Mercè Rodoreda inspira la remodelació de dues cases del carrer Mont-roig.

Araceli Vilarrasa

Al carrer Mont-roig hi ha dues cases bessones d’una bellesa discreta i elegant, que ens mostren com podria ser el barri si la restauració del patrimoni es fes amb criteri i bon gust.

La restauració ha estat feta per l'Estudi Biga, una cooperativa d'arquitectura fundada per Ignasi Fontcuberta i Guillem Villalta[1].  En diuen les Mont-rogenques i s’han inspirat en els textos de Mercè Rodoreda per salvar tot allò del “viure a Sant Gervasi” tradicional que pot ajudar a construir una vida rica i confortable en el present.

Si hi passeu per davant us sorprendrà la discreció de la intervenció, la noblesa que respira i l’aspecte inacabat del que fa gala.

Façana del carrer Mont-roig n 7 (Fotografia José Hevia)

La proposta ha tingut força ressò en el món de l’arquitectura més actual així que, via internet, vaig poder trobar-ne força informació[2]. Tanmateix no en tenia prou. Em moria de ganes de veure-la per dins. De ser-hi i respirar-la. Així que vaig quedar amb en Guillem i va accedir a ensenyar-me-la. Algun privilegi m’ha de donar mantenir aquest blog.

Dues casetes d’origen rural

Un matí fred i assolellat em vaig arribar al carrer Mont-roig. Així que vaig entrar a la casa em va fascinar la llum. Una llum suau que arriba des d’una gran claraboia oberta al sostre del terrat, al mig de la casa, i que li dona un cert aire de somni. Vaig pensar que a la Rodoreda li agradaria molt. També vaig pensar que potser s’assemblava més al que imaginem al llegir les seves novel·les que a la fosca i humida realitat de la casa on ella va viure.

Però en Guillem ja m’està explicat la història de les cases bessones

GV.- Les vam trobar casualment, mig abandonades. Era una construcció d’un modernisme auster, amb dos habitatges de planta i pis. Sabem que a principis del S. XIX això eren dues “cases de cos”, d’una sola planta i de 4 metres d’amplada cadascuna. Tenien dues portes d’entrada al carrer Mont-roig, que abans tenia un altre nom[3]. Eren cases d’una sola planta i s’hi va afegir un pis.

Estat inicial de la casa (Fotografia Joan Guillamet)

FF:- Això voldria dir que aquestes cases ja hi eren al 1847, quan Joaquim Ferret va urbanitzar la zona de la Torre dels Capellans.

GV.- En aquell temps això eren tot camps i la casa responia a una típica casa rural de Sant Gervasi. A principis del S XX hi va haver una reforma molt important i es van unificar les dues cases, van fer el jardí comú i van aixecar la torratxa.

Conservar, posar en valor i adaptar

FF.- Que heu conservat de la distribució antiga?

GV.- Volíem recuperar els diferents estats històrics de la casa però també l’havíem d’adaptar a les noves maneres de viure. Sobre tot volíem conservar les dimensions dels espais i fer arribar la llum al centre. Per això vam plantejar fer com un gran patí interior, que fos utilitzable i que alhora fos zona de relació entre espais.

Distribuidor central (Fotografia José Hevia)

FF.- Veig que heu conservat molts elements originals.

GV.- Vam deixar i posar en valor tot allò que ens agradava i que definia l’època de la casa. Els paviments s’han deixat tal com els vam trobar. Tot el que anàvem trobant ho anàvem deixant com si fos una ruïna valuosa que volem mostrar. Un altre criteri que ens guia és la sostenibilitat. El primer és entendre on actues, entendre la pre-existència, treballar-hi, i trobar solucions on la casa pugui tenir una confortabilitat. Aquí no es necessita gaire calefacció i d’aire condicionat no n’hi ha. Tot funciona per ventilació natural.

Quan entrem a la galeria es fa molt evident el paper de l’obra de la Mercè Rodoreda en aquesta comprensió de la pre-existència. Els vidres de colors, les fruites dels estucats de les parets, el mateix ús de la galeria com a espai intermedi entre el dins i el fora, evoca tendrament les cases recreades en el món rodoredià. Potser no la gran casa dels Valldaura de Mirall trencat, però si les petites cases on vivia Aloma, tan propera a la mateixa Mercè, o on va passar la seva infància l’Eugeni de Jardí vora el mar. 

Galeria (Fotografia José Hevia)

 

Galeria de la Forre Farriols, al carrer Rios Rosas 25 que inspirà la creació de la casa de Mirall Trencat (Veure Itinerari Mercè Rodoreda al Farró.1)

GV.- La galeria la vam trobar molt malmesa. Queia. El que vam fer va ser agafar tots els elements que tenien cert treball, recuperar vidres antics i tornar a fer l’estructura, molt pensada, molt fina, seguint amb els vidres de colors, certs detalls com les puntes de llança i la barana floral que marca el ritme interior. Ara està completament recuperada i segueix sent feta de ferrer, d’ofici, tal com era abans.

Detall de la galeria (Fotografia José Hevia)

El mal estat de la casa va fer que s’hagués de reforçar l’estructura amb bigues que s’han deixat a la vista i s’han pintat del mateix verd suau que surt a les fulles dels estucats de les parets. Aquests colors verds, roses i blaus cels que s’han trobat a les parets i als sostres han servit per definir una continuïtat de color amb els elements nous, com cortines i tapisseries.

GV.- Donem molta importància al color, especialment treballant en cases com aquesta, d’èpoques constructives on el color tenia molta importància i de fet pensem que avui també l’hauria de tenir.

La màgia de tot això és que aquest espai, que evoca el passat, ha sigut evolucionat cap al present de manera harmònica, sense ruptures ni discontinuïtats, però sense renunciar a tot allò que la vida d’avui ens demana. Jo m’hi quedaria a viure ara mateix.

GV.- Hem procurat que els espais no estiguin jerarquitzats i que siguin el més flexible possible, que puguin evolucionar amb el temps. Són espais oberts que faciliten la circulació i una forma de convivència que fuig de l’individualisme. De fet en tota la casa gairebé no hi ha portes. Això fa que aquests espais es connectin amb el distribuïdor central a través de grans portals. 

Des de la galeria podem veure el jardí, ample i ufanós, presidit per un pi de grans dimensions i on s’han deixat a la vista les restes d’una font modernista. En Guillem m’explica que un desl projectes futurs és refer-la, fent una basa i un circuit d’aigua com es feia a l’època.

Ni façadisme, ni parc temàtic

Mentre pugem cap al terrat en Guillem m’explica que aquest projecte és una iniciativa familiar. Són dos habitatges independents que ocupen ell i la seva germana amb la seva família. Això també implica una voluntat de recuperar la idea de les cases familiars, tenint potser més intimitat que abans, però amb moments per compartir.

La casa de baix agafa tota la planta baixa deixant una part a l’altra casa per sortir al jardí i la casa de dalt fa al revés. I es conserven el jardí, el terrat i la torratxa com a espais comunitaris als que s’accedeix des de cadascun dels habitatges. Així es pot aconseguir una vida familiar amb un elevat grau de independència. 

GV.- Si amb el temps les persones que viuen aquí tenen altres necessitats la casa s’hi podrà adaptar. Avui estem començant a entendre que hi ha moltes maneres de viure que no són les tradicionals i l’arquitectura ha de respondre a tot això. I la gràcia és que hi sàpiga respondre conservant el medi construït, sobre tot aquell que ja té valor. L’emergència ecològica en la que estem implica que haguem d’aprofitar tot allò que ja s’ha construït i en el que ja s’ha invertit molta energia. Si a més a més són edificis amb un valor patrimonial important, dons encara més.

FF.- Però això veiem que per desgracia no es fa així. La majoria d’aquestes casetes no tenen cap mena de protecció patrimonial i s’estan perdent. La casa d’aquí al costat n’és un exemple. S’ha tirat a terra i s’ha fet nova. Només fa un any que al carrer Saragossa se’n acaba d’esguerrar una altra.

Intervenció feta a Mont-roig 5

Intervenció feta a Saragossa 41

GV.- Si, estic convençut que la protecció s’hauria d’ampliar molt més. Aquí al Farró i ha molts edificis amb un gran valor patrimonial i no s’ha fet aquest treball d’acupuntura d’anar seleccionant totes aquelles edificacions aïllades que defineixen el patrimoni cultural del barri. Aquestes cases s’han de catalogar i conservar, que no vol dir que no es puguin modificar i adaptar a nous usos. Però això es pot fer preservant la seva essència. 

De fet una rehabilitació feta pensant en que l’edifici torni a ser tal com era abans impedeix que pugui perdurar en el temps. Si féssim això acabaríem vivint en un parc temàtic i en uns edificis que no s’adaptarien prou bé a les necessitats del present. El repte és rehabilitar els edificis mantenint i posant en valor els elements patrimonials, però alhora adaptant-los a allò que ens demana avui dia la societat, fins i tot pensant en el futur.

FF.- Hi estem anant, però encara costa. Precisament ara temin un gran repte al barri amb la rehabilitació de la casa Tosquella, que va comprar l’ajuntament.

GV.- Per fer les coses bé l’urbanisme ha de tendir a escoltar molt més a la gent. S’ha estar obert a la participació dels veïns. Això ja s’està començant a fer. Potser més a gran escala que a petita escala, més pels grans plans d’urbanisme que per cases concretes. Hi ha moltes experiències de processos participatius que, tot i que sempre són complexos, han estat un èxit. S’ha de saber combinar la veu dels veïns amb els coneixements i la visió dels professionals.

FF.- Sempre topem amb el problema del pressupost

GV.- Si però es poden trobar solucions. Per exemple, per que no convertim la rehabilitació d’aquesta casa en un taller d’aprenentatge? En lloc de pensar que restaurar aquesta galeria és molt car i no es pot pagar, perquè no pensar en que això pot ser l’oportunitat per fer un taller per aprendre els oficis que es perden i així aconseguim fer la galeria a un bon preu. Segur que hi ha formules i estratègies per aconseguir-ho.

Enfilem-nos per veure el mar

Mentre xarrem hem sortit al terrat i d’allà ens enfilem per una escala estreta que puja a la torratxa i que s’ha conservat tal i com era. 

FF.- Tu creus que aquestes torratxes les feien només per veure el mar? Hi ha qui diu que també hi tenien dipòsits d’aigua.

GV.- Aquí no hem trobat res d’això. Sembla que si que els agradava veure el mar.

El terrat i la torratxa (Fotografia José Hevia)

Al primer replà hi ha dues finestretes. A sota un reposador de fusta que ja hi era i que ha estat restaurat. Es un espai reduït que em fa pensar en l’habitació on l’Eugeni es tancava per pintar, en la Mercè que s’escapava de la seva casa del carrer Saragossa per refugiar-se a l’habitació de la torratxa del casal Gurguí i escriure, escriure, escriure.

FF.- Aquest banquet si que és un bon lloc per asseure’s a llegir a la Rodoreda.

GV.- La Rodoreda ha estat com una finestra que ens ha permès veure com es vivia en aquestes cases. La importància dels colors, les textures, els espais, la llum, el paper dels terrats. I com tot això enllaçava amb el barri. Una casa no s’entén tancada en ella mateixa sinó en relació amb el seu entorn, amb el seu barri. Per entendre tot això la literatura és molt important. 

Finalment sortim al terrat de la torratxa i si, per molt que una barrera de cases de pisos ens el vol amagar, encara podem veure el blau esplendorós del mar. 

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] L' Estudi Biga és una cooperativa de professionals de l'arquitectura fundada per el Guillem Villalta  

[2] Trobareu més información i fotografies a Estudi Biga: Cuando la arquitectura i la arquologia se dan la mano a CC/Magazine; Viure Mercé Rodoreda, dins i fora de casa. Punts de vista Rtve ; Dues cases, una historia, Ara, 15-07-22

[3] El 1850, arran de la urbanització de la zona promoguda per Joaquim Ferret i Mandri, el carrer rebé el nom de Concòrdia, nom que, com tants d’altres va ser canviat el 1907 per tal d’evitar duplicitats entre els municipis agregats a Barcelona.