Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1936-1973. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1936-1973. Mostrar tots els missatges

4.3.22

La veu de l'Elvira Farreras

“Què dimoni és aquest terrabastall a les set del matí?” És un dia qualsevol de mitjans dels anys 70, a una torre del carrer Putxet. L’Elvira salta del llit I puja al terrat just a temps per veure passar una terrible màquina menjacases que es dirigeix a ensorrar la torreta on fins fa poc vivien els seus amics. Aquell dia L’Elvira Farreras va decidir, amb l’únic títol d’haver-hi viscut mols anys, convertir-se en cronista del Putxet. Pàgina a pàgina anirà desgranant els seus records per salvar de l’enderroc la memòria de les cases i els jardins, de la gent que hi visqué, de les festes que hi feien, dels costums que tenien, d’alguns fets terribles que hi van passar.


El llibre més citat en aquest blog 

D´aquest treball en surt un llibre irrepetible, escrit amb una tendresa infinita, que ens parla d’un món que va desaparèixer engolit per la febre especulativa que va desencadenar l’obertura de la Ronda del Mig.

Quan tot això passava l’Elvira ja era gran. Amb els seus fills crescuts i el marit jubilat, veia créixer els nets al seu voltant. Segurament havia escrit moltes coses però no havia publicat mai cap llibre i el primer va ser un gran èxit. Ella mateixa explica a l’entrevista que li va fer Josep Mª Espinàs a TV3 (1) que va ser en Jose Mª Huertas Claveria qui la va animar a escriure. 

A la primera i segona edició el llibre porta per títol “Adéu Putxet, rèquiem per un barri”. Es va publicar el 1981, amb un deliciós pròleg de Joan Perucho que era amic de l’autora. Només al cap d’un any la mateixa editorial, 7 i ½ S.A., ja en feia una segona edició. Finalment, el 1989, empesa pels comentaris d’amics i coneguts que es queixen de que el llibre ja no es troba, l’Elvira el revisa, l’amplia i en fa una tercera edició, aquest cop amb l’Editorial La Campana. Aquesta edició porta per títol “El Putxet, Memòries d’un paradís perdut” i inclou un índex de referències que en facilita l’ús.

A totes les edicions la portada és il·lustrada per una pintura de Achille Battistuzzi de l’any 1875 que representa la finca del marquès de Santa Anna, situada al peu del Putxet, entre l’actual carrer Homer i el carrer que encara porta el nom del marquès. En aquesta pintura es pot veure el cim del turó amb el petit pavelló i alguns del elements que, en petit, caracteritzaran les torres del Putxet: la porta enreixada, l’estany, les torratxes.


Una noia riallera i treballadora

L’any de la tercera edició del seu primer llibre l’Elvira Farreras tenia 76 anys i havia viscut una vida plena i rica en cultura i amics interessants. En Narcís Comadira (2) diu que la seva enorme vitalitat, el seu caràcter delicat i la seva curiositat insaciable, que va mantenir fins als darrers dies de la seva vida, la feien una persona molt estimada per tots els que la tractaven.

L’Elvira va néixer al carrer Petritxol, però va anar a viure al Putxet al cap de poc temps. Buscant aires més saludables, el seu avi, el Dr. Ignasi Valentí, es va instal·lar a una torre del carrer Felipe Gil. La casa tenia un extens jardí que arribava fins al carrer Putxet, cantonada amb Monegat. Allí el pare de l’Elvira, el Dr. Pere Farreras, es va fer arreglar la casa dels porters i s’hi va instal·lar amb la seva família. Amb el temps, aquesta casa, que encara podem veure fent xamfrà entre Putxet i Cadis, va anar creixent i en ella van viure tota la extensa família.

Fotografia aèria on es pot observar la situació de la casa de l'Elvira, la del seu avi, ja desapareguda al carrer Felipe Gil, i el jardí que les unia.

Façana de la casa de l'Elvira Farreras, al carrer Putxet

Gràcies a l’esperit intel·lectual i científic de la seva família, l’Elvira havia tingut una formació escolar no gaire comú en les noies de la seva època. A la mateixa entrevista amb l’Espinas explica que la primera escola a la que va anar va ser l’escola que “unes amigues de la seva mare” tenien al carrer Vallirana. Suposem que es tracta de l’escola que hi hagué a la cantonada de Vallirana amb Pàdua, regentat per les germanes Dolores i Teresa Sala de les que parla ampliament al seu llibre i al que també havia anat, encara que molt poc temps, Mercé Rodoreda. Més endavant va anar a l’Institut Francès, a l’escola Alemanya i a l’escola Suiza i per això parlava i escrivia el francès, l’alemany, l’anglès i l’italià. Tenia 18 anys quan es va proclamar la República.

Ja en temps de guerra va entrar a treballar a la Conselleria de Indústries de la Guerra de la Generalitat de Catalunya on li van encarregar ser l’assistent d’Andrè Malraux durant els 8 mesos que aquest escriptor i polític francès va passar a Barcelona per filmar L’Espoir. Com ella mateixa diu, es possible que allí hagués coincidit amb la Mercè Rodoreda que treballava al Comissariat de Propaganda.


L'Elvira amb la seva maquina d'escriure al temps que feia de secretaria de l'Andrè  Malraux
 (La fotografia pertany a l'entrevista de TV3) 


Amiga i amfitriona dels millors pintors i artistes del S. XX

Finalitzada la guerra es va casar amb el galerista Joan Gaspar. Mare de família nombrosa, al costat del seu marit, amb qui col·laborava activament, va tenir l’ocasió de viatjar per Europa i d’entrar en contacte amb els moviments artístics dels anys cinquanta. Va conèixer personalment Picasso, Dalí, Mirò i tants d’altres pintors, músics i intel·lectuals amb qui sovint va establir relacions d’amistat que van ser determinants per la vida cultural de la ciutat. Per exemple, va ser tot dinant al jardí de casa seva amb el seu amic Jaume Sabartés que va néixer la idea del Museu Picasso de Barcelona. 

Una de les grans aficions de l'Elvira va ser cuidar el jardí de casa seva 
(La foto pertany a l'entrevista de TV3) 

Al cap d’uns anys l’Antoni Ribas va recollir tot això en una extensa entrevista al matrimoni Gaspar-Farreras que va publicar al llibre “Memòries. Art i vida a Barcelona. 1911-1996”. És una història de la Sala Gaspar que deixa veure tota la vida cultural de la ciutat. Ja vídua, l’Elvira segueix escrivint, aquesta vegada endinsant-se en una part fosca de la història. D’aquest treball en resulta l’obra “Gal·la, la reina trista de Barcelona”. 



Va morir el 2005 a l’edat de 92 anys i al cap d’un temps el Districte de Sarrià-Sant Gervasi va decidir posar el seu nom als jardins adjacents al Parc del Putxet, al costat del carrer Manacor, molt a prop d’on ella va viure. Allí, quan floreixen les mimoses, l’aire encara ens torna l’aroma d’aquell món perdut. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  



Notes

(1) L'escriptor Josep Maria Espinàs entrevistava el 25 de març de 1993 Elvira Farreras Valentí al programa de TV3 “Personal intransferible”. 

(2) Comadira, N., 2005. Elvira Farreras Valentí, escritora, la cronista de El Putxet, El Pais, 30 de març


15.1.22

ENDERROC DE LA TORRE D’EN JERONI GRANELL AL CARRER DE PUIG-REIG (Febrer de 1978)


Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 


Inici de l’enderroc de la casa dels Granell al carrer de Puig-reig nº 7. 
Febrer 1978. (Arxiu Pep Arisa)

La fotografia que us mostrem avui, potser tècnicament no és gaire bona però té, pensem, un interessant valor documental. És el testimoni gràfic de l’inici de l’enderroc de la casa familiar que en Jeroni Granell i Barrera va fer construir al nostre barri, concretament al carrer de Puig-reig número 7.

L'inici d'una saga d'arquitectes

Jeroni Granell i Barrera (Barcelona 1803 - 1877). Va ser un mestre d’obres -titulat l’any 1835- i agrimensor -amb títol del 1836- de la Real Academia de San Fernando. 

Titulacions d’en Jeroni Granell al Llibre de Registres de la Real Academia de San Fernando. (Biblioteca virtual Miguel de Cervantes)

Fou, així mateix, el primer d’una llarga nissaga de reconeguts mestres d’obres i arquitectes dels segles XIX i XX (1).

A Barcelona tenim una singular obra d’en Jeroni Granell i Barrera, projectada l’any 1864: el Passatge Permanyer, entre els carrers de Llúria i Pau Claris. Un conjunt de cases de tipus anglès alineades a banda i banda, amb un petit jardí al davant, que son tota una relíquia d’aquella època. Obra seva, de l’any 1869, és també l’edifici de les Germanetes del Pobres de la plaça de Tetuan de Barcelona. Granell i Barrera va ser, així mateix, professor de l’Escola de Mestres d’Obres que funcionà, a la Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, del 1850 al 1871. 

La vinculació d’en Jeroni Granell i Barrera amb el nostre barri -per la documentació que hem trobat- venia ja de lluny, doncs el gener de 1850 projectà i dirigí la reedificació de diverses cases, possiblement les primitives cases d’en Silvestre Farró (2) per a en Antoni Mª Volart al carrer Farró. 



Projecte, signat per en Jeroni Granell, per a reedificar les “cases d’en Farró”.
Exp. nº 1850/0003, gener de 1850. Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG)


Tres cases desaparegudes al carrer Puig-reig

Però tornem a la fotografia. El carrer de Puig-reig, rebé inicialment el nom de Santa Teresa quan en Joaquim Ferret i Mandri l’urbanitzà, juntament amb d’altres zones del barri, els anys 1849 i 1850. El nom de Santa Teresa es va canviar, l’any 1907, pel de Puig-reig per tal d’evitar la duplicitat de noms entre els carrers dels pobles del Pla de Barcelona, agregats a partir del 1897 i els de la pròpia ciutat comtal.

En aquest carrer, en Jeroni Granell i Barrera hi projectà i construí tres cases:

La primera es va començar a edificar, el maig de 1851, en una parcel·la de l’anomenat “Camp d’en Usich”, limítrofe al carrer acabat d’obrir (en la documentació als arxius municipals, els pocs edificis construïts encara no estaven numerats). L’obra era un encàrrec del propietari del terreny, en Joan Domènech. 

Detall del projecte de la casa d’en J. Domènech al carrer Puig-reig. Maig de 1851. (AMDSG)


La segona, aquesta per a ell i la seva família i la protagonista de la nostra fotografia, també ocupava una parcel·la del mateix “Camp d’en Usich” (segurament una gran extensió de terreny que es degué anar venent en fraccions més petites). En Jeroni Granell i Barrera hi projectà i començà a construir, el juliol de 1851, una bonica casa amb un petit pati davant i un gran jardí al darrera. 


Detall del projecte de la casa d’en Jeroni Granell al carrer Puig-reig. Juliol 1851. (AMDSG)

L’edifici, d’estil eclèctic, incorporava detalls i elements d’estil clàssic i altres de caire arabitzant, com una gran cúpula semiesfèrica. L’escriptor i crític d’art Alexandre Cirici en el seu llibre Barcelona pam a pam (3), l’any 1971, ens descriu aquesta casa com un exemplar intacte de neoclassicisme romàntic del 1851. Aquesta vil·la està decorada amb relleus de terra cuita. Al jardí del darrera hi ha un brollador al mig, encerclat per una baraneta de ferro i uns bancs al voltant on ja, el 1971, no es distingeixen les pintures d’evolució medievalesca que hi havia, amb paisatges vistos a través de calats gòtics. 

Si comparem els detalls del projecte del 1851 (arcs i decoracions de les finestres i porta, les 4 “columnes” d’un i altre costat de l’entrada, els pilars de la tanca d’accés,...) amb els que encara es poden veure a la fotografia, es pot apreciar que la casa d’en Granell s’ajustava força al dibuix del projecte.

Desgraciadament d’aquesta original torre ja no en queda res. El febrer de 1978 s’enderrocà –amb tots els permisos en regla- per a construir-hi, al seu lloc, el bloc de pisos que avui hi podem veure.

Encara, al carrer de Puig-reig, en Jeroni Granell i Barrera hi va construir el maig de 1852 una tercera casa. Va ser un encàrrec d’en Ignasi Coll un altre propietari d’una parcel·la, també, al “Camp d’en Usich”.


    Detall del projecte de la casa d’en I. Coll al carrer Puig-reig. Maig 1852. (AMCB)


La casa de Jeroni Ganell a les pintures de Josep Amat

Sobre la casa d’en Jeroni Granell encara hi podem afegir alguna imatge més. Abans d'anar a viure al Putxet, on ara hi ha la fundació que porta el seu nom (4), el pintor Josep Amat tenia tres cases llogades a la cantonada entre Puig-reig i Jules Verne. Aquets carrers i alguns dels seus detalls, que es veien des del seu estudi, eren els que sovint pintava i la casa d’en Granell, que tenia al davant -a l’altre costat del jardí-,, és objecte de molts dels seus quadres.

Al quadre Jardí nevat de Juli Verne pintat, l’hivern del 1937, el jardí de la casa dels Amat esta vist des de l’escala que unia el jardí amb el taller. Hi podem veure, a l’altre costat del carrer, la balustrada i la cúpula que coronaven la casa d’en Jeroni Granell.

                       
                Josep Amat 1937. Jardí nevat de Juli Verne (Col·lecció Família Amat) 

La mateixa composició que el quadre anterior però pintat a la tardor amb els verds i grocs de les fulles tardorenques la trobem a l'obra Jardí de Juli Verne, del 1938. Hi reconeixem la casa d’en Granell amb la cúpula i la balustrada.

Josep Amat 1938. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A la dreta de l'obra Des del meu taller, pintada el 1944, es veu la casa d’en Jeroni Granell amb la seva característica cúpula semiesfèrica.

Josep Amat 1941. Des del meu taller (Col·lecció particular)

Una nova vista dels jardins de Juli Verne i de la casa d’en Granell des de l’escala que comunicava el jardí amb l’estudi del pintor la veiem a Jardí de Juli Verne, de l’any 1944.

                             Josep Amat 1944. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A Carrer Puig-reig, del 1946, a la dreta del quadre, també s’hi endevina un tros de la balustrada del terrat i la cúpula de la casa Granell.

Josep Amat 1946. Carrer Puig-reig. (Col·lecció particular)

A L’escala del taller, pintat l’any 1951, Amat ens presenta un tema i visió recurrent amb una orientació i composició completament diferent de les anteriors. La barana, l’arbre, un tros de jardí i les cases de davant, entre elles la d’en Jeroni Granell.


Josep Amat 1951. L’escala del taller. (Col·lecció Família Amat)

Sobre la vinculació d’en Josep Amat amb el nostre barri us convidem a visitar el post Josep Amat Testimoni d'un paissatge fugisser. Un emotiu i ampli testimoni, des de la seva perspectiva artística, d’uns indrets, racons i paisatges que -com la torre d’en Jeroni Granell-, malauradament, només perviuen en les seves obres i en el nostres records.

Això si que no ens ho podran “enderrocar” mai...!!!

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

(1) Us en fem un petit resum:

- Jeroni Granell i Mundet (Barcelona 1834-1889). Mestre d’obres -titulat el 1854-, fill del nostre protagonista. Autor de nombrosos edificis com la Biblioteca-Museu Victor Balaguer i Col·legi Samà dels escolapis a Vilanova i la Geltrú, església parroquial de Moja al Penedès, Hospital d’Oliver d’Alcoi, el desaparegut Palau d’Exposicions de Belles Arts a la Gran Via de Barcelona, l’Asil de les Germanetes dels pobres del carrer de Casp de Barcelona, la casa Manuela Gandia a Rambla de Catalunya 18, xamfrà amb Gran Via, la parròquia de Sant Eugeni al carrer del Comte Borrell, participà en el trasllat del monestir de Santa Mª de Jonqueres a l’actual església de la Concepció, l’edifici de l’actual Direcció General de la Policia de la Via Laietana (tot i que alguns atribueix aquesta obra al seu pare), la casa d’Emili Vidal a la Gran Via, entre d’altres.

-Jeroni Ferran Granell i Manresa (Barcelona 1867- 1931). Fill d’en Jeroni Granell i Mundet. Arquitecte -titulat el 1891-, les nombroses obres del qual s’han ja de situar clarament dins del corrent modernista com la casa Santaló al c/ gran de Gracia 35 (1895); casa Jaume Forn c/ Roger de Llúria, 82 i 84 (1900); c/ Girona, 122 (1900); c/ Mallorca, 184-188 (1901-1903); casa Garrut Planas, c/ Gran de Gracia 61 (1903); Gran Via de les Corts Catalanes, 582 (1903) que va patir una transformació als anys 50 i que han estat recuperades magistralment; casa Rossend Capellades al c/ Bailèn, 127 (1904); casa Joan Palmerola, c/ Casp 45 (1904-1905); c/ Gran de Gracia núm. 262 i 264. A més d’aquestes, al nostre barri, hi tenim la casa del carrer de Pàdua 75, una de les finestres de la qual ha inspirat i és l’emblema del nostre blog (Vegeu Una joia modernista: Pàdua 75). Va regir, també, una important empresa de vitralls coneguda com Rigalt i Granell.

-Jeroni Granell Bartomeu (Barcelona 1892-1973), també arquitecte i constructor de vidrieres, continuador del taller de vitralls esmentat i fill de l’arquitecte Jeroni F. Granell Manresa.

La presència de tants Granell dedicats a l’arquitectura, al disseny i a la construcció, comporta una dificultat a l’hora d’establir l’autoria de molts projectes realitzats atès que la major part d’ells estan signats únicament amb el nom i cognom de Jeroni Granell (no és el cas dels del carrer Puig-reig on, clarament, hi consta a la signatura: “Geroni Granell Barrera”).


(3) Alexandre Cirici. Barcelona pam a pam. Editorial Teide. Barcelona 1971. Pàg.143.

[4] Fundació Amat: carrer Manacor 10, 




17.10.21

Petita història de la Vil.la Urània. 6. La casa dels nens i les nenes (1963- 2011)

 ,hmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmnnnmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn

Anteriorment en aquesta sèrie:











Dibuix de la Vil·la Urània. Eduardo Vicente. Abril 2021

,hmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmnnnmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn.   n

Després de 26 anys de negligència i incompliment dels termes del llegat de Josep Comas Solà i obligat per la resolució de la demanda presentada per la família, el 1963 l’Ajuntament decideix instal·lar una escola a la Vil.la Urània (1).

Nens gronxant-se al patí de la Vil·la Urània. 1965. Fons Familiar

Aquest ús que formalment acomplia amb les condicions del llegat, no deixava de ser un cert subterfugi en tant que ometia radicalment el compromís d’ajudar a la divulgació científica i a la conservació del llegat de l’astrònom. 

Prova d’això és que el primer que fa l’ajuntament és desmantellar l’observatori i dispersar els instruments de manera “que va fer témer, durant molt temps, que en part s’havien perdut”(2). Aixó explica perquè encara avui es conserven, dispersos i incomplerts, a l’Observatori Fabra i a la RACAB (3).


El Parvulari Platero, recer del llegat montessorià

Ens podem imaginar el que devia suposar l’adaptació de la casa a les necessitats d’una escola. Si quedava alguna cosa de l’època de Comas va desaparèixer en aquest moment. D’aquesta època és la construcció d’una remunta sobre l’antic terrat per construir una aula més. 


Façana de Via Augusta amb el primer pis (4)

Tanmateix el geni del coneixement seguia present a la casa. El Parvulari Platero va ser, a partir del 1965, durant el darrer període del franquisme, una escola de gran qualitat, on es refugiava i mantenia, quasi amagat, el llegat montessorià de Barcelona (5). Com en el cas de la resta d’escoles mantingudes amb fons municipals, la perversió franquista consistia en que la matrícula es reservava a les famílies de polítics, alts funcionaris municipals i altres “amics del règim”, però curiosament se’ls permetia conservar, de manera relicta, algun reflex de l’esplendor pedagògic que havien tingut durant la república. 

Gràcies a l’estudi de Calpena, podem fer-nos una idea de la distribució interna que es va donar a la casa per acollir les funcions de parvulari.

Croquis de la distribució interna del edifici realitzat per D. Calpena


Tot i que aquest croquis reflexa la distribució que tenia l’edifici el 2011, quan el parvulari es va tancar i donat que no hem trobar documentació referida a grans obres de remodelació durant l’etapa escolar, es de suposar que, més o menys, es correspon amb la reforma que es devia fer entre el 1963 i el 1965, en el moment de la posta en marxa del Parvulari Platero.

El croquis és especialment interessat ja que, a falta d’un plànol de la planta original de la casa, ens permet imaginar com devia ser la planta principal de la Vil·la Urània en èpoques anteriors. 


Recuperant la memòria

A través de La Vanguardia, sempre fidel al seu antic col·laborador, podem seguir el debat per la lenta recuperació de la memòria de Comas i Solà. 

El 1983 Sempronio escriu un article queixant-se de la poca sensibilitat de la ciutat cap al seu llegat:

«Parvulario municipal», reza escuetamente el letrero de la puerta. Ni se les ha ocurrido denominar «Comas i Solà» ese centro docente. La sola remembranza del antiguo propietario de la villa (que la legó a la ciudad) es la lápida existente en la cerca trasera del jardín, recayente en la Vía Augusta.”(6)

Al juny del mateix any Mª Aurelia Campmany contesta, en una carta al director, a un article de l’Andreu Avel·li Artís en el mateix sentit. La Regidora d’Ensenyament diu que ha donat instruccions per col·locar una placa explicativa de la donació de Comas. Aquesta placa havia de substituir l’anònim “Parvulario Municipal”.(7)

Rètol del Parvulari Municipal Comas i Solà amb el nom del astrònom afegit a mà. (8)

Tanmateix dos anys després, Rafael Cuellar Rodríguez, president d’Aster, es queixa de que aquestes promeses no s’han acomplert. També denuncia l’estat lamentable de la placa de la façana de la Via Augusta, que fa referència al descobriment de l’asteroide Hispania, i que està bruta i abandonada.(9)

          Estat de la placa de marbre de la façana de Via Augusta als anys vuitanta


El Parvulari Comas i Solà, adscrit a l’escola Reina Violant

Amb la reordenació de les escoles municipals que va endegar l’ajuntament democràtic, el parvulari Platero s’adscriu a l’escola Reina Violant, situada al barri de Gràcia i es regularitza el seu funcionament administratiu, obrint la matrícula al barri.

S’inicia així un llarg període de gairebé 25 anys durant el qual la Vil·la Urània va formar part de l’Escola Reina Violant i a les seves aules, dedicades al parvulari, hi van acudir molts dels veïns i veïnes que ara tenen entre 13 i 37 anys.

Durant aquests anys l’equip de mestres va saber aprofitar els espais de la casa i del jardí per crear un entorn d’aprenentatge, saludable i joliu, tal com li hauria agradat a l’astrònom.


Celebració de la Festa de Sant Pons al pati de la Vil·la Urània. 2006. (10)


El cinquantenari de la mort de Comas i Solà

A poc a poc, la recuperació de la memòria de Comas i Solà va avançant. El 1987, any del cinquantenari de la seva mort, el Districte de Gràcia acorda trametre a l’Àrea d’Ensenyament de l’Ajuntament de Barcelona, la sol·licitud, amb el suport del Consell Escolar del Districte, de procedir al canvi de nom del Parvulari Platero, adscrit a EM Reina Violant, per la denominació Parvulari Comas i Solà (11). Aquest canvi de nom sembla que no es va fer efectiu fins al 1989 (12).

El mateix any 1987 es dona el seu nom al carrer de la ciutat que encara avui el porta.(13)

Aquest any la revista Astrum de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell publica un magnífic monogràfic sobre la vida i l’obra de Comas Sola, incloent l’escrit autobiogràfic del mateix Comas.(14)

Per la seva banda SADEYA organitza unes Jornades Astronòmiques a nivell estatal que dedica a la memòria del que va ser el seu primer president. Només La Vanguardia se’n fa ressò (15). En el marc d’aquestes jornades s’ anuncia una visita a l’antic observatori de la Vil·la Urània (16). Podem suposar la sorpresa dels congressistes al trobar-se amb una aula de parvulari sense cap vestigi de l’observatori astronòmic. 


La Barcelona post olímpica posa en venda el patrimoni

Mentre els nens i nenes del parvulari Comas i Solà segueixen jugant alegrement als jardins de la Vil·la Urània, en algun despatx municipal algú ha posat el dit sobre la parcel·la del carrer Saragossa 29, propietat municipal i qualificada com a edificable pel Pla General Metropolità. 

Cal rendibilitzar el patrimoni, així que el 1994 l’ajuntament informa al Consell Escolar que la finca està a punt de ser venuda i el parvulari s’haurà de traslladar. El Consell Escolar reacciona ràpidament alertant a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) que s’oposa a la venda i proposa la seva requalificació com a equipament públic i la inclusió de la casa al catàleg d’edificis protegits, sense obtenir cap de les dues peticions (17). Al gener del 1995 la família presenta la segona al·legació, adreçada aquest cop a l’alcalde Maragall, oposant-se a la venda per incompliment de les condicions de la deixa.

Tanmateix la maquinaria municipal no es dóna per vençuda i al 1997 es produeix un nou intent de venda que torna a ser frenada per una nova al·legació de la família (18), adreçada a l’alcalde Clos, i per l’oposició de la FAVB que insisteix en la requalificació de la parcel.la com a ús cultural (19).

Mariona i Eulàlia Petit recorden així aquells anys de lluites i mobilitzacions:

“Va ser molt emocionant veure com pares, mestres i alumnes s’implicaven en la defensa de la Vil·la Urània i com intervenia també La Federació d’Associacions de Veïns. Van ser tres anys de denúncies, instàncies, reclamacions i estira-i-arronses, i finalment l’operació de venda de la finca per fer-hi pisos va quedar aturada i el parvulari va poder continuar ocupant la Vil·la Urània. El contrapunt, però, era amarg: ara vivíem en una societat democràtica i la falta de respecte de la màxima institució de la ciutat per un llegat relacionat amb la divulgació científica i cultural continuava. Sempre s’ha d’estar alerta.”(20)

Intervenció de Roser Petit Montserrat, neboda de Comas i Solà en un acte celebrat a l’escola en defensa de la Vil·la Urània. Maig 1995. Fons familiar

Roser i Ricard Petit Montserrat amb altres membres de la família al mateix acte reivindicatiu. 
Maig 1995. Fons familiar.


La Casa del Lleó

El jardí de la Vil·la Urània donava, paret per paret, amb la casa número 31 del carrer Saragossa que al barri era coneguda com la Casa del lleó perquè la cornisa que rematava la teulada estava decorada amb un arquet en el que sobresortia un cap de lleó.

Façana de la Casa del lleó, al carrer Saragossa 31. 1996. Foto J. Arisa

Detalls ornamentals de la Casa del lleó, al carrer Saragossa 31. 1996. Foto J. Arisa

Era una torreta molt característica de la zona, de planta i pis, amb la façana alineada amb el carrer i un gran jardí a la part posterior que, sense arribar a la Via Augusta, llindava amb el jardí de la Vil·la Urània.


Parcel.les dels números 29 i 31 del carrer Saragossa segons 
el plànol elaborat per l’Ajuntament el 1939

En terrenys provinents de l’heretat de Can Regàs, propietat de la família Espanya, la parcel·la havia estat venuda a la familia Culilla Capdevila.  El 1871, només 3 anys més tard de la construcció de la Vil·la Urània, Pablo Culilla hi construeix la casa. Sabem que el 1895 el propietari vivia a la primera planta i llogava els baixos on ja hi havia una vaqueria de la família Prió (21). Els veïns recorden que la vaqueria que proveïa de llet al veïnat hi va ser durant molts anys. Més endavant la casa va ser abandonada, okupada i tapiada, ocasionant molts problemes de rates i brutícia pels que l’AMPA de l’escola havia de protestar. 

Finalment, el 2008, la finca és adquirida per l’Ajuntament de Barcelona. La història d’aquesta adquisició és tan rocambolesca que us la vull explicar en detall perquè expressa molt bé les preocupacions i les contradiccions del moment.

En aquells anys l’equip municipal liderat per l’alcade Hereu anava de bòlit per aconseguir solars on construir, sense gastar gaire, els equipaments que la ciutat demandava. I ho tenien difícil ja que fins al 2008 el mercat immobiliari a l’alça posava els preus pels núvols i el sòl urbà era un bé escàs. Un exemple molt clar era el de les Escoles Bressol Municipals, magníficament valorades per la ciutadania per la seva qualitat pedagògica i per les seves instal·lacions, però sempre sota la crítica d’elitisme perquè cobrien un percentatge molt baix de la demanada.(22)

En aquest context al Districte de Les Corts necessiten ampliar la seu i decideixen comprar un solar que tenien a tocar mateix, al carrer Dolors Masferrer. Però els propietaris del desitjat solar, la inmobiliaria Bucoy, no estan interessats en la venda i proposen una permuta amb algun solar on poder construir habitatges lliures, amb un volum igual al que tenien projectat al carrer Dolors Masferrer. 

Així que l’ajuntament proposa la permuta amb el solar del número 77 del carrer Saragossa, autoritzant la construcció d’habitatges en els metres requerits per la constructora. En aquest solar hi havia hagut la bonica torre de la família Algersuari que després de la guerra es convertí en la seu del Frente de Joventudes i on, a partir del 1955, hi va haver Radio Joventut de Barcelona. Després l’edifici va ser abandonat i el govern civil el va cedir a l’Ajuntament. Davant la impotència del veïns, que somniaven fer-ne un casal de barri, el 31 de gener de 1992 va ser enderrocat i el solar es va convertir en un aparcament irregular (23).

L’oposició s'oposa a la proposta de permuta, argumentant que el barri del Farró també necessita equipaments. L’Associació de Veïns s’hi oposa també i recorda que s’havia parlat de destinar el solar a fer una escola bressol i un casal de barri. El Farró, recorden, és un barri completament mancat d’equipaments i on només es construeixen habitatges. Tanmateix la regidora Sara Jaurrieta defensa la proposta argumentant que la parcel·la està qualificada com habitatge i invoca la solidaritat entre districtes (24). 

En el marc d’aquest debat sorgeix la idea d’utilitzar la parcel·la del carrer Saragossa número 29, on hi ha l’escola Reina Violant, per fer un gran projecte que inclogui habitatge públic i escola bressol. 

Amb tot, els grups municipals de CiU i PP rebutgen l’intercanvi i denuncien que tal com està plantejat, Sant Gervasi hi perd 854 m2 de sòl públic. 

I aquí arribem a la compra de l’antiga vaqueria, trista i abandonada. Per equilibrar aquesta pèrdua Sarrià-Sant Gervasi el 2008, l'ajuntament comprà el solar del carrer Saragossa 31 per 1,9 milions. Així la parcel.la de la Casa del Lleó i la de la Vil·la Urània sumen 1.200 m2 i és aquí on es proposa construir un gran edifici que doni resposta a les demandes del barri.

Ja ningú es recorda del testament de Josep Comas i Solà. I tothom content; els de Les Corts podran ampliar la seu del districte, la constructora Bucoy tindrà un magnífic solar per a fer habitatges a carrer Saragossa nº 77, els propietaris de la Casa del Lleó hauran fet una bona plusvàlua i al Farró es construirà habitatge públic, una escola bressol i un casal de barri. 

L’operació s’aprova definitivament al Plenari de l’Ajuntament del 27 de juny del 2008 (25). El 15 de setembre Lehman Brothers anunciava el seu naufragi.


El projecte Hereu

Com veieu la inquina municipal contra la Vil·la Urània pren una nova deriva. Els temps han canviat i ja no es tracta de vendre el solar sinó de construir els equipaments que el barri reivindica.  Però la plata dolça s’ha acabat. El projecte s'ha  d'autofinançar amb la venda d’habitatges inclosos al mateix edifici. El 2010 es convoca el concurs públic per un projecte en el que s’enderrocarien els números 29 i 31 del carrer Saragossa i s’aixecaria un edifici d’habitatges amb un local cultural i una escola bressol. Els compradors dels pisos tindrien un dret d’ús de setanta anys. 

El projecte és denunciat com a maniobra especulativa encoberta però compta amb el suport de l’Associació de Veïns del barri a qui l’Ajuntament ha convençut de que per construir els equipaments que es reclamen s’ha d’enderrocar la casa de Comas.

El projecte guanyador es titula Edifici d’Habitatges, Escola Bressol i Casal de Barri i es obra dels arquitectes Manuel Ortiz, Eduard Suñen, Jorge Urbano i Jaume Alcover (26) . Es preveu que la seva construcció anirà a càrrec del Patronat Municipal del Habitatge.

Edifici d’Habitatges, Escola Bressol i Casal de Barri  obra dels arquitectes Manuel Ortiz, Eduard Suñen, Jorge Urbano i Jaume Alcover. 2010

Però la legislatura s’acaba sense que la realització del projecte s’hagi iniciat i arriben les eleccions municipals del Juliol del 2011 en les que l’alcalde Hereu és substituït per Xavier Trias. Per primer cop des de la transició, l’alcaldia de Barcelona canvia de color i la ciutat passa a ser governada per Convergència i Unió. Al districte de Sarrià – Sant Gervasi en Joan Puigdollers, que des de l'oposició havia defensat la compra de la Casa del Lleó, assumeix la regidoria de districte.

En aquest context l’Associació de Veïns del Farró es queixa que el regidor Puigdollers, al·legant manca da recursos, no vol tirar endavant el projecte d’equipaments pactat amb el govern anterior. (27) 


Adeu a l’ escola

Mentre tot això passa a la Vil·la Urània els nens i nenes del parvulari segueixen observant els ocells i jugant al jardí, però finalment, el 2011, l’escola Reina Violant unifica els seus locals i trasllada el parvulari a Gràcia. Durant 46 anys Urània ha guiat a moltes generacions d’infants que, amb els ulls plens de preguntes, han anat creixent als seus jardins. 

A canvi l’escola ha actuat com un escut social que ha protegit la casa davant d'els diferents intents de venda i enderrocament. I encara ho continuarà fent. Ho veurem en el següent post. 

Ara per acomiadar a tota aquesta quitxalla deixeu-me que us convidi escoltar el cant dels ocells que solien anar al jardí del parvulari, tal i com els va descriure en Josep Fornès el maig del 1996.

 

 

Els ocells del parvulari

 

Al jardí del parvulari

ha arribat un munt de gent,

n'hi ha que venen a diari,

n'hi ha que tornen l'any vinent:

 

Bec lluent, la capa negra,

ha arribat d'hora al matí,

és la merla parladora

la qui canta al meu jardí.

 

El pit-roig llueix sa ploma,

petitet i espantadís,

s'ha enfilat dalt d'una branca

i ha volat, que jo l'he vist!

 

Negra i blanca, cridanera,

damunt l'heura s'ha parat

una garsa tafanera

de posat ben descarat.

 

Prop l'acàcia que verdeja

en el pati assolellat

un pardal saltironeja,

menut ell, però espavilat!

 

Al plomall de la palmera

un grupet molt parlador

xerra i vola, vola i xerra

confonent-se en la verdor.

 

Picotegen al sorral

el poc pa que allí s'hi dona,

van vestits de gent formal

els coloms de Barcelona.

 

Vol rabent, les ales negres,

ha arribat amb el bon temps.

Qui sap quantes primaveres

ha anunciat son xiscle intens?

 

Josep Fornés, maig de 1996 (28)

 







Agraïments

 

Per escriure aquesta sèrie he comptat amb el suport i l’assessorament d’en Pau Senra, nebot-besnét de Josep Comas i Solà i, a través d’ell, de la seva mare Mariona Petit. També vull agrair la tasca de l’Eulàlia Petit que ens ha deixat al seu bloc Barcelonetes informacions i documents molt valuosos per la història de la Vil·la Urània. Han estat de gran ajuda les converses amb en Ricard Martínez, astrònom i expert en la vida i obra de Josep Comas i Solà, i amb la Nuria Guille, germana de l’Ernest Guille, fundador d’Aster. Agraeixo també el suport de l’Irene Oliva que m’ha facilitat aquests contactes i d’en Ramón Bernal i l’Ester Rodríguez testimonis d’alguns moments crucials en la història de la Vil·la Urània. Al Pep Arisa que, com sempre, m'ha donat suport al llarg de tota la investigació. A l'Eduardo Vicente que ha fet per mi un nou dibuix de la Vil·la. A tots ells, moltes gràcies.

 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

(1) PETIT, E., Barcelonetes, Alegació de maig 2012 

(2) OLIVER, J.Mª., 2005, L’observatòri de la Vil·la Urània. Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i la Meteorología, Vic, pag. 106 

(3) A la Reial Acadèmia de Ciències i les Arts de Barcelona es guarda un voluminós expedient sobre Comas i Solà que conté un dels llibres de records fets per Amèlia Sala i també alguns dels aparells. Els instruments més importants són a l’Observatori Fabra on estan exposats al públic. 

(4) La foto és de l’estudi de CALPENA MARCOS, D., 2011,“Estudi històric de la finca ubicada al carrer Saragossa 29, Villa Urània”, ATICS, S.L

(5) Les idees de la pedagoga italiana Maria Montessori van tenir una gran influència en la renovació pedagògica de la Barcelona de principis de segle i el seu mètode va ser àmpliament aplicat i investigat a diferents escoles. El 1912 la Diputació va becar al pedagog Joan Palau Vera per anar a Roma a estudiar el nou mètode. Quan va tornar el va aplicar a l’escola Món d’Or que dirigia i posteriorment al parvulari de l’Escola de la Maternitat. A partir del 1914 el mètode Montessori es va difondre a les Escoles d’Estiu. Als anys vint Maria Montessori va sovintejar les seves estades a Barcelona, on tenia casa, i es va implicar personalment en diferents projectes, fins que al 1933, fugint de la persecució de Mussolini, s’hi va quedar a viure de forma permanent. Aquesta estada va durar fins que l’esclat de la guerra civil la va fer fugir novament, aquest cop cap a Holanda. Durant aquest temps van ser moltes les mestres que es van formar en el mètode Montessori i que després de la guerra van sostenir els seus projectes, de manera callada i minoritària, fins a connectar amb la represa de la pedagogia catalana en la democràcia. És per això que Roser Ponsatí, veïna i ex-mare del Parvulari Platero afirma que era el millor parvulari de la ciutat de Barcelona. 

(6) SEMPRONIO, 1983, Cuando el vecino del Putxet veía las estrellas, La Vanguardia, 21 de maig, p. 21,

(7) Mª Aurèlia Capmany, Carta al director, La Vanguardia del 17 de juny del 1983 

(8) Foto recollida del post Altres Barcelones de Dani Cortijo, que serà clau al capítol següent.

(9) Rafael Cuellar Rodríguez, Sobre la memoria de José Comas i Solà, La Vanguardia, 5 de juny de 1985

(10) Totes les fotografies del Parvulari Comas i Solà provenen de la página web de l’escola.



(13) La urbanització d’un àrea del Districte de Les Corts situada entre el carrer Dr. Ferran, l’Avinguda Diagonal i l’Avinguda de Pedralbes va permetre a l’Ajuntament de l’alcalde Maragall recuperar uns quants noms de polítics, científics i intel·lectuals, molts d’ells represaliats u oblidats pel règim franquista, com Rubió Lluch, Serra i Hunter, Agustí Pi i Sunyer i Nicolau d'Olwer, així com el de Josep Comas i Solà. Gazeta Municipal de Barcelona, nº 21, 30-VII-1987, p.545

(14) V.V.A.A., 1987, José Comas Sola, cincuentenario de su fallecimiento, Astrum, noviembre, p.1 a 40, També la Fundació March Publica un estudi a SAMSÓ, J., 1987, José Comas i Solà (1868-1937), Bol. Fundación March 

(15) DE TORRES, C., 1987, Comas i Solà un pionero, creyente en la ciencia, La Vanguardia, domingo, 29 noviembre, página 49


(17) Padres de Gracia se oponen a la venta de un parvulario, Nota de redacció, La Vanguardia del 17 de gener del 1995, i també Barcelonetes, blog d’Eulàlia Petit, Document 3 Al.legació a l'Ajuntament de Barcelona en contra de la venda de l'immoble de data gener de 1995 

(18) PETIT, E., Barcelonetes, Document 4,  Al.legació a l'Ajuntament de Barcelona dels seus nebots, en contra de la venda de la finca, data juliol 1998

(19) Breu a La Vanguardia del 18 de juny 1997 i també Barcelonetes, blog d’Eulàlia Petit, Document 4 Al.legació a l'Ajuntament de Barcelona dels seus nebots, en contra de la venda de la finca, data juliol 1998. 

(20) PETIT VILÀ, M. I E., 2018, Josep Comas i Solà i la Vil·la Urània. La passió per la divulgació científica, Coses del Farró, nº 9, Sant Jordi. Pàg. 12

(21) Al Padrón de Habitantes de San Gervasio del 1895 AMDSG hi consta que hi vivia Agustin Prio Prio, de 49 anys, nascut a Puigvert (Lleida), i vaquer de professió. Hi vivia amb la seva dona, de 35 anys, nascuda a Tremp, i els seus quatre fills. Als fulls d’actualització del 1901 consta que el propietari de la casa es Ignacio Ballespa, que viu al primer pis i que té la tenda dels baixos per llogar. 

(22) Durant el mandat Hereu i sota l’impuls de la Llei d’Iniciativa Popular del Parlament de Catalunya que al 2004 va comprometre la creació de 30.000 noves places publiques d’Escola Bressol, l’Ajuntament va iniciar un període de creació de noves escoles bressol que encara continua. Sobre la tradició i el model de qualitat de l’escola bressol municipal la nostra veïna Montserrat Bastardes va escriure un llibre molt interessant on ja es planteja la tensió entre la necessitat de creixement i el manteniment de la qualitat. BASTARDES, M., 2018, Les escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona. Memòria històrica 1932-2007, IMEB, Ajuntament de Barcelona

(23) ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, Sant Jordi. 

(24) DISTRICTE SARRIÀ – SANT GERVASI Reunió del 3 d’abril 2008. ACTA NÚM. 080403

(25) El Putget i Farró guanyarà una nova área d’equipaments, El Periódico, 23 d’agost del 2008

(26) Oikosvia arquitectura, 2010,Edifici d’habitatges, escola bressol i casal del barri. Projecte guanyador


(28) Aquest poema va ser publicat per primera vegada l'any 1996 a la revista EL TELESCOPI de l'Associació de mares i pares de l'Escola Municipal Reina Violant de Barcelona, ara fa 25 anys. Va dedicat a la mainada del parvulari que van tenir el goig de gaudir del jardí de la Vila Urània,