Petita història de la Vil·la Urània 5. Una casa de dol (1937-1963)

,hmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn               nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnmnvnnnv

Anteriorment en aquesta sèrie:

4: Una casa per la ciència (1899-1937). Josep Comas i Solà, el ciutadà

Dibuix de la Vil·la Urània. Eduardo Vicente. Abril 2021

vvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvv           mmmmmmmmmmvvv

Encara no feia un mes que el seguici de l'enterrament de Josep Comas i Solà havia omplert el Passeig de Gràcia, que l’aviació italiana sotmetia Barcelona al bombardeig més intens que fins llavors s’havia efectuat sobre cap ciutat del món. Durant el mes de gener del 1938, l’aviació, un dels somnis de progrés d’en Comas, estenia la por i la devastació per tots els barris de la ciutat. Una por i una devastació que anirà creixent i creixent com una riuada que tot ho arrossega. 

Amb la mort de Josep Comas i Solà i la derrota del 1939, la Vil.la Urània inicia un llarg trajecte de foscor i decadència que, per vergonya de les autoritats locals, s’allargarà molt més enllà de la postguerra i de la dictadura. 

El testament 

Sempre coherent amb les seves idees, anys abans de morí, Comas havia fet un testament on deixava la seva casa a la ciutat de Barcelona amb la condició que es dediqués a observatori popular, grup escolar o a alguna altra institució cultural.

Paràgraf de l'original del testament de Comas i Solà 1936 (1)

Com podeu veure es tracta d’una deixa condicionada, però amb un condicionament prou ampli i obert de mires. Comas no vol que es faci un museu a la seva memòria, no demana només la continuïtat de l’Observatori, sinó que amplia les possibilitats a altres institucions escolars o culturals que es considerin necessàries.

En el mateix document es fa constar la voluntat que aquesta deixa no es faci efectiva fins a la mort de la seva esposa Amèlia Sala Vallescà i la germana d’aquesta, Mercè Filomena Sala Vallescà, que seguiran vivint a la casa. 

L’ajuntament accepta el llegat en escriptura notarial (2) i, encara en plena guerra, el 1938, acorda donar el nom de Comas i Solà a un parc del Tibidabo i col·locar el seu bust al Parc de la Ciutadella (3). Així mateix, el 1939, fa valorar la finca pels Serveis Tècnics Municipals que estableixen el preu del solar en 140.531 pessetes, l’edifici sense l’instrumental en 21. 372 pessetes i els arbres en 1.500 pts (4).

Plànol de situació de la finca elaborat per l’Ajuntament el 1939

Devia ser un temps d’un gran reconeixement i enyorança cap a Comas i les institucions se’n feien ressò. Ens consta per exemple que la seva vídua va ser rebuda en audiència pel President Companys (5). 

La fi de la guerra fa desaparèixer sobtadament tot aquest món. Quina hauria estat la sort de Comas i Solà si la mort no l’hagués sorprès treballant aquell desembre del 1937? Fugida, exil.li, assassinat potser? Quina hauria estat aleshores la sort de la Vil.la Urània? (6).

L’Observatori Comas i Solà

Als primers temps de la postguerra l’Amèlia Sala i la seva germana Mercè viuen a la Vil·la Urània i la mantenen tal i com Comàs l’havia deixat. Vivien dels records i pels records. L’abnegació amb que l’havien seguit en vida es transforma en devoció cap al seu record. Tan és així que diu que al barri els deien “les vídues”. 

La casa segueix sent la seu de SADEYA i els seus socis acudeixen a l’observatori, que ara anomenen Observatori Comas i Solà, per fer observacions més pedagògiques que de recerca. 

Federico Armenter de Monasterio (1886-1959), astrònom que havia estat secretari de SADEYA des de la seva creació el 1911 i que en va ser president a la darrera etapa de la seva vida, afirma en un article a La Vanguardia del 1957 que gràcies a aquesta actuació constant han estat molts els que han pogut observar el cel i fer interessants estudis d’investigació (7).

La Vil·la Urània continua oberta a tota mena d’activitats de divulgació científica i les germanes Sala segueixen facilitant, amb tota naturalitat, l’accés a casa seva a estudiosos, aficionats i gent del barri. El record que en tenen els veïns més grans ens permet constatar-ho. L’Anna Maria, que ja en té més de vuitanta, recorda com de petita havia anat a veure la lluna des del terrat de la Vil·la Urània.

“Al entrar en aquella casa ens va semblar haver retrocedit gairebé cinquanta anys. La senyora, per cert, molt fina i educada i la seva germana, ens varen semblar sortides de l’època del xarleston....tot plegat un ambient refinat i peculiar.

Al baixar del terrat o millor dit de l’observatori, ens varen obsequiar amb un pica-pica.

Aleshores varen baixar els senyors que s’ocupaven i feien servir l’observatori i, naturalment, tots ens vàrem aixecar per acomiadar-nos. (8).

Les germanes Sala als anys 50

Sembla ser que la modèstia amb la que vivien no els permetia renovar els seu vestuari i per això se les recorda lluint sempre elegants vestimentes passades de moda. Ens les podem imaginar al saló presidit pel piano de Comas, ara en silenci, dedicades a confegir amb emoció els voluminosos àlbums de records que l’Amèlia cedirà després a SADEYA i a la RACB i gràcies als quals s’han pogut salvar moltes fotografies i documents (9).

El naixement de l’Associació Astronòmica Aster

Un dels joves estudiants que freqüentava l’Observatori Comàs i Solà era l’Ernest Guille. Astrònom precoç com el mateix Comas, el tenia com a ídol i inspirador. Ell hi la seva família és van fer molt amics de l’Amèlia i la Mercè i acudien sovint a visitar-les i a utilitzar l’observatori. Així és que podem pensar que va ser també entre les parets carregades de records de la Vil·la Urània que es van començar a forjar els somnis i projectes que van portar a l’Ernest Guille, encara menor d’edat i recolzat pel seu pare Ricard Guille, a fundar el 1948 l’Associació Aster que encara avui continua la seva tasca de divulgació i difusió de l'astronomia, l'astrofísica, la meteorologia (10).

La germana de l’Ernest Guille, la Núria, que de petita havia acompanyat moltes vegades al seu germà i al seu pare a la Vil·la Urània, la recorda com un lloc entranyable on semblava que el temps s’hagués aturat aquell hivern del 1937. Els mobles foscos, el sofà isabelí, el paper vellutat de les parets cobertes fins a l'impossible de premis, medalles i cuadres, contrastaven amb l’aire del jardí on la Mercè deixava créixer la vegetació de manera frondosa i descurada. La Titina, la seva gallineta, entrava i sortia del saló, saltironat per l’escala (11).

El 1957, la jove associació Aster va organitzar una exposició internacional d’astronomia al Palau de la Virreina i dedicà un gran espai a la memòria de Comas i Solà. L’Amèlia Sala participà amb il·lusió a l’organització d’aquest espai aportant tota mena de records i objectes. Diuen que va ser una de les darreres vegades que es va poder veure el valuós planetari de plata de Comas Solà, avui desaparegut (12).

Espai dedicat a Comas i Solà a l’exposició de la Virreina del 1957

Amèlia Sala a la inauguració de l’exposició (13)

La família Petit Montserrat inicia els seus treballs

Mentrestant els hereus de Comas i Solà inicien el llarg perible per fer efectives les voluntats expressades en el testament del seu oncle i l’any 1942 fan entrega de la quasi-propietat de la finca a l’Ajuntament de Barcelona (14).

Qui són aquests hereus? Recordareu que, en quedar vídua, la Francesca Solà que tenia dos fills, en Ricard i en Josep, es va tornar a casar amb Cirilo Montserrat i va tenir dos fills més, la Julia i en Joan Montserrat Solà.

La Júlia Montserrat Solà es va casar amb en Josep Petit i els seus fills Ricard, Marius i Rosario Petit Montserrat, seran els encarregats en aquesta època de traspassar a l’Ajuntament el llegat de Comas i Solà, el seu estimat tio Pepe, que no els va deixar la Vil.la Urània però en canvi els va deixar quelcom molt més valuós: els seus valors i la seva força, tal com veureu en la continuació d’aquesta història.

Ja a partir de 1949 s’inicia una lenta i progressiva recuperació de la memòria de Comas i Solà. A la revista Destino en el marc d’un reportatge sobre l’estat de l’astronomia professional i amateur a Espanya, es parla extensament de Comas com a gran precursor i iniciador, reivindicant la seva figura a partir del seu reconeixement internacional. 

“Comas i Solà va adquiriendo relieve con el paso de los años…. Recientemente Percy Willkim, director de la Sección lunar de la Britsh Astronomical Association ha comunicado que había sido impuesto el nombre de Comas Solà a un cràter de la Luna." (15)

El 1956 mort Amèlia Salà i l’any següent la segueix la seva germana. Han passat vint anys des de la mort de Comas i Solà i la casa està exactament tal i com ell la va deixar. Es conserven en perfecte funcionament tots els aparells de l’observatori i del laboratori fotogràfic, el seu piano, medalles, guardons, fotografies i altres records de la seva vida. És el moment en que la casa passa definitivament a mans de l’ajuntament.

Acomplert el desig de Comas de que la seva vídua i la germana d’aquesta poguessin restar a la casa tota la seva vida, i sent encara aquesta la seu de Sadeya, hauria estat el moment de que l’Ajuntament fes de Vil·la Urània un observatori popular, potser regit per la mateixa Sadeya. Res d’això va passar. Ara ho veureu.

Vuit anys de negligència

A l’abril del 1957 un José Mª de Porcioles recentment anomenat Alcalde de Barcelona pel Generalísimo Franco (16) rep als hereus de Comas i Solà que li fan entrega solemne de les claus de la finca (17) i el 1958 la propietat és inscrita a nom de l’ajuntament. 

Al mateix mes d’abril Federico Armenter, president de SADEYA, es pregunta a La Vanguardia quina serà la dedicació que l’ajuntament donarà a la casa, apuntant que, tot i que la creixent urbanització de la zona li ha fet perdre la condició de lloc isolat que convé a l’observació del cel, encara pot ser útil i demana la conservació de l'observatori i dels records que guarda “en homenaje a quien puso el nombre de Barcelona en los cielos.”(18)

Tanmateix el temps passa i l’ajuntament no fa res per complir les condicions de la deixa i dedicar la casa a observatori, escola o activitat cultural. 

Després de nombroses i infructuoses gestions, el febrer del 1960 els hereus, nebots de Comas i Solà, aconsegueixen fer una visita a la casa acompanyats dels secretari del Tinent d’Alcalde i president de la Comissió de Cultura, Sr. Maluquer Cueto i altres funcionaris. 

En la visita es veu que el terrat té goteres i que s’ha produït l’ esfondrament del sostre del saló, arrossegant una valuosa làmpara i malmetent altres objectes. Entre les runes, escampats pel terra, troben un espectrògraf, nombrosos clixés de fotografies dels astres descoberts per Comas i altres tresors de la història de l’astronomia. A la mateixa visita poden observar que a les habitacions hi ha estesos nombrosos llits on passen la nit moltes persones que avui anomenaríem sense-sostre.

L’ocupació de la casa també és coneix per la roba estesa al terrat, al costat de l’observatori. Malgrat aquesta ocupació, medalles, instrumental, l’observatori amb els seus aparells, el valuós piano de Comas, mobles i catifes havien estat respectats pels ocupants que al llarg d’aquells tres anys s’havien passejat per la casa. 

En aquest moment els hereus podrien haver demanar la resolució del llegat i recuperar la casa, ja que l’Ajuntament no havia complert les condicions del testament, però en lloc de fer això decideixen comprometre’s en la defensa del llegat i la memòria de l’astrònom en una gesta que, ara encara no ho saben, s’allargarà a diferents generacions. 

Després d’aquesta visita, adrecen un escrit a l’alcalde demanant l’acompliment de la voluntat de Comas perquè “creen su deber exigir que se realice el sueño de su tio”(19).

El tinent d’alcalde es compromet a prendre mesures immediates. Al juny del mateix any el director del Observatori Fabra, doctor Febrer, expressa a La Vanguardia les seves esperances de que l’Ajuntament els cedeixi l’ecuatorial Grubh, propietat de Comas i instal·lat a la Vil·la Urània (20). I no passa res més.

Quan l’Ajuntament envia als tècnics que han de reparar l’esfondrament de part del terrat es troben que hi ha una família vivint. Això fa que el Teniente de Alcalde Delegado de Cultura faci una carta al Teniente de Alcalde de Patrimonio e Intendencia Municipal en la que sol·licita que es desallotgi la casa ja que s’hi vol traslladar la Jefatura de Policía de FET y de las JONS del districte VIII, així́ com la Biblioteca Municipal. Els ocupants són Pura Domènech Abad, Rafael Reboll Gómez, Rosario Vargas Alcázar, Angel Valderde Pérez i Casilda Olivia Calderón, que finalment abandonen l’immoble l’any 1962 (21). 

El mes de novembre del mateix any l’Ajuntament fa desmuntar el telescopi equatorial per traslladar-lo al Museu de les Ciències Naturals. 

Per Nadal de l’any 1962 a Barcelona va caure una extraordinària nevada. A les teulades es van acumular gruixos de més de mig metre de neu que van posar a prova la seva resistència. De ben segur que el maltret terrat de la Vil·la Urània se’n devia ressentir. 

I altre cop la maquinaria de la burocràcia s’atura. Silenci administratiu. Farts de visites i gestions el 16 d’abril del 1963 els hereus presenten un escrit (22) en el que donen sis mesos a l’ajuntament per complir la voluntat de Comas abans de presentar una demanda judicial. 

Finalment, presentada i guanyada la demanda pel hereus, l’Ajuntament pren l’acord en la Comissió Executiva del 28 de juny del 1963 d’ instal·lar una escola a la Vil.la Urània (23).

Començaria així una nova etapa d'aquesta petita història, un temps en que la casa i el jardí s’omplirien de jocs i rialles d’ infants.

Continua a : 6. La casa dels nens i les nenes (1963- 2011)

Agraïments

 

Per escriure aquesta sèrie he comptat amb el suport i l’assessorament d’en Pau Senra, nebot-besnét de Josep Comas i Solà i, a través d’ell, de la seva mare Mariona Petit. També vull agrair la tasca de l’Eulàlia Petit que ens ha deixat al seu bloc Barcelonetes informacions i documents molt valuosos per la història de la Vil·la Urània. Han estat de gran ajuda les converses amb en Ricard Martínez, astrònom i expert en la vida i obra de Josep Comas i Solà, i amb la Nuria Guille, germana de l’Ernest Guille, fundador d’Aster. Agraeixo també el suport de l’Irene Oliva que m’ha facilitat aquests contactes i d’en Ramón Bernal i l’Ester Rodríguez testimonis d’alguns moments crucials en la història de la Vil·la Urània. Al Pep Arisa que, com sempre, m'ha donat suport al llarg de tota la investigació. A l'Eduardo Vicente que ha fet per mi un nou dibuix de la Vil·la. A tots ells, moltes gràcies.

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Aquesta foto i moltes de les informacions que conté aquest post les he d’agrair a l’Eulàlia Petit, familiar i hereva de Comas i Solà que va recollir tota la documentació de la lluita de la seva família per preservar el llegat del astrònom, al seu blog Barcelonetes.

(2) PETIT, E. Barcelonetes, Document 2, abril 1963 

(3) Gaseta Municipal de Barcelona, Any XXV, 3-10,17, 24, 31 de gener del 1938, nº 1-2, 3, 4 i 5, p.6 i 10 El maig del mateix 1938 es publiquen les bases d’un concurs públic per l’execució “d’un bust de marbre blanc com a tribut que el poble de Barcelona ret en memòria i homenatge del qui fou insigne ciutadà i eminent astrònom Josep Comas i Solà, per tal de ser col·locat al Parc de la Ciutadella. Gaseta Municipal de Barcelona, Any XXV, 2,9,16 ,23 i 30 de maig del 1938, nº 18,19, 20, 21, 22, p.108. Aquests són uns deutes que la ciutat encara té amb Comas i Solà.

(4) CALPENA MARCOS, D., 2011,“Estudi històric de la finca ubicada al carrer Saragossa 29, Villa Urània”, Informe inèdit, ATICS, S.L., El plànol del 1939 és també d’aquest estudi.

(5) La humanitat, Any 7, nº 2038, 7 de setembre de 1938, p.2

(6) Prenem com a exemple el destí del gran amic de Comas, l’Alberto Carsí. Condemnat a 30 anys de presó pel “Tribunal de Represión de la masonería y el comunismo” va fugir a França. El seu exil.li va ser especialment dur en ser difamat com a traïdor a la II República i a Catalunya. Es va fer de la Resistència i en acabar la Segona Guerra Mundial, en mig del descrèdit i la soledat, es va instal·lar a Perpinyà fins a la seva mort el 1960. Així es va perdre un dels grans talents de la geologia catalana, que va ser dels primers en defensar l’accés a l’aigua com a dret humà.

(7) ARMENTER, F. 1957, El legado de un sabio, La Vanguardia, 25 de abril

(8) Anna Maria P. R., 2018, Una redacció de fa 70 anys. Visita a la Vil·la Urània per veure la lluna, Coses del Farró, nº9, Sant Jordi, pag. 17

(9) Durant aquest anys l’Amèlia es va dedicar a col·leccionar, sense un ordre predeterminat, tota mena de documents i records i en va fer dos voluminosos àlbums. Un d’aquests es conserva a Sadeya i l’altre a la Real Acadèmia de Ciències de Barcelona. Aquests àlbums representen una gran font de coneixements pels estudiosos de la vida de Comas i gràcies a ells es conserven documents que d’altra manera s’haurien perdut.

(10) Sembla ser que l’Ernest Guillé considerava que desprès de desaparegut Comas i Solà el panorama de l’astronomia a Catalunya era molt decepcionant i per això es va veure empès a la fundació d’Aster (ROS, R, 2010, Los comienzos de Aster, Aster, Agrupación astronomica de Barcelona). Això confirmaría la dura afirmació de Josep Mª Oliver quan diu que “desprès de la mort de Comàs i Solà l’astronomia espanyola seguí una letargia absurdament llarga”. OLIVER, J. M, ª, 2005, L’observatori Vil·la Urània, Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorología, Vic. Pàgs 101-108 

(11) Conversa amb Núria Gulle (4 de març del 2021)

(12) Podeu veure imatges d’aquesta exposició al NODO nº 620, del 22 de novembre del 1954 (Astronomia: 00.04.51)

(13) Les fotos les he obtingut a ROS, R, 2010, ob. Cit

(14) PETIT, E., Barcelonetes. Al·legació presentada per la família, el 2012, contra l’enderrocament. El canvi de propietat consta degudament acreditat a la inscripció 13ª de la finca núm. 839 del Registre de la Propietat.

(15) LLOPIS, Arturo, 1949, A la Conquista del espacio, Destino: Año XIII, No. 647 (31 dic. 1949), Pag. 12. Es molt interessant que en aquest article s’esmenta també la recent creació d’Aster com a associació juvenil.

(16) Porcioles va ser alcalde de Barcelona des de el 19 de març del 1957 fins al 17 de maig del 1973

(17) A la Gaseta Municipal núm.28 d’abril de 1957 consta que es fa efectiu el llegat a l’Ajuntament de Barcelona.

(18) ARMENTER, F, 1957, El Legado de un sabio, La Vanguardia , 25 de abril.

(19) PETIT, E., Barcelonetes, Document 2, ob.cit. 

(20) Breu, En el Observatorio Fabra, La Vanguardia 21 del 5 del 1983

(21) CALPENA MARCOS, D., 2011, ob.,cit.

(22) PETIT, E., Barcelonetes, Document del 1963

(23) PETIT, E., Barcelonetes, Al·legació, Maig 2012

Jugant a la riera. Març 1936

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 

La Riera de Cassoles vista des d’una mica més amunt del carrer de Guillem Tell, direcció a la plaça de Lesseps. Març 1936. 

Fons del Club Excursionista de Gràcia cedit a l'Arxiu de Gràcia (AMDG)

La foto ens mostra un aspecte encara força “rural” d’aquest torrent o riera, que marcava la frontera natural entre els antics termes municipals de Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles (i avui entre els seus respectius Districtes Municipals).

La imatge està presa des d’una mica més amunt del carrer de Guillem Tell, aproximadament a l’alçada del punt on hi conflueix el carrer de la Mare de Déu de Gràcia i encarant la màquina de retratar, riera amunt, cap a la plaça de Lesseps. 

Hi podem apreciar, a la dreta del torrent-camí i ja dins el terme de Gràcia, els murs que separen el llit sec de la riera d’uns horts. 

A primer terme, a baix i a la dreta de la fotografia, un grup de nens -tot i que al més petit, sembla, l'han "marginat"- estan encuriosits amb alguna cosa que hi ha dins d’un dels patis o horts. Que devien mirar, tots junts, amb tan d'interès?. Alguns animalons: gats, gossos, conills, gallines...? o, potser, algun veí que collia o els donava fruita: figues, cireres, maduixes...?. Sembla que entre els nanos -curiosament, tots ells, nens i cap nena...- n’hi ha un de més “ganàpia” o adult. 

Més amunt, assegut a la tanca de pedra que separava el camí-llit de la riera dels horts, hi “reposa” o hi fa una pausa en el treball, un altre home. Sembla que porta un davantal -recordo que el duien sovint els sabaters “remendons” de vell, els ferrers i alguns treballadors metal·lúrgics- potser és un artesà, veí o obrer de les cases que hi ha al costat esquerra, que ha sortit a “ventilar-se” o “a fer el cigarro”...

Aturem-nos a observar alguns detalls més de la fotografia que ens ajudaran a situar-la:

A la dreta de la imatge hi veiem les façanes posteriors d’uns edificis que, ben segur, corresponen a les cases del costat esquerra, pujant, del carrer Gran de Gràcia (1).

La façana blanca, les finestres i el pany de paret mitgera del fons de la fotografia, corresponen a les cases Ramos de la plaça de Lesseps. Els arbres que hi ha al centre de la imatge ens oculten, segurament, la façana de l’església i la plaça dels Josepets i la casa-torre de La Corbatinera .

A l’esquerra de la foto, ara sí dins del barri del Farró i del terme de Sant Gervasi, hi veiem -dalt d’un terrat- un parell de nenes. Observen atentament, segurament amb ganes de formar part activa del grup, a la colla de nens. Aquestes construccions més baixes i modestes, possiblement, eren coberts o annexes dels patis i horts posteriors de les cases del carrer de la Mare de Déu de Gràcia que arribaven fins a la riera. Bona part d’aquestes parcel·les es veieren afectades pel projecte que convertí en avinguda la llera d’aquesta riera.

Detall d’un planell parcel·lari de l’any 1931 amb el lloc de la fotografia motiu d’aquest post. Amb el nº 1 hi indiquem l’emplaçament de les façanes posteriors d’algunes de cases del carrer Gran de Gràcia. Amb el nº 2, els horts que donaven a la riera i amb el nº 3, les casetes -amb les nenes al terrat- i els horts del darrera d’algunes de les cases del carrer de la Verge de Gràcia que donaven, també, a la riera.

L’aspecte d’aquest camí-riera es veu força descuidat. Com en força llocs, malauradament encara passa avui dia, els torrents i les rieres eren considerats llocs “sense amo” on molts s’ hi atrevien -sense cap mirament, ni vergonya- a llençar-hi runes, brossa, deixalles, escombraries o, fins i tot, animals morts (2).

Complementant a aquesta, hem localitzat una nova fotografia, curiosament d’aquest mateix indret i presa en la mateixa direcció, però de l’any 1952, que ens serà  d’utilitat.

Av. del Princep d’Astúries (Actualment Av. Riera de Cassoles) des d’una mica més amunt del carrer Guillem Tell direcció a la plaça Lesseps. Abril 1952.

Comparem aquesta imatge amb la de l’any 1936. 

Hi continuem identificant, a la dreta, les façanes posteriors de Gran de Gràcia. La casa que queda una mica reculada ens ajuda a situar les altres quatre (dues a cada costat).

Una mica més amunt d’on, a la foto del 1936, hi havia l’home assegut a la paret, ara hi han començat a aixecar, amb la façana principal a la nova avinguda, un nou bloc de pisos (3). 

Al fons de la imatge hi podem apreciar, a l’esquerra, un dels arbres -sembla un gros pi- del jardí de la torre dels Pujol-Durall (4) i al seu darrera -de nou- la façana blanca, les finestres i el pany de paret mitgera de les cases Ramos.

Al fons i al centre de la fotografia, aquí si que hi podem veure els arbres de la plaça dels Josepets i part de l’edifici i torre del terrat de la casa anomenada La Corbatinera. 

Com es va produir aquesta transformació tan radical del paisatge? Ja el 28 de gener de 1915 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el “Proyecto de alineaciones para convertir en calle el cauce de la Riera de Vallcarca en el tramo que media des de la Rambla del Prat hasta la Plaza de Lesseps”. En aquest document s'entenen que el nom de Riera de Vallcarca  inclou el curs que formaven la riera d’aquest nom amb la Riera de Cassoles, que anava des de la plaça de Lesseps fins a la de Gala Placidia. 

A partir de 1927 començaren els expedients d’expropiació del terrenys afectats, però les obres no començaren fins desprès de la Guerra Civil (1936 -1939). No va ser fins a mitjans de segle passat que, d’una manera efectiva, s’efectuaren les obres: el 1951 es va enllestir la urbanització de l’avinguda, des de la Rambla del Prat fins al carrer de les Carolines on hi havia la capella i manantial d’aigua de Santa Rita, i el 1952, com mostra la fotografia, el tros que anava des de Carolines fins a la plaça de Lesseps

Ja veieu fins on ens ha portat la vella fotografia de la riera... !!

Salutacions i fins la propera.

El mateix indret de la fotografia de la capçalera, avui. Foto F. Colombo

Detall dels patis interiors, on hi havia els antics horts, que hi ha entre els edificis de Gran de Gràcia i Av. Riera de Cassoles. 

Les façanes de l’esquerra corresponen a les cases de Gran de Gràcia. Un detall, si voleu, sentimental. Podria ser que la palmera que veiem a la part baixa d’aquesta foto sigui la mateixa que hi ha a la dreta de la foto que hem portat avui a aquest espai ?. Foto F. Colombo

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1)Possiblement corresponen als edificis que hi ha entre els números 227 al 237 del carrer Gran de Gràcia.

(2) Els qui aneu seguint els nostres treballs haureu llegit, més d’algun cop, les referencies a “amonestacions” i sancions que els ajuntaments, tant de Gràcia com de Sant Gervasi, havien fet a veïns i industrials per tal d’evitar l’abocament de residus i, fins i tot, vísceres d’animals morts als torrents i rieres. La fotografia que avui porten a aquest espai del Blog, amb una imatge gràfica, n’és una mostra d’aquesta deixadesa. 

(3) Aquest nou bloc correspon al que actualment ocupa el nº 50 de l’Av Riera de Cassoles.

(4) ARISA, J., 2020, De la torre d’en Joaquim Pujol a l’Edifici Blau, Coses del Farró, nº 14, Tardor.

El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt

ITINERARIS

Aquest  post no és només per llegir a casa, és per anar a passeig

Pep Arisa

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.

Prosseguim el nostre itinerari pel carrer Vallirana des del carrer Francolí, que antigament era conegut com a carrer del Camp, fins a la Ronda....i una mica més amunt.

Fa uns anys, els passats 40 i 50, al número 45 que fa xamfrà amb el carrer del Francolí, hi hagué la PELUQUERIA PARA SEÑORAS “SERRA” que, segons un anunci del Programa de la Festa Major de l’any 1944, “...es sinónimo de distinción por el servicio esmerado y económico...”. Avui encara hi ha una perruqueria per a senyores, la perruqueria LAURENS. 

A l’altre xamfrà del costat muntanya, hi hagué la polleria de la Gregoria que a més de carn d’aviram venia també ous. 

L’edifici del número 47, s’ha rehabilitat recentment (2017-2019). Aquest treball, liderat pels arquitectes Pere Buil i Toni Riba, va ser seleccionat per al Premis FAD 2019. Es tracta d’una casa, construïda l’any 1923, de planta baixa, dos pisos i terrat. És un edifici discret però que mostra l’estil noucentista de l’època, amb portes i finestres de llindes semiesfèriques i decoració simple. Coronant la façana hi podem veure un frontó semicircular amb una singular obertura. Les baranes dels balcons i la porta d’entrada son de ferro fos o treballat. 

Vallirana 47

Parada nº 1: Les “targes d’escala” el DNI de moltes cases.

Al número 49 trobem una casa senzilla, de baixos i un pis. Per les dues portes de la façana, deduïm que son dos habitatges independents. Al terrat en destaca una balustrada de ceràmica.

Per la “tarja d’escala” [1] de la porta que, suposem, dona accés al primer pis (i al terrat) sabem que la casa és de l’any 1870. La barana del balcó, la reixa de la finestra dels baixos i la “tarja d’escala” són de forja.

Vallirana 59

Al número 50, on encara avui hi ha una peixateria, hi tingué durant molts anys la seva la Balbina, que presumia de servir els millor peix fresc i marisc del barri.

Ben a prop, al número 54, hi tenim una casa que inicialment devia ser de planta baixa i un pis i, després se n’hi va afegir un altre. La decoració és senzilla: el baixos tenen les parets arrebossades imitant carreus, mentre que les del primer pis són únicament arrebossades; les llindes de les obertures tenen un discret relleu decoratiu; les baranes del balcó i de les dues finestres dels baixos són de forja. La porta és també metàl·lica i força treballada. Una franja decorada, a la zona dels antics respiradors del terrat, va d’un extrem a l’altre de la façana. 

El segon pis, es veu clarament que és un afegit posterior (possiblement de l’any 1946).

Vallirana 54

Parada nº 2: Dues cases de pisos i una bonica torre. 

Al número 55, hi trobem un edifici d’habitatges plurifamiliars construït, segurament, l’any 1909 pel mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa. 

Aquesta casa, de tres pisos i un local comercial a la planta baixa, va ser promoguda per Enrique Hugas i Klán un rendista que, com veurem, vivia en una torre d’aquest mateix carrer.

Els detalls constructius i ornamentals de la façana, amb motllures florals a les llindes, es van repetint i són idèntics o molt similars als que anirem veient en diferents cases del carrer [2].

En destaca el balcó corregut de la primera planta, amb barana bombada de serralleria i peces decoratives de xapa estampada i retallada i els dos d’iguals característiques, però semicirculars, que hi ha en cadascun dels pisos superiors. Fa la impressió que el punt culminant del coronament ha estat mutilat. 

L’any 1956, a la botiga dels baixos, s’hi establi una indústria torrefactora de cafè que perfumava sovint, amb els seus aromes, tot el barri: el “Tostadero Rio Grande”, que va tancar fa uns anys.

Vallirana 55

Pràcticament davant, al número 56, hi tenim un altre edifici gairebé bessó del que acabem de veure, fet pel mateix mestre d’obres en Josep Masdéu i Puigdemasa. És de l’any 1909 i promogut pel mateix propietari, Enrique Hugas. 

En aquest cas l’obra consistí en la remunta de quatre pisos (el darrer endarrerit de la línia de façana) sobre una casa ja existent i la reforma de la façana.

Com a l’edifici d’enfront, el primer pis té un gran balcó corregut, amb baranes de forja bombades, i el segon i tercer pisos, tres balcons semicirculars en cadascun d’ells. Els detalls ornamentals, relleus motllurats de temàtica vegetal a les llindes i acabats de serralleria son calcats als de la casa de davant. En aquest edifici,de forma més evident, la culminació del coronament de la façana també sembla que ha estat escapçada.

Només hem localitzat la data de la llicència d’obra per a la construcció d’aquesta casa, d’abril de 1909, però és molt possible que les dues cases (aquesta i la del davant) es fessin alhora.

A aquesta casa hi hagué durant un temps l’Acadèmia Balmes, on el mestre Joaquim Aulina al matí preparava nens de 6 a 10 anys per l’ingrés al batxillerat i a les tardes feia el que en deien repàs .

Vallirana 56.

A l’altra banda del carrer, la casa del numero 57 és, tot i la seva senzillesa, una bonica casa. És un edifici d’una sola planta tot i que, posteriorment s’hi ha afegit endarrerit de la façana un primer pis amb un tancament modern que, tot i contrastar amb el vell edifici, ajuda a destacar-ne l’estil. 

De la planta baixa en destaquen les obertures de la porta i les finestres, amb les llindes semicirculars i les treballades reixes de forja d’aquestes últimes. L’arrebossat de les parets imita, a la zona de la porta, carreus de pedra i a cada extrem de la façana i podem observar unes lesenes o bandes verticals també simulant carreus.

Els antics respiradors i la balustrada del terrat, segurament fets de terracota, donen un toc de singularitat a la casa. Els dos pilars centrals de la barana estan coronats amb uns florits testos d’obra.

No hem pogut esbrinar l’any de construcció, ni l’autor del projecte d’aquesta casa.

Vallirana 57.

Al número 60 hi ha des de l’any 1934, la IMPREMTA SALVADÓ. L’impressor que posa damunt del paper, en negre sobre blanc o en colors, les publicacions que editem des de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri. Actualment és la tercera generació d’aquesta família qui continua, encara, davant de l’empresa. 

Parada nº 3: Casa Enrique Hugas.

Una mica més amunt, ens aturem davant del número 61. És la casa-torre de l’Enrique Hugas, el ric propietari de moltes de les cases, amb pisos de lloguer, del carrer.

L’any 1909 és va fer construir, per a ell i la seva família, una senyorial casa-torre. El mestre d’obres va ser, ho endevineu?... el seu constructor de capçalera, en Josep Masdeu i Puigdemasa.

Es tracta d’un habitatge unifamiliar de planta baixa amb jardí posterior, pis principal, pis del servei i golfes. Una composició simètrica seguint els corrents i els cànons socials de l’època tot respectant la jerarquització dels espais que necessitava la classe promotora: la planta baixa -on es feien els actes socials- comunicada amb el jardí, el pis principal -amb els espais i dependències més íntimes-, el pis destinat al servei, amb les golfes i el terrat. 

Tot i que l’ornamentació de la façana és similar a la que hem anat veien en moltes de les altres cases, en aquest cas els carreus rugosos d’estuc i els relleus al voltant de les obertures, llindes de portes, finestres i respiradors de la cambra d’aire del terrat, semblen destacar més.

La casa està coronada amb una barana, sinuosa i decorada, que culmina amb un tirabuixó proper a les creus gaudinianes.

A l’interior es conserven, en molt bon estat, sostres motllurats originals, algun d’ells policromats i antics arrambadors de ceràmica.

La façana del pati interior, més sòbria, s’obre sobre un gran jardí a través d’una galeria amb dos nivells [3].

Fa anys, en aquesta casa hi residí una comunitat de monges de la Congregació de Jesús Pacient que actualment son a Can Trilla del carrer Gran de Gràcia. Al llarg de molts anys aquest edifici ha estar ocupat pel Centre de serveis a la gent gran Vallirana 61.

Vallirana 61. 

Davant, al número 64, hi havia el Taller metal·lúrgic d’en Julio de No. El taller era al baixos i en un altell hi tenien la vivenda. Hi produïen peces per a cafeteres i calderes de calefacció.

Anunci del taller Julio de No a La Vanguardia del 22-11-1955, pàg. 19

Al número 65, fent cantonada amb la placeta, hi havia una lleteria que utilitzava el jardí de la casa per tenir-hi un petit estable amb 4 o 5 vaques. Era la vaqueria de l’Antonio i la Victoria. Venien una llet i una nata boníssimes que, mentre la dona venia a la botiga, el lleter anava repartint pel barri. 

Travessem la plaça de Sant Joaquim, on també hi ha algun edifici modernista, com la Casa Saperas del 1910, atribuïda al mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez i promoguda, també, per en Enrique Hugas. Una mica més amunt, al número 75, hi veurem un altre edifici d’aquests mateixos autor i promotor. 

Parada nº 9: Abans de sortir del barri.

Des de la plaça de Sant Joaquim en amunt, principalment pel costat de la dreta, hi trobem un seguit de cases interessants.

Al número 70, fent xamfrà amb la plaça, hi ha una casa de planta baixa i pis, de molt bon aspecte. És la casa d’en Ramón Cuyàs [4]. Tenim la impressió que es tracta de dos habitatges independents. Els baixos amb la seva pròpia porta, amb una llinda semicircular, la reixa de forja i una finestra, també enreixada, que dona a la plaça. I el pis, amb una segona porta que en facilita l’accés i, segurament, també al terrat. A la planta de dalt hi ha dos balcons, un que s’obre a la façana principal i l’altre que ho fa a la plaça de Sant Joaquim. 

La barana del terrat està construïda per una balustrada de ceràmica o terracota.

No hem localitzat l’any de construcció, ni l’autor del projecte tot i que hem pogut documentar que, a primers del 1893, es va fer un condicionament de la façana [5]. 

Vallirana 70

Al costat, al número 72, hi trobem una bonica casa de planta baixa i un pis. En destaquen les llindes semicirculars de les obertures i els treballs de forja de portes, finestra i barana del balcó. A la façana, arrebossada, no hi ha cap altre detall que els respiradors, segurament de ceràmica, de la cambra d’aire del terrat. 

A la part del darrera de la casa, hi ha una alta torratxa coronada amb una balustrada de ceràmica. Aquestes cases, fins al número 76, tenen un jardí o pati posterior.

Tampoc hem sabut localitzar l’any de construcció, qui en va ser el propietari o promotor, ni l’autor del projecte.

Vallirana 72

Al número 74, continuant amb aquest seguit d’interessants torres, som davant d’una casa de planta baixa -destinat a local comercial (actualment hi ha un restaurant)- i un pis.

L’octubre del 1933, el llavors propietari Vicenç Baldrich, va fer una important obra de reforma i ampliació d’aquesta casa. S’hi va remuntar un pis, reformar els interiors i condicionar la façana. El projecte i la direcció de l’obra va anar a càrrec del Mestre D’Obres Jaume Sanllehy i Molist [6].

La façana està arrebossada imitant, als baixos i en unes sanefes verticals als extrems de l’edifici, carreus de pedra. 

La barana del terrat està decorada omplint, amb petites peces de ceràmica vidriada blanques i blaves, els panys entre pilars. 

El balcó del primer pis, corregut en tot l’ample de la façana, te dues obertures amb persianes de llibret i la barana bombada de forja.

Vallirana 74

Arribem davant del número 76. 

Al meu parer, una de les cases -d’aquest estil- més boniques del carrer. Segurament es tracta de la remunta d’un pis sobre una casa ja existent. No hem sabut esbrinar qui en va ser l’autor del projecte, el propietari promotor, ni l’any de construcció.

És d’un edifici de planta baixa i un pis, amb unes grans i treballades balconades d’obra a la primera planta i al terrat. Els respiradors de la cambra del terrat estan acompanyats d’una artística sanefa esgrafiada.

Hi podem veure, també, acolorits esgrafiats seriats amb figures geomètriques en els paraments llisos del primer pis, mentre que a la planta baixa la paret presenta un estucat -imitant un acabat d’obra vista fet de maó- amb una sanefa o faixa d’esgrafiats sota del balcó.

Les llindes i laterals de les portes i la finestra -amb reixa de forja- de la planta baixa, estan decorades amb unes motllures que ens recorden acabats gòtics. 

Vallirana 76. 

Al costat, al número 78, hi ha El Refugi de Sant Gervasi un bar-restaurant d’aquells “de tota la vida”. Inicialment el regentà en Lluís i la seva esposa (que els veïns més vells encara recorden) i, des del 2012, és la Carme qui en porta les rendes. És un indret tranquil i ideal per a fer-hi esmorzars, l’aperitiu o dinar-hi. 

Davant, al número 75, hi ha una nova casa promoguda per n’Enrique Hugas. Es tracta d’una reforma, afegint-hi dos pisos i condicionant tota la façana, d’una casa existent. 

El projecte, de l’any 1911, el va fer el mestre d’obres Ramón Ribera i Rodríguez (que, aquell mateix any, edificà la Casa Santeugini del carrer de Septimània 33). Segurament, el propietari-promotor, encarregà una casa d’habitatges molt semblant -pel que respecta a l’estil i decoració de la façana- a les que ja tenia construïdes al mateix carrer; tot i que, en aquest cas, les ornamentacions florals semblen més abundants i ufanoses.

La planta baixa presenta tres obertures: una porta estreta i dos finestrals contigus. Al primer i segon pis hi ha balcons correguts, amb baranes bombades de forja molt treballades, mentre que els de les finestres de la planta baixa -alineats amb la façana- són de ferro fos. 

D’aquesta casa destacaríem, així mateix, l’element de coronament de la façana amb un pseudo-frontó de línies corbes i elements decoratius de caràcter floral.

Vallirana 75. 

Als números 79-81, on ara hi ha un bloc de pisos, hi havia, al número 81, la casa de Mª de les Neus Mansana, obra de l’any 1894 [7] del reconegut arquitecte Josep Domènech i Estapà. Aquesta casa, malauradament, entre els anys 1953 i 1954 es va enderrocar per a fer-hi el gran edifici, segons el projecte de l’arquitecte Joaquim Viladevall Marfà, que avui hi podem veure. 

Vallirana 81. Façana de la casa de Mª Neus Mansana segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà (1894) (AMDSG)

Un altre dels element singulars que hi havia al llarg d’aquest carrer, com en molts altres del barri, eren els antics fanals [8]. Malhauradament, tot i l’interès de l’Associació de Veïns del Farró en que aquests es mantinguessin, l’Ajuntament inicialment els va respectar, però després -l’any 2013- els va fer desaparèixer [9].

Detall dels antics fanals que hi havia en aquest carrer.

Colla de Sant Medir passant pel carrer l’any 1989. Observeu, dalt a l’esquerra, els vells fanals (Foto Arxiu Colla Humorística)

A la cantonada de Vallirana amb Pàdua hi havia una “escola per a senyoretes” portada per les germanes Dolores i Teresita Sala, doña Dolores i doña Teresita com se les tenia que anomenar llavors. A aquella escola, de senyoretes distingides, hi va anar durant dos cursos (1916-1919) l’escriptora Mercè Rodoreda que vivia relativament a prop, al carrer de Manuel Angelon [10].

Arribem a la Ronda del General Mitre, on també hi conflueix el carrer de Pàdua, abans anomenat Sant Antoni de Pàdua.

La travessem.

Parada nº 10: Casa Tosquella. 

A l’altre costat, formalment fora del nostre barri i ja dins del de Putxet, als números 91-93, hi ha una veritable joia del modernisme barceloní: la Casa Tosquella. Es tracta d’una torre unifamiliar aïllada feta construir l’any 1889, pel comerciant enriquit a Amèrica, Antoni Tosquella, sota la direcció del mestre d’obres Joan Caballé. 

Va ser reformada [11], els anys 1906-1907, per l’arquitecte Eduard Mª Balcells i Buïgas que, amb una gran riquesa ornamental, li donà l’aspecte actual. La casa consta de planta baixa i un soterrani. En l’edifici es combinen els elements curvilinis i les línies trencades, propis de l’estètica modernista, amb altres de caràcter arabitzant. Les façanes són d’estuc de calç lliscat sobre suport de maó i esgrafiats al voltant de les obertures amb un repertori de motius geomètrics, florals i zoomòrfics. Les teulades de les dues torres són de ceràmica esmaltada i vidriada. Compta amb portes, reixes, baranes i detalls de forja molt treballada i de gran fantasia. 

La casa, envoltada d’un gran jardí -mutilat, els anys 70, per l’obertura de la Ronda-, tot i  l'aspecte de deixadesa que avui presenta, va ser declarada “Bé d’Interès Cultural del Patrimoni Històric Espanyol” l’any 1974 i actualment està catalogada com a “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya. Segons Elvira Farreras, durant uns anys, hi havia viscut el baríton cordovès Marcos Redondo. Explica també, aquesta emblemàtica cronista del Putxet, que el jardí estava voltat d’una reixa de ferro forjat, d’estil gaudinià, per on s’hi passejaven dos paons que se sentien cridat d’un tros lluny [12].

Al llarg d’uns anys hi va viure Mª Dolors Castells i Tosquella, la neta de l’home que va manar construir la casa. Mª Dolors Castells, que sempre s’oposà a que s’enderroqués la casa, es va enemistar per això amb una part de la família. La mateixa tenacitat que li va permetre quedar-se a casa seva li va costar l’herència. La dona sabia que aquella resistència a l’especulació i a la destrucció del patrimoni tenia un escut legal molt concret. L’únic que la va salvar de la voluntat familiar de vendre’s l’immoble va ser el contracte formal que Mª Dolors Castells tenia amb els seus pares. “La meva mare em va signar un contracte de lloguer. I encara sort, perquè gràcies a ell puc continuar aquí com a inquilina”, explicava ella mateixa a La Vanguardia l’any 2012 [13]. Mª Dolors Castells va morir l’any 2018.

Ha estat una veritable llàstima que aquest important edifici -una joia del modernisme català-, pel pas del temps i la manca de manteniment, s’hagi anat degradant sense que, després de tants anys, les institucions, que tenen la responsabilitat de vetllar per la salvaguarda i la conservació d’aquest “patrimoni protegit”, hagin sigut capaces d’arribat a un acord amb els propietaris.

A finals de l’any passat, sense que Mª Dolors Castells ho pugui ja impedir, la part de la seva família que encara és propietària de la finca la va posat a la venda per 1,4 milions d’euros [14].

Vallirana 91-93. Projecte de reforma de la Casa Tosquella (AMCB)

Vallirana 91-93, Casa Tosquella. Detall d’una de les façanes. 

Abans d’acomiadar-nos, un “caso curioso” 

Les fonts d’on, normalment, traiem la informació amb la qual documentem els articles i itineraris, son els arxius, municipals i privats, les hemeroteques i, evidentment, els nostres propis records o la memòria oral de molts dels nostres veïns o comunicants.

No sempre trobem allò que busquem, l’any de construcció d’una casa, qui en va ser l’autor del projecte, el promotor o el propietari, per exemple...; moltes vegades, contemplant alguna vella fotografia, ens costa situar-la o esbrinar qui son alguns dels personatges que hi surten... lligar caps no sempre és fàcil. 

Per un altre costat sovint, cercant una cosa, en descobrim una altra de molt més interessant..., la punta d’un fil que, seguint-lo, ens porta fins al cabdell... Apassionant.

Dic tot això perquè, com quan remenem una capsa amb velles fotografies, en aquesta ocasió al cercar, entre algunes hemeroteques digitals, una informació concreta sobre el carrer de la Cruz he trobat una “croniqueta”, si més no, curiosa. 

És una nota, publicada al diari La Vanguardia del 8 de març de 1902, sobre un incident ocorregut al carrer de la Cruz sota l’epígraf de “Un caso curioso”:

“Un caso curioso...” La Vanguardia 8 de març 1902, pàg. 2

Amb aquesta nota tragicòmica donem per acabat aquest itinerari, que confiem hagi estat del vostre interès. 

Fins al proper.

Agraïment i prec.- Per a la confecció d’aquest itinerari ens han estat molt útils els records i aportacions de na Francesca Piera, na Gleva Aulina, na Araceli Vilarrasa, en Xesco Ginjaume i na Ester Rodríguez, veïns del barri i, els dos darrers membres actius i destacats de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró. A tots ells el nostre mes sincer agraïment.

Cal admetre però que, tot i aquestes valuoses aportacions, aquest itinerari és parcial, recull només les nostres mirades, records i vivències. Les que la nostra edat i memòria ens han permès viure i reviure. Segur que ens hem deixat alguna botiga, entitat, personatge, fet o anècdota important o interesant en l’itinerari... Ens cal, doncs, la vostra col·laboració, la participació dels lectors i veïns, per -en una posterior edició- anar-lo actualitzant. Animeu-vos !!!. I, per endavant, moltes gràcies.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

[1] VILARRASA ARACELI, Finestres del Farró, 30 d’agost 2020: “Targes d’escala”:

[2] Sovint era el mateix promotor o propietari qui, prenent una altra casa com a model, li demanava al constructor o director de la nova obra que en repetís o hi adeqües els acabats, les formes i els detalls decoratius “de moda” que allà hi havia. Cal tenir present també que, excepte en edificis singulars i exclusius, molts dels acabats, elements decoratius de pedra artificial o de serralleria, eren seriats i prefabricats -“de catàleg” podríem dir-; resultaven més econòmics i per això els veiem utilitzats, una i altra vegada, en molts edificis de l’època.

[3] Segons la “Gaceta Municipal del Ayuntamiento de Barcelona” nº 24 del 14 de juny de 1914, el propietari Enrique Hugas, demanà permís per a construir una galeria en la part posterior d’aquesta casa.

[4] Pel que hem pogut esbrinar sembla que en Ramón Cuyàs, era un destacat comerciant de productes de farmàcia que tenia un conegut i concorregut “dipòsit” al carrer Llauder 4 de Barcelona. 

[5] A l’Arxiu Municipal del Districte Sarria-Sant Gervasi hem trobat una petició, del març de 1893, a l’Ajuntament de Sant Gervasi (Exp. 4386/1893) dels hereus “de confianza” d’en Ramón de Cuyás, demanant permís per a pintar la façana d’aquesta casa.

[6] Expedient Fo-2411/1933 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Jaume Sanllehy i Molist projectà, construí i reformà nombrosos edificis modernistes especialment a l’eixample de Barcelona.

[7] Expedient 3690 de l’ Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi. 

[8] Els vells fanals que recordem i podeu veure en algunes de les fotografies que il·lustren aquest itinerari, eren murals i situats a l’alçada dels primers pisos. El cos era de ferro fos i tenien un gran globus de vidre glaçat al damunt. Funcionaven amb electricitat, primer, amb bombetes o làmpades d’incandescència que, desprès, van ser substituïdes per d’altres de vapor de mercuri o sodi d’alta pressió. Sobre els fanals del barri del Farró recomanem que visiteu el post Alumbrando hasta el amanecer 

[9] https://beteve.cat/societat/fanals-modernistes-farro-saragossa-sant-eusebi/

[10] VILARRASA ARACELI, Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1): 

[11] Expedient Fo-2034/1906 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. 

[12] FARRERAS ELVIRA, “El Putxet. Memòries d’un paradís perdut”, Barcelona 1994, pàgs.96 i 97.

[13] VIVIR La Vanguardia 10 març 2012, Asediada por okupas i Un oasis abandonado en Mitre

[14] DAVID COBO, “Desenllaç agredolç per a una finca modernista en decadència”,