El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

ITINERARIS

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Home

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

En aquest itinerari ens fixarem només en les cases de la plaça que tenen numeració del carrer Septimània.

La casa Mariano Llobet (número 40)

Quan gairebé arribem a la plaça de Sant Joaquim, a la dreta, hi tenim al número 40 de Septimània i al 3 en la numeració de la plaça, la Casa Mariano Llobet.

És una casa de planta baixa i un pis, amb la façana més llarga i la porta d’accés encarada al carrer i la més curta a la plaça. L’edifici és una obra de l’any 1905 de l’arquitecte Jeroni Mayol i Grifoll, amb detalls modernistes. El febrer de 1967, l’aleshores propietari, encarregà a l’arquitecte J.A. Martino i Carreras la transformació dels baixos en els tres locals comercials que avui hi podem veure. 

En un d’ells, des de fa molts anys, hi ha la Tintoreria i bugaderia Septimània i, al del xamfrà amb la plaça, hi recordo la Papereria i quiosc de premsa Septimània.

Al numero 40 bis, els passats anys trenta, hi tingué el seu estudi-taller (anteriorment n’havia tingut un altre al carrer de Laforja, 16) el dibuixant i escultor Joan Rebull i Torroja (1899-1981) (1). Aquest local el compartí amb el també escultor, bon amic i company de l’anomenat grup “Els Evolucionistes” (nucli que sorgí com a “rèplica” al noucentisme) Josep Granyer i Giralt (1899-1983) (2).

Casa Mariano Llobet (1905)

Septimània 51, una ampliació de la casa Solé i Pla

Davant, a la mateixa alçada però a l’esquerra, hi ha al número 51 de Septimània i 2 de la plaça, una casa de baixos i tres plantes amb la porta de l’escala a la plaça. 

El darrer pis, amb una gran balconada i les llindes de les obertures arrodonides, el va fer afegir, l’any 1935, el llavors propietari de l’edifici Joan Solé i Plà. Aquesta casa passà, després, als hereus d’aquest metge i polític nacionalista català. (L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània) Potser per això a la façana que dona a Septimània, gairebé a tocar de la plaça i a l’alçada del primer pis, hi ha un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

A la botiga dels baixos hi hagué, els anys 80 i 90 del passat segle, l’ Autoservei d’Alimentació Albert, hereu de l’antic colmado del Sr. Joaquím.

Sant Jordi al número 51 de Septimània.

La casa Saperas (número 53)

Travessem la plaça i, al costat mar, hi veiem al número 53 de Septimània i 8 de la plaça, l’anomenada Casa Saperas. 

És una important obra feta sobre una casa de planta baixa i un pis, de l’any 1897, propietat d’en Joan Bertran i projectada pel Mestre d’Obres Lluís de Miquel i Roca (3). La fitxa del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ens diu que aquesta casa és de l’any 1910, se’n desconeix, però, l’autor i sobre les seves característiques arquitectòniques afegeix: 

“Edifici d’habitatges, de planta baixa i tres plantes, pis amb un cos retirat (àtic) i coberta plana. D’estil modernista, a les façanes destaquen tant els encerclats de les obertures (especialment el coronament, sota els balcons), les baranes d’aquests i del terrat i el tractament dels paraments de façanes, d’estuc, imitant pedra. La planta baixa està desfigurada, tant pel que fa a la modificació de les mides de les obertures com al desafortunat aplacat dels paraments”.

Té el nivell de protecció C (Bé d’interès Urbanístic amb elements d’interès). Afortunadament, en la rehabilitació de l’edifici que, sinó anem errats es va fer l’any 2016, es retiraren els aplacats dels baixos que, segons la fitxa del Cercador del Patrimoni “desfiguraven” la façana. 

En la llinda de les portes que donen a Septimània hi ha les testes enrinxolades d’una jove que Elvira Soriano, una de les artistes del barri, batejà com “La Fada del Farrò” ( L’Elvira Soriano i la fada del Farró) (4). 

Tafanejant per l’Arxiu Municipal Contemporani hem trobat un expedient (5) on l’aleshores propietari, Enrique Hugas encarregà, l’agost de 1910, al Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez rematar aquesta casa amb un gran cobert dalt del terrat. Hugas era un dels més grans posseïdors immobiliaris del barri que, els qui heu fet l’itinerari pel carrer de Vallirana, ja sabeu que vivia en la torre del número 61 d’aquell carrer on també hi tenia un bon nombre de cases. (El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt).

La data de l’encarrec i la semblança amb les altres cases d’habitatges que Enrique Hugas tenia al barri, ens permet apuntar la hipòtesi de que el “facultatiu” autor d’aquesta casa podria molt be ser Ramón Ribera i Rodríguez i que el cobert del terrat va ser la darrera intervenció a la finca, un cop acabat l’edifici. 

A la botiga del xamfrà va haver-hi, des del 1976 i al llarg de molts anys, la Carnisseria d’Enric Hernández, des del 2011 la floristeria Flor del vent i, des de fa pocs anys, l’Estudi de Dibuix i Pintura d’Elvira Soriano. En l’altre local dels baixos, durant molts anys hi hagué el taller de reparació d’automòbils de Faust Bozzo.

“Casa Saperas” o “Casa Enrique Hugas” ? (1897-1910)

La Fada del Farró” al carrer de Septimània 53.

Septimània 42, la casa del Sant Pancraç

Al costat muntanya de la plaça hi veiem un gran immoble, resultat de l’ampliació i reforma l’any 1967 d’un edifici existent de baixos, entresol i 2 pisos que ocupa els números 42 de Septimània, els 6 i 7 de la plaça Sant Joaquim i el 67 de Vallirana, on hi ha la porta de l’escala. 

El promotor d’aquesta important reforma va ser l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals que encomanà el projecte (6) a l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas. Un dels locals dels baixos l’ocupa avui el forn-cafeteria Pa de Sucre, abans L’espiga del Farró. (Santiago, Berlin, Barcelona: L’espiga del Farró).

A la façana que dona a la plaça hi veiem una nova capelleta, en aquest cas, la imatge que hi ha és de Sant Pancraç, el sant al qual hom invoca per a demanar “salut i feina i menjar per l’eina...”, segons una expressió -de mitjans del segle XX- que recull el folklorista Aureli Capmany.

“Sant Pancraç” als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim.

Aquest itinerari continua a:

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa

Notes

(1) La Veu de Catalunya, 21 de maig de 1933, pàg. 14.

(2) Catàleg Exposició de Primavera 1935 a Montjuïc, pàg. 28

(3) Expedient Fo 884-Z de l’AMCB.

(4) COSES DEL FARRÓ no 6, Tardor del 2016, pàg. 47

(5) Expedient Fo 914/1910 de l’AMCB.

(6) Carpeta 83158 Exp. Q 132 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

Aniversari de Josep Comas i Solà 2023: Comas i els presos de la Model

Per Araceli Vilarrasa

Com ja és tradició, cada 17 de desembre en aquest blog celebrem l’aniversari de l’astrònom Josep Comes i Solà explicant-vos alguna de les mil coses que se’m van quedar al tinter quan vaig escriure La Petita Història de la Vil·la Urània. Aquest any al pastis de l’oncle Pepe, com li diuen els de la seva família, li hem de posar 157 espelmes.

Tot i que no li donessin el Nobel; tot i que la polèmica entre la física quàntica i el sentit comú newtonià sembla que va 6 a 0 a favor de l’Einstein (1), aquí seguim formant part de la confraria dels devots d’en Comas. Per la seva innegable vàlua com a astrònom, peró també per la seva manera d’entendre el coneixement com a forma de desenvolupament social i per la seva forma compromesa d’estar al món com a ciutadà i com a científic.

Josep Comas observant el cel amb el telescopi refractor Mailhat 

a l'Observatòri Fabra. 1904

L’any passat per celebrar el seu aniversari, coincidint amb els inicis de la guerra d’Ucraïna, recordàvem el seu compromís amb el pacifisme. Aquest any podríem fer el mateix perquè la guerra, aquesta “claudicació de la intel·ligència, i degradació de les virtuts”, és més present que mai entre nosaltres. (Aniversari de Josep Comas i Solà 2022: Guerra a la guerra)

Però seria massa trist. Prefereixo explicar-vos una història que em va fascinar i que va de les petites finestres que sempre queden obertes a l’esperança.

Diuen els diaris de l’època que Comas era extraordinàriament popular entre els presos de la Model. I això és així perquè un exemplar, gastat i malmès, del seu llibre El cielo, passava de ma en ma d’aquells pobres engarjolats. Tan és així que eren molts els presos que, amb l’ajut del famós llibre d’en Comas, aprenien a identificar els estels que veien passar pel petit tros de cel que els deixava albirar la finestreta enreixada de la seva cel.la.

Portada de El Cielo, Novíssima astronomia Ilustrada. Ed Segui. 

Observeu la figura d’Urània, portant l’esfera i el compàs. Escultura del Museu Vaticà.

Conten que fins i tot un lladregot, empresonat per pispar rellotges als tramvies, va aconseguir saber l’hora consultant l’únic estel que podia veure passar des de la seva petita finestra. 

No sabem si en Comas va arribar a conèixer al lladre de rellotges, però de ben segur que li hauria agradat i que, d’alguna manera, l’hauria ajudat a rehabilitar-se. Potser li hauria explicat la història de l’antic minotaure de Creta, confinat des de petit, a qui van anomenar Asterio perquè es passava llargues hores contemplant als astres des dels patis del seu laberint. 

Potser per això ens fascina tan l’astronomia. Perquè malgrat la petitesa del nostre espai, malgrat l’estupidesa amb la que ens deixem encerclar per la barbàrie i la guerra, n’hi ha prou amb un petit tros de cel, amb el pas constant i repetit d’un sol estel, per retornar-nos l'infinit i fer renèixer l'esperança.

Felicitats, oncle Pepe!

Imatge del Memorial Passatges obra de Dani Karavan, 

erigit a Portbou en record de Walter Benjamin

Notes

[1] No us perdeu l'article de'n Joan Bosch, sempre lúcid i divertit, al número de la revista que va sortir just ahir: BOSCH, J. (2023), Un premi Nobel de física al Farró?, Coses del Farró, nº 20, pag. 8

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada 3: Carrer Putxet nº 1-3

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 

Abans de sortir de casa

Parada 1. Plaça Joaquím Folguera

Parada 2. Balmes/ Pintor Gimeno

Per arribar fins aquí des de la parada anterior:

1. Pugeu fins a la plaça Figuerola i allà veureu les restes del pas del torrent Castanyer que després de baixar per la fondalada del Tenis Barcino seguia pels darreres de les cases que ara hi ha al carrer Balmes fins arribar a aquest punt on s’ajuntava a la riera de Sant Gervasi.
2. Seguiu carrer Bertran avall i travesseu Mitre. Teniu el torrent a la vostra dreta, a mitja mançana. A aquesta alçada, on abans de la construcció de la ronda hi hagué el carrer Wagner, la vall s’obria i d’aquí al carrer Pàdua perdia una mica de pendent.
3. Arribeu fins a la cantonada de Ríos Rosas amb el carrer Putxet. Durant molts anys aquí començava el carrer Putxet i d’aquí fins a Balmes hi passava la riera.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

El pas de la riera pels darreres de la casa Nebot

Ens situem al carrer del Putxet n º 1-3. Estem al davant de la façana lateral del gran edifici que fa cantonada amb el carrer Balmes. Per un arc espectacular podem entrar a un petit passatge que porta a uns garatges.

Portalada al carrer Putxet 1 i 3, casa Nebot

Al davant de les portes de les cotxeres hi ha un antic mur de formigó, coronat per unes peces de ceràmica, que correspon al marge esquerre d’un solc de riera, ja canalitzada en temps antics. Es uns dels vestigis més evidents del pas de la riera.

Mur de canalització de la riera de Sant Gervasi al carrer Putxet 1-3

El projecte de Fernando Rojo: un document extraordinari

El pas de la riera per aquest indret el temin documentat al detall pel projecte que va fer l’enginyer Fernando Rojo per l’obertura del carrer Balmes, que va ser aprovat l’any 1920.

Fragment del plànol del projecte d’obertura del carrer Balmes realitzat el 1920 per l’enginyier Fernando Rojo[1]

En el plànol d’aquest tram que dibuixa Rojo, es pot veure el pas de la riera que travessa el carrer Putxet, just en el punt on ara hi ha la portalada en arc, i segueix avall, sempre a l’esquerra de Balmes, fins una mica abans del carrer Pàdua on dibuixa un meandre a la dreta i reprèn el curs cap al mar passant, ara si, pel mateix lloc per on passarà Balmes.

El plànol ens mostra unes cases que tenien la seva façana a Ríos Rosas, la tàpia lateral al carrer Putxet i el jardí del darrera abocat al pas de la riera. Més enllà, el carrer Putxet no estava obert i és en aquest plànol on es proposa la seva continuïtat fins al futur carrer Balmes. 

L’aquitecte Nebot escriu a l’ajuntament

A l’Arxiu Contemporani de Barcelona hem pogut consultar un substanciós expedient relatiu al projecte de rasants per aquest lloc[2] que comença amb una instancia datada de novembre del 1930 en la que l’arquitecte Francisco de Paula Nebot insta a l'Ajuntament a fer el projecte de rasants per poder començar a construir a la parcel·la Balmes/Putxet.

En aquesta època Nebot era un arquitecte molt respectat. Tenia 47 anys, era director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i ja havia projectat obres tan importants com la plaça Catalunya (1924-1926), el Palau Reial de Pedralbes (1919-1924) o el Teatre Coliseu (1922-1923). Les males llengües diuen que era el prototip “d’arquitecte d’èxit”, superficial i cregut“[3]. Malgrat que en la seva joventut havia estat adscrit al noucentisme aviat va començar a produir uns edificis eclèctics, escenogràfics i efectistes, més recarregats d’ornamentació del que el classicisme del moviment promulgava.

Així que ens el podem imaginar molt indignat, amb el cap ple de torres, teuladetes, columnetes i fornícules, i sense saber a quina alçada les havia de posar.

Finalment, el 1931 l’ajuntament emet el corresponent pla de rasants on podem veure una altimetria molt precisa en la que s’estableixen les alçades de la línia de façanes del carrer Balmes i del carrer Ríos Rosas una mica diferents de les que havia previst l’enginyer Fernando Rojo.

Les obres de l’espectacular edifici que ocupa el carrer Balmes del número 360 fins al 366, no es van començar a fins al 1934 i va ser un dels únics de la zona que es va acabar abans de la guerra, el 1936. 

Les cases Nebot a la cantonada del carrer Balmes amb el carrer Putxet

El passatge sense nom

Al davant de l’arc de Putxet 3, anant cap a mar i amb la mateixa alineació, hi ha un passatge sense nom. És un cul-de-sac que s’ acaba en un embornal situat al darrera de les cases del carrer de Pàdua nº 104-106. 

Aquest passatge és el testimoni, estranyament conservat, del curs de la riera entre el carrer Putxet i el carrer Pàdua. Ara és un indret singular, amb racons insòlits que respiren l’aire d’un altre temps.

Per acabar, i abans de continuar cap a la propera parada, us proposem fer un cop d'ull al mapa del 1933 on podeu veure perfectament senyalitzada la riera en aquesta part del seu curs, fins a la nostra propera parada, al carrer Balmes cantonada Pàdua.

Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Continua  a

Parada 4: Carrer Balmes cantonada Padua

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Fernando Rojo, 15 de septiembre, 1920, Proyecto de obertura y urbanizacion de la calle Balmes y de construcción para ferrocarril subterráneo en dicha calle, desde su cruce con la línia de Sarria a Barcelona hasta su terminacion. Q101 urbanitzacio y reforma 59831, AMCBCN

[2] 1931. Expediente relativo al proyecto de rasantes para la calle del Putxet desde la de Balmes a la de Ríos Rosas. nº 1.101, AMCBCN

[3] Així el recorda Albert Illescas al seu llibre Illescas, A., 2008, Sixte Illescas, arquitecte (1903-1986): de l'avantguarda a l'oblit, Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, pàg. 82

La colla dels «Rens». L’escoltisme català reneix al carrer Septimània

Pep Arisa

Tot sembla indicar, mentre no es trobin d’altres documents que ho desmenteixin, que va ser a Barcelona el primer lloc de l’estat espanyol on s’implantà l’escoltisme. I el que us agradarà saber als lectors d'aquest blog és que, desprès de la guerra, l’indret on va renéixer l’escoltisme va ser una petita casa del carrer Septimània.

Un moviment d’abast mundial

Hom defineix l’escoltisme, com un moviment juvenil d’abast mundial que pretén la formació integral de l'individu mitjançant les activitats de grup i la vida en contacte amb la natura.

L'acció educativa de l'escoltisme cap als nois i noies es basa en un sistema de valors que metodològicament s'expressa a través d'un codi de comportament (la Llei escolta) i de l'adhesió explícita i voluntària assumint-lo com a model de conducta (la Promesa escolta).

Fundat l'any 1907, a Anglaterra, per Robert Baden-Powell -general de l’exercit britànic- posteriorment es va estendre a un gran nombre de llocs. Actualment, l'escoltisme és present a 216 països, amb més de 38 milions d'escoltes d'ambdós sexes.

"Exploradores Barceloneses"

L’any 1911 Ramon Soler i Lluch, un obrer de la fàbrica tèxtil "La Seda" aficionat a l’excursionisme, crea els “Exploradores Barceloneses” sense arribar a registrar-ne ni el nom, ni l’associació. Aquest grup funcionava a partir de l’’informació que els facilitava el pare d’un noi anglès que sortia amb la colla i que per raons laborals residia a Barcelona.

En una de les seves excursions per on ara hi ha la plaça de les Glòries, aleshores un descampat, aquest grup d’”Exploradores” coincidí amb un esquadró de cavalleria del Regiment de Numància, comandat pel capità Pere Rosselló i Aixet que feia maniobres. El capità Rosselló, un militar preocupat per l’educació del jovent, coneixia ja l’existència dels Boy Scouts anglesos i quedà sorprès davant la presencia d’aquells "Exploradores"dels quals desconeixia la seva existència.

A partir d’aquell moment, en col·laboració amb en Ramon Soler, començaren a organitzar, d’una manera -diguem-ne- més formal, l’associació dels “Exploradores Barceloneses”.

L’escoltisme, des d’aquells primers anys, arrelà amb una certa força a Catalunya i s’estengué per gairebé tot el territori gràcies als grups de jovent dels centres excursionistes i -en l’escoltisme confessional- d’entitats religioses. Durant els anys de la Monarquia, inclosa la Dictadura d’en Primo de Rivera i la II República el moviment continuà en auge, fins que el cop d’estat de juliol de 1936 i la guerra que el seguí, en dificultà el funcionament.

Declarats Il·legals

L’abril de 1940, una ordre-circular del Ministerio de la Gobernación suspenia i per tant declarava il·legals les activitats escoltistes, els boy scouts, a tot l’Estat. Pocs mesos després, el desembre de 1940, una nova llei instituïa el Frente de Juventudes una secció de la Falange, el Partit Únic, concedint-li l’exclusiva de la formació política i física dels joves, entre els onze i els divuit anys.

Mossèn Antoni Batlle, havia estat membre i un actiu col·laborador de la Germanor de Minyons de Muntanya, considerada la primera associació escolta, genuïnament catalana, fundada el 1927.

Mossén Batlle, impulsor de l'escoltisme català

Durant la guerra, mossèn Batlle va viure a Suïssa retornant, a finals de 1938, a Euskadi llavors ocupada per l’exercit de Franco. Després d’una primera etapa de depressió i desolació moral davant la situació del país, es va anar refent establint contactes amb l’escoltisme forà, especialment els Scouts de France. 

Retornat el 1939 a Catalunya, malalt i sense poder comptar amb cap suport de la jerarquia eclesiàstica -rendida completament al nacionalcatolicisme-, decidí, tot i que la policia el vigilava per catalanista, reprendre el camí interromput en l’escoltisme; a partir d’una acció aparentment tant senzilla com “portar els nois al camp” i fent-los partícips de les seves pròpies activitats. 

Neix la Colla dels Rens

Paral·lelament, l’any 1940 -el mateix de la prohibició governamental de l’escoltisme-, els germans Josep Mª i Xavier Cirera havien refet, amb antics companys, la colla Rens amb el “cau” o lloc de trobada a casa seva, situada en un pis del carrer de Septimània nº 29. 

Els germans Cirera, durant la guerra, s’havien instal·lat a Suïssa i França i havien continuat les seves activitats dins els Scouts de France.

Mossèn Batlle els demanà que l’ajudessin a organitzar, tot ampliant la colla, un grup escolta on aplicarien les pautes apreses en l’escoltisme europeu. 

Donaren “cobertura” a les reunions, al freqüent moviment de joves en la casa del carrer de Septimània i a les periòdiques sortides d’excursió, amb una anomenada Scola Cantorum -un grup de catequesi i una escolania que sovint anava a cantar misses a comarques, combinant les cantades amb activitats excursionistes-, tutelada per mossèn Batlle. 

Acabaven de posar en marxa, en els anys més blaus i rabiosos del franquisme, el primer escoltisme de la postguerra a l’estat. 

El cau assaltat pels falangistes

L’experiència, però, durà poc ja que, el 27 d’abril de 1941, un escamot de falangistes assaltaren i saquejaren el pis, prenent-los bona part del material de muntanya i d’acampada que hi trobaren.

Mossèn Batlle no defallí. Trobà un lloc al Col·legi de Santa Florentina del proper barri de Galvany, a l’antiga torre dels Muntada del carrer de Calaf cantonada amb el de Muntaner. Els cediren com a «cau» l’antiga casa dels porters, un edifici de dues plantes amb una escala de cargol on s’hi reunien, setmanalment, uns 30 o 40 nois. Donaren a l’agrupament escolta, seguint l’experiència del carrer de Septimània, la forma d’una coral i el paper d’una catequesi, el Catecisme de Sant Magí, depenent formalment de la parròquia de la Bonanova.

Els germans Cirera, desprès de la irrupció dels falangistes a casa seva, traslladaren i mantingueren, durant un curt temps, un grup d’escoltes al convent de les Mínimes d’Horta on s’hi van a fer les primeres «promeses escoltes» de la postguerra.

Actualment la casa, del carrer de Septimània, on això va passar ja no existeix. Al seu lloc, al número 29, hi ha un edifici destinat a habitatges de lloguer, construït l’any 1945 per encàrrec de Manuel Casabò.

Edifici actual al carrer Septimania 29

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Sant Eusebi, 2

Guiu Asbert Rubio

L’indret on la riera de Cassoles es troba amb el carrer de Sant Eusebi visqué una transformació total a partir de la urbanització de la riera que es dugué a terme durant els anys quaranta, tot i que les cases ja es trobaven afectades des dels anys vint i no s’hi permetia fer-hi reformes de cap mena. 

La urbanització de la riera de Cassoles comportà un seguit d’expropiacions als carrers dels voltants, principalment Sant Eusebi, Madrazo i Mare de Déu de Gràcia. 

Una de les edificacions que van anar a terra pel procés urbanitzador fou la casa de Sant Eusebi, 2, propietat aleshores de Venanci Asbert Buxens, comerciant de Barcelona.

1930s. Vista de la casa de Sant Eusebi, 2 a peu de carrer. 

Font: Fotografia d’Abelard Asbert de Herrera. Arxiu personal.

 

Records de vida al carrer

No era la primera vegada que el pobre carrer de Sant Eusebi patia expropiacions: ja a finals dels anys vint el soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià i posterior urbanització de la Via Augusta van generar una primera onada d’expropiacions. 

Abans del soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià el carrer de Sant Eusebi es trobava partit en dues mitats: la primera anava de la riera de Cassoles fins a les vies del ferrocarril, acabant en cul-de-sac. Un lloc que segons Moisès Broggi, per raó de la seva poca afluència, era molt apropiat perquè els nens del barri hi juguessin¹. La segona meitat començava a la desapareguda plaça de Lincoln, a sobre del carrer homònim, i arribava fins al carrer Lanuza (avui Aribau), on topava amb la finca de Can Lledó, de la família Moragas.

En aquest record d’infància dels anys deu del segle passat hi podem veure un grup de nens del barri amb el nom de Companía del ? Policíaco. Entre aquests hi ha els germans Santiago i Moisès Broggi, els germans Teodor i Rafael Wirth, Ramon Costa, Manuel Sans, Florenci Puigvert i Abelard Asbert, la foto del qual va ser retallada i de qui s’indica que és suplent (S.) per no ser resident del barri.

                                                              Font: Arxiu personal

La referida plaça de Lincoln o el pont del carrer Madrazo eren elements urbans que donaven al barri una personalitat i uns aires molt característics, el que generava molta relació entre els habitants de banda i banda del ferrocarril. En aquesta imatge de principis dels anys vint s’hi pot veure l’extrem de la plaça Lincoln que donava a les vies del ferrocarril. Les edificacions del darrere corresponen al carrer Sant Eusebi i els joves que hi veiem son part d’una colla d’amics del barri, entre els quals hi ha Abelard Asbert, Ramón Costa i els germans Teodor i Rafael Wirth.

Font: Arxiu personal

Residencia de l'escriptor Joan Babtista Perales

No tinc coneixement de l’any exacte de construcció de la casa, però l’any 1876 ja hi vivia i n’era propietària Teresa Salgueda Solà, vídua olotina. Teresa havia nascut el 28 de febrer de 1827 a Olot, filla de Joan Salgueda i Antònia Solà.

A finals dels 1880s sembla que Teresa Salgueda passà a viure al carrer Saragossa, 55 (on morí el 26 d’octubre de 1891) i posà la torre de Sant Eusebi en lloguer. Fou llogada des d’aleshores i fins a principis del segle XX per la família Perales-Magistris.

Joan Baptista Perales Boluda fou un escriptor, historiador i periodista. Nascut a Moixent el 4 d’agost de 1837, va formar part de la redacció de El Noticiero Universal, diari barceloní fundat l’any 1888 per Peris Mencheta. Estava casat amb Júlia Magistris Galiani, gironina i filla d’un fondista piemontès. Júlia tingué diversos germans: Alexandrina, Joan (fotògraf) i Joaquim (dibuixant i litògraf), encara que aquests dos últims mai van residir-hi. Joan Baptista i Júlia tingueren un fill Rafael Perales Magistris, nascut a València. Durant els anys que habitaren la casa van tenir diverses serventes, per exemple l’any 1892 hi havia Maria Obiols de la Seu d’Urgell, i l’any 1895 hi havia Gregoria Faci de La Codonyera (2).

Font: Arxiu personal. Desconec els noms dels representats.

A principis de segle aquest sector del Farró tenia un caire més benestant que la resta del barri, tant per la tipologia dels habitatges com pels oficis dels residents, entre els quals hi havia escriptors, militars, comerciants, propietaris i pensionistes, encara que també hi havia jornalers, teixidors i carboners. Aquestes dues imatges dels habitants del carrer a principis del segle XX il·lustren millor que res l’ambient que s’hi respirava. És interessat l’existència d’una porta d’entrada al carrer, potser com a protecció de la riera.

Joan Baptista Perales va morir a la casa de Sant Gervasi el setembre de 1904, i el 24 de novembre de 1914 morí amb prop de trenta anys el fill Rafael, fet que segurament propicià el trasllat de mare i tieta, que l’any 1915 residien als baixos del carrer Madrazo, 2.

Casa d'estiueig de la família Asbert

No sabem en quin moment la propietat passà de Josep Salgueda i germans (hereus de Teresa Salgueda), propietaris l’any 1901, a Venanci Asbert, però a partir de què la família Perales-Magistris en va marxar, la família Asbert la utilitzà com a casa d’estiueig i segona residència, doncs l’habitatge principal el tenien a la Gran Via de les Corts Catalanes 504, cantonada amb Comte Borrell. 

La casa consistia en una planta baixa amb el jardí principal al davant, i un pati al darrere, encara que per anar d’un a l’altre s’havia de travessar la casa. Des del darrere s’accedia mitjançant unes escales al terrat.

Font: Arxiu personal. 

Aquesta foto és presa al terrat de la torre, i hi podem apreciar els detalls de les baranes de pedra artificial i la decoració com el test que conté una aloe vera. Hi veiem la botiga Casa Roig de brodats i calçats en un dels blocs aixecats a finals dels anys vint. La data ha de ser gener de 1933 o 1934. 

La següent sèrie d’imatges mostra la distribució del pati principal, que tenia una font amb sortidor, testos de rajoles de ceràmica, un banc i varies cadires i abundants arbres fruiters. El terra era recobert de grava.

Font: Arxiu personal.

En la primera foto hi ha Venanci Asbert Buxens, dret i asseguts d’esquerra a dreta: Abelard Asbert de Herrera, Encarnació de Herrera Guarás de Villaba (dona d’en Venanci), María Luisa Lon Laviós (promesa d’en Abelard) i Lluïsa de Herrera Guarás de Villaba. En la tercera, Abelard fumant i llegint una revista.

De casa d'estiueig a habitatge principal

Cap l’any 1935 el matrimoni Asbert-Lon i els seus dos fills s’hi van traslladar definitivament i en començar la guerra també hi vingueren els avis, ja que el centre de la ciutat era més perillós. Els avis hi van morir durant la guerra, i un cop acabada la família es va traslladar a una casa propera, en espera de l’inevitable expropiació i enderroc.

L’Abelard Asbert, fill d’en Venanci, fou un gran apassionat de la fotografia i gràcies a aquest fet hem conservat records gràfics de la casa, i jo tinc el plaer de compartir amb vosaltres fragments d’un vídeo dels anys trenta on hi apareix la casa.

Al vídeo s’hi poden veure: el carrer de Sant Eusebi, el jardí de la casa amb el petit Abelardito trastejant entre testos i plantes, el carrer de Carolines i la tanca d’Antoni Gaudí, una visita del metge a l’avi Venanci (acompanyada de la curiositat dels infants pel cotxe del metge), els nens jugant amb les joguines de reis, i finalment un fragment on podem veure com era l’escala que accedia al terrat.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

¹ Broggi, Moisès. (2010). Memòries d'un cirurgià: (1908-1945). Edicions 62. 

2 Les fons utilitzades en aquesta recerca són Padró 1877, Padró de 1895 , Padró de 1901 , Padró 1905 Sant Gervasi, Padró 1910 Sant Gervasi, Padró 1915 Sant Gervasi 

L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània

Pep Arisa

Una tarda d’aquest passat mes de desembre hem quedat, a la seva casa del carrer de Septimània, amb la Sra. Núria Clapés i Solé i el Sr. Joan Gols i Clapés, neta i besnet del Dr. Joan Solé i Pla, antic veí -com encara ho son ells- d’aquest carrer.

Ens acullen a la gran sala-biblioteca de la que, durant molts anys, va ser la casa-consultori d’aquest eminent metge homeòpata. 

D'equerra a dreta Joan Gols, Núria Clapès i Pep Arisa. Fotografia A. Vilarrasa

Aprofitant la seva cordialitat i bona memòria, encetem la conversa parlant d’alguns records comuns del barri, d’allò que havia estat el Farró i pel que, alguns, encara ens esforcem a treballar-hi perquè no es perdi del tot... 

Parlem, evidentment del principal objectiu de la nostra visita, el Dr. Solé i Pla, conegut polític i reconegut metge barceloní. Dels seus encerts en la seva especialitat, els diagnòstics i el tractament d’alguns dels seus pacients, molts dels quals li oferiren després -en els moments difícils- com a mostra d’agraïment i amistat, el seu reconeixement i ajuda. 

Ens interessem, així mateix a més de la medicina i la ciència, per les seves altres aficions i dèries: l’excursionisme, la història, la passió i estima per la conservació dels vells monuments i del patrimoni en general, la lectura -com be ens mostra el que encara resta de la seva gran biblioteca- i el anar escrivint articles, reflexions i notes, especialment a la nit donat el seu costum de dormir molt poc. Tot això ens indica el seu esperit i saber enciclopèdic, les seves permanents inquietuds i una gran capacitat intel·lectual.

Retrat del Dr. Solé fet pel pintor català Ramón Subirats a Barranquilla

No podem obviar, a la conversa, la seva important vessant política i social: la ingent tasca en el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans que participaren a la Primera Guerra Mundial; la feina com a diputat durant la Segona República; l’estreta -i, a vegades, delicada- relació amb els presidents Macià i Companys; la seva valenta intervenció, els primers mesos de la Guerra Civil, en la salvaguarda, protecció i defensa del patrimoni monumental i de persones -i personalitats- amenaçades.

Dues cases del carrer Septimània

Ens interessem pel perquè el Dr. Solé i Pla, que tenia la seva principal residència a la Ronda de Sant Pere de Barcelona -on ara hi ha «El Corte Ingles» ens puntualitza en Joan Gols-, trià per al seu principal consultori i segona residència, el barri del Farró ?... El Dr. Solé i Pla, ens continua explicant el mateix Joan Gols, anava sovint amb el tren a Les Planes, on també hi tenien propietats, a veure uns familiars i a fer curtes passejades pels boscos, fonts i racons de l’altre costat del Collserola... Passava, per tant, per Sant Gervasi i, possiblement, li agradà la disposició serena de les petites torres, amb les torratxes mirant al pla, els nombrosos espais enjardinats i l’entramat semi-rural de carrers i places enmig dels suaus turons... 

El fet és que, poc després de l’inici del segle XX, comprà una casa, de planta baixa i dos pisos, al número 2 de la plaça de Sant Joaquim xamfrà amb el número 51 del carrer de Septimània. Era una casa -com ara la dels Sunyer, del xamfrà de Saragossa amb Septimània, amb un jardí en un dels seus costats-. Aquesta tenia la porta d’accés dels baixos i els pisos, per la plaça i a continuació de la façana de Septimània hi havia un gran espai amb jardí.

Els anys 1925-1926, a l’espai ocupat pel jardí d’aquesta casa -al número 49 de Septimània- el Dr. Solè i Pla hi va fer construir, per l’arquitecte Juli Mª Fossas i Martínez, un nou edifici de planta baixa i tres pisos, els dos primers amb balcons i llargues baranes de ferro forjat i els baixos i el tercer pis -on hi ha la gran sala-biblioteca- amb les llindes de les finestres i la porta semicirculars. Això dona a la casa un elegant aire noucentista.

Casa Solé i Pla a Septimània 49 (1925-1926)

L’any 1935, el Dr. Solé i Pla, manà aixecar un tercer pis a la casa del xamfrà de la plaça de Sant Joaquim amb Septimània. Aquest darrer pis, té una gran balconada de forja, que dona a la plaça i les llindes de les obertures arrodonides. A la façana d’aquesta casa que dona a Septimània, a l’alçada del primer pis, hi ha una capelleta amb un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. Probablement va ser ell qui li va fer posar, donat el seu catalanisme, i que en tenia una especial predilecció, fet que s’evidencia per l’extensa col·lecció d’imatges d’aquest, en qualsevol format, a més de ser -primer ell i després els seus hereus- els propietaris de la casa.

 

Una vida compromesa amb la medicina i el país 

Nascut a Barcelona el 1874, Joan Solé i Pla, es llicencià en Medicina, especialitzat en homeopatia l’any 1899. 

Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, n’ocupà breument la vicepresidència (finals de 1903 a principis de 1904), en una junta directiva que propicià que aquesta, ja com a Institució Catalana de Ciències Naturals, esdevingués filial de l’Institut d’Estudis Catalans. En la seva vessant política i social, va ser el president i màxim impulsor del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, la missió del qual era recollir diners i enviar material per ajudar els catalans que lluitaven amb França a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. 

Entre el 1917 i el 1919 el nomenaren president de la Unió Catalanista (UC), formació nacionalista radical. Des de la presidència de la UC recolzà l’activitat del Comitè de Germanor i l’estiu de 1917 secundà la vaga general, convocada arran de la crisi política i la situació econòmica inflacionista que perjudicava les classes populars, motiu pel qual va ser detingut i empresonat. 

El 1932 va ser escollit diputat per Esquerra Republicana sense abandonar, però, la seva militància a la UC. En els

 primers dies de la Guerra Civil, col·laborà intensament amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, en la protecció del patrimoni monumental i de persones amenaçades. En aquest sentit, intervingué en la salvaguarda del monestir de Montserrat, al front d’un grup de mossos d’esquadra i de milicians d’Estat Català, i protegí el cardenal Vidal i Barraquer, entre altres actuacions. Fou membre del Comitè Nacional del Socors Roig Internacional de Catalunya, l’organització sanitària i assistencial que actuava en l’ajut als damnificats per la guerra a la zona republicana. 

Exili a Colòmbia

Al final de la guerra, «...quan gairebé el nacionals ja entraven per la Diagonal...» segons ens explica la Núria Clapés, marxaren cap a l’exili. A França, primer, i d’allà cap a Sud Amèrica, a Colòmbia, on residí a Barranquilla amb la seva família. Allí exercí la medicina i treballà en l’àmbit científic de la botànica mèdica. Fou catedràtic de Botànica a la Universidad del Atlántico i director del Museo de Historia Natural del Departamento del Atlántico, ambdós a Barranquilla. 

Tingué diverses actuacions de suport sanitari a les poblacions indígenes. Col·laborà a la premsa catalana de l’exili. La seva casa es convertí en un centre de reunió per als catalans establerts a Colòmbia. Va morir a Barranquilla el 31 d’octubre de 1950, als 76 anys. El seu fons personal i també la documentació del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans van ser cedits per les seves filles a l’Arxiu Nacional de Catalunya.[1]

El Dr. Solé a Sierra Nevada de Santa Marta. Colombia. 1947  

La troballa i recuperació de l'estelada.

L’any 2008 la neta del Dr. Solé i Pla, Núria Clapés i el seu marit Marçal Gols -els pares d’en Joan Gols-, van trobar amagada a les golfes d’aquesta casa que avui ens acull una històrica bandera que, alguns, consideren l' estelada més antiga que es conserva. Ho explica, molt bé, el periodista Joan Esculies –autor de la biografia del Dr. Solé i Pla- en un article al diari EL PUNT-AVUI del 11 de setembre de 2008[2].

L’any 1950, un cop mort a Colòmbia en Joan Solé i Pla, la Núria, la seva filla petita, va tornar a Barcelona a temps per salvar les propietats de ser subhastades. I va recuperar els mobles que havien deixat en un guardamobles. 

Aquests eren importants perquè, abans de morir, el doctor va deixar explicada en unes quartilles la localització d’amagatalls que contenien documentació i objectes. El doctor era afeccionat a aplegar llibres, documents i qualsevol cosa que pogués semblar-li d’interès. I una altra de les seves dèries era fer construir dobles fons als armaris. 

En una de les quartilles, Solé i Pla anotà: «en les llibreries bessones en el fons del cos inferior i traient una tapa o doble fons hi ha la bandera autèntica, la que portaren els voluntaris catalans a la guerra de França i que a Belloy-en-Santerre ondejà en [Camil] Campanyà, on va morir, deixant-la tacada de sang.

Una vegada retornades de l’exili i establertes a Barcelona, les germanes Núria i Euda van buidar els dobles fons, van classificar els documents i la resta van desar-ho a les golfes del pis del carrer de Septimània, propietat i consulta del doctor, on van viure fins a la mort. 

Allí van romandre fins que, en el moment d’elaborar la biografia del doctor i després de llegir les quartilles, la neta, Núria Clapés Solé, que encara viu en aquest pis, i el seu marit, Marçal Gols, van recuperar la bandera de les golfes. (...)».

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939 avui al Museu d'Història de Catalunya 

Foto Carles Aymerich. Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona. 

Aquesta relíquia històrica, que l’11 de setembre de 1915 va ser lliurada per la Unió Catalanista als voluntaris catalans que combatien als fronts de la I Guerra Mundial, la família l’ha cedit, juntament amb altres documents del fons personal del Dr. Solé, al Museu d’Història de Catalunya on l’han estudiat i es conserva[3].

Petit homenatge al Dr. Joan Solé i Pla

Des del 10 d’octubre del 2016, la seu que ERC té al Districte de Sarrià – Sant Gervasi, concretament al carrer de les Santjoanistes 26, xamfrà amb el de Sant Guillem -al barri de Farró-, porta el nom de CASAL JOAN SOLÉ I PLA, en honor al qui va ser -durant la II República- diputat d’aquest partit al Parlament de Catalunya i notable veí. 

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Podeu ampliar aspectes de la seva biografia a ESCULIES, J., 2011, Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys, Edicions de 1984, Barcelona.

[2] Esculies, J., 2008, “La primera estelada”, El Punt Avui 11 setembre 

[3] La Bandera estelada, Museu de Història de Catalunya