La veu de l'Elvira Farreras

“Què dimoni és aquest terrabastall a les set del matí?” És un dia qualsevol de mitjans dels anys 70, a una torre del carrer Putxet. L’Elvira salta del llit I puja al terrat just a temps per veure passar una terrible màquina menjacases que es dirigeix a ensorrar la torreta on fins fa poc vivien els seus amics. Aquell dia L’Elvira Farreras va decidir, amb l’únic títol d’haver-hi viscut mols anys, convertir-se en cronista del Putxet. Pàgina a pàgina anirà desgranant els seus records per salvar de l’enderroc la memòria de les cases i els jardins, de la gent que hi visqué, de les festes que hi feien, dels costums que tenien, d’alguns fets terribles que hi van passar.

El llibre més citat en aquest blog 

D´aquest treball en surt un llibre irrepetible, escrit amb una tendresa infinita, que ens parla d’un món que va desaparèixer engolit per la febre especulativa que va desencadenar l’obertura de la Ronda del Mig.

Quan tot això passava l’Elvira ja era gran. Amb els seus fills crescuts i el marit jubilat, veia créixer els nets al seu voltant. Segurament havia escrit moltes coses però no havia publicat mai cap llibre i el primer va ser un gran èxit. Ella mateixa explica a l’entrevista que li va fer Josep Mª Espinàs a TV3 (1) que va ser en Jose Mª Huertas Claveria qui la va animar a escriure. 

A la primera i segona edició el llibre porta per títol “Adéu Putxet, rèquiem per un barri”. Es va publicar el 1981, amb un deliciós pròleg de Joan Perucho que era amic de l’autora. Només al cap d’un any la mateixa editorial, 7 i ½ S.A., ja en feia una segona edició. Finalment, el 1989, empesa pels comentaris d’amics i coneguts que es queixen de que el llibre ja no es troba, l’Elvira el revisa, l’amplia i en fa una tercera edició, aquest cop amb l’Editorial La Campana. Aquesta edició porta per títol “El Putxet, Memòries d’un paradís perdut” i inclou un índex de referències que en facilita l’ús.

A totes les edicions la portada és il·lustrada per una pintura de Achille Battistuzzi de l’any 1875 que representa la finca del marquès de Santa Anna, situada al peu del Putxet, entre l’actual carrer Homer i el carrer que encara porta el nom del marquès. En aquesta pintura es pot veure el cim del turó amb el petit pavelló i alguns del elements que, en petit, caracteritzaran les torres del Putxet: la porta enreixada, l’estany, les torratxes.

Una noia riallera i treballadora

L’any de la tercera edició del seu primer llibre l’Elvira Farreras tenia 76 anys i havia viscut una vida plena i rica en cultura i amics interessants. En Narcís Comadira (2) diu que la seva enorme vitalitat, el seu caràcter delicat i la seva curiositat insaciable, que va mantenir fins als darrers dies de la seva vida, la feien una persona molt estimada per tots els que la tractaven.

L’Elvira va néixer al carrer Petritxol, però va anar a viure al Putxet al cap de poc temps. Buscant aires més saludables, el seu avi, el Dr. Ignasi Valentí, es va instal·lar a una torre del carrer Felipe Gil. La casa tenia un extens jardí que arribava fins al carrer Putxet, cantonada amb Monegat. Allí el pare de l’Elvira, el Dr. Pere Farreras, es va fer arreglar la casa dels porters i s’hi va instal·lar amb la seva família. Amb el temps, aquesta casa, que encara podem veure fent xamfrà entre Putxet i Cadis, va anar creixent i en ella van viure tota la extensa família.

Fotografia aèria on es pot observar la situació de la casa de l'Elvira, la del seu avi, ja desapareguda al carrer Felipe Gil, i el jardí que les unia.

Façana de la casa de l'Elvira Farreras, al carrer Putxet

Gràcies a l’esperit intel·lectual i científic de la seva família, l’Elvira havia tingut una formació escolar no gaire comú en les noies de la seva època. A la mateixa entrevista amb l’Espinas explica que la primera escola a la que va anar va ser l’escola que “unes amigues de la seva mare” tenien al carrer Vallirana. Suposem que es tracta de l’escola que hi hagué a la cantonada de Vallirana amb Pàdua, regentat per les germanes Dolores i Teresa Sala de les que parla ampliament al seu llibre i al que també havia anat, encara que molt poc temps, Mercé Rodoreda. Més endavant va anar a l’Institut Francès, a l’escola Alemanya i a l’escola Suiza i per això parlava i escrivia el francès, l’alemany, l’anglès i l’italià. Tenia 18 anys quan es va proclamar la República.

Ja en temps de guerra va entrar a treballar a la Conselleria de Indústries de la Guerra de la Generalitat de Catalunya on li van encarregar ser l’assistent d’Andrè Malraux durant els 8 mesos que aquest escriptor i polític francès va passar a Barcelona per filmar L’Espoir. Com ella mateixa diu, es possible que allí hagués coincidit amb la Mercè Rodoreda que treballava al Comissariat de Propaganda.

L'Elvira amb la seva maquina d'escriure al temps que feia de secretaria de l'Andrè  Malraux

 (La fotografia pertany a l'entrevista de TV3) 

Amiga i amfitriona dels millors pintors i artistes del S. XX

Finalitzada la guerra es va casar amb el galerista Joan Gaspar. Mare de família nombrosa, al costat del seu marit, amb qui col·laborava activament, va tenir l’ocasió de viatjar per Europa i d’entrar en contacte amb els moviments artístics dels anys cinquanta. Va conèixer personalment Picasso, Dalí, Mirò i tants d’altres pintors, músics i intel·lectuals amb qui sovint va establir relacions d’amistat que van ser determinants per la vida cultural de la ciutat. Per exemple, va ser tot dinant al jardí de casa seva amb el seu amic Jaume Sabartés que va néixer la idea del Museu Picasso de Barcelona. 

Una de les grans aficions de l'Elvira va ser cuidar el jardí de casa seva 

(La foto pertany a l'entrevista de TV3) 

Al cap d’uns anys l’Antoni Ribas va recollir tot això en una extensa entrevista al matrimoni Gaspar-Farreras que va publicar al llibre “Memòries. Art i vida a Barcelona. 1911-1996”. És una història de la Sala Gaspar que deixa veure tota la vida cultural de la ciutat. Ja vídua, l’Elvira segueix escrivint, aquesta vegada endinsant-se en una part fosca de la història. D’aquest treball en resulta l’obra “Gal·la, la reina trista de Barcelona”. 

Va morir el 2005 a l’edat de 92 anys i al cap d’un temps el Districte de Sarrià-Sant Gervasi va decidir posar el seu nom als jardins adjacents al Parc del Putxet, al costat del carrer Manacor, molt a prop d’on ella va viure. Allí, quan floreixen les mimoses, l’aire encara ens torna l’aroma d’aquell món perdut. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) L'escriptor Josep Maria Espinàs entrevistava el 25 de març de 1993 Elvira Farreras Valentí al programa de TV3 “Personal intransferible”. 

(2) Comadira, N., 2005. Elvira Farreras Valentí, escritora, la cronista de El Putxet, El Pais, 30 de març

Descoberta la imatge dels busts de Matilde Diaz i Julián Romea

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Com sabeu els lectors d'aquest blog, la meva recerca sobre la relació entre Matilde Díaz, "la perla del teatro español", i el nostre barri es va iniciar en text de l'Elvira Farreras que, com tantes vegades, va esperonar la meva imaginació.

Parlant de la casa que Matilde Diaz tenia al Putxet, l'Elvia diu:

"L'entrada principal tenia un portal amb una reixa modernista molt bonica. Per un costat i l'altre estava emmarcada per dos pilars que tenien al cim i com a coronament els busts de l'actriu i del seu marit, que crec que era també l'actor Julian Romea i que es miraven l'un a l'altre”(1).

Les pistes que em van donar en Jaume Fabre i diversos documents que vaig trobar a l'arxiu de Sant Gervasi em van permetre identificar la casa, que és la que avui té la seva entrada pel carrer Cadis 17-21 (A la recerca d'una casa a Sant Gervasi). La porta i el jardi completament desapareguts.

La potent imatge del carrer Saragossa encapçalat per aquesta magnífica portalada amb els busts dels dos grans actors quedava sospesa en la boira de la imaginació. 

Doncs aqui la teneiu: aquesta és la imatge de la porta en dues fotografies descobertes per en Guiu Asbert, lector d'aquest blog, que ha tingut l'amabilitat de fer-me-les arribar.

La primera és una fotografia feta l'any 1920 per Josep Salvany i Blanch (1866-1929) i pertany al fons fotografic Salvany de la Biblioteca de Catalunya (3). Segons ens informa la fitxa del document correspon a l'entrada "d'una finca del barri del Putxet de Barcelona", va ser feta amb una càmera Hasselblad i es conserva en una placa de vidre estereoscòpica de 6 x 13 cm.

La segona va ser feta per Joaquim Gomis Serdañons el 14 de novembre del 1946. Té per títol: Porta d'entrada a una finca del carrer Putxet de Barcelona  i es troba a l'Arxiu Nacional de Catalunya (4).

La descripció coincideix exactament, a excepció de la qualificació de "modernista" que, com ja sospitavem, resulta erronia. Matilde Díez i Julian Romea es va casar el 1836 i ella va ser propietaria de la casa fins a la seva mort el 1883, així que l'estil hauria de ser d'abans del modernisme. 

I així és. A les fotografies podem veure que es tracta d'una reixa amb una profusa ornamentació, molt típica del romanticisme en periode isabel·li, franquejada per dos pilars rematats amb unes fornícules que contenen els busts dels dos actors. Més amunt encara, s'aixequen dos pinacles helicoidals coronats amb dues esferes florides.

Dos elements invariables al llarg dels temps ens acaban de confirmar que la imatge correspon a la casa de Matilde Díaz: la font a l'esquerra de la porta i, a la dreta, el rètol del carrer, que no és pot llegir, però que deu dir Carrer Putxet o Calle Puchet.

Aspecte actual de la porta del carrer Putxet 29

No sabem qui habitava la casa el 1920, quan va ser feta la primera fotografia. Xavier Tort i Martorell, que l'havia reformat, havia mort el 1912.

A la segona fotografia, feta 26 anys després, la vegetació que amaga el cim del pilar de la dreta, fent quasi desapareixer el bust de Julian Romea, ens fa sospitar una época d'abandonament de la casa en época de postguerra.

Un altre fet a remarcar és que la posició de la porta no correspon a la parcel·la que actualment arribaria a la casa del carrer Cadis 17-21, que és l'entrada al jardi de la finca del carrer Putxet 29.

També aixó té la seva explicació. Efectivament, a l'Arxiu Contemporani hem pogut trobar un document que constata que al 1960 es van replantejar les alineacions de la finca del carrer Putxet 27 (4). En aquest moment és va integrar l'entrada i part del jardi de la casa de Matilde Díaz a la parcel·la del carrer Putxet 27 i  29, que formen part del parc de Can Bertran.

Segurament va ser en aquest moment quan es va modificar la tanca i es va fer desapareixer la porta reixada. L'Elvira ho explica així: 

"Anys més tard es va vendre el jardí i al cap de poc temps la reixa i els busts que ornaven la mateixa varen desaparèixer...... Busts i reixa qui sap on hauran anat a parar, la reixa segurament fosa i els busts trinxats als derribos tal i qual"(2).

Segurament va ser així, pero ara, gràcies a la feina i a l'interès de'n Guiu Asbert, ja sabem com eren. Escriurem als arxius que guarden aquestes fotografies perque el peu de la foto passi de fer referencia a  una anònima torre del Putxet, a dir que era la porta de la casa que l'actriu Matilde Diez va tenir al barri del Putxet i que els busts representen a la mateixa actriu i al seu marit, Julian Romea. 

Així haurem contribuit a fer un petit forat a aquesta boira d'oblit que envolcalla el passat (6). Moltes gràcies Guiu.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) FARRERAS, E. 1982, Adeu Putxet, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pg. 24 i 25

(2) Fons Fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya,

(3) Fons Joaquím Gomis, Arxiu Nacional de Catalunya

(4) AMCBCN, 1960, Planol de replenteig d'alineacions que afecten la finca de Nuria, Marta Perez Berned, situat al c. de Putxet, 27. Expedient 19887

(5) FARRERAS E., ob. cit.

(6) Possats en contacte amb les institucions que custodien les fotografies hem rebut resposta inmediata (31/1/22) de la Biblioteca de Catalunya que ja ha inclòs la nostra informació a la fitxa del document.

ENDERROC DE LA TORRE D’EN JERONI GRANELL AL CARRER DE PUIG-REIG (Febrer de 1978)

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 

Inici de l’enderroc de la casa dels Granell al carrer de Puig-reig nº 7. 

Febrer 1978. (Arxiu Pep Arisa)

La fotografia que us mostrem avui, potser tècnicament no és gaire bona però té, pensem, un interessant valor documental. És el testimoni gràfic de l’inici de l’enderroc de la casa familiar que en Jeroni Granell i Barrera va fer construir al nostre barri, concretament al carrer de Puig-reig número 7.

L'inici d'una saga d'arquitectes

Jeroni Granell i Barrera (Barcelona 1803 - 1877). Va ser un mestre d’obres -titulat l’any 1835- i agrimensor -amb títol del 1836- de la Real Academia de San Fernando. 

Titulacions d’en Jeroni Granell al Llibre de Registres de la Real Academia de San Fernando. (Biblioteca virtual Miguel de Cervantes)

Fou, així mateix, el primer d’una llarga nissaga de reconeguts mestres d’obres i arquitectes dels segles XIX i XX (1).

A Barcelona tenim una singular obra d’en Jeroni Granell i Barrera, projectada l’any 1864: el Passatge Permanyer, entre els carrers de Llúria i Pau Claris. Un conjunt de cases de tipus anglès alineades a banda i banda, amb un petit jardí al davant, que son tota una relíquia d’aquella època. Obra seva, de l’any 1869, és també l’edifici de les Germanetes del Pobres de la plaça de Tetuan de Barcelona. Granell i Barrera va ser, així mateix, professor de l’Escola de Mestres d’Obres que funcionà, a la Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, del 1850 al 1871. 

La vinculació d’en Jeroni Granell i Barrera amb el nostre barri -per la documentació que hem trobat- venia ja de lluny, doncs el gener de 1850 projectà i dirigí la reedificació de diverses cases, possiblement les primitives cases d’en Silvestre Farró (2) per a en Antoni Mª Volart al carrer Farró. 

Projecte, signat per en Jeroni Granell, per a reedificar les “cases d’en Farró”.

Exp. nº 1850/0003, gener de 1850. Arxiu Municipal Districte Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG)

Tres cases desaparegudes al carrer Puig-reig

Però tornem a la fotografia. El carrer de Puig-reig, rebé inicialment el nom de Santa Teresa quan en Joaquim Ferret i Mandri l’urbanitzà, juntament amb d’altres zones del barri, els anys 1849 i 1850. El nom de Santa Teresa es va canviar, l’any 1907, pel de Puig-reig per tal d’evitar la duplicitat de noms entre els carrers dels pobles del Pla de Barcelona, agregats a partir del 1897 i els de la pròpia ciutat comtal.

En aquest carrer, en Jeroni Granell i Barrera hi projectà i construí tres cases:

La primera es va començar a edificar, el maig de 1851, en una parcel·la de l’anomenat “Camp d’en Usich”, limítrofe al carrer acabat d’obrir (en la documentació als arxius municipals, els pocs edificis construïts encara no estaven numerats). L’obra era un encàrrec del propietari del terreny, en Joan Domènech. 

Detall del projecte de la casa d’en J. Domènech al carrer Puig-reig. Maig de 1851. (AMDSG)

La segona, aquesta per a ell i la seva família i la protagonista de la nostra fotografia, també ocupava una parcel·la del mateix “Camp d’en Usich” (segurament una gran extensió de terreny que es degué anar venent en fraccions més petites). En Jeroni Granell i Barrera hi projectà i començà a construir, el juliol de 1851, una bonica casa amb un petit pati davant i un gran jardí al darrera. 

Detall del projecte de la casa d’en Jeroni Granell al carrer Puig-reig. Juliol 1851. (AMDSG)

L’edifici, d’estil eclèctic, incorporava detalls i elements d’estil clàssic i altres de caire arabitzant, com una gran cúpula semiesfèrica. L’escriptor i crític d’art Alexandre Cirici en el seu llibre Barcelona pam a pam (3), l’any 1971, ens descriu aquesta casa com un exemplar intacte de neoclassicisme romàntic del 1851. Aquesta vil·la està decorada amb relleus de terra cuita. Al jardí del darrera hi ha un brollador al mig, encerclat per una baraneta de ferro i uns bancs al voltant on ja, el 1971, no es distingeixen les pintures d’evolució medievalesca que hi havia, amb paisatges vistos a través de calats gòtics. 

Si comparem els detalls del projecte del 1851 (arcs i decoracions de les finestres i porta, les 4 “columnes” d’un i altre costat de l’entrada, els pilars de la tanca d’accés,...) amb els que encara es poden veure a la fotografia, es pot apreciar que la casa d’en Granell s’ajustava força al dibuix del projecte.

Desgraciadament d’aquesta original torre ja no en queda res. El febrer de 1978 s’enderrocà –amb tots els permisos en regla- per a construir-hi, al seu lloc, el bloc de pisos que avui hi podem veure.

Encara, al carrer de Puig-reig, en Jeroni Granell i Barrera hi va construir el maig de 1852 una tercera casa. Va ser un encàrrec d’en Ignasi Coll un altre propietari d’una parcel·la, també, al “Camp d’en Usich”.

    Detall del projecte de la casa d’en I. Coll al carrer Puig-reig. Maig 1852. (AMCB)

La casa de Jeroni Ganell a les pintures de Josep Amat

Sobre la casa d’en Jeroni Granell encara hi podem afegir alguna imatge més. Abans d'anar a viure al Putxet, on ara hi ha la fundació que porta el seu nom (4), el pintor Josep Amat tenia tres cases llogades a la cantonada entre Puig-reig i Jules Verne. Aquets carrers i alguns dels seus detalls, que es veien des del seu estudi, eren els que sovint pintava i la casa d’en Granell, que tenia al davant -a l’altre costat del jardí-,, és objecte de molts dels seus quadres.

Al quadre Jardí nevat de Juli Verne pintat, l’hivern del 1937, el jardí de la casa dels Amat esta vist des de l’escala que unia el jardí amb el taller. Hi podem veure, a l’altre costat del carrer, la balustrada i la cúpula que coronaven la casa d’en Jeroni Granell.

                       

                Josep Amat 1937. Jardí nevat de Juli Verne (Col·lecció Família Amat) 

La mateixa composició que el quadre anterior però pintat a la tardor amb els verds i grocs de les fulles tardorenques la trobem a l'obra Jardí de Juli Verne, del 1938. Hi reconeixem la casa d’en Granell amb la cúpula i la balustrada.

Josep Amat 1938. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A la dreta de l'obra Des del meu taller, pintada el 1944, es veu la casa d’en Jeroni Granell amb la seva característica cúpula semiesfèrica.

Josep Amat 1941. Des del meu taller (Col·lecció particular)

Una nova vista dels jardins de Juli Verne i de la casa d’en Granell des de l’escala que comunicava el jardí amb l’estudi del pintor la veiem a Jardí de Juli Verne, de l’any 1944.

                             Josep Amat 1944. Jardí de Juli Verne. (Col·lecció particular)

A Carrer Puig-reig, del 1946, a la dreta del quadre, també s’hi endevina un tros de la balustrada del terrat i la cúpula de la casa Granell.

Josep Amat 1946. Carrer Puig-reig. (Col·lecció particular)

A L’escala del taller, pintat l’any 1951, Amat ens presenta un tema i visió recurrent amb una orientació i composició completament diferent de les anteriors. La barana, l’arbre, un tros de jardí i les cases de davant, entre elles la d’en Jeroni Granell.

Josep Amat 1951. L’escala del taller. (Col·lecció Família Amat)

Sobre la vinculació d’en Josep Amat amb el nostre barri us convidem a visitar el post Josep Amat Testimoni d'un paissatge fugisser. Un emotiu i ampli testimoni, des de la seva perspectiva artística, d’uns indrets, racons i paisatges que -com la torre d’en Jeroni Granell-, malauradament, només perviuen en les seves obres i en el nostres records.

Això si que no ens ho podran “enderrocar” mai...!!!

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Us en fem un petit resum:

- Jeroni Granell i Mundet (Barcelona 1834-1889). Mestre d’obres -titulat el 1854-, fill del nostre protagonista. Autor de nombrosos edificis com la Biblioteca-Museu Victor Balaguer i Col·legi Samà dels escolapis a Vilanova i la Geltrú, església parroquial de Moja al Penedès, Hospital d’Oliver d’Alcoi, el desaparegut Palau d’Exposicions de Belles Arts a la Gran Via de Barcelona, l’Asil de les Germanetes dels pobres del carrer de Casp de Barcelona, la casa Manuela Gandia a Rambla de Catalunya 18, xamfrà amb Gran Via, la parròquia de Sant Eugeni al carrer del Comte Borrell, participà en el trasllat del monestir de Santa Mª de Jonqueres a l’actual església de la Concepció, l’edifici de l’actual Direcció General de la Policia de la Via Laietana (tot i que alguns atribueix aquesta obra al seu pare), la casa d’Emili Vidal a la Gran Via, entre d’altres.

-Jeroni Ferran Granell i Manresa (Barcelona 1867- 1931). Fill d’en Jeroni Granell i Mundet. Arquitecte -titulat el 1891-, les nombroses obres del qual s’han ja de situar clarament dins del corrent modernista com la casa Santaló al c/ gran de Gracia 35 (1895); casa Jaume Forn c/ Roger de Llúria, 82 i 84 (1900); c/ Girona, 122 (1900); c/ Mallorca, 184-188 (1901-1903); casa Garrut Planas, c/ Gran de Gracia 61 (1903); Gran Via de les Corts Catalanes, 582 (1903) que va patir una transformació als anys 50 i que han estat recuperades magistralment; casa Rossend Capellades al c/ Bailèn, 127 (1904); casa Joan Palmerola, c/ Casp 45 (1904-1905); c/ Gran de Gracia núm. 262 i 264. A més d’aquestes, al nostre barri, hi tenim la casa del carrer de Pàdua 75, una de les finestres de la qual ha inspirat i és l’emblema del nostre blog (Vegeu Una joia modernista: Pàdua 75). Va regir, també, una important empresa de vitralls coneguda com Rigalt i Granell.

-Jeroni Granell Bartomeu (Barcelona 1892-1973), també arquitecte i constructor de vidrieres, continuador del taller de vitralls esmentat i fill de l’arquitecte Jeroni F. Granell Manresa.

La presència de tants Granell dedicats a l’arquitectura, al disseny i a la construcció, comporta una dificultat a l’hora d’establir l’autoria de molts projectes realitzats atès que la major part d’ells estan signats únicament amb el nom i cognom de Jeroni Granell (no és el cas dels del carrer Puig-reig on, clarament, hi consta a la signatura: “Geroni Granell Barrera”).

(2) Vegeu l'analisi de la fotografia La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

(3) Alexandre Cirici. Barcelona pam a pam. Editorial Teide. Barcelona 1971. Pàg.143.

[4] Fundació Amat: carrer Manacor 10, 

El Bus del Barri, una vella reivindicació del Farró. Conversa amb Alicia Cercós

Sant Gervasi és un territori costerut, ple de turons i torrenteres. Per mala sort els serveis més importants s’han anat a situar en llocs elevats. Des del Farró tot fa pujada; si vols anar a la biblioteca del Districte, pujada; si vols anar a les oficines dels Serveis Socials, pujada; si vols anar al mercat, més pujada; i ja no parlem de si es tracta d’anar al Cap Adrià: aquí la pujada us pot deixar sense alè. Aquest cas és especialment problemàtic perquè moltes de les persones grans que acudeixen al CAP tenen dificultats de mobilitat.

 

Ja fa molts anys que l’Associació de Veïns del Farró, juntament amb les Associacions dels barris de Galvany i Turó reivindiquen un bus de barri que uneixi aquests equipaments i que els faci més accessibles. Tanmateix, a dia d’avui, sembla que l’autoritat dels transports municipals no està donant resposta a aquesta demanda. 

 

Darrerament sembla que alguna cosa es belluga i això és el que us volem explicar.

 

 

Alicia Cercòs, d’activista de barri a consellera

 

He quedat amb l’Alicia al Liadísimo per parlar d’aquest tema. Trobo una magnífica tauleta a l’ombra del jardí i, mentre espero que arribi, recordo que també va ser aquí on em vaig trobar amb ella i l’Ester perquè m’expliquessin que era això de L’Associació de veïns i Comissió de Festes del Farró. Era l’any 2014, jo acabava de tornar al barri desprès de tota una vida de córrer món i feia poquet que ens coneixíem, però vam connectar de seguida.

 

Ara encara resulta més fàcil i és perquè l’Alícia desprèn energia i encomana el seu compromís amb el barri.

 

FF._ Ara ets Consellera de Barri per Esquerra Repúblicana, però el teu compromís amb el barri ve de molt abans.

 

AC._ Sempre m’he implicat molt en coses socials. Quan vaig arribar aquí venia del Poble Nou que és un lloc amb moltes festes i molta vida veïnal. De seguida vaig voler connectar amb l'anterior junta, però no hi va haver manera. Al 2012 la junta que hi havia va plegar i es va convocar una assemblea de barri i d’allà va sortir la junta nova. Hi havia en Joan Iserte que era el president, en Joan Brunat, el marit de l'Ester que era el secretari, en Jaume Baches, en Marc Pujol. Jo vaig sortir com a vocal. 

 

FF._ Algun dia haurem de parlar més a fons de la història d’aquesta junta que ha fet tanta feina i ho ha tingut tant difícil. Però tu vas ser també Presidenta, oi?

 

AC._Si, va ser molt dur. En pocs anys ens va deixar el president, en Joan Iserte, en Joan marit de l’Ester que era el secretari i en Jaume Baches també quant era president. I nosaltres vam seguir. Ho vam fer pel barri. Cap any es va suspendre la Festa Major. Desprès de la mort d’en Jaume Baches ens vam reunir la junta i em van proposar ser la Presidenta i jo els vaig dir: ho accepto, a veure si amb una dona s’acaba aquest mal rotllo. I hi vaig estar 3 anys amb l’Ester com a secretaria.

El passat 30 de maig, l’Alicia col·laborant en l’organització de La Directa-Tibidabo, la cursa organitzada pel Club Excursionista de Gràcia.

 

FF._I vas plegar per problemes de salut.

 

AC._Vaig passar una mala temporada i no volia estar-hi a mitges.

 

FF._Però desprès vas fer el salt a la política.

 

AC._Quan ja portava un any i mig que havia plegat em van venir a buscar els d’ERC. Em van citar un dia a Vil·la Urània la Mercè i l’Oriol i en van proposar ser Consellera. Jo els vaig dir: Que dieu?. Tenien un sol conseller que era la Mercé i amb les eleccions n’havien tret quatre i volien una persona molt de barri, Però jo no milito, ni militaré, els vaig dir. I a més, m’heu mira’t be?...tinc uns quants anys. Res, ho tenien molt clar. M’ho vaig pensar i vaig acceptar amb la condició que poder sentir-me lliure per dir les coses com les veig, com a independent i per poder lluitar per les coses del barri. Aquest juliol fa dos anys que vam prometre el càrrec.

 

 

Aquí amb la Mercè Amat, en Joan Teixidor i en Nil Font, els altres consellers de barri d’ERC, al nostre districte. I es que sempre la trobareu voltada de jovent!

 

 

Una lluita que ve de lluny

 

FF._ I aquí és on comença la teva lluita pel bus del barri

 

AC.- No, no, això ja venia de molt lluny.  Des de l’Associació i molt abans, perquè l'Agustí Rodriguez, el pare de l’Ester, ja en parlava fa molts anys. A l’ època del regidor Puigdollers l’Ester i jo vam parlar amb ell. Era el moment en que s’estava fent la reforma amb els busos verticals i horitzontals i ens va dir “No està previst, ni el tindreu”. Quan jo vaig entrar com a consellera una de les coses que els vaig dir va ser: jo treballaré per aconseguir el bus del barri. I això és el què estic fent: insistir en el bus del barri sempre que en tinc ocasió. 

 

Alicia Cercós, Carles Gual i representants dels barris de Galvany i Turó, el 2017, a la presentació que es va fer de la iniciativa pel bus del barri, al davant del CAP Adrià. Fotografia El Jardí de Sant Gervasi (1).

 

Cartell de la recollida de signatures que es va fer durant la campanya del 2017

Estic molt contenta perquè he aconseguit que el bus del barri ara és un projecte molt defensat per tots els partits. El regidor de districte hi està molt compromès. Com que sempre que el veig n’hi parlo, al final em va convidar a assistir a una reunió amb mobilitat per defensar el projecte. 

 

Vam tenir una reunió amb polítics i tècnics de TMB, de mobilitat i del districte. Presidia la Regidora de Mobilitat. Va ser una reunió molt dura perquè la part del Farró no s’havia tingut en compte en cap projecte. Deien que no s’havia demanat mai. D’allà ens vam emplaçar a una altra reunió i ja van venir amb unes propostes que consistien en explicar-nos els autobusos que ja hi ha. Em vaig indignar molt. Quan em van donar la paraula els vaig dir que, com a persona de 76 anys, veïna i usuària dels serveis, sabia molt bé com havia d’anar-hi. Vostè m’està dient que total per caminar 500 metros més..,.dons jo li parlo per mi mateixa i en general, perquè jo sé el que faig i el que em costa pujar al CAP, o anar a la Platón o anar a la Biblioteca, o a Serveis Socials o a Can Castelló on hi ha un menjador social. Tot ho tenim allà a dalt.

 

Està sent tot molt difícil. Ara els busos de barri estan molt qüestionats perquè van molt buits.

 

FF._ Home, potser van buits perquè no compleixen gaire l’horari. Com que no te’n pots refiar, la gent ja no hi compta.

 

El bus a demanda, una solució que s’està estudiant

 

AC._ Llavors es va parlar del bus a demanda que ara s’està implantant per Torre Baró (2). Això funciona a base de que quan necessites anar al Cap, per exemple, ho demanes telemàticament i et diuen a quina hora passarà. Ara s’estan fent proves pilot. Nosaltres no estem tancats a estudiar-ho, però volem un compromís en ferm.

Desprès de diverses reunions, es va demanar que és fes una prova pilot al nostre barri i vam aconsseguir el compromís de Mobilitat de que aixó es faci. Així que la regidora de Mobilitat s'ha compromès amb el Districte a que, durant el primer semestre del 2022, funcionarà un bus a demanda, amb caràcter experimental, que cobrirà l'àrea de Galvany i Farró.

 

FF._ Dons ja veurem com va. 

AC.- Es evident que en un servei on molts dels usuaris seran gent gran, refiar-se tant de les noves tecnologies és un risc. S'haurà de vetllar per facilitar-ne l'ús.

FF.- Creus que en aquesta legislatura això es podria posar en marxa de manera definitiva?

 

AC.- No m’agradaria equivocar-me. Queden dos anys de legislatura i contem amb el recolzament  total de l'Albert Batllé com a Regidor del Districte. Per part meva us garanteixo que penso seguir actuant com a gota malaia. Sigui a demanda o sigui d’una altra manera aquest problema s’ha de resoldre en aquesta legislatura. Hem aconseguit que al Districte ho recolzin tots els partits. Ara tenim, a més a més, el compromís de la Regidoria de Mobilitat. Esperem que tot surti bé. 

 

FF._ Així sia!

 

 

 Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

 

 

(1) Podeu veure la referencia d’aquesta campanya a: Els veïns del Farró, Galvany i Turó continuen reivindicant el bus de barri, El Jardi de Sant Gervasi i Sarrià, 12, desembre 2018., i també  al reportatge de BTV, Bus de barri Farró Galvany Turó BTV 16/1/2017

 

(2) Torre Baró estrena con èxito el primer bus a demanda de Barcelona

 

 

Les cases Ramos. Un pis senyorial amb jardí

Pep Arisa

Si ens situem al costat farronenc de la plaça de Lesseps, al xamfrà amb la Ronda, on abans començava el carrer de Septimània, hi veurem un gran edifici d’habitatges de cinc plantes: les Cases Ramos. 

Tot i ser tres finques diferents (els números 30, 31 i 32 de la plaça), constitueixen un sol cos unificat per la composició de les façanes. 

En l’època en que aquesta casa es va construir, aquest espai limítrof entre Sant Gervasi i Gràcia i proper als Josepets, estava molt poc edificat i encara amb molts horts i camps de conreu. Per això les Cases Ramos que van ser la primera gran edificació burgesa amb nombrosos pisos de lloguer de la zona, destacaven en mig d’un medi i barris força rurals. Cal tenir en compte també que la majoria de les edificacions dels seus voltants eren, llavors, construccions de dues o tres plantes sense cap mena d'ornamentació.

Ricardo Ramos, navilier i polític

El projecte i la construcció d’aquestes cases (1) va ser obra de l'arquitecte Jaume Torres i Grau (1879-1945) que, el 1906, va rebre l'encàrrec de l'empresari navilier Ricardo Ramos i Cordero (1859-1938), fill del també navilier Ramon Alonso Ramos Charcos, armador madrileny, d’origen gallec, establert a Ribadeo. En Ricardo Ramos, a més d’empresari, era un polític -diputat i senador- del Partit Conservador i conseller-fundador del Foment d’Obres i Construccions.

Joaquím Mombrú. Retrat de Ricardo Ramos Cordero. Museu Marítim de Barcelona

Torres i Grau efectuà el projecte, molt influenciat pel modernisme d’en Lluís Domènech i Muntaner tot i que, en aquells moment, el noucentisme s’anava ja imposant.

Ricardo Ramos ocupà, amb la seva família, el pis principal del número 31. És un pis amb accés directe a l’exclusiu i romàntic jardí que hi ha a la part posterior de la casa. Era doncs, a la practica, una barreja de pis i senyorial torre, com algunes de les que ja hi havia aleshores pel barri. Tot un luxe. Hi estigueren fins que la passada Guerra Civil i la reacció revolucionaria va provocar la seva marxa cap a Mallorca. El pis llavors, va ser ocupat per la CNT i el 1939, per la Falange, fins que va ser retornat als seus propietaris. Ricardo Ramos va morir als 78 anys, el 22 d’abril de 1938 a Palma de Mallorca. Està enterrat al singular panteó familiar, construït en un dels angles perimetrals del Cementiri de Sant Gervasi (2).

La casa de les abelles

Les Cases Ramos, com tota edificació modernista, compta amb innombrables detalls d'ornamentació inspirats en la natura. Un dels més preeminents és la presència d'abelles a la façana principal, motiu pel qual la residència també es coneix com la casa de les abelles.

La façana principal, que dona a la plaça, és la més ornamentada amb una única tribuna a la planta noble i un coronament esglaonat de regust medievalista. Està realitzada amb fons d'esgrafiats grocs i vermells d’ornaments aplacats; la tribuna està feta, tota ella, amb pedra sorrenca de Montjuïc i els balcons amb treballades baranes de forja. 

A dalt de tot de la façana principal, com a símbol d’una de les activitats del propietari hi ha un escut amb un vaixell.

A la façana lateral -que dona a l’antic carrer de Septimània- s’hi repeteix l’esgrafiat però els elements decoratius son menors, més escassos i simples, amb predomini de finestres.

L'essència modernista de l'edifici encara es conserva en el seu interior, on nombrosos detalls com els esgrafiats i sostres de guix, les escales i els arrambadors de marbre, les portes-vidrieres, els llums o les plaques de llautó dels timbres, detalls i reixes de forja, impregnen de personalitat els vestíbuls i els ascensors.

A la tanca de l'antic jardí posterior de l’edifici hi sobresurt, a l'angle amb el carrer Mont-roig, un original templet recobert de ceràmica. Per sobre de la tanca es poden veure, també, les galeries de la façana posterior de les cases.

Una casa de pel·lícula

A primers dels passats anys setanta, l'edifici va entrar en decadència, fins al punt que va haver-hi una proposta d’enderrocament amb motiu de l’obertura de la, també anomenada, Ronda del Mig. Afortunadament, la petició de Monument Nacional formulada per Antoni de Moragas, Degà del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, el va salvar de l’enderroc. Actualment, des del novembre de 2001, té el Nivell de Protecció “A” (Bé Cultural d’Interès Nacional”).

Si passeu sovint per l’acera que dona al templet us l’haureu troba’t alguna vegada ocupada per grans camions que transporten generadors, focus i tot allò necessari per un rodatge. I es que, des que l’any 1999 s’hi van rodar diverses escenes de la pel·lícula de Pedro Almodóvar “Todo sobre mi madre”, el principal i el jardí s’han convertit en escenaris de diverses filmacions (3). Ingressos extres que deuen contribuir al costós manteniment d’aquest magnífic edifici.

 

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Fo-1562/1905. Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.

(2) Terol Adrià. Historiador dels Cementiris de Barcelona 

(3) Ocasionalment, el pis, es pot visitar o ocupar temporalment contactant amb l’actual propietat. Reportatge AD