dijous, 26 de desembre de 2019

Josep Amat , testimoni d'un paisatge fugisser


Versió web de l'article del mateix nom aparegut a la revista Coses del Farró, nº12, p.8 , Tardor 1919

Diuen que el paisatge és el rostre del territori i que reflexa, com un mirall, l’ànima de la societat que l’ha creat i que l’habita. Si això és així, qui millor què un pintor per deixar testimoni d’aquest caràcter visual de l’ànima del barri?

Al Farró tenim el tresor d’haver estat la llar del màxim exponent de l’impressionisme català del S. XX, el pintor Josep Amat (1901-1991), que va viure una pila d’anys al carrer Juli Verne on ara hi ha els jardins que porten el seu nom.



Avinguda General Mitre a l'alçada de Puig-reig i jardins Josep Amat, al fons

En aquest article ens proposem analitzar algunes obres de Josep Amat que reflecteixen el paisatge del Farró a mitjans del S. XX i estudiar com ha canviat, a partir de fotografies del mateix indret fetes a l’actualitat. Ens vam proposar col·locar l’objectiu de la càmera al lloc exacte on el pintor devia posar el cavallet, per obtenir la imatge actual del paisatge que ell va pintar.

Som conscients que, des de la seva perspectiva impressionista, l’Amat no va pretendre mai ser testimoni de res. Que més que inventariar elements paisatgístics ens volia transmetre la màgia d’un instant on la llum i el color són l’única veritat que compta. Tanmateix les seves obres, més enllà de la seva bellesa, ens donen molta informació per contrastar amb l’actualitat. Us convidem a comprovar- ho acompanyant-nos en aquest viatge visual.


Un refugi a Sant Gervasi


Quan el 17 de juny del 1936 en Josep Amat es va casar amb la Isabel Girbau, tenia 35 anys. El seu món estava a punt d’ensorrar-se però ell encara no ho sabia.

Fins a les hores havia viscut amb els seus pares al carrer Muntaner 29 i gaudia d’un gran reconeixement obtingut, sobre tot, després de la seves exposicions a la Sala Dalmau, a les galeries Laietanes, a la galeria Syra i a la Pinacoteca. Allí havia exposat les seves obres sobre la costa guixolenca i els paisatges que va pintar durant la seva primera estada a París. Paisatges pintats a l’aire lliure i que abasten grans espais plens de llum. Amat havia estat el pintor dels feliços anys vint.


Durant el seu prometatge amb la Isabel, el 1935, lloga una torre amb jardí al carrer Juli Verne 25 amb la idea de fer-ne la seva llar. El lloguer era molt baix perquè l’edifici, que feia cantonada amb el carrer Puig-reig, estava afectat per la reforma que preveia la construcció de la Ronda General Mitre1. Però l’ Amat pensava que això trigaria molts anys a passar, així que, un cop casat se n‘hi va anar a viure, pensant gaudir de la tranquil·litat i la joia de la vida a Sant Gervasi.

Només al cap d’un mes s’inicia la guerra que amb la seva crueltat havia d’afectar greument a tota la família2. Pintar a l’aire lliure s’havia tornat perillós i en Josep pren un costum que no abandonarà ja mai més: pintar allò que veu sense sortir de casa, des del seu estudi, els carrers més propers. Pintar el jardí a l’estiu i a la tardor, els personatges al balcó, el carrer i les torres que veu des de la seva finestra.

Amb els anys, reprendrà la possibilitat i el gust per pintar altres paisatges: Sant Feliu, els carrers del centre de Barcelona, París moltes vegades, però sempre conservarà aquest gust pel petit món dels voltants de casa seva.




Josep Amat, pintant des de el seu jardí. Fotografía publicada a la revista San Jorge de juliol del 1955, Nº 19, signada per Jaques Léonard. L
A poc a poc, a més de la casa on vivia a JuliVerne 25 va anar llogant les cases veïnes a la seva i que, sempre sota l’amenaça de la temuda reforma, anaven quedant buides. Així va llogar la casa del nº 27 i més endavant la finca del nº 293. La família vivia a la planta baixa del nº 25 i al primer pis hi vivien els propietaris. El jardí posterior estava dividit en dues parts, la més propera a la casa corresponia a la planta baixa i la banda més allunyada era utilitzada per la família que ocupava el primer pis4.


En aquest plànol de 1962 es veu com el tram del carrer Juli Verne, entre el carrer Puig-reig i el carrer Putxet, queda just al mig del traçat de la Ronda del General Mitre. També s’hi pot observar el particular traçat de Juli Verne, amb el seu revolt característic, i l’espai imprecís que dibuixen la seva trobada amb el carrer Putxet i el carrer Elisa, que rebia el nom popular de “placeta dels arbres”.

Quan Josep Llorens i Artigas va tornar de París en Josep Amat li va cedir els baixos del nº 27 i el ceramista hi va instal·lar un forn per coure les seves obres. I encara van ocupar el nº 29 que feia de magatzem, servia per guardar el cotxe i on els nens jugaven a perdre’s entre la selva d’una descurada i exuberant vegetació que creixia al voltant del llimoner i de la figuera. Parlant de Llorens i Artigas, diu l’Elvira Farreras5 que “quan la peça no li acabava de fer el pes, l’agafava i la llençava per damunt de la paret de la tanca que donava al jardí dels Amat”. Després que el ceramista va deixar la casa per instal·lar-se definitivament a Gallifa6, Josep Amat mantingué el seu taller al primer pis del nº 27. Des d’aquí veia el jardí i l’hort, l’escala que hi baixava i la torre del carrer Puig-reig, que va pintar tantes vegades.



El matrimoni Amat a la seva casa de Juli Verne. 1955

Fou en aquesta casa que, des dels primers anys de la trista postguerra, els Amat reunien freqüentment un grup d’amics que anomenaven “La Colla” i amb els que compartien en privat tot allò que havia quedat exclòs de la vida pública.


Olga Sacharoff, La colla, c. 1945, Oli sobre tela, 185 x 265 cm. 
Segons Rafael Manzano7 formaven part d’aquesta colla els pintors Rafael Benet, Rafael Llimona, Domingo Carles, Vila Arrufat, Josep Puigdengoles, l’arquitecte Gabriel Amat, germà del pintor; els músics Costa, Montpou, Toldrà; Gilbert Camins; els escriptors Monjo i Rebull; el ceramista Josep Artigues que també vivia al Putxet; els escriptors Millet, Raurell, l’historiador de l’art Lluis Monreal i Tajada amb la seva esposa Montserrat Agustí

Finalment, el 1962, les obres per la construcció de General Mitre es van fer realitat i tot aquest món va traslladar-se al carrer Manacor, on feia temps que, previsorament, els Amat havien llogat la casa, que posteriorment varen poder comprar, i on encara avui hi ha la Fundació que porta el nom del pintor.



Cronista d’un instant

Com hem dit abans, som conscients que Josep Amat no pretén deixar constància detallada dels elements que veu, sinó captar l’atmosfera, l’aire d’un instant. Com en tot impressionista el motiu que pinta podría ser secundari respecte al color i la llum. Com va dir Monet no es tracta tant de pintar els objectes sinó l’aire que hi ha entre ells.

Tanmateix les obres que va pintar de certs racons del Farró, a més de fer-nos arribar aquesta flaire, ens donen molta informació sobre el paisatge del barri i sobre la societat que hi vivia. Hem triat cinc obres, cinc instants atrapats en la tela, que van des del jardí de casa seva, al seu carrer i als carres del voltant.

La vida a Sant Gervasi; el jardí dels Amat


Ahir: Figures prenent cafè 1937 Oli sobre tela 105 x 115 cm. Col·lecció Família Amat 


Avui: Nous espais de socialització


En plena guerra, el pintor i la seva família es refugien en l’espai privat i interior de casa seva. El temps es converteix en una llarga espera. Pintar a l’aire lliure ha esdevingut perillós i l’Amat ho aprofita per cultivar el retrat. En aquesta obra hi podem reconèixer a la seva dona, la Isabel Girbau, asseguda a la dreta. Les altres figures corresponen a un oncle de la Isabel, l’oncle Fita, assegut d’esquena, la seva filla Margarida i el seu fill Lluís, que eren de Figueres i que varen estar un temps refugiats a casa dels Amat. Malgrat la duresa del moment sembla que el verd del jardí i la penombra del porxo, aconsegueixin preservar alguna cosa d’aquell “viure a Sant Gervasi” del anys vint.


La casa dels Amat cap als anys 40

Vuitantados anys després, per la majoria dels veïns, aquests espais verds interiors han desaparegut. La vida social s’ha desplaçat als bars, a les botigues i als carrers, especialment a les petites placetes escampades pel barri. Un barri sense parcs i amb molt poc verd públic, on el somni del jardí perdut, l’enyorament de les tàpies per on vessen els rosers florits, s’ha instal·lat de manera indeleble en la memòria col·lectiva.

El que veia des del seu estudi: el carrer Puig-reig



Ahir: Jardins de Sant Gervasi 1941 Oli sobre tela 32 x 47 cm. Col·lecció particular 


Avui: El carrer Puig-reig


De l’estudi del pintor, al primer pis del nº 27, en sortia una escala que anava a parar al jardí de la casa. D’allà es podia veure la façana del nº 7 del carrer Puig-reig, on en Jeroni Granell i Barrera havia construït a mitjans del S. XIX una casa que barrejava sàviament elements neoclàssics i elements romàntics8. La seva cúpula rogenca, la seva elegant façana ornamentada amb baranetes i acabats de terra cuita, el reixat de la tanca, són clarament identificables en moltes de les obres de Josep Amat. 



Carrer Puig-reig 1946. Oli sobre tela. 50 x 73

La família Granell, nissaga de mestres d’obres i arquitectes d’ampli reconeixement, van projectar i construir tres cases al carrer Puig-reig. La del nº 7 va ser el lloc de residència de la família. Sobre aquestes cases, avui desaparegudes, i sobre aquesta família, haurem de parlar llargament en algun altre número d’aquesta revista.

Avui el carrer Puig-reig presenta l’aspecte dels carrers més desolats del barri, aquells que acompleixen sobradament la trista profecia formulada per Josep Pla l’any 19569, parlant de Sant Gervasi.

Esfereït per la febre constructiva i per l’alçada de les noves edificacions, l’autor es pregunta: “Com quedaran aquests carrers?. Aquests vells carrers foren, originàriament, més o menys graciosos; foren, però, sens dubte assolellats, airejats i d’un aspecte amable i plàcid. En realitat l’amplada d’aquests carrers havia estat pensada per flanquejar-los de cases poc elevades. Tot era petit al vell Sant Gervasi. Ara, sobre les mateixes irrisòries amplades, s’hi eleven cases quatre, cinc, sis vegades més altes. Els carrers s’estan tornant fúnebres i escanyats. Va desapareixent, per als seus habitants, el sol i l’aire” 

Juli Verne, el seu carrer


Ahir: Carrer Juli Verne 1939 Oli sobre tela 50 x 61 cm. Col·lecció particular 


Avui: Carrer Juli Verne

El punt de vista que pren el pintor per representar el seu carrer com si vingués del carrer Saragossa ens permet veure el revolt que hi feia el tramvia, que veiem com un quadrat groc que tanca el carrer a la part més alta10. Diuen que aquest traçat una mica estrany es degut a que quan, al 1879, es va voler obrir un carrer que unís el carrer Saragossa amb l’entrada de la Finca Beltran al carrer Putxet, ja hi havia unes cases que van condicionar el traçat del nou carrer.

Aquest revolt li donava una certa amplitud i, segurament per això s’hi feia un mercat setmanal, i potser també per això va ser aprofitat per fer- hi passar el tramvia 17 que unia l’Eixample amb la Bonanova. De fet, fins al 1907 el carrer havia tingut el nom de Carrer Ample i anava a parar a la famosa Placeta dels Arbres.

A la banda dreta veiem una frondosa renglera de plàtans, mentre que a la banda esquerra hi ha algun om no gaire esponerós11.

La casa del pintor correspon a la que dona a la cantonada superior amb el carrer Puig-reig, que centra el quadre amb un punt de gran lluminositat.



Carrer Juli Verne 1940 Oli sobre tela 63 x 70 cm. Col·lecció particular. 
En aquest altre quadro es veu la casa desde la perspectiva inversa. La casa del pintor, Juli Verne 25, sería la primera de la dreta, fent cantonada amb el carrer Puig-reig. Al fons veim també el tramvia, sempre el de color groc. 

Als nostres dies aquest indret s’ha convertit en un tranquil carrer de vianants, ornamentat per una filera de xicrandes que s’inspiren el l’antiga filera de plàtans que recorria la banda dreta del carrer. La transformació dels edificis ha estat tan intensa que només la casa situada al número 15 es conserva tal com era. És una casa de planta i dos pisos, fàcilment identificable per les finestres acabades en arc12.




Casa del número 15

A l’esquerra d’aquesta, que ara veiem amb la façana negre, hi havia també una casa molt senyorial, de les d’aquesta època, on hi tenia l’estudi el pintor Domènec Carles i Rosich, molt amic de Josep Amat13. Al morir va deixar la casa a l’ajuntament perquè en fes una casa museu d’art. L’ajuntament, anys més tard la va vendre i es va fer aquest habitatge.

L’estretor de les façanes, la desmesurada alçada d’alguns dels edificis i la seva irregularitat són la tònica del carrer actual. El edificis que donen a Saragossa arriben als 10 i 11 pisos, mentre que a l’altra banda del carrer n’hi trobem encara algún de planta i pis. Aquest desgavell ens parla de la bogeria urbanística que es va desfermar al barri durant els primes setantes del segle passat i del desordre amb que es va fer la substitució dels edificis.

Al fons de la fotografia actual, podem intuir el tall transversal amb el que la Ronda General Mitre va escapçar el carrer a l’alçada de la casa dels Amat. 



El carrer Saragossa 


Ahir: Carrer Saragossa 1941. Oli sobre tela 50 x 61 cm. 
Carmen Thyssen-Bornemisza Collection 


Avui: El carrer Saragossa travessat per la Ronda General Mitre


Des de mitjans del S. XIX, el carrer Saragossa havia estat l’eix vertebrador del barri del Farró14. Permetia recorre’l des del carrer Putxet fins al punt de trobada entre la riera de Cassoles i la riera de Sant Gervasi, que marca el vèrtex del barri. Durant molts anys aquest carrer, antic carrer Sant Felip, va ser la via principal del barri, tant pel que fa a la circulació, com per la seva vitalitat comercial.

La imatge que ens en dona l’Amat conté els tres elements principals de la seva fisonomia: les petites cases unifamiliars de planta baixa, o planta baixa i pis; cases més altes destinades a pisos per vivendes més populars i alguna tàpia que vorejava el jardí d’alguna torre més important15. A la meitat del quadre, al costat d’unes figures lleument esbossades, podem veure al terra les vies del tramvia entrant al revolt que el duia al carrer Juli Verne, les que hem vist més clarament en el quadre anterior. Una mica més avall el tramvia que puja ranquejant.

Als nostres dies, aquesta perspectiva ens permet veure clarament l’escissió que va suposar l’obertura de les Rondes i la radicalitat amb que aquí s’expressa el canvi en el paisatge urbà. Just per sobre del revolt que porta a Juli Verne, Saragossa és escapçat per l’obertura de Mitre, que fragmenta l’espai, alhora que fomenta i permet el creixement en alçada dels edificis, transformant així l’aspecte i la vida del barri tal com s’havia conegut fins al moment.

Ja fora de l’espai del quadre, on Mitre talla Puig- reig, els jardins Josep Amat recorden el lloc on hi havia les casetes on va viure. 


El carrer Pàdua


Ahir: Sant Gervasi (Balmes - Pàdua) 1944 Oli sobre tela 50 x 100 cm. Col·lecció particular 



Avui: El carrer Pàdua, eix comercial del barri

Per pintar aquesta vista del carrer Pàdua el pintor es devia enfilar a la pujada on ara hi ha les escales del carrer Corint, és a dir, a la part més baixa del vessant del turó de Monterols o turó de Sant Gil. Des d’aquest punt alçat es pot veure la cruïlla entre el carrer Pàdua i el carrer Balmes que, tot hi estar projectats i planificats des de molt abans, encara tenien àrees de baixa edificació, horts i descampats.

A aquesta alçada, el carrer Balmes transcorria per la llera de la riera de Sant Gervasi, que en aquest tram prenia també el nom de Torrent de l’Infern16.

Pujant a mà esquerra travessava la finca de Can Brusi que s’estenia turó de Monterols amunt i a la dreta la finca de Can Buscarons. De la Plaça Molina cap al Tibidabo el carrer no s’edificà fins ben entrada la postguerra17. De fet molts dels edificis actuals estan datats entre el 1940 i el 1950

Tanmateix la datació d’aquest quadre el 1944 ens planteja una qüestió. Sabem que el 1935 es va acabar la construcció de La Casa de Vidre, obra emblemàtica de Sixte Illesques i de l’arquitectura del GATPAC18.


En aquesta fotografia, probablement de l’època de la construcció, es pot observar que a l’altre banda de la cantonada amb el carrer Ríos Rosas hi ha una tàpia que voreja la parcel·la del davant, sense construir, i que probablement arribava fins a l’actual carrer Balmes.

El 1944 ja feia nou anys que la casa existia. Potser en Josep Amat havia començat el quadre molts anys abans, quan la casa no existia? Era tant rupturista en la seva modernitat racionalista que el pintor va decidir “esborrar-la” per no perjudicar la imatge bucòlica del quadre?

Gràcies a la Fundació Josep Amat hem pogut esbrinar aquest misteri. El pintor coneixia perfectament casa. Hi anava sovint ja que hi vivia un seu amic19 . Tanmateix va decidir no pintar-la. Es veu que ho feia sovint quan algun element el molestava visualment. Mai no afegia res, però si “esborrava”. En els quadres de Sant Feliu aquesta pràctica és molt més notòria, ja que els nous apartaments que anaven sorgint als entorns de Sant Feliu mai hi apareixen. El fons pintat no era inventat, però era el que tenia en memòria. Això crea confusió a qui vol deduir l’any que es va pintar.

Tanmateix, la imatge del carrer Pàdua que es presenta al quadre trigaria molt poc a desaparèixer. El 1948 ja estava construït el bloc que va des de Ríos Rosas cap a Balmes i ocupa mitja illa - del número 98 al 104 -, el 1949 es va inaugurar la Bodega Pàdua, a inicis dels 50 es va construir el Garatge Duplex20 que encara ocupa la cantonada de mar entre Pàdua i Balmes.

A la cantonada de muntanya, fent xamfrà, hi tenim un gran edifici de l’arquitecte Claudi Carmona, molt influït per Antoni Moragues, que es va acabar el 1961.

Aquest edifici i el garatge obren la perspectiva d’un carrer Pàdua que s’ha convertit en una de les principals travesses del barri i en un eix comercial especialment viu.


Un paisatge viu i en transformació

D’aquesta passejada en sortim amb molta emoció i amb algunes idees. La intensa transformació del paisatge que ha tingut lloc al Farró ve marcada per una densificació de la població que, sobretot, es deu a la substitució de petits habitatges unifamiliars per  cases de pisos, desbocades en el seu creixement en alçada. Aquest canvi es va endur els jardins i ens va deixar un barri on l’arbrat dels carrers intenta en va compensar la manca de verd. Un barri on, la pèrdua d’elements arquitectònics patrimonials ha estat un constant degoteig al llarg del S. XX.

D’aquell món on tothom es coneixia i on s’establien intenses relacions de veïnatge, bones o a vegades no tant bones, hem passat a una societat tendent a l’aïllament i l’anonimat. Un món on el comerç local, les entitats, els equipaments i les associacions són elements imprescindibles per reteixir les relacions humanes.

L’obertura de General Mitre va suposar una ferida que va fraccionar l’espai, especialment durant els any en que l’estructura d’autopista urbana impedia l’accés d’ una banda a l’altra del barri. El Putxet va quedar separat del Farró i potser per això aquest va anar prenent una major identitat. De fet en Joan Amat diu en l’entrevista citada21 que a casa seva no es parlava mai del Farró. Ells parlaven de Sant Gervasi i en tot cas del Putxet22.

Tanmateix el Farró ha anat prenent una identitat pròpia cada vegada més marcada. La substitució dels edificis ha estat més lenta i menys agressiva que la del Putxet. A la falda del turó abundaven les torres grans envoltades de jardí pels quatre costats mentre que al Farró hi trobem les petites casetes amb jardí davant i darrera - o molt sovint, només darrera - acompanyades de cases de pisos que ja des de principis del S XX donaven habitatge a famílies treballadores. Tot això es concreta en que al Farró l’estructura en parcel·les petites i l’existència de cases de pisos modernistes ha fet que la substitució d’edificis que va arrasar El Putxet a mitjans del segle passat, es produís de manera més moderada. Així veiem que s’ha conservat millor el teixit comercial i que, malgrat tot, s’han preservat un gran nombre d’elements patrimonials.

Ja des dels inicis de la urbanització del barri la identitat farronenca es va aglutinar al voltant d’una festa major pròpia, al setembre i no al juny com al Putxet i, en general, a tot Sant Gervasi. Avui aquesta identitat segueix expressant-se en un creixent programa de festes populars sostingut amb èxit per l’associació de veïns, que fomenta les relacions personals i ha demostrat la seva capacitat per arribar a generar teixit associatiu. D’altra banda, preservar la memòria dels grans artistes que hi han treballat i viscut, com en Josep Amat, la Mercè Rodoreda, l’Antoni Tapies i tants d’altres, ens ajuda a consolidar aquesta identitat petita i amable que, al costat de la seva dimensió internacionalista i oberta, humanitza la cultura de la gran ciutat.

Potser per tot això el Farró dels nostres dies sorprèn al que hi arriba pel seu caràcter entranyable i acollidor. És com un poblet, diuen moltes persones que el volen explicar. Aquest paisatge fugisser que l’Amat pintava una i una altra vegada potser perquè temia que s’esvaís com un miratge23, encara és ple d’esperança i il·lusió, i com en les seves obres, és la petita figura d’un personatge que passa pel carrer el que centra la mirada i dona sentit al conjunt24. 

El Farró és la seva gent i tota transformació serà vida si es fa pensant en el benestar de les persones.

Text: Araceli Vilarrasa finestresdelfarro.blogspot.com
Fotografies: Giulia Deambrosi StudioTuli Photography


Agraïm la lectura i comentaris del text a la Fundació Josep Amat que ens han permès validar, precisar i ampliar la informació que conté aquest article.

Agraïm també el suggeriment i les aportacions d’Eduardo Vicente que ens va empènyer a escollir aquest tema.


NOTES:
  1. El traçat de la futura ronda és ja present al Pla Jaussely (1905) guanyador del concurs internacional anomenat “de Enlaces”. El 1917 el “Plano General de Urbanización de Barcelona” ja va aprovar el seu traçat, així que tot hi que la seva obertura es va realitzar molt lentament, la futura realització de la ronda és present i condiciona l’urbanisme i els moviments immobiliaris de la zona durant un període de temps molt llarg.
  2. Per més informació podeu consultar la pàgina web de la Fundació Josep Amat 
  3. Entrevista a Joan Amat al vídeo El Putxet i el Farró, Memòria oral de Sant Gervasi. EL Putxet i el Farró,  publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2012.
  4. Aquesta distribució, que facilitava i fomentava les relacions de veïnatge, era molt comú al barri. Això es veu per exemple en les obres de Mercè Rodoreda com Aloma o Jardí vora el mar.
  5. Farreras, E., 1982, Adéu Putxet, rèquiem per un barri, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pp. 55 
  6. Joan Amat explica al vídeo abans citat que quan l’Artigues encenia el seu forn sortia foc per les xemeneies. Era un forn de llenya i havia d’arribar a 1.200 graus i les cuites duraven 24 hores.
  7. Manzano, R., 1986, Josep Amat i Pagés con Barcelona al fondo, a: V.V.A.A.,2005, Josep Amat o el impresionismo catalan, Ediciones Mayo, Barcelona. pp. 14
  8. La família Granell, nissaga de mestres d’obres i arquitectes d’ampli reconeixement, van projectar i construir tres cases al carrer Puig-reig. La del número 7 va ser el lloc de residència de la família. Sobre aquestes cases, avui desaparegudes, i sobre aquesta família, haurem de parlar llargament en algun altre número d’aquesta revista.
  9. Pla, J., 1956, Barcelona, papers d’un estudiant, Biblioteca Selecta, 221 
  10. Aquests tramvies eren de color vermell, menys un que era groc i aquest era el que solía pintar Amat.
  11. Els oms eren ja molt vells, anaven morint i no eren replantats, per això sols n’hi havien 3 o 4 en tot el carrer.
  12. És la tercera casa de l’esquerra del quadre. A la fotografia actual la vegetació no ens permet veure-la bé però és l’única del carrer que presenta el mateix aspecte.
  13. Devem aquesta informació a la Fundació Josep Amat. 
  14. Per una informació detallada sobre aquest carrer podeu consultar Arisa, J., 2014, Apunts i records per a la història del barri: el carrer Saragossa, Coses del Farró, 1
  15. Al contrari que al Putxet, al Farró hi va haver des de sempre aquesta barreja entre habitatges residencials i populars. 
  16. La Riera de Sant Gervasi rebia el nom de Torrent de l’Infern per sota de l’ actual Plaça Kennedy, entre el turó del Putxet i el nucli antic de Sant Gervasi de Cassoles.
  17. Algunes de les cases, a prop de la Plaça Molina, que s’havien començat a construir durant la República, van quedar sense acabar i van acollir refugiats durant la guerra, de manera que en acabar aquesta van ser recuperades, acabades i habitades.
  18. Vegeu La casa de vidre: l’arquitectura del GATPAC al barri al blog Finestres del Farró 
  19. Al primer pis hi vivia el Sr. Munné, membre d’una colla d’amics -no els de “la Colla”- on hi anaven molt freqüentment a fer tertúlies. El Sr. Munné era un enginyer de les Forces Elèctriques de Catalunya, i al tenir la llum de franc, sempre lluïa una exuberant il·luminació, mentre la resta de gent vivia amb la llum mínima necessària.
  20. Aquest garatge va ser ampliat a partir del 1964, quan la família Gurguí Rodoreda va vendre la seva casa del carrer Manuel Angelon, que donava a Balmes per la part de darrera. Vegeu la historia del Casal Gurguí a Itinerari Mercé Rodoreda al Farro (1) i Itinerari Mercé Rodoreda al Farró (2).
  21. Entrevista a Joan Amat al vídeo i el El Putxet Farró, Memòria oral de Sant Gervasi publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2012, citat anteriorment.
  22. Aquesta mateixa idea ja la vam trobar a la família de Mercè Rodoreda. Vilarrasa, A., 2015, El Jardí perdut, escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, no 3, p.21.
  23. Llorens, E., 2002, Sant Gervasi i el pintor Josep Amat, Ajuntament de Barcelona
  24. En Joan Amat, fill del pintor, diu en una entrevista “Al pare li agradava molt el paisatge però volia que aquest estigués tocat per la mà del home. Volia una harmonia entre la natura i el factor humà”. Joan Amat a Putxet Actiu, Any 15,no 35, desembre 2011  






1 comentari:

  1. A la redacció de la revista Coses del Farró hem rebut aquest comentari del veí Enric Amat que, com ens diu ell mateix, malgrat el seu nom, no té res a veure amb el pintor. El publico aquí per l'interès de les informacions que conté:

    "He llegit l'article sobre Josep Amat a la revista "Coses del Farró". M'ha interessat molt perquè sóc vehí. I m'agradaria afegir que quan es parla del número 15 del carrer Jules Verne estem parlant del taller de pintura i decoració que fins l'any 80 tenia l' empresa "Esquema" dels pintors Hernan Picó, Pepe Clavé i Ramon Marti. Aquesta empresa construïa les façanes publicitàries dels principals cinemes de Barcelona. I firmant mcp van fer cartells i publicitat cinematogràfica. Però el curiós del tema és que aquest estiu la directora Isabel Coixet hi va rodar "Foodie Love", la sèrie que ha ha estat emesa recentment.

    ResponElimina