Sixte Illescas, l’arquitecte de vidre

Araceli Vilarrasa

Com he fet altres vegades reprodueixo aquí un article publicat a Coses del Farró[1] ampliant la part gràfica.

En aquesta ocasió es tracta d’un tema molt estimat i rellevant pel barri i hem sembla molt adient per ser el darrer post d’aquesta etapa de publicacions en continuïtat que ha tingut el blog Finestres del Farró. Han estat 11 anys plens de curiositat i descobertes compartides. Ara el que hem anat fent quedarà a disposició dels que ho vulguin llegir.

Moltes gràcies a tots els lectors, comentaristes i col·laboradors que durant aquests anys, m’heu acompanyat. 

A Montjuïc, a finals dels anys vint, es va produir un petit miracle: mentre es construïa el Palau Nacional en un recarregat estil neo-renaixenista, Mies Van der Rohe hi instal·lava el seu Pavelló d’Alemany, un esclat de bellesa nua, que expressa com cap altre la divisa “menys és més”. La història de l’arquitectura havia fet un salt.

Pocs anys desprès, el 1935, al nostre barri es reproduiria el mateix prodigi: al carrer Balmes cantonada Putxet en Francesc de Paula Nebot construïa un monumental edifici neoclàssic (Balmes 360) i, a pocs metres, en Sixte Illescas acabava la Casa de Vidre (Pàdua 96) un dels primers edificis netament racionalistes de la ciutat.

Actualment La casa de vidre ja no té el revestiment de vidre de claraboia que li donava nom, però encara conserva molts dels altres elements arquitectònics que la van fer famosa. A les darreres edicions del festival d'arquitectura 48 H Open House ha estat molt visitada per tota mena de públic.

Vidre i transparència: uns inicis plens de llum

En Sixte Illescas Mirosa (1903-1986) era fill d’un matrimoni de classe mitja barcelonina. El seu pare Sixte Illescas Carreres era un alt funcionari de Banc d’Espanya que amb els seus estalvis va adquirir alguns terrenys[2]. 

Va estudiar arquitectura en uns anys en que els professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, dirigida per Francesc de Paula Nebot, eren modernistes o noucentistes i quan va acabar es va posar a treballar com ajudant d’en Josep Goday, un dels més clars exponents del noucentisme català.

Però l’Illescas era un noi inquiet i emprenedor. De seguida es fa amic d’en Josep Lluis Sert, fill d’una família amb més recursos i volada, que ja havia estat a Paris en contacte amb Le Corbusier. El 1927, aquests dos amics conviden al gran innovador de l’arquitectura europea a venir a fer un conferència a Barcelona i es passen dos dies seguits xerrant amb ell. Així que, fortament seduïts per aquest devessall de idees i creativitat, s’inicien com arquitectes instal·lant-se en un despatx conjunt al tercer pis de Via Laietana 56. 

Illescas reb l’encàrrec que el portarà a construir la Casa Vilaró (Av. Coll d’en Portell 43) quan encara no tenia 30 anys. Coneguda també com la Casa Vaixell, representa un veritable vaixell insígnia de la l’etapa racionalista de l’arquitectura catalana.

La casa Vilaró

Poc després la seva família li encarrega la construcció d’un edifici d’habitatges per llogar a uns terrenys de SantGervasi i així sorgeix la que serà la Casa de Vidre, acabada el 1935.

El naixement del G.A.T.C.P.A.C.

Comença així un període ple d’activitat, èxit i iniciatives. Per superar les dificultats que portava a la pràctica una arquitectura nova, van pensar en crear un lloc de trobada que servis per treballar conjuntament i a la vegada per contactar amb els industrials de la construcció i difondre el que s’estava fent a tot el món.

Al segon pis de la mateixa escala, a Via Laietana 56, hi tenien el seu despatx Ricard Churruca, German Rodrigues Aries i Francesc Fabregues. Illescas i Sert s’hi posen en contacte i d’aquella reunió neix el GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Illescas era un home d’una gran capacitat organitzativa i molt generós; capaç de dedicar molt temps a tasques col·lectives, així que sembla que aviat esdevé l’ànima del grup. 

Treballen en tots els fronts. Cal inventar nous materials i noves tècniques, incidir en el disseny d’elements constructius, crear mobles i objectes de decoració segons la seva nova estètica. Cal definir el marc teòric del seu treball i redactar uns estatuts pel grup[3]; cal innovar en l’arquitectura dels habitatges i també en la concepció de l’espai públic i l’urbanisme. 

Per cada objectiu l’Illescas, amb més entusiasme que visió de negoci, impulsava una empresa. Així va néixer la botiga de mobles MIDVA - Mobles i Decoració per la Vivienda Actual- que els permetia donar a conèixer els nous materials que alhora promovien a la revista que també havien creat: A.C. Arquitectura Contemporània.

Cada setmana el grup es reuneix, als seus locals del Passeig de Gràcia 99, on també tenen la botiga, per anar destil·lant els criteris que els portaran a la creació de les obres que van signar col·lectivament: el Pla Macià, la Casa Bolc, la Ciutat de Repòs i Vacances.

La casa de vidre

El 1932, quan només feia dos anys que en Sixte Illescas havia acabat la carrera, el seu pare li va encarregar la construcció d’un edifici d’habitatges als terrenys que havia comprat a Sant Gervasi, a la cantonada del carrer Pàdua amb el carrer Rios Rosas. 

L’Albert Illescas, que hi va viure fins als 11 anys, descriu així l’entorn del edifici: 

“Quan van començar les obres, i molts anys després, era un barri de casetes baixes, alineades als carrers més freqüentats i torretes envoltades per jardins ben endreçats: paviments de grava d’obra......”

La casa de vidre poc despés de la seva construcció

Com veiem a la fotografia, els nens que juguen al carrer i la tapia de la torre del davant fan part d’aquest paisatge de cases baixes, jardins i horts, característic del Farró encara avançat el S.XX. De fet, avui sabem que la torre de la que veiem la tapia era la casa on hi hagué del 1921 al 1930 la Residencia d’Estudiants de Catalunya[4]. 

El contrast del nou edifici amb el paisatge de l’època era tan important que nou anys després, quan el 1944 en Josep Amat pinta el paisatge del carrer Pàdua esborra l’edifici que, a la seva manera de veure, l’alterava[5].

El nom de “La casa de vidre” es deu a unes plaques de vidre de claraboia, de color verd ampolla, fixades amb perfils de ferro, que formaven la part baixa de la façana i que li donaven una gran vistositat.

Amb molts elements de l'anomenada arquitectura de barco, introduïa altres trets de modernitat com l'organització de la planta, el duplex amb terrassa al darrer pis, els sòcols roms de les parets, l’escala de volta catalana amb una vistosa barana de tub cromat o el cremador de deixalles que es llençaven directament des d'una portella de la cuina. 

A la façana, les parets estucades de color blau clar i les caixes de malla de ferro en color blanc eren tota una provocació. Un altre element que crida l’atenció és l’ascensor, format per una capsa de vidre i una cabina folrada amb fusta d’arrel, que té a la porta una finestra d’ull de bou. Podeu veure un petit reportatge sobre la casa, explicada per la neta del arquitecte i una veïna que hi viu actualment a La Casa de Vidre. 48 H. Open House Barcelona i també en aquest blog La casa de vidre: l'arquitectura del GATCPAC al barri

La Casa de vidre (1935) juntament amb la casa d’en Josep Lluis Sert al carrer Muntaner 342-348 (1931) i la casa de German Rodríguez-Arias a la Via Augusta 61 (1931) són les tres obres de referència, capdavanteres del racionalisme a Sant Gervasi.

Esquerdes a la claraboia

Les obres col·lectives són difícils de mantenir i les desavinences en el si del GATCPAC no van trigar a manifestar-se. El 1934, per no aguantar les continues discussions entre en Torres Clavé i en Subirana per la direcció de l’obra de la casa que en Sert estava fent al carrer Muntaner – Sert havia marxat i els havia deixat la direcció de l’obra a tots tres- Illescas deixa el despatx amb en Sert i s’estableix pel seu compte amb Manuel Subiño a l’estudi C de la Casa de Vidre. El 1935 dimiteix com a Director del GATPAC. Sembla ser que van tenir raons entre ells sobre l’autoria dels projectes.

Tanmateix l’activitat continua a ritme frenètic. Del 1929 a l’inici de la guerra civil projecta 39 obras significatives[6]. Esdevé director artístic de l’empresa CINAES que controlava nombroses sales de cinema a Barcelona i com a tal projecta noves sales, s’encarrega del manteniment i contracta als pintors que feien els cartells que anunciaven les pel·lícules. Així mateix és l’autor de les famoses butaques del cine Femina, les més confortables que hi ha hagut mai per veure una pel·lícula. Fa nombroses conferencies a l’Ateneu de Barcelona i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i intervé en la creació del Col·legi d’Arquitectes del que és el primer tresorer. 

Ja iniciada la guerra, el GATPAC continua funcionant i s’ocupa de la remodelació del Districte V. L’Illescas es compromet personalment en la creació del Comissariat de l’Habitatge de la Generalitat, projecte que fracassa i que ell mateix fa evolucionar cap a una Comissió Mixta per la Vivenda, on estaven representats els sindicats i la Generalitat, i que dirigia ell mateix. Però, home progressista amant del ordre, no triga a sentir-se molt incòmode amb la situació, especialment desprès del maig del 37, quan persones sense preparació però properes als comunistes substitueixen als representants dels treballadors. Per això decideix passar a segon terme i es anomenat arquitecte de la Defensa de Costas, cosa que li permet passar la resta de la guerra a Cadaqués. 

Sixte Illescas a l' época de la seva plenitud

Obsidiana negra i resistent: la sordida tristesa de l’exili interior

Acabada la guerra amb la victòria del Glorioso Alzamiento Nacional el món de l’Illescas s’ensorra definitivament. Companys amb més recursos o amb menys responsabilitats familiars fugen a l’exili, altres es fan benveure pels vencedors. L’Illescas s’ha de quedar i fer front a una repressió violenta e incansable. Més acusada pel fet de ser un dels pocs arquitectes del GATCPAC que es queda al país.

Aquesta etapa comença amb la terrible escena d’un José Antonio Coderch de Sentmenat, uniformat de falangista i seguit d’un grup d’energúmens, entrant amb violència als locals de MIDVA per “arrasar tot record de l’arquitectura roja i comunistoide”. Després va venir el que va venir: tres penes de mort, una darrera l'altre, que no es van fer efectives per la ineficàcia de la mateixa policia franquista; la inhabilitació per exercir qualsevol càrrec públic; la reprovació del Colegio Oficial de Arquitectos, que ell havia ajudat a crear; i especialment el vuit immens que es va crear al voltant de tothom que “pudia a roig”.

Va haver de tancar el seu estudi professional per falta d’encàrrecs. Ningú volia encarregar un edifici a un arquitecte sense bona sintonia amb el poder. Per sobreviure va haver d’acceptar feines de segon ordre, direccions d’obres en projectes d’altres arquitectes i fins hi tot treballar amb la signatura d’un altre. També es va haver d’anar venent les propietats que tenia, algunes al Farró com la casa del carrer Lincoln, construïda per ell l’any 1935, on havia anat a viure quan es va casar, i dues torretes al carrer Rios Rosas, llindants amb la Casa de Vidre. 

Al quadern autobiogràfic mecanografiat que el seu fill inclou al llibre, ho diu de manera molt senzilla. La postguerra 

“va ser fatal per a tots nosaltres i per al país, ja que els vencedors consideraven la nostra arquitectura “comunista” i volgueren ressuscitar una altra arquitectura que en deien “de los Reyes Católicos” o del “Imperio”. La península es va tancar amb pany i clau, l’arquitectura del “Imperio” no va reïxi, però l’arquitectura moderna va desaparèixer.”[7]

Tanmateix l’ Illescas és un home emprenedor i així que s’ho pot permetre lloga un despatx a Rambla Catalunya 66, amb els mobles del GATPAC, les llibreries de color verd fosc de MIDVA i intenta tirar endavant una vida professional que, com es reflecteix a la seva obra, ja no té l’empenta i l’entusiasme dels primers anys. Per seguir treballant ha de fer moltes concessions a aquesta arquitectura del “Imperio” amb la que estan fets els edificis de la postguerra i quan, a finals dels anys cinquanta, l’arquitectura moderna reprèn dificultosament el seu camí encara sota el franquisme, l’Illescas és un home aïllat i poc disposat a tornar a creure en projectes col·lectius.

A poc a poc l’arquitectura passa a ser un treball per viure més que una passió creativa i de transformació social. Es refugia en els amics i en la cultura. En Sert i en Rodriguez Aries seran els seus únics amics arquitectes, però en té molts d’altres en el camp de les arts i la cultura. El 1949 és un dels creadors del Club 49[8], del que també serà president. Encara semblava un home molt fort, però dins seu, alguna cosa s’havia trencat.

Amb Rodriguez Àrias a Eivissa

El Cristal City, un refugi de jubilació

Quan es va jubilar va deixar del tot la professió i es va dedicar a viure la vida i als amics que trobava al bar Cristal, on tenia la seva tertúlia. Allí, en aquell ambient tan especial, barreja d’alcohol i llibres prohibits, capitanejat pel cambrer i propietari Pelegrí Rovira, es trobava gairebé cada dia amb personatges que van esdevenir el seu petit món: el Sr. Roure, home d’una gran cultura que mai havia treballat i vivia de les herències que anava rebent, el pintor Jordi Mercadé i, sobre tot, el també pintor August Puig i la seva dona, Ingrid Hellström, amb qui solia anar a passar els caps de setmana a Monells, on eren veïns. També li agradava molt anar a Cadaqués i a Eivissa.

“A poc a poc l’arquitectura es va anar diluint en la vida del meu pare, ara per tothom ja era simplement en Sixte o l’Illescas, un vellet interesant i divertit.”[9]

En un article a La Vanguardia l’Emili Donato el recordà així:

“Durant molts anys, els qui tenien algun interès en l’etapa més intensa i florida de l’arquitectura racionalista a Barcelona podien acudir al Cristal City amb la seguretat que, gairebé sempre, hi trobarien al seu interior a l’arquitecte Sixte Illescas -veí del barri- que hi passava forces estones sempre disposat a rememorar les característiques d’aquet estil arquitectònic i les anècdotes d’aquells anys”[10]

Uns anys i una vida que va viure intensament, però que el van portar, inexorablement, injustament, de l’avantguarda a l’oblit.

Obres de Sixte Illescas al Farró[11]

1933-1935 La casa de vidre. Edifici d’habitatges. Pàdua, 96

1935 Illescas: Lincoln. Edifici d’habitatges. Lincoln , 42

1947-1950. Edifici d’habitatges. Jeroni Mayol. Vallirana 78-80 

1948 Edifici d’habitatges. Piera i Roure. Ronda General Mitre, 214-220 

1949 Edifici d’habitatges. Jeroni Mayol Grifoll, carrer Vallirana 82 

1954. Taller y magatzem. Pedro Cunill Vidal. Carrer Septimània

Altres obres a Sant Gervasi

1935-1940 Blog d’habitatges. M. Josefa Vda. De Massana, Passeig de Sant Gervasi- Plaça de la Bonanova

1940, 1943, 1959 Martí Llaurador. Xalet i estudi del escultor, Carrer dels Vergós 1-Carrer de les Escoles Pies.

1942-1945 . Vda. De Joan Noguera. Edifici d’habitatges. Turó de Monterols 4

1942- 1944. 1953. Edifici d’habitatges. Illescas. Carrer Atenes, 5

1945 Habitatge unifamiliar. Juan Sallares. Avda. Reina Victoria-Carrer Calvet

1945-1948 Edifici d’habitatges Juan Manurl de Larratea. Carrer Calvet 70

1946 Edifici d’habitatges. Juan Vallés Prat. Via Augusta 158

1946 Edifici d’habitatges. M.Cortés. Carrer Balmes, 335

1959 Casa entremitgeres. Rafael Figueres. Carrer Brusi

Notes

[1] VILARRASA, A., 2004, Sixte Illescas, l’arquitecte de vidre, Coses del Farró, 22, Tardor, pag. 5 (LINK)

[2] Dec la major part de les informacions sobre la vida de Sixte Illescas al llibre, valent, viscut i documentat que va escriure el seu fill Albert, que durant molts anys també va viure a la casa de Pàdua 96. El llibre incorpora el text d’un quadern autobiogràfic escrit pel mateix Sixte Illescas. Illescas de la Morena, A. i Brullet,M., 2008, Sixte Illescas arquitecte (1903-1986): de l'avantguarda a l'oblit, COAC, Barcelona

[3] La inauguració oficial va ser el 13 d’abril del 1931.

[4] Arisa, P., 2024, La Residencia d’Estudiants de Catalunya del carrer Rios Rosas 37, Coses del Farró, nº 21, pàg. 11

[5] Hem tractat aquest tema a Vilarrasa, A., 2019, Josep Amat, testimoni d’un paissatge fugisser, Coses del Farró, nº12, pàg.8 que podeu consultar també en la seva versió post.

[6] L’ Albert Illescas descarta del seu catàleg altres obres que anomena alimentaries o circumstancials, que considera que no tenen un interès arquitectònic especial. Ob cit. pag 122 

[7] Ob. cit. pag 124

[8] Anomenat també Club Cobalto 49 va ser una associació artística que durant vint anys va impulsar l’avantguardisme en el camp de les arts. De les seves activitats destaquen les exposicions de pintura, les sessions de jazz i conferències d’art contemporani. 

[9] Illescas, A, ob.cit pag.268 

[10] DONATO, E., 1986, El lado entrañable del GATCPAC, La Vanguardia, 24 de desembre, pag. 31, citat a ARISA, P., El bar-llibreria Cristal City, Coses del Farró, nº11, Sant Jordi, pag. 19

[11] En aquest llistat incloem únicament les obres que figuren al catàleg que en fa l’Albert Illescas al seu llibre i que, com ja hem dit, omet algunes obres per considerar-les poc significatives. Ob. cit. pag. 284

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

Imatge del greu accident del tramvia 17 al carrer Saragossa. 1927

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Araceli Vilarrasa

Divendres, 26 d'agost, 1927. 

Fotografia Joan Passaret i Lostaló. Imatge inèdita cedida per la familia Passaret

Mare de Déu, quin ensurt! Ningú se’n sap avenir. Com ha pogut passar aquesta desgracia? Només fa una estona, el tramvia ha baixat rabent, Saragossa avall. Ho havíeu d’haver vist! Diuen que a l’alçada de Pàdua el conductor ja ha vist que els frens no li responien i el comboi s’ha anat embalant, embalant, fins arribar al revolt que fa per agafar Guillem Tell. Allà ha sortit de les vies i ha anat a petar contra el pal de l’electricitat. I allí s’ha quedat, en mig dels grinyols de la ferralla i la cridòria dels aterrits passatgers. De seguida han sortit els veïns per ajudar als ferits. Als més greus se’ls han endut a la Casa de Socors de Gràcia. A una noia, que no estava tan greu, l’han curat aquí, a la farmàcia Samarach.. Encara sort que no hi ha hagut cap atropellament. Al cap d’una estona, quan ja no quedava ningú per atendre, el fuster del costat de la farmàcia, el Sr. Passaret, ha anat a buscar una màquina que té, d’aquestes tan modernes, i ha fet aquesta fotografia.

Aquesta podria ser la narració de l’accident feta per algun d’aquest veïns que veiem a la fotografia. Això va passar el migdia del 26 d’Agost del 1927. Fins ara coneixíem el fet pels diaris de l’època (1). Ara, gràcies al regal d’aquesta fotografia inèdita, de gran valor històric, que ens va fer el Sr. Joan Antoni Passaret (veieu La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim: el veritable nom de l'anomenada Casa de la capelleta de Sant Pancràs) podem veure com va ser aquest famós accident que diuen que és el més greu dels que va patir el tramvia 17. 

Aquesta vegada la imatge ve a completar les paraules que ja teníem i gràcies a ella podem entendre millor el que va passar.

Al centre de la fotografia veiem la figura d’en Joan Passaret i Lostaló, en roba de feina. La seva actitud activa i el peu de la fotografia, on llegim Servició de Somatén. Accidente calle Zaragosa-Guillermo Tell, ens parlen d’un ciutadà responsable que segurament desprès d’ajudar als passatgers i socórrer als ferits, encara va tenir la voluntat de documentar i reportar el que acabava de viure, amb una fotografia.

Darrera seu veiem el tramvia, ja buit, i en un estat deplorable. El sostre de la jardinera suporta el pal de l’electricitat, tot tombat, aguantant encara la catenària amb el pantògraf mig desballestat. Les cortines que protegien els seients d’aquest vagó d’estiu han quedat malgirbades desprès que els ocupants del vagó l’hagin abandonat precipitadament.

Uns quants badocs, homes i nens, encara fan cercle al comboi, esperant més esdeveniments.

Darrera el tramvia, a mà dreta, cantonera entre Saragossa i Guillem Tell, veiem una bonica casa de pisos que devia desaparèixer quan es va edificar el modern edifici on ara hi ha l'escola d'idiomes i educació superior College. La seva planta baixa, amb els seus frontals de fusta i els seus grans toldos, correspon al Colmado Conca que durant molts anys va ser un establiment central en el comerç del barri. 

Més enllà podem veure com al carrer s’alternen cases de pisos amb cases d’una sola planta. Allà, a la vorera de mar, entre Saragossa i Vallirana, al nº 23, tenia el seu taller de fusteria en Joan Passaret.

Si tornem de la fotografia als documents escrits (2) podrem saber que al cap d’uns mesos la sentència del jutjat va confirmar que l’accident s’havia produït per una fallada tècnica en els frens del tramvia. En aquell temps els frens encara eren de cargol i això comportava un fort risc. Malgrat això el jutge en responsabilitzà l’encarregat dels tallers de la Companyia de Tramvies on es feia la reparació i el manteniment dels cotxes i el condemnà per imprudència.

El tramvia del Farró

El tramvia accidentat era el 17, un tramvia elèctric amb origen a la plaça Catalunya que pujava per Aribau i entrava a Sant Gervasi pel carrer Tuset, seguia per Alfons XII, travessava la plaça Molina i entrava al Farró pel pont que passava la riera de Sant Gervasi al carrer Guillem Tell . 

Recorregut del 17 al Farró. Mapa Almacenes El Siglo. 1931

En arribar al carrer Saragossa girava amunt fins al revolt del carrer Juli Verne i l’anomenada placeta del arbres. Allí agafava Wagner, l’antic carrer de l’Alzina, que va desaparèixer sota la Ronda del Mig. 

Per una fotografia comentada també en aquesta col·lecció (vegeu La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925) sabem que al carrer Saragossa, abans d’arribar a Santjoanistes les vies es bifurcaven per facilitar l’encreuament del tramvia que pujava amb el que baixava. 

El revolt de les vies del 17 al carrer Juli Verne, pintades per Josep Amat. 1939

Ja fora del Farró, el 17 pujava per Sant Gervasi de Cassoles, passava per davant de l’ajuntament de Sant Gervasi, a la plaça de la Constitució. Als primers temps seguia per Arimon, Muntaner i pel passeig de la Bonanova arribava a la plaça de Sarrià (3). Més endavant, quan la xarxa fou més densa, el 17 arribava només fins a l’Ajuntament de Sant Gervasi i eren altres línies (22, 23) les que pujant per Muntaner arribaven a La Bonanova i seguint el passeig, unien Sarrià al centre de Barcelona (4).

Unir Barcelona als municipis del Pla

El recorregut del 17 va ser iniciat al 1878 per un tramvia de tracció animal que va ser el primer en donar servei a la necessitat de connectar Sant Gervasi i Sarrià amb el centre de la ciutat. Uns quants anys abans, el 1872, s’havia posat en marxa el primer tramvia de la ciutat, que anava de la plaça Catalunya a Gràcia.

El tramvia arrossegat per animals va durar només dos anys. El 1880 va ser substituït pel tramvia de foc, que utilitzava el vapor. Sant Gervasi, i el Farró en particular, vivien l’etapa de major urbanització i edificació de la seva història i la facilitat de comunicació que donava el tramvia, juntament amb el ferrocarril de Sarrià inaugurat el 1863, n’era un factor clau.

El tramvia de foc de Sant Gervasi i Sarrià. (5)

En arribar el S. XX, al 1903, el tramvia es va electrificar i va mantenir el seu servei fins al 1945.

Fins ven entrat el S.XX aquests tramvies funcionaven a la manera tradicional: a demanda i sense parades establertes. Molta gent del Farró aprofitava els dos grans revolts que feia durant el seu recorregut pel barri (Saragossa/Guillem Tell i Saragossa/Juli Verne) per pujar o baixar, aprofitant que el tramvia reduïa la velocitat. Aquesta pràctica provocava no pocs accidents. Respecte això el nostre veï Joan Antoni Passaret recorda:

“El 17 era de via estreta, perquè dels normals no haurien pogut creuar-se amb l’amplada del carrer Saragossa. Recordo que pràcticament tothom pujava i baixava del tramvia en marxa, no calia esperar tan amunt per baixar perquè la velocitat en que anava des de Francolí en amunt, permetia poder baixar. Teníem la precaució de fer-ho sempre per la plataforma del darrera, per si quèiem que no ens passes el tramvia per sobre. De baixada s’havia d’anar amb molt de compte perquè agafava molta més velocitat que de pujada”.

Les rosetes: petits vestigis del tramvia elèctric

A començaments del S XX l’electrificació del tramvia comportà la instal·lació d’ un seguit d’elements per la presa de corrent que al seu moment van aixecar bastantes protestes del veïnat. 

A la fotografia de Sant Medir del 1925 que vam analitzar en aquesta secció podem veure nombrosos cables elèctrics que travessen al carrer de banda a banda i que es sustenten en unes grans columnes de ferro forjat. D’aquestes columnes encara en podem veure algunes que s’han conservat com a record (6).

Més discretes que aquestes enormes torres, tenim les rosetes que són les fixacions del cables de tramvia a les parets del carrer. Entre torre i torre, els cables es fixaven a les parets de les cases amb aquestes petites peces de ferro forjat que, per la seva forma, recorden als rosetons de les esglésies. Les dels primers temps son de disseny molt elaborat: petites mostres de la vàlua dels forjadors. Més endavant és van anar simplificant.

Es posaven cada 25 metres en els trams rectes i cada 8 o 10 quan el trajecte feia un revolt. Pel que fa a l’alçada es situaven a 3 o 4 metres del terra, més o menys a l’alçada de l’entresol de les cases. Quan no hi havia paret o quan, més sovint del que podríem creure, la propietat de l’edifici es negava a que li posessin les rosetes, els cables es fixaven a pals de fusta. 

Amb tot això el tramvia elèctric comportava l’aparició de moltes andròmines al carrer i força molèsties al veïnat. Tot i que entre la fixació i el cable sempre hi havia un aïllant de ceràmica per evitar curtcircuits, aquests cables anaven a parar al tròlei, la barra de coure a la que es connectava el tramvia i per la que passava un corrent continuo de 600 volts (7). Al pas del tramvia, el tròlei deixava anar una mala fi de guspires i espurnes de foc. Això afegit al soroll i al perill d’ accidents devia fer que l’ambient al carrer Saragossa, que en aquell temps era el centre comercial del Putxet i el Farró, no fos gaire pacífic. També es veritat que més sorolls, fums i calor deixava anar el tramvia de tracció a vapor, així que, qui no es consola és perquè no vol.

Avui, discretes i callades, les rosetes que encara queden a les parets d’algunes cases antigues són el testimoni mut d’aquell passat tan sorollós. Aquí us en deixo un parell situades a les parets del carrer Saragossa. A veure si les trobeu. Us puc dir que estan entre Septimània i Pàdua.

Més informació sobre el model de tramvia

Afegeixo aqui la postal que ens ha enviat el company Alberto Franco on es veu que molt probablement el malhaurat tramvia de la nostra fotografia era una Jardinera model 336/180 de l'any 1906.

Una vegada més l'Alberto, gran col·leccionista de postals, ens fa veure com aquestes ens poden aportar informació molt valuosa.

Moltes gràcies.

Notes

(1) El 27 d’agost del 1927 La Vanguardia va publicar un extens article sobre l’accident que podeu veure reproduit a Arisa, P., 2021, Greu accident del tamvia 17 al carrer Saragossa, Coses del Farro, nº15, Sant Jordi, pàg. 21.

(2) La Publicitat, 20 de desembre del 1927

(3) Així es pot veure en el mapa “xarxes de tramvies del 1888” publicat a: GONZALEZ MASIP A., 1997, Els tramvies de Barcelona. Dels orígens a 1929), Col·lecció Camí Ral n.10, Rafael Dalmau, Editor, 1997, pag. 46

(4) GONZALEZ MASIP A., ob. cit., mapa “La xarxa de tramvies el 1911”, pag. 89

(5) AMDSG3_ 360. Jordí Jové. Entre 1890 i 1905

(6) N'hi ha una molt bonica a la plaça de Figuerola que recorda el pas del tramvia del Putxet que anava pel carrer Bertran.

(7) FABRE, J. i HUERTAS CLAVERIA, 1992, Noticiari de Barcelona. De l'Exposició Universal als Jocs Olímpics, Ed. La campana, Barcelona

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

Aniversari de Josep Comas i Solà 2022: Guerra a la guerra

El 17 de desembre és l’aniversari del naixement de Josep Comas i Solà. Aquest any en faria 156. 

Quan vaig acabar la sèrie La petita historia de la Vil·la Urània em vaig proposar celebrar cada any aquesta efemèride tal com fan moltes associacions i afeccionats a l’astronomia. Jo d'astronomia no en sé gens, així que ho faré utilitzant molts materials, anècdotes i històries que em van quedar al tinter i que tenen a veure amb en Comas ciutadà. 

Aquest any, en que altre cop ens veiem abocats per la guerra a la violència i la barbàrie, és molt oportú recordar el compromís que en Comas va mantenir amb el pacifisme d’entre guerres, participant activament en la fundació i les activitats del Comitè Català Contra la Guerra. Aquest comitè era la delegació catalana del Comitè Mundial de Lluita contra la Guerra Imperialista[1].

A inicis dels anys 30 un petit grup de pacifistes agrupats en el Comité es va fer un tip d'organitzar actes i conferències per la pau. En aquest actes es solia completar la conferència amb la representació de l’obra de teatre “Maleïdes les guerres” d’Amat i Millà o amb la projecció de la pel·lícula “Por la paz del mundo". 

Al primer número de la revista “Guerra a la Guerra” editada per aquest col·lectiu, publicat al juny del 1933, hi trobem un article de Comas que, llegit des del present, ens ajuda a veure l’únic camí possible.

Capçalera del document citat, que es troba a la Biblioteca del Pavelló de la República

Us el transcric sencer com a regal d’aniversari.

Contra la guerra

Ben lamentable és que després de dos mil anys de civilització i malgrat les invencions meravelloses que tant honoren la humanitat s’hagin d’acoblar encara els homes de bona voluntat per a difondre arreu un clam contra la guerra. La Guerra! Expressió iniqua que equival a la claudicació de la intel·ligència, a la degradació de les virtuts que conflueixen en el bon ordenament de l’esperit humà. I en dir guerra no em refereixo solament a la guerra imperialista o a la guerra entre nacions inspirada per la cobdícia dels dirigents, sinó a tota mena de violència.

La violència, que és una de les formes de la crueltat, neix d’un impuls del subconscient, d’un impuls adormit en les nostres cèl·lules cerebrals i que persisteix com a herència deplorable d’aquells temps en que l’home, a penes diferenciat de la bèstia, no manifestava gairebé altres activitats que la lluita ininterrompuda per l’existència material, contra l’hostilitat de les feres i contra l’hostilitat del clima. Per una llei malaurada, aquesta lluita, fins a cert punt justificada en aquells temps remots donada la rudimentària intel·ligència de l’home de les cavernes, cristal·litzà en l’esperit humà en forma d’un psiquisme pervers, en la desaparició dels sentiments generosos i de compassió, d’aquests sentiments que anomenem humanitaris, així com en el desenrotllament de l’egoisme, dels odis i de les venjances.

Aquesta crueltat ingènita la veiem portada a la pràctica per la infància i pels grans, encara que sortosament en minoria, turmentant les besties, incendiant els edificis, fruint davant d’espectacles sanguinaris i repugnants. És una malaltia mil·lenària i col·lectiva que no té altra remei eficaç que la cultura general. Respirant un ambient absolutament materialitzat, molts no veuen en l’existència altre destí que uns quants anys de vida miserable entre dues tenebres infinites, i l’home es llança, llavors, a fruir en el possible en aquesta curta vida, siguin els que siguin els mitjans emprats per obtenir aital goig.

Però jo tinc la convicció que si dintre d’aquests esperits embotats per la incultura i per l’ambient deprimit que respiren hi penetressin aquestes altres emanacions pures, aquestes ensenyances sublims que brollen de la contemplació conscient de l’univers, d’aquest univers ple de llum, de vida i de grandesa, entrarien en ressonància unes ideologies fondes, endormiscades, que també existeixen en el fons de tot cor humà i, com si es despertessin d’un mal somni, veurien el món a traves d’un altre prisma, sentirien com llurs ànimes s’omplien d’optimisme i de bondat, veurien les coses en el seu veritable valor i desapareixerien les manifestacions vulgars de la ira, de l’enveja, de la violència, de la indelicadesa.

Abominem de totes les guerres, oprobi de la humanitat; de les guerres entre nacions, de les guerres civils, de les lluites socials enverinades pels agitadors i pels egoistes.

Hi ha una justícia immanent que mai no es podrà destruir perquè és una llei fatal i per tant inexorable, que ens diu que així com la Naturalesa resol tots els problemes per la lògica, també tots els litigis entre els homes tenen sempre una solució justa i cordial. Fem els homes bons i raonables i les guerres s’acabaran. Voler resoldre les qüestions per la força és equivalent, no solament a no resoldre-les, sinó a complicar-les.

Per a obtenir aquest millorament universal de les col·lectivitats i dels seus dirigents, millorament que forçosament serà lent però indefectible, cal educar espiritualment als infants i aquesta missió correspon als pares i molt especialment als mestres. Aquest treball, que ha de començar en els primers anys de la vida i continuar-se en les generacions adultes, portarà sense cap classe de dubte, una altra visió de la vida a la col·lectivitat humana, amb la consegüent maledicció de la guerra en tots els seus aspectes; i els dirigents dels pobles, alliçonats pels seus conciutadans i per impuls propi, procuraran desenrotllar llurs energies en pro de la fraternitat universal, arribant així a la supressió complerta dels instruments de destrucció.

JOSEP COMAS I SOLÀ 

1932. Josep Comas i Solà a l'Observatòri Fabra

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Trobareu més información sobre aquest tema al post Petita Història de la Vil·la Urània 4: Una casa per la ciència (1899-1937). Josep Comas i Solà, el ciutadà

ENDERROC DE LA TORRE D’EN JERONI GRANELL AL CARRER DE PUIG-REIG (Febrer de 1978)

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 

Inici de l’enderroc de la casa dels Granell al carrer de Puig-reig nº 7. 

Febrer 1978. (Arxiu Pep Arisa)

La fotografia que us mostrem avui, potser tècnicament no és gaire bona però té, pensem, un interessant valor documental. És el testimoni gràfic de l’inici de l’enderroc de la casa familiar que en Jeroni Granell i Barrera va fer construir al nostre barri, concretament al carrer de Puig-reig número 7.

L'inici d'una saga d'arquitectes

Jeroni Granell i Barrera (Barcelona 1803 - 1877). Va ser un mestre d’obres -titulat l’any 1835- i agrimensor -amb títol del 1836- de la Real Academia de San Fernando. 

Titulacions d’en Jeroni Granell al Llibre de Registres de la Real Academia de San Fernando. (Biblioteca virtual Miguel de Cervantes)

Fou, així mateix, el primer d’una llarga nissaga de reconeguts mestres d’obres i arquitectes dels segles XIX i XX (1).

A Barcelona tenim una singular obra d’en Jeroni Granell i Barrera, projectada l’any 1864: el Passatge Permanyer, entre els carrers de Llúria i Pau Claris. Un conjunt de cases de tipus anglès alineades a banda i banda, amb un petit jardí al davant, que son tota una relíquia d’aquella època. Obra seva, de l’any 1869, és també l’edifici de les Germanetes del Pobres de la plaça de Tetuan de Barcelona. Granell i Barrera va ser, així mateix, professor de l’Escola de Mestres d’Obres que funcionà, a la Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, del 1850 al 1871. 

La vinculació d’en Jeroni Granell i Barrera amb el nostre barri -per la documentació que hem trobat- venia ja de lluny, doncs el gener de 1850 projectà i dirigí la reedificació de diverses cases, possiblement les primitives cases d’en Silvestre Farró (2) per a en Antoni Mª Volart al carrer Farró. 

Projecte, signat per en Jeroni Granell, per a reedificar les “cases d’en Farró”.

Exp. nº 1850/0003, gener de 1850. Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG)

Tres cases desaparegudes al carrer Puig-reig

Però tornem a la fotografia. El carrer de Puig-reig, rebé inicialment el nom de Santa Teresa quan en Joaquim Ferret i Mandri l’urbanitzà, juntament amb d’altres zones del barri, els anys 1849 i 1850. El nom de Santa Teresa es va canviar, l’any 1907, pel de Puig-reig per tal d’evitar la duplicitat de noms entre els carrers dels pobles del Pla de Barcelona, agregats a partir del 1897 i els de la pròpia ciutat comtal.

En aquest carrer, en Jeroni Granell i Barrera hi projectà i construí tres cases:

La primera es va començar a edificar, el maig de 1851, en una parcel·la de l’anomenat “Camp d’en Usich”, limítrofe al carrer acabat d’obrir (en la documentació als arxius municipals, els pocs edificis construïts encara no estaven numerats). L’obra era un encàrrec del propietari del terreny, en Joan Domènech. 

Detall del projecte de la casa d’en J. Domènech al carrer Puig-reig. Maig de 1851. (AMDSG)

La segona, aquesta per a ell i la seva família i la protagonista de la nostra fotografia, també ocupava una parcel·la del mateix “Camp d’en Usich” (segurament una gran extensió de terreny que es degué anar venent en fraccions més petites). En Jeroni Granell i Barrera hi projectà i començà a construir, el juliol de 1851, una bonica casa amb un petit pati davant i un gran jardí al darrera. 

Detall del projecte de la casa d’en Jeroni Granell al carrer Puig-reig. Juliol 1851. (AMDSG)

L’edifici, d’estil eclèctic, incorporava detalls i elements d’estil clàssic i altres de caire arabitzant, com una gran cúpula semiesfèrica. L’escriptor i crític d’art Alexandre Cirici en el seu llibre Barcelona pam a pam (3), l’any 1971, ens descriu aquesta casa com un exemplar intacte de neoclassicisme romàntic del 1851. Aquesta vil·la està decorada amb relleus de terra cuita. Al jardí del darrera hi ha un brollador al mig, encerclat per una baraneta de ferro i uns bancs al voltant on ja, el 1971, no es distingeixen les pintures d’evolució medievalesca que hi havia, amb paisatges vistos a través de calats gòtics. 

Si comparem els detalls del projecte del 1851 (arcs i decoracions de les finestres i porta, les 4 “columnes” d’un i altre costat de l’entrada, els pilars de la tanca d’accés,...) amb els que encara es poden veure a la fotografia, es pot apreciar que la casa d’en Granell s’ajustava força al dibuix del projecte.

Desgraciadament d’aquesta original torre ja no en queda res. El febrer de 1978 s’enderrocà –amb tots els permisos en regla- per a construir-hi, al seu lloc, el bloc de pisos que avui hi podem veure.

Encara, al carrer de Puig-reig, en Jeroni Granell i Barrera hi va construir el maig de 1852 una tercera casa. Va ser un encàrrec d’en Ignasi Coll un altre propietari d’una parcel·la, també, al “Camp d’en Usich”.

    Detall del projecte de la casa d’en I. Coll al carrer Puig-reig. Maig 1852. (AMCB)

La casa de Jeroni Ganell a les pintures de Josep Amat

Sobre la casa d’en Jeroni Granell encara hi podem afegir alguna imatge més. Abans d'anar a viure al Putxet, on ara hi ha la fundació que porta el seu nom (4), el pintor Josep Amat tenia tres cases llogades a la cantonada entre Puig-reig i Jules Verne. Aquets carrers i alguns dels seus detalls, que es veien des del seu estudi, eren els que sovint pintava i la casa d’en Granell, que tenia al davant -a l’altre costat del jardí-,, és objecte de molts dels seus quadres.

Al quadre Jardí nevat de Juli Verne pintat, l’hivern del 1937, el jardí de la casa dels Amat esta vist des de l’escala que unia el jardí amb el taller. Hi podem veure, a l’altre costat del carrer, la balustrada i la cúpula que coronaven la casa d’en Jeroni Granell.

                       

                Josep Amat 1937. Jardí nevat de Juli Verne (Col·lecció Família Amat) 

La mateixa composició que el quadre anterior però pintat a la tardor amb els verds i grocs de les fulles tardorenques la trobem a l'obra Jardí de Juli Verne, del 1938. Hi reconeixem la casa d’en Granell amb la cúpula i la balustrada.

Josep Amat 1938. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A la dreta de l'obra Des del meu taller, pintada el 1944, es veu la casa d’en Jeroni Granell amb la seva característica cúpula semiesfèrica.

Josep Amat 1941. Des del meu taller (Col·lecció particular)

Una nova vista dels jardins de Juli Verne i de la casa d’en Granell des de l’escala que comunicava el jardí amb l’estudi del pintor la veiem a Jardí de Juli Verne, de l’any 1944.

                             Josep Amat 1944. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A Carrer Puig-reig, del 1946, a la dreta del quadre, també s’hi endevina un tros de la balustrada del terrat i la cúpula de la casa Granell.

Josep Amat 1946. Carrer Puig-reig. (Col·lecció particular)

A L’escala del taller, pintat l’any 1951, Amat ens presenta un tema i visió recurrent amb una orientació i composició completament diferent de les anteriors. La barana, l’arbre, un tros de jardí i les cases de davant, entre elles la d’en Jeroni Granell.

Josep Amat 1951. L’escala del taller. (Col·lecció Família Amat)

Sobre la vinculació d’en Josep Amat amb el nostre barri us convidem a visitar el post Josep Amat Testimoni d'un paissatge fugisser. Un emotiu i ampli testimoni, des de la seva perspectiva artística, d’uns indrets, racons i paisatges que -com la torre d’en Jeroni Granell-, malauradament, només perviuen en les seves obres i en el nostres records.

Això si que no ens ho podran “enderrocar” mai...!!!

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Us en fem un petit resum:

- Jeroni Granell i Mundet (Barcelona 1834-1889). Mestre d’obres -titulat el 1854-, fill del nostre protagonista. Autor de nombrosos edificis com la Biblioteca-Museu Victor Balaguer i Col·legi Samà dels escolapis a Vilanova i la Geltrú, església parroquial de Moja al Penedès, Hospital d’Oliver d’Alcoi, el desaparegut Palau d’Exposicions de Belles Arts a la Gran Via de Barcelona, l’Asil de les Germanetes dels pobres del carrer de Casp de Barcelona, la casa Manuela Gandia a Rambla de Catalunya 18, xamfrà amb Gran Via, la parròquia de Sant Eugeni al carrer del Comte Borrell, participà en el trasllat del monestir de Santa Mª de Jonqueres a l’actual església de la Concepció, l’edifici de l’actual Direcció General de la Policia de la Via Laietana (tot i que alguns atribueix aquesta obra al seu pare), la casa d’Emili Vidal a la Gran Via, entre d’altres.

-Jeroni Ferran Granell i Manresa (Barcelona 1867- 1931). Fill d’en Jeroni Granell i Mundet. Arquitecte -titulat el 1891-, les nombroses obres del qual s’han ja de situar clarament dins del corrent modernista com la casa Santaló al c/ gran de Gracia 35 (1895); casa Jaume Forn c/ Roger de Llúria, 82 i 84 (1900); c/ Girona, 122 (1900); c/ Mallorca, 184-188 (1901-1903); casa Garrut Planas, c/ Gran de Gracia 61 (1903); Gran Via de les Corts Catalanes, 582 (1903) que va patir una transformació als anys 50 i que han estat recuperades magistralment; casa Rossend Capellades al c/ Bailèn, 127 (1904); casa Joan Palmerola, c/ Casp 45 (1904-1905); c/ Gran de Gracia núm. 262 i 264. A més d’aquestes, al nostre barri, hi tenim la casa del carrer de Pàdua 75, una de les finestres de la qual ha inspirat i és l’emblema del nostre blog (Vegeu Una joia modernista: Pàdua 75). Va regir, també, una important empresa de vitralls coneguda com Rigalt i Granell.

-Jeroni Granell Bartomeu (Barcelona 1892-1973), també arquitecte i constructor de vidrieres, continuador del taller de vitralls esmentat i fill de l’arquitecte Jeroni F. Granell Manresa.

La presència de tants Granell dedicats a l’arquitectura, al disseny i a la construcció, comporta una dificultat a l’hora d’establir l’autoria de molts projectes realitzats atès que la major part d’ells estan signats únicament amb el nom i cognom de Jeroni Granell (no és el cas dels del carrer Puig-reig on, clarament, hi consta a la signatura: “Geroni Granell Barrera”).

(2) Vegeu l'analisi de la fotografia La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

(3) Alexandre Cirici. Barcelona pam a pam. Editorial Teide. Barcelona 1971. Pàg.143.

[4] Fundació Amat: carrer Manacor 10,