ENDERROC DE LA TORRE D’EN JERONI GRANELL AL CARRER DE PUIG-REIG (Febrer de 1978)

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 

Inici de l’enderroc de la casa dels Granell al carrer de Puig-reig nº 7. 

Febrer 1978. (Arxiu Pep Arisa)

La fotografia que us mostrem avui, potser tècnicament no és gaire bona però té, pensem, un interessant valor documental. És el testimoni gràfic de l’inici de l’enderroc de la casa familiar que en Jeroni Granell i Barrera va fer construir al nostre barri, concretament al carrer de Puig-reig número 7.

L'inici d'una saga d'arquitectes

Jeroni Granell i Barrera (Barcelona 1803 - 1877). Va ser un mestre d’obres -titulat l’any 1835- i agrimensor -amb títol del 1836- de la Real Academia de San Fernando. 

Titulacions d’en Jeroni Granell al Llibre de Registres de la Real Academia de San Fernando. (Biblioteca virtual Miguel de Cervantes)

Fou, així mateix, el primer d’una llarga nissaga de reconeguts mestres d’obres i arquitectes dels segles XIX i XX (1).

A Barcelona tenim una singular obra d’en Jeroni Granell i Barrera, projectada l’any 1864: el Passatge Permanyer, entre els carrers de Llúria i Pau Claris. Un conjunt de cases de tipus anglès alineades a banda i banda, amb un petit jardí al davant, que son tota una relíquia d’aquella època. Obra seva, de l’any 1869, és també l’edifici de les Germanetes del Pobres de la plaça de Tetuan de Barcelona. Granell i Barrera va ser, així mateix, professor de l’Escola de Mestres d’Obres que funcionà, a la Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, del 1850 al 1871. 

La vinculació d’en Jeroni Granell i Barrera amb el nostre barri -per la documentació que hem trobat- venia ja de lluny, doncs el gener de 1850 projectà i dirigí la reedificació de diverses cases, possiblement les primitives cases d’en Silvestre Farró (2) per a en Antoni Mª Volart al carrer Farró. 

Projecte, signat per en Jeroni Granell, per a reedificar les “cases d’en Farró”.

Exp. nº 1850/0003, gener de 1850. Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG)

Tres cases desaparegudes al carrer Puig-reig

Però tornem a la fotografia. El carrer de Puig-reig, rebé inicialment el nom de Santa Teresa quan en Joaquim Ferret i Mandri l’urbanitzà, juntament amb d’altres zones del barri, els anys 1849 i 1850. El nom de Santa Teresa es va canviar, l’any 1907, pel de Puig-reig per tal d’evitar la duplicitat de noms entre els carrers dels pobles del Pla de Barcelona, agregats a partir del 1897 i els de la pròpia ciutat comtal.

En aquest carrer, en Jeroni Granell i Barrera hi projectà i construí tres cases:

La primera es va començar a edificar, el maig de 1851, en una parcel·la de l’anomenat “Camp d’en Usich”, limítrofe al carrer acabat d’obrir (en la documentació als arxius municipals, els pocs edificis construïts encara no estaven numerats). L’obra era un encàrrec del propietari del terreny, en Joan Domènech. 

Detall del projecte de la casa d’en J. Domènech al carrer Puig-reig. Maig de 1851. (AMDSG)

La segona, aquesta per a ell i la seva família i la protagonista de la nostra fotografia, també ocupava una parcel·la del mateix “Camp d’en Usich” (segurament una gran extensió de terreny que es degué anar venent en fraccions més petites). En Jeroni Granell i Barrera hi projectà i començà a construir, el juliol de 1851, una bonica casa amb un petit pati davant i un gran jardí al darrera. 

Detall del projecte de la casa d’en Jeroni Granell al carrer Puig-reig. Juliol 1851. (AMDSG)

L’edifici, d’estil eclèctic, incorporava detalls i elements d’estil clàssic i altres de caire arabitzant, com una gran cúpula semiesfèrica. L’escriptor i crític d’art Alexandre Cirici en el seu llibre Barcelona pam a pam (3), l’any 1971, ens descriu aquesta casa com un exemplar intacte de neoclassicisme romàntic del 1851. Aquesta vil·la està decorada amb relleus de terra cuita. Al jardí del darrera hi ha un brollador al mig, encerclat per una baraneta de ferro i uns bancs al voltant on ja, el 1971, no es distingeixen les pintures d’evolució medievalesca que hi havia, amb paisatges vistos a través de calats gòtics. 

Si comparem els detalls del projecte del 1851 (arcs i decoracions de les finestres i porta, les 4 “columnes” d’un i altre costat de l’entrada, els pilars de la tanca d’accés,...) amb els que encara es poden veure a la fotografia, es pot apreciar que la casa d’en Granell s’ajustava força al dibuix del projecte.

Desgraciadament d’aquesta original torre ja no en queda res. El febrer de 1978 s’enderrocà –amb tots els permisos en regla- per a construir-hi, al seu lloc, el bloc de pisos que avui hi podem veure.

Encara, al carrer de Puig-reig, en Jeroni Granell i Barrera hi va construir el maig de 1852 una tercera casa. Va ser un encàrrec d’en Ignasi Coll un altre propietari d’una parcel·la, també, al “Camp d’en Usich”.

    Detall del projecte de la casa d’en I. Coll al carrer Puig-reig. Maig 1852. (AMCB)

La casa de Jeroni Ganell a les pintures de Josep Amat

Sobre la casa d’en Jeroni Granell encara hi podem afegir alguna imatge més. Abans d'anar a viure al Putxet, on ara hi ha la fundació que porta el seu nom (4), el pintor Josep Amat tenia tres cases llogades a la cantonada entre Puig-reig i Jules Verne. Aquets carrers i alguns dels seus detalls, que es veien des del seu estudi, eren els que sovint pintava i la casa d’en Granell, que tenia al davant -a l’altre costat del jardí-,, és objecte de molts dels seus quadres.

Al quadre Jardí nevat de Juli Verne pintat, l’hivern del 1937, el jardí de la casa dels Amat esta vist des de l’escala que unia el jardí amb el taller. Hi podem veure, a l’altre costat del carrer, la balustrada i la cúpula que coronaven la casa d’en Jeroni Granell.

                       

                Josep Amat 1937. Jardí nevat de Juli Verne (Col·lecció Família Amat) 

La mateixa composició que el quadre anterior però pintat a la tardor amb els verds i grocs de les fulles tardorenques la trobem a l'obra Jardí de Juli Verne, del 1938. Hi reconeixem la casa d’en Granell amb la cúpula i la balustrada.

Josep Amat 1938. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A la dreta de l'obra Des del meu taller, pintada el 1944, es veu la casa d’en Jeroni Granell amb la seva característica cúpula semiesfèrica.

Josep Amat 1941. Des del meu taller (Col·lecció particular)

Una nova vista dels jardins de Juli Verne i de la casa d’en Granell des de l’escala que comunicava el jardí amb l’estudi del pintor la veiem a Jardí de Juli Verne, de l’any 1944.

                             Josep Amat 1944. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A Carrer Puig-reig, del 1946, a la dreta del quadre, també s’hi endevina un tros de la balustrada del terrat i la cúpula de la casa Granell.

Josep Amat 1946. Carrer Puig-reig. (Col·lecció particular)

A L’escala del taller, pintat l’any 1951, Amat ens presenta un tema i visió recurrent amb una orientació i composició completament diferent de les anteriors. La barana, l’arbre, un tros de jardí i les cases de davant, entre elles la d’en Jeroni Granell.

Josep Amat 1951. L’escala del taller. (Col·lecció Família Amat)

Sobre la vinculació d’en Josep Amat amb el nostre barri us convidem a visitar el post Josep Amat Testimoni d'un paissatge fugisser. Un emotiu i ampli testimoni, des de la seva perspectiva artística, d’uns indrets, racons i paisatges que -com la torre d’en Jeroni Granell-, malauradament, només perviuen en les seves obres i en el nostres records.

Això si que no ens ho podran “enderrocar” mai...!!!

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Us en fem un petit resum:

- Jeroni Granell i Mundet (Barcelona 1834-1889). Mestre d’obres -titulat el 1854-, fill del nostre protagonista. Autor de nombrosos edificis com la Biblioteca-Museu Victor Balaguer i Col·legi Samà dels escolapis a Vilanova i la Geltrú, església parroquial de Moja al Penedès, Hospital d’Oliver d’Alcoi, el desaparegut Palau d’Exposicions de Belles Arts a la Gran Via de Barcelona, l’Asil de les Germanetes dels pobres del carrer de Casp de Barcelona, la casa Manuela Gandia a Rambla de Catalunya 18, xamfrà amb Gran Via, la parròquia de Sant Eugeni al carrer del Comte Borrell, participà en el trasllat del monestir de Santa Mª de Jonqueres a l’actual església de la Concepció, l’edifici de l’actual Direcció General de la Policia de la Via Laietana (tot i que alguns atribueix aquesta obra al seu pare), la casa d’Emili Vidal a la Gran Via, entre d’altres.

-Jeroni Ferran Granell i Manresa (Barcelona 1867- 1931). Fill d’en Jeroni Granell i Mundet. Arquitecte -titulat el 1891-, les nombroses obres del qual s’han ja de situar clarament dins del corrent modernista com la casa Santaló al c/ gran de Gracia 35 (1895); casa Jaume Forn c/ Roger de Llúria, 82 i 84 (1900); c/ Girona, 122 (1900); c/ Mallorca, 184-188 (1901-1903); casa Garrut Planas, c/ Gran de Gracia 61 (1903); Gran Via de les Corts Catalanes, 582 (1903) que va patir una transformació als anys 50 i que han estat recuperades magistralment; casa Rossend Capellades al c/ Bailèn, 127 (1904); casa Joan Palmerola, c/ Casp 45 (1904-1905); c/ Gran de Gracia núm. 262 i 264. A més d’aquestes, al nostre barri, hi tenim la casa del carrer de Pàdua 75, una de les finestres de la qual ha inspirat i és l’emblema del nostre blog (Vegeu Una joia modernista: Pàdua 75). Va regir, també, una important empresa de vitralls coneguda com Rigalt i Granell.

-Jeroni Granell Bartomeu (Barcelona 1892-1973), també arquitecte i constructor de vidrieres, continuador del taller de vitralls esmentat i fill de l’arquitecte Jeroni F. Granell Manresa.

La presència de tants Granell dedicats a l’arquitectura, al disseny i a la construcció, comporta una dificultat a l’hora d’establir l’autoria de molts projectes realitzats atès que la major part d’ells estan signats únicament amb el nom i cognom de Jeroni Granell (no és el cas dels del carrer Puig-reig on, clarament, hi consta a la signatura: “Geroni Granell Barrera”).

(2) Vegeu l'analisi de la fotografia La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

(3) Alexandre Cirici. Barcelona pam a pam. Editorial Teide. Barcelona 1971. Pàg.143.

[4] Fundació Amat: carrer Manacor 10, 

Les cases Ramos. Un pis senyorial amb jardí

Pep Arisa

Si ens situem al costat farronenc de la plaça de Lesseps, al xamfrà amb la Ronda, on abans començava el carrer de Septimània, hi veurem un gran edifici d’habitatges de cinc plantes: les Cases Ramos. 

Tot i ser tres finques diferents (els números 30, 31 i 32 de la plaça), constitueixen un sol cos unificat per la composició de les façanes. 

En l’època en que aquesta casa es va construir, aquest espai limítrof entre Sant Gervasi i Gràcia i proper als Josepets, estava molt poc edificat i encara amb molts horts i camps de conreu. Per això les Cases Ramos que van ser la primera gran edificació burgesa amb nombrosos pisos de lloguer de la zona, destacaven en mig d’un medi i barris força rurals. Cal tenir en compte també que la majoria de les edificacions dels seus voltants eren, llavors, construccions de dues o tres plantes sense cap mena d'ornamentació.

Ricardo Ramos, navilier i polític

El projecte i la construcció d’aquestes cases (1) va ser obra de l'arquitecte Jaume Torres i Grau (1879-1945) que, el 1906, va rebre l'encàrrec de l'empresari navilier Ricardo Ramos i Cordero (1859-1938), fill del també navilier Ramon Alonso Ramos Charcos, armador madrileny, d’origen gallec, establert a Ribadeo. En Ricardo Ramos, a més d’empresari, era un polític -diputat i senador- del Partit Conservador i conseller-fundador del Foment d’Obres i Construccions.

Joaquím Mombrú. Retrat de Ricardo Ramos Cordero. Museu Marítim de Barcelona

Torres i Grau efectuà el projecte, molt influenciat pel modernisme d’en Lluís Domènech i Muntaner tot i que, en aquells moment, el noucentisme s’anava ja imposant.

Ricardo Ramos ocupà, amb la seva família, el pis principal del número 31. És un pis amb accés directe a l’exclusiu i romàntic jardí que hi ha a la part posterior de la casa. Era doncs, a la practica, una barreja de pis i senyorial torre, com algunes de les que ja hi havia aleshores pel barri. Tot un luxe. Hi estigueren fins que la passada Guerra Civil i la reacció revolucionaria va provocar la seva marxa cap a Mallorca. El pis llavors, va ser ocupat per la CNT i el 1939, per la Falange, fins que va ser retornat als seus propietaris. Ricardo Ramos va morir als 78 anys, el 22 d’abril de 1938 a Palma de Mallorca. Està enterrat al singular panteó familiar, construït en un dels angles perimetrals del Cementiri de Sant Gervasi (2).

La casa de les abelles

Les Cases Ramos, com tota edificació modernista, compta amb innombrables detalls d'ornamentació inspirats en la natura. Un dels més preeminents és la presència d'abelles a la façana principal, motiu pel qual la residència també es coneix com la casa de les abelles.

La façana principal, que dona a la plaça, és la més ornamentada amb una única tribuna a la planta noble i un coronament esglaonat de regust medievalista. Està realitzada amb fons d'esgrafiats grocs i vermells d’ornaments aplacats; la tribuna està feta, tota ella, amb pedra sorrenca de Montjuïc i els balcons amb treballades baranes de forja. 

A dalt de tot de la façana principal, com a símbol d’una de les activitats del propietari hi ha un escut amb un vaixell.

A la façana lateral -que dona a l’antic carrer de Septimània- s’hi repeteix l’esgrafiat però els elements decoratius son menors, més escassos i simples, amb predomini de finestres.

L'essència modernista de l'edifici encara es conserva en el seu interior, on nombrosos detalls com els esgrafiats i sostres de guix, les escales i els arrambadors de marbre, les portes-vidrieres, els llums o les plaques de llautó dels timbres, detalls i reixes de forja, impregnen de personalitat els vestíbuls i els ascensors.

A la tanca de l'antic jardí posterior de l’edifici hi sobresurt, a l'angle amb el carrer Mont-roig, un original templet recobert de ceràmica. Per sobre de la tanca es poden veure, també, les galeries de la façana posterior de les cases.

Una casa de pel·lícula

A primers dels passats anys setanta, l'edifici va entrar en decadència, fins al punt que va haver-hi una proposta d’enderrocament amb motiu de l’obertura de la, també anomenada, Ronda del Mig. Afortunadament, la petició de Monument Nacional formulada per Antoni de Moragas, Degà del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, el va salvar de l’enderroc. Actualment, des del novembre de 2001, té el Nivell de Protecció “A” (Bé Cultural d’Interès Nacional”).

Si passeu sovint per l’acera que dona al templet us l’haureu troba’t alguna vegada ocupada per grans camions que transporten generadors, focus i tot allò necessari per un rodatge. I es que, des que l’any 1999 s’hi van rodar diverses escenes de la pel·lícula de Pedro Almodóvar “Todo sobre mi madre”, el principal i el jardí s’han convertit en escenaris de diverses filmacions (3). Ingressos extres que deuen contribuir al costós manteniment d’aquest magnífic edifici.

 

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Fo-1562/1905. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

(2) Terol Adrià. Historiador dels Cementiris de Barcelona 

(3) Ocasionalment, el pis, es pot visitar o ocupar temporalment contactant amb l’actual propietat. Reportatge AD 

 

El Concurs de Fotografia del Farró David Moragas: Conversa amb Xesco Ginjaume

Em trobo amb en Xesco al banc de la placeta Mañé i Flaquer. Just al davant del Centre Mèdic Vallirana que ell va crear i on, durant molts anys, ha exercit sàviament el seu rol de “el practicant de la placeta”. 

Ara, jubilat de nou, m’acompanya en aquest passar els dilluns al sol, en el que jo ja soc experta. En Xesco fa temps que és un membre molt actiu de la Junta de Veïns Farró, un imprescindible en tota mena de mogudes que s’organitzen al barri. Avui ens hem trobat per parlar del Concurs de Fotografia del Farró que aquest any ha celebrat la seva desena edició i ha pres el nom de Concurs de Fotografia del Farró David Moragas. 

L'Elvira Soriano i la fada del Farró

La Casa Saperas és una casa amb bona sort. Des del 1879 presideix, esvelta i harmoniosa, la plaça Sant Joaquim. Si la mireu amb atenció, sobre els llindars de les portes que donen a Septimània hi podreu descobrir les fades del Farró.

 

El taller Soriano Camacho a la Casa Saperas

 

Quan al 2016  l’Elvira Soriano va triar aquest motiu per a la seva obra, encara no sabia que al cap de pocs anys les fades acollirien el seu estudi als baixos de la casa Saperas.

EL PASSATGE DE SANT FELIP

 ITINERARIS

Amb aquest passeig pel passatge Sant Felip estrenem el projecte Itineraris de Finestres del Farró, pel patrimoni arquitectònic, històric i cultural del barri.

Pep Arisa

A la memòria d’en David de Moragas, 

 veí del passatge i autor d’algunes 

de les fotografies d’aquest article.

Distancia  0,1 Km.. Durada: 45 minuts

Us recomano que hi passeu a partir del mes de febrer. Gaudireu d’un veritable espectacle de color i olor. Repartides en varies cases hi ha diverses mimoses florides, de diferents mides i potser classe. No totes floreixen al mateix temps, ni amb la mateixa abundor de flors... potser la seva situació, amb més o menys hores de sol, hi té quelcom a veure. A més del groc intens, que guarneix tot el brancatge, el perfum, una fragància intensa i característica, impregna i omple tot el passatge. Són molts els vianants que s’aturen, ni que només sigui uns instants, per a cercar-ne l’origen... No us ho perdeu.

A més de les primaverals mimoses, si fem una passejada pel passatge de Sant Felip hi podrem descobrir i admirar algunes mostres del singular patrimoni arquitectònic i veïnal del nostre barri. 

Fem-ho ?

La casa Tàpies

La façana de la casa del carrer Saragossa 57, entre Guillem Tell i Matilde Díez, sorprèn als qui hi passen per davant potser sense saber que es tracta de la casa-taller del farronenc més universal, l’Antoni Tàpies.

  

 La façana de la Casa Tàpies poc després de la seva construcció. Foto. Català i Roca[1]

 

Al 1960 Tàpies començava a ser un pintor reconegut. Uns quants anys abans havia tornat de París, s’havia casat amb Teresa Barba i la parella se’n havia anat a viure al carrer Sant Elies. Feia poc que el pintor havia conegut a la marxant Martha Jackson, que li va organitzar una exposició a Nova York i el va donar a conèixer als Estats Units, i també al crític francès Michel Tapié, gràcies al qual va exposar a la Galeria Stadler de París. El 1955 va ser premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona.

 

La Teresa Barba havia heretat part d’una torreta d’una sola planta amb un petit jardí, que havia estat dels seus avis. El mateix Tàpies ho explica així a les seves memòries:

 

“La Teresa tenia de la seva família part d’un petit terreny al carrer de Saragossa i vam pensar que era un barri ideal per a nosaltres. [2]”

 

Efectivament, Tàpies feia temps que estava vinculat al barri. Des del seu pis del carrer Sant Elies participava en les trobades del grup Dau al Set[3] als voltants de la Plaça Molina i era un client habitual del Cristal-Ciy.[4]. Així que el pintor continua: 

 

“Decidírem encarregar la nova casa a l’arquitecte J. A Coderch, que ens semblà que podria copsar les nostres necessitats, tant les materials com les que exigia el nostre temperament, que s’inclinava per la sobrietat i la calma necessària.[5]”

 

S’ha especulat molt sobre el perquè Tàpies es decideix per Coderch per encarregar-li la seva casa. El que avui és un reconegudíssim arquitecte es trobava llavors en un moment inicial de la seva carrera i no formava part del entorn cultural de Tàpies[6]. 

 

Fos com fos, Tàpies i Coderch es van entendre de seguida. Un cert gust per l’austeritat, els materials senzills i les formes humils els van posar ràpidament d’acord, de manera que al 1963 la casa ja estava enllestida.  En la seva pàgina personal J.A. Coderch en parla així:

 

“Es una vivienda concentrada en espacios interiores de acuerdo con las necesidades del pintor Antonio Tapies, que con su encargo y su generosa ayuda nos permitió salir de la situación en que estábamos en aquellos momentos. Nos encontrábamos entonces sin trabajo y fue él quien inició nuestra recuperación profesional”^[7]

 

El fet de ser una casa urbana, entre mitgeres, construïda en un solar llarg i estret, li dona un caràcter particular no gaire comú en l’obra de Coderch, un arquitecte paradoxal que partint de la reivindicació de la tradició i de la cultura popular acabà sent dels primers que desprès de la guerra torna a acostar-se a la modernitat i l’abstracció que havien estat representades pel GATPAC.

 

Un dels primers esbosos de Coderch per la Casa Tàpies. Arxiu Coderch.

 

Secció longitudinal de la casa segons el projecte signat per J.A. Coderch. Arxiu Coderch. 

 

L’estructura de la Casa Tàpies és metàl·lica i es va deixar vista i pintada de color blanc, Els murs interiors són de maó vist.

 

A la plata baixa  hi ha l’entrada, el garatge, l’habitatge del porter i al fons el taller del pintor que és de doble alçada i reb la llum de dos lucernaris de plàstic, situats al sostre i protegits des de dins per un sostre de lames orientables de fusta blanca.

El taller del pintor i les escales d'accés a l'habitatge

 

Els dos primers pisos estan destinats a l’habitatge del pintor i de la seva família. Contenen elements i peces emblemàtiques del disseny de l'época que creen un ambient modern, seré i acollidor. 

Sala d'estar del segon pis

 

Un dels aspectes més particulars de la casa és que a la tercera planta hi ha una terrassa coberta, com un hivernacle, que aïlla i crea com un coixí d’aire entre l’habitatge a la biblioteca.

 

La quarta planta és un cos separat, endarrerit respecte a la alineació del carrer i respecte a la façana posterior, on es troba una amplia biblioteca – despatx centrada per la llar de foc.

 

La biblioteca -  despatx

 

L’aspecte més polèmic va ser, i potser encara continua sent, la façana: una façana inexpugnable que tanca l’edifici cap al seu interior. Resolta de manera uniforme amb un tancament fix de persianes Llambí de fusta blanca i plaques de fibrociment, acaba amb una gran porta de fusta pintada de color marro fosc, que dona accés al garatge.

La façana posterior de a casa

 

En aquesta façana, igual que a la posterior i al tancament superior del pati, Coderch aplica la troballa que ja havia utilitzat a la casa de la Barceloneta (1951) i que repetirà sovint: controlar la llum a partir d’un sistema de persianes articulades per crear una atmosfera de llum i ombra. Aquesta solució recull la tradició mediterrània dels umbracles que deixen passar el corrent d’aire, tamisant i controlant la llum.

Tancament del pati de la planta baixa

Perez Mañosas apunta que aquestes persianes poden ser llegides com a gelosies, paraula que en català té dos sentits: l’enreixat de llistons que es posa a una finestra, darrere el qual hom pot veure sense ésser vist i també el sentiment de recel cap als altres per por de no ser preferits. Aquest autor es pregunta fins a quin punt el fet de viure en una casa tancada per gelosies pot influir en l’actitud de les persones que hi viuen.

Sigui com sigui, aquesta casa reclosa respira serenitat, harmonia i un recolliment interior que no és gens estrany al capteniment distanciat i discret amb que l’Antoni Tàpies i la seva família han viscut al barri del Farró.

Antoni Tàpies treballant al taller de casa seva. Font de la foto Hoyesarte

 

 

 

 

 

 

 

---

[1] Excepte en les que es diu el contrari les fotografies que utilitzo son les del reportatge realitzat pel fotograf F. Català i Roca per encarrec de J.A. Coderch l'any 1962. Fons Fotogràfic F. Català i Roca. Arxiu Històric del COAC

 

[2] TÀPIES, A., 1971, Memoria personal. Fragment per a una autobiorafia, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

 

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

 

[4] Per més información sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

 

[5]  TÀPIES, A. 1971, ob.cit.

 

[6] Sembla ser que Rafael Santos Torroella, crític d’art i impulsor de publiacions culturals, va organitzar un dinar a la seva casa del carrer Muntaner, al davant de la plaça Adriano, per presentar  Coderch a Tàpies. Dec aquesta informació i altres a la tesi de PÉREZ MAÑOSAS, A., 2016, Mitad fábrica mitad convento: la casa Tàpies, Tesi, UPC, Departament de Projectes Arquitectònics (consulta 11-11-2020)

 

[7] CODERCH, J.A. Pagina Personal,  (consulta 20-10-2020) 

 

Testimonis: Jofre Jové, tota una vida al Farró

Vaig conèixer en Jofre Jové fent cua a cal Hernando. Vam encetar cordialment la conversa i al cap de no res ja m'estava explicant que té 89 anys i que ha viscut praticament tota a vida al Farró. 

Fa molt goig sentir-lo parlar de les entremaliadures que feien els nens que jugaven pels carrers, entre les tapies florides de les torres, de la tranquil.litat que es respirava, de les botigues de tota la vida que hi havia. Els ulls se li enriolen al recordar com a la cantonada Guillem Tell amb Saragossa, molt a prop de casa seva, el tranvia havia d'alentir la marxa per agafar el revolt i els vailets aprofitaven per enfilar-se a la plataforma del darrera, amb gran enuig del cobrador.

Ell mateix em va explicar que fa 4 anys els de Barcelona TV el van gravar per un programa i aquí el teniu explicant els seus records. Feu clic aquí per veure el vídeo i no us perdeu com continua aquesta història.

Targes d'escala

Si us passegeu pels carrers del Farró amb els ulls tafaners, podreu descobrir les cases més antigues que es conserven, fixant-vos en un element arquitectònic ben particular: les targes d’escala.

A la segona meitat del segle XIX es solien posar en cases senzilles, no gaire altes, en les que la planta baixa es dedicava a botiga i habitatge i les plantes superiors eren habitatges independents, sovint ocupats per llogaters. Per accedir-hi s’hi construïa una escala lateral a la que s’entrava per una porta molt estreta. 

A la part superior d’aquestes portes és on hi trobem les targes d’escala, petits tancaments de ferro forjat que es situaven a la part superior de la porta per donar llum i aire a l’escala, sense perdre seguretat.

La imaginació i la voluntat d’ornamentació dels constructors, malgrat la senzillesa de les cases, els va portar a anar creant dissenys molt bonics, que contribueixen a la decoració de les façanes i transmeten el bon saber del mestres de la forja.

Solen representar motius florals o formes geomètriques amb línies corbes i diferents eixos de simetria. En algunes ocasions inclouen també inicials que poden correspondre al propietari de la casa o al seu constructor.

Moltes d’elles inclouen la data de construcció de l’edifici i ens donen així una informació molt valuosa. A Barcelona, les més antigues són del 1842 i arriben fins al 1900. Als edificis modernistes ja gairebé no se’n troben.

I és just en aquesta època, entre el 1849 al 1897, data de l’annexió de Sant Gervasi a Barcelona, que es produeix al Farró una gran onada urbanitzadora. La desaparició de les partides carlistes que augmentà la seguretat i a la bonança econòmica s’afegeixen a les ganes de fugir de la densa ciutat entre muralles, fins i tot més enllà del recentment aprovat Eixample. Els grans propietaris rurals s’espavilen a obrir carrers i vendre parcel·les i les classes mitges i benestants de Barcelona hi acudeixen buscant aires sans i terrenys més barats que els de l’Eixample. En només 47 anys, del 1846 al 1893, la població de Sant Gervasi es multiplica per 24[1].

Les cases que es construeixen al Farró en aquest període són de tipologia molt diversa. Les grans torres envoltades d’extensos jardins són menys freqüents que al Putxet; les petites cases unifamiliars amb jardí al davant i al darrera, o només al darrera, són en canvi molt comuns; però hi trobem també un bon nombre de cases de 2 i 3 pisos, habitatges molt més senzills, destinats al lloguer i ocupats per menestrals y treballadors.

És en aquest darrer grup que trobem la majoria de les targes d’escala. Moltes han desaparegut o han estat dràsticament reformades, però algunes encara es conserven.

Les que aquí us presentem tenen caràcter de col·lecció oberta així que si en descobriu alguna altra ja ens ho fareu saber. Les ordeno per carrers per si hi voleu fer una visita.

Carrer Saragossa

Si el Farró és un triangle que apunta cap al mar, el carrer Saragossa és la seva alçada: la distància més curta entre el vèrtex i la meitat de la base. Per això ha estat durant molt temps l’eix principal del barri.

Es va urbanitzar en dues etapes. La primera entre els anys 1849 i 1850, seguint la traça d’un antic camí rural que passava vorejant una capella dedicada a Sant Felip Neri i per això se li va donar el nom de carrer Sant Felip. Aquest tram va de l’actual carrer Guillem Tell al carrer Putxet i era ja força edificat al 1855.

La segona fase, que va de Guillem Tell cap a la confluència entre Riera de Cassoles i Via Augusta, es va urbanitzar una mica més tard, desprès que al 1867 s’aprovés el projecte d’urbanització de la finca de Can Regàs.

1851. Casa Nº 52

Es tracta d'una casa amb planta i dos pisos, amb balustrada al terrat i una petita torratxa. La façana queda oculta per construccions que s’han afegit al davant, sense gens de gracia, probablement on abans hi hagué el jardí. La tarja ens informa que es va construir el 1851, així que devia ser de les primeres cases del carrer,  i inclou les inicials J.M.

Feta amb forja de ferro laminat té un disseny molt bonic que allarga el semicercle de l'arc de la porta per dibuixar un cercle complert que, a la seva vegada, s'organitza en dos cercles concèntrics. En el central, més petit, inscriu la informació, mentre que omple el més gran amb una flor construïda amb les formes curvilínies pròpies de l'època isabelina.

Durant molts anys hi hagué el popular bar i bodega Porta, al que acudien locutors i empleats de Radio Joventut que estava al davant[4]. Actualment hi ha l'Escola Bressol Rialles.

Casa Nº 86

Aquesta tarja no inclou cap informació i el seu disseny en semicercle és d'una magnífica sobrietat, combinant la barra amb la làmina de ferro. 

Es troba en una casa de planta i pis, amb terrat amb balustrada i una petita sanefa esgrafiada que ressegueix la cornisa De moment no he pogut esbrinar la data de construcció, però pel seu aspecte diria que també correspon a la primera etapa d'urbanització del carrer. Els baixos acullen la popular Bodega “Ca la Pepeta”. 

1851. Casa Nº 109

Aquesta tarja ens informa de que la casa es va edificar el 1851 i perpètua el nom de Vidal, el probable constructor. 

El disseny de la tarja organitza l'espai en tres semicercles concèntrics, construïts en ferro laminat en els que distribueix la informació, reservant la part superior pels motius curvilinis característics de l'època isabelina.

La seva forma semicircular s'inscriu en un semicercle més gran que obre un arc a la part  superior de la porta, creant un efecte de gran harmonia. 

Es tracta d’un interessant edifici d’aspecte senyorial, amb planta i dos pisos. En aquest cas la porta de l’escala es central, franquejada per dues amplies portalades en arc, que li donen un cert aire rural.

Observem que la data de construcció coincideix amb la de la casa del nº 52 i per tant correspon també a la primera etapa de la urbanització del carrer, en època isabelina. Aquell any Sant Gervasi tenia només 2.512 habitants. El tramvia, arrossegat per animals encara trigaria 27 anys a arribar.  

Del 1960 al 1990 sabem que en aquesta casa hi havia hagut el laboratori dels perfumistes Ciurtó que hi feien essències, fragàncies i olis aromàtics.  Va ser rehabilitada amb molt gust no fa gaires anys pels mateixos arquitectes que ocupen els baixos.

Carrer Mare de Deu de Gràcia

És el carrer que puja des de la Riera de Cassoles a la Plaça de la Torre. Antigament rebia el nom de Carrer de la Verge de Gracia i la seva banda de ponent vorejava el gran jardí de l’anomenada Torre dels Capellans [2]

El seu costat de llevant, on hem trobat la tarja d’escala, ja era edificat al 1847, quan Joaquim Castanyer i Molet va adquirir els terrenys d’aquesta finca amb la intenció de urbanitzar-la del tot[3].

1881_ Casa Nº 12-14

Es una casa construïda, segons ens informa la tarja al 1881, durant la restauració borbònica. El disseny, encara amb els mateixos motius isabelins de ferro laminat, presenta una simetria bilateral. 

La seva situació a la façana ha evolucionat cap a una forma més urbana, impregnada de neoclassicisme, en la que la porta, tancada amb un petit cancell també de ferro forjat, s'obra a una petita entrada coberta, copiant en petit l'estructura d'alguns palauets.

Es tracta d'una casa unifamiliar de planta i pis, amb terrat i coberta a la catalana.  Devia tenir un jardí o entrada de carruatges lateral que avui veiem convertit el garatge. Tant aquest espai, com els elements neoclàsics de la façana ens parlen d'una casa benestant, d'una família de la petita burgesia barcelonina que devia arribar al barri atreta pel prestigi que sens dubte li donava l'antiga Torre dels Capellans, convertida ara en vivenda sumptuària de la família Xuriguer i Andaio.

Carrer Vallirana

Es l’antic carrer de la Creu, obert a partir del 1849 en els terrenys propietat de Joaquim Ferret i Mandri[5].

1870. Casa Nº 49

Es tracta d'una casa de planta i pis amb coberta catalana i terrat amb balustrada.

La façana fa l'efecte d'haver estat reformada però sortosament ha conservat la seva tarja d'escala que ens informa de la seva data de construcció:1870. El fet que la peça de ferro forjat estigui emmarcada per l aporta li dona un aspecte particular.

Casa Nº 74

La tarja, sense informació, està situada sobre una aporta de fusta. És de forma rectangular i  organitza la simetria al voltant de les dues diagonals. Tot i que no tenim informació sobre la data de construcció, tot sembla indicar que sigui de finals del XIX.

Es tracta d’una petita casa de planta i pis, amb terrat i coberta catalana, organitzada en dues vivendes independents i que té un gran jardí posterior.

La conclusió més clara que he tret de fer aquestes fotos és la següent: odio els fils amb que les empreses telefòniques han destrossat les façanes, sense cap mirament. Algú hi hauria de fer alguna cosa.

---

[1] ARISA, J., 2020, El Vell Farró, Coses del Farró, nº13, Sant Jordi

[2] ARISA, J., 2020, El vell Farró, Coses del Farró, nº 13, Sant Jordi

[3] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi pp.171; També sabem per diversos expedients del AM Sarrià-Sant Gervasi, que entre en 1859 i el 1891 es van fer diverses millores el la conducció de l’aigua a les cases d’aquest carrer.

[4] ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, Sant Jordi

[5] PORTAVELLA, J., 2010, ob.cit, pp. 250