La plaça de la Torre canvia el seu nom pel de plaça Antoni Tàpies.

Araceli Vilarrasa

L’any 2023 és celebrarà arreu el centenari del naixement de l’Antoni Tàpies (1923-2012), el farronenc més universal, juntament amb Mercè Rodoreda. 

Va ser un dels darrers el dies de desembre del 2022, el dia de la Fira Solidària, que la noticia va saltar de boca en boca: la ponència del Nomenclàtor de Barcelona, s’avançava als actes de celebració d’aquest centenari i acabava d’aprovar canviar el nom de l’actual Plaça de la Torre pel de Plaça Antoni Tàpies.

Amb aquesta decisió s’acompleix la voluntat de dedicar un espai públic a un dels pintors catalans més reconeguts i de fer-ho al Farró, el seu barri. Una decisió que no pot ser més encertada. Jo crec que a ell li agradaria perquè l’antiga Plaça de la Torre és un espai serè, íntim i recollit, com els espais on li agradava habitar.

Antoni Tàpies al seu taller del carrer Saragossa. 2003. Foto La Vanguardia

Una plaça del vell Farró

Tanmateix, donats com som a la nostàlgia i a l’estimació de la història, no deixarem d’enyorar els vincles que la denominació Plaça de la Torre ens donava per entendre la primera urbanització del Farró. 

Com ha explicat molt bé en Pep Arisa, aquest nom feia referència a l’antiga Torre dels Capellans, una torre-masia dels pares felipons, que ells anomenaven Torre de Gràcia i de la que es tenen noticies documentades des del S. XVII.

La torre formava part d’una gran hisenda que limitava amb les terres del convent dels Josepets i que va ser urbanitzada per Joaquim Castanyer i Molet a partir del 1847. Aquesta urbanització i la posterior parcel·lació i construcció de cases, és la que va configurar aquesta àrea del barri, el carrer de la Mare de Deu de Gràcia, el carrer Mossèn Xiró i el carrer anomenat també de la Torre, que uneix Mosén Xiró a la plaça Mañè i Flaquer. 

En aquest mapa  es pot observar com el carrer de la Torre, voreja els jardins i l'edifici de la torre, per la part del darrera, fins al carrer  de la Mare de Déu de Gràcia i s'obre a la plaça de la Torre. 

(Mapa Martorell del 1931, Ajuntament de Barcelona ICGC).

Malgrat els grans canvis que es van produir a la zona, la torre va anar resistint fins que el 1964 va ser enderrocada per construir el bloc d’habitatges que hi ha als números 12, 12 bis i 14 del carrer de la Torre.[1]

Menys mal que encara ens quedarà el carrer de la Torre per recordar-la.

L'actual plaça de la Torre, un racò recòndit i silenciòs, que els nois i noies de 

les Concepcionistes utilitzen com a pati a mig matí

La presència d' Antoni Tàpies al Farró

En Joan Pons i la Tina Coll recordaven no fa gaire al Coses del Farró, com n’era d’emocionant per ells, joves estudiants menorquins de l’Escola Massana que vivien al carrer Santjoanistes, trobar-se creuant el semàfor de Balmes amb la figura inconfusible de l’Antoni Tàpies, carregat amb les seves bosses, que venia de comprar al mateix super on compraven ells[2].

Però la relació del pintor amb el barri havia començat molt abans, a finals dels anys quaranta, quan amb els seus companys Brossa, Cuixart, Tharrats i altres voltaven per la Plaça Molina encaboriats en llargues converses sobre surrealisme, simbolisme i ves a saber quantes coses més[3]. Després va anar a voltar el món, però quan va tornar es va instal·lar allà mateix, al carrer Sant Elies, molt a prop del Cristal-City del que va ser client tota la vida[4].

Uns anys desprès arrelaria definitivament al Farrò gràcies a la deixa d’una petita torre al carrer Saragossa provinent de la família de la seva dona, la Teresa Barba, que ell va convertir gràcies a un encàrrec al aleshores jove arquitecte Juan Antonio Coderch, en una de les mostres més interessants d’arquitectura contemporània que tenim al barri. 

Antoni Tàpies va viure i va treballar en aquesta casa-taller fins a la seva mort, esdevinguda el 6 de febrer del 2012, ara fa 11 anys. (Vegeu en aquest blog La casa Tàpies ).

Façana de la casa-taller d’Antoni Tàpies al Carrer Saragossa 57

(Foto Català i Roca)

2023, any del centenari Tàpies

Com hem pogut llegir als mitjans l’any del centenari de Tàpies es celebrarà a Barcelona, a Madrid, a Brusel·les i També a Nova York[5]. 

Com a plat fort, una exposició ontològica comissariada per Manuel Borja Villel que va ser director de la Fundació Tàpies i que ara és director del Centro de Arte Reina Sofía. Es diu que la mateixa casa de l’artista podria ser espai d’alguns esdeveniments.

Potser al Farró podríem pensar com sumar-nos a nivell popular a aquest homenatge i com fer de la nova plaça Antoni Tàpies un espai de celebració d’aquest veí tan especial. De moment us ofereixo aquest post per si en els comentaris i podeu afegir els vostres records sobre en Tàpies-veí i ens voleu explicar allò que en sabeu.

Antoni Tàpies, 1973, Gran marró sobre fusta foradada. Fundació Tàpies.

Tàpies és un pintor difícil però que ens ha deixat les claus per interpretar el seu pensament. A mi aquesta frase seva m'agrada molt:  "Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida"

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] No deixeu d’ampliar aquesta història a ARISA, P., 2020, El Vell Farró, Coses del Farró, 13, Sant Jordi, pàg. 5

[2] COLL, T. i PONS, J., 2020, Taxi a Sant Gervasi, Coses del Farró, nº 9 Tardor, pàg. 9

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

[4] Per més informació sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

[5] BETEVE, 4, agost, 2022, Preparen una gran retrospectiva sobre Antoni Tàpies en el centenari del seu naixement; vegueu també Fundació Tàpies, Any Tàpies.

Addenda

Afegeixo aqui aquest document que m'ha enviat en Pep Arisa i que Il·lustra el seu comentari. Moltes gràcies Pep!

El 15 de maig, oportunitat per poder visitar la casa Tosquella

El proper diumenge 15 de maig, tenim l’oportunitat de visitar la casa Tosquella. L’ocasió és perfecte per conèixer aquesta magnífica torre modernista que, com recordareu, va ser recentment adquirida per l’ajuntament per fer-ne un equipament pel barri. (Podeu veure el post La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró).

En el marc de les activitats 48h.Open House BCN d’aquest any Espais Ocults ha organitzat tres visites guiades ( a les 11, a les 12 i a les 13 h) als jardins i als interiors de la casa. La visita será guiada per la historiadora Roser Diaz que us podrá donar tots els detalls de la envitricollada historia d’aquesta espendida casa. La visita és gratuita (cal pagar 1 e. per la gestió) i cal inscripció previa que podeu fer aquí a partir del 10 de maig a les 11.

Una casa d’indià

Sembla ser que els seus orígens, a finals del S. XIX, ja van ser complicats. El seu primer propietari havia encarregat la construcció al mestre d’obres Joan Cabané el 1889, però no va poder pagar el deute contret pel seu finançament i la va haver de subhastar. Així va ser com la va adquirir, força be de preu, l’Antoni Tosquella, un comerciant enriquit a les amèriques. 

La casa no reunia les característiques de luxe i modernitat que el nou propietari desitjava, així que li va encarregar una reforma a l’arquitecte Eduard Balcells. Això passava el entre el 1906 i el 1907, en plena febre modernista, i en Balcells era un jove prometedor que acabava de guanyar la plaça d’arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallés. Coneixedor i estudiós de l’obra dels grans arquitectes modernistes de la primera generació, l’obra de Balcells és caracteritza per un excés imaginatiu que el porta a utilitzar una gran riquesa de recursos ornamentals, jugant amb l’historicisme i l’arabisme. Ell mateix s’havia dedicat a la forja i a la vidrieria, que utilitza amb profusió al costat d’altres arts com la pintura, la fusteria, l’estucat, els esgrafiats i els esmalts. 

Tot això és veu clarament a la casa Tosquella on sostres, balcons, portes i reixats semblen sortits del somni d’un faune. Ens podem imaginar com va ser la vida en aquesta casa voltada d’un espaiós jardí. No hi devien faltar festes, saraus, ni històries galanes. Gràcies a l’Elvira Farreras sabem que durant uns anys hi va viure el baríton Marcos Redondo. En aquests temps un grup de paons que es passejaven pel jardí amb la cua estesa i els seus crits no deixaven dormir als veïns.

El contracte de lloguer entre una mare i una filla salva la casa

No sabem exactament a partir de quan hi va començar a viure la Mª Dolors Castells i Tosquella, netà de l’Antoni Tosquella que havia nascut a la casa i hi havia passat la seva infància. La seva mare li va fer un contracte com a llogatera. Com que l’obertura de Mitre ja estava anunciada, es possible que mare i filla sospitessin el que podria passar.

I finalment va passar. La piqueta va respectar la casa però va enderrocar la del costat que compartia la paret mitgera. Això va provocar un seguit de destrosses que van malmetre greument tan l’estructura com els elements ornamentals de la casa. També va obrir la caixa dels trons de l’especulació: una casa de pisos construïda en aquests terreny podria arribar a tenir 12 plantes.

Sembla ser que aquí va començar un enfrontament en el sí de la família dels propietaris entre els partidaris de l’enderrocament de la casa per construir pisos i la Mª Dolors que, emparada en el seu contacte de lloguer, no ho va permetre.

El 1974 diverses entitats es mobilitzen al costat de la Mª Dolors i aconsegueixen que la casa sigui declarada Monument Històric Artístic de caràcter provincial. Els intents d’enderrocament s’aturen però comença un llarguíssim període d’abandonament durant el qual la casa s’ha anat deteriorant inexorablement. La Mª Dolors és desheretada i la casa passa a pertànyer a la seva neboda. Durant la dècada dels vuitanta de tan en tan surt a la premsa la imatge inaudita d’una avia de 80 anys vivint sola en una esplèndida casa mig enrunada, en la que també s’han instal·lat una trepa d’okupes que omplen el jardí de trastos i escombraries. També es publiquen queixes dels veïns perquè tot això arriba a afectar la salubritat i la seguretat del lloc. Sovint han de passar als bombers per evitar la caiguda de runes al carrer. Finalment la casa es declarada “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya, però després d’alguns intents de negociació amb l’administració no s’arriba a concretar res.

Edifici modernista a la venda a Whallapop

I el temps va passant fins que el 2018 mort la Mª Dolors Castells i la propietat la posa la casa en venda. En demanen 1,4 milions d’euros. Una parcel·la de 740 m2, al peu de la Ronda del Mig, amb 650 m2 ocupats per un edifici modernista que no es pot enderrocar, que està en molt mal estat i que és molt costos de restaurar. Els venedors ho intenten per tots els mitjans i la premsa s’omple de titulars com “Edifici modernista a la venda a Whallapop”. Tractar una de les millors obres d’Eduard Balcells com a una andròmina de segona mà no sembla de bon gust.

Malgrat tot a l’estiu del 2021 l’edifici és a punt de ser adquirit per un grup inversor internacional que planeja fer-hi un centre de negocis. Tanmateix els compradors es fan enrere i això dona noves oportunitats a l’administració. La pressió veïnal empeny fort i comença a visualitzar-se, com un somni, la possibilitat d’una casa Tosquella convertida en equipament públic.

Final esperançat

Finalment i una mica per sorpresa, ja que les negociacions finals es duen amb molta discreció, el 18 de novembre del 2021 el districte convoca a les entitats del barri del Putxet i del Farró a la porta de la casa. Els va convida a entrar al jardí i allí el regidor Albert Batlle anuncia l’acord municipal de comprar la casa Tosquella per rehabilitar-la i fer-ne un equipament especialment dedicat a la gent gran del districte.

Ara l’ajuntament afronta un gran repte: rehabilitar la casa i adaptar-la als seus nous usos conservant i restaurant tots els elements estructurats i ornamentals que li donen valor. Això val molts diners. Caldrà molt coneixement, seny i rauxa a mans plenes i grans dosis de pacte i negociació. Com passa sovint, és probable que els interessos locals i referits a l’ús inmediat estiguin en contradicció amb els interessos més generals de conservació del patrimoni. Esperem que el districte organitzi un procés participatiu per poder-ne parlar tots plegats.

Mentrestant visitar la casa, conèixer millor la seva història, enamorar-nos de cadascun dels seus detalls, és una bona manera de començar a participar. I tot això ho podem fer el dia 15 de maig.

Bona festa de l’arquitectura!

Descoberta la imatge dels busts de Matilde Diaz i Julián Romea

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Com sabeu els lectors d'aquest blog, la meva recerca sobre la relació entre Matilde Díaz, "la perla del teatro español", i el nostre barri es va iniciar en text de l'Elvira Farreras que, com tantes vegades, va esperonar la meva imaginació.

Parlant de la casa que Matilde Diaz tenia al Putxet, l'Elvia diu:

"L'entrada principal tenia un portal amb una reixa modernista molt bonica. Per un costat i l'altre estava emmarcada per dos pilars que tenien al cim i com a coronament els busts de l'actriu i del seu marit, que crec que era també l'actor Julian Romea i que es miraven l'un a l'altre”(1).

Les pistes que em van donar en Jaume Fabre i diversos documents que vaig trobar a l'arxiu de Sant Gervasi em van permetre identificar la casa, que és la que avui té la seva entrada pel carrer Cadis 17-21 (A la recerca d'una casa a Sant Gervasi). La porta i el jardi completament desapareguts.

La potent imatge del carrer Saragossa encapçalat per aquesta magnífica portalada amb els busts dels dos grans actors quedava sospesa en la boira de la imaginació. 

Doncs aqui la teneiu: aquesta és la imatge de la porta en dues fotografies descobertes per en Guiu Asbert, lector d'aquest blog, que ha tingut l'amabilitat de fer-me-les arribar.

La primera és una fotografia feta l'any 1920 per Josep Salvany i Blanch (1866-1929) i pertany al fons fotografic Salvany de la Biblioteca de Catalunya (3). Segons ens informa la fitxa del document correspon a l'entrada "d'una finca del barri del Putxet de Barcelona", va ser feta amb una càmera Hasselblad i es conserva en una placa de vidre estereoscòpica de 6 x 13 cm.

La segona va ser feta per Joaquim Gomis Serdañons el 14 de novembre del 1946. Té per títol: Porta d'entrada a una finca del carrer Putxet de Barcelona  i es troba a l'Arxiu Nacional de Catalunya (4).

La descripció coincideix exactament, a excepció de la qualificació de "modernista" que, com ja sospitavem, resulta erronia. Matilde Díez i Julian Romea es va casar el 1836 i ella va ser propietaria de la casa fins a la seva mort el 1883, així que l'estil hauria de ser d'abans del modernisme. 

I així és. A les fotografies podem veure que es tracta d'una reixa amb una profusa ornamentació, molt típica del romanticisme en periode isabel·li, franquejada per dos pilars rematats amb unes fornícules que contenen els busts dels dos actors. Més amunt encara, s'aixequen dos pinacles helicoidals coronats amb dues esferes florides.

Dos elements invariables al llarg dels temps ens acaban de confirmar que la imatge correspon a la casa de Matilde Díaz: la font a l'esquerra de la porta i, a la dreta, el rètol del carrer, que no és pot llegir, però que deu dir Carrer Putxet o Calle Puchet.

Aspecte actual de la porta del carrer Putxet 29

No sabem qui habitava la casa el 1920, quan va ser feta la primera fotografia. Xavier Tort i Martorell, que l'havia reformat, havia mort el 1912.

A la segona fotografia, feta 26 anys després, la vegetació que amaga el cim del pilar de la dreta, fent quasi desapareixer el bust de Julian Romea, ens fa sospitar una época d'abandonament de la casa en época de postguerra.

Un altre fet a remarcar és que la posició de la porta no correspon a la parcel·la que actualment arribaria a la casa del carrer Cadis 17-21, que és l'entrada al jardi de la finca del carrer Putxet 29.

També aixó té la seva explicació. Efectivament, a l'Arxiu Contemporani hem pogut trobar un document que constata que al 1960 es van replantejar les alineacions de la finca del carrer Putxet 27 (4). En aquest moment és va integrar l'entrada i part del jardi de la casa de Matilde Díaz a la parcel·la del carrer Putxet 27 i  29, que formen part del parc de Can Bertran.

Segurament va ser en aquest moment quan es va modificar la tanca i es va fer desapareixer la porta reixada. L'Elvira ho explica així: 

"Anys més tard es va vendre el jardí i al cap de poc temps la reixa i els busts que ornaven la mateixa varen desaparèixer...... Busts i reixa qui sap on hauran anat a parar, la reixa segurament fosa i els busts trinxats als derribos tal i qual"(2).

Segurament va ser així, pero ara, gràcies a la feina i a l'interès de'n Guiu Asbert, ja sabem com eren. Escriurem als arxius que guarden aquestes fotografies perque el peu de la foto passi de fer referencia a  una anònima torre del Putxet, a dir que era la porta de la casa que l'actriu Matilde Diez va tenir al barri del Putxet i que els busts representen a la mateixa actriu i al seu marit, Julian Romea. 

Així haurem contribuit a fer un petit forat a aquesta boira d'oblit que envolcalla el passat (6). Moltes gràcies Guiu.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) FARRERAS, E. 1982, Adeu Putxet, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pg. 24 i 25

(2) Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya,

(3) Fons Joaquím Gomis, Arxiu Nacional de Catalunya

(4) AMCBCN, 1960, Planol de replenteig d'alineacions que afecten la finca de Nuria, Marta Perez Berned, situat al c. de Putxet, 27. Expedient 19887

(5) FARRERAS E., ob. cit.

(6) Possats en contacte amb les institucions que custodien les fotografies hem rebut resposta inmediata (31/1/22) de la Biblioteca de Catalunya que ja ha inclòs la nostra informació a la fitxa del document.

ENDERROC DE LA TORRE D’EN JERONI GRANELL AL CARRER DE PUIG-REIG (Febrer de 1978)

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 

Inici de l’enderroc de la casa dels Granell al carrer de Puig-reig nº 7. 

Febrer 1978. (Arxiu Pep Arisa)

La fotografia que us mostrem avui, potser tècnicament no és gaire bona però té, pensem, un interessant valor documental. És el testimoni gràfic de l’inici de l’enderroc de la casa familiar que en Jeroni Granell i Barrera va fer construir al nostre barri, concretament al carrer de Puig-reig número 7.

L'inici d'una saga d'arquitectes

Jeroni Granell i Barrera (Barcelona 1803 - 1877). Va ser un mestre d’obres -titulat l’any 1835- i agrimensor -amb títol del 1836- de la Real Academia de San Fernando. 

Titulacions d’en Jeroni Granell al Llibre de Registres de la Real Academia de San Fernando. (Biblioteca virtual Miguel de Cervantes)

Fou, així mateix, el primer d’una llarga nissaga de reconeguts mestres d’obres i arquitectes dels segles XIX i XX (1).

A Barcelona tenim una singular obra d’en Jeroni Granell i Barrera, projectada l’any 1864: el Passatge Permanyer, entre els carrers de Llúria i Pau Claris. Un conjunt de cases de tipus anglès alineades a banda i banda, amb un petit jardí al davant, que son tota una relíquia d’aquella època. Obra seva, de l’any 1869, és també l’edifici de les Germanetes del Pobres de la plaça de Tetuan de Barcelona. Granell i Barrera va ser, així mateix, professor de l’Escola de Mestres d’Obres que funcionà, a la Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, del 1850 al 1871. 

La vinculació d’en Jeroni Granell i Barrera amb el nostre barri -per la documentació que hem trobat- venia ja de lluny, doncs el gener de 1850 projectà i dirigí la reedificació de diverses cases, possiblement les primitives cases d’en Silvestre Farró (2) per a en Antoni Mª Volart al carrer Farró. 

Projecte, signat per en Jeroni Granell, per a reedificar les “cases d’en Farró”.

Exp. nº 1850/0003, gener de 1850. Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG)

Tres cases desaparegudes al carrer Puig-reig

Però tornem a la fotografia. El carrer de Puig-reig, rebé inicialment el nom de Santa Teresa quan en Joaquim Ferret i Mandri l’urbanitzà, juntament amb d’altres zones del barri, els anys 1849 i 1850. El nom de Santa Teresa es va canviar, l’any 1907, pel de Puig-reig per tal d’evitar la duplicitat de noms entre els carrers dels pobles del Pla de Barcelona, agregats a partir del 1897 i els de la pròpia ciutat comtal.

En aquest carrer, en Jeroni Granell i Barrera hi projectà i construí tres cases:

La primera es va començar a edificar, el maig de 1851, en una parcel·la de l’anomenat “Camp d’en Usich”, limítrofe al carrer acabat d’obrir (en la documentació als arxius municipals, els pocs edificis construïts encara no estaven numerats). L’obra era un encàrrec del propietari del terreny, en Joan Domènech. 

Detall del projecte de la casa d’en J. Domènech al carrer Puig-reig. Maig de 1851. (AMDSG)

La segona, aquesta per a ell i la seva família i la protagonista de la nostra fotografia, també ocupava una parcel·la del mateix “Camp d’en Usich” (segurament una gran extensió de terreny que es degué anar venent en fraccions més petites). En Jeroni Granell i Barrera hi projectà i començà a construir, el juliol de 1851, una bonica casa amb un petit pati davant i un gran jardí al darrera. 

Detall del projecte de la casa d’en Jeroni Granell al carrer Puig-reig. Juliol 1851. (AMDSG)

L’edifici, d’estil eclèctic, incorporava detalls i elements d’estil clàssic i altres de caire arabitzant, com una gran cúpula semiesfèrica. L’escriptor i crític d’art Alexandre Cirici en el seu llibre Barcelona pam a pam (3), l’any 1971, ens descriu aquesta casa com un exemplar intacte de neoclassicisme romàntic del 1851. Aquesta vil·la està decorada amb relleus de terra cuita. Al jardí del darrera hi ha un brollador al mig, encerclat per una baraneta de ferro i uns bancs al voltant on ja, el 1971, no es distingeixen les pintures d’evolució medievalesca que hi havia, amb paisatges vistos a través de calats gòtics. 

Si comparem els detalls del projecte del 1851 (arcs i decoracions de les finestres i porta, les 4 “columnes” d’un i altre costat de l’entrada, els pilars de la tanca d’accés,...) amb els que encara es poden veure a la fotografia, es pot apreciar que la casa d’en Granell s’ajustava força al dibuix del projecte.

Desgraciadament d’aquesta original torre ja no en queda res. El febrer de 1978 s’enderrocà –amb tots els permisos en regla- per a construir-hi, al seu lloc, el bloc de pisos que avui hi podem veure.

Encara, al carrer de Puig-reig, en Jeroni Granell i Barrera hi va construir el maig de 1852 una tercera casa. Va ser un encàrrec d’en Ignasi Coll un altre propietari d’una parcel·la, també, al “Camp d’en Usich”.

    Detall del projecte de la casa d’en I. Coll al carrer Puig-reig. Maig 1852. (AMCB)

La casa de Jeroni Ganell a les pintures de Josep Amat

Sobre la casa d’en Jeroni Granell encara hi podem afegir alguna imatge més. Abans d'anar a viure al Putxet, on ara hi ha la fundació que porta el seu nom (4), el pintor Josep Amat tenia tres cases llogades a la cantonada entre Puig-reig i Jules Verne. Aquets carrers i alguns dels seus detalls, que es veien des del seu estudi, eren els que sovint pintava i la casa d’en Granell, que tenia al davant -a l’altre costat del jardí-,, és objecte de molts dels seus quadres.

Al quadre Jardí nevat de Juli Verne pintat, l’hivern del 1937, el jardí de la casa dels Amat esta vist des de l’escala que unia el jardí amb el taller. Hi podem veure, a l’altre costat del carrer, la balustrada i la cúpula que coronaven la casa d’en Jeroni Granell.

                       

                Josep Amat 1937. Jardí nevat de Juli Verne (Col·lecció Família Amat) 

La mateixa composició que el quadre anterior però pintat a la tardor amb els verds i grocs de les fulles tardorenques la trobem a l'obra Jardí de Juli Verne, del 1938. Hi reconeixem la casa d’en Granell amb la cúpula i la balustrada.

Josep Amat 1938. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A la dreta de l'obra Des del meu taller, pintada el 1944, es veu la casa d’en Jeroni Granell amb la seva característica cúpula semiesfèrica.

Josep Amat 1941. Des del meu taller (Col·lecció particular)

Una nova vista dels jardins de Juli Verne i de la casa d’en Granell des de l’escala que comunicava el jardí amb l’estudi del pintor la veiem a Jardí de Juli Verne, de l’any 1944.

                             Josep Amat 1944. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A Carrer Puig-reig, del 1946, a la dreta del quadre, també s’hi endevina un tros de la balustrada del terrat i la cúpula de la casa Granell.

Josep Amat 1946. Carrer Puig-reig. (Col·lecció particular)

A L’escala del taller, pintat l’any 1951, Amat ens presenta un tema i visió recurrent amb una orientació i composició completament diferent de les anteriors. La barana, l’arbre, un tros de jardí i les cases de davant, entre elles la d’en Jeroni Granell.

Josep Amat 1951. L’escala del taller. (Col·lecció Família Amat)

Sobre la vinculació d’en Josep Amat amb el nostre barri us convidem a visitar el post Josep Amat Testimoni d'un paissatge fugisser. Un emotiu i ampli testimoni, des de la seva perspectiva artística, d’uns indrets, racons i paisatges que -com la torre d’en Jeroni Granell-, malauradament, només perviuen en les seves obres i en el nostres records.

Això si que no ens ho podran “enderrocar” mai...!!!

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Us en fem un petit resum:

- Jeroni Granell i Mundet (Barcelona 1834-1889). Mestre d’obres -titulat el 1854-, fill del nostre protagonista. Autor de nombrosos edificis com la Biblioteca-Museu Victor Balaguer i Col·legi Samà dels escolapis a Vilanova i la Geltrú, església parroquial de Moja al Penedès, Hospital d’Oliver d’Alcoi, el desaparegut Palau d’Exposicions de Belles Arts a la Gran Via de Barcelona, l’Asil de les Germanetes dels pobres del carrer de Casp de Barcelona, la casa Manuela Gandia a Rambla de Catalunya 18, xamfrà amb Gran Via, la parròquia de Sant Eugeni al carrer del Comte Borrell, participà en el trasllat del monestir de Santa Mª de Jonqueres a l’actual església de la Concepció, l’edifici de l’actual Direcció General de la Policia de la Via Laietana (tot i que alguns atribueix aquesta obra al seu pare), la casa d’Emili Vidal a la Gran Via, entre d’altres.

-Jeroni Ferran Granell i Manresa (Barcelona 1867- 1931). Fill d’en Jeroni Granell i Mundet. Arquitecte -titulat el 1891-, les nombroses obres del qual s’han ja de situar clarament dins del corrent modernista com la casa Santaló al c/ gran de Gracia 35 (1895); casa Jaume Forn c/ Roger de Llúria, 82 i 84 (1900); c/ Girona, 122 (1900); c/ Mallorca, 184-188 (1901-1903); casa Garrut Planas, c/ Gran de Gracia 61 (1903); Gran Via de les Corts Catalanes, 582 (1903) que va patir una transformació als anys 50 i que han estat recuperades magistralment; casa Rossend Capellades al c/ Bailèn, 127 (1904); casa Joan Palmerola, c/ Casp 45 (1904-1905); c/ Gran de Gracia núm. 262 i 264. A més d’aquestes, al nostre barri, hi tenim la casa del carrer de Pàdua 75, una de les finestres de la qual ha inspirat i és l’emblema del nostre blog (Vegeu Una joia modernista: Pàdua 75). Va regir, també, una important empresa de vitralls coneguda com Rigalt i Granell.

-Jeroni Granell Bartomeu (Barcelona 1892-1973), també arquitecte i constructor de vidrieres, continuador del taller de vitralls esmentat i fill de l’arquitecte Jeroni F. Granell Manresa.

La presència de tants Granell dedicats a l’arquitectura, al disseny i a la construcció, comporta una dificultat a l’hora d’establir l’autoria de molts projectes realitzats atès que la major part d’ells estan signats únicament amb el nom i cognom de Jeroni Granell (no és el cas dels del carrer Puig-reig on, clarament, hi consta a la signatura: “Geroni Granell Barrera”).

(2) Vegeu l'analisi de la fotografia La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

(3) Alexandre Cirici. Barcelona pam a pam. Editorial Teide. Barcelona 1971. Pàg.143.

[4] Fundació Amat: carrer Manacor 10, 

Les cases Ramos. Un pis senyorial amb jardí

Pep Arisa

Si ens situem al costat farronenc de la plaça de Lesseps, al xamfrà amb la Ronda, on abans començava el carrer de Septimània, hi veurem un gran edifici d’habitatges de cinc plantes: les Cases Ramos. 

Tot i ser tres finques diferents (els números 30, 31 i 32 de la plaça), constitueixen un sol cos unificat per la composició de les façanes. 

En l’època en que aquesta casa es va construir, aquest espai limítrof entre Sant Gervasi i Gràcia i proper als Josepets, estava molt poc edificat i encara amb molts horts i camps de conreu. Per això les Cases Ramos que van ser la primera gran edificació burgesa amb nombrosos pisos de lloguer de la zona, destacaven en mig d’un medi i barris força rurals. Cal tenir en compte també que la majoria de les edificacions dels seus voltants eren, llavors, construccions de dues o tres plantes sense cap mena d'ornamentació.

Ricardo Ramos, navilier i polític

El projecte i la construcció d’aquestes cases (1) va ser obra de l'arquitecte Jaume Torres i Grau (1879-1945) que, el 1906, va rebre l'encàrrec de l'empresari navilier Ricardo Ramos i Cordero (1859-1938), fill del també navilier Ramon Alonso Ramos Charcos, armador madrileny, d’origen gallec, establert a Ribadeo. En Ricardo Ramos, a més d’empresari, era un polític -diputat i senador- del Partit Conservador i conseller-fundador del Foment d’Obres i Construccions.

Joaquím Mombrú. Retrat de Ricardo Ramos Cordero. Museu Marítim de Barcelona

Torres i Grau efectuà el projecte, molt influenciat pel modernisme d’en Lluís Domènech i Muntaner tot i que, en aquells moment, el noucentisme s’anava ja imposant.

Ricardo Ramos ocupà, amb la seva família, el pis principal del número 31. És un pis amb accés directe a l’exclusiu i romàntic jardí que hi ha a la part posterior de la casa. Era doncs, a la practica, una barreja de pis i senyorial torre, com algunes de les que ja hi havia aleshores pel barri. Tot un luxe. Hi estigueren fins que la passada Guerra Civil i la reacció revolucionaria va provocar la seva marxa cap a Mallorca. El pis llavors, va ser ocupat per la CNT i el 1939, per la Falange, fins que va ser retornat als seus propietaris. Ricardo Ramos va morir als 78 anys, el 22 d’abril de 1938 a Palma de Mallorca. Està enterrat al singular panteó familiar, construït en un dels angles perimetrals del Cementiri de Sant Gervasi (2).

La casa de les abelles

Les Cases Ramos, com tota edificació modernista, compta amb innombrables detalls d'ornamentació inspirats en la natura. Un dels més preeminents és la presència d'abelles a la façana principal, motiu pel qual la residència també es coneix com la casa de les abelles.

La façana principal, que dona a la plaça, és la més ornamentada amb una única tribuna a la planta noble i un coronament esglaonat de regust medievalista. Està realitzada amb fons d'esgrafiats grocs i vermells d’ornaments aplacats; la tribuna està feta, tota ella, amb pedra sorrenca de Montjuïc i els balcons amb treballades baranes de forja. 

A dalt de tot de la façana principal, com a símbol d’una de les activitats del propietari hi ha un escut amb un vaixell.

A la façana lateral -que dona a l’antic carrer de Septimània- s’hi repeteix l’esgrafiat però els elements decoratius son menors, més escassos i simples, amb predomini de finestres.

L'essència modernista de l'edifici encara es conserva en el seu interior, on nombrosos detalls com els esgrafiats i sostres de guix, les escales i els arrambadors de marbre, les portes-vidrieres, els llums o les plaques de llautó dels timbres, detalls i reixes de forja, impregnen de personalitat els vestíbuls i els ascensors.

A la tanca de l'antic jardí posterior de l’edifici hi sobresurt, a l'angle amb el carrer Mont-roig, un original templet recobert de ceràmica. Per sobre de la tanca es poden veure, també, les galeries de la façana posterior de les cases.

Una casa de pel·lícula

A primers dels passats anys setanta, l'edifici va entrar en decadència, fins al punt que va haver-hi una proposta d’enderrocament amb motiu de l’obertura de la, també anomenada, Ronda del Mig. Afortunadament, la petició de Monument Nacional formulada per Antoni de Moragas, Degà del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, el va salvar de l’enderroc. Actualment, des del novembre de 2001, té el Nivell de Protecció “A” (Bé Cultural d’Interès Nacional”).

Si passeu sovint per l’acera que dona al templet us l’haureu troba’t alguna vegada ocupada per grans camions que transporten generadors, focus i tot allò necessari per un rodatge. I es que, des que l’any 1999 s’hi van rodar diverses escenes de la pel·lícula de Pedro Almodóvar “Todo sobre mi madre”, el principal i el jardí s’han convertit en escenaris de diverses filmacions (3). Ingressos extres que deuen contribuir al costós manteniment d’aquest magnífic edifici.

 

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Fo-1562/1905. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

(2) Terol Adrià. Historiador dels Cementiris de Barcelona 

(3) Ocasionalment, el pis, es pot visitar o ocupar temporalment contactant amb l’actual propietat. Reportatge AD