Fa uns quants dies
que des de casa meva se sent cantar un gall. Se sent des de la part del
darrera de la casa i jo dormo a la part del davant, així que no sé a quina hora
comença, ni si el seu cant matiner desperta a gaire gent, però no deu ser així
perquè els dies passen i no sembla que ningú hagi protestat. Per mi i
per la meva família més aviat és una alegria sentir el seu quiquiriquí.
Precisament aquests dies he estat escrivint un article sobre els jardins del barri
a l’obra de Mercè Rodoreda per la revista “Coses del Farró” i he de dir que el
cant del gall em feia companyia i m’ajudava a imaginar com devia ser la vida en
les petites torretes del Farró dels anys vint del segle passat.
Com que a
l’article no hi cap tot, no hi he posat, per exemple que un del personatges
secundaris d’Aloma, la primera novel.la de Rodoreda que va tenir un gran
reconeixement en rebre el Premi Crexells l’any 1937, és el vell Cabanes, un veí
dels que entren sense trucar, perquè és com de la família i aquí dónen les
deixalles per les gallines.
“Va mirar el
jardí i no va veure el nen; devia estar assegut al banc del capdavall. El vell
Cabanes alçava la reixat. Què li devia haver passat que en comtes d’anar-hi al
migdia, hi anava a la tarda. Li donaven les deixalles per les gallines. No
trucava mai perquè era com de casa.” [1]
En
aquesta novel.la Rodoreda reconstrueix la vida d’una noia, molt semblant a ella
mateixa que deixa transcórrer la seva vida en una de les torretes del Farrò,
molt semblant a la seva casa del carrer Manuel Angelon. En el jardí d’aquesta
caseta el galliner és un element imporant que a les nits d’estiu desprèn “una fortor de cosa fermentada i calenta”[2] i que
és molt present en el feinejar de cada dia.
“Tot d’una va
recordar que no havia donat el gra a les gallines. Va encendre el llum del
menjador i va obrir la finestra perquè sortís una mica de claror. La bombeta de
damunt de la vidriera feia uns quants dies que s’havia fos. Les gallines ja
estaven ajocades. Va abocar el blat de moro a la menjadora i va fer quatre
crits per espavilar-les. Després va tornar a tancar la finestra del menjador.”[3]
Quan les
coses van maldades i la casa es comença a buidar també serà el vell Cabanes el
que servirà per fer-nos veure aquesta buidor.
“Aquest migdia
el vell Cabanes s’ha queixat que gairebé no li dono res per les gallines. Jo li
he dit que no era gens estrany perquè som més pocs i he de pensar en les
nostres.”[4]
I al
final, quan la pèrdua de la casa expressi la desfeta de la família, les
gallines i el vell Cabanes, també hi tindran un paper.
“La casa era mig
buida. Quedaven només, un llit, un parell d’armaris, la taula i unes quantes
cadires. Havien ficat els plats i les coses de vidre dintre d’una caixa de
fusta plena d’encenalls. El vell Cabanes s’havia quedat les gallines.”[5]
En un
comentari irònic i un tó una mica foteta, Josep Pla parla també dels
pollastrets de Sant Gervasi, com un dels elements d’aquest món en miniatura que
ell contraposa a la grandesa de Barcelona.
“Sant Gervasi és molt curiós. És un poble de
torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns
arbrets i teuladetes amb uns terradets i brolladorets amb peixets i dibuixets
de pedretes i herbeta. En aquests jardinets, hi sol haver gallinetes amb
pollastrets i de vegades amb un conillet que treu un morret.”[6]
Així dons, gallet veí, ja veus que tens una llarga
tradició al Farró. Sigues molt benvingut, segueix cantant i no cal que fugís a
França; allà no hi ha esperança....encara agradés més.
