Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

13.3.21

El carrer Vallirana. Primera part: Vallirana de Baix

                                                                                                                                        ITINERARIS


Pep Arisa

"L'arquitectura és la petrificació d'un moment cultural" - Jean Nouvel

 

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.


Us proposem, en aquesta ocasió, un itinerari per la història, l’arquitectura i els nostres records del carrer de Vallirana, l’antic carrer de la Cruz [1], obert i urbanitzat l’any 1850 per en Joaquim Ferret i Mandri.

En aquesta primera part recorrerem la part baixa del carrer, que és on comença: des del Passatge Mulet al carrer Francolí.

27.2.21

El Concurs de Fotografia del Farró David Moragas: Conversa amb Xesco Ginjaume

Em trobo amb en Xesco al banc de la placeta Mañé i Flaquer. Just al davant del Centre Mèdic Vallirana que ell va crear i on, durant molts anys, ha exercit sàviament el seu rol de “el practicant de la placeta”. 

Ara, jubilat de nou, m’acompanya en aquest passar els dilluns al sol, en el que jo ja soc experta. En Xesco fa temps que és un membre molt actiu de la Junta de Veïns Farró, un imprescindible en tota mena de mogudes que s’organitzen al barri. Avui ens hem trobat per parlar del Concurs de Fotografia del Farró que aquest any ha celebrat la seva desena edició i ha pres el nom de Concurs de Fotografia del Farró David Moragas. 

15.2.21

Traient els cavalls de la cotxera. Lloguer de carruatges d’en ANTONI ARAU (“Sendra”)

  Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró
Pep Arisa 

 

Traient els cavalls de la cotxera [1].


La fotografia ens mostra un tros de carrer i la façana d’un edifici on hi ha una cotxera: "Cocheria sucursal de Antonio Arau (Sendra)" diu el rètol situat damunt les portes. 

30.1.21

Festes d'abans, festes d'avui: Conversa amb l'Elvira Farreras

Tinc moltes ganes de festa! 

 

Vull cuinar amb la cassola grossa, servir més de vint plats, escoltar les rialles dels menuts, xerrar i discutir en llargues sobretaules. 

 

M’agradaria petonejar als meus nets i fer-los fer l’avió sota el cel de la plaça, tota guarnida amb garlandes de colors. 

 

Em moro de ganes de ballar pel carrer i de sentir la ferum dels diables. Estic farta de fer bondat. Però, no patiu, seguiré protegint la salut, respectant la distancia social i les maleïdes mesures. Ves quin remei!

 

No vam tenir Festa Major. Per Nadal la Fira Solidaria va ser tota una heroïcitat i el futur va per barris: hi ha qui és optimista malgrat tot i qui pensa que la cosa va per llarg i que tampoc tindrem Sant Jordi, ni verbena.

16.1.21

L'Elvira Soriano i la fada del Farró

La Casa Saperas és una casa amb bona sort. Des del 1879 presideix, esvelta i harmoniosa, la plaça Sant Joaquim. Si la mireu amb atenció, sobre els llindars de les portes que donen a Septimània hi podreu descobrir les fades del Farró.

 

El taller Soriano Camacho a la Casa Saperas

 

Quan al 2016  l’Elvira Soriano va triar aquest motiu per a la seva obra, encara no sabia que al cap de pocs anys les fades acollirien el seu estudi als baixos de la casa Saperas.

30.12.20

EL PASSATGE DE SANT FELIP

 ITINERARIS

Amb aquest passeig pel passatge Sant Felip estrenem el projecte Itineraris de Finestres del Farró, pel patrimoni arquitectònic, històric i cultural del barri.

Pep Arisa

A la memòria d’en David de Moragas, 

 veí del passatge i autor d’algunes 

de les fotografies d’aquest article.


Distancia  0,1 Km.. Durada: 45 minuts

Us recomano que hi passeu a partir del mes de febrer. Gaudireu d’un veritable espectacle de color i olor. Repartides en varies cases hi ha diverses mimoses florides, de diferents mides i potser classe. No totes floreixen al mateix temps, ni amb la mateixa abundor de flors... potser la seva situació, amb més o menys hores de sol, hi té quelcom a veure. A més del groc intens, que guarneix tot el brancatge, el perfum, una fragància intensa i característica, impregna i omple tot el passatge. Són molts els vianants que s’aturen, ni que només sigui uns instants, per a cercar-ne l’origen... No us ho perdeu.

A més de les primaverals mimoses, si fem una passejada pel passatge de Sant Felip hi podrem descobrir i admirar algunes mostres del singular patrimoni arquitectònic i veïnal del nostre barri. 

Fem-ho ?

15.12.20

1890 c. i 1930 c. A banda i banda del torrent. El Torrent de l'Infern a Balmes amb Pàdua

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

 

La cantonada del carrer Pàdua amb Balmes és un dels llocs del barri que amaga més misteris. Per sort tenim dues fotografies antigues que ens en poden desvetllar uns quants.

 

El Torrent de l’infern 1890-1899[1]

 

La primera és una de les meravelloses fotografies de la darrera dècada del S. XIX, que Lola Angada va cedir a la ciutat; una panoràmica del cim del Putxet vista des del turó de Monterols. La fitxa del Arxiu Fotogràfic de Barcelona la ubica a l’actual carrer Balmes, sense especificar l’alçada, però jo, comparant les dues fotografies, m’atreviré a dir que es tracta de la cantonada Balmes amb Pàdua.  

 

A primer terme veiem el llit del Torrent de l’infern, aspre i pedregós, recorregut per una tanca que envoltaria la finca de Can Buscarons. Una porta de ferro vorejada per dues esveltes pilastres obre pas cap a una zona d’ horts i jardins on veiem un curiós pavelló.[2]

 

Més amunt les edificacions segueixen l’alineació del carrer Ríos Rosas, avui totalment substituïdes. Segueix el costat oest del turó de Putxet ocupat per l’extensa finca de Can Bertran. Hi podem veure el palauet i la zona de bosc. Més amunt encara, podem identificar la pedrera de roca calcària que va ser explotada fins a principis del S. XX[3], i al cim, el pavelló que hi construïren els Bertran substituint la capella que hi havia hagut anteriorment[4]. La part superior del turó, on ara hi ha el parc, està completament desertitzat, sense gens de vegetació.

 

Però tornem a primer terme. El Torrent de l’infern és el nom que pren la part alta de la Riera de Sant Gervasi. Sembla que el nom li ve de la fúria que podien agafar les aigües al encaixar-se entre el Turó del Putxet i el Turó de Monterols. La Mercé Rodoreda ho descriu així:

 

"Havia d'haver vingut quan no hi havia el carrer Balmes. La Riera de Sant Gervasi… el camí estret….Quan plovia fort la riera baixava plena i amb l'Eugeni ens l'anàvem a mirar. I de vegades amb la Rosamaria. En duia un a cada banda, agafats de la mà, i miràvem l'aigua que baixava desesperada."[5]

 

Encara que avui ens puguem imaginar el contrari, la llera de la riera era un lloc desavinent i perillós. Corresponia als darreres de les cases. El Casal Gurguí, la casa de l’avi de Mercè Rodoreda, n’és un bon exemple. Tenia la façana principal al carrer París, avui Manuel Angelón, i al darrera, la porta del jardí donava a la riera, avui Balmes. 

 

 

Als diaris de les primeres dècades del S. XX són nombroses les queixes dels veïns per la brutícia i les escombraries que s’hi amuntegaven. Les noticies parlen d’accidents, baralles, robatoris i fins i tot d’algun crim, que tenen lloc en aquests indrets. Veiem per exemple la noticia d’aquests lladres de gallines del 1919.

 

“Ayer por la mañana, el guardia municipal José Ventura vio en la riera de San Gervasio entre las calles de Padua y París, á tres individuos, dos de los cuales llevaban sendos sacos. Al interrogarles, abandonaron, los sacos y sé dieron á la fuga, pero el guardia pudo coger á uno que, tras breve lucha, logró escapar, dejando en manos de aquél la mitad de su americana. Los sacos, que contenían 17 gallinas y un pollo, y la mitad de la americana, fueron puestos á disposición del juzgado.”[6]

 

El carrer Balmes a l’alçada de Padua. 1930 c[7]

La segona fotografia ens mostra l’altra banda del torrent. Han passat més de trenta anys però el paisatge no ha canviat gaire. El canvi més important que s’ha produït és la urbanització de la llera del torrent, que ara ja és el carrer Balmes.[8] A primer terme veiem la mateixa tanca que envolta la finca de Can Buscarons, que segueix sense edificar.[9]

 

A l’altra banda del carrer veiem el vessant est del Turó de Monterols. A la dreta apareix la Casa de la família Gil envoltada de jardí, amb un pavelló tocant a la tanca que recorre Balmes. Al centre una zona de bosc i a l’esquerra uns camps de conreu abancalats.

 

Al 1833 la família Gil va comprar aquesta finca que tenia una masia construïda al S.XVIII, probablement sobre alguna edificació anterior que es situava a l’antic camí de Barcelona a Sant Gervasi. Com molts dels camins del Pla de Barcelona, aquest camí no passava per la llera del torrent sinó una mica més amunt, evitant així les inundacions.[10] 

 

Els nous propietaris de la casa hi van fer moltes millores i la van adaptar a l’estil mig rural, mig palauet, de la burgesia de l’època. A més a més hi va fer un pou i una basa per poder regar els camps i van mantenir una part molt important de la vegetació.

 

La finca no es va urbanitzar i al 1940 l’ ajuntament va portar endavant un projecte d’ urbanització que comportava la cessió per part de la família Escolà Gil de la meitat de la finca per fer-hi el parc, l’ampliació del carrer Atenes, que en aquest indret era molt estret, i la urbanització de la resta de la finca. Malauradament aquest projecte comportava l’enderroc de la casa, molt malmesa per la guerra, que es va enderrocar al 1945.

Al lloc que ocupa el centre de la fotografia es va obrir, al 1953, el carrer Corint[11] que puja pel turó des de Balmes a Valls i Taberner, travessant el carrer Atenes. Des d'aquí el pintor Josep Amat recolliria uns anys desprès els seus records de la vista sobre el Putxet. 

 

Si pujant per aquest carrer, on hi ha els Jardins del Timbaler del Bruc, arribem fins al carrer Atenes i girem a la dreta encara podrem veure un mur elevat que correspon a l’antiga masia. Al numero 13 del carrer, on hi havia hagut el taller de mobles Mis queridos muebles, hi veureu una porteta que dona a una escala per la que s’accedeix a la bodega, que es l’única part de la casa que s’ha conservat. Una mica més amunt, sobre el número 15 hi havia la porta principal que donava al camí.[12]

 

Després de la guerra Balmés s’edifica a tota velocitat amb el resultat que coneixem. El torrent ha desaparegut engolit per les clavegueres, sota el carrer una ciutat paral·lela estén els seus tentacles de ferro, els dos turons han preservat uns petits pulmons vegetals, les edificacions han densificat la població fins a extrems insospitats i el carrer s’ha convertit en un dels de major tràfic de la ciutat; un dels carrers pantalla que envolta el Farró, pendent sempre d’una reforma que es va acostant, però que no acaba d’arribar.


La cantonada Balmes amb Pàdua vista des del carrer Corint


La pujada del carrer Corint vista des del carrer Pàdua

 

 


La serie Les mil paraules, analitza fotografies antigues del Farró. Feu clic aquí per veure altres fotografies.

[1] El Putxet des del torrent de l’infern, Fotografía del Arxiu fotogràfic de Barcelona, atribuïda a Jaume Anglada Colomines, avi de Lola Anglada.  

[2] De fet, aquest no era el curs original de la riera que, a aquesta alçada, feia moltes giragonses i havia passat més a prop de Ríos Rosas, però això ja ho explicarem en un altre post.

[3] Tot i que de manera intermitent, la pedrera va estar en explotació durant tota la primera meitat del S. XX.  Gaseta municipal de Barcelona: Any 39, Núm. 12 (24 març. 1952)

[4] L’actual configuració urbanística del Putxet correspon al projecte que en va fer en Felip Bertran d’Amat a finals del S.XIX. Per això els noms dels carrers principals corresponen al mateix Felip Bertran, a la seva dona Elisa Musitu.

[5] RODOREDA, M., 2007, Jardí vora el mar. Club Editor Jove, Barcelona

[7] Fotografia cedida per Mercè Ferrer i publicada per El Jardí de Sant Gervasi

[8] A aquesta alçada el traçat del carrer Balmés passava per la finca dels Brusi i entrava a la llera del torrent que anava seguint fins a l’avinguda Tibidabo. El projecte d’urbanització d’aquest tram va ser aprovat el 1920 i es va acabar de realitzar cap al 1930, donant joc a moltes negociacions i tripijocs immobiliaris que ja explicarem en un altre moment.

 [9] La forma en xamfrà de la tanca i la seva porta de ferro emmarcada en pilars, és el que em permet suposar que en les dues fotografies estem a la cantonada de Balmes amb Pàdua.

[10] L’antic camí de Barcelona a La Bonanova pujava pels actuals carrers Alfons XII, Brusi i Atenes per arribar a l’actual carrer de Sant Gervasi de Cassoles.

[11] Segons Jesús Portavella el nom es deu a que la ciutat de Corint va ser aliada d’Atenes en la guerra contra Esparta, l’any 395 abans de crist. 

[12] Dec aquestes informacions al post Monterols (Feb del 2015), del mestre de blogaires Cancowley de El Pla de Barcelona. En aquesta entrada son també molt interessants els comentaris que aporta la Sra. Mercè Ferrer.  

 

 



29.11.20

Comerç negre o comerç de tots colors. Conversa amb en Ramón Hernando, xarcuter del Farró

Escric això la tarda del Black Friday i plou a bots i barrals. Abans els botiguers deien carrers mullats calaixos buits. Avui aquesta dita és una veritat a mitges. Ben calentons, des de casa, tocant unes quantes tecles, ara mateix els consumidors poden estar omplint els calaixos de les grans companyies de e-comerç que ni paguen impostos al país, ni promouen el treball digne, ni respecten el medi ambient.  

Mentrestant les botigues de barri segueixen apujant la persiana cada dia, amb la il·lusió d’aportar benestar i servei als seus clients. I això que aquest any ho tenim pitjor que mai. He parlat d’aquest tema amb en Ramón Hernando, xarcuter del Farró i que és el president de la incipient Associació de Comerciants del Barri del Farró.

 

En Ramón Hernando a la seva botiga del carrer Balmes


FF.- Una de les coses que m’agrada de les botigues del Farró és que n’hi ha de noves però també n’hi ha un bon grapat que venen de lluny. La teva botiga, per exemple fa molts anys que és al barri.

 

RH.- I tant!. La història de la botiga és una mica la història de la meva família. El meu avi ja tenia una botiga de queviures al poble, cap allà al 1924. Quan va venir la guerra li van prendre la botiga i el camió que tenia per repartir i el van ficar a la presó. El meu pare, sense res, se’n va anar a Madrid i d’allà va venir a Barcelona. Es va posar a treballar com a aprenent a Can Barbany i allí va poder aprendre l’ofici d’uns dels millors mestres del moment, en Josep Barbany i la Margarita March. Allí va conèixer a la meva mare, es van casar i van posar una parada al Ninot i l’any 1964, l’any que jo vaig néixer, van muntar una cansaladeria amb obrador. Aquí, a Balmés 296.

 

La xarcuteria Hernando a mitjans dels anys seixanta


FF._ Llavors ja feien producció pròpia?

 

RH._ Des de sempre que fem l’embotit com la botifarra blanca, la negra, botifarra d’ou, catalana i també tots els elaborats en cru del porc. La meva mare, la Glòria atenia al públic i el meu pare, que també es deia Ramón, treballava a l’obrador. Jo em vaig incorporar el 1986, quan tenia 22 anys, i fins avui.

 

FF._ Així que has pogut veure com ha canviat el comerç local en aquesta anys. 
 

RH._ Només cal veure la quantitat de botigues tancades que hi ha. Ja abans de la pandèmia la situació no era gaire bona. Portem anys reestructurant-nos i reinventant-nos. La irrupció del e-comerç ens ha fet córrer, però hi ha sectors que ni corrent poden fer res contra Amazon.

 

FF._ I això afecta a tots els establiments per igual?

 

RH._ Es mantenen millor les tendes de productes de primera necessitat, les que donen un tracte i un servei més personalitzat, les que reparteixen a casa. La gent aprecia les botigues que ofereixen una qualitat diferenciada d’allò que ofereixen les grans cadenes, tant si són de e-comerç o tipus centre comercial.

 

FF._ I a tot això ara hi hem d’afegir la crisi de la pandèmia

 

RH._ Insisteixo en que abans ja no hi havia un bon caldo de cultiu per ser emprenedor. Ara els que han patit més, és clar, han estat els que han estat obligats a tancar i no han pogut oferir els seus serveis. L’hoteleria, la restauració, els centres d’extra-escolars han estat molt temps sense ingressos. Hi ha molts comerços en situació límit. A més a més els bancs i la pròpia administració van tard per tot.

 

FF._ Ara ve Nadal. Això potser pot millorar la situació.

 

RH._ Tenim moltes esperances de que sigui així encara que molt probablement no serà un Nadal tant bo com el d’altres anys. Algunes botigues si juguen la continuïtat. Esperen que el Nadal els aporti els recursos que no han pogut generar i també tornar a sentir-se necessaris, útils. Saber que el que ofereixen amb tanta il·lusió té un “feedback” per part de la clientela. Això moltes vegades val més que els diners.

 

FF._ I heu preparat  alguna campanya especial? 

 

RH._ S’estan repartint uns arbres de Nadal perquè tots tinguem la mateixa decoració. És un disseny molt bonic que han fet unes col·laboradores. D’altra banda l’ajuntament està fent publicitat per potenciar la compra al barri, encara que no tota la que voldríem.

 

FF._ Al final la decisió està en mans de cadascú de nosaltres, en mans del veïnat. 

 

RH:_ Els demanaríem que consumeixin al barri per aixecar l’economia de proximitat. Segur que molts descobririen que no els cal anar lluny per trobar qualitat, bons preus i varietat per a tots els gustos. Moltes de les meves clientes s’han sorprès dels millors preus que ofereixo. De vegades posem l’etiqueta de “car” o “barato” o “això no ho tenen” i obrim l’ordenador pensant que les botigues del barri són cares i no és així.

 

FF._ Ai, l’ordenador! Un rival totpoderós.  

 

RH._ Però en realitat hi ha moltes coses que el comerç tradicional sempre farà millor. El tracte personal, la relació directa amb el client. A més a més ofereix llocs de treball de major qualitat que un distribuïdor de Internet. Normalment els llocs de treball són estables. Els professionals aporten un gran valor afegit al producte. Les botigues són una baula més en la cadena de socialització que necessita un barri per ser realment un lloc agradable pel veïnat.

 

FF._ Es veritat. Crec que cada vegada hi ha més gent conscienciada de que quan compres alguna cosa has de tenir en compte en quines condicions treballa la gent que ha fet aquell producte, els que el venen, els que te’l porten.

 

RH:_ També estem cada vegada més compromesos amb el producte de proximitat i amb el respecte al medi ambient. El petit comerç pot contribuir a no seguir augmentant la petjada ecològica: reduir i reciclar, estalviar en el consum, generar menys residus, menys desplaçaments de productes i de persones.

 

FF._ Però Internet ha arribat per quedar-se. Creus que també us pot ajudar d’alguna manera?

 

RH._ Si, indubtablement. No podem anar contra corrent. Internet és una finestra magnífica per donar a conèixer els nostres productes i arribar a tothom. També als més joves, que tenen menys temps. Hem d’utilitzar totes les eines al nostre abast per adaptar-nos a l’actualitat. A la meva botiga és el que fem: compaginar la tradició amb la modernitat.

 

FF._ Tots ens hem d’anar adaptant, però conservant allò que ens fa més humans. 

 

RH._ Jo voldria animar a tot el veïnat del Farró a “fer barri”;  a que ens coneguin. També voldria animar als comerciants a crear un teixit sòlid. Tot i que aquest moment és molt complicat espero que al menys hagi servit per veure les avantatges que té el comerç de proximitat. Junts som més forts i ens podem donar suport els uns als altres. Durant les restriccions hem viscut moments molt entranyables entre clients i botiguers.


Un carrer sense botigues és un carrer sense vida.

 

Bona feina! Desitjo que els vagi molt bé. Ho desitjo egoistament, perquè no m’agradaria viure en un barri desert, recorregut només per repartidors mal pagats  i amb les voreres inundades de plàstics i cartrons.

 

Consumir responsablement vol dir comprar menys, comprar millor i comprar a prop. Hi ha diamants de sang, però també hi ha samarretes de sang. Podem optar per un comerç negre, però també podem escollir un comerç de colors: del color de l’ecologia, dels drets laborals, dels drets del consumidor, de la ciutat més humana.

 

Segueix plovent, però em sembla que m’animo a posar-me les botes i la boina, agafo el paraigües i me’n vaig a donar una volta pel barri. A veure que trobo per Nadal!

 

 

 

 

15.11.20

La casa Tàpies

La façana de la casa del carrer Saragossa 57, entre Guillem Tell i Matilde Díez, sorprèn als qui hi passen per davant potser sense saber que es tracta de la casa-taller del farronenc més universal, l’Antoni Tàpies.

  

 La façana de la Casa Tàpies poc després de la seva construcció. Foto. Català i Roca[1]

 

Al 1960 Tàpies començava a ser un pintor reconegut. Uns quants anys abans havia tornat de París, s’havia casat amb Teresa Barba i la parella se’n havia anat a viure al carrer Sant Elies. Feia poc que el pintor havia conegut a la marxant Martha Jackson, que li va organitzar una exposició a Nova York i el va donar a conèixer als Estats Units, i també al crític francès Michel Tapié, gràcies al qual va exposar a la Galeria Stadler de París. El 1955 va ser premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona.

 

La Teresa Barba havia heretat part d’una torreta d’una sola planta amb un petit jardí, que havia estat dels seus avis. El mateix Tàpies ho explica així a les seves memòries:

 

“La Teresa tenia de la seva família part d’un petit terreny al carrer de Saragossa i vam pensar que era un barri ideal per a nosaltres. [2]

 

Efectivament, Tàpies feia temps que estava vinculat al barri. Des del seu pis del carrer Sant Elies participava en les trobades del grup Dau al Set[3] als voltants de la Plaça Molina i era un client habitual del Cristal-Ciy.[4]. Així que el pintor continua: 

 

“Decidírem encarregar la nova casa a l’arquitecte J. A Coderch, que ens semblà que podria copsar les nostres necessitats, tant les materials com les que exigia el nostre temperament, que s’inclinava per la sobrietat i la calma necessària.[5]

 

S’ha especulat molt sobre el perquè Tàpies es decideix per Coderch per encarregar-li la seva casa. El que avui és un reconegudíssim arquitecte es trobava llavors en un moment inicial de la seva carrera i no formava part del entorn cultural de Tàpies[6]

 

Fos com fos, Tàpies i Coderch es van entendre de seguida. Un cert gust per l’austeritat, els materials senzills i les formes humils els van posar ràpidament d’acord, de manera que al 1963 la casa ja estava enllestida.  En la seva pàgina personal J.A. Coderch en parla així:

 

“Es una vivienda concentrada en espacios interiores de acuerdo con las necesidades del pintor Antonio Tapies, que con su encargo y su generosa ayuda nos permitió salir de la situación en que estábamos en aquellos momentos. Nos encontrábamos entonces sin trabajo y fue él quien inició nuestra recuperación profesional”[7]

 

El fet de ser una casa urbana, entre mitgeres, construïda en un solar llarg i estret, li dona un caràcter particular no gaire comú en l’obra de Coderch, un arquitecte paradoxal que partint de la reivindicació de la tradició i de la cultura popular acabà sent dels primers que desprès de la guerra torna a acostar-se a la modernitat i l’abstracció que havien estat representades pel GATPAC.


 

Un dels primers esbosos de Coderch per la Casa Tàpies. Arxiu Coderch.

 


Secció longitudinal de la casa segons el projecte signat per J.A. Coderch. Arxiu Coderch. 

 

L’estructura de la Casa Tàpies és metàl·lica i es va deixar vista i pintada de color blanc, Els murs interiors són de maó vist.

 

A la plata baixa  hi ha l’entrada, el garatge, l’habitatge del porter i al fons el taller del pintor que és de doble alçada i reb la llum de dos lucernaris de plàstic, situats al sostre i protegits des de dins per un sostre de lames orientables de fusta blanca.


El taller del pintor i les escales d'accés a l'habitatge

 

Els dos primers pisos estan destinats a l’habitatge del pintor i de la seva família. Contenen elements i peces emblemàtiques del disseny de l'época que creen un ambient modern, seré i acollidor. 


Sala d'estar del segon pis

 

Un dels aspectes més particulars de la casa és que a la tercera planta hi ha una terrassa coberta, com un hivernacle, que aïlla i crea com un coixí d’aire entre l’habitatge a la biblioteca.

 

La quarta planta és un cos separat, endarrerit respecte a la alineació del carrer i respecte a la façana posterior, on es troba una amplia biblioteca – despatx centrada per la llar de foc.

 

La biblioteca -  despatx

 

L’aspecte més polèmic va ser, i potser encara continua sent, la façana: una façana inexpugnable que tanca l’edifici cap al seu interior. Resolta de manera uniforme amb un tancament fix de persianes Llambí de fusta blanca i plaques de fibrociment, acaba amb una gran porta de fusta pintada de color marro fosc, que dona accés al garatge.


La façana posterior de a casa

 

En aquesta façana, igual que a la posterior i al tancament superior del pati, Coderch aplica la troballa que ja havia utilitzat a la casa de la Barceloneta (1951) i que repetirà sovint: controlar la llum a partir d’un sistema de persianes articulades per crear una atmosfera de llum i ombra. Aquesta solució recull la tradició mediterrània dels umbracles que deixen passar el corrent d’aire, tamisant i controlant la llum.


Tancament del pati de la planta baixa

Perez Mañosas apunta que aquestes persianes poden ser llegides com a gelosies, paraula que en català té dos sentits: l’enreixat de llistons que es posa a una finestra, darrere el qual hom pot veure sense ésser vist i també el sentiment de recel cap als altres per por de no ser preferits. Aquest autor es pregunta fins a quin punt el fet de viure en una casa tancada per gelosies pot influir en l’actitud de les persones que hi viuen.


Sigui com sigui, aquesta casa reclosa respira serenitat, harmonia i un recolliment interior que no és gens estrany al capteniment distanciat i discret amb que l’Antoni Tàpies i la seva família han viscut al barri del Farró.


Antoni Tàpies treballant al taller de casa seva. Font de la foto Hoyesarte

 

 

 

 

 

 

 



[1] Excepte en les que es diu el contrari les fotografies que utilitzo son les del reportatge realitzat pel fotograf F. Català i Roca per encarrec de J.A. Coderch l'any 1962. Fons Fotogràfic F. Català i Roca. Arxiu Històric del COAC

 

[2] TÀPIES, A., 1971, Memoria personal. Fragment per a una autobiorafia, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

 

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

 

[4] Per més información sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

 

[5]  TÀPIES, A. 1971, ob.cit.

 

[6] Sembla ser que Rafael Santos Torroella, crític d’art i impulsor de publiacions culturals, va organitzar un dinar a la seva casa del carrer Muntaner, al davant de la plaça Adriano, per presentar  Coderch a Tàpies. Dec aquesta informació i altres a la tesi de PÉREZ MAÑOSAS, A., 2016, Mitad fábrica mitad convento: la casa Tàpies, Tesi, UPC, Departament de Projectes Arquitectònics (consulta 11-11-2020)

 

[7] CODERCH, J.A. Pagina Personal,  (consulta 20-10-2020)