Soy peluquero, soy rockero y en la perrokia te espero

Aquest blog farà vacances durant el mes d'agost, així que us volia deixar amb un darrer post ben refrescant i engrescador. I què millor que una conversa amb en Jordi Benet, en Perroker, un dels personatges més populars del barri.

 

Però abans de començar he de dir que aquest post l’heu de llegir amb banda sonora. Feu clig aquí. Ara...,si ja sona la música, ja podeu seguir llegint.

 

Fa un munt anys que el Perroker sosté al carrer Francoli 60 un espai excepcional on l'art, la música i la perruqueria es fonen en un aliatge d'alt voltatge creatiu(1) .

 

 

 

Fa temps que no parlem perquè el confinament ens ha tingut a tots dins de la closca, però la conversa sorgeix de manera fàcil. HI ha bon rotllo.

 

FF- I què, com has passat el confinament?

 

P- Si he de ser sincer el meu confinament ha estat un mes i mig de relax i creació.  A banda de portant tots el temes de la casa, fer el dinar i el sopar, fins hi tot hem pintat tot el pis. La meva dona, “la Brunet”, tele-treballava des de casa i jo confinat amb ella i les dues gosses: la Bonny i la Lala. Hem pogut gaudir de passejades, encara que petites, suficients per sortir tres cops diaris de casa, a més de gaudir de terrat privatiu. Tot un privilegi.

 

Per mi  el confinament han sigut unes vacances rares on he pogut fer vida d’artista al no haver de treballar a la Perrockia. He composat cinc cançons noves pel meu proper  disc, que en principi havia de ser un E.P i finalment crec que podrà ser un L.P. Encara que soni estrany he gaudit força d’aquests maleïts dies.

 

FF.- Crec que això ens ha passat a molts. Uns dies estranys, esquizofrènics: els privilegiats estàvem molt bé a casa, mentre  a fora s'estenia la desgracia. La veritat és que la cultura ens ha acompanyat. Aquesta cultura que tu tan has defensat

 

Des que va començar el 1989 al carrer Sant Hermenegild, i amb més força des que el 2000 es va traslladar al carrer Francolí, el perrocker ha aconseguit consolidar un projecte d’art i música en directe molt particular. La Perrokia no és una sala de concerts, no és un bar musical, ni una sala d’exposicions. Tampoc és una perruqueria com les altres. A la Perrokia s'hi fan  exposicions d'amics i concerts que són festes privades, obertes, a les que la gent acudeix per invitació. Si hi ha un vermut, cadascú porta alguna cosa per compartir. Es vol recuperar l'esperit de germanor i col.laboració del hapenning.

 

  FF.- Com veus el curs que ve Jordi? Perquè això del happening, amb mascareta...

 

  P.- Encara  estic reflexionant de quina manera gestionar les activitats lúdiques perrockianes. En principi a l’Octubre tinc aparaulada l’exposició concurs de fotografia del Farró amb actuació de Perrocker 40 anys als escenaris. HI haurà  col·laboracions especials; el  meu primer teclista Jordi Fontich i el primer guitarrista compositor Albert Gil… Fins aquí puc dir, però no sé si podrem assolir-ho, amb cita prèvia aforament restringit.  Ho estic meditant i a veure si al Setembre també faig la prova pilot del primer VermuArt que serà el tercer dissabte de mes. I a veure si afegeixo els divendrArts. El temps ho dirà.

 

 

    

FF.- Com va la represa? Vull dir a la perrukeria. Ja saps  que aquest blog fa campanya pel consum local i la defensa de les botigues i establiments del barri...   

 

P.- Dons treballant força. Un cop van donar llum verda a les perruqueries i barberies a partir del 4 de maig, no vaig dubtar un moment a reprendre l’activitat. Vaig assolir totes les mesures de seguretat que marcava el protocol i amb cita prèvia no hem parat de treballar. Hi havia moltes ganes de tornar a la Perrockia i jo personalment amb tots els perrockians que gracies a aquestes característiques actuals s’han acostumat a demanar cita i així la feina ha fluid d’una manera cronometrada i perfecta. Molt content.

 

FF.- Es que tothom tenia “su imagen divina” molt necessitada de revitalització.

 

Si heu anat escoltant ja us haureu deixat seduir per aquest rock creatiu i un xic canalla, amb una poètica pròpia, popular, irreverent, esquinçada i plena d’humor, que expressa unes immenses ganes de viure la vida tal com raja. Com diu la canço, el perrokianisme és pur positivisme.

 

 

perroker.com 

 

En Jordi ha estrenat fa poc una fantàstica pàgina web on podreu pouar en tota la seva música; des del rock més hevy a un blues que, de sobte, agafa l’harmònica i s’escapa cap al folk. Biografia, històries, videos d'actuacions, videoclips i tot el que vulgueu. Una font d'energia per anar escoltant aquest estiu.

 

  P- Vull donar molt positivisme i bones energies a tots i a totes en aquest moments difícils però si més no interessantíssims cap a dins i cap a fora. Bon estiu.

 

Menos mal que nos queda el blues

que nos da la luz

que nos da la lus.

 

Bon estiu!

 

I

 

    

 

 

 

 

(1) Sobre els escenaris del Farró vegeu també 

 

Sant Gervasi desaparegut

El Jardí de Sant Gervasi d’aquest mes de Juliol publica la meva ressenya del llibre San Gervasi desaparegut: un llibre de fotografies antigues on Jesús Mestre ens acompanya a Un sorprenent viatge al passat de Sant Gervasi.

 

Aquí m’agradaria parlar de les fotografies que ens aporta localitzades al Farró. 

Hi trobem imatges de paissatges que el temps ha respectat i altres desapareguts o profundament transformats. El passatge Sant Felip al 1935 és el que millor podem reconèixer, ja que sortosament s'ha conservat, més o menys, tal com era. Hi veureu una Plaça Lesseps als inicis dels anys vint, que malgrat la seva gran transformació encara conserva alguns elements que podem reconèixer. En canvi l’església del convent de les monges Sanjoanistes, que hi havia hagut a la cantonada entre el carrer Saragossa i el carrer que porta el nom del convent, ha desaparegut totalment substituit pel bloc de vivendes Oasis. Com també ha desaparegut el carrer Wagner, que passava per on ara va General MItre, entre el carrer Putxet  i el carrer Sant Gervasi de Cassoles. 

Altres imatges ens fan arribar el reflex esvanit de la vida que es feia ens aquests espais: la festa de Sant Medir amb els medins de Sant Gervasi desfilant pel carrer Saragossa, el1925; la Colla Humorística desfilant pel Farro als anys 50; una xocolatada a la plaça Mañer i Flaquer, que sempre ha estat el lloc de les festes, als voltants dels 1945; i dues imatges de les nenes de l’escola Cardoner, que estava al carrer Septimania cantonada Homer, participant a la processó de Corpus amb els vestits de primera comunió, cap al 1956. D'aquesta escola nomès en resta avui la palmera del pati del davant, testimoni mut de la implacable transformació del paissatge. 

 

Deixo pel final la fotografia del Farró que a mi més m’ha sorprès i emocionat: les cases del número 25 i 27 del carrer Juli Verne on va viure el pintor Josep Amat amb la seva família. Al número 27  va tenir el seu estudi, durant uns anys, el ceramista Llorenç Artigas.

 

Quan amb la Julia Deambrosi ens vam proposar identificar les imatges actuals dels quadres que Josep Amat va pintar sobre el Farró – Josep Amat, testimoni d’un paisatge fugisser - no coneixíem aquesta fotografia. 

 Les façanes del nº 25 i 27 del carrer Juli Verne. 

Aquest fragment de carrer que el pintor va plasmar dues vegades correspon al punt on avui pasen els carrils de Mitre en direcció Llobregat, a l’alçada del carrer Puig-reig.  

 

            Josep Amat, Carrer Juli Verne 1940 Oli sobre tela 63 x 70 cm. Col·lecció particular.

 

A l'obra Carrer Juli Verne del 1940, les podeu reconèixer perfectament a primer terme a la dreta, a la cantonada entre el carrer Puig-reig i Juli Verne. Al davant de la porta del número 25  hi veiem el primer dels oms envellits que reseguien l'acera i dels que també deixa testimoni la fotografia.

Cada fotografia és un forat en la boira del coneixement, per això el llibre Sant Gervasi desaparegut és un gran regal.

Us el recomano.

 

 

 

 

 

 

 

  

 

 

David de Moragas i Maragall: In Memoriam

Amb la Roser vam decidir obrir aquest post a la participació de tots aquells que van conèixer i estimar a en David i resulta que, inpensadament, s'ha convertit en el lloc de l'homenatge que li fa el barri en aquests temps de confinament; especialment amb l'anunci per part de Veïns-Farró de posar el seu nom al Concurs de Fotografia. En vindran d'altes, perquè aquest homenatge li volem fer junts, a viva veu i a la plaça. Mentrestant moltes gràcies a totes pels vostres textos.

 Podeu afegir el vostre text a comentaris o enviar-lo a 

finestresdelfarro@gmail.com 

Aquesta estranya primavera s’ha endut en David de Moragas. Tenia 82 anys i feia temps que lluitava amb la seva malaltia. Vivia al Passatge Sant Felip i potser l’havíeu trobat moltes vegades passejant pel Farró amb el seu barret de panamà i la seva americana blanca.

El vaig conèixer un lluminós matí de Tallers Oberts. Amb la seva habitual bonhomia ens va rebre a casa seva i ens va ensenyar el seu taller. Recordo una llum especial que arribava del sostre i es filtrava per les fulles de les plantes que omplien la casa.  A sobre la taula hi havia les seves obres més estimades: els quimigrames.

Pintor, fotògraf, escultor, ceramista; la seva vida va girar sempre al voltant de l’art. Ell hi feia broma. Son ens gens, deia, em ve de família (1).

Va néixer el 1937 a Sant Gervasi. Net del poeta Joan Maragall i fill del psiquiatre Jeroni de Moragas. De molt jove va saber que volia ser pintor i, a la vegada, va formar-se i va treballar com a fotògraf professional(2).

Em vaig guanyar la vida fent de fotògraf, ens explicava, i a més a més pintava tan com podia, fins que vaig descobrir que podia pintar amb la fotografia. Els quimigrames juguen amb els colors blanc, negre i ocre i s’obtenen tractant l’emulsió fotogràfica amb el gest dels pinzells. Es treballa amb un full de paper fotogràfic que s’exposa a la llum i amb un pinzell es dibuixen les imatges mentre el paper va pujant de tó fins a arribar al negre. Els ocres s’aconsegueixen amb el revelador i el fixador.

Fill de Sant Gervasi, va venir a viure al passatge Sant Felip. Era un enamorat del seu carrer i del seu barri i això el va portar a comprometre’s a l’organització dels Tallers Oberts.

Al setembre passat, al pregó de la Festa Major del 2019, la Roser Busquets va llegir un text preparat amb la col·laboració d’en David, la Montserrat Pla i en Francesc Daumal. En ell, recordaven així el naixement d’aquesta moguda farronenca que va durar 8 anys.

“...una tarda tranquil·la i assegudes a les cadires enfront del meu estudi del carrer Francolí, la Montserrat Pla, la Lourdes Romagosa que és l’esposa del David de Moragas, i jo mateixa, vam decidir que per poder participar en les Jornades de Tallers Oberts de Barcelona, i ja que Sarrià quedava lluny, ens podíem ajuntar, el David, la Montse i jo, i fer-ho també al nostre barri. Així va néixer al 2007, l’Art Farró-Putxet que integrava el barri sencer”.

De seguida el projecte els va créixer entre els dits i les Jornades es van anar enriquint amb propostes diferents. A l’activitat central, que era la visita del veïnat als tallers dels artistes, s’hi van anar afegint altres activitats com els tallers d’art per infants, que es feien a la plaça Mañer i Flaquer, la pintura al carrer, el guarniment de balcons amb obres d’art o l’exposició col·lectiva al centre cívic, que a aleshores era a la casa Sagnier (3).

Des de l’any 2010, per iniciativa d’en David de Moragas i amb l’ajut d’en Xesco Ginjaume, es va fer també el Concurs de Fotografia que encara ara continua com una activitat important de la Festa Major.

En David sempre hi era, sempre aportant idees, sempre col.laborador. 

Sortirem d’aquesta pandèmia que ens ha segrestat la vida. Vindrà altre cop la primavera, que al nostre barri comença amb la florida de les mimoses del Passatge Sant Felip, i recordarem en David obrint generosament la porta de casa seva a tots els qui s’interessaven per l’art. 

En aquest video d'un programa de betebé en 

David de Moragas i en Pep Arisa parlen del passatge Sant Felip

Les seves companyes Montse Pla i Roser Busquets ens han fet arribar aquests frases de comiat. Aquells que el vau conèixer podeu afegir les vostres als comentaris i les anirem incloent.

“El David de Moragas i Maragall era tot un personatge: simpàtic, elegant, educat , atent,  que es feia mirar quan passejava pel Farró.

Segons ell mateix deia es considerava un pintor i també podríem dir que una persona eclèctica, amb moltes i variades facetes. Abraçava diferents maneres de practicar l‘art: pintura, dibuix, escultura, fotografia, ceràmica, etc., sempre imprimint la seva manera particular d’interpretar  la vida i la naturalesa.

Quan el David, la Montse i la Roser van unir-se per organitzar les jornades de tallers oberts al barri del Farró, el David s’hi va abocar amb tot el seu cor. Quantes reunions, esforços i il·lusions hi va posar, sempre atent, donant idees i col·laborant amb tot el que calia.

Van ser uns anys molt prolífics tant pels artistes com pels veïns del barri.

DAVID ET TROBEM A FALTAR”

Montse Pla i Roser Busquets

El vaig conèixer als taller oberts de Farró Putxet, era una persona generosa ,afable i sobre tot enamorat de l'art. En tinc un gran record.

Anònim

Certament, en David de Moragas era un artista polifacètic: fotògraf, pintor, escultor, ceramista, ... Autodidacta, molt influenciat per l’impressionisme, gaudia en experimentar contínuament amb noves tècniques. Home de fàcil conversa, “petar la xerrada” amb ell -a la porta de casa seva, al seu estudi o en qualsevol trobada casual pels carrers del barri, era sempre un plaer.
Pel Sant Jordi del 2017, precisament tres anys justos abans de la seva mort, a la revista COSES DEL FARRÓ nº 7, dins l’espai “El racó de l’artista” li dedicarem un petit article. Per a complementar-ne algunes dades, ens va rebre al seu estudi on ens mostrà diferents mostres de la seva obra i, poc amic de l’”autobombo”, li anàrem arrencant alguns detalls de la seva trajectòria artística.
En una paret de l’estudi hi tenia un poema -escrit per ell-, que era tot un plantejament de vida. Ens agradà i ens autoritzà publicar-lo en la ressenya. Pensàvem que, retrata perfectament la seva manera de ser i sentir. Us el mostrem de nou, en homenatge:
“La vida és plena de colors
Com les quatre estacions de l’any.
Cal viure cada estació amb plenitud.
Quan es neix i s’és infant, és la primavera.
L’estiu, és la joventut.
La maduresa, la tardor.
L’hivern, la vellesa.
Si mirem el passat amb alegria, 
Viurem un present ple de vida i colors.
No esperem donar la ma en l’últim moment,
Donem-la a cada instant.
La vida sols és un instant en el temps i l’espai,
Al donar-nos les mans fem que sigui eterna.
Fem que dins nostre hi brolli l’amor.
Amb amor podem viure intensament 
Les nostres quatre estacions." 
Molta raó, David: “...La vida sols és un instant en el temps i l’espai...” però, en el nostre record, tu hi seràs sempre present. Descansa en pau, veí i amic.

Pep Arisa

Sempre em ba semblar un senyor elegant, simpàtic i era agradable conversar amb ell sobre tot d'art. Va tenir la gentilesa un dia fer-li una classe del que per ell era la seva passio, la pintura fotogràfica, a un net meu que llavors estudiava Belles Arts crec que li va transmetre. Actualment la fotografia forma part del seu treball i del seu perfil artístic. Gracies per la teva amistat.

Rosa Blanh

Fa anys que ens vàrem coneixer, junts vam tirar endevant el concurs de fotografia del Farró, i a partir d'aquí va néixer una bona amistat, trobaré molt a faltar les tertulies al teu estudi o a la porta del consultori, parlar amb tú sempre em donava pau i serenor, un petó molt gran a on estiguis, i espero segueixis compartint les teves vivències i saviesa amb el nous companys, el que ja nó sé és si et deixaran fumar, fins sempre amic David!!

Xesco Ginjaume

Gràcies David per la teva generositat.
Avui pensava en tú mentres llegia un article científic de La Vanguardia que deia: Científicos de la NASA hallan evidencias de un universo paralelo donde el tiempo va hacia atrás.
Tal vegada tú ara ja ho coneixes, i fins i tot ho experimentes i ho comprens.Gràcies David per encomanar la teva constant curiositat. Fins l'infinit. T'estimo. 

Maria José VELA

Asseguts en un banc de la placeta, l'home de la camisa texana blau cel em va mirar seriosament. Li havien arrancat quelcom més profund que les arrels de l'arbre de Fortià. L’enfermetat li havia tret el que era sagrat per a ell; les ganes de pintar.
—Que vols aprendre aquarel·la? Però si tú ja en saps d'això. —Em va dir.
Vaig fer que no amb el cap. Jo sabía que no sería fácil portar-lo a que m’ensenyés. Era tossut en moltes coses,  però volia intentar-ho. Ell portava molts mesos sense pintar res. No en tenia ganes.
Es va posar bé el seu barret de palla.
—T’ofereixo el meu taller. —Va dir-me el David tot seriosament.
Vaig pensar que potser el destorbaría. Ara em sap molt de greu no haver-ho aprofitat. De segur m’hagués ensenyat molt més sobre tot el que ha viscut. El seu gran coneixement de la vida.

 Francesc Daumal i Domènech, maig 2020

Et vaig conèixer quan jo tenia 15 anys aproximadament al poble d'Alp quan vam anar a jugar un torneig de hoquei sala en una pista al costat de l'estació amb el nostre equip del Junior.

No recordo com vam quedar en el torneig però si que vam fer una festa al final inoblidable, ballant tots junts a tot el llarg de la pista a l'unison! Genial! Amb altres amics Serrahimes i Romagoses entre d'altres!

Després vam coincidir altre cop quan intentant fer fotos vaig necessitar el teu ajut a la botiga de fotografia que tenies al carrer Hercegovina i vam seguir recordant Alp i tota la colla.

Més endavant coincidim a viure al mateix barri, al Farró, i molt aprop uns dels altres, fins que un dia, la Roser Busquets, la teva dona, la Lourdes Romagosa, i jo vam iniciar el que després seria l'Associació Art Farró-Putxet, a la que vas assumir el rol de Vicepresident que vas anar exercint amb alegria fins al punt que vas voler ampliar les activitats creant el Concurs de Fotografia que a partir d'aquest any i en honor teu es dirà o tindrà el premi David de Moragas segons m'ha arribat i que considero tan merescut. 

Ets el meu amic!

Hem passat molts moments molt alegres i divertits també amb la Lourdes, la Roser, el Paco i el Josep Ma. que ha fet que la nostra amistat fos més consolidada.

Gràcies per ser tant planer, natural, generós, simpàtic, també punyent quan ha calgut, creatiu, juganer, incitador i innovador.

Rep un petó etern David!

Montse Pla Soler 

Pintaba en mi taller una tarde soleada cuando aparecieron los tres, David, Montserrat y Roser, me cogieron por sorpresa no sabia que querían, pero pronto me abrieron las puertas de su asociación, y compartimos momentos entrañables, entre sobrasada picante y olores de primavera, el color bañaba cada lienzo, la luz invadía la plaza, y las obras tintineaban desde las terrazas, David estaba feliz entre su gente , su adoración a los pinceles, unía a todos en una algarabía de color. Reia el día que fuimos a la cabalgata llenos de paraguas,sonaban las cuatro estaciones de Vivaldi y elegimos el otoño, fue anecdótico porque llovió y el tomo uno de los paraguas y se lo dio al alcalde de Barcelona, así era el, alegre comprometido, generoso, vivaracho y al mismo tiempo le bañaba una picardía serena...BUEN VIAJE AMIGO...quedas en la memoria de todos... 

Elena Rubert

Coneixem en David des del nostre aterratge a Veïns Farró. Vam coincidir en el “grup de treball sobre el futur equipament del carrer Saragossa 29-31” i a partir d’aquelles reunions en les que vam compartir debat i propostes vam iniciar una relació molt de barri.

Gràcies a les converses que vam anar tenint, vam crear vincles entre dues entitats que teníem moltes ganes de fer activitats: Art Farró-Putxet i Veïns Farró. I una de les primeres que vam començar a compartir va ser el Concurs de Fotografia. Primer col·laborant, i ja darrerament en David ens va traspassar tota l’organització. Per a nosaltres ha estat un honor compartir la passió d’en David per la fotografia i de retruc amb tot el veïnat del Farró.

I és per això que des de la junta de Veïns Farró, i amb el permís de la família, hem decidit que a partir d’aquest any el “Concurs de Fotografia al Barri del Farró” passi a dir-se:

CONCURS DE FOTOGRAFIA DEL FARRÓ - DAVID MORAGAS

Serà el nostre petit homenatge al responsable de que el Farró tingui un bon planter de fotògrafs.

Veïns Farró

Parlant de fotografies i del David, una petita anècdota.

El David ens va explicar al Josep María i a mi que quan era molt jove li havien regalat una bona màquina fotogràfica i que un bon dia va anar als Encants i d’amagat, ja que estava prohibit, va anar retratant els estranys personatges que per allà hi havien. 

En resum, tenia una bona col·lecció de fotografies d’una època històrica dels Encants.

El Josep Maria es va posar en contacte amb la responsable de l’arxiu històric del barri Fort Pienc,  Gisela Boronat, la qual es va mostrar molt interessada en les fotografies  i va proposar la possibilitat de mostrar-les a la Sala d’exposicions  de Fort Pienc.

Així es va fer  i per la Festa Major del barri es va dur a terme. En acabar i com a fi de festa , ens van convidar al David, la Lourdes i a mi  mateixa a una fideuà  solidària amb tota la gent del barri.

Roser Busquets

David, un gran amigo. Era amable, generoso, cariñoso y muy buena persona. Si necesitabas algo allí estaba para lo que fuese. Le gustaba lo bonito y amaba el arte como artista que era y como persona. Siempre me lo encontraba paseando y nos poníamos a hablar de lo que estaba pintando y lo que estaba disfrutando. 
Lo encontraré mucho a faltar.

Teresa Sarrias

El Jardí de Sant Gervasi també s'ha volgut fer ressó de la mort d'en David de Moragas. 

---

[1] 17-11-2010,"David de Moragas: Quiero morir con el pincel en la mano", El periódico.

[2] Per una informació més detallada sobre la seva vida profesional vegueu aquí la presentación de la seva exposició Quimigrames, realitzada el 2006 al Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

[3] Podeu veure els programes i imatges de les Jornades de Tallers Oberts al blog Art-Farró-Putxet.

Josep Amat , testimoni d'un paisatge fugisser

Versió web de l'article del mateix nom aparegut a la revista Coses del Farró, nº12, p.8 , Tardor 1919

Text: Araceli Vilarrasa

finestresdelfarro.blogspot.com

Fotografies: Giulia Deambrosi

StudioTuli Photography

Diuen que el paisatge és el rostre del territori i que reflexa, com un mirall, l’ànima de la societat que l’ha creat i que l’habita. Si això és així, qui millor què un pintor per deixar testimoni d’aquest caràcter visual de l’ànima del barri?

Al Farró tenim el tresor d’haver estat la llar del màxim exponent de l’impressionisme català del S. XX, el pintor Josep Amat (1901-1991), que va viure una pila d’anys al carrer Juli Verne on ara hi ha els jardins que porten el seu nom.

Avinguda General Mitre a l'alçada de Puig-reig i jardins Josep Amat, al fons

En aquest article ens proposem analitzar algunes obres de Josep Amat que reflecteixen el paisatge del Farró a mitjans del S. XX i estudiar com ha canviat, a partir de fotografies del mateix indret fetes a l’actualitat. Ens vam proposar col·locar l’objectiu de la càmera al lloc exacte on el pintor devia posar el cavallet, per obtenir la imatge actual del paisatge que ell va pintar.

Som conscients que, des de la seva perspectiva impressionista, l’Amat no va pretendre mai ser testimoni de res. Que més que inventariar elements paisatgístics ens volia transmetre la màgia d’un instant on la llum i el color són l’única veritat que compta. Tanmateix les seves obres, més enllà de la seva bellesa, ens donen molta informació per contrastar amb l’actualitat. Us convidem a comprovar- ho acompanyant-nos en aquest viatge visual.

Un refugi a Sant Gervasi

Quan el 17 de juny del 1936 en Josep Amat es va casar amb la Isabel Girbau, tenia 35 anys. El seu món estava a punt d’ensorrar-se però ell encara no ho sabia.

Fins a les hores havia viscut amb els seus pares al carrer Muntaner 29 i gaudia d’un gran reconeixement obtingut, sobre tot, després de la seves exposicions a la Sala Dalmau, a les galeries Laietanes, a la galeria Syra i a la Pinacoteca. Allí havia exposat les seves obres sobre la costa guixolenca i els paisatges que va pintar durant la seva primera estada a París. Paisatges pintats a l’aire lliure i que abasten grans espais plens de llum. Amat havia estat el pintor dels feliços anys vint.

Durant el seu prometatge amb la Isabel, el 1935, lloga una torre amb jardí al carrer Juli Verne 25 amb la idea de fer-ne la seva llar. El lloguer era molt baix perquè l’edifici, que feia cantonada amb el carrer Puig-reig, estava afectat per la reforma que preveia la construcció de la Ronda General Mitre1. Però l’ Amat pensava que això trigaria molts anys a passar, així que, un cop casat se n‘hi va anar a viure, pensant gaudir de la tranquil·litat i la joia de la vida a Sant Gervasi.

Només al cap d’un mes s’inicia la guerra que amb la seva crueltat havia d’afectar greument a tota la família2. Pintar a l’aire lliure s’havia tornat perillós i en Josep pren un costum que no abandonarà ja mai més: pintar allò que veu sense sortir de casa, des del seu estudi, els carrers més propers. Pintar el jardí a l’estiu i a la tardor, els personatges al balcó, el carrer i les torres que veu des de la seva finestra.

Amb els anys, reprendrà la possibilitat i el gust per pintar altres paisatges: Sant Feliu, els carrers del centre de Barcelona, París moltes vegades, però sempre conservarà aquest gust pel petit món dels voltants de casa seva.

Josep Amat, pintant des de el seu jardí. Fotografía publicada a la revista San Jorge de juliol del 1955, Nº 19, signada per Jaques Léonard. L

A poc a poc, a més de la casa on vivia a JuliVerne 25 va anar llogant les cases veïnes a la seva i que, sempre sota l’amenaça de la temuda reforma, anaven quedant buides. Així va llogar la casa del nº 27 i més endavant la finca del nº 293. La família vivia a la planta baixa del nº 25 i al primer pis hi vivien els propietaris. El jardí posterior estava dividit en dues parts, la més propera a la casa corresponia a la planta baixa i la banda més allunyada era utilitzada per la família que ocupava el primer pis4.

En aquest plànol de 1962 es veu com el tram del carrer Juli Verne, entre el carrer Puig-reig i el carrer Putxet, queda just al mig del traçat de la Ronda del General Mitre. També s’hi pot observar el particular traçat de Juli Verne, amb el seu revolt característic, i l’espai imprecís que dibuixen la seva trobada amb el carrer Putxet i el carrer Elisa, que rebia el nom popular de “placeta dels arbres”.

Quan Josep Llorens i Artigas va tornar de París en Josep Amat li va cedir els baixos del nº 27 i el ceramista hi va instal·lar un forn per coure les seves obres. I encara van ocupar el nº 29 que feia de magatzem, servia per guardar el cotxe i on els nens jugaven a perdre’s entre la selva d’una descurada i exuberant vegetació que creixia al voltant del llimoner i de la figuera. 

Les façanes del nº 25 i 27 del carrer Juli Verne. 

He inclos aquesta fotografia el 25 de juny del 2020, desprès que ha estat publicada al llibre de Jesús Mestre, Sant Gervasi Desaparegut.

Parlant de Llorens i Artigas, diu l’Elvira Farreras5 que “quan la peça no li acabava de fer el pes, l’agafava i la llençava per damunt de la paret de la tanca que donava al jardí dels Amat”. Després que el ceramista va deixar la casa per instal·lar-se definitivament a Gallifa6, Josep Amat mantingué el seu taller al primer pis del nº 27. Des d’aquí veia el jardí i l’hort, l’escala que hi baixava i la torre del carrer Puig-reig, que va pintar tantes vegades.

El matrimoni Amat a la seva casa de Juli Verne. 1955

Fou en aquesta casa que, des dels primers anys de la trista postguerra, els Amat reunien freqüentment un grup d’amics que anomenaven “La Colla” i amb els que compartien en privat tot allò que havia quedat exclòs de la vida pública.

Olga Sacharoff, La colla, c. 1945, Oli sobre tela, 185 x 265 cm. 

Segons Rafael Manzano7 formaven part d’aquesta colla els pintors Rafael Benet, Rafael Llimona, Domingo Carles, Vila Arrufat, Josep Puigdengoles, l’arquitecte Gabriel Amat, germà del pintor; els músics Costa, Montpou, Toldrà; Gilbert Camins; els escriptors Monjo i Rebull; el ceramista Josep Artigues que també vivia al Putxet; els escriptors Millet, Raurell, l’historiador de l’art Lluis Monreal i Tajada amb la seva esposa Montserrat Agustí

Finalment, el 1962, les obres per la construcció de General Mitre es van fer realitat i tot aquest món va traslladar-se al carrer Manacor, on feia temps que, previsorament, els Amat havien llogat la casa, que posteriorment varen poder comprar, i on encara avui hi ha la Fundació que porta el nom del pintor.

Cronista d’un instant

Com hem dit abans, som conscients que Josep Amat no pretén deixar constància detallada dels elements que veu, sinó captar l’atmosfera, l’aire d’un instant. Com en tot impressionista el motiu que pinta podría ser secundari respecte al color i la llum. Com va dir Monet no es tracta tant de pintar els objectes sinó l’aire que hi ha entre ells.

Tanmateix les obres que va pintar de certs racons del Farró, a més de fer-nos arribar aquesta flaire, ens donen molta informació sobre el paisatge del barri i sobre la societat que hi vivia. Hem triat cinc obres, cinc instants atrapats en la tela, que van des del jardí de casa seva, al seu carrer i als carres del voltant.

La vida a Sant Gervasi; el jardí dels Amat

Ahir: Figures prenent cafè 1937 Oli sobre tela 105 x 115 cm. Col·lecció Família Amat 

Avui: Nous espais de socialització

En plena guerra, el pintor i la seva família es refugien en l’espai privat i interior de casa seva. El temps es converteix en una llarga espera. Pintar a l’aire lliure ha esdevingut perillós i l’Amat ho aprofita per cultivar el retrat. En aquesta obra hi podem reconèixer a la seva dona, la Isabel Girbau, asseguda a la dreta. Les altres figures corresponen a un oncle de la Isabel, l’oncle Fita, assegut d’esquena, la seva filla Margarida i el seu fill Lluís, que eren de Figueres i que varen estar un temps refugiats a casa dels Amat. Malgrat la duresa del moment sembla que el verd del jardí i la penombra del porxo, aconsegueixin preservar alguna cosa d’aquell “viure a Sant Gervasi” del anys vint.

La casa dels Amat cap als anys 40

Vuitantados anys després, per la majoria dels veïns, aquests espais verds interiors han desaparegut. La vida social s’ha desplaçat als bars, a les botigues i als carrers, especialment a les petites placetes escampades pel barri. Un barri sense parcs i amb molt poc verd públic, on el somni del jardí perdut, l’enyorament de les tàpies per on vessen els rosers florits, s’ha instal·lat de manera indeleble en la memòria col·lectiva.

El que veia des del seu estudi: el carrer Puig-reig

Ahir: Jardins de Sant Gervasi 1941 Oli sobre tela 32 x 47 cm. Col·lecció particular 

Avui: El carrer Puig-reig

De l’estudi del pintor, al primer pis del nº 27, en sortia una escala que anava a parar al jardí de la casa. D’allà es podia veure la façana del nº 7 del carrer Puig-reig, on en Jeroni Granell i Barrera havia construït a mitjans del S. XIX una casa que barrejava sàviament elements neoclàssics i elements romàntics8. La seva cúpula rogenca, la seva elegant façana ornamentada amb baranetes i acabats de terra cuita, el reixat de la tanca, són clarament identificables en moltes de les obres de Josep Amat. 

Carrer Puig-reig 1946. Oli sobre tela. 50 x 73

La família Granell, nissaga de mestres d’obres i arquitectes d’ampli reconeixement, van projectar i construir tres cases al carrer Puig-reig. La del nº 7 va ser el lloc de residència de la família. Sobre aquestes cases, avui desaparegudes, i sobre aquesta família, haurem de parlar llargament en algun altre número d’aquesta revista.

Avui el carrer Puig-reig presenta l’aspecte dels carrers més desolats del barri, aquells que acompleixen sobradament la trista profecia formulada per Josep Pla l’any 19569, parlant de Sant Gervasi.

Esfereït per la febre constructiva i per l’alçada de les noves edificacions, l’autor es pregunta: “Com quedaran aquests carrers?. Aquests vells carrers foren, originàriament, més o menys graciosos; foren, però, sens dubte assolellats, airejats i d’un aspecte amable i plàcid. En realitat l’amplada d’aquests carrers havia estat pensada per flanquejar-los de cases poc elevades. Tot era petit al vell Sant Gervasi. Ara, sobre les mateixes irrisòries amplades, s’hi eleven cases quatre, cinc, sis vegades més altes. Els carrers s’estan tornant fúnebres i escanyats. Va desapareixent, per als seus habitants, el sol i l’aire” 

Juli Verne, el seu carrer

Ahir: Carrer Juli Verne 1939 Oli sobre tela 50 x 61 cm. Col·lecció particular 

Avui: Carrer Juli Verne

El punt de vista que pren el pintor per representar el seu carrer com si vingués del carrer Saragossa ens permet veure el revolt que hi feia el tramvia, que veiem com un quadrat groc que tanca el carrer a la part més alta10. Diuen que aquest traçat una mica estrany es degut a que quan, al 1879, es va voler obrir un carrer que unís el carrer Saragossa amb l’entrada de la Finca Beltran al carrer Putxet, ja hi havia unes cases que van condicionar el traçat del nou carrer.

Aquest revolt li donava una certa amplitud i, segurament per això s’hi feia un mercat setmanal, i potser també per això va ser aprofitat per fer- hi passar el tramvia 17 que unia l’Eixample amb la Bonanova. De fet, fins al 1907 el carrer havia tingut el nom de Carrer Ample i anava a parar a la famosa Placeta dels Arbres.

A la banda dreta veiem una frondosa renglera de plàtans, mentre que a la banda esquerra hi ha algun om no gaire esponerós11.

La casa del pintor correspon a la que dona a la cantonada superior amb el carrer Puig-reig, que centra el quadre amb un punt de gran lluminositat.

Carrer Juli Verne 1940 Oli sobre tela 63 x 70 cm. Col·lecció particular. 

En aquest altre quadro es veu la casa desde la perspectiva inversa. La casa del pintor, Juli Verne 25, sería la primera de la dreta, fent cantonada amb el carrer Puig-reig. Al fons veim també el tramvia, sempre el de color groc. 

Als nostres dies aquest indret s’ha convertit en un tranquil carrer de vianants, ornamentat per una filera de xicrandes que s’inspiren el l’antiga filera de plàtans que recorria la banda dreta del carrer. La transformació dels edificis ha estat tan intensa que només la casa situada al número 15 es conserva tal com era. És una casa de planta i dos pisos, fàcilment identificable per les finestres acabades en arc12.

Casa del número 15

A l’esquerra d’aquesta, que ara veiem amb la façana negre, hi havia també una casa molt senyorial, de les d’aquesta època, on hi tenia l’estudi el pintor Domènec Carles i Rosich, molt amic de Josep Amat13. Al morir va deixar la casa a l’ajuntament perquè en fes una casa museu d’art. L’ajuntament, anys més tard la va vendre i es va fer aquest habitatge.

L’estretor de les façanes, la desmesurada alçada d’alguns dels edificis i la seva irregularitat són la tònica del carrer actual. El edificis que donen a Saragossa arriben als 10 i 11 pisos, mentre que a l’altra banda del carrer n’hi trobem encara algún de planta i pis. Aquest desgavell ens parla de la bogeria urbanística que es va desfermar al barri durant els primes setantes del segle passat i del desordre amb que es va fer la substitució dels edificis.

Al fons de la fotografia actual, podem intuir el tall transversal amb el que la Ronda General Mitre va escapçar el carrer a l’alçada de la casa dels Amat. 

El carrer Saragossa 

Ahir: Carrer Saragossa 1941. Oli sobre tela 50 x 61 cm. 

Carmen Thyssen-Bornemisza Collection 

Avui: El carrer Saragossa travessat per la Ronda General Mitre

Des de mitjans del S. XIX, el carrer Saragossa havia estat l’eix vertebrador del barri del Farró14. Permetia recorre’l des del carrer Putxet fins al punt de trobada entre la riera de Cassoles i la riera de Sant Gervasi, que marca el vèrtex del barri. Durant molts anys aquest carrer, antic carrer Sant Felip, va ser la via principal del barri, tant pel que fa a la circulació, com per la seva vitalitat comercial.

La imatge que ens en dona l’Amat conté els tres elements principals de la seva fisonomia: les petites cases unifamiliars de planta baixa, o planta baixa i pis; cases més altes destinades a pisos per vivendes més populars i alguna tàpia que vorejava el jardí d’alguna torre més important15. A la meitat del quadre, al costat d’unes figures lleument esbossades, podem veure al terra les vies del tramvia entrant al revolt que el duia al carrer Juli Verne, les que hem vist més clarament en el quadre anterior. Una mica més avall el tramvia que puja ranquejant.

Als nostres dies, aquesta perspectiva ens permet veure clarament l’escissió que va suposar l’obertura de les Rondes i la radicalitat amb que aquí s’expressa el canvi en el paisatge urbà. Just per sobre del revolt que porta a Juli Verne, Saragossa és escapçat per l’obertura de Mitre, que fragmenta l’espai, alhora que fomenta i permet el creixement en alçada dels edificis, transformant així l’aspecte i la vida del barri tal com s’havia conegut fins al moment.

Ja fora de l’espai del quadre, on Mitre talla Puig- reig, els jardins Josep Amat recorden el lloc on hi havia les casetes on va viure. 

El carrer Pàdua

Ahir: Sant Gervasi (Balmes - Pàdua) 1944 Oli sobre tela 50 x 100 cm. Col·lecció particular 

Avui: El carrer Pàdua, eix comercial del barri

Per pintar aquesta vista del carrer Pàdua el pintor es devia enfilar a la pujada on ara hi ha les escales del carrer Corint, és a dir, a la part més baixa del vessant del turó de Monterols o turó de Sant Gil. Des d’aquest punt alçat es pot veure la cruïlla entre el carrer Pàdua i el carrer Balmes que, tot hi estar projectats i planificats des de molt abans, encara tenien àrees de baixa edificació, horts i descampats.

A aquesta alçada, el carrer Balmes transcorria per la llera de la riera de Sant Gervasi, que en aquest tram prenia també el nom de Torrent de l’Infern16.

Pujant a mà esquerra travessava la finca de Can Brusi que s’estenia turó de Monterols amunt i a la dreta la finca de Can Buscarons. De la Plaça Molina cap al Tibidabo el carrer no s’edificà fins ben entrada la postguerra17. De fet molts dels edificis actuals estan datats entre el 1940 i el 1950

Tanmateix la datació d’aquest quadre el 1944 ens planteja una qüestió. Sabem que el 1935 es va acabar la construcció de La Casa de Vidre, obra emblemàtica de Sixte Illesques i de l’arquitectura del GATPAC18.

En aquesta fotografia, probablement de l’època de la construcció, es pot observar que a l’altre banda de la cantonada amb el carrer Ríos Rosas hi ha una tàpia que voreja la parcel·la del davant, sense construir, i que probablement arribava fins a l’actual carrer Balmes.

El 1944 ja feia nou anys que la casa existia. Potser en Josep Amat havia començat el quadre molts anys abans, quan la casa no existia? Era tant rupturista en la seva modernitat racionalista que el pintor va decidir “esborrar-la” per no perjudicar la imatge bucòlica del quadre?

Gràcies a la Fundació Josep Amat hem pogut esbrinar aquest misteri. El pintor coneixia perfectament casa. Hi anava sovint ja que hi vivia un seu amic19 . Tanmateix va decidir no pintar-la. Es veu que ho feia sovint quan algun element el molestava visualment. Mai no afegia res, però si “esborrava”. En els quadres de Sant Feliu aquesta pràctica és molt més notòria, ja que els nous apartaments que anaven sorgint als entorns de Sant Feliu mai hi apareixen. El fons pintat no era inventat, però era el que tenia en memòria. Això crea confusió a qui vol deduir l’any que es va pintar.

Tanmateix, la imatge del carrer Pàdua que es presenta al quadre trigaria molt poc a desaparèixer. El 1948 ja estava construït el bloc que va des de Ríos Rosas cap a Balmes i ocupa mitja illa - del número 98 al 104 -, el 1949 es va inaugurar la Bodega Pàdua, a inicis dels 50 es va construir el Garatge Duplex20 que encara ocupa la cantonada de mar entre Pàdua i Balmes.

A la cantonada de muntanya, fent xamfrà, hi tenim un gran edifici de l’arquitecte Claudi Carmona, molt influït per Antoni Moragues, que es va acabar el 1961.

Aquest edifici i el garatge obren la perspectiva d’un carrer Pàdua que s’ha convertit en una de les principals travesses del barri i en un eix comercial especialment viu.

Un paisatge viu i en transformació

D’aquesta passejada en sortim amb molta emoció i amb algunes idees. La intensa transformació del paisatge que ha tingut lloc al Farró ve marcada per una densificació de la població que, sobretot, es deu a la substitució de petits habitatges unifamiliars per  cases de pisos, desbocades en el seu creixement en alçada. Aquest canvi es va endur els jardins i ens va deixar un barri on l’arbrat dels carrers intenta en va compensar la manca de verd. Un barri on, la pèrdua d’elements arquitectònics patrimonials ha estat un constant degoteig al llarg del S. XX.

D’aquell món on tothom es coneixia i on s’establien intenses relacions de veïnatge, bones o a vegades no tant bones, hem passat a una societat tendent a l’aïllament i l’anonimat. Un món on el comerç local, les entitats, els equipaments i les associacions són elements imprescindibles per reteixir les relacions humanes.

L’obertura de General Mitre va suposar una ferida que va fraccionar l’espai, especialment durant els any en que l’estructura d’autopista urbana impedia l’accés d’ una banda a l’altra del barri. El Putxet va quedar separat del Farró i potser per això aquest va anar prenent una major identitat. De fet en Joan Amat diu en l’entrevista citada21 que a casa seva no es parlava mai del Farró. Ells parlaven de Sant Gervasi i en tot cas del Putxet22.

Tanmateix el Farró ha anat prenent una identitat pròpia cada vegada més marcada. La substitució dels edificis ha estat més lenta i menys agressiva que la del Putxet. A la falda del turó abundaven les torres grans envoltades de jardí pels quatre costats mentre que al Farró hi trobem les petites casetes amb jardí davant i darrera - o molt sovint, només darrera - acompanyades de cases de pisos que ja des de principis del S XX donaven habitatge a famílies treballadores. Tot això es concreta en que al Farró l’estructura en parcel·les petites i l’existència de cases de pisos modernistes ha fet que la substitució d’edificis que va arrasar El Putxet a mitjans del segle passat, es produís de manera més moderada. Així veiem que s’ha conservat millor el teixit comercial i que, malgrat tot, s’han preservat un gran nombre d’elements patrimonials.

Ja des dels inicis de la urbanització del barri la identitat farronenca es va aglutinar al voltant d’una festa major pròpia, al setembre i no al juny com al Putxet i, en general, a tot Sant Gervasi. Avui aquesta identitat segueix expressant-se en un creixent programa de festes populars sostingut amb èxit per l’associació de veïns, que fomenta les relacions personals i ha demostrat la seva capacitat per arribar a generar teixit associatiu. D’altra banda, preservar la memòria dels grans artistes que hi han treballat i viscut, com en Josep Amat, la Mercè Rodoreda, l’Antoni Tapies i tants d’altres, ens ajuda a consolidar aquesta identitat petita i amable que, al costat de la seva dimensió internacionalista i oberta, humanitza la cultura de la gran ciutat.

Potser per tot això el Farró dels nostres dies sorprèn al que hi arriba pel seu caràcter entranyable i acollidor. És com un poblet, diuen moltes persones que el volen explicar. Aquest paisatge fugisser que l’Amat pintava una i una altra vegada potser perquè temia que s’esvaís com un miratge23, encara és ple d’esperança i il·lusió, i com en les seves obres, és la petita figura d’un personatge que passa pel carrer el que centra la mirada i dona sentit al conjunt24. 

El Farró és la seva gent i tota transformació serà vida si es fa pensant en el benestar de les persones.

Text: Araceli Vilarrasa finestresdelfarro.blogspot.com

Fotografies: Giulia Deambrosi StudioTuli Photography

Agraïm la lectura i comentaris del text a la Fundació Josep Amat que ens han permès validar, precisar i ampliar la informació que conté aquest article.

Agraïm també el suggeriment i les aportacions d’Eduardo Vicente que ens va empènyer a escollir aquest tema.


NOTES:

1. El traçat de la futura ronda és ja present al Pla Jaussely (1905) guanyador del concurs internacional anomenat “de Enlaces”. El 1917 el “Plano General de Urbanización de Barcelona” ja va aprovar el seu traçat, així que tot hi que la seva obertura es va realitzar molt lentament, la futura realització de la ronda és present i condiciona l’urbanisme i els moviments immobiliaris de la zona durant un període de temps molt llarg.
2. Per més informació podeu consultar la pàgina web de la Fundació Josep Amat 
3. Entrevista a Joan Amat al vídeo El Putxet i el Farró, Memòria oral de Sant Gervasi. EL Putxet i el Farró,  publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2012.
4. Aquesta distribució, que facilitava i fomentava les relacions de veïnatge, era molt comú al barri. Això es veu per exemple en les obres de Mercè Rodoreda com Aloma o Jardí vora el mar.
5. Farreras, E., 1982, Adéu Putxet, rèquiem per un barri, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pp. 55 
6. Joan Amat explica al vídeo abans citat que quan l’Artigues encenia el seu forn sortia foc per les xemeneies. Era un forn de llenya i havia d’arribar a 1.200 graus i les cuites duraven 24 hores.
7. Manzano, R., 1986, Josep Amat i Pagés con Barcelona al fondo, a: V.V.A.A.,2005, Josep Amat o el impresionismo catalan, Ediciones Mayo, Barcelona. pp. 14
8. La família Granell, nissaga de mestres d’obres i arquitectes d’ampli reconeixement, van projectar i construir tres cases al carrer Puig-reig. La del número 7 va ser el lloc de residència de la família. Sobre aquestes cases, avui desaparegudes, i sobre aquesta família, haurem de parlar llargament en algun altre número d’aquesta revista.
9. Pla, J., 1956, Barcelona, papers d’un estudiant, Biblioteca Selecta, 221 
10. Aquests tramvies eren de color vermell, menys un que era groc i aquest era el que solía pintar Amat.
11. Els oms eren ja molt vells, anaven morint i no eren replantats, per això sols n’hi havien 3 o 4 en tot el carrer.
12. És la tercera casa de l’esquerra del quadre. A la fotografia actual la vegetació no ens permet veure-la bé però és l’única del carrer que presenta el mateix aspecte.
13. Devem aquesta informació a la Fundació Josep Amat. 
14. Per una informació detallada sobre aquest carrer podeu consultar Arisa, J., 2014, Apunts i records per a la història del barri: el carrer Saragossa, Coses del Farró, 1
15. Al contrari que al Putxet, al Farró hi va haver des de sempre aquesta barreja entre habitatges residencials i populars. 
16. La Riera de Sant Gervasi rebia el nom de Torrent de l’Infern per sota de l’ actual Plaça Kennedy, entre el turó del Putxet i el nucli antic de Sant Gervasi de Cassoles.
17. Algunes de les cases, a prop de la Plaça Molina, que s’havien començat a construir durant la República, van quedar sense acabar i van acollir refugiats durant la guerra, de manera que en acabar aquesta van ser recuperades, acabades i habitades.
18. Vegeu La casa de vidre: l’arquitectura del GATPAC al barri al blog Finestres del Farró 
19. Al primer pis hi vivia el Sr. Munné, membre d’una colla d’amics -no els de “la Colla”- on hi anaven molt freqüentment a fer tertúlies. El Sr. Munné era un enginyer de les Forces Elèctriques de Catalunya, i al tenir la llum de franc, sempre lluïa una exuberant il·luminació, mentre la resta de gent vivia amb la llum mínima necessària.
20. Aquest garatge va ser ampliat a partir del 1964, quan la família Gurguí Rodoreda va vendre la seva casa del carrer Manuel Angelon, que donava a Balmes per la part de darrera. Vegeu la historia del Casal Gurguí a Itinerari Mercé Rodoreda al Farro (1) i Itinerari Mercé Rodoreda al Farró (2).
21. Entrevista a Joan Amat al vídeo i el El Putxet Farró, Memòria oral de Sant Gervasi publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2012, citat anteriorment.
22. Aquesta mateixa idea ja la vam trobar a la família de Mercè Rodoreda. Vilarrasa, A., 2015, El Jardí perdut, escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, no 3, p.21.
23. Llorens, E., 2002, Sant Gervasi i el pintor Josep Amat, Ajuntament de Barcelona
24. En Joan Amat, fill del pintor, diu en una entrevista “Al pare li agradava molt el paisatge però volia que aquest estigués tocat per la mà del home. Volia una harmonia entre la natura i el factor humà”. Joan Amat a Putxet Actiu, Any 15,no 35, desembre 2011