El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

ITINERARIS

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Home

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

En aquest itinerari ens fixarem només en les cases de la plaça que tenen numeració del carrer Septimània.

La casa Mariano Llobet (número 40)

Quan gairebé arribem a la plaça de Sant Joaquim, a la dreta, hi tenim al número 40 de Septimània i al 3 en la numeració de la plaça, la Casa Mariano Llobet.

És una casa de planta baixa i un pis, amb la façana més llarga i la porta d’accés encarada al carrer i la més curta a la plaça. L’edifici és una obra de l’any 1905 de l’arquitecte Jeroni Mayol i Grifoll, amb detalls modernistes. El febrer de 1967, l’aleshores propietari, encarregà a l’arquitecte J.A. Martino i Carreras la transformació dels baixos en els tres locals comercials que avui hi podem veure. 

En un d’ells, des de fa molts anys, hi ha la Tintoreria i bugaderia Septimània i, al del xamfrà amb la plaça, hi recordo la Papereria i quiosc de premsa Septimània.

Al numero 40 bis, els passats anys trenta, hi tingué el seu estudi-taller (anteriorment n’havia tingut un altre al carrer de Laforja, 16) el dibuixant i escultor Joan Rebull i Torroja (1899-1981) (1). Aquest local el compartí amb el també escultor, bon amic i company de l’anomenat grup “Els Evolucionistes” (nucli que sorgí com a “rèplica” al noucentisme) Josep Granyer i Giralt (1899-1983) (2).

Casa Mariano Llobet (1905)

Septimània 51, una ampliació de la casa Solé i Pla

Davant, a la mateixa alçada però a l’esquerra, hi ha al número 51 de Septimània i 2 de la plaça, una casa de baixos i tres plantes amb la porta de l’escala a la plaça. 

El darrer pis, amb una gran balconada i les llindes de les obertures arrodonides, el va fer afegir, l’any 1935, el llavors propietari de l’edifici Joan Solé i Plà. Aquesta casa passà, després, als hereus d’aquest metge i polític nacionalista català. (L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània) Potser per això a la façana que dona a Septimània, gairebé a tocar de la plaça i a l’alçada del primer pis, hi ha un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

A la botiga dels baixos hi hagué, els anys 80 i 90 del passat segle, l’ Autoservei d’Alimentació Albert, hereu de l’antic colmado del Sr. Joaquím.

Sant Jordi al número 51 de Septimània.

La casa Saperas (número 53)

Travessem la plaça i, al costat mar, hi veiem al número 53 de Septimània i 8 de la plaça, l’anomenada Casa Saperas. 

És una important obra feta sobre una casa de planta baixa i un pis, de l’any 1897, propietat d’en Joan Bertran i projectada pel Mestre d’Obres Lluís de Miquel i Roca (3). La fitxa del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ens diu que aquesta casa és de l’any 1910, se’n desconeix, però, l’autor i sobre les seves característiques arquitectòniques afegeix: 

“Edifici d’habitatges, de planta baixa i tres plantes, pis amb un cos retirat (àtic) i coberta plana. D’estil modernista, a les façanes destaquen tant els encerclats de les obertures (especialment el coronament, sota els balcons), les baranes d’aquests i del terrat i el tractament dels paraments de façanes, d’estuc, imitant pedra. La planta baixa està desfigurada, tant pel que fa a la modificació de les mides de les obertures com al desafortunat aplacat dels paraments”.

Té el nivell de protecció C (Bé d’interès Urbanístic amb elements d’interès). Afortunadament, en la rehabilitació de l’edifici que, sinó anem errats es va fer l’any 2016, es retiraren els aplacats dels baixos que, segons la fitxa del Cercador del Patrimoni “desfiguraven” la façana. 

En la llinda de les portes que donen a Septimània hi ha les testes enrinxolades d’una jove que Elvira Soriano, una de les artistes del barri, batejà com “La Fada del Farrò” ( L’Elvira Soriano i la fada del Farró) (4). 

Tafanejant per l’Arxiu Municipal Contemporani hem trobat un expedient (5) on l’aleshores propietari, Enrique Hugas encarregà, l’agost de 1910, al Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez rematar aquesta casa amb un gran cobert dalt del terrat. Hugas era un dels més grans posseïdors immobiliaris del barri que, els qui heu fet l’itinerari pel carrer de Vallirana, ja sabeu que vivia en la torre del número 61 d’aquell carrer on també hi tenia un bon nombre de cases. (El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt).

La data de l’encarrec i la semblança amb les altres cases d’habitatges que Enrique Hugas tenia al barri, ens permet apuntar la hipòtesi de que el “facultatiu” autor d’aquesta casa podria molt be ser Ramón Ribera i Rodríguez i que el cobert del terrat va ser la darrera intervenció a la finca, un cop acabat l’edifici. 

A la botiga del xamfrà va haver-hi, des del 1976 i al llarg de molts anys, la Carnisseria d’Enric Hernández, des del 2011 la floristeria Flor del vent i, des de fa pocs anys, l’Estudi de Dibuix i Pintura d’Elvira Soriano. En l’altre local dels baixos, durant molts anys hi hagué el taller de reparació d’automòbils de Faust Bozzo.

“Casa Saperas” o “Casa Enrique Hugas” ? (1897-1910)

La Fada del Farró” al carrer de Septimània 53.

Septimània 42, la casa del Sant Pancraç

Al costat muntanya de la plaça hi veiem un gran immoble, resultat de l’ampliació i reforma l’any 1967 d’un edifici existent de baixos, entresol i 2 pisos que ocupa els números 42 de Septimània, els 6 i 7 de la plaça Sant Joaquim i el 67 de Vallirana, on hi ha la porta de l’escala. 

El promotor d’aquesta important reforma va ser l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals que encomanà el projecte (6) a l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas. Un dels locals dels baixos l’ocupa avui el forn-cafeteria Pa de Sucre, abans L’espiga del Farró. (Santiago, Berlin, Barcelona: L’espiga del Farró).

A la façana que dona a la plaça hi veiem una nova capelleta, en aquest cas, la imatge que hi ha és de Sant Pancraç, el sant al qual hom invoca per a demanar “salut i feina i menjar per l’eina...”, segons una expressió -de mitjans del segle XX- que recull el folklorista Aureli Capmany.

“Sant Pancraç” als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim.

Aquest itinerari continua a:

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa

Notes

(1) La Veu de Catalunya, 21 de maig de 1933, pàg. 14.

(2) Catàleg Exposició de Primavera 1935 a Montjuïc, pàg. 28

(3) Expedient Fo 884-Z de l’AMCB.

(4) COSES DEL FARRÓ no 6, Tardor del 2016, pàg. 47

(5) Expedient Fo 914/1910 de l’AMCB.

(6) Carpeta 83158 Exp. Q 132 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Homer

ITINERARIS

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

Comencem la passejada a la plaça Lesseps; al xamfrà mar amb la Ronda del General Mitre, tenint en compte que del que era el carrer de Septimània, en aquest tros, només n’han quedat dempeus algunes de les cases del costat mar; les del costat muntanya se les va “menjar” l’obertura de la Ronda.

Les Cases Ramos (número 31,32 i 33 de la plaça Lesseps)

Ens situarem a la vorera de la plaça, una mica més avall del quiosc de diaris, davant dels números 31, 32 i 33 de la plaça Lesseps. 

El gran edifici que tenim davant son les Cases Ramos, nom que fa referència al seu constructor, el navilier i polític Ricardo Ramos (1859-1938). Aquesta casa va ser la primera gran edificació burgesa i amb nombrosos pisos de lloguer del barri. Trobareu una amplia explicació al post Les cases Ramos, un pis senyorial amb jardí.

Cases Ramos. Detall del Templet, les façanes posteriors i la lateral.

(Foto Joan Palau)

El bloc de pisos Benages (número 242 de la Ronda General Mitre)

Ens aturem a la font de la plaça, situada a l’alçada del carrer de Mont-roig. Al xamfrà del carrer Mont-roig amb la Ronda del General Mitre número 242, hi trobem una casa de tres pisos, amb un forn al baixos. És l’anomenat “Bloc de pisos Benages”. 

L’edifici fou encarregat el 1935 per en Josep Benages a l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buigas (1877-1965) que els anys 1928-1933, ja havia construït per Banages una casa-masia d’estiueig a la urbanització Can Cerdà de Cerdanyola. 

Gràcies a l’exhaustiu treball de recerca efectuat pel professor José Mª Romero Martínez [1], sabem que és aquest un dels pocs edificis propers a l’estètica racionalista que va fer aquest arquitecte. Té una arquitectura neta i sòbria, sense els excessos decoratius als que ens té acostumats Eduard Mª Balcells, un arquitecte netament modernista i noucentista autor de la remodelació modernista de la Casa Tosquella” (Vegeu més informació sobre la Casa Tosquella a la parada nº 10 de l’itinerari El Carrer Vallirana, segona part). 

Sobre l’edifici que tenim davant, transcrivim el que ens diu en José Mª Romero: 

“La façana és molt plana, amb un estucat que marca una quadrícula de fals carreuat molt discret i amb aplicacions de marbre fosc a la porta. Té planta baixa, dos pisos i una estructura de totxana a la cantonada. Les obertures són totes allindades, amb unes galeries que sobresurten al segon pis i un arquitrau molt marcat que dona horitzontalitat a la composició. Alguns elements ornamentals provenen de l’estilització d’elements clàssics, com ara a la porta d’accés amb marc de mabre i reixa entrecreuada d’inspiració romana i les gelosies de la terrassa superior, també amb aquest mateix motiu decoratiu. La resta d’elements arquitectònic-decoratius s’emmarquen en una estètica decó-racionalista, com ara les columnes tubulars sense capitell o les reixes tubulars amb senzilles i funcionals formes corbes”. 

En destaquem també les reixes, lleugerament bombades, de les finestres del baixos que donen al carrer de Mont-roig.

La casa Benages. Ronda General Mitre 242.

La casa Benages. Ronda General Mitre 242. Detall de la porta d’entrada.

La casa Roqué (antic número 7 de Septimània)

Fotografia dels n 5 i 7 del carrer Septimània a l’època de l’obertura de la ronda. En primer terme les restes i enderrocs de les cases del costat muntanya. 

(Foto de Carmen Giménez a “Fotos Antiguas de Barcelona”)

Al costat de la casa Benages, al antic número 7 del carrer Septimània, hi hagué un bonic edifici: la casa Roqué, del 1905. Ara hi ha un bloc de pisos de 9 plantes. 

Paissatge urbà actual a la cantonada Mitre amb Mont-roig. (Foto A. Vilarrasa)

Una mica més endavant, a la casa que ocupava el número 15 (avui enderrocada i substituïda per un nou bloc de pisos) del carrer de Septimània, en un pis -amb un balcó des del qual es veia l’església dels Josepets- hi va néixer el 9 de juny de 1930 en Jordi Pujol. Ell i la seva família s’hi van estar fins l’esclat de la guerra civil, el 1936, quan decidiren traslladar-se a casa dels avis materns a Premià de Dalt. 

Durant la guerra civil, en un pis del carrer de Septimània -prop de la plaça Lesseps- hi va viure també, quan ell només tenia deu anys, l’escriptor i editor Josep Mª Espinàs. [2]

Ronda General Mitre 230, la casa de la farmàcia

Al xamfrà amb el carrer de Sant Magí, una casa de tres pisos, amb una farmàcia al baixos, ens crida l’atenció. És el número 230 de la Ronda del General Mitre que abans havia tingut els números 17-19 del carrer de Septimània. 

Les obertures de portes i finestres tenen les llindes semicirculars decorades amb unes imatges florals que ens recorden els esgrafiats modernistes. Hem intentat esbrinar qui en va ser el propietari, l’any i l’autoria del projecte, però no ho hem pogut -o sabut- trobar. Si que, a l’Arxiu Municipal Contemporani, hem vist que l’any 1930, la llavors propietària Concepció Maseras i Balrich, va fer obres de reparació al terrat i reformes en la distribució del 3er pis. Encarregà aquesta feina a l’arquitecte Ignasi Brugueras i Llobet (Barcelona 1883-1964) que havia obtingut el títol d’arquitecte a Barcelona l’any 1918. Sense que n’hàgim trobat cap evidència documental, pensem que l’autor del projecte d’aquest edifici, podria molt be ser també aquest mateix arquitecte, admirador d’Antoni Gaudí i estudiós de l’art americà precolombí. L’obra, amb detalls d’estil noucentista, podria ser de mitjans dels anys vint del segle XX. 

L’octubre del 1942, una nova propietària Dolors Rovira Thos va afegir a l’edifici, dalt del terrat i endarrerit de la línia de façana, un nou pis “àtic” i efectuà reformes en la distribució del 2on pis [3].

El juliol de 1945, una de les finestres de la planta baixa, la més propera al xamfrà, que seguia la mateixa simetria de les obertures del primer i segon pis, va ser transformada en el gran portal d’accés del que seria una farmàcia. 

Ronda General Mitre 230, (antic Septimània 17-19)

Les cases Joan Ribot (números 21 i 23)

Fem una nova parada quan som a l’alçada d’on arrencava el carrer d’Homer, que veiem, segueix en direcció al Putxet, a l’altra costat de la Ronda.

Passat el carrer de Sant Magí, sempre a l’esquerra, al costat mar, trobem les primeres cases amb la numeració del carrer de Septimània. Porten els números 21-23, son les Cases Joan Ribot tot i que alguns, no sabem per quina raó i fonament, les anomenen “Edificis Cardús” [4] i les daten de l’any 1895. La primera d’elles, fa xamfrà amb el carrer de Sant Magí 27-29.

Cases Joan Ribot (1915)

El que hem trobat documentalment [5] és que, aquests dos immobles plurifamiliars els va fer construir “en un solar de su propiedad”, fet que sembla descartar d’altres edificis anteriors, l’industrial tèxtil Joan Ribot i Clot [6] l’any 1915, segons projecte de l’arquitecte modernista Salvador Puiggròs i Figueras. Son dues cases bessones amb unes característiques tribunes vidriades, protegides per uns ràfecs suportats amb mènsules, que ocupen d’un a l’altre costat cadascuna de les façanes.

S’hi poden distingir, així mateix, nombrosos elements i detalls d’estil modernista. La seva visió ens recorda les cases que hi ha a l’avinguda de la Marina de La Coruña o els tancaments de les façanes interiors d’alguns patis de l’Eixample. Al semi-soterrani del número 23 hi ha, des de l’any 1982, el restaurant-braseria “La Taberna de Lesseps” de llarga tradició al barri.

Aquests edificis tenen el Nivell de Protecció “C” i estan inclosos al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

La palmera de l’escola

Davant, en un petit espai amb herba hi ha una alta palmera de ventalls. En aquest lloc, llavors xamfrà amb el carrer d’Homer, hi havia el Col·legi Cardoner.

La família Cardoner Vidal (les germanes Anna Mª, Mª Àngels i Assumpta) va fundar al carrer Ballester l’any 1934, en el decurs de les reformes educatives de la Segona República, una escola de barri que seguia la metodologia de l’ anomenada Escola Nova. 

A finals de 1939, traslladaren l’escola des del carrer Ballester, a una gran torre del carrer Septimània número 22 (abans 32 i 40), xamfrà amb Homer. La casa -excepte el lateral de l’edifici que donava al carrer Homer- estava voltada de jardí. Era la torre que la Sra. Odila Gumà de Gou -que vivia a l’exclusiu Passeig de Gràcia- s’havia fet construir, en aquest tranquil racó de Sant Gervasi, l’any 1886, pel Mestre d’Obres Alexandre Ponsich [7].

Des del trasllat del col·legi, la Mª Àngels Cardoner en va ser la directora. Mª Àngels, en els seus inicis professionals, treballà com a mestra a l’escola Blanquerna i havia ampliat els seus coneixements amb estudis de psicologia i educació infantil a l’Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. Al llarg de la seva existència, el Col·legi Cardoner, va ser un centre formatiu valorat i estimat per moltes famílies del Putxet, del Farró i de la zona propera de Gràcia. 

El Col·legi o l’Escola Cardoner -que de les dues maneres hom el coneixia- tancà l’any 1972 afectat, gairebé de ple, per l’obertura de la Ronda del Mig. Desaparegut el gran pati del darrera, l’edifici trigà encara una mica a ser enderrocat, fet que es produí l’abril del 2000. Ara només hi podem veure, com a fidel testimoni de la seva existència, la vella i ja centenària palmera que presidia el pati d’entrada. Sobre ella podeu veure el post La palmera de l’escola [8].

Col·legi Cardoner i el carrer d’Homer des del carrer de Septimània. 

Darrera del que, creiem, és una magnòlia hi endevinem el tronc de la nostra alta palmera. 

(Fotografia publicada a “El Jardí de Sant Gervasi”)

Les fosses dels empestats

Però aquí no s’acaba la història. El pati del davant del Col·legi Cardoner, amagava -des de feia segles- una nova i macabra evidència arqueològica. L’octubre de 2007 unes obres de remodelació del clavegueram de la Ronda, a l’alçada, precisament, del número 22, posarem al descobert una fosa amb nombrosos ossos humans. Les restes van aparèixer a una fondària de 2 metres. 

L’espai ocupat per l’enterrament tenia -tot i que la fosa devia ser, quan es va fer, molt més gran- una fondària de 60 cm, una llargada d’uns 2 m i una amplada de 80 cm. Al seu interior hi van aparèixer les restes, barrejades i sense cap ordre, de 15 individus joves, d’edats compreses entre els 13 i els 20 anys, tots del sexe masculí -només n’hi havia un, corresponent a un infant, de femení-Documentalment, sabem que en el decurs de la pesta del 1650-1651, al proper convent de Ntra. Sra. de Gràcia hi moriren 5 pares i 16 novicis. Així que tot fa pensar que, aquesta, podria molt be ser la tomba d’aquells carmelites descalços morts per la pesta i un macabre, però fidel, testimoni d’aquella malaurada epidèmia. Per més informació consulteu el post La pesta al Farró del S.XVII: una troballa arqueològica al carrer Septimània [9].

Aquest itinerari continua a:

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] José Mª Romero Martínez, “Eduard Mª Balcells i Buigas. Un arquitecte de la darrera generació modernista al Vallès Occidental”Volum II. Catàleg (1905-1959). Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona. 2015. Pàgs. 582 i 583.

[2] https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20120529/avui--fa--75-anys-1847387

[3] Aquestes obres s’efectuaren sense permís municipal i el pis no el va poder llogar, va ser multada però finalment van ser legalitzades sota “condiciones restrictivas”. Gaceta Municipal de Barcelona: Any 30, nº 26, 28 de juny 1943, pàg. 379, i any 34, nº 07, 17 de febrer 1947, pàg. 96.

[4] La confusió, potser, ve de que en Salvador Puiggròs, el mateix arquitecte -amb moltes altres obres a Barcelona- que va fer aquestes cases per en Joan Ribot, havia fet -els anys 1905-1906- les d’en Joaquim Cardús dos edificis, també bessons, al xamfrà dels carrers Urgell 50 i Sepúlveda 129.

[5] Expedient 1398/1915 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB).

[6] Joan Ribot va ser el propietari de Can Ribot, important fàbrica tèxtil de Vilassar de Dalt. L’any 1942, segons la Gaceta Municipal de Barcelona (any 29, nº 12, del 23 de març de 1942, pàg. 8) la propietària d’aquests edificis era Ana Ribot Pal, pel que deduïm que les finques continuaven en mans d’aquesta família.

[7] Expedient 2445/1886 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG).

[8] A l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), dins el fons ANC1‐796/ ESCOLA CARDONER, hi ha també documents diversos, del període 1890 al 2008, sobre aquesta escola: Documentació personal, identificativa i de formació de M. Àngels Cardoner i Vidal; creació del centre, primers reglaments, fullets, avisos i circulars; lloguer i manteniment de l’immoble del carrer Septimània (Barcelona); llibretes de caixa, estats de comptes i pressupostos, rebuts de matrícules, relacions anuals de preus i factures de proveïdors i serveis, registres i fitxes d’alumnes, proves d’avaluació, premis atorgats, quaderns de treball de mestres i d’alumnes i llibres de text; festes organitzades, assegurances i nòmines del personal al servei de l’Escola. (Documents del període 1890 al 2008).

[9] Memòria d'excavació del carrer Septimània 22. Carta Arqueològica de Barcelona 

EL PASSATGE DE SANT FELIP

 ITINERARIS

Amb aquest passeig pel passatge Sant Felip estrenem el projecte Itineraris de Finestres del Farró, pel patrimoni arquitectònic, històric i cultural del barri.

Pep Arisa

A la memòria d’en David de Moragas, 

 veí del passatge i autor d’algunes 

de les fotografies d’aquest article.

Distancia  0,1 Km.. Durada: 45 minuts

Us recomano que hi passeu a partir del mes de febrer. Gaudireu d’un veritable espectacle de color i olor. Repartides en varies cases hi ha diverses mimoses florides, de diferents mides i potser classe. No totes floreixen al mateix temps, ni amb la mateixa abundor de flors... potser la seva situació, amb més o menys hores de sol, hi té quelcom a veure. A més del groc intens, que guarneix tot el brancatge, el perfum, una fragància intensa i característica, impregna i omple tot el passatge. Són molts els vianants que s’aturen, ni que només sigui uns instants, per a cercar-ne l’origen... No us ho perdeu.

A més de les primaverals mimoses, si fem una passejada pel passatge de Sant Felip hi podrem descobrir i admirar algunes mostres del singular patrimoni arquitectònic i veïnal del nostre barri. 

Fem-ho ?

La casa del cònsul de Dinamarca, la seva filla Adi Enberg i Josep Pla. 1932 c.

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 

 

La casa del cònsul. Foto Arxiu Família Arisa

 

Dins d’una capsa, amb vells records i imatges familiars, hi vaig trobar aquesta fotografia que avui, gràcies a l’oportunitat que m’ofereix el nostre “Finestres del Farró”, porto a aquest nou espai d’imatges comentades. 

Correspon a l’edifici que al barri es coneixia com la “Casa del Cònsol”. Efectivament era la residència que -des de finals del XIX i fins desprès de la guerra civil, el Cònsol General de Dinamarca a Barcelona, Halfdan Enberg -tot i que ell era súbdit noruec- tenia al nostre barri, concretament al número 31 del carrer Farró, just passat el carrer de La Gleva (el de Lincoln, com s’aprecia a la imatge, encara no estava obert fins aquest punt).

 

Situació de la “Casa del Cònsol” al carrer dels Santjoanistes 31, xamfrà amb el de La Gleva. Plànol Parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona, 1931. En color blau, podem veure la llera de la Riera de Sant Gervasi.

 

Sembla que aquesta casa s’enderrocà l’any 1940 coincidint amb l’obertura i prolongació del carrer, llavors anomenat dels Santjoanistes, fins al de Balmes. 

La fotografia està feta, segurament, des del terrat de la casa número 8 del carrer de La Gleva (abans del 1907, de la Mercè). S’hi pot veure la casa-torre, de planta baixa, un primer pis i terrat, el portal d’entrada i un extrem del gran hort-jardí que l’envoltava. La foto podria ser feta els passats anys trenta. Si ens hi fixem, a baix a la dreta, s’hi aprecia la figura d’una persona feinejant per l’hort o jardí.

A finals del segle XIX, el cònsol Enberg havia comprar aquesta casa-torre, amb una gran finca, hort i jardí, a un matrimoni de Barcelona que “només” la tenien per passar-hi l’estiu... [1].

Permeteu-me un incís personal. Vers el 1855,vingué a viure al barri del Farró el primer membre de la meva família. Era Maria Closa i Codina procedent de Calaf a la comarca de l’Anoia. Inicialment, llogà una vivenda en un lloc, que no he sabut localitzar, del carrer Farró, proper a les anomenades “Cases d’en Farró”. L’any 1857, es casà amb Jaume Oliveras, un paleta de Gràcia. La parella degueren tenir alguns recursos doncs, l’any 1861, es van fer construir -i s’hi traslladaren a viure- una nova casa de planta baixa amb terrat, un pou, hort i pati al darrera, al número 26 (llavors el 16) del mateix carrer Farró, amb una porta d’accés, també, pel número 5 del carrer de La Gleva. Adquiriren, també, una parcel·la annexa -de forma triangular- entre el carrers de Farrò (que llavors girava, formant un angle de 45º, en direcció a Francolí-Sant Guillem en direcció a la Riera de Sant Gervasi) i l’actual carrer de La Gleva, amb accés pel números 1 i 3 d’aquest carrer. En aquest terreny, també amb un pou i un hort hi edificarem -per a llogar- un parell de casetes. 

Aquestes, amb els seus horts, ocupaven la parcel·la de davant de la finca dels Enberg, davant per davant de la tanca que es veu a la fotografia. 

El primer familiar que porta el meu cognom, Arisa, no apareix a l’arbre genealògic familiar fins el 1877, quan el gracienc Francesc Arisa va contreure matrimoni amb Maria Oliveras Closa, única filla de la matriarca. La sort o l’esforç els degué continuar sent favorable doncs, el 1890, al carrer de la Mercè (La Gleva) número 7 hi edificaren una nova casa de planta baixa i soterrani, amb un patí al darrera. Per tot això i pels comentaris que havia sentit a casa per part dels avis, oncles i pares, és evident que érem veïns dels Enberg amb els quals, tot i la distància social però especialment amb el seu personal de servei hi tinguérem sempre una bona relació. Recordo que explicaven que, amb aquest personal -com fan, encara ara, en molts llocs- intercanviaven excedents dels respectius horts o consells sobre el cultiu i cura del que hi plantaven.

Halfdan Enberg, va morir a Barcelona el setembre de 1946 [2].

L’any 1901 hi havia nascut, fruit del segon matrimoni d’Enberg amb la  sueca Olga Wretman, una nena a la qual posaren el nom d’Adi. A mesura que es va anar fent gran els seus encants s’anaren destacant. Era una noia de molta presència, alta, rosa, d’ulls blaus, natural, cordial, desimbolta i amant dels viatges. Una escandinava culta i poliglota (parlava i escrivia, entre molts altres idiomes, el català i fins i tot, diuen, simpatitzava amb el catalanisme, tret ben curiós en una noia filla de diplomàtic i d’arrels nòrdiques).

Josep Pla, el tercer personatge d’aquesta història, era fill d’una família de petits propietaris rurals de l’Empordà. Escriptor precoç, debutà en revistes comarcals i com a periodista i corresponsal de diversos diaris d’aquí i de Madrid. Entre els anys 1919 i 1939, pràcticament, visqué sempre fora de Catalunya fent de corresponsal de premsa -escrivint, principalment, cròniques polítiques i alguna de cultural- des de França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid,... 

El març de 1924, Pla deixa la corresponsalia de Berlin i es trasllada a Paris. Allà l’Adi -el pare de la qual l’ havia enviat a la Ciutat de la Llum per a estudiar música i cant- tenia un freqüent contacte i relació amb un nombrós grup de polítics, artistes i intel·lectuals catalans, molts dels quals s’havien tingut d’exiliar com a conseqüència del cop d’Estat d’en Primo de Rivera (de setembre de 1923). Aquesta colònia de catalans a Paris estava freqüentada també per en Josep Pla, quatre anys més gran que l’Adi que llavors en tenia 25. Sembla que Pla no era ni antirepublicà, ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que buscava, des d’una òptica conservadora (tenia bona relació amb en Cambó i la gent de la Lliga), la modernització de l’estat. Ben aviat se’ls va veure, a l’Adi i en Josep, junts en animades i llargues converses. Era el començament del que, sens dubte, seria una intensa i sentimental relació.

La feina periodística de Pla -amb viatges a Suïssa i Anglaterra-, però, els tornà a separar. Des d’Anglaterra, Pla va escriure a l’Adi demanant-li d’estabilitzar les seves relacions. Pels voltants del Nadal de 1926,en Josep i l’Adi, es casen -sembla que pel civil- a Londres [3], tot i que mai ha aparegut cap document que ho acrediti. Malgrat els llargs anys de convivència, nomes es coneix una foto (que reproduïm) de tots dos junts. 

 

Adi Enberg i Josep Pla, en una de les poques fotos on apareixen junts. Alguns diuen que correspon al dia del seu casament (Imatge reproduïda del “El Jardí de Sant Gervasi” nº 23)

 

Sembla que van tenir una filla no reconeguda per l'escriptor, Rose Enberg, a la qual Pla hauria enviat diners a Zuric durant anys [4].

Després d'un trencament, durant la República, van tornar a viure plegats a Madrid.

Tot i això la vida de la parella va transcórrer viatjant per tot Europa. Adi era una excel·lent companya d’en Josep que vivia uns anys d’una gran producció literària. Passaven part dels estius a la Costa Brava, en una casa que havien llogat a Calella de Palafrugell. Allà els agafà el Cop d’Estant d’en Franco amb alguns avisos directes, per part d’algun grup d’incontrolats, contra en Josep. La cosa es posà difícil i van baixar a la casa dels Enberg de Barcelona, on el cònsol els va preparar documentació per poder sortir d’Espanya en direcció a Gènova. Un cop desembarcats, al moll mateix, es van separar per sempre més...

Amb tot, exiliats tots dos, van treballar al servei de Cambó en favor de la causa franquista. 

El 1939, en acabar la contesa, Pla es va retirar en una caseta al minúscul port de Fornells, al litoral de Begur. Adi va instal·lar-se al mateix poble de Begur, però la relació ja no es recompondria.

L’any 1951, Adi es tornà a casar amb el pintor mallorquí Joan Antoni Fuster Valiente, que morí tretze any després. Llavors, Adi retorna al seu enyorat Sant Gervasi i es trasllada a viure al carrer Santaló, prop de la Via Augusta. Al llarg de la dècada dels anys 70 continuà mantenint molt viva la flama de la curiositat intel·lectual, cartejant-se i reunint-se amb escriptors de l'anomenada “gauche divine” de Barcelona; no en va, durant anys havia estat una referència, poc convencional, entre la intel·lectualitat catalana.

Sembla que Adi va morir als vuitanta-set anys, el 1988, a la Clínica Plató de Sant Gervasi.

Josep Pla, després de la guerra, s’instal·là definitivament a Catalunya sense moure’s pràcticament de l’Empordà. En la seva llarga i intensa producció literària, dedicà algunes pàgines a parlar de Sant Gervasi.

Possiblement, durant els anys de relació amb Adi, freqüentava sovint la “Casa del Cònsol”, tot i que ell sempre parla de “la casa d’uns amics de Sant Gervasi”... És molt probable que, anant o tornant de la mateixa o buscant una certa intimitat fugint del massa formal i, segurament -per a unes ànimes lliures com les d’ells- claustrofòbic ambient familiar, la parella passegés pels carrers i places del nostre barri. Fins a la plaça dels Josepets i pel concorregut i comercial carrer Major de Gràcia, fins a la Rambla del Prat, amb el teatre del Bosc i els Jardins de La Fontana, ja de retorn cap a casa...

En Josep Pla en algun dels seus llibre, concretament a Barcelona (Papers d’un estudiant) [5]dedica tot un capítol a parlar de Sant Gervasi. Hi fa una bona descripció -molt en el seu estil un pel sorneguer- del paisatge i la gent de Sant Gervasi. En reproduïm un parell de fragments: 

“Sant Gervasi és molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i teuladetes amb uns terradets i brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbeta. En aquests jardinets, hi sol haver gallinetes amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i algun arbret que treu un brotet. L’ús del diminutiu és obligat no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant Gervasi siguin d’una altra mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, ens fa veure Sant Gervasi  com un poble en miniatura...” 

Veritablement sembla que en Pla, en aquest fragment, fa un veritable retrat del que podria ser el Farró d’aleshores.

Més endavant, al mateix capítol, torna  a parlar -sense embuts- sobre com veu a la gent de Sant Gervasi: 

“... Sant Gervasi, en canvi (ho compara amb la vil·la de Gràcia de la que recorda te una llarga tradició liberal i de lluites per la llibertat), fou un poble de carcamals, de prudents, de beats i de reservats. Poble primer d’estiuejants i desprès de petits rendistes retirats, amb aquelles rendes que insensiblement es van evaporant, no estigué mai per sorolls ni per atzagaiades, ni per “canas al aire”. Pau, pau i sempre pau....”

Josep Pla, morí al seu Mas Pla de Llofriu el 23 d’abril de 1981, precisament per Sant Jordi, el Dia del Llibre.

       

---

[1] Jesús Mestre, “Adi Enberg. Una noia noruega nascuda a Sant Gervasi”, El Jardí de Sant Gervasi, nº 23, novembre 2016, pàg. 18. Podeu també consultar el llibre de Cristina Badosa, “Josep Pla: biografia del solitari”, Edicions 62, Barcelona 1966.

 

[2]  La Vanguardia 14 de setembre 1946, pàg. 8.

 

[3] http://fuster-valiente.es/textos/81-adi-enberg-josep-pla-y-fuster-valiente

 

[4] https://elpais.com/diario/1994/07/15/cultura/774223209_850215.html

 

[5] Josep Pla, 1956, “Barcelona (Papers d’un estudiant)", Obres completes V, Editorial Selecta, Barcelona, pàgs. 218 a 233.

Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1)

El passat Sant Jordi va sortir el número 3 de la revista COSES DEL FARRÓ. En aquest número es publicà com a dossier el meu treball "El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró".

Des d'una perspectiva de geografía cultural, l'article explora els espais reals i literaris on transcorre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda, al Farró. 

Inicialment, el treball estava pensar com a un itinerari circular que parteix de la casa on l'autora va viure la seva infància, i s'acaba a la seva darrera casa a Barcelona, gairebé al mateix lloc. 

Un retorn obsesiu, com la memòria, com els records que van bastir el seu món de ficció i que tenien com a escenari el pais de la infància, transcorreguda al nostre barri.

 Degut a aquest caràcter geogràfic del treball, em venia molt de gust presentar-vos-el com a mapa de llocs que, si voleu, podeu convertir en un itinerari per passejar amb una novel.la o amb la revista a la ma. 

Així que aquí el teniu:

Si doneu la volta al barri seguint aquest recorregut anireu perseguint fantasmes. Efectivament, amb l'excepció del pis del carrer Balmes, a cap dels punts de l'itinerari podreu veure allò que hi haguè a principis del S. XX. La força de la transformació urbana s'ha endut els jardins i les roses, la quietut dels carrers, les rialles dels infants que hi jugaven i que nomès els textos de la Mercè Rodoreda ens poden retornar.  

En aquestes notes faig una petita descripció de cada lloc, que complementa la informació de l'article. En algún cas incloc noves informacions o alguna cita complerta de l'autora, que no són a l'article per raons d'espai, així que finalmente m'ha sortit molt llarg i us el presento en dues parts.

En aquesta primera part trobareu les informacions de les primeres parades, que fan referència als llocs de la infància de l'escriptora:

1. El mirador del Timbaler del Bruc, carrer Corint
2. El Casal Gurguí, carrer Manuel Angelón 15
3. La Torre Farriols, carrer Ríos Rosas 25
4. La Placeta dels Arbres, Jardins Josep Amat
5. El Col.legi Nuestra Señora de Lurdes, carrer Vallirana cantonada Pàdua
6. La botiga de la Sra. Matilde, carrer Saragossa entre Pàdua i Septimània
7. El roser de les Amandes, carrer de La Gleva, cantonada Francolí
8. Marbres J. Barba, carrer Saragossa cantonada Guillem Tell

CONSULTAR I DESCARREGAR COSES DEL FARRÓ, nº 3

1. Mirador del Timbaler del Bruc

Per fer-nos càrrec de la gran transformació que ha sofert el barri només ens cal començar l’itinerari enfilant-nos al primer tram de la passarel.la que puja pel carrer Corint i mirar cap al carrer Pàdua.

El paisatge que sens ofereix a la vista no té res a veure amb el que devia veure l'autora als anys de la seva infància, quan pel que ara és el carrer Balmes baixaven les Aigües de la riera de Sant Gervasi.

Gracies al pintor Josep Amat podem tenir una visió d’aquest lloc l’any 1944 – trenta anys més tard del naixement de l'autora – quan encara conservava molts elements de ruralitat.

Josep Amat 1944

2. El Casal Gurguí

La segona parada us portarà a la façana del darrera del garatge que hi ha a la cantonada Balmes/ Pàdua. Allí trobareu una discreta placa que assenyala el lloc on hi hagué el famós Casal Gurguí, la casa de l'avi de la Mercè, on ella va viure la seva infància i part de la seva joventut. A l'article "El Jardí perdut" i al post "Mercè Rodoreda, la princesa del Farró" trobareu amplia informació sobre la casa i també sobre la família que hi visqué. 

3. La Torre Farriols

Gairebé al davant de la casa de la Mercè, al número 26 del carrer, hi havia el gran reixat que tancava el jardí de la torre Farriols. La façana del la casa donava al carrer Rios Rosas 25. La part alta de la reixa  duia el nom de Nuestra Senyora del Patrocinio i una data, 1879.



Gracies a l'obra "De foc i de seda" de la Marta Nadal (1) coneixem aquestes fotografies on es mostren dos dels espais més emblemàtics de les torretes del barri: el jardí i la porta vidriera que hi dona accès, i que trobarem evocats una i altre vegada a les obres de Rodoreda.

L'autora manllevà el nom d'aquesta torre per construir un dels principals personatges de la seva obra "Mirall Trencat": L'Eladi Farriols.

4. La Placeta dels Arbres

La cruïlla entre els carrers Elisa, Putxet i Julio Verne - l'antic carrer Ample -, atropellada avui pel pas de la ronda General Mitre, és un dels indrets del barri més transformats per l'urbanisme modern.  Avui hi ha un petit jardí i un espai de joc infantil que porta el nom del pintor Josep Amat que, fins a l'obertura de la ronda, als inicis dels anys 70, hi va tenir la seva casa i el seu taller. 

Aquest lloc, es evocat en diferents novel.les de la Rodoreda, especialment a "Jardí vora el mar". 

5. Una escola al carrer Pádua cantonada Vallirana

De nena, la Mercè Rodoreda no va anar gaire a escola. El seu avi creia que aprenía més a casa. Tanmateix, despès d'anar un temps a les monges de nuestra Senyora de Loudes que encara hi ha a la Via Augusta, durant un parell de cursos (1916-19179) va anar al col.legi que hi havia al barri, a una torre situada a la cantonada de Pàdua amb Vallirana.

 Aquí teniu la cita complerta que a l'article surt molt reduïda:

“Durant una temporada havia anat a les monges de Lourdes (2). Més endavant, perquè la meva mare trobava que el col·legi era massa lluny i perdia massa temps acompanyant-me i anant a buscar-me, em va fer anar a un col·legi que hi havia al carrer de Pàdua cantonada Vallirana. El dirigien dues germanes,  ja  grans,  filles  de  militar.  L’una  es  deia  doña  Teresita  i  l’altra  doña   Dolores. Doña Dolores ens ensenyava francès, geografia, i ens feia fer una mica de gimnàstica quan sortíem al jardí a jugar una estona. Doña Teresita portava la classe; aritmètica, labors, gramàtica, doctrina, etc. La classe era en el primer pis de la torre on les dues professores vivien amb la seva mare i un germà. La classe era molt gran i tenia moltes finestres. Al costat, tan gran com la classe, hi havia la sala dels penjadors i damunt dels penjadors un rengle de ganxos on penjàvem els coixins de fer puntes. Per penjar-los ens havíem d’enfilar  en  un  tamboret. Al  fons  d’aquesta  sala  hi  havia  una  porta  que  donava  a   una  galeria  coberta  i  a  un  costat  els  lavabos.  A  mi  m’agradava  anar-hi per poder-me quedar una estona a la galeria amb el nas encastat als vidres mirant torres i jardins. Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi. ” (3) 

L'Elvira Farreras (4) també parla d'aquesta escola i ens diu que hi anava el bo i millor de les senyoretes del barri i que les propietaries eren Dolores i Teresa Sala eran dues "grans pedagogues". El més curiós és que l'Elvira Farreras ens diu que  l'escola de Pàdua-Vallirana es deia Colegio de Nuestra Señora de Lourdes i que a l'inici de la guerra s'hi van fer diversos registres potser per portar aquest nom religios. De moment no sabem si aquesta coincidencia amb el nom de l'escola de monges de Via Augusta és una casualitat real o hi ha alguna confusió (5). 

6. La Botiga de la Sra. Matilde

Aquesta botiga, que tenia la seva entrada al carrer Saragossa, baixant a ma dreta, entre Pàdua i Septimània, és recordada per Mercè Rodoreda en una escena que marca la fi de la seva infantesa: la malaltia de l'avi. Us deixo també la cita complerta: 

“Un any o any i mig després d’haver fet la primera comunió l’avi es va ferir.  A mig matí la meva mare, plorosa, em va donar una ampolla i em va dir que anés corrent a casa de la senyora Matilde a comprar el remei per als ferits. Ho  hem  de  provar  tot.  S’ha  de  procurar  que  l’atac  no  es  repeteixi.  La senyora Matilde tenia una verduleria al carrer de Saragossa, aleshores Sant Felip, entre Pàdua i Septimània. Era una dona vella, baixeta i grossa, que sempre anava de negre i duia un davantal blau fosc molt arrugat a la cintura, molt ample. La botigueta era un desori. Plena de coves que amb  prou  feines  si  t’hi  podies   bellugar;   si   volies   patates   havies   d’enretirar   el   cove   de   les   cebes   i   si   volies   tomàquets   havies   d’enretirar   les   caixetes   del   raïm   o   els   coves   de   les   bledes   i   les cols. A més a més de verdures la senyora Matilde venia ous de les seves gallines,  acabats  de  pondre; i  embotits.  Aquell  desordre  m’agradava;  el  terra  de   la botiga estava cobert de fulles arrancades de tota mena de verdures, tot trepitjat i moll. Era un terra perillós. Quan vaig entrar, la botiga estava plena. Hi havia arribat corrent i panteixava. Tot esperant que arribés el meu torn, em moria   d’angúnia.
“L’avi   s’ha   ferit”,   vaig   dir   així   que   la   senyora   Matilde   em   va   preguntar què volia. Es va acostar a la porta de la rebotiga, tot cridant a la seva filla, “Francisqueta,   Francisqueta,   el   senyor   Gurguí   s’ha   ferit!   Corre,   corre...!”.   Van   agafar   una   garrafa   entre   totes   dues   i   van   omplir   l’ampolla   d’un   líquid   emboirat.  L’ampolla,  entre  el  tap  i  el  brec,  feia  olor  d’herbes.” (6)

L'Elvira Farreres ens diu que el marit d'aquesta senyora Matilde era tot un personatge. 

"Es deia Pere Font, però tothom el coneixia per en Peret, i era l'ordinari del Putxet, feina que ja havia heretat del seu pare. Rebia els encàrrecs a la botiga de verdura i després d'haver proveït la tenda amb els productes hortícoles i fruites que havia comprat al Born, feia de recader de Sant Gervasi. Amb el carro, que junt amb un cavall guardava en una quadra que tenia al darrera de la botiga-habitatge amb entrada pel carrer de Ríos Rosas, transportava tota mena d'embalums…" (7) 

En aquell temps el carrer de la Gleva quedava tallat una mica més amunt de Sant Hermenegild i per això els horts de la Sra. Matilde, amb les seves gallines i els seus ous, anaven des del carrer Saragossa fins a Ríos Rosas.

Es veu que en Peret era molt bona persona i deixava pujar a la part del darrera del seu carro a tota la canalla del barri ajudant, fins i tot, als més petits i vigilant que no fessin cap entremaliadura. 

Ens explica l'Elvira Farreras que una filla d'aquest matrimoni, qui sap si seria la Francisqueta de la que parla la Mercè, estava delicada de salut i va morir poc desprès de començar la guerra per manca de medicaments.

7. El roser de les Amandes

A la cantonada del carrer la Gleva i Francolí hi vivien unes germanes que feien de modistes. La gran es deia Amanda i devia tenir molta personalitat perquè la mare de la Mercè, que n'era clienta, els deia les Amandes. Aquí teniu la cita complerta:

“La meva mare es feia fer els vestits per unes modistes valencianes; tenien bon gust i cosien com els àngels. Com que la més gran de les germanes -eren tres- es deia Amanda, a casa els dèiem les Amandes. Vivien en una torreta al carrer  de  Francolí  cantonada  al  carrer  de  la  Gleva.  L’escala  de  pujar al terrat de la torreta, tocant al carrer de la Gleva, tenia un emparrat cobert per un roser centenari que feia roses de color de carn. Deuen ser les roses, suposo, dels rosers plantats al peu de la caseta dels safaretjos dels Valldaura a Mirall trencat" (8)

Tot i el vincle evident entre l'Armanda de Mirall trencat, a qui tan agraden les roses, i aquesta Amanda que tenia un roser a l'escala, l'autora ha explicat que la figura de la fidel serventa prové d'una dona, carregada amb els cabassos de la plaça, que es va creuar un dia passejant per Viena.

8. Marbres J. Barba

Al carrer Saragossa cantonada Guillem Tell, on ara hi ha una farmàcia, hi havia hagut el taller d'una anomenada família de marbristes (9). 

La visió de les seves escultures és present en moltes referencies a l'art funerari i en els nombrosos àngels que habiten les obres de la Mercè.

"Em pasejava a poc a poc amb el meu àngel al costat: no el sentia respirar, però sentia que m'estimava." (10)

En el proper post, seguirem aquest recorregut al llarg de la vida de l'escriptora, la veurem marxar i tornar al barri per escriure la seva gran obra de maduresa: "Mirall trencat".

Aquest post continua a Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)

(1) NADAL, Marta: De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(2) Aqui es refereix al Col.legi de monges que encara hi ha a la Via Augusta

(3) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa.  Serra  d’Or,  núm. 270, març 1982; núm. 
273, juny 1982.

(4) FARRERAS, Elvira, 1982, Adèu Putxet, rèquiem per un barri, Ed set i 1/2, 2ª ed., Barcelona, pag 119

(5) He refet aquest apartat, fent més explícit aquest dubte, despés del comentari de Quíxol del 2-1-2020, a la resposta del qual podeu llegir la cita complerta de l'Elvira Farreras.

(6) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(7)FARRERAS, Elvira, 1982, ob., cit., p. 144

(8) RODOREDA, Mercè, Imatges  d’Infantesa. ob.cit.

(9) Dec aquesta fotografia al blog Pisolabis Librorum que escriu en Galderich, un besnet de'n Jaume Barba.

(10)  RODOREDA, M., 1974, Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 33