Imatge del greu accident del tramvia 17 al carrer Saragossa. 1927

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Araceli Vilarrasa

Divendres, 26 d'agost, 1927. 

Fotografia Joan Passaret i Lostaló. Imatge inèdita cedida per la familia Passaret

Mare de Déu, quin ensurt! Ningú se’n sap avenir. Com ha pogut passar aquesta desgracia? Només fa una estona, el tramvia ha baixat rabent, Saragossa avall. Ho havíeu d’haver vist! Diuen que a l’alçada de Pàdua el conductor ja ha vist que els frens no li responien i el comboi s’ha anat embalant, embalant, fins arribar al revolt que fa per agafar Guillem Tell. Allà ha sortit de les vies i ha anat a petar contra el pal de l’electricitat. I allí s’ha quedat, en mig dels grinyols de la ferralla i la cridòria dels aterrits passatgers. De seguida han sortit els veïns per ajudar als ferits. Als més greus se’ls han endut a la Casa de Socors de Gràcia. A una noia, que no estava tan greu, l’han curat aquí, a la farmàcia Samarach.. Encara sort que no hi ha hagut cap atropellament. Al cap d’una estona, quan ja no quedava ningú per atendre, el fuster del costat de la farmàcia, el Sr. Passaret, ha anat a buscar una màquina que té, d’aquestes tan modernes, i ha fet aquesta fotografia.

Aquesta podria ser la narració de l’accident feta per algun d’aquest veïns que veiem a la fotografia. Això va passar el migdia del 26 d’Agost del 1927. Fins ara coneixíem el fet pels diaris de l’època (1). Ara, gràcies al regal d’aquesta fotografia inèdita, de gran valor històric, que ens va fer el Sr. Joan Antoni Passaret (veieu La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim: el veritable nom de l'anomenada Casa de la capelleta de Sant Pancràs) podem veure com va ser aquest famós accident que diuen que és el més greu dels que va patir el tramvia 17. 

Aquesta vegada la imatge ve a completar les paraules que ja teníem i gràcies a ella podem entendre millor el que va passar.

Al centre de la fotografia veiem la figura d’en Joan Passaret i Lostaló, en roba de feina. La seva actitud activa i el peu de la fotografia, on llegim Servició de Somatén. Accidente calle Zaragosa-Guillermo Tell, ens parlen d’un ciutadà responsable que segurament desprès d’ajudar als passatgers i socórrer als ferits, encara va tenir la voluntat de documentar i reportar el que acabava de viure, amb una fotografia.

Darrera seu veiem el tramvia, ja buit, i en un estat deplorable. El sostre de la jardinera suporta el pal de l’electricitat, tot tombat, aguantant encara la catenària amb el pantògraf mig desballestat. Les cortines que protegien els seients d’aquest vagó d’estiu han quedat malgirbades desprès que els ocupants del vagó l’hagin abandonat precipitadament.

Uns quants badocs, homes i nens, encara fan cercle al comboi, esperant més esdeveniments.

Darrera el tramvia, a mà dreta, cantonera entre Saragossa i Guillem Tell, veiem una bonica casa de pisos que devia desaparèixer quan es va edificar el modern edifici on ara hi ha l'escola d'idiomes i educació superior College. La seva planta baixa, amb els seus frontals de fusta i els seus grans toldos, correspon al Colmado Conca que durant molts anys va ser un establiment central en el comerç del barri. 

Més enllà podem veure com al carrer s’alternen cases de pisos amb cases d’una sola planta. Allà, a la vorera de mar, entre Saragossa i Vallirana, al nº 23, tenia el seu taller de fusteria en Joan Passaret.

Si tornem de la fotografia als documents escrits (2) podrem saber que al cap d’uns mesos la sentència del jutjat va confirmar que l’accident s’havia produït per una fallada tècnica en els frens del tramvia. En aquell temps els frens encara eren de cargol i això comportava un fort risc. Malgrat això el jutge en responsabilitzà l’encarregat dels tallers de la Companyia de Tramvies on es feia la reparació i el manteniment dels cotxes i el condemnà per imprudència.

El tramvia del Farró

El tramvia accidentat era el 17, un tramvia elèctric amb origen a la plaça Catalunya que pujava per Aribau i entrava a Sant Gervasi pel carrer Tuset, seguia per Alfons XII, travessava la plaça Molina i entrava al Farró pel pont que passava la riera de Sant Gervasi al carrer Guillem Tell . 

Recorregut del 17 al Farró. Mapa Almacenes El Siglo. 1931

En arribar al carrer Saragossa girava amunt fins al revolt del carrer Juli Verne i l’anomenada placeta del arbres. Allí agafava Wagner, l’antic carrer de l’Alzina, que va desaparèixer sota la Ronda del Mig. 

Per una fotografia comentada també en aquesta col·lecció (vegeu La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925) sabem que al carrer Saragossa, abans d’arribar a Santjoanistes les vies es bifurcaven per facilitar l’encreuament del tramvia que pujava amb el que baixava. 

El revolt de les vies del 17 al carrer Juli Verne, pintades per Josep Amat. 1939

Ja fora del Farró, el 17 pujava per Sant Gervasi de Cassoles, passava per davant de l’ajuntament de Sant Gervasi, a la plaça de la Constitució. Als primers temps seguia per Arimon, Muntaner i pel passeig de la Bonanova arribava a la plaça de Sarrià (3). Més endavant, quan la xarxa fou més densa, el 17 arribava només fins a l’Ajuntament de Sant Gervasi i eren altres línies (22, 23) les que pujant per Muntaner arribaven a La Bonanova i seguint el passeig, unien Sarrià al centre de Barcelona (4).

Unir Barcelona als municipis del Pla

El recorregut del 17 va ser iniciat al 1878 per un tramvia de tracció animal que va ser el primer en donar servei a la necessitat de connectar Sant Gervasi i Sarrià amb el centre de la ciutat. Uns quants anys abans, el 1872, s’havia posat en marxa el primer tramvia de la ciutat, que anava de la plaça Catalunya a Gràcia.

El tramvia arrossegat per animals va durar només dos anys. El 1880 va ser substituït pel tramvia de foc, que utilitzava el vapor. Sant Gervasi, i el Farró en particular, vivien l’etapa de major urbanització i edificació de la seva història i la facilitat de comunicació que donava el tramvia, juntament amb el ferrocarril de Sarrià inaugurat el 1863, n’era un factor clau.

El tramvia de foc de Sant Gervasi i Sarrià. (5)

En arribar el S. XX, al 1903, el tramvia es va electrificar i va mantenir el seu servei fins al 1945.

Fins ven entrat el S.XX aquests tramvies funcionaven a la manera tradicional: a demanda i sense parades establertes. Molta gent del Farró aprofitava els dos grans revolts que feia durant el seu recorregut pel barri (Saragossa/Guillem Tell i Saragossa/Juli Verne) per pujar o baixar, aprofitant que el tramvia reduïa la velocitat. Aquesta pràctica provocava no pocs accidents. Respecte això el nostre veï Joan Antoni Passaret recorda:

“El 17 era de via estreta, perquè dels normals no haurien pogut creuar-se amb l’amplada del carrer Saragossa. Recordo que pràcticament tothom pujava i baixava del tramvia en marxa, no calia esperar tan amunt per baixar perquè la velocitat en que anava des de Francolí en amunt, permetia poder baixar. Teníem la precaució de fer-ho sempre per la plataforma del darrera, per si quèiem que no ens passes el tramvia per sobre. De baixada s’havia d’anar amb molt de compte perquè agafava molta més velocitat que de pujada”.

Les rosetes: petits vestigis del tramvia elèctric

A començaments del S XX l’electrificació del tramvia comportà la instal·lació d’ un seguit d’elements per la presa de corrent que al seu moment van aixecar bastantes protestes del veïnat. 

A la fotografia de Sant Medir del 1925 que vam analitzar en aquesta secció podem veure nombrosos cables elèctrics que travessen al carrer de banda a banda i que es sustenten en unes grans columnes de ferro forjat. D’aquestes columnes encara en podem veure algunes que s’han conservat com a record (6).

Més discretes que aquestes enormes torres, tenim les rosetes que són les fixacions del cables de tramvia a les parets del carrer. Entre torre i torre, els cables es fixaven a les parets de les cases amb aquestes petites peces de ferro forjat que, per la seva forma, recorden als rosetons de les esglésies. Les dels primers temps son de disseny molt elaborat: petites mostres de la vàlua dels forjadors. Més endavant és van anar simplificant.

Es posaven cada 25 metres en els trams rectes i cada 8 o 10 quan el trajecte feia un revolt. Pel que fa a l’alçada es situaven a 3 o 4 metres del terra, més o menys a l’alçada de l’entresol de les cases. Quan no hi havia paret o quan, més sovint del que podríem creure, la propietat de l’edifici es negava a que li posessin les rosetes, els cables es fixaven a pals de fusta. 

Amb tot això el tramvia elèctric comportava l’aparició de moltes andròmines al carrer i força molèsties al veïnat. Tot i que entre la fixació i el cable sempre hi havia un aïllant de ceràmica per evitar curtcircuits, aquests cables anaven a parar al tròlei, la barra de coure a la que es connectava el tramvia i per la que passava un corrent continuo de 600 volts (7). Al pas del tramvia, el tròlei deixava anar una mala fi de guspires i espurnes de foc. Això afegit al soroll i al perill d’ accidents devia fer que l’ambient al carrer Saragossa, que en aquell temps era el centre comercial del Putxet i el Farró, no fos gaire pacífic. També es veritat que més sorolls, fums i calor deixava anar el tramvia de tracció a vapor, així que, qui no es consola és perquè no vol.

Avui, discretes i callades, les rosetes que encara queden a les parets d’algunes cases antigues són el testimoni mut d’aquell passat tan sorollós. Aquí us en deixo un parell situades a les parets del carrer Saragossa. A veure si les trobeu. Us puc dir que estan entre Septimània i Pàdua.

Més informació sobre el model de tramvia

Afegeixo aqui la postal que ens ha enviat el company Alberto Franco on es veu que molt probablement el malhaurat tramvia de la nostra fotografia era una Jardinera model 336/180 de l'any 1906.

Una vegada més l'Alberto, gran col·leccionista de postals, ens fa veure com aquestes ens poden aportar informació molt valuosa.

Moltes gràcies.

Notes

(1) El 27 d’agost del 1927 La Vanguardia va publicar un extens article sobre l’accident que podeu veure reproduit a Arisa, P., 2021, Greu accident del tamvia 17 al carrer Saragossa, Coses del Farro, nº15, Sant Jordi, pàg. 21.

(2) La Publicitat, 20 de desembre del 1927

(3) Així es pot veure en el mapa “xarxes de tramvies del 1888” publicat a: GONZALEZ MASIP A., 1997, Els tramvies de Barcelona. Dels orígens a 1929), Col·lecció Camí Ral n.10, Rafael Dalmau, Editor, 1997, pag. 46

(4) GONZALEZ MASIP A., ob. cit., mapa “La xarxa de tramvies el 1911”, pag. 89

(5) AMDSG3_ 360. Jordí Jové. Entre 1890 i 1905

(6) N'hi ha una molt bonica a la plaça de Figuerola que recorda el pas del tramvia del Putxet que anava pel carrer Bertran.

(7) FABRE, J. i HUERTAS CLAVERIA, 1992, Noticiari de Barcelona. De l'Exposició Universal als Jocs Olímpics, Ed. La campana, Barcelona

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

La capça de mistos

Pep Arisa

Hi ha una casa, al barri, que la gent -que sovint tenim força malicia- anomenàvem (i alguns encara anomenen), pel seu perfil i forma: «La Capça de Mistos».

Al xamfrà dels carrers de Lincoln amb Santjoanistes, al número 58 de Lincoln, hi ha un edifici alt, de quatre plantes, amb una llarga façana i molt poca fondària que, vist de perfil -des del xamfrà de Santjoanistes amb La Gleva-, sembla una capça de mistos.

Al poc d’obrir-se, per part de l’Ajuntament l’any 1948, el darrer tram -des de Guillem Tell fins a Santjoanistes- del carrer de Lincoln, la propietat d’una estreta i llarga parcel·la -d’uns 50 m2- que feia xamfrà amb Santjoanistes, en decidí treure’n profit construint-hi un edifici de pisos i locals per llogar. 

El nostre barri, com molts altres de Barcelona, malgrat la difícil situació dels temps de postguerra anava, poc a poc, recuperant-se. El franquisme, que intentava redimir la destrucció que ell mateix havia provocat, intentà incentivar una política d’urbanisme -recuperant projectes dels anys 30 que havien quedat aturats- com el soterrament del tren de Sarrià i la posta en servei del ramal del Tibidabo, la consegüent urbanització de la Via Augusta, les places de Gal·la Placídia i de Molina, el mateix carrer de Balmes, la Ronda del General Mitre, la avinguda Príncep d'Astúries (l’actual Riera de Cassoles)... Aquestes grans obres van anar acompanyades d’altres de menors, però també -especialment per al barri- importants, com millores en el clavegueram i l’eliminació de «culs de sac» en alguns dels carrers adjacents, paral·lels i travessers a aquestes grans vies. Al Farró, per exemple, l’obertura dels carrers de Santjoanistes, de Francolí i de Sant Hermenegild (fins a Balmes), la prolongació del de La Gleva (des de Sant Hermenegild fins a Pàdua) o el de Lincoln (en el tram que va de Guillem Tell fins a Santjoanistes, en sentit muntanya i fins a la Via Augusta, en sentit mar), en son una mostra. 

Per un altre costat, igual que havia fet la República l’any 1935, el nou règim promogué, per a combatre l’atur i millorar la manca d’habitatge, una política de construcció d’edificis, normalment blocs de pisos -de renda limitada- amb exempcions tributaries durant uns anys, declaració d’utilitat pública per a efectuar expropiacions, subvencions i ajuts econòmics, préstecs hipotecaris,... Això va ser aprofitat -evidentment pels sectors deprimits de la població que hi trobaren feina- però, també, per determinats membres de les classes mitjana i alta, els «nous rics» i «espavilats» -sense oblidar les entitats bancàries i Caixes d’Estalvis- que amb l’especulació immobiliària arribarien a obtenir grans beneficis . 

Un edifici estret, estret

En aquest context doncs, el juny de 1949, la senyora Asunción Valcárcel Bazo -la llavors propietària del terreny situat al número 58 del carrer de Lincoln- encarregà, a l’arquitecte Joaquim Mascaró i Vinyets, titulat l’any 1942, el projecte [1] i direcció de la construcció d’aquesta casa.

Era -i és- un edifici de planta baixa, amb dos locals o botigues i tres plantes més, amb dos pisos per planta. El mateix ajuntament, en la memòria i planells segellats que presentaren per a obtenir la preceptiva sol·licitud del permís d’obra, ratllà la paraula «pisos» i la substituí -manuscrita, però amb lletra majúscula- per la de «estudios». Tant evident era que elspisos eren molt petits -com un parell de «mistos» dins la capça-... Cadascun d’aquests «estudis» -d’uns 25 m2- consta de recibidor, aseo, cocina-comedor y un dormitorio.

D’una manera enginyosa, com a bon professional, l’arquitecte va saber treure'n profit. Destinà la part més estreta de la finca, al mig de la casa, per a encabir-hi l’escala d’accés als pisos superiors que s’il·lumina aprofitant el tancament de panots de vidre de la façana. A banda i banda de cada replà -del primer, segon i tercer pis- hi ha els «estudis», un a cada costat, amb les obertures de les finestres donant a la façana. Quelcom semblant va fer amb les botigues de la planta baixa, una a cada costat de la porta d’entrada, amb les obertures (originàriament una porta i una finestra-aparador a cada local) donant directament al carrer.

Dos locals petits, però que havíen estat plens de vida

Als passats anys cinquanta, quan jo era un infant, en una d’aquestes botigues -la que donava al xamfrà- hi havia una papereria -al barri, llavors, n’hi havia moltes...-. Hi venien material escolar i, també, per a la gent gran: papers, llibretes, llapis -de colors «Alpino» i normals-, mànecs i plumilles, sobres de diferents mides, paper d’embolicar i de forrar, tinters, secants, carpetes, gomes d’esborrar «Milan», paper per fer copies a la màquina d’escriure, maquinetes de fer punta, algun «plumier» de fusta,... 

També tenien, però no gaires, algun conte d’aquells d’en Ferràndiz amb les tapes de cartró troquelades i algun llibre clàssic juvenil. No tenien, ja ho heu vist, gaire espai per això procurava tenir de tot una mica... En tenia cura i n’era la mestressa, la «senyoreta Sònia»; una dona, austríaca, de mitjana edat -que, amb accent, parlava castellà i català-. Havia vingut a Barcelona, l’any 1942, amb «Els Vienesos» una companyia de revista i opereta austríaca, creada per en Arthur Kaps i en la qual hi havia altres artistes com Franz Johan i Herta Frankel... Efectuaren representacions, en diferents teatres de Barcelona, fins l’any 1955. La nostra «senyoreta Sònia» havia format part de la companyia, potser com a corista o ballarina. Segurament va ser a mitjans dels anys 50 quan, havent plegat de «Els Vienesos», vivint com vivia al mateix carrer de Lincoln davant de la botiga, s’hi establi. Recordo, que la «senyoreta Sònia» continuà vivint al barri -ja sense cap vincle amb la papereria- fins ben entrats els anys 70. Sempre quan la trobàvem pel carrer, com si encara fos a la botiga, en destacava el seu somriure i amabilitat. 

També ocupà aquest local, clar, quan ja no era papereria, una ben assortida verduleria i, alhora, petita botiga de queviures -un colmado- on, també en poques quantitats, hi tenien el més imprescindible (llaunes de conserves, algun paquet d'arròs o de sucre, vi bo i algun licor -embotellat-...). La Mercè Niubó -sempre enfeinada i poc parladora- i el seu marit, n’eren els propietaris. Hi van estat, fins que els arribà la jubilació, forces anys. 

A l’altre local, que dona només al carrer de Lincoln, sempre hi recordo una perruqueria de senyores. La perruquera era la Mª Àngels Niubó, germana de la Mercè la verdulera, que també estigué en aquesta botiga fins que, per raons de salut, ho tingué de deixar. Allà hi acudien, a posar-se «guapes» i pentinar-se, forces dones d’aquest costat del barri. Ara, des del 1998, hi ha la Perruqueria de la Pilar López, que va treballar uns anys amb la Mª Àngels i ha continuat oferint, especialment a les veïnes -amb els estils i modes actuals- els seus serveis. A primers de febrer del 2024, aquesta mateixa perruqueria es traslladà -continuant dins del barri- al carrer de Sant Guillem.

Actualment els baixos són buits tot i estar situats en un lloc ben animat del barri. Al que fa xamfrà, quan va plegar la verdulera -la Mercé- s'hi van estar, en periodes relativamet curts, diferents negocis que han anat tancant. El mateix passa amb el que era la perruqueria de la Pilar López que, des que en va marxar, dona l'impressió que és vuit. Una mostra més de la necessitat d'actuar amb diferents mesures per afavorir el manteniment del comerç local.

El rascador de la capça

Tornant al tema de la «Capça de Mistos». Potser va ser un detall murri del mateix arquitecte o constructor però, si mirem la curta i estreta façana que dona al carrer de les Santjoanistes, hi podrem observar, com si es tractes del «rascador» d’una caixa de mistos, una mena d’esgrafiat o requadre que va de dalt a abaix de la paret. 

Notes

[1] Projecte a la Carpeta nº 41181 de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

La Planchadora, el darrer establiment de Barcelona dedicat a l’ofici de la planxa artesanal

Araceli Vilarrasa

Un dels tresors que tenim al Farró és aquesta petita botiga-taller, situada al carrer Balmés 368, a la més petita de les botigues aixoplugades sota la gran cúpula que corona l’edifici Schmith, a la cantonada del carrer Balmes amb Mitre. Un establiment ple de tuls, randes i brodats blancs, que la Rita Serra planxa amb delicadesa de fada i coneixements adquirits al llarg de tota una vida.

Les peces que planxa la Rita són peces de festa i d’alegria. Vestits de batejar que donen la benvinguda als nadons; llençols de noces, suaus com la pell; estovalles de fil brodades per les àvies i que només es treuen els dies de festa grossa. 

La Rita Serra encanonant una peça

FF.- Dius que treballes aquí de tota la vida?

Rita.- Si. Jo vaig començar a planxar quan tenia 11 anys. La botiga l’havia començat la meva àvia, la Rita Enrich, que va venir de Sabadell i es va establir aquí, al carrer Balmes 377, on hi ha casa Pepe. Ella era d’una bona família de Sabadell i sempre li havia agradat anar molt ben vestida. Quan es va haver de posar a treballar la planxa li va agradar. Contem que aixó devia ser cap allà el 1954. 

En aquell temps el carrer Wagner creuava Balmes a aquesta alçada. Mitre encara no existia, però ja feia 7 anys que l’arquitecte Nebot havia acabat aquest majestuós edifici que defineix el vèrtex oriental del triangle del Farró; un edifici majestuós, coronat amb una cúpula espectacular.[1]

Rita.- Al cap de poc temps la meva mare, que es deia Consuelo Pérez, tenia 19 anys i acabava d’arribar de Burgos, a servir, com tantes noies, va passar per davant de la botiga i va veure un rètol que havia posat la meva àvia i que deia “Se necessita oficiala. Se enseña a planchar”. A la mare li va semblar que allò de planxar era més net i bonic que fregar els terres i va decidir provar-ho.

FF.- I li devia anar molt bé. 

Rita.- La meva àvia va veure ràpidament que aquella noia tenia mans d’or per la planxa i van treballar juntes sempre més. A més, la mare era molt guapa, era una nina. Encara passen homes i entren per dir-me que la meva mare era la dona més guapa de Barcelona. Així que al cap d’un temps es va casar amb el fill de la mestressa.

La Rita Enrich i la seva jove, Consuelo Perez a la porta de la seva casa del 

carrer Balmès 377, als voltants de l'any 1955

FF.- Entre tots van tirar el negoci endavant.

Rita.- En aquella època aquí hi havien arribat a treballar 4 o 5 dones: n’hi havia una que estava tot el dia fent camises, era la camisera; la meva mare feia les estovalles, els vestits de batejar i les peces més delicades; la meva àvia planxava peces més petites, que pogués fer asseguda, “tapetes”, ganxets, mocadors, tovallons; i encara hi havia una altra noia als matins i una altra a les tardes. Fèiem la roba blanca de tot el barri. Venien les minyones carregades amb uns sacs de roba molt grans i ens portaven la feina. Els canvis de temporada les cortines, els cobrellits. Jo, de molt petita, anava amb la minyona de la meva àvia a portar les paneres plenes de roba planxada a les cases de les clientes.

FF.- Amb els anys tot devia anar canviant

Rita.- Va canviar molt la gent del barri. Els que tenien més diners se’n van anar a Sant Cugat o a la zona més alta. També va canviar molt la manera de viure. La manera de vestir. La feina va anar baixant. Durant un temps érem la meva àvia, que ja feia poquet, la meva mare, la senyora Carmen, que hi va estar molts anys, i jo, que feia els jocs de taula i les peces més grans i pesades.

FF.- Tu com en vas aprendre?

Rita.- De molt petita la meva àvia m’animava a ajudar-la. Em deia: si em planxes les mànigues de les camises et donaré uns dinerons. I jo ho feia. En vaig aprendre de veure-ho fer. Jo em posava a la taula i sempre tenia al davant la meva mare i veia com es feia. Al final ella ha pogut treballar fins molt gran perquè em tenia a mi que li feia tot el que pesava més. Els any vuitanta encara fèiem 6 o 7 vestits de batejar a la setmana però, a poc a poc, tot va anar baixant. La meva àvia va morir fa uns 25 anys, la senyora Carmen es va jubilar, la meva mare també es va jubilar i ara m’he quedat jo sola. Ara la meva mare té 88 anys i fa un any encara venia, de tan en tant, a ajudar-me.

Mare, àvia i neta a l'obrador del carrer Balmes als voltants del 1992

FF.- Veig que et porten a planxar peces molt especials

Rita.- Els vestits de batejar tenen molta història. N’hi ha que la meva mare els va planxar pels fills i ara els planxo pels nets. Ara m’han començat a venir gent que em diuen: mira aquesta roba de bressol me la vau planxar pel meu fill fa 60 anys i ara em fa molta il·lusió que me la planxeu pel meu besnet. O sigui que ja estem fent quartes generacions. Quan m’ho porten i ho veig tan ben encanyonat, planxat per la meva mare i que encara fa tan goig... m’emociono.

FF.- Que es això del encanyonat?

Rita.- No ho saps, oi? Són les tècniques que fem servir els de l’ofici. Ara hi ha molt poca gent que les sàpiga fer. L’emmidonat tradicional per exemple. Jo encara bullo l’aigua amb el midó que es desfà. Aquí l’ofici està en saber quina quantitat d’aigua i quina quantitat de midó es necessita segons la roba i segons l’efecte que es vol aconseguir. S’ha d’anar molt en compte perquè el midó és blanc, però també taca. Jo planxo amb la planxa tradicional, vull dir que el vapor és anecdòtic. Es planxa amb la planxa seca, que no pesa, perquè en molts moments es planxa a l’aire: els volantets, les maniguetes dels vestits de batejar es planxen només amb la punteta de la planxa. La roba si que ha d’estar mullada i també s’ha de saber el punt d’humitat. Sempre es mulla amb un punt de midó, encara que sigui molt poc, per donar-li el toc de nou. El midó ben fet no vol dir encarcarat.

FF.- Però hi ha peces que si que queden molt rígides

Rita.- Les de ganxet. El ganxet és diferent. Les cortines de ganxet han d’aguantar la forma i la mida i necessiten més midó. El midó també fa que la pols no entri tan a la peça i et dura neta molt més temps. El que s’ha de saber és adaptar-se a les necessitar de cada peça. Si tinc un vestit molt antic, l’hauré de tractar de manera especial. El rento a mà amb sabó d’escames, l’eixugo a mà...I encara no t’he explicat l’encanyonat. Això és fer les puntes ondulades. Es el final de les puntes perquè quedin maques. Es fan als vestits de batejar o a alguns jocs de taula, a les “mañanites”. Planxo un joc de taula per Nadal que m’hi estic tot el dia perquè és gran i va tot encanyonat: estovalles i tovallons.

La Consuelo Perez als anys 60, encanonant amb les mateixes eines 

que encara utilitza avui la seva filla.

FF.-I com es fa?

Rita.- Amb els molls. Són com unes tisores amb punta rodona. Ho els escalfo amb aquest fornet antic i s’ha de vigilar que estigui prou calent, però no massa perquè es pot cremar la punta. Per fer un acabat, la punta es torna a emmidonar i vas fent les ondes, una per una. Això és bastant difícil i l’ofici està en fer-ho bé sense cremar-se ni cremar la punta. Si es fa ben fet, dura molt. Aquí he vist vestits encanyonats que fa trenta anys es van fer servir sis o set vegades i encara fan goig. És que la meva mare ho feia molt be, tenia un dó per la planxa.

FF.-Aquesta manera de planxar s’adapta a totes les robes?

Rita.- No. Jo per planxar necessito robes naturals, robes bones. Si és sintètic no m’interessa. A mi em porten uns vels de les besàvies, amb brodat de Granada, tot brodat antic, que és una preciositat. I queden molt bé. Però si és un vel de nylon no el faig. 

FF.- Deus trobar-te amb robes molt boniques.

Rita.- Hi ha vestits preciosos que passen de mares a filles o d’àvies a netes. També hi ha senyores que se’ls casa la filla i els donen un parell de llençols antics com a aixovar. Darrerament planxo moltes puntes a coixí per regalar o per emmarcar. Encara hi ha gent que desconeix que per pocs diners pot tenir una cosa que li quedarà perfecte per tota la vida. Si tu emmarques un mocador de núvia de puntes de coixí, ben planxat, no té res a veure. Queda molt més bonic que si es veuen els plecs.

Mentre parlem ha arribat una senyora que ve de l’altra punta de Barcelona a portar un joc de taula, brodat de lagarterana, amb motius de Nadal.

FF.- Les teves relacions amb el barri també deuen haver canviat molt.

Rita.- Abans, aquí mateix hi havia altres planxadores. I totes treballaven. N’hi havia una més amunt; n’hi havia una a Sant Gervasi, una altra a Galvany. En un sector petit n’hi havia potser cinc. Ara, a tot Barcelona, planxadora, planxadora només quedo jo. Ara el que hi ha són tintoreries que planxen, però no és el mateix que la planxa tradicional. Per contra ara em ve gent de tot Barcelona i de encara de molt més lluny. D’Andorra, de Tarragona. Em venen senyores que viuen lluny i estan acostumades a tenir planxadora de tota la vida. La que tenien s’ha jubilat i no els agrada el planxat de les tintoreries. És una clientela molt agraïda perquè sap el que vol i ho sap valorar.

Interior de la botiga 

FF.- Com veus l’evolució del barri?

Rita.- Dels que érem del barri de tota la vida, no queda gairebé ningú. Queda la floristeria que ho porta la filla. Abans hi havia el forn de pa, la pastisseria. Anaves a aquest llocs i et coneixien. Anaves al mercat i et coneixien. Ara és molt diferent. Aquí al davant hi havia el cine Atenes que donava molta vida. També hi havia Vidosa. Mira, l’encarregada de Vidosa era clienta nostra. Aquí al costat hi havia una botiga de parket. Els propietaris vivien a la cantonada i la senyora ens portava els jocs de taula a planxar. Ens coneixíem tots i els clients eren veïns. Tinc veïns que eren clients i vam fer amistat. I ara ha quedat l’amistat.

I la deixo, que encara té molta feina per fer. Plena de somriures i bon humor, serà la darrera en abandonar el vaixell i estic segura que l’amistat i l’agraïment del barri l’acompanyarà sempre.

 

 

 Notes

(1) L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i es va acabar de construir el 1949. Es un bon exponent del monumentalisme classicista de la postguera. La seva cúpula va ser declarada element singular protegit.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Nou “barricidi”: L’enderroc de la Casa de la Mel a la plaça Mañé i Flaquer

  Araceli Vilarrasa i Pep Arisa 

Carrer de Vallirana 25-27 i plaça de Mañe i Flaquer 9. Inici del «barricidi» 

(Foto Joan Bosch)

A primers d’aquest mes de maig, quan encara ens dura l’enuig per l’enderrocament de les cases Bigorra al carrer Rios Rosas (1), en Joan Bosch ens va fer arribar la imatge amb que obrim aquest post. Era l’inici d’una mort anunciada: feia temps que l’edifici era buit i havíem començat a veure l’actuació de treballadors fent proves de sondeig.

Pocs dies després, una gran lona embolicava tot l’edifici, amagant el que s’hi feia dins... i avui la casa ja és a terra. 

De la Casa de la Mel al Humedad Relativa

La Casa de la Mel ja es només història, una història que, una mica, ja us hem anat explicant a la passejada pel carrer Vallirana. (El carrer Vallirana. Primera part. Vallirada de Baix). 

 «... Al número 27 (del carrer Vallirana) fent xamfrà amb el número 9 de la plaça de Mañé i Flaquer, s’hi establí durant molts anys, on ja abans hi havia la botiga de queviures Vilardell, el “colmado de categoria” d’en Ramiro Prunés. L’establiment era també conegut per LA MASCOTA o LA CASA DE LA MIEL perquè estava especialitzat en la “compra y venta de MIEL PURA DE ABEJAS en grandes cantidades y en detall” segons deia en un anunci dels passats anys 40. En Ramiro Prunés i Puig (Barcelona 1901-1982) era tot un personatge que igual venia mel, atenia els clients o feia versos que publicava, especialment pels Nadals, en una mena de diari-participació anomenat LA FORTUNA.”

 

Entre els anys 1986 i el 2005, com també ens recordava una amable comunicant en un dels comentaris a l’itinerari, hi hagué, als baixos d’aquest edifici, el Bar-Discoteca «HUMEDAD RELATIVA» (2) on van arribar a oferir concerts de música «en directe», de forma permanent, les tardes dels diumenges i era, així mateix, l’espai de trobada -prop de casa- de molts joves del barri.

 

Anys després, la discoteca, canvià el nom pel de «DISTRITO CINCO»

Cartell d’Humedad Relativa, amb un seguit de concerts, delfebrer de 1995

Segons el Cadastre aquesta casa es va construir l’any 1890. Els baixos, cadastralment, estaven declarats com a local comercial i el primer pis com un equipament d’ensenyament. El Cadastre, no sempre l’enceta, però si que aquesta casa del xamfrà de «la placeta» de Mañé y Flaquer, era -segur- de les més antigues del barri. 

Una ferida al cor del barri

Si hi ha algun lloc emblemàtic del barri del Farró és sens dubte la plaça Mañé i Flaquer. Situada a l’encreuament entre Vallirana i Santjoanistes, l’antiga plaça de la Creu ha estat des de sempre el centre de la vida veïnal, on es celebraven i es celebren les festes populars i els esdeveniments col·lectius més importants.

 Tanmateix aquest caràcter, que és manté ven viu pel que fa a la convocatòria de les festes tradicionals, està perdent a grans passes la seva identitat, tant pel que fa al patrimoni i el paisatge urbà, com per la pèrdua de la seva vitalitat com a espai comercial.

 

Membres de la colla dels “burrets” a plaça Mañé i Flaquer, davant de can Benet. Al darrere, el carrer Vallirana, els anys cinquanta © Fons família Iserte 

(Foto publicada a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià) 

El tancament i enderroc de Can Benet, que era la seu de la Colla dels medins de la Humorística o dels Burrets va ser una ferida important (3). Encara queda en peu l’edifici de la fàbrica Numax que guarda el record de la seves lluites (4) i també la casa d’en Joan Bosch, mostra valuosíssima de les torretes del barri que el seu propietari s’ha encarregat de historiografiar àmpliament a Coses del Farró (5). La resta són edificis de substitució, tristament anodins, que han estat construïts amb l’únic objectiu de millorar el rendiment immobiliari dels solars.

 L’enderroc del edifici on hi hagué La casa de la mel ve a completar l’operació.

L'enderroc el 30 de maig del 2024

Actuacions al segle XXI amb criteris urbanístics del S. XX

La concepció que avui es té del patrimoni urbà ha canviat substancialment. De la protecció de monuments excepcionals i singulars s’ha passat a la valoració del paisatge urbà com a espai de memòria i de preservació de la qualitat mediambiental. Aquest canvi es sustenta en l'elaboració d’estudis sobre el paisatge urbà que recomanen protegir finques i edificis no només pel seu caràcter monumental sinó tenint en compte els aspectes vinculats al caràcter dels barris, les traces històriques i els vestigis del paisatge.

Tanmateix aquests canvi de sensibilitat no ha generat encara els canvis normatius necessaris per aturar la piqueta, que segueix actuant sense fre.

Alguna cosa es mou. A la legislatura passada l’ajuntament va promoure una mesura de govern titulada “Barcelona, ciutat patrimoni”(6) que pretenia dotar a l’ajuntament de noves eines normatives per afrontar aquest canvi ampliant el catàleg de patrimoni de la ciutat i creant una taula de patrimoni ciutadana amb la participació de veïns i professionals. 

Entre les mesures es preveia l’elaboració d’un pla urbanístic de preservació i protecció dels nuclis històrics del Clot i del Camp de l’Arpa del Clot amb l’objectiu de conservar la seva singularitat  i mantenir el teixit tradicional que els caracteritza.

 

D’altra banda veiem que la sensibilitat i l’empenta de les lluites veïnals per la defensa del patrimoni estan més vives que mai. Al nostre districte, per exemple, aquests dies hem conegut la victòria del veïnat aturant als tribunals el pla per construir pisos de luxe als jardins de Can Raventós de Sarrià (7). 

 Fragilitats 

Però si no ens afanyem no quedarà res per protegir. L’estudi promogut per l’ajuntament sobre el paisatge urbà del Farró el 2018 és molt clar en es seves conclusions:

“Considerem fragilitats aquells aspectes d’interès per al Farró, que són vulnerables i que corren el risc de desaparèixer, ja sigui per un canvi social, un canvi normatiu o econòmic. Es necessària l’elaboració́ d’un pla o normativa que permeti la seva conservació́. Cada peça o aspecte d’aquest tipus que desaparegui fa més fràgils als demès. Les darreres edificacions evidencien els conflictes generats per l’aplicació́ de la normativa urbanística i posa en risc la conservació́ de valors propis del Farró com: 

- Les tipologies tradicionals ...

- Les cases de cantonada ...

- Les cases amb pati davanter....

- Les afectacions de vial o realineacions que porten inevitablement a la substitució de l’edificació....

- L’obertura de vial al carrer Francolí que preveu el PGM,...

- La restauració poc acurada i no adequada dels elements patrimonials ....”

Com assenyala el mateix estudi, la protecció d’aquests elements vulnerables aquestes contradiu i va més enllà de les eines normatives que avui té l’ajuntament.

Per tant considerem que és urgent la redacció d’un pla integral que contempli:

1. La revisió i ampliació del catàleg de patrimoni
2. La actualització de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, per incloure-hi les proteccions de conjunts paisatgístics.
3. La modificació de la normativa urbanística evitant l’augment de la densitat de construcció
4. La promulgació d’una moratòria d’enderrocs als nuclis històrics dels barris 
5. L’augment de la dotació econòmica a la protecció del patrimoni
6. La promoció de projectes de rehabilitació i reutilització 
7. La promoció del teixit comercial i la pacificació del tràfic

 

Podeu dir que somniem....

You may say I'm a dreamer

But I'm not the only one

 

 

Notes

(1) VILARRASA, A., 2024, El “Barricidi” prosegueix: el recent enderroc de les casetes d’en Bigorra, Coses del Farró, 21, pàg.  16

(2) Barcelofilia, HUMEDAD RELATIVA Bar Discoteca (1986-2005) 

(3) GINER, R., 2023, Can Benet. El meu barri, Coses del Farró, nº19, Sant Jordi, pag. 16 

(4) ARISA, J.,2017, Numax S.A., Coses del Farró, nº 8, Tardor. pàg. 25

(5) Sobre la casa de Mañé i Flaquer 3, podeu veure els articles de Joan Bosch a Coses del Farro: 2020, La darrera Torre d’estiueig de Mañé i Flaquer, Cases del Farró,nº14, Tardor, pag. 3;  2021, El primer habitant de Mañé i Faquer 3, Coses del Farró 15, Sant Jordi, pag. 5;  Mister LL (Junior) i el vescompte que reclamava 8 pessetes, Coses del Farró, nº 16, pag.5

(6) Ajuntament de Barcelona, Barcelona, ciutat patrimonio

 (7) El Jardí, 30 de maig 2024, La justícia tomba el pla per construir 53 pisos de luxe al jardí de Can Raventós a Sarrià.

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.