Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris modernisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris modernisme. Mostrar tots els missatges

30.11.21

La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró.

Ja ho deia Pedro Navaja: “La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida' ¡ay, Dios!”. Ves qui ens ho havia de dir als components d’una revista de barri, que surt un cop cada 6 mesos que, de sobte, encertaríem un tema de plena actualitat.

Dons si, el nº16 de Coses del Farró què sortirà per la Festa Solidària i en el que ja fa molts mesos que treballem, conté un tema de rabiosa actualitat al barri: la casa Tosquella. Ara us explico com va anar tot.

La Casa Tosquella amb el seu aspecte actual 

Façana est de la Casa Tosquella l'any 1909 
© Fons fotogràfic d'Eduard Maria Balcells que els seus hereus van llegar a l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), publicada a El Jardí de Sant Gervasi 22 de gener del 2021

Ja fa uns mesos que els veïns que impulsen la Plataforma Pacifiquem Ballester es van posar en contacte amb l’Associació Veïns Farró per compartir temes sobre la pacificació del tràfic i altres qüestions. Un dels acords que va sortir de les primeres reunions va ser dedicar aquest número de la revista a les relacions entre els Putxet i El Farró.

Dos barris germans amb una història convulsa, feta d’afinitats i lligams i també de discontinuïtats i escissions. La contundència de la Ronda del Mig com a ferida i com a frontera, i la mateixa evolució al llarg de la història de la divisió administrativa  expliquen una tensió apropament-allunyament que caldria resoldre esborrant fronteres físiques i mentals, millorant els accessos i les relacions.

Tan bon punt vam començar a treballar més a fons en els continguts de la revista, la casa Tosquella va aparèixer com a espai central de la reflexió. El dia 18 d’octubre és va fer una Taula de Barri a la Vil·la Urània amb representants del dos barris i allí va emergir amb força la reivindicació de la intervenció pública per resoldre la vergonyosa situació d’aquesta “joia modernista a la venda a Wallapop”[1]. Trobareu les característiques arquitectòniques de la casa i la història dels seus estadants molt ben explicada per en Pep Arisa a la parada nº 10 de l’itinerari pel carrer Vallirana.

A la tardor del 2021, la desaparició de la Maria Dolors Castells el 2018, darrera habitant de la casa que la va estar defensant numantinament de l’enderrocament[2], i els intents fallits de l’actual propietat de vendre-la al mercat lliure, havien portat l’edifici a una situació d’impàs. El fantasma de l’abandonament indefinit fins que, malgrat la seva condició de Bé Cultural d’Interès Nacional, ja no hi hagués res a protegir, planava tristament. 

Tant el seu valor artístic, com la seva ubicació a la cruïlla entre el renovat carrer Ballester i l’emblemàtic carrer Vallirana, ens feien imaginar el paper de nova centralitat que podia jugar com lloc de trobada entre els veïns d’un banda i altra de la Ronda, si es convertia en un equipament. Com un pont que ajudés a esborrar la frontera que durant tants anys ha suposat l’existència d’una tremenda autopista urbana.

Un somni al que, reivindicatius com som, no pensàvem renunciar fàcilment. Així ho vam escriure, invocat el dret de tanteig i retracte sobre la venda que tenen les institucions públiques en un cas com aquest. Feia molts anys que el tema s’arrossegava però no semblava que hi hagués una resolució propera.

Tanmateix, a primers de novembre, quan ja teníem tots els nostres articles escrits i pràcticament a impremta, una filtració va saltar als diaris[3]. “L’Ajuntament de Barcelona torna a mantenir converses amb els propietaris per comprar la Casa Tosquella”. 

I la cosa va anar depressa. El 18 de novembre el districte va convocar a les entitats dels dos barris, a les 9 del matí, a la porta de la casa. Els va convidar a entrar al jardí i allí el regidor Albert Batlle va anunciar l’acord municipal que decidia la compra de la Casa per rehabilitar-la i fer-ne un equipament especialment dedicat a la gent gran del districte 

“L’adquisició de la Casa Tosquella permetrà destinar-la, un cop rehabilitada, a un ús públic. Representa una oportunitat per, d’acord al Pla d’Equipaments del Districte, corregir el dèficit d’equipaments i principalment els destinats a la gent gran detectats al barri del Putxet i del Farró, un dels barris on més creix la població de més de 65 anys i en índex de solitud. Atesa la qualificació, la situació i la seva superfície, aquesta edificació seria idònia com a equipament de barri i específicament com a casal de gent gran. Un altre dels objectius del Districte és poder obrir els jardins de la finca a la ciutadania i guanyar d’aquesta manera un nou espai verd.“[4].


Albert Batlle, regidor del Districte, durant el comunicat del dia 18 de novembre del 2021. (Fotografia Ajuntament de Barcelona)

Representants de les entitats veinals al jardí de la Casa Tosquella el matí del 18 de novembre (Foto Ester Rodriguez)

Un altre cop una història que s’acaba bé, o que comença bé. Acaba un llarg procés d’abandonament, desídia i vergonya col·lectiva. Comença un camí, esperem que no gaire llarg, cap a la rehabilitació i la definició dels usos del nou equipament que, si les coses es fan ben fetes, podria ser una puntada d’or en aquest recosir el trau obert entre el Putxet i el Farró que és la Ronda del Mig.

Pel que fa a la rehabilitació la Casa Tosquella és tot un repte perquè una part molt important del seu valor no està tan en l’estructura com en la profusió de detalls ornamentals. Les pintures dels sostres, els vitralls de les finestres, les portes de fustes nobles, els exquisits tancaments de forja, les ceràmiques vidriades de la coberta del torreó. Tot molt malmès, però tot imprescindible perquè expressa la forma com l'artesania s'agermana amb l'arquitectura per produir un resultat resplandent.  Aquest cop no ens podem permetre que la manca de pressupost, les preses o les idees peregrines de “ves-a-saber-qui” ens deixin només una l’estructura pelada. 



Fotografies de detalls ornamentals de la Casa Tosquella publicades a Instagram per Modernisme.cat

Pel que fa als usos no em sembla malament que és prioritzi un equipament per la gent gran. Però la gent gran ja hem afirmat i demostrat àmpliament, en el cas de Vil·la Urània per exemple, que, per nosaltres, el millor “casal d’avis” és un centre cívic intergeneracional i obert a tothom on es té especial cura per atendre i integrar a les persones grans. 

No es tracta de programar activitats per la gent gran sinó de vetllar per facilitar l’accés de la gent gran, especialment de la més aïllada i vulnerable, a tota mena d’activitats, sobre tot d'aquelles en que les grans persones poden ser agents actius de la comunitat. Projectes com Radars podrien ajudar. També podrien ajudar mesures tan senzilles com que la inscripció pugui fer-se també de manera presencial.

Tot això ho podem aconseguir si el futur de l’equipament es defineix a partir d’un procés participatiu i si la seva forma de gestió incorpora les bones experiències de gestió participaciva que ja tenim al districte (Casa Orlandai, Vil·la Urania). 

Us explicaré el meu somni. És un esplèndid vespre de tardor i, a poc a poc, es va fent fosc. La casa llueix magnífica, dolçament il·luminada de manera que ressalten els vitralls de les finestres. La gent s’afanya a acabar les activitats perquè a les vuit hi ha jam session i ningú se la vol perdre. Avui han vingut els músics d’una famosa banda amateur, tots bastants granadets, i també alumnes de l’escola de música del barri. Els agrada molt tocar junts. 

Els participants del programa de mentoring, on professionals i empresaris sènior assessoren a joves emprenedors, es van acomiadant. Els del grup de restauració de mobles antics s’afanyen a recollir les eines. Els del Taller d'Història de Sant Gervasi queden per la propera sessió. L’Antònia i la Carme han arribat una mica aviat, amb temps per fer un cafè. L’Antònia, voluntària del projecte “Anem-hi junts”, ha convençut a la Carme, que mai surt de casa, per assistir al concert i vol tenir temps per mostra-li una mica la casa i tot el que s’hi pot fer. Passejant per Ballester arriben grups de veïns del Putxet. Els del Farró venen per Vallirana i creuen Mitre pel pas amb semàfor que hi ha just davant de la casa. 

De sobte la trompeta i el saxo esclaten a l’aire. Don’t Get Around Much Anymore.



Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1]MATEU PARRA, J. 2019, Modernismo de segunda mano en Whallapop, El Periodico, 22 de abril 

[2] ANGULO, S., 2012, Una anciana de casi 80 años vive asediada por okupas, La Vanguardia, 10 de marzo ; i també DIAZ, R., 2021, La Casa Tosquella, contradiccions entre un bé patrimonial protegit i la ruïna, El jardí de Sant Gervasi, 22 de gener 


[4] AJUNTAMENT DE BARCELONA, Comunicat de premsa, 18 de noviembre del 2021, Barcelona comprarà la Casa Tosquella, un edifici modernista del barri del Putxet. 



31.3.21

El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

Aquest  post no és només per llegir a casa, és per anar a passeig

Pep Arisa

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Prosseguim el nostre itinerari pel carrer Vallirana des del carrer Francolí, que antigament era conegut com a carrer del Camp, fins a la Ronda....i una mica més amunt.

Fa uns anys, els passats 40 i 50, al número 45 que fa xamfrà amb el carrer del Francolí, hi hagué la PELUQUERIA PARA SEÑORAS “SERRA” que, segons un anunci del Programa de la Festa Major de l’any 1944, “...es sinónimo de distinción por el servicio esmerado y económico...”. Avui encara hi ha una perruqueria per a senyores, la perruqueria LAURENS. 

A l’altre xamfrà del costat muntanya, hi hagué la polleria de la Gregoria que a més de carn d’aviram venia també ous. 

L’edifici del número 47, s’ha rehabilitat recentment (2017-2019). Aquest treball, liderat pels arquitectes Pere Buil i Toni Riba, va ser seleccionat per al Premis FAD 2019. Es tracta d’una casa, construïda l’any 1923, de planta baixa, dos pisos i terrat. És un edifici discret però que mostra l’estil noucentista de l’època, amb portes i finestres de llindes semiesfèriques i decoració simple. Coronant la façana hi podem veure un frontó semicircular amb una singular obertura. Les baranes dels balcons i la porta d’entrada son de ferro fos o treballat. 


Vallirana 47


Parada nº 1: Les “targes d’escala” el DNI de moltes cases.

Al número 49 trobem una casa senzilla, de baixos i un pis. Per les dues portes de la façana, deduïm que son dos habitatges independents. Al terrat en destaca una balustrada de ceràmica.

Per la “tarja d’escala” [1] de la porta que, suposem, dona accés al primer pis (i al terrat) sabem que la casa és de l’any 1870. La barana del balcó, la reixa de la finestra dels baixos i la “tarja d’escala” són de forja.


Vallirana 59

Al número 50, on encara avui hi ha una peixateria, hi tingué durant molts anys la seva la Balbina, que presumia de servir els millor peix fresc i marisc del barri.

Ben a prop, al número 54, hi tenim una casa que inicialment devia ser de planta baixa i un pis i, després se n’hi va afegir un altre. La decoració és senzilla: el baixos tenen les parets arrebossades imitant carreus, mentre que les del primer pis són únicament arrebossades; les llindes de les obertures tenen un discret relleu decoratiu; les baranes del balcó i de les dues finestres dels baixos són de forja. La porta és també metàl·lica i força treballada. Una franja decorada, a la zona dels antics respiradors del terrat, va d’un extrem a l’altre de la façana. 

El segon pis, es veu clarament que és un afegit posterior (possiblement de l’any 1946).


Vallirana 54


Parada nº 2: Dues cases de pisos i una bonica torre. 

Al número 55, hi trobem un edifici d’habitatges plurifamiliars construït, segurament, l’any 1909 pel mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa. 

Aquesta casa, de tres pisos i un local comercial a la planta baixa, va ser promoguda per Enrique Hugas i Klán un rendista que, com veurem, vivia en una torre d’aquest mateix carrer.

Els detalls constructius i ornamentals de la façana, amb motllures florals a les llindes, es van repetint i són idèntics o molt similars als que anirem veient en diferents cases del carrer [2].

En destaca el balcó corregut de la primera planta, amb barana bombada de serralleria i peces decoratives de xapa estampada i retallada i els dos d’iguals característiques, però semicirculars, que hi ha en cadascun dels pisos superiors. Fa la impressió que el punt culminant del coronament ha estat mutilat. 

L’any 1956, a la botiga dels baixos, s’hi establi una indústria torrefactora de cafè que perfumava sovint, amb els seus aromes, tot el barri: el “Tostadero Rio Grande”, que va tancar fa uns anys.




Vallirana 55

Pràcticament davant, al número 56, hi tenim un altre edifici gairebé bessó del que acabem de veure, fet pel mateix mestre d’obres en Josep Masdéu i Puigdemasa. És de l’any 1909 i promogut pel mateix propietari, Enrique Hugas. 

En aquest cas l’obra consistí en la remunta de quatre pisos (el darrer endarrerit de la línia de façana) sobre una casa ja existent i la reforma de la façana.

Com a l’edifici d’enfront, el primer pis té un gran balcó corregut, amb baranes de forja bombades, i el segon i tercer pisos, tres balcons semicirculars en cadascun d’ells. Els detalls ornamentals, relleus motllurats de temàtica vegetal a les llindes i acabats de serralleria son calcats als de la casa de davant. En aquest edifici,de forma més evident, la culminació del coronament de la façana també sembla que ha estat escapçada.

Només hem localitzat la data de la llicència d’obra per a la construcció d’aquesta casa, d’abril de 1909, però és molt possible que les dues cases (aquesta i la del davant) es fessin alhora.

A aquesta casa hi hagué durant un temps l’Acadèmia Balmes, on el mestre Joaquim Aulina al matí preparava nens de 6 a 10 anys per l’ingrés al batxillerat i a les tardes feia el que en deien repàs .


Vallirana 56.

A l’altra banda del carrer, la casa del numero 57 és, tot i la seva senzillesa, una bonica casa. És un edifici d’una sola planta tot i que, posteriorment s’hi ha afegit endarrerit de la façana un primer pis amb un tancament modern que, tot i contrastar amb el vell edifici, ajuda a destacar-ne l’estil. 

De la planta baixa en destaquen les obertures de la porta i les finestres, amb les llindes semicirculars i les treballades reixes de forja d’aquestes últimes. L’arrebossat de les parets imita, a la zona de la porta, carreus de pedra i a cada extrem de la façana i podem observar unes lesenes o bandes verticals també simulant carreus.

Els antics respiradors i la balustrada del terrat, segurament fets de terracota, donen un toc de singularitat a la casa. Els dos pilars centrals de la barana estan coronats amb uns florits testos d’obra.

No hem pogut esbrinar l’any de construcció, ni l’autor del projecte d’aquesta casa.


Vallirana 57.

Al número 60 hi ha des de l’any 1934, la IMPREMTA SALVADÓ. L’impressor que posa damunt del paper, en negre sobre blanc o en colors, les publicacions que editem des de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri. Actualment és la tercera generació d’aquesta família qui continua, encara, davant de l’empresa. 


Parada nº 3: Casa Enrique Hugas.

Una mica més amunt, ens aturem davant del número 61. És la casa-torre de l’Enrique Hugas, el ric propietari de moltes de les cases, amb pisos de lloguer, del carrer.

L’any 1909 és va fer construir, per a ell i la seva família, una senyorial casa-torre. El mestre d’obres va ser, ho endevineu?... el seu constructor de capçalera, en Josep Masdeu i Puigdemasa.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar de planta baixa amb jardí posterior, pis principal, pis del servei i golfes. Una composició simètrica seguint els corrents i els cànons socials de l’època tot respectant la jerarquització dels espais que necessitava la classe promotora: la planta baixa -on es feien els actes socials- comunicada amb el jardí, el pis principal -amb els espais i dependències més íntimes-, el pis destinat al servei, amb les golfes i el terrat. 

Tot i que l’ornamentació de la façana és similar a la que hem anat veien en moltes de les altres cases, en aquest cas els carreus rugosos d’estuc i els relleus al voltant de les obertures, llindes de portes, finestres i respiradors de la cambra d’aire del terrat, semblen destacar més.

La casa està coronada amb una barana, sinuosa i decorada, que culmina amb un tirabuixó proper a les creus gaudinianes.

A l’interior es conserven, en molt bon estat, sostres motllurats originals, algun d’ells policromats i antics arrambadors de ceràmica.

La façana del pati interior, més sòbria, s’obre sobre un gran jardí a través d’una galeria amb dos nivells [3].

Fa anys, en aquesta casa hi residí una comunitat de monges de la Congregació de Jesús Pacient que actualment son a Can Trilla del carrer Gran de Gràcia. Al llarg de molts anys aquest edifici ha estar ocupat pel Centre de serveis a la gent gran Vallirana 61.


Vallirana 61. 

Davant, al número 64, hi havia el Taller metal·lúrgic d’en Julio de No. El taller era al baixos i en un altell hi tenien la vivenda. Hi produïen peces per a cafeteres i calderes de calefacció.


Anunci del taller Julio de No a La Vanguardia del 22-11-1955, pàg. 19

Al número 65, fent cantonada amb la placeta, hi havia una lleteria que utilitzava el jardí de la casa per tenir-hi un petit estable amb 4 o 5 vaques. Era la vaqueria de l’Antonio i la Victoria. Venien una llet i una nata boníssimes que, mentre la dona venia a la botiga, el lleter anava repartint pel barri. 

Travessem la plaça de Sant Joaquim, on també hi ha algun edifici modernista, com la Casa Saperas del 1910, atribuïda al mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez i promoguda, també, per en Enrique Hugas. Una mica més amunt, al número 75, hi veurem un altre edifici d’aquests mateixos autor i promotor. 


Parada nº 9: Abans de sortir del barri.

Des de la plaça de Sant Joaquim en amunt, principalment pel costat de la dreta, hi trobem un seguit de cases interessants.

Al número 70, fent xamfrà amb la plaça, hi ha una casa de planta baixa i pis, de molt bon aspecte. És la casa d’en Ramón Cuyàs [4]. Tenim la impressió que es tracta de dos habitatges independents. Els baixos amb la seva pròpia porta, amb una llinda semicircular, la reixa de forja i una finestra, també enreixada, que dona a la plaça. I el pis, amb una segona porta que en facilita l’accés i, segurament, també al terrat. A la planta de dalt hi ha dos balcons, un que s’obre a la façana principal i l’altre que ho fa a la plaça de Sant Joaquim. 

La barana del terrat està construïda per una balustrada de ceràmica o terracota.

No hem localitzat l’any de construcció, ni l’autor del projecte tot i que hem pogut documentar que, a primers del 1893, es va fer un condicionament de la façana [5]


Vallirana 70

Al costat, al número 72, hi trobem una bonica casa de planta baixa i un pis. En destaquen les llindes semicirculars de les obertures i els treballs de forja de portes, finestra i barana del balcó. A la façana, arrebossada, no hi ha cap altre detall que els respiradors, segurament de ceràmica, de la cambra d’aire del terrat. 

A la part del darrera de la casa, hi ha una alta torratxa coronada amb una balustrada de ceràmica. Aquestes cases, fins al número 76, tenen un jardí o pati posterior.

Tampoc hem sabut localitzar l’any de construcció, qui en va ser el propietari o promotor, ni l’autor del projecte.


Vallirana 72

Al número 74, continuant amb aquest seguit d’interessants torres, som davant d’una casa de planta baixa -destinat a local comercial (actualment hi ha un restaurant)- i un pis.

L’octubre del 1933, el llavors propietari Vicenç Baldrich, va fer una important obra de reforma i ampliació d’aquesta casa. S’hi va remuntar un pis, reformar els interiors i condicionar la façana. El projecte i la direcció de l’obra va anar a càrrec del Mestre D’Obres Jaume Sanllehy i Molist [6].

La façana està arrebossada imitant, als baixos i en unes sanefes verticals als extrems de l’edifici, carreus de pedra. 

La barana del terrat està decorada omplint, amb petites peces de ceràmica vidriada blanques i blaves, els panys entre pilars. 

El balcó del primer pis, corregut en tot l’ample de la façana, te dues obertures amb persianes de llibret i la barana bombada de forja.


Vallirana 74

Arribem davant del número 76. 

Al meu parer, una de les cases -d’aquest estil- més boniques del carrer. Segurament es tracta de la remunta d’un pis sobre una casa ja existent. No hem sabut esbrinar qui en va ser l’autor del projecte, el propietari promotor, ni l’any de construcció.

És d’un edifici de planta baixa i un pis, amb unes grans i treballades balconades d’obra a la primera planta i al terrat. Els respiradors de la cambra del terrat estan acompanyats d’una artística sanefa esgrafiada.

Hi podem veure, també, acolorits esgrafiats seriats amb figures geomètriques en els paraments llisos del primer pis, mentre que a la planta baixa la paret presenta un estucat -imitant un acabat d’obra vista fet de maó- amb una sanefa o faixa d’esgrafiats sota del balcó.

Les llindes i laterals de les portes i la finestra -amb reixa de forja- de la planta baixa, estan decorades amb unes motllures que ens recorden acabats gòtics. 


Vallirana 76. 

Al costat, al número 78, hi ha El Refugi de Sant Gervasi un bar-restaurant d’aquells “de tota la vida”. Inicialment el regentà en Lluís i la seva esposa (que els veïns més vells encara recorden) i, des del 2012, és la Carme qui en porta les rendes. És un indret tranquil i ideal per a fer-hi esmorzars, l’aperitiu o dinar-hi. 

Davant, al número 75, hi ha una nova casa promoguda per n’Enrique Hugas. Es tracta d’una reforma, afegint-hi dos pisos i condicionant tota la façana, d’una casa existent. 

El projecte, de l’any 1911, el va fer el mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez (que, aquell mateix any, edificà la Casa Santeugini del carrer de Septimània 33). Segurament, el propietari-promotor, encarregà una casa d’habitatges molt semblant -pel que respecta a l’estil i decoració de la façana- a les que ja tenia construïdes al mateix carrer; tot i que, en aquest cas, les ornamentacions florals semblen més abundants i ufanoses.

La planta baixa presenta tres obertures: una porta estreta i dos finestrals contigus. Al primer i segon pis hi ha balcons correguts, amb baranes bombades de forja molt treballades, mentre que els de les finestres de la planta baixa -alineats amb la façana- són de ferro fos. 

D’aquesta casa destacaríem, així mateix, l’element de coronament de la façana amb un pseudo-frontó de línies corbes i elements decoratius de caràcter floral.


Vallirana 75. 

Als números 79-81, on ara hi ha un bloc de pisos, hi havia, al número 81, la casa de Mª de les Neus Mansana, obra de l’any 1894 [7] del reconegut arquitecte Josep Domènech i Estapà. Aquesta casa, malauradament, entre els anys 1953 i 1954 es va enderrocar per a fer-hi el gran edifici, segons el projecte de l’arquitecte Joaquim Viladevall Marfà, que avui hi podem veure. 


Vallirana 81. Façana de la casa de Mª Neus Mansana segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (1894) (AMDSG)


Un altre dels element singulars que hi havia al llarg d’aquest carrer, com en molts altres del barri, eren els antics fanals [8]. Malhauradament, tot i l’interès de l’Associació de Veïns del Farró en que aquests es mantinguessin, l’Ajuntament inicialment els va respectar, però després -l’any 2013- els va fer desaparèixer [9].


Detall dels antics fanals que hi havia en aquest carrer.


Colla de Sant Medir passant pel carrer l’any 1989. Observeu, dalt a l’esquerra, els vells fanals (Foto Arxiu Colla Humorística)


A la cantonada de Vallirana amb Pàdua hi havia una “escola per a senyoretes” portada per les germanes Dolores i Teresita Sala, doña Dolores i doña Teresita com se les tenia que anomenar llavors. A aquella escola, de senyoretes distingides, hi va anar durant dos cursos (1916-1919) l’escriptora Mercè Rodoreda que vivia relativament a prop, al carrer de Manuel Angelon [10].

Arribem a la Ronda del General Mitre, on també hi conflueix el carrer de Pàdua, abans anomenat Sant Antoni de Pàdua.

La travessem.



Parada nº 10: Casa Tosquella. 

A l’altre costat, formalment fora del nostre barri i ja dins del de Putxet, als números 91-93, hi ha una veritable joia del modernisme barceloní: la Casa Tosquella. Es tracta d’una torre unifamiliar aïllada feta construir l’any 1889, pel comerciant enriquit a Amèrica, Antoni Tosquella, sota la direcció del mestre d’obres Joan Caballé. 

Va ser reformada [11], els anys 1906-1907, per l’arquitecte Eduard Mª Balcells i Buïgas que, amb una gran riquesa ornamental, li donà l’aspecte actual. La casa consta de planta baixa i un soterrani. En l’edifici es combinen els elements curvilinis i les línies trencades, propis de l’estètica modernista, amb altres de caràcter arabitzant. Les façanes són d’estuc de calç lliscat sobre suport de maó i esgrafiats al voltant de les obertures amb un repertori de motius geomètrics, florals i zoomòrfics. Les teulades de les dues torres són de ceràmica esmaltada i vidriada. Compta amb portes, reixes, baranes i detalls de forja molt treballada i de gran fantasia. 

La casa, envoltada d’un gran jardí -mutilat, els anys 70, per l’obertura de la Ronda-, tot i  l'aspecte de deixadesa que avui presenta, va ser declarada “Bé d’Interès Cultural del Patrimoni Històric Espanyol” l’any 1974 i actualment està catalogada com a “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya. Segons Elvira Farreras, durant uns anys, hi havia viscut el baríton cordovès Marcos Redondo. Explica també, aquesta emblemàtica cronista del Putxet, que el jardí estava voltat d’una reixa de ferro forjat, d’estil gaudinià, per on s’hi passejaven dos paons que se sentien cridat d’un tros lluny [12].

Al llarg d’uns anys hi va viure Mª Dolors Castells i Tosquella, la neta de l’home que va manar construir la casa. Mª Dolors Castells, que sempre s’oposà a que s’enderroqués la casa, es va enemistar per això amb una part de la família. La mateixa tenacitat que li va permetre quedar-se a casa seva li va costar l’herència. La dona sabia que aquella resistència a l’especulació i a la destrucció del patrimoni tenia un escut legal molt concret. L’únic que la va salvar de la voluntat familiar de vendre’s l’immoble va ser el contracte formal que Mª Dolors Castells tenia amb els seus pares. “La meva mare em va signar un contracte de lloguer. I encara sort, perquè gràcies a ell puc continuar aquí com a inquilina”, explicava ella mateixa a La Vanguardia l’any 2012 [13]. Mª Dolors Castells va morir l’any 2018.

Ha estat una veritable llàstima que aquest important edifici -una joia del modernisme català-, pel pas del temps i la manca de manteniment, s’hagi anat degradant sense que, després de tants anys, les institucions, que tenen la responsabilitat de vetllar per la salvaguarda i la conservació d’aquest “patrimoni protegit”, hagin sigut capaces d’arribat a un acord amb els propietaris.

A finals de l’any passat, sense que Mª Dolors Castells ho pugui ja impedir, la part de la seva família que encara és propietària de la finca la va posat a la venda per 1,4 milions d’euros [14].


Vallirana 91-93. Projecte de reforma de la Casa Tosquella (AMCB)


Vallirana 91-93, Casa Tosquella. Detall d’una de les façanes. 


Abans d’acomiadar-nos, un “caso curioso” 

Les fonts d’on, normalment, traiem la informació amb la qual documentem els articles i itineraris, son els arxius, municipals i privats, les hemeroteques i, evidentment, els nostres propis records o la memòria oral de molts dels nostres veïns o comunicants.

No sempre trobem allò que busquem, l’any de construcció d’una casa, qui en va ser l’autor del projecte, el promotor o el propietari, per exemple...; moltes vegades, contemplant alguna vella fotografia, ens costa situar-la o esbrinar qui son alguns dels personatges que hi surten... lligar caps no sempre és fàcil. 

Per un altre costat sovint, cercant una cosa, en descobrim una altra de molt més interessant..., la punta d’un fil que, seguint-lo, ens porta fins al cabdell... Apassionant.

Dic tot això perquè, com quan remenem una capsa amb velles fotografies, en aquesta ocasió al cercar, entre algunes hemeroteques digitals, una informació concreta sobre el carrer de la Cruz he trobat una “croniqueta”, si més no, curiosa. 

És una nota, publicada al diari La Vanguardia del 8 de març de 1902, sobre un incident ocorregut al carrer de la Cruz sota l’epígraf de “Un caso curioso”:


“Un caso curioso...” La Vanguardia 8 de març 1902, pàg. 2


Amb aquesta nota tragicòmica donem per acabat aquest itinerari, que confiem hagi estat del vostre interès. 

Fins al proper.


Agraïment i prec.- Per a la confecció d’aquest itinerari ens han estat molt útils els records i aportacions de na Francesca Piera, na Gleva Aulina, na Araceli Vilarrasa, en Xesco Ginjaume i na Ester Rodríguez, veïns del barri i, els dos darrers membres actius i destacats de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró. A tots ells el nostre mes sincer agraïment.

Cal admetre però que, tot i aquestes valuoses aportacions, aquest itinerari és parcial, recull només les nostres mirades, records i vivències. Les que la nostra edat i memòria ens han permès viure i reviure. Segur que ens hem deixat alguna botiga, entitat, personatge, fet o anècdota important o interesant en l’itinerari... Ens cal, doncs, la vostra col·laboració, la participació dels lectors i veïns, per -en una posterior edició- anar-lo actualitzant. Animeu-vos !!!. I, per endavant, moltes gràcies.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  





[1] VILARRASA ARACELI, Finestres del Farró, 30 d’agost 2020: “Targes d’escala”:

[2] Sovint era el mateix promotor o propietari qui, prenent una altra casa com a model, li demanava al constructor o director de la nova obra que en repetís o hi adeqües els acabats, les formes i els detalls decoratius “de moda” que allà hi havia. Cal tenir present també que, excepte en edificis singulars i exclusius, molts dels acabats, elements decoratius de pedra artificial o de serralleria, eren seriats i prefabricats -“de catàleg” podríem dir-; resultaven més econòmics i per això els veiem utilitzats, una i altra vegada, en molts edificis de l’època.

[3] Segons la “Gaceta Municipal del Ayuntamiento de Barcelona” nº 24 del 14 de juny de 1914, el propietari Enrique Hugas, demanà permís per a construir una galeria en la part posterior d’aquesta casa.

[4] Pel que hem pogut esbrinar sembla que en Ramón Cuyàs, era un destacat comerciant de productes de farmàcia que tenia un conegut i concorregut “dipòsit” al carrer Llauder 4 de Barcelona. 

[5] A l’Arxiu Municipal del Districte Sarria-Sant Gervasi hem trobat una petició, del març de 1893, a l’Ajuntament de Sant Gervasi (Exp. 4386/1893) dels hereus “de confianza” d’en Ramón de Cuyás, demanant permís per a pintar la façana d’aquesta casa.

[6] Expedient Fo-2411/1933 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Jaume Sanllehy i Molist projectà, construí i reformà nombrosos edificis modernistes especialment a l’eixample de Barcelona.

[7] Expedient 3690 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi. 


[8] Els vells fanals que recordem i podeu veure en algunes de les fotografies que il·lustren aquest itinerari, eren murals i situats a l’alçada dels primers pisos. El cos era de ferro fos i tenien un gran globus de vidre glaçat al damunt. Funcionaven amb electricitat, primer, amb bombetes o làmpades d’incandescència que, desprès, van ser substituïdes per d’altres de vapor de mercuri o sodi d’alta pressió. Sobre els fanals del barri del Farró recomanem que visiteu el post Alumbrando hasta el amanecer 



[11] Expedient Fo-2034/1906 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. 

[12] FARRERAS ELVIRA, “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Barcelona 1994, pàgs.96 i 97.

[13] VIVIR La Vanguardia 10 març 2012, Asediada por okupas i Un oasis abandonado en Mitre


13.3.21

El carrer Vallirana. Primera part: Vallirana de Baix

                                                                                                                                        ITINERARIS


Pep Arisa

"L'arquitectura és la petrificació d'un moment cultural" - Jean Nouvel

 

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Us proposem, en aquesta ocasió, un itinerari per la història, l’arquitectura i els nostres records del carrer de Vallirana, l’antic carrer de la Cruz [1], obert i urbanitzat l’any 1850 per en Joaquim Ferret i Mandri.

En aquesta primera part recorrerem la part baixa del carrer, que és on comença: des del Passatge Mulet al carrer Francolí.

21.11.17

Júlia Peraire, veïna del Farró

Al número 8 de la revista Coses del Farró és publica l'article Júlia Peraire, veïna del Farró, en el que es narra tot el que hem pogut saber sobre uns anys en que la model, amant i esposa de Ramon Casas va viure al carrer Saragossa 114.

En aquesta entrada de blog he col·leccionat totes les imatges que per motius d'espai no caben a la revista i que, donat el caràcter visual d'aquest tema, estem segurs que el lector apreciarà especialment.  Posats a fer, també hi he inclòs algunes informacions que amplien el que es diu a l'article. Podeu llegir l'article complert a la pàgina 21 de la revista.

La nostra veïna Júlia



Júlia vestida de Blanc, c. 1910, carbó i pastís 44 x 33 cm. Col. lecció Frank Daurel . Aravaca .
Imatge Procedent de Cercle del Liceu  (consulta 8-11-17)



De les mil cares de Júlia la que més m'agrada per il·lustrar aquest article és aquesta Júlia vestida de blanc, del 1910. Un noia jove, tal com devia ser la nostra veïna del Farró. Ni disfressada, ni erotitzada. Ni xulapa, ni deessa, ni novícia de Sant Benet. Sense joies ni pells. Una dona decidida i desimbolta. De mirada oberta a tot allò que la vida encara li ha d'oferir. Els cabells curts com a referencia a la seva modernitat i gosadia. El blanc que li dona ales i que ens recorda que tenia "l’elegància dels ocells".





Autoretrat 1910. Col. lecció Particuar
Imatge Procedent de Ramon Casas, pintor de la vida moderna (consulta 14-11-17)


El retrat que acompanya a aquesta Júlia és l'autoretrat que Ramón Casas es dibuixa en carbó sobre paper, també al 1910. Aquí veiem un home fet i diria que prou satisfet. En la plenitud del seu èxit. Potser un home que tem l'estancament i la monotonia. Lluny del jove creador de les grans obres de finals del S. XIX, del jove de Paris i del Quatre Gats. Una mirada que cerca a una Júlia que el pugui tornar a fer volar. 


La postal


Aquesta és la fotografia de la postal que ens va descobrir que Júlia el 17 de Juny del 1910 era veïna del Farró.






Al text hi diu (transcric de la mateixa manera que esta escrit) "Encara no marxem. Els neumatics arribaran aquesta tarda y demà a las 8 del matí sortirem cap a Buda-Pest que és mes lluny que de Barcelona a Madrid i com que las carreteres son molt pesades no podem fer mes de dos-cents Ks. per dia. Espero al arribar a Buda-Pest trobar noticies tebas. Escriu forsa que ja rebras les tebas cartas. Adeu fins a demà. Records y una abrasada del Raret."




Buscant, buscant he trobat aquesta escena automobilística dibuixada per Casas amb tinta i aquarel.la sobre una tarja postal del Gran Hotel Imperial de Dubrovnik, a Ragusa l'any 1910 (1).  En ella es veu a Ramon Casas, amb la seva inconfusible pipa, que busca el foral al pneumàtic, mentre que Charles Deering se'l mira astorat. Per la data i el lloc, és gairebé segur que aquesta imatge il·lustra la mateixa pana de la que Casas parla a la Júlia a la postal anterior. 


El primer cop que Júlia va fer de model




Reproducció del cartell del Sabó Fluid Gorgot que va ser la primera obra en la qual Cases te per model a la Júlia Peraire. 1905
Imatge Procedent de Cercle del Liceu  (consulta 8-11-17)



Veiem com Roger Bastida novel.la aquest moment a l'inici de la seva obra. "La mirada de la Sargantana"(2).

"Un cop acabada la sessió es va vestir i es van acomiadar fins a la propera. La Júlia es va posar l’abric mentre sortia per la porta. Va començar a baixar pel passeig de Gràcia amb tranquil·litat, caminant a poc a poc. Satisfeta. En realitat, no tenia cap raó per estar satisfeta, no havia fet res, cap esforç. Havia posat una estona, tot i que tampoc gaire; en un parell de sucades a la paleta i en poques passades per la tela, van enllestir. Però estava contenta. Va agafar el portamonedes amb força i va aixecar el cap per mirar les façanes de la banda del Llobregat. «En aquestes cases els deu tocar molt el sol, amb aquests finestrals». No havia vist la casa d’en Ramon, només el vestíbul i l’estudi. El vestíbul va semblar-li espectacular, tot i que no va dir res; es va limitar a entreobrir la boca en veure’n el sostre a través del vidre del portal. Hi havia poca gent al passeig. Una mainadera empenyia un cotxet i duia de la mà una nena vestida de farbalans. Un senyor tornava del seu despatx de la rambla de Catalunya amb el diari sota el braç. La Júlia es va veure, de reüll, reflectida en un dels aparadors del carrer. Va tornar enrere i s’hi va aturar. Portava el recollit tort, decantat cap a la dreta, i uns quants flocs de cabell li queien clatell avall; els va agafar i els va amagar dins de la trossa, mirant de pinçar-los amb una de les agulles: «Encara semblaràs una donota». Va esbufegar. No era capaç de redreçar el manyoc de cabells. Va parar de cop, no volia estar tocant-se el cap al mig d’aquell carrer. Va observar l’interior de l’aparador. Era una camiseria; al fons s’hi amuntegaven cilindres i més cilindres de cotó egipci, de seda i de piqué. Les joieries, les sastreries i les cases de moda properes a l’ajuntament havien començat a traslladar-se al passeig de Gràcia i a la rambla de Catalunya; exactament igual que tota la munió de senyors que en pocs anys s’havia mudat a l’Eixample amb els seus mobles de laca, les otomanes de vellut, les dutxes verticals i les minyones i els xofers."


La casa dels Casas Carbó al Passeig de Gràcia 96




Imatge de l'edifici construit per la familia Cases Carbó el 1899




Vestíbul de la casa

Retrats d'Emilia Huguet



Noia de París. Cap a 1888 -1890. MNAC
Imatge procedent de MNAC Col.lecció (consulta 8-11-2017)

Retrats de Júlia entre 1905 i 1908



Cartell Anunciant l'Enciclopèdia Universal Il·lustrada J. Calp 1906
Imatge Procedent de  Cercle del Liceu  (consulta 2017.11.08)



Retrat de Júlia 1907. Col. lecció Circulo Ecuestre
Imatge Procedent de Cercle del Liceu  (consulta 2017.11.08)




La Sargantain 1907. Col. lecció Cercle del Liceu
Imatge Procedent de Cercle del Liceu  (Consulta 2017.11.08)



Aquesta obra va ser presentada a la V Exposició Internacional de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1907. Amb motiu d'aquesta presentació Miquel Utrillo va escriure sobre aquest quadro i li va posar el nom amb el que avui la coneixem. La paraula, inventada per Utrillo, sembla un afrancesament còmic de sargantana, però també s'ha dit que vol ser una forma encoberta d'un pejoratiu "La sargenta", sobrenom de Júlia amb el que Utrillo al·ludia caràcter de la noia i al domini que tenia sobre el pintor. 






En aquesta imatge, que dec al blog Critcart, es veu la sala decorada per Utrillo  on La Sargantain s'exposava al costat d'altres quadres de Casas com el retrat del Rei Alfons XIII i el retrat de la Senyora Baladia, la famosa Teresa Mestres, la Benplantada de la que tant s'ha escrit. 

Tornant  a La Sargantain, a més de la potent sensualitat que inspira hi podem veure la influencia del Greco en l'obra de Casas. Especialment el groc del vestit i el tractament dels plecs ens remeten a la túnica de Sant Pere en el quadre Les llàgrimes de Sant Pere (3) que va ser adquirit per Santiago Rusiñol i portat al Cau Ferrat en mig d'una gran festa modernista.

Aquesta exposició va ser el darrer dels certàmens oficials als que Cases va participar amb un gran nombre d'obres. La Primera Medalla, que comportava l'adquisició de l'obra pel museu de la ciutat, va ser pel retrat del rei Alfons XIII.  La Sargantain va obtenir el premi del Cercle del Liceu que comportava també l'adquisició de l'obra.

Tanmateix, les crítiques rebudes pel conjunt de les set obres que Casas va presentar a l'exposició no van ser gaire bones. Cristina Mendoza (4) diu que el tracten amb el respecte degut a una gloria del passat, sense destacar res més en la seva obra actual. Casas havia obtingut un gran èxit en una exposició antològica realitzada el 1900 i d'alguna manera ja era el passat de la vanguardia artística, representada ara per una nova generació que acabaria fent cuallar una nova manera d'entendre l'art i la cultura: el noucentisme.

Per la nostra història això és interessant per que ens situa l'inici de la relació amb Júlia en un moment en que Casas comença a passar molt més temps a Barcelona, dedicat a l'ofici molt ben pagat de retratar a les senyores de la burgesia. Només la relació amb Júlia i la seva nova amistat amb Charles Deering el salvaran de l’avorrida rutina d'aquest món convencional.



Cartell del Jocs Florals 1908

Imatge Procedent de Cartells Antics  (Consulta 2017.11.08)



Retrats de Júlia 1910



Miss Oceànide, 1910



En aquesta imatge Júlia personifica la modernitat del vaixell del mateix nom que feia la ruta entre Le Havre i Nova York. El vaixell i l'ambient atlàntic acompanyen la figura de dona vestida amb una gran modernitat. Cabell curt, robes amples i còmodes, la camisa a quadros un xic masculina i l'abric com a gran conquesta de les dones d'aquest temps, ens parlen de una dona moderna, lliure, viatgera i poc convencional: l'aire fresc que representava la Júlia a la vida del pintor. 


Julia en boa i rosa, c. 1910, carbo i gouache
Imatge Procedent de  Cercle del Liceu  (Consulta 2017.11.10)

Aproximadament del mateix temps és aquests altre retrat on la força del dibuix, la gracia del posat i la importancia que es dona als complements el relacionen amb Thomas Lawrence.  

Retrats de la família Peraire




Retrat de Flora. 1926
Imatge Procedent de  Cercle del Liceu  (Consulta 2017.11.09)

Ramón Cases va pintar també un retrat de Maria Ricarte, la mare de Júlia i un del seu pare que no va arribar a conèixer, a partir d'una fotografia que guardava la mare.


Jaume Serra Hunter , Cunyat i gran amic de Cases


Jaume Serra Hunter es va casar amb Lluciana Peraire, germana de la Júlia. El casament va tenir lloc a finals del 1910 i Cases va fer de padrí del nuvi.  Aquest filòsof vinculat a la tradició lliurepensadora seria una prova més que desprès de la mort del pare, la Maria Ricarte i les seves filles continuaven en contacte amb aquesta cultura. Jaume Serra Hunter arribaria a ser un bon amic de Ramón Cases i a l'hora de la seva mort va ser un dels portadors del taut.

La torre del carrer Saragossa 114

Per desgracia, a dia d'avui no disposem de cap imatge de la torreta del carrer Saragossa 114. Tanmateix algunes imatges ens poden acostar a l'aire del carrer entre finals del segle XIX i començaments del XX.


En aquesta fotografia, datada del 1895, es veu la part de dalt del carrer Saragossa, des del carrer Putxet.  Mes avall s'intueixen les vies del tramvia 17 que girava cap a Julio Verne. Encara més a vall, a ma esquerra, a la cantonada amb el que encara es deia carrer de Sant Antoni de Pàdua, hi havia el número 114 (5). 




Encara que molt posterior, aquesta obra de Josep Amat també ens mostra el tram superior del carrer Saragossa tal com era al 1941.


Júlia Pareire a la literatura

Com no podia ser d'altra manera, l'onada d'interès que va despertar l'any Casas per la vida i l'obra del pintor i especialment l'exposició Júlia, el desig ha portat aquesta història a la vida cultural catalana i aquest interès s'ha plasmat en la literatura.

Roger Bastida és l'autor de La mirada de la sargantana (6), crec que la primera novel.la que s'ha escrit sobre la vida de Júlia. El mateix autor es preguntava en una entrevista: 


"com era possible que, amb tots aquells ingredients (un dels grans artistes del Modernisme, una noia que no es resigna a interpretar el paper que la societat vol imposar-li, la Barcelona del 1900…), no s’hagués dut a terme cap novel·la, pel·lícula o sèrie sobre allò? 

I em vaig posar a escriure - ens explica -Tenia vint-i-dos anys i el que en sortís no havia de ser més que un passatemps. No sabria dir si tenia pensat fer una novel·la." 

Però si: aquesta ha estat la seva primera novel.la i, segurament gracies en part a Júlia, ha tingut força èxit. Núvol n' ha publicat una crítica amb el títol de L'Eterna Júlia Peraire. També podeu fer un tast de l'obra aquí.

Pero aixó no és tot. El novembre d'aquest any un experimentat autor de novel.la històrica,  Xulio Ricardo Trigo, va guanyar el premi Lujan de novel.la històrica amb l'obra L'homenatge (7).  

Aquesta obra transcorre al Cau Ferrat després de la mort de Santiago Russinyol.  La Júlia, ja vídua de  Ramon Casas hi té un paper principal. Llegiu aquí la ressenya publicada a Núvol.


NOTES

(1) V.V.A.A., 2016, Ramon Casas, pintor de la vida moderna, Catàleg de l'exposició, Museu del Modernisme, Barcelona. Pàg. 94
(2) BASTIDA, ROGER, 2017,  La mirada de la sargantana , Ed . Columna, Barcelona
(3) Les llàgrimes de Sant Pere Imarge procedent de Museus de Sitges (consulta 9-11-2017)
(4) MENDOZA, C., 2014, Ramon Casas, Fundació Mafre , Barcelona, pag. 92
(5) Fotografia Procedent de AFB, publiacada a ARISA J., 2014, Apunts i records per a la història del barri: el carrer de Saragossa, Coses del Farró, nº 1
(6) Es tracta de la mateixa obra que hem citat a la nota 2. 
(7) Xulio Ricardo Trigo, 2017, L'homenatgeEd . Columna, Barcelona