Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

17.10.23

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Homer

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 


Comencem la passejada a la plaça Lesseps; al xamfrà mar amb la Ronda del General Mitre, tenint en compte que del que era el carrer de Septimània, en aquest tros, només n’han quedat dempeus algunes de les cases del costat mar; les del costat muntanya se les va “menjar” l’obertura de la Ronda.

Les Cases Ramos (número 31,32 i 33 de la plaça Lesseps)

Ens situarem a la vorera de la plaça, una mica més avall del quiosc de diaris, davant dels números 31, 32 i 33 de la plaça Lesseps. 

El gran edifici que tenim davant son les Cases Ramos, nom que fa referència al seu constructor, el navilier i polític Ricardo Ramos (1859-1938). Aquesta casa va ser la primera gran edificació burgesa i amb nombrosos pisos de lloguer del barri. Trobareu una amplia explicació al post Les cases Ramos, un pis senyorial amb jardí.



Cases Ramos. Detall del Templet, les façanes posteriors i la lateral.
(Foto Joan Palau)

El bloc de pisos Benages (número 242 de la Ronda General Mitre)

Ens aturem a la font de la plaça, situada a l’alçada del carrer de Mont-roig. Al xamfrà del carrer Mont-roig amb la Ronda del General Mitre número 242, hi trobem una casa de tres pisos, amb un forn al baixos. És l’anomenat “Bloc de pisos Benages”. 

L’edifici fou encarregat el 1935 per en Josep Benages a l’arquitecte Eduard Maria Balcells i Buigas (1877-1965) que els anys 1928-1933, ja havia construït per Banages una casa-masia d’estiueig a la urbanització Can Cerdà de Cerdanyola. 

Gràcies a l’exhaustiu treball de recerca efectuat pel professor José Mª Romero Martínez [1], sabem que és aquest un dels pocs edificis propers a l’estètica racionalista que va fer aquest arquitecte. Té una arquitectura neta i sòbria, sense els excessos decoratius als que ens té acostumats Eduard Mª Balcells, un arquitecte netament modernista i noucentista autor de la remodelació modernista de la Casa Tosquella” (Vegeu més informació sobre la Casa Tosquella a la parada nº 10 de l’itinerari El Carrer Vallirana, segona part). 

Sobre l’edifici que tenim davant, transcrivim el que ens diu en José Mª Romero: 

“La façana és molt plana, amb un estucat que marca una quadrícula de fals carreuat molt discret i amb aplicacions de marbre fosc a la porta. Té planta baixa, dos pisos i una estructura de totxana a la cantonada. Les obertures són totes allindades, amb unes galeries que sobresurten al segon pis i un arquitrau molt marcat que dona horitzontalitat a la composició. Alguns elements ornamentals provenen de l’estilització d’elements clàssics, com ara a la porta d’accés amb marc de mabre i reixa entrecreuada d’inspiració romana i les gelosies de la terrassa superior, també amb aquest mateix motiu decoratiu. La resta d’elements arquitectònic-decoratius s’emmarquen en una estètica decó-racionalista, com ara les columnes tubulars sense capitell o les reixes tubulars amb senzilles i funcionals formes corbes”. 

En destaquem també les reixes, lleugerament bombades, de les finestres del baixos que donen al carrer de Mont-roig.

La casa Benages. Ronda General Mitre 242.


La casa Benages. Ronda General Mitre 242. Detall de la porta d’entrada.



La casa Roqué (antic número 7 de Septimània)

Fotografia dels n 5 i 7 del carrer Septimània a l’època de l’obertura de la ronda. En primer terme les restes i enderrocs de les cases del costat muntanya. 
(Foto de Carmen Giménez a “Fotos Antiguas de Barcelona”)

Al costat de la casa Benages, al antic número 7 del carrer Septimània, hi hagué un bonic edifici: la casa Roqué, del 1905. Ara hi ha un bloc de pisos de 9 plantes. 

Paissatge urbà actual a la cantonada Mitre amb Mont-roig. (Foto A. Vilarrasa)

Una mica més endavant, a la casa que ocupava el número 15 (avui enderrocada i substituïda per un nou bloc de pisos) del carrer de Septimània, en un pis -amb un balcó des del qual es veia l’església dels Josepets- hi va néixer el 9 de juny de 1930 en Jordi Pujol. Ell i la seva família s’hi van estar fins l’esclat de la guerra civil, el 1936, quan decidiren traslladar-se a casa dels avis materns a Premià de Dalt. 

Durant la guerra civil, en un pis del carrer de Septimània -prop de la plaça Lesseps- hi va viure també, quan ell només tenia deu anys, l’escriptor i editor Josep Mª Espinàs. [2]

Ronda General Mitre 230, la casa de la farmàcia

Al xamfrà amb el carrer de Sant Magí, una casa de tres pisos, amb una farmàcia al baixos, ens crida l’atenció. És el número 230 de la Ronda del General Mitre que abans havia tingut els números 17-19 del carrer de Septimània. 

Les obertures de portes i finestres tenen les llindes semicirculars decorades amb unes imatges florals que ens recorden els esgrafiats modernistes. Hem intentat esbrinar qui en va ser el propietari, l’any i l’autoria del projecte, però no ho hem pogut -o sabut- trobar. Si que, a l’Arxiu Municipal Contemporani, hem vist que l’any 1930, la llavors propietària Concepció Maseras i Balrich, va fer obres de reparació al terrat i reformes en la distribució del 3er pis. Encarregà aquesta feina a l’arquitecte Ignasi Brugueras i Llobet (Barcelona 1883-1964) que havia obtingut el títol d’arquitecte a Barcelona l’any 1918. Sense que n’hàgim trobat cap evidència documental, pensem que l’autor del projecte d’aquest edifici, podria molt be ser també aquest mateix arquitecte, admirador d’Antoni Gaudí i estudiós de l’art americà precolombí. L’obra, amb detalls d’estil noucentista, podria ser de mitjans dels anys vint del segle XX. 

L’octubre del 1942, una nova propietària Dolors Rovira Thos va afegir a l’edifici, dalt del terrat i endarrerit de la línia de façana, un nou pis “àtic” i efectuà reformes en la distribució del 2on pis [3].

El juliol de 1945, una de les finestres de la planta baixa, la més propera al xamfrà, que seguia la mateixa simetria de les obertures del primer i segon pis, va ser transformada en el gran portal d’accés del que seria una farmàcia. 

Ronda General Mitre 230, (antic Septimània 17-19)


Les cases Joan Ribot (números 21 i 23)

Fem una nova parada quan som a l’alçada d’on arrencava el carrer d’Homer, que veiem, segueix en direcció al Putxet, a l’altra costat de la Ronda.

Passat el carrer de Sant Magí, sempre a l’esquerra, al costat mar, trobem les primeres cases amb la numeració del carrer de Septimània. Porten els números 21-23, son les Cases Joan Ribot tot i que alguns, no sabem per quina raó i fonament, les anomenen “Edificis Cardús” [4] i les daten de l’any 1895. La primera d’elles, fa xamfrà amb el carrer de Sant Magí 27-29.

Cases Joan Ribot (1915)

El que hem trobat documentalment [5] és que, aquests dos immobles plurifamiliars els va fer construir “en un solar de su propiedad”, fet que sembla descartar d’altres edificis anteriors, l’industrial tèxtil Joan Ribot i Clot [6] l’any 1915, segons projecte de l’arquitecte modernista Salvador Puiggròs i Figueras. Son dues cases bessones amb unes característiques tribunes vidriades, protegides per uns ràfecs suportats amb mènsules, que ocupen d’un a l’altre costat cadascuna de les façanes.

S’hi poden distingir, així mateix, nombrosos elements i detalls d’estil modernista. La seva visió ens recorda les cases que hi ha a l’avinguda de la Marina de La Coruña o els tancaments de les façanes interiors d’alguns patis de l’Eixample. Al semi-soterrani del número 23 hi ha, des de l’any 1982, el restaurant-braseria “La Taberna de Lesseps” de llarga tradició al barri.

Aquests edificis tenen el Nivell de Protecció “C” i estan inclosos al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

La palmera de l’escola

Davant, en un petit espai amb herba hi ha una alta palmera de ventalls. En aquest lloc, llavors xamfrà amb el carrer d’Homer, hi havia el Col·legi Cardoner.

La família Cardoner Vidal (les germanes Anna Mª, Mª Àngels i Assumpta) va fundar al carrer Ballester l’any 1934, en el decurs de les reformes educatives de la Segona República, una escola de barri que seguia la metodologia de l’ anomenada Escola Nova. 

A finals de 1939, traslladaren l’escola des del carrer Ballester, a una gran torre del carrer Septimània número 22 (abans 32 i 40), xamfrà amb Homer. La casa -excepte el lateral de l’edifici que donava al carrer Homer- estava voltada de jardí. Era la torre que la Sra. Odila Gumà de Gou -que vivia a l’exclusiu Passeig de Gràcia- s’havia fet construir, en aquest tranquil racó de Sant Gervasi, l’any 1886, pel Mestre d’Obres Alexandre Ponsich [7].

Des del trasllat del col·legi, la Mª Àngels Cardoner en va ser la directora. Mª Àngels, en els seus inicis professionals, treballà com a mestra a l’escola Blanquerna i havia ampliat els seus coneixements amb estudis de psicologia i educació infantil a l’Institut Psicotècnic que impulsava la Generalitat. Al llarg de la seva existència, el Col·legi Cardoner, va ser un centre formatiu valorat i estimat per moltes famílies del Putxet, del Farró i de la zona propera de Gràcia. 

El Col·legi o l’Escola Cardoner -que de les dues maneres hom el coneixia- tancà l’any 1972 afectat, gairebé de ple, per l’obertura de la Ronda del Mig. Desaparegut el gran pati del darrera, l’edifici trigà encara una mica a ser enderrocat, fet que es produí l’abril del 2000. Ara només hi podem veure, com a fidel testimoni de la seva existència, la vella i ja centenària palmera que presidia el pati d’entrada. Sobre ella podeu veure el post La palmera de l’escola [8].

Col·legi Cardoner i el carrer d’Homer des del carrer de Septimània. 
Darrera del que, creiem, és una magnòlia hi endevinem el tronc de la nostra alta palmera. 
(Fotografia publicada a “El Jardí de Sant Gervasi”)

Les fosses dels empestats

Però aquí no s’acaba la història. El pati del davant del Col·legi Cardoner, amagava -des de feia segles- una nova i macabra evidència arqueològica. L’octubre de 2007 unes obres de remodelació del clavegueram de la Ronda, a l’alçada, precisament, del número 22, posarem al descobert una fosa amb nombrosos ossos humans. Les restes van aparèixer a una fondària de 2 metres. 

L’espai ocupat per l’enterrament tenia -tot i que la fosa devia ser, quan es va fer, molt més gran- una fondària de 60 cm, una llargada d’uns 2 m i una amplada de 80 cm. Al seu interior hi van aparèixer les restes, barrejades i sense cap ordre, de 15 individus joves, d’edats compreses entre els 13 i els 20 anys, tots del sexe masculí -només n’hi havia un, corresponent a un infant, de femení-Documentalment, sabem que en el decurs de la pesta del 1650-1651, al proper convent de Ntra. Sra. de Gràcia hi moriren 5 pares i 16 novicis. Així que tot fa pensar que, aquesta, podria molt be ser la tomba d’aquells carmelites descalços morts per la pesta i un macabre, però fidel, testimoni d’aquella malaurada epidèmia. Per més informació consulteu el post La pesta al Farró del S.XVII: una troballa arqueològica al carrer Septimània [9].

Aquest itinerari continua a:
 


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] José Mª Romero Martínez, “Eduard Mª Balcells i Buigas. Un arquitecte de la darrera generació modernista al Vallès Occidental”Volum II. Catàleg (1905-1959). Departament d’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona. 2015. Pàgs. 582 i 583.


[3] Aquestes obres s’efectuaren sense permís municipal i el pis no el va poder llogar, va ser multada però finalment van ser legalitzades sota “condiciones restrictivas”. Gaceta Municipal de Barcelona: Any 30, nº 26, 28 de juny 1943, pàg. 379, i any 34, nº 07, 17 de febrer 1947, pàg. 96.

[4] La confusió, potser, ve de que en Salvador Puiggròs, el mateix arquitecte -amb moltes altres obres a Barcelona- que va fer aquestes cases per en Joan Ribot, havia fet -els anys 1905-1906- les d’en Joaquim Cardús dos edificis, també bessons, al xamfrà dels carrers Urgell 50 i Sepúlveda 129.

[5] Expedient 1398/1915 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB).

[6] Joan Ribot va ser el propietari de Can Ribot, important fàbrica tèxtil de Vilassar de Dalt. L’any 1942, segons la Gaceta Municipal de Barcelona (any 29, nº 12, del 23 de març de 1942, pàg. 8) la propietària d’aquests edificis era Ana Ribot Pal, pel que deduïm que les finques continuaven en mans d’aquesta família.

[7] Expedient 2445/1886 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG).

[8] A l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), dins el fons ANC1‐796/ ESCOLA CARDONER, hi ha també documents diversos, del període 1890 al 2008, sobre aquesta escola: Documentació personal, identificativa i de formació de M. Àngels Cardoner i Vidal; creació del centre, primers reglaments, fullets, avisos i circulars; lloguer i manteniment de l’immoble del carrer Septimània (Barcelona); llibretes de caixa, estats de comptes i pressupostos, rebuts de matrícules, relacions anuals de preus i factures de proveïdors i serveis, registres i fitxes d’alumnes, proves d’avaluació, premis atorgats, quaderns de treball de mestres i d’alumnes i llibres de text; festes organitzades, assegurances i nòmines del personal al servei de l’Escola. (Documents del període 1890 al 2008).

[9] Memòria d'excavació del carrer Septimània 22. Carta Arqueològica de Barcelona 



30.9.23

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

Pep Arisa


Us proposem un itinerari pel carrer Septimània, casa per casa. Degut a la llargada i densitat d’aquest itinerari l’hem organitzat en cinc posts corresponents el primer a tot allò que cal saber abans de sortir de casa i els 4 següents a les diferents etapes [1].

En moltes ocasions el post us enviarà a altres posts que ja hem publicat on podeu ampliar informació sobre coses que van passar en aquest carrer.

Per seguir l’itinerari complert:

El carrer Septimània: abans de sortir de casa


 Distància total: 0,6 km. Durada: 1h 30’ 


Què cal saber 

L’origen del carrer de Septimània cal situar-lo en un vell camí que comunicava el vial de Sant Felip (l’actual carrer de Saragossa) amb el convent i l’església de Santa Maria de Gràcia (a la plaça de Lesseps). Aquest convent estava situat a tocar de la vella via romana que anava, travessant el Collserola pel coll de l’Erola, des de Barcino (Barcelona) al Castrum Octavianus (Sant Cugat del Vallès).

Als inicis del segle XIX l’indret devia ser un paratge rural, amb camps de conreu, erms i bosc, solitari i -encara- molt poc edificat. Com la majoria de cases aïllades fora muralles, les poques torres i masies que hi havia, com el mateix convent, estaven protegits per un clos o muralla. 

Aquell vell camí, vorejat pel costat muntanya per la tanca del convent, comunicava la plaça de davant de l’església dels Josepets amb les vinyes, camps i algunes cases del que més endavant seria el barri del Farrói feia també, de límit entre diverses propietats. En destaquem les d’en Joaquim Castanyer, les d’en Joaquim Ferret i les d’en Ferran Puig.

Fragment del plànol “Gràcia i els seus entorns” del 1845. Observis el traçat del que serà el carrer de Septimània. (Arxiu del Bisbat de Barcelona). 

El principal propietari del costat mar del carrer, era en Joaquim Castanyer i Molet (1804-1858) que, abans del 1846, havia comprat als pares Felipons (de la Congregació de Sant Felip Neri) l’extensa finca, que des del 1685 era coneguda com la Torre dels Capellans, amb un gran casal o torre situada a tocar d’on avui hi ha el carrer i la plaça que, per aquesta raó, porten el nom de La Torre [2].

L’any 1849 en Joaquim Castañer començà a urbanitzar el primer tram del carrer Septimània (que es batejà amb el bonic nom de carrer de L’Alegria) i alguns dels vials que hi confluïen, com el de Mont-roig -anomenat inicialment Concòrdia- i el de Sant Magí. Tot i que -com es pot veure en algun plànol o mapa de mitjans del segle XIX- per aquesta zona hi havia ja algunes cases, les primeres llicències municipals d’obres en aquests carrers son dels anys 1851 al 1854.

Un altre dels grans terratinents que, en aquesta zona, contribuïren a formar aquest primer eixample de Sant Gervasi, que era el barri del Farró, va ser en Joaquim Ferret i Mandri. L’any 1849, decidí parcel·lar -dins d’una propietat molt més gran- el tram del carrer de Septimània que, juntament amb la plaça de Sant Joaquim, arribava fins l’actual carrer de Saragossa i uns trossos dels propers carrers de Sant Hermenegild (1850) i de Pàdua -anomenat, aleshores, de Sant Antoni de Pàdua (1850)-. Les primeres llicències d’obres en aquests nous carrers son de l’any 1851.

Al llarg dels anys 1857, 1860 i 1861, Ferran Puig i Gibert (1815-1901) adquirí, al costat muntanya del carrer Septimània, la gran propietat coneguda com el Clos dels Frares o dels Josepets que -des del 1626- havia sigut dels Carmelites Descalços del Convent de Gràcia.

La porta d’entrada a aquesta gran heretat estava situada al carrer de l’Alegria a l’alçada d’on després s’hi obrí el carrer d’Homer. El límit occidental de la finca del convent arribava fins on avui hi ha el carrer Vallirana(llavors de la Creu) i aquesta línia divisòria s’enfilava fins dalt de tot del turó del Putxet. 

Dins la finca, la família Puig, s’hi va fer construir una gran torre, amb jardí, tancada amb un mur que a migdia donava al carrer de l’Alegria, a llevant feia terme amb l’església dels Josepets, a ponent amb l’actual carrer d’Homer i al nord amb la resta de les seves terres. Amb el seu fill Ferran Puig i Mauri (1871-1921), marquès de Santa Anna, esdevingueren els propietaris de la vessant migdia i del cim del Putxet, on hi construïren un mirador. 

A partir del 1884, urbanitzaren bona part de la seva hisenda allargant-ne algun carrer, com el de Pàdua i obrint-ne de nous com el de Berna, l’actual carrer d’Homer (antigament d’en Puig) el 1885; el del Bisbe Morgades, avui desaparegut per la construcció de la ronda del General Mitre, el 1899; el del Marques de Santa Anna, el 1901 o el de Ferran Puig (antigament Galvany), el 1915.

Aquests van ser els principals promotors urbanístics del carrer de Septimània i dels seus voltants i, en conseqüència, de l’origen i creixement del barri del Farró en aquest sector: una barriada, al peu del Putxet, que esdevindria un tranquil lloc residencial, amb torres “d’estiueig” d’algunes famílies burgeses i menestrals, complementada amb petits establiments comercials i de serveis (botigues de queviures, vaqueries, jardiners, planxadores, carreters, llauners, fusters, taverners, carboners, etc.), nombrosos jardins i algun hort..

Com a dada curiosa no va ser fins a finals de l’any 1905 que es començà a empedrar amb llambordes. Inicialment es va fer el tram que anava de Saragossa (llavors Sant Felip) a la plaça de Sant Joaquim [3]. L’empedrat “con adoquines de piedra granítica y arenisca” de la plaça i el de la resta del carrer, no es completà fins a finals del 1925, pagant la meitat del cost l’Ajuntament i l’altra meitat els propietaris de les cases i finques per on el vial passava [4].

L’obertura de la Roda General Mitre entre 1972 i 1976 va suposar l’enderrocament de tots els edificis de l’illa de cases formada per la plaça de Lesseps i els carrers de Septimània, Homer i Bisbe Morgades. Totes les cases de la vorera muntanya d’aquest tros del carrer de Septimània van desapareixer.


Aqui podeu veure l'espai que ocupava la mançana Septimània, Homer i Bisbe Morgades avui ocupat per la calçada de la ronda. A la dreta es veuen les cases del costat muntanya de l'antic carrer Bisbe Morgades, la majoria substituides per edificis de gran alçada. A l'esquerra la pared lateral de les cases Ramos ens marca la banda de mar del carrer Septimània, amagada darera els arbres. (Foto A. Vilarrasa)

L’amplària de la nova via resultant, la Ronda del General Mitre, va propiciar però substancioses operacions immobiliàries, doncs els nous edificis podien tenir una alçada d’entre 8 i 12 plantes. Això agreujà el problema, doncs alguns dels vells edificis duraren ben poc, donant pas a nous blocs de pisos. Les finques supervivents del que quedà dels carrers Septimània i Bisbe Morgades varen ser integrades en la numeració de la Ronda del General Mitre.

Es per això que nosaltres, intentant recuperar el recorregut del vell carrer de Septimània, començarem el nostre itinerari on històricament aquest ho feia, al xamfrà que forma amb la plaça Lesseps i on hi trobem les Cases Ramos. 

Allà us espero el dia que vulgueu començar la passejada.


Aquest Itinerari segueix a:


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Aquest itinerari, és una actualització de l’article “Cases i coses del carrer Septimània” publicat a la revista Coses del Farró nº 10, Tardor del 2018, pàgs. 13 a 31. 

[2] Per mes informació sobre La Torre dels Capellans consulteu Arisa, J., (2020), La Torre dels Capellans de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri. Coses del Farró nº13

[3] La Vanguardia del 12 d’octubre 1905, pàg. 2. En la nota del diari anomenen, crec que erròniament, la plaça de Sant Joaquim amb el nom de Sant Agustí. La plaça, una de les poques que tenim al barri, deu el seu nom a l’hagiònim del promotor i propietari Joaquim Ferret.

[4] La Vanguardia del 16 d’octubre de 1925, pàg. 7.

16.9.23

Pere Garcia Faria, veí del Farró

Guiu Asbert Rubio

Navegant per internet vaig topar amb una fotografia de Lucien Roisin on es veu una gran casa amb façana d’estil arabitzant, descrita com a propietat de la família Garcia-Faria – Monteys, obra de l’arquitecte i enginyer Pere Garcia Faria i de nom Vil·la Rosita. 

Aquesta finca estava situada al carrer Príncep d’Astúries, 15 (avui Riera de Cassoles), però en realitat els accessos els tenia pels carrers Mare de Déu de Gràcia i Camps i Fabrés.

Vil·la Rosita, residència de la família Garcia-Faria (1)

Qui fou Pere Garcia Faria?

Pere Garcia Faria (Barcelona, 3 d’abril de 1858-19 de setembre de 1927) va ser enginyer de ponts i camins (titulat l’any 1880 a la Universitat de Madrid) i arquitecte (titulat l’any 1886 a la Universitat de Barcelona). Va ser enginyer en cap de Barcelona des de 1889 fins a 1896, i en aquesta etapa va elaborar el Pla de sanejament del subsol de Barcelona (1891), que planificava per primera vegada la xarxa de clavegueram i sanejament de la ciutat, un projecte avançat a la seva època.

El projecte es pot consultar digitalitzat a l’Arxiu Digital de l’ICGC, i és un document de gran valor on es veu el detall i la cura amb què va treballar Garcia Faria. (2)

Pere Garcia Faria, ingenyier i arquitecte


Reforma de Garcia Faria

Vil·la Rosita (el nom probablement fa referència a Rosa Faria, la mare d’en Pere) no era una casa de nova construcció, sinó una reforma d’un edifici preexistent conegut com la Torre dels Capellans. Pere Garcia Faria era marit de Manuela de Monteys Xuriguer, propietària de la finca des de 1897 a través dels seus pares Camilo de Monteys i Marcelina de Xuriguer, i abans del seu avi Antoni Xuriguer Andarió, que adquirí la finca l’any 1857. 

Aquesta finca era la coneguda “Torre dels Capellans”, que ha donat nom al carrer i la plaça de La Torre (recentment rebatejada Antoni Tàpies). Per més informació sobre la finca, podeu llegir l’article El vell Farró, del segle XVII a finals del XIX de Pep Arisa, a Coses del Farró Nº13. (3)

No he trobat cap referència a l’aspecte que tenia la torre abans de la reforma de Garcia Faria, però a l’arxiu digital del MNAC hi he trobat un dibuix de 1827 del francès Adolphe Delamare amb el nom “Masia a Sant Gervasi de Cassoles”.

Masia a Sant Gervasi de Cassoles, Adolphe Delamare. MNAC (4)

El volum i la orientació de l’edificació, així com la disposició de les obertures coincideix amb l’edifici que veiem en la reforma de Garcia Faria. Addicionalment hi ha una coherència geogràfica en la ubicació de la masia, amb el terreny abrupte de la riera de Cassoles en primer terme. Això em fa pensar que Delamare podria haver dibuixat la Torre dels Capellans.

Antecedents: Col·legi Sant Vicenç de Paul.

L’agost de 1896 Pere Garcia Faria en representació dels seus sogres demanà permís per realitzar obres de reforma en la casa-torre propietat d’aquests darrers. (5)

Aquest document és molt interessant, encara que només hi ha plànols de reformes interiors, es fa saber que fins fa poc la finca estava destinada al Col·legi de Sant Vicenç de Paul. A més a més, un conjunt de veïns demanaven la obertura d'una via per unir Príncep d'Astúries amb el carrer Sant Magí, aprofitant les obres.

El Col·legi Sant Vicenç de Paul s’ubicava en la finca al menys des de 1886, quan el director Josep Casas Carreras va demanar un permís d’obres per poder admetre als nens pobres de la població a l’escola gratuïta que hi havia a la finca. (6)

Al cens de 1895 hi trobem el director i prevere Josep Casas, natural de Bordils, tres estudiants i dos empleats. Al cap de poc temps, el Col·legi abandonava la finca, que s’adequaria com a residència permanent de la família Garcia Faria. El Col·legi es traslladaria fins a 1918 al carrer Marquès de Santa Anna, 4, al que avui és l’Institut Serrat i Bonastre.

Col·legi Sant Vicenç de Paul al carrer Marquès de Santa Anna. (7)

Residència de la família Garcia Faria

A principis del segle XX i la casa ja restaurada, la família Garcia Faria s’hi deuria instal·lar permanentment, els trobem ja al cens de Sant Gervasi de l’any 1905 i recurrentment en els següents censos (1910, 1915, 1920, 1924). Hi consten Pere i la seva muller Manuela i els quatre fills: Pere, Marcelina, Pilar i Maria. (8)

En aquest darrer període de la vida de Garcia Faria, per motius laborals no sempre va poder viure a Barcelona: per un breu període de temps hagué de residí a Lugo l’any 1905 i des de 1915 a 1925 (any en què es jubilà) fou inspector d’obres públiques a Madrid. Tot i així, segurament tornava sovint a la seva ciutat natal.

L’any 1924, segons el cens de Barcelona, el fill Pere ja s’havia emancipat i vivia amb la seva dona en una casa del carrer Copèrnic, 43. Les seves dona i filles (Manuela, Marcelina i Maria) hi seguien residint. L’altra filla Pilar també hi vivia amb el seu marit Joan Ibern i dos fills, però la direcció que s’indica és carrer de La Torre, 14 1er, el que em fa pensar que probablement ocupés la primera planta de la torre amb la seva família, mentre pares i germanes ocupaven la planta principal.

Tal com explica Pep Arisa al seu artícle, la família en va mantenir la propietat fins al seu enderroc als anys seixanta del segle XX.


Pere Garcia Faria i (segurament) Manuela de Monteys l'any 1927 a la Vil·la Rosita. (9)


La vida d’aquest il·lustre personatge va acabar l’any 1927, quan ja jubilat residia en aquesta finca. Precisament, la pàgina de Facebook d’on va sortir la primera foto, Barcelona ze starego albumu de Dariusz Osiak, també va proporcionar-nos una instantània molt preuada del nostre protagonista al jardí de la casa junt a la seva dona. El retrat és d’uns mesos abans de la defunció de Pere.


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes



Plano detallado de la urbanización de Barcelona y de su alcantarillado. ICGC, Per una amplia informacio sobre la figura de Gàrcia Faria consulteu Miranda Gonzalez, M.A., 2006, Pedro Gàrcia Faria, ingeniero de caminos (y arquitecto), Scripta Nova, vol X, n 221, 15 setembre.

3 Arisa, Pep. (2020) “La Torre dels Capellans” de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri. 















22.5.23

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada 3: Carrer Putxet nº 1-3




Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa


Anteriorment en aquesta serie: 


Per arribar fins aquí des de la parada anterior:
  1. Pugeu fins a la plaça Figuerola i allà veureu les restes del pas del torrent Castanyer que després de baixar per la fondalada del Tenis Barcino seguia pels darreres de les cases que ara hi ha al carrer Balmes fins arribar a aquest punt on s’ajuntava a la riera de Sant Gervasi.
  2. Seguiu carrer Bertran avall i travesseu Mitre. Teniu el torrent a la vostra dreta, a mitja mançana. A aquesta alçada, on abans de la construcció de la ronda hi hagué el carrer Wagner, la vall s’obria i d’aquí al carrer Pàdua perdia una mica de pendent.
  3. Arribeu fins a la cantonada de Ríos Rosas amb el carrer Putxet. Durant molts anys aquí començava el carrer Putxet i d’aquí fins a Balmes hi passava la riera.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000


El pas de la riera pels darreres de la casa Nebot

Ens situem al carrer del Putxet n º 1-3. Estem al davant de la façana lateral del gran edifici que fa cantonada amb el carrer Balmes. Per un arc espectacular podem entrar a un petit passatge que porta a uns garatges.


Portalada al carrer Putxet 1 i 3, casa Nebot

Al davant de les portes de les cotxeres hi ha un antic mur de formigó, coronat per unes peces de ceràmica, que correspon al marge esquerre d’un solc de riera, ja canalitzada en temps antics. Es uns dels vestigis més evidents del pas de la riera.


Mur de canalització de la riera de Sant Gervasi al carrer Putxet 1-3


El projecte de Fernando Rojo: un document extraordinari

El pas de la riera per aquest indret el temin documentat al detall pel projecte que va fer l’enginyer Fernando Rojo per l’obertura del carrer Balmes, que va ser aprovat l’any 1920.

Fragment del plànol del projecte d’obertura del carrer Balmes realitzat el 1920 per l’enginyier Fernando Rojo[1]

En el plànol d’aquest tram que dibuixa Rojo, es pot veure el pas de la riera que travessa el carrer Putxet, just en el punt on ara hi ha la portalada en arc, i segueix avall, sempre a l’esquerra de Balmes, fins una mica abans del carrer Pàdua on dibuixa un meandre a la dreta i reprèn el curs cap al mar passant, ara si, pel mateix lloc per on passarà Balmes.

El plànol ens mostra unes cases que tenien la seva façana a Ríos Rosas, la tàpia lateral al carrer Putxet i el jardí del darrera abocat al pas de la riera. Més enllà, el carrer Putxet no estava obert i és en aquest plànol on es proposa la seva continuïtat fins al futur carrer Balmes. 

L’aquitecte Nebot escriu a l’ajuntament

A l’Arxiu Contemporani de Barcelona hem pogut consultar un substanciós expedient relatiu al projecte de rasants per aquest lloc[2] que comença amb una instancia datada de novembre del 1930 en la que l’arquitecte Francisco de Paula Nebot insta a l'Ajuntament a fer el projecte de rasants per poder començar a construir a la parcel·la Balmes/Putxet.

En aquesta època Nebot era un arquitecte molt respectat. Tenia 47 anys, era director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i ja havia projectat obres tan importants com la plaça Catalunya (1924-1926), el Palau Reial de Pedralbes (1919-1924) o el Teatre Coliseu (1922-1923). Les males llengües diuen que era el prototip “d’arquitecte d’èxit”, superficial i cregut“[3]. Malgrat que en la seva joventut havia estat adscrit al noucentisme aviat va començar a produir uns edificis eclèctics, escenogràfics i efectistes, més recarregats d’ornamentació del que el classicisme del moviment promulgava.

Així que ens el podem imaginar molt indignat, amb el cap ple de torres, teuladetes, columnetes i fornícules, i sense saber a quina alçada les havia de posar.

Finalment, el 1931 l’ajuntament emet el corresponent pla de rasants on podem veure una altimetria molt precisa en la que s’estableixen les alçades de la línia de façanes del carrer Balmes i del carrer Ríos Rosas una mica diferents de les que havia previst l’enginyer Fernando Rojo.



Les obres de l’espectacular edifici que ocupa el carrer Balmes del número 360 fins al 366, no es van començar a fins al 1934 i va ser un dels únics de la zona que es va acabar abans de la guerra, el 1936. 

Les cases Nebot a la cantonada del carrer Balmes amb el carrer Putxet


El passatge sense nom

Al davant de l’arc de Putxet 3, anant cap a mar i amb la mateixa alineació, hi ha un passatge sense nom. És un cul-de-sac que s’ acaba en un embornal situat al darrera de les cases del carrer de Pàdua nº 104-106. 


Aquest passatge és el testimoni, estranyament conservat, del curs de la riera entre el carrer Putxet i el carrer Pàdua. Ara és un indret singular, amb racons insòlits que respiren l’aire d’un altre temps.

Per acabar, i abans de continuar cap a la propera parada, us proposem fer un cop d'ull al mapa del 1933 on podeu veure perfectament senyalitzada la riera en aquesta part del seu curs, fins a la nostra propera parada, al carrer Balmes cantonada Pàdua.

Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000



Continua  a


Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  


Notes

[1] Fernando Rojo, 15 de septiembre, 1920, Proyecto de obertura y urbanizacion de la calle Balmes y de construcción para ferrocarril subterráneo en dicha calle, desde su cruce con la línia de Sarria a Barcelona hasta su terminacion. Q101 urbanitzacio y reforma 59831, AMCBCN

[2] 1931. Expediente relativo al proyecto de rasantes para la calle del Putxet desde la de Balmes a la de Ríos Rosas. nº 1.101, AMCBCN

[3] Així el recorda Albert Illescas al seu llibre Illescas, A., 2008, Sixte Illescas, arquitecte (1903-1986): de l'avantguarda a l'oblit, Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, pàg. 82




9.5.23

Per Sant Jordi va sortir el nou número de Coses del Farró

La podeu trobar a les institucions i comerços del barri, però ens diuen que els exemplars volen i per aixó la deixo aquí penjada i us la podeu descarregar sempre que volgeu.

                  
                                           CONSULTA I DESCARREGA AQUI


L'editorial d'aquest número parla de nosaltres. Estem a punt de complir deu anys i aixó ens emociona molt. Porser sóm poc autocrítics, però ja ens ho perdonareu.

Pel demès el sumari recull un conjunt d'articles sobre el passat i el present del barri que segur que no us deixaran indiferents.

                                             

Recordem una vegada més que és una revista amb vocació de ser feta pel veinat i per al veinat. El nostre major orgull és anar sumant persones al projecte; com a autors, com a editors o simplement fent-nos arribar temes d'interès i comentaris sobre els continguts. Hi sou totes convidades.

I el nostre agraïment als comerciants que la fan possible.






20.4.23

La colla dels «Rens». L’escoltisme català reneix al carrer Septimània

Pep Arisa

Tot sembla indicar, mentre no es trobin d’altres documents que ho desmenteixin, que va ser a Barcelona el primer lloc de l’estat espanyol on s’implantà l’escoltisme. I el que us agradarà saber als lectors d'aquest blog és que, desprès de la guerra, l’indret on va renéixer l’escoltisme va ser una petita casa del carrer Septimània.




Un moviment d’abast mundial

Hom defineix l’escoltisme, com un moviment juvenil d’abast mundial que pretén la formació integral de l'individu mitjançant les activitats de grup i la vida en contacte amb la natura.

L'acció educativa de l'escoltisme cap als nois i noies es basa en un sistema de valors que metodològicament s'expressa a través d'un codi de comportament (la Llei escolta) i de l'adhesió explícita i voluntària assumint-lo com a model de conducta (la Promesa escolta).

Fundat l'any 1907, a Anglaterra, per Robert Baden-Powell -general de l’exercit britànic- posteriorment es va estendre a un gran nombre de llocs. Actualment, l'escoltisme és present a 216 països, amb més de 38 milions d'escoltes d'ambdós sexes.

"Exploradores Barceloneses"

L’any 1911 Ramon Soler i Lluch, un obrer de la fàbrica tèxtil "La Seda" aficionat a l’excursionisme, crea els “Exploradores Barceloneses” sense arribar a registrar-ne ni el nom, ni l’associació. Aquest grup funcionava a partir de l’’informació que els facilitava el pare d’un noi anglès que sortia amb la colla i que per raons laborals residia a Barcelona.

En una de les seves excursions per on ara hi ha la plaça de les Glòries, aleshores un descampat, aquest grup d’”Exploradores” coincidí amb un esquadró de cavalleria del Regiment de Numància, comandat pel capità Pere Rosselló i Aixet que feia maniobres. El capità Rosselló, un militar preocupat per l’educació del jovent, coneixia ja l’existència dels Boy Scouts anglesos i quedà sorprès davant la presencia d’aquells "Exploradores"dels quals desconeixia la seva existència.

A partir d’aquell moment, en col·laboració amb en Ramon Soler, començaren a organitzar, d’una manera -diguem-ne- més formal, l’associació dels “Exploradores Barceloneses”.

L’escoltisme, des d’aquells primers anys, arrelà amb una certa força a Catalunya i s’estengué per gairebé tot el territori gràcies als grups de jovent dels centres excursionistes i -en l’escoltisme confessional- d’entitats religioses. Durant els anys de la Monarquia, inclosa la Dictadura d’en Primo de Rivera i la II República el moviment continuà en auge, fins que el cop d’estat de juliol de 1936 i la guerra que el seguí, en dificultà el funcionament.

Declarats Il·legals

L’abril de 1940, una ordre-circular del Ministerio de la Gobernación suspenia i per tant declarava il·legals les activitats escoltistes, els boy scouts, a tot l’Estat. Pocs mesos després, el desembre de 1940, una nova llei instituïa el Frente de Juventudes una secció de la Falange, el Partit Únic, concedint-li l’exclusiva de la formació política i física dels joves, entre els onze i els divuit anys.

Mossèn Antoni Batlle, havia estat membre i un actiu col·laborador de la Germanor de Minyons de Muntanya, considerada la primera associació escolta, genuïnament catalana, fundada el 1927.

Mossén Batlle, impulsor de l'escoltisme català

Durant la guerra, mossèn Batlle va viure a Suïssa retornant, a finals de 1938, a Euskadi llavors ocupada per l’exercit de Franco. Després d’una primera etapa de depressió i desolació moral davant la situació del país, es va anar refent establint contactes amb l’escoltisme forà, especialment els Scouts de France. 

Retornat el 1939 a Catalunya, malalt i sense poder comptar amb cap suport de la jerarquia eclesiàstica -rendida completament al nacionalcatolicisme-, decidí, tot i que la policia el vigilava per catalanista, reprendre el camí interromput en l’escoltisme; a partir d’una acció aparentment tant senzilla com “portar els nois al camp” i fent-los partícips de les seves pròpies activitats. 

Neix la Colla dels Rens

Paral·lelament, l’any 1940 -el mateix de la prohibició governamental de l’escoltisme-, els germans Josep Mª i Xavier Cirera havien refet, amb antics companys, la colla Rens amb el “cau” o lloc de trobada a casa seva, situada en un pis del carrer de Septimània nº 29. 

Els germans Cirera, durant la guerra, s’havien instal·lat a Suïssa i França i havien continuat les seves activitats dins els Scouts de France.

Mossèn Batlle els demanà que l’ajudessin a organitzar, tot ampliant la colla, un grup escolta on aplicarien les pautes apreses en l’escoltisme europeu. 

Donaren “cobertura” a les reunions, al freqüent moviment de joves en la casa del carrer de Septimània i a les periòdiques sortides d’excursió, amb una anomenada Scola Cantorum -un grup de catequesi i una escolania que sovint anava a cantar misses a comarques, combinant les cantades amb activitats excursionistes-, tutelada per mossèn Batlle. 

Acabaven de posar en marxa, en els anys més blaus i rabiosos del franquisme, el primer escoltisme de la postguerra a l’estat. 

El cau assaltat pels falangistes

L’experiència, però, durà poc ja que, el 27 d’abril de 1941, un escamot de falangistes assaltaren i saquejaren el pis, prenent-los bona part del material de muntanya i d’acampada que hi trobaren.

Mossèn Batlle no defallí. Trobà un lloc al Col·legi de Santa Florentina del proper barri de Galvany, a l’antiga torre dels Muntada del carrer de Calaf cantonada amb el de Muntaner. Els cediren com a «cau» l’antiga casa dels porters, un edifici de dues plantes amb una escala de cargol on s’hi reunien, setmanalment, uns 30 o 40 nois. Donaren a l’agrupament escolta, seguint l’experiència del carrer de Septimània, la forma d’una coral i el paper d’una catequesi, el Catecisme de Sant Magí, depenent formalment de la parròquia de la Bonanova.

Els germans Cirera, desprès de la irrupció dels falangistes a casa seva, traslladaren i mantingueren, durant un curt temps, un grup d’escoltes al convent de les Mínimes d’Horta on s’hi van a fer les primeres «promeses escoltes» de la postguerra.

Actualment la casa, del carrer de Septimània, on això va passar ja no existeix. Al seu lloc, al número 29, hi ha un edifici destinat a habitatges de lloguer, construït l’any 1945 per encàrrec de Manuel Casabò.

Edifici actual al carrer Septimania 29


Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.