És un bon moment per recordar altres episodis d’èpoques passades en que les malalties incontrolades s’unien a la fam i a la guerra per ocasionar molt dolor i molta mort. També al territori que avui coneixem com a barri del Farró. Una troballa arqueològica ens en dona constància.
Va ser el 2008, a les acaballes de la reforma urbanística de la Ronda General Mitre que, casualment, al fer una rasa al davant de la casa del carrer Septimània nº 22 es van trobar unes restes humanes, apilades sense cap ordre. No hi havia dubte, eren ossos humans. I n’hi havia molts. Davant l’estupor de treballadors i veïns van acudir els serveis arqueològics de la ciutat, que van parar l’obra i es van passar molts dies excavant, ordenat i classificant aquelles restes amb la seva meticulositat habitual.
Pel barri van córrer de seguida rumors que es tractava d’una fossa de la guerra civil. Res més lluny de la veritat. Un cop estudiades les restes la hipòtesi més plausible és que es tracti d’un abocament de cadàvers dels morts durant la pesta que assolà la Barcelona de mitjans del S.XVII.
En aquell temps el carrer Septimània encara no era el carrer Alegria que seria després; era un camí rural que vorejant la tanca del convent de Santa Maria de Gràcia -el que avui en diem els Josepets- anava a trobar el camí que pujava de Barcelona per on ara passa el carrer Saragossa[1].
La interpretació de les restes trobades es recull a la fitxa corresponent de la carta arqueològica de Barcelona i podeu veure-la també en aquest vídeo.
Així que els arqueòlegs conclouen que es tracta d’un enterrament col·lectiu al que els cadàvers, alguns molt joves, van ser abocats amb preses i de manera desordenada, separats per capes de calç que recobria alguns cossos. Això i la troballa entre la terra d’un fragment de ceràmica del S. XVII fa pensar que es tractes dels 16 novicis i 5 frares que, com se sap documentalment, van morir durant la pesta del 1651 als Josepets.
Aquesta pesta, apareguda a les darreries de la Guerra dels Segadors, va fer estralls a la ciutat. Mireu què en diu l’obra de Pau Vila i Lluís Casassas:
“El 1650 fou un any eixut i de collites magres. Viles i pobles que durant la guerra havien abastat Barcelona ja no tingueren amb què fer-ho......La fam començà a fer-se sentir. Per més desgràcia es presentà una pesta que es propagà ràpidament; foren preses severes mesures per isolar els casos.....Les cases on hi havia hagut infeccions eren tapiades. L’epidèmia fou assoladora. Tothom que pogué abandonà la ciutat. [2]”
El convent de Nostra Senyora de Gràcia, conegut popularment amb el nom de Josepets per la devoció que els carmelites descalços tenien per Sant Josep, havia estat inaugurat només feia 20 anys quan hagué d’afrontar aquesta tràgica pèrdua[3]. Feia molts pocs anys, el 1647, s'hi havia traslladat el noviciat de l'ordre.
Escrivint aixó des del confinament del coronavirus m'han interessat especialment les consideracións que fa l'antropologa Mònica Alcalà sobre les polítiques sanitànies de l'época:
Escrivint aixó des del confinament del coronavirus m'han interessat especialment les consideracións que fa l'antropologa Mònica Alcalà sobre les polítiques sanitànies de l'época:
- "...per tal de contenir l’epidèmia es van crear les “guardes del morbo” les quals, en el millor dels casos, tenien la capacitat de tancar als malalts i els seus familiars a les cases, amb la prohibició de sortir i de rebre visites fins que no haguessin passat quaranta dies. Els que tenien menys sort eren segregats de tal manera que els malalts s’ingressaven a les morberies i els familiars en els edificis de quarantena disposats al costat d’aquestes. L’efecte immediat d’aquestes actuacions era l’aïllament del malalt que, tot i coneixent el seu futur més probable, l’era negada la companyia dels seus éssers estimats en els seus darrers dies i se’l relegava a un escenari de brutícia, fam i soledat. Més enllà de l’àmbit familiar, el marcatge de les cases i la prohibició de visitar els veïns infectats va fer créixer la por al contagi i, com a conseqüència, va disminuir la solidaritat entre els habitants de la localitat."(4).
Que el coneixement, la pau i el respecte per la natura ens defensin!
[1] ARISA, J., 2018, Cases i coses del carrer Septimània, Coses del Farró, nº10
[2] VILA, P., CASSASSAS, LL.,1973, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps, ED Aedos, Barcelona, pp. 169
[2] VILA, P., CASSASSAS, LL.,1973, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps, ED Aedos, Barcelona, pp. 169
[3] ARISA, J., 2020, El vell Farro. Del S.XVII a finals del S.XIX. Els origens del nostre barri, Coses del Farró, nº13
(4) ALCALÀ, M. Estudi d’una fossa comuna al barri de Gràcia de Barcelona: allò que els ossos diuen (i el que no) A: JUAREZ VILLENA, A., 2009, Memòria d’excavació del carrer Septimània 22 (Barcelona) Codi d’intervenció 053/08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada