Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

17.3.15

El pollastret del Farró



Fa uns quants dies  que des de casa meva se sent cantar un gall. Se sent des de la part del darrera de la casa i jo dormo a la part del davant, així que no sé a quina hora comença, ni si el seu cant matiner desperta a gaire gent, però no deu ser així perquè els dies passen i no sembla que ningú hagi protestat. Per mi i per la meva família més aviat és una alegria sentir el seu quiquiriquí

Precisament aquests dies he estat escrivint un article sobre els jardins del barri a l’obra de Mercè Rodoreda per la revista “Coses del Farró” i he de dir que el cant del gall em feia companyia i m’ajudava a imaginar com devia ser la vida en les petites torretes del Farró dels anys vint del segle passat.

Com que a l’article no hi cap tot, no hi he posat, per exemple que un del personatges secundaris d’Aloma, la primera novel.la de Rodoreda que va tenir un gran reconeixement en rebre el Premi Crexells l’any 1937, és el vell Cabanes, un veí dels que entren sense trucar, perquè és com de la família i aquí dónen les deixalles per les gallines.

Va mirar el jardí i no va veure el nen; devia estar assegut al banc del capdavall. El vell Cabanes alçava la reixat. Què li devia haver passat que en comtes d’anar-hi al migdia, hi anava a la tarda. Li donaven les deixalles per les gallines. No trucava mai perquè era com de casa.” [1]

En aquesta novel.la Rodoreda reconstrueix la vida d’una noia, molt semblant a ella mateixa que deixa transcórrer la seva vida en una de les torretes del Farrò, molt semblant a la seva casa del carrer Manuel Angelon. En el jardí d’aquesta caseta el galliner és un element imporant que a les nits d’estiu desprèn “una fortor de cosa fermentada i calenta[2] i que és molt present en el feinejar de cada dia.

Tot d’una va recordar que no havia donat el gra a les gallines. Va encendre el llum del menjador i va obrir la finestra perquè sortís una mica de claror. La bombeta de damunt de la vidriera feia uns quants dies que s’havia fos. Les gallines ja estaven ajocades. Va abocar el blat de moro a la menjadora i va fer quatre crits per espavilar-les. Després va tornar a tancar la finestra del menjador.[3]

Quan les coses van maldades i la casa es comença a buidar també serà el vell Cabanes el que servirà per fer-nos veure aquesta buidor.

Aquest migdia el vell Cabanes s’ha queixat que gairebé no li dono res per les gallines. Jo li he dit que no era gens estrany perquè som més pocs i he de pensar en les nostres.”[4]

I al final, quan la pèrdua de la casa expressi la desfeta de la família, les gallines i el vell Cabanes, també hi tindran un paper.

“La casa era mig buida. Quedaven només, un llit, un parell d’armaris, la taula i unes quantes cadires. Havien ficat els plats i les coses de vidre dintre d’una caixa de fusta plena d’encenalls. El vell Cabanes s’havia quedat les gallines.”[5]

En un comentari irònic i un tó una mica foteta, Josep Pla parla també dels pollastrets de Sant Gervasi, com un dels elements d’aquest món en miniatura que ell contraposa a la grandesa de Barcelona.

Sant Gervasi és molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i teuladetes amb uns terradets i brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbeta. En aquests jardinets, hi sol haver gallinetes amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu un morret.”[6]

Així dons, gallet veí, ja veus que tens una llarga tradició al Farró. Sigues molt benvingut, segueix cantant i no cal que fugís a França; allà no hi ha esperança....encara agradés més.





[1] RODOREDA, M., 2001, Aloma, Ed. 62, Barcelona, p. 49
[2] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p.103
[3] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p. 113
[4] RODOREDA, M., 2001, ob.cit., p. 117
[5] RODOREDA, M., 2001, ob. Cit., p.181
[6] PLA, J.,1959, Papers d'un estudiant, A: Obres Complertes V. Editorial Selecta, p. 223. 

23.12.14

El Pessebre del Barri


El meu bon veí i company de mogudes farronenques Pep Arisa m'ha fet fixar en una de les meravelles que té el nostre barri durant aquestes dates: el pessebre de la Tapisseria Pons, al carrer Sant Hermenegild.


Aquí publico algunes de les fotografies que m'ha enviat, acompanyades de les seves mateixes paraules. Gracies Pep, et converteixes en el primer col·laborador d'aquest blog.

 "…... Des de fa 12 anys a la Tapisseria Pons del carrer de Sant Hermenegild 26, cada any hi fan -ocupant gairebé mitja botiga- un pessebre que (com que es veu des del carrer) m'atreviria a dir que és el Pessebre del Barri.




 El pessebre que va iniciar el "patriarca", en Santiago, el fan entre tota la família: el mateix Santiago, la Teresa, en Jordi, la Mercè, la Yolanda i en Joel. Tots d'una manera o altra hi col·laboren. Moltes de les casetes, detalls  i el pont son obra d'en Santiago (que és un manetes).
 És un pessebre com el que tots nosaltres havíem fet (i alguns segurament continueu fent) a casa: amb els trossos de suro, la molsa, el riuet i els camins, el cel amb paper de color blau i les seves estrelletes, els llums que sempre es fonien abans d'hora, casetes aquí i allà i un munt de figuretes (que  anàvem ampliant cada any i guardàvem ben embolicades amb paper de diari...).
 
Aquest i el fet que el posin en un lloc -l'aparador- a la vista de tothom és el que el fa una mica de tots: el Pessebre del barri."

Pep Arisa

27.11.14

La Rumba del Farró


A punt de començar el mes de Desembre el Farró es mobilitza preparant la Mostra Solidària, que ja s'acosta.

Tothom ofereix el que pot i aquest any l'Escola Trèmolo ens ha fet un regal fenomenal, per Nadal, tal com cal.

Ja comença a ser tradició que Trèmolo, amb les seves corals i els seus combos, sigui una part important de la gresca i l'alegria de les festes del barri i que per la festa solidaria ens regalin una nadala cantada. Però aquest any s'han superat a si mateixos i la nadala cantada és nogensmenys que: "La rumba del Farró", lletra i música d’en Bernat Padrosa. 


Aquí us deixo la lletra perquè us l'aprengueu i vingueu a cantar-la el dia de la Festa, el 13 de desembre.

Lletra i música: Bernat Padrosa
LA RUMBA DEL FARRÓ
Nadala flamenca sobre la història del barri

INTRO (Lento): 
Pareu bé l’orella

que us explicarem,

la historia del barri

cantada al flamenc,

Prepareu-vos pares

petits i gent gran,
I afineu les vostres veus que ja comença el cant! 

TORNADA (Tots): 
M’agrada el Farró
un barri senyor,
ple de gent com cal
passeu bon Nadal!
M’agrada el Farró
barri acollidor,
és com un poblet
a sota el Putxet!

ESTROFA 1: EL PASSAT: 
Explica la història fem-hi un passeig,
que aquest barri era
zona d’estiueig,
Va arribar el tramvia
i el petit comerç,
les torretes modernistes
lluïen “tipet”!

TORNADA (Tots)

ESTROFA 2: EL PRESENT: 
El barri es transforma
i guanya en cohesió
la gent s’organitza
neix l’associació!
Festa i convivència
còctel exitós,
terrassetes i “baretos”
per anar a fer un mos

TORNADA (Tots)

ESTROFA 3: EL FUTUR:
Tota la canalla
quan es faci gran
veurà Vil·la Urània
llavors comprendran
Ànims Ferronaire
que res està escrit
Participa, mobilitza’t, fes sentir el teu crit!

PONT
TORNADA + CODA (Tots)
Grup 1: Bon Nadal! Grup 2: A sota el Putget! (2 vegades) Tots: Passeu Bon Nadal, a sota el Putget! (2 vegades)

TRÉMOLO FORMACIÓ MUSICAL · VALLIRANA 79-­‐81 · www.tremolo.cat · 932 371 379 

5.8.14

Memòria oral del Putxet - Farró

Aquest blog fa vacances durant el més d'Agost.

Us deixo amb aquest interessant document del Projecte Memòria Oral del Putxet-Farró, realitzat el 2012

Hi trobareu els testimonis de Lluïsa Corrons, Peter Shönhöfer, Joan Amat, Núria Carreres, Maria Serrat i M Rosa Godes que parlen de les cases, dels carrers, les escoles, les festes, els costums.


.

Si els escolteu us assabentareu de coses insospitades, com que als túnels de l'estació de Pàdua s'hi feien xampinyons, que al carrer Ballester hi havia una escola nacional, que la majoria de les torres eren de lloguer, que a prop del carrer Hurtado hi havia una bòbila…en fi, un altre món.

Una vegada més ens queda el testimoni de la manca de reconeixement del barri del Farró com a tal: Josep Amat diu que no havia sentit parlar mai, sinó que es parlava del Putxet o de Sant Gervasi.

29.7.14

En la mort de Jaume Baches

Avui aquest blog està de dol. De fet, hauria de dir que tot el Farró està de dol per la mort de Jaume Baches, president de de l'Associació de Veïns i Comissió de Festes del Farró.

El vaig conèixer no fa pas gaire arrel de la publicació d'aquest blog però de seguida vaig aprendre a apreciar-lo. Era una presència sòlida i constant en tot allò que organitza l'Associació. Amb la seva bonhomia sabia transmetre una gran serenitat a tot el que l'envoltava.



Ara que ens ha deixat penso que sempre el recordaré caminant pels carrers del Farró pendent de tots els detalls, de si ja han posat les jardineres del carrer Francolí, de què hi fan a la Vil.la Urània, de quan comencen les obres de la plaça Sant Joaquim. Vivia l'espai públic com a cosa pròpia i aquest sentiment era la mesura de la seva generositat.

Jaume, moltes gràcies!

25.7.14

La sabatera prodigiosa

De ben segur que si heu passat pel carrer Lincon cantonada Santjoanistes us ha cridat l'atenció un taller, clar i lluminós, on una noia tota sola defensa la seva idea: recuperar l'art de fer sabates com a manufactura tradicional. És la Inma Cosío, la sabatera del Farró.

El dia que em vaig atrevir a entrar per demanar-li una entrevista pel blog va ser molt amable i em va dir que si, però també em va demanar que no l'entretingués massa perquè no té gaire temps. La seva feina vol molta dedicació, fer les coses a poc a poc i sense preses, recrear-se en cada detall, rumiar bé cada solució i jugar-s'ho tot en cada petit gest.


- Com va ser que vas decidir dedicar-te a aquest ofici? - li pregunto - I m'explica que abans d'aterrar a Barcelona va voltar pel món i en els seus viatges li va cridar l'atenció el treball dels artesans, especialment dels sabaters. Un cop instal.lada a la nostra ciutat va fer classes durant quatre anys amb un sabater artesanal i així va aprendre tots els secrets de l'ofici. El seu mestre era tant bo que fins hi tot feia sabates ortopèdiques.


- Para mi hacer  un zapato es un proceso lento que requiere mucha paciencia. Cada zapato es un reto. Se trata de hacer zapatos personalizados para que cada uno pueda llevar algo especial, que tenga un alma.

Per l' Inma el confort no està renyit amb l'elegància. Tot al contrari: unes sabates de gran estil hauran de ser molt ben pensades per adaptar-se als peus del qui les porta. La bellesa va d'acord amb el confort.  

I això val també pels materials. En les seves obres l'Inma només utilitza materials naturals, pells nobles que transpiren i, a més a més, duren molts anys.




- Cuando alguien me hace un encargo lo primero que hago es ayudarle a definir que es lo que quiere, como le gustarían sus zapatos. Después hago un boceto y propongo diferentes opciones de piel, de forma de la horma, altura del talón. Aquí se compra también una forma de hacer las cosas.

A molts dels seus clients els agrada passar de tant en tant i anar veien com es fabriquen les seves sabates. Als que no poden passar pel taller l'Inma els va enviant un diari que escriu sobre el procés de producció de cada peça.

Els dissenys van des dels més clàssics als més creatius. També li agrada treballar amb dissenys clàssics introduint petites transformacions que els fan més contemporànis.

Quan va arribar a Barcelona, ara ja fa set anys, va anar a viure al centre, però a poc a poc va anar coneixent millor la ciutat i va triar el Farró per viure i per treballar.

- Me gusta porque es un lugar muy tranquilo, cerca de Gracia que es mas bulliciosa. Tiene un encanto especial. Por una parte están los vecinos de toda la vida y por otra también hay personas más jóvenes que han llegado hace poco. Eso se nota en que empiezan a aparecer establecimientos interesantes, nuevos restaurantes, la tetería japonesa. 

I és que l'Inma és una gran amant de l'artesania, del disseny i de la bellesa. Així ho expressa en el seu blog des d'on es dedica a compartir aquelles coses que li agraden, que defineixen el seu mon.


-Me interesa acercarme a un oficio precioso, con mucha tradición en Cataluña y que parece en vías de extinción. Me gusta que se valoren las cosas bien hechas, cuidadas,  con mimo, el regreso a lo personal, exclusivo si se quiere, frente a la globalización, el todo vale, la compra rápida por impulso... Me decanto en definitiva por la calidad frente a la cantidad, objetos hechos para durar, que se adaptan a tus necesidades y no al contrario. Cada zapato es una creación única, donde el cliente aporta un valor añadido. Hay  gente que está haciendo las cosas como se hacían, inventando cosas nuevas que se pueden hacer de manera artesana.


Des del Farró l'Inma Cosío projecta una mirada molt amplia al món - Berlín, Londres, Japó, Manhattan - i a tot arreu busca "negocis amics"; aquells amb els que comparteix una manera d'entendre el treball i la creació.




LA INMA COSIO RESPON EL QÜESTIONARI FARRONENC 


1.    De quin color és el Farró?  
Azul del cielo cuando me levanto, en esta ciudad donde prácticamente no llueve. 
2.    Quin és el millor adjectiu per definir-lo?  
Tranquilo, sosegado
3.    Quin és el teu racó predilecte del barri?   
Mi casa
4.    Formula un desig de futur pel Farró. 
Un barrio respetuoso, con iniciativas culturales, dinámico, con personalidad.




20.7.14

L'Altra pedala pel Farró

Com molta gent, vaig començar a llegir L'Altra de Marta Rojals empesa pel bon record que em va deixar  la lectura de la seva primera novel.la - Primavera, estiu, etcètera - i també com molta gent, em vaig endur una sorpresa en trobar-me amb un llibre molt diferent; una història i uns personatges dibuixats a l'aquarel.la, que ens mostren la nuesa del no-res quan la crisi esdevé normalitat i vida qüotidiana, quan la llibertat és una aparença. 




L'autora, col.laboradora habitual de Vilaweb, parlà d'aquesta obra en una entrevista  on diu que la idea de la novel.la parteix d'un article seu publicat a Vilaweb que porta per títol Creients. En aquest article descriu la decepció d'una generació, la seva, la dels nascuts a la dècada dels setanta, que es van creure que si estudiaven i eren bons professionals ho tindrien tot.

Per mi la sorpresa del llibre va tenir a més un altre al.licient. Els escenaris que ha triat l'autora per emmarcar la seva història van de Galvany a Gracia passant pel Farró.

I no ho fa perquè si. De ven segur que la seva formació d'arquitecta li permet una mirada d'urbanista per donar un valor social a l'emplaçament dels llocs on transcorre la història. 

L'Anna, treballadora autònoma del disseny gràfic, viu a cavall entre la casa i la feina però, en un món on tot es dissol i es barreja, acabarà convertint la seva casa en un lloc per treballar i trobant al taller l'espai idoni per un amor transgressor.

El taller ens el situa a Gràcia; la Gràcia inquieta, activa i menestral, que acull les mil iniciatives d'aquesta jove generació emprenedora per força, que ha transformat les antigues fàbriques en tallers de creació i en espais de co-working"Aquell mateix estiu…va començar a fer matins a l'Estudi n 3 de l'anomenat pati dels Tallers" (p.74)Un barri que hauria pogut ser testimoni de l'èxit de tot aquest luxe de capacitats i iniciativa, però que ha quedat suspès, a mig aire entre l'especulació, la precarietat i l'oci.

Tanmateix l'Anna i el seu marit, en Nel, un llicenciat en història aturat des de la reestructuració del diari on tenia un bon lloc, no viuen a Gracia. Els seus recursos actuals i els preus als que s'ha posat el barri no els hi permetrien. I dons, on poden viure? L'autora és conscient que la vivenda és el problema clau al que s'enfronten els joves i de com, en molts casos, el problema només es resol per la capacitat que tenen les famílies de l'antiga clase mitja de cedir pisos a aquesta nova generació exclosa de la festa. 

Per això l'Anna i en Nel "van córrer a viure junts al pis amb cara i ulls que l'oncle els posava a disposició a Sant Gervasi." (p. 53). Aquest pis es troba al carrer Balmes, en algun lloc entre la plaça Molina i Pàdua. No diu a quin cantó, però a mi m'agrada situar-lo a la banda de Galvany.  

"A l'habitació mitjana del pis de l'oncle Avel.lí - un luxe de tres dormitoris en una ciutat de preus hipertrofiats - l'Anna va veure l'oportunitat de recuperar la calma. Si li convenia res estava a 20 minuts caminant i a set pedalant de l'Estudi 3" (p. 41)

I ja els tenim vivint en un pis de luxe, amb el confort que sempre havien cregut que tindrien, però amb el dessassosec i els conflictes que els provoca la situació del préstec familiar i d'un cert desclassament.  

"Com que deu ser l'única veïna del barri que no té residència a la platja, li queda tot el terrat per ella sola" (p. 176)

I així és com el Farró es converteix en un territori de pas que l'Anna creua a peu o pedalant sobre la seva Brompton.

"Avui atravessa el Farró amb la marxa llarga, somriu als gossos que es mosseguen els colls a la gespa de Lesseps, treu la llengua a un nen de cotxet, enlleganyat, que puja pel carrer Verdi…" ( p. 87)

"….. la sola de les botes li grinyolarà pels laberints del Farró fins que arribi al brogit de la plaça Lesseps" (p. 62)

És molt temptador comparar la figura de l'Anna amb la d'una altra noieta que fa vuitanta anys també corria pels carrers del Farró, l'Aloma de Mercé Rodoreda, que vivia al carrer Ríos Rosas i que pujava al terrat de casa a estendre els llençols.

Aloma era molt jove i l'Anna també ho és. Però l'Anna és jove amb una joventut allargassada i mentidera que de sobte la pot fer sentir molt vella. 

Diríeu que l'Anna ha conquerit la llibertat e independència que Aloma gairebé no gosava somniar; va estudiar una carrera, té una feina i una economia pròpia i es sent prou mestressa del seu cos i de la seva vida com per explorar el desconegut. I tanmateix tot això no la salva, no apaivaga la necessitat d'oblidar, de perdre's en els seus forats negres.

Aloma, que perd la casa i la família en una aventura sòrdida i mesquina, trobarà en el fill que no hauria volgut una nova força per construir-se; per ser valenta, diu ella.

L'Anna no. El fill de l'Anna, desitjat i temut, sempre aplaçat, no arriba per salvar-la d'ella mateixa, ni per salvar-la de l'altra. 

I no us dic res més, que no us vui espatllar la lectura.








13.7.14

Eduardo Vicente. I'am an urban sketcher

El best-seller del dia de Sant Jordi a la parada de l'Associació de Veïns va ser, sense cap mena de  dubte, el llibre del nostre veí Eduardo Vicente (1), El Putxet i el Farró, de la col.lecció Carnet de Voyage que publica l'Ajuntament de Barcelona.

I no és gens estrany. Pàgina a pàgina, i a partir d'uns dibuixos d'estil molt personal, l'autor ens fa recórrer el barri i ens el fa veure amb uns ulls nous. La selecció de llocs i de punts de vista combina els indrets més emblemàtics amb una tria molt personal. Els textos, mínims i eficients, aporten idees suggerents. A mi m'agrada especialment  quan obra el llibre amb una visió del edifici de l'Antiga Berlitz School i el presenta com "la proa del barri".




Aquell dia de Sant Jordi vaig conèixer a l'autor, que signava llibres per tothom que ho volia, i vaig quedar amb ell per parlar més a poc a poc del procés de creació, de l'obra, del barri i de mil coses més.



Ens vam trobar a l'Espiga del Farró, un dels primers matins calorosos de l'any i la conversa va sorgir de manera molt fàcil.

Com molts dels que practiquem aquest esport de "l'envelliment actiu", l'Eduardo Vicente en deixar la feina va donar un gir a la seva vida i es va construir una nova identitat: la d' urban sketcher

- De petit tenia una gran afició a dibuixar i a pintar, però mentre vaig treballar això només ho podia fer a les vacances. Me'n anava a la Molina i allà dibuixava paisatges de muntanya. Quan em vaig jubilar aquesta afició hem va anar estirant cada vegada més.

Però l'Eduardo és una persona animosa i sociable i no li agrada fer les coses sol. Així que aviat va trobar amb qui compartir la seva afició. Soci del Reial Centre Artístic, on gairebé cada dia va a dibuixar una estona, i de la Colla dels Dimecres de l'Agrupació d'Aquarel.listes de Catalunya que cada setmana fan una sortida per dibuixar els diferents barris de la ciutat, l'Eduardo  no para. I entre dibuix i dibuix aprofita per fer amics i xerrar de tot i de res.

I així va ser com el van invitar a participar en l' Urban Sketcher Spain i va entrar a formar part d'aquesta moguda internacional liderada per en Gabriel Campanario, un noi d' Hospitalet afincat a Seattle, que manté un web molt interessant i cada any publica un llibre amb dibuixants de ciutats de tot el mon. L'Eduardo va participar en el llibre del 2012:  The Art of Urban Sketching: Drawing On Location Around The Word. 

El manifest dels Urban Sketchers és tant interessant que no em resisteixo a copiar-lo. 
  1. "Dibujamos "in situ", a cubierto o al aire libre, capturando directamente lo que observamos. 
  2. Nuestros dibujos cuentan la historia de nuestro entorno, de los lugares donde vivimos y donde viajamos. 
  3. Al dibujar documentamos un lugar y un momento determinado 
  4. Somos fieles a las escenas que presenciamos. 
  5. Celebramos la diversidad de estilos de dibujo y utilizamos cualquier tipo de herramientas y soporte. 
  6. Nos ayudamos mútuamente y dibujamos en grupo. 
  7. Compartimos nuestros dibujos en internet. 
  8. Mostramos el mundo, dibujo a dibujo."
I així és com dibuixa l' Eduardo. A peu dret davant del lloc la majoria de les vegades. Amb una sofisticada tècnica per aguantar amb una sola mà el quadern i tots els instruments.



La seva tècnica és molt personal; un dibuix aquarel.lat. Ès a dir que primer fa el dibuix amb tinta xina, utilitzant una ploma estil.logràfica xinesa que té una punta especial i immediatament l'acoloreix amb aquarel.les.

 - La primera idea del llibre El Putxet i El Farró era fer-lo centrat en el retrat dels artistes que hi han viscut em diu. 

De fet hi trobem els retrats d'Antoni Tàpies i de Josep Amat. Però a poc a poc aquesta primera idea es va anar transformant. 

- El llibre no pretén recuperar el que queda del paradís perdut, sinó documentar els carrers tal com són ara, amb els seu passat i el seu present.

Per l'Eduardo el Farró és un barri aïllat i és precisament aquest aïllament el que li ha permès mantenir el seu esperit de poble dins de la ciutat, la seva tranquil.litat. 

- Això es veu als dibuixos. Als meus dibuixos hi ha molt poca gent i això no és perquè jo ho triï. És perquè en aquell moment no hi passava ningú.

De projectes en té molts. Segueix dibuixant incansable, sol o en grup en les skechcrawl per Barcelona que convoca cada 3 mesos l'associació. Encara li ronda pel cap el projecte sobre els grans artistes del barri; a l'estiu vol dibuixar la muntanya; i té una il.lusió: fer una exposició al barri amb els originals del llibre El Putxet i El Farró. 

Esperem que ho aconsegueixi i així ho gaudirem tots.

FONS:

(1) http://acuarelis.blogspot.com.es, es el blog personal de Eduardo Vicente on podeu veure moltes de les seves obres.

20.6.14

DOCfield>14 a la plaça Sant Joaquim

Segons diuen els filòsofs de la cultura, als nostres dies s'està produint un canvi en la manera de pensar que només és comparable al salt que va fer la humanitat quan, a l'antiga Grecia, es va passar de l'escriptura conceptual, basada en icones, a l'escriptura basada en signes que expressen sons.

Aquest darrer tipus d'escriptura ha configurat al llarg dels segles, la nostra manera de pensar i per tant la nostra cultura i el nostre cervell. 

Però avui això s'ha trencat i les noves generacions escriuen, i per tant pensen, en imatges. No, no es veritat. El salt és encara més gran: escriuen, pensen, es commouen i ens commouen en multimèdia, una màgica barreja d'imatges, paraules i sons que ens podem enviar els uns als altres a la velocitat de la llum.


I això és va fer palès ahir, un dels primers vespres d'estiu, en un ambient que preludiava la revetlla, a la presentació de DOCfield>14 a la placeta Sant Joaquim.



DOCfield>14 Fotografia documental Barcelona és la segona edició d'un festival internacional que vol mostrar i promoure el valor social de la fotografia documental. 

De maig a juliol, el festival omple la ciutat de mostres i activitats, una de les quals, DOCfield>14 al carrer és la que els ha portat al Farró amb una espectacular "mise en scene". Feia el seu efecte veure la immensa pantalla inflable ancorada als bancs de la placeta!

I com és que heu escollit aquesta plaça?-  li vaig preguntar a l'organitzadora.  I amb una mirada de complicitat em va respondre: - És que jo vaig viure un temps molt a prop d'aquí i estic enamorada d'aquest barri.

El contingut de la mostra no crec que defraudés ningú. Els desnonaments, l'atur, la guerra, les mil cares miserables del nostre món injust, van anar centellejant a la pantalla. Crits de llum en la fosca. 

Sempre em sorprèn la nostra capacitat per transformar l'horror en art. Un art que serveix a la denuncia. Que serveix per dir "las barbaras, terribles, amorosas crueldades"

Son palabras que todos repetimos sintiendo 
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado. 
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre. 
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.(1)





Però ara ja no són només paraules. Són paraules i imatges i músiques i silencis. I volen més que mai.


 (1) Gabriel Celaya. La poesia es un arma cargada de futuro