Tinc moltes ganes de festa!
Vull cuinar amb la cassola grossa, servir més de vint plats, escoltar les rialles dels menuts, xerrar i discutir en llargues sobretaules.
M’agradaria petonejar als meus nets i fer-los fer l’avió sota el cel de la plaça, tota guarnida amb garlandes de colors.
Em moro de ganes de ballar pel carrer i de sentir la ferum dels diables. Estic farta de fer bondat. Però, no patiu, seguiré protegint la salut, respectant la distancia social i les maleïdes mesures. Ves quin remei!
No vam tenir Festa Major. Per Nadal la Fira Solidaria va ser tota una heroïcitat i el futur va per barris: hi ha qui és optimista malgrat tot i qui pensa que la cosa va per llarg i que tampoc tindrem Sant Jordi, ni verbena.
Però recordeu sempre que som un barri molt fester. En lloc de tenir una Associació de veïns avorrida tenim una Comissió de Festes. Això segur que vol dir molt de nosaltres, així que d’una manera o altra ja ens en sortirem.
Mentrestant, que us semblaria fer una “volteta literària” de la mà de l’Elvira Farreras per les festes del barri, tal com eren abans?
L’Elvira ens parla de la facilitat amb que s’organitzaven les festes al Putxet-Farró a les primeries del S XX.
“ Aprofitant qualsevol excusa, el sant o l’aniversari d’algú o bé l’arribada o la marxa d’algun estiuejant, es guarnia el jardí o el carrer mateix, on el trànsit era gaire bé nul, amb serrells de paper, cadenetes fetes amb trossos de serpentina enganxats amb farinetes i uns quant fanals de paper dels que en deien “venecians”. A voltes una noia del veïnat tocava el piano i si no n’hi havia cap, es llogava un “organillo” i s’armava una ballaruga que durava fins a altes hores de la matinada...que en aquells temps acostumava a ser entre les dotze i la una de la nit.”[1]
Quin gust! Quanta espontaneïtat! Ara som més organitzats. Per força. La pèrdua del jardí com espai intermedi entre lo públic i lo privat ens hi obliga. Podem tallar el carrer per fer festa, però ho hem de preveure amb temps, demanar els permisos municipals de rigor i un llarg etc.. Hi ha una gran diferenciació entre festes privades, que han reduït molt el seu espai i no solen implicar al veïnat, i festes públiques, festes al carrer amb la participació de veïns i veïnes.
Sempre que hi ha festa, hi ha menjar i beure. Que en diu l’Elvira?
“Tots els veïns rivalitzaven en preparar begudes més o menys alcohòliques (més aviat menys): orxata, aigua d’ordi, xarops de puncem, sidra o grosella, vi ranci i moscatell. El xampany era un luxe excessiu i del whisky no se’n parlava. Les begudes eren per acompanyar coques, pans de pessic, borregos i carquinyolis, per a fer suca-mulla. A vegades, el motiu de la reunió no era altre que menjar una síndria, que de tan grossa no es podia posar en fresc si no era dins d’un cubell de rentar roba i encara havia d’ésser dels grossos.“
Doncs ara muntem un bar i, més modern encara, instal·lem uns food trucks. I no portem res de casa, no fos cas que els de Sanitat ens diguessin alguna cosa. Com a molt, fem un sopar de carmanyola i algú s’atreveix a compartir.
I a més a més de menjar i beure què s’hi feia a les festes d’abans?
“Els homes feien bàndol a part, començaven parlant de política i comentant els fets d’actualitat....; seguien explicant acudits que avui en diuen marrons i que es refereixen a temes escatològics, contes baturros o d’estudiants de Vic i algun que altre de color verd. Quan abaixaven la veu i paraven les rialles era senyal que havia arribat el moment de parlar de les aventures de la Fornarina o de les procacitats de La Cachavera i de la Bella Chelito que ensenyaven les seves gràcies tot buscant-se la puça o el que fos.
Les senyores feien els impossibles per veure si pescaven alguna paraula del que deien els marits, però en comprovar que no en treien res es resignaven a parlar de modes, de minyones o d’històries de la família. També sortien les xafarderies del barri que sabien de bona tinta per la pentinadora que cada matí els anava a arreglar els “añadidos” de crepé, ......També es passaven mostres de puntes de ganxet, brodats de frivolité, petit point i macramé.”
Mira, amb això si que hem canviat per bé. A poc a poc, massa a poc a poc, però la forma de relacionar-nos homes i dones va canviant. Ara no m’imagino una conversa amb una separació de gènere tan marcada. D’acudits se’n expliquen pocs perquè per això ja tenim els memes. I les tafaneries em sembla que ara interessen a tothom.
I el jovent que feia?
“Les noies joves recitaven les Rimas de Bécquer, comentaven les novel·les del Pare Coloma o de Delly, ja que Stendhal, Dumas i Georges Sand estaven prohibides per elles, ....Acabaven ballant al so del piano vertical o bé del piano de manubri llogat, polques, masurkes, valsos i algun que altre cake-walk, tot rient de les floretes i piropos que els adreçaven els joves balladors, que anomenaven, no sé perquè pollos, donant lloc a algun festeig entre un pollo i una pollita."
Doncs si senyor, aquí també hi sortim guanyant, i molt. De pollos i pollitas ja no en tenim. Els nois i les noies han après a l’escola a ser companys i amics. El festeig arriba, o no arriba, sense tan condicionament social. Quin descans! Llàstima que ells i elles ni s’imaginen la sort que han tingut.
I els més petits, com participaven?
“La canalla feia el ronso per anar a dormir, amb l’excusa de la calor es quedaven prop dels grans. Jugaven a saltar i parar, als quatre cantons, a arrencar cebes i quan ja estaven cansats s’asseien a terra i jugaven al Pere Carbasser. Quan començava a rondar-los la son començaven les batusses i discussions, ocasió que aprofitaven els pares per fer valer la seva autoritat, repartint algun que altre bolet i enviant-los al llit de dret.”
Vaja, que voleu que us digui, potser tendim a sobrevalorar la feliç infància dels nens en el passat. Això del bolet no m’ha agradat gens. De les festes d’ara m’agrada molt veure petits i grans fent ballarugues i jugant plegats. M’enamoren les carones dels petits timbalers i la gosadia del petits diables. Potser no són tan autònoms, però estan més integrats i tenen més protagonisme.
Així que ja ho veieu, veïns i veïnes del Farró, erem festers i seguirem sent festers així que es pugui. Al nostre aire. De maneres diferents i canviants perquè, ja ho sabeu, venim de lluny i anem més lluny encara. El coneixement del passat no ens porta a la nostàlgia sinó a saber com anem canviant i cap a on volem anar.
Ànims festers del Farró!
[1] Totes les cites d'aquest post són de: Farreras, E., 1982, Adéu Putxet, réquiem per un barri, Ed. 7 ½ S.A. Barcelona, pag. 18.
Moltíssimes gràcies!!
ResponElimina