Petita història de la Vil·la Urània 5. Una casa de dol (1937-1963)

,hmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn               nnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnmnvnnnv

Anteriorment en aquesta sèrie:

4: Una casa per la ciència (1899-1937). Josep Comas i Solà, el ciutadà

Dibuix de la Vil·la Urània. Eduardo Vicente. Abril 2021

vvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvv           mmmmmmmmmmvvv

Encara no feia un mes que el seguici de l'enterrament de Josep Comas i Solà havia omplert el Passeig de Gràcia, que l’aviació italiana sotmetia Barcelona al bombardeig més intens que fins llavors s’havia efectuat sobre cap ciutat del món. Durant el mes de gener del 1938, l’aviació, un dels somnis de progrés d’en Comas, estenia la por i la devastació per tots els barris de la ciutat. Una por i una devastació que anirà creixent i creixent com una riuada que tot ho arrossega. 

Amb la mort de Josep Comas i Solà i la derrota del 1939, la Vil.la Urània inicia un llarg trajecte de foscor i decadència que, per vergonya de les autoritats locals, s’allargarà molt més enllà de la postguerra i de la dictadura. 

El testament 

Sempre coherent amb les seves idees, anys abans de morí, Comas havia fet un testament on deixava la seva casa a la ciutat de Barcelona amb la condició que es dediqués a observatori popular, grup escolar o a alguna altra institució cultural.

Paràgraf de l'original del testament de Comas i Solà 1936 (1)

Com podeu veure es tracta d’una deixa condicionada, però amb un condicionament prou ampli i obert de mires. Comas no vol que es faci un museu a la seva memòria, no demana només la continuïtat de l’Observatori, sinó que amplia les possibilitats a altres institucions escolars o culturals que es considerin necessàries.

En el mateix document es fa constar la voluntat que aquesta deixa no es faci efectiva fins a la mort de la seva esposa Amèlia Sala Vallescà i la germana d’aquesta, Mercè Filomena Sala Vallescà, que seguiran vivint a la casa. 

L’ajuntament accepta el llegat en escriptura notarial (2) i, encara en plena guerra, el 1938, acorda donar el nom de Comas i Solà a un parc del Tibidabo i col·locar el seu bust al Parc de la Ciutadella (3). Així mateix, el 1939, fa valorar la finca pels Serveis Tècnics Municipals que estableixen el preu del solar en 140.531 pessetes, l’edifici sense l’instrumental en 21. 372 pessetes i els arbres en 1.500 pts (4).

Plànol de situació de la finca elaborat per l’Ajuntament el 1939

Devia ser un temps d’un gran reconeixement i enyorança cap a Comas i les institucions se’n feien ressò. Ens consta per exemple que la seva vídua va ser rebuda en audiència pel President Companys (5). 

La fi de la guerra fa desaparèixer sobtadament tot aquest món. Quina hauria estat la sort de Comas i Solà si la mort no l’hagués sorprès treballant aquell desembre del 1937? Fugida, exil.li, assassinat potser? Quina hauria estat aleshores la sort de la Vil.la Urània? (6).

L’Observatori Comas i Solà

Als primers temps de la postguerra l’Amèlia Sala i la seva germana Mercè viuen a la Vil·la Urània i la mantenen tal i com Comàs l’havia deixat. Vivien dels records i pels records. L’abnegació amb que l’havien seguit en vida es transforma en devoció cap al seu record. Tan és així que diu que al barri els deien “les vídues”. 

La casa segueix sent la seu de SADEYA i els seus socis acudeixen a l’observatori, que ara anomenen Observatori Comas i Solà, per fer observacions més pedagògiques que de recerca. 

Federico Armenter de Monasterio (1886-1959), astrònom que havia estat secretari de SADEYA des de la seva creació el 1911 i que en va ser president a la darrera etapa de la seva vida, afirma en un article a La Vanguardia del 1957 que gràcies a aquesta actuació constant han estat molts els que han pogut observar el cel i fer interessants estudis d’investigació (7).

La Vil·la Urània continua oberta a tota mena d’activitats de divulgació científica i les germanes Sala segueixen facilitant, amb tota naturalitat, l’accés a casa seva a estudiosos, aficionats i gent del barri. El record que en tenen els veïns més grans ens permet constatar-ho. L’Anna Maria, que ja en té més de vuitanta, recorda com de petita havia anat a veure la lluna des del terrat de la Vil·la Urània.

“Al entrar en aquella casa ens va semblar haver retrocedit gairebé cinquanta anys. La senyora, per cert, molt fina i educada i la seva germana, ens varen semblar sortides de l’època del xarleston....tot plegat un ambient refinat i peculiar.

Al baixar del terrat o millor dit de l’observatori, ens varen obsequiar amb un pica-pica.

Aleshores varen baixar els senyors que s’ocupaven i feien servir l’observatori i, naturalment, tots ens vàrem aixecar per acomiadar-nos. (8).

Les germanes Sala als anys 50

Sembla ser que la modèstia amb la que vivien no els permetia renovar els seu vestuari i per això se les recorda lluint sempre elegants vestimentes passades de moda. Ens les podem imaginar al saló presidit pel piano de Comas, ara en silenci, dedicades a confegir amb emoció els voluminosos àlbums de records que l’Amèlia cedirà després a SADEYA i a la RACB i gràcies als quals s’han pogut salvar moltes fotografies i documents (9).

El naixement de l’Associació Astronòmica Aster

Un dels joves estudiants que freqüentava l’Observatori Comàs i Solà era l’Ernest Guille. Astrònom precoç com el mateix Comas, el tenia com a ídol i inspirador. Ell hi la seva família és van fer molt amics de l’Amèlia i la Mercè i acudien sovint a visitar-les i a utilitzar l’observatori. Així és que podem pensar que va ser també entre les parets carregades de records de la Vil·la Urània que es van començar a forjar els somnis i projectes que van portar a l’Ernest Guille, encara menor d’edat i recolzat pel seu pare Ricard Guille, a fundar el 1948 l’Associació Aster que encara avui continua la seva tasca de divulgació i difusió de l'astronomia, l'astrofísica, la meteorologia (10).

La germana de l’Ernest Guille, la Núria, que de petita havia acompanyat moltes vegades al seu germà i al seu pare a la Vil·la Urània, la recorda com un lloc entranyable on semblava que el temps s’hagués aturat aquell hivern del 1937. Els mobles foscos, el sofà isabelí, el paper vellutat de les parets cobertes fins a l'impossible de premis, medalles i cuadres, contrastaven amb l’aire del jardí on la Mercè deixava créixer la vegetació de manera frondosa i descurada. La Titina, la seva gallineta, entrava i sortia del saló, saltironat per l’escala (11).

El 1957, la jove associació Aster va organitzar una exposició internacional d’astronomia al Palau de la Virreina i dedicà un gran espai a la memòria de Comas i Solà. L’Amèlia Sala participà amb il·lusió a l’organització d’aquest espai aportant tota mena de records i objectes. Diuen que va ser una de les darreres vegades que es va poder veure el valuós planetari de plata de Comas Solà, avui desaparegut (12).

Espai dedicat a Comas i Solà a l’exposició de la Virreina del 1957

Amèlia Sala a la inauguració de l’exposició (13)

La família Petit Montserrat inicia els seus treballs

Mentrestant els hereus de Comas i Solà inicien el llarg perible per fer efectives les voluntats expressades en el testament del seu oncle i l’any 1942 fan entrega de la quasi-propietat de la finca a l’Ajuntament de Barcelona (14).

Qui són aquests hereus? Recordareu que, en quedar vídua, la Francesca Solà que tenia dos fills, en Ricard i en Josep, es va tornar a casar amb Cirilo Montserrat i va tenir dos fills més, la Julia i en Joan Montserrat Solà.

La Júlia Montserrat Solà es va casar amb en Josep Petit i els seus fills Ricard, Marius i Rosario Petit Montserrat, seran els encarregats en aquesta època de traspassar a l’Ajuntament el llegat de Comas i Solà, el seu estimat tio Pepe, que no els va deixar la Vil.la Urània però en canvi els va deixar quelcom molt més valuós: els seus valors i la seva força, tal com veureu en la continuació d’aquesta història.

Ja a partir de 1949 s’inicia una lenta i progressiva recuperació de la memòria de Comas i Solà. A la revista Destino en el marc d’un reportatge sobre l’estat de l’astronomia professional i amateur a Espanya, es parla extensament de Comas com a gran precursor i iniciador, reivindicant la seva figura a partir del seu reconeixement internacional. 

“Comas i Solà va adquiriendo relieve con el paso de los años…. Recientemente Percy Willkim, director de la Sección lunar de la Britsh Astronomical Association ha comunicado que había sido impuesto el nombre de Comas Solà a un cràter de la Luna." (15)

El 1956 mort Amèlia Salà i l’any següent la segueix la seva germana. Han passat vint anys des de la mort de Comas i Solà i la casa està exactament tal i com ell la va deixar. Es conserven en perfecte funcionament tots els aparells de l’observatori i del laboratori fotogràfic, el seu piano, medalles, guardons, fotografies i altres records de la seva vida. És el moment en que la casa passa definitivament a mans de l’ajuntament.

Acomplert el desig de Comas de que la seva vídua i la germana d’aquesta poguessin restar a la casa tota la seva vida, i sent encara aquesta la seu de Sadeya, hauria estat el moment de que l’Ajuntament fes de Vil·la Urània un observatori popular, potser regit per la mateixa Sadeya. Res d’això va passar. Ara ho veureu.

Vuit anys de negligència

A l’abril del 1957 un José Mª de Porcioles recentment anomenat Alcalde de Barcelona pel Generalísimo Franco (16) rep als hereus de Comas i Solà que li fan entrega solemne de les claus de la finca (17) i el 1958 la propietat és inscrita a nom de l’ajuntament. 

Al mateix mes d’abril Federico Armenter, president de SADEYA, es pregunta a La Vanguardia quina serà la dedicació que l’ajuntament donarà a la casa, apuntant que, tot i que la creixent urbanització de la zona li ha fet perdre la condició de lloc isolat que convé a l’observació del cel, encara pot ser útil i demana la conservació de l'observatori i dels records que guarda “en homenaje a quien puso el nombre de Barcelona en los cielos.”(18)

Tanmateix el temps passa i l’ajuntament no fa res per complir les condicions de la deixa i dedicar la casa a observatori, escola o activitat cultural. 

Després de nombroses i infructuoses gestions, el febrer del 1960 els hereus, nebots de Comas i Solà, aconsegueixen fer una visita a la casa acompanyats dels secretari del Tinent d’Alcalde i president de la Comissió de Cultura, Sr. Maluquer Cueto i altres funcionaris. 

En la visita es veu que el terrat té goteres i que s’ha produït l’ esfondrament del sostre del saló, arrossegant una valuosa làmpara i malmetent altres objectes. Entre les runes, escampats pel terra, troben un espectrògraf, nombrosos clixés de fotografies dels astres descoberts per Comas i altres tresors de la història de l’astronomia. A la mateixa visita poden observar que a les habitacions hi ha estesos nombrosos llits on passen la nit moltes persones que avui anomenaríem sense-sostre.

L’ocupació de la casa també és coneix per la roba estesa al terrat, al costat de l’observatori. Malgrat aquesta ocupació, medalles, instrumental, l’observatori amb els seus aparells, el valuós piano de Comas, mobles i catifes havien estat respectats pels ocupants que al llarg d’aquells tres anys s’havien passejat per la casa. 

En aquest moment els hereus podrien haver demanar la resolució del llegat i recuperar la casa, ja que l’Ajuntament no havia complert les condicions del testament, però en lloc de fer això decideixen comprometre’s en la defensa del llegat i la memòria de l’astrònom en una gesta que, ara encara no ho saben, s’allargarà a diferents generacions. 

Després d’aquesta visita, adrecen un escrit a l’alcalde demanant l’acompliment de la voluntat de Comas perquè “creen su deber exigir que se realice el sueño de su tio”(19).

El tinent d’alcalde es compromet a prendre mesures immediates. Al juny del mateix any el director del Observatori Fabra, doctor Febrer, expressa a La Vanguardia les seves esperances de que l’Ajuntament els cedeixi l’ecuatorial Grubh, propietat de Comas i instal·lat a la Vil·la Urània (20). I no passa res més.

Quan l’Ajuntament envia als tècnics que han de reparar l’esfondrament de part del terrat es troben que hi ha una família vivint. Això fa que el Teniente de Alcalde Delegado de Cultura faci una carta al Teniente de Alcalde de Patrimonio e Intendencia Municipal en la que sol·licita que es desallotgi la casa ja que s’hi vol traslladar la Jefatura de Policía de FET y de las JONS del districte VIII, així́ com la Biblioteca Municipal. Els ocupants són Pura Domènech Abad, Rafael Reboll Gómez, Rosario Vargas Alcázar, Angel Valderde Pérez i Casilda Olivia Calderón, que finalment abandonen l’immoble l’any 1962 (21). 

El mes de novembre del mateix any l’Ajuntament fa desmuntar el telescopi equatorial per traslladar-lo al Museu de les Ciències Naturals. 

Per Nadal de l’any 1962 a Barcelona va caure una extraordinària nevada. A les teulades es van acumular gruixos de més de mig metre de neu que van posar a prova la seva resistència. De ben segur que el maltret terrat de la Vil·la Urània se’n devia ressentir. 

I altre cop la maquinaria de la burocràcia s’atura. Silenci administratiu. Farts de visites i gestions el 16 d’abril del 1963 els hereus presenten un escrit (22) en el que donen sis mesos a l’ajuntament per complir la voluntat de Comas abans de presentar una demanda judicial. 

Finalment, presentada i guanyada la demanda pel hereus, l’Ajuntament pren l’acord en la Comissió Executiva del 28 de juny del 1963 d’ instal·lar una escola a la Vil.la Urània (23).

Començaria així una nova etapa d'aquesta petita història, un temps en que la casa i el jardí s’omplirien de jocs i rialles d’ infants.

Continua a : 6. La casa dels nens i les nenes (1963- 2011)

Agraïments

 

Per escriure aquesta sèrie he comptat amb el suport i l’assessorament d’en Pau Senra, nebot-besnét de Josep Comas i Solà i, a través d’ell, de la seva mare Mariona Petit. També vull agrair la tasca de l’Eulàlia Petit que ens ha deixat al seu bloc Barcelonetes informacions i documents molt valuosos per la història de la Vil·la Urània. Han estat de gran ajuda les converses amb en Ricard Martínez, astrònom i expert en la vida i obra de Josep Comas i Solà, i amb la Nuria Guille, germana de l’Ernest Guille, fundador d’Aster. Agraeixo també el suport de l’Irene Oliva que m’ha facilitat aquests contactes i d’en Ramón Bernal i l’Ester Rodríguez testimonis d’alguns moments crucials en la història de la Vil·la Urània. Al Pep Arisa que, com sempre, m'ha donat suport al llarg de tota la investigació. A l'Eduardo Vicente que ha fet per mi un nou dibuix de la Vil·la. A tots ells, moltes gràcies.

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Aquesta foto i moltes de les informacions que conté aquest post les he d’agrair a l’Eulàlia Petit, familiar i hereva de Comas i Solà que va recollir tota la documentació de la lluita de la seva família per preservar el llegat del astrònom, al seu blog Barcelonetes.

(2) PETIT, E. Barcelonetes, Document 2, abril 1963 

(3) Gaseta Municipal de Barcelona, Any XXV, 3-10,17, 24, 31 de gener del 1938, nº 1-2, 3, 4 i 5, p.6 i 10 El maig del mateix 1938 es publiquen les bases d’un concurs públic per l’execució “d’un bust de marbre blanc com a tribut que el poble de Barcelona ret en memòria i homenatge del qui fou insigne ciutadà i eminent astrònom Josep Comas i Solà, per tal de ser col·locat al Parc de la Ciutadella. Gaseta Municipal de Barcelona, Any XXV, 2,9,16 ,23 i 30 de maig del 1938, nº 18,19, 20, 21, 22, p.108. Aquests són uns deutes que la ciutat encara té amb Comas i Solà.

(4) CALPENA MARCOS, D., 2011,“Estudi històric de la finca ubicada al carrer Saragossa 29, Villa Urània”, Informe inèdit, ATICS, S.L., El plànol del 1939 és també d’aquest estudi.

(5) La humanitat, Any 7, nº 2038, 7 de setembre de 1938, p.2

(6) Prenem com a exemple el destí del gran amic de Comas, l’Alberto Carsí. Condemnat a 30 anys de presó pel “Tribunal de Represión de la masonería y el comunismo” va fugir a França. El seu exil.li va ser especialment dur en ser difamat com a traïdor a la II República i a Catalunya. Es va fer de la Resistència i en acabar la Segona Guerra Mundial, en mig del descrèdit i la soledat, es va instal·lar a Perpinyà fins a la seva mort el 1960. Així es va perdre un dels grans talents de la geologia catalana, que va ser dels primers en defensar l’accés a l’aigua com a dret humà.

(7) ARMENTER, F. 1957, El legado de un sabio, La Vanguardia, 25 de abril

(8) Anna Maria P. R., 2018, Una redacció de fa 70 anys. Visita a la Vil·la Urània per veure la lluna, Coses del Farró, nº9, Sant Jordi, pag. 17

(9) Durant aquest anys l’Amèlia es va dedicar a col·leccionar, sense un ordre predeterminat, tota mena de documents i records i en va fer dos voluminosos àlbums. Un d’aquests es conserva a Sadeya i l’altre a la Real Acadèmia de Ciències de Barcelona. Aquests àlbums representen una gran font de coneixements pels estudiosos de la vida de Comas i gràcies a ells es conserven documents que d’altra manera s’haurien perdut.

(10) Sembla ser que l’Ernest Guillé considerava que desprès de desaparegut Comas i Solà el panorama de l’astronomia a Catalunya era molt decepcionant i per això es va veure empès a la fundació d’Aster (ROS, R, 2010, Los comienzos de Aster, Aster, Agrupación astronomica de Barcelona). Això confirmaría la dura afirmació de Josep Mª Oliver quan diu que “desprès de la mort de Comàs i Solà l’astronomia espanyola seguí una letargia absurdament llarga”. OLIVER, J. M, ª, 2005, L’observatori Vil·la Urània, Actes de la Primera Jornada d’Història de l’Astronomia i de la Meteorología, Vic. Pàgs 101-108 

(11) Conversa amb Núria Gulle (4 de març del 2021)

(12) Podeu veure imatges d’aquesta exposició al NODO nº 620, del 22 de novembre del 1954 (Astronomia: 00.04.51)

(13) Les fotos les he obtingut a ROS, R, 2010, ob. Cit

(14) PETIT, E., Barcelonetes. Al·legació presentada per la família, el 2012, contra l’enderrocament. El canvi de propietat consta degudament acreditat a la inscripció 13ª de la finca núm. 839 del Registre de la Propietat.

(15) LLOPIS, Arturo, 1949, A la Conquista del espacio, Destino: Año XIII, No. 647 (31 dic. 1949), Pag. 12. Es molt interessant que en aquest article s’esmenta també la recent creació d’Aster com a associació juvenil.

(16) Porcioles va ser alcalde de Barcelona des de el 19 de març del 1957 fins al 17 de maig del 1973

(17) A la Gaseta Municipal núm.28 d’abril de 1957 consta que es fa efectiu el llegat a l’Ajuntament de Barcelona.

(18) ARMENTER, F, 1957, El Legado de un sabio, La Vanguardia , 25 de abril.

(19) PETIT, E., Barcelonetes, Document 2, ob.cit. 

(20) Breu, En el Observatorio Fabra, La Vanguardia 21 del 5 del 1983

(21) CALPENA MARCOS, D., 2011, ob.,cit.

(22) PETIT, E., Barcelonetes, Document del 1963

(23) PETIT, E., Barcelonetes, Al·legació, Maig 2012

Aquest any si, però sense menjar ni beure! Festa Major del Farró 2021

Som tossuts els farronencs, així que no volem renunciar, ni renunciarem, a la nostre FESTA MAJOR.

Com cada any la Comissió de Festes ha treballat de valent per oferir-nos un magnífic programa i com cada any les botigues ens l'han repartit. La Clara Truco ens ha fet un cartell preciós. Moltes gracies festers!

Tanmateix, la ferra ferotge encara volta pels carrers  amb la seva cara més lletja, la del COVID-19, i no ens deixarà fer tot allò que voldríem. El mateix programa ja avisava de la probabilitat que alguna de les activitats programades no es pogués fer amb el format pensat. I així ha estat. Arribat els dies, les dades d’incidència encara no permeten activitats públiques amb menjar i beure. 

Com diu l'Associació, no ho farem tot, però férem molt!

Aquí us passo el programa anotant els actes anul·lats. Recordeu que totes les activitats s'han de fer amb inscripció prèvia.

BONA FESTA MAJOR!

DIMECRES 8

Anul·lat el sopar de carmanyola

 Les Havaneres si que es fan, però sense cremat.

DIJOUS 9

Anul·lat el sopar de carmanyola

DIVENDRES 10

Anul·lat el sopar de Festa Major

DISSABTE 11

Anul·lada la botifarrada 

 

DIUMENGE 12

Anul·lat el Vermut fi de festa

Com veieu encara ens queda molta festa! Que ho gaudim molt!

El Farró Superilla, projecte aprovat per la ciutadania

L’altre dia, pujant per Vallirana, em vaig tornar a picar amb el conductor d’un cotxe que pujava a tota castanya i que em va obligar a refugiar-me d’un salt darrera les pilones. Més amunt, a l’alçada de la placeta Sant Joaquim, me’l vaig tornar a trobar, aturat a l’embús dels que volen girar per Septimània cap a Mitre. Com que anava amb la finestreta abaixada li vaig poder dir:

-Vostè no ha vist que hi ha un límit de velocitat i que aquest carrer és de preferència peatonal?

Em va contestar un improperi que no puc escriure aquí perquè sóc una senyora. Aquestes coses pasen molt sovint.

I és que la manca d’informació i les confusions sobre l’ús de les plataformes úniques les converteixen en zones molt perilloses per als vianants, especialment pels nens, els vells i no diguem per les persones amb discapacitat.[1]

Tanmateix la preferència dels peatons en tota la superfície s’estableix clarament a la llei:

“En las plataformas únicas de uso mixto, la acera y la calzada estarán a un mismo nivel, teniendo prioridad el tránsito peatonal. Quedará perfectamente diferenciada en el pavimento la zona preferente de peatones, por la que discurre el itinerario peatonal accesible, así como la señalización vertical de aviso a los vehículos.[2]”

 Al carrer Vallirana, un dels punts més conflictius dels carrers de plataforma única, del Farró

Al Farró, a aquest problema s’hi suma l’excés de velocitat generalitzat i l’ús d’alguns dels carrers interns com a travessia ràpida cap a les grans vies que envolten el barri.

Necessitem urgentment una pacificació del tràfic que augmenti l’accessibilitat i la seguretat de tothom i que respecti les necessitats del veïns per l’accés als pàrquings i l’abastiment dels comerços locals. Recordareu que a Coses del Farro de la tardor del 2020 ja en parlàvem[3] i ara els pressupostos participatius ens acaben de donar l’oportunitat de començar a fer-ho realitat.

El projecte La superilla del Farró, va ser presentat a Decidim Barcelona per la Carme Cirera, una veïna del Farró i, amb un pressupost de 370.000 e., ha estat seleccionat gràcies al vot de 686 ciutadans. 

Ballester, un exemple a seguir

Mentrestant els nostres veïns del barri del Putxet s’han organitzat en la Plataforma Pacifiquem Ballester i han fet molt bona feina per millorar la vida en aquest carrer que, fins ara, actuava com a travessera ràpida entre República Argentina i Mitre[4]. El primer que es va aconseguir és el canvi de sentit entre República Argentina i Ferran Puig, per tallar el bypass.

Canvi de sentit que evita l’ús com a travessera entre República Argentina i Mitre

El projecte resultant acaba de finalitzar el seu període de informació pública i suposem que es realitzarà els propers mesos. 

Imatge virtual de la proposta del nou carrer Ballester

Segons hem vist als documents informatius[5], sembla que s’opta també pel model de plataforma única recolzat per algunes mesures dissuasives i de control de velocitat. 

La super illa del Farró; algunes concrecions abans del 2023

El projecte aprovat en el marc dels Pressupostos Participatius ha passat a la fase de impuls i seguiment i s’haurà d’executar abans del 2023, es a dir, dins d’aquest mandat.

En la seva descripció diu així:

“Proposem pacificar el barri per aconseguir un espai públic saludable i més segur, amb menys soroll i menys contaminació, que afavoreixi les relacions socials.

Proposem unes intervencions que a curt termini ens permetin resoldre aquesta problemàtica i alhora ens serveixin de guia per a la construcció d’una superilla. 

Plantegem tres actuacions preliminars, consensuades amb els agents implicats del barri:

· En primer lloc, un estudi de mobilitat del barri per conèixer i definir l’estat real de la situació i per plantejar els canvis necessaris; tot seguit es redactaria el projecte d’intervencions tàctiques. 

· En segon lloc, intervencions tàctiques, de baix cost i immediates, com ara modificar el sentit d’alguns carrers, pacificar les places de Mañé i Flaquer i de Sant Joaquim, i col·locar senyalització semafòrica i voreres passants al carrer de Pàdua.

· En tercer lloc, intervencions globals en calçada per homogeneïtzar carrers (Lincoln, Francolí...), que se centrin en els més transitats (Guillem Tell, Pàdua o Madrazo), i una proposta de calçada única al carrer de Pàdua, entre el carrer de Saragossa i la ronda del General Mitre, amb semàfors limitadors de velocitat[6].”

Com ho veu l’Associació de Veïns?

En Marc Pujol ha estat el representant de Veïns Farró a la comissió que ha treballat sobre el projecte. Per ell el pressupost que s’ha aprovat ara pot servir per fer finançar la senyalització vertical necessària per fer els canvis de sentit necessaris per la pacificació. 

- Sense fer grans obres d’urbanització, només senyalitzant millor i treballant sobre els canvis de sentit, ja és pot millorar molt, em diu.

També és pot fer, de manera immediata la pacificació de les places, creant petites zones peatonals als llocs on és possible perquè no hi ha parkings (carrer Septimania entre Vallirana i Saragossa, plaça de la Torre, carrer Jules Verne). 

El tema del carrer Pàdua, tan important degut al seu paper de centre comercial, sembla més complicat perquè va lligat a la reforma del tram de Balmes, de Molina a Mitre, que ja està aprovat, però pendent de pressupostar.

Finalment, es veu molt positiu que el projecte inclogui un estudi general que permeti establir un disseny global i ens permeti avançar cap a una autèntica superilla. Aquest estudi hauria de fer el diagnòstic dels punts on la plataforma única està demostrant ser perillosa, per exemple al carrer Santjoanistes. També hauria de servir per detectar altres punts de risc com la part estreta del carrer Pàdua, entre Saragossa i Mitre i veure com integrar al projecte el carrer Guillem Tell.

Amb tot això es vol recuperar l’espai públic per la vida dels ciutadans i dibuixar uns carrers segurs i sostenibles. Esperem que el districte mantingui els canals de participació oberts i sigui sensible a les aportacions veïnals. 

Com dèiem al Coses del Farró: Objectiu Superilla. Fem-ho?

Notes

[1] La Plataforma Carrers per a tothom fa tems que adveteix sobre aquest tema.

[2] Orden VIV 561/2010 

[3] A.A.V.V. 2020, El Farró Superilla. Tornem a omplir de vida els nostres carrers, Coses del Farró, nº 14, pàg. 12 

[4] Podeu veure tota la información referent a aquest procès al seu blog Pacifiquem Ballester per a tothom.

[5] Reurbanització del carrer Ballester i Projecte executiu de reurbanització del carrer Ballester entre República Argentina i Ronda General Mitre, Maig 2021

[6]El Farró Superilla. Decidim Barcelona 

Comentaris

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Al més d'agost, com cada any, aquest blog fa vacances. Bon estiu!

La Casa Vidal. 1851

Col.laboració de Jaume Oriol Lladó, arxiver del Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Tot passejant pel carrer de Saragossa, pujant de mar a muntanya, sempre m'ha cridat l'atenció una casa situada a mà esquerra, al número 109, propera a la confluència amb Sant Hermenegild. Una casa robusta, massissa, d'un cert aire agrícola. Sens dubte, una de les més antigues del carrer que resten dempeus.

La casa Vidal al carrer Saragossa, 109. Fotografia A. Vilarrasa

Afortunadament, els tafaners i afeccionats a l'arquitectura disposem de dos elements arquitectònics que són una ajuda inestimable per datar els edificis que ens anem trobant als carrers. Per una banda, els coronaments de l'edifici, elements ornamentals on sovint apareix l'any de construcció de la finca; per altra, les targes d'escala, un altre ajut valuós que ja va ser objecte d'un post anterior (Targes d'escala).

La tarja d'escala de la casa Vidal. Fotografia A. Vilarasa

Sortosament, en aquesta edificació trobem el segon d'aquest elements: una tarja d'escala on se’ns indica el cognom del propietari, Vidal, i l'any de construcció de la casa, 1851.

Només amb aquestes dues dades, Vidal i 1851, fem una cerca al fons de l’antic Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles de l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi (AMDSG). Cerquem concretament a la sèrie d’obres particulars. I, efectivament, trobem l’expedient 1851/0089 Sant Felip Neri. Antoni Vidal sol·licita permís per construir una casa (1). 

L’expedient ens diu que Antoni Vidal, un veí de Barcelona, sol·licita construir un casa en uns terrenys que ha adquirit a Joaquim Ferret, els quals limiten a l’oest amb una vinya propietat de Roca i Batlle. Aquest detall ens adverteix del caràcter encara fortament rural de l’indret, que tot just ara comença la seva urbanització.

Acompanya la petició un alçat de façana signat per l’arquitecte Miquel Garriga i Roca l’11 de juny de 1851. En origen es tracta d’una edificació de planta baixa i pis, amb les característiques portalades en arc dels baixos. Remata la casa un terrat amb un coronament escultòric. Posteriorment aquest terrat ha estat substituït per un segon pis. És un edifici d’estil neoclàssic isabelí molt característic de l’època, sobri, auster i elegant.

Projecte de MIquel Garriga i Roca. 1851

Una mica d'història: el carrrer de Sant Felip Neri i l’origen del Farró

Els orígens de l'actual carrer de Saragossa es remunten a mitjans del segle XIX. Com és ben sabut, en un inici i fins l’any 1907 s’anomenava carrer de Sant Felip Neri, atès que gran part de les terres per on passava eren propietat de la congregació de preveres de Sant Felip Neri i hi havia una capella en honor a aquest sant. La seva importància com a carrer principal del Farró i vial que connecta amb el Putxet comença a prendre forma a mitjans de segle, tal com palesa el plànol topogràfic de Cerdà del 1855 (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona). 

El carrer Sant Felip al planol de topogràfic de Cerdà del 1855

Els primer edificis comencen a construir-se a partir del 1850. Els documents més antics conservats a l’AMDSG referents a l’urbanització de Sant Felip Neri es remunten a 1847 (2). La construcció d’edificis agafa una forta embranzida, com dèiem, a la dècada dels anys 50: molts propietaris rurals decideixen urbanitzar els seus terrenys o vendre parcel·les, les quals en molts casos acaben en mans de classes benestants barcelonines, que cerquen a Sant Gervasi un ambient més saludable i menys atapeït que a la Barcelona de l’època, encara closa rere unes muralles que no es començaran a enderrocar fins el 1854. La casa Vidal cal situar-la en aquest context.

L’edificació de la part baixa de Sant Felip Neri té lloc a partir de 1867, amb la urbanització de la finca de Can Regàs i s’accelera a partir de 1880, amb l’arribada del tramvia de vapor que travessa el carrer. Cap al tombant de segle ja podem donar el carrer per íntegrament urbanitzat per ambdues bandes.

Garriga i Roca: l'arquitecte del Gran Teatre del Liceu

Miquel Garriga i Roca (1908-1888) fou un arquitecte maresmenc descendent d’una nissaga d’arquitectes i mestres de cases. Va fer carrera a Barcelona, on es convertí en arquitecte municipal. Redactà un projecte d’eixample per a la ciutat, desestimat en favor del d’Ildefons Cerdà, i és autor també d’un cèlebre i apreciat plànol topogràfic de l’interior de la ciutat de Barcelona (1856-1862), conegut com els Quarterons Garriga i Roca. Un dels projectes més importants, però, és l’edifici originari del Gran Teatre del Liceu, construït el 1847 i en el seu moment el teatre d’òpera més gran d’Europa i un dels més grans del món.

Façana del Gran teatre del Liceu. Garriga i Roca. 1847

L’obra cartográfica i el fons personal de Garriga i Roca es custodien a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

La Casa Vidal avui

A dia d’avui la casa és una finca plurifamiliar. Ens posem en contacte amb els actuals propietaris, una parella d’arquitectes que hi viuen des de l’any 1988, primer en règim de lloguer i posteriorment com a propietaris. Ens expliquen com la casa patia força senyals d’envelliment. Per això van decidir escometre una reforma integral de la finca l’any 2008, que incloïa la restauració de les façanes, els terrats, la instal·lació d’un ascensor i la reforma de baixants, xemeneies i d’altres instal·lacions comunes (3). Un acondicionament que permet a la Casa Vidal lluir avui en dia amb l’esplendor amb el que ho fa. I alhora seguir donant testimoni arquitectònic dels orígens del barri del Farró.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

1. Expedient 1851/0089: Sant Felip Neri. Antoni Vidal sol·licita permís per construir una casa. Fons Ajuntament de Sant gervasi de Cassoles (AMDSG1-014), sèrie d'obres particulars(6,7), expedient núm. 1851/0089.

2. Joaquim Castanyer solicitando permiso para urbanizar unos terrenos de su propiedad formando las calles San Felipe Neri, Farró y otras. Fons Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles (AMDSG1-014), sèrie planejament i gestió urbanística. (6.1). Expedient núm. 237_011.

3. El projecte de reforma a nom de Miquel Angel del Campo Beni es pot consultar a l'expedient 05-2008L34278, pertanyent a la sèrie d'obres menors (Q129) del Fons Municipal Contemporani,  de l'Arxiu Municipla del Districte de Sarrià-Sant Gervasi.

Jugant a la riera. Març 1936

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró 

La Riera de Cassoles vista des d’una mica més amunt del carrer de Guillem Tell, direcció a la plaça de Lesseps. Març 1936. 

Fons del Club Excursionista de Gràcia cedit a l'Arxiu de Gràcia (AMDG)

La foto ens mostra un aspecte encara força “rural” d’aquest torrent o riera, que marcava la frontera natural entre els antics termes municipals de Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles (i avui entre els seus respectius Districtes Municipals).

La imatge està presa des d’una mica més amunt del carrer de Guillem Tell, aproximadament a l’alçada del punt on hi conflueix el carrer de la Mare de Déu de Gràcia i encarant la màquina de retratar, riera amunt, cap a la plaça de Lesseps. 

Hi podem apreciar, a la dreta del torrent-camí i ja dins el terme de Gràcia, els murs que separen el llit sec de la riera d’uns horts. 

A primer terme, a baix i a la dreta de la fotografia, un grup de nens -tot i que al més petit, sembla, l'han "marginat"- estan encuriosits amb alguna cosa que hi ha dins d’un dels patis o horts. Que devien mirar, tots junts, amb tan d'interès?. Alguns animalons: gats, gossos, conills, gallines...? o, potser, algun veí que collia o els donava fruita: figues, cireres, maduixes...?. Sembla que entre els nanos -curiosament, tots ells, nens i cap nena...- n’hi ha un de més “ganàpia” o adult. 

Més amunt, assegut a la tanca de pedra que separava el camí-llit de la riera dels horts, hi “reposa” o hi fa una pausa en el treball, un altre home. Sembla que porta un davantal -recordo que el duien sovint els sabaters “remendons” de vell, els ferrers i alguns treballadors metal·lúrgics- potser és un artesà, veí o obrer de les cases que hi ha al costat esquerra, que ha sortit a “ventilar-se” o “a fer el cigarro”...

Aturem-nos a observar alguns detalls més de la fotografia que ens ajudaran a situar-la:

A la dreta de la imatge hi veiem les façanes posteriors d’uns edificis que, ben segur, corresponen a les cases del costat esquerra, pujant, del carrer Gran de Gràcia (1).

La façana blanca, les finestres i el pany de paret mitgera del fons de la fotografia, corresponen a les cases Ramos de la plaça de Lesseps. Els arbres que hi ha al centre de la imatge ens oculten, segurament, la façana de l’església i la plaça dels Josepets i la casa-torre de La Corbatinera .

A l’esquerra de la foto, ara sí dins del barri del Farró i del terme de Sant Gervasi, hi veiem -dalt d’un terrat- un parell de nenes. Observen atentament, segurament amb ganes de formar part activa del grup, a la colla de nens. Aquestes construccions més baixes i modestes, possiblement, eren coberts o annexes dels patis i horts posteriors de les cases del carrer de la Mare de Déu de Gràcia que arribaven fins a la riera. Bona part d’aquestes parcel·les es veieren afectades pel projecte que convertí en avinguda la llera d’aquesta riera.

Detall d’un planell parcel·lari de l’any 1931 amb el lloc de la fotografia motiu d’aquest post. Amb el nº 1 hi indiquem l’emplaçament de les façanes posteriors d’algunes de cases del carrer Gran de Gràcia. Amb el nº 2, els horts que donaven a la riera i amb el nº 3, les casetes -amb les nenes al terrat- i els horts del darrera d’algunes de les cases del carrer de la Verge de Gràcia que donaven, també, a la riera.

L’aspecte d’aquest camí-riera es veu força descuidat. Com en força llocs, malauradament encara passa avui dia, els torrents i les rieres eren considerats llocs “sense amo” on molts s’ hi atrevien -sense cap mirament, ni vergonya- a llençar-hi runes, brossa, deixalles, escombraries o, fins i tot, animals morts (2).

Complementant a aquesta, hem localitzat una nova fotografia, curiosament d’aquest mateix indret i presa en la mateixa direcció, però de l’any 1952, que ens serà  d’utilitat.

Av. del Princep d’Astúries (Actualment Av. Riera de Cassoles) des d’una mica més amunt del carrer Guillem Tell direcció a la plaça Lesseps. Abril 1952.

Comparem aquesta imatge amb la de l’any 1936. 

Hi continuem identificant, a la dreta, les façanes posteriors de Gran de Gràcia. La casa que queda una mica reculada ens ajuda a situar les altres quatre (dues a cada costat).

Una mica més amunt d’on, a la foto del 1936, hi havia l’home assegut a la paret, ara hi han començat a aixecar, amb la façana principal a la nova avinguda, un nou bloc de pisos (3). 

Al fons de la imatge hi podem apreciar, a l’esquerra, un dels arbres -sembla un gros pi- del jardí de la torre dels Pujol-Durall (4) i al seu darrera -de nou- la façana blanca, les finestres i el pany de paret mitgera de les cases Ramos.

Al fons i al centre de la fotografia, aquí si que hi podem veure els arbres de la plaça dels Josepets i part de l’edifici i torre del terrat de la casa anomenada La Corbatinera. 

Com es va produir aquesta transformació tan radical del paisatge? Ja el 28 de gener de 1915 l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el “Proyecto de alineaciones para convertir en calle el cauce de la Riera de Vallcarca en el tramo que media des de la Rambla del Prat hasta la Plaza de Lesseps”. En aquest document s'entenen que el nom de Riera de Vallcarca  inclou el curs que formaven la riera d’aquest nom amb la Riera de Cassoles, que anava des de la plaça de Lesseps fins a la de Gala Placidia. 

A partir de 1927 començaren els expedients d’expropiació del terrenys afectats, però les obres no començaren fins desprès de la Guerra Civil (1936 -1939). No va ser fins a mitjans de segle passat que, d’una manera efectiva, s’efectuaren les obres: el 1951 es va enllestir la urbanització de l’avinguda, des de la Rambla del Prat fins al carrer de les Carolines on hi havia la capella i manantial d’aigua de Santa Rita, i el 1952, com mostra la fotografia, el tros que anava des de Carolines fins a la plaça de Lesseps

Ja veieu fins on ens ha portat la vella fotografia de la riera... !!

Salutacions i fins la propera.

El mateix indret de la fotografia de la capçalera, avui. Foto F. Colombo

Detall dels patis interiors, on hi havia els antics horts, que hi ha entre els edificis de Gran de Gràcia i Av. Riera de Cassoles. 

Les façanes de l’esquerra corresponen a les cases de Gran de Gràcia. Un detall, si voleu, sentimental. Podria ser que la palmera que veiem a la part baixa d’aquesta foto sigui la mateixa que hi ha a la dreta de la foto que hem portat avui a aquest espai ?. Foto F. Colombo

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1)Possiblement corresponen als edificis que hi ha entre els números 227 al 237 del carrer Gran de Gràcia.

(2) Els qui aneu seguint els nostres treballs haureu llegit, més d’algun cop, les referencies a “amonestacions” i sancions que els ajuntaments, tant de Gràcia com de Sant Gervasi, havien fet a veïns i industrials per tal d’evitar l’abocament de residus i, fins i tot, vísceres d’animals morts als torrents i rieres. La fotografia que avui porten a aquest espai del Blog, amb una imatge gràfica, n’és una mostra d’aquesta deixadesa. 

(3) Aquest nou bloc correspon al que actualment ocupa el nº 50 de l’Av Riera de Cassoles.

(4) ARISA, J., 2020, De la torre d’en Joaquim Pujol a l’Edifici Blau, Coses del Farró, nº 14, Tardor.