Sant Eusebi, 2

Guiu Asbert Rubio

L’indret on la riera de Cassoles es troba amb el carrer de Sant Eusebi visqué una transformació total a partir de la urbanització de la riera que es dugué a terme durant els anys quaranta, tot i que les cases ja es trobaven afectades des dels anys vint i no s’hi permetia fer-hi reformes de cap mena. 

La urbanització de la riera de Cassoles comportà un seguit d’expropiacions als carrers dels voltants, principalment Sant Eusebi, Madrazo i Mare de Déu de Gràcia. 

Una de les edificacions que van anar a terra pel procés urbanitzador fou la casa de Sant Eusebi, 2, propietat aleshores de Venanci Asbert Buxens, comerciant de Barcelona.

1930s. Vista de la casa de Sant Eusebi, 2 a peu de carrer. 

Font: Fotografia d’Abelard Asbert de Herrera. Arxiu personal.

 

Records de vida al carrer

No era la primera vegada que el pobre carrer de Sant Eusebi patia expropiacions: ja a finals dels anys vint el soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià i posterior urbanització de la Via Augusta van generar una primera onada d’expropiacions. 

Abans del soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià el carrer de Sant Eusebi es trobava partit en dues mitats: la primera anava de la riera de Cassoles fins a les vies del ferrocarril, acabant en cul-de-sac. Un lloc que segons Moisès Broggi, per raó de la seva poca afluència, era molt apropiat perquè els nens del barri hi juguessin¹. La segona meitat començava a la desapareguda plaça de Lincoln, a sobre del carrer homònim, i arribava fins al carrer Lanuza (avui Aribau), on topava amb la finca de Can Lledó, de la família Moragas.

En aquest record d’infància dels anys deu del segle passat hi podem veure un grup de nens del barri amb el nom de Companía del ? Policíaco. Entre aquests hi ha els germans Santiago i Moisès Broggi, els germans Teodor i Rafael Wirth, Ramon Costa, Manuel Sans, Florenci Puigvert i Abelard Asbert, la foto del qual va ser retallada i de qui s’indica que és suplent (S.) per no ser resident del barri.

                                                              Font: Arxiu personal

La referida plaça de Lincoln o el pont del carrer Madrazo eren elements urbans que donaven al barri una personalitat i uns aires molt característics, el que generava molta relació entre els habitants de banda i banda del ferrocarril. En aquesta imatge de principis dels anys vint s’hi pot veure l’extrem de la plaça Lincoln que donava a les vies del ferrocarril. Les edificacions del darrere corresponen al carrer Sant Eusebi i els joves que hi veiem son part d’una colla d’amics del barri, entre els quals hi ha Abelard Asbert, Ramón Costa i els germans Teodor i Rafael Wirth.

Font: Arxiu personal

Residencia de l'escriptor Joan Babtista Perales

No tinc coneixement de l’any exacte de construcció de la casa, però l’any 1876 ja hi vivia i n’era propietària Teresa Salgueda Solà, vídua olotina. Teresa havia nascut el 28 de febrer de 1827 a Olot, filla de Joan Salgueda i Antònia Solà.

A finals dels 1880s sembla que Teresa Salgueda passà a viure al carrer Saragossa, 55 (on morí el 26 d’octubre de 1891) i posà la torre de Sant Eusebi en lloguer. Fou llogada des d’aleshores i fins a principis del segle XX per la família Perales-Magistris.

Joan Baptista Perales Boluda fou un escriptor, historiador i periodista. Nascut a Moixent el 4 d’agost de 1837, va formar part de la redacció de El Noticiero Universal, diari barceloní fundat l’any 1888 per Peris Mencheta. Estava casat amb Júlia Magistris Galiani, gironina i filla d’un fondista piemontès. Júlia tingué diversos germans: Alexandrina, Joan (fotògraf) i Joaquim (dibuixant i litògraf), encara que aquests dos últims mai van residir-hi. Joan Baptista i Júlia tingueren un fill Rafael Perales Magistris, nascut a València. Durant els anys que habitaren la casa van tenir diverses serventes, per exemple l’any 1892 hi havia Maria Obiols de la Seu d’Urgell, i l’any 1895 hi havia Gregoria Faci de La Codonyera (2).

Font: Arxiu personal. Desconec els noms dels representats.

A principis de segle aquest sector del Farró tenia un caire més benestant que la resta del barri, tant per la tipologia dels habitatges com pels oficis dels residents, entre els quals hi havia escriptors, militars, comerciants, propietaris i pensionistes, encara que també hi havia jornalers, teixidors i carboners. Aquestes dues imatges dels habitants del carrer a principis del segle XX il·lustren millor que res l’ambient que s’hi respirava. És interessat l’existència d’una porta d’entrada al carrer, potser com a protecció de la riera.

Joan Baptista Perales va morir a la casa de Sant Gervasi el setembre de 1904, i el 24 de novembre de 1914 morí amb prop de trenta anys el fill Rafael, fet que segurament propicià el trasllat de mare i tieta, que l’any 1915 residien als baixos del carrer Madrazo, 2.

Casa d'estiueig de la família Asbert

No sabem en quin moment la propietat passà de Josep Salgueda i germans (hereus de Teresa Salgueda), propietaris l’any 1901, a Venanci Asbert, però a partir de què la família Perales-Magistris en va marxar, la família Asbert la utilitzà com a casa d’estiueig i segona residència, doncs l’habitatge principal el tenien a la Gran Via de les Corts Catalanes 504, cantonada amb Comte Borrell. 

La casa consistia en una planta baixa amb el jardí principal al davant, i un pati al darrere, encara que per anar d’un a l’altre s’havia de travessar la casa. Des del darrere s’accedia mitjançant unes escales al terrat.

Font: Arxiu personal. 

Aquesta foto és presa al terrat de la torre, i hi podem apreciar els detalls de les baranes de pedra artificial i la decoració com el test que conté una aloe vera. Hi veiem la botiga Casa Roig de brodats i calçats en un dels blocs aixecats a finals dels anys vint. La data ha de ser gener de 1933 o 1934. 

La següent sèrie d’imatges mostra la distribució del pati principal, que tenia una font amb sortidor, testos de rajoles de ceràmica, un banc i varies cadires i abundants arbres fruiters. El terra era recobert de grava.

Font: Arxiu personal.

En la primera foto hi ha Venanci Asbert Buxens, dret i asseguts d’esquerra a dreta: Abelard Asbert de Herrera, Encarnació de Herrera Guarás de Villaba (dona d’en Venanci), María Luisa Lon Laviós (promesa d’en Abelard) i Lluïsa de Herrera Guarás de Villaba. En la tercera, Abelard fumant i llegint una revista.

De casa d'estiueig a habitatge principal

Cap l’any 1935 el matrimoni Asbert-Lon i els seus dos fills s’hi van traslladar definitivament i en començar la guerra també hi vingueren els avis, ja que el centre de la ciutat era més perillós. Els avis hi van morir durant la guerra, i un cop acabada la família es va traslladar a una casa propera, en espera de l’inevitable expropiació i enderroc.

L’Abelard Asbert, fill d’en Venanci, fou un gran apassionat de la fotografia i gràcies a aquest fet hem conservat records gràfics de la casa, i jo tinc el plaer de compartir amb vosaltres fragments d’un vídeo dels anys trenta on hi apareix la casa.

Al vídeo s’hi poden veure: el carrer de Sant Eusebi, el jardí de la casa amb el petit Abelardito trastejant entre testos i plantes, el carrer de Carolines i la tanca d’Antoni Gaudí, una visita del metge a l’avi Venanci (acompanyada de la curiositat dels infants pel cotxe del metge), els nens jugant amb les joguines de reis, i finalment un fragment on podem veure com era l’escala que accedia al terrat.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

¹ Broggi, Moisès. (2010). Memòries d'un cirurgià: (1908-1945). Edicions 62. 

2 Les fons utilitzades en aquesta recerca són Padró 1877, Padró de 1895 , Padró de 1901 , Padró 1905 Sant Gervasi, Padró 1910 Sant Gervasi, Padró 1915 Sant Gervasi 

Els dos possibles Guillems del carrer Guillem Tell

Eladi Crehuet 

No és un carrer gaire llarg el de Guillem Tell, però sí molt comercial i força animat de vianants, de vehicles i de botigues: al llarg del carrer hem comptat, incloent-hi algun local tancat, gairebé quaranta establiments comercials. L’origen del nom d’aquest carrer té dues interpretacions controvertides.

L'heroi suís

Segons la teoria majoritària, aquest carrer es diu Guillem Tell com homenatge a l’heroi de la revolució suïssa, un personatge llegendari de la independència suïssa, extraordinàriament hàbil amb l’arc i les fletxes, el qual, segons podem llegir en el peça teatral del mateix nom del dramaturg J.F. Schiller, escrita l’any 1804 i representada amb força èxit en una Europa desencaixada i plena de pàtries emergents (“mai no abandonis la santa causa de la teva pàtria”, diu un dels personatges de l’obra). Com és sabut, aquest Tell va desafiar l’autoritat de l’emperador i va ser compel·lit a travessar amb una fletxa una poma col·locada sobre el cap del seu fill Walter. 

Aquesta teoria és la que defensa Jesús Portavella[1]. Per a ell no hi ha cap dubte que el nom de Guillem Tell que identifica el carrer és el de l’heroi llegendari suís. L’any 1907, per tal d’evitar repeticions, es van canviar els noms d’alguns carrers de Sant Gervasi, municipi que havia estat agregat a Barcelona deu anys abans, -sobre aquests canvis veieu també el post Pàdua o Burriana i altres delícies del nomenclator del 1907-. L'actual carrer Guillem Tell portava antigament el nom de carrer Sant Josep i aquest va ser el nom que va haver de substituir-se més ja que cada antic municipi en tenia un. En aquell moment es van triar, entre d’altres, noms de personalitats del món cultural o amb regust republicà o liberal, com ara Jules Verne o també Guillem Tell, i sempre de persones ja traspassades, no de persones vives. Com ara veurem, l’altre Guillem Tell encara vivia en el moment que es va canviar el nom del carrer.

A la Barcelona de finals del XIX, el nom de Guillem Tell anava unit al record de l’esclat de la bomba del Liceu durant l’estrena de l’opera de Rossini. Il.lustració apareguda a Le Petit Journal. Novembre 1893.

L'altre Guillem Tell

Existeix, però, una altra teoria –per ara minoritària- que considera que el nom d’aquest carrer del Farró prové del d’un notari i poeta nascut al segle XIX i traspassat al segle XX, Guillem August Tell Lafont, un personatge avui oblidat, però que va incidir de manera notable en els àmbits de la poesia i del Dret en la Catalunya de l’època[2]. 

En efecte, aquest “altre” Guillem, després de cursar estudis a l’INEM i l’UB i d’exercir com advocat i secretari de la Diputació, va aprovar les oposicions a notaries l’any 1889 amb nota de “Sobresaliente” (el títol corresponent li va ser expedit per Don Alfonso XIII). Durant cinc anys, entre 1890 i 1895, va exercir com a notari del poble de Gràcia i aquest darrer any va ser nomenat notari de Barcelona, on va morir trenta-quatre anys després, el dia 6 d’agost de 1929.

La família de Guillem A. Tell reunida a Olot, on sojornava

El notari Guillem A. Tell de petit

En haver estat premiat en tres Jocs Florals, va ser investit com a Mestre en Gai Saber l’any 1900. Obtingué la viola l’any 1895 pel poema “La Salve a Montserrat”, l’englantina el 1899 per “L’Hivern a Núria” i la Flor Natural el 1900 per un recull de sonets que titulà “Enfilal”.

L'englantina d'or aconseguida en uns Jocs Florals de finals del XIX per notari Guillem A. Tell

Títol de mestre de Gai Saber concedit a Guillem A. Tell

La seva vinculació al barri del Farró

Durant la seva estada com a notari a Gràcia va establir el seu despatx (i possiblement també el seu domicili; llavors era el més habitual viure i tenir l’oficina al mateix lloc que l’habitatge), successivament, al carrer Major de Gràcia, número 35, 1er dreta, al mateix carrer Major número 54, dreta, i al carrer Còrsega números 165-167, entresòl. Ja notari de Barcelona va tenir el despatx al carrer del Carme, 14 principal i posteriorment al carrer Bilbao 206, a la ronda de Sant Pere 7 i finalment al carrer Canuda 26.[3] 

És possible que durant un temps visqués al Farró, però no ho hem pogut confirmar. El que si sabem és que al Farró hi tenia clients. L'amic Pep Arisa ens ha fet arribar una copia del testament de la seva besavia, la Maria Closa i Codina, autoritzada per el nostre notari-poeta l'any 1892.

Ciutadà digne i conseller amable

Igualment a l’expedient del notari Guillem A. Tell es conserva una còpia d’un article que li dedicà, amb motiu del seu traspàs, el diari “El Matí” del dia 7 d’agost de 1929, article que glossava la seva vessant poètica: 

El senyor Guillem A. Tell i Lafont ha mort a Barcelona, on tenia moltes simpaties. Feia temps que no se’n sentia parlar com a poeta; vivia en el seu despatx i semblava que havia negligit la Literatura enterament (...) Als seus poemes hi havia Corines i Marqueses que eren evocacions convencionalment històriques, sense vida present. En aquesta composició, per exemple, que titulà Clàssic: “De tanta rosa que en ton front s’inclina/cauen lliscant les fulles per la cara/ i neden mortes en la copa clara/ on riu del vi la flama purpurina/. Un altre bes, un altre bes, Corina/ que el temps d’amar-nos no ha finat encara/oblidem, doncs, que fins l’arca avara/la nostra vida com un riu camina (...).

Molts recordaran del senyor Guillem Tell el ciutadà digne, el conseller amable, l’home de carrera. Però en el moment de saber la seva mort, alguns recordaran també el Mestre de Gai Saber que influí un moment sobre la joventut literària, un moment decisiu en què aquesta abandonava el romanticisme maragal.lià i preferia la tendència parnassiana.

Tanmateix no solament de versos viuen els poetes com el nostre Guillem A. Tell. Mentre escrivia versos parnassians, havia obtingut una plaça de notari, primer a Gràcia i al cap de poc a la ciutat de Barcelona, on va poder dedicar-se a l’estudi i posterior publicació de determinats treballs jurídics. Com a jurista va tenir una activitat destacada i segurament més continuada que com a poeta parnassià: entre altres càrrecs i honors, va ocupar la presidència de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. 

També va ser degà, durant tres anys (1917-1919), del Col·legi Notarial de Barcelona, càrrec al qual va renunciar, per motius personals al desembre de 1919. Essent degà del Col·legi Notarial, l’any 1918 el senyor Tell va ser objecte d’una doble distinció: d’una banda, fou designat vocal de la Comissió encarregada de codificar el Dret Català, en substitució del difunt Ricard Permanyer i, d’altra banda, fou nomenat acadèmic de número de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, en substitució de l’Exm. Sr. Manuel Duran i Bas .

Pintura del notari Guillem A. Tell, com a degà del Col·legi de Notaris de Barcelona

En la seva signatura notarial mai no oblidava posar una A majúscula seguida d’un punt, entre el nom de Guillem i el primer cognom, segurament per fugir de l’ombra del Tell suís devia perseguir-lo tota la vida. 

La signatura i signe notarial de Guillem A. Tell

En la seva vida es poden distingir clarament dues etapes: la primera com a poeta parnassià, honorat l’any 1900 com a mestre del Gai Saber, màxima distinció que podia tenir un poeta llavors a Catalunya , i una segona etapa, més llarga, com a prosista i home públic, en el transcurs de la qual va ser honorat amb diferents càrrecs (a alguns dels quals va renunciar) i va poder publicar diverses obres de contingut jurídic. 

Tanmateix tenim la impressió que cap d’aquestes dues dedicacions literàries va satisfer-lo plenament; de sobte va abandonar la composició poètica, potser perquè els vents bufaven en una altra direcció, o tal vegada perquè no va poder dedicar gaire temps a versificar. D’altra banda, les seves publicacions jurídiques no tingueren el ressò que segurament ell hagués volgut que tinguessin. Tampoc sembla que, al final de la seva vida, tingués gaire èxit en les seves relacions amb la burgesia més culte del moment.

Un carrer que ens pot recordar dos personatges

En conclusió, ens agradaria poder afirmar amb rotunditat quin personatge es va tenir en compte en el moment de donar nom al carrer que porta el nom de Guillem Tell: o a l’heroi de la llegenda suïssa , o al poeta publicista català. Una solució possible fora la d’afirmar que es van tenir en compte tots dos –o almenys que els podem tenir en compte a partir d’ara- i que, per tant, el carrer Guillem Tell del Farró inclou –perquè no?- tots dos personatges.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] PORTAVELLA i ISIDORO, Jesús. Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, 2010, pag. CONSULTAR

[2] FABRE, J. i HUERTAS, JMª, 1982, Carrers de Barcelona. Com han evolucionat els seus noms, Eshasa, Barcelona, pàg. 58

[3] Informacions que resulten del seu expedient personal, de les guies de notaries conservades a l’arxiu del Col·legi Notarial de Catalunya i al llibre sobre els darrers Degans editat pel mateix Col·legi.

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada nº 2: Confluència del carrer Balmes amb el carrer Pintor Gimeno.

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

                                                                                                                        Anteriorment en aquesta serie:

                                                                                 

                                                                                                        Abans de sortir de casa 

                                                                            Primera Parada. Plaça Joaquím Folguera

Us heu fixa’t mai en aquestes escales? Per anar del carrer Balmes al Carrer Pintor Gimeno ens cal baixar unes escales que salven un desnivell de 6,5 m. 

Escales per accedir a Balmes des del carrer Pintor Gimeno

Aquest nyap urbanístic només s’explica per la modificació de les rasants corresponents a l’obertura de Balmes i la construcció del ferrocarril. 

El carrer Pintor Gimeno, que anteriorment rebia el nom de carrer de la Noguera, correspon molt probablement a un antic torrent que, procedent del carrer Sant Marius, es dirigia cap a la llera de la riera de Sant Gervasi.

Torrents de la capçalera de la riera de Sant Gervasi. De llevant cap a ponent, la riera Castanyer (1); el torrent del Pla del Maduixer (2); el torrent del Frare Blanc (3); el torrent de Can Castanyer (4); i el torrent de la Noguera (5) 

El desnivell actual es va produir com a conseqüència de les noves rasants imposades per la construcció dels túnels de l’actual Línia 7 i la urbanització del carrer Balmes.

La lenta obertura del carrer Balmes i de la línia de tren al Tibidabo

L’obertura de la part del carrer Balmes que havia d’unir l’Eixample amb l’Avinguda Tibidabo, tant urbanitzada i plena de vida des dels primers anys del S. XX, ja havia estat prevista en el projecte d’Ildefons Cerdà, però no es va començar a construir fins a principis dels anys vint.

El projecte del carrer Balmes era complex per diferents motius: la dificultat geogràfica del traçat, que coincidia en part amb la Riera de Sant Gervasi; la necessitat de posar d’acord als propietaris de las grans finques que quedaven afectades; la coincidència amb el projecte de construcció d’una nova línia soterrada de ferrocarril que unís l’estació de Sant Gervasi amb el tramvia Blau; i finalment les dificultats de finançament i de cooperació entre les empreses privades i les institucions públiques que comportava. 

Tanmateix, a principis dels anys 20, un cop s'aprova el projecte definitiu, s’inicien les canalitzacions dels torrents i es construeixen noves clavegueres; obres que avançaran molt lentament i s’aniran fent durant tota la dècada.

Obres de canalització de la riera de Sant Gervasi per sota del mercat. 1927. 

Al fons el turó de Monterols[1]

Obres de canalització de la riera de Sant Gervasi per sota del mercat. 1927. Mirant al Tibidabo, a l’alçada de l’actual carrer Pintor Gimeno. Al fons a l’esquerra es pot veure el terrat del mercat.

L’obertura del carrer Balmes i la construcció del túnel queden enllestits a principis dels anys trenta.

Mapa del Pla d’enllaços ferroviaris de Barcelona del 1933. 

Elaboració de Alcaide Gonzalez, R.

En els objectius del Pla d’Enllaços Ferroviaris de Barcelona de l’any 1933 la línia a l'avinguda del Tibidabo es considera de nova creació ja que els túnels estaven oberts però la línea encara s’havia de posar en servei. [2]

Aquest ambiciós, projecte realitzat a l’època de la República, va quedar paralitzat per la guerra civil que va transformar el que havia de ser un modern ferrocarril en uns terrorífics refugis antiaeris. La guerra deixà molts edificis de Balmes a mig construir. Moltes de les obres, a mig fer, van ser ocupades per refugiats i van quedar malmeses. No s’acabaran fins a finals dels anys quaranta.

A la postguerra es reprèn el projecte de ferrocarril tan lentament que la línia no s’inaugurarà fins al 1953.

La sobreelevació de les rasants

Per salvar el desnivell topogràfic que hi ha entre la plaça Molina i la plaça Kennedy el carrer Balmes fa un pendent considerable. El túnel del ferrocarril no podia fer el mateix pendent ja que el màxim de les vies del tren és de l’ordre de 2,4 metres per 1.000. Per això els túnels van anar a una fondària respectable i es van apujar les rasants del carrer. D’aquesta manera el pendent de les vies és molt menor que el pendent del carrer, cosa que es pot comprovar si considerem la gran fondària de l’estació de Avinguda del Tibidabo, molt més fonda que la de Pàdua o la del Putxet.

El carrer Balmes es va construir sobreelevat i per això apareixen, com a contrapendents, unes baixades laterals, més o menys importants segons l’indret. Ja les hem vist a la parada anterior i hem comprovar que van ser aprofitades per construir garatges. 

Obres del túnel del carrer de Balmes cruïlla Wagner, a l’alçada de l’actual Ronda del Mig. 1929[3].

Les anirem trobant a diferents carrers del recorregut, però aquesta és la més espectacular. El carrer Pintor Gimeno té actualment un pendent de l’ordre del 8 al 8,3 %. Per explicar-ho només podem pensar que es correspon a la llera d’un antic torrent, el torrent de la Noguera, que devia baixar des de l’actual carrer Sant Marius fins a la llera de la riera de Sant Gervasi i que afegeix fondaria al desnivell provocat per la sobreelevació del carrer.

El torrent de l’Infern

Mirant la documentació no ens fem una idea clara del tram de la riera que correspon a aquest nom. Un autor tan important com Carreras Candi (1909-1918) el sitúa al mal pas que hi havia entre el Frare Negre i la torre de’n Sivilla o del Bisbe, on ara hi ha a Biblioteca Joan Maragall, que correspondria a una part del torrent de Can Castanyer. En canvi al mapa de Jaume Almera (1892) apareix el torrent de l'Infern com la part més alta del torrent del Maduixer. Tanmateix, tenint en compte la geomorfologia i altres referències documentals, podem pensar que el torrent de l’IInfern és el nom popular que reb la riera de Sant Gervasi quan s'encaixa entre el turó del Putxet i el turó de Monterons, es a dir, des d’aquí fins que la vall torna a obrir-se a l’alçada del carrer Pàdua[4].

El torrent de l’Infern vist des de les escales del carrer Pare Fidel Fita. Anys 20 del S XX. HI podem veure un paisatge hivernal i la baixada que va de les escales, al carrer Castanyer, fins a la riera de Sant Gervasi. A l’extrem superior esquerre hi ha la parròquia de la Bonanova[5].

Aquest nom ens suggereix un congost, estret, sinuós i costerut on, quan baixava la riera, les aigües agafaven més velocitat

Recordem una vegada més com ho descriu Mercè Rodoreda a Jardí vora el mar:

"Havia d'haver vingut quan no hi havia el carrer Balmes. La Riera de Sant Gervasi… el camí estret….Quan plovia fort la riera baixava plena i amb l'Eugeni ens l'anàvem a mirar. I de vegades amb la Rosamaria. En duia un a cada banda, agafats de la mà, i miràvem l'aigua que baixava desesperada."[6]

Francesc Gimeno, un pintor per descobrir

Abans de marxar dediquem un record al pintor Francesc Gimeno que va viure a les darreries del S. XIX i inicis del XX, en una petita caseta d’aquest carrer. Aquest paisatgista, apreciat només després de la seva mort, ens ha deixat nombroses pintures on podem veure els horts i els jardins que contemplava des de casa seva, abans de l’existència del carrer Balmes. 

Al 1927, any de la seva mort, va dedicar la seva darrera obra a pintar les escales del carrer que avui du el seu nom, qui sap si com a testimoni, al final de la seva vida, d’una transformació radical del paisatge en el que havia viscut[7].

Francesc Guimeno, 1927, El carrer de la Noguera des del carrer Balmes. 

Fotografia Fundación Banco de Santander 

Continua a: 

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada nº 3: Carrer Putxet nº 1-3

Notes

[1] Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Fons Família Cuyàs 

[2] Alcaide Gonzalez, R., (2006), El Plan de Enlaces Ferroviarios de Barcelona de 1933: una hito en la construcción de la Ciudad Contemporànea, IV Congreso de Història Ferroviaria, Màlaga

[3] Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Fons Família Cuyàs

[4] De fet hi ha un ús molt poc normalitzat dels noms dels torrents en tota la documentació consultada, tan a la cartografia com a la documentació administrativa. Hem trobar expedients on s’utilitza el nom de riera del Frare Blanc a l’alçada del carrer del Camp -actual carrer Francolí- (1891_Exp.0440) o a l’alçada del carrer Progrés – actual carrer dels Madrazo- (1877_Exp.0133). També s’utilitza el nom de riera del Frare Negre, o torrent de la Tamarita (1861, Exp 79) per referis-se al torrent de Can Castanyer.

[5] Fotografia d’Emili Godes, cedida per la seva filla Maria Rosa Godes i conservada a l’IEFC. Va ser publicada per Mestres, J., (2018), El carrer Castanyer, El Jardí de Sant Gervasi

[6] RODOREDA, M., 2007, Jardí vora el mar. Club Editor Jove, Barcelona

[7] Trobem referencies a aquest pintor a FARRERES, E., 1982, Adéu Putxet, réquiem per un barri, Editorial 7 i ½, Barcelona, pag. 52 i a la seva biografia a la Real Academia de la Història ; així mateix Gimeno és un dels homenots de Josep Pla : PLA, J., 1981, Francesc Gimeno. Homenots, tercera sèrie, Barcelona, Destino

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Parada . 1Plaça Joaquím Folguera

                                                                                                                                                              ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

                                                                                                                                        Anteriorment en aquesta serie

                                                                                   Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Abans de sortir de casa

                                                                      

Ens situem al carrer Balmes, davant del números 402-404, i mirant a la plaça Joaquim Folguera

Abans de l’existència del carrer Balmes aquest indret era un areny on confluïen les aigües dels diferents torrents que formen la conca de recepció de la riera de Sant Gervasi. 

Una capçalera complexa i poc jerarquitzada

En aquest areny s’ajuntaven les aigües de quatre torrents que formaven la riera. De llevant cap a ponent, la riera Castanyer (1), que baixava per on ara hi ha la fondalada del Tennis Barcino; el torrent del Frare Blanc (3) que creuava els Jardins de la Tamarita, una mica més avall del Frare Negre recollia les aigües del torrent del Pla del Maduixer (2) i seguia avall entre el que ara és Balmes i el Passatge Maluquer; finalment, més cap a ponent, l’anomenat torrent de Can Castanyer (4) que travessava la propietat de la Torre Castanyer i salvant el Passeig de la Bonanova amb un magnífic pont, seguia avall fins arribar a Teodora Lamadrid, per confluir amb la llera principal de la riera a la mateixa plaça Joaquim Folguera.

Capçalera de la Riera de Sant Gervasi per sota de les Rondes

La riera Castanyer és clarament detectable a nivel topogràfic però no apareix en cap dels mapes consultats. Només n’hem trobat una referència documental, que li dona el nom de riera Castanyer, potser per diferenciar-la del torrent de can Castanyer que era el que travessava la finca a prop de la casa d’aquest nom. Aquesta referencia està al llibre que recull la història del Club de Tennis Barcino, antic CADCI, on es diu: 

“ Els nous terrenys es van trobar a la part alta del carrer Balmes, situats entre aquest i el carrer Bertran, però era una riera; la riera de Castanyer”.[1] 

1950 Terrenys de la riera de Castanyer abans de la construcció de l’actual seu del Club de Tennis Barcino. Encara es pot veure  el curs de la riera i la sobre elevació del carrer Balmes.

Quin d’aquests torrents mereix ser considerat l’eix principal de la riera de Sant Gervasi es fa difícil de dir des del punt de vista de la morfologia, ja que es tracta d’una xarxa molt poc jerarquitzada. Tradicionalment molts autors citen la Font del Maduixer[2] com a lloc de naixement de la riera de Sant Gervasi, situant així la branca principal del ventall al torrent del Pla del Maduixer[3]. Segurament això és així perquè aquest és el que neix a una cota més alta, una mica més amunt de la carretera de les aigües. 

Però tornem a la plaça Joaquim Folguera. Aquest era un lloc d’aiguabarreix on es formava un areny. A partir d’aquest punt les aigües s’encaixaven per passar entre el turó del Putxet i el turó de Monterols , formant el canal de desguàs de la riera. Aquest tram, segurament més abrupte, estret i pendent, és el que reb el nom de torrent de l’infern. 

D'aquí al que és avui la plaça Kennedy, el carrer Balmes no transcorre per la llera de cap riera. El torrent del Frare Blanc baixava entre el que avui és el carrer Balmes i l’actual passatge Maluquer i seguia cap a la plaça Federic Soler en un recorregut que segurament dibuixa els darreres de les finques construïdes de cara a Balmes.

Desnivell entre el Passatge Maluquer i els darreres dels edificis del carrer Balmes

Centre polític, mercat i escorxador de Sant Gervasi

Com passa sovint amb aquests terrenys poc agraïts des del punt de vista urbanístic la zona va ser ocupada per equipaments públics. Antigament s’hi feia un mercat a l’aire lliure i també es matava i es venia bestiar i aviram, destinat al consum. 

A partir del 1884 hi trobem l’edifici del nou ajuntament de Sant Gervasi, amb la façana principal oberta cap a la plaça de Federic Soler, que dona al carrer de Sant Gervasi. 

Estem doncs en el centre neuràlgic del municipi, però els darreres segueixen sent un areny on s’hi fa el mercat i s’hi mata bestiar. Arribats al S. XX s’hi construeix un mercat cobert. El carrer Balmes a aquesta alçada encara no existeix i la llera del torrent es situa a una cota força més baixa que la del carrer actual.

Mercat cobert que es va construir a inicicis del S XX. HI podem observar l’edifici de l’ajuntament de Sant Gervasi, vist per la part del darrera. 1930[4]

L’aixecament general del paviment del carrer Balmes respecte a les zones laterals va produir un desnivell important. Aquest desnivell va ser aprofitat per la construcció de cotxeres soterrades a les cases

Baixades cap als garatges dels edificis de Balmes 396 - 402

Així mateix, a la cruïlla Balmes-Castanyer hi ha uns cinemes que tenen un aparcament soterrani molt important aprofitant el mateix desnivell, on abans hi havia projectat l’auditori Manén.

Un torrent difícil d’amansir

Aquest desnivell encara el veurem millor a la parada següent. Però no podem abandonar aquest indret sense recordar un greu accident que va tenir lloc aquí molt a prop, la matinada del 9 de març de 1962.

Havia plogut molt i les terres arrossegades per l’aigua de la pluja van produir el trencament d’una mina que passava a gran profunditat, per sota de les clavegueres. Aquesta mina s’havia construït per canalitzar les aigües del torrent de Can Castanyer i que baixava pel carrer Teodora Lamadrid.

El moviment de terres va enfonsar una llargada de 20 metres de la mina i això va produir un esvoranc d’uns 150 m2 a la cantonada entre el carrer Castanyer i el carrer Teodora Lamadrid. Els edificis van resultar afectats, especialment la casa del carrer Castanyer nº 10 que amenaçava amb caure.

La gent va haver de ser evacuada en mig de la nit, però el més greu va ser que mentre la brigada que havia anat a apuntalar les cases estava treballant, es va produir un nou desprendiment i va arrossegar a un dels obrers. Leoncio Aranda Otero, un noi de 25 anys que, com molts altres, havia vingut de Cordoba per treballar a la construcció, va desaparèixer entre el fang sense que els bombers que hi van acudir poguessin trobar el seu cos[5].

L’esboranc produït a la creuïlla Teodora Lamadrid/Castañer. La Vanguardia. 1962

Proposem que una placa el recordi.

            Continua a  

Parada 2: Confluència del carrer Balmes amb el carrer Pintor Gimeno. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Club Tennis Barcino, 2003, Llibre del 75e aniversari, pag.30. Les fotografies son de la pàgina 31 del mateix llibre.

[2] Antigament Font del Pla del Maduixer

[3] Arisa, J. i Mestre J., (2022), Riera de Sant Gervasi, a Mestre, J., (Cord), 101 curiositats sobre Sant Gervasi, Ed Efados, Barcelona

[4] Fotografia d’autor desconegut procedent del fons Restaurant Hidalgo, publicada a Mestre, J., 2020, Sant Gervasi desaparegut, Ed. Efadós, El Papiol

[5]La pista d’aquesta història me la va donar en Lluis Portavella (Portavella, LL.,2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, pag. 243) però s’hi en voleu més informació la trobareu a La Vanguardia del 10 de març , pag 1  i pag. 27 , aixi com al mateix diari del 22 de març.