El carrer Vallirana. Primera part: Vallirana de Baix

                                                                                                                                        ITINERARIS

Pep Arisa

"L'arquitectura és la petrificació d'un moment cultural" - Jean Nouvel

 

Distància aproximada 0,4 Km. Durada: 1 h.

Us proposem, en aquesta ocasió, un itinerari per la història, l’arquitectura i els nostres records del carrer de Vallirana, l’antic carrer de la Cruz [1], obert i urbanitzat l’any 1850 per en Joaquim Ferret i Mandri.

En aquesta primera part recorrerem la part baixa del carrer, que és on comença: des del Passatge Mulet al carrer Francolí.

 

Què cal saber

El carrer de Vallirana travessa les places de Mañé i Flaquer - antigament de la Cruz-, la de Sant Joaquim, que manté, des dels orígens, el nom del seu promotor i bona part del barri del Farró.

És, doncs, un dels carrers més antics, llargs i cèntrics del barri. 

Segurament per això hi anirem descobrint cases força antigues, de quan s’obrí el carrer (1850), de finals dels segle XIX i de començament del XX. Habitatges modestos de planta baixa i un o dos pisos; edificis amb locals a peu del carrer i quatre o cinc pisos al damunt, aixecats per satisfer les rendes als seus promotors i també cases-torre senyorials per a gaudi d’un únic propietari o de la seva família [2].

El carrer de Vallirana era també, quan els veïns fèiem més vida al barri, un vial amb força activitat comercial i associativa. Hom hi trobava tot allò que el cos o l’esperit necessitava: Vaqueries, graners o botigues de queviures, petits tallers per a tot tipus de serveis, peixateries, torradors de cafè, perruqueries, farmàcies, impremtes, bars i bodegues, merceries, barbers, sabaters de vell,...No calia anar  gaire lluny per comprar i/o tenir tracte amb els veïns.

I és que en aquest carrer hi tingueren també la seva seu algunes de les principals entitats socials i polítiques del barri. 

Per Sant Medir, les revetlles i la Festa Major, una comissió pròpia formada entre els veïns, hi organitzava unes estones de disbauxa, festa i alegria per a grans i petits, que podien durar tot el dia, la nit o uns quants dies del mes de setembre.

Al carrer de Vallirana hi havia de tot. Ho anirem veient, coneixent i, en alguns casos, rememorant. Per que no se us faci pessat hem pensat fer-ho en dos parts: Vallirana de Baix, des del passatge Mulet fins al carrer Francolí i Vallirana de Dalt, del carrer Francolí a la Ronda.

Som-hi ?.

 

Itinerari

Comencem la passejada a l’inici del carrer, a l’alçada del Passatge de Mulet, darrera del Centre de Normalització Lingüística que té l’entrada per l’Av. Riera de Cassoles. L’acabarem, de moment, al carrer Francolí.

 

Travessem el carrer de Guillem Tell, l’antic carrer de Sant Josep.

 

A la cantonada superior esquerra, on ara hi ha un forn-cafeteria, hi havia el bar   Piragua, un clàssic local de barri on sovint els parroquians anaven a prendre el cafè i a fer la partida. El regentava la família Bové. El patriarca de la qual, en Josep Bové, va morir fa poc.

_{El vell bar “Piragua”, al xamfrà de Vallirana amb Guillem Tell.}

 

Parada nº 1:  L’antiga llibreria Taüll i la Casa Pratmans.

Al número 13, per un anunci al Programa de la Festa Major de l’any 1935, sabem que hi havia la GANJA IZQUIERDO on s’hi venia “llet, nata, mantega i ous del dia procedents de Vidreres, Maçanet de la Selva i La Garriga”.

En un dels baixos del número 14 hi hagué, a finals dels setanta i fins ben entrats els passats vuitanta, la Llibreria TAÜLL. Al vestíbul darrera els vidres dels aparadors, cada setmana, s’oferien les novetats literàries del moment: Beckett, García Márquez, Montserrat Roig, Eduardo Mendoza, Maria Mercè Marçal, Vázquez Montalbán, Jaume Fuster,... Dins, algunes publicacions periòdiques, que normalment els quioscs de diaris no tenien i que el llibreter, l’Oriol, et servia “per encàrrec”: “Cuadernos para el Diálogo”, “Canigó”, “Tiempo de Historia”,  “Triunfo”, “El Llamp”, “Lluita” ... 

Els divendres al vespre, ja amb la botiga tancada i només per a un petit grup d’escollits clients, durant un temps es va fer una tertúlia literària a l’estil de les que eren habituals en d’altres llibreries del barri com el Cristal City [3]. Aquest grup de tertulians s’autoanomenà  i arribà a signar alguna ressenya bibliogràfica com a “Col·lectiu Taüll” [4].

En aquest mateix edifici, però en el local interior, hi va haver durant molts anys el TALLER VALLIRANA, obrador d’arts gràfiques en el qual es feia calcografia, serigrafia, litografia i edicions. D’aquest local en va sortir molta de l’obra gràfica d’en Joan Brossa.

Una mica més amunt a l’esquerra, al número 15, hi ha un edifici de baixos aparentment més antics però on, als pisos del damunt hi construïren uns grans espais per a ús industrial. En els baixos, l’any 1935, hi havia la botiga de queviures LA VICTORIA d’en Joan Bautista. Al primer pis hi vam tenir durant molts anys l’Escola de Dansa d’ANTOÑITA BARRERA, que va ser primera ballarina del cos de ball del Liceu. L’any 1988 s’hi va traslladar el GIMNÀS ESPORTIU GIM que la família Ginjaume havia iniciat a la plaça de Mañé i Flaquer.

_{Foto artística d’Antoñita Barrera. Any 1960}

També hi havia, al segon pis, un taller de confecció ARTESANIA TONI-CRIS i una empresa d’arts gràfiques.

En una de les botigues del número 16 hi tingué la barberia, fins els passats anys 50, d'en J. Mayans. En aquest mateix edifici, també en un dels baixos, hi havia als anys 80 el “Rápido García calzado económico”, sabater-reparador de calçat vell. 

Davant, al número 17, hi trobem una casa amb una decoració clarament modernista: La casa Pratmans. L’actual construcció correspon a una reforma, d’una casa ja existent, feta l’any 1914 per en Miquel Pratmans [5]. 

L’edifici, de planta baixa i un pis, presenta unes curioses portes i finestres graonades decorades amb ceràmiques vidriades, mosaics de color verd i ampits de maó que contrasten amb el blanc de les parets. A la façana hi ha, també, una franja o faixa de rajoles de ceràmica motllurada -alternant els colors groc i verd- i sota la barana ondulada que corona l’edifici, amb panys de trencadís, hi sobresurt un ràfec de teules també vidriades. 

En ressalten, així mateix, els perfils esglaonats de les llindes de les finestres del primer pis, la central triforada, i de la porta d’entrada. Les persianes de “llibret” de color verd de les finestres complementen el conjunt. No hem pogut localitzar qui va ser l’autor del projecte.  Les dues portes laterals dels baixos han estat, segurament, obertes o modificades posteriorment. 

Als baixos vam tenir, com a mínim des de l’any 1935, segons un antic Programa de la Festa Major del carrer, Aigua – Gas – Electricitat VALENTÍ CASTELL, posteriorment VÍDUA DE V. CASTELL i ja cap a finals dels anys vuitanta CASTELL perito industrial, electricitat i lampisteria.

 

_{La casa Pratmans. Vallirana nº 17}

 

Parada nº 2: La casa Bach i la casa on va viure i morir l’actriu Carme Parreño.

 

Una mica més amunt, al número 22, hi ha la casa que va fer aixecar en Josep Bach. 

És un edifici d’habitatges plurifamiliars segurament -llavors- de lloguer, de planta baixa i quatre pisos. La projectà i construí, l’any 1910, enderrocant un edifici que hi havia [6], el mestre d’obres Josep Masdéu i Puigdemasa [7] autor, com veurem més endavant, de moltes altres cases en aquest mateix carrer.

Estem davant d’una casa, de clar estil modernista, amb decoracions florals a les llindes de les obertures i balconades corregudes -a totes les plantes- amb baranes de forja decorades amb peces de xapa estampada i retallada. Al coronament de l’edifici, amb ampits sinuosos, hi ha un medalló amb l’any de construcció. 

Com podem veure en la façana del projecte, de març de 1910, que reproduïm, només hi estan dibuixades la planta baixa i dos pisos. El mes de juny d’aquell mateix any, en el decurs de l’obra, s’hi van afegir els dos pisos superiors.

                Façana casa Bach segons el projecte de Josep Masdeu de l’any 1910. (AMCB)

Fixeu-vos en les dues finestres de la planta baixa, situades a un i altre costat de la porta, cadascuna d’elles amb una columna central -de granit polit- rematada amb un capitell i unes artístiques baranes de serralleria.

 

 Finestra de la casa Bach. Vallirana 22

En un dels baixos d’aquesta casa hi tingué la seu social, entre els mesos de març del 1984 i l’octubre del 1995, la Comissió de Festes de Pl. Mañé i Flaquer i carrers de Vallirana, La Torre i Santjoanistes.

Al costat, al número 24, hi podem veure un “testimoni”, encara dempeus, del que devien ser les primeres cases que es van construir en aquest carrer [8]. Eren construccions senzilles, de planta baixa o amb un pis, amb teulada o terrat.  Ens recorda les “cases de poble”, com devien ser llavors moltes de les cases del barri. En aquest cas, inicialment era un edifici de planta baixa i un pis. Per la porta petita s’accedia al primer pis i seguint tot un corredor arribava a la part de jardí que li “tocava”, a diferència d’altres primers pisos que tenen l’escala d’accés al jardí o pati  des de la galeria. A la planta baixa hi havia la fusteria d’en Eduard Olivé, una família molt arrelada al barri, de la que encara es conserva la porta vidriada de l’entrada i les grans portes de fusta de doble full. La sala davantera era la botiga/taller i la resta de la planta l’ habitatge familiar que donava al darrera amb la part de pati que li corresponia.

Al primer pis d’aquesta casa hi va anar a viure, des del novembre del 1912, fins que hi va morir, el 15 de gener de 1924, la popular primera actriu del teatre català Carme Parreño i Gibert (Saragossa, 1856-Barcelona, 1924).[9] Carme Parreño era molt amiga de Margarida Xirgu, fruit d’aquesta amistat, “la Parreño” aconseguí que “la Xirgu” actués en una representació teatral, per la Festa Major a la plaça de Mañer y Flaquer.

_{La casa on visqué Carmen Parreño. Vallirana 24}

 

Carme Parreño.Imatge de “La Escena Catalana” 1907

Al número 26 on ara hi ha una moderna casa, construïda l’any 2002, hi hagué durant molts anys -com a mínim des del 1959, també segons un Programa de la Festa Major-, la merceria perfumeria i objectes de regal CASA TERESINA. El seu anunci al programa de la Festa Major de l’any 1980 deia “gran assortit de mitges i mitjons, roba interior i generes de punt...”

Aquell antic edifici era de planta baixa i un pis. En aquest cas tot el jardí era per a ús exclusiu dels ocupants de la planta baixa. Els que l’havien conegut recorden que era un dels millors i més ben cuidat jardins interiors de la zona.

 

Parada nº 3: La casa Fàbregas, la NUMAX i LA CASA DE LA MIEL.

 

Al número 28, hi trobem la Casa Fàbregas. 

Segons hem pogut constatar en un document de l’Arxiu Municipal del Districte és un edifici que va fer construir, sobre un terreny de la seva propietat, en Miquel Fàbregas. El projecte, de febrer de 1850 [10], és del Mestre d’Obres Jaume Feliu i Castelló.

És una casa de planta i un pis. Posteriorment, se n’hi afegí un segon. Si compareu el dibuix del projecte amb la façana actual, hi podreu apreciar la similitud: Les llindes arquejades de les obertures dels baixos, els perfils de pedra  a les portes dels locals, l’enreixada tarja de l’escala, els balcons amb baranes de forja del primer pis... Una construcció senzilla però que, tot i les modificacions més modernes, té el seu encant.

Al pati del darrera sembla que, el 1859, hi havia un pou [11]. 

_{La casa Fabregas. Vallirana 28}

 

 Façana de la casa Fabregas segons el projecte de l’any 1850. (AMDSG) 

 

Al número 30, fent xamfrà amb el número 1 de la plaça de Mañé i Flaquer hi hagué, des dels anys 1953 al 1979 l’empresa de petits electrodomèstics i ventiladors NUMAX. Molts de vosaltres recordareu aquells populars ventiladors, de paret o sobretaula, amb les pales de llautó i la protecció de l’hèlix feta de fines varetes de filferro. Uns objectes vintage, avui força valorats i buscats. El traumàtic final d’aquesta empresa originà que el director de cinema Joaquim Jordà en fes un documental: “Numax presenta” que mostra un dels més destacats conflictes socials i laborals, de l’anomenada Transició, a Barcelona.[12

 _{L’antiga fàbrica NUMAX. Vallirana 30}

 

Al davant, al número 27, fent xamfrà amb el número 9 de la plaça de Mañé i Flaquer s’hi establí durant molts anys, on ja abans hi havia la botiga de queviures Vilardell, el “colmado de categoria” d’en Ramiro Prunés. L’establiment era conegut per LA MASCOTA o LA CASA DE LA MIEL perquè estava especialitzada en la “compra y venta de MIEL PURA DE ABEJAS en grandes cantidades y en detall” segons deia un anunci dels passats anys 40. En Ramiro Prunés i Puig (Barcelona 1901-1982) era tot un personatge que igual venia mel, atenia els clients o feia versos que publicava, especialment pels Nadals, en una mena de diari-participació anomenat LA FORTUNA [13].

 

Diari LA FORTUNA publicat per en Ramiro Prunés

 

Travessem la recollida plaça de Mañé i Flaquer, l’antiga plaça de la Cruz, una mica la Plaça Major del barri i continuem carrer de Vallirana amunt.

Passada la plaça seguien havent-hi tot de petites botigues ara desaparegudes: al número 32, com a mínim des dels anys cinquanta fins a mitjans dels noranta, hi vam tenir la PESCA SALADA  - “aceitunas y conservas de la mejor calidad” primer, de CONCEPCIÓN TAPIES, segons el Programa de Festes del 1959 i, a partir del 1980, de MARIA ROMEU. Just al costat hi va haver la POLLERIA Y HUEVERÍA ROSA GUIVERNAU. Actualment els dos locals formen part del centre de massatges terapèutics.

A la vorera del davant, en el número 29, tenia la porta el CELLER CAN BENET. Creuar aquella porta era entrar en un món de botes de vi, vermut, prestatges de gasoses, sifons...

Can Benet

 

Parada nº 4: Dos edificis d’habitatges bessons.

 

Als números 38-40, hi ha dos edificis iguals amb alguns detalls decoratius a les façanes. 

Són dues cases destinades aleshores a habitatges de lloguer. Tot i que ho hem intentat no hem sabut trobar als arxius, qui en va ser el promotor, l’autor del projecte, ni l’any de construcció. Pensem que poden ser del voltant dels anys 1909-1910. Cada una d’elles està formada per la planta baixa, amb el portal d’accés, un local i cinc pisos. 

Les façanes estan coronades, damunt les baranes dels respectius terrats, amb dos frontons semicirculars cadascuna. Les plantes tenen, a cada pis, balcons correguts amb baranes bombades de forja i detalls de xapa encunyada. Dues lesenes o bandes verticals d’estuc, imitant carreus de pedra, als extrems de cada edifici i uns relleus florals, centrats sota cada balcó, són els únics elements que decoren les façanes. 

                                                        Façana de Vallirana 38-40

Els vestíbuls, normalment tancats, d’accés a les escales de veïns estan ornamentats amb lluents arrambadors esgrafiats, les botoneres dels timbres, un llum de línies modernistes i els sostres motllurats i embellits amb unes policromades pintures plenes de flors, fulles i orenetes, fan l’efecte que  contemplem el cel primaveral des de sota les branques d’un roser florit.

Detall del sostre del vestíbul. Vallirana 40 

 

En el local dels baixos del número 40, l’any 1984, en Xesco Ginjaume hi va iniciar el seu Centre Mèdic Vallirana que després va traslladar a la plaça de Mañé i Flaquer, convertint-se en “el practicant de la placeta” com ens va dir en l’escrit de comiat que publicà en el número 14 de la revista COSES DEL FARRÓ.

Parada nº 5: La casa Grau i l’antiga seu del Centre Autonomista Català de Sant Gervasi.

 

A l’alçada del número 41, abans 43, hi ha la casa d’Antonia Grau.

Una reforma, remuntant-hi un primer pis i condicionant-ne la façana, d’una casa ja existent. L’obra la va efectuar, l’any 1904, el mestre d’obres Antoni Facerias i Marimón, segons projecte de l’arquitecte Jaume Torres i Grau [14]. 

Les ornamentacions de la façana són similars a les que ja hem vist al número 22. Barrocs motius de pedra artificial amb ovals i flors a les llindes de portes i finestres. Un artístic balcó corregut -amb barana de fosa- a la primera planta i treballs de forja en les reixes de les finestres i detalls de la porta a la planta baixa. 

Coronant l’edifici hi ha una decorada barana d’obra i un medalló amb l’any en que es va fer la casa. 

Una característica comuna que s’anirà repetint, en altres cases modernistes d’aquest carrer, és el parament d’estuc de la façana, imitant carreus de pedra irregulars i encintats. Un nou i modern pis, construït -segurament l’any 2002- a l’antic terrat enretirat de la línia de la façana, malgrat tot, n’ha preservat la estètica del conjunt.

 

La casa Grau. Vallirana 41  

 

Al davat, al número 42, durant la II República, dels anys 1932 al 1934, hi establí la seva seu social el Centre Autonomista Català de Sant Gervasi [15] entitat adherida a la catalanista i conservadora, Lliga Regionalista. El juliol de 1934, es traslladaren -fins als inicis de la guerra civil, al carrer de Balmes 291, tocant a la plaça de Molina.  

On aquells anys hi havia un gran xalet amb jardí, després s’hi obrí una mena de passatge o carreró comercial amb diferents locals o botigues: la primera peixateria de la Balbina, que després es traslladà al número 50 d’aquest mateix carrer, un drapaire que comprava, a més de draps, cartó, paper i ampolles de vidre. Era “la banca” de molts nens i nenes del barri que hi anàvem a vendre vells diaris i ampolles de vi o cava que arreplegàvem de casa o d’algun veí i, així, podíem aconseguir alguns cèntims que després gastàvem en llaminadures, retallables, cromos o algun tebeo. 

Actualment hi ha un modern edifici de pisos construït el 1980.

Al numero 44, on avui hi ha un nou bloc de pisos hi havia els anys setanta, una  nau que era un estudi publicitari i cinematogràfic. Models i alguna artista de renom, ens comenta algun veí, aprofitaven els moments de descans per anar a les botigues del voltant i comprar-hi alguna cosa que necessitaven.

Al número 48 hi trobem la Farmàcia Piera, tercera generació de llicenciats en farmàcia, van començar, l'any 1953 al cul-de-sac que forma el carrer Francolí abans d’arribar al de Vallirana. L’any 1959 es traslladaren a l'actual ubicació. Inicialment la titular era Francesca Ballester, per això inicialment la farmàcia s’anomenava amb aquest cognom i, posteriorment ho ha estat la seva filla Francesca Piera Ballester que ara ja ho comparteix amb el seu fill Àlex.

Hem arribat al final de la primera part d’aquest recorregut. Déu n’hi do la “vida intensa” d’aquest carrer!!! Farem una pausa i us animem -d’aquí a quinze dies-, en la segona part de l’itinerari, a continuar fins al final. 

Tot i que el “confinament” és un pel dur, quinze dies no són res... fins llavors, doncs. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

---

[1] L'agregació dels pobles dels entorns a la ciutat de Barcelona l’any 1897, comportà un canvi de nom en molts dels carrers, per les duplicitats que es van produir entre els dels pobles i els de de la mateixa ciutat Barcelona. Els canvis més destacats del nomenclàtor es produí l’any 1907. Quan parlem, doncs del nom antic carrer o plaça ens referim al que, normalment, tenia abans del rebateig del 1907.

 

[2] El contingut d’aquest itinerari es basa, en part, en l’article ARISA PEP, 2016, “El carrer Vallirana modernista”, COSES DEL FARRÓ nº 6, Tardor, pàg. 22 a 26:

[3] https://blogs.elpais.com/bulevares-perifericos/2013/10/mis-primeras-librer%C3%ADas-2.html

 

[4] Programa de la Festa Major de Sant Gervasi (Barri del Farró) de l’any 1982, pàg. 51.

 

[5] En general els noms de les cases corresponen al dels propietaris o promotors que les van fer construir o hi van fer una important reforma. Tot i que ho hem intentat, no és fàcil conèixer gaires detalls sobre la vida o principals activitats d’aquestes persones. Per exemple, quan vaig fer l’article sobre el modernisme d’aquest carrer, que hem esmentat en la nota 2; al parlar de la casa Miquel Pratmans vaig identificar -erròniament, portat per l’abundant informació que amb aquest nom, en la bibliografia i a la xarxa hi ha- amb “... un clergue -mort el 1861- que arribà a ser bisbe de Tortosa i que, sembla, venia sovint a estiuejar a aquesta casa...” La casa inicial -d’abans de la reforma del 1914- era, possiblement, del 1850 i els anys d’esplendor d’aquell clergue van ser entre el 1849 i el 1859 quan era professor, catedràtic i rector del Seminari de Tortosa; per tant tot i que estrany, bé podria ser que es fes construir una casa a Sant Gervasi, prop de Barcelona. Ara, tornant a cercar per les hemeroteques, hem trobat una menció en un permís d’obra, demanat per un tal Miquel Pratmans, a l’Ajuntament de Barcelona (“Gaceta Municipal de l’Ajuntament de Barcelona” nº 31 del 5 d’agost de 1920) per a “construir un albañal en la casa nº 17 de la calle Vallirana” . Obra molt més propera amb la reforma de la façana (1914) que avui podem veure a la casa. Queda, doncs, feta l’esmena. Disculpeu l’error de llavors.   

 

[6] Expedient Fo-368/1910 de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona:

 

[7] Josep Masdeu i Puigdemasa a la wikipedia

[8] A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià y Sant Gervasi es conserven alguns expedients dels anys 1850 al 1853 sol·licitant els permisos municipals per a construir cases en aquest carrer obert feia poc (als expedients encara no hi figura la numeració dels solars). A partir del 1853 alguns propietaris “dan conocimiento” a l’Ajuntament del fet d’haver aixecat un pis damunt l’edifici inicial de planta baixa... mentre que d’altres -com calia- demanaren, prèviament, el preceptiu permís per a fer aquestes “remuntes”. 

[9] Carme Parreño i Gibert (Saragossa, 1856-Barcelona, 1924) va ser una primera actriu de teatre català. Podeu saber més detalls sobre la seva vida artística al web de l'Institut del Teatre. La referència al trasllat de la seva residencia, des del carrer de la Riera de Sant Miquel, al nº 24 del de Vallirana és de La Escena Catalana, nº 318, 9 novembre 1912, pàg. 10 i els detalls de la seva mort, de La Veu de Catalunya del 15 de gener de 1924, pàg. 6. La notícia de l'actuació de “la Xirgu” a la plaça de Mañer i Flaquer la trobem, segons testimoni de Gemma Bassets, al Programa de la Festa Major de Sant Gervasi del 1982, pàg. 27. 

 

[10] Expedient 1850/0011 de l’Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi: 

[11]  Sol·licitud de permís municipal per a posar canonades de conducció d’aigua, sorprenentment -per la distancia-, des del pou d’aquesta casa fins al carrer del Diluvi, al cor de la vil·la de Gràcia.  

[12] ARISA, J., Numax S.A. i SAPERAS R., El temps que vaig estar a NUMAX, 2017 a COSES DEL FARRÓ 8, Tardor, pàgs. 25 a 29.

 

[13] Només com un exemple del seu estil i gràcia reproduïm un vers que acompanyava la capçalera del número de LA FORTUNA, escrit al revés “porque no quiere que la suerte le venga de cara” del Nadal de 1957 :

Si volvemos a jugar

es solo por costumbrismo,

sepan que nos da lo mismo

el perder como el ganar.

Tanto nos han enredado

que en el caso de sacar,

nos hemos juramentado

en no quererlo cobrar.

¡ Que gran lección les espera

si nos cae la primera !

En Ramiro Prunés, aprofitant el seu sentit de l’humor elegant i ocurrent  publicà diversos llibres d'acudits: Bachillerato del más barato - Macedonia de humor (1970), Cosquillas mundiales (1980) era, així mateix, un habitual de les “cartes al Director”-comentant o denunciant  els més diversos temes- especialment a La Vanguardia. El diari LA FORTUNA el continuà editant, un cop ja havia deixat el local del carrer Vallirana, fins el Nadal de 1976 des d’una botiga que obrí a la Ronda de Sant Antoni, 78.  

 

[14] Jaume Torres i Grau a la wikipedia

 

[15] El Centre Autonomista Català de Sant Gervasi, adherit a la Lliga Regionalista, havia inaugurat,  el 26 de febrer de 1905, la seva primera seu al carrer de Sant Eusebi 8 (La Vanguardia 22 febrer 1905, pàg. 3). L’any 1911 es traslladaren al Passatge Mulet 14, on s’hi estigueren fins l’abril de 1932 (La Veu de Catalunya 7 d’abril de 1932, pàg. 4).  

 

[