ENDERROC DE LA TORRE D’EN JERONI GRANELL AL CARRER DE PUIG-REIG (Febrer de 1978)

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 

Inici de l’enderroc de la casa dels Granell al carrer de Puig-reig nº 7. 

Febrer 1978. (Arxiu Pep Arisa)

La fotografia que us mostrem avui, potser tècnicament no és gaire bona però té, pensem, un interessant valor documental. És el testimoni gràfic de l’inici de l’enderroc de la casa familiar que en Jeroni Granell i Barrera va fer construir al nostre barri, concretament al carrer de Puig-reig número 7.

L'inici d'una saga d'arquitectes

Jeroni Granell i Barrera (Barcelona 1803 - 1877). Va ser un mestre d’obres -titulat l’any 1835- i agrimensor -amb títol del 1836- de la Real Academia de San Fernando. 

Titulacions d’en Jeroni Granell al Llibre de Registres de la Real Academia de San Fernando. (Biblioteca virtual Miguel de Cervantes)

Fou, així mateix, el primer d’una llarga nissaga de reconeguts mestres d’obres i arquitectes dels segles XIX i XX (1).

A Barcelona tenim una singular obra d’en Jeroni Granell i Barrera, projectada l’any 1864: el Passatge Permanyer, entre els carrers de Llúria i Pau Claris. Un conjunt de cases de tipus anglès alineades a banda i banda, amb un petit jardí al davant, que son tota una relíquia d’aquella època. Obra seva, de l’any 1869, és també l’edifici de les Germanetes del Pobres de la plaça de Tetuan de Barcelona. Granell i Barrera va ser, així mateix, professor de l’Escola de Mestres d’Obres que funcionà, a la Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, del 1850 al 1871. 

La vinculació d’en Jeroni Granell i Barrera amb el nostre barri -per la documentació que hem trobat- venia ja de lluny, doncs el gener de 1850 projectà i dirigí la reedificació de diverses cases, possiblement les primitives cases d’en Silvestre Farró (2) per a en Antoni Mª Volart al carrer Farró. 

Projecte, signat per en Jeroni Granell, per a reedificar les “cases d’en Farró”.

Exp. nº 1850/0003, gener de 1850. Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG)

Tres cases desaparegudes al carrer Puig-reig

Però tornem a la fotografia. El carrer de Puig-reig, rebé inicialment el nom de Santa Teresa quan en Joaquim Ferret i Mandri l’urbanitzà, juntament amb d’altres zones del barri, els anys 1849 i 1850. El nom de Santa Teresa es va canviar, l’any 1907, pel de Puig-reig per tal d’evitar la duplicitat de noms entre els carrers dels pobles del Pla de Barcelona, agregats a partir del 1897 i els de la pròpia ciutat comtal.

En aquest carrer, en Jeroni Granell i Barrera hi projectà i construí tres cases:

La primera es va començar a edificar, el maig de 1851, en una parcel·la de l’anomenat “Camp d’en Usich”, limítrofe al carrer acabat d’obrir (en la documentació als arxius municipals, els pocs edificis construïts encara no estaven numerats). L’obra era un encàrrec del propietari del terreny, en Joan Domènech. 

Detall del projecte de la casa d’en J. Domènech al carrer Puig-reig. Maig de 1851. (AMDSG)

La segona, aquesta per a ell i la seva família i la protagonista de la nostra fotografia, també ocupava una parcel·la del mateix “Camp d’en Usich” (segurament una gran extensió de terreny que es degué anar venent en fraccions més petites). En Jeroni Granell i Barrera hi projectà i començà a construir, el juliol de 1851, una bonica casa amb un petit pati davant i un gran jardí al darrera. 

Detall del projecte de la casa d’en Jeroni Granell al carrer Puig-reig. Juliol 1851. (AMDSG)

L’edifici, d’estil eclèctic, incorporava detalls i elements d’estil clàssic i altres de caire arabitzant, com una gran cúpula semiesfèrica. L’escriptor i crític d’art Alexandre Cirici en el seu llibre Barcelona pam a pam (3), l’any 1971, ens descriu aquesta casa com un exemplar intacte de neoclassicisme romàntic del 1851. Aquesta vil·la està decorada amb relleus de terra cuita. Al jardí del darrera hi ha un brollador al mig, encerclat per una baraneta de ferro i uns bancs al voltant on ja, el 1971, no es distingeixen les pintures d’evolució medievalesca que hi havia, amb paisatges vistos a través de calats gòtics. 

Si comparem els detalls del projecte del 1851 (arcs i decoracions de les finestres i porta, les 4 “columnes” d’un i altre costat de l’entrada, els pilars de la tanca d’accés,...) amb els que encara es poden veure a la fotografia, es pot apreciar que la casa d’en Granell s’ajustava força al dibuix del projecte.

Desgraciadament d’aquesta original torre ja no en queda res. El febrer de 1978 s’enderrocà –amb tots els permisos en regla- per a construir-hi, al seu lloc, el bloc de pisos que avui hi podem veure.

Encara, al carrer de Puig-reig, en Jeroni Granell i Barrera hi va construir el maig de 1852 una tercera casa. Va ser un encàrrec d’en Ignasi Coll un altre propietari d’una parcel·la, també, al “Camp d’en Usich”.

    Detall del projecte de la casa d’en I. Coll al carrer Puig-reig. Maig 1852. (AMCB)

La casa de Jeroni Ganell a les pintures de Josep Amat

Sobre la casa d’en Jeroni Granell encara hi podem afegir alguna imatge més. Abans d'anar a viure al Putxet, on ara hi ha la fundació que porta el seu nom (4), el pintor Josep Amat tenia tres cases llogades a la cantonada entre Puig-reig i Jules Verne. Aquets carrers i alguns dels seus detalls, que es veien des del seu estudi, eren els que sovint pintava i la casa d’en Granell, que tenia al davant -a l’altre costat del jardí-,, és objecte de molts dels seus quadres.

Al quadre Jardí nevat de Juli Verne pintat, l’hivern del 1937, el jardí de la casa dels Amat esta vist des de l’escala que unia el jardí amb el taller. Hi podem veure, a l’altre costat del carrer, la balustrada i la cúpula que coronaven la casa d’en Jeroni Granell.

                       

                Josep Amat 1937. Jardí nevat de Juli Verne (Col·lecció Família Amat) 

La mateixa composició que el quadre anterior però pintat a la tardor amb els verds i grocs de les fulles tardorenques la trobem a l'obra Jardí de Juli Verne, del 1938. Hi reconeixem la casa d’en Granell amb la cúpula i la balustrada.

Josep Amat 1938. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A la dreta de l'obra Des del meu taller, pintada el 1944, es veu la casa d’en Jeroni Granell amb la seva característica cúpula semiesfèrica.

Josep Amat 1941. Des del meu taller (Col·lecció particular)

Una nova vista dels jardins de Juli Verne i de la casa d’en Granell des de l’escala que comunicava el jardí amb l’estudi del pintor la veiem a Jardí de Juli Verne, de l’any 1944.

                             Josep Amat 1944. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A Carrer Puig-reig, del 1946, a la dreta del quadre, també s’hi endevina un tros de la balustrada del terrat i la cúpula de la casa Granell.

Josep Amat 1946. Carrer Puig-reig. (Col·lecció particular)

A L’escala del taller, pintat l’any 1951, Amat ens presenta un tema i visió recurrent amb una orientació i composició completament diferent de les anteriors. La barana, l’arbre, un tros de jardí i les cases de davant, entre elles la d’en Jeroni Granell.

Josep Amat 1951. L’escala del taller. (Col·lecció Família Amat)

Sobre la vinculació d’en Josep Amat amb el nostre barri us convidem a visitar el post Josep Amat Testimoni d'un paissatge fugisser. Un emotiu i ampli testimoni, des de la seva perspectiva artística, d’uns indrets, racons i paisatges que -com la torre d’en Jeroni Granell-, malauradament, només perviuen en les seves obres i en el nostres records.

Això si que no ens ho podran “enderrocar” mai...!!!

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Us en fem un petit resum:

- Jeroni Granell i Mundet (Barcelona 1834-1889). Mestre d’obres -titulat el 1854-, fill del nostre protagonista. Autor de nombrosos edificis com la Biblioteca-Museu Victor Balaguer i Col·legi Samà dels escolapis a Vilanova i la Geltrú, església parroquial de Moja al Penedès, Hospital d’Oliver d’Alcoi, el desaparegut Palau d’Exposicions de Belles Arts a la Gran Via de Barcelona, l’Asil de les Germanetes dels pobres del carrer de Casp de Barcelona, la casa Manuela Gandia a Rambla de Catalunya 18, xamfrà amb Gran Via, la parròquia de Sant Eugeni al carrer del Comte Borrell, participà en el trasllat del monestir de Santa Mª de Jonqueres a l’actual església de la Concepció, l’edifici de l’actual Direcció General de la Policia de la Via Laietana (tot i que alguns atribueix aquesta obra al seu pare), la casa d’Emili Vidal a la Gran Via, entre d’altres.

-Jeroni Ferran Granell i Manresa (Barcelona 1867- 1931). Fill d’en Jeroni Granell i Mundet. Arquitecte -titulat el 1891-, les nombroses obres del qual s’han ja de situar clarament dins del corrent modernista com la casa Santaló al c/ gran de Gracia 35 (1895); casa Jaume Forn c/ Roger de Llúria, 82 i 84 (1900); c/ Girona, 122 (1900); c/ Mallorca, 184-188 (1901-1903); casa Garrut Planas, c/ Gran de Gracia 61 (1903); Gran Via de les Corts Catalanes, 582 (1903) que va patir una transformació als anys 50 i que han estat recuperades magistralment; casa Rossend Capellades al c/ Bailèn, 127 (1904); casa Joan Palmerola, c/ Casp 45 (1904-1905); c/ Gran de Gracia núm. 262 i 264. A més d’aquestes, al nostre barri, hi tenim la casa del carrer de Pàdua 75, una de les finestres de la qual ha inspirat i és l’emblema del nostre blog (Vegeu Una joia modernista: Pàdua 75). Va regir, també, una important empresa de vitralls coneguda com Rigalt i Granell.

-Jeroni Granell Bartomeu (Barcelona 1892-1973), també arquitecte i constructor de vidrieres, continuador del taller de vitralls esmentat i fill de l’arquitecte Jeroni F. Granell Manresa.

La presència de tants Granell dedicats a l’arquitectura, al disseny i a la construcció, comporta una dificultat a l’hora d’establir l’autoria de molts projectes realitzats atès que la major part d’ells estan signats únicament amb el nom i cognom de Jeroni Granell (no és el cas dels del carrer Puig-reig on, clarament, hi consta a la signatura: “Geroni Granell Barrera”).

(2) Vegeu l'analisi de la fotografia La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

(3) Alexandre Cirici. Barcelona pam a pam. Editorial Teide. Barcelona 1971. Pàg.143.

[4] Fundació Amat: carrer Manacor 10, 

Les cases Ramos. Un pis senyorial amb jardí

Pep Arisa

Si ens situem al costat farronenc de la plaça de Lesseps, al xamfrà amb la Ronda, on abans començava el carrer de Septimània, hi veurem un gran edifici d’habitatges de cinc plantes: les Cases Ramos. 

Tot i ser tres finques diferents (els números 30, 31 i 32 de la plaça), constitueixen un sol cos unificat per la composició de les façanes. 

En l’època en que aquesta casa es va construir, aquest espai limítrof entre Sant Gervasi i Gràcia i proper als Josepets, estava molt poc edificat i encara amb molts horts i camps de conreu. Per això les Cases Ramos que van ser la primera gran edificació burgesa amb nombrosos pisos de lloguer de la zona, destacaven en mig d’un medi i barris força rurals. Cal tenir en compte també que la majoria de les edificacions dels seus voltants eren, llavors, construccions de dues o tres plantes sense cap mena d'ornamentació.

Ricardo Ramos, navilier i polític

El projecte i la construcció d’aquestes cases (1) va ser obra de l'arquitecte Jaume Torres i Grau (1879-1945) que, el 1906, va rebre l'encàrrec de l'empresari navilier Ricardo Ramos i Cordero (1859-1938), fill del també navilier Ramon Alonso Ramos Charcos, armador madrileny, d’origen gallec, establert a Ribadeo. En Ricardo Ramos, a més d’empresari, era un polític -diputat i senador- del Partit Conservador i conseller-fundador del Foment d’Obres i Construccions.

Joaquím Mombrú. Retrat de Ricardo Ramos Cordero. Museu Marítim de Barcelona

Torres i Grau efectuà el projecte, molt influenciat pel modernisme d’en Lluís Domènech i Muntaner tot i que, en aquells moment, el noucentisme s’anava ja imposant.

Ricardo Ramos ocupà, amb la seva família, el pis principal del número 31. És un pis amb accés directe a l’exclusiu i romàntic jardí que hi ha a la part posterior de la casa. Era doncs, a la practica, una barreja de pis i senyorial torre, com algunes de les que ja hi havia aleshores pel barri. Tot un luxe. Hi estigueren fins que la passada Guerra Civil i la reacció revolucionaria va provocar la seva marxa cap a Mallorca. El pis llavors, va ser ocupat per la CNT i el 1939, per la Falange, fins que va ser retornat als seus propietaris. Ricardo Ramos va morir als 78 anys, el 22 d’abril de 1938 a Palma de Mallorca. Està enterrat al singular panteó familiar, construït en un dels angles perimetrals del Cementiri de Sant Gervasi (2).

La casa de les abelles

Les Cases Ramos, com tota edificació modernista, compta amb innombrables detalls d'ornamentació inspirats en la natura. Un dels més preeminents és la presència d'abelles a la façana principal, motiu pel qual la residència també es coneix com la casa de les abelles.

La façana principal, que dona a la plaça, és la més ornamentada amb una única tribuna a la planta noble i un coronament esglaonat de regust medievalista. Està realitzada amb fons d'esgrafiats grocs i vermells d’ornaments aplacats; la tribuna està feta, tota ella, amb pedra sorrenca de Montjuïc i els balcons amb treballades baranes de forja. 

A dalt de tot de la façana principal, com a símbol d’una de les activitats del propietari hi ha un escut amb un vaixell.

A la façana lateral -que dona a l’antic carrer de Septimània- s’hi repeteix l’esgrafiat però els elements decoratius son menors, més escassos i simples, amb predomini de finestres.

L'essència modernista de l'edifici encara es conserva en el seu interior, on nombrosos detalls com els esgrafiats i sostres de guix, les escales i els arrambadors de marbre, les portes-vidrieres, els llums o les plaques de llautó dels timbres, detalls i reixes de forja, impregnen de personalitat els vestíbuls i els ascensors.

A la tanca de l'antic jardí posterior de l’edifici hi sobresurt, a l'angle amb el carrer Mont-roig, un original templet recobert de ceràmica. Per sobre de la tanca es poden veure, també, les galeries de la façana posterior de les cases.

Una casa de pel·lícula

A primers dels passats anys setanta, l'edifici va entrar en decadència, fins al punt que va haver-hi una proposta d’enderrocament amb motiu de l’obertura de la, també anomenada, Ronda del Mig. Afortunadament, la petició de Monument Nacional formulada per Antoni de Moragas, Degà del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, el va salvar de l’enderroc. Actualment, des del novembre de 2001, té el Nivell de Protecció “A” (Bé Cultural d’Interès Nacional”).

Si passeu sovint per l’acera que dona al templet us l’haureu troba’t alguna vegada ocupada per grans camions que transporten generadors, focus i tot allò necessari per un rodatge. I es que, des que l’any 1999 s’hi van rodar diverses escenes de la pel·lícula de Pedro Almodóvar “Todo sobre mi madre”, el principal i el jardí s’han convertit en escenaris de diverses filmacions (3). Ingressos extres que deuen contribuir al costós manteniment d’aquest magnífic edifici.

 

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Fo-1562/1905. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

(2) Terol Adrià. Historiador dels Cementiris de Barcelona 

(3) Ocasionalment, el pis, es pot visitar o ocupar temporalment contactant amb l’actual propietat. Reportatge AD 

 

La Casa Vidal. 1851

Col.laboració de Jaume Oriol Lladó, arxiver del Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Tot passejant pel carrer de Saragossa, pujant de mar a muntanya, sempre m'ha cridat l'atenció una casa situada a mà esquerra, al número 109, propera a la confluència amb Sant Hermenegild. Una casa robusta, massissa, d'un cert aire agrícola. Sens dubte, una de les més antigues del carrer que resten dempeus.

La casa Vidal al carrer Saragossa, 109. Fotografia A. Vilarrasa

Afortunadament, els tafaners i afeccionats a l'arquitectura disposem de dos elements arquitectònics que són una ajuda inestimable per datar els edificis que ens anem trobant als carrers. Per una banda, els coronaments de l'edifici, elements ornamentals on sovint apareix l'any de construcció de la finca; per altra, les targes d'escala, un altre ajut valuós que ja va ser objecte d'un post anterior (Targes d'escala).

La tarja d'escala de la casa Vidal. Fotografia A. Vilarasa

Sortosament, en aquesta edificació trobem el segon d'aquest elements: una tarja d'escala on se’ns indica el cognom del propietari, Vidal, i l'any de construcció de la casa, 1851.

Només amb aquestes dues dades, Vidal i 1851, fem una cerca al fons de l’antic Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles de l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG). Cerquem concretament a la sèrie d’obres particulars. I, efectivament, trobem l’expedient 1851/0089 Sant Felip Neri. Antoni Vidal sol·licita permís per construir una casa (1). 

L’expedient ens diu que Antoni Vidal, un veí de Barcelona, sol·licita construir un casa en uns terrenys que ha adquirit a Joaquim Ferret, els quals limiten a l’oest amb una vinya propietat de Roca i Batlle. Aquest detall ens adverteix del caràcter encara fortament rural de l’indret, que tot just ara comença la seva urbanització.

Acompanya la petició un alçat de façana signat per l’arquitecte Miquel Garriga i Roca l’11 de juny de 1851. En origen es tracta d’una edificació de planta baixa i pis, amb les característiques portalades en arc dels baixos. Remata la casa un terrat amb un coronament escultòric. Posteriorment aquest terrat ha estat substituït per un segon pis. És un edifici d’estil neoclàssic isabelí molt característic de l’època, sobri, auster i elegant.

Projecte de MIquel Garriga i Roca. 1851

Una mica d'història: el carrrer de Sant Felip Neri i l’origen del Farró

Els orígens de l'actual carrer de Saragossa es remunten a mitjans del segle XIX. Com és ben sabut, en un inici i fins l’any 1907 s’anomenava carrer de Sant Felip Neri, atès que gran part de les terres per on passava eren propietat de la congregació de preveres de Sant Felip Neri i hi havia una capella en honor a aquest sant. La seva importància com a carrer principal del Farró i vial que connecta amb el Putxet comença a prendre forma a mitjans de segle, tal com palesa el plànol topogràfic de Cerdà del 1855 (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). 

El carrer Sant Felip al planol de topogràfic de Cerdà del 1855

Els primer edificis comencen a construir-se a partir del 1850. Els documents més antics conservats a l’AMDSG referents a l’urbanització de Sant Felip Neri es remunten a 1847 (2). La construcció d’edificis agafa una forta embranzida, com dèiem, a la dècada dels anys 50: molts propietaris rurals decideixen urbanitzar els seus terrenys o vendre parcel·les, les quals en molts casos acaben en mans de classes benestants barcelonines, que cerquen a Sant Gervasi un ambient més saludable i menys atapeït que a la Barcelona de l’època, encara closa rere unes muralles que no es començaran a enderrocar fins el 1854. La casa Vidal cal situar-la en aquest context.

L’edificació de la part baixa de Sant Felip Neri té lloc a partir de 1867, amb la urbanització de la finca de Can Regàs i s’accelera a partir de 1880, amb l’arribada del tramvia de vapor que travessa el carrer. Cap al tombant de segle ja podem donar el carrer per íntegrament urbanitzat per ambdues bandes.

Garriga i Roca: l'arquitecte del Gran Teatre del Liceu

Miquel Garriga i Roca (1908-1888) fou un arquitecte maresmenc descendent d’una nissaga d’arquitectes i mestres de cases. Va fer carrera a Barcelona, on es convertí en arquitecte municipal. Redactà un projecte d’eixample per a la ciutat, desestimat en favor del d’Ildefons Cerdà, i és autor també d’un cèlebre i apreciat plànol topogràfic de l’interior de la ciutat de Barcelona (1856-1862), conegut com els Quarterons Garriga i Roca. Un dels projectes més importants, però, és l’edifici originari del Gran Teatre del Liceu, construït el 1847 i en el seu moment el teatre d’òpera més gran d’Europa i un dels més grans del món.

Façana del Gran teatre del Liceu. Garriga i Roca. 1847

L’obra cartográfica i el fons personal de Garriga i Roca es custodien a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La Casa Vidal avui

A dia d’avui la casa és una finca plurifamiliar. Ens posem en contacte amb els actuals propietaris, una parella d’arquitectes que hi viuen des de l’any 1988, primer en règim de lloguer i posteriorment com a propietaris. Ens expliquen com la casa patia força senyals d’envelliment. Per això van decidir escometre una reforma integral de la finca l’any 2008, que incloïa la restauració de les façanes, els terrats, la instal·lació d’un ascensor i la reforma de baixants, xemeneies i d’altres instal·lacions comunes (3). Un acondicionament que permet a la Casa Vidal lluir avui en dia amb l’esplendor amb el que ho fa. I alhora seguir donant testimoni arquitectònic dels orígens del barri del Farró.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

1. Expedient 1851/0089: Sant Felip Neri. Antoni Vidal sol·licita permís per construir una casa. Fons Ajuntament de Sant gervasi de Cassoles (AMDSG1-014), sèrie d'obres particulars(6,7), expedient núm. 1851/0089.

2. Joaquim Castanyer solicitando permiso para urbanizar unos terrenos de su propiedad formando las calles San Felipe Neri, Farró y otras. Fons Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles (AMDSG1-014), sèrie planejament i gestió urbanística. (6.1). Expedient núm. 237_011.

3. El projecte de reforma a nom de Miquel Angel del Campo Beni es pot consultar a l'expedient 05-2008L34278, pertanyent a la sèrie d'obres menors (Q129) del Fons Municipal Contemporani,  de l'Arxiu Municipla del Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

Petita història de la Vil.la Urània 2. Urània arriba al Farró (1875- 1899)

Anteriorment en aquesta serie: 

 

1.Bienvenido Comas fa una casa nova al Camp de les Figueres (1868-1875)

 

 

 

Dibuix de la Vil·la Urània. Eduardo Vicente. Abril 2021

 

Quan al 1868 l'acabalat comerciant Bienvenido Comas va fer construir les parets que avui acullen el magnífic bar on anem a fer petar la xerrada, la casa no tenia cap nom. Com no el tenien la rastellera de torretes que a la mateixa època van anar transformant el Camp de les Figueres, entre el carrer Sant Felip i les vies del ferrocarril de Sarrià. En aquest post esbrinarem com és que aquesta casa va arribar a tenir el nom de la musa dels set cels (1). 

La joventut de Comas, lluny de Sant Gervasi

Desprès de la desgraciada mort de Bienvenido el 1875, els germans Comas Solà tenen per tutor en Josè Totau que havia estat soci del seu pare. Al cap de poc temps, el 1879, la seva mare, Francesca Solà és torna a casar i ho fa amb Cirilo Montserrat, empleat de la firma Totau Comas que probablement era la persona que l’ajudava a administrar les diverses finques de l’Eixample en les que havia invertit la fortuna de Bienvenido. D’aquest matrimoni en naixeran dos fills; una nena, la Júlia, i un nen, en Joan. 

Francisca Solà. Fons Familiar

La família vivia en un pis del carrer Casp 36 (2) i passava els estius a Picamoixons on havien fet construir una gran torre al costat del mas de la família Montserrat.

El petit Josep ben aviat va mostrar la seva afició per l'astronomia. Ja vam veure com a l’edat de 7 o 8 anys feia una conferència per la criada que el cuidava explicant-li que les estrelles són sols que estan molt lluny de nosaltres:

“Poco tiempo después – explica ell mateix - me regalaron un libro de astronomía. Pronto tuve el valor de escribir un pequeño libro sobre esta ciencia y a los 12 escribí otro mucho más extenso con grabados recortados de varios periódicos y dibujos hechos por mi. A los 13 tuve en mi poder un catalejo de 50 mm. de diámetro, con el cual pude observar la Luna y el Sol y hacer algunos dibujos de las manchas solares.”(3)

Al terrat de la seva casa del carrer Casp instal·la el seu primer observatori privat i allà és on, de manera apassionada i autodidacta, comença a fer-se astrònom. Ens el podem imaginar observant els estels des del terrat de casa i recollint rigorosament les seves observacions en llibres i llibretes, plens de dades i dibuixos.

Dinar d’estiu a la casa de Picamoixons on veiem al jove Josep Comas, amb el seu germà Joan, la seva germana Júlia, la seva mare Francisca Solà i dues persones més, probablement els masovers de la finca. 1886. Fons familiar.

Durant un d’aquells llargs estius passat amb la família a Picamoixons, a la ciutat de Valls s’esdevingué un fet que serà clau per afiançar aquesta afició i fer-ne una veritable vocació. El 7 de juliol del 1884 va caure un meteorit. En Josep el va estudiar i en va fer un informe que deia així:

"El 7 de juliol darrer, al voltant de les deu del matí, en un indret dins la ciutat de Valls, a la presó, dins el pati d'aquest establiment, es va produir el xoc d'un uranòlit que va caure del cel com una estrella filant, fent un soroll semblant a un paper que s'esquinça, però més fort. El mateix dia es van sentir trons llunyans, però a l'hora de la caiguda el cel era gairebé net.

Aquest uranòlit, que jo he tingut a les mans, i del qual en tinc l'honor d'enviar-vos un dibuix, molt exacte i de mida natural, va enfonsar-se fins a 20 centímetres de profunditat"

En Josep era un apassionar lector de L’Astronomie, una de les principals revistes de França, publicada per Camille Flammarion. Atrevit i segur d’ell mateix, envia el seu escrit al gran mestre, que li accepta la publicació i l'encoratja a seguir treballant. Ens podem imaginar l'impacte que als 15 anys li devia fer veure els seus propis dibuixos publicats a la famosa revista. 

I és en aquest fet, gairebé a la ratlla de la infància, on veiem créixer dues de les grans passions de Josep Comas i Solà: augmentar el coneixement sobre l'univers i endonar-lo a conèixer, dues passions que, unides, faran que la casa d'en Bienvenido acabi sent Vil·la Urània, la casa de la ciència. 

La Urània de Camille Flammarion 

Camille Flammarion (1842-1925) havia fundat la revista L'astronomie el 1883 per popularitzar el coneixement científic en física, astronomia i meteorologia. La revista va arribar a tenir un gran prestigi i una extensa tirada. A partir del 1887 s'hi van publicar els butlletins de la Société Astronomique de France, que el mateix Flammarion havia impulsat i presidit com a plataforma de difusió del coneixement astronòmic. 

Per Camille Flamarion la divulgació científica no només era una manera d'explicar a la societat els coneixements científics consolidats, si no que també li servia per comunicar tot allò que ell creia i que la ciència encara no havia pogut demostrar. 

Portada de Uranie de C. Flamarion, Edició 1912

El 1889 publica Uranie (4) que va tenir un èxit extraordinari. En aquesta fantàstica història un jove ajudant del Director de l'Observatori de Paris s'adorm, esgotat de tants càlculs, tot recolzant el cap sobre l'escriptori del seu mestre. 

La taula és presidida per un rellotge en l'ornamentació del qual una jove Urània, noble i elegant, guia el pas de les esferes (5). 

"La Musa celest era de peu. Amb la ma dreta amidava els graus de l'esfera estelada; la ma esquerra, caiguda, portava una petita ullera astronòmica..... Musa i deessa, era bella, era encisadora, era admirable"[6]

Damià Campeny. Representació de Urània als porxos de'n Xifrè a Barcelona 1836

En el seu somni la bella Urània pren al jove de la mà i l'enlaira per sobre dels terrats de París: 

"Vaig pujar, pujar llarg temps, arrossegat per una embranzida màgica vers el zenit inaccessible. Urània era a prop meu, una mica més elevada, mirant-me amb dolcesa i mostrant-me els reialmes d’abaix." 

A mesura que s'enlairen els continents es confonen i comença el veritable viatge, de planeta en planeta, fins depassar el Sol i veure'l com un astre més en la immensitat estelada. Urània, que arrossega al jove astrònom en aquest vol per l'univers, va explicant-li les característiques dels mons pels que passen, tot allò que els astrònoms ja saben i també tot allò que encara no han descobert.

Així Flammarion, emparant-se en el somni, descriu per boca d'Urània les particulars característiques dels habitants de cada món. Mart és el planeta més important perquè allí és on es reencarnen les ànimes dels terrícoles. A Mart les ànimes prenen un nou cos dotat amb sis membres i dues ales. Aquests esser es nodreixen a partir de la respiració i viuen eternament. 

Urània també felicita al jove perquè ell serà testimoni del naixement d'una nova astronomia. "Ets destinat a assistir a una transformació complerta de la ciència. La matèria farà lloc a l'esperit.” L'astronomia matemàtica i geomètrica desapareixerà per donar pas a l'astronomia de la natura que estudiarà la Vida Universal. Perquè "la vida és la fi de la creació tota entera. Si no hi hagués vida ni pensa, tot això - la immensitat de l'univers - seria com nul i no esdevingut". Així l'astronomia esdevindrà una filosofia capaç d'orientar el pensament de la humanitat cap a una civilització més justa (7).

Seguint el somni d'Urània, Comas serà al llarg de la seva vida un gran defensor del paper civilitzador de la ciència i mantindrà l'interès per una colla de temes que havia iniciat Flammarion; el laïcisme com a forma de rescatar la ciència de l'obscurantisme de l’església, l'interès per Mart i els seus canals (8) o l'exploració de les veritats i les mentides l’espiritisme (9). 

Però, a poc a poc, Comas es va distanciant de la concepció romàntica de la divulgació científica, encetant un nou estil, el de la modernitat, en el que divulgar no vol dir vulgaritzar o falsejar sinó fer entenedor als no experts allò que la ciència defensa en cada moment de la seva història, amb els seus límits i amb tot el seu rigor (10). 

Una nova Urània a Sant Feliu de Guíxols

Però no avancem esdeveniments i tornem a la vida del jove Josep Comas que encara transcorre lluny de Sant Gervasi. La gran afició que sent per l'astronomia no el converteix en un bon estudiant des del punt de vista convencional. Als 18 anys ingressa a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona on no completarà la seva llicenciatura de Ciències fins 8 anys desprès, ja amb 26 anys. 

El jove Josep Comas i Solà. Sense data. Fons familiar

Uns estudis dilatats en el temps i el fet que no acabés de fer mai el doctorat, ens parlen d’un jove benestant, amb uns interessos científics molt polaritzats a l’observació astronòmica i poc disposat a esmerçar temps i esforços en els estudis acadèmics necessaris per obtenir la titulació. D’aquesta època d’estudiant n’hi queda una visió molt crítica i negativa de la ciència oficial.

Potser per això el 1897 no dubta en abandonar el seu lloc de professor substitut a la Universitat de Barcelona, per anar a treballar com a astrònom professional a l'observatori, pomposament batejat com Observatori Català, que Rafel Patxot s'havia fet construir a la seva casa de Sant Feliu de Guíxols i que estava dotat amb els instruments més avançats. 

Sent encara un adolescent en Rafael Patxot i Jubert, fill d'una il·lustre nissaga d'industrials del suro, va acompanyar al seu pare a vendre taps a la ciutat de Reims i allí li van regalar el llibre Astronomie populaire de Camille Flammarion que va marcar per sempre el seu interès per l'astronomia i per la ciència en general. Així que quan Josep Comas es trasllada a Sant Feliu per col·laborar en els treballs d'aquest jove industrial, afeccionat d'excepció a l'astronomia i la meteorologia, es troba amb algú que li és molt proper i amb qui durant uns anys podrà compartir la seva passió per l'observació del cel. 

L’ Observatori Català a Sant Feliu de Guixols

Hi era Urània? Ben segur que sí. Lectura compartida pels dos joves, el conte de Flammarion publicat a França deu anys abans devia ser present a les seves discussions sobre la ciència i la societat i l'alè romàntic que desprèn devia influir en les seves vesprades, de manera que no ens sorprèn gens que Comas s'enamorés de Maria Teresa Patxot, germana de Rafael que, com una jove Urània, els acompanyava en l'observació de les nits estelades de Sant Feliu, al ritme del batec de les onades rompent a la platja. 

Maria Teresa Patxot. Fons familiar

Comas es va estar a Sant Feliu del 1897 al 1899. Aquest any es casa amb Maria Teresa Patxot i decideix marxar de Sant Feliu per tornar a Barcelona. Diuen que els hiverns de Sant Feliu no li provaven o potser volia volar sol, o potser l'amistat amb el que ja era el seu cunyat havia començat a refredar-se. El cas és que el recent matrimoni deixa Sant Feliu per tornar a Barcelona. 

Fotografia de noces de Josep Comas i Solà i Mª Teresa Patxot i Jubert.1899. Fons Familiar

Els Patxot no van trigar gaire a seguir-los. El desembre d'aquell mateix any s'inicia una vaga de treballadors del suro que durarà fins al març del 1900 i durant la qual la casa dels Patxot és apedregada per una gernació que trenca els vidres i insulta a la família. En Rafael Patxot queda molt afectat per aquests fets i accepta la proposta del seu sogre, Rafael Rabell, de desfer-se de la fàbrica i traslladar-se a Barcelona per ajudar-lo en el seu negoci de comerç amb Amèrica del Sud (11). 

Deixar Sant Feliu, deixar l'Empordà, deixar el seu Observatori no devia ser fàcil per en Rafael, però a la maleta es va endur un dels seus majors tresors: el petit llibret Uranie de Flammarion que acabaria traduint al català i publicant a la Biblioteca Popular de L'Avenç el 1903. 

La imatge d’Urània l'acompanyaria també en la seva agitada vida des del seu ex-libris, on se la veu llegint el llibre del cel sota una clara divisa: Per molt que sàpigues és molt més allò que ignores. (12)

Alexandre de Riquer. Ex Libris de Rafael Patxot

Carrer Sant Felip 29, una casa sense nom

Mentrestant, en un petit racó de Sant Gervasi, la casa construïda per Bienvenido Comas havia quedat fora del centre de la vida de la família Montserrat Solà. Potser en Bienvenido havia pensat en anar-hi a passar els estius i potser, si hagués viscut, hauria acabat traslladant-hi la seva residencia, però la seva mort prematura esborrà tots aquests futurs.

Què passava al número 29 del Carrer Sant Felip entre la mort de Bienvenido Comas (1857) i l’arribada del seu fill Josep (1899). Qui vivia a la casa durant aquests 42 anys? 

Júlia Montserrat, germana de Josep Comas, al jardí de la Vil·la Urània. Sense data. Fons familiar. Es tracta d’una fotografia en color, feta per Comas utilitzant el mètode de la tricotomia.

La resposta a aquestes preguntes no l’he trobat a cap llibre, ni tampoc entre els records de la família si no remenant els papers de l’Arxiu de Sarrià-Sant Gervasi. 

Efectivament, els expedients administratius del districte ens donen tres pistes del que passava a la casa durant aquests anys. El primer ens diu que el 1878 allí hi vivia en Pedro Piquer que va demanar permís per canviar les reixes per unes altres; el segon document parla de que en Ricardo Comas, en nom de la seva mare Francisca Solà, el 1894 demana permís per elevar la tanca que separa la finca del número 29 de la del número 31; finalment un document del 1895 ens informa de que l’inquilí de la casa, el senyor Teodor Merly, demana permís per construir un cobert al jardí. Així mateix el padró d’habitants de Sant Gervasi del 1895 confirma que al carrer Sant Felip hi vivien Teodor Merly de Iturralde, la seva esposa Maria Dolores Bago i la seva filla Rafaela(13)

Això ens fa pensar que la família Montserrat Solà llogava la casa del carrer Sant Felip 29. Penseu que en aquell temps el lloguer estava molt estès, fins hi tot entre famílies benestants que tenien així una gran mobilitat. D’altra banda el negoci del lloguer no devia ser estrany per la Francisca Solà que, com hem vist, havia adquirir diversos edificis a l’Eixample.

Tanmateix la casa de Sant Gervasi ja devia tenir alguna cosa especial que atreia el coneixement i la ciència. Teodoro Merly de Iturralde (1835-1925), probablement el darrer inquilí de la casa abans de l’arribada de Josep Comas i Solà, va ser un enginyer industrial conegut per ser l’autor del primer informe de les pedreres de Barcelona. Aquest treball, realitzat el 1868 suposa un clar antecedent del primer mapa geològic de la zona que encara trigaria uns quants anys a arribar (Jaume Almera 1891). Així mateix Merly de Iturralde va ser l’autor i impulsor del projecte del Ferrocarril del Baix Empordà que havia d'haver anat de Caldes de Malavella a Sant Miquel de Fluvià passant per Sant Feliu de Guíxols i per Palamós i que finalment no es va construir per manca de finançament. 

Urània arriba al Farró 

Poc abans de casar-se, el 1898 Josep Comas es reparteix amb el seu germà Ricardo, els béns heretats del seu pare.

Amb aquest repartiment la casa del carrer San Felip passa a mans d’en Josep. És en aquest moment que li dona el nom de Vil·la Urània i s'hi fa construir un observatori que, tot i una mica inferior al de Sant Feliu, li permetria realitzar les observacions que més èxits li van donar. (14)

Per la Vil.la Urània començava un període de gran esplendor. Responent a la seva passió per la divulgació científica, el que seria flamant director de l'Observatori Fabra no va dubtar en convertir casa seva en un espai obert a amics, coneguts i veïns, per observar el cel i celebrar tota mena de conferències i reunions científiques. La musa del cel havia arribat al Farró.

Continua  a: 3. Una casa per la ciència (1899-1937). Josep Comas i  Solà , el científic

Agraïments

 

Per escriure aquesta sèrie he comptat amb el suport i l’assessorament d’en Pau Senra, nebot-besnét de Josep Comas i Solà i, a través d’ell, de la seva mare Mariona Petit. També vull agrair la tasca de l’Eulàlia Petit que ens ha deixat al seu bloc Barcelonetes informacions i documents molt valuosos per la història de la Vil·la Urània. Han estat de gran ajuda les converses amb en Ricard Martínez, astrònom i expert en la vida i obra de Josep Comas i Solà, i amb la Nuria Guille, germana de l’Ernest Guille, fundador d’Aster. Agraeixo també el suport de l’Irene Oliva que m’ha facilitat aquests contactes i d’en Ramón Bernal i l’Ester Rodríguez testimonis d’alguns moments crucials en la història de la Vil·la Urània. Al Pep Arisa que, com sempre, m'ha donat suport al llarg de tota la investigació. A l'Eduardo Vicente que ha fet per nosaltres un nou dibuix de la Vil·la. A tots ells, moltes gràcies.

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

Notes

(1) Urània és la novena de les muses, filles de Zeus i de la titànide Mnemòsine, que personifica  la memòria. Les muses viuen a l'Olimp i, de tant en tant, baixen a la Terra i escullen a un humà per explicar-li alguna cosa a cau d'orella. Part del text que constitueix aquest post va ser publicat a la revista Coses del Farró, nº10, p.8 , Tardor 1918 

(2) Aquesta casa era propietat de Cirilo Montserrat que, segons consta a l’expedient del 1884 sol·licita permís per construir un albañal a la casa del carrer Casp.

(3) Escrit autobiogràfic pubicat a OLIVER, J.M., 1987, Josep Comas Sola visto por Josep Comas Sola, Astrum, 77, noviembre, p.5

(4) FLAMMARION, C., 1889, Uranie, Col.lection Guillaume, C. Marpon et E. Flammarion Editeurs, Paris. 

(5) Aquesta imatge correspon a la representació d'Urània que presideix el conjunt escultòric que remata la façana dels porxos d'en Xifré, al Pla de Palau. L'edifici va ser construït entre el 1836 i el 1840 i els relleus escultòrics encarregats al escultor neoclàssic Damià Campeny. Al igual que en el relat de Flammarion, Urània és representada dreta al costat d'un rellotge. A l'altra banda del rellotge hi ha Cronos que sosté una dalla, establint així la relació entre l'astronomia i el temps. Es probable que aquesta representació d'Urània correspongui a una tradició. A sota del conjunt s'hi llegeix Urania coeli motus scrutatur et astra (El moviment del cel i les estrelles és observat per Urània). 

(6) Flammarion, C. 1903, Urània, Trad. Rafel Patxot, Biblioteca Popular de L'Avenç, Barcelona, pp.10

(7) Flammarion, C. 1903, ob.cit., p. 39 

(8) El 1914 publica un llibret que porta per títol La vida en el planeta Marte i va publicar més de trenta articles sobre Mart a La Vanguardia. En tots ells fa gala d'una gran rigorositat i recomana no deixar-se emportar per la fantasia. 

(9) Flammarion havia publicat el 1907 Les forces naturelles inconnues. Com veurem més ampliament en el següent post, Comas escriu El espiritismo ante la ciencia on té per objectiu reconèixer la realitat d'alguns fenòmens i denunciar el frau d'alguns d'altres. 

(10) Cebrian I., Divulgador i periodista científic, a: AAVV, (2004) Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, Ajuntament de Barcelona, p.131 

(11) Patxot i Jubert, R. (1952). Guaitant enrera. Fulls de la vida d’un octogenari. Ginebra., p. 467-474. 

(12) Patxot va demanar a Alexandre de Riquer (1856 -1920) que li fes un dibuix pel seu ex-libris. Aquest dibuix havia de representar a Urània llegint el Llibre del Cel damunt d'un fons estelat i a primer terme unes argelagues simbolitzant les dificultats de l'estudi. L'autor del dibuix es va descuidar les argelagues però tanmateix en Patxot va acceptar el resultat. Patxot i Jubert, R. (1952), ob. cit, pp.54

(13) Expedient AMDSG 1878 Pedro Piqué solicita permiso para cambiar las rejas por otras; 1894 Ricardo Comas demana permís per elevar la tanca que separa el nº 29 del 31; i 1895 Teodor Merly inquilí de la casa de Sant Gervasi; Padrón de Habitantes de Sant Gervasio del 1895, pag. 117, AMDSG. Sobre els treballs de Teodoro Merly de Iturralde podeu consultar SERRA, R., 2018, Primeres notícies sobre el carbó i l’asfalt de la conca minera de Berga 1786-1870, L'Erol, revista cultural del Berguedà, [en línia], Núm. 136, p. 18-23  i també ARAGONES, E., 2016; Geologia i roques industrials de la província de Barcelona en un manuscrit de 1868, Treballs del Museu de Geologia Barcelona, 22: 25-56

(14) Al full d’actualització del padró de Sant Gervasi del 1901 AMDSG consta que 28 de gener del 1901 la casa era propietat de Josep Comas i Solà, que hi vivia tot sol. Es diu que la casa és d’un sol pis i no hi consta encara cap habitació al terrat. Tanmateix sabem que Comas va construir l’Observatori per aquell temps. OLIVER, J.M., Comas i l'observació astronòmica a: AAVV, (2004) Josep Comas i Solà, astrònom i divulgador, Ajuntament de Barcelona, p.45