Versió web de l'article del mateix nom aparegut a la revista Coses del Farró, nº12, p.8 , Tardor 1919
Text: Araceli Vilarrasa
finestresdelfarro.blogspot.com
Fotografies: Giulia Deambrosi
StudioTuli Photography
Diuen que el paisatge és el rostre del territori i que reflexa, com un mirall, l’ànima de la societat que l’ha creat i que l’habita. Si això és així, qui millor què un pintor per deixar testimoni d’aquest caràcter visual de l’ànima del barri?
Al Farró tenim el tresor d’haver estat la llar del màxim
exponent de l’impressionisme català del S. XX, el
pintor Josep Amat (1901-1991), que va viure una pila
d’anys al carrer Juli Verne on ara hi ha els jardins que
porten el seu nom.
Avinguda General Mitre a l'alçada de Puig-reig i jardins Josep Amat, al fons
En aquest article ens proposem analitzar algunes
obres de Josep Amat que reflecteixen el paisatge del
Farró a mitjans del S. XX i estudiar com ha canviat,
a partir de fotografies del mateix indret fetes a
l’actualitat. Ens vam proposar col·locar l’objectiu de
la càmera al lloc exacte on el pintor devia posar el
cavallet, per obtenir la imatge actual del paisatge que
ell va pintar.
Som conscients que, des de la seva perspectiva
impressionista, l’Amat no va pretendre mai ser
testimoni de res. Que més que inventariar elements
paisatgístics ens volia transmetre la màgia d’un
instant on la llum i el color són l’única veritat que
compta. Tanmateix les seves obres, més enllà de
la seva bellesa, ens donen molta informació per
contrastar amb l’actualitat. Us convidem a comprovar-
ho acompanyant-nos en aquest viatge visual.
Un refugi a Sant Gervasi
Quan el 17 de juny del 1936 en Josep Amat es va casar
amb la Isabel Girbau, tenia 35 anys. El seu món estava
a punt d’ensorrar-se però ell encara no ho sabia.
Fins a les hores havia viscut amb els seus pares al carrer
Muntaner 29 i gaudia d’un gran reconeixement
obtingut, sobre tot, després de la seves exposicions
a la Sala Dalmau, a les galeries Laietanes, a la galeria
Syra i a la Pinacoteca. Allí havia exposat les seves
obres sobre la costa guixolenca i els paisatges que
va pintar durant la seva primera estada a París.
Paisatges pintats a l’aire lliure i que abasten grans
espais plens de llum. Amat havia estat el pintor dels
feliços anys vint.
Durant el seu prometatge amb la Isabel, el 1935,
lloga una torre amb jardí al carrer Juli Verne 25 amb
la idea de fer-ne la seva llar. El lloguer era molt baix
perquè l’edifici, que feia cantonada amb el carrer
Puig-reig, estava afectat per la reforma que preveia
la construcció de la Ronda General Mitre1. Però l’
Amat pensava que això trigaria molts anys a passar,
així que, un cop casat se n‘hi va anar a viure, pensant
gaudir de la tranquil·litat i la joia de la vida a Sant
Gervasi.
Només al cap d’un mes s’inicia la guerra que amb
la seva crueltat havia d’afectar greument a tota la
família2. Pintar a l’aire lliure s’havia tornat perillós i
en Josep pren un costum que no abandonarà ja mai
més: pintar allò que veu sense sortir de casa, des del
seu estudi, els carrers més propers. Pintar el jardí a
l’estiu i a la tardor, els personatges al balcó, el carrer i
les torres que veu des de la seva finestra.
Amb els anys, reprendrà la possibilitat i el gust per
pintar altres paisatges: Sant Feliu, els carrers del
centre de Barcelona, París moltes vegades, però
sempre conservarà aquest gust pel petit món dels
voltants de casa seva.
Josep Amat, pintant des de el seu jardí. Fotografía publicada a la revista San Jorge de juliol del 1955, Nº 19, signada per Jaques Léonard. L
A poc a poc, a més de la casa on vivia a JuliVerne
25 va anar llogant les cases veïnes a la seva i que,
sempre sota l’amenaça de la temuda reforma, anaven
quedant buides. Així va llogar la casa del nº 27 i més
endavant la finca del nº 293. La família vivia a la planta
baixa del nº 25 i al primer pis hi vivien els propietaris.
El jardí posterior estava dividit en dues parts, la més
propera a la casa corresponia a la planta baixa i la
banda més allunyada era utilitzada per la família que
ocupava el primer pis4.
En aquest plànol de 1962 es veu com el tram del carrer Juli Verne, entre el carrer Puig-reig i el carrer Putxet, queda just al mig del traçat de la Ronda del General Mitre. També s’hi pot observar el particular traçat de Juli Verne, amb el seu revolt característic, i l’espai imprecís que dibuixen la seva trobada amb el carrer Putxet i el carrer Elisa, que rebia el nom popular de “placeta dels arbres”.
Quan Josep Llorens i Artigas va tornar de París
en Josep Amat li va cedir els baixos del nº 27 i el
ceramista hi va instal·lar un forn per coure les seves
obres. I encara van ocupar el nº 29 que feia de
magatzem, servia per guardar el cotxe i on els nens jugaven a perdre’s entre la selva d’una descurada
i exuberant vegetació que creixia al voltant del
llimoner i de la figuera.
Les façanes del nº 25 i 27 del carrer Juli Verne.
He inclos aquesta fotografia el 25 de juny del 2020, desprès que ha estat publicada al llibre de Jesús Mestre, Sant Gervasi Desaparegut.
Parlant de Llorens i Artigas,
diu l’Elvira Farreras5 que “quan la peça no li acabava de fer el pes, l’agafava i la llençava per
damunt de la paret de la tanca que donava al jardí
dels Amat”. Després que el ceramista va deixar
la casa per instal·lar-se definitivament a Gallifa6,
Josep Amat mantingué el seu taller al primer pis
del nº 27. Des d’aquí veia el jardí i l’hort, l’escala
que hi baixava i la torre del carrer Puig-reig, que
va pintar tantes vegades.
El matrimoni Amat a la seva casa de Juli Verne. 1955
Olga Sacharoff, La colla, c. 1945, Oli sobre tela, 185 x 265 cm.
Segons Rafael Manzano7 formaven part d’aquesta colla els pintors Rafael Benet, Rafael Llimona, Domingo Carles, Vila Arrufat, Josep Puigdengoles, l’arquitecte Gabriel Amat, germà del pintor; els músics Costa, Montpou, Toldrà; Gilbert Camins; els escriptors Monjo i Rebull; el ceramista Josep Artigues que també vivia al Putxet; els escriptors Millet, Raurell, l’historiador de l’art Lluis Monreal i Tajada amb la seva esposa Montserrat Agustí
Finalment, el 1962, les obres per la construcció de General Mitre es van fer realitat i tot aquest món va traslladar-se al carrer Manacor, on feia temps que, previsorament, els Amat havien llogat la casa, que posteriorment varen poder comprar, i on encara avui hi ha la Fundació que porta el nom del pintor.
Cronista d’un instant
Com hem dit abans, som conscients que Josep Amat
no pretén deixar constància detallada dels elements
que veu, sinó captar l’atmosfera, l’aire d’un instant.
Com en tot impressionista el motiu que pinta podría ser secundari respecte al color i la llum. Com va dir
Monet no es tracta tant de pintar els objectes sinó
l’aire que hi ha entre ells.
Tanmateix les obres que va pintar de certs racons del Farró, a més de fer-nos arribar aquesta flaire, ens donen molta informació sobre el paisatge del barri i sobre la societat que hi vivia. Hem triat cinc obres, cinc instants atrapats en la tela, que van des del jardí de casa seva, al seu carrer i als carres del voltant.
Tanmateix les obres que va pintar de certs racons del Farró, a més de fer-nos arribar aquesta flaire, ens donen molta informació sobre el paisatge del barri i sobre la societat que hi vivia. Hem triat cinc obres, cinc instants atrapats en la tela, que van des del jardí de casa seva, al seu carrer i als carres del voltant.
La vida a Sant Gervasi; el jardí dels Amat
Ahir: Figures prenent cafè 1937
Oli sobre tela 105 x 115 cm.
Col·lecció Família Amat
Avui: Nous espais de socialització
En plena guerra, el pintor i la seva família es
refugien en l’espai privat i interior de casa seva. El
temps es converteix en una llarga espera. Pintar
a l’aire lliure ha esdevingut perillós i l’Amat ho
aprofita per cultivar el retrat. En aquesta obra hi
podem reconèixer a la seva dona, la Isabel Girbau,
asseguda a la dreta. Les altres figures corresponen a
un oncle de la Isabel, l’oncle Fita, assegut d’esquena,
la seva filla Margarida i el seu fill Lluís, que eren
de Figueres i que varen estar un temps refugiats
a casa dels Amat. Malgrat la duresa del moment
sembla que el verd del jardí i la penombra del porxo,
aconsegueixin preservar alguna cosa d’aquell “viure
a Sant Gervasi” del anys vint.
 |
| La casa dels Amat cap als anys 40 |
Vuitantados anys després, per la majoria dels veïns,
aquests espais verds interiors han desaparegut. La
vida social s’ha desplaçat als bars, a les botigues
i als carrers, especialment a les petites placetes
escampades pel barri. Un barri sense parcs i amb
molt poc verd públic, on el somni del jardí perdut,
l’enyorament de les tàpies per on vessen els rosers
florits, s’ha instal·lat de manera indeleble en la
memòria col·lectiva.
El que veia des del seu estudi: el carrer Puig-reig
Ahir: Jardins de Sant Gervasi 1941 Oli sobre tela 32 x 47 cm. Col·lecció particular
Avui: El carrer Puig-reig
De l’estudi del pintor, al primer pis del nº 27,
en sortia una escala que anava a parar al jardí de la
casa. D’allà es podia veure la façana del nº 7
del carrer Puig-reig, on en Jeroni Granell i Barrera
havia construït a mitjans del S. XIX una casa que
barrejava sàviament elements neoclàssics i elements
romàntics8. La seva cúpula rogenca, la seva elegant
façana ornamentada amb baranetes i acabats de
terra cuita, el reixat de la tanca, són clarament
identificables en moltes de les obres de Josep Amat.
Carrer Puig-reig 1946. Oli sobre tela. 50 x 73
La família Granell, nissaga de mestres d’obres i arquitectes d’ampli reconeixement,
van projectar i construir tres cases al carrer Puig-reig. La del nº 7 va ser el
lloc de residència de la família. Sobre aquestes cases, avui desaparegudes, i sobre
aquesta família, haurem de parlar llargament en algun altre número d’aquesta
revista.
Avui el carrer Puig-reig presenta l’aspecte dels carrers
més desolats del barri, aquells que acompleixen
sobradament la trista profecia formulada per Josep
Pla l’any 19569, parlant de Sant Gervasi.
Esfereït per la febre constructiva i per l’alçada de
les noves edificacions, l’autor es pregunta: “Com
quedaran aquests carrers?. Aquests vells carrers foren,
originàriament, més o menys graciosos; foren, però,
sens dubte assolellats, airejats i d’un aspecte amable
i plàcid. En realitat l’amplada d’aquests carrers
havia estat pensada per flanquejar-los de cases poc
elevades. Tot era petit al vell Sant Gervasi. Ara, sobre
les mateixes irrisòries amplades, s’hi eleven cases
quatre, cinc, sis vegades més altes. Els carrers s’estan
tornant fúnebres i escanyats. Va desapareixent, per
als seus habitants, el sol i l’aire”
Juli Verne, el seu carrer
Ahir: Carrer Juli Verne 1939
Oli sobre tela 50 x 61 cm.
Col·lecció particular
Avui: Carrer Juli Verne
El punt de vista que pren el pintor per representar
el seu carrer com si vingués del carrer Saragossa ens
permet veure el revolt que hi feia el tramvia, que
veiem com un quadrat groc que tanca el carrer a la
part més alta10. Diuen que aquest traçat una mica
estrany es degut a que quan, al 1879, es va voler obrir
un carrer que unís el carrer Saragossa amb l’entrada
de la Finca Beltran al carrer Putxet, ja hi havia unes
cases que van condicionar el traçat del nou carrer.
Aquest revolt li donava una certa amplitud i,
segurament per això s’hi feia un mercat setmanal,
i potser també per això va ser aprofitat per fer-
hi passar el tramvia 17 que unia l’Eixample amb la
Bonanova. De fet, fins al 1907 el carrer havia tingut
el nom de Carrer Ample i anava a parar a la famosa
Placeta dels Arbres.
A la banda dreta veiem una frondosa renglera de
plàtans, mentre que a la banda esquerra hi ha algun
om no gaire esponerós11.
La casa del pintor correspon a la que dona a la
cantonada superior amb el carrer Puig-reig, que
centra el quadre amb un punt de gran lluminositat.
Carrer Juli Verne 1940 Oli sobre tela 63 x 70 cm. Col·lecció particular.
En aquest altre quadro es veu la casa desde la perspectiva inversa. La casa del pintor, Juli Verne 25, sería la primera de la dreta, fent cantonada amb el carrer Puig-reig. Al fons veim també el tramvia, sempre el de color groc.
Als nostres dies aquest indret s’ha convertit en un
tranquil carrer de vianants, ornamentat per una
filera de xicrandes que s’inspiren el l’antiga filera
de plàtans que recorria la banda dreta del carrer. La
transformació dels edificis ha estat tan intensa que només la casa situada al número 15 es conserva tal
com era. És una casa de planta i dos pisos, fàcilment
identificable per les finestres acabades en arc12.
Casa del número 15
A l’esquerra d’aquesta, que ara veiem amb la façana
negre, hi havia també una casa molt senyorial, de
les d’aquesta època, on hi tenia l’estudi el pintor
Domènec Carles i Rosich, molt amic de Josep Amat13.
Al morir va deixar la casa a l’ajuntament perquè en
fes una casa museu d’art. L’ajuntament, anys més
tard la va vendre i es va fer aquest habitatge.
L’estretor de les façanes, la desmesurada alçada
d’alguns dels edificis i la seva irregularitat són la
tònica del carrer actual. El edificis que donen a
Saragossa arriben als 10 i 11 pisos, mentre que a
l’altra banda del carrer n’hi trobem encara algún de
planta i pis. Aquest desgavell ens parla de la bogeria
urbanística que es va desfermar al barri durant els
primes setantes del segle passat i del desordre amb
que es va fer la substitució dels edificis.
Al fons de la fotografia actual, podem intuir el tall
transversal amb el que la Ronda General Mitre va
escapçar el carrer a l’alçada de la casa dels Amat.
El carrer Saragossa
Ahir: Carrer Saragossa 1941. Oli sobre tela 50 x 61 cm.
Carmen Thyssen-Bornemisza Collection
Avui: El carrer Saragossa travessat per la Ronda General Mitre
Des de mitjans del S. XIX, el carrer Saragossa havia
estat l’eix vertebrador del barri del Farró14. Permetia
recorre’l des del carrer Putxet fins al punt de trobada
entre la riera de Cassoles i la riera de Sant Gervasi,
que marca el vèrtex del barri. Durant molts anys
aquest carrer, antic carrer Sant Felip, va ser la via
principal del barri, tant pel que fa a la circulació,
com per la seva vitalitat comercial.
La imatge que ens en dona l’Amat conté els tres
elements principals de la seva fisonomia: les petites
cases unifamiliars de planta baixa, o planta baixa i
pis; cases més altes destinades a pisos per vivendes
més populars i alguna tàpia que vorejava el jardí
d’alguna torre més important15. A la meitat del
quadre, al costat d’unes figures lleument esbossades,
podem veure al terra les vies del tramvia entrant al revolt que el duia al carrer Juli Verne, les que hem
vist més clarament en el quadre anterior. Una mica
més avall el tramvia que puja ranquejant.
Als nostres dies, aquesta perspectiva ens permet
veure clarament l’escissió que va suposar l’obertura
de les Rondes i la radicalitat amb que aquí s’expressa
el canvi en el paisatge urbà. Just per sobre del revolt
que porta a Juli Verne, Saragossa és escapçat per
l’obertura de Mitre, que fragmenta l’espai, alhora
que fomenta i permet el creixement en alçada dels
edificis, transformant així l’aspecte i la vida del barri
tal com s’havia conegut fins al moment.
Ja fora de l’espai del quadre, on Mitre talla Puig-
reig, els jardins Josep Amat recorden el lloc on hi
havia les casetes on va viure.
El carrer Pàdua
Ahir: Sant Gervasi (Balmes - Pàdua) 1944
Oli sobre tela 50 x 100 cm.
Col·lecció particular
Avui: El carrer Pàdua, eix comercial del barri
Per pintar aquesta vista del carrer Pàdua el pintor
es devia enfilar a la pujada on ara hi ha les escales
del carrer Corint, és a dir, a la part més baixa del
vessant del turó de Monterols o turó de Sant Gil.
Des d’aquest punt alçat es pot veure la cruïlla entre
el carrer Pàdua i el carrer Balmes que, tot hi estar projectats i planificats des de molt abans, encara
tenien àrees de baixa edificació, horts i descampats.
A aquesta alçada, el carrer Balmes transcorria per
la llera de la riera de Sant Gervasi, que en aquest
tram prenia també el nom de Torrent de l’Infern16.
Pujant a mà esquerra travessava la finca de Can Brusi
que s’estenia turó de Monterols amunt i a la dreta
la finca de Can Buscarons. De la Plaça Molina cap
al Tibidabo el carrer no s’edificà fins ben entrada la
postguerra17. De fet molts dels edificis actuals estan
datats entre el 1940 i el 1950
Tanmateix la datació d’aquest quadre el 1944 ens
planteja una qüestió. Sabem que el 1935 es va acabar
la construcció de La Casa de Vidre, obra emblemàtica
de Sixte Illesques i de l’arquitectura del GATPAC18.
En
aquesta fotografia, probablement de l’època de la
construcció, es pot observar que a l’altre banda de la
cantonada amb el carrer Ríos Rosas hi ha una tàpia
que voreja la parcel·la del davant, sense construir,
i que probablement arribava fins a l’actual carrer
Balmes.
El 1944 ja feia nou anys que la casa existia. Potser
en Josep Amat havia començat el quadre molts anys
abans, quan la casa no existia? Era tant rupturista
en la seva modernitat racionalista que el pintor va decidir “esborrar-la” per no perjudicar la imatge
bucòlica del quadre?
Gràcies a la Fundació Josep Amat hem pogut esbrinar
aquest misteri. El pintor coneixia perfectament
casa. Hi anava sovint ja que hi vivia un seu amic19 .
Tanmateix va decidir no pintar-la. Es veu que ho feia
sovint quan algun element el molestava visualment.
Mai no afegia res, però si “esborrava”. En els quadres
de Sant Feliu aquesta pràctica és molt més notòria,
ja que els nous apartaments que anaven sorgint
als entorns de Sant Feliu mai hi apareixen. El fons
pintat no era inventat, però era el que tenia en
memòria. Això crea confusió a qui vol deduir l’any
que es va pintar.
Tanmateix, la imatge del carrer Pàdua que es
presenta al quadre trigaria molt poc a desaparèixer.
El 1948 ja estava construït el bloc que va des de Ríos
Rosas cap a Balmes i ocupa mitja illa - del número 98
al 104 -, el 1949 es va inaugurar la Bodega Pàdua, a inicis dels 50 es va construir el Garatge Duplex20
que encara ocupa la cantonada de mar entre Pàdua
i Balmes.
A la cantonada de muntanya, fent xamfrà, hi tenim
un gran edifici de l’arquitecte Claudi Carmona, molt
influït per Antoni Moragues, que es va acabar el
1961.
Aquest edifici i el garatge obren la perspectiva
d’un carrer Pàdua que s’ha convertit en una de les
principals travesses del barri i en un eix comercial
especialment viu.
Un paisatge viu i en transformació
D’aquesta passejada en sortim amb molta emoció
i amb algunes idees. La intensa transformació del
paisatge que ha tingut lloc al Farró ve marcada per
una densificació de la població que, sobretot, es deu
a la substitució de petits habitatges unifamiliars per cases de pisos, desbocades en el seu creixement en
alçada. Aquest canvi es va endur els jardins i ens va
deixar un barri on l’arbrat dels carrers intenta en va
compensar la manca de verd. Un barri on, la pèrdua
d’elements arquitectònics patrimonials ha estat un
constant degoteig al llarg del S. XX.
D’aquell món on tothom es coneixia i on s’establien
intenses relacions de veïnatge, bones o a vegades
no tant bones, hem passat a una societat tendent a
l’aïllament i l’anonimat. Un món on el comerç local,
les entitats, els equipaments i les associacions són
elements imprescindibles per reteixir les relacions
humanes.
L’obertura de General Mitre va suposar una ferida
que va fraccionar l’espai, especialment durant els
any en que l’estructura d’autopista urbana impedia
l’accés d’ una banda a l’altra del barri. El Putxet va
quedar separat del Farró i potser per això aquest va
anar prenent una major identitat. De fet en Joan
Amat diu en l’entrevista citada21 que a casa seva
no es parlava mai del Farró. Ells parlaven de Sant
Gervasi i en tot cas del Putxet22.
Tanmateix el Farró ha anat prenent una identitat
pròpia cada vegada més marcada. La substitució
dels edificis ha estat més lenta i menys agressiva
que la del Putxet. A la falda del turó abundaven les
torres grans envoltades de jardí pels quatre costats
mentre que al Farró hi trobem les petites casetes
amb jardí davant i darrera - o molt sovint, només
darrera - acompanyades de cases de pisos que ja des
de principis del S XX donaven habitatge a famílies
treballadores. Tot això es concreta en que al Farró
l’estructura en parcel·les petites i l’existència de
cases de pisos modernistes ha fet que la substitució
d’edificis que va arrasar El Putxet a mitjans del segle
passat, es produís de manera més moderada. Així
veiem que s’ha conservat millor el teixit comercial
i que, malgrat tot, s’han preservat un gran nombre
d’elements patrimonials.
Ja des dels inicis de la urbanització del barri la
identitat farronenca es va aglutinar al voltant d’una
festa major pròpia, al setembre i no al juny com al
Putxet i, en general, a tot Sant Gervasi. Avui aquesta identitat segueix expressant-se en un creixent
programa de festes populars sostingut amb èxit
per l’associació de veïns, que fomenta les relacions
personals i ha demostrat la seva capacitat per arribar
a generar teixit associatiu. D’altra banda, preservar
la memòria dels grans artistes que hi han treballat
i viscut, com en Josep Amat, la Mercè Rodoreda,
l’Antoni Tapies i tants d’altres, ens ajuda a consolidar
aquesta identitat petita i amable que, al costat de la
seva dimensió internacionalista i oberta, humanitza
la cultura de la gran ciutat.
Potser per tot això el Farró dels nostres dies sorprèn
al que hi arriba pel seu caràcter entranyable i
acollidor. És com un poblet, diuen moltes persones
que el volen explicar. Aquest paisatge fugisser que
l’Amat pintava una i una altra vegada potser perquè
temia que s’esvaís com un miratge23, encara és ple
d’esperança i il·lusió, i com en les seves obres, és la
petita figura d’un personatge que passa pel carrer el
que centra la mirada i dona sentit al conjunt24.
El Farró és la seva gent i tota transformació serà vida
si es fa pensant en el benestar de les persones.
Text: Araceli Vilarrasa
finestresdelfarro.blogspot.com
Fotografies: Giulia Deambrosi
StudioTuli Photography
Agraïm la lectura i comentaris del text a la Fundació Josep Amat que ens han permès validar, precisar i ampliar la informació que conté aquest article.
Agraïm també el suggeriment i les aportacions
d’Eduardo Vicente que ens va empènyer a escollir
aquest tema.
NOTES:
NOTES:
- El traçat de la futura ronda és ja present al Pla Jaussely (1905) guanyador del concurs internacional anomenat “de Enlaces”. El 1917 el “Plano General de Urbanización de Barcelona” ja va aprovar el seu traçat, així que tot hi que la seva obertura es va realitzar molt lentament, la futura realització de la ronda és present i condiciona l’urbanisme i els moviments immobiliaris de la zona durant un període de temps molt llarg.
- Per més informació podeu consultar la pàgina web de la Fundació Josep Amat
- Entrevista a Joan Amat al vídeo El Putxet i el Farró, Memòria oral de Sant Gervasi. EL Putxet i el Farró, publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2012.
- Aquesta distribució, que facilitava i fomentava les relacions de veïnatge, era molt comú al barri. Això es veu per exemple en les obres de Mercè Rodoreda com Aloma o Jardí vora el mar.
- Farreras, E., 1982, Adéu Putxet, rèquiem per un barri, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pp. 55
- Joan Amat explica al vídeo abans citat que quan l’Artigues encenia el seu forn sortia foc per les xemeneies. Era un forn de llenya i havia d’arribar a 1.200 graus i les cuites duraven 24 hores.
- Manzano, R., 1986, Josep Amat i Pagés con Barcelona al fondo, a: V.V.A.A.,2005, Josep Amat o el impresionismo catalan, Ediciones Mayo, Barcelona. pp. 14
- La família Granell, nissaga de mestres d’obres i arquitectes d’ampli reconeixement, van projectar i construir tres cases al carrer Puig-reig. La del número 7 va ser el lloc de residència de la família. Sobre aquestes cases, avui desaparegudes, i sobre aquesta família, haurem de parlar llargament en algun altre número d’aquesta revista.
- Pla, J., 1956, Barcelona, papers d’un estudiant, Biblioteca Selecta, 221
- Aquests tramvies eren de color vermell, menys un que era groc i aquest era el que solía pintar Amat.
- Els oms eren ja molt vells, anaven morint i no eren replantats, per això sols n’hi havien 3 o 4 en tot el carrer.
- És la tercera casa de l’esquerra del quadre. A la fotografia actual la vegetació no ens permet veure-la bé però és l’única del carrer que presenta el mateix aspecte.
- Devem aquesta informació a la Fundació Josep Amat.
- Per una informació detallada sobre aquest carrer podeu consultar Arisa, J., 2014, Apunts i records per a la història del barri: el carrer Saragossa, Coses del Farró, 1
- Al contrari que al Putxet, al Farró hi va haver des de sempre aquesta barreja entre habitatges residencials i populars.
- La Riera de Sant Gervasi rebia el nom de Torrent de l’Infern per sota de l’ actual Plaça Kennedy, entre el turó del Putxet i el nucli antic de Sant Gervasi de Cassoles.
- Algunes de les cases, a prop de la Plaça Molina, que s’havien començat a construir durant la República, van quedar sense acabar i van acollir refugiats durant la guerra, de manera que en acabar aquesta van ser recuperades, acabades i habitades.
- Vegeu La casa de vidre: l’arquitectura del GATPAC al barri al blog Finestres del Farró
- Al primer pis hi vivia el Sr. Munné, membre d’una colla d’amics -no els de “la Colla”- on hi anaven molt freqüentment a fer tertúlies. El Sr. Munné era un enginyer de les Forces Elèctriques de Catalunya, i al tenir la llum de franc, sempre lluïa una exuberant il·luminació, mentre la resta de gent vivia amb la llum mínima necessària.
- Aquest garatge va ser ampliat a partir del 1964, quan la família Gurguí Rodoreda va vendre la seva casa del carrer Manuel Angelon, que donava a Balmes per la part de darrera. Vegeu la historia del Casal Gurguí a Itinerari Mercé Rodoreda al Farro (1) i Itinerari Mercé Rodoreda al Farró (2).
- Entrevista a Joan Amat al vídeo i el El Putxet Farró, Memòria oral de Sant Gervasi publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2012, citat anteriorment.
- Aquesta mateixa idea ja la vam trobar a la família de Mercè Rodoreda. Vilarrasa, A., 2015, El Jardí perdut, escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, no 3, p.21.
- Llorens, E., 2002, Sant Gervasi i el pintor Josep Amat, Ajuntament de Barcelona
- En Joan Amat, fill del pintor, diu en una entrevista “Al pare li agradava molt el paisatge però volia que aquest estigués tocat per la mà del home. Volia una harmonia entre la natura i el factor humà”. Joan Amat a Putxet Actiu, Any 15,no 35, desembre 2011
