Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1973-2007. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1973-2007. Mostrar tots els missatges

31.3.21

El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

Aquest  post no és només per llegir a casa, és per anar a passeig

Pep Arisa

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Prosseguim el nostre itinerari pel carrer Vallirana des del carrer Francolí, que antigament era conegut com a carrer del Camp, fins a la Ronda....i una mica més amunt.

Fa uns anys, els passats 40 i 50, al número 45 que fa xamfrà amb el carrer del Francolí, hi hagué la PELUQUERIA PARA SEÑORAS “SERRA” que, segons un anunci del Programa de la Festa Major de l’any 1944, “...es sinónimo de distinción por el servicio esmerado y económico...”. Avui encara hi ha una perruqueria per a senyores, la perruqueria LAURENS. 

A l’altre xamfrà del costat muntanya, hi hagué la polleria de la Gregoria que a més de carn d’aviram venia també ous. 

L’edifici del número 47, s’ha rehabilitat recentment (2017-2019). Aquest treball, liderat pels arquitectes Pere Buil i Toni Riba, va ser seleccionat per al Premis FAD 2019. Es tracta d’una casa, construïda l’any 1923, de planta baixa, dos pisos i terrat. És un edifici discret però que mostra l’estil noucentista de l’època, amb portes i finestres de llindes semiesfèriques i decoració simple. Coronant la façana hi podem veure un frontó semicircular amb una singular obertura. Les baranes dels balcons i la porta d’entrada son de ferro fos o treballat. 


Vallirana 47


Parada nº 1: Les “targes d’escala” el DNI de moltes cases.

Al número 49 trobem una casa senzilla, de baixos i un pis. Per les dues portes de la façana, deduïm que son dos habitatges independents. Al terrat en destaca una balustrada de ceràmica.

Per la “tarja d’escala” [1] de la porta que, suposem, dona accés al primer pis (i al terrat) sabem que la casa és de l’any 1870. La barana del balcó, la reixa de la finestra dels baixos i la “tarja d’escala” són de forja.


Vallirana 59

Al número 50, on encara avui hi ha una peixateria, hi tingué durant molts anys la seva la Balbina, que presumia de servir els millor peix fresc i marisc del barri.

Ben a prop, al número 54, hi tenim una casa que inicialment devia ser de planta baixa i un pis i, després se n’hi va afegir un altre. La decoració és senzilla: el baixos tenen les parets arrebossades imitant carreus, mentre que les del primer pis són únicament arrebossades; les llindes de les obertures tenen un discret relleu decoratiu; les baranes del balcó i de les dues finestres dels baixos són de forja. La porta és també metàl·lica i força treballada. Una franja decorada, a la zona dels antics respiradors del terrat, va d’un extrem a l’altre de la façana. 

El segon pis, es veu clarament que és un afegit posterior (possiblement de l’any 1946).


Vallirana 54


Parada nº 2: Dues cases de pisos i una bonica torre. 

Al número 55, hi trobem un edifici d’habitatges plurifamiliars construït, segurament, l’any 1909 pel mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa. 

Aquesta casa, de tres pisos i un local comercial a la planta baixa, va ser promoguda per Enrique Hugas i Klán un rendista que, com veurem, vivia en una torre d’aquest mateix carrer.

Els detalls constructius i ornamentals de la façana, amb motllures florals a les llindes, es van repetint i són idèntics o molt similars als que anirem veient en diferents cases del carrer [2].

En destaca el balcó corregut de la primera planta, amb barana bombada de serralleria i peces decoratives de xapa estampada i retallada i els dos d’iguals característiques, però semicirculars, que hi ha en cadascun dels pisos superiors. Fa la impressió que el punt culminant del coronament ha estat mutilat. 

L’any 1956, a la botiga dels baixos, s’hi establi una indústria torrefactora de cafè que perfumava sovint, amb els seus aromes, tot el barri: el “Tostadero Rio Grande”, que va tancar fa uns anys.




Vallirana 55

Pràcticament davant, al número 56, hi tenim un altre edifici gairebé bessó del que acabem de veure, fet pel mateix mestre d’obres en Josep Masdéu i Puigdemasa. És de l’any 1909 i promogut pel mateix propietari, Enrique Hugas. 

En aquest cas l’obra consistí en la remunta de quatre pisos (el darrer endarrerit de la línia de façana) sobre una casa ja existent i la reforma de la façana.

Com a l’edifici d’enfront, el primer pis té un gran balcó corregut, amb baranes de forja bombades, i el segon i tercer pisos, tres balcons semicirculars en cadascun d’ells. Els detalls ornamentals, relleus motllurats de temàtica vegetal a les llindes i acabats de serralleria son calcats als de la casa de davant. En aquest edifici,de forma més evident, la culminació del coronament de la façana també sembla que ha estat escapçada.

Només hem localitzat la data de la llicència d’obra per a la construcció d’aquesta casa, d’abril de 1909, però és molt possible que les dues cases (aquesta i la del davant) es fessin alhora.

A aquesta casa hi hagué durant un temps l’Acadèmia Balmes, on el mestre Joaquim Aulina al matí preparava nens de 6 a 10 anys per l’ingrés al batxillerat i a les tardes feia el que en deien repàs .


Vallirana 56.

A l’altra banda del carrer, la casa del numero 57 és, tot i la seva senzillesa, una bonica casa. És un edifici d’una sola planta tot i que, posteriorment s’hi ha afegit endarrerit de la façana un primer pis amb un tancament modern que, tot i contrastar amb el vell edifici, ajuda a destacar-ne l’estil. 

De la planta baixa en destaquen les obertures de la porta i les finestres, amb les llindes semicirculars i les treballades reixes de forja d’aquestes últimes. L’arrebossat de les parets imita, a la zona de la porta, carreus de pedra i a cada extrem de la façana i podem observar unes lesenes o bandes verticals també simulant carreus.

Els antics respiradors i la balustrada del terrat, segurament fets de terracota, donen un toc de singularitat a la casa. Els dos pilars centrals de la barana estan coronats amb uns florits testos d’obra.

No hem pogut esbrinar l’any de construcció, ni l’autor del projecte d’aquesta casa.


Vallirana 57.

Al número 60 hi ha des de l’any 1934, la IMPREMTA SALVADÓ. L’impressor que posa damunt del paper, en negre sobre blanc o en colors, les publicacions que editem des de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri. Actualment és la tercera generació d’aquesta família qui continua, encara, davant de l’empresa. 


Parada nº 3: Casa Enrique Hugas.

Una mica més amunt, ens aturem davant del número 61. És la casa-torre de l’Enrique Hugas, el ric propietari de moltes de les cases, amb pisos de lloguer, del carrer.

L’any 1909 és va fer construir, per a ell i la seva família, una senyorial casa-torre. El mestre d’obres va ser, ho endevineu?... el seu constructor de capçalera, en Josep Masdeu i Puigdemasa.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar de planta baixa amb jardí posterior, pis principal, pis del servei i golfes. Una composició simètrica seguint els corrents i els cànons socials de l’època tot respectant la jerarquització dels espais que necessitava la classe promotora: la planta baixa -on es feien els actes socials- comunicada amb el jardí, el pis principal -amb els espais i dependències més íntimes-, el pis destinat al servei, amb les golfes i el terrat. 

Tot i que l’ornamentació de la façana és similar a la que hem anat veien en moltes de les altres cases, en aquest cas els carreus rugosos d’estuc i els relleus al voltant de les obertures, llindes de portes, finestres i respiradors de la cambra d’aire del terrat, semblen destacar més.

La casa està coronada amb una barana, sinuosa i decorada, que culmina amb un tirabuixó proper a les creus gaudinianes.

A l’interior es conserven, en molt bon estat, sostres motllurats originals, algun d’ells policromats i antics arrambadors de ceràmica.

La façana del pati interior, més sòbria, s’obre sobre un gran jardí a través d’una galeria amb dos nivells [3].

Fa anys, en aquesta casa hi residí una comunitat de monges de la Congregació de Jesús Pacient que actualment son a Can Trilla del carrer Gran de Gràcia. Al llarg de molts anys aquest edifici ha estar ocupat pel Centre de serveis a la gent gran Vallirana 61.


Vallirana 61. 

Davant, al número 64, hi havia el Taller metal·lúrgic d’en Julio de No. El taller era al baixos i en un altell hi tenien la vivenda. Hi produïen peces per a cafeteres i calderes de calefacció.


Anunci del taller Julio de No a La Vanguardia del 22-11-1955, pàg. 19

Al número 65, fent cantonada amb la placeta, hi havia una lleteria que utilitzava el jardí de la casa per tenir-hi un petit estable amb 4 o 5 vaques. Era la vaqueria de l’Antonio i la Victoria. Venien una llet i una nata boníssimes que, mentre la dona venia a la botiga, el lleter anava repartint pel barri. 

Travessem la plaça de Sant Joaquim, on també hi ha algun edifici modernista, com la Casa Saperas del 1910, atribuïda al mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez i promoguda, també, per en Enrique Hugas. Una mica més amunt, al número 75, hi veurem un altre edifici d’aquests mateixos autor i promotor. 


Parada nº 9: Abans de sortir del barri.

Des de la plaça de Sant Joaquim en amunt, principalment pel costat de la dreta, hi trobem un seguit de cases interessants.

Al número 70, fent xamfrà amb la plaça, hi ha una casa de planta baixa i pis, de molt bon aspecte. És la casa d’en Ramón Cuyàs [4]. Tenim la impressió que es tracta de dos habitatges independents. Els baixos amb la seva pròpia porta, amb una llinda semicircular, la reixa de forja i una finestra, també enreixada, que dona a la plaça. I el pis, amb una segona porta que en facilita l’accés i, segurament, també al terrat. A la planta de dalt hi ha dos balcons, un que s’obre a la façana principal i l’altre que ho fa a la plaça de Sant Joaquim. 

La barana del terrat està construïda per una balustrada de ceràmica o terracota.

No hem localitzat l’any de construcció, ni l’autor del projecte tot i que hem pogut documentar que, a primers del 1893, es va fer un condicionament de la façana [5]


Vallirana 70

Al costat, al número 72, hi trobem una bonica casa de planta baixa i un pis. En destaquen les llindes semicirculars de les obertures i els treballs de forja de portes, finestra i barana del balcó. A la façana, arrebossada, no hi ha cap altre detall que els respiradors, segurament de ceràmica, de la cambra d’aire del terrat. 

A la part del darrera de la casa, hi ha una alta torratxa coronada amb una balustrada de ceràmica. Aquestes cases, fins al número 76, tenen un jardí o pati posterior.

Tampoc hem sabut localitzar l’any de construcció, qui en va ser el propietari o promotor, ni l’autor del projecte.


Vallirana 72

Al número 74, continuant amb aquest seguit d’interessants torres, som davant d’una casa de planta baixa -destinat a local comercial (actualment hi ha un restaurant)- i un pis.

L’octubre del 1933, el llavors propietari Vicenç Baldrich, va fer una important obra de reforma i ampliació d’aquesta casa. S’hi va remuntar un pis, reformar els interiors i condicionar la façana. El projecte i la direcció de l’obra va anar a càrrec del Mestre D’Obres Jaume Sanllehy i Molist [6].

La façana està arrebossada imitant, als baixos i en unes sanefes verticals als extrems de l’edifici, carreus de pedra. 

La barana del terrat està decorada omplint, amb petites peces de ceràmica vidriada blanques i blaves, els panys entre pilars. 

El balcó del primer pis, corregut en tot l’ample de la façana, te dues obertures amb persianes de llibret i la barana bombada de forja.


Vallirana 74

Arribem davant del número 76. 

Al meu parer, una de les cases -d’aquest estil- més boniques del carrer. Segurament es tracta de la remunta d’un pis sobre una casa ja existent. No hem sabut esbrinar qui en va ser l’autor del projecte, el propietari promotor, ni l’any de construcció.

És d’un edifici de planta baixa i un pis, amb unes grans i treballades balconades d’obra a la primera planta i al terrat. Els respiradors de la cambra del terrat estan acompanyats d’una artística sanefa esgrafiada.

Hi podem veure, també, acolorits esgrafiats seriats amb figures geomètriques en els paraments llisos del primer pis, mentre que a la planta baixa la paret presenta un estucat -imitant un acabat d’obra vista fet de maó- amb una sanefa o faixa d’esgrafiats sota del balcó.

Les llindes i laterals de les portes i la finestra -amb reixa de forja- de la planta baixa, estan decorades amb unes motllures que ens recorden acabats gòtics. 


Vallirana 76. 

Al costat, al número 78, hi ha El Refugi de Sant Gervasi un bar-restaurant d’aquells “de tota la vida”. Inicialment el regentà en Lluís i la seva esposa (que els veïns més vells encara recorden) i, des del 2012, és la Carme qui en porta les rendes. És un indret tranquil i ideal per a fer-hi esmorzars, l’aperitiu o dinar-hi. 

Davant, al número 75, hi ha una nova casa promoguda per n’Enrique Hugas. Es tracta d’una reforma, afegint-hi dos pisos i condicionant tota la façana, d’una casa existent. 

El projecte, de l’any 1911, el va fer el mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez (que, aquell mateix any, edificà la Casa Santeugini del carrer de Septimània 33). Segurament, el propietari-promotor, encarregà una casa d’habitatges molt semblant -pel que respecta a l’estil i decoració de la façana- a les que ja tenia construïdes al mateix carrer; tot i que, en aquest cas, les ornamentacions florals semblen més abundants i ufanoses.

La planta baixa presenta tres obertures: una porta estreta i dos finestrals contigus. Al primer i segon pis hi ha balcons correguts, amb baranes bombades de forja molt treballades, mentre que els de les finestres de la planta baixa -alineats amb la façana- són de ferro fos. 

D’aquesta casa destacaríem, així mateix, l’element de coronament de la façana amb un pseudo-frontó de línies corbes i elements decoratius de caràcter floral.


Vallirana 75. 

Als números 79-81, on ara hi ha un bloc de pisos, hi havia, al número 81, la casa de Mª de les Neus Mansana, obra de l’any 1894 [7] del reconegut arquitecte Josep Domènech i Estapà. Aquesta casa, malauradament, entre els anys 1953 i 1954 es va enderrocar per a fer-hi el gran edifici, segons el projecte de l’arquitecte Joaquim Viladevall Marfà, que avui hi podem veure. 


Vallirana 81. Façana de la casa de Mª Neus Mansana segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (1894) (AMDSG)


Un altre dels element singulars que hi havia al llarg d’aquest carrer, com en molts altres del barri, eren els antics fanals [8]. Malhauradament, tot i l’interès de l’Associació de Veïns del Farró en que aquests es mantinguessin, l’Ajuntament inicialment els va respectar, però després -l’any 2013- els va fer desaparèixer [9].


Detall dels antics fanals que hi havia en aquest carrer.


Colla de Sant Medir passant pel carrer l’any 1989. Observeu, dalt a l’esquerra, els vells fanals (Foto Arxiu Colla Humorística)


A la cantonada de Vallirana amb Pàdua hi havia una “escola per a senyoretes” portada per les germanes Dolores i Teresita Sala, doña Dolores i doña Teresita com se les tenia que anomenar llavors. A aquella escola, de senyoretes distingides, hi va anar durant dos cursos (1916-1919) l’escriptora Mercè Rodoreda que vivia relativament a prop, al carrer de Manuel Angelon [10].

Arribem a la Ronda del General Mitre, on també hi conflueix el carrer de Pàdua, abans anomenat Sant Antoni de Pàdua.

La travessem.



Parada nº 10: Casa Tosquella. 

A l’altre costat, formalment fora del nostre barri i ja dins del de Putxet, als números 91-93, hi ha una veritable joia del modernisme barceloní: la Casa Tosquella. Es tracta d’una torre unifamiliar aïllada feta construir l’any 1889, pel comerciant enriquit a Amèrica, Antoni Tosquella, sota la direcció del mestre d’obres Joan Caballé. 

Va ser reformada [11], els anys 1906-1907, per l’arquitecte Eduard Mª Balcells i Buïgas que, amb una gran riquesa ornamental, li donà l’aspecte actual. La casa consta de planta baixa i un soterrani. En l’edifici es combinen els elements curvilinis i les línies trencades, propis de l’estètica modernista, amb altres de caràcter arabitzant. Les façanes són d’estuc de calç lliscat sobre suport de maó i esgrafiats al voltant de les obertures amb un repertori de motius geomètrics, florals i zoomòrfics. Les teulades de les dues torres són de ceràmica esmaltada i vidriada. Compta amb portes, reixes, baranes i detalls de forja molt treballada i de gran fantasia. 

La casa, envoltada d’un gran jardí -mutilat, els anys 70, per l’obertura de la Ronda-, tot i  l'aspecte de deixadesa que avui presenta, va ser declarada “Bé d’Interès Cultural del Patrimoni Històric Espanyol” l’any 1974 i actualment està catalogada com a “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya. Segons Elvira Farreras, durant uns anys, hi havia viscut el baríton cordovès Marcos Redondo. Explica també, aquesta emblemàtica cronista del Putxet, que el jardí estava voltat d’una reixa de ferro forjat, d’estil gaudinià, per on s’hi passejaven dos paons que se sentien cridat d’un tros lluny [12].

Al llarg d’uns anys hi va viure Mª Dolors Castells i Tosquella, la neta de l’home que va manar construir la casa. Mª Dolors Castells, que sempre s’oposà a que s’enderroqués la casa, es va enemistar per això amb una part de la família. La mateixa tenacitat que li va permetre quedar-se a casa seva li va costar l’herència. La dona sabia que aquella resistència a l’especulació i a la destrucció del patrimoni tenia un escut legal molt concret. L’únic que la va salvar de la voluntat familiar de vendre’s l’immoble va ser el contracte formal que Mª Dolors Castells tenia amb els seus pares. “La meva mare em va signar un contracte de lloguer. I encara sort, perquè gràcies a ell puc continuar aquí com a inquilina”, explicava ella mateixa a La Vanguardia l’any 2012 [13]. Mª Dolors Castells va morir l’any 2018.

Ha estat una veritable llàstima que aquest important edifici -una joia del modernisme català-, pel pas del temps i la manca de manteniment, s’hagi anat degradant sense que, després de tants anys, les institucions, que tenen la responsabilitat de vetllar per la salvaguarda i la conservació d’aquest “patrimoni protegit”, hagin sigut capaces d’arribat a un acord amb els propietaris.

A finals de l’any passat, sense que Mª Dolors Castells ho pugui ja impedir, la part de la seva família que encara és propietària de la finca la va posat a la venda per 1,4 milions d’euros [14].


Vallirana 91-93. Projecte de reforma de la Casa Tosquella (AMCB)


Vallirana 91-93, Casa Tosquella. Detall d’una de les façanes. 


Abans d’acomiadar-nos, un “caso curioso” 

Les fonts d’on, normalment, traiem la informació amb la qual documentem els articles i itineraris, son els arxius, municipals i privats, les hemeroteques i, evidentment, els nostres propis records o la memòria oral de molts dels nostres veïns o comunicants.

No sempre trobem allò que busquem, l’any de construcció d’una casa, qui en va ser l’autor del projecte, el promotor o el propietari, per exemple...; moltes vegades, contemplant alguna vella fotografia, ens costa situar-la o esbrinar qui son alguns dels personatges que hi surten... lligar caps no sempre és fàcil. 

Per un altre costat sovint, cercant una cosa, en descobrim una altra de molt més interessant..., la punta d’un fil que, seguint-lo, ens porta fins al cabdell... Apassionant.

Dic tot això perquè, com quan remenem una capsa amb velles fotografies, en aquesta ocasió al cercar, entre algunes hemeroteques digitals, una informació concreta sobre el carrer de la Cruz he trobat una “croniqueta”, si més no, curiosa. 

És una nota, publicada al diari La Vanguardia del 8 de març de 1902, sobre un incident ocorregut al carrer de la Cruz sota l’epígraf de “Un caso curioso”:


“Un caso curioso...” La Vanguardia 8 de març 1902, pàg. 2


Amb aquesta nota tragicòmica donem per acabat aquest itinerari, que confiem hagi estat del vostre interès. 

Fins al proper.


Agraïment i prec.- Per a la confecció d’aquest itinerari ens han estat molt útils els records i aportacions de na Francesca Piera, na Gleva Aulina, na Araceli Vilarrasa, en Xesco Ginjaume i na Ester Rodríguez, veïns del barri i, els dos darrers membres actius i destacats de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró. A tots ells el nostre mes sincer agraïment.

Cal admetre però que, tot i aquestes valuoses aportacions, aquest itinerari és parcial, recull només les nostres mirades, records i vivències. Les que la nostra edat i memòria ens han permès viure i reviure. Segur que ens hem deixat alguna botiga, entitat, personatge, fet o anècdota important o interesant en l’itinerari... Ens cal, doncs, la vostra col·laboració, la participació dels lectors i veïns, per -en una posterior edició- anar-lo actualitzant. Animeu-vos !!!. I, per endavant, moltes gràcies.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  





[1] VILARRASA ARACELI, Finestres del Farró, 30 d’agost 2020: “Targes d’escala”:

[2] Sovint era el mateix promotor o propietari qui, prenent una altra casa com a model, li demanava al constructor o director de la nova obra que en repetís o hi adeqües els acabats, les formes i els detalls decoratius “de moda” que allà hi havia. Cal tenir present també que, excepte en edificis singulars i exclusius, molts dels acabats, elements decoratius de pedra artificial o de serralleria, eren seriats i prefabricats -“de catàleg” podríem dir-; resultaven més econòmics i per això els veiem utilitzats, una i altra vegada, en molts edificis de l’època.

[3] Segons la “Gaceta Municipal del Ayuntamiento de Barcelona” nº 24 del 14 de juny de 1914, el propietari Enrique Hugas, demanà permís per a construir una galeria en la part posterior d’aquesta casa.

[4] Pel que hem pogut esbrinar sembla que en Ramón Cuyàs, era un destacat comerciant de productes de farmàcia que tenia un conegut i concorregut “dipòsit” al carrer Llauder 4 de Barcelona. 

[5] A l’Arxiu Municipal del Districte Sarria-Sant Gervasi hem trobat una petició, del març de 1893, a l’Ajuntament de Sant Gervasi (Exp. 4386/1893) dels hereus “de confianza” d’en Ramón de Cuyás, demanant permís per a pintar la façana d’aquesta casa.

[6] Expedient Fo-2411/1933 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Jaume Sanllehy i Molist projectà, construí i reformà nombrosos edificis modernistes especialment a l’eixample de Barcelona.

[7] Expedient 3690 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi. 


[8] Els vells fanals que recordem i podeu veure en algunes de les fotografies que il·lustren aquest itinerari, eren murals i situats a l’alçada dels primers pisos. El cos era de ferro fos i tenien un gran globus de vidre glaçat al damunt. Funcionaven amb electricitat, primer, amb bombetes o làmpades d’incandescència que, desprès, van ser substituïdes per d’altres de vapor de mercuri o sodi d’alta pressió. Sobre els fanals del barri del Farró recomanem que visiteu el post Alumbrando hasta el amanecer 



[11] Expedient Fo-2034/1906 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. 

[12] FARRERAS ELVIRA, “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Barcelona 1994, pàgs.96 i 97.

[13] VIVIR La Vanguardia 10 març 2012, Asediada por okupas i Un oasis abandonado en Mitre


13.3.21

El carrer Vallirana. Primera part: Vallirana de Baix

                                                                                                                                        ITINERARIS


Pep Arisa

"L'arquitectura és la petrificació d'un moment cultural" - Jean Nouvel

 

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Us proposem, en aquesta ocasió, un itinerari per la història, l’arquitectura i els nostres records del carrer de Vallirana, l’antic carrer de la Cruz [1], obert i urbanitzat l’any 1850 per en Joaquim Ferret i Mandri.

En aquesta primera part recorrerem la part baixa del carrer, que és on comença: des del Passatge Mulet al carrer Francolí.

15.11.20

La casa Tàpies

La façana de la casa del carrer Saragossa 57, entre Guillem Tell i Matilde Díez, sorprèn als qui hi passen per davant potser sense saber que es tracta de la casa-taller del farronenc més universal, l’Antoni Tàpies.

  

 La façana de la Casa Tàpies poc després de la seva construcció. Foto. Català i Roca[1]

 

Al 1960 Tàpies començava a ser un pintor reconegut. Uns quants anys abans havia tornat de París, s’havia casat amb Teresa Barba i la parella se’n havia anat a viure al carrer Sant Elies. Feia poc que el pintor havia conegut a la marxant Martha Jackson, que li va organitzar una exposició a Nova York i el va donar a conèixer als Estats Units, i també al crític francès Michel Tapié, gràcies al qual va exposar a la Galeria Stadler de París. El 1955 va ser premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona.

 

La Teresa Barba havia heretat part d’una torreta d’una sola planta amb un petit jardí, que havia estat dels seus avis. El mateix Tàpies ho explica així a les seves memòries:

 

“La Teresa tenia de la seva família part d’un petit terreny al carrer de Saragossa i vam pensar que era un barri ideal per a nosaltres. [2]

 

Efectivament, Tàpies feia temps que estava vinculat al barri. Des del seu pis del carrer Sant Elies participava en les trobades del grup Dau al Set[3] als voltants de la Plaça Molina i era un client habitual del Cristal-Ciy.[4]. Així que el pintor continua: 

 

“Decidírem encarregar la nova casa a l’arquitecte J. A Coderch, que ens semblà que podria copsar les nostres necessitats, tant les materials com les que exigia el nostre temperament, que s’inclinava per la sobrietat i la calma necessària.[5]

 

S’ha especulat molt sobre el perquè Tàpies es decideix per Coderch per encarregar-li la seva casa. El que avui és un reconegudíssim arquitecte es trobava llavors en un moment inicial de la seva carrera i no formava part del entorn cultural de Tàpies[6]

 

Fos com fos, Tàpies i Coderch es van entendre de seguida. Un cert gust per l’austeritat, els materials senzills i les formes humils els van posar ràpidament d’acord, de manera que al 1963 la casa ja estava enllestida.  En la seva pàgina personal J.A. Coderch en parla així:

 

“Es una vivienda concentrada en espacios interiores de acuerdo con las necesidades del pintor Antonio Tapies, que con su encargo y su generosa ayuda nos permitió salir de la situación en que estábamos en aquellos momentos. Nos encontrábamos entonces sin trabajo y fue él quien inició nuestra recuperación profesional”[7]

 

El fet de ser una casa urbana, entre mitgeres, construïda en un solar llarg i estret, li dona un caràcter particular no gaire comú en l’obra de Coderch, un arquitecte paradoxal que partint de la reivindicació de la tradició i de la cultura popular acabà sent dels primers que desprès de la guerra torna a acostar-se a la modernitat i l’abstracció que havien estat representades pel GATPAC.


 

Un dels primers esbosos de Coderch per la Casa Tàpies. Arxiu Coderch.

 


Secció longitudinal de la casa segons el projecte signat per J.A. Coderch. Arxiu Coderch. 

 

L’estructura de la Casa Tàpies és metàl·lica i es va deixar vista i pintada de color blanc, Els murs interiors són de maó vist.

 

A la plata baixa  hi ha l’entrada, el garatge, l’habitatge del porter i al fons el taller del pintor que és de doble alçada i reb la llum de dos lucernaris de plàstic, situats al sostre i protegits des de dins per un sostre de lames orientables de fusta blanca.


El taller del pintor i les escales d'accés a l'habitatge

 

Els dos primers pisos estan destinats a l’habitatge del pintor i de la seva família. Contenen elements i peces emblemàtiques del disseny de l'época que creen un ambient modern, seré i acollidor. 


Sala d'estar del segon pis

 

Un dels aspectes més particulars de la casa és que a la tercera planta hi ha una terrassa coberta, com un hivernacle, que aïlla i crea com un coixí d’aire entre l’habitatge a la biblioteca.

 

La quarta planta és un cos separat, endarrerit respecte a la alineació del carrer i respecte a la façana posterior, on es troba una amplia biblioteca – despatx centrada per la llar de foc.

 

La biblioteca -  despatx

 

L’aspecte més polèmic va ser, i potser encara continua sent, la façana: una façana inexpugnable que tanca l’edifici cap al seu interior. Resolta de manera uniforme amb un tancament fix de persianes Llambí de fusta blanca i plaques de fibrociment, acaba amb una gran porta de fusta pintada de color marro fosc, que dona accés al garatge.


La façana posterior de a casa

 

En aquesta façana, igual que a la posterior i al tancament superior del pati, Coderch aplica la troballa que ja havia utilitzat a la casa de la Barceloneta (1951) i que repetirà sovint: controlar la llum a partir d’un sistema de persianes articulades per crear una atmosfera de llum i ombra. Aquesta solució recull la tradició mediterrània dels umbracles que deixen passar el corrent d’aire, tamisant i controlant la llum.


Tancament del pati de la planta baixa

Perez Mañosas apunta que aquestes persianes poden ser llegides com a gelosies, paraula que en català té dos sentits: l’enreixat de llistons que es posa a una finestra, darrere el qual hom pot veure sense ésser vist i també el sentiment de recel cap als altres per por de no ser preferits. Aquest autor es pregunta fins a quin punt el fet de viure en una casa tancada per gelosies pot influir en l’actitud de les persones que hi viuen.


Sigui com sigui, aquesta casa reclosa respira serenitat, harmonia i un recolliment interior que no és gens estrany al capteniment distanciat i discret amb que l’Antoni Tàpies i la seva família han viscut al barri del Farró.


Antoni Tàpies treballant al taller de casa seva. Font de la foto Hoyesarte

 

 

 

 

 

 

 



[1] Excepte en les que es diu el contrari les fotografies que utilitzo son les del reportatge realitzat pel fotograf F. Català i Roca per encarrec de J.A. Coderch l'any 1962. Fons Fotogràfic F. Català i Roca. Arxiu Històric del COAC

 

[2] TÀPIES, A., 1971, Memoria personal. Fragment per a una autobiorafia, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

 

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

 

[4] Per més información sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

 

[5]  TÀPIES, A. 1971, ob.cit.

 

[6] Sembla ser que Rafael Santos Torroella, crític d’art i impulsor de publiacions culturals, va organitzar un dinar a la seva casa del carrer Muntaner, al davant de la plaça Adriano, per presentar  Coderch a Tàpies. Dec aquesta informació i altres a la tesi de PÉREZ MAÑOSAS, A., 2016, Mitad fábrica mitad convento: la casa Tàpies, Tesi, UPC, Departament de Projectes Arquitectònics (consulta 11-11-2020)

 

[7] CODERCH, J.A. Pagina Personal,  (consulta 20-10-2020) 


 

31.10.20

Testimonis: Jofre Jové, tota una vida al Farró

Vaig conèixer en Jofre Jové fent cua a cal Hernando. Vam encetar cordialment la conversa i al cap de no res ja m'estava explicant que té 89 anys i que ha viscut praticament tota a vida al Farró. 

Fa molt goig sentir-lo parlar de les entremaliadures que feien els nens que jugaven pels carrers, entre les tapies florides de les torres, de la tranquil.litat que es respirava, de les botigues de tota la vida que hi havia. Els ulls se li enriolen al recordar com a la cantonada Guillem Tell amb Saragossa, molt a prop de casa seva, el tranvia havia d'alentir la marxa per agafar el revolt i els vailets aprofitaven per enfilar-se a la plataforma del darrera, amb gran enuig del cobrador.

Ell mateix em va explicar que fa 4 anys els de Barcelona TV el van gravar per un programa i aquí el teniu explicant els seus records. Feu clic aquí per veure el vídeo i no us perdeu com continua aquesta història.




26.12.19

Josep Amat , testimoni d'un paisatge fugisser


Versió web de l'article del mateix nom aparegut a la revista Coses del Farró, nº12, p.8 , Tardor 1919

Text: Araceli Vilarrasa
finestresdelfarro.blogspot.com
Fotografies: Giulia Deambrosi
StudioTuli Photography

Diuen que el paisatge és el rostre del territori i que reflexa, com un mirall, l’ànima de la societat que l’ha creat i que l’habita. Si això és així, qui millor què un pintor per deixar testimoni d’aquest caràcter visual de l’ànima del barri?

Al Farró tenim el tresor d’haver estat la llar del màxim exponent de l’impressionisme català del S. XX, el pintor Josep Amat (1901-1991), que va viure una pila d’anys al carrer Juli Verne on ara hi ha els jardins que porten el seu nom.



Avinguda General Mitre a l'alçada de Puig-reig i jardins Josep Amat, al fons

En aquest article ens proposem analitzar algunes obres de Josep Amat que reflecteixen el paisatge del Farró a mitjans del S. XX i estudiar com ha canviat, a partir de fotografies del mateix indret fetes a l’actualitat. Ens vam proposar col·locar l’objectiu de la càmera al lloc exacte on el pintor devia posar el cavallet, per obtenir la imatge actual del paisatge que ell va pintar.

Som conscients que, des de la seva perspectiva impressionista, l’Amat no va pretendre mai ser testimoni de res. Que més que inventariar elements paisatgístics ens volia transmetre la màgia d’un instant on la llum i el color són l’única veritat que compta. Tanmateix les seves obres, més enllà de la seva bellesa, ens donen molta informació per contrastar amb l’actualitat. Us convidem a comprovar- ho acompanyant-nos en aquest viatge visual.


Un refugi a Sant Gervasi


Quan el 17 de juny del 1936 en Josep Amat es va casar amb la Isabel Girbau, tenia 35 anys. El seu món estava a punt d’ensorrar-se però ell encara no ho sabia.

Fins a les hores havia viscut amb els seus pares al carrer Muntaner 29 i gaudia d’un gran reconeixement obtingut, sobre tot, després de la seves exposicions a la Sala Dalmau, a les galeries Laietanes, a la galeria Syra i a la Pinacoteca. Allí havia exposat les seves obres sobre la costa guixolenca i els paisatges que va pintar durant la seva primera estada a París. Paisatges pintats a l’aire lliure i que abasten grans espais plens de llum. Amat havia estat el pintor dels feliços anys vint.


Durant el seu prometatge amb la Isabel, el 1935, lloga una torre amb jardí al carrer Juli Verne 25 amb la idea de fer-ne la seva llar. El lloguer era molt baix perquè l’edifici, que feia cantonada amb el carrer Puig-reig, estava afectat per la reforma que preveia la construcció de la Ronda General Mitre1. Però l’ Amat pensava que això trigaria molts anys a passar, així que, un cop casat se n‘hi va anar a viure, pensant gaudir de la tranquil·litat i la joia de la vida a Sant Gervasi.

Només al cap d’un mes s’inicia la guerra que amb la seva crueltat havia d’afectar greument a tota la família2. Pintar a l’aire lliure s’havia tornat perillós i en Josep pren un costum que no abandonarà ja mai més: pintar allò que veu sense sortir de casa, des del seu estudi, els carrers més propers. Pintar el jardí a l’estiu i a la tardor, els personatges al balcó, el carrer i les torres que veu des de la seva finestra.

Amb els anys, reprendrà la possibilitat i el gust per pintar altres paisatges: Sant Feliu, els carrers del centre de Barcelona, París moltes vegades, però sempre conservarà aquest gust pel petit món dels voltants de casa seva.




Josep Amat, pintant des de el seu jardí. Fotografía publicada a la revista San Jorge de juliol del 1955, Nº 19, signada per Jaques Léonard. L
A poc a poc, a més de la casa on vivia a JuliVerne 25 va anar llogant les cases veïnes a la seva i que, sempre sota l’amenaça de la temuda reforma, anaven quedant buides. Així va llogar la casa del nº 27 i més endavant la finca del nº 293. La família vivia a la planta baixa del nº 25 i al primer pis hi vivien els propietaris. El jardí posterior estava dividit en dues parts, la més propera a la casa corresponia a la planta baixa i la banda més allunyada era utilitzada per la família que ocupava el primer pis4.


En aquest plànol de 1962 es veu com el tram del carrer Juli Verne, entre el carrer Puig-reig i el carrer Putxet, queda just al mig del traçat de la Ronda del General Mitre. També s’hi pot observar el particular traçat de Juli Verne, amb el seu revolt característic, i l’espai imprecís que dibuixen la seva trobada amb el carrer Putxet i el carrer Elisa, que rebia el nom popular de “placeta dels arbres”.

Quan Josep Llorens i Artigas va tornar de París en Josep Amat li va cedir els baixos del nº 27 i el ceramista hi va instal·lar un forn per coure les seves obres. I encara van ocupar el nº 29 que feia de magatzem, servia per guardar el cotxe i on els nens jugaven a perdre’s entre la selva d’una descurada i exuberant vegetació que creixia al voltant del llimoner i de la figuera. 


Les façanes del nº 25 i 27 del carrer Juli Verne. 
He inclos aquesta fotografia el 25 de juny del 2020, desprès que ha estat publicada al llibre de Jesús Mestre, Sant Gervasi Desaparegut.

Parlant de Llorens i Artigas, diu l’Elvira Farreras5 que “quan la peça no li acabava de fer el pes, l’agafava i la llençava per damunt de la paret de la tanca que donava al jardí dels Amat”. Després que el ceramista va deixar la casa per instal·lar-se definitivament a Gallifa6, Josep Amat mantingué el seu taller al primer pis del nº 27. Des d’aquí veia el jardí i l’hort, l’escala que hi baixava i la torre del carrer Puig-reig, que va pintar tantes vegades.



El matrimoni Amat a la seva casa de Juli Verne. 1955

Fou en aquesta casa que, des dels primers anys de la trista postguerra, els Amat reunien freqüentment un grup d’amics que anomenaven “La Colla” i amb els que compartien en privat tot allò que havia quedat exclòs de la vida pública.


Olga Sacharoff, La colla, c. 1945, Oli sobre tela, 185 x 265 cm. 
Segons Rafael Manzano7 formaven part d’aquesta colla els pintors Rafael Benet, Rafael Llimona, Domingo Carles, Vila Arrufat, Josep Puigdengoles, l’arquitecte Gabriel Amat, germà del pintor; els músics Costa, Montpou, Toldrà; Gilbert Camins; els escriptors Monjo i Rebull; el ceramista Josep Artigues que també vivia al Putxet; els escriptors Millet, Raurell, l’historiador de l’art Lluis Monreal i Tajada amb la seva esposa Montserrat Agustí

Finalment, el 1962, les obres per la construcció de General Mitre es van fer realitat i tot aquest món va traslladar-se al carrer Manacor, on feia temps que, previsorament, els Amat havien llogat la casa, que posteriorment varen poder comprar, i on encara avui hi ha la Fundació que porta el nom del pintor.



Cronista d’un instant

Com hem dit abans, som conscients que Josep Amat no pretén deixar constància detallada dels elements que veu, sinó captar l’atmosfera, l’aire d’un instant. Com en tot impressionista el motiu que pinta podría ser secundari respecte al color i la llum. Com va dir Monet no es tracta tant de pintar els objectes sinó l’aire que hi ha entre ells.

Tanmateix les obres que va pintar de certs racons del Farró, a més de fer-nos arribar aquesta flaire, ens donen molta informació sobre el paisatge del barri i sobre la societat que hi vivia. Hem triat cinc obres, cinc instants atrapats en la tela, que van des del jardí de casa seva, al seu carrer i als carres del voltant.

La vida a Sant Gervasi; el jardí dels Amat


Ahir: Figures prenent cafè 1937 Oli sobre tela 105 x 115 cm. Col·lecció Família Amat 


Avui: Nous espais de socialització


En plena guerra, el pintor i la seva família es refugien en l’espai privat i interior de casa seva. El temps es converteix en una llarga espera. Pintar a l’aire lliure ha esdevingut perillós i l’Amat ho aprofita per cultivar el retrat. En aquesta obra hi podem reconèixer a la seva dona, la Isabel Girbau, asseguda a la dreta. Les altres figures corresponen a un oncle de la Isabel, l’oncle Fita, assegut d’esquena, la seva filla Margarida i el seu fill Lluís, que eren de Figueres i que varen estar un temps refugiats a casa dels Amat. Malgrat la duresa del moment sembla que el verd del jardí i la penombra del porxo, aconsegueixin preservar alguna cosa d’aquell “viure a Sant Gervasi” del anys vint.


La casa dels Amat cap als anys 40

Vuitantados anys després, per la majoria dels veïns, aquests espais verds interiors han desaparegut. La vida social s’ha desplaçat als bars, a les botigues i als carrers, especialment a les petites placetes escampades pel barri. Un barri sense parcs i amb molt poc verd públic, on el somni del jardí perdut, l’enyorament de les tàpies per on vessen els rosers florits, s’ha instal·lat de manera indeleble en la memòria col·lectiva.

El que veia des del seu estudi: el carrer Puig-reig



Ahir: Jardins de Sant Gervasi 1941 Oli sobre tela 32 x 47 cm. Col·lecció particular 


Avui: El carrer Puig-reig


De l’estudi del pintor, al primer pis del nº 27, en sortia una escala que anava a parar al jardí de la casa. D’allà es podia veure la façana del nº 7 del carrer Puig-reig, on en Jeroni Granell i Barrera havia construït a mitjans del S. XIX una casa que barrejava sàviament elements neoclàssics i elements romàntics8. La seva cúpula rogenca, la seva elegant façana ornamentada amb baranetes i acabats de terra cuita, el reixat de la tanca, són clarament identificables en moltes de les obres de Josep Amat. 



Carrer Puig-reig 1946. Oli sobre tela. 50 x 73

La família Granell, nissaga de mestres d’obres i arquitectes d’ampli reconeixement, van projectar i construir tres cases al carrer Puig-reig. La del nº 7 va ser el lloc de residència de la família. Sobre aquestes cases, avui desaparegudes, i sobre aquesta família, haurem de parlar llargament en algun altre número d’aquesta revista.

Avui el carrer Puig-reig presenta l’aspecte dels carrers més desolats del barri, aquells que acompleixen sobradament la trista profecia formulada per Josep Pla l’any 19569, parlant de Sant Gervasi.

Esfereït per la febre constructiva i per l’alçada de les noves edificacions, l’autor es pregunta: “Com quedaran aquests carrers?. Aquests vells carrers foren, originàriament, més o menys graciosos; foren, però, sens dubte assolellats, airejats i d’un aspecte amable i plàcid. En realitat l’amplada d’aquests carrers havia estat pensada per flanquejar-los de cases poc elevades. Tot era petit al vell Sant Gervasi. Ara, sobre les mateixes irrisòries amplades, s’hi eleven cases quatre, cinc, sis vegades més altes. Els carrers s’estan tornant fúnebres i escanyats. Va desapareixent, per als seus habitants, el sol i l’aire” 

Juli Verne, el seu carrer


Ahir: Carrer Juli Verne 1939 Oli sobre tela 50 x 61 cm. Col·lecció particular 


Avui: Carrer Juli Verne

El punt de vista que pren el pintor per representar el seu carrer com si vingués del carrer Saragossa ens permet veure el revolt que hi feia el tramvia, que veiem com un quadrat groc que tanca el carrer a la part més alta10. Diuen que aquest traçat una mica estrany es degut a que quan, al 1879, es va voler obrir un carrer que unís el carrer Saragossa amb l’entrada de la Finca Beltran al carrer Putxet, ja hi havia unes cases que van condicionar el traçat del nou carrer.

Aquest revolt li donava una certa amplitud i, segurament per això s’hi feia un mercat setmanal, i potser també per això va ser aprofitat per fer- hi passar el tramvia 17 que unia l’Eixample amb la Bonanova. De fet, fins al 1907 el carrer havia tingut el nom de Carrer Ample i anava a parar a la famosa Placeta dels Arbres.

A la banda dreta veiem una frondosa renglera de plàtans, mentre que a la banda esquerra hi ha algun om no gaire esponerós11.

La casa del pintor correspon a la que dona a la cantonada superior amb el carrer Puig-reig, que centra el quadre amb un punt de gran lluminositat.



Carrer Juli Verne 1940 Oli sobre tela 63 x 70 cm. Col·lecció particular. 
En aquest altre quadro es veu la casa desde la perspectiva inversa. La casa del pintor, Juli Verne 25, sería la primera de la dreta, fent cantonada amb el carrer Puig-reig. Al fons veim també el tramvia, sempre el de color groc. 

Als nostres dies aquest indret s’ha convertit en un tranquil carrer de vianants, ornamentat per una filera de xicrandes que s’inspiren el l’antiga filera de plàtans que recorria la banda dreta del carrer. La transformació dels edificis ha estat tan intensa que només la casa situada al número 15 es conserva tal com era. És una casa de planta i dos pisos, fàcilment identificable per les finestres acabades en arc12.




Casa del número 15

A l’esquerra d’aquesta, que ara veiem amb la façana negre, hi havia també una casa molt senyorial, de les d’aquesta època, on hi tenia l’estudi el pintor Domènec Carles i Rosich, molt amic de Josep Amat13. Al morir va deixar la casa a l’ajuntament perquè en fes una casa museu d’art. L’ajuntament, anys més tard la va vendre i es va fer aquest habitatge.

L’estretor de les façanes, la desmesurada alçada d’alguns dels edificis i la seva irregularitat són la tònica del carrer actual. El edificis que donen a Saragossa arriben als 10 i 11 pisos, mentre que a l’altra banda del carrer n’hi trobem encara algún de planta i pis. Aquest desgavell ens parla de la bogeria urbanística que es va desfermar al barri durant els primes setantes del segle passat i del desordre amb que es va fer la substitució dels edificis.

Al fons de la fotografia actual, podem intuir el tall transversal amb el que la Ronda General Mitre va escapçar el carrer a l’alçada de la casa dels Amat. 



El carrer Saragossa 


Ahir: Carrer Saragossa 1941. Oli sobre tela 50 x 61 cm. 
Carmen Thyssen-Bornemisza Collection 


Avui: El carrer Saragossa travessat per la Ronda General Mitre


Des de mitjans del S. XIX, el carrer Saragossa havia estat l’eix vertebrador del barri del Farró14. Permetia recorre’l des del carrer Putxet fins al punt de trobada entre la riera de Cassoles i la riera de Sant Gervasi, que marca el vèrtex del barri. Durant molts anys aquest carrer, antic carrer Sant Felip, va ser la via principal del barri, tant pel que fa a la circulació, com per la seva vitalitat comercial.

La imatge que ens en dona l’Amat conté els tres elements principals de la seva fisonomia: les petites cases unifamiliars de planta baixa, o planta baixa i pis; cases més altes destinades a pisos per vivendes més populars i alguna tàpia que vorejava el jardí d’alguna torre més important15. A la meitat del quadre, al costat d’unes figures lleument esbossades, podem veure al terra les vies del tramvia entrant al revolt que el duia al carrer Juli Verne, les que hem vist més clarament en el quadre anterior. Una mica més avall el tramvia que puja ranquejant.

Als nostres dies, aquesta perspectiva ens permet veure clarament l’escissió que va suposar l’obertura de les Rondes i la radicalitat amb que aquí s’expressa el canvi en el paisatge urbà. Just per sobre del revolt que porta a Juli Verne, Saragossa és escapçat per l’obertura de Mitre, que fragmenta l’espai, alhora que fomenta i permet el creixement en alçada dels edificis, transformant així l’aspecte i la vida del barri tal com s’havia conegut fins al moment.

Ja fora de l’espai del quadre, on Mitre talla Puig- reig, els jardins Josep Amat recorden el lloc on hi havia les casetes on va viure. 


El carrer Pàdua


Ahir: Sant Gervasi (Balmes - Pàdua) 1944 Oli sobre tela 50 x 100 cm. Col·lecció particular 



Avui: El carrer Pàdua, eix comercial del barri

Per pintar aquesta vista del carrer Pàdua el pintor es devia enfilar a la pujada on ara hi ha les escales del carrer Corint, és a dir, a la part més baixa del vessant del turó de Monterols o turó de Sant Gil. Des d’aquest punt alçat es pot veure la cruïlla entre el carrer Pàdua i el carrer Balmes que, tot hi estar projectats i planificats des de molt abans, encara tenien àrees de baixa edificació, horts i descampats.

A aquesta alçada, el carrer Balmes transcorria per la llera de la riera de Sant Gervasi, que en aquest tram prenia també el nom de Torrent de l’Infern16.

Pujant a mà esquerra travessava la finca de Can Brusi que s’estenia turó de Monterols amunt i a la dreta la finca de Can Buscarons. De la Plaça Molina cap al Tibidabo el carrer no s’edificà fins ben entrada la postguerra17. De fet molts dels edificis actuals estan datats entre el 1940 i el 1950

Tanmateix la datació d’aquest quadre el 1944 ens planteja una qüestió. Sabem que el 1935 es va acabar la construcció de La Casa de Vidre, obra emblemàtica de Sixte Illesques i de l’arquitectura del GATPAC18.


En aquesta fotografia, probablement de l’època de la construcció, es pot observar que a l’altre banda de la cantonada amb el carrer Ríos Rosas hi ha una tàpia que voreja la parcel·la del davant, sense construir, i que probablement arribava fins a l’actual carrer Balmes.

El 1944 ja feia nou anys que la casa existia. Potser en Josep Amat havia començat el quadre molts anys abans, quan la casa no existia? Era tant rupturista en la seva modernitat racionalista que el pintor va decidir “esborrar-la” per no perjudicar la imatge bucòlica del quadre?

Gràcies a la Fundació Josep Amat hem pogut esbrinar aquest misteri. El pintor coneixia perfectament casa. Hi anava sovint ja que hi vivia un seu amic19 . Tanmateix va decidir no pintar-la. Es veu que ho feia sovint quan algun element el molestava visualment. Mai no afegia res, però si “esborrava”. En els quadres de Sant Feliu aquesta pràctica és molt més notòria, ja que els nous apartaments que anaven sorgint als entorns de Sant Feliu mai hi apareixen. El fons pintat no era inventat, però era el que tenia en memòria. Això crea confusió a qui vol deduir l’any que es va pintar.

Tanmateix, la imatge del carrer Pàdua que es presenta al quadre trigaria molt poc a desaparèixer. El 1948 ja estava construït el bloc que va des de Ríos Rosas cap a Balmes i ocupa mitja illa - del número 98 al 104 -, el 1949 es va inaugurar la Bodega Pàdua, a inicis dels 50 es va construir el Garatge Duplex20 que encara ocupa la cantonada de mar entre Pàdua i Balmes.

A la cantonada de muntanya, fent xamfrà, hi tenim un gran edifici de l’arquitecte Claudi Carmona, molt influït per Antoni Moragues, que es va acabar el 1961.

Aquest edifici i el garatge obren la perspectiva d’un carrer Pàdua que s’ha convertit en una de les principals travesses del barri i en un eix comercial especialment viu.


Un paisatge viu i en transformació

D’aquesta passejada en sortim amb molta emoció i amb algunes idees. La intensa transformació del paisatge que ha tingut lloc al Farró ve marcada per una densificació de la població que, sobretot, es deu a la substitució de petits habitatges unifamiliars per  cases de pisos, desbocades en el seu creixement en alçada. Aquest canvi es va endur els jardins i ens va deixar un barri on l’arbrat dels carrers intenta en va compensar la manca de verd. Un barri on, la pèrdua d’elements arquitectònics patrimonials ha estat un constant degoteig al llarg del S. XX.

D’aquell món on tothom es coneixia i on s’establien intenses relacions de veïnatge, bones o a vegades no tant bones, hem passat a una societat tendent a l’aïllament i l’anonimat. Un món on el comerç local, les entitats, els equipaments i les associacions són elements imprescindibles per reteixir les relacions humanes.

L’obertura de General Mitre va suposar una ferida que va fraccionar l’espai, especialment durant els any en que l’estructura d’autopista urbana impedia l’accés d’ una banda a l’altra del barri. El Putxet va quedar separat del Farró i potser per això aquest va anar prenent una major identitat. De fet en Joan Amat diu en l’entrevista citada21 que a casa seva no es parlava mai del Farró. Ells parlaven de Sant Gervasi i en tot cas del Putxet22.

Tanmateix el Farró ha anat prenent una identitat pròpia cada vegada més marcada. La substitució dels edificis ha estat més lenta i menys agressiva que la del Putxet. A la falda del turó abundaven les torres grans envoltades de jardí pels quatre costats mentre que al Farró hi trobem les petites casetes amb jardí davant i darrera - o molt sovint, només darrera - acompanyades de cases de pisos que ja des de principis del S XX donaven habitatge a famílies treballadores. Tot això es concreta en que al Farró l’estructura en parcel·les petites i l’existència de cases de pisos modernistes ha fet que la substitució d’edificis que va arrasar El Putxet a mitjans del segle passat, es produís de manera més moderada. Així veiem que s’ha conservat millor el teixit comercial i que, malgrat tot, s’han preservat un gran nombre d’elements patrimonials.

Ja des dels inicis de la urbanització del barri la identitat farronenca es va aglutinar al voltant d’una festa major pròpia, al setembre i no al juny com al Putxet i, en general, a tot Sant Gervasi. Avui aquesta identitat segueix expressant-se en un creixent programa de festes populars sostingut amb èxit per l’associació de veïns, que fomenta les relacions personals i ha demostrat la seva capacitat per arribar a generar teixit associatiu. D’altra banda, preservar la memòria dels grans artistes que hi han treballat i viscut, com en Josep Amat, la Mercè Rodoreda, l’Antoni Tapies i tants d’altres, ens ajuda a consolidar aquesta identitat petita i amable que, al costat de la seva dimensió internacionalista i oberta, humanitza la cultura de la gran ciutat.

Potser per tot això el Farró dels nostres dies sorprèn al que hi arriba pel seu caràcter entranyable i acollidor. És com un poblet, diuen moltes persones que el volen explicar. Aquest paisatge fugisser que l’Amat pintava una i una altra vegada potser perquè temia que s’esvaís com un miratge23, encara és ple d’esperança i il·lusió, i com en les seves obres, és la petita figura d’un personatge que passa pel carrer el que centra la mirada i dona sentit al conjunt24. 

El Farró és la seva gent i tota transformació serà vida si es fa pensant en el benestar de les persones.

Text: Araceli Vilarrasa finestresdelfarro.blogspot.com
Fotografies: Giulia Deambrosi StudioTuli Photography


Agraïm la lectura i comentaris del text a la Fundació Josep Amat que ens han permès validar, precisar i ampliar la informació que conté aquest article.

Agraïm també el suggeriment i les aportacions d’Eduardo Vicente que ens va empènyer a escollir aquest tema.


NOTES:
  1. El traçat de la futura ronda és ja present al Pla Jaussely (1905) guanyador del concurs internacional anomenat “de Enlaces”. El 1917 el “Plano General de Urbanización de Barcelona” ja va aprovar el seu traçat, així que tot hi que la seva obertura es va realitzar molt lentament, la futura realització de la ronda és present i condiciona l’urbanisme i els moviments immobiliaris de la zona durant un període de temps molt llarg.
  2. Per més informació podeu consultar la pàgina web de la Fundació Josep Amat 
  3. Entrevista a Joan Amat al vídeo El Putxet i el Farró, Memòria oral de Sant Gervasi. EL Putxet i el Farró,  publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2012.
  4. Aquesta distribució, que facilitava i fomentava les relacions de veïnatge, era molt comú al barri. Això es veu per exemple en les obres de Mercè Rodoreda com Aloma o Jardí vora el mar.
  5. Farreras, E., 1982, Adéu Putxet, rèquiem per un barri, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pp. 55 
  6. Joan Amat explica al vídeo abans citat que quan l’Artigues encenia el seu forn sortia foc per les xemeneies. Era un forn de llenya i havia d’arribar a 1.200 graus i les cuites duraven 24 hores.
  7. Manzano, R., 1986, Josep Amat i Pagés con Barcelona al fondo, a: V.V.A.A.,2005, Josep Amat o el impresionismo catalan, Ediciones Mayo, Barcelona. pp. 14
  8. La família Granell, nissaga de mestres d’obres i arquitectes d’ampli reconeixement, van projectar i construir tres cases al carrer Puig-reig. La del número 7 va ser el lloc de residència de la família. Sobre aquestes cases, avui desaparegudes, i sobre aquesta família, haurem de parlar llargament en algun altre número d’aquesta revista.
  9. Pla, J., 1956, Barcelona, papers d’un estudiant, Biblioteca Selecta, 221 
  10. Aquests tramvies eren de color vermell, menys un que era groc i aquest era el que solía pintar Amat.
  11. Els oms eren ja molt vells, anaven morint i no eren replantats, per això sols n’hi havien 3 o 4 en tot el carrer.
  12. És la tercera casa de l’esquerra del quadre. A la fotografia actual la vegetació no ens permet veure-la bé però és l’única del carrer que presenta el mateix aspecte.
  13. Devem aquesta informació a la Fundació Josep Amat. 
  14. Per una informació detallada sobre aquest carrer podeu consultar Arisa, J., 2014, Apunts i records per a la història del barri: el carrer Saragossa, Coses del Farró, 1
  15. Al contrari que al Putxet, al Farró hi va haver des de sempre aquesta barreja entre habitatges residencials i populars. 
  16. La Riera de Sant Gervasi rebia el nom de Torrent de l’Infern per sota de l’ actual Plaça Kennedy, entre el turó del Putxet i el nucli antic de Sant Gervasi de Cassoles.
  17. Algunes de les cases, a prop de la Plaça Molina, que s’havien començat a construir durant la República, van quedar sense acabar i van acollir refugiats durant la guerra, de manera que en acabar aquesta van ser recuperades, acabades i habitades.
  18. Vegeu La casa de vidre: l’arquitectura del GATPAC al barri al blog Finestres del Farró 
  19. Al primer pis hi vivia el Sr. Munné, membre d’una colla d’amics -no els de “la Colla”- on hi anaven molt freqüentment a fer tertúlies. El Sr. Munné era un enginyer de les Forces Elèctriques de Catalunya, i al tenir la llum de franc, sempre lluïa una exuberant il·luminació, mentre la resta de gent vivia amb la llum mínima necessària.
  20. Aquest garatge va ser ampliat a partir del 1964, quan la família Gurguí Rodoreda va vendre la seva casa del carrer Manuel Angelon, que donava a Balmes per la part de darrera. Vegeu la historia del Casal Gurguí a Itinerari Mercé Rodoreda al Farro (1) i Itinerari Mercé Rodoreda al Farró (2).
  21. Entrevista a Joan Amat al vídeo i el El Putxet Farró, Memòria oral de Sant Gervasi publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2012, citat anteriorment.
  22. Aquesta mateixa idea ja la vam trobar a la família de Mercè Rodoreda. Vilarrasa, A., 2015, El Jardí perdut, escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, no 3, p.21.
  23. Llorens, E., 2002, Sant Gervasi i el pintor Josep Amat, Ajuntament de Barcelona
  24. En Joan Amat, fill del pintor, diu en una entrevista “Al pare li agradava molt el paisatge però volia que aquest estigués tocat per la mà del home. Volia una harmonia entre la natura i el factor humà”. Joan Amat a Putxet Actiu, Any 15,no 35, desembre 2011