Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

31.5.24

Nou “barricidi”: L’enderroc de la Casa de la Mel a la plaça Mañé i Flaquer

  Araceli Vilarrasa i Pep Arisa 


Carrer de Vallirana 25-27 i plaça de Mañe i Flaquer 9. Inici del «barricidi» 
(Foto Joan Bosch)

A primers d’aquest mes de maig, quan encara ens dura l’enuig per l’enderrocament de les cases Bigorra al carrer Rios Rosas (1), en Joan Bosch ens va fer arribar la imatge amb que obrim aquest post. Era l’inici d’una mort anunciada: feia temps que l’edifici era buit i havíem començat a veure l’actuació de treballadors fent proves de sondeig.


Pocs dies després, una gran lona embolicava tot l’edifici, amagant el que s’hi feia dins... i avui la casa ja és a terra. 



De la Casa de la Mel al Humedad Relativa

La Casa de la Mel ja es només història, una història que, una mica, ja us hem anat explicant a la passejada pel carrer Vallirana. (El carrer Vallirana. Primera part. Vallirada de Baix). 


 «... Al número 27 (del carrer Vallirana) fent xamfrà amb el número 9 de la plaça de Mañé i Flaquer, s’hi establí durant molts anys, on ja abans hi havia la botiga de queviures Vilardell, el “colmado de categoria” d’en Ramiro Prunés. L’establiment era també conegut per LA MASCOTA LA CASA DE LA MIEL perquè estava especialitzat en la “compra y venta de MIEL PURA DE ABEJAS en grandes cantidades y en detall” segons deia en un anunci dels passats anys 40. En Ramiro Prunés i Puig (Barcelona 1901-1982) era tot un personatge que igual venia mel, atenia els clients o feia versos que publicava, especialment pels Nadals, en una mena de diari-participació anomenat LA FORTUNA.”

 

Entre els anys 1986 i el 2005, com també ens recordava una amable comunicant en un dels comentaris a l’itinerari, hi hagué, als baixos d’aquest edifici, el Bar-Discoteca «HUMEDAD RELATIVA» (2) on van arribar a oferir concerts de música «en directe», de forma permanent, les tardes dels diumenges i era, així mateix, l’espai de trobada -prop de casa- de molts joves del barri.

 

Anys després, la discoteca, canvià el nom pel de «DISTRITO CINCO»


Cartell d’Humedad Relativa, amb un seguit de concerts, delfebrer de 1995


Segons el Cadastre aquesta casa es va construir l’any 1890. Els baixos, cadastralment, estaven declarats com a local comercial i el primer pis com un equipament d’ensenyament. El Cadastre, no sempre l’enceta, però si que aquesta casa del xamfrà de «la placeta» de Mañé y Flaquer, era -segur- de les més antigues del barri. 


Una ferida al cor del barri


Si hi ha algun lloc emblemàtic del barri del Farró és sens dubte la plaça Mañé i Flaquer. Situada a l’encreuament entre Vallirana i Santjoanistes, l’antiga plaça de la Creu ha estat des de sempre el centre de la vida veïnal, on es celebraven i es celebren les festes populars i els esdeveniments col·lectius més importants.


 Tanmateix aquest caràcter, que és manté ven viu pel que fa a la convocatòria de les festes tradicionals, està perdent a grans passes la seva identitat, tant pel que fa al patrimoni i el paisatge urbà, com per la pèrdua de la seva vitalitat com a espai comercial.


 

Membres de la colla dels “burrets” a plaça Mañé i Flaquer, davant de can Benet. Al darrere, el carrer Vallirana, els anys cinquanta © Fons família Iserte 
(Foto publicada a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià) 

El tancament i enderroc de Can Benet, que era la seu de la Colla dels medins de la Humorística o dels Burrets va ser una ferida important (3). Encara queda en peu l’edifici de la fàbrica Numax que guarda el record de la seves lluites (4) i també la casa d’en Joan Bosch, mostra valuosíssima de les torretes del barri que el seu propietari s’ha encarregat de historiografiar àmpliament a Coses del Farró (5). La resta són edificis de substitució, tristament anodins, que han estat construïts amb l’únic objectiu de millorar el rendiment immobiliari dels solars.


 L’enderroc del edifici on hi hagué La casa de la mel ve a completar l’operació.


L'enderroc el 30 de maig del 2024

Actuacions al segle XXI amb criteris urbanístics del S. XX


La concepció que avui es té del patrimoni urbà ha canviat substancialment. De la protecció de monuments excepcionals i singulars s’ha passat a la valoració del paisatge urbà com a espai de memòria i de preservació de la qualitat mediambiental. Aquest canvi es sustenta en l'elaboració d’estudis sobre el paisatge urbà que recomanen protegir finques i edificis no només pel seu caràcter monumental sinó tenint en compte els aspectes vinculats al caràcter dels barris, les traces històriques i els vestigis del paisatge.


Tanmateix aquests canvi de sensibilitat no ha generat encara els canvis normatius necessaris per aturar la piqueta, que segueix actuant sense fre.


Alguna cosa es mou. A la legislatura passada l’ajuntament va promoure una mesura de govern titulada “Barcelona, ciutat patrimoni”(6) que pretenia dotar a l’ajuntament de noves eines normatives per afrontar aquest canvi ampliant el catàleg de patrimoni de la ciutat i creant una taula de patrimoni ciutadana amb la participació de veïns i professionals. 


Entre les mesures es preveia l’elaboració d’un pla urbanístic de preservació i protecció dels nuclis històrics del Clot i del Camp de l’Arpa del Clot amb l’objectiu de conservar la seva singularitat  i mantenir el teixit tradicional que els caracteritza.

 

D’altra banda veiem que la sensibilitat i l’empenta de les lluites veïnals per la defensa del patrimoni estan més vives que mai. Al nostre districte, per exemple, aquests dies hem conegut la victòria del veïnat aturant als tribunals el pla per construir pisos de luxe als jardins de Can Raventós de Sarrià (7). 


 Fragilitats 


Però si no ens afanyem no quedarà res per protegir. L’estudi promogut per l’ajuntament sobre el paisatge urbà del Farró el 2018 és molt clar en es seves conclusions:


Considerem fragilitats aquells aspectes d’interès per al Farró, que són vulnerables i que corren el risc de desaparèixer, ja sigui per un canvi social, un canvi normatiu o econòmic. Es necessària l’elaboració́ d’un pla o normativa que permeti la seva conservació́. Cada peça o aspecte d’aquest tipus que desaparegui fa més fràgils als demès. Les darreres edificacions evidencien els conflictes generats per l’aplicació́ de la normativa urbanística i posa en risc la conservació́ de valors propis del Farró com: 

- Les tipologies tradicionals ...

- Les cases de cantonada ...

- Les cases amb pati davanter....

- Les afectacions de vial o realineacions que porten inevitablement a la substitució de l’edificació....

- L’obertura de vial al carrer Francolí que preveu el PGM,...

- La restauració poc acurada i no adequada dels elements patrimonials ....”


Com assenyala el mateix estudi, la protecció d’aquests elements vulnerables aquestes contradiu i va més enllà de les eines normatives que avui té l’ajuntament.


Per tant considerem que és urgent la redacció d’un pla integral que contempli:

  1. La revisió i ampliació del catàleg de patrimoni
  2. La actualització de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, per incloure-hi les proteccions de conjunts paisatgístics.
  3. La modificació de la normativa urbanística evitant l’augment de la densitat de construcció
  4. La promulgació d’una moratòria d’enderrocs als nuclis històrics dels barris 
  5. L’augment de la dotació econòmica a la protecció del patrimoni
  6. La promoció de projectes de rehabilitació i reutilització 
  7. La promoció del teixit comercial i la pacificació del tràfic
               

              Podeu dir que somniem....

              You may say I'm a dreamer

              But I'm not the only one

               

               

              Notes


              (1) VILARRASA, A., 2024, El “Barricidi” prosegueix: el recent enderroc de les casetes d’en Bigorra, Coses del Farró, 21, pàg.  16

              (3) GINER, R., 2023, Can Benet. El meu barri, Coses del Farró, nº19, Sant Jordi, pag. 16 

              (4) ARISA, J.,2017, Numax S.A., Coses del Farró, nº 8, Tardor. pàg. 25

              (5) Sobre la casa de Mañé i Flaquer 3, podeu veure els articles de Joan Bosch a Coses del Farro: 2020, La darrera Torre d’estiueig de Mañé i Flaquer, Cases del Farró,nº14, Tardor, pag. 3;  2021, El primer habitant de Mañé i Faquer 3, Coses del Farró 15, Sant Jordi, pag. 5;  Mister LL (Junior) i el vescompte que reclamava 8 pessetes, Coses del Farró, nº 16, pag.5

               


              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

              15.5.24

              La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim: el veritable nom de l'anomenada Casa de la capelleta de Sant Pancràs

              Pep Arisa

              A finals del passat més de febrer vàrem rebre, a la redacció del «Finestres del Farró», un amable comunicat del senyor Joan-Antoni Passaret i Díaz, un nonagenari i agradable veí del barri, on ens feia saber que aquesta casa la va fer construir, entre els anys 1928 i el 1930, el seu avi Joan Passaret i Lostaló.

              El senyor Joan-Antoni, potser, ho degué fer cansat -i amb raó- de que, en nombroses referències i passejades pel barri, tothom -també nosaltres- anomenés la casa que hi ha als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim, únicament amb el nom de «la casa de la capelleta de Sant Pancràs»...(El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim).

              La casa Passaret actualment (Foto A. Vilarrasa)

              Aquesta casa -a més de ser la de la capelleta de Sant Pancràs- és, ens va dir i documentà, la de la seva família, els Passaret, que ja consten en documents de mitjans del segle XVIII.

              La capelleta de Sant Pancràs (Foto A. Vilarrasa)

              El 1835, un d’ells, en Francesc Passaret i Pujol i la seva esposa, vingueren a viure des d’Organyà a l’Alt Urgell, fins a Sant Gervasi, concretament al barri del Farró.



              Francesc Passaret i Rocamora, fuster i regidor de l’ajuntament de Sant Gervasi

              El 14 de febrer de 1835, hi va néixer el primer santgervasienc de la nissaga, en Francesc Passaret i Rocamora, que amb els anys, casat amb Josepa Lostaló, establi l’any 1870 un taller de fusteria al llavors transitat carrer de Sant Josep (l’actual Guillem Tell) xamfrà amb el de Sant Felip (avui Saragossa).


              Francesc Passaret i Rocamora i Josepa Lostaló i Bruguera

              En Francesc Passaret i Rocamora va ser, durant molts anys, Regidor -del febrer de 1872 al novembre de 1873 i del juliol de 1881 al juny de 1885 (1) - i Interventor de l’Ajuntament de Sant Gervasi. «Del seu casament amb Josepa Lostaló van néixer quatre fills, dues noies i dos nois. Un d’ells, en Joan, va ser el meu avi...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.


              Joan Passaret i Lostaló, fuster i primer constructor de la casa 

              En Joan Passaret i Lostaló, no es dedicà -com el seu pare- a la política municipal, però si que continuà, amb força èxit, l’ofici familiar: la fusteria. 

              Traslladà el taller al mateix carrer de Guillem Tell nº 23, al costat mar, entre Saragossa i Vallirana, a tocar d’on antigament hi havia la farmàcia Samarach. S’especialitzà en la fusteria d’obres i tingué com a bon client al Dr. Salvador Andreu que el 1897 havia iniciat la urbanització de l'heretat del Frare Blanc (2), la construcció de l’Hotel Florida i el Parc d’Atraccions de la muntanya del Tibidabo.

              L’avi Passaret i Lostaló, a més de fuster, era una persona d’«ordre» i socialment compromesa, «... va pertànyer al Sometent del que va ser sots cap abanderat, fins i tot -no sent militar- el Capità General de Catalunya, Don Emilio Barrera li va concedir la Creu al Mèrit militar amb distintiu blanc i la Medalla de la Constància del Sometent, pels mèrits de les seves actuacions a favor del poble...» segueix explicant en Joan-Antoni.

              Joan Passaret i Lostaló

              Amb l’important creixement de clients que li va proporcionar les feines i els contactes amb el Dr. Andreu, hagué d’ampliar el negoci, «... canviant les màquines de gas que tenia per altres d’elèctriques; va comprar un solar de 350 m2 situat en la confluència del carrer de Vallirana, Plaça de Sant Joaquim i Septimània per edificar-hi un edifici on tenir el taller i una residència per la seva família. Quan ho va comentar al seu arquitecte, Antoni Mª de Ferrater, aquest li va aconsellar que hi construís també pisos, perquè els lloguers que en trauria l’ajudarien a pagar les despeses del taller. Li va agradar la idea, però com que no tenia suficients diners per pagar tota l’obra, va decidir construir, a més del taller dels baixos, tan sols dues plantes, però volgué que els fonaments, bigues de ferro i murs fossin per aguantar sis plantes, amb la confiança que més endavant podria remuntar l’edificació sense haver de tocar l’estructura...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.

              «Va aconseguir els permís d’obres el 7 de juliol de 1928, sent el certificat d’acabament d’obra el 5 de febrer de 1930. A la façana que dona a la plaça Sant Joaquim, hi va col·locar una capella dedicada al patró de la feina, Sant Pancràs, que ell col·loquialment l’anomenava “Sant Pancaràs”. Va ser el Sant de la seva devoció perquè no li faltes mai la feina. D’aquí ve doncs el perquè de la «capelleta»» continua. Als baixos, alts de sostre i espaiosos, hi va instal·là el taller, «...l’avi va ocupar el principal 1ª amb la meva tia encara soltera, i els meus pares el principal 2ª on el mes d’Octubre d’aquell mateix any (1930) hi vaig néixer jo...» afegeix.

              La Casa Passaret abans de l’ampliació i reforma de l’any 1967

              Targeta comercial del taller de fusteria dels Passaret (fundat el 1870)


              «Tot va anar funcionant normalment fins que, el 18 de juliol del 1936, va esclatar la guerra civil. Quan va acabar el conflicte, el meu avi va considerar-se massa gran per reiniciar novament el taller i va llogar el local, primer a un tal Ricardo Cama que s’hi va estar uns quants anys, i quan aquest va marxar el va llogar a un tal Pere Conill que hi va fer un taller d’orfebreria.» 


              La casa Passaret assoleix el seu aspecte actual

              L’any 1967 -amb el pare ja jubilat- el nostre interlocutor, informant i entranyable veí, Joan-Antoni Passaret, decidí concloure l’obra iniciada pel seu avi, ampliant i reformant l’edifici de la plaça Sant Joaquim i els carrers de Septimània i Vallirana, amb dues plantes més, un àtic i un sobreàtic i transformant els baixos en un altell (per a despatxos) i diversos locals comercials. Per això comptà amb la col·laboració de l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals i l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas (3).

              La CASA PASSARET és, doncs, la culminació d’un vell somni familiar i un «monument» ben viu a l’esforç de tota una família. Ben segur que Sant Pancràs hi te quelcom a veure...


              Imatge de la trobada, el 14 de març passat, amb el Sr. Joan-Antoni Passaret i la seva filla Rosa.


              Notes


              (1) En Francesc Passaret, un cop escollit regidor municipal, argumentà la impossibilitat de mantenir el càrrec per raons professionals i excés de feina, presentant la renúncia a aquests càrrecs -el juny de 1882 i el gener de 1884- però, reunit el consistori, les seves peticions no van ser acceptades argumentant l’alcalde que la llei, per aquests supòsits, no ho permetia. 

              (2) Es tractava d'una mena de ciutat-jardí per a famílies adinerades de Barcelona contruida al voltant d'una gran avinguda, l'actual avinguda Tibidabo, que unia el passeig de Sant Gervasi amb el peu del Funicular.

              (3) Carpeta 83158, Exp. Q 132 de l’AMCB

              (4) L'entrevista la vam fer al Pa de Sucre, el cafe que actualment ocupa la planta baixa del edifici i que abans portava per nom L'Espiga del Farró


              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.





              30.4.24

              Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada 8. La Plaça Gal·la Placídia i el naixement de la Riera d'en Malla

              ITINERARIS

              Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

              Anteriorment en aquesta serie: 








              Ens dirigim cap a la parada final d’aquest itinerari, a la plaça Gal·la Placídia, molt a prop d’on la riera de Sant Gervasi desapareix i porta les seves aigües a la riera d’en Malla. 

              Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

              La Proa del Farró

              Molta gent pensa que aquest vèrtex tan particular que tanca el barri i que l’Eduardo Vicente va anomenat “la proa del Farró”, està format per la confluència entre la riera de Sant Gervasi i la riera de Cassoles, però això no és així.

              La proa del Farró

              El vertex del triangle farronenc està format en realitat per la riera de Cassoles i l’antic carrer Carril, avui Via Augusta, definit pel pas del ferrocarril, que no arribaria a ser un veritable carrer fins al 1931[1].

              Mapa parcel·lari de 1931 on podeu veure el curs de la riera de Sant Gervasi que arriba a l’explanada anomenada La Creu Trencada una mica mes amunt del carrer Marià Cubí

              La Creu Trencada

              La riera de Sant Gervasi, com podem, veure al mapa, sortia a la Creu Trencada una mica més avall, a prop del carrer Maria Cubí, on s’hi va fer un embornal que intentava canalitzar l’aigua en temps de grans avingudes.

              Col·lector d’aigües de la Riera de Sant Gervasi just abans d’arribar a la plaça Gal·la Placídia, prop del carrer Marià Cubí, l’any 1932. Font: Club Excursionista de Gràcia i AMDG.

              Gairebé al mateix lloc on hi hagué l’embornal avui hi ha l’entrada a l’estació el ferrocarrils.


              El gran espai anomenat la Creu Trencada o de la Creu de l’Olla des de temps immemorials[2], era una zona d’aiguabarreig on confluïen les aigües i els sediments que arrossegaven la riera de Sant Gervasi i la riera de Cassoles i allà s’organitzaven en dues surgències cap al mar; una que anava cap a ponent i que suposava l’inici de la riera d’en Malla i una segona, la riera de Sant Miquel, que aniria més a l'est, a trobar la zona de l’actual passeig de Gràcia.

              Antigament aquest indret era també un encreuament de camins d’origen romà: el que passava per l’actual Travessera creuant tot el pla de Barcelona, i el que anava de Barcelona a Sant Cugat i que utilitzava durant un bon tram el curs de la riera de Cassoles..

              El seu nom prové d’una antiga creu de terme les restes de la qual es van trobar al fer unes obres a la placeta que hi havia al davant de l’estació del ferrocarril.[3].

              Basament de la creu de terme trobada el 1930 i 
              publicada a l’article de Josep Barrillon

              Durant molt temps, aquest descampat fronterer entre Gràcia i Sant Gervasi, creuat per rieres i camins, va ser utilitzat pels tractants de bestiar per tenir-hi els seus corrals. Des de que es va inaugurar el ferrocarril i l’estació de Gràcia (1863) estava destinat a adquirir una centralitat que, segurament degut a les dificultats que suposaven les rieres, es va fer esperar encara molts anys. Durant molt temps va ser el lloc on es muntaven les fires i els envelats de les Festes Majors de Gràcia.

              Aloma, aquella noieta, mig meuca, mig criatura, amb la que Mercé Rodoreda va escandalitzar a tothom, s'hi va passajar a principis dels anys trenta.

              Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.


              A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets
 que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.” (4)

               


              Fira de les festes de Gràcia a la Plaça Gal·la Placídia. 1940

              El difícil trajecte de l’estació de Gràcia al senyorial carrer Regàs

              Hi ha una història molt divertida, de finals del S.XIX, que il·lustra molt bé com en devia ser de difícil transitar per aquest lloc ple de fang, d’aigua i de tota mena de desferres. 

              La riera quedava als darreres de les cases que tenien la seva façana al carrer Regàs i el seu jardí posterior a la riera. Dons be, el 1891 en Ròmul Bosch i Alsina ja era un pròsper navilier que senyorejava el comerç amb Cuba. Havia fundat les Companyies Crèdit i Docks i la Naviera Pinillos (1884) i estava començant a pensar en la casa que l’aquitecte Banaventura Bassegoda li faria a la plaça Catalunya (1892). Mentrestant el prohom vivia a una torre que tenia al carrer Regàs nº8 i cada dia, de bon matí, havia de travessar la pols o el fangar de la Creu Trencada per agafar el tren i anar a treballar.

              Amb tants negocis l’home treballava de valent i havia de tornar a casa, també amb el ferrocarril, “a altas hores de la noche” i tornar a travessar el maleit fangar, cosa encara més greu, perquè a aquelles hores posava en risc la seva seguretat personal. Ja sabeu: a la riera no s’hi troba res de bo.

              Així que sol·licita permís a l’ajuntament per construir, pel seu compte, un pont de ferro, amb les seves baranetes i les seves portes d’entrada i sortida, que el portin directament de l’estació al jardí de la seva propietat.

              El millor del cas és que l’alcalde de Sant Gervasi li diu que si, que si, que ja ho pot fer. Tu diràs: qualsevol li diu que no a un senyor tan resolut. Això si, que miri de no embussar la riera[5].


              El darrer vestigi del pas de la riera de Sant Gervasi

              Entre les façanes dels números 25 i 28 de la plaça actual hi veiem el darrer vestigi certament espectacular del recorregut de la riera.

              Parcel·la sense construir a la Plaça Gal·la Placídia

              En una zona d’alta edificabilitat encara queda una parcel·la sense construir i que ens permet veure els darreres d’un edifici que té la seva façana al carrer Regàs. 

              Si ens hi fixem be, darrera de la tanca blanca que dona a Gal·la Placídia, podem veure que la parcel.la està travessada per un mur. Es tracta del mur de contenció de la riera que resseguia els límits posteriors de les cases del carrer Regàs, abans que es construïssin els edificis que ara tenen façana a Gal·la Placídia, entre ells l’edifici d’Autopistes que fa cantó amb la Travessera.

              La presència d’aquest mur de contenció i la imatge de l'embornal ens parlen de la lluita aferrissada que ha mantingut la ciutat contra la xarxa fluvial. En una zona geogràfica on la sequera estival sol seguir-se de pluges torrencials a la tardor, la ciutat ha hagut de defensar-se dels aiguats amb un seguit interminable d’obres per la construcció de col·lectors, clavegueres, pous de registre, embornals i de tota mena de murs de protecció, canalització i desviament; una lluita que no s’ha acabat de resoldre fins fa pocs anys.

              La plaça Gal·la Placídia: Gràcia o Sant Gervasi?

              Rememorant la centralitat del lloc a l’època romana, quan finalment el 1917 es va fer el primer pla d’urbanització, se li va donar el nom de plaça Gal.la Pacídia[6], una plaça a cavall entre Gràcia i Sant Gervasi.

              Malgrat la ubicació de la creu de terme permet dir a Josep Barrillon que l’estació de Gràcia estava construïda en territori de Sant Gervasi sembla que això en època moderna no era així. Segons Carreras Candi en aquesta zona la riera de Sant Gervasi perdia la seva condició de divisòria perquè el 1859 Gràcia s’havia annexionat els camps d’en Tuset que s’estenien per la Travessera fins on ara hi el carrer que porta aquest nom. Carreres diu:

              “En assolir Gràcia la seva autonomia municipal el 1859 es van segregar 30 o 40 mojades dels Josepets i del camp d’En Tuset que perdé Sant Gervasi”

              Aquest autor considera que, seguint els darreres de les cases del carrer Regàs, la riera de Sant Gervasi seguia fins creuar la Travessera per desviar-se cap a l’anomenat camp d’en Tuset, on neixia la riera d’en Malla[7]. D’allí les aigües prosseguien el seu curs per entre els carrers d’un Eixample encara en construcció. 

              La plaça Gal·la Placídia a inicis dels anys seixanta.[8] A la banda superior esquerra podem veure la diagonal que aboca al embornar i que acaba al davant d’un edifici d’una sola planta on hi hagué, fins fa poc, els “caballitus” El Caspolino. Més avall, al costat del gran solar buit on es construirà l’edifici d’autopistes, i veiem el petit solar travessat en diagonal pel mur de contenció de la riera.

              I aquí ens acomiadem d’aquest itinerari que ens ha portat a explorar els vestigis que ens queden de la riera de Sant Gervasi, una de les 115 que conformen la densa xarxa fluvial del Pla de Barcelona, avui amagades sota la crosta grisa de la ciutat.


              Distribució detallada dels principals torrents i rieres a mitjans del segle XIX 
              del Llobregat al Besòs. Ferran Colombo.[9]



              Notes

              [1] El 1925 es va aprovar un projecte de conversió de la via del ferrocarril de Sarrià en carrer i a partir del 1928 s’inicià el soterrament de les vies que donarà pas el 1931 al naixement de la Via Augusta.

              [2] Carreres Candi el cita com a documentat el 1645. Carreres Candi, F.,1910, Geografia General de Catalunya, Vol. 6, La ciutat de Barcelona, Albert Martin, Barcelona, pag. 959

              [3] Barrillon, J., 1930, La Creu Trencada, Mai enrera. Butlletí del Centre Excursionista de Gràcia, agost, nº 67, pag. 104

              (4) Rodoreda, Mercè: Aloma, Edicions 62, Barcelona, 1978.


              [6] Segurament l’elecció del lloc va tenir també la influència de l’estrena al Liceu el 1914 de òpera Gal·la Placídia, basada en el drama que Àngel Guimerà havia escrit sobre la història d’aquesta princesa i que Jaume Pahissa havia musicat. Gal·la Placídia va ser una princesa romana, filla de l’emperador Teodosi que va ser feta presonera dels visigots per Alarico i, un cop aquest mort, es va casar amb Ataulf, el seu successor, que va tenir la seva cort a Barcino durant un temps. La nostra amiga Elvira Farreras va investigar sobre ella i va escriure “Gal·la, la reina trista de Barcelona”.

              [7] Carreres Candi, F. 1910, ob. cit., pag. 988

              [8] Fotografia aeria del Fons Angelini, publicada a MESTRES, J., 2018, La Plaça Gal·la Placídia, El Jardí, 21 de maig. 

              [9] COLOMBO, F. i GAVILAN, F., 2022, Rieres i torrents del Pla de Barcelona: alguns vestigis a la ciutat moderna, A: VILÀ, M. (coord.), 2022, Geologia de la ciutat de Barcelona. Coneixements, condicionants i aprofitaments d’una zona urbana complexa, Col·lecció Monografíes Tècniques, 11, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, pag.,131

              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  




              14.4.24

              Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada nº 7 : De Guillem Tell al passatge Laforja

              ITINERARIS

              Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

              Anteriorment en aquesta serie: 









              Sortim del Farró travesant el carrer Guillem Tell pel lloc on hi havia hagut un pont per sota del qual passava la riera. Aquest pont suportava les vies del tamvia 17 que venint del carrer Aribau i de la plaça Molina, entrava al Farró per Guillem Tell per girar Saragosa amunt. 

              En aquest tram de l'itinerari travessarem Can Regàs i arribarem fins a un curiòs passatge. Farem el camí seguint la llera de la riera per no perdren's cap pista del seu pas.

                                        Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

              Des de la xurreria la riera es perllonga fins el carrer Lincoln, al davant de la cruïlla amb el carrer Matilde Diaz. Aquí també la forma irregular en l’aprofitament de l’espai ens dona compte del pas de la riera.

              Discontinuïtat en les façanes del carrer Lincoln, a l’alçada de Matilde Diaz.


              Can Regàs i la finca dels España

              A partir d’aquest punt la riera es separa definitivament del carrer Balmes per travessar la finca de can Regàs, antiga propietat del la família España. 

              La cantonada de Lincoln amb el carrer Matilde Díez ens pot ajudar a situar-nos millor. Aquest carrer tan curtet va ser obert des de Saragossa a la riera quan el carrer Lincoln encara no existia. (Matilde Díez: L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs) (1).


              Can Regàs era una gran propietat de més de 80.000 metres quadrats, propietat de Baltasar d’España, noble i regidor perpetuo a l’ajuntament de Barcelona, que anava des de la riera de Cassoles fins a la riera de Sant Gervasi i el carrer Alfons XII; i des del carrer Guillem Tell, abans carrer Sant Josep, fins al carrer Laforja.[2]

              Plànol inclòs a l'expedient: Urbanització i Plànols de Terrenys a Sant Gervasi, Relatius a Donya Francisca Orteu d'Espanya.1874. AMDSSG

              Com es pot veure al plànol que acompanya l’expedient d’urbanització del 1874, la propietat estava travessada per la riera i afectada pel pas del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Més endavant ho serà per l’obertura del carrer Balmes. 

              Els España eren uns grans terratinents que posseïen extenses propietats per tot el pla de Barcelona i més enllà. Però no per això deixaven d’estar atents al que passava als voltants de les seves terres al municipi de Sant Gervasi. Segurament que el “regidor perpetuo” estava al cas dels plans de construcció del ferrocarril que havia de passar per la seva finca.

              Per mala sort no ho va poder veure. Va morir un any abans que, el 1863, s’inaugurés el ferrocarril amb dues estacions que havien de revaloritzar molt els seus terrenys: la de la plaça Molina en terrenys de can Regàs i, a tocar de la propietat, l’estació de Gràcia, situada al límit entre Gràcia i Sant Gervasi.

              Tanmateix la seva vídua, Francesca d’Orteu, va seguir vetllant per la fortuna de la família i ràpidament posà en marxa la urbanització de la finca[3]. El 1874 presenta el pla definitiu que convertiria el camí termener que la limitava, en el carrer Sant Josep – avui Guillem Tell- i obriria dos carrers de mar a muntanya, a banda i banda de la riera, que portaran el nom dels propietaris: España pel difunt patriarca, que correspon a l’actual carrer Lincoln; i Orteu, per la seva dona, carrer que posteriorment desapareixerà amb l’obertura de Balmes.

              Al plànol podem veure que l’antiga casa de can Regàs estava situada entre el carrer del Preso[4] – actual Madrazo- i La Forja, probablement a l’alçada de l’actual número 12 de Lincoln, en una gran parcel·la que arribava fins a la riera. El projecte d’obertura del carrer parteix aquesta parcel·la pel mig i deixa la façana de la casa alineada amb el carrer España.

              Es interesant observar la presencia de la riera en els perfils que acompanyen al plànol. 



              En el perfil del carrer Espanya podem veure el pronunciat pendent que correspon a la llera. 


              El carrer Riera de Sant Gervasi 

              Arribem fins on Lincoln aboca al carrer Laforja i una mica a la dreta trobarem un dels vestigis més clars del pas de la riera. Al costat del número 9 del carrer hi ha un passatge, avui privat, on veiem el rètol del taller Auto-reparació J. Ferré.


              En aquest passatge hi hagué durant molts anys una placa de les que s’utilitzen per indicar el nom del carrer que deia: Riera de San Gervasio. 

              Placa situada a l’inici del passatge que surt del carrer Laforja, 9. Foto Pep Arisa, 1996


              A sobre la porta podeu veure les marques de l’antiga placa arrencada. Foto A. Vilarrasa 2021.

              L’existència d’aquesta placa ens faria sospitar que, almenys en algun període de temps, la riera havia tingut categoria de carrer. Segons ens han comentat el veïns el passatge va funcionar com a carrer durant molts anys. Hi havia diferents establiments que tenien porta a l’actual passatge. Això es pot veure en l’estructura de l’edifici de Lajorja 9, ja que la paret que dona al passatge no és una mitgera, sinó que presenta portes i finestres. 

              Aspecte actual del passatge

              On ara hi ha el taller hi havia hagut una vaqueria amb porta al carrer de la Riera. Un d’aquests establiments era un barber que diuen que quan es va jubilar es va endur la placa del carrer com a record [5]

              En Josep Ferré encara conserva al seu taller aquesta argolla que s’utilitzava per fermar els animals a la vaqueria que hi hagué on ara hi ha el taller

              El pendent d'aquest passatge arriba quasi al 7%, més del doble del 3% que es considera normal al Pla de Barcelona. Aixó ens fa pensar que el pendent fos modificat per ajudar a canalitzar les aigues cap a l'embornal que veurem més endavant.

              Estem quasi arribant al punt on les aigues de la riera de Sant Gervasi abocaran al naixement de la riera de'n Malla. A la propera entrada veurem on passa això.

              Continuarà

              Notes


              [2] PORTAVELLA, J., 2010, Els carres de Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, p.24.

              [3] Els dos plans d’urbanització daten del 1867 i del 1874

              [4] Aquest carrer, avui anomenat dels Madrazo, es va dir originàriament carrer “Progreso”, però al plànol se’l anomena “calle del Preso”. També es curiós observar com al carrer Alfons XII se’l anomena Calle del Colegio en referencia al “Colegio Carreras” que estava al costat d'on es va situar l’estació de la plaça Molina.

              [5] Tot i que aquest “carrer de la riera” no consta en els nomenclàtors de carrers de la ciutat, l’hem trobat en diferents expedients. En alguns s’utilitza el nom genèric de carrer de la riera com a terme per delimitar un territori, barrejat amb noms d’altres carrers de la zona. En altres es parla específicament del “carrer Riera San Gervasi”. Presentem aquí alguns exemples d’aquest segon cas: al 1902 la Societat El Tibidabo demana permís per enllumenar diferents carrers de Sant Gervasi, entre ells el carrer Riera de Sant Gervasi. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 12, Núm. 1316 (10 set. 1902) Ed. Vespre, pag. 2); el 1922 l’Ajuntament dona permís per enrunar dues cases emplaçades als carrers Alfons XII i Riera de Sant Gervasi ( Gaceta municipal de Barcelona: Any 09, Núm. 14 (5 oct. 1922); també el 1922 es parla del carrer Riera de Sant Gervasi com a un dels afectats per l’acabament de la xarxa de clavegueram. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 32, Núm. 8275 (30 set. 1922) Ed. Vespre pag. 9) Finalment com a dada curiosa hem trobat el carrer Riera de Sant Gervasi al padró d’habitants de Sant Gervasi del 1895, on consten els habitants de només dos edificis: el número 1, amb un sol habitatge i el número dos amb baixos 1º, 2º i 3º; primer pis amb 1º i 2º porta.


              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.