Si us passegeu pels carrers del Farró amb els ulls tafaners, podreu descobrir les cases més antigues que es conserven, fixant-vos en un element arquitectònic ben particular: les targes d’escala.
A la segona meitat del segle XIX es solien posar en cases senzilles, no gaire altes, en les que la planta baixa es dedicava a botiga i habitatge i les plantes superiors eren habitatges independents, sovint ocupats per llogaters. Per accedir-hi s’hi construïa una escala lateral a la que s’entrava per una porta molt estreta.
A la part superior d’aquestes portes és on hi trobem les targes d’escala, petits tancaments de ferro forjat que es situaven a la part superior de la porta per donar llum i aire a l’escala, sense perdre seguretat.
La imaginació i la voluntat d’ornamentació dels constructors, malgrat la senzillesa de les cases, els va portar a anar creant dissenys molt bonics, que contribueixen a la decoració de les façanes i transmeten el bon saber del mestres de la forja.
Solen representar motius florals o formes geomètriques amb línies corbes i diferents eixos de simetria. En algunes ocasions inclouen també inicials que poden correspondre al propietari de la casa o al seu constructor.
Moltes d’elles inclouen la data de construcció de l’edifici i ens donen així una informació molt valuosa. A Barcelona, les més antigues són del 1842 i arriben fins al 1900. Als edificis modernistes ja gairebé no se’n troben.
I és just en aquesta època, entre el 1849 al 1897, data de l’annexió de Sant Gervasi a Barcelona, que es produeix al Farró una gran onada urbanitzadora. La desaparició de les partides carlistes que augmentà la seguretat i a la bonança econòmica s’afegeixen a les ganes de fugir de la densa ciutat entre muralles, fins i tot més enllà del recentment aprovat Eixample. Els grans propietaris rurals s’espavilen a obrir carrers i vendre parcel·les i les classes mitges i benestants de Barcelona hi acudeixen buscant aires sans i terrenys més barats que els de l’Eixample. En només 47 anys, del 1846 al 1893, la població de Sant Gervasi es multiplica per 24[1].
Les cases que es construeixen al Farró en aquest període són de tipologia molt diversa. Les grans torres envoltades d’extensos jardins són menys freqüents que al Putxet; les petites cases unifamiliars amb jardí al davant i al darrera, o només al darrera, són en canvi molt comuns; però hi trobem també un bon nombre de cases de 2 i 3 pisos, habitatges molt més senzills, destinats al lloguer i ocupats per menestrals y treballadors.
És en aquest darrer grup que trobem la majoria de les targes d’escala. Moltes han desaparegut o han estat dràsticament reformades, però algunes encara es conserven.
Les que aquí us presentem tenen caràcter de col·lecció oberta així que si en descobriu alguna altra ja ens ho fareu saber. Les ordeno per carrers per si hi voleu fer una visita.
Carrer Saragossa
Si el Farró és un triangle que apunta cap al mar, el carrer Saragossa és la seva alçada: la distància més curta entre el vèrtex i la meitat de la base. Per això ha estat durant molt temps l’eix principal del barri.
Es va urbanitzar en dues etapes. La primera entre els anys 1849 i 1850, seguint la traça d’un antic camí rural que passava vorejant una capella dedicada a Sant Felip Neri i per això se li va donar el nom de carrer Sant Felip. Aquest tram va de l’actual carrer Guillem Tell al carrer Putxet i era ja força edificat al 1855.
La segona fase, que va de Guillem Tell cap a la confluència entre Riera de Cassoles i Via Augusta, es va urbanitzar una mica més tard, desprès que al 1867 s’aprovés el projecte d’urbanització de la finca de Can Regàs.
1851. Casa Nº 52
Es tracta d'una casa amb planta i dos pisos, amb balustrada al terrat i una petita torratxa. La façana queda oculta per construccions que s’han afegit al davant, sense gens de gracia, probablement on abans hi hagué el jardí. La tarja ens informa que es va construir el 1851, així que devia ser de les primeres cases del carrer, i inclou les inicials J.M.
Feta amb forja de ferro laminat té un disseny molt bonic que allarga el semicercle de l'arc de la porta per dibuixar un cercle complert que, a la seva vegada, s'organitza en dos cercles concèntrics. En el central, més petit, inscriu la informació, mentre que omple el més gran amb una flor construïda amb les formes curvilínies pròpies de l'època isabelina.
Durant molts anys hi hagué el popular bar i bodega Porta, al que acudien locutors i empleats de Radio Joventut que estava al davant[4]. Actualment hi ha l'Escola Bressol Rialles.
Casa Nº 86
Aquesta tarja no inclou cap informació i el seu disseny en semicercle és d'una magnífica sobrietat, combinant la barra amb la làmina de ferro.
Es troba en una casa de planta i pis, amb terrat amb balustrada i una petita sanefa esgrafiada que ressegueix la cornisa De moment no he pogut esbrinar la data de construcció, però pel seu aspecte diria que també correspon a la primera etapa d'urbanització del carrer. Els baixos acullen la popular Bodega “Ca la Pepeta”.
1851. Casa Nº 109
Aquesta tarja ens informa de que la casa es va edificar el 1851 i perpètua el nom de Vidal, el probable constructor.
El disseny de la tarja organitza l'espai en tres semicercles concèntrics, construïts en ferro laminat en els que distribueix la informació, reservant la part superior pels motius curvilinis característics de l'època isabelina.
La seva forma semicircular s'inscriu en un semicercle més gran que obre un arc a la part superior de la porta, creant un efecte de gran harmonia.
Es tracta d’un interessant edifici d’aspecte senyorial, amb planta i dos pisos. En aquest cas la porta de l’escala es central, franquejada per dues amplies portalades en arc, que li donen un cert aire rural.
Observem que la data de construcció coincideix amb la de la casa del nº 52 i per tant correspon també a la primera etapa de la urbanització del carrer, en època isabelina. Aquell any Sant Gervasi tenia només 2.512 habitants. El tramvia, arrossegat per animals encara trigaria 27 anys a arribar.
Del 1960 al 1990 sabem que en aquesta casa hi havia hagut el laboratori dels perfumistes Ciurtó que hi feien essències, fragàncies i olis aromàtics. Va ser rehabilitada amb molt gust no fa gaires anys pels mateixos arquitectes que ocupen els baixos.
Carrer Mare de Deu de Gràcia
És el carrer que puja des de la Riera de Cassoles a la Plaça de la Torre. Antigament rebia el nom de Carrer de la Verge de Gracia i la seva banda de ponent vorejava el gran jardí de l’anomenada Torre dels Capellans [2]
El seu costat de llevant, on hem trobat la tarja d’escala, ja era edificat al 1847, quan Joaquim Castanyer i Molet va adquirir els terrenys d’aquesta finca amb la intenció de urbanitzar-la del tot[3].
1881_ Casa Nº 12-14
Es una casa construïda, segons ens informa la tarja al 1881, durant la restauració borbònica. El disseny, encara amb els mateixos motius isabelins de ferro laminat, presenta una simetria bilateral.
La seva situació a la façana ha evolucionat cap a una forma més urbana, impregnada de neoclassicisme, en la que la porta, tancada amb un petit cancell també de ferro forjat, s'obra a una petita entrada coberta, copiant en petit l'estructura d'alguns palauets.
Es tracta d'una casa unifamiliar de planta i pis, amb terrat i coberta a la catalana. Devia tenir un jardí o entrada de carruatges lateral que avui veiem convertit el garatge. Tant aquest espai, com els elements neoclàsics de la façana ens parlen d'una casa benestant, d'una família de la petita burgesia barcelonina que devia arribar al barri atreta pel prestigi que sens dubte li donava l'antiga Torre dels Capellans, convertida ara en vivenda sumptuària de la família Xuriguer i Andaio.
Carrer Vallirana
Es l’antic carrer de la Creu, obert a partir del 1849 en els terrenys propietat de Joaquim Ferret i Mandri[5].
1870. Casa Nº 49
Es tracta d'una casa de planta i pis amb coberta catalana i terrat amb balustrada.
La façana fa l'efecte d'haver estat reformada però sortosament ha conservat la seva tarja d'escala que ens informa de la seva data de construcció:1870. El fet que la peça de ferro forjat estigui emmarcada per l aporta li dona un aspecte particular.
Casa Nº 74
Es tracta d’una petita casa de planta i pis, amb terrat i coberta catalana, organitzada en dues vivendes independents i que té un gran jardí posterior.
La conclusió més clara que he tret de fer aquestes fotos és la següent: odio els fils amb que les empreses telefòniques han destrossat les façanes, sense cap mirament. Algú hi hauria de fer alguna cosa.
[3] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi pp.171; També sabem per diversos expedients del AM Sarrià-Sant Gervasi, que entre en 1859 i el 1891 es van fer diverses millores el la conducció de l’aigua a les cases d’aquest carrer.
