La façana de la casa del carrer Saragossa 57, entre Guillem Tell i Matilde Díez, sorprèn als qui hi passen per davant potser sense saber que es tracta de la casa-taller del farronenc més universal, l’Antoni Tàpies.
La façana de la Casa Tàpies poc després de la seva construcció. Foto. Català i Roca
Al 1960 Tàpies començava a ser un pintor reconegut. Uns quants anys abans havia tornat de París, s’havia casat amb Teresa Barba i la parella se’n havia anat a viure al carrer Sant Elies. Feia poc que el pintor havia conegut a la marxant Martha Jackson, que li va organitzar una exposició a Nova York i el va donar a conèixer als Estats Units, i també al crític francès Michel Tapié, gràcies al qual va exposar a la Galeria Stadler de París. El 1955 va ser premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona.
La Teresa Barba havia heretat part d’una torreta d’una sola planta amb un petit jardí, que havia estat dels seus avis. El mateix Tàpies ho explica així a les seves memòries:
“La Teresa tenia de la seva família part d’un petit terreny al carrer de Saragossa i vam pensar que era un barri ideal per a nosaltres.”
Efectivament, Tàpies feia temps que estava vinculat al barri. Des del seu pis del carrer Sant Elies participava en les trobades del grup Dau al Set als voltants de la Plaça Molina i era un client habitual del Cristal-Ciy.. Així que el pintor continua:
“Decidírem encarregar la nova casa a l’arquitecte J. A Coderch, que ens semblà que podria copsar les nostres necessitats, tant les materials com les que exigia el nostre temperament, que s’inclinava per la sobrietat i la calma necessària.”
S’ha especulat molt sobre el perquè Tàpies es decideix per Coderch per encarregar-li la seva casa. El que avui és un reconegudíssim arquitecte es trobava llavors en un moment inicial de la seva carrera i no formava part del entorn cultural de Tàpies.
Fos com fos, Tàpies i Coderch es van entendre de seguida. Un cert gust per l’austeritat, els materials senzills i les formes humils els van posar ràpidament d’acord, de manera que al 1963 la casa ja estava enllestida. En la seva pàgina personal J.A. Coderch en parla així:
“Es una vivienda concentrada en espacios interiores de acuerdo con las necesidades del pintor Antonio Tapies, que con su encargo y su generosa ayuda nos permitió salir de la situación en que estábamos en aquellos momentos. Nos encontrábamos entonces sin trabajo y fue él quien inició nuestra recuperación profesional”[7]
El fet de ser una casa urbana, entre mitgeres, construïda en un solar llarg i estret, li dona un caràcter particular no gaire comú en l’obra de Coderch, un arquitecte paradoxal que partint de la reivindicació de la tradició i de la cultura popular acabà sent dels primers que desprès de la guerra torna a acostar-se a la modernitat i l’abstracció que havien estat representades pel GATPAC.
Un dels primers esbosos de Coderch per la Casa Tàpies. Arxiu Coderch.
Secció longitudinal de la casa segons el projecte signat per J.A. Coderch. Arxiu Coderch.
L’estructura de la Casa Tàpies és metàl·lica i es va deixar vista i pintada de color blanc, Els murs interiors són de maó vist.
A la plata baixa hi ha l’entrada, el garatge, l’habitatge del porter i al fons el taller del pintor que és de doble alçada i reb la llum de dos lucernaris de plàstic, situats al sostre i protegits des de dins per un sostre de lames orientables de fusta blanca.
El taller del pintor i les escales d'accés a l'habitatge
Els dos primers pisos estan destinats a l’habitatge del pintor i de la seva família. Contenen elements i peces emblemàtiques del disseny de l'época que creen un ambient modern, seré i acollidor.
Sala d'estar del segon pis
Un dels aspectes més particulars de la casa és que a la tercera planta hi ha una terrassa coberta, com un hivernacle, que aïlla i crea com un coixí d’aire entre l’habitatge a la biblioteca.
La quarta planta és un cos separat, endarrerit respecte a la alineació del carrer i respecte a la façana posterior, on es troba una amplia biblioteca – despatx centrada per la llar de foc.
La biblioteca - despatx
L’aspecte més polèmic va ser, i potser encara continua sent, la façana: una façana inexpugnable que tanca l’edifici cap al seu interior. Resolta de manera uniforme amb un tancament fix de persianes Llambí de fusta blanca i plaques de fibrociment, acaba amb una gran porta de fusta pintada de color marro fosc, que dona accés al garatge.
La façana posterior de a casa
En aquesta façana, igual que a la posterior i al tancament superior del pati, Coderch aplica la troballa que ja havia utilitzat a la casa de la Barceloneta (1951) i que repetirà sovint: controlar la llum a partir d’un sistema de persianes articulades per crear una atmosfera de llum i ombra. Aquesta solució recull la tradició mediterrània dels umbracles que deixen passar el corrent d’aire, tamisant i controlant la llum.
Tancament del pati de la planta baixa
Perez Mañosas apunta que aquestes persianes poden ser llegides com a gelosies, paraula que en català té dos sentits: l’enreixat de llistons que es posa a una finestra, darrere el qual hom pot veure sense ésser vist i també el sentiment de recel cap als altres per por de no ser preferits. Aquest autor es pregunta fins a quin punt el fet de viure en una casa tancada per gelosies pot influir en l’actitud de les persones que hi viuen.
Sigui com sigui, aquesta casa reclosa respira serenitat, harmonia i un recolliment interior que no és gens estrany al capteniment distanciat i discret amb que l’Antoni Tàpies i la seva família han viscut al barri del Farró.
Antoni Tàpies treballant al taller de casa seva. Font de la foto Hoyesarte
