Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

3.12.24

Un dels primers projectes d’en Antoni Gaudí va ser per a un portal del teatre de «La Familiar del Putxet», al barri de Farró.

Pep Arisa

Un cop més, gràcies a la bona memòria i a l’apreciable col·laboració d’algun dels nostres lectors i veïns, podem assabentar-nos d’un fet singular al barri.

A mitjans del passat mes de juny, el Sr. Joan Antoni Passaret 1 -un bon amic que, als seus 94 anys, amb una memòria prodigiosa, col·labora al Finestres del Farró- ens feia arribar el següent comentari: 

«... Fa bastants anys i encara no sé com va ser, va aparèixer entre la paperassa que guardaven els meus pares, la copia d’un full, projecte de construcció d’un teatre al carrer de Vallirana, entre Francolí i la Plaça de Sant Joaquim, que per descomptat no es va arribar a construir mai, el dibuix era l'entrada, no de l’edifici pròpiament dita, sinó la del carrer amb una porta de ferro forjat que era un disseny d’en Antoni Gaudí. Reconec que aquest document, un dia fent neteja, el devia llençar, perquè vaig creure que no tenia cap mena de importància...»

La informació ens semblà prou interessant i, agraint-la al Sr. Passaret, ens comprometérem a esbrinar -i a fer-vos-ho saber- el que trobéssim sobre aquest primerenc projecte -de portal i, potser, teatre- d’en Antoni Gaudí. 

Antoni Gaudí als 26 anys (1876). Imatge de El Periodico.

On podíem trobar i veure aquest vell projecte d’en A. Gaudí ?

Cercarem, en primer lloc, a l’Arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on no hi trobarem cap referència a aquest projecte. 

Contactarem, així mateix, amb la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya, que al cap d’uns dies ens contestaren dient «que al seu fons d’Arxiu no havien trobat cap plànol d’aquest portal», i amb la Fundació Antoni Gaudí on si que, a la seva pàgina web en un resum de les obres d’en Gaudí, hi havíem llegit aquesta menció: 

"Porta per a un teatre propietat de P. Miró. Sant Gervasi de Cassoles. Barcelona 1878. Desapareguda."

Responent al correu on els demanàvem si tenien més informació sobre aquest projecte, ben aviat ens contestà el seu President, l’arquitecte Mario Andruet, donant-nos tota la informació que, a la Fundació Antoni Gaudí, disposen sobre aquesta desapareguda obra, les referències bibliogràfiques i unes copies -tretes del llibre d’en Joan Bassegoda 2- de dos planells: El de la porta de la tanca d’entrada, signat per en Antoni Gaudí, el 30 de juliol de 1878 i el de l’emplaçament del teatre -a l’actual carrer de Vallirana prop de la plaça de Sant Joaquim- fet, el 4 d’agost de 1878, pel mestre d’obres Ramon Jané Piferrer. 

Gràcies a la informació facilitada per la Fundació Antoni Gaudí, a la amabilitat del seu president i al llibre d’en Joan Bassegoda, podem conèixer avui com era aquell projecte. Us ho expliquem una mica més avall. 

El permís d’obra municipal i l’expedient «desaparegut

Paral·lelament, havíem contactat amb l’Arxiu Municipal de Sarrià i Sant Gervasi per a rellegir les actes municipals de l’any 1878 i consultar si a l’Arxiu hi tenien alguna sol·licitud de llicència d’obra, d’aquell any, per a la construcció d’un teatre al llavors carrer de Sant Joaquim (l’actual Vallirana, entre Francolí i la plaça de Sant Joaquim) o, millor encara, un projecte del portal -signat per en Antoni Gaudí- d'accés al solar on hi havia aquell teatre. 

Segons el Llibre d’Actes Municipals de l’Ajuntament de Sant Gervasi de l’any 1878, en la Sessió nº 32, del 7 d’agost de 1878, es fa referència «... a una instància 3, presentada pel Sr. Pau Miró, d’un projecte de construcció d’una tanca al carrer de Sant Joaquim...». En aquesta sessió, l’Ajuntament acordà esperar a emetre el permís a condició que l’interessat presenti «...el plano de emplazamiento de la obra y algun otro que echa de menos el Sr. Asesor facultativo (l’arquitecte municipal) de este Ayuntamiento».

Segons menciona en Joan Bassegoda al llibre citat 4, l’arquitecte municipal Adrià Casademunt, pocs dies després, al peu d’aquesta mateixa instancia-sol·licitud, hi va escriure «San Gervasio 14 de agosto de 1878. Concedida autorización por haver presentado plano de emplazamiento»5

Pràcticament tota la informació que, avui, podem saber sobre aquest projecte de portal i teatre, la devem al llibre d’en Joan Bassegoda i d’altres que, especialment, reprodueixen el dibuix del portal d’en A. Gaudí 6. Ens diu, en Joan Bassegoda, que l’any 1969 es va localitzar a l’Arxiu Municipal de Sarrià i Sant Gervasi un lligall -amb el nº 6- que contenia l’expedient 1.557 on hi havia la instància d’en Pau Miró, amb els manuscrits de l’arquitecte municipal i dos planells (un d’en A. Gaudí i l’altre d’en Ramon Jané). 

Malauradament, segons ens han informat -a rel de la nostra consulta-, a l’Arxiu Municipalde Sarrià-Sant Gervasi, aquest expedient -localitzat, segurament per en Joan Bassegoda, poc abans de l’any 1969- «ha desaparegut». Hi ha l’anterior -el 1.556- i el posterior -el 1.558- però el que ens interessa, amb l'instancia i els 2 planells, -el 1.557- no hi és. 

Trist i lamentable. En un món ple de gent desaprensiva, on l’egoisme, la cobdicia i la manca de civisme és molt present, sempre hi trobarem individus que aprofitant la informació que la bibliografia o els estudis dels investigadors els proporcionen i la relativa permissivitat en la consulta, accés i control de la documentació que custodien alguns arxius... robin -així de clar- i facin només seu el patrimoni que és de tots... Indignant i vergonyós. El fet que a l’expedient «desaparegut» hi hagués un planell amb un dibuix i la signatura originals d’en Antoni Gaudí, el convertia en una «peça» desitjada per a col·leccionistes, excèntrics presumits, especuladors i desaprensius... És possible que aquest dibuix d’en Gaudí llueixi, ara bellament emmarcat, en algun discret racó de la casa d’algun pocavergonya... El mal però, ja està fet 7. Sort en tenim de les reproduccions, que s’han conservat a la bibliografia que hem esmentat. 

El portal d’en Antoni Gaudí 

En el seu comunicat, el Sr. Joan Antoni Passaret, ens diu que -segons els seus records- per descomptat aquell portal d’en Gaudí no s’arribà a fer mai... tot quedà, doncs, en un propòsit, intenció i projecte 8.

En tenim, però, gracies a en Joan Bassegoda, una acurada descripció i imatge: 

« El plano al que hace referència la instancia y autorización municipal esta dibujado a tinta china sobre papel tela, mide 20,5 x 45 cm y representa un portal en un muro entre dos pilares, sobre los que hay sendas figuras escultóricas que representan a un hombre agachado con la mano levantada y una puerta o reja de dos hojas con barrotes de sencilla decoración. En los pilares se ven formas incisas segun el modelo utilizado por Gaudí en la placeta Aribau y la cascada del Parque de la Ciudadela.» 

El planell és a escala 1/50, està datat a Barcelona el 30 de juliol de 1878 i signat i rubricat per Antº Gaudí, Arqtº. 

Reproducció del projecte d’un portal per al Teatre de «La Familiar del Putxet». Imatge del llibre d’en Joan Bassegoda «El gran Gaudí»


Recordem que en Antoni Gaudí, el curs 1868-1869, es traslladà de Reus a Barcelona per a completar estudis. L’any 1873, inicià els estudis d’arquitecte a la Llotja i a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona. Complementà la carrera fent treballs de delineant per a diferents Mestres d’Obres, com en Josep Fontserè i alguns dels seus professors de l’Escola d’Arquitectura. El títol d’arquitecte l’obtingué el 15 de març de 1878. Així, doncs, el projecte de portal per al teatre del Farró -signat el 30 de juliol de 1878- podem afirmar que degué ser -ja com arquitecte- una de les seves primeres obres.

El projecte del teatre d’en Ramon Jané

Era, segons el planell d'emplaçament, un projecte format per dos cossos o edificis; un destinat al teatre pròpiament dit (que, pel que diu a la instància, sembla era una construcció molt senzilla: «un cubierto sostenido por columnas») i l’altre a «dependències» (vestuaris i/o annexes per a guardar-hi petit mobiliari, decorats i l'attrezzo imprescindible). 

Fonamentalment, el teatre, era un espai cobert complementari dins del jardí, pensat per a fer trobades i activitats (representacions teatrals, balls, concerts, recitals, conferencies, concursos literaris,...) efectuades pels membres d’aquella associació familiar i convidats, principalment, en els períodes d'estiueig.

Retornem a la acurada descripció que, d’aquest teatre, ens fa en Joan Bassegoda al seu llibre: 

«Del aspecto del teatro solo conocemos -i gràcies al planell d’emplaçament d’en Ramon Jané- la planta, con unas medidas aproximadas de 19 m de longitud, 5,7 m de ancho y 3,8 m de alto, apoyado sobre columnas.» De fet, una mena de cobert -de quasi 110 m2- molt ventilat, pensat fonamentalment per a l’estiu. 

«El plano de Ramon Jané es un croquis de situación, tambien sobre papel tela, a escala 1/300 y muestra el terreno junto a la calle de San Joaquin con dos edificaciones: Una es el Teatro y, detras, otra destinada a «Dependencias». Esta firmado y rubricado, en Gracia el 4 de agosto de 1878, por Ramon Jané Piferrer, maestro de obras con título del 22 de diciembre de 1868 y muy activo en Gràcia, San Gervasio, Sarrià y tambien en Barcelona.» 



Plànol de situació del Teatre de «La Familiar del Putxet» d’en Ramon Jané. Imatge del llibre d’en Joan Bassegoda «El gran Gaudí».

Gràcies a aquest planell de situació del teatre, dins del barri, fet -a escala- per en Ramón Jané, ens atrevim a ubicar en l’actual carrer de Vallirana, pujant a la dreta i una mica abans d’arribar a la plaça de Sant Joaquim, la parcel·la on hi hagué la seu i el teatre del «Centro Familiar del Putxet»: Possiblement al número 64 on, desprès i durant uns anys, hi hagué el Taller Metal·lúrgic d’en Julio de No 10


El «Centre Familiar del Putxet»

Ja amb el Teatre inaugurat, el 10 d’octubre de 1879, es lliurà a l’Ajuntament de Sant Gervasi una instància i el reglament de la societat «Centro Familiar del Putxet» 11.L’objectiu, segons l’article 1er del Reglament, es: «Proporcionar a las familias que habitan o veranean en esta población un lugar donde puedan reunirse i desarrollar actividades.». 

Aquesta societat seria també autoritzada, pel Governador de la Província, el 27 d’octubre de 1879. Aquests tràmits eren obligatoris i necessaris per tal de poder organitzar i rebre l’autorització per a organitzar balls, representacions i actes col·lectius 12. El president, en aquesta etapa, era en Pau Miró el promotor, com ja hem vist també, del teatre. El nombre de socis, el desembre de 1879, era de 40.



Segell de «La Familiar del Putxet», any 1879. 

Efectivament, només fent una cerca entre alguns diaris i publicacions de l’època, hem pogut documentar que:

Al Diari Català 9 del 26 de juny de 1879, hi podem llegir: 

«TEATRO DEL PUTXET.- Amb una concurrència fluida i nombrosa, s’inaugurà lo dia de Sant Joan (24 de juny) lo teatro del «Centro Familiar del Putxet». Se representà per aficionats la peça castellana «Me conviene esta mujer» i la catalana del Sr. Aulès «Lo diari ho porta». Se llegiren poesies al·lusives a la inauguració, se tocaren en lo piano algunes peces i cantà l'ària de «Don Carlos» un dels joves invitats. Tots los que prengueren part en la funció obtingueren los aplaudiments de l’auditori. Les famílies que passen l’estiu en lo Putxet, estan molt satisfetes de tenir un «Centro» on poder passar agradablement les vetllades.»

A la pàg.159 de La Renaixensa, del 15 d’agost de 1879, es fa ressò de la convocatòria d’un Certamen Literari, amb valuosos premis i amb un Jurat format per prestigiosos escriptors i literats del moment: Conrat Roure, Àngel Guimerà, Carles Pirozzini, Narcís Oller i Artur Gallard.

El 15 de setembre de 1879 -coincidint amb la Festa Major-, La Renaixensa, a les pàgs. 254 i 255, informa sobre el resultat i lliurament de premis del Certamen Literari,efectuat el dia anterior. L’acte molt concorregut va ser presidit per l’actriu i veïna Matilde Diez 13

Al Diari Català del 20 de setembre de 1879 informa que, l’endemà, la eminent actriu espanyola, Matilde Diez, prendrà part en la funció que al vespre es donarà al Centre Familiar del Putxet, llegint una notable poesia castellana.... En aquesta trobada literària, també hi prendrien part d’altres rapsodes amb poesies catalanes i peces musicals.

La Veu de Catalunya del 21 d’agost de 1880, informa que un parell de dies abans, diferents joves cantants interpretaren al teatre del Centre Familiar del Putxet , amb notable èxit, diferents actes de «Faust».

Al Diari Català del 10 de setembre de 1880, pàg. 96, s’informa que, amb motiu de la Festa Major, el proper dissabte es donarà una funció extraordinària literario-musical i, el diumenge, una altra de dramàtica. 

El Diari Català del 16 de setembre de 1880, pàg. 145, i el Diario de Barcelona, del 15 de setembre, pàg 1, informen que el proper dissabte, coincidint també amb la Festa Major, s’oferirà un lluïdíssim ball en lo saló-teatre que s’ha instal·lat al jardí. Aquest ball està dedicat a les senyores i senyoretes que passen l’estiu al Putxet, obsequiant-les, al entrar al saló, amb un regal de gust...

Des de finals de juny fins a finals de setembre de l’any 1881, especialment a La Renaixensa, es van anunciant i fent petites ressenyes de les diferents vetlladesliteràries i musicals que, com cada any, es fan al seu bonic i elegant local.

Deduïm, doncs, que la principal activitat del «Centre Familiar del Putxet» s’esdevingué principalment al llarg dels estius compresos entre els anys 1878 i el 1881.  

El llibre-guia «Barcelona en la mano: Guia de Barcelona y sus alrededores» 14 situa aquesta entitat a «la calle Cruz (antic nom que també tingué el carrer de Vallirana) esquina Plaza de San Joaquin, con pequeños jardines y un lindo teatro de verano», així que malgrat el seu nom, podem dir que estava situat al Farró.

Déu n’hi do, el que ha donat de si el comentari del nostre benvolgut veí i amic, Joan Antoni Passaret. 


Epíleg

Quan estàvem ja a punt de publicar al Finestres del Farró aquest article, hem rebut un correu electrònic del Sr. Joan Antoni Pasaret on ens diu que, remenat de nou les velles carpetes familiars, aquest cop sí, ha trobat el planell del projecte que, en Antoni Gaudí, va fer per al portal d’un teatre al carrer de Vallirana.

Ens l'ha enviat i veiem que és una fotocopia de la pàgina del llibre que en Joan Bassegoda publicà el 1989. En aquest cas però, la signatura d’en A. Gaudí hi apareix complerta. Pel seu interès documental la reproduïm de nou tal i com el Sr. Pasaret ens l’ha fet arribar.



Reproducció -amb el detall complert de la signatura d’en A. Gaudí- del projecte de portal per al Teatre de «La Familiar del Putxet». Imatge del llibre d’en J. Bassegoda «El gran Gaudí»

Un cop més, moltes gracies !!.

Notes


2 Bassegoda Nonell J., 1989, El gran Gaudí. Ed. Ausa. Sabadell

3 Registrada a l’Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi amb el nº 6.680.

4 Bassegoda Nonell J., Ob, cit, pàg. 136 i 137.

5 El planell d’emplaçament fet per en Ramom Jané, es del 7 d’agost del 1878 i l’autorització municipal de set dies després, el 14 d’agost de 1878.

6 A més de l’obra citada d’en Joan Bassegoda, el dibuix del portal d’en Gaudí va ser publicat per primera vegada a la revista madrilenya Hogar y Arquitectura, nº 88 del Maig-Juny de 1970, en un article d’en Joan Bassegoda titulat «Más sobre los dibujos estudiantiles de Gaudí». I al llibre d’aquest mateix autor Las obras completas de Gaudí, Tokio 1978. També va ser publicat, aquest dibuix, al llibre de George R. Collins i Joan Bassegoda The Dessigns and Drawings of Antonio Gaudí. Princeton University Press 1983. 

7 D’aquesta «desaparició», nosaltres ens en hem assabentat ara, gràcies a la professionalitat i franquesa de l’actual arxiver. Quan i com es produí, evidentment -per raons obvies- és un misteri. Tant de bo, algun dia, l’expedient torni al lloc on, per a gaudi i consulta de tothom, li pertoca. 

8 Voldríem pensar que si aquell treballat portal s’hagués arribat a construir, en algun lloc -diari, publicació o estudi- s’hagués comentat. És molt possible doncs, com recorda el Sr. Passaret, que aquell artístic portal mai s’arribes a fer i tot el projecte quedes limitat a un únic i «lindo teatro de verano» i un senzill, més econòmic i tradicional portal d'accés a la finca obra d’en Ramon Jané. En qualsevol cas de tot això, avui, no en queda res. 

9 Diari Català nº 54, del 26 de juny de 1879, pàg. 4.


11 Exp. 2398 de l’AMDSSG.

12 A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià i Sant Gervasi conserven, també, dins la «carpeta» dedicada a aquesta entitat, nombroses sol·licituds, dirigides a l’Ajuntament, d'autorització per a organitzar, especialment, balls. 

13 Podeu veure la serie de post de dicats a Matilde Diaz,  especialment Matilde Díez (i 3) : A la recerca d’una casa a Sant Gervasi
 
14 D’en Josep Roca i Roca, edició de 1884, pàg. 337.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

6.11.24

El pintor Oleguer Junyent i el passatge Mulet

Guiu Asbert Rubio

El passatge Mulet



Parlar del passatge Mulet és parlar d’un paisatge relicte, d’un carrer que ens transporta al Farró del segle passat, de cases per les quals han passat moltes vides. La portada d’aquest article és una pintura feta des d’un dels seus terrats, fa gairebé cent anys. Descobrir quina era la relació del pintor amb el passatge ha sigut l’objectiu d’aquesta petita investigació, amb la que he pogut ubicar una instantània ja molt desconeguda. 

Entre els residents que han engrandit la història d’aquest passatge hi ha el cèlebre Achille Battistuzzi, pintor italià que immortalitzà nombrosos paisatges barcelonins, incloent-hi la finca del marquès de Santa Anna, que l’escriptora Elvira Farreras utilitzà com a portada del seu llibre “El Putxet: Memòries d’un paradís perdut.” Residí fins a la seva mort a la casa del número 13.

Però avui la cosa no va de Battistuzzi sinó d’un altre pintor, propietari de la casa del davant, el número 14, que encara avui tenim la sort de poder contemplar (1).

La família Junyent

Oleguer Junyent (1876-1956) va ser escenògraf, pintor, col·leccionista i fotògraf, entre d’altres (2). Nascut en una família d’espardenyers, el seu avi Sebastià Junyent va ser un dels organitzadors del carnestoltes del Born. El seu germà Sebastià també es va dedicar a la pintura.

La casa del número 14 va ser propietat des de (almenys) l’any 1882 de Sebastià Junyent Busqué, tiet d’Oleguer i Sebastià. En morir Sebastià la propietat passà al seu germà Francesc, pare dels pintors.

A la casa Oleguer Junyent hi va tenir en algun moment un taller, encara que el principal el tenia al carrer Bonavista de Gràcia. 



La casa

La casa es va construir en el context de la urbanització del passatge, promoguda per Antoni Mulet Orfila entre 1867 i 1870. Antigament, la numeració de les cases del passatge estava invertida, parells al nord i senars al sud, i per això la casa en qüestió consta a l’antiga documentació amb el número 15.

L’any 1882 Sebastià Junyent demanà permís per aixecar un pis a la casa, que aleshores només constava d’un sol pis. Posteriorment, s’hi afegí un tercer cos que la portà a l’aspecte actual.

Projecte recollit a l'expedient d'ampliació (3)

Oleguer, pares i germans sembla que s’hi va traslladar l’any 1896 (tot i no constar al Padró de Sant Gervasi). La mare va morir al cap de dos anys i el seu pare no va trigar molt més, aleshores Oleguer ja estava emancipat i ja començava a anar d’aquí cap allà per tot el món, per la qual cosa el més segur és que no passés molt de temps al barri (4). La propietat, però seguí en mans de la família, que la va llogar a particulars (com consta en els censos de 1895 i de 1924) i a entitats com el Centre Autonomista Català de Sant Gervasi. 

Centre Autonomista Català de Sant Gervasi

Oleguer Junyent va ser un gran amic de Francesc Cambó, un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Aquesta amistat probablement va fer que durant un temps, part de la casa fos llogada al Centre Autonomista Català de Sant Gervasi, centre adherit amb la Lliga Regionalista. 

El Centre s’hi traslladà l’any 1911, i s’hi estigueren fins a l’abril de 1932 (5). La seva anterior i primera seu havia estat des del 26 de febrer de 1905 al carrer de Sant Eusebi 8 (6), en una torre molt propera a la segona ubicació.

Moisès Broggi explicà que hi anava alguns diumenges amb la seva mare i germà. Hi feien teatre en català i balls. El Centre també organitzava les festes majors i promovia esdeveniments com els jocs florals. També s’encarregà de col·locar una placa commemorativa a la casa familiar de Joan Maragall, el juny de 1917. 


La casa de la família Junyent a l’actualitat. Foto pròpia (Maig, 2024).

La pintura

Tornant a la pintura, en algun moment de l’any 1936 Junyent va pintar aquesta instantània des del terrat de la seva casa, que era de les més altes del passatge, on la majoria eren de planta o planta i pis. S’hi veu la façana posterior de la casa (desapareguda) del carrer Sant Eusebi número 14, que tenia quatre patis que feien frontera amb els patis de les finques del passatge Mulet. En un d’aquests patis hi podem veure una taula, roba estesa i abundant vegetació. El terrat també és ple de roba estesa.

Al fons es poden veure dues cases amb accés pel carrer Saragossa, concretament les que fan cantonada amb Sant Eusebi: la primera al costat sud d’una tonalitat ocre, existent actualment amb alguna modificació, i l’altra de color blanc al costat nord, de la qual es veuen les escales d’accés al terrat. 

També s’hi pot observar un arbre, que formava part del primer arbrat que va tenir el carrer, només en el tram de Riera de Cassoles a Saragossa, consistent en una vintena d’acàcies.

D’aquesta manera, el gran pintor va regalar al barri un instant de la seva vida, un retrat d’una vida en un Farró desconegut.


Notes

(1) Per més informació sobre el Passatge Mulet en general podeu consultar Arisa, P. 2017, El passatge Mulet, Coses del Farró, nº17, pag.7



(4) Ajuntament de Barcelona (2017) Oleguer Junyent, col·leccionista. Roda el món i torna al Born. Museu Frederic Marès, Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 

(5) La Veu de Catalunya, 7 d’abril de 1932, pàg. 4

(6) La Vanguardia 22 febrer 1905, pàg . 3


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 


24.9.24

Imatge del greu accident del tramvia 17 al carrer Saragossa. 1927

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Araceli Vilarrasa

Divendres, 26 d'agost, 1927. 
Fotografia Joan Passaret i Lostaló. Imatge inèdita cedida per la familia Passaret


Mare de Déu, quin ensurt! Ningú se’n sap avenir. Com ha pogut passar aquesta desgracia? Només fa una estona, el tramvia ha baixat rabent, Saragossa avall. Ho havíeu d’haver vist! Diuen que a l’alçada de Pàdua el conductor ja ha vist que els frens no li responien i el comboi s’ha anat embalant, embalant, fins arribar al revolt que fa per agafar Guillem Tell. Allà ha sortit de les vies i ha anat a petar contra el pal de l’electricitat. I allí s’ha quedat, en mig dels grinyols de la ferralla i la cridòria dels aterrits passatgers. De seguida han sortit els veïns per ajudar als ferits. Als més greus se’ls han endut a la Casa de Socors de Gràcia. A una noia, que no estava tan greu, l’han curat aquí, a la farmàcia Samarach.. Encara sort que no hi ha hagut cap atropellament. Al cap d’una estona, quan ja no quedava ningú per atendre, el fuster del costat de la farmàcia, el Sr. Passaret, ha anat a buscar una màquina que té, d’aquestes tan modernes, i ha fet aquesta fotografia.

Aquesta podria ser la narració de l’accident feta per algun d’aquest veïns que veiem a la fotografia. Això va passar el migdia del 26 d’Agost del 1927. Fins ara coneixíem el fet pels diaris de l’època (1). Ara, gràcies al regal d’aquesta fotografia inèdita, de gran valor històric, que ens va fer el Sr. Joan Antoni Passaret (veieu La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim: el veritable nom de l'anomenada Casa de la capelleta de Sant Pancràs) podem veure com va ser aquest famós accident que diuen que és el més greu dels que va patir el tramvia 17. 

Aquesta vegada la imatge ve a completar les paraules que ja teníem i gràcies a ella podem entendre millor el que va passar.

Al centre de la fotografia veiem la figura d’en Joan Passaret i Lostaló, en roba de feina. La seva actitud activa i el peu de la fotografia, on llegim Servició de Somatén. Accidente calle Zaragosa-Guillermo Tell, ens parlen d’un ciutadà responsable que segurament desprès d’ajudar als passatgers i socórrer als ferits, encara va tenir la voluntat de documentar i reportar el que acabava de viure, amb una fotografia.

Darrera seu veiem el tramvia, ja buit, i en un estat deplorable. El sostre de la jardinera suporta el pal de l’electricitat, tot tombat, aguantant encara la catenària amb el pantògraf mig desballestat. Les cortines que protegien els seients d’aquest vagó d’estiu han quedat malgirbades desprès que els ocupants del vagó l’hagin abandonat precipitadament.

Uns quants badocs, homes i nens, encara fan cercle al comboi, esperant més esdeveniments.

Darrera el tramvia, a mà dreta, cantonera entre Saragossa i Guillem Tell, veiem una bonica casa de pisos que devia desaparèixer quan es va edificar el modern edifici on ara hi ha l'escola d'idiomes i educació superior College. La seva planta baixa, amb els seus frontals de fusta i els seus grans toldos, correspon al Colmado Conca que durant molts anys va ser un establiment central en el comerç del barri. 

Més enllà podem veure com al carrer s’alternen cases de pisos amb cases d’una sola planta. Allà, a la vorera de mar, entre Saragossa i Vallirana, al nº 23, tenia el seu taller de fusteria en Joan Passaret.

Si tornem de la fotografia als documents escrits (2) podrem saber que al cap d’uns mesos la sentència del jutjat va confirmar que l’accident s’havia produït per una fallada tècnica en els frens del tramvia. En aquell temps els frens encara eren de cargol i això comportava un fort risc. Malgrat això el jutge en responsabilitzà l’encarregat dels tallers de la Companyia de Tramvies on es feia la reparació i el manteniment dels cotxes i el condemnà per imprudència.

El tramvia del Farró

El tramvia accidentat era el 17, un tramvia elèctric amb origen a la plaça Catalunya que pujava per Aribau i entrava a Sant Gervasi pel carrer Tuset, seguia per Alfons XII, travessava la plaça Molina i entrava al Farró pel pont que passava la riera de Sant Gervasi al carrer Guillem Tell . 

Recorregut del 17 al Farró. Mapa Almacenes El Siglo. 1931

En arribar al carrer Saragossa girava amunt fins al revolt del carrer Juli Verne i l’anomenada placeta del arbres. Allí agafava Wagner, l’antic carrer de l’Alzina, que va desaparèixer sota la Ronda del Mig. 

Per una fotografia comentada també en aquesta col·lecció (vegeu La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925) sabem que al carrer Saragossa, abans d’arribar a Santjoanistes les vies es bifurcaven per facilitar l’encreuament del tramvia que pujava amb el que baixava. 

El revolt de les vies del 17 al carrer Juli Verne, pintades per Josep Amat. 1939

Ja fora del Farró, el 17 pujava per Sant Gervasi de Cassoles, passava per davant de l’ajuntament de Sant Gervasi, a la plaça de la Constitució. Als primers temps seguia per Arimon, Muntaner i pel passeig de la Bonanova arribava a la plaça de Sarrià (3). Més endavant, quan la xarxa fou més densa, el 17 arribava només fins a l’Ajuntament de Sant Gervasi i eren altres línies (22, 23) les que pujant per Muntaner arribaven a La Bonanova i seguint el passeig, unien Sarrià al centre de Barcelona (4).


Unir Barcelona als municipis del Pla

El recorregut del 17 va ser iniciat al 1878 per un tramvia de tracció animal que va ser el primer en donar servei a la necessitat de connectar Sant Gervasi i Sarrià amb el centre de la ciutat. Uns quants anys abans, el 1872, s’havia posat en marxa el primer tramvia de la ciutat, que anava de la plaça Catalunya a Gràcia.

El tramvia arrossegat per animals va durar només dos anys. El 1880 va ser substituït pel tramvia de foc, que utilitzava el vapor. Sant Gervasi, i el Farró en particular, vivien l’etapa de major urbanització i edificació de la seva història i la facilitat de comunicació que donava el tramvia, juntament amb el ferrocarril de Sarrià inaugurat el 1863, n’era un factor clau.

El tramvia de foc de Sant Gervasi i Sarrià. (5)

En arribar el S. XX, al 1903, el tramvia es va electrificar i va mantenir el seu servei fins al 1945.

Fins ven entrat el S.XX aquests tramvies funcionaven a la manera tradicional: a demanda i sense parades establertes. Molta gent del Farró aprofitava els dos grans revolts que feia durant el seu recorregut pel barri (Saragossa/Guillem Tell i Saragossa/Juli Verne) per pujar o baixar, aprofitant que el tramvia reduïa la velocitat. Aquesta pràctica provocava no pocs accidents. Respecte això el nostre veï Joan Antoni Passaret recorda:

“El 17 era de via estreta, perquè dels normals no haurien pogut creuar-se amb l’amplada del carrer Saragossa. Recordo que pràcticament tothom pujava i baixava del tramvia en marxa, no calia esperar tan amunt per baixar perquè la velocitat en que anava des de Francolí en amunt, permetia poder baixar. Teníem la precaució de fer-ho sempre per la plataforma del darrera, per si quèiem que no ens passes el tramvia per sobre. De baixada s’havia d’anar amb molt de compte perquè agafava molta més velocitat que de pujada”.

Les rosetes: petits vestigis del tramvia elèctric

A començaments del S XX l’electrificació del tramvia comportà la instal·lació d’ un seguit d’elements per la presa de corrent que al seu moment van aixecar bastantes protestes del veïnat. 

A la fotografia de Sant Medir del 1925 que vam analitzar en aquesta secció podem veure nombrosos cables elèctrics que travessen al carrer de banda a banda i que es sustenten en unes grans columnes de ferro forjat. D’aquestes columnes encara en podem veure algunes que s’han conservat com a record (6).

Més discretes que aquestes enormes torres, tenim les rosetes que són les fixacions del cables de tramvia a les parets del carrer. Entre torre i torre, els cables es fixaven a les parets de les cases amb aquestes petites peces de ferro forjat que, per la seva forma, recorden als rosetons de les esglésies. Les dels primers temps son de disseny molt elaborat: petites mostres de la vàlua dels forjadors. Més endavant és van anar simplificant.

Es posaven cada 25 metres en els trams rectes i cada 8 o 10 quan el trajecte feia un revolt. Pel que fa a l’alçada es situaven a 3 o 4 metres del terra, més o menys a l’alçada de l’entresol de les cases. Quan no hi havia paret o quan, més sovint del que podríem creure, la propietat de l’edifici es negava a que li posessin les rosetes, els cables es fixaven a pals de fusta. 

Amb tot això el tramvia elèctric comportava l’aparició de moltes andròmines al carrer i força molèsties al veïnat. Tot i que entre la fixació i el cable sempre hi havia un aïllant de ceràmica per evitar curtcircuits, aquests cables anaven a parar al tròlei, la barra de coure a la que es connectava el tramvia i per la que passava un corrent continuo de 600 volts (7). Al pas del tramvia, el tròlei deixava anar una mala fi de guspires i espurnes de foc. Això afegit al soroll i al perill d’ accidents devia fer que l’ambient al carrer Saragossa, que en aquell temps era el centre comercial del Putxet i el Farró, no fos gaire pacífic. També es veritat que més sorolls, fums i calor deixava anar el tramvia de tracció a vapor, així que, qui no es consola és perquè no vol.

Avui, discretes i callades, les rosetes que encara queden a les parets d’algunes cases antigues són el testimoni mut d’aquell passat tan sorollós. Aquí us en deixo un parell situades a les parets del carrer Saragossa. A veure si les trobeu. Us puc dir que estan entre Septimània i Pàdua.






Més informació sobre el model de tramvia

Afegeixo aqui la postal que ens ha enviat el company Alberto Franco on es veu que molt probablement el malhaurat tramvia de la nostra fotografia era una Jardinera model 336/180 de l'any 1906.

Una vegada més l'Alberto, gran col·leccionista de postals, ens fa veure com aquestes ens poden aportar informació molt valuosa.

Moltes gràcies.






Notes

(1) El 27 d’agost del 1927 La Vanguardia va publicar un extens article sobre l’accident que podeu veure reproduit a Arisa, P., 2021, Greu accident del tamvia 17 al carrer Saragossa, Coses del Farro, nº15, Sant Jordi, pàg. 21.

(2) La Publicitat, 20 de desembre del 1927

(3) Així es pot veure en el mapa “xarxes de tramvies del 1888” publicat a: GONZALEZ MASIP A., 1997, Els tramvies de Barcelona. Dels orígens a 1929), Col·lecció Camí Ral n.10, Rafael Dalmau, Editor, 1997, pag. 46

(4) GONZALEZ MASIP A., ob. cit., mapa “La xarxa de tramvies el 1911”, pag. 89

(5) AMDSG3_ 360. Jordí Jové. Entre 1890 i 1905

(6) N'hi ha una molt bonica a la plaça de Figuerola que recorda el pas del tramvia del Putxet que anava pel carrer Bertran.

(7) FABRE, J. i HUERTAS CLAVERIA, 1992, Noticiari de Barcelona. De l'Exposició Universal als Jocs Olímpics, Ed. La campana, Barcelona


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom




28.6.24

La capça de mistos

Pep Arisa


Hi ha una casa, al barri, que la gent -que sovint tenim força malicia- anomenàvem (i alguns encara anomenen), pel seu perfil i forma: «La Capça de Mistos».

Al xamfrà dels carrers de Lincoln amb Santjoanistes, al número 58 de Lincoln, hi ha un edifici alt, de quatre plantes, amb una llarga façana i molt poca fondària que, vist de perfil -des del xamfrà de Santjoanistes amb La Gleva-, sembla una capça de mistos.


Al poc d’obrir-se, per part de l’Ajuntament l’any 1948, el darrer tram -des de Guillem Tell fins a Santjoanistes- del carrer de Lincoln, la propietat d’una estreta i llarga parcel·la -d’uns 50 m2- que feia xamfrà amb Santjoanistes, en decidí treure’n profit construint-hi un edifici de pisos i locals per llogar. 



El nostre barri, com molts altres de Barcelona, malgrat la difícil situació dels temps de postguerra anava, poc a poc, recuperant-se. El franquisme, que intentava redimir la destrucció que ell mateix havia provocat, intentà incentivar una política d’urbanisme -recuperant projectes dels anys 30 que havien quedat aturats- com el soterrament del tren de Sarrià i la posta en servei del ramal del Tibidabo, la consegüent urbanització de la Via Augusta, les places de Gal·la Placídia i de Molina, el mateix carrer de Balmes, la Ronda del General Mitre, la avinguda Príncep d'Astúries (l’actual Riera de Cassoles)... Aquestes grans obres van anar acompanyades d’altres de menors, però també -especialment per al barri- importants, com millores en el clavegueram i l’eliminació de «culs de sac» en alguns dels carrers adjacents, paral·lels i travessers a aquestes grans vies. Al Farró, per exemple, l’obertura dels carrers de Santjoanistes, de Francolí i de Sant Hermenegild (fins a Balmes), la prolongació del de La Gleva (des de Sant Hermenegild fins a Pàdua) o el de Lincoln (en el tram que va de Guillem Tell fins a Santjoanistes, en sentit muntanya i fins a la Via Augusta, en sentit mar), en son una mostra. 

Per un altre costat, igual que havia fet la República l’any 1935, el nou règim promogué, per a combatre l’atur i millorar la manca d’habitatge, una política de construcció d’edificis, normalment blocs de pisos -de renda limitada- amb exempcions tributaries durant uns anys, declaració d’utilitat pública per a efectuar expropiacions, subvencions i ajuts econòmics, préstecs hipotecaris,... Això va ser aprofitat -evidentment pels sectors deprimits de la població que hi trobaren feina- però, també, per determinats membres de les classes mitjana i alta, els «nous rics» i «espavilats» -sense oblidar les entitats bancàries i Caixes d’Estalvis- que amb l’especulació immobiliària arribarien a obtenir grans beneficis . 


Un edifici estret, estret

En aquest context doncs, el juny de 1949, la senyora Asunción Valcárcel Bazo -la llavors propietària del terreny situat al número 58 del carrer de Lincoln- encarregà, a l’arquitecte Joaquim Mascaró i Vinyets, titulat l’any 1942, el projecte [1] i direcció de la construcció d’aquesta casa.


Era -i és- un edifici de planta baixa, amb dos locals o botigues i tres plantes més, amb dos pisos per planta. El mateix ajuntament, en la memòria i planells segellats que presentaren per a obtenir la preceptiva sol·licitud del permís d’obra, ratllà la paraula «pisos» i la substituí -manuscrita, però amb lletra majúscula- per la de «estudios». Tant evident era que elspisos eren molt petits -com un parell de «mistos» dins la capça-... Cadascun d’aquests «estudis» -d’uns 25 m2- consta de recibidor, aseo, cocina-comedor y un dormitorio.

D’una manera enginyosa, com a bon professional, l’arquitecte va saber treure'n profit. Destinà la part més estreta de la finca, al mig de la casa, per a encabir-hi l’escala d’accés als pisos superiors que s’il·lumina aprofitant el tancament de panots de vidre de la façana. A banda i banda de cada replà -del primer, segon i tercer pis- hi ha els «estudis», un a cada costat, amb les obertures de les finestres donant a la façana. Quelcom semblant va fer amb les botigues de la planta baixa, una a cada costat de la porta d’entrada, amb les obertures (originàriament una porta i una finestra-aparador a cada local) donant directament al carrer.


Dos locals petits, però que havíen estat plens de vida

Als passats anys cinquanta, quan jo era un infant, en una d’aquestes botigues -la que donava al xamfrà- hi havia una papereria -al barri, llavors, n’hi havia moltes...-. Hi venien material escolar i, també, per a la gent gran: papers, llibretes, llapis -de colors «Alpino» i normals-, mànecs i plumilles, sobres de diferents mides, paper d’embolicar i de forrar, tinters, secants, carpetes, gomes d’esborrar «Milan», paper per fer copies a la màquina d’escriure, maquinetes de fer punta, algun «plumier» de fusta,... 


També tenien, però no gaires, algun conte d’aquells d’en Ferràndiz amb les tapes de cartró troquelades i algun llibre clàssic juvenil. No tenien, ja ho heu vist, gaire espai per això procurava tenir de tot una mica... En tenia cura i n’era la mestressa, la «senyoreta Sònia»; una dona, austríaca, de mitjana edat -que, amb accent, parlava castellà i català-. Havia vingut a Barcelona, l’any 1942, amb «Els Vienesos» una companyia de revista i opereta austríaca, creada per en Arthur Kaps i en la qual hi havia altres artistes com Franz Johan i Herta Frankel... Efectuaren representacions, en diferents teatres de Barcelona, fins l’any 1955. La nostra «senyoreta Sònia» havia format part de la companyia, potser com a corista o ballarina. Segurament va ser a mitjans dels anys 50 quan, havent plegat de «Els Vienesos», vivint com vivia al mateix carrer de Lincoln davant de la botiga, s’hi establi. Recordo, que la «senyoreta Sònia» continuà vivint al barri -ja sense cap vincle amb la papereria- fins ben entrats els anys 70. Sempre quan la trobàvem pel carrer, com si encara fos a la botiga, en destacava el seu somriure i amabilitat. 

També ocupà aquest local, clar, quan ja no era papereria, una ben assortida verduleria i, alhora, petita botiga de queviures -un colmado- on, també en poques quantitats, hi tenien el més imprescindible (llaunes de conserves, algun paquet d'arròs o de sucre, vi bo i algun licor -embotellat-...). La Mercè Niubó -sempre enfeinada i poc parladora- i el seu marit, n’eren els propietaris. Hi van estat, fins que els arribà la jubilació, forces anys. 

A l’altre local, que dona només al carrer de Lincoln, sempre hi recordo una perruqueria de senyores. La perruquera era la Mª Àngels Niubó, germana de la Mercè la verdulera, que també estigué en aquesta botiga fins que, per raons de salut, ho tingué de deixar. Allà hi acudien, a posar-se «guapes» i pentinar-se, forces dones d’aquest costat del barri. Ara, des del 1998, hi ha la Perruqueria de la Pilar López, que va treballar uns anys amb la Mª Àngels i ha continuat oferint, especialment a les veïnes -amb els estils i modes actuals- els seus serveis. A primers de febrer del 2024, aquesta mateixa perruqueria es traslladà -continuant dins del barri- al carrer de Sant Guillem.

Actualment els baixos són buits tot i estar situats en un lloc ben animat del barri. Al que fa xamfrà, quan va plegar la verdulera -la Mercé- s'hi van estar, en periodes relativamet curts, diferents negocis que han anat tancant. El mateix passa amb el que era la perruqueria de la Pilar López que, des que en va marxar, dona l'impressió que és vuit. Una mostra més de la necessitat d'actuar amb diferents mesures per afavorir el manteniment del comerç local.

El rascador de la capça

Tornant al tema de la «Capça de Mistos». Potser va ser un detall murri del mateix arquitecte o constructor però, si mirem la curta i estreta façana que dona al carrer de les Santjoanistes, hi podrem observar, com si es tractes del «rascador» d’una caixa de mistos, una mena d’esgrafiat o requadre que va de dalt a abaix de la paret. 






Notes


[1] Projecte a la Carpeta nº 41181 de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)



Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom