divendres, 27 de març de 2015

La casa de vidre: l'arquitectura del GATCPAC al barri

Quan el 1928 Le Corbusier va fer una conferència a Barcelona en Sixte Illescas era un jove d'arquitecte acabat de llicenciar, que treballava d'ajudant en construccions d'estil noucentista. Ràpidament, aquest jove inquiet, amic de Josep Lluís Sert i de Josep Torres Clavé, va quedar  fascinat per les idees avantguardistes amb les que el racionalisme sacsejà l'arquitectura europea.


En aquells anys el carrer Pàdua transcorria entre tanques d'horts i cases baixes amb jardí, amb l'excepció d'alguns edificis d'habitatges d'estil modernista com el que hi ha a la cantonada amb el carrer Saragossa.


Només 7 anys desprès, el 1935, s'acabà la construcció de La casa de vidre, al carrer Pàdua 96, a la cantonada amb Ríos Rosas, una de les obres més emblemàtiques de Sixte Illescas i un exponent de la modernitat que devia deixar ben astorats a la majoria de veïns del barri.




                        A la fotografia, probablement de l'època de la construcció, es pot observar 
                           la font, que encara és al mateix lloc i la tàpia de la parcel.la del davant, 
                       sense construir, que arribava fins al torrent de l'Infern, l'actual carrer Balmes. 

El seu nom, que evoca el de "La maison en verre" de Paris, contruida entre el 1928 i el 1932 per l'arquitecte Pierre Chareau, es fonamentava en unes plaques de vidre de color verd ampolla, fixades amb perfils de ferro, que formaven la part baixa de la façana.


D'estil clarament racionalista i amb molts element de l'anomenada arquitectura de barco, introduïa altres elements de modernitat com l'organització de la planta, el duplex amb terrassa al darrer pis, els sòcols roms de les parets o el cremador de deixalles que es llençaven directament des d'una portella de la cuina a un contenidor, on eren cremades.



     Distribució interna en la que es poden veure els canvis introduïts per aprofitar millor la llum 
i evitar els llargs passadissos propis de les distribucions anteriors, així com la tendencia a agrupar els espais en una zona de dia i una zona de nit. 


Aquests elements ja havien estat utilitzats per Sixte Illesques a la seva altra gran obra, la casa Vilaró, acabada el 1930 i situada al Coll d'en Portell 67 (1).




Sixte Illescas va ser un dels fundadors del GATPAC i fins al 1935, va ocupar diferents càrrecs a la junta directiva d'aquesta associació que pretenia promoure l'arquitectura racionalista a Catalunya. Com a tal va participar en els grans projectes i estudis que el GATPAC va signar de forma col·lectiva, per exemple el Pla Macià i la Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels



Els seus edificis acabats ja després de la guerra conserven algun s d'aquest plantejaments però acusen fortament la pobresa de materials i el canvi d'esperit de l'època (2).









Sembla ser que cap als anys 50 els vidres de la façana que donaven nom a La casa de vidre es van deteriorar i van ser substituïts per les rajoletes de ceràmica del mateix color verd, conservant els perfils de ferro.

Malgrat això l'estat de conservació de la casa denota un respecte i un gust per l'estil.

Als elements del interior, perfectament conservats, es pot veure l'ús dels metalls, el vidre i les fustes, així com la combinació de línies de gran austeritat amb corves estilitzades i suggerents. 




I el que ens queda per saber, tafaners com som, és qui va ser l'arriscat propietari que va fer construir un edifici tan modern per  destinar-lo a habitatges de lloguer. És de la mateixa família que el propietari actual?  Algú ens en pot dir alguna cosa?




NOTES:
(1) La casa Vilaró, també anomenada, La casa barco és actualment una vil·la de luxe que es lloga per nits a turistes. La casa ha conservar els seus espais interiors més emblemàtics i està decorada amb molt gust, respectant l'ambient de l'època. Si teniu curiositat podeu veure els seus interiors a La casa del Barco

(2) Un d'ells, el de la casa del carrer Atenes 5, queda molt a prop del barri i un altre, també construït a Sant Gervasi, ocupa la cantonada del Passeig de Sant Gervasi a la plaça de la Bonanova.

10 comentaris:

  1. Felicitats per l'entrada, Araceli, no se't escapa cap detall !!! A veure amb quina nova "petita-gran obra" del barri ens sorprendràs el proper dia...

    Repeteixo, felicitats i endavant amb la teva "mirada" des de les "Finestres del Farró" !!!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Benvolguda Araceli.

    Potser als lectors del “nostre” Blog els agradarà saber –tot complementant el teu magnífic article- que en Sixt Illescas construí també, els anys 1941-1944, al Farró l’edifici de vivendes que hi ha al carrer de Balmes 294 xamfrà amb Santjoanistes 37. Correspon al període de postguerra, l’etapa que com molt be comentes: “Els seus edificis acabats ja després de la guerra conserven alguns d'aquets plantejaments però acusen fortament la pobresa de materials i el canvi d'esperit de l'època”.

    Un detall més que, segur, els més antics al barri recordaran. En un dels locals dels baixos d’aquest edifici hi hagué -des del 1952 fins, crec recordat, l’any 2000- el bar-llibreria Cristal City lloc de tertúlies i còctels literaris molt freqüentat pels escriptors i editors emergents dels anys seixanta i setanta (Ferrater, Goytisolo, Gil de Biedma, l’editor Carles Barral –que vivia al carrer Sant Elies-...).

    Felicitats, un cop més, Araceli.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. MIra, dons aquest no el sabia! Si que s'assembla molt a la casa del carrer Atenes. Recordo molt be el Cristal City… tot un món. A veure si t'animes a fer-ne un post... o un article pel número 4

    ResponElimina
  4. Araceli i lectors del Blog,

    Tot i que en la informació que us vaig facilitat en el segon comentari d'aquesta entrada, deia que la casa de vivendes del xamfrà de Balmes 294 i Santjoanistes 37 era obra d'en Sixte Illescas, és un error.

    La font d'aquesta afirmació la vaig treure del llibre "BARCELONA: GUIA D'ARQUITECTURA MODERNA 1860-2002" d'en Manuel Gausa, Marta Cervelló i Maurici Pla. Editat per ACTAR amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona editat l'any 2001 on es diu, en la seva fitxa "i 14" que aquesta casa és d'en Sixte Illescas construïda entre 1941 i 1944. Amb això, ni molt menys, no vull declinar en aquests autors la responsabilitat de la meva afirmació. Que quedi clar: en som tant responsables el qui ho diuen, com el qui ho "escampa" o difon... he,he.

    En una recent visita a l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, per a cercar més informació sobre els edificis d'en Sixte Illescas al nostre barri, he pogut comprovar que -segons els projectes tècnics, planells i permisos d'obra que allà hi ha- aquest edifici és una obra -amb signatures incloses- de l'arquitecte August Miret Baldé dels anys 1932-1933. Essen el propietari, en aquella època, en Francesc Pellicer.

    En aquesta mateixa visita vaig poder constatar que, l'edifici del carrer Santjoanistes 35 (tot i que en la documentació de l'Arxiu Contemporani hi consta el número 37) si que és projecte i obra d'en Sixte Illescas. La propietaria era na Eulàlia Rodríguez. El primer projecte és de març de 1933 però hi ha modificacions, especialment en les característiques i detalls de la façana, del novembre de 1941. El projecte es segellà pel Col·legi d'Arquitectes el gener de 1944 i el Permís Municipal d'Obres és d'abril de 1944. Per tant la construcció es degué dur a terme al llarg dels anys 1944 i, segurament, 1945.
    No és tracta, potser això ha contribuït a l'error, d'un edifici d'estil racionalista dels que en Sixte Illescas ens te més acostumats. Potser per exigències de la propietat (ja ho sabem qui paga -sovint- mana...) o de la necessitat de poder seguir treballant -en un període especialment difícil pels arquitectes que s'havien destacat amb les seves innovadores obres durant la República- es tracta d'un edifici de línies més academicistes, com els que es construïren per l'entorn (principalment en aquesta zona del carrer de Balmes) a la postguerra.

    Perdoneu Araceli i lectors l'extensió d'aquest comentari però, després del meu -pel que sembla- erroni comentari crec que és imprescindible l' aclariment i la rectificació.

    Disculpeu. Amb la meva més cordial salutació, una abraçada.

    ResponElimina
  5. Gracies Pep per aquests aclariments. Això és el més interessant que té la recerca: a poc a poc es van aclarint dubtes i se'n van generant de nous. Ara m'intriga molt això de Santjoanistes 35 (o 37?). Em sobta que l'Illescas renuncies al seu estil, especialment per la cronologia. Haurem de continuar investigant.

    Una abraçada i gracies per compartir els teus coneixements.

    ResponElimina
  6. Hola Araceli,jo precísament hi vaig neixer i viure al pis 1rC desde 1942 al 1971. El meus pares en van ser llogaters des de l'any 1940 i tant a la cèdula d'habitabilitat com al contracte d'inquilinat que conservo indica que la casa era propietat del mateix Sixto Illescas. Em sona algunes de les descripcions que fas com si jo també les hagués fet en algun lloc, per exemple lo dels sòcols roms, lo del cremador d'escombraries, etc.
    Ramon Carreras Planells. carreras@mmt.upc.edu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari. Realment la historia de l’Illescas i de la casa del carrer Padua és molt interessant. Si tu hi has viscut en deus saber un munt de coses.

      Vaig trovar força información al llibre del seu fill, Sixte Illescas Mirosa que també va ser arquitecte. El llibre es titula “Sixte Illescas, arquitecte (1903-1986): de l’avantguarda a l’oblit” i va ser publicat pel Col.legi d’Arquitectes de Catalunya l’any 2008.

      En aquest llibre vaig descubrir moltes coses. La importancia de La casa de vidre i de tot el que hi va pasar, per la historia de l’arquitectura catalana; la llista dels altres edificis del barri construits pel mateix arquitecte; fins hi tot que la casa on jo visc també va ser dissenyada per ell. Pero, sobre tot, vaig descubrir una historia tan trista que fins avui no m’he animat a fer-ne cap entrada al blog.

      Els que, com jo, vam nèixer durant la llarga postguerra ens hem acostumat a reconèixer com a herois a aquells que van ser afusellats pel franquisme o que, amb més o menys sort, en van poder fugir per la via de l’éxili. La historia de l’Illescas és l’amarga historia dels que es van quedar; la historia d’un afusellament de l’anima, dels herois del silenci.

      El que més hem va colpir va ser saber que va ser ell mateix qui va donar l'ordre de canviar els vidres de la façana per les anodines rajoles que hi ha avui.

      Elimina
  7. Bona tarde Araceli:

    Em dic Gràcia, i sóc la nora d'en Sixte Illescas i vídua del seu fill Albert Illescas de la Morena, arquitecte també, com ja saps. M'agradat moltíssim el teu blog sobre la casa del carrer Pàdua, i et dono les gràcies per tot el que hi dius.

    I per contestar la teva pregunta, la casa del carrer Padua va ser un encàrrec de la família (com ara la "germana" del carrer Muntaner d'en Josep Lluís Sert, o la de la Via Augusta d'en Germán Rodriguez-Arias) i la propietat no ha canviat.

    Estem treballant pel seu manteniment, respectant espais i materials dins del possible. Qui sap si en un futur no tornaran les plaques de vidre originals... Treballem també per això, el nostre somni.

    Per cert. Jo tenia una companya a l'Institut Montserrat que també es deia Araceli Vilarrasa. La seva mare era actriu, crec recordar. Cap connexió?

    Amb el meu agraïment més sincer.
    Gràcia


    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gracies pel teu comentari i per la informació que ens dones. De fet despres d'escriure aquesta entrada em vaig dedicar a investigar una mica més i vaig arribar al llibre que va escriure el teu marit sobre la vida i l'obra del seu pare. Em va impressionar molt l'aspecte humà de la seva trajectoria. Hi ha histories que la historia no les explica prou be.

      I si que soc jo l'Araceli que anava al Montserrat. Tu ets la Gràcia amb la que anavem a fer teatre al Menendez?

      Una abraçada

      Araceli

      Elimina
  8. Siii! Quina sorpresa Araceli! Perdona el temps que ha passat no havia vist la teva resposta. Dimecres 22 de maig vaig a la casa de vidre al matí. Vols fer un cafè? Ens veiem a la porta a les 11.00?
    Una abraçada,
    Gràcia
    Gràcia

    ResponElimina