a aquelles hores posava en risc la seva seguretat personal. Ja sabeu: a la riera no s’hi troba res de bo.

Així que sol·licita permís a l’ajuntament per construir, pel seu compte, un pont de ferro, amb les seves baranetes i les seves portes d’entrada i sortida, que el portin directament de l’estació al jardí de la seva propietat.

El millor del cas és que l’alcalde de Sant Gervasi li diu que si, que si, que ja ho pot fer. Tu diràs: qualsevol li diu que no a un senyor tan resolut. Això si, que miri de no embussar la riera[5].


El darrer vestigi del pas de la riera de Sant Gervasi

Entre les façanes dels números 25 i 28 de la plaça actual hi veiem el darrer vestigi certament espectacular del recorregut de la riera.

Parcel·la sense construir a la Plaça Gal·la Placídia

En una zona d’alta edificabilitat encara queda una parcel·la sense construir i que ens permet veure els darreres d’un edifici que té la seva façana al carrer Regàs. 

Si ens hi fixem be, darrera de la tanca blanca que dona a Gal·la Placídia, podem veure que la parcel.la està travessada per un mur. Es tracta del mur de contenció de la riera que resseguia els límits posteriors de les cases del carrer Regàs, abans que es construïssin els edificis que ara tenen façana a Gal·la Placídia, entre ells l’edifici d’Autopistes que fa cantó amb la Travessera.

La presència d’aquest mur de contenció i la imatge de l'embornal ens parlen de la lluita aferrissada que ha mantingut la ciutat contra la xarxa fluvial. En una zona geogràfica on la sequera estival sol seguir-se de pluges torrencials a la tardor, la ciutat ha hagut de defensar-se dels aiguats amb un seguit interminable d’obres per la construcció de col·lectors, clavegueres, pous de registre, embornals i de tota mena de murs de protecció, canalització i desviament; una lluita que no s’ha acabat de resoldre fins fa pocs anys.

La plaça Gal·la Placídia: Gràcia o Sant Gervasi?

Rememorant la centralitat del lloc a l’època romana, quan finalment el 1917 es va fer el primer pla d’urbanització, se li va donar el nom de plaça Gal.la Pacídia[6], una plaça a cavall entre Gràcia i Sant Gervasi.

Malgrat la ubicació de la creu de terme permet dir a Josep Barrillon que l’estació de Gràcia estava construïda en territori de Sant Gervasi sembla que això en època moderna no era així. Segons Carreras Candi en aquesta zona la riera de Sant Gervasi perdia la seva condició de divisòria perquè el 1859 Gràcia s’havia annexionat els camps d’en Tuset que s’estenien per la Travessera fins on ara hi el carrer que porta aquest nom. Carreres diu:

“En assolir Gràcia la seva autonomia municipal el 1859 es van segregar 30 o 40 mojades dels Josepets i del camp d’En Tuset que perdé Sant Gervasi”

Aquest autor considera que, seguint els darreres de les cases del carrer Regàs, la riera de Sant Gervasi seguia fins creuar la Travessera per desviar-se cap a l’anomenat camp d’en Tuset, on neixia la riera d’en Malla[7]. D’allí les aigües prosseguien el seu curs per entre els carrers d’un Eixample encara en construcció. 

La plaça Gal·la Placídia a inicis dels anys seixanta.[8] A la banda superior esquerra podem veure la diagonal que aboca al embornar i que acaba al davant d’un edifici d’una sola planta on hi hagué, fins fa poc, els “caballitus” El Caspolino. Més avall, al costat del gran solar buit on es construirà l’edifici d’autopistes, i veiem el petit solar travessat en diagonal pel mur de contenció de la riera.

I aquí ens acomiadem d’aquest itinerari que ens ha portat a explorar els vestigis que ens queden de la riera de Sant Gervasi, una de les 115 que conformen la densa xarxa fluvial del Pla de Barcelona, avui amagades sota la crosta grisa de la ciutat.


Distribució detallada dels principals torrents i rieres a mitjans del segle XIX 
del Llobregat al Besòs. Ferran Colombo.[9]



Notes

[1] El 1925 es va aprovar un projecte de conversió de la via del ferrocarril de Sarrià en carrer i a partir del 1928 s’inicià el soterrament de les vies que donarà pas el 1931 al naixement de la Via Augusta.

[2] Carreres Candi el cita com a documentat el 1645. Carreres Candi, F.,1910, Geografia General de Catalunya, Vol. 6, La ciutat de Barcelona, Albert Martin, Barcelona, pag. 959

[3] Barrillon, J., 1930, La Creu Trencada, Mai enrera. Butlletí del Centre Excursionista de Gràcia, agost, nº 67, pag. 104

(4) Rodoreda, Mercè: Aloma, Edicions 62, Barcelona, 1978.


[6] Segurament l’elecció del lloc va tenir també la influència de l’estrena al Liceu el 1914 de òpera Gal·la Placídia, basada en el drama que Àngel Guimerà havia escrit sobre la història d’aquesta princesa i que Jaume Pahissa havia musicat. Gal·la Placídia va ser una princesa romana, filla de l’emperador Teodosi que va ser feta presonera dels visigots per Alarico i, un cop aquest mort, es va casar amb Ataulf, el seu successor, que va tenir la seva cort a Barcino durant un temps. La nostra amiga Elvira Farreras va investigar sobre ella i va escriure “Gal·la, la reina trista de Barcelona”.

[7] Carreres Candi, F. 1910, ob. cit., pag. 988

[8] Fotografia aeria del Fons Angelini, publicada a MESTRES, J., 2018, La Plaça Gal·la Placídia, El Jardí, 21 de maig. 

[9] COLOMBO, F. i GAVILAN, F., 2022, Rieres i torrents del Pla de Barcelona: alguns vestigis a la ciutat moderna, A: VILÀ, M. (coord.), 2022, Geologia de la ciutat de Barcelona. Coneixements, condicionants i aprofitaments d’una zona urbana complexa, Col·lecció Monografíes Tècniques, 11, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, pag.,131

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  




14.4.24

Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada nº 7 : De Guillem Tell al passatge Laforja

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 









Sortim del Farró travesant el carrer Guillem Tell pel lloc on hi havia hagut un pont per sota del qual passava la riera. Aquest pont suportava les vies del tamvia 17 que venint del carrer Aribau i de la plaça Molina, entrava al Farró per Guillem Tell per girar Saragosa amunt. 

En aquest tram de l'itinerari travessarem Can Regàs i arribarem fins a un curiòs passatge. Farem el camí seguint la llera de la riera per no perdren's cap pista del seu pas.

                          Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Des de la xurreria la riera es perllonga fins el carrer Lincoln, al davant de la cruïlla amb el carrer Matilde Diaz. Aquí també la forma irregular en l’aprofitament de l’espai ens dona compte del pas de la riera.

Discontinuïtat en les façanes del carrer Lincoln, a l’alçada de Matilde Diaz.


Can Regàs i la finca dels España

A partir d’aquest punt la riera es separa definitivament del carrer Balmes per travessar la finca de can Regàs, antiga propietat del la família España. 

La cantonada de Lincoln amb el carrer Matilde Díez ens pot ajudar a situar-nos millor. Aquest carrer tan curtet va ser obert des de Saragossa a la riera quan el carrer Lincoln encara no existia. (Matilde Díez: L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs) (1).


Can Regàs era una gran propietat de més de 80.000 metres quadrats, propietat de Baltasar d’España, noble i regidor perpetuo a l’ajuntament de Barcelona, que anava des de la riera de Cassoles fins a la riera de Sant Gervasi i el carrer Alfons XII; i des del carrer Guillem Tell, abans carrer Sant Josep, fins al carrer Laforja.[2]

Plànol inclòs a l'expedient: Urbanització i Plànols de Terrenys a Sant Gervasi, Relatius a Donya Francisca Orteu d'Espanya.1874. AMDSSG

Com es pot veure al plànol que acompanya l’expedient d’urbanització del 1874, la propietat estava travessada per la riera i afectada pel pas del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Més endavant ho serà per l’obertura del carrer Balmes. 

Els España eren uns grans terratinents que posseïen extenses propietats per tot el pla de Barcelona i més enllà. Però no per això deixaven d’estar atents al que passava als voltants de les seves terres al municipi de Sant Gervasi. Segurament que el “regidor perpetuo” estava al cas dels plans de construcció del ferrocarril que havia de passar per la seva finca.

Per mala sort no ho va poder veure. Va morir un any abans que, el 1863, s’inaugurés el ferrocarril amb dues estacions que havien de revaloritzar molt els seus terrenys: la de la plaça Molina en terrenys de can Regàs i, a tocar de la propietat, l’estació de Gràcia, situada al límit entre Gràcia i Sant Gervasi.

Tanmateix la seva vídua, Francesca d’Orteu, va seguir vetllant per la fortuna de la família i ràpidament posà en marxa la urbanització de la finca[3]. El 1874 presenta el pla definitiu que convertiria el camí termener que la limitava, en el carrer Sant Josep – avui Guillem Tell- i obriria dos carrers de mar a muntanya, a banda i banda de la riera, que portaran el nom dels propietaris: España pel difunt patriarca, que correspon a l’actual carrer Lincoln; i Orteu, per la seva dona, carrer que posteriorment desapareixerà amb l’obertura de Balmes.

Al plànol podem veure que l’antiga casa de can Regàs estava situada entre el carrer del Preso[4] – actual Madrazo- i La Forja, probablement a l’alçada de l’actual número 12 de Lincoln, en una gran parcel·la que arribava fins a la riera. El projecte d’obertura del carrer parteix aquesta parcel·la pel mig i deixa la façana de la casa alineada amb el carrer España.

Es interesant observar la presencia de la riera en els perfils que acompanyen al plànol. 



En el perfil del carrer Espanya podem veure el pronunciat pendent que correspon a la llera. 


El carrer Riera de Sant Gervasi 

Arribem fins on Lincoln aboca al carrer Laforja i una mica a la dreta trobarem un dels vestigis més clars del pas de la riera. Al costat del número 9 del carrer hi ha un passatge, avui privat, on veiem el rètol del taller Auto-reparació J. Ferré.


En aquest passatge hi hagué durant molts anys una placa de les que s’utilitzen per indicar el nom del carrer que deia: Riera de San Gervasio. 

Placa situada a l’inici del passatge que surt del carrer Laforja, 9. Foto Pep Arisa, 1996


A sobre la porta podeu veure les marques de l’antiga placa arrencada. Foto A. Vilarrasa 2021.

L’existència d’aquesta placa ens faria sospitar que, almenys en algun període de temps, la riera havia tingut categoria de carrer. Segons ens han comentat el veïns el passatge va funcionar com a carrer durant molts anys. Hi havia diferents establiments que tenien porta a l’actual passatge. Això es pot veure en l’estructura de l’edifici de Lajorja 9, ja que la paret que dona al passatge no és una mitgera, sinó que presenta portes i finestres. 

Aspecte actual del passatge

On ara hi ha el taller hi havia hagut una vaqueria amb porta al carrer de la Riera. Un d’aquests establiments era un barber que diuen que quan es va jubilar es va endur la placa del carrer com a record [5]

En Josep Ferré encara conserva al seu taller aquesta argolla que s’utilitzava per fermar els animals a la vaqueria que hi hagué on ara hi ha el taller

El pendent d'aquest passatge arriba quasi al 7%, més del doble del 3% que es considera normal al Pla de Barcelona. Aixó ens fa pensar que el pendent fos modificat per ajudar a canalitzar les aigues cap a l'embornal que veurem més endavant.

Estem quasi arribant al punt on les aigues de la riera de Sant Gervasi abocaran al naixement de la riera de'n Malla. A la propera entrada veurem on passa això.

Continuarà

Notes


[2] PORTAVELLA, J., 2010, Els carres de Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, p.24.

[3] Els dos plans d’urbanització daten del 1867 i del 1874

[4] Aquest carrer, avui anomenat dels Madrazo, es va dir originàriament carrer “Progreso”, però al plànol se’l anomena “calle del Preso”. També es curiós observar com al carrer Alfons XII se’l anomena Calle del Colegio en referencia al “Colegio Carreras” que estava al costat d'on es va situar l’estació de la plaça Molina.

[5] Tot i que aquest “carrer de la riera” no consta en els nomenclàtors de carrers de la ciutat, l’hem trobat en diferents expedients. En alguns s’utilitza el nom genèric de carrer de la riera com a terme per delimitar un territori, barrejat amb noms d’altres carrers de la zona. En altres es parla específicament del “carrer Riera San Gervasi”. Presentem aquí alguns exemples d’aquest segon cas: al 1902 la Societat El Tibidabo demana permís per enllumenar diferents carrers de Sant Gervasi, entre ells el carrer Riera de Sant Gervasi. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 12, Núm. 1316 (10 set. 1902) Ed. Vespre, pag. 2); el 1922 l’Ajuntament dona permís per enrunar dues cases emplaçades als carrers Alfons XII i Riera de Sant Gervasi ( Gaceta municipal de Barcelona: Any 09, Núm. 14 (5 oct. 1922); també el 1922 es parla del carrer Riera de Sant Gervasi com a un dels afectats per l’acabament de la xarxa de clavegueram. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 32, Núm. 8275 (30 set. 1922) Ed. Vespre pag. 9) Finalment com a dada curiosa hem trobat el carrer Riera de Sant Gervasi al padró d’habitants de Sant Gervasi del 1895, on consten els habitants de només dos edificis: el número 1, amb un sol habitatge i el número dos amb baixos 1º, 2º i 3º; primer pis amb 1º i 2º porta.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

29.3.24

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada número 6. Del carrer Francolí a Balmes cantonada Guillem Tell

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 


Ens dirigim cap a la cantonada de Balmes amb Guillem Tell. Per arribar-hi recorrerem un dels trams més tortuosos de la llera de la riera, definit per dos grans meandres que ocasionaven un gran solc.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Del carrer Francolí al xamfrà del carrer Santjoanistes

Baixant pel carrer Sant Guillem, només una mica més avall, ens aturarem davant de la torre dels Marquesos de Julià, avui Escola Poeta Foix, per situar-nos en un punt on la trama urbana ha canviat molt. 

A: les 8 cases de Salvador Sallares; B la torre dels marquesos de Julià; C el xamfrà La Gleva-Santjoanistes; D la casa del Cònsol

Si observeu el mapa veureu que el carrer Sant Guillem s’acaba en un punt on conflueixen el curs de la riera, molt ampliat per efecte del meandre; un carreró avui desaparegut que recorria la finca dels Julià en direcció a Balmes i seguia més enllà, i que apareix a la documentació amb el nom genèric de carrer de la riera; i un vial que avança en diagonal i que no és altre que la terminació del carrer Farró – avui Santjoanistes-, que, a l’alçada del carrer La Gleva, es desviava formant un àngle de 45º, trencant la forma ortogonal del plano del barri.

Seguim avall, creuant la finca dels marquesos de Julià. A partir del 1929 els Julià també van parcel·lant els seus terrenys per edificar blocs de pisos. Tanmateix la historia d’aquesta família es força complicada. Les negociacions amb l’ajuntament s’allarguen en el temps i arriben fins a la guerra civil. El 1936 el cap de casa, Camilo Julià i Vilar, segon marquès de Julià, és detingut i assassinat per les milícies de la FAI. A la postguerra els nombrosos hereus, alguns exiliats i casats a l’estranger, segueixen les negociacions amb l’ajuntament, però la utilització de la torre com a escola i la defensa que en fa el veïnat, impedirà que vagi a terra i que es parcel·li tota la finca.[1]

La torre dels marquesos de Julià i el soterrament de la riera a l’alçada de la Plaça Molina. 1929. Fons Cuyàs. ICGC

Caminant pel mateix curs de la riera, pel tram encara inexistent del carrer Sant Guillem i pel també inexistent tram del carrer Santjoanistes arribem al xamfrà amb el carrer La Gleva. 

Xamfrà entre Santjoanistes i La Gleva.

La presencia de la riera en aquesta zona la tenim documentada des de molt antic. Sabem, per exemple, que el 1856 Francesc Carbonell, propietari de la fàbrica de filats que hi hagué al solar on després es construiria el convent de les monges Santjoanistes – cantonada nord de la confluència entre Saragossa i Santjoanistes –, va sol·licitar permís a l’Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles per fer una claveguera que anés pel carrer Farró fins a la riera i per construir allí un pou on poder abocar les aigües sobrants de la fàbrica.[2]

Aquest és un xamfrà únic en tota la trama urbana del barri que ens parla d’aquesta diagonal que sortia des d'aquí cap a la riera. Sembla ser que on ara hi ha la botiga de labors hi havia hagut una taverna on també es llogaven carretons de mà.

Més o menys on ara hi ha la cafeteria, hi havia La casa del cònsol. En aquest post en Pep Arisa ens va explicar els amors entre Josep Pla i l’Adi Enberg, la filla del cònsol de Dinamarca, però en aquest cas el que ens interessa observar és com la tanca que recorre la banda sud del carrer Santjoanistes està molt més elevada que el jardí i la casa.

La casa del cònsol. Arxiu familiar Arisa

El mateix Pep recorda que les cases de la seva família tenien la façana a la diagonal del carrer Santjoanistes i els patis del darrera al carrer La Gleva. Els patis estaven a uns 3 o 4 m. per sota del nivell del carrer La Gleva.

“Per salvar aquest desnivell hi havia una escala que servia per pujar fins a la porta del darrera de la casa, la que donava a La Gleva i que després, fent un gir, continuava fins el terrat on hi havia una torratxa amb els dipòsits d'aigua i el colomar. La riera devia passar pel darrera d'aquesta casa a un nivell més baix encarà. 

A casa havia sentit a dir que, fins i tot, en alguna forta rierada l'aigua havia arribat a entrar, carrer avall, per la porta de la casa del carrer Farró i arribar fins al pati del darrera. En època de forts aiguats recordo que els avis explicaven que havien passat la nit en vetlla, amb unes fustes que tenien ja preparades per posar a la portà, vigilant el nivell de la llera”.[3]

Podem observar que des del carrer Saragossa el terreny va fent un pendent suau fins on ara hi ha Balmes, que és on hi havia el meandre. El passatge Sant Felip fa el mateix pendent. 

El 1940 el carrer Santjoanistes es prolonga fins al carrer Balmes, abandonant l’antiga diagonal. Posteriorment, ja cap als anys 50, es cobreix definitivament la riera i el carrer Sant Guillem es continua fins a Santjoanistes completant així la forma que té el plànol actual.[4]


Del carrer Santjoanistes al carrer Guillem Tell

Seguirem pel carrer Lincoln avall, per retrobar el tercer gran meandre. Ens aturarem davant de la casa del carrer Lincoln 53. Aquesta casa, construïda sobre una parcel·la triangular, té una estructura ben curiosa. Diríeu que és un decorat de pel·lícula on, de tan estret com és l’edifici al vèrtex del triangle, la façana s’aguanta sola sense res al darrera.

Vista del carrer Lincoln i perfil de la casa del número 53

Aquesta estranya planta s’explica pel revol del tercer gran meandre de la riera, que va condicionar la forma de les parcel·les.


A: edificis que impedien la prolongació del carrer Lincoln fins a Santjoanistes

Al mapa podeu veure com la futura obertura del carrer Lincoln fins a Santjoanistes vorejava el vèrtex del meandre. Podem també observar com la banda esquerra de la riera, que correspon al Farró, està densament edificada. Al mateix vèrtex del meandre l’existència d’un grup de cases va impedir l’obertura de Lincoln fins a Santjoanistes, fins a mitjans del S.XX. 

Per contra, l’altra banda de la riera, per davant de la torre dels Julià ofereix un ampli espai sense edificar que era probablement un areny i que correspon a la gran parcel·la que avui ocupa la gasolinera.

Parcel·lari actual

Es curiós observar com el pas de la riera es fa palès encara en la forma del parcel·lari actual.

Seguim fins a la confluència de la riera amb Guillem Tell, entre Lincoln i Balmes, pel lloc on encara trobarem un altre indici del seu pas.


El petit edifici on hi ha la xurreria marca un espai balder entre dues grans parcel·les, que delata el pas de la riera.


Balmes  cantonada Guillem Tell

Arribem així a la parada número 6 que marca el final d’aquest tram de l'itinerari. Gràcies a aquesta fotografia de Josep Branguli podem veure com ha evolucionat el paissatge d'aquest lloc, identificable nomès per la presencia constant de la torre Julià.


1930. El carrer Balmes a l'alçada de Guillem Tell. J. Branguli


El proper tram d'aquest itinerari ens portarà fins a la Creu Trencada, on la riera de Sant Gervasi confluïa amb la riera de Cassoles.

[1] Vegeu més detalls d'aquesta història a Arisa, J., (2014), De la Torre d’estiueig dels marquesos de Julià a l’escola Poeta Foix, Coses del Farró, nº2, Tardor, pag. 9 

[2] Exp. 0526 AMDSSG

[3] Pep Arisa, comunicación personal

[4] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, pag. 230


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

15.2.24

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada 5. Sant Guillem cantonada Francolí

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 



Ens dirigirem cap a la cantonada del carrer Sant Guillem amb el carrer Francolí seguint el curs de la riera que en aquesta etapa es fa més tortuós. Pel camí anirem veient coses molt interessants. Desprès de Pàdua el traçat del carrer Balmes segueix exactament pel curs de la riera fins que es desvia cap al nord-est. D’aquest punt fins a Guillem Tell la riera avança dibuixant tres grans meandres.

Veurem com, malgrat que el traçat dels carrers ha anat amagant progressivament el curs de la riera, encara en podem trobar alguns vestigis.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000


De Pàdua a Sant Hermenegild

Aquest és el tram en que la riera coincideix més netament amb el carrer Balmes. En tenim dos testimonis clars: les narracions de Mercè Rodoreda, que ens relata que el darrera de la casa del seu avi, al carrer Manel Angelòn, donava directament a la riera; i la narració que ens va fer Eladi Crehuet de la casa on va viure el dramaturg Pompeu Crehuet.

A: el casal Gurguí, casa de Mercé Rodoreda. B: casa de Pompeu Crehuet

Al mapa encara podeu veure clarament la parcel·la del casal Gurguí, paradís de la infància de Mercé Rodoreda. Es tracta de la petita peça rectangular adossada al gran espai que ocupen dues parcel·les quadrades que donen al carrer Pàdua. La parcel·la del casal Gurguí, està dividida en tres sectors: el jardí del davant, que dona a Manuel Angelón[1]; la part central, ocupada per la casa; i la part posterior, amb l’hort i el jardí que donaven directament a la riera. Amb el temps les dues torres del carrer Pàdua van desaparèixer i al seu lloc es va construir el garatge que encara hi ha. L’any 1964 la família Rodoreda va vendre la casa, que havia quedat molt malmesa desprès de la gran nevada del 1962. El 1965 s’enderrocà i sobre el seu terreny es va construir l’ampliació del garatge[2]

Una mica més avall, a l’inici del meandre, en Salví Pardas va descobrí “un terreny ampli i espaiós i pràcticament sense veïns”, ideal per escapar de la densitat de la ciutat vella. Això va ser durant una passejada per la riera de Sant Gervasi, una tarda de diumenge del 1868. La casa que hi va adquirir i on va viure el seu net, el dramaturg Pompeu Crehuet, tenia també la seva façana al carrer Manuel Angelón, mentre que els jardins de la part del darrera donaven a la riera. Segons consta en l’escriptura de compra:

“por lindar dicha propiedad con el cauce de la riera d’en Malla, fue precisa la construcción de un muro de sostenimiento en toda la longitud que la diferencia de rasante lo exigiera, ya para la seguridad de las personas que ocuparan el jardín y la casa, ya ara evitar que continuas avenidas desmoronaran el terreno.”[3]

L'obertura de Balmes va reduir la superfície de la finca, que va passar de 1132 m2 a 975. 

Seguim pel carrer Balmes fins al carrer Sant Hermenegild i a la cantonada observem l’amplitud del meandre que feia que la riera passes a mitat de mançana, entre Manuel Angelón i Rios Rosas. 

Arribem-nos fins a la cantonada amb el carrer Balmes. Aquest és un bon punt per parlar de la finca dels Brusi[4]. Era una gran propietat de forma allargada, que anava des de la plaça Molina fins al carrer Wagner -on ara hi ha la ronda del General Mitre- i des del Turó de Monterols fins passat l’actual carrer de Balmes, de manera que el curs de la riera la travessava de mig a mig. 

La casa Brusi 1909[5]

Al 1920, any de l’aprovació del projecte definitiu del carrer, al front de la casa Brusi hi havia Maria Josefa Brusi i Ferrer, tercera marquesa de Brusi, que el mateix any 1920 inicia un expedient de cessió gratuïta a l’Ajuntament dels terrenys necessaris per la urbanització del carrer que, com podem veure al plànol que acompanya l'expedient, corresponen en bona part a la llera de la riera i als seus vorals.

En aquest document es recullen les escasses condicions que la marquesa posa a aquesta cessió[6]: que l’ajuntament financi el nou tancament de la finca resultat; que vengui a la marquesa, per 1.000 pessetes, la parcel·la sobrant de la via pública del carrer Francolí, que a partir de la reforma arribarà només fins a Balmes; i finalment, la conservació dels drets de pas de les conduccions d’aigua.

Plànol de la finca propietat de Josefa Brusi i Garcia 1920 inclòs a l’expedient 227/18 AMCBCN. Escala 1:500

En el plànol es pot observar com la finca dels Brusi quedava també molt afectada per la prolongació del carrer Copèrnic des de Marc Antoni a Balmes, que va ser aprovada el 1919. Hi podem veure també l’existència del carrer de la Riera, avui desaparegut i que devia donar lloc als corresponents “sobrantes de parcela”. 

A la mateixa època Maria Josefa, que havia estat al front del negoci familiar des de la seva majoria d’edat, passava per un mal moment ja que el Diari de Barcelona donava cada cop més pèrdues, fins al punt que el 1923 se’n desfà, posant fi a 109 anys de pertinença d’aquesta capçalera a la família Brusi. En aquest context no es d’estranyar que optés per passar-se al negoci immobiliari.

Els vertaders guanys d’aquesta operació es realitzaran a partir del 1959, un cop consolidat el carrer Balmes, quan la família vendrà la finca en parcel·les d’alta edificabilitat.

L’edifici corresponent al carrer Balmes del 311-317 i Copèrnic 94-96 va ser construït el 1962 per l’arquitecte Claudi Carmona sobre una gran parcel.la corresponent a la part central de la finca dels Brusi i que integrava aquell “sobrante de via pública” que l’ajuntament va vendre per 1.000 pesetes.


De Sant Hermenegild a Francolí

Seguirem avall pel carrer Sant Guillem fins al carrer Francolí, abans carrer del Camp.

Aquí podem observar la sobtada pujada que fa el carrer per arribar a Balmes. Com en el cas que vam veure del carrer Pintor Gimeno, aquest desnivell és producte de l’acció combinada del curs de la riera i la sobre elevació de Balmes.

Desnivell del carrer Francolí cantonada Balmes

Des de molt abans del projecte del carrer Balmes els propietaris dels terrenys tocant al curs de la riera estaven inquiets per augmentar la seva utilitat i el seu valor. Vegem la curiosa història de Salvador Sallares i Claret que, el 1890, es declara propietari:

De un terreno en la calle del Campo, inmediata a la Riera del Frare Blanch, en el trozo comprendido entre la expresada calle del Campo y la de San Hermenegildo lindante con el cauce de la citada Riera la cual es una figura irregular y representa ser un burladero de gente de mal vivir...”[7)

Aquest terreny correspondria a la banda de muntanya del carrer Francolí entre Sant Guillem i Balmes. Es a dir, on hi ha el Perroker.

Donat que l’home acaba de rebre l’autorització per construir vuit cases en aquest terreny, proposa a l’Ajuntament:

“la rectificación del cauce de la expresada Riera.....haciendo desaparecer de este modo cuantos recodos existen quedando de esta suerte hermoseado aquel trozo de Riera cuya parcela sobrante no tiene inconveniente en anexionarse a la propiedad antes descrita abonando al Magnífico Ayuntamiento el importe y colocar por su cuenta las farolas de alumbrado público que sean necesarias... facilitando de este modo la circulación de las personas que residen en la zona”. 

Finalment aquesta generosa iniciativa no tira endavant perquè el tècnic municipal informa que: 

"...estudiada la localidad, está en el caso de manifestar que en efecto la Riera del Frare Blanch presenta varias sinuosidades que hacen que en el sitio en cuestión tenga mayor amplitud que en otros puntos, más al tratarse de modificar un cauce, lo natural y lógico es que en los recodos se adelante la margen cóncava, no la convexa porque si se lo contrario se acentuaría más la irregularidad y se agravaría el peligro consignado en la instancia de prestarse el cauce a formar un burladero." 

En el proper tram veurem alguns dels llocs més curiosos d'aquest itinerari, esperem que ens seguiu acompanyant. 



[1] Aquest carrer que es va dir de Sant Francesc fins al 1863 i París fins al 1907

[2] CASALS, M., 1991, Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura, Edicions 62, Barcelona

[3] CREHUET, E., 2021, La torre de Pompeu Crehuet al Farró, Coses del Farró, nº15, pag. 9. Observeu que a l’escriptura es parla de la Riera d’en Malla i no de la de Sant Gervasi. Un exemple més del ball de noms amb que es coneixen les rieres del Pla de Barcelona.

[4] La nissaga del Brusi, coneguts com a propietaris i editors del diari de Barcelona, van residir en aquesta finca des de que, a la segona dècada del S. XIX, Eulàlia Ferrer, vídua d’Antoni Brusi i Mirabent, va decidir traslladar la residencia familiar de Barcelona a Sant Gervasi desprès que el seu marit morís l’any 1921 per l’epidèmia de febre groga.

[5] L’any 1907 Maria Josefa Brusi va fer enderrocar l’antiga casa dels Brusi, situada a tocar del carrer Alfons XII, antic camí de Barcelona a la Bonanova, i encarregà a August Font una nova torre a l’estil de l’època. La fotografia és de Adolf Mas Ginestà i ha estat publicada a La marquesa de casa Brusi i l’ànima viatgera de la casa Gralla al blog Barcelodona, Barcelona i la dona. (consulta 13-12-2013)

[6] Expedient 227/18, AMCBCN. Inclou l’acord del 24 de març del 1920, en que l’Ajuntament acorda acceptar la cessió de terrenys oferts pels propietaris, per la obertura del carrer Balmes entre Travessera i Victor Hugo; així com l’escriptura atorgada davant del notari Antonio Sasot Mejia, en dia 21 de juny del 1935, entre l’alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon i Doña Mª Josefa Brusi i Garcia, Marquesa de Brusi, en la es descriuen i quantifiquen els terrenys objecte de cessió. 4.223 metres i 8 decímetres quadrats al carrer Alfons XII.

[7] 1890 Exp. 0440 AMCBCN. Observeu com segueix el ball de noms: aquesta vegada la riera de Sant Gervasi és nomenada del Frare Blanch.




Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.